Aquest és un títol volgudament ambigu. Pot interpretar-se com una exclamació de comminació, esbroncant al president per la política que du. Hi ha, però, una altra interpretació, reflexiva, en la que se li indica que ja en tenim prou de patir aquesta situació. Segur que tots estarem d’acord amb el títol, amb una o altra interpretació. Jo em quedo amb la segona i així ho dic.
Mentre estiguem d’acord amb el resultat, respecto el camí triat per qui em governa, però tot té un límit. Jo m’he manifestat, des del primer dia, bastant respectuós amb la línia seguida pel president Mas. No he cregut mai en la possibilitat del pacte fiscal a l’estil del concert econòmic, ni en el concert solidari, ni en res de tot això, però vaig pensar que si això servia per crear un determinat clima, favorable a la independència, ja m’estava bé. De fet, la situació econòmica i l’estúpid comportament fatxenda i prepotent de l’executiu espanyol ha aconseguit que més de les dues terceres parts de la població de Catalunya. Probablement el 100% dels que tenen ús de raó estan d’acord amb què recaptar els impostos i un repartiment més just per Catalunya dels diners recaptats és bo.
Arribats a aquesta situació, no hi ha més sortida. Ahir sentia pena i vergonya veient com sortia de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera el conseller Andreu Mas-Colell. El meu respecte per la persona de Mas-Colell és molt gran. El conec, és una bona persona, íntegre i intel·ligent. És pot estar o no d’acord amb ell, però crec que és difícil no reconèixer la seva vàlua. Doncs bé, escoltar a Mas-Colell indignat, dijous i divendres, que som mariners de segona i l’Estat és el capità, i ja sabem com són les lleis de la mar, que el ministre va fer exhibicionisme de mal gust amb un plantejament fatxendós en què va treure pit perquè l’Estat té accés als mercats i les comunitats no.
Entre altres perles dirigides a Madrid, va dir que el govern de Rajoy es mostra inflexible amb les comunitats autònomes, perquè busquen l’aplaudiment d’Europa, i va pronosticar que el trobaran, però que durarà quatre dies, ja que el mateix argument se li girarà en contra. Argumentava que Europa es mirarà amb lupa les mesures engegades pel govern espanyol i per això es reserva per a ell tant marge de maniobra i no cedeix gens a les comunitats. També va afirmar que el ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, no el fa tremolar, i que faci el que cregui que ha de fer i que si l’Estat intervé Catalunya va assegurar que demanaria la tutela de la Unió Europea, ja que prefereix discutir amb tècnics de Brussel·les que de Madrid, perquè els primers no tenen els instints centralistes que es troba sovint a Madrid. Afegia que el govern espanyol té una agenda recentralitzadora i uniformista de l’Estat, que, per ell, no ajudarà a sortir de la crisi.
El portaveu del Partit Popular, Enric Millo, que recordeu que va deixar CiU, va festejar per entrar a ERC, ja que el país l’importa ben poc i el seu únic interès és ell, encara s’atreveixen a dir a Mas-Colell que se situï i que no actuï com si Catalunya fos un estat independent, que el govern espanyol ha de mantenir el seu nivell d’exigència a les autonomies i arribar al màxim que pugui. A sobre, amb cinisme, recomana a la Generalitat que faci el seus deures i que no es passi tot el dia queixant-se del que fa Madrid. Recomana que ens deixem insultar i espoliar, i ho recomana sense el més mínim respecte als ciutadans de Catalunya.
Per la seva banda, Oriol Pujol va considerar molt poc intel·ligent per part del Partit Popular tractar Catalunya com a súbdita o sotmesa, deixant molt poc espai per a l’entesa, en lloc de buscar la complicitat. Ho va dir després d’assegurar que Catalunya haurà de reduir el dèficit el 2013 el doble del que estava previst, en lloc de 800 milions d’euros, 1.600. Oriol Pujol cau en un oblit, els catalans som súbdits i estem sotmesos. No som ciutadans de ple dret, som mamelles que cal munyir i prou.
Jordi Pujol diu: Realment amb el concepte d’Espanya que ens volen imposar, Catalunya no és viable. Com a rèplica a això hi ha un creixement de l’independentisme a Catalunya. I realment, vist el determini amb què impulsen aquesta política d’escapçament autonòmic (és a dir, de poder polític), d’ofec financer i de difuminació identitària, i finalment també de malestar social, la independència seria la resposta lògica i millor. Però molt difícil.
Efectivament és molt difícil, però quan un vaixell s’enfonsa, la gent es tira a l’aigua i neda, és l’única opció per sobreviure. Tothom que s’hagi assabentat de les decisions preses aquest divendres sal consell de ministres haurà pogut veure com l’Administració General de l’Estat recupera o envaiex, tant m’és, competències de la Generalitat a través de legislació bàsica.
El president Mas té l’obligació de mostrar-se optimista oferint sortides a la crisi, però no pot assegurar ara que Catalunya, com a país, acabarà superant les dificultats, sense plantejar com, perquè això va en detriment de la seva credibilitat. El president Mas ha de fer alguna cosa més que parlar d’un pacte en el que no hi creu ningú.
Com que m’agrada ser sincer, em puc equivocar, però diré el que penso, s’ha de ser bastant curt per creure que el concert econòmic és possible. Màxim, també ho dubto, algun complex sistema que permeti deixar les coses com estan i dir que s’ha aconseguit millorar la situació. Per això crec que el president Mas no creu en la possibilitat d’un acord digne amb Madrid.
Només calia escoltar la vicepresidenta i portaveu del govern espanyol i els dos patges que l’acompanyaven, després del consell de ministres d’aquest divendres, per no citar el ja esmentat Consell de Política Fiscal i Financera, per adonar-se que ni el més ximple creu en un acord amb un govern amb majoria absoluta que, per citar Mas-Colell, té un plantejament fatxendós. És impossible. Cristóbal Montoro va insultar Andreu Mas-Colell, l’ha insultat menystenint-lo i tractant-lo d’infant que no entén res. L’ha tractat igual que a tots quan ens explica les coses per TV, com a idiotes, com si fos el mestre en un parvulari. Cristóbal Montoro ha insultat un conseller del Govern del nostre país.
Cal fer el que diu Mas-Colell, però sense esperar cap intervenció, no cal, quina intervenció més volen? Per citar el que conec. La UPC no ha pogut pagar la nòmina perquè la Generalitat no li paga, a la UAB li passarà el mateix ben aviat i la UB resisteix però no li queda gaire oxigen. La Generalitat només pot pagar si fa de pidolaire dels nostres diners.
Cal anar a demanar la intervenció d’Europa, però la intervenció per defensar la lliure decisió d’un país que declara la seva independència i que vol pagar els seus deutes. El president Mas ha de donar el pas decisiu, prou comèdia amb el PP i el PSC al voltant d’un pacte immenjable. Espanya deixaria d’existir amb el concert català. Mas ja ha cremat totes les naus que anaven a Ítaca menys una, però és que la que queda és de paper i bufa tramuntana.
Independència ja!
Totalment d’acord Enric.
Si esperen més no entraran en una dimensió desconeguda tal com diu l’Oriol Pujol, sinó que es trobaran al carrer i llavors si que estaran en dimensió desconeguda
Enric,
Molt bo! Excel·lent. Estic totalment d’acord.
Cada dia som més els que tinc clar que amb España no hi ha res a fer. Tot el que sigui mirar d’encaixar, és una perduda de temps, que probablement acabarem per lamentar.
Comparteixo l’article.
Manel,
El carrer estarà darrere del president si dóna el pas que toca donar.
Tota aquesta fatxenderia és el seu símbol de feblesa.
Pau,
Moltes gràcies.
No hi ha res que encaixar. L’oli i l’aigua se separen, lleis fisicoquímiques. Quan abans s’entengui, millor. Que cadascú faci el seu camí.
El que em temo és que el tema de la negociació pel pacte fiscal s’anirà allargant…, arribarà les properes eleccions i seguirà en el programa de CiU (el que sempre parlem de la pastanaga). Ens pot semblar que és a prop, però son uns mestres de l’utilització del malestar català amb l’estat per treure vots sense gairabé moure fitxa.
Tant de bó m’equivoqui, i d’una vegada tinguin coratge i dignitat.
Com sempre, un plaer llegir-te.
David,
I tant que s’allargarà, si poden. Penso però, que l’estafa general als ciutadans per part del sistema, consti que no parlo del Govern en concret, fa tot inaguantable.
La mobilització nacional ho frenarà.
completament d’acord, Enric.
No podem esperar més perquè ara cada dia que passa som una mica més febles.
Hem de tirar pel dret.
El nostre poder i la nostra força cada dia estan en més perill pel domini del nostre enemic, si no reaccionem aviat no hi serem a temps.
Ramon,
És el que em fa por. Nosaltres anem aguantant i parlant i ells actuen i ens escanyen.
Quim,
No ens queda molt de temps. Compromís de pagar el que es deu a Europa i marxar.
Hola Enric, com sempre una bona reflexió que comparteixo. De moment el govern català intentarà allargar el màxim aquesta paròdia del pacte fiscal, i els ciutadans tenim la oportunitat de manifestar-nos i dir prou. La diada es un bon dia i caldria aprofitar-la per dir que volem alt i clar. Realment si no ho fem, es que ja ens esta be que ens insultin i menysprein constantment, i llavors poca cosa hi ha per parlar.
Salutacions
Albert Cortés
Qualsevol català interessat pels nostres països i d’intel·ligència mitjana, fa mesos i mesos que sap que el Sr. Mas perd el temps en perjudici nostre i benefici dels nostres enemics que ja ens veuen soterrats. Fa molt de temps que sabíem que el Sr. Mas seria més bon gestor del camp d’extermini que el Sr. Montilla, però que el camp d’extermini continuaria essent això: camp d’extermini. Ara la veritable naturalesa del camp és coneguda per tothom i per això els amos engeguen l’accelerador, i en Mas continua perdent temps perquè a part d’anar fent el “pena” per Europa no pren cap altra determini. Es pensa que Europa funciona com una escola de pàrvuls: “Senyo, En Barrabàs ens pega, tot i que és el com el meu “pare” i jo no penso fer res per defensar-me”. El Sr. Mas no es dona compte que la pretesa “Senyo” està immersa en una batalla en molts fronts i no li interessa gens ni mica un ploricó que diu que no es pensa defensar. Normalment qui en el camp de batalla es confon d’aquesta manera és enviat a primera línia i mor sense cap dignitat ni honor. El drama és que el confós del Sr. Mas encarna la part de més gruix de la nostra nació. El Sr. Mas simplement ha de plegar i és això el que cal exigir-li.
Albert,
Ho intentarà, però no crec que quedin gaire persones que hi creguin.
Crec que per la Diada estarà tot dat i beneït. De fet ja ho està.
Antoni.
Efectivament, tots ho sabem. Jo crec que l’estratègia pacte fiscal fa aigües. A veure si la liquiden.
Referent als assumpte del pacte fiscal.
“però vaig pensar que si això servia per crear un determinat clima, favorable a la independència, ja m’estava bé”
No se, potser el clima s’està produint, però es poc sòlid. Sembla bastant inflat com a part d’una estrategia electoral de CiU, o sigui lo de sempre. D’acord que un “clima” pot servir per exemple per guanyar un referendum, però algú ha d’estar disposat a convocar-lo, i per tant trencar la legalitat (i possiblement anar a la presó), i no es el cas.
Hi han elements sòlids, però, el principal per a mi es la constatació del fracàs de l’Espanya democràtica. Hi ha un sector espanyol que tan li es, ja ho sabem, però també un sector català que espera poder fer la viu-viu dins aquesta nova Espanya fracassada. Fins que no ho demostrin, el mon de CiU pertany a aquest darrer.
Berrué,
Tens raó no és prou sòlid. Només serveix si algú vol jugar fort i no és el cas.
No sé, potser val el meu títol.