En això de la política tothom qui te un posicionament avantatjós en el tauler de joc lluita per a no perdre’l. Treure rèdit en termes de poder polític és el que val. Sí, la legitimitat ètica i democràtica compten força, sí, sobre tot quan es te el poder d’instruir la causa i la gestió de tot plegat.
Així veiem, per exemple, com el Poder polític a Síria intenta “instruir” la causa de la Justícia organitzant un “referèndum” que posa a l’abast dels ciutadans unes reformes sistèmiques que pretenen deixar sense justificació la revolta ciutadana en contra del Poder establert. És obvi que el règim d’Al Assad te una posició avantatjosa que pretén explotar per a treure’n rèdits polítics amb “cobertura democràtica”. És obvi també que aquestes “reformes democratitzadores” arriben per a reforçar un poder polític que ja no és hegemònic i que ha de moure peça davant l’escomesa d’un nou poder polític emergent.

Catalunya és un quadre del tauler de joc de gran importància en la seva àrea d’influença que ha estat ocupat pel Poder espanyol de fa 500 anys de manera més o menys explícita i obscena o de manera més o menys implícita i refinada.
Deixeu-m’ho dir un altre vegada. Els que varen orquestrar el contuberni de Casp foren els valedors dels hereus directes de les aristocràcies hispano-romanes i godes que havien governat la Hispània ària-llatina de bon antuvi manllevant el paradigma “democràtic” als pobles autòctons riberencs, imposant-los el nou paradigma oligàrquic.

La Hispània va estar, en un començament, l’obra, la construcció a càrrec d’una ètnia cultural, i l’expressió política de la seva classe dominant de “patricis”.

Amb la “democràcia” espanyola la classe política ha esdevingut una mena de classe proto-feudal en la que poden inserir-s’hi els quadres mitjans i alts de l’administració pública. El règim admet als “descamisaos” com a fills seus i els dona cobertura legal amb una Constitución Española que garanteix que tots son igualment espanyols, amb els mateixos drets.

Cada vegada que el règim espanyol es vesteix de “democràcia” tornen a sorgir a Catalunya partits catalanistes, que intenten fer quelcom de positiu en una Catalunya ocupada i dominada, que intenten reformar l’amo i senyor que reparteix les cartes i fa les normes. Aquestes cartes i aquestes normes ens son sempre, sense remei, adverses, contraries.

En aquests moments el poder polític del règim espanyol a Catalunya comença a veure’s amenaçat per a un nou poder polític emergent, l’Independentisme.
La classe política a Catalunya està molt ben instal·lada i gaudeix de les prebendes d’aquesta mena de nou proto-feudalisme, cosa que fa que bona part d’aquesta mateixa classe política presenti moltes i poderoses resistències a adoptar aquesta nova política emergent que és l’independentisme, qui vol canvis quan es menja nèctar i ambrosia i es viu per damunt del bé i el mal?.
Aquest és el perill més gran que correm, que l’establishment polític català renunciï a fer política i es dediqui a fer teatre.
Certament “el nou pacte fiscal” esdevindrà ben aviat la nova “comèdia bufa”.
Els PSCs ja comencen a bastir i anunciar una nova ofensiva per tal de diluir-ho tot. “Treballem per allò que és possible i així no tindrem noves frustracions”.
A veure, aquesta gentola son imbècils o ens prenen per tal?. Dues cosses clares.
1- Si parteixen de la base que un “concert econòmic” no és possible, és per què ells NO EL VOLEN, si el volessin el tindríem, si més no haurien de decidir llavors, en veient que lo del Federalisme sí que és un quimera, si volen anar més enllà o no. Com saben que la resposta és NO, no volen arribar en aquest punt. Per tant, i conseqüentment treballen per al nacionalisme espanyol.
2- Implícitament pretenen una relació “bilateral”, federal, amb l’Estat, en tant que pretenen “NEGOCIAR-HI”. Això sí que és enganyar a la gent.
Ara per ara, per a defensar aquesta proposta cal que demostrin que el “federalisme” és probable i possible, i això no ho poden fer de cap de les maneres. La seva proposta és per tant una ENGANYIFA MAJÚSCULA.

No volen retrocedir posicions, influença, vots, prebendes, per això han d’enganyar a la gent. És immoral.

L’aposta del “concert econòmic”, per què sigui creïble, haurà de ser seguida i fiscalitzada objectivament, per què si no correm el risc de perdre’ns en l’ardor dels moments àlgids de la comèdia i acabar combregant amb rodes de molí. Els PPros ja van advertint al ramat amb freses lapidàries com ara: “No es pot anar a la negociació amb postures maximalistes” , és a dir: “les vostres pretensions son irrealitzables, forassenyades”, és a dir: “Us farem alguna concessió, si sou bons minyons”.

Les apostes dels espanyolistes les coneixem prou, ara bé, els catalans es mantindran ferms en allò de: “si ens diuen que no haurem de fer el nostre propi camí dins Europa”?.
Si tenim en compta que en Mas ja ha rebaixat la quantitat a discutir, de 16 Mil a 6 Mil milions, l’aposta dels catalans NO S’AGUANTA PER ENLLOC, és voluble i imprecisa, vaga, i mancada de fermesa d’entrada.
No es rar que els espanyols no se’ns prenguin seriosament, més aviat fem riure.
És possible, però, que s’estigui coent un altre aposta a l’ombra, una aposta veritable i raonable, per què, per a la seva realització només es necessària la nostre pròpia voluntat determinada a posar fi d’una vegada pera totes a aquesta història secular de dominació, aculturació, colonització, espoli i manca injustificable de llibertat.
Ara, ja no tenim cap raó per a no fer-ho, res ens ho impedeix, només les nostres paranoies fratricides mancades de raó.

Últimes apostes!!!! Facin joc!!!!

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•