En primer lloc, desitjar-li al bon amic Joan P. que es recuperi de la grip furibunda que el té amarrat al llit i amb el cap com un timbal, segons m’ha explicat fa uns moments.

Seré breu.

El ritme vertiginós al que es succeeixen els esdeveniments de la política de casa nostra fan quasi impossible preparar comentaris amb més de 24 hores d’anticipació.

Es respira una sensació de cansament cada vegada més preocupant en el mon independentista fins l’extrem de que hi ha qui llança la tovallola “definitivament”. No em refereixo als que es donen da baixa de la seva formació política, associació o plataforma. Em refereixo als que estan dient “prou , s’ha acabat, plego absolutament”.

Confesso que a mi tampoc em queda gaire corda vistes les diferents ofertes. N’hi ha alguna de sòlida? Es poden establir criteris mínims per fer la tria?

De moment, crec que hi han dos criteris absolutament necessaris (tot i que no son suficients).

El primer, evident, que postulin amb rotunditat objectiu primordial: la declaració d’independència.

El segon, que fixin el termini per fer aquesta declaració. És impossible ni tan sols aproximar un full de ruta si no hi ha una data. El fet de concretar-la obliga a mesurar les possibilitats reals i l’esforç necessari i permet avaluar el progrés, per no caure en la desesperació.

Resumint: si algú vol el meu vot em tindrà que dir quan proclamarà la independència. Me’ls creuré si veig viable la data. En cas contrari, m’estalviaré entrar en la lletra petita del seu programa.

Viure vora mar pot ser molt agradable, però té els seus inconvenients: el nivell freàtic.

Tindre’l a menys d’un metre de profunditat del carrer impedeix abocar les aigües pluvials a les clavegueres i comporta patir inundacions cada vegada que hi ha tempesta.

Per molt que els baixos dels edificis estiguin sobre lloses flotants i que s’inverteixi en recobriments impermeabilitzants, l’aigua estancada es filtra tard o d’hora.

Els recobriments s’acaben escardant a mida que l’edifici es va assentant. Cal un manteniment continu.

L’aigua s’acaba acumulant a les parts més baixes i no hi ha decantació que valgui.

Cal instal·lar dues xarxes de bombes de drenatge: una per els punts on entra l’aigua a l’edifici i un altra als punts més baixos on s’acumula de forma natural.

Però no és suficient.

Quan comença la tempesta, la xarxa de les entrades van drenant fins que se’n va la llum. En el pitjor moment. Els rius acaben inundant els baixos i els veïns, impotents, no tenen més remei que esperar a que torni la llum.

Quan es restableix el subministrament del fluid elèctric, la xarxa interior de bombes fa la seva feina, però… l’aigua ja ha arribat a llocs on no hi han bombes.  Aleshores, els veïns s’han d’espavilar i, amb paciència, ajudar al conserje a treure-la.

Aquí és quan entra la “burra”. A pesar del cost de la instal·lació elèctrica necessària i el propi generador, s’acaba aprovant afegir aquest capítol al pressupost del següent exercici.

Per descomptat, les bombes i el generador s’han de provar periòdicament per assegurar el bon funcionament.

Tota aquesta dissertació casolana no és mes que una aproximació a propòsit del deliri que hi ha en el mon independentista respecte dels corruptes, escaladors i cercadors de protagonismne.

Aquests espècimens no els podrem evitar, però sí drenar.

Ara cal anar al Parlament i proclamar la “independència” (sense adjectius ni condicions prèvies). Això sí, amb un bon sistema de drenatge

Hores d’ara, els que volem fer el viatge, crec que ja temin clar a on hem d’anar.

Els motius, diversos, col·lectius  o personals, també estan clars. N’hi ha un de definitiu: perquè volem.

Però detecto una certa confusió entre els viatgers. Confusió que sovint ens porta a la confrontació.

Llegir-ne més »

Després de la irrupció dels polítics a la xarxa amb els blocs, després de deixar-ne molts d’abandonats, ara es torna a parlar de la Política 2.0

La veritat: el que facin els politics en aquest aspecte, no es de la meva incumbència i no hi penso entrar-hi perquè, des de el meu punt de vista, no aporta gaires novetats.

El que sí m’interessa, i molt, és l’e-Govern.

Llegir-ne més »

Aquestes darreres hores he pogut tornar a sentir la satisfacció de fer una d’aquelles coses que, ni sent difícils ni innovadores, et recompensen.

No hi ha res que motivi més que un repte complicat.

Sovint, quan volem fer alguna cosa impactant per afrontar situacions noves, caiem en la temptació de començar de cero. Això és molt freqüent en el terreny de la Informática i Internet, que conec una mica perquè és en el que m’he mogut durant tota la meva vida professional.

Us sona aquesta frase “hem de ver una web nova” per algun projecte no lucratiu?

Doncs bé, quan això ho diu algú que no en te ni idea del que suposa, toco fusta, per la forma com es sol fer. Us estalvio els detalls perquè segurament ja els coneixeu.

I és que hi ha qui s’entesta en tornar a inventar la roda.

Avui dia, n’hi han moltes d’eines (gratuïtes inclús), que es poden adaptar en temps rècord, i posar-les en explotació amb molta fiabilitat i garanties d’estabilitat i que no requereixen especialistes pel seu manteniment posterior.

Vaig més enllà: amb unes poques, molt poques, d’aquestes eines, es poden obtenir resultats digníssims si es coneixen una mica més del que és habitual. Com a exemple trivial, podem veure que amb una fulla de càlcul, un tractament de texts o una base de dades populars, es pot aconseguir pràcticament el mateix, sobre tot des de que inclouen facilitats per generar formats publicables al web.

Xarxes socials molt esteses, com Facebook o Twitter, inclouen facilitats que permeten la connexió amb pàgines web, blocs i similars. Paga la pena dedicar-hi unes hores o uns dies a conèixer-les, si un vol col•laborar en aquests tipus de projectes de que en parlava més amunt.

Tot i que sembla una obvietat, l’èxit està en la capacitat de integrar les eines que convenen en un moment determinat. Hi ha empreses que es guanyen molt bé la vida fent això. Clar, fent que encaixin bé, no en pla destraler.

Que a què ve tot plegat?

Doncs que hi ha molt de mite i molta ximpleria en aquest mon, i que no cal ser un guru de la informàtica pel que crec que és lo més importat: fer coses senzilles, incorporar continguts i aconseguir complicitats a la xarxa. Això sí, quan calqui, i si tenim pressupost, acudir als professionals.

Lo més complicat no és portar una “criatura” al mon, oi?

I si no sona? Doncs, poca cosa a fer.

Encara hi ha qui creu que apuntant-se al Facebook o a un portal on ens conviden a treballar per la independència, movent només el dit sobre el ratolí, ja ni ha prou.

Les consultes, a més a més de dedicació, ens han costat diners. Ja és un pas endavant per trencar la inèrcia i entendre que les aportacions en metàl·lic son imprescindibles.

O dedicació o diners. Millor les dues coses.

I no val dir “ja ho faré”, no, perquè és al principi, sobre tot, quan més recursos es necessiten.

És cert que en molts casos, la transparència és nul·la. Ni s’informa del que es recapta ni en què s’inverteixen els fons recaptats. Però això te fàcil solució: abans de fer un donatiu cal mirar si es publiquen les dades econòmiques. Què menys que saber a on van a parar els nostres donatius.

Tampoc està de més verificar a nom de qui està el compte corrent on he de fer l’ingrés o la transferència.

En definitiva, que el que compta és la llei dels grans números: gran nombre d’aportacions de petit import son més efectives que poques de més import.

Si un no pot dedicar-hi tems, al menys contribuir econòmicament perquè els que treballen en allò que tant m’agrada puguin assolir els objectius.

Avui faré només un petit comentari, molt curt.

A Sabadell, ahir, alegria de trobar als companys de lluita (sí, lluita).

La Faràndula, plena.

A la sortida, plovisquejava. Jo, per dins, buit.

Ja està.

Tenim la societat que tenim.

No tenim poder, no tenim un duro.

Engrescador, no?

Tenim a tots els partits parlamentaris en contra. Necessiten els nostres vots per mantenir en seu estatus i arribar o mantenir-se en el poder.

Més: també tenim en contra a la majoria d’associacions “subvencionades” i a les personalitats benestants  i situades que, des de postures aparentment independentistes, volen tindre’ns “controlats”.  Col·laboren en activitats, suposadament independentistes, sempre i quan no siguin vinculants i ens mantinguin ocupats, a veure si les eleccions ens agafen amb el pixats al ventre.

La greu responsabilitat d’aquestes “personalitats” és definir-se ara, quan tothom dubta. Donar el pas. Comprometre’s, no solament amb la ploma o la seva influencia en la economia del país, si no també amb els seus actes. Descaradament.

O potser esperen que els “ningú” fem la feina bruta, per desprès administrar-nos i conduir-nos?

Vols la independència? Amb el teu vot es suficient. Anònim, però decisiu!

Modificant la dita: “Ho varen aconseguir perquè ‘tothom’ els va dir que era impossible”.