Finalment “La Vanguardia” com a òrgan oficiós del regionalisme amb certes connotacions catalanistes (fins fa poc era exclusivament en la “lengua oficial del imperio”, no ho oblidem) es decideix a fer-se ressò del malament que ens tracten els “espanyolitus” en la qüestió econòmica i al seu suplement “Diners” d’aquest passat diumenge publicava un estudi força revelador de fins a quin punt està arribant l’ofec en matèria econòmica.
Explica com, per exemple, per una quota líquida de 100.000 euros un navarrès tributaria 4.000 euros menys que un català. Com Catalunya és on més impostos es paguen, com aquí es tributa en el tipus màxim fins un 56% (només per sota de Suècia) i en el tram autonòmic un 25,5% líder de líders en totes les autonoseves de les Ecspanyes.
Com ja he dit,a Europa, Suècia lidera el tram màxim d’impostos directes amb un 57,5% i darrera trepitjant-li els talons van Catalunya i Dinamarca amb un 56% queda clar que no tenim, ni de bon tros, les prestacions socials i de tota mena de les que gaudeixen els Suecs i els Danesos. Ara m’agradaria que properament publiquessin un estudi on es demostrés en quin nivell europeu estem en les prestacions que rebem els catalanets que paguem aquesta escandalosa tributació.
També es demostra com el tipus impositiu màxim és el més alt d’Espanya als PPCC (malgrat molts no vulguin ser-ho, els ecspanyols també tracten com a catalans a valencians i mallorquins, ells si que ho tenen clar) i fixen en un 56% a Catalunya, un 54% al País Valencià (para ofrendar nuevas glorias a Escanya, deu ser) i un 52% a ses Illes ( aquests no els deuen comptar la insularidad com als canaris).
Que aconsegueixen els escanyols en això? Home! Recaptar més diria un “primari” i tindria la raó, a primera vista és la conseqüència més directa, però alguns més mal pensats creiem que gravant tan fort les rendes més altes intenten aconseguir menys inversió en el nostre territori i acabar amb la poca expansió econòmica que ens queda a les nostres terres i empresaris i inversors fugiran de “fer negocis” a casa nostra i s’enduran el capital on es gravi menys, aconseguint així que el diner que no fugi s’amagui esperant altres moments “millors”.
Això anterior ens demostraria com Escanya es comporta com una sangonera comú (hirudo medicinalis) però a diferencia d’aquesta, que quan està prou plena es desprèn del seu hoste i el deixa en pau, la “sangonera escanyoliensis” te tanta fruïció o odi que no dubta en intentar matar el cos que li serveix d’aliment. Igual que les sangoneres comuns, allibera en la seva mossegada un substancia coagulant i anestesiant que impedeix que l’hoste noti que l’estan succionant la sang i a demés es dessagni, la “escanyoliensis” també ho fa, però és tant ansiosa que no ha comptat que de tanta insistència en el seu engreix, l’hoste poc a poc ha anat creant anticossos i ara ja comença a notar la mossegada i tot just comença a remoure’s, a veure si aviat l’esclafa duna plantofada.
Sí noi, és gravíssississiiissimmmm …, i no exagero.
Normalment fem atenció al robatori fiscal, però si aquest robatori és la desnutrició del malalt, la manca d’inversions en infraestructures i el nivell impositiu en son la soga al coll.
Invertir a Catalunya serà més complicat, costós i ineficient.
La política controla l’economia.
Ens tenen ben collats aquests romans!!!!
Una abraçada compay.
Bestial! Amic Joan,
M’ha encantat. Ja fa temps que vinc reivindicant noves formes d’exemplificar la situació de precarietat a la que els escanyols ens tenen sotmesos. Lluny dels 3.000 euros famosos o dels 60 milions d’euros al dia o dels 22.000 milions anuals, que ves a saber, amb l’ofegament que patim, com està en l’actualitat la xifra del robatori. El que si que no haurà baixat és el percentatge, aquest si de cas ans augmentarà a ritme que les seves necessitats també van amunt. Ja no miren ni si la vaca és mort. Dels ossos en faran caldo.
No tinc que dir que intentaré fer-ne tanta difusió com em sigui possible. La gent s’ha de topar de cara amb la realitat.
Una abraça amic meu.
El meu pare (valencià dels Serrans) m’explicava sovint que quan baixaven a fer la sega de l’arròs se’ls enganxaven algunes sangoneres i que la millor manera d’acabar amb elles era passant la corbella entre el bitxo i la cama i tallar-les d’una tibada seca.
No tenim més remeï que tornar a fer com els segadors: aixecar-nos amb les eines ben esmolades i fer rodar alguns caps (políticament parlant, és clar). Només ens falta un “santcristo” ben gros que ens comandi.
vallfosca,
Ens tenen ben collats per que nosaltres volem, però és exactament així com tu dius.
Avui surt publicat a La Vanguardia un article de Rafael Nadal que critica aquesta indecisió perenne, i ve a dir “o caixa o faixa” que ja n’hi ha prou de tanta tonteria, o som independents o som espanyols. http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120210/54252240898/rafael-nadal-la-fabula-de-spanair.html
Una abraçada company
Pau,
Gràcies amic, crec que se’ls hi està acabant la credibilitat als nostres governants, ells segueixen guanyant eleccions però s’equivoquen pensant que la gent recolza la seva tebiesa en les relacions amb Escanya, senzillament la gent no troba res millor que votar i es resigna a les retallades d’en Mas i aquest no es capaç de fer res millor que retallar-nos a nosaltres i congelar-nos i després fer tall rodó de les nostres restes, el camí fàcil, pressionar a qui no pot defensar-se i deixar tranquil al milhomes de la classe, la gent sap que no el va votar per això, pero pensa que qualsevol altre seria pitjor, i aquest és el problema “nostre” el de la credibilitat que vam perdre, o no vam saber guanyar, en baralles i disputes intestines uns i recolzant un “trist parit” absolutament desacreditat, segurament abans de nàixer, els altres.
Una abraçada amic meu
Jesús (Xess),
Amic meu, tens tota la raó, ara bé: serem capaços de pressionar als qui han de prendre les decissions? per que el “nostre” govern no ho farà per ell mateix, sempre buscarà excuses, sempre postergarà la data final, sempre enretirarà les línies vermelles, sempre farà un pas enrere, com sempre. I jo no veig cap intenció per part de la societat civil de llançar-se al carrer (pacíficament però amb fermesa, amb tota la fermesa) exigint d’una vegada el que ens cal, i si no és així, no esperem res de nou en els propers anys. La democràcia que només s’exerceix quan som convocats a urnes no és “el govern del poble”, es una justificació per que els quatre que triem facin el que els roti durant els anys que son escollits.