Avui vaig tard, coses que passen a l’inici de vacances, sempre alguna cosa que acabar, algun endreç de darrera hora. Amb tot, farem el que toca cada divendres, quan el divendres deixa de ser divendres si es converteix en dissabte.

Ha acabat juliol i som a l’agost, aquell mes tradicionalment tranquil, en el que qualsevol cosa que en un altre moment de l’any no seria notícia, passa a omplir una pàgina d’un diari. Som a l’agost, però Mario Draghi ha animat una mica més la comèdia en la que estem ficats. Mariano Rajoy ens ha deixat anar el seu sermó, però no ha fet cap miracle dels pans i dels peixos, més aviat al contrari. El seu missatge és: això que teniu, demà no valdrà res.

Aquest mes d’agost no serà com els altres, la prima de risc, l’IBEX, etc. seguiran sent protagonistes. Els consellers, de vacances en alerta 3, banyant-se a la Costa Brava o a on vulguin, dic la Costa Brava perquè és la meva, amb els auriculars a l’orella per si el criden a sometent perquè les nòmines no es poden pagar, mentre, nosaltres angoixats alhora que uns quants sirians moren defensant-se contra una cruenta dictadura. Curiós món, tan global en algunes coses i tan local en unes altres. És més important l’IBEX que la massacre d’un poble. Em pregunto si algun dia arribarem a ser nacions lliures i solidaries de debò. Món estrany, lluitem contra les “festes” taurines mentre seguim menjant filets. Cal dir que sóc pràcticament vegetarià, tot i que no faig fàstic a un bon pernil, tot pensant que en prendre-me’l estic contradit els meus principis morals. No és estrany, sóc una persona vulgar, encara que el meu ego es negui sovint a acceptar-ho, i en escriure això manifesto que em nego, que hi farem.

Tanmateix, no volia parlar de tot això, la meva curta reflexió, que em feia aquests dies després del vot d’Ernest Maragall a favor de què la clau de la caixa la tingués Catalunya, en contra del vot disciplinat dels seus companys, té a veure amb el canvi de paradigma al que estan obligats els partits polítics.

Hem viscut més de trenta anys en els que el vot depenia molt del model social i l’ambigüitat en el tema nacional ja anava bé. Tret del Partit Popular (i els seus precursors) i Esquerra Republicana de Catalunya, que inequívocament defensaven Espanya i Catalunya, respectivament, com a estats – nació, la resta més o menys decantada en un o altre sentit anaven passant la maroma.

Els socialistes amb un federalisme impossible, votant Catalunya, algunes vegades, aquí, i Espanya, sempre, allà. Convergència i Unió fent bandera de la nació catalana, però donant suport a Madrid a mesures que anaven contra Catalunya, el darrer cas, per responsabilitat, no cal ni dir-ho, a una llei d’estabilitat que és el suport a la intervenció. No calia, no ens necessitaven i, com ‘ha vist, inútil. Val més r un mateix sempre. Això ha estat la ambigüitat nacional amb majúscules en la que hem viscut tres decennis.

Jo em penso que això s’ha acabat. Els socialistes hauran de decidir on són en el terreny nacional, perquè la crisi econòmica ha tingut una virtut, ens ha despullat nacionalment a tots, som catalans o som espanyols, no hi ha termes mitjos, malgrat que el meu pare no sigui de la Franja. Els convergents i els d’Unió també hauran de prendre partit. Uns i altres, socialistes i gent de CiU tenen independentistes i unionistes dins les seves files, però les properes eleccions s’han de plantejar en termes nacionals. Catalunya o Espanya. Ja no podem anar en pla “locomotora d’Espanya”, perquè les locomotores no poden circular el ritme que demana la societat actual per via única, cal doble via i tercer carril.

La crisi ens ha fet adonar que no podem viure un sol dia més en l’ambigüitat. Els partits ho saben. Tants socialistes com la gent de CiU i la d’ICV haurà de prendre una decisió, perdran per l’esquerra i per la dreta, ja ho sabem, però guanyaran, si ho saben fer, gent que els ha deixat. Combatre la crisi, sí, però ja poca gent creu que la crisi es pot resoldre dins l’estat autonòmic. Espanya una nació, model Rajoy, la podria resoldre eliminant totes les comunitats autònomes, és el seu camí, nosaltres, catalans, la podem resoldre com a estat lliure i separat d’Espanya. Aquesta és la qüestió.

En aquest agost diferent, hem de rumiar sobre això, els que ho tenim clar hem de considerar com fer aquest missatge més explícit. També hem de llençar un missatge. Si jo fos el cap de màrqueting de la Generalitat demanaria un pressupost extra al president Mas per fer una campanya: #vullpagar. Els catalans hem de fer veure a Europa que volem pagar, que ens carregarem a la part alíquota dels deutes espanyols, ho farem de bon grat, pagarem el que devem. Hem de ser insistents en el jo #vullpagar. Les campanyes que comencen per un “no” fracassen sempre, psicològic, la gent vol el sí optimista. Jo voldria una campanya positiva, #vullpagar. Segur que agradarà molt als nostres creditors. Potser diran: Catalunya independent és garantia de cobrar una part del que ens deu Espanya. Potser ens ajudin.

Rumieu, potser inundar el món, en diferents llengües, d’un #vullpagar” sigui útil als nostres interessos nacionals.

Bones vacances als que estigueu fent-les o a punt de fer-les i fins el proper dissabte, si Déu vol.

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•