A Catalunya.

En aquest país nostre hi ve a viure molta gent, el clima, les oportunitats, la cura de les persones per part de les institucions, les avantatges socials de tota mena i la candidesa dels indígenes fan que Catalunya sigui una mena de paradís, de terra promesa, on no hi ha pràcticament cap exigència apriorística, bé, convé xerrar un xic l’espanyolo, que poc o molt tothom el fa anar, i només amb xerrar-lo un xic ja pots anar per tot arreu, sense problemes.

Als indígenes els agrada anar per feina i no els plau gaire el conflicte, tenen les seves coses, però no emprenyen gaire.
Aquests indígenes, per tal d’evitar el conflicte i la confrontació han inventat un seguit de llegendes referides a la seva pròpia història, unes llegendes que els proporcionen una mena d’auto-afirmació, els confirma que tot va bé, els emmiralla en “l’èxit”, encara que sigui inexistent, si convé, erigeixen Arcs del Triomf encara que no celebrin cap fita concreta particular.

Es diuen a si mateixos que Catalunya sempre ha estat terra d’acollida, (?), ja em perdonareu, he mirat la nostre història i no hi he trobat cap flux d’immigració com l’actual, que frega el 20%. Però la qüestió és passar el rosari, repetir i repetir les jaculatòries per a exorcitzar els propis fantasmes, per que els catalans no volen confrontació, no volen fer front a la crua realitat en que viuen.

Ara, comencen a avenir-s’hi. La societat civil ja fa temps que ha passat a enfrontar el problema de cara, sense subterfugis, però l’establishment polític encara va amb eufemismes per tal de fer referència al problema sense anomenar “la cosa” (el problema) explícitament, no fos cas!.

Avui dilluns, en el diari Ara, n’Antoni Vives publica un article interesant titulat “Parlem de nosaltres, ens convé”. En aquest article l’autor ens ensenya com els espanyols, francesos, anglesos, entre d’altres, tracten públicament dels seus afers, els comenten i els debaten. Sovint, diu, comencen amb un “Nosaltres els britànics”, per exemple, els seus articles en la premsa escrita de difusió diària. També al·lega que molts catalans manifesten que el tema, del “nosaltres”, els resulta molt i molt cansat, però que tanmateix seria bo que l’enfrontéssim. Hi estic d’acord, però haig de fer un apunt, i és que personalment el que cansa és la frustració que sento sovint en escoltar les veus que suposadament ens representen al tractar públicament aquest afer, el “nosaltres”.

La frustració és múltiple, però principalment es deriva del fet de que la majoria dels interlocutors en els mitjans públics i privats de comunicació de masses pretenen parlar de “nosaltres” sense considerar que el “nosaltres” existeix. Molts neguen implícitament, o explícita, el fet Nacional Català. És a dir que s’erigeixen per a parlar d’una “cosa” que neguen que existeix. És un cas únic en el món mundial!!!. Algú s’imagina, o es pot imaginar, un japonès parlant en una radio o tv japonesa negant l’existència de La Nació Japonesa?.

Alerta però, per què hi ha maneres subtils de negar, de manera efectiva, el fet Nacional Català, i la més habitual és postular per a “solucions” a mig camí, mitges solucions, com el federalisme o con-federalisme, i d’altres més sofisticades encara, com “construir estructures d’Estat”. Al final, emperò, aquestes “mitges solucions” i les “solucions sofisticades” menen al ramat al capteniment habitual, “el patriotisme és treballar dia a dia amb eficiència”, lo que relega “la política” a instàncies olímpiques fora de l’abast dels mortals catalanets.

Aquesta frustració manifesta, és la que sento, quan alguns catalans, com l’autor de l’article en qüestió, diu que “No crec en cruïlles històriques definitives, ni en apocalipsis nacionals, i sí, en canvi, en la feina del dia a dia, la feina de les generacions … …, i tiren la pàtria endavant, …”.

No creu en cruïlles històriques definitives, doncs per a ésser una persona documentada trobo que l’ha dit força grossa. Els jonis varen trigar mil anys a perdre definitivament la pàtria, els queda un equip de futbol, el “panionios” (pan-jonios) , que per cert van de blau grana, colors propis del culte a “Atenea Niké” (portal de realització en iber), com el Barça, oi?, i els queda també, tot un passat oficial falsari que menteix i amaga els fets de la realitat del dia a dia que varen viure, la Nació Jònia resulta que mai no va existir, segons els guanyadors que son autors del relat que en diem Història.

La pretensió de CiU, o de CDC almenys, és la d’aconseguir un ens fiscal propi que meni tots els nostres impostos, i crec, que pretén apel·lar a instàncies europees per aconseguir un aval i suport definitiu. Van errats, i tot, per no assumir la realitat real, tot per a no voler assumir-la, negant-la. No volen assolir un estat català amb un suport del 60%?, que volen en realitat?, pot ser el que volen sigui només no haver-se d’enfrontar?, pot ser que es creguin de debò que Catalunya assolirà res que pagui la pena sense haver-se d’enfrontar?.

Aviat ho sabrem, per què l’Estat espanyol, està per a lo que està, va per feina. Que els ho demanin als valencians, o als balears. En Bonet fa vaga de fam per a defensar la llengua catalana, cosa que els seus governs no han fet. Els catalanets del principat es creuen que son molt forts, però de més alts n’han caigut. La qüestió és que l’enfrontament és inevitable, haver-nos de defensar a perpetuïtat ho demostra, per tant, tant per tant millor la Independència, que és l’única manera d’acabar-ho. Tot el demés és renuncia, per què la pàtria sí està en una cruïlla definitiva i la solució no és treballar el dia a dia, la solució és política i només depèn de “nosaltres”.

Catalunya serà un Estat Sobirà, com qualsevol altre, o no serà. La “cohesió social” és una mena de tabú al servei dels espanyols, els falta temps per amenaçar de trencar-la culpabilitzant-nos a “nosaltres”, els catalans, a la més mínima insinuació de fer quelcom que ens realitzi col·lectivament com a Nació. Jo, que soc català, em sento poc cohesionat a Catalunya i a cap polític li preocupa. Estic cansat, i bastant emprenyat. No fa gaire vaig escriure “Un any de coll”, ja han passat alguns mesos, cal que el govern de Catalunya posi fil a l’agulla ja, per què el termini s’esgota, i el malalt no progressa adequadament.

Visca Catalunya Lliure!!!!

    8 pensaments a “A Catalunya.”

    1. Hola Xavier, molt bon artícle i estic completament d’acord.
      A mi tampoc m’agrada aquesta Catalunya que ciu ens vol fer empasar i n’estic fins els collons de tanta paràula búida, tantes mentides i de tants vaixells i rumbs a Ìtaca, que no ens porten enlloc, o mes ben dit, ens porten a quedar-nos allà a on som.
      No m’agrada la Catalunya ciu+pp. Aquesta no es la meva Pàtria, no es la nació que vull.
      Semble que ciu ha tornat a enganyar als seus fidels, que mentres cridaven independència, votaven la ponència que no diu res nou. Només ho puc entendre, perquè tots els que hi eren al congrés, cobren un sou gràcies a ciu i per aixó participen de la comèdia.
      Un cap de setmana perdut, només ha estat un “show business” i avui dilluns ja no canta ningú independència, avui dilluns, a refer els pactes amb el pp perquè no s’enfadin gàire, i sant torne-m’hi.
      Es per indignar-se, o millor per fotre el camp i no perdre mes el temps i els diners. Els catalans, mes ben dit, els habitants de Catalunya, es mereixen tots els mals que els hi cauen a sobre, per covards, botiflers i col.laboracionistes.

    2. Hola Xavier, molt bona reflexió com sempre, feta des del sentiment, però també des de la més pura racionalitat. Efectivament a mi em passa el mateix, cada cop em sento menys cohesionat amb aquesta Catalunya que ens volen fer empassar, paraules buides de contingut, fets que sempre van a parar al mateix lloc, i qui dia passa any empeny. Una mica de victimisme per aqui i un polsim de reivindicació de butxaca per allà i ja tenim el catalanet perfecte i la seva nació de fireta. Per altra banda una llum encara brill a l’horitzó i des de la societat civil si tots hi posem el gra de sorra podem fer la suficient pressió per poder canviar el sistema, no hi veig altra manera, i ho hem de prova fins al final, no hi tenim res a perdre.
      Salutacions
      Albert Cortés

    3. Euro, crec que “la pàtria” és una pretensió de validesa de tot un poble, que transcendeix els espais socials i les conjuntures històriques, és una realitat més enllà dels gustos personals del moment.

      Pel meu gust personal, CiU son molt millor que els tripartits. Però la qüestió, ara, no és aquesta, la qüestió és si realitzaran el seu pla de transició nacional, no és el meu, però és vàlid. Sembla que n’estan disposats.
      Avui en Homs a dit al PP que facin el que hagin de fer. Més clar, aigua.

      Crec que no ens hem d’embolicar barrejant xurres amb merines, una qüestió son els pressupostos per a pagar les nòmines, i altre cosa, és la via de Futur, que sembla que no admet més “nyaps”.
      A mi em sembla, que, CiU i els catalans que s’hi aixopluguen, aviat entendran que sense sobirania política no hi ha sobirania fiscal ni jurídica.
      Els independentistes aquesta “transició” ja fa temps que l’hem feta, però els d’esperar, sense ells no hi ha Independència.

      Si compleixen amb el pla d’acció política amb el que es varen presentar a les eleccions, no els podem fer retrets, estarem en desacord, però res més.

      Es fa llarg esperar … però avui som més a prop que ahir.

      Gràcies per les teves paraules.

      Una abraçada!

    4. Hola ALBERT.
      Sí noi, han convertit, entre uns i altres, el nostre país en una barriada espanyola, m’han des-cohesionat, però cap polític ha fet res per a impedir-ho, ens ho hem hagut d’empassar. Ara que no em surtin amb que Catalunya és un model de cohesió, deu ser per als estrangers, per què per a mi NO.

      CDC va bé, però hi veig encara dos problemes gruixuts en el seu plantejament.

      1- Més enllà d’un 60 ò 65% de “sobiranistes” serà complicat. Hauria d’ésser suficient. Gosaran?
      2- Sense sobirania Política, Catalunya no obtindrà res de res.

      Salutacions cordials.

      Xavier

    5. “Avui en Homs a dit al PP que facin el que hagin de fer”

      Aixo només pot voler dir: el PP per força anirà de baixa electoral, per tant CiU esperen convocar eleccions aviat i treure’ls de sobre.

    6. Barrué, potser sí. Si hi ha eleccions avançades serà senyal que es vertebra un eix polític independentisme-unionisme, sobiranisme-constitucionalisme.
      Serà el moment de la veritat.

      Gràcies per a les teves paraules.

    7. Vallfosca,

      Hi comparteixo totes les idees i sentiments que hi expresses… No hi puc estar més d’acord.

      Molt, molt bon article. Algú li hauria de fer arribar al president Mas, per assabentar-lo de què sentim cada dia més catalans.

      Salutacions.

    8. Moltes gràcies Pau.
      A vegades penso que ens deuen llegir, potser una presumpció un xic narcisista, però si tu fossis responsable de “comunicació” i/o “relacions públiques”, “premsa”, d’un partit de govern, no hi esmerçaries algun esforç en fer un seguiment?.

      Després de l’estiu tothom haurà d’anar prenent decisions.

      Una encaixada amic.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

    Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>