La demografia.

La demografia ha estat la primera, i més determinant, arma alhora de posar en marxa i valor “la conquesta”.
Certament, d’ençà la “revolució agrícola” i l’escissió de la humanitat en dos paradigmes soci-organitzatius i culturals que la “conquesta” ha estat motor de creixement econòmic pels conqueridors, i de ruïna i extinció pels conquerits.

Molts pensareu que això de la revolució agrícola cau molt lluny en el temps i que res te a veure amb el que succeeix avui dia en el món, però no és cert, res més lluny de la realitat, només podeu pensar així això si no enteneu COM hem arribat a ésser el que som, i COM hem arribat a estar com estem.

La demografia torna a ésser instrumentalitzada pel colonialisme espanyol per tal d’avalar l’aculturalització de la colònia catalana.
Certament una visió del món i de la realitat inferida i covada pel “materialisme dialèctic” ha fet niu en la mentació col·lectiva de gran part de la ciutadania catalana colonitzant-la.
Això te la seva conseqüència més punyent i immediata en considerar de manera inadequada, reduint a la baixa, l’idea i la mateixa realitat, doncs, del fet nacional.

Així doncs, pel pensament materialista dialèctic la nació es redueix a un conjunt de ciutadans, amb més o menys drets socials, adscrits en un territori amb un règim de jurisprudència determinat, singular o no.
És seguint aquest fil de “pensament” que hi ha gent que t’etziba allò tan progre de: “las lenguas son para comunicarse”, i sent això així, a ningú se li hauria de fer estrany que el premi de literatura nacional del Tibet fos escrit en xinés.

Els fets.

Els fets però, son els que son, i els fets son que els espanyols tenen garantits els seus drets col·lectius a Catalunya per la força de la imposició d’una majoria demogràfica amb representació al Congreso, això te un nom, colonialisme. I aquí, en aquest punt, és on la jurisprudència de l’Estat espanyol blinda les prerrogatives dels espanyols en tot el territori de l’Estat, tal com diu la Constitución Española els espanyols només tenen una obligació respecte de la llengua, “conèixer i usar l’espanyol”.

De fet, aquest “imperatiu categòric” s’ha argumentat moltes vegades pels juristes espanyols dient que “todos los espanyoles han de ser iguales en derechos i deberes, i ningun espanyol puede tener mas obligaciones que otro por razón de vecindad”.
Catalunya no son pas una Nació, som una vecindad, un veïnat.
Aquest és el veritable tarannà dels que ens proposen, amablement i pel nostre bé, off course, que l’espanyol sigui llengua oficial a Catalunya.

De fora vingueren que de casa ens tragueren. Doncs és questa, ni més ni menys, tot i que de moment ens deixaran un raconet, mira tu si en son de bons!, i és que ens queixem per a tot, sempre fent victimisme.

Davant d’això el que cal que ens declarem catalans NO ESPANYOLS, a veure si així ho entenen, NO SOC ESPANYOL, gràcies, I’M CATALÀ.
Però diguem-ho clar, el problema és nostre, ells van a lo seu, colonitzar, fagotitzar, metabolitzar. Per tant, si no tenim el coratge de canviar l’estatus actual en el que vivim, i ens entossudim a fer de víctimes no cal que fem tants escarafalls, posem-nos la soga al coll i acabem-ho, i, si no, exercim l’emancipació política i acabem-ho, però el que no podem fer de cap de les maneres és contemporitzar aquesta situació malaltissa que ens durà a una mort lenta i sofrent.

L’onze de setembre el Poble Català s’aixecarà per a la seva Independència i Sobirania política. Acabem-ho.

Visca La Pàtria!!!!

• 
• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•