Que Catalunya som una anomalia com a País i com a Nació és prou clar, l’afectació que això te sobre Catalunya no ho és tant.
Potser d’una banda ens esperoni a superar-nos, és com l’autoexigència d’una dona en un món masclista, quan més masclista és l’àmbit on s’ha desenvolupar més elevat el nivell d’autoexigència per tal assolir el mateix nivell de respecte i confiança que un senyor gaudeix només per a complir amb els requeriments estàndards del lloc que ocupa.
Així els catalans hem d’ésser eficients en la gestió dels nostres afers amb les dificultats afegides que ens proporciona un Estat en contra de Catalunya. Ni aeroport, ni connexions ferroviàries a l’aeroport i port, ni xarxa de carreteres adequada, cara i ineficient, ni diners, sense competències en afers internacionals ni en immigració, ni en l’àmbit laboral, etc.
“Nosaltres sols contra el món”, mentre la gent normal de països normals son el món mateix, mentre es desenvolupen el món mateix és el que es desenvolupa amb ells, nosaltres hem de nedar en contra corrent, i tot allò que acabem construint no és mai nostre del tot. Sembla que no siguem d’aquest món. Ens roben amb total impunitat, si al menys manéssim podríem dir que els subvencionem, però és que no manem, els retrem vassallatge, és un fet.
Comentava l’altre dia en un articulet en el BGS titulat “Catalèpsia Política” que la primera prioritat, el fonament del pla d’acció política del govern de CiU, és “fem-nos forts internament”, com a País.
Sempre ha estat així penso. Això, però, en la situació anòmala en que estem, amb un estat que ens limita i ens va a la contra, s’ha formulat en una mena de “perseguir la pastanaga” per tal d’agafar embranzida, embranzida per a fer un salt endavant, com a una autoexigència compensatòria afegida, però ja fa estona que a cada salt que donem hi perdem les dents. Senzillament ha deixat de funcionar.
“Perseguir la pastanaga” per agafar embranzida està bé com a mesura temporal, conjuntural, però quan és una mesura a perpetuïtat acaba per desactivar-se, més encara quan els salts ens fan retrocedir per comptes d’avançar.
Deia també uns dies enrere que la confiança en el tradicional catalanisme reformador d’Espanya s’ha exhaurit, s’ha esgotat, ja ningú creu enlloc que Espanya vulgui o es pugui reformar, i tan i fa que siguem dèbils com forts.
Ara el president Mas ha dit que el pacte fiscal consistirà en rebre 6.000 milions més a l’any, que és, diuen, la meitat del dèficit fiscal. Estic segur de que en algun moment, quan a Madrid els vagi bé, es firmarà un acord que dirà que l’Estat reconeix l’esforç injust que fa Catalunya i es compromet a donar-nos 2.000 milions més al any. Tot plegat paper mullat, però ja tindran la foto.
Em dol veure al nostre president dia rere dia defensant,per exemple, el corredor mediterrani amb vehemència, posant-hi el cor, remant contra corrent sense moure’s del lloc, només per què el corrent no se’l endugui.
El dèficit en infraestructures que patim és literalment MONUMENTAL, estratosfèric.
Tal i com jo ho entenc, els esforços del nostre president per tal de mantenir-se “viu”, son els darrers esforços, normalment ja inútils, que precedeixen als estentors de la mort, política. Sap, i hauríem de saber tots, que aquests esforços inútils son l’únic que ens separen d’entrar en una decadència nacional severíssima.
Quan la renúncia a governar-se, a tenir cura activa dels propis interessos i la pròpia persona, quan un no te la valoració suficient de si mateix com per a lluitar i s’abandona al corrent gaudint sense pudor de tot allò que se li ofereix encara que n’acceleri la destrucció, quan això és així, la decadència és explícita i manifesta.
El president Mas lluita una guerra perduda, la reforma d’Espanya, batalla a batalla, s’aferra en aquesta política menor per que és l’única manera de mantenir-se dempeus i no entrar en una profunda i irreversible decadència Nacional.
La renúncia a la POLÍTICA amb majúscules és la mare de totes les decadències, de la Nacional, social, econòmica, cultural, identitària. La renúncia de la POLÍTICA és l’abandó de Catalunya al corrent creixent d’Espanya, el camí de decadència sense retorn.
I és aquesta, justament, la raó per la que cada dia més catalans optem per a l’emancipació POLÍTICA, amb majúscules, com a manera de fer-nos forts, endins i enfora. Una nova RENEIXENÇA que no és ja possible sense l’exercici de la POLÍTICA, que és la manera normal en que els països es realitzen en el món.
Ara per ara, la transició Nacional cap a la nova renaixença està protagonitzada per actors de la societat civil, la renaixença ens vindrà de la mà de l’emancipació política, però l’eina per assolir-la és POLÍTICA, i l’única política que pot reeixir és la Independència.
La Independència és l’únic que ens pot salvar de la decadència.
Lluitar batalla a batalla per a reformar Espanya és lliurar una guerra perduda, encara que es faci amb honor, que només pot servir per a justificar la pròpia decadència, “hem fet el que hem pogut. Però …”.
És l’hora dels valents.
Visca La Pàtria.¡¡*¡¡
Molt bon article Xavier. Comparteixo.
I el del BGS, res d’articulet, que també està molt bé.
Ànims i visca la Pàtria! Al final es comencen a posicionar i cadascú haurà de respondre de com ho faci.
Hola Xavier, molt bona reflexió com sempre, i desitjo de tot cor que tinguis tota la raó, i això que estem vivint siguin els últims intents desesperats d’uns actors polítics que no volen anar més enllà o no serveixen per anar més enllà, i es dediquen a defensar el que ja esta caducat i enterrat. Com deies ara es l’hora dels valents, i la societat civil tard o d’hora traslladarà a la política els nostres anhels. No podem defallir, ja es la recta final, i ens ho hem de creure, el gran aventatge es que no hi tenim res a perdre. Es com quan demanes a una noia per sortir, el no ja el tens, el que busquem es el si.
Salutacions
Albert Cortés
Gràcies Pau.
Fem el que podem, però al final s’hi hauran de posar els polítics.
Que l’alternativa a la decadència en que ens veiem abocats és la renaixença nacional que només podrem realitzar assolint la Independència, és una idea que creix, ja gairebé sense competència d’altres idees. Ens ho hem de començar a creure.
Una abraçada.
Hola ALBERT, moltíssimes gràcies.
Jo m’ho començo a creure, quan veig el coratge i la determinació dels catalans em sento acompanyat, i veig ganes de renàixer, crec que aquest mateix sentiment a quallat socialment.
L’Unionisme no te matisos, és decadència per a Catalunya, la Independència és el camí de renaixença, i per tant d’adaptació creixent a Futur.
Dels polítics no te’n pots fiar gaire, i per tant, bé podria ser que fessin un gir copernicà en un tres i no res. Quan vegin que som un poble fort i determinat, i acceptin que la seva via agònica és un fracàs, els catalanistes optaran per la Independència. Aleshores entrarem en la segona fase.
Salutacions cordials.
Xavier, m’agradat molt l’artícle.
Estem vivint la decadència de Catalunya, ens estem quedant sense res.
Pot ser se esperem masa, ja serem al fons del pou i no tindrem forçes.
Jo, ho vec tant negre.
A veure si amb l’ANC, s’accelera la cursa.
Lleguiu aquest artícle d’e-noticies.
L’ABC encoratja el PP a “abordar el problema catalán con valentía”
El director del diari creu que “España tiene un problema en Cataluña”
http://comunicacio.e-noticies.cat/labc-encoratja-el-pp-a-abordar-el-problema-catalan-con-valentia-61918.html#ini_comen
http://media.e-noticies.com/ext/20120221/abc2.pdf
Moltes gràcies euro.
Si hi serem a temps no ho sé cert, però cada dia som més i més forts, l’esperança creix i s’encomana, per fi. Haurem d’anar més enllà, res està escrit, ho haurem d’escriure nosaltres.
Gràcies pels enllaços, molt il·lustratius.
Que els diaris nacionalistes espanyols publiquin articles com aquests, escrits, amés, pels seus caps, és indicatiu de que comencen a creure que això va de debò.
Que la independència de Catalunya estigui en l’agenda política de Madrid és la mostra fefaent de que hi anem. La poesia no l’han posada mai a l’agenda política.
Els seus arguments es faran manifestos en dos fronts, ambdós retòrics.
1- Fer front de les diferències és retrògrad i hauria d’estar superat. Catalunya és Espanya, la Història ho avala. Tots junts som més forts. Perquè Catalunya vagi bé li convé una Espanya forta, etc. (Els dos primers punts son els més punyents i més més perillosos).
2- Les dades objectives. Ells, es prendran el seu temps per a fer els estudis pertinents respecte del dèficit fiscal, (tot i que ja els deuen tenir fets)que serà un TBO, quatre xavos. A les hores, estant justificats davant els seus, podran passar el corró.
Ells se senten concernits, en el seu conjunt social, a exercir tota la força política, tota, fins al final, ho duen en els gens. Esperen que ens fem enrere, ells no s’aturaran.
Nosaltres hem de fer la nostra agenda POLÍTICA amb majúscules cap a la Independència. És l’hora de prendre la decisió.
Salutacions cordials.