Hores d’ara tothom està alterat i fa escarafalls per què finalment la intervenció de les retallades ha arribat, però el més gruixut encara no ha arribat.
El més dur no ha arribat per què els espanyols son gent que va a la seva passi el que passi, i el que passarà serà que el “reino de España” serà intervingut formalment per què farà fallida. La inoperància i insolvència gestora dels espanyols és la seva soga al coll.

Els espanyols no han renunciat a res, ni al pressupost de l’exèrcit, ni als funcionaris, ni a la casa real, ni al model radial d’A.V.E., ni als “ministerios”, ni al corredor central, res, de lo seu res, i això no podrà ser, per què Espanya és insolvent, no podrà pagar els seus deutes i la prima de risc no afluixarà, i a la fi faran fallida, però abans Catalunya serà arrasada, si abans no ens fem un Estat Sobirà Català.

No deixa de sorprendre’m els pseudo-arguments que alguns destacats “opinadors” catalans es treuen de la txistera quan es parla de la Independència, o sobirania fiscal.
Aquests al·leguen que és absurd demanar “sobirania” quan el procés major és el de cedir-la. Demanar sobirania a Espanya quan Espanya en cedeix a Europa és absurd, diuen, i es queden tan amples!. El cas, però, és que te més sentit que mai. Que Espanya perdi sobirania financera en cedir control al banc central europeu, no treu que ens continuï espoliant impunement. El control sobre els pressupostos continuarà en mans dels espanyols i ja sabem que això vol dir que les inversions pressupostades per a Catalunya no es compliran mai. Per no parlar de l’obligació de parlar espanyol a tot arreu.

El tema del “pacte fiscal” és seriós en tant que tothom amb representació parlamentaria te que posicionar-se respecte d’aquest afer. I és justament per això, per què és seriós, que el paper del PSC és absolutament escandalós. Diuen que son “federalistes” i no volen “la caixa i la clau”, és com dir que ets vegetarià i fotre’t un filet de bou a la planxa, i ho justifiques per què amb el filet et fots unes carxofes. El grau de perversió i cinisme ha arribat a tal punt que haurien d’abandonar la vida pública, només ja per vergonya.

Entre l’opinió publicada diàriament en aquest afer se li treu ferro per què tothom sap que és fracàs anunciat. Els opinadors professionals que es pronuncien en els mitjans més populosos treuen ferro a l’afer, el menystenen, però a mi m’agradaria preguntar-los, quan això fracassi, que opinaran de les relacions Catalunya-Espanya?, per què alguna cosa n’hauran de dir, oi?, o, potser és que aquesta actitud tan tèbia no és ja, hores d’ara, una actitud derrotista que ens vol imposar “la renúncia” com única via possible?, és a dir, que ens vol fer espanyols per voluntat abans que no ens en facin a la força?, segons ells, és clar.

Però el cas és que els independentistes creixem, i que els temps que venen seran dominats per a les turbulències amb la pressió atmosfèrica a l’alça.
La tempesta serà forta, i hem de saber que els espanyols no afluixaran mai, no es donaran mai per a vençuts i per tant haurem d’ésser nosaltres els que tinguem una determinació a prova de tot. Només guanyarem si no cedim.

Catalans!, a coberta i llestos per a la maniobra!, cenyim!!!!

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•