Aquest és un d’aquells articles en els que tinc problemes per començar. De vegades no sé que dir per no repetir-me i d’altres em passa a l’inrevés, tants temes que no sé quin triar.
Començo per parlar d’un sinistre personatge, el senyor Alejo Vidal-Quadras. La primera perla. S’ha despatxat a gust parlant dels enemics mortals de qualsevol espanyol decent, tractant-los banda de delinqüents i de xusma. Naturalment es refereix a polítics i governants catalans i, per extensió, als independentistes. Si hagués dit explícitament que tots els independentistes som xusma i delinqüents li hagués dit miserable, però no ha estat així. No fa molt ja va dir que el govern espanyol havia d’intervenir Catalunya perquè estava incomplint la constitució i que ja podia anar preparant un general de brigada de la Guàrdia Civil perquè prengui el comandament del Mossos d’Esquadra i si la gent es manifesta pel carrer, que ja es cansaran perquè de manifestar-se no es menja. Un sinistre personatge que representa el Partit Popular al Parlament Europeu. Potser ja els està bé.
La segona perla és el fet que el govern espanyol no ha destituït ni tan sols ha desautoritzat la senyora Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya, aquella que segons Vidal Quadras hauria de dirigir Catalunya despès que el govern espanyol dissolgués l’autonomia catalana. Ho havien demanat el Govern i els partits demòcrates de Catalunya. Aquesta senyora va donar un diploma Hermandad de Combatientes de la División Azul, aquella que va lluitar a la Segona Guerra Mundial a les ordres dels generals de Hitler. La División Azul en realitat es deia, la Divisió 250 d’infanteria i formaven part de la Wehrmacht (Einheit spanischer Freiwilliger). No oblidem que van jurar lleialtat al fhürer. Per tant qualsevol símbol que faci referència a la divisió 250 l’exèrcit de la Wehrmacht, és un símbol purament nazi. Per no desautoritzar-la han un argumentat que exmembre de la División Azul va desfilar als actes del Dia de la Hispanitat el 2004 quan José Bono era ministre de Defensa. Tot un argument. Segurament caldria explicar als alemanys quina delegada té el govern espanyol i que no li fa cap vergonya tenir-la. Segurament els alemanys no trobarien gens normal un homenatge, per “motius històrics”, de les tropes hitlerianes. Cal esperar que ara la delegada no vagi al funeral de Jorge Rafael Videla, per “raons històriques”. Res no seria estrany si observem que el dictador Franco segueix enterrat en una basílica monumental, lloc de visita. Potser a la “marca Espanya” que tan defensa García-Margallo li podrien posar en un fullet recomanant que els turistes que visiten Espanya poden acostar-se a veure la tomba del dictador. Per cert, llegia que ara l’Estat destina prop de 300.000 euros al Valle de los Caídos. Res, que en èpoques de restricció cal tenir prioritats. Potser Espanya tindria uns ingressos si oferís un mausoleu a Argentina per enterrar Videla.
La tercera perla és l’expulsió de l’Estat espanyol de Nouredine Ziani, el director de l’Espai Catalanomarroquí de la Fundació Nous Catalans propera a CDC. El CNI diu que Ziani col·laborava amb els serveis secrets marroquins i que donava suport als extremistes islamistes. Els que hem escoltat Jorge Fernández Díaz sabem que igual que diu que l’avortament té alguna cosa a veure amb ETA, pot confondre l’extremisme islamista amb ballar la sardana. Acostuma a ser un home ben informat, com vam veure quan va explicar que el govern espanyol desconeixia qui va fer l’informe que vinculava Mas i la família Pujol amb comptes a Suïssa. De fet no sembla que s’hagin aplicat gaire garanties jurídiques al senyor Ziani. Deu ser legal perquè és estranger, però no m’agrada que s’expulsi algú sense dret a defensar-se. La revista Time es pregunta si és un espia o un sobiranista (reportatge original)? Clar que la revista Time està feta a la Pérfida Albión. Time repassa la tasca que fa la Fundació Nous Catalans ajudant els immigrats a integrar-se en la societat catalana. I destaca també que una de les funcions principals és la d’explicar als nouvinguts el procés d’independència. No penseu malament, el govern espanyol mai no jugaria brut. Qui tingués Guantánamo.
La quarta perla del dia és que el Consell de Ministres ha aprovat la reforma Wert d’educació, que, entre altres coses, obliga la Generalitat a pagar les classes en castellà (informe del consell de ministres sobre la llei). Aquest tema és l’obsessió Wert. Per solucionar el problema s’ha inventat una nova forma de fotre’ns els diners, resulta que l’Estat pagarà l’escola en castellà però ho restarà dels traspassos al govern i ja han fet una reserva de 5 milions d’euros en la memòria econòmica de la llei. Normalment el govern espanyol fa lleis amb unes memòries econòmiques que fan pena i que mai no s’acompleixen, però aquesta vegada han tingut un detall amb nosaltres, cal agrair-los-hi. Això és diu Guerra a Catalunya.
La resposta catalana ha estat immediata. El vicesecretari de Coordinació Institucional de Convergència Democràtica de Catalunya, Lluís Corominas, ha assegurat que no faran un pas enrere i que hi haurà una resposta contundent. Ha dit que la llengua és cosa nostra i la defensem igual que l’estimem, i les agressions, sigui de manera verbal, per decret o per modificacions de la Llei, la societat catalana i el govern de Catalunya les respondrà amb tota contundència. Augura que la resposta serà social, no només d’un govern o una formació política, també del sector educatiu i de tota la societat, que ha entès que la llengua és un element bàsic que ha fet que en aquest país s’integressin millor les persones que han vingut de fora.
El president del Grup Parlamentari d’Iniciativa, Joan Herrera, ha demanat al govern que no apliqui la LOMCE perquè considera que és un disbarat. Per Herrera, la LOMCE és una aberració i un acte de propaganda que intenta dissimular una pèssima política del govern de Mariano Rajoy.
UGT s’ha mostrat indignada, ERC i Somescola han cridat a la insubmissió, les CUP a desobeir-la.
Seguiran més reaccions. Aquesta proposat és un absurd des del punt de vista pràctic, però no és una llei per millorar l’educació, si més no a Catalunya, és una llei contra Catalunya. Es tracta de reduir el català, que els molesta. Ho van fer al País València fa molts anys, i encara continuen, ho han fet a les Illes i a la Franja de Ponent. Ara toca Catalunya però no podran.
Està clar l’objectiu. Maria Dolores de Cospedal, emocionada, ja ha defensat la reforma educativa que vertebrarà una nació i farà que els futurs espanyols se sentin orgullosos. Brillant ha dit que la tasca dels docents d’ensenyar a les generacions futures no només continguts, sinó també a estimar i defensar el seu país. Un model educatiu vertebra una nació i fa que els futurs espanyols sàpiguen què és el seu país i que se n’han de sentir orgullosos i defensar-lo. El problema és que aquí no ensenyem que el país és Espanya, ensenyem que és Catalunya. Això és gravíssim. No hi ha cap altra intenció que trencar el país i enfonsar la cohesió social. No ho aconseguiran.
El millor que ens pot passar és que la independència l’assolim abans que la llei s’aprovi. Altrament el problema explotarà perquè no cedirem ni un mil·límetre. Cal, però, ser optimista, cada vegada que mouen fitxa aconsegueixen més independentistes. De tot aquest enrenou, els únics que poden guanyar alguna cosa són els editors de diaris i amb Internet, poc.
Com tothom sap, el Gènesi, primer llibre de la Bíblia, diu que Déu crea el món en sis dies i al setè, molt content de la seva obra descansà tot declarant-lo dia beneït i sant. El que potser tothom no sap és que la comunitat dels essenis va escriure els Manuscrits de la Mar Morta, són uns vuit-cents, trobats en onze coves. Allà es descriuen coses que la Bíblia no ha incorporat.
Nosaltres a la feina. Tenim una altra creença, l’evolucionisme polític que s’enfronta al creacionisme polític. Nosaltres pensem que per sobre de qualsevol constitució està la democràcia. Creiem que una constitució que surt d’un procés de transició mal resolt, amb els poders fàctics amenaçant-la no és vàlida, especialment quan no respecte el dret dels pobles a decidir. Creiem que tenim tot el dret a votar i decidir si volem continuar així o volem encetar una nova forma de vida. Ells creuen que com que la constitució ens fa seus, els seus vots poden distorsionar les nostres decisions.

Les eleccions anticipades a Catalunya estan en mans de Cristóbal Montoro.
Aquesta setmana hem escoltat les declaracions de Germà Gordó en les que deia que una consulta només serà possible si hi ha realment un acord amb l’Estat. També a Duran i Lleida dient el de sempre. A Mas contestant dient que cal menys soroll i més discreció i ara a Francesc Homs
Sembla que no se n’adonin! El govern espanyol, i els seus aliats, només esperen una fissura per intentar desacreditar-nos. Nosaltres a la nostra, sense cap diferència aparent. Que vagin on vulguin recorrent les declaracions de sobirania i
Jordi Pujol ha assegurat que a Espanya no funciona res, no funcionen ni el Tribunal Constitucional, ni els partits, ni les Corts, ni el Banc d’Espanya, ni el Tribunal Suprem ni les autonomies. Amb una generositat extraordinària ha dit “no funciona bé”. Segurament algú menys prudent hagués dit una altra cosa.
El Govern està desesperat. La situació financera és dramàtica i sense vies aparents de solució ni a curt ni a mig termini. Pel que afecta a la tresoreria no hi ha per on sortir-se’n. Altra cop llegim que
Jo no sé si alguns polítics són ximples o ho fan veure. Hi ha una crisi econòmica que ningú no se la imaginava fa poc. La corrupció entre alguns polítics és manifesta i, si bé hi ha afectats de la majoria dels partits polítics, des de fa anys més que sospites graviten sobre al partit del govern espanyol. El forats bancaris més increïbles i que han portat a l’Estat al rescat, és digui amb els eufemismes que es vulgui, estan ocasionats per polítics o amics de polítics posats a banquers. Sense anar més lluny, el forat més impressionant de la banca té el seu origen en la política centralista espanyola que volia tenir el banc més gran a Madrid i les amistats d’Aznar. El Banc d’Espanya no està molt allunyat de la política i la seva gestió va ser com per passar als manuals de la ineptitud si és que només va ser això i no una manera esbiaixada de gestionar. Els banquers més inútils s’han jubilat han pensions exorbitants com a premi a la seva gestió mentre desnonaven i deixaven famílies senceres a la misèria i sobre encara els exigien pagar un deute. I la justícia muda. És legal.
coses. Estan defensant el que consideren just i això és el que veu la gent.
que els meus diners ajudin a la gent que ho necessita.
Aquesta ha estat una setmana amb alguns fets que es poden aprofitar per especular sobre el futur immediat de Catalunya. De fet molts diaris i comentaristes ho estan fent.
A la vida política de Catalunya dels darrers temps hi ha dos indicadors que es mouen de manera interrelacionada, però que podem llegir de forma independent. A vegades aquesta lectura independent és convenient, a vegades és senzillament una simplificació interessada de la situació social de Catalunya. Altres vegades es mesclen barroerament.
El dijous 7 va fer quatre anys de
Si ara fem la fotografia del que hi havia i el que hi ha, veurem marcades diferències. Qualsevol observador dirà que la independència de Catalunya és una possibilitat i que el govern espanyol està nerviós i ha tret el pitjor de si mateix. No hem avançat? Quina diferència entre el nombre de favorables a la independència i els contraris ara comparat amb el 2008! I a favor del referèndum? Us ho pensàveu aleshores?
Com sabeu, aquesta setmana es va posar a votació al Parlament de Catalunya un resolució a favor d’un referèndum a Catalunya per preguntar si volem o no ser espanyols. Carme Chacon no va votar a Madrid a favor del “dret a decidir”, cosa que si van fer la resta de diputats socialistes escollits a Catalunya.
Portem unes setmanes que han fet que el famós Dragon Khan amb el que es va batejar el Govern de Pasqual Maragall quedi com una anècdota.
He vist per TV3 la caiguda d’un meteorit als Urals. Més tard havia de passar a prop un asteroide. Entremig apareixia estel·lar Soraya Sáez de Santamaria. No he sentit que imputessin ningú, ni tampoc s’ha descobert cap compte d’un membre distingit d’algun partit a Suïssa. No he sentit cap intervenció de Sánchez-Camacho ni de Rivera. Divendres 15 ha estat un dia estrany. Potser la conjunció astral de tres fenòmens celestials en el mateix dia no havia passat des de fa segles.
Estic molt agraït a la vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaria. Comprendreu la meva gratitud perquè és el divendres que preparo el meu escrit setmanal. La majoria de les vegades no sé sobre què escriuré, però “ella” és la meva font d’inspiració.

