Aquests mesos hem vist l’enfonsament del sistema bancari més sòlid del món, hem vist com els presumptuosos governants espanyols anaven variant el discurs i es mostraven com a xais davant de tot el món. Això sí, no es podien estar de donar consells sobre com encarar les coses.

Durant anys no havien volgut encarar la reforma del model econòmic i han deixat l’estat amb poca capacitat de reaccionar davant una enorme bombolla de fang i ciment. Cert que en altres països ha passat el mateix, però o han reaccionat ràpid o el forat no era tan gran. A Grècia les coses han anat pitjor, però no recordo als grecs volen liderar l’economia com van fer els Zapatero boys.

La ximpleria del govern espanyol és tan descomunal que encara estan amb el “l’eix central” i altres bajanades similars. Tothom té dret a equivocar-se, però immediatament el que un que s’equivoca, si és intel·ligent, ha de fer és diagnosticar ràpidament i bé el problema. Tot i no estar d’acord amb la política catalana, amb algunes de les solucions aportades pel Govern a la crisi sobrevinguda a Catalunya, si que haig de lloar la valentia del diagnòstic i la capacitat de reacció. En el cas espanyol no, encara s’ho estan pensant i si fan alguna cosa és perquè els arrossega Europa.

Més greu encara és que el país està ple d’estafadors, potser els empara la lletra petita de la llei, però els que han ensorrat a milers de persones i s’han polit els estalvis de gent poc entesa en finances abusant de la confiança, surten sense cap mena de responsabilitat i carregats de diners. Van enganyar Rodrigo Rato? Si el van enganyar, els que el van enganyar haurien de ser investigats pel fiscal per posar un inepte al davant del “Colós Bancari” i si no el van enganyar haurien d’investigar Rodrigo Rato. I què passa amb el dimitit governador del Banc d’Espanya? La llista seria llarga i em podria deixar gent i com que no vull molestar ningú oblidant-me’l, no segueixo.

Això sí, no puc deixar de recordar que el que passa és normal. No pot ser altrament en un país que diu que és inconstitucional fiscalitzar els diners públics que es posen en mans de la Casa Reial com en qualsevol altra institució. Tots som iguals davant de la llei. Qualsevol persona normal estaria d’acord amb admetre que de tot pressupost públic cal retre comptes, no passa res per ser transparent, és lloable, però per què no fer-ho amb la Casa Reial? No ho entenc. Això no és ofendre la monarquia.

Tampoc podem deixar de citar el cas del president del Tribunal Suprem. Va i diu que no ha de donar explicacions i la Mesa del Congrés parla d’independència de poders en un estat de dret i deixa que l’home no expliqui uns viatges en els que, total, anava a un hotel de quatre estrelles a la “seva província”. El problema és que em penso que s’ho creu, que creu que té dret a fer-ho.

La gent normal, els milers de damnificats, no entén per què ha de pagar la ineptitud i, en alguns casos, la presumpta corrupció d’altres. Potser s’acceptaria millor si es veiés una acció contundent per part de qui l’ha d’exercir. Com és possible que canviïn els governs i ningú demani responsabilitats més enllà d’algun atac a la premsa o un discurs al parlament? Jo no ho entenc i suposo que la majoria dels ciutadans no ho entenen.

El bon funcionament de les coses obliga a apartar de la cosa pública als estúpids i als corruptes. Són de qualitat moral ben diferent, però tots dos grups han de ser allunyats dels llocs de responsabilitat, el seu destí ha de ser diferent, però sempre allunyats de la gestió pública. No s’ha fet i ara tots estem pagant de les nostres butxaques la mala administració, alguns en situació dramàtica. El problema més gran és que volen sortir de la crisi, però no volen canviar el comportament, això ho sabem tots.

Els catalans, entre els que també hi ha estúpids i corruptes, paguem les conseqüències dues vegades. El rigor del Govern ens penalitza més, però a sobre els pocs diners que van a inversió, no es destinen a casa nostra en la proporció adequada i, en conseqüència, ens espolien. Obtenim alguna almoina poc significativa que només serveix per a què Alícia Sánchez-Camacho ens atabali amb els seus contundents crits televisius explicant-nos quan ens estima el Partit Popular. Aquesta dona es deu pensar que som idiotes. Ho som, però no tant. Som idiotes perquè admetem tot el que està passant amb resignació, sense donar la resposta contundent que caldria.

No sé què més ha de passar per a què el Govern doni un cop de puny, declari la independència i es posi sota la protecció de l’ONU. Estic segur que la majoria d’espanyols quedarien agraïts, no ens haurien d’aguantar més. Ja pagaríem la part del deute que ens toca, cap problema, patiríem una mica però tindríem esperança en el futur. Així, l’únic diagnòstic objectiu és que anirem a pitjor.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•