Sr. Oriol Pujol.

Aquesta setmana he escoltat per enèsima vegada, en aquest cas per part del secretari general de CDC, el sr. Oriol Pujol, l’explicació de que la solució de tos els nostres mals passarà per la consecució del pacte fiscal. Me’n guardo de comentar els sues arguments, perquè ja formen més part de la mística que de la lògica. Però, m’haureu de perdonar, no me’n puc estar de mostrar un petit tast per exemplificar com la seva creença en la consecució del pacte fiscal, ha quedat reduïda només a un acte de fe. Semblant a la d’aquell malalt terminal que s’agafa a qualsevol cosa per enganyar-se a si mateix i a qui l’escolta.

Durant la tertúlia que semblava més una entrevista personal, el sr. Oriol Pujol ens va confessar que dies abans del pronunciament de la sentència del TC en relació a l’estatut, el sr, Montilla els hi va donar una lliçó de vida, quan va advertir als seus companys de Madrid, de que si la decisió del Constitucional era desfavorable la desafecció a Catalunya envers Esapaña augmentaria… Del moment que ho considera com una lliçó demostrativa de l’efecte que pot tenir el nostre enuig en els dirigents espanyols, suposo que el sr. Pujol deu creure que aquest gest deuria tenir algun efecte en les Españes i els seus tribunals. Doncs, seria millor que es deixes de creences, per mi l’únic que demostrava és que la justícia està polititzada, i mires més els fets. Veuria com aquell tribunal va retallar l’estatut tant com va volgué i se n’adonaria que l’executiu espanyol que havia d’estar tant acollonit davant la possible desafecció catalana, se’n va anar del govern fen un “sinpa” a els catalans, sense ni tant sols tenir la cortesia de preguntar, què es deu? Demostrant un cop més, que la desafecció dels catalans se la passen, amb perdó, pel folre dels ous… Tant uns com els altres.

Sr. J. Carlos Girauta.

A sobre, en una intervenció que s’havia produït anteriorment, el sr. Girauta, després de donar l’oportuna corda al sr. Pujol, a base de reconèixer-li que certa part de les dificultat per les que travessa Catalunya és deguda a l’existència de la falta de pagament d’alguns deutes per part del govern espanyol. Acte seguit li retreu que en el darrer congrés de CDC, s’aprovés la voluntat de tenir estat propi. Una manera de justificar-ho, com si una cosa fos la conseqüència de l’altra. Difícil de sostenir, perquè en això si que va ser primer la resposta que la causa. A no ser que fos una amenaça, o potser una simple recomanació, de que és el què han de fer si volen acabar cobrant. Recordem que el sr. Girauta no té sols molt de predicament entre la parròquia de l’electorat popular sinó també sobre alguns dirigents del PP, com, per exemple, de la sempre controvertida presidenta de la C.A. de Madrid, sra. Esperanza Aguirre, de la que se’n declara un fervent admirador.

Com no, ara resultarà que Madrid té el dret a no fer efectiu el pagament, del que per llei ja és nostre, depenen dels resultats que democràticament es donen en els congressos dels partits de les CC.AA.

Però és què encara no han entès, ni els uns ni els altres, de què estem parlant? Com pot el sr. Oriol deixar passar una oportunitat així, de fotre-li un moc i de retruc a tot allò que el sr. Girauta representa? Com ens poden venir encara amb retrets, consells i amenaces? No ens estem referint als diners del dèficit fiscal, als 16.000 milions d’euros o del 8 o 9% del PIB. Això? Això fa dies que ho tenen a Madrid i s’ho han repartit entre ells. Aquests quantitat gegantina d’euros, ni que sigui per dret de conquesta ja els consideren directament seus. No, no, del que parlem és d’una petita part de les engrunes que ens donen cada any, de les que ens corresponen, d’un petit tros del que nosaltres ja els hi hem donat prèviament del nostre esforç i de tot allò del que ens veiem obligats a privar-nos-en. I no d’aquest any, sinó de l’any passat, que ja estaven en els pressupostos i que el govern anterior, tal com deia abans, van tenir les penques de no pagar.

I amb aquesta mena de gent volen negociar? Pitjor encara, volen compartir destí i deixar el futur dels nostres fills en les seves mans?

Una cosa tinc clara, per molt que CiU no vulgui atendre, mai podran dir que des de el govern central no se’ls hi parla clar i entenedor.

No fa molt n’hem tingut bons exemples. Entre “pitos y flautas” no veurem un euro dels que ens deuen. Tota demanda de concerts econòmics, caixes i les seves claus, són divertiments de premsa per moure el “braserillo”, tal com diria, el periodista mesetari, Graciano Palomo.

Titànic

I a on va estar absolutament genial el sr. Montoro, o el seu assessor en frases “originals”, va ser quan comparà, el reclamar ara , el concert econòmic o pacte fiscal, era com demanar passatges de primera en el Titànic… Aquí va estar sublim retratant l’autentica realitat en la relació entre España i Catalunya. Primer, reconèixer que España és un vaixell que acabarà enfonsant-se irremeiablement. Amb què fa un flac favor al futur comportament de la prima de risc i de l’Ibex. I del segon terme, s’infereix que aquell que aspirar o pretén un passatge de primera, és perquè no el té, a pesar de l’elevat cost del bitllet català per viatjar en tan funesta embarcació. Al catalans no els hi és permès cap tipus de luxe. Tal i com va dir la vicepresidenta del govern central, quan va venir al congrés del PPC, -”vosaltres amb menys heu de fer més”-. En aquesta estem des de fa 300 anys i a fe de Déu que ho fan fil per randa i de forma aplicada.

Si no són els catalans qui ocupen les cabines de luxe del suposat transatlàntic, en seran alguns altres qui ho facin, no crec pas que les tinguin buides i qui coneix el final del Titànic, sap molt bé que el major nombre de víctimes, en la catàstrofe, és va produir entre les classes que viatjaven lluny dels estaments més confortables. Els quals tenien prioritat, a l’hora d’accedir als bots de salvament. Avís per a navegats! La classe és la classe i “Bussines is bussines…”.

A mi que em diguin quina part d’aquests missatges els de CiU no entén?

De moment, que últim apagui la llum.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•