Benvolguts amics, avui faré un parèntesi per a tractar una qüestió que m’és un xic més propera en tant que “opinador”.

Tots avui sabem prou com n’és d’important la difusió de “les idees” en l’ascendència de l’opinió pública, no endebades és parla de “l’opinió pública i l’opinió publicada”.

Els que tenim l’opció, la sort i l’honor de donar veu a una part de l’opinió pública, els que d’una o altre manera postulem públicament el dret a l’autodeterminació i la independència, maldem per a publicar, per a trobar espais públics de comunicació.
La xarxa a internet ens ha anat vinculant i ha anat també vehiculant algunes respostes, ha fet possible la manifestació “10 Mil” a Brussel·les, la marxa de “les consultes” amb arrancada a Arenys de Munt, l’èxit de la manifestació 10-J.

Els independentistes hem hagut de cremar un munt enorme d’energia, hem hagut d’encendre un munt de llenya d’encenalls per tal d’aconseguir que algun tronc de gruix considerable quedés pres de flama viva.
Hem vist com la premsa escrita en català, la radio i la tv en català van en augment, hem influït en l’opinió pública, en el govern, en les oposicions i posicionaments polítics, la relació entre Espanya i Catalunya està en l’agenda política dels organismes polítics més representatius, i, tanmateix estem en un circuit tancat amb dèficit d’eines de difusió massiva, quan la nostre veu sobrepassa una mena de sostre de cristall, és filtrada i modulada pels catedràtics encarregats d’administrar la doctrina en curs de “la real politik”, no fos cas.
No ho sé, però episodis com el tancament de radio SOM, em confirmen que se’ns tolera a segona divisió, però no a primera. Fets com aquest m’entristeixen molt, que una important massa social compromesa no pugui usar i gaudir d’un dial propi és poc entenedor, i sobre tot injust.

Els que escrivim aquí al Bloc 10 Mil ho fem sense restriccions de cap mena, i vull agrair amb tota sinceritat a la gent que ho ha fet possible, especialment a Enric I. Canela, Agustí Esparducer, J. Anton Martinez Llorach.

És hora també d’agrair amb la mateixa sinceritat a en David Morgades i a en Dessmond, “ànimes madrines” del Bloc Gran del Sobiranisme on escric setmanalment un articulet.
I és hora de fer-ho, per què gràcies a la seva tossuderia i a la seva actitud emprenedora que mai no defalleix, han endegat un projecte, convertir el BGS en una publicació en format “diari”.

El BGS ha estat un producte d’èxit, ha donat un munt de fruits, però ara sembla que ha arribat al seu propi esgotament i és per això que un nou producte, un diari digital 100% d’opinió, donat que ja n’hi ha, i molts, que cobreixen el vessant informatiu, n’és l’evolució natural.

Us hi podeu adherir aquí: http://www.facebook.com/groups/Diari.Gran.Sobiranisme/

No cal dir que per tal d’assolir aquesta fita és menester molta energia, ho estan fent bé. Jo mateix, si tot va bé, tindré l’oportunitat de col·laborar-hi en l’edició d’un format “vídeo”.

Tal com estem no ens hem de permetre malbaratar recursos, i és per això que necessitem col·laboració de tota mena, entre tots hauríem de fer possible que espais democràtics i plurals amb cara i ulls com és aquest projecte imminent reeixissin.

Crec que per a guanyar espai “exterior” hem de fer una aposta per l’augment de la qualitat, i crec que aquest projecte està prou ben encarat.

David som tots.

Eleccions 20N? Sense sorpreses. Darrerament no sé, si són les enquestes les que s’ajusten cada cop més als resultats de les eleccions o si són els resultats electorals els que miren d’adaptar-se als pronòstics de les enquestes. Des de Catalunya les eleccions al Congrés espanyol, cal agafar-les amb pinces. És tanta la trencadissa d’aquests últims anys i tan gran el conflicte d’interessos entre les dues nacions, que cada dia és menys natural que els habitants d’un territori, tinguin dret a vot en les eleccions del territori de l’altre.

Partis Polítics.

La rigidesa dels partits i la seva inèrcia, dificulten l’adaptació a la realitat d’una societat sempre canviant. Els mandarinats, en les seves directives, tenen tendència a ofegar qualsevol intent de renovació, no sols de cares noves, sinó principalment d’idees. La fracció entre electors i candidats va en augment i no s’augura a ningú que l’aturi. Cada cop són més els ciutadans que voten en negatiu. És tracta d’impedir que manin aquests, per a que ho facin els altres als que consideren menys dolents. En una Catalunya que camina cap a la plena sobirania, no hi ha cap partit espanyolista, que pugui il·lusionar cantant les excel·lències de la permanència dins de l’estat espanyol. Senzillament perquè no en n’hi ha. Respecte a les formacions polítiques que recullen el sentiment sobiranista i l’hagin presentat com un projecte il·lusionant i en positiu, en les darreres eleccions al Parlament, només n’havia dues, però amb poc ressò mediàtic. I en les poques ocasions que aquest interès hi era, majorment es produïa en negatiu, fent notar que hi hauria poques possibilitats d’obtenir diputats. Llegir-ne més »

Avui ja podem parlar dels resultats electorals. La setmana passada tot eren hipòtesis. Cal dir que els resultats no m’han sorprès gens ni mica. Tenia tres dubtes: 1) La majoria absoluta del Partit Popular seria de 10, de 20 o de 30, ja estat d’11. 2) Que passaria al País Basc? Ha guanyat la esquerra independentista en escons disputant l’hegemonia al PNB. 3) Què passaria a Catalunya? Ha guanyat CiU per l’ensorrament històric dels socialistes i el pacte independentista encapçalat per Albert Bosch ha salvat els mobles i es col·loca en bona posició per recuperar espai a les properes eleccions.

Arriba doncs l’hora de la veritat. Tothom s’ha de treure la màscara i dir que farà. El Partit Popular ja ha comprat un kit per pintar a l’oli i li ha enviat a CiU per tal que comenci a pintar-se un quadre al·legòric del pacte fiscal a la paret de la Sala Tàpies del Palau de la Generalitat. Als espais del costat es pot pintar un taló per un import de 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat. Ja ho sabíem però ara està demostrat de manera fefaent. Han passat pocs dies de les eleccions i estem esperant el pla B. De moment hem vist el “no hi ha alternativa”: ens ho empassem. Com que estava perfectament programat que no ens pagarien els fons de competitivitat, el Govern ja ha explicat que pensa fer amb els pressupostos. Ens ha explicat com reduirà el dèficit per arribar a l’1,3%, manquen detalls però les idees bàsiques ja les tenim. El Govern farà els deures, ho ha de fer, per salvar el país. Ho farà sense cap sortida altra que retallar. El futur govern espanyol no donarà res perquè no tindrà res i probablement tindrà menys del que pensa que tindrà. En el moment que es destapin els dèficits de les altres comunitats autònomes es quedaran de color cendra, especialment quan vegin el dèficit andalús. Ho escric ara, ja m’ho direu. Potser caldrà esperar a les eleccions andaluses, però la situació serà terrible. Com que si apliquen la reducció no podran donar cap subvenció i l’atur allà és molt superior, potser encara haurem de ser més “solidaris”. El model de solidaritat espanyol és molt especial. Es basa en tu ets solidari perquè em passa per allà.

L’escenari, doncs, és molt clar. Catalunya sense pacte fiscal i sense fons de competitivitat i esperant a veure com “el dret a decidir” es converteix en l’acudit de la dècada. No cal escalfar-se el cap, és el que estava previst.

Mentre aquí s’han anunciat unes retallades inevitables. No m’ha sorprès però si m’han molestat totes les declaracions contra les retallades. Òbviament no m’agraden, però si sumem els salaris públics i la despesa social, què queda? Que podrien retallar? Res de res.

De totes formes no estic d’acord amb moltes coses. Fa un moment escoltava com els mitjans audiovisuals públics es quedaran sense recursos per fer la feina que estan fent. Suposo que inevitable però està molt clar que la decisió implica tallar el coll a un dels tractors de la indústria audiovisual catalana. El resultat serà fer tancar empreses i generar atur. Diu que no hi haurà futbol en obert, no m’amoïna quant a contingut perquè no el miro però penso que serà una pèrdua quant a quota d’antena i publicitat. Suposo que amb allò dels cotxes passarà igual. Tampoc és el meu programa però té una gran audiència. La gent escoltarà en espanyol les meravelles de Fernando Alonso i en futbol sabran com vibren quan perd el Barça els locutors de la TV que sigui. Anem a espanyolitzar una mica més Catalunya. Suposo que evitar la fallida de la Generalitat comporta això. Ni en els pitjor moments de l’economia catalana havíem passat per això. Digui el que digui el Govern és un mal per a la llengua, l’eix principal que manté viva la nació catalana. Tampoc no cal eliminar canals que en certa forma són redundants i cobreixen franja horària ajudant al lleure en català. Clar que potser el que volen és que la TV en català sigui ideològica, potser la volen en mans del Grup Godó.

Si això li sumem el que previsiblement farà el Partit Popular per reduir la presència del català a l’escola intentant fer complir les sentències dels tribunals el mal serà encara més greu. El bilingüisme del Partit Popular que ja sabem que és eliminar el català dels àmbits no familiars s’imposarà si el Govern no decideix enfrontar-se més enllà de declaracions tant dures com inútils.

Jo no tinc dubtes que salvarem l’economia però que el retrocés del català està cantat. Sense diners la llengua està en perill i amb ella el pal de paller de la unitat nacional.

Hi ha alternativa? Certament es poden fer poques coses però el que no podem fer és rendir-nos sense lluitar i quan dic lluitar no dic limitar-nos a declaracions en els mitjans, els que ens quedin, o a discursos ni que sigui al Parlament. Fins i tot les mocions al Parlament serien paper mullat a efectes pràctics.

El Govern ha de fer les accions necessàries per equilibrar el pressupost, però al mateix temps no pot cedir en res en allò que té a veure amb la llengua. No pot cedir ni un centímetre en els temes nacionals. També, perduda la batalla, no caldrà esperar gaire, haurà d’alinear-se amb els que pensin que Catalunya és una nació i que té dret a prendre les seves decisions per promoure el procés d’independència.

Ha arribat el moment de passar l’acció, els diners de Catalunya s’han de quedar a Catalunya, el Parlament de Catalunya és qui ostenta l’única i definitiva representació dels drets de Catalunya i és l’únic òrgan que pot decidir el futur de Catalunya, és la veu i la voluntat dels catalans. El Govern està obligat, per mandat del Parlament, a fer el que convingui més als interessos de Catalunya. Ha arribat l’hora de preguntar, amb claredat, si volem continuar pertanyent a l’Estat espanyol o volem ser un estat independent. No fer-ho és trair al poble de Catalunya. Si perdem, hi tornarem.

#joTV3 i #protegimTV3 #salvemTVC

Bé, ja està fet! El que tots sabíem ja s’ha acomplert: El PP amb majoria absoluta a les Escanyes, el PSOE que s’ha fotut la nata que tots albiràvem i CyU sector Duranista que aprofitant-se de la nata que s’ha fotut el PSOE de la Chacon s’ha posicionat en primer lloc a la C.A.C. ERC s’ha mantingut, ja ha fet prou, amb la que li venia a sobre, i ara en Ridao intentant desacreditar a la nova executiva. Amic Joan, si t’haguessis presentat tu no és que no haguessis tret ni un sol diputat, és que encara n’haguéssiu quedat a deure uns quants! Quin fatxenda mes insuportable!.

I ara que? Ara que fem a Catalunya? Seguir estalviant i estrenyent-nos el cinturó perquè a la resta segueixin lligant els gossos amb llonganisses? Ara resulta que CyU es veu referendat pel poble català per seguir fent retallades, però aquestes retallades no reverteixen en el benestar del poble català sinó en el d’altres contrades de l’estat espanyol els quals podran seguir gaudint d’allò que aquí no tenim mentre els ajudem a subvencionar-ho amb els nostres estalvis. El Molt Honorable Mas que no ens enredi més, no és estalvi allò que no gastem per no fer fallida i seguim deixant-nos prendre allò que ja ens prenien quan teníem més ingressos; només gestionen el capital lliure que ens deixa l’estat després de repartir-lo al seu gust i com a màxim es lamenten amargament i deixen que ens robin descaradament, perquè robament li dirien a això en un land alemany o un estat nord-americà si els hi fessin a ells.

És vergonyós, ja no sols el robament a que som sotmesos sinó l’actitud dels “nostres” successius governs davant d’aquest espoli només comprensible si considerem a aquests com governs colonials subjectes als dictats de la metròpoli i que malgrat no estiguin d’acord en allò que ens dicten es veuen lligats per un deure d’obediència i aquesta aristocràcia política que ens governa només contempla aquesta opció qui sap si per no perdre les prebendes que com a classe social afavorida gaudeixen.

La “deductio” colonial ja està en la seva fase final gràcies a l’aportació dels medis de comunicació de masses en mans espanyolistes. En aquesta situació l’aristocràcia política de casa nostra, excepte comptades excepcions, mira cap un altre lloc i, el que es pitjor: col·labora de manera voluntària i/o involuntària en maniobres de distracció de la part patriòtica del país, la única que reaccionaria davant d’aquesta possibilitat imminent.

Ens presenten les retallades com una actitud sensata i enraonada destinada a equilibrar la economia del país i així es demostra que Catalunya serà l’única del sud europeu en aplicar les normes que han de portar a l’equilibri pressupostari i per tant aquesta seriositat, si no s’assoleix el nou “pacte fiscal” que CyU preconitza, demostrarà que som capaços d’assolir un estat independent. Això no ha funcionat mai així, els números que contempla Europa son els de cada estat i els números de Catalunya s’engloben als d’Espanya, ens aplaudiran si voleu, però a l final ells tan sols miraran a Espanya perquè com sempre ens han dit: “això son assumptes interiors” i ells no s’hi posen, i el que quedarà es que els ciutadans de Catalunya haurem retallat el nostre estat del benestar, ja de per si prou mins, per que els de la resta d’Espanya segueixin vivint més enllà de les seves possibilitats a les nostres costelles. Per posar un exemple a Astúries un ginecòleg de la Seguretat Social el tens d’un dia per l’altre i a Catalunya et triga tres mesos en visitar-te (casos contrastats a Oviedo i Barcelona). Jo no puc entendre perquè la Generalitat es vol vendre el nostre patrimoni per seguir pagant el delme a l’estat, a això no se’n diu espoli també?. Es podria acceptar la venda de patrimoni en un cas de necessitat extrema i quan tots els altres recursos son esgotats, però els nostres recursos no estan esgotats, ens els esgoten amb l’espoli: uns fent-t’ho i els altres permeten-t’ho. Ens estan empobrint entre uns i altres i tots juguen al joc de la distracció els uns parlant d’una falsa solidaritat i els altres excusant-se en que hem de donar una imatge de seriositat a Europa.

Segurament fer esforços a nivell d’inversions socials és l’únic que actualment i en la situació que ens trobem podem fer, el que com a mínim cal demanar és que serveixin per alguna cosa més que per seguir engreixant el porc de casa del veí, sinó al final tot acabarà com va començar: uns fent de burro i els altres anant a matxet, com sempre.

A Catalunya: CiU 16, PSC 14, PP 11, ICV 3, ERC 3.
Si mirem l’eix “dreta-esquerra”, 27- 20.
Si mirem l’eix “Nacionalisme català-nacionalisme espanyol”, 22?- 25.

Bé, nacionalisme català 22 molt i molt dubtosos… ICV no son fiables, com tampoc tos els de CiU. Tanmateix l’eix espanyolista és majoria. Tot i que puguin haver encara alguns reajustaments interns en el PSC.

Una cosa clara, és que ara per ara, “la massa crítica” catalanista està a CiU.

L’independentisme continua trinxat. El 2.009-2.010 els independentistes vàrem tenir una oportunitat d’or, que els “mandarins” de la política independentista varen malbaratar. ERC, Rcat, SxI, i l’amic Jan, varen trinxar l’independentisme, i d’ençà que no aixequem cap.

Ara arriba l’hora de la veritat, l’hora de realitzar la “transició nacional”, jo no confio en la fermesa ni en la lleialtat necessàries de les forces polítiques catalanes.

La cohesió interna de CiU és veurà compromesa, i, per la seva banda, ERC estarà sotmesa a una tensió ideològica duríssima.

També el PSC, després de la desfeta, es veurà tensionat, potser alguns vulguin ara sumar-se al la demanda de “pacte fiscal”.

En tot aquest procés la fermesa de CiU és cabdal.

Ara, sembla, que tothom està molt esverat amb la majoria absoluta de PP, i tothom es presenta voluntari per a fer front comú “ideològic”, i això pot malmetre les cosses i amagar la verdadera necessitat d’un front “nacional”.

El PP facilitarà una millora econòmica a mig termini, també en seguretat, ens deixarà ballar tantes sardanes com vulguem mentre paguem. Acabar amb el tema del greuja fiscal i espoliació, i més endavant ja hi haurà temps per a acabar la feina d’aculturar-nos, sense preses. Sense un front NACIONAL per a la emancipació estem cardats.

El diumenge passat vaig llegir aquest interessant article “El PP no permetrà un tracte diferencial cap a Catalunya“, d’en David Miró. Em va cridar l’atenció, perquè venia a contradir una idea que em voltava pel cap, arrel d’haver escoltat una explicació d’en J. C. Girauta sobre unes declaracions de la seva admirada Esperanza Aguirre.

Esperanza Aguirre.

L’autor de l’article, explica com de difícil serà que CiU pugui aconseguir un tracte fiscal fora de la LOFCA. Principalment ho fonamenta en les paraules de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, que va dir, “La nació espanyola és la unió de tots els espanyols lliures” i no acceptarà “privilegis de ningú”. Ho va dir davant del Mariano Rajoy, el segon dia de campanya electoral.

En David Miró, continua exposant altres dificultats que patiran tot allò que tingui un caire nacionalista i que aquest no formi part del nacionalisme espanyol. Tal com retallades en les competències de les CC.AA. L ‘atac a la immersió lingüística. I com no, l’intent de desmantellar les televisions públiques, menys l’estatal en quan ens espanyolitzant de tots els ciutadans de l’estat. Especial interes a l’hora de desmantellar, la tindran amb la catalana (TV3), per la importància que té per la llengua, la integració social, la cohesió i l’entitat catalana

Tot aquest cúmul de mal augur és el destí al que hauríem de fer front. Un futur difícil de defugir i que ens portaria de cap a la misèria nacional com a poble.

En David, albira un dels pitjors escenaris. No ho tinc tan clar. A la fi, aquest escenari estaria dins del marc que anomenen “quan pitjor, millor”. Una situació com la descrita, posaria a CiU entre l’espasa i la pared. Els convergents i els seus socis, no és podrien amagar davant d’un atac tant frontal a l’idioma. Estarien obligats a fer un pas, anar més enllà i endegar el camí cap a la sobirania. Com l’única solució possible. A no ser que se n’empesquin un altra per entabanar-nos un parell d’anys més. Amb CiU mai se sap i no veig al grup Godó molt motivat per aventures fora d’Espanya.

A mi, tal com deia la setmana passada, se m’ha acut un escenari bastant pitjor. Gens assumible i de difícil solució per no caure en l’assimilació definitiva.

Manuel Millan Mestre i Manuel Fraga Irribarne.

Si ens creiem el que ens ha explicat en Manolo Millán, en més d’una ocasió i no hi ha motiu per posar-ho en dubte. Ell va veure en el despatx d’en Fraga Irribarne, un informe dels serveis d’intel·ligència espanyols, on s’informava que si algun dia es feia públic el dèficit fiscal català, la independència a Catalunya seria imparable.

Aquest comunicat dels serveis d’informació, fa anys que va ser entregat. En aquells temps l’independentisme difícilment deuria superar el 13 o 15%. Si llavors ja es feien estudis al respecte, que no és faran ara que l’independentisme està a peu de carrer i que no para de créixer. A pesar, de la falsa indiferència d’una bona part de la classe política espanyola que  mira cap a un altre lloc.

Ara que el independentisme ja ronda el 42% de persones disposades a votar SÍ en un referèndum d’autodeterminació. Podeu pujar-hi d’en peus, que informes cop aquest deuen circular de despatx en despatx pels ministeris i pels caps dels diferents partits espanyolistes.

Manuel Rajoy

Estic segur, que les dues preocupacions més importants a hores d’ara pel sr. Rajoy, futur president del govern espanyol, són, la sortida de la crisi econòmica i “el problema catalán”, que estan més entrelligats del que alguns voldrien que fos.

La famosa perduda de Cuba en 1898, quedaria com un joc de nens en comparació del que li suposaria ara a Espanya la perduda de Catalunya.

L’única sortida que li queda al pròxim president del govern espanyol, és encarar el problema català i confiar en el famós sentit d’estat, per no dir d’espanyolisme, que sempre a demostrat CiU, principalment el líder d’Unió i cap de llista al congrés, el sr. Duran Lleida.

Si no es volen trobar una Espanya trossejada, i el sr. Duran no en té cap ganes, hauran d’ordir una trama, si no ho han fet encara, per entabanar-nos de nou.

Per arribar a fotre’ns a tots, catalans s’entén, no cal que Catalunya surti de la LOFCA. Només s’hauria de canviar la llei o modificar-la en un sol punt. Allà on en David Miró interpreta, que va dirigit a Catalunya quan la presidenta de la Comunitat de Madrid, diu que no permetran cap privilegi, jo i perquè així ho ha declarat en alguna ocasió la presidenta, interpreto que com a privilegiats es refereix a aquelles comunitats autònomes, principalment Andalusia i Extremadura, que fa masses anys que reben ajuts sense cap finalitat i sense cap mena de termini en el temps.

Ella, com a presidenta d’una de les comunitats que més aporten, diu que ja n’està farta d’aquesta subvenció sense límits. (I més a comunitats com les mencionades que sempre han estat feu del socialisme. Un vot captiu gràcies a la subvenció, (Felipisme) i que sempre ha suposat un fre per l’accés al govern d’Espanya per part de la dreta espanyola). La presidenta justificaria la seva postura com un bé per aquestes comunitats. Al forçar l’existència de resultats per poder continuar reben ajuts econòmics. Els diners, haurien de repercutir en una millora de l’economia productiva, Enlloc de continuar amb la passiva subvenció. Que no fa més que esclavitzar i fer dependents aquestes comunitats. És allò de la política de donar canyes, enlloc de peixos.

Amb totes les CC.AA sota governs del PP, en Rajoy no hauria de tenir gaire problema en canviar en un punt cabdal la llei de la LOFCA. Tan sols li caldrà posar un limit. Cap comunitat de les que contribueixen amb les seves “aportacions”, a la mal anomenada solidaritat, ho hauria de fer per sobre del 4% del seu PIB. A l’estil de la república federal Alemanya, que tant utilitzada està en aquests temps, com a model a seguir. A pesar que en un primer moment aquesta reforma de la LOFCA, podria trobar cert recel en alguns presidents de comunitats amb subsidi, cap d’ells s’hi podria oposar, perquè l’ordre vindria de dalt. Però per damunt de tot, perquè la justícia que comportaria la reforma en si mateixa, deixaria sense arguments als mandataris més molestos pel canvi de situació. De fet hauria d’haver estat així des d’un bon principi, de no haver-hi hagut un fotimer de males intencions i males arts per part espanyola o espanyolitzant.

La trampa estaria servida, i la bomba de l’independentisme, que havia de seccionar Espanya sense remei, quedaria desactivada de moment. Precisament copejat en l’entorn on l’independentisme més gent aglutina, l’espoli fiscal. A partir de la reforma, la usurpació dels diners, seria vista com una simple i necessària contribució de les comunitats més riques a les menys afavorides, a l’estil de l’admirada Alemanya.

Que ningú malinterpreti que Espanya per por a perdre Catalunya, seria capaç de ser més justa en la distribució de la riquesa. Que ningú s’engany. Espanya no s’ho pot permetre. Per continuar amb la construcció de la Espanya Jacobina, necessita tots i cadascun dels euros que les CC.AA han anat aportant fins ara. I ara amb la crisi més que mai.

En l’estat espanyol tan opac amb les seves finances. On van calgué sang, suor i un govern espanyol en precari per a que fossin publicades les balances fiscals. No hi cap esperar bones intencions. Sinó la prolongació de l’espoli com fins ara. Fins completar la construcció d’Espanya tal com la volen. Amb una Catalunya totalment assimilada i empobrida.

D’aquesta manera les comunitats més espoliades (que casualment coincideix amb el territori dels països catalans) continuarien sent robades com ara. On per molta evidència que hi hagués de les conseqüències del dessagnat, el govern central respondria amb la mateixa indiferència que ara. Com si no anés amb ells. Els nostres gestors de govern no deixarien de fer-nos empassar més i més martingales. Tot, per no haver de donar el cop definitiu, que poses fi a la sagnia, la qual no deixarem de sofrir, fins l’establiment de la plena sobirania.

La Comunitat Autònoma de Madrid en seria la més beneficiada i amb diferència. Recordem que la Comunitat de la presidenta Aguirre, contribueix actualment amb un 14 o 15% del seu PIB. Però tothom sap que aquest percentatge és fals, per dos motius. Un perquè moltes de les inversions fetes a Madrid, són comptabilitzades com a inversions a totes les comunitats autònomes. Pel sols fet de ser la capital del regne, s’han de considerar un bé del que en són beneficiaris tots els ciutadans de l’estat. Del que a sobre n’hauríem d’estar orgullosos. I l’altra, perquè a Madrid, i aquesta ha estat la tendència dels darrers anys i principal motiu per voler controlar tota l’activitat dels aeroports per part de l’estat, hi ha les seus de les empreses i multinacionals més importants de tota Espanya i que els impostos que paguen ho fan a Madrid. Però en realitat són recaptacions d’entre la clientela distribuïda per tot el territori de l’estat. No sols a Madrid. Són les empreses amb un volum de negoci més important de l’estat.

Per tant no cal ser molt intel·ligent per entendre que la reforma de la LOFCA, seria la millor solució pel pròxim president del govern espanyol i el pitjor dels escenaris, per les ambicions sobiranistes de Catalunya. En canvi, seria el millor dels negocis per la comunitat de Madrid. No sols veurien reduït el seu dèficit del 14 a el 4% del seu PIB, (a la comunitat de Madrid no li farien trampes, ans el contrari), sinó que és quedarien amb un munt d’impostos (aprox. 10% del seu PiB) que com he dit abans se’ls atribueix a Madrid. Però no li corresponen. Com a cas flagrant i molt conegut, el de l’empresa ENDESA. Tribute a Madrid, on hi ha la seu de l’empresa. Però tots els seus clients són andalusos i catalans.

Així doncs, si en els pròxims dos anys, rebeu la notícia que hi ha pacte fiscal, no us estranyeu tant. Con deia Tales De Milet, les coses succeeixen per necessitat. Però podeu posar la ma al foc, que aquest serà pírric. Però ara bé, si escolteu dir que canviaran o modificaran la LOFCA, comenceu a tremolar i si la modificació afecte al sostre del dèficit de les comunitats que més aporten, llavors prepareu-vos per la travessia del desert més llarga i qui sap, si l’estocada final a les expectatives sobiranistes de Catalunya. En va, l’assimilació és tant sols qüestió de temps. I això és el que Rajoy i en Duran necessiten, temps.

En els assassinats sempre hi ha un element necessari. En l’exterminació d’un poble també. Qui farà d’element imprescindible en l’assimilació dels catalans? Em temo que la resposta és massa evident.

De moment, que l’últim apagui la llum.

Aquest dissabte toca reflexió. Hem de passar el dissabte sense campanya i dedicats a pensar quina és la millor opció electoral per a nosaltres. Una mesura idiota que arrosseguem del començament de la democràcia. De fet no té altra utilitat que oferir un dia de descans i nervis als candidats i partits. Alguns s’ho mereixen. Hem viscut la campanya electoral més absurda de tota la democràcia. Aquesta vegada tothom sap qui serà el guanyador però amb la particularitat que ell no ha dit res de quin serà el programa que aplicarà. Hem recorda a Mr. Chance d’aquella simpàtica pel·lícula que protagonitzaven Peter Sellers i Shirley MacLaine. Mr. Chance tampoc no deia res. Que hi farem som en aquesta paròdia i no ens en sortim. Penitència pels nostres pecats.

De totes formes com si Rajoy canta el Virolai, jo, com sabeu, tinc molt clar el sentit del meu vot. He donat públicament suport a la candidatura conjunta ERC – Rcat – Catalunya Sí. Penso que, amb alguns lapsus, la coalició ha fe una molt bona campanya i Albert Bosch ha estat un gran candidat. El conjunt ERC – Rcat parteix d’una situació dolenta, mals resultats no fa gaire. Reagrupament no va arribar a reeixir i ERC arrossega una desgraciada etapa. És lògic pensar que aquestes eleccions suposin un punt de remuntada, que no d’inflexió. Cal pensar que van tocar el mínim. El canvi de direcció a ERC, amb un Oriol Junqueras “net”, amb esperit transversal i una bona feina a Brussel·les ha propiciat un canvi de percepció, però no tindrà efectes immediats, poc temps per consolidar-se. Haver sabut unir altres grups independentistes ha generat confiança en el si del col·lectiu independentista. Malauradament han quedat sectors que prefereixen no votar. Pitjor encara alguns han cridat a votar introduint elements estranys a la papereta. Malauradament hi ha patriotes que els segueixen.

El que també tinc clar i ha influït encara que no massa en la meva decisió és que espero, que no vol dir que m’agradi, la majoria absoluta del Partit Popular. Ho sabem. També que no importa que faci Catalunya, no decidirà, fem el que fem, menjarem PP.

En aquest escenari qualsevol proposta que no agradi als guanyadors no tindrà marge de negociació. El Partit Popular voldrà parlar amb tothom per donar la imatge d’unitat, de pluralitat, però només s’enganyarà qui es vulgui enganyar, res que vagi en la línia del reequilibri fiscal o dels interessos nacionals de Catalunya. Estem condemnats a la travessia pel desert i a la resistència nacional. Una cosa que haurem d’agrair, una vegada més, a l’aguda i preclara intel·ligència dels socialistes. Deu ser la intel·ligència econòmica que deu voler dir de baix preu. Una olla de cols al govern espanyol que ha conduït l’Estat a la ruïna i ens ha fet molt mal als catalans. Ens han travessat fins el moll de l’os.

La política de resistència dels catalans no pot tenir una veu a Madrid que proposi governs de concentració i encara digui que la condició per entrar al govern espanyol és el pacte fiscal. A Madrid ni aconseguirem el pacte fiscal ni la independència. Fins i tot l’expresident Jordi Pujol ha hagut de posar els punts a les is. Quina campanya tan horrible, contradictòria i poc engrescadora. Quin clímax! No ha estat anestesiant perquè sentir o llegir les opinions del candidat de CiU et feia saltar de la cadira. Crec que qualsevol independentista que mantingui fidelitat a CiU anirà a votar amb el cap cobert de cendra i tapant-se el nas. CiU ha de sortir d’una vegada del pou a la que la portat Duran i Lleida. Crec que en l’àmbit “sobiranista” CiU estava portant una trajectòria creixent, guanyant credibilitat, declaració darrere declaració, Artur Mas, Jordi Pujol, Oriol Pujol, Francesc Homs… anaven introduint un missatge nacional contundent. La cosa es va estroncar gràcies a Duran i la distància entre l’independentisme i CiU ha anat creixent exponencialment conforme avançava la campanya. No puc predir el resultat, però l’error de plantejar una campanya com si anés a ser decisiu quan fins i tot els lèmurs de la fotografia, que són a Madagascar, sabien que no ho seria és enorme. Desitjo, sincerament, i els que em coneixen ho saben, que CiU, sense Duran i Lleida, recuperi el camí que ha abandonat des que van albirar-se les eleccions. És necessari enfortir l’eix nacional, urgentment. El món de la consultoria necessita un professional com ell, que doni el pas ja.

Si cal demanar alguna cosa a Madrid aquesta és la independència. No perquè ens l’hagin de donar, que no ens la donaran sinó per fer sentir més enllà de les fronteres que la volem. Unes eleccions en la que la suma de partits catalans serà derrotada a Catalunya no poden anar seguides d’un discurs de subordinació. No ens ho podem permetre. No s’ho poden permetre els polítics nacionals si no volen passar a la història com els polítics de la renúncia.

Catalunya aquest any ha fet els deures que la superioritat, espanyola, no cal ni dir-ho, li ha manat. Ho ha fet convençuda però amb poc marge de decisió. Ha fet el que ha pogut, amb gent a favor i gent en contra, per reduir el dèficit fiscal i el Govern ha assumit un gran desgast. Mentre els nostres veïns no han fet la feina. L’ajust espanyol s’està fent amb traïdoria, escanyant a les comunitats autònomes. Al 2012 acabarem l’ajust que ens han manat, però acabarem pagant el que no han fet altres.

Quan les coses millorin a Espanya, tindrem un nou model de finançament, un nou maquillatge, un cafè per a tots que pagarem nosaltres. No parlem que coses de caire estrictament polític en el sentit de drets nacionals o símbols, parlem d’economia, de competitivitat, de mercat, d’estar del benestar, de societat del coneixement… Parlem de com fer de Catalunya un país desenvolupat en el nou concepte innovador.

Algú creu que ens podrem desenvolupar nacionalment, econòmicament, amb pactes de mínims? Algú creu que hem de continuar amb una política de pactes de submissió? Algú creu que hem de signar més pactes de vassallatge? Jo crec que no, podem perdre, però no podem renunciar més. Ens cal dignitat nacional.

El que ara toca és votar independència, enfortir la veu de la independència i crear a Catalunya un nucli nacional, dur i cohesionat, format per aquells que volem decidir, decidir de debò, decidir ser lliures i no dependre dels professionals de l’ensorrament econòmic amb els que ens obsequien contínuament els partits espanyols. Tot a la vida té una lògica, fins i tot l’economia.

Fa uns dies preguntàvem a través del Facebook: Què creus que hauríem fer els independentistes catalans el 20N? La figura és prou explícita. Potser us ajudi a prendre la definitiva decisió. No podem baixar la guàrdia, no podem fer que Catalunya sigui intranscendent. Voteu! I voteu independència.

Avui no us marejaré gaire amb les meves disquisicions i tan sols us aconsellaré de llegir un llibre que podreu adquirir en paper a les llibreries o bé llegir de franc a Internet i aquest és denomina: “El preu de ser Espanyol” de Joan Hugue. Aquest llibret que us explica millor que jo sabria fer-ho, per exemple, el perquè som aquí per dir que necessitem allò que necessitem. Resumeix molt clarament i de manera molt entenedora i amena el preu que paguem tots els que declarem els nostres impostos a Catalunya, siguem catalans o no. Un preu que no tan sols és en euros sinó en renuncies de llengua pròpia, esportives, culturals i de reconeixement internacional que a la fi tot suposa el mateix: més o menys possibilitats d’ingressar diners a l’arca nacional i millor o pitjor benestar per a tots nosaltres. Jo crec que aquest llibret junt amb “Espanya capital París” de Germà Bel son els dos llibres indispensables de capçalera d’un independentista nacional i si li sumem els opuscles, estudis i informes del CCN podríem formar el que podria denominar-se “la Bíblia de l’independentista nacional” i denomino independentista nacional o identitari a diferencia de l’independentista a seques que només desitja la independència sense cap altre condicionant que una nació socialment d’esquerres o del nacionalista que tan sols es fixa en les fites identitaries sense resoldre que faci falta la independència per assolir-les en la seva integritat.

L’independentisme nacional o identitari tan sols reeixirà amb informació que destapi les mentides del nacionalisme d’estat que patim o les mitges veritats del regionalisme catalanista que conscient o inconscientment li fa de carossa en aquest nacionalisme espanyol.

Teniu encara uns pocs dies per llegir-lo i prendre la vostra opció política abans del dia 20, si cal encara amb més èmfasi. Cada dia és mes clar que les mitges tintes ja no ens serveixen per a res, més ben dit, si que serveixen, per entretindre’ns i impedir arribar a les fites que ens fan falta. En el camí que ens queda per fer, si realment el volem fer tots plegats. Ep! No tots tots, sinó aquells que vulguem, que si som majoria ja en som suficients. Ja n’hi ha prou amb tanta tonteria que en aquest camí hi hem de ser-hi tots, o es que el nacionalisme espanyol diu que tots els espanyols han de voler una España com la que ens fan empassar tan si com no? Noo!! Ells ja en tenen prou amb una majoria per minsa que sigui, per ells això ja és democràcia, en canvi nosaltres no, nosaltres hem de passar per un mesurador que no s’exigeix a cap país democràtic del mon I SOM NOSALTRES MATEIXOS QUI ENS IMPOSEM AQUESTA FITA IMPOSSIBLE: Si no hi som tots no s’hi val!! Doncs si que s’hi val! I tant que s’hi val!. Comencem a fer camí estenent la informació que a ells no els interessa se sàpiga.

Visca la Pàtria

El peix està venut.
El més rellevant és, potser, l’ocultisme polític. Espanya està pràcticament en fallida, i això vol dir que Catalunya haurà de pagar les factures del deute de l’estat. Ni pacte fiscal ni mandangues.

Els partits indignats volen fer creure que això s’arregla amb més impostos “als rics”. Estaríem d’acord eu que cal combatre el frau fiscal, com estaríem d’acord en millorar un munt de coses, però el principal problema que te Espanya és que ningú es creu que pugui seguir creixent suficientment, almenys, per a eixugar el deute.

Soc al llit amb una gastroenteritis d’equí, i no m’allargaré ara, ja en parlarem.
Valgui a dir que la disjuntiva per a Catalunya serà tragar espoliació i aculturació o revoltar-se i marxar d’Espanya.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Aeroport El Prat

No sé amb quina tara creuen que venim al món els catalans, que es veu que no estem capacitats per manar. No podem anar pel món decidint allò que més en convé. Però el pitjor no és que tinguem o no la tara, no us preocupeu que segur que no la tenim, sinó que hi ha catalans amb la ment tant colonitzada pels amos que n’hi tant sols s’ho plantegen. Són com aquells gossos baldats a cops, que en pic se’ls hi llença un rosegó de pa, primer s’espanten, però després poc a poc van movent la cua en senyal d’agraïment. Ho dic, perquè per fi aquesta setmana, hem tingut coneixement de que el govern central, ja té enllestit com serà el nou Consell Rector que regirà l’aeroport del Prat.

La primera impressió expressada en nom del govern, pel seu portaveu, sr. Homs, va ser de satisfacció. Tot i que no semblava molt cofoi quan ho deia… Qui sap! Potser tenia un mal dia.

Em perdonaran però després de llegir-me tal com serà el fotut Consell Rector, entenc una mica més la cara del conseller, perquè si per mi fos, directament els hi diria que se’l posessin a on els hi càpiga. Llegir-ne més »

Arran de l’indecent vídeo del PSOE de Catalunya m’he decidit a escriure sobre una cosa que penso ja fa molt. La poca qualitat humana i la manca d’intel·ligència de la propaganda electoral. Dues coses que sovint van unides encara que no necessàriament sempre és així.

Les campanyes electorals estan pensades massa sovint pels que les dissenyen per mostrar el pitjor dels seus rivals. No em refereixo als mitjans audiovisuals com els espots de TV, em refereixo al conjunt de la campanya. Crec que és absolutament lícit la denúncia i també caricaturitzar al rival i fer servir la ironia, però hi ha uns límits que no convé traspassar. Massa sovint és traspassen. No són positives. Es basen en dir: mirreu que horrible és el rival, voteu-me ami com a mal menor. Missatge gens positiu.

Em resulta profundament incoherent que es reclamin uns valors a la societat quan una gran part de la classe política demostra que tot s’hi val per guanyar encara que sigui poc edificant. No crec que amb aquestes campanyes es transmeti res més que rancúnia i finalment el que qualla en els candidats a electors és un menysteniment de la classe política en general.

Deixant de banda la qualitat ètica de les campanyes, penso que la intel·ligència invertida en elles és bastant escassa. M’explicaré. Trobeu interessant el missatge que envien els polítics en campanya? Coneixeu gràcies a la campanya quina serà, si s’escau, la seva línia de govern? Us inspiren credibilitat? Us agraden? Suposo que la majoria contestareu no a totes les preguntes. Si féssim aquesta pregunta a una mostra significativa de la població, segurament, el resultat seria el mateix.

La pregunta següent és: són necessàries les campanyes? Jo responc que sí. Crec que entre la població hi hauria divisió d’opinions. La campanya permet que soni un nom i es conegui un candidat, la qual cosa porta a què tingui més opcions. Malauradament, el model espanyol, adoptat també pels catalans gràcies a una altra mostra d’intel·ligència política, exclou als que no tenen representació parlamentària, condemnant-los a seguir on eren tot i que les seves propostes puguin ser les millors. De totes formes cal que els noms sonin per arribar a la població.

La mostra que més evidencia l’estranya estratègia de campanya són els mítings. Els mítings s’omplen de gent que va sabent a qui votarà i sovint ho fan gràcies a què es posen autobusos gratuïts i fins i tot es regala un entrepà de truita. No atreuen a gent interessada en conèixer el programa dels candidats, en absolut. El míting té com a objectiu que la TV en tregui un vídeo que mostri que està ple i així poder transmetre la imatge d’opció guanyadora o, si més no, amb possibilitats. Només els més modestos, els exclosos, fan mítings per donar-se a conèixer. Un munt de diners llençats. Això sí, donen vida a agències publicitàries i equips de màrqueting i ajuden a obtenir recursos als ajuntaments, entitats o particulars que lloguen els seus espais. Que corrin els diners!

Tornant al missatge, majoritàriament està ple de mentides. Ara mateix he vist el debat a TV3 i m’ho ha confirmat, coses que sé són certes una dona, no diré el nom per no ser partidista, les negava. Recordaré el que m’ensenyaven a classe de religió quan era nen. La mentida pot ser per acció o per omissió. Una forma de mentir és enviar un missatge fals. L’altre és ometre el que es pensa fer. Si ens fixem en el que diuen els missatges, veurem que sempre, encara que ara és més sagnant, el cost de les coses que diuen que faran no es pot pagar amb els pressupostos que previsiblement tindrà la legislatura (quatre), totalment impossible. Per exemple, quan alguns partits parlen de no retallar la sanitat o l’educació no diuen com s’ho faran. Hi ha gent beneita que potser pensi que és possible, gent que serà miserablement enganyada. Qualsevol persona que conegui les xifres sap que és impossible tret que el missatge no vagi acompanyat d’un altre que digui: marxarem de l’euro. Quan un polític diu que farà el que sap que no farà, encara que sigui per que no el deixaran, menteix. Amb tot no importa perquè no es tracta del benefici dels ciutadans. En aquests casos es tracta de mantenir la quota de poder o dit d’un forma més crua, es tracta de mantenir els salaris dels que treballen al partit. Els polítics, els que no manen però hi col·laboren ho saben, però prefereixen acceptar-ho sense més. Parles amb ells i et diuen que és la campanya. Campanya sinònim de mentida?

Un polític que a més vulgui ser honrat i per al que l’ètica tingui algun valor, ha de dir la veritat. La veritat ara és molt negra, però sense la veritat no es pot tenir un poble que confiï. Alguns se sorprenen de l’escassa valoració que la gent té dels polítics. No es guanyen el sou, diuen. Tenen molts beneficis que la població no té. A mi em sembla bé que els tinguin si se’ls mereixen. Tots són iguals? No, de cap manera. De totes formes els que col·laboren amb el líder que menteix són com ells, còmplices necessaris per a la comissió del delicte, culpables.

La campanya requereix intel·ligència, sí. Requereix intel·ligència acompanyada de credibilitat i sinceritat. Al mateix temps d’esperança. L’optimisme cal, perquè quan no s’ofereix esperança no es pot demanar res. No totes les campanyes són iguals. Ara no ho són, sortosament. Més diferents, però, eren fa un any. Les eleccions espanyoles sempre són més brutes perquè s’enterboleixen de la batalla barroera entre el Partit Popular i el PSOE. És molt difícil alliberar-se d’això. Finalment són els que decideixen, la resta són comparses.

Deia al títol que la independència requereix intel·ligència. Certament hi requereix la mateixa intel·ligència en el plantejament de les campanyes que indicava abans, però a més cal un punt extra.

Reiteraré el que comentava. La gent necessita conèixer el missatge, saber que existeixes. Un error freqüent, endogàmic, és pensar que el món és el petit forat en el que vius. Com si jo ara penses que això que escric arribarà a la gent. Gràcies als que em llegiu, però sou una ínfima part dels electors de Catalunya. Si pensés que això incidirà d’alguna manera en el comportament electoral estaria per tancar. L’única manera d’arribar a la gent és emprar els sistemes de comunicació més potents. El que ho és més és la TV. La manera d’arribar-hi és ser fort. Quan algú és pensa que, per exemple, posant paperetes amb una estelada o amb la fotografia de Sant Martí de Porres farà alguna cosa… Malament. Un pot decidir que no vota o vota nul sabent que el seu vot o abstenció no servirà per a res, un motiu de protesta, però el que ja és més sorprenent és que pensi que fent això afavorirà alguna posició política. M’explico. Un independentista pot dir: no voto perquè no em considero espanyol (de fet votar a unes autonòmiques és votar també com a espanyol). Està bé, una posició que no comparteixo però no considero absurda. Diferent és si diu: la millor manera de defensar la independència és un “estrany” vot nul. Objectivament no defensa res. Res no és defensa sense impacte en els mitjans o, de manera diferent, impacte internacional. Tot això ho dic sabent que tinc amics que pensen diferent, però em trairia a mi mateix si no ho digués ben clar, com els ho diria prenent un cafè.

Per això insisteixo en què la primera mostra d’intel·ligència és la unitat. No parlo ara, he desistit i no tornaré a insistir més, de la unitat sense tenir gens en compte el model social. Vaig viure l’intent d’unitat durant la precampanya a les eleccions nacionals i mai més no tornaré a intentar arribar a acords amb gent amb la que només comparteixo el fet d’haver nascut a Catalunya i de ser bípede. Parlo d’unitat entre els que més o menys compartim model social. Resulta que per raons incomprensibles per a un observador extern objectiu no hi ha unitat independentista. Senzillament, un èxit brillant de l’independentisme.

La segona cosa que cal en el plantejament que, subjectivament, defineixo com a intel·ligent és tenir un missatge sostingut i convencent que arribi a la societat. Tres coses: sostingut en el temps, coherent, que no s’esgoti com la llum d’una bengala; prou convincent per fer que la gent independentista cregui que la independència és possible, ja que ara independentistes n’hi ha molts, convençuts de la seva possibilitat pocs; i que arribi a tothom perquè ara per ara el missatge que enviem es limita a cercles reduïts.

Fer tot això no és senzill. Cal professionals de la comunicació convençuts i disposats a treballar dur, però abans cal definir bé que és el que es vol comunicar i, abans encara, que el missatge sigui unitari. Ara mateix hi ha gent que defensa fer primer un referèndum per veure si hem de ser independents i altres que defensen la proclamació prèvia pel Parlament i després el referèndum sota supervisió de les Nacions Unides. Jo fa temps que vaig assumir que la primera opció és impossible a Espanya, però no tothom ho veu igual. Bé, cal posar-se d’acord en el que diem i mostrar que és raonablement possible.

Per tant, no hem de renunciar a augmentar el nombre d’independentistes, ho podem fer i ho hem de fer, però hem de convèncer a la gent no de què independents viuríem millor sinó de què ho podem aconseguir si treballem junts.

Tot això ho farem millor si tenim polítics, en els llocs adients, Parlament de Catalunya, Corts Espanyoles i Parlament Europeu que hi treballen en aquesta línia, sense renúncies ni complicitats amb els grups espanyols. No volem complicitats, volem independència. Polítics amb la força interna suficient per resistir les temptacions sensuals que es trobaran en el camí. Sense veu costarà molt més. No només això, ens hem d’aliar per ocupar llocs socialment prominents, ocupar llocs des d’on la veu independentista sigui escoltada. Poso un exemple, tenir un president del Barça independentista era molt útil. La persona us agradarà més o menys, però era útil. A mi que el president d’Extremadura o el de Cantàbria s’emprenyés per les seves declaracions m’importa tant com l’empipada d’ara perquè Duran i Lleida s’hagi referit a PER, és a dir gens ni mica. El missatge donava la volta al món. Això era bo i ara ho hem perdut.

Vull dir que hem d’aspirar a ocupar llocs a les cambres de comerç, als col·legis professionals i a les múltiples entitats del nostre país. Hem de tenir mitjans de comunicació: premsa i TV, amb Internet només no en tindrem prou. Tot això requereix feina, molta feina, però primer unitat d’acció.

Si ens posem a treballar tots junts ho podem fer. El que hem d’evitar, però, és allò tan nostrat: si aquest hi és, jo hi estic en contra.

“Hem de d’oblidar els nostres interessos i hem de pensar en la eventualitat d’un govern de concentració” Paraula de Duran, us alabem senyor!!.

Aquesta perla va per aquells que sentint-se nacionalistes catalans i independentistes encara pensin votar CyU! Ja ho sabeu! en Duran vol un govern de concentració nacional espanyola on ell, segurament, sigui ministre de qualsevol cosa. També ens diu que: “CiU hauria de ser molt conscient de la necessitat, i ho és, d’aquest govern de concentració” i que cada força política hauria “d’oblidar els seus interessos” per tant segons ell: “Cada partit s’haurà d’oblidar dels seus interessos i pensar en treure el país d’aquesta situació econòmica greu”.

Bé, xiquets i xiquetes, en Duran en aquesta perorada no parla pas de Catalunya sinó d’Espanya i nosaltres com sempre els hem d’ajudar a sortir de l’atzucac perquè ens segueixin explotant. Es clar, segons ell, anem en el mateix vaixell; si!! uns en primera i els altres sense cambrot, a les bodegues amb les rates i a pagar el viatge dels de primera per que aquests no paguin res, ans al contrari, cobrin per accedir a que els de les bodegues puguem viatjar al vaixell junt amb ells. Es clar que en Duran no viatja a bodegues sinó en un bon cambrot de primera de luxe i de tant en tant baixa a visitar-nos i a convèncer-nos que cal ajudar als de dalt per que si s’enfonsa el vaixell tots hi perdrem! Potser si! Peró el que també és cert és que uns hi perdran més que els altres i aquests que més hi perden esperen que els de les bodegues els tornem salvar malgrat i molts dels nostres s’ofeguin, però es clar, nosaltres no valem com els de dalt, els dels cambrots de luxe. Si molts dels nostres s’ofeguen tant li fa, a la fi no som res mes que mà d’obra dels senyorets espanyols! oi Duran?.

Jo que m’estic a les bodegues i ben lluny dels luxosos cambrots de dalt encara sento l’orquestra que toca, els senyorets espanyols com ballen i el dringar dels plats de porcellana i les coberteries de plata i or. No les sentiu vosaltres? I l’olor dels magnífics guisos! no us arriba la flaira? I les rialles dels comensals! no les escolteu? Mentre nosaltres ja mengem tres en un plat perquè ens diuen que no n’hi ha per tots! I ens han tret les postres! I els cafès ja fa temps que son de malta! Peró, això si, hem de seguir pagant els passatges dels dels cambrots luxosos amb les seves grans manduques on sobra de tot i el que sobra ho llencen per la borda no fos cas nosaltres aprofitéssim quelcom!.

I finalment ens envien al senyoret Duran, que diuen que és dels “nostres”, i als seus mariatxis, per que ens convencin que el que ens fa falta és salvar el vaixell. No, si nosaltres amb un de més petit ja faríem, un de més petit, més econòmic i més confortable, però que gastés menys carburant i menys en luxes superflus doncs no caldria arrossegar el llast d’aquests “xupopters” improductius que a sobre ens menyspreen, ens escupen, ens insulten i ens espolien. No ho sé nois i noies, jo m’ho miro així! Que fem? Comencem a construir el nostre petit vaixell entre tots? Perquè si entre tots decidim salvar el gran o mirar cap una altre lloc com fins ara jo ja m’estic construint una petita balsa per veure si sobrevisc i puc arribar a algun lloc on no em robin i a sobre m’insultin!. O sia que si el meu poble segueix votant majoritàriament allò que ens manté units a Escanya, tant bon punt em sigui possible: adéu-siau i ja us ho fareu. O sento pels que es quedin però m’és impossible seguir sent cornut i  a sobre pagar el beure

Visca la Pàtria!! (si ens en deixen alguna)

El que millor fem els catalans, políticament, davant les adversitats, és auto-afirmar-nos fent-nos trampes al solitari, com es diu ara.
CiU, per boca de l’insigne Duran diu que Som una nació. Exalta el personal adulant la seva vanagloria. Ésser una Nació és molt bonic, als catalans ens agrada molt, ens agrada que ens ho diguin tot i que haguem de manegar-nos en clau de colònia, que és el que Som en realitat.
També ens diuen que necessitem “força” per defensar-nos. Es veu que haver-nos de defensar ens desferma l’adrenalina i les endorfines, que és del que en realitat vivim, això és tan obvi que fins hi tot la Cospedal ens diu sense recança que ens estima.

Per altra banda ERC ha fet una “coalició”, i ara no sabem, o no sé, si aquesta candidatura és transversal o no, no sé si la pretensió és presentar una candidatura transversal que prioritzi la independència, o, si la pretensió és aprofitar els vots independentistes per a desenvolupar un model social d’esquerres a Catalunya. Rcat son gent d’esquerres que prioritza el procés d’independència?, o gent que senzillament prioritza el procés de independència, i s’aplega amb ERC per què son, d’entre els que es diuen independentistes, els més grans?. Quan CiU fracassi en la seva dèria d’aconseguir un pacte fiscal, la gent independentista que hi ha a CiU, es podran acollir, si CiU no mou peça, a ERC com a una força transversal?, o hauran de bastir un nou partit independentista que no sigui d’esquerres?.

Hores d’ara seguim en una mar de incerteses, mitges veritats i ambigüitats que només beneficien a les oligarquies partidàries. Qui dia passa any empeny.
Hores d’ara no hi ha, a la vista, cap pla de transició Nacional, l’únic que hi ha és una improvisació perenne.

És cert, que ERC ha esclarit al menys, que sí, que son un partit independentista d’esquerres, que no son només un partit d’esquerres. Al·leluia!!! Vuit anys llençats a les escombraries, més de vuit anys, per què la situació que teníem, amb gairebé set-cents mil independentistes junts, no la tornarem a veure de moment.

El catalanisme polític, que ha entès que ha de ser proactiu, que ha d’anar a la seva, que esperar alguna comprensió de Madrid és quedar hostatges de les intencions alienes, i que ha de ser resolutiu, no te una realització nacional articulada en un pla. Cadascú va per ell. Anem, a nivell nacional, a la deriva. I és així com Catalunya no te solució, i és així com no és capaç d’articular cap força que pugui inquietar en res a l’Estat espanyol.

Ara per ara, íntimament, l’esperança de que tot això canviï, és que els partidets catalanets no es puguin empassar la seva desfeta. A en Duran que el jubilin, i a ERC, que vagin aparcant les velles lletanies doctrinàries, i vagin articulant un discurs nou, que vagi concernint als liberals en el sentit de bastir aplegats aquest relat que és la Nació, que va molt més enllà d’un règim de drets i deures socials adscrits a un territori.

Catalunya és un vaixell a la deriva.
“La Catalunya que sap a on va”, us en recordeu d’aquest eslògan?. També cal recordar que en Mas ens va prometre conduir-nos amb ma ferma cap a una transició nacional. Però ara per ara no veig que els partits catalans esmercin esforços en construir aquest relat nacional que doni rumb a la marxa de Catalunya.

Ara per ara, l’única cosa segura, és que seguint la deriva espanyola Catalunya patirà un naufragi. Fa ja temps que no ens esclarim de mar i vent i que el vaixell te unes vies d’aigua que anuncien un naufragi, mentre els partits ens tenen a la bodega borratxos i narcotitzats explicant-nos contes de fades.

Mentre ens enfonsem l’orquestra va sonant ressons del que somiàvem ésser en temps pretèrits, certament el naufragi de Catalunya serà sonat.

Arranca la campanya electoral.

Ha començat la campanya electoral camí del 20N. Fa un munt de temps que aquestes eleccions al “Parlament espanyol” van perdre molta de la meva atenció.

Abans, quan encara creia en el policia bo (PSOE), enfront del policia dolent (PP) hem provocaven un mínim d’expectació, ni que només fos, per veure si quèiem o no, en mans de l’espanyolisme més recalcitrant i caspós.

La cara amable dels partits

Però, fa anys que vaig aprendre, que la diferència entre policies bons i policies dolents, pel que fa a Catalunya, no existeix. Ambdós són policies i la seva condició de bo o dolent, només és un joc per treure més vots d’aquí o d’allà i per primar l’interès de l’elector pel bipartidisme, que a la fi és, el que sempre han buscat.

Aquest cop la meva curiositat no hagués estat superior, sinó fos perquè quelcom molt important ha canviat. Des de les darreres eleccions al parlament espanyol, la relació entre Espanya i Catalunya, no ha fet més que anar de mal en pitjor. Són tants els greuges que hem anat acumulant, que la situació es fa insostenible. Com a conseqüència l’independentisme no ha deixat de créixer.

Lamentablement, aquest creixement no queda prou reflectit en els partits de l’arc parlamentari. Si només haguéssim de fer cas a la classe política i a com aquesta es posiciona, el panorama seria desolador. Llegir-ne més »

Bé, la campanya electoral ha començat i ho ha fet coincidint, com estava previst, amb l’enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). Les dades són ben clares. A Espanya el Partit Popular escombra al PSOE. Ja sabíem que l’enquesta diria una cosa així, ara manca veure si alguna cosa canvia d’aquí al dia 20 de novembre. Ni tan sols l’anunci d’ETA dient que deixava definitivament la lluita armada ha ajudat a Alfredo Pérez Rubalcaba. Jo pensava que potser amb aquest anunci, ho deia abans que passes, podria ajudar al PSOE a recuperar-se. M’equivocava, no sembla que això hagi tingut un efecte apreciable. La nefasta gestió socialista aquests anys és una càrrega massa feixuga per als antics votants socialistes. “Catàstrofe Zapatero” ha deixat la terra erma i els cors secs.

En aquest escenari, Catalunya aporta una situació una mica diferent. Aquí l’enquesta apunta que el PSOE tindria una davallada més gran que a Espanya, un 36% dels escons, però encara guanyaria (16) i que CiU (13) i PP (12) el seguirien, mentre que ICV (3) i ERC (3) farien un paper digne. La crisi afavoriria ICV, mentre que ERC, amb noves cares, no s’ensorraria. Res d’estrany. Fins i tot les coses poden anar més enllà i d’aquí al dia 20 el PP podria créixer. Com deia, fins i tot a Catalunya, el PP és l’alternativa, els altres serien comparses.

Un escenari ben clar també per a Catalunya. Els partits catalans tenen propostes diferents. La coalició ERC – Reagrupament – Catalunya Sí sap perfectament que els seus resultats seran testimonials i que serviran per posar veu a l’independentisme. Ser al Congrés dels Diputats vol dir tenir diners i altaveu. Per altra banda els permet recuperar un terreny que la política dels darrers anys els ha fet perdre. L’aposta Junqueras – Bosch és bona, pot funcionar, la campanya els pot aportar alguns vots més.

CiU té unes idees diferents. Pel que sembla la racionalitat ha aparegut i tenen clar que no seran decisius enlloc. Probablement es limitaran a ser testimonials i la proposta estrella, el pacte fiscal “similar al concert basc” tindrà la viabilitat que el seny que pugui tenir el PP vulgui. Potser alguns elements racionals del PP vegin que no es pot seguir ofegant a un dels tractors de l’economia però l’objectiu antiautonòmic i homogeneïtzador del PP no tindrà aturador. L’Espanya d’Aznar intentarà imposar-se i ningú no els podrà aturar.

ERC pot tenir èxit perquè els seus objectius són modestos, CiU no perquè pretén el que no pot aconseguir. L’èxit o el fracàs depèn de l’expectativa. CiU té raó en els arguments que empra, impecables. Amb tot, crec que les eleccions no s’han de plantejar així. A banda d’això, de si el plantejament és bo o dolent, el que CiU tingui un paper “determinant” sempre dependrà del que facin els altres. Només en cas de resultats equilibrats poden aconseguir aquest paper protagonista.

Si traiem la “proposta estrella” i alguns aspectes de l’eix nacional, el programa de CiU és un programa ben adequat per als temps que corren, i CiU sempre podrà dir que ha introduït racionalitat, però malgrat això Catalunya seguirà perdent capacitat d’autogovern i serem cada dia una mica menys competitius. Vist, doncs, sota el meu punt de vista, amb menys vots la coalició que inclou ERC pot guanyar relativament, n’espera poc, mentre que CiU pot perdre tot i augmentar escons. També, si l’enquesta del CIS és encertada, la coalició liderada per Alfred Bosch pot aportar més valor afegit perquè canalitzarà en solitari les aspiracions de l’independentisme quan el PP ens posi cara a la paret, mentre el PP capitalitza i dilueix les propostes, encertades, que pugui fer CiU. CiU corre el risc de convertir-se en l’assessor prudent del PP, sempre seran les propostes del PP amanides amb algunes bones esmenes de CiU..

Tanmateix, ens interessa molt l’eix nacional. El PP necessitarà poc a CiU per endreçar el panorama. Buscarà aliats, sempre és bo governar acords, però no cedirà en res substancial per als interessos nacionals. Per al PP l’única nació és Espanya i la llengua l’espanyol.

Què passarà amb l’eix nacional? Que ens convé fer? Certament o CiU rectifica i va en la línia que semblaven apuntar alguns dels discursos del seu líder, Artur Mas, o de l’expresident Jordi Pujol, i es planta amb una defensa inequívoca de la nació i el seu dret a ser estat, o tot el que fa referència a la defensa autèntica de la nació quedarà restringida a la veu d’Alfred Bosch, a Madrid, i Oriol Junqueras, a Catalunya.

Artur Mas ha fet, està fent, a Catalunya el que calia fer, i cal valor per fer-ho, per frenar la ruïna del país. Catalunya estava caient sense fre i amb dolor les coses s’han mig redreçat, seguim caient però a menys velocitat, tot i que les polítiques que no controlem ens poden llençar pel penya-segat en qualsevol moment. Era, imagino, el que pretenia el president mentre esperava el nou govern espanyol. La primera part de la feina està feta. Tanmateix en l’estratègia de país a mig termini, s’haurà equivocat de mig a mig tret que corregeixi ràpidament el rumb. Les coses estan ben clares, Duran i Lleida no aportarà res a Catalunya, potser si serà un suport per a Mariano Rajoy que podrà dir que governa comptant amb tothom, però això no ens servirà als catalans per a res. Duran i Lleida ha advertit al PP i al PSOE que Catalunya no podrà tornar a ser locomotora de l’Estat sense el pacte fiscal, però és que aquest home no s’adona de res? No veu que no volen que Catalunya sigui locomotora de res, que produeixi i pagui, sí, però sense cap lideratge.

La pregunta és: quin país ens voleu deixar? Cada dia una dada negativa nova: lideratge en el tancament d’empreses, menys cotxes matriculats, record d’atur, menys metges que arreu, inversions estatals sense fer, universitats ofegades, etc.; retallades en tot i per tot. Necessari? No ho nego, però ha de tenir aviat un punt i final i això amics no s’aconseguirà sense capacitat de decidir, de decidir en tot el que pot decidir un estat. I sense deixar que els nostres diners, els de tots els catalans, marxin sense aturador.

Creieu que és una bona estratègia fer d’escolanet vitalici a Madrid? Jo no. Ara crec que cal la veu valenta i no abaixar el cap davant dels que diuen que ara el que s’ha de fer és tancar les ambaixades catalanes, s’ha de dir prou a tot això i CiU hauria de fer un pacte de Govern amb ERC, tàcit si no vol fer-lo explícit, per defensar el país i no lliurar-se a mans del Partit Popular. Cert que això posa en risc l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i potser altres coses, però el Govern no pot ser esclau dels que volen la nostra autodestrucció. ERC avui no és la del mes de gener, cal recordar-ho.

Prefereixo una veu valenta a Madrid, petita però valenta, que un cor d’angelets que aporti la veu assenyada. A mi ara no em cal tant de seny català quan en les coses importants, on ens juguem el país, perdrem amb seguretat. El seny ja el posa la senyora Merkel no cal que seguim fent el ridícul.

Cal votar català, sí, cal pensar bé que es fa. No em val la bajanada anti-Reagrupament de posar una estelada dins d’un sobre. M’està bé que els gossos marquin el terreny fent un pipí als arbres quan surten a passejar, però els catalans hem de fer altres coses que vagin més enllà del ridícul.