Sheldon Aldeson.

Aquest darrers dies no he parat d’escoltar notícies, debats, discussions, n’he llegit més de deu articles, d’amics, de coneguts, de desconeguts, d’independentistes, d’unionistes, d’ecologistes, de moralistes, de prim mirats, del tot si val, de tots els colors i per a tots els gustos sobre l’”Eurovegas”, un complex d’oci a l’estil de la famosa ciutat americana, que el magnat del joc i president de “Las Vegas Sands corporation”, vol insta·lar a España. Més concretament a la comunitat de Madrid, però que darrerament sembla que també hi podria haver, tal com a manifestats el propi president de la Generalitat, alguna probabilitat que fos Barcelona l’indret escollit per Sheldon Adelson, el setze home més ric del món, segons la revista Forbes i qui vol fer una inversió de més de 17 o 18 mil milions d’euros i amb un potencial estimat de crear al voltant de 160.000 llocs de treball.

De què m’ha servit rebre tanta informació..? Doncs sincerament, com sols passar amb aquestes coses de ben poc. Un bon mal de cap, però entec que l’assumpte no és brèvol. Parlar de reduir més del 20% de l’atur, en una sola inversió, en un país a on la manca de treball és un dels majors drames que està patint, evidentment no és un tema fútil i se l’ha de tenir present. Fredament la decisió podria ser presa a ulls clucs, però hem de preguntar, quin és el preu que n’hauríem de pagar. I més tractant-se d’un gat vell jugador de pocker.

Doncs mentre que la intel·lectualitat del país s’exprimeix el cervell en debats amb tot el desplegament de distintes opinions, segons tendències, mirant de treure’n conclusions. Anticipo que en seran un munt i diverses, depenent molt de quin territori en surti beneficiat o li caigui la creu de les deu plagues, segons del peu que coixegi el que ens ho expliqui. Jo vaig a la meva i cansat com n’estic d’usar sempre els mateixos arguments per fer entendre de què parlem, de què significa la quantitat espoliada any darrere any per part de l’estat espanyol. Aprofitaré la coincidència en la quantitat promesa d’inversió del magnat americà, amb la quantia dels nostres impostos que se’n van per no tornar.

Aquesta proposició d’inversió de 17 mil milions és precisament igual al dèficit fiscal actual de Catalunya. Que ningú se n’alegri o pensi que els convergents l’han aconseguit reduir i que hem passat de 22 o 23 milions que ens robaven abans als 17 d’ara. No no, no és així, lamentablement no ho és. És deu al fre de l’economia i a que cada dia com a país i individualment som més pobres, Però la voracitat i la dependència espanyola dels nostres diners no s’atura, continua en els mateixos percentatges o molt pitjor si tenim en compte que ja no paguen ni el pactat ni el que per llei ens pertoca. A sobre ens han apujat els impostos amb el beneplàcit del nostre govern. La qual cosa, suposa una major recaptació per l’estat i l’augment de les nostres dificultats. Saben que són els amos i actuen com a tals. Primer són les seves necessitats. Nosaltres no tenim ni unt trist govern que de tant en tant miri pels nostres interessos, només vassalls que en tramiten l’espoli.

Això fa que una comunitat que cada any podria fer una, varies o multitud d’inversions en una quantia igual a la del magnat Sheldon Aldeson i anar retallant l’atur a passes gegantines. Inclús, es podria permetre el luxe de deixar a Madrid amb el magnat i les seves pretensions i fer un clúster turístic bàsicament català, sense la prèvia baixada de pantalons a les duríssimes condicions d’una inversió estrangera, quan et perceben amb l’aigua al coll. No havent de cedir a fer una illa “sense llei” i a on l’activitat dedicada al joc fos realment només del 5%, tal com ens volen fer creure ara que seria i el demés a les altres activitats, d’oci i d’esplai. Sense cap dubte acabaria per donar l’últim impuls per tenir un “hub”aeroportuari a on les companyies aèries, es donarien de bufetades per poder operari. Enlloc de veure’ns com ens hem de veure ara, una comunitat llençada a l’ofec de cada mes, on fan mans i mànegues per pagar nòmines i les altres despeses.

Tot, per no saber o no poder donar, fins nova ordre de la part catalana del “Puente aereo”, per dir PROU, fins aquí hem arribar. Jo només els hi demanaria que no pensessin que els espanyols són Déu i que no hi ha res, més enllà. Perquè Déu prem però no ofega… No n’estic tan segur dels espanyols.

No sé vosaltres, però us asseguro que començo a estar francament espantat. Tinc els meus dubtes de que Europa acabarà per afluixar i donarà més temps per reduir el dèficit espanyol. Però n’estic segur que de fer-ho, serà després de veure la més gran retallada i contenció de la despesa pública que haguem patit mai. Amb què podeu comptar amb absoluta seguretat, que l’estalvi que demana ara Europa de 44.000 milions quan de moment l’estat només té mesures per reduir-ne 16 i n’hi faltaran 28 més. És totalment impossible aconseguir-ho mantenint un mínim “estat del benestar” i molt menys en un any on l’economia espanyola, sense aquesta darrera exigència, ja estava calculat que entraria en recessió. Si hi sumem aquesta demanda, a la que tan sols si pot acudir amb una més important pujada d’impostos que l’actual i reduint-ne encara molt més les despeses del que ja estava previst, pot fer caure l’economia espanyola a un sot mortuori, del que tan sols en sortirà treien-se del cap, per molts i molts anys, qualsevol mena de benestar social i acabant sent una societat totalment privatitzada dins d’un marc del “acampi qui pugui”. Suposo que en Rajoy deu confiar que endurin les mesures, Europa acabi afluixant. O això o prepareu-vos per la que ens caurà a sobre, perquè llavors l’única opció que li queda és no complir i fer-ne responsables a les autonomies… I d’això ja n’hem tingut prova que no els hi tremolarà la mà a l’hora de fer-ho. Que a ningú li vingui de nou que tornin a deixar de pagar-nos les engrunes i que per fi desmantellin el mínim miratge de govern propi que hem tingut en aquesta falsa democràcia.

Si algú pensa que Europa no tensarà tant la corda, que vagi meditant el que han acabat fent amb Grècia. Per a que els bancs francesos i alemanys recuperin una gran part dels diners invertits, els hi han donat el darrer préstec de més de 120 mil milions, que els hi donaran poc a poc. El just per a que durant un temps, no facin fallida i vagin pagant part del deute mentre puguin. Ara deixaran endeutat a l’estat grec per damunt dels 300 mil milions d’euros o el que és el mateix uns 30.000 euros per grec. No podran n’hi pagar-ne els interessos, la fallida només és qüestió de temps i, si els hi perdonen la meitat del deute, que és el que tenien que haver fet des d’un principi i renegociar l’altre meitat, deixant-se de posar diners a un forat sense fons. Tampoc se’n sortiran, acabaran per sucumbir sí o sí, deixant de pagar. Però almenys hauran recuperat una gran quantia els bancs abans esmentats i tot el que es deurà ho haurà d’acabar entomant el Banc Europeu. És a dir, tots els membres de la UE i no tants sols els que alegrement prestaven els diners amb la connivència dels governs dels seus estats, per a que creient-se rics els que per a res ho eren, compressin els productes dels seu país. Quan això passi, que en té una altíssima probabilitat, ai! d’aquells que enxampin lligats a països com España o Portugal, perquè en patiran la mateixa sort.

Si un pobre desgraciadet com jo, és capaç d’adonar-se d’això, amb més motiu ho haurien de saber qui ens governa. España irremeiablement s’enfonsa, i algú ja hauria d’haver donat ordre de pujar als bots.

De moment, que l’últim apagui la llum.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•