Segurament deu ser un dels atractius de la vida, també una cosa que crea angoixa, la incertesa. No sabem que passarà demà ni com serà el món d’aquí un cert temps. Si ho sabéssim tot, però, potser perdia el sentit viure. Hi ha model, hi ha tendències que permeten imaginar, preveure, però en última instància, un detall ho pot canviar tot. Un accident de poca importància pot canviar el rumb de la vida de les persones o de la història.

Sovint em pregunto com serà i que serà Catalunya d’aquí un parell o tres d’anys. No ho sabem, són les nostres il·lusions, l’optimisme o el pessimisme els que ens fan pensar en un escenari. Són els ritmes de les coses les que ens fan creure en un o altre escenari.

Catalunya, d’aquí uns anys, podria continuar com ara, amb millor o pitjor entorn econòmic, esperem que millor com l’evolució del nostre entorn fa preveure. Catalunya podria haver perdut tota o part de la seva escarransida autonomia, com s’albira si el nostre estrany comportament i l’acció contínua de la piconadora centralitzadora del Partit Popular continuen igual. O Catalunya podria haver assolit la independència si les circumstàncies canvien i poble i polítics van units per aconseguir la secessió. No ho sabem. No sabem que passarà encara que prenguem les decisions que ens semblin més adequades per anar en una direcció o altra. En un dia meteorològicament incert no sabem si hi plourà o no. Sabem, però, que si no agafem paraigües ens mullarem si hi plou. Tanmateix ens podríem mullar igual amb paraigües. El que si sabem, però, és que si l’agafem, la probabilitat de mullar-nos disminuirà.

En qualsevol model les coses són més o menys així. Podem fer accions que ens acostin a un resultat però mai tindrem la certesa d’aquest resultat. En política les coses són també així. El nostre comportament d’avui, i l’anterior, disminueix la incertesa del resultat però no l’elimina.

Un exemple paradigmàtic és la nostra situació econòmica. Quan escolto com els representants polítics es llencen els plats pel cap no puc deixar de pensar que l’acció del govern anterior va crear unes condicions favorables al desgavell que vivim, i que els govern actual podria haver fet altres coses diferents a les que fa, però està absolutament condicionat a actuar en un sentit determinat. També el govern anterior es va veure condicionat per un entorn derivat del govern Pujol. Ningú no està en possessió de la veritat absoluta però hi ha qui viu en l’error permanent. El problema rau en la falta de la capacitat humana de fer les coses que són millors per al país i no per a nosaltres mateixos o els partits als que pertanyem.

Avui per exemple, llegia com Artur Mas deia que necessitava ajut de l’Estat per refinançar el deute català. Deia Mas. No ens importa com ho facin, però necessitem pagar a fi de mes. Una economia no es recupera si no pot pagar els seus deutes.

Evidentment, aquest posició d’Artur Mas, potser és tàctica per aconseguir suports internacionals i enviar un missatge, però també evidència la realitat. La Generalitat és esclava del govern espanyol, legalment està clar, però sempre hi ha posicions més o menys de defensa, però les nòmines són les nòmines. És el pa de cada dia.

Aquest és el missatge més clar dels darrers mesos. El pacte fiscal, les discussions competencials, el xoc de trens, etc. no són res. Aquí és on es veu l’exacta posició de Catalunya avui.

Torno al començament. On serem? Bé, jo no tinc aquella bola de vidre ni tampoc la té ningú, però allò que es diuen tendències ens indiquen alguna cosa. Anem com els crancs. L’economia mana en la política. Els grans canvis sempre han vingut per causes econòmiques. El govern espanyol ens té collats i no deixarà el llaç. Pensar altra cosa és poc intel·ligent.

Quin és doncs el camí de la ruptura? Penso que només ens pot salvar Europa i possiblement gràcies a Escòcia. L’habilitat política, sense soroll és el camí. Després tot Catalunya darrere. O així ho penso.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•