Com no parlar dels esdeveniments més recents. El Parlament de Catalunya aprova una proposta de pacte fiscal, com un concert suau, amb la agència tributària pròpia. El paquet complet el voten CiU, ERC i ICV, sense agència tributària pròpia el PSC. Els altres passaven per allà. El guió es va acomplir perfectament. Fa moltes setmanes que sabíem això. Al PSC només Ernest Maragall va actuar amb dignitat de país. L’espanyolisme inútil ha tornat a fer que el PSC es desmarqués. Dic inútil perquè els seus, el PSOE, no li agrairan gens ni mica, han votat “la insolidaritat”, pobres dues ànimes, es mataran entre elles. Del PP no cal parlar-ne, és Espanya profunda.

El guió s’ha acomplert. No van passar ni 24 hores que Cristóbal Montoro, enfurismat, des de la plataforma del Senat ens tractava de tot. Molt interessant la seva consideració insinuant que Catalunya sempre està buscant culpables fora i alhora acusar a la UE de “no estar a l’alçada en no advertir a España del seu deute excessiu. És allò dels “nacionalistes són els altres”. Pobre beneït, fent el fantotxe aquí i sent una marioneta a Europa. El govern espanyol, sense rumiar-s’ho ni cinc minuts, va reaccionar amb fúria. I en paral·lel la majoria de les comunitats autònomes. Més freda, és més intel·ligent, la vicepresidenta – portaveu continua amb el discurs oficial de no es pot millorar el finançament de cap comunitat autònoma mentre duri la crisi. Traduït: seguin les fórmules espanyoles, al 2052 serà el moment de fer el plantejament.

Previ a tot això i a causa del gran incendia a l’Alt Empordà, el Twitter clamava amor a Catalunya i els catalans. La xenofòbia sortia de les entranyes de molts espanyols, evidentment només una minoria podia ser tan animal, però és una selecta mostra de la simpatia que despertem.

Mentre defensava el pacte fiscal, Mas cridava des de la tribuna del Parlament: no passaran, en sentit figurat és clar. Discurs molt dur dient que no permetria que ningú manés a la Generalitat encara que es demanessin diners a Madrid, l’ICO 4, que en diuen. Veurem fins on arriba això. Veurem si els que volen entrar a la Generalitat van de negre o vestits de llums. O sí Mas realment ho impedirà. Com? No ho va dir el president, però es va mostrar dur. I jo me’l crec. Mas no diu el que no vol dir ni el que no pensa fer. La gran incògnita, com pagaran les nòmines? Aviat ho sabrem.

Totes les cartes, o gairebé totes, estan descobertes. El document aprovat no ha arribat a Madrid, només ho saben per la premsa. A la tardor arribarà. El “no” serà oficial. Bé, no serà un “no”, serà un “torni el 2052, és molt interessant, quan sortim de la crisi en parlem”, acompanyat d’un discurs “solidari”. O potser alguna cosa més adobada, per fer veure que ells estan disposats a parlar de tot, però que ara no ens podem despistar, hem de sortir de la crisi, Espanya està en risc.

Davant d’aquest “no”, amb una Espanya ben predisposada a insultar-nos, potser ja intervinguts, li tocarà a Artur Mas moure fitxa. Eleccions plebiscitàries? No ho sabem, el que si és cert és que no ens avorrim. Cada dia estem pitjor, però d’avorrir-nos, no.

La mala sort és que coincidint amb això aixequen un sumari, el de la trama de l’IVA i resulta que citen Oriol Pujol. Tot el sumari es filtra, deu ser cosa de Julian Assange, el fundador de Wikileaks. Segurament un soci necessari de tot plegat haurà estat Oriol Junqueras aprofitant que coneix Joan Tardà.

Tot això pot fer mal al prestigi dels polítics independentistes. Jo ara mateix renego de tot i em faig fan de Maria de los Llanos de Luna. Necessitem gent seriosa que ens guiï.

  • Twitter
  • Facebook
  • email