El dijous passat estava llegint una entrevista que havien fet a Rosa Maria Carrasco, filla de Manuel Carrasco i Formiguera. Al preguntar-li, què respondria en un referèndum a favor de la independència, ella responia, que s’ho hauria de pensar molt bé, que encara era una idealista que creia en la federació o millor encara en la confederació. I quan l’entrevistador li comenta si creu que encara no som suficientment adults… Ella respon, exacte, diu que li sap greu dir-ho, però ho diu. Dóna com a prova de que no som prou madurs, el fet que l’altre dia una neboda seva, no li va saber dir qui era en Tarradellas.

He sentit tantes vegades tota aquesta història de no som prou madurs o suficientment adults, que ja no puc obviar analitzar a què i a qui coi fan referència quan ho diuen.

Particularment he estat governat tota la vida i mai m’han preguntat si estava o no prou madur. Inclús he viscut sota govern, quan encara no era adult. Per tant, quan diuen que no són prou adults deuen parlar de la classe política. No en n’hi ha d’altra. Llegir-ne més »

Les coses que passen no deixen de sorprendrem tot i que si les analitzo amb el cap fred les trobo molt lògiques. Res no és casual. Res no passa perquè sí.

Normalment la gent, especialment els polítics, intenten dir les coses políticament correctes, diuen però no diuen del tot, cal imaginar. De tant en tant, però, apareixen els egòlatres que es creuen més intel·ligents que la resta de la humanitat. Aquest és el cas de Don Gregorio, el Prof. Peces Barba, ex-rector de la Universidad Carlos III, guru de Rodríguez Zapatero en l’època de candidat i durant els primers dos anys del seu govern fins que fou expulsat pels joves moclovites. Recordo quan, essent rector, pontificava i no tenia gaire simpaties, però ell estava per sobre del bé el mal. També és expresident del Congrés, però vist tot amb perspectiva això no és cap mèrit ni indica res més que el teu partit té els vots suficients i no et vol de ministre. És un dels pares de la Constitució. Ja sabeu que els fills hereten coses dels pares. Això ajuda una mica més a entendre quina Constitució té aquest Estat.

Aquest déu que trepitja la terra va fer, segons diu ell, una “gràcia” (podeu escoltar-la al minut 85). Va dir que a Espanya potser li hauria anat millor quedar-se amb Portugal i no amb Catalunya. Ens pot alegrar que ho digui, ja que no hi ha cap dubte que la joia ens embargaria si ells fossin feliços i nosaltres independents. També va dir que els nostres anhels independentistes es resoldrien sense necessitat de bombardejar Barcelona.

Després de les crítiques, el fenomen ha dit que era broma, que li agrada parlar en broma i que tenim la pell molt fina. Culpa nostra esclar. De totes formes no ha deixat de fer una crida a la unitat d’Espanya en destacar que cap posició separatista podrà tenir èxit perquè la Unió Europea no permetrà un país esqueixat d’un altre país que és sobirà des de fa més de 500 anys com és el cas espanyol. Ha reblat que mai no serà possible una separació d’un territori com Catalunya o el País Basc. Déu dixit. Evidentment la gent normal creu que Peces-Barba parlava seriosament, com indica l’opinió del president del Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya.

Els polítics l’han criticat (1, 2, 3, 4, 5), alguns, els espanyols tèbiament. Ha estat Joan Tardà qui ha donat una resposta més adequada a les circumstàncies i probablement recollint el que pensa algunes persones: les paraules de Peces-Barba només poden respondre a ser un enorme fill de puta.

M’ha interessat el que ha dit Artur Mas. Ha demanat que es reprovi Peces Barba per la seva espectacular bajanada i ha assegurat que aquest tipus de persones no mereixen tenir les posicions que han tingut en el sistema democràtic. També que “pares” com aquests els hauríem de repudiar. Un posicionament polit i discret que podria entendre si no hagués cridat tot seguit a la calma per no parlar de separatistes i separadors i esperonat Catalunya a buscar el màxim consens per evitar fractures socials i hagués advertit que un hipotètic referèndum d’independència comportaria una baralla a dintre de Catalunya perquè les persones que volen un estat propi són moltes, però no podem oblidar que a l’altra banda n’hi ha igual o més que no desitgen aquesta opció. D’aquesta manera ha animat a articular majories com les del pacte fiscal que sí que gaudeixen d’un ampli suport i no tenen perill de divisió dins de Catalunya.

Bé, evitar fractures sempre és bo, si es pot, però defensar que et segueixin donant pel sac per evitar fractures ja no. Dir que n’hi ha igual o més que no desitgen aquesta opció (la independència) és opinable, però no sembla que les darreres enquestes indiquin això.

Les properes eleccions ens confirmaran moltes coses. Catalunya va votar ara farà un any fer fora al Govern del PSOE de Catalunya, ERC i ICV per tenir un Govern de debò. De fet no va ser cap gran triomf de CiU, va ser una davallada del PSOE de Catalunya que va cedir vots, principalment a l’altre partit espanyol, el PP. Jo no sé si CiU ho va entendre, penso que sí. Artur Mas ha fet a Catalunya el que calia en matèria econòmica, ha estat valent i coherent, però crec que hi ha alguns aspectes en els que no agafa el camí correcte o, si més no, el camí que crec correcte i ètic amb Catalunya.

El president Mas juga al tema del pacte fiscal basat en el concert basc. La comissió que l’estudia ha aprovat unes conclusions gràcies un pacte CiU, ERC i ICV. El full de ruta marcat aquest migdia al Parlament té com a principals coordenades la necessitat de revisar el finançament de la Generalitat de Catalunya; el manteniment d’una quota solidària amb la resta de l’Estat; la celebració d’una eventual consulta -abans o després de la negociació amb Madrid- i la possibilitat de gestionar i recaptar gairebé tots els impostos, és a dir, la clau de la caixa. La conclusió final serà el “no” del govern espanyol. No ho han apuntat al full de ruta però tots ho saben.

Un argument per impulsar això és el del consens, tothom vol millorar el finançament. És cert que en això estarem d’acord tots els que tenim un quocient intel·lectual mínim, però saber l’opinió completa dels ciutadans inclouria preguntar sobre quines possibilitats dóna el ciutadà a l’èxit de la demanda. Jo crec que els resultat seria aclaparador. Si ens pregunten si volem que ens regalin 5.000 euros, que contestarem? I si tot seguit ens demanen si esperem que ens els regalin, que contestarem? Podeu provar amb els familiars i amics.

Com he dit sovint, segurament som una majoria que per diverses raons, sembla que predomina l’econòmica, diem que votaríem sí en un eventual referèndum sobre la independència. No se’ns pregunta sobre les possibilitats que atorguem a què es convoqui aquest referèndum i, sobretot, si creiem que és possible la independència. La resposta seria clara. La majoria opinaria que no hi ha possibilitat real. També podeu provar amb els familiars i amics.

Ens hem passat anys esmerçant esforços i diners en fer pedagogia a Espanya per a què ens estimin. Ja es veu que hem llençat els diners. Peces-Barba ha resumit molt bé la idea bàsica de fins on arriba l’amor. Com deia Woody Allen, el que més odio és que em demanin perdó abans de trepitjar-me. Amb tot, jo diria que els espanyols van fer molt bé, d’acord amb els seus interessos, retenint Catalunya per la força de les armes. L’espoli ha estat una constant. Poden preguntar a la gent d’Amèrica Llatina si això no va ser així. Ells tenen un mar pel mig i van sortir tan aviat com van poder. Nosaltres no tenim el mar que ens separi i per això hi som. Les coses són així. Espanya ha viscut millor gràcies a l’espoli i aquesta situació s’ha mantingut durant segles per la força de les armes. Gràcies a Peces-Barba alguns mitjans ho han recordat.

Jo crec que el president de la Generalitat hauria ara de fer pedagogia, però en un altre sentit. No cal que consumeixi gaire temps en explicar si volem més diners. Cal que aclareixi als ciutadans els beneficis de pertànyer a Espanya, entre ells i principalment els diners. L’argument dels estats forts és ja una gran bajanada. Era cert al segle XIX i principis del XX, però a finals del segle XX l’estat fort, en el sentit de gran, amb exercits poderosos no serveix per a res. Els grans estats no viuen millor. Viuen millor els que són més intel·ligents i tenen uns valors socials adequats, els que s’han adaptat a la globalització i les tecnologies de la informació i la comunicació de forma eficaç.

Si el president Mas vol una Catalunya rica i plena no pot argumentar que plantejar la secessió ens dividiria, el que hauria de fer és mostrar que la secessió ens faria viure millor. Podria promoure una consulta popular per tal de saber quines són les coses objectives per les que és bo continuar a Espanya i quines les objectives per les que seria millor ser independents. Una consulta en la que no comptés dir perquè m’agrada o perquè em sento espanyol o català. Tampoc perquè el meu pare és de la Franja.

Els que porten les coses de Palau haurien de veure clar que el poble de Catalunya no creu que els partits catalans tinguin la més mínima influència en els temes clau de les polítiques espanyoles. La gent no és ximple i recorda, per exemple, com en el tema de la reforma de la Constitució PSOE i PP van votar junts i sense fissures. CiU pot ser decisiva per a moltes coses però no per moure les estructures de l’Estat. Els catalans ni tan sols hem pogut aconseguir que l’Estat acabi la Nacional II o posi doble via a la connexió amb Castelló. Fa riure pensar que ara serem clau.

La gent ho percep. La darrere enquesta del CEO era clara. Mirant les dades, i ficant els diaris que les comentaven al contenidor de paper per reciclar, es veia que el PP podria guanyar en vots a Catalunya i que el PSOE de Catalunya el seguiria mentre que CiU ocuparia el tercer lloc. Ho deien les mateixes persones que pensaven que votarien sí en un referèndum d’autodeterminació. Voler ser independent és una cosa i creure que els partits catalans serveixen per la política a Madrid és una altra. El mateix Duran i Lleida diu que el PP governarà, però s’ha d’evitar que sigui Catalunya qui li doni la majoria absoluta i apunta que també guanyarà a Catalunya. Intenta que no passi, lògic, però ho té difícil.

Si CiU plantegés una política de ruptura a l’Estat potser tindria més possibilitats de guanyar, no ho sé, però faria un servei impagable a Catalunya.

Com deia abans, no em sembla una bona proposta demanar-nos als catalans que acceptem resignadament que ens donin sistemàticament pel sac per por a un debat social. Crec que és l’hora de dir, ja n’hi ha prou!

Llegeixo, escolto i veig en els mitjans un munt de coses respecte de ETA i “el Estado de Derecho”, de com de difícil és demanar perdó en aquest país, i una munió més de coses confuses per a mi, estic desorientat …, soc una anomalia?.

Hi ha coses i actituds que no acabo d’entendre, en primer lloc per exemple, els que s’entossudeixen en dir i proclamar que ETA son uns criminals comuns, i ja està, o que son fanàtics i ja està.

Que son fanàtics i assassins sí que ho entenc, però també tenia entès que aquesta criminalitat paranoica havia sorgit com a resposta del manllevament i negació unilateral per part de l’Estat espanyol dels drets col·lectius del poble euskar com a subjecte polític de Dret.
Per què si be és cert que aquesta banda assassina des de un fanatisme compulsiu, que potser no és menys cert que l’Estat espanyol es nega a reconèixer a Euskal Herria com a subjecte polític de Dret?, com a Nació?, d’una manera malaltissa i miserable?, que no presumeixen de ser demòcrates?.

Estic desorientat…

Aquest és el cas de Catalunya, que tampoc és part contractant de res, que tampoc te cap reconeixement de l’Estat espanyol com a subjecte polític de Dret en tant que Nació.

Ara ja fa unes quantes setmanes que us vaig donant la tabarra amb el rotllo de la jurisprudència espanyola, però és que amics, aquest és un tema cabdal.

Que en el futur immediat a l’Estat espanyol la batalla es lliurarà a l’entorn de la validesa de la Constitución Española està cantat. Que els espanyols s’aferraran a la sagrada Constitución com a un clau roent també.

Molts mitjans de comunicació lloen la temprança d’en Rajoy, la seva contenció la seva resistència a la pulsió de la caverna mediàtica, però jo estic desorientat, per què ja ha dit que no hi ha res a negociar amb ETA. Això no és greu en tant que era d’esperar però les seves declaracions, com les seves intencions, van més enllà.

“”permanecer “todos juntos y con la ley y el Estado de Derecho”. “Eso es lo que hay que hacer en el futuro y así ganaremos definitivamente la batalla”””.

Està prou clar que els nacionalistes espanyols, tant de dretes com d’esquerres, apel·len al “llei”, a la legalitat immanent de la Constitución Española, que és la pedra angular del “Estado de Derecho”. Però la qüestió és que La Constitución Española és un nyap jurídic des de el punt de vista democràtic.

Però no és per això que estic desorientat, no, això ho tinc clar, pel que estic desorientat és per què en els mitjans de comunicació catalans, o a Catalunya, hi ha un corifeu de gent que planteja no aquest afer fonamental de tot l’entrellat polític de l’Estat espanyol, sinó que atia la qüestió del “perdó” com a pedra de toc i desllorigador de tot l’afer.
Apel·len, en hores de màxima audiència, a la compassió i a la responsabilitat ètica dels assassins. Això sí que em desorienta, per què practiquen un reduccionisme barroer, per què, per a la mateixa raó, que no hauria de demanar-nos perdó l’Estat Español per a mantenir-nos conculcats els nostres drets nacionals d’autodeterminació?. Anys i panys!!!!
Estic desorientat …, o soc una anomalia?.

La senyora Gabancho demana que no es barregi el dret d’autodeterminació amb el terrorisme, d’acord, son dues qüestions separades, però senyora Gabancho, son dues qüestions diferents que estan en relació directa. Fa ja alguns anys, parlant amb un nacionalista espanyol en una festivitat familiar, se’m va ocórrer dir-li que jo sabia com acabar amb el terrorisme d’ETA, em va demanar com, li vaig contestar que fàcil fàcil fàcil, admetre l’exercici del dret d’autodeterminació a Euskal Herria, es va posar com una moto, “si hombre le vamos dando a todo el mundo lo que quiera…”, ep!, alerta!, “les vamos dando”, la sobirania és seva, alerta!.

Si hi ha algun aliat de la manca de civilització és la ignorància, però és que la ignorància es nodreix de baixos impulsos emocionals. Tant debò que la compassió arribi, però que ens arribi a tots, o és que als que son com jo, que ens sentim vexats per a la violència del neo colonialisme som una anomalia?.

Estic desorientat, i és que no acabo d’entendre el cinisme dels que condemnen als tibetans dolentots malfactors i assassins però que callen la política violenta de dominació i sotmetiment xinesa.

El lehendakari nacionalista espanyol Patxi Lòpez vessava llàgrimes per als seus companys assassinats, és comprensible, però no te cap compassió pel poble euskar, no els hi respecte el seu dret a ésser el que vulguin ésser a casa seva.

Catalunya fa temps que és víctima d’una pulsió paranoica que la te tenallada en una cura sobredimensionada de lo políticament correcte. La prioritat de “la opinió pública” catalana no és esbrinar “la veritat”, sinó és demostrar que som “bons” i comprensius amb els altres, la prioritat és que “els altres” no ens puguin acusar de res innoble. No tenim autocrèdit, vivim del subsidi emocional.

Quan l’anomalia és la norma el cinisme i la ignorància treballen per a la esclavitud servil dels innocents.

Espanya entrarà ben aviat en una crisi total, cal que sense voler-li mal a ningú no ens deixem portar pera les seves emocions, i ens orientem en les nostres, que son de justícia i mereixen tot el respecte, sobre tot el nostre.

Comunicat d'ETA

La setmana passada la notícia més destacada ha estat el comunicat d’ETA, del cessament definitiu de la lluita armada.

No tenia pensant fer-ne cap comentari, perquè sabia que la notícia era prou important com fer corre rius de tinta en tots els mitjans de comunicació, tal com ha succeït en aquest darrers dies. A més ho han fet, com calia d’esperar, autèntics experts i personatges involucrats directament en el tema.

Però, hi ha un punt que m’ha cridat especialment l’atenció i que m’agradaria posar de manifest i és el gran nombre de persones que han declarat la seva incredulitat i que un cop més estem davant d’un engany de la banda per insuflar una mica d’aire al sufocant acorralament que els sotmet, tan la policia espanyola, com la francesa. Així com multitud de serveis d’intel·ligència d’altres països, que des de que hi ha l’amenaça del terrorisme islàmic han incrementat molt més la vigilància sobre qualsevol grup sospitós d’activitats violentes i de les relacions que es poguessin establir entre ells, tal com subministrament o intercanvi d’armes i explosius. Llegir-ne més »

L’anunci d’ETA ahir declarant que decidia el cessament definitiu de la seva activitat armada, em posa fàcil fer l’article d’avui. El dimarts escrivia, parlant de la política catalana i les properes eleccions espanyoles l’article El concert: la marxa fúnebre al Bloc Gran del Sobiranisme.

Concretament parlava de la previsible majoria absoluta del Partit Popular, però advertia: Al PSOE li podia passar com a l’any 2004, quan tothom pensava que podia guanyar el PP, la mala gestió que va fer el govern espanyol va propiciar una victòria in extremis dels socialistes. Ara un anunci de pau provinent d’ETA podria catapultar al PSOE, concretament a Pérez Rubalcaba. Dubto que aquest efecte evités que el PP guanyés les eleccions però si que podria reduir les diferències entre els dos partits hegemònics espanyols. De fet, la cimera de pau de Sant Sebastià ha finalitzat demanant a ETA que faci una declaració pública del cessament definitiu de les accions armades i demani diàleg amb Espanya França només per enfocar només les conseqüències del conflicte. Si això passés i fos ben administrat pel PSOE, les conseqüències electorals serien inevitables.

L’actitud que prengui ara un i altre partit condicionarà sens dubte els resultats electorals. Més encara, el Partit Popular pot veure reduït molt el seu avantatge si no gestiona bé la situació. El PP córrer el risc de posar massa pegues a quelcom que és positiu i el PSOE, per la por al PP a no fer el que cal. Una situació, des del punt de vista de gestió de les emocions, força interessant. Estic absolutament convençut que la majoria silenciosa ha acollit aquesta declaració d’ETA amb esperança i alegria. El mèrit, relatiu, és clar, és sempre del govern de torn. Igual que el PSOE es carregarà, en allò que és culpable i en allò que no ho és, el pes de la crisi, també podrà capitalitzar molt més la nova actitud d’ETA. Una bona gestió li pot aportar un impuls electoral ara que està en caiguda lliure. Aviat ho veurem, de moment veig un excés de prudència en el PSOE i manca de rebuig del PP.

Els efectes de l’actitud de cada partit espanyol ens afectarà i molt. El Partit Popular guanyarà, depenent com guanyi pot dependre d’altres, CiU es postula. CiU pot tenir un bon resultat, sempre que Duran i Lleida no es dediqui a dir més bajanades i s’oblidi de la “redempció” de l’homosexualitat i altres temes tan propis del segle XXI a Catalunya. ERC i els seus aliats, Reagrupament i independents, poden recuperar-se una mica, les sensacions són bones, i evitar l’ensorrament, estan fent bé les coses.

Malgrat tot això, ens mans relatives del PP. Amb tot us confessaré una cosa. Tinc molta més confiança en què les coses que digui Jorge Fernández Díaz tenen molta més credibilitat que les que digui Carme Chacon. Fernández Díaz, molt proper a Rajoy, mai no prometrà res que Rajoy no autoritzi ni pensi acomplir. En el PSOE no passa el mateix, com sabeu perfectament.

El catalans faríem bé en enregistrar les paraules de Fernández Díaz i Rajoy i orientar les nostres polítiques per tal que facin honor a la paraula. Tindrem passi el que passi, uns mesos per davant, amb el PP comandant l’Estat. El previsible fracàs de l’autèntic pacte fiscal ens portarà a plantejar la independència a les properes eleccions catalanes. Sense uns programes votats i guanyadors a favor de la independència aquesta no vindrà.

Seguiré insistint, els acords de despatx, entre CiU i ERC són els que faran possible l’alliberament nacional. Fer això, però, no està renyit amb aconseguir millores fiscals o un corredor mediterrani ràpid i com cal. No perdem de vista que Catalunya no es pot descapitalitzar gaire més ni ensorrar-se amb un atur descontrolat. Cal posar les bases per a la recuperació. Dir que hem de resistir quan tens un salari i la vida més o menys arreglada és més fàcil que quan estàs a l’atur i tot penja d’un fil. La intel·ligència i la determinació nacional no estan renyides. Cal administrar el temps psicològic.

La palla va cada dia més cara per què fer el ruc te pitjors conseqüències cada dia que passa.

Les contingències varien, els escenaris canvien, i tanmateix els humans seguim fent les mateixes ruqueries, som molt lents en implementar noves ruqueries adaptades als nous escenaris, i més dolents encara en fer adaptacions creixents a futur. Projectar el futur, projectar és el que es fa en un espill, espècula-especulare, l’espill reflecteix el que se li projecta, és en aquest aspecte que el mon de la empresa i dels negocis estan més adequats als canvis d’escenari.
La classe política, per a la seva banda, han demostrat una immensa irresponsabilitat en la seva manca de projecció i previsió de futur, el que és més greu encara, és la seva immoralitat absoluta alhora d’exculpar-se en altres, el mon financer, els mercats, etc, aprofitant aquesta conjuntura de manera cínica i demagògica per a llençar en contra del govern aquesta caterva de “indignats” que reclamen ser beneficiaris a càrrec d’altres, per raó de “justícia social”, diuen, tot i que sembla que a aquests mateixos “indignats” el fet que l’Estat espanyol ens espoliï a prop del 10% del PIB no ho considerin una injustícia (?). El cert és que aquest moviment està esperonat pel marxisme més retrògrada i faixat, induït en bona part per aquells mateixos actors polítics que son responsables directes de la desfeta socioeconòmica a Catalunya.

Amb tot, però, no podem negligir el fet que la classe política pot exculpar-se en altres amb absoluta impunitat per què el “ramat” els vota. Jo no puc entendre, de manera racional, que els indignats no acudeixin en massa a les seus de PSC, ERC, ICV, principalíssims responsables de la desfeta socioeconòmica en la que hem entrat, no entenc com no se’ls demana també responsabilitats a CiU i PP per a la seva manca de oposició i denuncia, fent-se còmplices de la malifeta política amb un silenci vergonyant.

En aquest estadi de ignorància i confusió generalitzat la demanda de Independència política per a Catalunya ha surat i s’ha expandit malgrat els interessos miserables de les corporacions polítiques de l’establishment. La Independència de Catalunya ha rebut el menysteniment més miserable possible per part de l’establishment polític català, per què, haver de donar resposta a aquesta aposta política suposa un trasbals de les doctrines apriorístiques dels partits instal·lats en Parlament.

Malgrat que els partits es veuen forçats per a les circumstàncies a incloure la realització Nacional de Catalunya en les seves agendes polítiques, continuen tractant el tema de manera colateral centrant els seus respectius discursos en aquestes doctrines apriorístiques. Ara que venen noves eleccions els partits polítics a Catalunya es posicionen estratègicament circumscrivint el discurs a les seves doctrines tronades, restringeixen tossudament el debat a aquestes doctrines ideològiques per què aquest posicionament els proporciona seguretat. Son intrínsecament immobilistes, reaccionaris.

CiU ha estat el que més cintura a demostrat tenir, la proposta en ferm de defensar fins al final un “nou pacte fiscal en la línia del concert”, és un gir polític. Tot i que molts catalans puguem sentir una forta i sincera malfiança, el fet és que els actors son esclaus i víctimes de les seves paraules i no hi ha marxa enrere. Tots sabem, o creiem hores d’ara, que aquesta fita és inassolible, la qüestió és doncs, saber en quines condicions haurem arribat al fracàs, si estarem habilitats o no, com a nació, a donar un salt endavant, cap la Independència.

“El pacte fiscal” com a estratègia política nacional és una nova ruqueria d’aquestes que pretenen adequar-se als nous escenaris, la qüestió és si aquesta ruqueria podrà ser instrumentalitzada per a fer un salt d’adaptació creixent cap a la Independència.

Per la seva banda ERC ha està fent un gir en el seu pla d’acció política. Crec que son encara presoners d’una doctrina apriorística, avalada per un “aparell” incorrupte, que els remet a un àmbit de secta pseudo-religiosa platònica, però semblen decidits a apostar clarament per al eix “nacional”, malgrat es declaren NO nacionalistes, i han blasmat sense contemplacions el “nacionalisme”. Rcat dona suport a aquest gir, esperem que sigui a fi de bé.

SxI està aïllat. Independentment de la seva proposta política, el seu tarannà en la relació sembla que no és la millor manera de fer amics. Llàstima, per què fóra bo que aquesta opció política creixés i tingués una major ressonància.

PPSCOE i C’s regenten l’immobilisme més faixat possible, l’espanyolisme, el nacionalisme espanyol. Oir les seves declaracions i discursos és sotmetre’s a una lobotomia, no es pot entendre que hi hagi gent en disposició d’acceptar tal martiri si no fos que la ignorància rampant i la necessitat de fugir-ne com sigui fan la feina.

Els PSCOE fan un discurs intel·ligent des de el punt de vista estratègic. Com saben que a Catalunya hi tenen molt a perdre, fan un discurs en el que se situen dins del “catalanisme polític”, erigint-se com a amants fervents de Catalunya, una Catalunya espanyola situada entre els “separadors” i els “separatistes”. Son l’aigua que malmet el vi del catalanisme, la quinta columna. Com a espanyols “de izquierdas” que son, es presenten com a enemics dels PP, i com a enemics dels independentistes catalans. La seva prioritat és combatre per a qualsevol mitjà l’independentisme i les dretes, i si van juntes aleshores ja és el dimoni i l’anatema.

Veure a en Montilla declarant, en l’ofrena floral commemorativa de l’assassinat del president Companys, que “Catalunya i Espanya sempre han anat juntes”, és penós. Em va agradar el que va dir la presidenta del Parlament recordant el que en el seu dia va dir el president Companys. “les causes justes sempre trobaran defensors, però Catalunya només te els catalans”.

En Herrera de ICV va declarar, si fa o no fa, que “com es pot deixar aturada la llei de memòria històrica?”, unes grans declaracions, un enorme pla de realització nacional a futur, qui ho podria dubtar?

Les projeccions de Catalunya a futur de PP, PSC i ICV, son reaccionaries i immobilistes, pretenen que el procés de colonització és perpetuï i finalitzi en l’absoluta espanyolització de la Nació catalana, poc els importa que Espanya sigui una realitat política insostenible que ha esdevingut del tot inviable, no els importa ni poc ni molt, per què el seu interès és Espanya “über alles”.

Amb tot, cal que els catalans ens fem costat en plans d’acció política que ens possibilitin superar la “conlleváncia nihilista i alienadora”, per què com deia en Companys, “… … Catalunya només te els catalans”.

Ara, en aquesta hora transcendent, els catalans no ens podem permetre el remar en direccions diferents per a raó d’apriorismes ideològics, és l’hora de remar junts per tal de no morir.
CiU i ERC tenen un compromís implícit amb Catalunya que va més enllà dels apriorismes ideològics.

Les actituds netament partidistes, ara, son ruqueries que ens resultaran carissíssimes, per què ara els efectes que aquestes actituds causen son devastadors. Ara que s’apropen hores determinants per al nostre futur com a Nació, hem de ser capaços de convertir la fel, de la enemistat personal i ideològica, en la mel de pertànyer a un mateix ascendent cultural, a una mateixa Pàtria que està en seriós perill de mort per inanició.

Catalans, Catalunya només us te a vosaltres, estigueu llestos per a la maniobra.

Talent i coratge, i sobre tot, no feu el ruc que la palla va cara.

Una dels principals propostes electorals de Convergència i els seus socis d’Unió, a les darreres eleccions al Parlament català, va ser la voluntat d’aconseguir el “concert econòmic”. Més tard es va anar matisant, fins deixar-ho en un menys comprometedor i menys definitori “pacte fiscal”, que com tothom sap, pot ser qualsevol cosa.

No cal que diga, que a mi tot això em sona a una autèntica martingala, i més després de llegir aquest article o l’article del company i amic Joan P.

Quines ganes de complicar-se la vida, per mi que no se’n van donar compte que ho tenien molt més fàcil. Si pensaven portar el tema econòmic com fins ara, només els hi calia prometre una forta i significativa reducció del dèficit fiscal. A fe de Déu! Que puc assegurar-vos que això ho aconseguiran. Llegir-ne més »

Fa uns dies, els resultats de l’enquesta de La Vanguardia em van portar a fer una reflexió sobre les properes eleccions a les Corts espanyoles (veure Una campanya que no porta enlloc). La previsió, segons l’enquesta, és que els partits catalans treguin menys diputats a Catalunya que els espanyols.

Això passa quan una enquesta publicada avui al diari ARA diu que un 42% dels enquestats votarien a favor que Catalunya esdevingués un estat independent mentre que un 37,7% s’hi oposaria, un 9,5% es mostra indiferent i un 10% no ha volgut contestar. Realment una contradicció esperpèntica.

Tot es pot explicar. A banda del fet que el comportament de l’elector en aquestes eleccions és diferent del que té en les eleccions nacionals, deia que ERC surt d’una renovació i en aquest poc temps, malgrat que pugui fer bona feina, no podrà recuperar el terreny que va perdre amb la nefasta aliança amb els socialistes i els de la pastanaga. També que el programa de CiU té una oferta estrella que és pròpia de la diada dels innocents. Cap de les dues formacions poden atreure res més que l’electorat més compromès amb elles.

El ciutadà poc polititzat que veu l’economia com el principal tema de campanya pensa més en els partits que, de debò, tenen incidència sobre els grans temes estatals i que tenen veu a Europa. Malauradament, per molt que CiU es vanti d’haver fet molt, i en part és cert, el gran públic no ho veu. A la política espanyola, el ciutadà veu al PSOE i al PP.

Podien els partits nacionals fer alguna cosa millor? Segur. He anat seguint, com vosaltres, el que anava fent ERC i realment els seu objectiu de fer de paraigües dels que demanen que el leit motiv de campanya sigui la independència era bo. Oriol Junqueras pacifica el partit, Albert Bosch i Joan Tardà u i dos per Barcelona, l’acord amb Reagrupament, el no acord amb Solidaritat i les seves imposicions, Moisès Broggi al Senat, fins aquí magnífic. Llàstima que la política de fer de paraigües no l’hagin entès els d’ERC de Girona. Oriol Junqueras va proposar l’editor i escriptor Quim Torra, president de Sobirania i Justícia i independent del gust de Reagrupament, com a cap de llista a Girona. No hi ha cap dubte que per obtenir un diputat era una aposta excel·lent, Quim Torra podria ser votat per gent de tots els colors. De moment no ha estat possible ja que l’aparell gironí no ho vol així. Si no es posa remei, Girona amb un pacte de mínims amb Reagrupament i sense diputat. A Girona prefereixen a Teresa Jordà ex-alcaldessa de Ripoll. Reagrupament. Junqueras ho ha volgut arreglar, però em temo que atès que ERC de Girona no ha fet marxa enrere això té mal aspecte, gangrena pura. Han arribat a un acord, però Teresa Jordà no és Quim Torra, què hi farem! Diuen: El pacte recull que l’exalcaldessa de Ripoll, Teresa Jordà, encapçalarà la candidatura, i que la resta d’integrants seran compartits entre les dues formacions. Res, penseu que tenen opcions de treure dos? Que importa qui és el dos, el tres o el disset. És del gènere estúpid aquest pacte. Malauradament altre cop veiem la manca de generositat d’alguns. És lícit pensar que Teresa Jordà porta molt treballant pel partit a les comarques gironines, d’acord, però els gironins han de pensar més en termes de país que d’interessos personals. Quim Torra era una garantia de transversalitat, un luxe per a una candidatura. La vida és així.

Si ara observem CiU veiem que Duran i Lleida vol acaparar portades. Després de dir quatre veritats sobre el PER que han provocat un nou atac espanyol contra Catalunya, malgrat que sigui contra Duran i Lleida la reprovació extremenya, tot plegat no és més que una mostra del que fan habitualment contra els catalans. En fa referència a la seva carta setmanal (ho podeu llegir), però també diu:

També durant la setmana s’ha parlat del pacte fiscal. És una qüestió que ens incumbeix a tots, visquem on visquem, parlem la llengua que parlem i vinguem d’on vinguem. No és només una qüestió nacionalista, perquè de fet serà un instrument fonamental i molt útil de cara a la recuperació econòmica i per a la generació de llocs de treball. Al País Basc, que el tenen, registren un 8% d’atur i nosaltres el tenim molt superior. Hi ha algú que pensi que si tinguéssim les mateixes eines que el País Basc ens trobaríem en la situació actual que ens obliga a una reordenació dels pressupostos? Si tinguéssim més recursos és obvi que no ens veuríem obligats a fer la reordenació de la despesa a la qual ara estem abocats. Només una formació política com CiU pot assegurar el pacte fiscal davant una majoria absoluta del PP.

Només una força política com CiU ho podrà aconseguir si esdevé a Madrid un contrapès. Atesa la descomposició dels socialistes passarà molt de temps perquè torni a ser una alternativa i per fer de contrapès del PP. Per tant, cal que els ciutadans es mobilitzin a favor de CiU. Per castigar el partit socialista no cal donar suport al PP; podem donar suport a CIU i de passada ser un contrapès fort des de Catalunya al PP, que amb tota seguretat ja governarà. Per cert parlant de govern, veig que el PNB diu que pot entrar en un govern del PP. Pot ser sí! Però ells tenen resolt el que nosaltres pretenem resoldre aquests propers anys amb el pacte fiscal. Per ant, si hi ha pacte fiscal nosaltres estem disposats a parlar de tot. Però el pacte fiscal per endavant. No a l’inrevés.

Fixeu-vos en el que he posat en negreta. Sembla un acudit. Duran té raó quan diu que pacte fiscal és cosa de tots, però per què el fa eix central’ Si jo no fos independentista i profundament català i tingués davant l’oferta PP i l’oferta CiU, no dubtaria, pensaria que l’oferta CiU no serveix, molt bonica però morta abans de néixer. Pensaria que no m’agrada el PP però que vist el PSOE… Segur que no us agrada el que dic, però poseu-vos en la pell d’un que no se sent català, què li estan oferint per millorar la situació de l’Estat? I a un independentista que mai no votarà al PP ni al PSOE, què ens estan oferint? Duran i Lleida sembla el cinquè germà Marx.

Jo davant de les campanyes al·lucino. Fixeu-vos. No són de propostes constructives, són d’atacs als altres. Ara el PSOE de Catalunya farà una campanya amb les imatges del PP que critiquen o ataquen a Catalunya. Què ofereixen? Que ve el llop. No se n’adonen aquests estrategues de la política que la gent també necessita beure de la font de l’optimisme, cal oferir de debò alguna cosa. Més positiu és dir: “preneu-vos aquest amarg medicament perquè després estareu sans i forts” que no “fora els metges que ens donen medicaments”. El medicament es pot oferir si juntament es diu que et posarà bé.

En la política, com l’economia, té gran importància la psicologia. Els economistes parlen d’elasticitat. És el percentatge amb el que canvia una variable en relació a un altra. En quin percentatge varia el preu en canviar un factor de producció? Podem introduir-hi una “elasticitat psicològica”. Com varien els preus de les accions quan un bocamoll (per exemple un president d’un govern veí que ens afecta molt) obre la boca? No importen altres coses, baixen.

Igualment podem dir en política. Com augmenta la meva credibilitat quan faig determinada proposta? Certament en política cal primer garantir que la proposta sigui escoltada o sigui que tingui “ham” i els periodistes piquin. Quan l’oferta és buida o senzillament un atac, l’elasticitat és molt baixa o negativa.

Si agafo com a exemple ERC, veig que dir Moisès Broggi està amb nosaltres entraria en la categoria d’elasticitat positiva i rebutjar a Quim Torra en la d’elasticitat negativa. Si agafem com a exemple CiU, la proposta del pacte fiscal entraria en la categoria d’elasticitat zero, mentre que propostes econòmiques creïbles tindrien un lleuger efecte positiu.

Quines propostes d’efecte positiu pot fer ERC? Senzill transversalitat, generositat i paraigües del l’independentisme per aconseguir la independència. Dir que no votaran res que no signifiqui un benefici tangible per a Catalunya.

Quines propostes d’efecte positiu pot fer CiU? Compromís de no donar suport mai sense un benefici tangible per a Catalunya. El pacte fiscal, d’efecte neutre, el pot mantenir perquè és l’estratègia per recollir un fracàs i donar el pas definitiu, però alhora ha d’oferir coses tangibles per a l’economia dels catalans. És el que la gent espera de CiU. Cadascú s’ha construït una imatge al llarg dels anys. No es canvia en dos dies. Saben molts bé els professionals del màrqueting que canviar un logo és un procés llarg i delicat. És la imatge. CiU cridant: “a les barricades” faria riure.

Tot això que he escrit, reflexions d’afeccionat, ho saben dues persones que respecto: Artur Mas i Oriol Junqueras. Per Catalunya estan condemnats a entendre’s i a col·laborar. Ho deia l’altre dia: CiU i ERC hauran de seure a parlar seriosament per pactar el full de ruta. Totes dues formacions tenen espai si saben administrar i coordinar bé les seves propostes. ERC, més petita, haurà de ser més agosarada i tibar de CiU. Una de les coses que s’aprèn de veure com funcionen les empreses d’èxit és que moltes vegades convé que cal especialitzar-se en el que se sap fer i que a vegades convé externalitzar determinats serveis. CiU sap fer unes coses i ERC unes altres. La patacada més gran d’ERC va venir de voler fer de CiU. CiU tampoc no ha de fer d’ERC com alguns demanen, però CiU pot parlar d’independència sense substituir ERC.

Parlaran, llarg, si no ho han fet ja. La llibertat de Catalunya depèn dels llaços que siguin capaços de lligar.

Ara tornem a estar en la grisor més grisa de totes les grisors, com es nota que estem en període pre electoral, com sempre en aquesta situació el país és congela. Quatre declaracions per fer bullir l’olla i que l’electorat es mobilitzi un xic i para de comptar, en aquesta línia es pot catalogar les de Duran Lleida en relació als perceptors del PER, han aixecat polseguera i això era el que pretenia. Malgrat aquestes declaracions son recurrents en la seva boca doncs no és el primer cop que li escolto fer-les. Peró res de substanciós políticament parlant, res de nou a sota el sol.

Malgrat tot, sempre s’escapa alguna “coseta” que podria animar la situació si no fos que acostuma a passar desapercebuda, no sé si per que ja és allò que tothom sap i ningú vol reconèixer o per que es busquen alguns titulars que cridin l’atenció, com les ja conegudes i repetides d’en Duran. Em refereixo a les que va fer el Molt Honorable Artur Mas la setmana passada (em sembla recordar que el dia 7) en referencia a que “el 20N no serà el moment de passar comptes” i que “Això serà dintre de tres anys” . És refereix, naturalment, a que de començar a exigir el “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” res de res fins d’aquí tres anys, i això que recordo que ens deia que fins que no hi hagués un nou govern no es podrien començar les negociacions doncs estàvem a punt d’eleccions i ja no es podia negociar res doncs calia saber quin govern hi hauria, un govern fort per a poder negociar. Bé, doncs ara resulta que no! Que cal esperar tres anys més! Us fixeu en la data? Tres anys més, vol dir a les portes de les eleccions al Parlamentet del parc de la Ciutadella i així ja tenim el discurs electoral ¿oi?, però es clar, només un petit detall, molt petit, que faltarà un any per les eleccions a Madrit un altre cop i, es clar, no es podran començar les negociacions fins que s’hagin fet aquestes pel mateix raonament que encara no s’han començat al dia d’avui. Oi?.

Aquesta actitud tampoc és res de nou a sota el sol, doncs CiU la fa de sempre, es el “nacionalisme interruptus” que comporta fer l’amor amb Escanya sense preservatiu ni protecció de cap tipus. Aquesta actitud els reporta uns bons beneficis gràcies a la flaca memòria de l’electorat català (deixeu-me dir-ho així de suau) doncs comporta un argument per a ser votat i en canvi la seguretat que aquest argument mai es portarà a terme del tot i així no fracassarà tampoc mai del tot, amb la qual cosa seguim tenint viva i sencera la pastanaga com la que els hi posaven als conills per que correguessin davant dels cans. És curiós, els animalons corrien més per agafar la pastanaga que no pas per que els cans els perseguien. Tindrem el poble català algun gen que provingui del conill? Ves a saber!.

Si s’espera el moment tan idoni per “reclamar” quelcom d’important pot ben passar que aquest moment no arribi mai, a la vida has d’optar molts cops entre el dolent i el pitjor i entenent que el govern que sortirà a Madrit en aquestes eleccions no és el millor per aconseguir res de res, és evident que amb cap govern s’assoliria el que diuen que reclamaran; doncs sempre arribarien reforços per evitar que “los catalanes” fossin decisius, inclús podria ben ser que els mateixos bascos s’oferissin per donar el recolzament necessari, no seria pas el primer cop, a canvi, això si, d’alguna altra prebenda, però que importa si a la fi es millor donar-li el que sigui als bascos els quals ja son perceptors nets d’Espanya (amb ells no és Escanya) l’important és que Catalunya no s’emporti res del que es seu. Això, si acceptem, que és molt acceptar, que els diputats catalans a Madrit fessin pinya per assolir quelcom de tant important com que els nostres diners els gestionéssim nosaltres, com si que ja ho fan els bascos i els navarresos.

Bé, ja ho teniu, tots aquells que vau votar esperançats en que CiU reclamés el “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” us podíeu haver estalviat el vot perquè fins d’aquí tres anys res de res i com que ja fa pràcticament un any que els vareu votar son els quatre d’una legislatura. Això si, la que ve voteu-los altra cop que ja veureu com ens prometran que aquesta va de veritat. En Duran ja podrà descansar a Madrit, per que aquesta legislatura TAMPOC.

Fets i no paraules, aquesta va estar l’axioma i la idea força amb que el tripartit comandat pel PSC montillista es va presentar per a governar Catalunya.

De fet, l’activitat política del tripartit ha estat profusa, equivocada, però profusa.
Tot i equivocada, poques persones son capaces a Catalunya d’explicar en què es varen equivocar els tripartits, més enllà d’allò tan sui generis d’estirar més el braç que la màniga. Alguns que ens podrien explicar aquest afer opten sovint per a no atiar aquest foc, alguns com en Mas Collell fan comentaris al tripartit tipus “vostès varen optar per a un creixement ràpid”, comentaris xics que situen i emplacen les coses en el seu lloc sense tirar sal a la ferida.

Algunes vegades he comentat alguns aspectes d’aquestes polítiques errònies, i no hi insistiré ara, però sigui com sigui, és clar que Catalunya ha estat tractada com “el país de les meravelles”, un conte de fades, per què la realitat real és que el model erigit per al tripartit és del tot insostenible, miri’s com és miri.

Ara, enderrocar un model social de conte de fades no és gaire agraït, no es pot demanar que els ciutadans s’entusiasmin quan han de renunciar al paradís que els hi havien venut. És obvi que enderrocar no és percebut com construir, ni que sigui un conte de fades, i sobre tot és difícil de vendre que hem de construir un conte sostenible i realitzable quan hores d’ara ningú en pot tenir la certesa d’assolir-ho mentre continuem sent la ventafocs d’una Espanya sense remei que ha viscut sempre un conte de fades a càrrec d’altres, una Espanya que és del tot insostenible en el nou paradigma global que s’albira.

Despertar de l’encanteri tripartit vol dir també topar de morros amb el fet que Espanya és un conte de fades subvencionat per a nosaltres que ens te narcotitzats.

En altres temps m’havia demanat com era possible que algú es deixés xuclar la sang sense oposar-hi una ferma i decidida resistència, com és possible?. Després em vaig assabentar de que el vampir quan entra a mossegar, mitjançant la saliva, inocula a la ferida un potent anestèsic, ah! Vet aquí!.

Ara, que toquen eleccions, les glàndules salivals paròtides, sublinguals i submaxil·lars han entrat en una fruïció desfermada.

Els del PP governaran amb la ma estesa, (dame argo…) (?). En Fdez Diaz ha dit que la contribució de Catalunya a la tresoreria de l’Estat ha de tenir un límit (?) (com l’univers?). Mentre els perdedors de la escomesa electoral parlen de aprofundir l’actual model que tants bons resultats a atorgat a Catalunya i a Espanya (?), fins a arribar a un model foral federal (quanta poesia).

Presumiblement els resultats dels partits catalans a en aquestes eleccions “generals” seran dolents, minsos. Amb tot, encara que no fos així, la resposta que haguem de donar per tal de no ser vampiritzats haurà de ser confegida en el si del Parlament de Catalunya.
Tenint en compte que PSCOE i PP, juntament amb C’S i la participació espontània de ICV, saliven més que l’ós Iogui davant una cistella de pícnic, el que ens queda és l’esperança de que CiU i ERC, amb el concurs de SxI i altres forces no parlamentàries, juntament amb la societat civil puguem articular una resposta Nacional que situï Catalunya dins la realitat d’una punyetera vegada.

Em consta que és habitual que es digui que la “realitat” plausible és Espanya, però aquesta jaculatòria comença a fer aigües per a tot arreu, Espanya com a realitat és un conte de fades insostenible. Catalunya te encadenats als espanyols al seu somni, fem que despertin, per què per tal que nosaltres ens puguem alliberar cal que ells despertin, GAME OVER, benvinguts al mon real.

Per començar vull comentar, que si la setmana passada sospitava que l’atac a TV3, per part del parlamentari espanyolista Alberto Rivera, possiblement havia estat el primer de d’una serie de futurs atacs que ens hauríem d’anar empassant, ara ja no en tinc cap dubte.

Veien la importància que aquesta entitat té per la nostra llengua, l’han posat en el seu punt de mira, junt amb la immersió lingüística, el seu principal objectiu a desmantellar.

Espero que aquestes campanyes siguin tan inútils com ho són d’hipòcrites.

Sembla que els hi va faltar temps a donar-me la raó. Dos dies després, ja m’esmorzava llegint aquest article a l’ABC.es “La sanidad catalana, al borde del rescate mientras TV3 se lleva 1.900 millones“. Sense comentaris. Com si no hi hagués milers de coses menys importants que TV3 i molt més costoses. Llegir-ne més »

Avui una companya del personal d’administració i serveis, persona catalana de soca-arrel, poc polititzada encara que conscienciada de la situació que travessem, em deia que pintava molt malament el tema de les retribucions de la sanitat i l’educació. Deia que el Govern reconeix que vol retallar les retribucions de tots els funcionaris i em comentava els rumors de sobre que no es pagarà la paga extra. Opinava que s’estan aplicant retallades pròpies de Grècia sense estar intervinguts. Afegia que molt dissimular però que la gent no és idiota.

Anava més enllà i deia que el president Mas és curt de vista. Que si no té diners, no esperarà que la gent li regali la paga extra a canvi que els nostres impostos paguin la sanitat, l’educació, la paga extra, etc. a Extremadura, Andalusia, etc.

Opinava que tindria més rèdit electoral si fes sortir els catalans al carrer exigint un tracte com el de Navarra o el País Basc. Creu que Mas no ho enfoca bé des del punt de vista polític i que no hi haurà reelecció. Diu que li manca valentia política, que va pel camí més fàcil i que la gent no li perdonarà.

M’ha fet pensar. Es tracta de l’opinió d’una persona senzilla, culta i, insisteixo, sense cap interès especial per la política. És la percepció d’una ciutadana “normal” i que estic segur que és compartit per una gran part de la població.

Avui el conseller Mas-Colell, en l’acte d’inauguració oficial del curs universitari, ha dit que Catalunya ha d’assumir les retallades que o les liderarà Catalunya o el que abans en dèiem el governador civil.

Aquesta afirmació del conseller Mas-Colell reflecteix dues coses. La primera té a veure amb la situació econòmica. Cert, passem per una situació greu. La segona l’acceptació explícita de la nostra incapacitat de decidir. Bé, sí podem decidir que ens intervinguin o que no però no tenim alternativa: Intervinguts de facto. No em mateu, ja em suïcidaré jo.

Jo crec que la meva companya de feina té raó i crec que el Govern s’equivoca. Quan dic s’equivoca no estic dient que no calgui retallar. Potser jo faria algunes coses diferents i cadascú dels que em llegiu potser també canviaríeu coses, però tindríem poc marge. El gran error del Govern és que en la seva feina no hi ha èpica. Retallar requereix valor, cert, requereix una mà ferma que sempre lloaré, però només amb la mà ferma no es fa política.

Qualsevol persona amb mà ferma, generosa i disposada a immolar-se, a no ser reelegida pot retallar. Tothom ho pot fer amb més o menys encert. Sempre serà desagradable. El que no pot fer tothom és política. La política també té a veure amb el joc de les emocions. És en això on avui per avui està fracassant el Govern. Fer política també implica transmetre esperança i jo crec que el Govern ara no la transmet.

Estic absolutament convençut que el dibuix que té Artur Mas al cap és que tot ens durà a l’Estat propi, al divorci. En això el segueixo. Accepto que no cal precipitar-se, però el joc de la política té complexitats molt grans perquè juguem amb l’estat d’ànim de les persones. Crec que el full de ruta seqüencial no funciona. Després de fer A farem B. Cert, és un procés, però millor fer A i deixar que la gent tasti B. És absolutament necessari transmetre il·lusió. La il·lusió d’un país capaç d’administrar-se sol, que tothom entengui el que vulgui, i la il·lusió d’un nou escenari econòmic. Cap de les dues coses arriba als ciutadans. No és un problema de posar el “CAT” a les matrícules, és més profund.

Tinc la percepció que la retallada està anant més enllà del que preveia el Govern fa uns mesos i aquest “extra” està fent mal. Tinc la percepció que les amenaces de la ministra Salgado estan fent l’efecte desitjat. I això no és bo per a la moral del país.

El Govern està atrapat i això es veu amb el tema de l’endeutament. Els 4.000 milions d’euros de bons que ara es llençaran en són mostra. Endeutament a curt termini i car, endeutament car perquè no ens autoritzen a endeutar-nos a llarg termini, perquè estem atrapats.

Artur Mas no pot trigar massa a fer un cop de timó si no vol tenir el país al carrer. Sé que la situació és més greu de la que ens diuen, és molt greu, però sortir-se’n vol dir tenir a la gent al costat. No se’n sortirà amb la gent al carrer fent vagues que no ens aportaran res i tampoc obtindrem res gràcies a aquestes vagues.

Creu algú que dins d’Espanya, només amb l’esforç dels catalans, ens en sortirem? Si els altres membres d’aquest decrèpit Estat no fan la feina, de què ens servirà? Algú es pensa que si nosaltres ens ajustem i l’Estat no, no ho patirem? Jo, evidentment, no ho penso.

Cop de timó? Cop de puny? No ho sé. Andreu Mas-Colell té una feina encomanada, ajustar el dèficit, però el Govern, col·legiat, en té una altra. I aquesta altra feina passa per no tenir un país derrotat i deprimit. L’economia té una part molt important de psicologia. Aquesta part l’han oblidat. Han fet una primera feina, han eliminat l’alegria, era fàcil, la segona és molt més difícil, fer que la gent tingui fe i que tingui esperança. La caritat, tal com anem, vindrà sola.

He parlat del Govern, però en això també s’ha d’implicar l’oposició. No cal només un pla de xoc econòmic, cal un pla de xoc emocional. En això és on cal un pacte nacional, potser no escrit, no aprovat pel Parlament. Un pacte tàcit que ens faci despertar.

La reflexió de la meva companya m’ha fet aflorar un sentiment que tenia. Per una banda, jo deia: cal fer un pla econòmic dur. Per una altra, jo sentia: no anem bé.

El Govern té estratègia, però la tàctica, de moment, és inexistent o errònia. Caldrà que valori quina és la més correcta. Intentem ajudar sent constructius per aconseguir recuperar l’optimisme.

Cada dia soc més conscient que dec ser un element rar, estrany, al menys políticament parlant per que de fa molts anys no m’identifico amb el general de la societat on pertanyo, ni amb els discursos dels polítics de les majories; sembla que sempre remi a contracorrent. Quan la societat catalana encara no s’atrevia a plantejar-se allò de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, jo amb tota la meva joventut ja era manifestament Confederalista (que no pas federalista, que encara hi han diferències), quan va arribar el moment que tothom demanava l’autonomia jo ja feia temps que era independentista. I ara que molts es diuen independentistes jo encara ho soc però soc dels independentistes anatematitzats, si senyors soc independentista express (malgrat no m’agrada gens l’adjectiu, però així ens entenem tots oi?). Mireu, no crec, no puc creure amb l’independentisme tranquil, de marxa lenta Peró segura que ens diuen, ho sento però ho veig una entabanada de l’espanyolisme, l’intel·ligent, això si, però espanyolisme a la fi.

Em pregunto a qui beneficia més la lentitud del nostre alliberament? Doncs evidentment a Espanya!! perquè així els dona tot el temps que els fa falta per acabar d’espoliar-nos, acabar de empobrir-nos, acabar de colonitzar-nos i acabar d’acabar-nos. Aconseguir la seva màxima fita: una Catalunya sense catalans!! Com deia l’ínclit Santiago Bernabeu: Cataluña es muy bonita si no fuera por los catalanes!! o alguna cosa similar que no recordo exactament la frase, però anava per aquí.

I perquè llavors inclús els catalanistes de bona fe hi cauen a la trampa? Doncs molt probablement perquè som un poble al qual han domesticat segles de dominació molts cops violenta, un poble al qual l’han confós amb una equivalència falsa: Ser assenyat no és igual a ser mesell, el seny no equival a la covardia, precisament a voltes la rauxa és l’actitud més assenyada!! Com actuaríem avui si tenint els coneixements històrics que ara tenim tornéssim al 30 de gener de 1933 el mateix dia que Hindeburg va nomenar canciller a Adolf Hitler? Amb seny o amb rauxa? I que seria més assenyat?.

No puc confiar en l’autonomisme que sempre ha col·laborat amb l’espanyolisme, fins i tot pensant en la millor intenció, estan segrestats emocionalment i només es mouen endavant per necessitats peremptòries de cash, mai per convenciment, doncs estan convençuts que no serem capaços, d’aquí el repetir incansablement que ara cal anar pel “pacte fiscal” malgrat sigui en “la línia del concert” quan saben que si aquest pacte es bo per Catalunya mai ens el concediran, mai !! primer per que no volen i segon per que no poden: No volen doncs el que ells pretenen és, com he dit abans, una Catalunya sense catalans (i ja m’enteneu, sense catalans que exerceixin de tals, evidentment) i no poden perquè acceptar un concert equivalent al basc implica la desaparició d’Espanya per fallida econòmica. Per tant com diuen els castissos: “Blanco y en vasija: leche fija”.

Per que seguim encaparrant-nos en allò que sabem no serà i malbaratem un temps que no tenim? Doncs per que és molt difícil acceptar la veritat: que no hi han co… de fer el que cal, que senzillament és declarar la independència tots els diputats de CiU, ERC, SCI i els que s’hi afegeixin dels demés partits i declarar-la per motius evidents d’emergència nacional!! i llavors que reaccionin els escanyols com els vingui en gana, això si amb tots nosaltres amb els mòbils, ipods, ipads, iphones i tots els i-e que vulguis al carrer filmant per si hi ha algun gest “poc democràtic” dels escanyols, i que es vegi en temps real a la CNN, BBC etcètera. Ara no estem al 1982 on segrestant els medis de comunicació en tenien prou, ara no es pot “segrestar res” cada u de nosaltres tenim a les nostres mans un centre de comunicació internacional de primer ordre amb Internet a l’abast, a veure si hi han pebrots!!. Això no és un cop d’estat doncs prové d’un òrgan legitimat democràticament i a demés es remet a una posterior ratificació en referèndum del poble català, es absolutament pacífic i democràtic i s’estableix un període de negociació amb l’estat espanyol, però evidentment és una declaració unilateral que a l’altra part no li farà gens ni mica de gracia; és com una separació on un dels cònjuges inicia el procés sense l’acord previ amb l’altre, però tenint en compte qui és l’estat espanyol no hi ha altra manera de fer-ho.

Tots sabem que amb aquest pas a l’endemà no som independents, però el que si tenim és un dret d’autodecisió que ara no hi ha, en aquell precís moment, ens deixen d’afectar les lleis espanyoles doncs un òrgan de rang superior com el Parlament de Catalunya inequívocament democràtic s’ha pronunciat a falta d’una ratificació popular en referèndum i ho fa en el sentit que no reconeix la legalitat espanyola a Catalunya, i per tant s’inicien negociacions a nivell internacional amb Espanya i els demés països de l’entorn per veure com i de quina manera s’efectuen tots els tràmits per fer-ho efectiu.

Això no és fer volar coloms doncs aquests coloms hauran de volar indefectiblement si no volem desaparèixer com a poble després del fiasco de les negociacions del “pacte fiscal en la línia del concert econòmic”, amb la diferencia que encara estarem en una situació econòmica i legal molt pitjor que avui, entre d’altres coses ells ja s’hauran jamat totes les caixes catalanes que és el que els interessa, desenganyem-nos, hauran fet totes les lleis per evitar que nosaltres ens enduem un euro i com sempre ells s’hauran preparat i nosaltres haurem dormit a l’era.

Propaganda, la propaganda esdevé el centre de la batalla demagògica, la propaganda demagògica nodreix els sectors socials mobilitzats, en lluita.

El capitalisme està en el mig de l’huracà, però els polítics s’esmunyen de tota responsabilitat. Qualsevol causa capaç de mobilitzar algun centenar de ciutadans és considerada pels mitjans. Les contramanifestacions estan normalitzades, a vegades no sé quina de les dues em fa més basarda.

Avui llegia en La Vanguardia un text inèdit de Josep Maria de Segarra de l’any 1946, en el que comminava “als catalans” a deixar interessos ideològics nodrits de discursos antics, per aplegar-se en els interessos nacionals. Va tenir la gosadia de comunicar a catalans d’una i altre banda dels pirineus per a bastir un partit català. Tot es va anar diluint.
Mentre llegia aquest document em venia al cap el fet que hores d’ara els catalans estem encara més narcotitzats que l’any 46, per comptes de lluitar junts per a nosaltres, lluitem contra fantasmes, contra els fantasmes de les nostres pròpies incompetències nodrides de fantasies inexistents com si de adolescents es tractés.
Externalitzem les nostres fantasies paranoiques, que son motiu del nostre desastre, i les associem maldestrament al capitalisme especulatiu, i les hi presentem batalla fora d’un veritable criteri de realitat.

La propaganda demagògica es mou en aquesta tessitura d’alienació mental.

Comentava l’altre dia que l’adolescència és una edat d’immaduresa en la que es volen les llibertats però no s’acaba d’entendre que sense emancipació, aquestes llibertats son un mer subsidi a càrrec d’altres. Els adolescents viuen en el seu propi núvol, i mancats com estan de criteri de realitat no poden entendre que la realitat te el seu propi camí lluny de les seves pulsions idealistes compensatòries de les seves pròpies mancances.

Amb tot això no vull dir pas que les “qüestions” no hi siguin, la ideologia, els interessos, el capitalisme, els mercats, etc, però el que és rellevant és la absoluta incapacitat per a tractar-las amb criteri de realitat. Això fóra com “les substàncies” que tractades adequadament i amb cura poden ésser avantatjoses, però tractades maldestrament sense criteri de realitat t’emboten els sentits i malmeten les capacitats del discerniment.

Tenim, no sé si per sort atzarosa o no, una majoria silenciosa a Catalunya que disposa d’un criteri de realitat abnegat, abnegat per què sap que entregar-se a les doctrines idealistes és causa de desastre per als catalans. És aquest cabal representat el 10 J. Ara està encarat al pacte fiscal i d’allà endavant fugint de la propaganda demagògica de les esglésies platòniques ideològiques redemptores, esglésies per cert, que tenen okupat l’espai de representació tothora, tenen “la pantalla” a rebentar d’acòlits fent l’apostolat dia i nit.

En aquestes circumstàncies si el Poble català aconsegueix alliberar-se, haurà assolit la fita històrica més difícil d’assolir, un miracle.

Mentre els adolescents fan cridòria el criteri de realitat avança, mentre sigui així l’esperança està justificada.

Visca Catalunya lliure!!!!

Albert Rivera

El dimecres de la setmana passada, en la segona jornada del debat de política general al Parlament, el diputat Albert Rivera va proposar el tancament de TV3, com una despesa que no ens podíem permetre.

Dirigint-se, en especial, al nostre president, li preguntava si seria capaç de mirar als ulls d’aquelles persones ingressades en residències per a gent gran o invàlides, que segons s’havia comunicat amb motiu de les retallades, veurien endarrerits en varis mesos les quantitats que n’aporta la Generalitat pel seu manteniment.

Afortunadament la mesura no es portarà a terme i sense haver de tancar la televisió pública catalana.

Quina casualitat! Els “ciudadanos”, els únics que saben el què ens preocupa als catalans i així ens ho recorden constantment. Que sempre és queixen de que la política catalana només gira al voltant d’assumptes identitaris, quan hi ha un munt de problemes econòmics que ens estan ofegant. Doncs són ells, qui precisament tornen a introduir, com aquell que no vol, un element més d’identitat, al ser la televisió pública, un ens tant estretament lligat amb l’idioma del nostre país. Del que per cert i a pesar del breu temps del que disposen en les seves intervencions parlamentaries, no se’n va saber estar de parlar-ne. Demanant, com sempre, el compliment de les sentències dels tribunals espanyols, que estan per sobre de qualsevol llei o disposició del Parlament català. Posant en evidència, un cop més, que el nostre és un parlament de fireta, que no val per res, totalment encotillat i en mans d’aquell partit, amb la suficient majoria al “Parlamento espanyol”, com per poder elegir als membres dels tribunals espanyols. Llegir-ne més »