De la quinta columna i la divisió orgànica del poder polític a Catalunya.

Que Catalunya hagi fet un esforç fiscal pressupostari important i hagi augmentat, en condicions adverses de crisi econòmica, més d’un 2% el seu P.I.B. tampoc te cap incidència en el capteniment pressupostari de l’Estat espanyol. Dic tampoc, per què ni això ni allò ni cap altre cosa faran que Espanya canviï, i menys les “bones paraules”. Els espanyols sempre han aplaudit les bones paraules i sempre les aplaudiran per què son innòcues, mentre els catalans ens dediquem a la poesia i fer discursos no representem cap amenaça.

El govern de CiU vol exhaurir la via de les bones paraules, sent qüestió d’un parell de mesos potser paga la pena, no hi tenim res més a perdre, la qüestió però, és i serà que farem quan els discursos de les bones paraules d’entesa amb el govern d’Espanya s’hagin esgotat completament?.

L’oposició del Parlament de Catalunya vol dur els pressupostos de l’Estat al Tribunal Constitucional, una pèrdua de temps que només és pot justificar com a una estratègia per atacar CiU, atacar i minoritzat el seu “poder polític”. Aquesta és una estratègia política partidista, equivocada, que va en contra de Catalunya, el poder polític del Parlament és molt minso, i el que han de fer els partits catalans és tractar d’augmentar-lo tant com sigui possible, i això, òbviament, no s’aconseguirà dividint el parlament amb afers tan sense sentit com aquest.

La via jurídica és demagògica, una estafa, es vol fer creure al ramat que s’actua per “dignitat”, quan qualsevol persona mínimament documentada sap sobradament que és una via infructuosa. És una estafa per què es vol fer creure, al ramat, que CiU no fa tot el que es pot i cal fer per a Catalunya. Si aquests opositors volguessin el millor per a Catalunya, els dirien al govern i a CiU: “us esperem per a fer pinya i augmentar el nostre poder polític, per tal d’actuar en resolució del nostre Futur al marge de la jurisprudència espanyola, com a un Parlament Sobirà”.

Sembla prou clar que l’objectiu de les esquerres a Catalunya continua sent anorrear CiU per tal bastir una societat d’esquerres fortament ideologitzada. Que això sigui la guia del PSC és natural, sent nacionalistes espanyols com son, dividir i minoritzat el poder polític del Parlament de Catalunya és l’objectiu lògic, d’IVC, no se’n pot esperar cap altre cosa, mentre tinguin opció de polaritzar ideològicament la societat per tal d’enfortir la lluita de classes no faran cap altre cosa, però i ERC?, de que van?.

Sabíem que tot això passaria com està passant. Sabem que anem cap a un punt de no retorn on s’hauran de prendre decisions que condicionaran el nostre futur de manera irreversible.
Darrerament hem anat veient un seguit de moviments “interns” en els diferents òrgans dels partits catalans, alguns tan tebis que pràcticament el moviment ha estat nul, o si més no aparent, d’altres un xic més esperançadors tot i que no son rotunds com voldríem.
Ara toca moure peça a Unió. Sembla que en Duran i el seu seguici, en veient l’escomesa interna per a girar cap a l’emancipació política de Catalunya, han optat per agafar la davantera i fer una proposta engalipadora que es quedi en un mig camí que no vagi enlloc per tal d’arruïnar la possibilitat que res canviï.
Si l’opció que encapçala en Vila de Badal guanyés, seria un pas ferm en la bona direcció, un pas important, importantíssim, que concitaria a CDC a caminar sense tebior, decididament cap a l’alliberació Nacional. Si això no succeeix, patirem de valent, per què les oligarquies partidàries no son amigues de terratrèmols que els mogui l’estatus.
Bé, patir, patirem tant si guanya l’opció independentista com si guanya l’opció unionista.
El govern de Catalunya es troba ben atrapat en la inoperància. Catalunya salva Espanya de la fallida i la desfeta més absoluta renunciant a ésser el que ha estat, renunciant al poder polític i a realitzar-se com a Nació i com a societat, aquesta inoperància ens mena de pet a la pròpia desaparició, i, d’aquesta via només en podem sortir amb una crisi pròpia, interna.

Si no guanya l’opció independentista, el govern de CiU entrarà en crisi, per què Unió serà clarament una rèmora, una llosa que ens condemnarà a la desaparició, a la pura regionalització. Però si guanya l’opció independentista no us penseu que en Duran i els seus es mantindran neutres, faran tota mena de tripijocs, doncs en Duran no és capaç de perdre, és un actiu polític al servei del nacionalisme espanyol conservador.

Si CiU no mou peça la situació es deteriorarà tant que ben bé no sé que passarà, per què tenint en compte la incapacitat manifesta de fer res de positiu de “l’oposició”, els moviments compulsius desarticulats de l’esquerra “revolucionaria”, o, “progressista”, ens menaran a la ruïna més absoluta i total.
Si CiU vol moure peça, haurà de remoure aigües podrides dins el seu propi si. Això és crisi interna, una crisi interna que es presenta en una crisi generalitzada, econòmica i social. En aquestes circumstàncies, només es pot sortir del forat fent un pas endavant políticament. Convocar una “consulta” per a la sobirania fiscal, sigui vinculant o no, és ja un exercici d’emancipació política, si això succeeix, serà difícil fer marxa enrere.

Els espanyolistes declarats, a Catalunya, s’hi oposen clarament sense ambigüitats, però el més trist i preocupant, son els judes necessaris, els quinta columnistes que diuen estimar Catalunya, com els PSCs, que per tal que això no arribi a passar, que per tal d’evitar que el govern de Catalunya doni una passa endavant exercint l’emancipació política, proposen amablement fer pinya per a desenrotllar el model estatutari dins de la LOFCA.

Aquests quintacolumnistes son el pitjor mal, ni mengen ni deixen menjar, el seu propòsit és l’immobilisme al servei de l’Estat Espanyol.
Si la política col·lapse a Catalunya, com sembla que ha d’acabar passant, només queda una sortida, passes fermes en el camí de l’emancipació política articulades des de una majoria, o el caos i la convulsió, protagonitzada per les esquerres, que ens menarà definitivament a la intervenció permanent de l’Estat amb el vistiplau dels europeus.

ERC continua fora de joc, sense nord, nodrint l’eix ideològic des-vertebrador de la centralitat nacional necessària, dividint per comptes de sumar un poder polític Català de per si ja prou feble.
ERC hauria de fer quelcom més intel·ligent, però esperar això cada dia es veu més clar que és esperar massa. Sempre tindrem la certesa de que quan arribi el moment sabran de quin costat estan, mentre tant, però, fan més nosa que servei.

Quan un va per a un camí equivocat, que no va enlloc, el fracassar és molt bo, dona l’oportunitat de sobreposar-se i canviar, però per a fer-ho s’ha de tenir la fortalesa de l’humil, i a Catalunya, malauradament, sembla que el fracassar no infereix cap mena d’humilitat, és més, sembla que el fracàs no existeix, i així ens llueix el pèl.

    4 pensaments a “De la quinta columna i la divisió orgànica del poder polític a Catalunya.”

    1. Hola Xavier, una reflexió dels partits que realment no es nova, la gran majoria sabem que des de la falsa transició democràtica espanyola, els partits catalans s’han dedicat més a construir una realitat virtual per fer veure i fer creure que som el que no som, aquesta ha estat la seva tasca, una cortina de fum que ara s’ha trencat amb tota la seva cruesa, i com a resposta intenten salvar els mobles, els seus, abans de fer una passa endavant. Per si sols difícilment la faran, ni en saben, ni la volen una gran part si hi ha un altra opció, per minsa que sigui. La societat civil tenim la paraula, i la nostra pressió ha de ser el canvi d’aquesta classe política que no ens pot tornar a engalipar.
      Salutacions
      Albert Cortés

    2. Xavier i Albert,

      A mi em sembla que precisament és la societat civil que la té molt a fer. Des de el moment, que almenys per mi, el missatge convergent en els darrer congrés, va ser per primer cop claríssim. Ve a dir, hem arribat a un punt que ja no estem tancats a res, inclús a la independència, però ens posicionarem allà a on hagi una gran majoria social. Arribarem fins a on la societat ens porti, no a l’inrevés.

      Una abraçada companys i comparteixo article.

      Ah! Xavier, què has canviat de dia de publicar? Ho pregunto per estar més atent, ahir se’m va passar per alt.

    3. Hola ALBERT.
      Tens raó, la societat civil cada dia que passa tindrem més a dir.

      Sembla que “el tren” de l’estat espanyol agafa velocitat i no es farà enrere, això ens ajudarà a entendre, d’una vegada, que tenim un problema indefugible.

      Gràcies per a les teves paraules.
      Salutacions cordials.

    4. Hola Pau. Tens raó, sembla que el xoc de trens serà inevitable. Els espanyols estan arrenglerats i llestos, encara falta veure com estem nosaltres.

      Mira, a vegades passa que soc a muntanya i l’ocasió de connectar-me és restringida i no coincideix amb dimarts 00 hores, o estic molt cansat i ho penjo unes hores abans per anar-me’n a dormir ben aviat. Espero que ningú s’enfadi, sempre ho faig pensant que no malmeto cap pla de ningú altre.

      Una abraçada.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

    Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>