J. Triadú i Vila d’Abadal.

El govern paga per un informe de 9 folis 165.000 € a l’empresa d’un ex-conseller… I jo els hi faig un informe de “futuribles”, en poques paraules i gratuït: “Com la prima de risc no deixi d’estar, en pocs dies, per sobre dels 500 punts. Per la vostra covardia i no haver intentat treure’ns d’España, ens n’anem tots a la merda. Si no aquesta setmana, la que ve”

No cal que correu a treure els diners dels bancs. El problema no és que els pocs o molt euros desapareguin dels vostres comptes bancaris. Com a molt hi haurà restriccions a l’hora de voler treure’ls. El problema serà que, pel que avui paguem 70 euros, aviat n’haurem de pagar 120. I que aquests jubilats que tot just arriben a final de mes, acabaran d’haver de passar per els contenidors de brossa per no morir-se abans d’hora d’inanició..

Kydland – Rogoof.

Que aquestes penúries les hagi de patir un poble del que premis Nobel en economia com, Finn Erling Kydland o Kenneth Rogoff, – han dit – “per si sola Catalunya podria ser un dels països més rics del món”. M’haureu de perdonar, però se m’esgoten els adjectius. No té nom. El que han fet amb nosaltres, perden el temps en busca de quimeres musicals. Repeteixo, NO TÉ NOM.

Si els sacrificis suportats fins ara i el viacrucis que està per vindre, fossin per guanyar un futur en llibertat, el que calgués, pagaria la pena. Però romandre en la ratera espanyola, per continuar  pagant els somnis de grandesa d’una España casposa que creu fermament, que per arribar a la modernitat s’hi ha d’anar amb trens d’alta velocitat. Vergonya senyors, vergonya!

Crisi “What’s crisis?”

Recordo haver defensat en “Crisi “What crisis?” Quina presa de pèl!“(veure foto), que les crisi financeres mundials no existeixen. Financera i mundial són en sí un oxímoron. Els diners, a diferència de les matèries primeres com el petroli, no desapareixen ni s’acaben ni s’esgoten, només canvien de mans. El que si existeix són les estafes financeres que acaben fent, per salvar el cul als de sempre, que ho acabi pagant tot qui no hi tenia res a veure i sense poder dir ni bestia ni ase. La necessitat de quadrar balanços amb la brossa financera, fa que s’hagi de mentir. Tot plegat acaba sent un caos. On ningú se’n fia de ningú i el diner no circula com ho hauria de fer. No aflora en forma de crèdits per enlloc. I el poc que ho fa, quan ho fa, a uns preus prohibitius. Precisament, per a lucre dels mateixos estafadors que ho han desencadenat tot.

I els catalans, en tot això? Els catalans doblement estafats. Estafats pel món mundial financer, amb els seus productes tòxics i estafats per España – em dol dir-ho – mitjançant per, l’ara per ara, sempre fidel institució espanyola, “La Generalitat”.

De moment, que l’últim apagui la llum.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•