Sembla que en alguns ambient independentistes i també entre aquells catalans més tebis nacionalment hi ha satisfacció per la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Pel que he llegit, el ple de la sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, després de dos dies de deliberacions, ha decidit reclamar a la Generalitat que doni resposta a les demandes de les famílies que volen escolaritzar els fills en castellà, tot i que no concreta com ho ha de fer. Els magistrats troben, en tot cas, que l’atenció individualitzada i temporal que s’ha ofert fins ara, en els casos dels demandants, no ha sigut suficient, o bé no s’ha demostrat que ho sigui. Però el model lingüístic no es qüestiona.

Potser podia ser pitjor, però jo no sóc en absolut optimista. La vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, en acabar la reunió del Consell de Ministres Ha dit: “Respecte a les resolucions judicials”. Ara bé, ha recordat que hi ha oberta una via de recurs i s’ha d’estar atent. També ha afegit allò que és propi de l’ADN del Partit Popular: “Defensem un bilingüisme integrador que potenciï en l’àmbit públic la cordialitat que hi ha al carrer”. Sintèticament, carregar-se el català. És la manera educada de dir: us masacrarem.

Artur Mas ha dit: “Som on érem i d’aquí no ens mourem”. Efectivament, som on érem fa uns pocs mesos, però no on érem abans de la sentència del Tribunal Constitucional. No cal ni dir, que els individus, per buscar una paraula per citar-los, de Convivencia Civica que han promogut tot això i que tenen el suport, cada dia més explícit del Partit Popular i de Ciutadans, no s’aturaran i estic plenament convençut que la cosa anirà a més.

Artur Mas ha dit això però què passarà? També estic totalment segur que lluitarà, però fins on arribarem? Fins on podrà?

Jordi Pujol, gens independentista no fa gaire, diu clarament (podeu veure i escoltar tota la conferència) que el país es mantindrà viu solament si tenim una actitud independentista. Diu també que únicament una actitud com aquesta ens salvarà de la residualització, que ja va ser el propòsit del Decret de Nova Planta, i que amb les condicions actuals d’hostilitat d’Espanya ens portaria a la desaparició, sobretot després de la sentència contra l’estatut. Insisteix a abjurar la constitució i afirma: Per a nosaltres no hi ha constitució. Espanya ens podria oferir una sortida que garantís un ampli autogovern, un finançament just i un manteniment efectiu de tots els nostres elements d’identitat, però no ho fa.

Pujol no sembla que cregui que aquesta sentència pararà l’ofensiva: ens volen morts com a país perquè una Catalunya viva és una nosa que Espanya no es pot permetre, pensen. Coses estúpides, com la idea d’imposar la bandera espanyola als ajuntaments, o més intel·ligents com anar collant-nos en tot, llengua i diners, aniran inexorablement contra la nostra llibertat. Els hereus del franquisme no s’amaguen, estan vius i ben actius.

Avui dissabte és el dia de l’Assemblea Nacional per la Independència. És un moment per donar un nou impuls al moviment d’alliberament nacional. Jo crec que és un moviment que ens ajudarà a unir-nos, a pujar la nostra moral, dia a dia hem d’alimentar-nos, enfortir la nostra ànima nacional i revitalitzar el moviment.

De totes formes, fins que Convergència no doni un cop de puny a sobre la taula no començarem a guanyar la batalla. El canvi arribarà ben aviat, Jordi Pujol no diria el que diu si CDC no estigués a punt de fer el tomb. El discurs de Mas és cada dia més clar. El proper secretari general, Oriol Pujol, és un independentista sense matisos. Tenen un congrés ben aviat.

Potser en el congrés d’Unió també digui coses. La posició de Duran i Lleida, pel que a la tebior nacional, no la comparteixen gent tan significada com Agustí Bassols, l’actual secretari d’Universitats i Recerca, Toni Castellà, o l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, sense oblidar a Vicens Pedret del col·lectiu El Matí. Ja veurem.

Tal com sembla que van les coses, les eleccions seran l’any vinent i la independència estarà en el programa o, potser alguna subtilesa sobre el referèndum. Potser alguna fórmula com la d’Alex Salmond. Si el Parlament de Catalunya té una majoria a favor, internacionalment les coses seran ben diferents a les d’ara.

Ja podem anar preparant-nos en bastir opcions sòlides que agrupin a aquells que no se sentiran còmodes votant a Convergència i Unió. Suposo que podria haver una coalició model la que representa ara Alfred Bosch. Caldrà veure com juguen les CUP. No ens convé esmicolar-nos, però sembla inviable una candidatura unitària. No cal patir, només cal obviar l’espectacle de l’independentisme de fa dos anys escassos. Si apareixen tres o quatre opcions independentistes que no intentin destruir-se entre elles, independentistes a visions socials molt o poc diferents, entre elles CiU, la batallà al parlament de Catalunya estarà guanyada. CiU té un paper central i fonamental, cal esperar que el seu missatge sigui clar. Hi confio.

Ens quedarà la incògnita de com jugarà l’independentisme del PSC. Seguirà votant al PSOE de Catalunya o Castells, Maragall, Gelí, Tura, etc. donaran un pas endavant? Si el donen, l’espanyolisme al Parlament serà residual.

Si juguem bé les nostres cartes, no em fa cap por res, guanyarem i serem independents ben aviat.

  • Twitter
  • Facebook
  • email