Jordi Pujol darrerament és notícia dia sí dia també. Ara ha dit unes quantes coses més. Ha dit que
la sentència de l’estatut, ‘marca un abans i un desprès’. Tot i que ‘ja es veia que anava malament’, la decisió del Tribunal Constitucional posa fi a una guerra que Catalunya perd. En un símil esportiu, va comentar que ‘se sabia que es perdria, però no si seria per un, per deu o per 25… I s’ha perdut per 25′. I va puntualitzar: ‘Els catalans s’han quedat sense constitució… Ara ja no tenim constitució. Des de la nostra perspectiva, ja no tenim constitució que ens empari.‘

També ha dit que per més que ell mateix no té arguments per discutir la independència, és ‘molt difícil’, però no impossible, i que és normal que hi hagi més gent que la vulgui a la vista d’aquests últims anys de relació amb l’estat espanyol.

En això és manté, la veu necessària ja que diu que s’ha d’intentar el pacte fiscal; qualsevol altra cosa és la mort. I si no és el pacte fiscal, s’ha d’intentar una altra cosa. Com que ell no creu que es pugui aconseguir el pacte fiscal, això està clar, l’única altra cosa és la independència. No sé de ningú que hagi proposat una alternativa que no sigui deixar morir Catalunya.

Clar, ell la veu difícil i jo també. Si no fos difícil ja hi seríem. No és impossible, diu. I tant. El que cal és que la gent ho vegi possible.

Molt interessant el que va dir dijous a Londres el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo. Un “patriota” orgullós d’haver introduït a la constitució dels espanyols l’esmena que parla de pàtria comú i indivisible. Diu que una secessió no està prevista a la constitució espanyola, i que tot i això va assegurar que acceptaria la independència d’Escòcia si Londres i Edimburg es posen d’acord i entenen que això està en el seu ordenament, però que l’ordenament britànic és un i l’espanyol un altre. Genial, una d’aquelles declaracions històriques. Algú recorda com era Europa l’any 1986 i com era quatre anys després? Els més joves no saben que era l’URSS. Potser a les hemeroteques García-Margallo podria llegir algunes declaracions dels líders que al 1990 ja no eren ningú. En política no es pot dir gaire a llarg termini o fins i tot a tres mesos vista.

El ministre espanyol no sap o no vol saber que si els catalans decidim ser independents ho serem encara que a ell no li agradi. L’única manera de mantenir sotmès un poble que vol ser lliure és l’exercit. Potser alguns dels nostres polítics ho han d’anar a explicar. Efectivament, aquesta por, el no saber com fer-ho, frena a molts, però els moviments europeus van per una altra via. La geopolítica és la que determinarà el nostre futur.

L’economia també tindrà molt a veure. És interessant llegir les prediccions de Variant Perception el 18 d’agost de 2009 sobre Espanya (Spain: The Hole In Europe’s Balance Sheet). Prediu el desastre. La considerava el forat d’Europa. Variant Perception estudia els mercats i les variables geoestratègiques que els afecten. Té un alt nivell d’encert.

Edward Hugh, un economista anglès, ben conegut a Catalunya, i amb un elevat nivell de predicció encertada, deia a començament del 2010 que veia molt negre per Espanya, que sense més R+D, res a fer. Fa uns dies jo mateix escrivia La innovació defineix l’Europa de dues velocitats.

Fa just una setmana (Default, Exit and Devaluation as the Optimal Solution) Variant Perception deia que creuen que Grècia i Portugal, definitivament, han de sortir de l’euro i que Irlanda, Espanya i Itàlia ho han de considerar. Pensen que la zona euro té dues àrees ben definides. 1) Els països amb grans dèficits per compte corrent i un nivell insostenible de deute extern (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya i Itàlia) que han de sortir de l’euro i 2) Els països que han de romandre en l’euro són els del centre i nord d’Europa, ja que exhibeixen una elevada homogeneïtzació econòmica i nivells similars d’inflació i renda per càpita: Alemanya, França, Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Finlàndia … Les dades de l’informe són demolidores.

Podrà Espanya romandre a l’euro? Possiblement, però amb un cost per a tots nosaltres tant alt i amb un deteriorament continuat de l’estat del benestar que no es resistirà. Seguir les directrius europees no és sobreviure és una lenta agonia.

Catalunya està dins d’aquesta ratera. Som a temps de sortir-nos-en? Una idea és federar-nos amb Finlàndia. Deixant de banda les ironies, sí, Catalunya se’n pot sortir, el problema és que cada dia que passi la cosa serà més difícil, Espanya no és la salvació de l’economia, és la ruïna de Catalunya. Per això els nostres dirigents han de dir, ja, i tots serem al darrere.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•