Catalunya, com en altres llocs, vivim avui amb molta preocupació el Futur, el nostre i el de les generacions dels nostres fills i les avenir. Ens te preocupats sobre tot perquè no sabem com ocupar-nos-en. Sembla que, en general, hem fracassat, tot allò que se’ns havia promès no es complirà. Per a dir-ho de manera entenedora i un xic sintètica: les generacions que venen viuran pitjor que les darreres que les han precedit. Això no havia passat mai en l’historia.

En l’estancament i retrocés socioeconòmic hi convergeixen un munt de factors, n’hi ha de globals i n’hi ha d’específics.

D’entre els factors globals tenim que l’expansionisme creditici dels darrers 15 o 20 anys ha arribat al seu topall. Tenim amés l’emergència de països com Xina , Brasil, Índia, que tenen uns estocs de matèries primeres molt importants i uns mercats propis, interns, enormes per a explotar, que augmenten la seva productivitat i creixen econòmicament any rere any a passos gegantins, i que tot plegat fa que haguem d’ésser més competitius per a obtenir quotes de mercat suficients com per a sostenir les quotes de benestar que hem assolit.

Dels països occidentals en crisi, la majoria se’n surten prou bé, els que potser no se’n surtin i/o ho passin més malament son els del sud d’Europa, entre aquests Espanya, Estat del qual formem part els catalans.

Els factors propis i específics que ens tenallen en aquesta crisi son variats. Catalunya està subjecta a una especificitat determinada per a l’espoliació i subjugació política d’un Estat espanyol que ens va manifestament en contra, en contra de la nostre expansió i creixement, polític i econòmic. La incapacitat de prendre decisions polítiques i una espoliació fiscal i en infraestructures fora de tota mida ens tenen postergats en una via decadent, nacionalment, econòmicament i social, ja ho hem parlat altres vegades.

En un articulet del gener del 2011, que es titulava “Una política llastimosa i obsoleta”, plantejava com una societat emergent, forta, equilibrada i sostenible ha de mantenir un equilibri dinàmic entre el model de “Justícia” (social) i el d’”Eficiència” (productiu). Ambdues coses subjectes de discussió política. L’anomenada societat del benestar en depèn, depèn sobre tot del model d’eficiència productiu, per què el model de justícia redistributiva, més enllà d’ajustaments i reformes, sembla prou vàlid.
Bé, sigui com sigui, tot això es pot discutir i ho haurem de fer, però hi ha un altre aspecte fonamental que sovint passa per a no res, tot i que és motiu de discussió ideològica i política. L’anomenava en aquell articulet, “el factor humà”.

Aquest factor te a veure directament tant amb el model de Justícia, per a raons culturals identitaries, com al model d’Eficiència per estar aquesta relacionada amb els “capitals intangibles”.

Deia, en aquell articulet, que per a què un model de Justícia-Eficiència desenvolupat funcioni fa falta una “demos” cohesionada culturalment, per què finalment allò “que podem fer” depèn i està lligat directament a “allò que som”.

Sabem que un sistema equilibrat en un indret determinat per a una cultura concreta, no és transferible mimèticament a un altre indret determinat per a un altre realitat cultural. El que funciona en un lloc pot no funcionar en un altre.

En aquest sentit la “filosofia del llenguatge” ens pot ajudar a comprendre com “la realitat” està configurada socioculturalment.

Lo que motoritza les societats modernes ja no és el qüestionament de la naturalesa del món i de les coses, sinó un mateix llenguatge que es fa intèrpret de l’existència en formular i compartir les preguntes que ens donen direcció en la realització social comuna, “cap a on volem anar”?. Les societats que avancen comparteixen aquestes preguntes i respostes, d’això es tracta el “llenguatge”. Normalment, la configuració del sistema límbic i imaginari col·lectiu en un mateix paradigma cultural donen la sinèrgia i cohesió que configuren una comunitat de llenguatge ben travada.

Des d’aquest punt de vista, els catalans hem renunciat darrerament a fer de catalans, arribant, sovint, en una indefinició identitaria i cultural col·lectiva força manifesta.
És aquesta indefinició, gairebé un fet insòlit en el món si observem que fan altres identitats culturals nacionals arreu del món, que ha fet de Catalunya una mena de Torre de Babel, en la que bona part dels catalans actuen sancionant la “catalanitat” menant-la a una valoració negativa d’obsolescència.
Aquest és un tema profund i dens, que te derives importants, una fa a les oportunitats de Futur. Potser el fet que molta gent jove marxi a altres indrets a la cerca d’un Futur te a veure amb el fet que en d’altres indrets hi ha un corpus identitari i cultural col·lectiu potent al que aplegar-se i fer de punt de suport per a créixer també personalment. És difícil créixer personalment en mig del no res.

En les societats més antigues i tradicionals la gent passava de la infantesa a l’edat adulta tot d’una, a vegades amb un ritual. L’adolescència és una etapa vital moderna. No fa encara massa anys, quan una persona guanyava el primer sou havia entrat en l’edat adulta, o al tornar de la “mili”, o al finalitzar els estudis. La complexitat de les societats “modernes” fan que l’edat adolescent s’allargui “sine die”, i potser, el tenir una societat ben travada en una comunitat de llenguatge esclarida facilitaria les oportunitats de formar part d’un projecte de Futur que tot i ésser col·lectiu, permetria la inserció específica personalitzada facilitant i potenciant la realització de Futur personal i social.

L’Estat Català inserit en el nostre mitjà cultural occidental, és una realització col·lectiva, transpersonal, que te a veure amb tot això i tot allò que va més enllà dels diners disponibles, de fet els diners disponibles d’una societat venen determinats per a factors intangibles que son els que fan a la identitat.

Algú ho havia de dir.

Visca La Pàtria!!!!.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•