Som un país naif, semi-infantil·loide. En els catalans quan som xics, a l’escola bressol, ens fan dibuixar un món ideal, feres ferotges dòcils i fins hi tot amables, papes i mames amb els nens i nenes, blancs, negres, grocs, blaus, a ratlles a quadres, tots junts agafats de les mans envoltats de floretes de colors a l’aixopluc de l’arc de San Martí.

Quan anem creixent continuem fent el mateix disseny vivint en l’eterna adolescència. Volem un món Just, millor. Els catalans estem destinats a redimir el món de totes les injustícies, pretèrites, presents i futures.
Això és fantàstic, extraordinari, el problema és que en general obviem els procediments necessaris per tal de procurar aquestes millores en el món. En aquest sentit en molt poc temps hem perdut la capacitat dels nostres majors de contenir-se i aplicar-se les seves medicines a ells mateixos, apreciant el valor de les coses i els esforços que cal emprar per aconseguir-les.

Voler una realitat més eficient i més justa és una bona cosa, però fer-ne bandera sense ésser capaç de realitzar-ho i encara desfer i malmetre els avenços aconseguits fins aleshores és d’una irresponsabilitat enorme, cabdal.

En relació a això, a mi em sembla que els polítics catalans viuen dels rèdits d’administrar una escola bressol anomenada Catalunya, uns i altres.

Aquest cap de setmana passat hi ha hagut a Sevilla el 38é congrés del PSOE. Aquest congrés a diferència d’altres s’hi arribava des de un seguit de desfetes electorals importants.
En aquest congrés, per raó de la aguda crisi interna, el que estava en joc no era pas l’intent de guanyar les eleccions a Espanya, si no el control de l’instrument, del partit, de l’eina, del poder.
Hores d’ara els mitjans de comunicació, de lectures del que ha estat i de anàlisis en van plens, i, tot i que les anàlisis siguin tan punyents com nombroses es parla poc o gens del més gruixut.
El que havia d’ésser un debat d’idees ha estat un concurs de mítings dirigits a les tripes i a l’entrecuix dels representants territorials allí presents.

Vaig veure un boci del míting de la candidata Chacón, les escasses idees força eren, totes elles, pròpies de mitjans del segle passat, denúncia del pacte de l’Estat amb el Vaticà, i dones al poder, “ahora no podemos aflojar, compañeras!!”, ep!, això sí, sobre tot sobre tot sobre tot, el benestar social i els drets socials de ciutadania, és clar que com ja no estem de fet en l’escola bressol havia de dir alguna cosa referida a l’economia, aleshores el comodí de la mànega, màgia potàgia, Europa. Resulta que la culpa de la crisi,”comapñeros i compañeras”, és de la dreta alemanya, però no patiu, “compañeros i compañeras”,per què ells, el PSOE, juntament amb el socialisme europeu faran realitat “els bons europeus” mare de totes les batalles.
En fi, aquesta gent no s’ha assabentat encara de que va tot això de la crisi, i és clar que sent això així es postulen per a administrar l’escola bressol xupi-güai.
Els adlàters partidistes aplaudien fervorosos a tort i adret, gaudir de l’oportunitat de pertànyer a una agència de col·locació com aquesta no es pot malbaratar per falta d’entusiasme, oi?.

Val a dir que “l’aparato” va votar dividit gairebé mitat i mitat. Amb tot, malgrat la candidata Chacón es va presentar com a més papista que el mateix Papa, havent-hi un autèntic candidat “de los nuestros” quina necessitat hi ha de fer invents?, cap.

El PSC està molt minoritzat, molt. Es presenta voluntari per a dirigir España, una Espanya que hores d’ara no pot ser res més ni res menys que una calca de si mateixa investida i re-fundada de les seves essències, i fracassa. PSC, tots ho sabíem, és un partit nacionalista espanyol subaltern de “la izquierda espanyola”, que de fet no te veu i només te “bulto”, vull dir que és un hort proveïdor de vots al servei de la cuina de l’Estat.

Ep, però no us penseu que això acaba ací, tots els actors han de dir la seva, els partits discuteixen coses importants com de quin color volen les floretes, o si en el cel hi ha de lluir solament el sol o ha de lluir-hi també la lluna, si les nenes han de dur faldilla o pantalons i altres coses decisives per l’estil.

ERC, per exemple planteja tot un seguit de preguntes “comprometedores” referides a com es gasta la casa reial la nostre pasta, es veu que saber si se la gasten en carn o en peix és del tot cabdal. I així anem fent la justícia igualitarista redemptora universal sense la qual tot quedaria en un no res. I és que el cel ha de tenir tot el gradient de blaus fins al negre per què sinó la vida és una merda classista.

CiU per la seva banda parla de refer ponts. Potser sí, el transitar per damunt de l’arc Iris és un clàssic que descriu un món amorós de germanor, benaurat, el llop feroç i la caputxeta agafadets de les mans, tra-larà-larà ..
CDC te a la vista el congrés de partit, suposo que discutiran a fons si la vela de la barca del llac ha de dur la vela llatina o quadrada, per què no ens enganyem, no és el mateix, es tracta de decidir, no?.

A l’Estat espanyol la ciutadania està neguitosa i atemorida, tanta crisi, tant de separatisme, tanta reivindicació nacionalista amb la que està caient … qui no desitjaria un xic de tranquil·litat, de seguretat, una Espanya unida, forta, que parli unívocament en el món?. Massa coloraines, massa disbauxa, ara toca “rojigualda”, disciplina i tothom a marcar el pas, in … aron… in … aron…, i marxant que fa “torero”.

Tot plegat te menys futur que un caragol bover sota l’Antàrtida. Però l’infantilisme en el que estem instal·lats no ens dona cap oportunitat de transitar per a la realitat, així doncs la nostre tragèdia s’escriu de la ma de la nostre estultícia paranoica. La nostre malaltia produeix patiment sense que això en sigui alhora el tractament.

Sortosament la independència política de Catalunya avança com el més assenyat i ponderat dels projectes col·lectius, el més realista i plausible, només cal que optem amb determinació per a deixar de patir, i començar a construir un futur que sigui digne d’ésser estimat i apreciat, la felicitat no ens hauria de fer por. El País de les meravelles està bé pels infants, però la vigília és més punyent que l’ensomni.

Agosaradament, Vallfosca.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•