Avui que em toca escriure això és un gran dia. A banda de ser el darrer article de l’any, el govern espanyol ja ha decidit les primeres mesures contra el dèficit públic. M’interessava doblement. Primer per saber els efectes que tindrien sobre la meva economia en l’àmbit específicament familiar, sóc funcionari i assalariar, i segon per saber com m’afectaria en l’àmbit més general de ciutadà de Catalunya.

Les coses semblen bastant clares. En l’àmbit familiar, com a tots els que tenim la sort de treballar i cobrar, ens aplicaran un IRPF més elevat, proporcional als ingressos. No estic content per aquest IRPF complementari (pàgina 15) però suposo que en el context general era una cosa inevitable. Esperem que no vagi a més. Cal tenir present que això afecta a la tarifa estatal. Cal tenir present que, per exemple, si un cobra 53.000 euros bruts a l’any, la tarifa estatal passa del 21,5% al 25,5%.

En l’àmbit català, però la tarifa per aquests 53.000 euros és del 21,5%. Si Catalunya fes el mateix, que ve a ser el que ha suggerit el ministre Montoro, l’augment seria gran, ja que implicaria un increment del 8%. Sembla, però, que el govern català, que ho podia haver fet ja que té la competència, no ho farà.

Aquest augment repercutirà només en les finances espanyoles però en res ajudarà a l’economia catalana.

He dit abans que l’augment era una cosa inevitable. Ho he dit saben que Rajoy s’havia cansat de dir durant anys que no apujaria els impostos. Ho fa en base a una suposada(i probable) desviació del dèficit públic. Potser té raó i cal fer, com és costum en els presidents espanyols, el contrari del que s’ha promès. El que no he sabut veure en la referència del consell de ministres ni en la roda de premsa és cap mesura que ajudi al creixement, les deu reservar per al 2012. Si he vist una reducció de 600 milions d’euros de les subvencions i ajusts a l’R+D+i que se suposa, això diuen, que ha de ser el motor del creixement. Comencem malament.

Si ens fixem en els aspectes generals del nostre país, veiem en la referència del consell de ministres en pdf (pàgina 14) que diu: Eliminación de la financiación prevista en los Estatutos de Autonomía de Andalucía, Castilla y León, Illes Balears y Cataluña. Curiosament en la referència en html no ho diu. Segurament un oblit. Jo no sé a què es pot referir això a banda del que recull la Disposició Addicional 3a de l’Estatut, els tan discutits 759 milions d’euros que estan con signats al pressupost espanyol i que el govern espanyol anterior es va negar a transferir. Sembla que Rajoy havia dit que s’ho miraria i compliria a la llei. De totes formes sembla que posteriorment el ministeri d’Hisenda nega que es vulgui afectar el que diuen els estatuts, entre ells el català. Han publicat al vespre el següent text:

En el Acuerdo de no disponibilidad de créditos presupuestarios no se ha modificado la financiación prevista en los Estatutos de Autonomía de ninguna Comunidad Autónoma. En el Consejo de Ministros o en la rueda de prensa posterior no se ha hecho, en ningún caso, referencia a una modificación de los términos previstos para la financiación territorial.

La cifra total de austeridad presupuestaria que se ha difundido responde a las cifras totales de relaciones financieras del Estado con las Administraciones Territoriales, que el Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas revisará en los Presupuestos Generales del Estado para 2012, con el concurso de todas las Comunidades Autónomas y Corporaciones Locales, en el marco de la normativa reguladora de las relaciones entre el Estado y las Administraciones territoriales (30 de diciembre de 2011).

Potser tenien ganes i al final ho han tret però no han modificat el text de la nota (per si el canvien enllaço la que té VilaWeb, altrament no es pot entendre una errada d’aquesta magnitud, especificant comunitats autònomes. Potser ha estat el cos astral d’Elena Salgado per posar nerviós al personal. Jo crec que per una banda o altra se’n sortiran per no pagar els 759 milions d’euros.

Tot aquest llarg preàmbul l’he escrit per fer notar que cap mesura de les que ha pres el consell de ministres espanyol és útil per generar ocupació a Catalunya, senzillament es tracta de mesures de reducció del dèficit espanyol i també, com espanyols que som per dret de conquesta, parcialment, el nostre. No han per cap de les mesures que hauria de prendre algú que vol reactivar l’economia productiva i la competitivitat. Catalunya, amb aquestes mesures, s’empobrirà encara més.

El president Mas ens ha dit avui en el seu discurs de Cap d’Any (reprodueixo quatre paràgrafs no consecutius excepte els dos últims ):

Pot semblar, envoltats com estem d’una boira espessa, que no tornaran els dies clars i lluminosos. Que costarà de tornar a veure la silueta del benestar i de la prosperitat. És lògic i humà sentir-se així, perquè enmig de la boira et trobes desorientat, perdut, fins i tot angoixat. Tanmateix, repeteixo el que he dit: no hem de tenir por. La boira s’anirà fent més fina, s’obriran escletxes i clarianes i veurem finalment el perfil de l’horitzó. Un horitzó que volem net i clar, i compartit pels 7,5 milions de persones que donen sentit a la Catalunya del present.

També el nou Govern espanyol és responsable d’una sèrie de decisions que ens afecten com a catalans. Li demanem coratge, li desitgem encerts i li reclamem respecte cap a Catalunya i autèntic sentit d’Estat. Catalunya vol veure respectada la seva identitat, les seves institucions, la seva cultura, el seu dret i la seva llengua. També volem, però, que es respectin i no es limitin o retallin les nostres capacitats com a país: la nostra creació de riquesa, el nostre esforç col·lectiu, la nostra creativitat, el nostre talent.

En aquest sentit d’aprofitar totes les nostres capacitats com a país i com a societat, espero, desitjo i confio que l’any 2012 el Parlament de Catalunya formuli la proposta del pacte fiscal, amb el màxim consens polític possible, com a reflex del gran consens social existent sobre aquesta matèria. Confio que tothom, des de l’esfera pública o la privada, sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies que Catalunya necessita i mereix.

Si la proposta de pacte fiscal és escoltada i atesa, els ponts entre Catalunya i l’Estat es reforçaran. En cas contrari, encara es debilitaran més.

Mentre quan s’obrin escletxes i no veiem a l’horitzó el Valle de los Caidos tot anirà bé. Ja es veu venir que “els ponts entre Catalunya i l’Estat” “encara es debilitaran més”. Cal veure que vol dir això. Certament per molt que penso no em ve al cap com es poden afeblir encara més. Potser els governants d’ambdós països no se saludaran quan es vegin, tot i que seguirem passant per l’adreçador. Potser la cosa serà molt més dura i els governants catalans quan vegin els espanyols el diran: “lleig, que ets molt lleig” i aleshores l’espanyol dirà: “i tu més”. La contra resposta: “I tu infinit”. Potser si entre tots seguim pensant se’ns acudirà alguna idea per ampliar aquest afebliment.

Anuncio:

1. Res de pacte fiscal
2. Agressió al sistema educatiu
3. Llei d’estabilitat pressupostària
4. Limitació d’algunes competències relatives als mercats.

Jo crec que aviat, ja que hem d’esperar el tema del pacte fiscal, haurem de fer alguna cosa per evitar l’agonia. Em sembla que no hi ha cap forma que vagi més enllà de fer el ridícul en el tema d’afebliment dels ponts entre Catalunya i l’Estat. L’únic que hi podem fer és fer una voladura controlada del Pont del Diable, declarar la independència.

Com potser?, com és possible?. Després de 30 anys la “Sociedad española” continua empassant-se el discurs de Nadal del rei dels espanyols com si res!, el mateix, any rere any, el mateix.

Bé, que se l’empassin els espanyols és … … no ho sé, com esperar que els micos es treguin les puces els uns als altres, però que se l’empassin els “catalans” és delirant, un deliri, de bojos.
Haig de confessar-vos que ara estic “tocant d’oïda”, vull dir que he estat passant el Nadal a muntanya i només he vist la “tele”, però m’ha semblat entendre que aquest any el discurs de Nadal del rei dels espanyols era esperat amb més expectació que mai, per allò del seu gendre Urdungarin.

Els “mitjans de comunicació” elogien el discurs del rei dels espanyols per què el rei ha dit que tots som iguals davant la llei i que els que ostenten representació pública i/o institucional han de ser curosos en el compliment de la llei i fins i tot exemplars. I que volien que digués?!!, que els “grandes de España” tenen dret a pernada?!.

Els xoriços fan el xoriço amb impunitat si se’ls permet, que hi ha d’extraordinari en això?. Tanmateix elevar l’anècdota a categoria és desviar l’atenció de la qüestió de fons.

El règim Hispà, es fonamenta avui en dos tòtems sagrats, “La Constitución Española” i “La Corona”, ep!!, al·lucina!, com fa dos mil·lennis! “ La Lex” i “L’emperador”.

El rei dels espanyols es guanya el sou, especialment en aquest dia en que posa any rere any les claus de l’Impèrium en valor, a saber, la igualtat i unitat de tots els espanyols al aixopluc de la “constitución garantia de libertades”.

La “corona” és on descansa aquesta igualtat i unitat que son el principi de la “democràcia española” i la “constitución” “la lex” que ens garanteix els “drets”.

Lo veritablement fenomènic és que els mitjans catalans no es qüestionin al menys, que aquesta igualtat és una farsa, i se m’acudeixen una llista gran de casos i coses que així ho qüestionen, que la unitat és dominació, espoliació i colonització.

Aquest silenci estentori només el puc entendre com a una complicitat voluntariosa que descansa en l’argument de que és millor acatar aquestes disposicions que no fer-ho, per què posar-les en qüestió ens duria a la espiral d’haver-nos-ho de replantejat tot que ens duria, a l’hora, a l’enfrontament.

No falten catalans que reivindiquin la seva hispanitat sent nacionalistes i independentistes. Ho fan sota la creença que el terme Hispània és un terme neutre que en designa un adscripció geogràfica, il·lusos!, res més lluny de la realitat, Hispània és un terme polític per a designar una situació política referida a l’Impèrium.

Hispània va ser en origen una colònia gestionada i governada per alts mandataris aris, patricis llatins d’ascendència romana, una colònia que nodria la metròpoli de matèries primeres i manufacturades fruit de l’esforç dels pagesos ilergets, ausonencs, untikescs, laietans etc, fruit de les terres expropiades i espoliades dels ibers.

La decadència de l’Impèrium va ser llarga. L’emperador Caracal·la a l’any 211 va decidir que tots els ciutadans de l’imperi que no fossin esclaus serien a partir d’aquell moment ciutadans de Roma, i com a tals, lògicament, havien de pagar impostos a Roma.

Us imagineu quin discurs hagués fet el reietó aquest d’en Caracal·la si hagués tingut una “tele” a ma?. La igualtat òbviament hagués estat emprada. Òbviament els pagesos ibers explotats una vegada concernits com a ciutadans romans estaven subjectes a la “lex” romana tot i no ser romans, tot i tenir les seves pròpies lleis, però el reietó hagués apel·lat a la “PAX” romana tot argumentant que més enllà de la “lex” només hi pot haver el caos.

A fora del portal d’Esquilino, a Roma, hi havia habilitat un lloc específic per a crucificar als esclaus, i als re-Bels.
Que els aris romans apel·lin a “la pax romana” és un insult per a qualsevol persona decent i informada, com ho és el discurs del rei dels espanyols. El més preocupant de tot és la narcosi generalitzada a mans dels “mitjans”.

Fa 2.000 anys els pagesos havien de suportar l’Impèrium amb una vida dura, a risc de ser executats a la forca, ara no tenim excusa, donar suport als reietons i a la “lex” és senzillament alienant, autodestructiu.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Tancament de caixes o tancament d'empreses.

Aquesta setmana un dels articles que he llegit més encertat i que va directament al problema més apressant que tenim, l’he trobat en aquest mateix bloc dels 10Mil, “Tancament de caixes o tancament d’empreses” del professor Canela.

Són molts els que a l’hora de repartir culpabilitats dels nostres mals, en fan del govern espanyol l’únic responsable. Si ho he entès bé, sóc partidari de donar la culpa als catalans tal com diu l’Enric Canela en el seu article al respecte. Des de el moment que ens van donar dret a vot, nosaltres som els últims responsables de l’existència del dèficit fiscal, o almenys que aquest encara perduri. Tot i que no és del tot just, perquè no sols manca informació, sinó que hi ha molta desinformació. No tots els missatges tenen el mateix ressò o difusió. Ni tots els polítics van a cara descoberta i perverteixen el seu discurs amb ambigüitats. Callen o amaguen veritats. I quan no, menteixen descaradament.

A mi no se m’acut cap solució més de les dues que proposa el professor al seu article. A més d’encertades, les considero consecutives, primer una i acte seguit engegar oficialment el procés per aconseguir la independència. Subratllo i amb negreta “oficialment”, perquè a pesar que alguns encara no en són prou conscients, el tret de sortida cap a l’estat propi ja el van donar el dia que des de Madrid ens van tornar un estatut digne, elaborat per la més ampla representació catalana mai vista, en un pírric estatutet ribotat sota les ordres d’aquell que tot el que toca, després no el reconeix ni sa mare. Les empentes a fer el camí han estant constants. Llegir-ne més »

Espanya ja té govern, ministres i alguns altres alts càrrecs, no tots. Aquest canvi comportarà, sens dubte, un nou cicle de les relacions Catalunya – Espanya, difícils relacions des de fa ja uns anys i que amb al final del mandat de Rodríguez Zapatero s’han enterbolit una mica més gràcies l’incompliment de la majoria de les coses acordades. A banda del fons de competitivitat, no han pagat el deute que correspon a la Disposició Addicional 3a de l’Estatut, els 759 milions d’euros que tant espai han ocupat als mitjans de comunicació, i tampoc no han retornat, per ordre expressa de l’expresident espanyol, a Déu gràcies ex, els papers de Salamanca que la exministra González Sinde estava disposada a enviar a Catalunya.

Segurament aquest home deu voler venjar-se d’alguna cosa. Segurament del menyspreu que s’ha guanyat entre el nacionalisme català. A mi no m’agrada fer llenya del arbre caigut, però en aquest cas, sense insistir-hi més, cal dir que ha estat nefast per a l’Estat espanyol i, especialment, per Catalunya. Ha traït a amics i enemics, tot i que els amics han callat la majoria de les vegades i algunes li han rigut les gràcies. També han pagat un preu electoral per això. De totes maneres el PSOE és això. Ara tenim una mostra. La plataforma pro Carme Chacon ha publicat el manifest “Mucho PSOE por hacer” i els amics de Rubalcaba (suposo) han contraatacat amb “Yo si estuve allí“. Divertit. Mentre l’expresident diu que els estima a tot i que es mantindrà neutral.

Per Catalunya comença, doncs, una nova etapa. Amb l’expressió “nova etapa” en cap cas vull dir que sigui un canvi en positiu. De totes formes destacaré el que és positiu. La diferència entre el Partit Popular i el Partit Socialista Obrero Espanyol és que uns són creïbles i els altres no. El Partit Popular quan pacta compleix, el PSOE no. La part positiva és ben clara. Artur Mas, de forma directa o indirecta, parlarà amb Rajoy, li exposarà els seus arguments sobre diferents problemes de Catalunya, sobre la seva visió de l’Estat, negociarà poc perquè el president espanyol no té perquè cedir en res ja que disposa de majoria absoluta al Congrés i al Senat. Rajoy dirà el que vol fer. Potser farà alguna concessió. Sembla que Mariano Rajoy és una persona més seriosa i en allò que no sigui ideològic complirà els compromisos de l’Estat.

Artur Mas ja ha dit que espera que el govern actual sigui més seriós que l’anterior. També que sense ajuts a les comunitats autònomes l’estat s’ensorrarà. Mas ho creu i ho espera. Jo també ho crec i ho espero. El que no crec ni espero és cap millora en l’autogovern i en el finançament. Més aviat tot el que he sentit fins ara em fa pensar en una homogeneïtzació i l’elaboració d’algunes lleis que són de caràcter bàsic i que limitaran l’autonomia. Recordem que en allò que explícitament no es digui altra cosa a la Constitució, i sovint és discutit, Catalunya s’ha d’adaptar al que diguin aquestes lleis bàsiques. Catalunya, a tot estirar, pot aspirar a ser qui apliqui les lleis que marqui l’Estat. Serà administració única. A efectes pràctics, la “delagación del gobierno”.

Aquest és l’escenari més probable, però com totes les coses, cal confirmar-lo. Jo tinc poques esperances. El que si sé és que aviat “sabrem” i que compliran. Si decideixen anul·lar-nos nacionalment ens ho faran saber. Amb altre paraules, esclar.

Mentre el Govern, penjat, sense diners, diu que està fent un “tancament de caixes” temporal. De fet el que està fent és el que es diu aplaçament del pagament, cosa que pot fer qualsevol empresa amb dificultats demanant-ho o té, això sí, pagant interessos. Com sempre el PSOE de Catalunya fa el ridícul. Navarro ja s’ha estrenat. Reclama al Govern que compleixi les lleis i pagui a l’Estat. A banda d’estar sempre a la banda espanyola, no s’adona que el Govern està fent el que fa qualsevol que no té un euro a la butxaca i que la principal culpa és dels “seus companys i amics”? Queda bé dir tancament de caixes? Doncs endavant, podem vestir la misèria amb un vestit de dignitat.

Estaria bé que la Generalitat, administració catalana, recaptés tot i no estigués sempre en mans del govern espanyol. Mentre, per culpa de tot això el Govern està arruïnant als petits empresaris. Fa pocs dies estava parlant amb un amic, petit empresari. Tenia una empresa sanejada i no vivia del crèdit, autofinançada. Em comentava que la Generalitat li deu a prop d’un milió d’euros. El deute reconegut per la Generalitat no serveix per obtenir crèdit. Una empresa amb un compte de resultat excel·lent no pot pagar ni als seus treballadors perquè el Govern del país no li paga. Això és arruïnar un país. És el camí per generar més atur a causa del tancament d’empreses. Mentre demanen que es creï ocupació.

Qui té la culpa? Bé, el culpable proper és el Govern, el culpable final és el govern espanyol. Amb tot, els culpables de què el culpable sigui el govern espanyol som nosaltres, els catalans que admetem l’espoli fiscal.

De tot plegat el que més m’amoïna és que per culpa de la morositat de l’Estat i de la manca de finançament just, el Govern s’està carregant el teixit productiu del país i que no és capaç de fer res per aturar-ho. Estic segur que reduirà el dèficit, però mentre ho assoleix aconseguirà que el nombre d’empreses es redueixi. Potser es creen, segur, però les empreses que estan a punt de caure són moltes. El pressupost podrà ser fantàstic i acomplir-se rigorosament, però mentre no es paguin els deutes amb les empreses no farem res. En lloc de tancament de caixes el que farem és el tancament d’empreses.

A algú se li acut alguna idea per solucionar això? Jo no en veig més que dues. Una és que l’Estat pagui el que deu i ens financi millor i l’altre és que declarem la independència.

L’altre dia escoltava en un debat en una radio catalana que un dels participants deia amb tota claredat, sense ser rebatut per cap dels altres, que els catalans actuàvem amb una actitud clarament colonial, doncs primer posàvem el crit al cel i immediatament després buscàvem com disculpar-nos amb Escanya, rebaixant-nos fins i tot si calia. També deia que la major reacció que Espanya podia esperar de Catalunya era que li organitzéssim una manifestació multitudinària i després d’això tots a casa a sopar molt ordenadament. El seny per damunt de tot!!. Aquesta actitud és transversal, des del botiguer a l’advocat passant pel mecànic ajustador i dés del ciutadà més estàndard fins al militant més compromès. Tots, ciutadans anònims i polítics reconeguts segueixen aquest patró de conducta en el que en les relacions amb Espanya i els espanyols es refereix.

Més o menys tot això deia el convidat al debat, i no és notícia, evidentment, tots els que esteu llegint aquest escrit ho sabeu i n’esteu convençuts de la certesa d’aquests arguments i més que no s’han dit; el que per a mi si és notícia és que cap dels altres integrants va ser capaç de rebatre cap ni un d’aquests arguments i van restar callats escoltant, és evident però que no hi hauria cap integrant de Ciudadanos als quals no els hagués importat capgirar la realitat per tal de no acceptar que Catalunya és una colònia i es comporta com a tal.

No fa masses mesos una afirmació com aquesta hagués comportat una serie de reaccions entre alguns dels integrants de la taula de debat, afirmant, si mes no, que això era una exageració i que no es podia comparar la situació de Catalunya amb una situació colonial i que patatim i patatam. Bé, anem avançant a mesura que anem reculant. Potser si que serà veritat aquella trista asseveració que “quan pitjor millor..”, poc a poc sembla que tothom es va convencent d’allò que quatre sonats anem dient des de fa anys, el fotut de tot això és que quan tothom s’hagi convençut potser ja només ens podrem cantar les absoltes com a poble diferenciat dels de l’aliança carpeto-vetonica del centre peninsular.

Només em queda avui desitjar-vos que malgrat tot no ens fem massa mala sang i tingueu tots vosaltres un feliç nadal. De tot cor.

D’un temps ençà s’evidencia cada dia més que som en una cruïlla, en una bifurcació que ens deia el professor Canela el passat cap de setmana, estem davant una disjuntiva, o assolim la nostre llibertat nacional o esdevenim una regió espanyola. En aquesta disjuntiva hi ha implícita una o altra realització a futur a tots es nivells, social, econòmic, jurídic, polític, cultural, sociològic, etc.

L’alternativa de la independència de Catalunya agafa volada, també, per què dia a dia es fa més evident que seguir la marxa inercial de pertànyer a un Estat que ens esprem i ens va a la contra és un suïcidi nacional i social sense pal·liatius possibles, els que prediquen el federalisme aconsegueixen distreure menys i menys gent cada dia que passa.

La societat catalana es mobilitza més i més, lluny de caure en el pessimisme i el desànim pedala més cada dia que passa, si no pedalem ens en anem a terra. Des de mobilitzacions com les de desembre del 2.007 passant per manifestacions com les de Brussel·les, Arenys d’Amunt i el desenvolupament de les consultes per a la Independència, fins a la gran manifestació del 10 de Juliol del 2.010 en la que Omnium Cultural hi va tenir un paper decisiu, la mobilització de la societat civil catalana ha anat “in crescendo”.
El company Josep Maria Sala penjava un comentari “optimista” en l’article del professor Canela del cap de setmana on fa referència a les principals mobilitzacions dels organismes independentistes de Catalunya, mireu-vos-ho.

Lluny de defallir som més i més ben organitzats els que pedalem, i a Madrid ho saben, ho perceben, la corda es tensa. Imagino que l’establishment polític de l’Estat pretén apaivagar el temporal que s’albira concernint a l’establishment polític de Catalunya en el sentit de “col·laborar en la necessitat”, però amb tot, la crisi econòmica no dona treva i la classe política de Catalunya està entre l’espasa i la paret, sense opcions, el crèdit s’exhaureix.

La corda que ens manté lligats a en aquest Estat monolític es tensa, però mentre uns pensem que el millor és deslligar-nos-en, deixar de fer força, senzillament deslliurar-nos dels nusos, altres a Catalunya estan entossudits a tensar-la tot pretenent, potser, que l’Estat afluixi per tal que la corda i el lligam no es trenqui, i sembla que no entenen la nostre llibertat nacional sinó com a un mal menor.

El cert és que el lligam jurídic-polític que ens te amarrats a Espanya ens te amarrats pel coll, i sembla que l’Estat en te prou en aguantar per què quan més es tensa la corda més ofegats estem. Certament, mentre la nostre resposta política no decideixi deslliurar-se del lligam, ells, l’Estat Espanyol, en te prou en aguantar la tensió, i, si convé, augmentar-la al seu arbitri. El que ens te la corda al coll son els nostres estaments polítics. Fins quan!.

La corda es tensa, i si no ens en deslliurem ens ofegarà.
Si no ens en deslliurem i la corda peta sense una emancipació jurídica i política, correrem riscos innecessaris, per què sempre hi haurà una munió de “voluntaris” que correran a refer els lligams.
Els nostres polítics han de saber que la fractura social entre els votants i els partits polítics pot esdevenir si s’entossudeixen en tensar tot gesticulant sense fer res per a deslliurar-nos del nostre botxí.

Que la tensió no ens faci covards.

Ja fa anys que vaig escoltar per primera vegada la frase “Catalunya serà independent amb Convergència o no serà”. Haig de confessar que a poc de pensar-ho, vaig caure de quatre grapes en la certesa de la sentència. És tanta la part de la societat catalana aglutinada a l’entorn de Convergència, que se’m feia difícil, per no dir impossible, pensar en l’assoliment de la sobirania, sense el vistiplau o inclús sense el lideratge de la seva part. Veure els resultats de les últimes eleccions al Parlament, no va fer més que reafirmar-me en la idea.

Quan vam saber la formació del govern convergent, em van assaltar tots el dubtes del món. Com era possible que totes aquelles picades d’ullet al independentisme, que tant incomodaven a en Duran, acabessin per donar la presidència al Parlament, en el que està considerat com el segon càrrec en importància a Catalunya, a Núria de Gispert. Junt amb el seu cap, al qui rendeix absolut acatament, són la part d’Unió, que més lluny està de qualsevol pretensió catalana fora d’España.

Per si no fos poc, el càrrec de vicepresidenta del govern recaigué en la falsificadora de currículums, Joana Ortega. Tant o més amatent a l’hora d’emetre homenatge al lider d’Unió, que la anteriorment anomenada, l’actual presidenta del Parlament.

Però encara faltava, per mi el pitjor de tot, l’elecció del propi Duran, per dirigir les relacions amb España des de el Congrés de diputats. I per si algú encara mantenia alguna reserva del pes que té aquest home en la coalició. No en n’hi ha prou amb comprovar com contradiu al portaveu del govern sr. Homs quan i com vol. Sinó que es va permetre el luxe de barrar el pas a l’Oriol pujol, fill del molt berenat president, d’anar com a segon a la cambra baixa espanyola. Ja m’agradaria saber quant va influir en aquesta decisió, el fet que el fill del M. H. Pujol, s’hagi pronunciat partidari de la sobirania en més d’una ocasió. Llegir-ne més »

Una de les coses més habituals de la vida de les persones i, com és lògic, dels països és trobar-se en punts de bifurcació. Són moments en els que cal prendre un dels possibles camins que tenim davant, una decisió que no tindrà retorn.

Contínuament a la vida decidim fer coses que són estrictament irreversible perquè el temps ho és. Si comencem estudiar Física i no Econòmiques prenem una decisió irreversible. És cert que podem reconsiderar les coses i passat un temps deixar la Física i fer Econòmiques però el moment ja serà un altre i l’estat vital també. En altres casos, però, les coses no són així. Per exemple, una tria determinada pot provocar un incendi amb víctimes. Ja no es pot retornar la gent a la vida. Una decisió intranscendent provoca també petits canvis que poc o molt afecten als comportaments futurs.

Qualsevol de les accions que fem a la nostra vida tindrà conseqüències, qualsevol paraula pronunciada causarà un efecte. Això passa amb les persones i les persones adquirim aleshores una responsabilitat després de qualsevol acció o de qualsevol comentari. Llegir-ne més »

El rei Lear. En Kuroshawa en te una versió cinematogràfica excel·lent.
El pare i senyor feudal abans de morir reuneix als seus tres fills, els dona una fletxa a cadascun i els hi demana que la trenquin, cosa que fan amb facilitat, tot seguit els dona a cadascun tres fletxes en un feix i els demana que el trenquin, ho intenten, però no poden. (Fa anys que la vaig veure, i és possible que la trama no es desenrotlli exactament així, tanmateix pel que fa al cas, ens a servirà).
El pare els alliçona dit-los que si volen conservar el seu llegat han de mantenir-se units, sinó es veuran abocats a la desaparició. La pel·lícula amb un llenguatge poètic extraordinari explica el procés de corrupció del llegat del pare i la seva destrucció total.
Normalment l’estigma funciona per què l’estigmatitzat s’ho creu. La fatalitat de la tragèdia grega arrasa tot el que se li oposa per què els pobles no poden sostreure’s als seus condicionaments psicològics revestits de imperatius categòrics.

A Catalunya ja fa temps que arrosseguem un estigma i una fatalitat, els interessos particulars de partit i la lluita pel poder nodrits de maximalisme doctrinari.

Aquests interessos partidistes hi son també en d’altres països de l’entorn de les democràcies liberals occidentals. A Catalunya però, tenim un fet diferencial extraordinàriament punyent que agreuja qualsevol problema equiparable al d’altres països, la submissió política de Catalunya al estat Espanyol i l’espoliació i dominació colonial que a mans d’aquest patim els catalans, son una amenaça real per a Catalunya en tant Nació. És per això que Catalunya viu avui en una situació d’emergència Nacional que exigeix respostes transversals de País.

Normalment de tot el gradient ideològic els que obtenen més representació son els partits més centrats ideològicament. Les diferencies entre els partits més centrats no son molt grans.
Deia en un articulet en el Diari Gran del Sobiranisme titulat “Espanya és una fatalitat ideològica, Catalunya una possibilitat Nacional”: “Com ja he dit algunes vegades, a dia d’avui els estàndards de Justícia Social estan abastament reconeguts per a la gran majoria, a excepció, potser, d’alguns cafres del pleistocè.
Pel que fa als capítols de igualtat d’oportunitats i justícia redistributiva en podem discutir els matisos, segur, però ara, el que tenim al damunt no ve d’aquests matisos, això és ben segur, també. Fer trinxera d’aquests matisos és d’un molt baix perfil polític, de gentola que pretén perpetuar-se en un dogma per què son incapaços de fer qualsevol altre cosa”.

A mi em sembla que el que te al damunt el Poble Català és la possibilitat real de perdre l’oportunitat històrica de realitzar-se con a Nació, amb les conseqüències implícites en aquest fet. Sembla que el Poble català es resisteix en aquesta amenaça i reacciona en diversos fronts, formes i maneres, i sembla també, que les faccions partidàries sovint pretenen capitalitzar aquestes respostes civils en benefici de la seva causa ideològica.
“Catalunya serà social(ista) o no serà”, “Catalunya serà cristiana o no serà”. Algú amb dos dits de front es pot creure que Catalunya es pot realitzar com a Nació amb una república socialista soviètica?, o amb una teocràcia?, algú no malaltís es pot creure que Catalunya està escindida i conformada amb un bàndol burgès explotador i un bàndol d’obrers explotats?, o que qualsevol altre idealisme platònic farà levitar Catalunya per damunt les aigües?.

Aquestes formulacions, i d’altres similars, a tall de imperatius categòrics ens aboquen al fatalisme tràgic. A mi em crida moltíssim l’atenció el baix nivell intel·lectual mitjà que lluïm “els catalans”. Ara mateix, escoltar segons quines crítiques referides a la crisi socioeconòmica que vivim em fan venir ganes de plegar la guingueta periodístic-comunicativa i afegir-me a la massa crítica silenciosa que sortosament fa que aquest País segueixi obrint-se pas, tot i que ben aviat aquesta massa crítica haurà de deixar el silenci per a pronunciar-se, ara sí categòricament, respecte del camí que vol fer a futur ja que som en una cruïlla disjuntiva, o SOM una Nació, o NO SOM una Nació.
Passada l’oportunitat històrica ja no hi ha marxa enrere.

Deia també en un altre articulet amb el títol “Per què?”, en 10 Mil/Bolc de la setmana passada.
“Alerta però a en aquesta massa crítica que ocupa “la centralitat”, per què potser ja no hi hagi més xecs en blanc per a ningú, i a partir d’ara els que facin discursos maximalistes partidistes negligint l’eficiència socioeconòmica i el procés general d’emancipació política de Catalunya ho paguin amb la residualitat representativa”.

Certament, la societat catalana ha experimentat un gir. Ara una bona part d’aquesta massa crítica que ocupa la centralitat del gradient ideològic esta clarament escorada cap a la sobirania política de Catalunya.
En la meva opinió aquest gir és un gir pragmàtic que fuig del fatalisme tràgic doctrinari, i és per això que crec que ara sí es comencen a donar les condicions necessàries per anar cap a l’alliberació Nacional.

En aquestes circumstàncies el més recomanable fóra que els polítics catalans assenyats es posessin al servei d’aquesta massa crítica, que és la manera de servir al procés cap a l’emancipació política nacional de Catalunya.

Fóra bo que, per a una estona al menys, abandonessin el maximalisme doctrinari que nodreix el nostre fatalisme tràgic per així fer possible el procés d’alliberació Nacional.

Visca La Pàtria!!!!.

Agosaradament Vallfosca.

Últimament, he pogut comprovar que surten catalans de sota les pedres.

No sé si es tracta d’una estratègia o conxorxa ben dirigida a desvirtuar o aigualir el significat del terme “català”.

Dic això, perquè molts dels que últimament s’aferren a que se’ls consideri catalans ho fan molt emprenyats. Sembla que els hi vagi la vida i la dels que gosin posar-ho en dubte. Són vells coneguts i d’un flaire espanyolista que tomba d’esquena. De fet no acaben mai la seva exposició sense recordar també la seva espanyolitat i quant n’és de bonic sentir-se ambdues coses.

Sense confusions.

Puc entendre que a Múrcia, per exemple, on la gran majoria de murcians tenen assimilat el seu provincialisme. Hom es pugui auto-anomenar murcià pel sols fet d’estar empadronat en la comunitat murciana sense que els murcians s’ofenguin. Inclús es poden sentir orgullosos i els hi agradi que algú sense tenir cap relació anterior amb la regió, al temps de ser-hi, es declari murcià i mostri el seu amor cap a la terra murciana. Ho puc entendre perquè aquest individuo al anomenar-se a si mateix com a membre de la terra que l’acull, per a res desvirtue el “ser murcià”. Suposem que el nouvingut, és extremeny; Per a res entre en conflicte amb el sentiment murcià. Ambdós són i es senten espanyols i tant una entitat com un altra és la manera de ser espanyol. Dignament, com no, són el que són i no aspiren a més. Cap la possibilitat, que tan extremenys com a murcians anhelin ser europeus o ciutadans del planeta terra amb el seu DNI acreditatiu corresponent. Però per a res aquesta pretensió faria entrar en conflicte les dues identitats, perquè l’existència d’una no negue ni treu drets als de l’altra. Estan en un mateix nivell. Tant el mot “extremeny” com el mot “murcià” fan referencia a un individuo que viu en una comunitat autònoma espanyola. Llegir-ne més »

A Catalunya tenim el mal costum de voler viure en un món que només existeix en el nostre imaginari col·lectiu. Any rere any, legislatura darrere legislatura, anem generant projectes irreals que s’estavellen ràpidament contra la realitat.

Els projectes polític que triomfen a Catalunya parteixen de la idea que Catalunya pot negociar alguna cosa amb l’Estat espanyol. Quin error! Catalunya no pot negociar-hi res. Les úniques negociacions que s’han donat amb una petita clau catalana són aquelles en els vots que aportaven al Congrés dels Diputats les formacions purament catalanes, només ha passat amb CiU, eren imprescindibles per al partit espanyol que volia formar govern. La negociació no implicava en cap cas Catalunya com a concepte global, només eren aquelles qüestions concretes que es posaven sobre la taula de negociació.

Van conduir a avenços? Sí, naturalment alguns beneficis col·lectius es van obtenir, però tothom que miri amb perspectiva històrica el concepte global, Catalunya com a nació i la seva capacitat de decidir, no només el seu futur nacional sinó les coses més properes al dia a dia dels ciutadans, veurà que no hem avançat gens, fins i tot hem reculat, respecte a allò que es va aconseguir amb el que vàrem anomenar la transició democràtica. La Constitució espanyola, volgudament oberta en alguns aspectes però amb les cotilles que imposaven els anomenats poders fàctics, va permetre la democràcia vigilada. Els avenços democràtics i les tensions pròpies del canvi de model van conduir al cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Cop que no va ser fallit en els seus objectius finals. Entre altres, cap opció al desenvolupament nacional de Catalunya.

D’aleshores ençà, la política catalana ha viscut en una gran ficció creada per aquells que no volien despertar-se del somni covat per anys d’esperança. Catalunya ha viscut entre bambolines, sempre vigilada per aquells que vetllaven perquè ningú no se sortís de l’escenari teatral. Durant anys des de l’Estat espanyol s’han envejat o fins i tot admirat algunes de les coses que havíem anat fent. Ens hem dit locomotora d’Espanya, gallina dels ous d’or, etc., però sempre ben situats en el carril que ens marcava el poder real atent a què ningú no es desviés perillosament.

Amb els anys ha passat allò que havia de passar. Alguns que encara volen viure en la ficció diuen que és el resultat de determinats governs catalans, no, no és això. Sí és cert que decisions equivocades i un declarat mal govern han accentuat algunes coses, però el resultat, potser una mica més tard, hagués estat semblant. Catalunya ni té capacitat de decidir res, ni és admirada o envejada. Catalunya avui és gairebé una ruïna que no es vol despertar del seu somni de grandesa. Tenim potencial per ser una altra cosa? Vull creure que sí, però els indicadors econòmics i socials ens diuen on som. Realitats i no ficcions! Som un regió espanyola que ja no lidera absolutament res. Llegir-ne més »

Llegeixo un article de na Pilar Rahola en referencia a l’absència del Molt Honorable Artur Mas a les celebracions del “Dia de la Consti a Madrit” fent al·lusió a que aquesta “cada dia és més la seva Constitució i menys la nostra”. Se’m fa estrany llegir com una persona informada com na Pilar Rahola que inclús ha estat al Parlament de Madrit i va tenir, fins i tot, una audiència amb Joan Carles I de Borbó en la qual, si no recordo malament, el va tractar de “ciudadano Juan Carlos”, na Rahola una persona que ha seguit de molt aprop les vicissituds polítiques de Catalunya i d’Espanya com a periodista, com a catalana i com a política. Que una persona que ultrapassa, per tant, els coneixements que de la realitat política del nostre país podria tenir un ciutadà normal digui una cosa com aquesta es preocupant. Com si algun dia ella hagués tingut la percepció que Espanya i tot el que en ella es cou fos cosa també dels catalans, dir una cosa així és quant menys desinformació.

Com sempre ha passat des de fa centenars d’anys Espanya és cosa de Castella i la seva àrea d’influència, i això la senyora Rahola, com a persona informada, ho sap molt bé, com també coneix molt bé el mapa d’Espanya de 1810 on surten la “España estricta i la España asimilada” i això no ha canviat des de llavors; la “consti” española mai ha sigut dels catalans, ens la van deixar votar sabent que tenien captiva la voluntat dels partits polítics majoritaris a Catalunya i malgrat el rentat de cervell al que vam ser sotmesos els ciutadans d’aquest país encara van ser molts que varem votar NO, va guanyar el SI malgrat tot però això no convertia aquesta Constitució en integradora per molt que ara ens ho vulguin vendre així els “padres de la patria” de llavors. Tot el que està sortint ara ja ho avisàvem en aquell temps els partidaris del No i no pas perquè tinguéssim cap tipus de capacitat endevinatòria ni tampoc per que fossin més intel·ligents que els partidaris del SI, sinó perquè ens l’havíem llegida aquella “consti” i a demés n’érem conscients de la mentalitat castellano-española de sempre i  que això no canviaria.

Em sobta ara aquesta sorpresa en gent que considero intel·ligent i informada i a demés és creadora d’opinió, vull suposar que això no tindrà res a veure en que la senyora Rahola escriu una columna en les pàgines de l’òrgan oficiós de CyU, perquè pensar això significaria que li dirigeixen la opinió i no puc pensar-ho d’una persona tan professional com ella, per tant deu ser degut a un lapsus memoriae lamentable, doncs aquests tipus de construccions de frase que deixen implícites afirmacions falses o absolutament inexactes acostumen a predisposar la ment de qui les llegeix sense massa esperit crític en el mateix sentit en que han estat escrites.

En un altre paràgraf de l’escrit na Rahola ens diu:”Em diran que la Constitució és un text democràtic, que és la Carta Magna que garanteix les nostres llibertats, i que la seva imposició ho ha estat per la via de les urnes. Cert, però també és cert…” Doncs NO, no és cert, un altre “lapsus memoriae” de la senyora Rahola ja que ella era prou grandeta per a recordar-ho quan varem votar aquell text nefast el 1978 i no recorda que el “glorioso ejercito español” era ple de Franquistes i colpistes esperant qualsevol excusa per revoltar-se i donar un cop d’estat, aquella era una democràcia vigilada i tothom n’era conscient per que els diaris i les ràdios i les televisions cada dia ho repetien, tampoc se’n recorda la senyora Rahola, curiós! Es veu que des que ha escrit les memòries del nostre insigne President se li han esborrat aquells anys. Jo més aviat hagués escrit alguna cosa similar a: “Em diran que la Constitució és un text parademocràtic, que és la Carta Magna que garanteix les seves llibertats, i que la seva imposició ho ha estat per la via de les urnes armades del ejercito español d’aquells temps. Cert, però també és cert…” Així, penso que estaria força millor, però la senyora Rahola és molt lliure d’escriure el que li escaigui i com li escaigui i jo de criticar-ho, és un dels pocs avantatges que gaudim els catalans junt amb els espanyols amb aquesta magnífica Constitució. Oi?

Per què molts independentistes han votat CiU?
Aquesta pregunta és clau, per què en intentar contestar-la s’han d’analitzar un munt de coses, coses importants, coses que traspassen la carn, toquen os i arriben fins hi tot al moll de l’os.

En les darreres setmanes les crítiques llençades en contra de CiU han estat pobres, amb arguments reiteratius que no aporten cap novetat. Sí, sovint els “criticaires” han apujat el to de les crítiques, però no han aportat cap llum que respongui a la pregunta: “Per què molts independentistes han votat CiU?”.

Alguns han dit que els votants, independentistes, de CiU son imbècils. No ho sé, tanmateix ara per ara qualsevol altre possibilitat és un autèntic desgovern, i si la disjuntiva és ser imbècil o suïcida, doncs no ens hauria de ser estrany que molta gent a Catalunya hagin esdevingut imbècils.

CiU son regionalistes, fins ara pretenien l’encaix de Catalunya dins Espanya, un encaix que suposa una postració i vassallatge amb el que Catalunya en surt enormement perjudicada a nivell econòmic, cultural, social i en definitiva significa no només la impossibilitat de la realització Nacional, si no fins i tot el desballestament de la Nació mateixa, o del que en queda.

En els darrers anys la societat catalana ha experimentat un gir.

Sempre s’ha dit que per a governar Catalunya s’ha de fer des de “la centralitat”, el tripartit va aconseguir aplegar, en primera instància, tot aquest gruix de vots que ocupen la centralitat amb la promesa d’un doble avenç nacional i social.
De seguida es va veure que el camí del nou estatut era una enganyifa colossal. El nou estatut és un fracàs sonat, ni l’Estat ens reconeix que SOM una Nació, ni s’ha establert una relació bilateral, som a la LOFCA com qualsevol autonomia de règim comú. Tampoc ha servit per aconseguir reconduir l’espoliació que patim per part de l’Estat.
Amb tot però, no hem d’oblidar que en “lo social”, malgrat els drets socials de ciutadania que els progres del tripartit han dispensat amb fruïció, hem retrocedit enormement. Tenim una societat menys productiva, més empobrida, més subsidiada i més endeutada, i també menys cohesionada, trufada de guetos amb interessos dispars. El pla d’acció política d’ERC basat en la “nació social” és un nyap insostenible. Per si això així fos poca cosa, i per acabar-ho d’adobar, les esquerres principalment, han estat agents actius del desballestament de “la catalanitat” com a referent amalgamador social, un veritable retrocés nacional.

Si a tot això li sumes el fet que l’independentisme no ha estat capaç de sumar dos més dos, si el procés de l’independentisme polític s’entén com a una resposta que ha aixecat una enorme expectativa per exhibir alhora un total incapacitat organitzativa, s’entén com una major part d’aquesta massa crítica que ocupa la nova centralitat ha decidit donar suport a una CiU que es mostra seriosa i capaç de fer el que convé per tal de redreçar la marxa de la economia, redreçar o evitar al menys la fallida directa que és alhora l’única manera de garantir alguna possibilitat adaptativa a futur. Amés d’evitar la fallida, encara que sigui al preu de transitar pel pedregar, CiU ha ofert un camí d’avenç nacional amb el pla d’acció política que proposa un nou “pacte fiscal” per a Catalunya.
El president Mas ja ha anunciat que si Espanya s’hi posa d’esquena haurem d’encarar un pla encara mes difícil, que Catalunya faci via per a ella mateixa en el si de Unió Europea.

Davant de tot això les crítiques referides a un possible pacte secret entre CiU i PP, o a que CiU “ha donat” l’alcaldia aquesta o aquella a l’enemic, que si tv3 ha d’ésser retallada o no sense tenir en compte la deriva a l’alça o la baixa en la qualitat, o, del encert o no en la resposta del parlamentari Tena al barroer intent de censura practicat per a la presidenta de la cambra, etc etc…. no poden justificar la manca d’una alternativa, i l’alternativa no hi és.

En aquest punt em disculpareu per a disgregar-me un xic del discurs troncal per tal de fer uns apunts sobre el cas de tv3.

Tv3 certament és un ens vertebrador de la Nació imprescindible, i per tant és una prioritat també pressupostària.
Ara bé, dit això, cal entendre que potser la vehemència en la defensa de tv3 per part de la senyora Terribas no pot ser excusa per a donar-li un xec en blanc referit a la seva gestió.
A parer meu la qualitat de tv3 ha anat en davallada. Programes com “Banda Ampla” son d’un populisme esfereïdor. Les argumentacions de qualitat no es poden desenrotllar i tot queda en un “posat” populista lamentable.
Amb tot, el més punyent potser son els “telenotícies”. Diumenge passat, 4 de desembre de 2.011, sense anar més lluny, el telenotícies nit ens va oferir el discurs de la senyora delegada de Siemmens a Espanya dient i proclamant, bàsicament, que els governs han d’invertir, òbviament sense entrar en si aquest dispendi monetari s’ha de fer tant si es te caixa com si no se’n te i t’has d’endeutar fins a les celles. Aquest discurs “ideològic” va durar si fa o no fa cinc minuts, això és, si descartem les seccions d’esports i el temps, una tercera part de totes les “notícies”.
Que potser la direcció de tv3 vol fer campanya política en contra de les retallades?. Que potser els “catalanistes d’esquerres” continuen lluitant en contra de la “crosta nacionalista” en els mitjans públics?.
Es poden considerar aquestes, preguntes retòriques o fins i tot capcioses?, potser sí, però els fets en que se sustenten hi son, son reals.

Davant de l’estat actual del procés nacional d’emancipació, totes aquestes crítiques menors no sé bé a que responen, a quins interessos serveixen, si no és als interessos dels que han fracassat de dalt a baix amb els tripartits. Per què, diguem-ho clar, si l’alternativa al pla d’acció política de CiU ha de ser un pla desacomplexat d’emancipació política que ens dugui de pet a la Independència nacional, aquest pla encara no te, hores d’ara, una oportunitat operativa i organitzativa a punt.

CiU te una majoria notòria, un pla d’acció política clar i català, CiU no canviarà de via per què nosaltres el fem descarrilar al servei dels interessos dels que ja han fracassat, CiU canviarà de via quan el seu pla d’acció política arribi a via morta.

Serà aleshores que constatarem la qualitat política d’uns i altres, dels que ens han anunciat una transició nacional, i dels que semblen ben disposats a fer descarrilar el pla d’emancipació política nacional si no apugem els impostos als “rics”. La gent, en general, es fa valdre com pot, a voltes de manera miserable fins i tot.

Si volem fer camí cap a la independència ens cal que CiU i ERC s’entenguin.
Si això ha de ser així, tota aquesta bateria de crítiques, fan més nosa que servei al procés de independència. Son crítiques que mostren un baix perfil polític per què la seva “raó” és que CiU descarrili sense oferir cap alternativa creïble, alternativa que conciti a CiU, una vegada en via morta, a un canvi de carril tot oferint-li una via activa de transició cap a l’emancipació política de Catalunya.

Podria ser que tot això i alguna cosa més, siguin la causa per la qual molts independentistes han votat CiU.
A dia d’avui, el independentisme polític ha fracassat per a mèrits propis.
A dia d’avui, no em sento representat per a cap organització política independentista en tant es mostren absolutament incapacitats per a l’acció política necessària i imprescindible de bastir una representació política d’acord amb el pols de la ciutadania independentista de Catalunya. Una representació política transversal que pugui acollir una bona part de “la centralitat política”, que ja existeix, escorada clarament cap a la sobirania.

Massa maximalisme i massa poca intel·ligència política.

Entre imbècils, rucs, caga-bandúrries, adeptes sectaris, botiflers i aprofitats estem ben arreglats.

Alerta però a en aquesta massa crítica que ocupa “la centralitat”, per què potser ja no hi hagi més xecs en blanc per a ningú, i a partir d’ara els que facin discursos maximalistes partidistes negligint l’eficiència socioeconòmica i el procés general d’emancipació política de Catalunya ho paguin amb la residualitat representativa.

Agosaradament Vallfosca.

Visca La Pàtria!!!!

Joan Ignasi Elena

La setmana ha estat distreta. Dues notícies m’han cridat l’atenció i pel mateix motiu. No creia que fossin possibles. Una d’elles, la de l’ex-batlle de Vilanova i la Geltrú el sr. Joan Ignasi Elena. Sembla ser que a escoltat cants de sirena, i ja es desviu per fer una aliança de partits d’esquerra per concórrer a les eleccions del 2014. Doncs que el lliguin al pal del vaixell, que encara estem recollint trossets del darrer artefacte anomenat govern d’entesa, més conegut popularment pel segon trispartit, que ja ens amenacen amb un sant torne’m-hi. Millor deixem als socialistes amb els seus congressos i cabòries, que encara prendríem mal. Ja veurem per on sortiran. Però, si és possible, que tinguin present que a les pròximes autonòmiques l’eix a considerar, quasi amb tota certesa, no serà dreta-esquerra, sinó autonomia-estat propi.

Alfons López Tena.

La segona notícia que no em podia creure, fins que reflexionant, i sent qui era la protagonista de la notícia, tot era possible. Al principi, no em creia que el nostre Parlament, per molt institució espanyola que sigui i dins d’un estat amb una democràcia, que sent generosos, podríem definir com de baixa intensitat, pogués haver-hi una presidenta que imposes censura a l’expressió d’idees dels parlamentaris. Al ser considerades ofensives cap a l’Estat espanyol, tal com li havia fet notar el diputat Jorge Cañas de Ciudadanos. En un parlament presidit per una diputada d’un partit al que considero plenament democràtic, mai a la vida se m’hagués passat pel cap que podria prohibir frases com “España ens roba” o “espoli fiscal”, quan precisament és la manera encertada de descriure el dèficit fiscal. Home! Si les frases fossin “fill de puta” o “mecagon tus muertos”, podria entendre que la presidenta li fes canviar les formes, per un discurs més prudent, tal com “descendent de meretriu” o un “hago de vientre sobre tus difuntos”. Encara que només fos per aquelles persones que s’ofenen o tenen por a certes paraules i les encaixonen en el grup que anomenen estirabots o grolleries. Però mai hauria de poder censurar el significat. En una cambra plenament democràtic qualsevol parlamentari està en el seu dret de dir allò que creu convenien, sense que cap presidenta pugui censurar-ho ni donar cap toc d’atenció, més enllà de les formes en la exposició dels diputats, o quan és el seu torn i de quina durada. Llegir-ne més »

Dijous al vespre Artur Mas va ser entrevistat per Mònica Terribas, això ja ho sabeu, com també sabeu la majoria de les coses que va dir Artur Mas.

Artur Mas, coherent amb el seu discurs, va dir que no ha iniciat la discussió amb el Partit Popular del pacte fiscal, que la porta no està tancada, que la negociació serà difícil, que Espanya no té diners per fer ara el pacte fiscal però que cal arribar a uns acords, els conceptes, i un calendari. Mas pretén un acord amb els partits catalans, concretament amb els socialistes i els populars, amb ERC i ICV ja el té, per anar tots junts a defensar-lo. Evidentment no se’n sortirà amb els partits espanyols.

Mas creu que no s’han de plantejar coses que separin els catalans, la independència, i sí coses que uneixin, com demanar més diners. Mas sap perfectament que ni una cosa ni l’altra ens la donaran. Ja ho ha dit, Espanya no en té de diners. Els principis i el calendari? Experiència en ser entabanant en té, Zapatero ja ho va fer amb el pacte de l’Estatut. Mas no és ximple, no l’embolicaran més, i sap que per moltes paraules dolces que li digui Rajoy, el quasi-president espanyol no cedirà. No cedirà perquè no ho pot fer. Ni ara ni en el proper decenni. Rajoy està també atrapat.

El que està clar és que aquesta “negociació a una banda” no portarà enlloc, potser podrien proposar el model Gandhi…

Sembla que si Rajoy és llest i adopta un posat Mr. Chance la cosa no passrà a majors i podria durar molt, qui dia passa any empeny, sense conflictes desagradables. Ho té fàcil seguint la seva forma de fer. Li parlen del pacte fiscal i ell diu: regar el jardí farà que les flors creixin vigoroses i somriu. A la propera contesta: les orquídies que guarneixen les nostres finestres ens aporten esperança. La paraula esperança excita al poble català, una paraula amable que algun periodista interpreta com un indicador favorable. La Vanguardia fa un article memorable.

Tot això sumat a unes espaiades negociacions podria permetre acostar-nos al 2014 havent estat espoliats en uns 40.000 milions d’euros més. Nosaltres sols ho farem durar. De fet la negociació va per llarg perquè CatDem està treballant amb un document que fixarà les línies vermelles i estarà llest a final de l’any vinent.

Passat aquest temps, serà el moment en el que es podrà dir: sembla que ha fallat el pacte fiscal. Serà el moment d’aplicar el que va dir Mas a l’entrevista: Si falla pacte el fiscal, queda un camí complicat, que és que Catalunya faci tota sola el seu camí dins la Unió Europea. Evidentment una resposta clara i contundent, avis per als navegants del 2014.

Va dir també que encara no hi havia la majoria necessària per poder fer aquest camí en solitari, però: Si Catalunya ha de repensar el camí, si ha de ser agosarada, ja hi serem a temps, però no ho anunciaré pas jo avui, quan som al començament del camí. Ja ho faré quan ens trobem els obstacles. Si l’estratègia per aconseguir el pacte fiscal fracassa, hi haurà temps per plantejaments agosarats, d’aquells que estan més marcats per la rauxa que pel seny: si en algun moment Catalunya ha de fer un plantejament de molta duresa perquè s’han trencat les cartes definitivament, i no hi ha cap oportunitat de poder arribar al pacte fiscal, ja hi som a temps.

Els missatges de Mas són clars en la línia de: o pacte fiscal o independència. El problema és que no veiem esperança ni a mig ni a curt termini. 1) independència no perquè no estem preparats, 2) pacte fiscal de conceptes durant un temps perquè Espanya no té diners, i 3) mentre paga i ajustat el cinturó perquè Espanya té problemes. Mentre podem seguir així: Un administratiu de la Generalitat cobra 10.000 euros anuals menys que un funcionari d’Andalusia i Catalunya té un 13% de sous públics, Extremadura, un 40%. Sort que no ho han dit polítics catalans! Espoli a dojo.

De fet Alícia Sánchez-Camacho, prepotent, ja ha dit com hauran de ser els pressupostos de la Generalitat. Entre altres coses s’han de tancar les delegacions de la Generalitat (què ens haurem pensat!) i també que no està en condicions d’enfrontar-se amb Espanya. Creu que mana molt, és així?

Ara m’adono que he parlar dues vegades d’espoli, com em llegeixi Núria de Gispert m’envia la inquisició. A quin ridícul ens porta aquesta presidenta! Es vesteix de fada, organitza un sagramental en unes votacions al Parlament en el Debat de la Nació i ara censura els Parlamentaris (que bé ho explica Miquel Saumell).

Per sort tot no són males notícies: Montilla ja és senador i mantindrà l’oficina d’ex-president. Vol complir el compromís amb el país (no ens ha dit quin). És ben normal que un ex-president d’una comunitat autònoma ho faci, encara que als que pensem que Catalunya és una nació que vol ser estat ens sobti.