Avui, abans d’entrar en matèria, haig de recomanar-vos que us connecteu a Ràdio Som creada per un membre de la junta directiva del Centre Català de Negocis. Si sou a Barcelona, molt fàcil, al 94,2 del dial de FM. Si sou fora de la capital el senyal es perd ràpidament. Ho he comprovat avui. Mitjançant Internet és possible escoltar-la d’arreu però no us ho sé explicar. Potser amablement Josep Prat us donarà un cop de mà. A partir d’ara és la nostra ràdio, la primera ràdio independentista del país. Hi trobareu molts amics que hi participen.

I anant al tema que volia abordar avui: la situació de pactes i coalicions. Com sabeu, a finals de juliol vam crear la Coalició SI amb l’objectiu d’arribar a pactes i aconseguir una candidatura única, transversal i plural. D’aleshores ençà hi ha hagut baixes. Així, dilluns al vespre únicament quedàvem la Crida per la Terra, la CUP d’Arenys de Munt, el Bloc Sobiranista Català i Suma Independència. Durant les darreres setmanes hem mantingut diverses converses amb Reagrupament amb l’objectiu d’assolir un pacte. Les converses, en bon clima, encara no han acabat.

A la vista de la situació dimarts al matí vaig mantenir una conversa amb Reagrupament i la conclusió fou un acord. En un comentari a l’article de la setmana passada, per explicar això, vaig escriure (31-8-2010 a les 14:29):

Em resulta molt difícil respondre a tothom avui. M’he passat el dilluns i avui al matí amunt i avall, amb reunions.

Vaig dir que creia que les eleccions s’endarreririen, sembla que serà així, també que abans del dia 4 era impossible el pacte. Voldria dir derrota d’un o altre. A partir del 4 les coses canviaran, més encara conforme passin els dies.

Aquestes dues setmanes he dit que havia pres la decisió de defensar l’opció, al meu parer més creïble. He estat en un mar de dubtes sobre si mantenir-me al marge o no. La meva decisió agradarà a uns, molestarà als altres, em tractaran d’ingenu, etc. Alguns pensaran que si vull una cadira, altres m’entendran. Mai plou a gust de tothom. Només puc dir-vos que en tot moment he procurat explicar les coses com les veia.

El meu suport, que inclou a unes poques persones que hem estat intentant des del mes de desembre la unitat, significa la meva incorporació als darrers llocs de la candidatura de Reagrupament per defensar l’opció que crec més vàlida. Res més.

Seguiré treballant per una unitat més àmplia, si es produeix tornarem a parlar.

Estic convençut que si les eleccions són d’aquí 3 mesos al final del camí només quedarà una opció. No vull ser més explícit i donar raons.

Amb tot, si que us faig una demanda. Els que estigueu empipats amb la situació (jo no sóc feliç), i si quedessin dues opcions i jo estigués equivocat, us tapeu el nas i voteu a qui us agradi més, comptant a ERC, però no us quedeu a casa perquè això és afavorir l’unionisme. Seria afavorir la pervivència de Catalunya dins l’Estat espanyol.

Val més un vot independentista que una abstenció.

A l’endemà el Bloc Sobiranista Català va arribar a un acord pràcticament idèntic. El nostre acord no implica en cap cas l’abandó de la Coalició SI, seguim treballant amb l’objectiu de la unitat. En cap cas hem negociat llistes ni res semblant. Senzillament hem dit públicament que la nostra opció és Reagrupament. Les converses prosseguiran amb l’objectiu d’un acord global de la Coalició SI. El temps ara importa menys. No crec que es produeixi de forma immediata però si crec que es produirà aviat.

Més encara, crec que durant les properes setmanes podrien produir-se moviments que acostarien a opcions avui rivals. Personalment tinc amics tant dins de Reagrupament i com de Solidaritat Catalana per la Independència. Respecto les opcions de tothom de la mateixa manera que vull respectin la nostra. Si les coses van bé, potser d’aquí poques setmanes els que discrepen podrien estar junts, igual que alguns que avui estan enfrontats fa quatre dies estaven junts. No té sentit una guerra entre independentistes. No tenen sentit enemistats i desqualificacions. No ho dic ara, ho he escrit sempre. En el pitjor dels casos podrem ser rivals però no enemics. Els enemics són uns altres.

Ara passaran uns dies que permetran que al panorama s’esclareixi. Es produirà un procés de concentració. La suma és encara perfectament possible.

L’altre dia, arran de la mort del filòsof català Raimon Pannikar, Agustí Esparducer m’enviava un correu electrònic amb una frase extreta d’una entrevista amb el filòsof. Deia Pannikar (minut 13:40): el més difícil és gestionar la pròpia llibertat, si no us agrada no ho feu, és ben senzill. Com em deia en el correu, les reflexions finals m’han impactat. Jo dic: a mi també.

Senzillament, actueu d’acord amb la vostra consciència.

Si sumem, guanyem!

Divendres a la tarda l’he passat fent una neteja de bosc. Sóc membre de la junta d’Amics i Veïns de Tamariu i un dels organitzadors de la neteja, concretament una font molt visitada. L’any passat ja vam fer el mateix. Cal que digui que aquest any hem recollit menys brossa, lògic, només era d’un any, però déu n’hi do. Dues televisions, un bon nombre de garrafes, ampolles, un coixí, bosses de plàstic, etc.

Al matí feia una mica de propaganda per animar a algunes persones a anar-hi. Em comentava una noia que el que cal fer, que també costa, és no embrutar. Té raó, però tenim el país que tenim.

Estem molt cofois d’ésser catalans, els millors del món, però quan anem pels carrers, els boscos, les platges, etc. podem veure que som bastant porcs. Brutícia arreu. La culpa, dels ciutadans. Tanmateix no només. Les facilitats per ser nets són molt poques. Algú ha vist cendrers a les poques papereres que hi ha pel carrer? Algú ha vist autèntiques campanyes per fomentar el civisme? Jo poques. Només ara em ve al cap una, la que fomenta no fer miccions al carrer. Em pregunto que haig de fer a les 2 de la matinada pel carrer si no em puc aguantar? Quants urinaris hi ha? Per què no es pot trobar un urinari a Barcelona? Per què les nostres ciutats i pobles tenen tan poca neteja o millor, tan pocs mitjans per afavorir-la? Naturalment perquè els responsables municipals o no tenen cap mena de sensibilitat o els manca la intel·ligència que per fer-ho possible. Segurament una mica de cada, no tot ho fan els diners.

El nostre país necessita millorar, l’educació dels ciutadans s’ha d’incrementar, no podem continuar donant una imatge de bruts i mal educats.

Tantes coses han de canviar en el nostre país! Per moltes no ens caldria un estat propi, per moltes altres si. Jo sóc dels que estic il·lusionat esperant que aquest nostre estat propi arribi aviat, però estic ben amoïnat. Veig manca d’intel·ligència (i potser també a mi em manca).

Aquestes dues setmanes he manifestat algunes coses de com podria anar la tan desitjada unitat. La veritat és que cada vegada la veig més difícil.

És possible que quan llegiu això hagin passat coses que jo ara ni sospito, però molt em temo que si no hi ha un miracle no tindrem la tan volguda unitat.

La pregunta és: què hem de fer els que ara per ara som fora dels dos blocs dominants i tenim vocació d’unió? He donat raó de la meva opinió sobre qui prefereixo, però això és una opció personal i no sé que decidiran els avui companys d ela Coalició SI. Tampoc sé si arribarem a una visió única.

Estem en una guerra fratricida que no m’agrada. Podria evitar-se? Ho sabrem dilluns Laporta i Carretero hauran parlat si la reunió no se suprimeix per les filtracions. Potser si, potser és la darrera esperança d’unitat.

Avui penso que les eleccions no seran convocades dimarts i que seran el 28 de novembre o el 13 de desembre. El PSC està al seu nivell més baix, no veig quin interès pot tenir Montilla per convocar ja si durant unes setmanes més poden intentar aprofitar-se d’alguns afers per fer mal a CiU. Probablement si jo estigués al seu lloc, anunciaria la setmana vinent que les convoco per al dia 13 de desembre. Unes setmanes per recuperar la intenció de vot. Pitjor expectatives no poden tenir.

En aquest context, si jo fos Laporta no tancaria llistes res i deixaria el pacte obert. Si fos Carretero intentaria convèncer al meu, avui, rival de la necessitat de deixar aquest temps per negociar un model de pacte. Com pot imaginar-se algú mínimament intel·ligent que Reagrupament entrarà en aquest sistema dissenyat per Laporta i els seus amb una quota dels sis primers per Barcelona tancada? És absurd. Només proposar-lo seriosament és tractar a Carretero d’idiota o no voler el pacte. Espero que només sigui un punt de partida per arribar a un altre lloc. O potser la proposta real és un altre i les coses podrien  anar millor. Espero que així sigui.

Quan un parla de pactes ha de partir de la idea que mai no es poden fer fent que algun dels partners aparegui com a perdedor. Tu guanyes, jo guanyo, un bon principi per a qualsevol negoci.

No m’agrada la guerra oberta i em sento mot incòmode, especialment, com us deu passar a molts de vosaltres, tinc molts amics als dos grups. Que difícil és tot quan seria tan fàcil!

A més estic atabalat perquè alguns amics em demanen que faci alguna cosa. Què hi puc fer? Si ho sabés ho faria. Paraula.

Seguim intentant la suma.

Si sumem, guanyem!

Fa un parell de dies vaig ser a Prada de Conflent per participar a la Universitat Catalana d’Estiu. Vaig ser a una taula rodona, convidat per Església Plural, parlar d’ètica i política. Per respondre com plantejaríem les coses en una Catalunya Independent i si és possible un nou ordre social.

Vaig compartir la taula amb Antoni Castella, de Sobirania i Justícia, Santiago Espot , de Força Catalunya, i Montserrat Tudela, de Reagrupament. Un plaer sempre compartir un debat amb amics. Unes presentacions ben diferents perquè tots som diferents i unes bones preguntes per part del públic assistent.

Un dels ponents, Antoni Castella, ens va dir en la seva intervenció, que Sobirania i Justícia no participaria a les eleccions i que donaria suport a la força independentista resultant de les esperades aliances. Ens la va demanar a la resta. En acabat ens vam fer unes fotos d’unitat.

Els que érem allà teníem ganes que les coses anessin endavant i hi vàrem parlar força.

Ho deia Joan Carretero aquell mateix dia en una entrevista a Els Matins de TV3. Estem parlant-ne. Jo només us hi puc dir, ho avançava en aquest bloc la setmana passada, crec que per a mi es donen totes les condicions necessàries i suficients per col·laborar amb Reagrupament.

Formo part d’un col·lectiu plural, la Coalició SI, i per tant amb actors diferents i necessitats conjuntes diferents. El conjunt hem de plantejar-nos internament alguns aspectes i avançar una mica més. Trigarem molt? Evidentment no, impossible si les eleccions es convoquen el dia 30 o 31, però en tot cas, com que hem començat tard i l’agost no és el millor moment, segur que uns dies. Espero que pocs.

Ja sabeu ara el que més crípticament deia la setmana passada.

Avui, circumstàncies estranyes, m’han fet arribar tard a aquesta cita, però he dit el que volia dir amb molt poques paraules. Són les que volia dir.

Estic segur que la suma anirà endavant. Hi serem tots? No ho sé, espero que si, per mi no quedarà perquè

Si sumem, guanyem!

A mi m’agrada el psicòleg Howard Gardner i dels seus escrits sempre trec raonaments sobre conceptes que em resulten molt útils en les meves reflexions. Ell parla del lideratge i en base al que diu he estat reflexionant sobre el concepte de líder i la situació actual del lideratge dins de l’independentisme.

El lideratge no es pot treure de context. El lideratge en ciència experimental està més relacionat amb la creativitat, mentre que el lideratge en política està més aviat relacionat amb la capacitat d’influir.

Un líder polític ha de ser capaç de transmetre “la seva visió”, un a història, un compte, basat o no en la seva vida, que faci que els potencials seguidors s’identifiquin. D’alguna manera, encara que no cal que la gent vulgui ser com ell, la gent ha de sentir que encarna un ideal, que hi confien. Un líder pot ser vàlid per a un període històric concret i deixar de ser-ho després. Gardner ens cita a Churchill o De Gaulle, líders durant la Guerra Mundial i perdedors després.

El líder polític és capaç de moure el col·lectiu cap a un projecte concret, rebre el suport dels seguidors. En el context polític democràtic, obtenir molts vots per al seu projecte.

El líder ha de ser identificat com el conductor que ens portarà a un projecte nacional determinat. El líder guanyador ha de projectar la imatge del país que els seguidors voldrien. Tanmateix, el que no poden fer mai els líders o els que ho volen ser és comunicar unes idees i trair-les amb les seves accions. Està clar que una persona que vulgui liderar una campanya en favor de la monogàmia no pot viure públicament en la promiscuïtat. De lideratges frustrats em tenim de ben clars a la política catalana. No cal anar molts anys endarrere.

El votant català, davant unes eleccions, es troba amb una sèrie de sigles, que corresponen a partits, però no hi veu líders. Són projectes més o menys coneguts entre els que hi pot triar. Encarnen quelcom perfectament conegut per ell. Pràcticament qualsevol persona mínimament il·lustrada sap què pot esperar de CiU, d’ERC, d’ICV, del PP o del PSC. Difícilment tindrien cap sorpresa si fossin al Govern. No hi ha lideratge, cap no transmet la il·lusió col·lectiva d’un país nou, però si que hi ha projecte conegut.

La presència d’un líder en el panorama polític podria fer quallar noves sigles al seu voltant que farien trontollar l’stato quo. L’independentisme està actualment ben viu al nostre país, per raons emocionals i per raons de caire econòmic (veieu el magnífic article de David Garcia) i per altres no menys importants (veure el brillant article de Suso de Toro), però fins que no es demostri de forma clara, l’independentisme està mancat del líder capaç de moure aquests votants cap a un projecte concret.

Evidentment els líders en potència existeixin ara i el ferri control dels mitjans per part del “sistema” impedeixen que la seva veu arribi amb claredat a tothom. Avui el líder en potència s’ha de servir de mitjans que puguin competir amb la maquinària els partits. Arribar un dia a la TV no serveix de gaire, com va predir Andy Warhol, a la nostra època tothom tindrà quinze minuts de fama. Cal alguna cosa més.

És bastant evident que per obtenir vots has d’aconseguir que els teus potencials votants sàpiguen que existeixes i també quin és la teva “visió” quin és el teu somni que vols compartir. Que coneguin el teu projecte de país. Que sàpigues transmetre il·lusió permanent (no un aplaudiment en un míting davant d’una munió de gent engrescada). Han de saber qui ets, com és la teva vida i que aquesta forma de ser i viure inspiri confiança. Sense que calgui arribar al conegut “I have a dream” de Martin Luther King o al més modern “We can” de Barack Obama, cal crear un egrègor (ἐγρήγοροι), un pensament col·lectiu, una comunió que abasti raó i emoció.

El líder ha de comunicar de forma directa. Pot escriure el millor discurs i repartir fotocòpies. No serveix de gaire. Un discurs menys brillant però comunicat de viva veu, amb emoció, transmeten credibilitat, engrescarà molt més, comunicarà, s’establirà un corrent energètic que unirà a tots els presents. Hi haurà sinergia, els que l’hauran escoltat ho transmetran. La qüestió no és si el discurs és millor o pitjor, si parla millor o pitjor. La pregunta és: Ha deixat pòsit? Els que han escoltat a l’orador el recordaran positivament? Creuran en ell? Seran els seus apòstols?

Si apareix un candidat a líder (no em refereixo a un candidat dels partits – màquina existents) que encarna un model de vida rebutjat per la població, segur que no serà líder. Podrà estar davant d’un projecte si se sap envoltar de les persones adequades, però mai no serà líder. Ser líder implica reciprocitat. El líder comunica una imatge i rep l’escalfor. I no parlo d’un míting sinó d’un mig i llarg termini.

Això em porta a dir que el lideratge depèn del medi. Per exemple, l’adulteri és motiu d’abandó d’un candidat als EUA, aquí dubto que se li donés gaire importància. La moral col·lectiva és diferent en un i altre lloc. Així quan dic un model de vida no estic fent una qualificació moral, senzillament ha de tenir uns principis, una forma d’actuar, que la nostra societat consideri necessaris en la política actual del nostre país.

A mi, sense estar gaire segur de posseir la veritat, em sembla que la credibilitat i la coherència són dues de les virtuts necessàries. No calen gaire proclames de patriotisme, calen accions que reflecteixin que sempre s’actua d’acord amb el que es diu. Per altra banda, la societat catalana rebutja l’amor al poder (en diuen poltrona). Ja sabeu que segons la meva opinió un líder polític ha de tenir ambició de poder (si voleu la justa necessària), altrament no li compensa embolicar-se, el seu cervell no obtindrà gaire recompensa.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se si tenim el (o els) líder(s) polític(s). Vagi per endavant que no crec en la perfecció, però que tampoc entraré en aquest maleït costum caïnita dels catalans de maldir dels que tenen el mateix objectiu que jo: la independència. No vull col·laborar a fer riure al nostre autèntic enemic, l’unionisme.

Podria fer una anàlisi personal de cadascuna de les persones que avui estan en el moviment polític independentisme i que, més o menys, es postulen per liderar la independència. Podem analitzar si arriben a tothom, si transmeten aquest somni col·lectiu. Cadascú de nosaltres podria avaluar la capacitat comunicativa, la coherència, la credibilitat, la capacitat de fer-nos somiar col·lectivament , etc. de cadascuna de les persones que coneix. Segurament si contestéssim una enquesta sobre qualitats d’aquestes persones no diferiríem gaire.

Ningú no és perfecte, més difícil encara amb el sistema en contra, però jo us diré que, sota el meu punt de vista, entre tots hi ha un que acompleix un nombre més gran de condicions de les que jo considero essencials. Igual sabeu quines són aquestes condicions. No diré més. Només afegiré que si arribat el dia D, no hem aconseguit la necessària unitat, faré un pas endavant per donar-li el meu suport i m’hi posaré al costat, ho millor darrere seu, per tal que ningú pensi que vull fer ombra. La independència és a tocar.

Si sumem, guanyem!

Jo segueixo convençut de la possibilitat de la independència a curt termini. També que si no l’aconseguim serà culpa nostra. Per explicar la majoria de les coses mal fetes no cal pensar en la malícia, l’estupidesa les justifica.

Mentre reflexionava sobre la situació de l’independentisme i la possibilitat d’una coalició em venien al cap les raons individuals que ens fan actuar d’una o altra manera. Els éssers humans som molt complexos, és cert, però el resum de per què actuem d’una o altra manera és molt fàcil de fer. Nosaltres, com qualsevol animal, només podem percebre a través dels nostres sentits i és el nostre cervell el que ho integra tot. La nostra motivació és sempre la recompensa química que es produirà al cervell. Cadascuna de les eleccions que fem depèn del què esperem. Actuem igual que fan els gossos quan recullen un objecte que els has llençat per tal que, en donar-te’l, els donis el premi. L’ensinistrament ha creat unes connexions cerebrals que condicionen la seva acció a la nostra resposta. Premi o supressió del càstig, així funcionem. La diferència entre nosaltres i el gos és que som capaços d’esperar recompenses a més llarg termini. Així, si una persona fa un règim estricte per aprimar-se sap que la recompensa, aprimar-se, trigarà temps. Un gos no és capaç d’una previsió d’aquesta mena.

La nostra ètica també està subjecta als mateixos principis. Una persona és bona perquè li produeix més plaer que ser dolenta. El dolent no obté cap plaer en ser bo, mentre que li recompensa ser dolent. Naixem bons o dolents. En part si i en part no. La genètica determina una gran part del nostre comportament, però una altra part depèn de molts altres factors, nosaltres som capaços de crear els nostres circuïts de recompensa. Per exemple, una alimentació adequada de la mare gestant i del nen en els primers dies, mesos, anys de vida, determinarà fins i tot la seva capacitat d’adaptació a l’escola. M’allargaria molt, però resumint, cadascú de nosaltres té uns sistemes de recompensa propis i pretendre que els altres actuïn de forma que no obtinguin recompensa és un error. Màxim que el risc de càstig superi l’esperança de benefici.

El fracàs dels sistema educatiu és que no es basa en aquests principis. Fa anys que és així i això fa que els pares i mestres d’avui hagin estat educats sota conceptes equivocats. Això portà al fracàs. Costarà anys canviar-ho. Primer cal ser conscients, però, del problema. Em sembla que poca gent s’adona d’on rau el problema.

Per què dic això? Perquè en cadascú de nosaltres existeixen una sèrie de motivacions que impulsen la nostra acció política. Tots ho fem perquè esperem una recompensa. Segurament una anàlisi aprofundida i sincera de nosaltres mateixos ens diria quina. A vegades fins a mi mateix em resulta difícil determinar per què faig les coses.

Les motivacions, simplificant molt, tenen a veure amb l’obtenció de béns materials, el sentir-se poderós i la vanitat. Segurament, vosaltres mateixos, si ho rumieu, podreu treure alguna conclusió de per què actuen d’una forma determinada els diferents actors polítics.

Jo, per exemple, em sentiria tan afalagat i feliç si em reconeguessin com un dels que ha contribuït a la independència de Catalunya… No em cal res més. I això no és més que vanitat. Per a mi seria una recompensa tan gran com per un altres seure al Parlament i liderar un grup. O per un altre enriquir-se gràcies a la política. Cadascú de nosaltres obtindria la recompensa de forma diferent. A l’hora de triar només cal que siguem capaços de determinar si les motivacions dels actors polítics, les recompenses, cauen dins del que considerem ètic. A mi m’encanta que algú vulgui el poder. Us imagineu un país on ningú volgués ser dirigent polític? Jo admiro a aquells que ho volen ser i actuen amb ètica. Així quan a vegades dieu: aquest vol un seient! Jo penso, molt bé! Sempre, però, que m’inspiri confiança. Igual que està molt bé que algú posi per davant el guany de béns materials, serà un creador de riquesa, convenen molts. Ara normalment no el voldré de polític perquè a la política no t’enriqueixes honradament. I un vanitós? Si, també! Voldrà fer coses bé per tal d’aconseguir un copet a l’esquen a, un reconeixement.

Només cal que siguem capaços d’acceptar les motivacions dels altres sempre que veiem que el seu comportament és ètic. Les motivacions dels altres no tenen perquè ser les mateixes que les meves.

De totes formes, quan veig alguns moviments, m’adono que manca ètica. I és aquí on les coses trontollen. Quan allò que recompensa a la persona en qüestió és el seu benefici (poder, diners o vanitat) i no allò que considero el bé comú (en el nostre cas l’alliberament nacional) malament.

Tant és que el partit perdi alguns escon si jo em mantinc de líder. Si passa això, malament. Ho considerarem poc ètic.

I això em porta a pensar també en com es fan les llistes de les candidatures. Algú creu que a les llistes es posen les persones més capacitades? Les que faran millor la seva feina? Les que aportaran més vots? Doncs no. És tracta d’un joc d’equilibris entre el que es troba la capacitat de l’individu seleccionat per acostar-se al líder, trobar suports, etc. Una persona intel·ligent? Bé, depèn com és miri. Howard Gardner parla de les intel·ligències múltiples i ens descriu unes quantes. Segurament es tractarà d’una persona hàbil, amb una certa intel·ligència emocional, però sobretot interpersonal. Podria resultar, però, que fos un perfecte estúpid en la gestió.

Algú creu que el president del govern espanyol no és intel·ligent? Si em dieu que si, us diré que no. Si em dieu que no, us diré que si. Té, probablement, no sóc psicòleg, una bona intel·ligència interpersonal que li va permetre ser líder del partit. Després les coses li van venir bé. Té la intel·ligència necessària per crear un bon equip de col·laboradors? No, en absolut. Ha demostrat intel·ligència dirigint l’Estat? No, en absolut. Més encara, ha demostrat ser una persona ètica? Tampoc. Les seves decisions en moltes matèries han demostrat una total manca d’escrúpols. Recordeu quan , en contra de tota lògica, va repartir 4.000 milions d’euros. No sabia que venia una crisi econòmica mundial? Si ho sabia i va mentir, va tenir un comportament que hauria de ser mereixedor d’un càstig exemplar. Si pensava que la crisi no afectaria a l’Estat espanyol perquè era l’economia més sòlida del món: un ignorant indigne de dirigir res.

Igualment he vist manca d’ètica en el Sr. Rajoy. És ètic impugnar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? No ho sé, depèn, si ell creu que som espanyols i tots hem de tenir exactament les mateixes normes, si, altrament no. On la manca de decència es demostra és quan impugna uns articles de l’Estatut català i no ho fa amb l’andalús. Un individu així està qualificat per dirigir un Estat? Evidentment no. Li manca la més mínima ètica.

El problema és, quan per un fenomen psicològic complex, tots els membres del partit defensen l’acció no ètica. La cosa es complica. Tot un col·lectiu posa per davant la consecució del poder per davant de la justícia.

He posat aquests exemples, ben coneguts, però a Catalunya passa igual. Amb els que estan al Parlament, però tampoc se m’escapen alguns tics dels que no ho estan. Quina explicació lògica té la manca d’unitat?

Començo per dir que jo crec que sense pluralitat i unitat ningú entrarà al Parlament. Per tant només vull la unitat plural. Absoluta? Impossible, però sobretot pluralitat. Algú creu que si el meu objectiu hagués estar ser en una llista no hi seria? El meu objectiu és la pluralitat.

Quin és l’objectiu de la candidatura? En aquest cas no és la de governar el país, és la de declarar la independència, per tant el valor suprem, el que han d’aportar els candidats són vots. Vots de tots els sectors.

I a mi que ningú em vingui amb històries ni legitimitats. La llista es fa pensant en això i posant els millors en els llocs amb possibilitats de sortir. I això és el que han fet ho faran uns i altres (bé potser tots no seran els millors).

I no ho critico. Reagrupament va fer la seva llista en un despatx (la va ratificar l’assemblea). Solidaritat Catalana per la Independència farà el mateix. Va corregint el discurs inicial, per als primers llocs, els que compten: decidirà “la cúpula” i l’assemblea ratificarà.

Al meu entendre, la forma més senzilla seria aquesta. Algú amb seny pensa que la majoria dels primers que ha posat Carretero no haurien de ser? I els que tenen al cap Laporta i cia.? I alguns de la coalició SI? Són massa gent? Cap problema, segur que, si cal, alguns s’autodescartarien. No seria bo provar-ho?

Deixem-nos de fanatismes, ara tots som de Reagrupament, ara reneguem de Reagrupament i marxem amb el grup de Laporta. I perquè no hi ha més temps… La convocatòria d’eleccions serà probablement el dia 31 d’agost. Això cal tancar-ho ja. Si ho fem, la campanya estarà feta, serà un esclat. Sumem d’una vegada.

Si sumem, guanyem!

Em serà difícil fer un resum de tot el que ha passat aquests dies i explicar on som i les diferents posicions, però ho intentaré. Diré el que sé i puc dir. Lògicament hi ha aspectes que crec haig de mantenir reservats. Amb tot, no crec que afectin al resultat de la meva explicació.

Com tot recordareu, el dia 12 d’abril es va presentar a Òmnium Cultural un manifest impulsat pel Dr. Moisès Broggi, el Molt Hble. Heribert Barrera, el Dr. Oriol Domènech, l’Hble. Agustí Bassols i el Sr. Joan Blanch. Ara el coneixem com a Manifest 12 d’abril. Recordo l’esperit i l’ambient. Allà era gairebé tothom i la gent estava molt animada.

Recullo un dels paràgrafs del Manifest:

No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap a aquest objectiu. Per això, els sotasignats, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.

Durant les setmanes posteriors, Josep Maria Minguell, actuant de coordinador i perquè no dir-ho ànima del projecte, va establir múltiples contactes per posar en funcionament la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fruit d’aquesta tasca, el 14 de juliol de 2010 va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès la reunió de tots els partits i entitats que hi donaven o podien donar-hi suport. Va ser una reunió amb molta gent i que, com era lògic, no va permetre treure conclusions operatives.

Posteriorment, els dies 19, 22 i 27 de juliol van haver les reunions de treball, llargues, totes elles de quatre o cinc hores. El darrer dia es va arribar a l’acord de fer la declaració que es va presentar al Col·legi de Periodistes el vespre del dia 28. En destaco:

… els partits i organitzacions constituents de la Conferència Nacional del Sobiranisme, mobilitzats pel manifest del 12 d’abril, hem acordat constituir aquesta coalició independentista i hem decidit presentar-nos a les properes eleccions al Parlament català.

Lògicament el gran neguit de tothom és: no estan Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Aquí haig de fer alguns aclariments per a aquells que no recordeu les dates. Reagrupament és una associació que fa ja més d’un any que existeix i que va expressar la seva voluntat de presentar-se a les eleccions. Reagrupament el 14 de juliol ja disposava d’una llista de candidats a les properes eleccions. En la seva assemblea del 10 de juliol va acordar deixar a la direcció la potestat de modificar, si s’esqueia, alguns aspectes de la llista i incorporar fins el 20% de persones provinents d’altres grups o independents. Reagrupament, com a tal, va participar a la reunió de la Conferència Nacional del Sobiranisme del dia 14 i, sense una participació ben definida, va assistir a tres de les posteriors reunions.

Jo fins llegir el seu comunicat de dijous al vespre (Hi som, hi serem) creia que podrien incorporar-se als signants de la declaració del dia 27. No ho descarto del tot, però no serà demà. Quina és la raó que fa que no s’hagin incorporat? Evidentment donaré una resposta subjectiva, la meva opinió. Crec que és normal que una organització que considera que està més preparada i que té més associats i diners que els altres vulgui saber a priori quins seran els mecanismes pels que es faran les llistes. És normal que pretengui tenir un paper preponderant. Jo no dono res per tancat, espero que un cop s’arribi a acordar un mecanisme de distribució de proporcions i llocs a la llista, les diferències es diluiran i l’acord serà possible.

Mentre, des de Reagrupament ens han dit a tots que tenen unes propostes que es fonamenten en:

• La nació catalana ha d’esdevenir un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.
• Reagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum.
• La proposta de Constitució Catalana aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació.
• La regeneració democràtica de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents:
  • Sistema electoral basat en llistes obertes.
  • Limitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec.
  • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
  • Control, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics.
  • Llei electoral vinculada al territori.

No hi puc estar més d’acord amb aquet ideari.

El cas de Democràcia Catalana és temporalment diferent. De creació molt més recent, van assistir a la reunió del dia 14 a l’Ateneu i, posteriorment, a la del dia 19, més reduïda. Van ser-hi però no hi van participar. El dia 20 van presentar la proposta Solidaritat Catalana per la Independència. Crec que havent estat a la reunió on es plantejava la unitat ens ho havien d’haver dit. Personal ment ho vaig trobar desafortunat.

Fins fa uns dies existia el dubte de si Alfons López Tena i Uriel Bertran abandonarien els seus partits respectius. No fer-ho restava credibilitat. Per alegria de tots, ho van fer i aquest escull no existeix.

Des de Solidaritat Catalana per la Independència ens han dit que per problemes d’agenda no podien assistir a les següents reunions. Amb tot hem seguit parlant, hem tingut contactes i molt recents. La meva opinió és que parteixen del fet, real, que el seu líder és Joan Laporta. Es tracta d’una persona discutida per alguns, volguda per altres, però que ningú no li posa en dubte la popularitat i coneixement per part de l’electoral. Es tracta d’un actiu molt important, tot i que algunes persones assenyalen que corre el risc de patir atacs per la seva gestió al Barça, tenint en compte qui és el president del club. En qualsevol cas, avui és un gran actiu que la majoria vol que jugui el paper de líder.

Penso que el fet de tenir aquest actiu fa que vulguin que la candidatura unitària es produeixi a partir de l’adhesió o incorporació a la llista de signants de suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Aquesta posició em sembla difícilment acceptable per aquells grups que tenen una personalitat pròpia ben caracteritzada i que per mantenir-la volen la coalició.

Com deia les converses hi són i espero fructifiquin, s’acostin posicions i arribin a bon fi. És perfectament possible que quan llegiu això alguna cosa hagi canviat, les coses van ràpides.

I quina és la meva posició personal? Com sabeu, ens hem incorporat a la coalició “SI”. Per què? Perquè neix del Manifest 12 d’abril, està avalada pels seus impulsors i perquè la candidatura que pugui sortir serà equilibrada, plural i transversal i no obligarà a renunciar a les ideologies personals. Condicions aquestes de l’esmentat Manifest.

Personalment també m’hagués sentit còmode donant suport a qualsevol de les altres candidatures, però per això hagués calgut que haguessin acceptat una coalició amb els grups que els haurien donat pluralitat i que estan a SI. És fàcil d’entendre la meva simpatia per Reagrupament i Democràcia Catalana ja que i vaig militar 25 anys a CDC i veig grans similituds en la ideologia que destil·len els líders d’aquests grups i la de CDC. I justament és per això que em fan por perquè la independència no pot venir si no és de la mà de la dreta, el centre i l’esquerra plegats. Cal acceptar, excepcionalment, la pluralitat ideològica i la llibertat de vot.

Algú s’imagina al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans demanant el vot per Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència en la seva formulació actual? Jo no. He posat aquest exemple perquè com universitari m’és molt proper.

Caldrà seguir treballant aquests dies. No em fa por el temps, curt, perquè la millor campanya electoral seria un acord entre tots. Aportaria més que milers de cartells i falques radiofòniques. És el que tots ens demaneu i el que cal aconseguir.

Si sumem, guanyem!

Dissabte passat vaig escriure Setmana decisiva. Haig de confessar-vos que, en fer-ho, no pensava que les coses anessin per on han anat. Em referia a la Conferència Nacional del Sobiranisme i creia que a partir d’ella, amb molta generositat, es podria bastir alguna cosa que ens portés a la unitat transversal en defensa dels interessos de la nació catalana.

Reconec que els fets, fins ara no tenen res a veure amb el que jo esperava que passés aquesta setmana o potser el desig em feia perdre perspectiva, no ho sé.

Després de complicades discussions el dilluns al si de la Conferència Nacional del Sobiranisme, entre tots els que havíem participat en la reunió del dia 14 en les que havíem començar a bastir algunes línies de treball prometedors, cal tenir present la transversalitat ideològica dels assistents, vam veure com a l’endemà es presentava la Solidaritat Catalana per la Independència.

La meva primera reacció va ser d’una certa sorpresa per la forma i contingut del comunicat emès per Solidaritat Catalana per la Independència i, sobretot, per la seva manca d’oportunitat.

Sé que no em resultarà fàcil explicar el que penso sense generar el rebuig d’alguns dels que em pugueu llegir, però, en fer aquesta explicació, crec que faig el que és més correcte. Sempre he intentat donar les meves raons del meu comportament públic respecte als afers de l’independentisme i ara ho tornaré a fer.

Durant aquests mesos he intentat mantenir una línia coherent basada en un únic principi: la independència de Catalunya és possible si tots anem junts acceptant que per la independència la transversalitat és necessària, posant per davant la independència dels aspectes ideològics. A això cal afegir-li el necessari respecte dels uns als altres. Sempre hi ha grans i petits però el gran ha de ser més generós, respectar al petit i considerar-lo un igual.

Deixeu-me recordar que si no em vaig apuntar a Reagrupament, en un moment que ningú parlava de Joan Laporta, malgrat la proximitat ideològica i la coincidència de plantejaments amb Joan Carretero, va ser perquè creia que era necessària una unitat més àmplia i que a això podria col·laborar més des de fora que des de dins. Veia aleshores la necessitat d’unir altres grups al projecte i destaco Catalunya Acció. Creia que això era possible, com creia que sense Reagrupament la candidatura no seria sòlida. Durant el temps que ha passat des d’aleshores i gràcies a la Consulta he conegut molta més gent d’ideologies no tan properes que considero totalment necessària. Han passat moltes coses des d’aleshores però en això no he canviat gens. O potser si eixamplant el meu camp de visió una mica limitat pel desconeixement d’alguns sectors importants del moviment independentista.

Alguns direu que aquesta unitat transversal només es pot donar a les novel·les i potser tindreu raó, però m’he guiat, o ho he intentat, per aquests principis. Tampoc sóc tan ximple com per pensar que el “tothom” inclouria a tothom, sempre algú és descarta per voluntat pròpia, i tampoc crec en la generositat absoluta.

Ara hem arribat al punt en que tenim la crida a apuntar-se a Solidaritat Catalana per la Independència. No sé en què acabarà, si tindrà èxit o no, si serà bona per Catalunya o no. Tant de bo ho sigui.

Jo de moment, però, no m’hi adhereixo i resto a l’espera de l’evolució de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Hem signat un compromís. També espero l’evolució personal dels promotors de la crida a la Solidaritat.

Intentaré aclarir el darrer punt.

Aquest projecte està liderat per tres persones. Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. El primer, Joan Laporta, és una persona que crec necessària per a un projecte d’aquestes característiques. Penso que no té experiència política i que li cal gent honrada i desinteressada al costat que li pugui donar suport polític. Sóc dels que cerc un encert que hi sigui: és conegut, valent i s’ha manifestat com un patriota de pedra picada.

Sobre Alfons López Tena i Uriel Bertran haig de dir que els conec més. No negaré ni de l’un ni de l’altre la seva feina, més encara la reconeixeré com a valuosa en el procés inacabat de la Consulta. Tampoc negaré les seves aportacions a l’independentisme, seria fals i injust. Ells, juntament amb Joan Laporta, han convidat a adherir-se a Solidaritat Catalana per la Independència a CDC i a ERC, juntament amb d’altres grups. Fins on sé, aquests dos partits, així com les CUP i Reagrupament, no s’hi han adherit i estic ben segur que no ho faran. Ells sabien que CDC i ERC no ho farien, però està molt bé la crida. Jo també l’hagués fet. Òbviament ja han obtingut el rebuig i / o menysteniment encara que no per escrit.

De moment podeu llegir: I els partits parlamentaris han anunciat públicament que rebutgen la crida, però no han contestat a les cartes que els demanaven una reunió formal per parlar-ne. A Bertran, li dol especialment que no hagi respost ERC, per això ha passat al pla SMS, en resposta a un primer SMS de Ridao que l’interpel·lava en privat sobre el projecte.

Cal recordar que fa pocs dies la Mesa del Parlament, coherent amb el que havia fet altres vegades, va rebutjar les propostes que ells mateixos li havien presentat. I això va passar després del 10 de juliol! Més clar, l’aigua.

Jo tinc els meus paràmetres. Quan em vaig trobar en una situació semblant vaig presentar la meva baixa a CDC després de 25 anys de militància (veure Renúncia). Normalment sóc més flexible amb els altres que amb mi, però tampoc tant.

La meva opinió és que per ser creïbles i coherents, després del comportament de la Mesa del Parlament, havien de haver-se donat de baixa dels seus respectius partits. Vaig pensar, potser ho faran. Ara veig que hi ha un rebuig públic dels seus partits a la seva crida i de moment no s’han donat de baixa. Potser esperen una resposta escrita? Penso que no hi serà. Jo no puc confiar en algú que està proposant una candidatura que s’haurà d’enfrontar amb la del partit que milita. Més encara, un d’ells és diputat i ha estat triat per ser candidat al parlament. Ho veig surrealista. No faré cap valoració d’interessos ni judicis de valor, em limitaré a mantenir la meva coherència. Senzillament, esperaré i fins que el projecte m’inspiri confiança no em plantejaré adherir-me. No es pot servir a dos amos alhora. Quan s’hi donin de baixa m’ho repensaré i actuaré en funció del que acordem a la Conferència Nacional del Sobiranisme.

Mentre, continuaré amb el meu compromís de treballar al si de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Potser les coses evolucionin positivament, ho desitjo de debò, i d’aquí pocs dies ens trobem tots junts.

Necessàriament, pel bé del país, hem de sumar perquè només: Si sumem, guanyem!

Estic absolutament sorprès no tant pel que ha passat sinó pel quocient intel·lectual dels polítics catalans.

Resulta que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquell que el Tribunal Constitucional ha deixat convertit en alguna cosa així com el paper higiènic, diu en el seu article 76.4: 4. Els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries tenen caràcter vinculant amb relació als projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que desenvolupin o afectin drets reconeguts per aquest Estatut.

Resulta que un dels objectius de l’Estatut, si no vaig errat, era aconseguir és autonomia per Catalunya. Resulta que el tripartit, del que forma part ERC, mogut més per les gònades que per la intel·ligència, va decidir pactar amb el “monstre”. No se’ls va passar pel cap altra cosa que acordar que els membres designats per Parlament serien 2 representants de CiU, 2 del PSC, 1 d’ERC i 1 del PP, quan segons la composició del Parlament tocaven 3 per CiU, 2 del PSC i 1 d’ERC. Resulta que el Govern va nomenar 2 propers al PSC i un proper a CiU. El resultat fou que ERC i CiU quedaven en minoria. O sigui, els que es fan passar per nacionalistes quedaven en minoria respecte als unionistes. El pacte unionista PSC – PP va funcionar. Suma Intel·ligència.

Jo no sé si els que van prendre aquesta decisió passarien les proves de nivell que fa el departament d’Educació als estudiants de sisè de primària. Aquestes decisions em recorden a allò que sembla que van dir els falangistes: “antes roja que rota”. Portat al nostre terreny, els d’ERC devien pensar: abans el PP que CiU.

Naturalment el PSC i el PP van formalitzat la petició perquè el Consell de Garanties Estatutàries avalués si és constitucional la Iniciativa Popular per fer coses a favor d’un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Sorpresa! el Consell de Garanties fa un dictamen negatiu. Els membres de la Mesa del Parlament l’acaten, Benach no. Esquerra diu que no és vinculant. No ho sé, francament, ells sabran.

Arriba la ILP, el pla B. Tots voten en contra. López Ten a i Bertran s’enfaden. Diuen que marxen del Consell Nacional dels respectius partits. Bertran sembla que per fer-ho ha de dimitir de diputat. Ells sabran que faran, jo quan va passar això ala ILP que vam presentar al maig del 2009, vaig plegar de CDC (veure Renúncia), no vaig especular gens.

No m’estenc més en el tema de la iniciativa i passo a l’espectacle de la unitat en la resolució d’ahir divendres al Parlament. El president de la Generalitat, José Montilla, ha acabat proposant una resolució que reprodueix el preàmbul, que inclou la definició de Catalunya com a nació, i poc després els grups del tripartit i CiU han sumat els seus vots. Però la proposta només ha estat signada per PSC i ICV-EUiA. En aquest cas ERC va presentar una resolució francament digna, independentista, i CiU es va abstenir, mentre que els partits unionistes votaven en contra. Un ridícul més de la classe política. Era d’esperar. Especulació darrere especulació. La unitat no s’improvisa.

I si els parlamentaris han fallat, ara ens toca a nosaltres. Hem de demostrar que ho sabem fer. Dimarts, 14 de juliol, ens vàrem reunir moltes associacions acompanyats de veterans impulsors del Manifest del 12 d’abril. Formàvem la Conferència Nacional del Sobiranisme. Vam parlar d’aconseguir la unitat. Es van abocar moltes opinions. Totes pro-unitàries, però poca concreció, massa gent, no era el dia, un pas necessari però no el de les decisions.

Jo vaig proposar-los que tots aquells que tinguéssim propostes de noms de candidats els posessin en mans del Consell d’Arbitratge i que aquest decidís. Una forma neutra d’obtenir el resultat. De moment no ho farem així. Ens trobarem dilluns i allà debatrem. Si no hi ha acord i ningú trenca la baralla, el Consell d’Arbitratge intervindrà. Fins on sé, Reagrupament, Democràcia Catalana, CUP, Força Catalunya i Suma Independència portarem noms. Penso que alguns noms de cadascun d’aquests grups són totalment vàlids, si més no per a mi. Imagino que estarem d’acord en el lideratge de Joan Laporta, darrere no ho sé. Es tracta de triar els millor, ningú els té tots.

Espero que estarem a l’alçada de les circumstàncies. Fa una mica més d’un any escrivia “27 diputats”, acabava l’article amb el. “Si sumem, guanyem” que m’heu llegit sovint. Els raonaments d’aleshores em resulten totalment vàlids. Parlava de la meva confiança en aconseguir-ho, de cercar la unitat i explicava el meu poc interès per ser a cap llista. No he variat gaire de pensament, quan arribo a una conclusió sóc bastant constant.

Us confesso que he rebut insistents comentaris per tal que canviï aquesta posició. Sincerament, tinc les mateixes sensacions que aleshores, molt poques ganes de ser diputat. M’agrada la meva feina, no m’agradaria ser diputat. Potser si pogués seguir explicant al meva “Bioquímica de la Nutrició” m’hi hagués posat. Tanmateix, aquests darreres dies tinc seriosos dubtes sobre quina és la millor posició i la més ètica. Deixant banda la meva posició personal, em pregunto la meva presència seria útil o en aquest moment introduiria encara més soroll al sistema.

Seguim lluitant una mica més, veig la unitat més a prop. No fem com els grups polítics del Parlament, que les diferències no predominin sobre les coincidències. Donem exemple.

Per cert, poso a la vostra disposició els vídeos del sopar del dia 8 que va filmar i editar Boris Masramon:

• Sopar per la unitat independentista 1a part
• Sopar per la unitat independentista 2a part
• Sopar per la unitat independentista 3a part
• Sopar per la unitat independentista 4a part
• Sopar per la unitat independentista 5a part
• Sopar per la unitat independentista 6a part

Així els que no vàreu poder assistir-hi tindreu l’oportunitat de veure i escoltar la part més substancial.

Si sumem, guanyem!

La setmana passada escrivia Unitat i independència. En aquell breu article us parlava d’un sopar. El vàrem celebrar dijous a l’Hotel Catalonia Berna. Algunes coses no van ser com jo creia que serien i altres si. El resultat em va complaure. La part negativa és que l’assistència va ultrapassar la capacitat, vàrem poder seure 203 persones, però alguns van marxar. Em sap greu.

Atesos els nostres mitjans, molt bé gràcies a la gran feina dels companys Agustí Esparducer, Robert Bonet i Ramon Munné.

E-noticies va fer un magnífic seguiment (Èxit del sopar “per la unitat independentista”, “Catalunya és una colònia”, Un exalcalde del PSC demana la independència, amb diferents vídeos, crec que 12). Gràcies Xavier Rius.

Finalment, Joan Laporta, ens havia dit que hi seria, no va poder ser al sopar. Van considerar que abans de presentar públicament Democràcia Catalana no era prudent assistir-hi. A més, cal tenir present la complicada setmana, de tots coneguda, de Democràcia Catalana en les seves negociacions amb Reagrupament. Amb tot també hi va haver representació del seu equip.

A l’acte, en un clima d’unitat, vam intervenir, en aquest ordre: jo mateix (Suma Independència), Carles Mora (Reagrupament), Josep Manel Ximenis (CUP), Jose Maria Minguell (Conferència Nacional Sobiranista), Santiago Espot (Catalunya Acció / Força Catalunya) i Joan Blanch (en representació del “consell de savis” de la Conferència Nacional Sobiranista). Els parlaments, curts, unitat, amb pocs matisos diferencials.

Molt important el fet que tots parléssim un llenguatge coincident en els objectius. Com sempre dubtes, en algunes intervencions al final del sopar, de com fer-ho. En això cal ser optimistes. El dia 14, Moisès Broggi. Heribert Barrera. Oriol Domènec, Agustí Bassols i Joan Blanch i en el seu nom Josep Maria Minguell, ens convoquen a les entitats independentistes a una reunió per tal de cercar els mecanismes per tenir una candidatura independentista única per a les properes eleccions. Això ho hem d’aconseguir aquest mateix mes. No cal que tinguem la llista elaborada, però si els acords de quins i com. Jo crec que cada vegada es va agafant més consciència, per part de tots, que si no sumem ningú no entra al Parlament, per famós que sigui o per molts dies que faci que estigui fent camí. I si entra serà testimonial. Tenir una representació independentista semblant, en nombre de diputats, a la de Ciudadanos no m’interessa gens ni mica.

Hem de seguir aquests propers dies treballant dur, no és fàcil però cada vegada els actors s’estan adonant de la seva feblesa si no se sumen a un projecte comú. I un projecte comú no és una llista d’un grup espurnejada amb algunes persones alienes. No, no és això. Cada dia més companys m’ho diuen i m’ha animen a seguir per aquest camí

Nosaltres, Suma Independència(apunteu-vos), no ens mogut de la nostra posició. No volem pactes “menors”, volem la gran coalició i per això també ens abocarem en la Conferència Nacional Sobiranista.

Ens cal un Parlament independentista i ple de persones valentes. Només cal mirar quin és l’escenari que ens espera. Avui tothom s’haurà pogut adonar de l’insult que el Tribunal Constitucional ha fet al nostre país. Els socialistes ens voldran convèncer que això és cosa del PP, però no, els socialistes són còmplices i culpables d’aquesta situació, el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes. Si haguessin volgut un estat federal, el tindríem.

Potser ara alguns més s’adonaran que voler convèncer a Espanya i de voler pactar un Estatut era una imbecil·litat. Potser alguns haurien de fer un acte de contrició democràtica i marxar a casa, retirar-se de la política d’una vegada. En política quan un fa l’imbècil se’n va a casa. Haurien de deixar pas a persones dels seus partits que saben que per guanyar, que vol dir tenir un país lliure, cal arriscar. Qui no arrisca no passa de la mediocritat. Assolir el poder en un poble conquerit no és res més que mediocritat anestesiant. Jo estic fart de polítics que ens volen anestesiats.

Potser ara alguns més veuran que Espanya ens vol encotillats, dependents i ben espanyols. Potser alguns més sabran que un objectiu és degradar la nostra llengua, sotmetre la nostra nació, etc. Quin fàstic!

En aquest context ens calen polítics generosos, intel·ligents i valents. Capaços de dir que aquesta sentència no la pensem acatar i que marxem. Disposats a ser, si cal presos polítics i esperar que l’Europa civilitzada els rescati. L’enfrontament existirà. Potser alguns hauran de veure que això no és una qüestió de seients al Parlament, es tracta d’una altra cosa més seriosa i compromesa. No és un joc, es tracta d’una renúncia compromesa, que haurà de ser col·lectiva perquè que la millor manera d’atacar el problema és “tots a una” La rebel·lió pacífica d’un poble encapçalada pels seus polítics.

Ara amics meus, cal veure quines són les persones intel·ligents, generoses i valentes disposades a la lluita, perquè caldrà donar la cara. Hi són, en conec unes quantes, però cal lligar-les al projecte comú i que molts que es creuen tocats pel dit de Déu, que només fan que posar entrebancs, acceptin que les coses ha de ser així. No hi ha altre camí.

Si tingués el do de decidir, en dos dies tindria la llista i de ben segur que no seria per treure’n profit personal.

Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!

Com m’està passant aquestes darreres setmanes, escriure l’article setmanal em resulta molt difícil, aviat tornaré a la normalitat. Una setmana més i acabaré amb les entrevistes que mantinc amb els estudiants i amb el repàs de la feina del curs. És una tasca esgotadora però gratificant.

No vull deixar passar una setmana sense dir aquí alguna cosa del panorama polític. Avui seré molt breu, telegràfic, només donaré el que considero una notícia d’interès. No dono per a més, disculpeu-me.

Poc a poc anem avançant i mantenint converses els diferents actors que volem la unitat. Tot el que ha passat fins ara és bastant positiu i només tinc sensacions agradables.

Us vull anunciar que el proper dia 8, no sé encara el lloc, serà a prop de la Plaça Catalunya, organitzem un sopar per la independència. En aquest mateix bloc us direm el lloc i l’hora així com el nom d’alguns assistents. Jo espero que sigui el principi d’un gran futur.

Pensem que serà un símbol que ens permetrà avançar cap a la unitat, serà el compromís de moltes entitats, en concórrer junts a les eleccions. Visualitzarem la nostra unitat.

Si sumem, guanyem! Sumarem i guanyarem!

Sembla que finalment aquesta setmana tindrem bones notícies per al independentisme. La sentència del Tribunal Constitucional podria sortir ja. L’Estatut, a totes llum insuficient tal com va ser votat i aprovat pel poble català serà retornat ja polit pels magistrats del dit alt tribunal.

Com sabeu, l’havien retallat els espanyols a les Corts, ara serà una ombra del que era. Finalment s’haurà trencat del tot el mal anomenat “pacte constitucional”. Serà ja la demostració, per a aquells que dubten, de la impossibilitat de pactar res que no sigui la submissió amb els espanyols.

Amb Espanya només una cosa: un bon veïnatge obligat entre pobles veïns i on viuen i han nascut molts catalans o d’on són molts dels seus familiars més properes. Cap odi ni rancúnia, senzillament, cadascú a casa seva.

La neurastènia estatutària que va afectar als polítics catalans abans de les eleccions nacionals del 2003 haurà estat útil, ens portarà a la independència. La sentència del Constitucional serà el cop de mort a la “unitat” d’Espanya. Sembla mentida que els espanyols hagin tibat tant de la corda. No serà gràcies als polítics catalans que assolirem la independència, serà gràcies als espanyols que han acabat amb la paciència del poble català que només saben que parlar de plans “B” i coses així. Ja veieu a Montilla esgargamellant-se, metafòricament esclar, en defensa de l’Estatut i avisant del risc que corre l’Estat si el Constitucional el toca. El pobre Montilla és molt més intel·ligent en defensa de la unitat d’Espanya que el conjunt de companys del partit que té més enllà del Cinca.

A alguns ens sembla insòlit que gent intel·ligent no hagi acceptat el patètic Estatut català i hagin portat l’Estat espanyol a aquesta situació de ruptura, però la intel·ligència té molts vectors. Es pot ser llest per a les matemàtiques i una soca per al dibuix. O tenir una capacitat lògica extraordinària i la sensibilitat d’un cogombre. Ja se sap que les emocions poden anul·lar la intel·ligència. El cas deu ser aquest, aquell crit: Espanya, que els surt del fons de l’estómac no els ha deixat pensar.

Amb tot dels rivals sempre s’ha d’aprendre. Nosaltres portem molts anys, segles, cridant: Catalunya, però sense fer res d’intel·ligent perquè les vísceres no han deixat actuar a l’intel·lecte. Això ens ha perdut.

Hem d’aprendre i no caure en els paranys que ens preparen o en els que ens preparem nosaltres mateixos. Sonarà tòpic, però l’únic camí que ens portarà a l’èxit és la unitat. Podem plantejar el problema de manera diferent. Hi ha un sentiment que ja ha arrelat de forma considerable en la societat catalana. És el d’independents viuríem millor. Aquest sentiment no el tenen només els nacionalistes de “pedra picada”, forma ja part del ciutadà no nacionalista. Dos fets han contribuït a que això sigui així. Un és l’econòmic i l’altre (encara viu) el Tribunal Constitucional. La gent es pregunta: com ens poden tractar d’aquesta manera? Es responen: no ens volen! Només volen els nostres diners i que callem. Potser ara s’adonen que ha estat una constant històrica esborrar la nostra personalitat.

Amb tot aquest sentiment no farà que aquests catalans votin a qualsevol cosa que digui: Independència, voteu-me! No, no ho faran perquè el català, malgrat li agradi dir-se progressista, és profundament poruc i conservador. Li espanten els canvis, la incertesa. Per això, majoritàriament, es portarà el gat a l’aigua CiU. El discurs de CiU és assenyat, sociològicament centrat i coherent, allunyat de l’olla de cols que és el tripartit. Ofereix ordre i defensa dels nostres interessos. Una defensa, però, que fuig de la defensa dels nostres interessos col·lectius. Que no diu que sense la independència seguirem perdent competitivitat, riquesa i oportunitats. Que no diu que sense la independència el nostre poble desapareixerà com a ens cultural diferenciat. Que promet lluitar per un concert econòmic que sap impossible.

Pot un conjunt de grups semi-aïllats combatre aquesta força? No, de cap manera. El català mitjà, centrat, d’ordre, necessita que li ofereixin una alternativa independentista que vegi forta, que ofereixi allò que la majoria vol, unida. I amb això no vull dir uniforme ideològicament.

Al mateix temps ha de veure al capdavant persones que consideri intel·ligents i capacitades per dur endavant el procés. No tot s’hi val.

La independència requereix la unitat dels millors. El lideratge és important, però també que darrere estiguin persones que per una o altra raó siguin referents en diferents vessants de la societat: economia, cultura, ciència, empresa…

La pregunta que tots els que volem la independència ens formulem és: ho aconseguirem? Alguns no ens cansem de repetir: si. Personalment tinc raons per creure que podrem aconseguir crear una opció forta que pot resultar decisiva en el proper Parlament.

La primera cosa és creure-hi, la segona voler-ho. Fe, feina, generositat, perseverança…

Si volem, podem! Si sumem, guanyem!

Realment, si no tingués autèntiques esperances en què en un breu termini podem aconseguir la independència i la regeneració democràtica em posaria a plorar.

Sense seguir cap ordre concret, el poc temps que tinc aquests dies a causa de les cites amb tots els estudiants i les correccions no em permeten fer cap revisió cronològica dels esdeveniments i enllaçar totes les fonts. Per això només esmentaré alguns dels missatges que ha “supurat” el nostre espectre polític.

Com no podia ser altrament, estem vivint el tacticisme previ a la propera campanya electoral. És vergonyant ple d’atacs i propostes absurdes.

Començaré per CiU. La seva proposta estrella és posicionar-se contra un referèndum d’independència perquè els catalans no estem madurs. Deuen contents els molts independentistes que encara militen a CDC i a UDC. No sé com no surten corrents. A vegades la militància anestesia. La cosa no queda només en això. L’acudit és que en la propera legislatura aniran a aconseguir el concert econòmic. Finíssim l’acudit, deu ser un concert d’una banda de música amateur que ens ho farà bé de preu. És com si jo ara em proposés aconseguir a les properes olimpíades la medalla d’or en 100 m tanques.

Després del ridícul col·lectiu de l’Estatut (ara estem suplicant al Tribunal Constitucional que deixin votar a Pérez Tremp; el volem recuperar!), ara aquesta broma. Si estan disposats a una confrontació que la facin per la independència, aleshores allà hi serem. Entre altres coses una declaració d’independència comportaria la implicació de la comunitat internacional. Una discussió pel concert econòmic seria considerat un “afer intern” i no tindríem cap suport. Més fàcil la independència, però que per dir-la grossa que no quedi.

Una altra “perla” d’aquests dies ha estat la constitució d’investigació del cas Palau, concretament per esbrinar si Ferrovial havia fet donacions als comptes administrats pel tàndem Millet – Montull per tal que anessin a parar a la Fundació Trias Fargas, ara CatDem, de CDC.

Més o menys això és fer anar la democràcia seguint el model Hugo Chavez. Fins i tot el director de l’Oficina Antifrau, Martínez Madero, posat pel tripartit sense el suport de CiU, ha hagut de dir que no és normal en una democràcia que es constitueixi una comissió a instàncies del partits del Govern per investigar l’oposició.

Clar que potser la cosa no anava contra CiU i alguns sabien que la cosa esquitxaria a Castells, la mosca vironera que no para de dir que el PSC ha de tenir un grup propi a Madrid. Això no agrada als espanyolistes del PSC. Mira per on! Potser aquesta serà l’operació Castells. I no és que pensi malament de Castells, però ja se sap com va tot això, digues mal que alguna cosa queda. Probablement a la gent l’interessarà més això que el suposat finançament de la Fundació Trias Fargas. I a sobre apareixen delicades missives entre Millet i Montull i distingits membres de l’Ajuntament de Barcelona. Als despatxos de la direcció de CDC deuen haver pres bicarbonat a veure si els marxa el singlot provocat pels atacs de riure.

Sort que les bestieses no acaben aquí, ens avorriríem. En el món periodístic català també trobem gent “curiosa”. Un tal Reixach ha escrit a El Triangle un article que, resumit, senzillament diu que les esquerres són idiotes i els de dretes uns delinqüents. Òbviament no amb aquestes paraules, però això s’entén perfectament. Segurament no volia dir això de les esquerres, però ja sabeu el que passa.

I fixeu-vos, aquest home diu això quan hi ha un cas de corrupció urbanística que es diu Pretoria en el que, com tothom sap, les esquerren no hi són. No penseu que els que semblen d’esquerra ho són realment, són infiltrats col·locats per la dreta malvada.

Quin sectarisme Déu meu. Si és que tothom amb dos centímetres cúbics de cervell útil sap que els lladres en potència estan a la dreta, al centre i a l’esquerra i que deixar de ser-ho en potència per ser-ho en exercici només és qüestió d’oportunitat i de creure en què la seva acció quedarà impune. És per això que els sistemes democràtics requereixen d’uns sistemes i mecanismes de control realment eficaços. D’això, malauradament,  no en tenim i per fer veure que en tenim muntem unes comissions parlamentàries de control al partit de l’oposició.

El sectarisme, però, no fa diferències entre l’esquerra i la dreta, més aviat les uneix. Fixeu-vos com els “coristes” habituals del PSC, PP i Ciudadanos sembla que s’hagin posat d’acord per carregar contra l’excel·lent Mònica Terribas per l’emissió per TV3 del reportatge “Adéu, Espanya?”. Magnífic si, però no fa pas apologia de l’independentisme, senzillament exposa fets objectius d’altres contrades.

Cada punt d’aquests podria donar molt de si. Podríem seguir parlant de males arts i d’estupidesa polítiques, però això ens podria provocar una descomposició. No s’ho val.

Sort que ens queda l’esperança en la renovació i regeneració democràtiques. Penso que la podem fer realitat i que no serem tan estúpids com per fracassar aquesta vegada i no saber construir una alternativa guanyadora.

Aquestes darreres setmanes us parlava del que anem fent. Hem mantingut alguna conversa més i si l’estranya setmana de Sant Joan ens ho permet, tancarem el cercle. Si no és així serà en els primers dies de l’altra setmana.

Amb els que no hem parlat ja els hem demanat de parlar. Ells tenen la paraula. Prometo que us ho diré.

Un cop tancat el cercle prendrem decisions. Sabrem qui està disposat a anar-hi. Jo confio que el seny predomini i que la candidatura unitària serà aviat un fet.

Si sumem, guanyem!

Aquests dies no paro de rebre preguntes sobre com van les converses per tal de crear una candidatura unitària independentista de cara a les eleccions nacionals que, probablement, se celebraran el 28 de novembre.

No m’agrada tirar pilotes fora, però és evident que les converses no es poden explicar sempre, no per mi, perquè no sóc l’únic propietari, l’altre interlocutor pot desitjar quedar, de moment, al marge. Particularment sóc amic de la màxima transparència, però tampoc és bo donar informacions públiques de les coses. Allò que diuen. No diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat. Això no ha estat obstacle per tal que en algun cas hagi fer alguns comentaris personals sobre alguns aspectes de l’activitat que estem desenvolupant.

Si us puc dir que no hem estat quiets. En aquestes darrers deu dies hem tingut més contactes que en els cinc mesos anteriors. Avui faré un article molt curt on us donaré les meves impressions d’aquests.

Una pregunta general: què farà Joan Laporta? Una altra: Laporta i Reagrupament aniran junts?

Algunes impressions obtingudes de diferents interlocutors davant la proposta d’una candidatura unitària independentista: il·lusió i ganes, escepticisme i a veure-les venir, cal esperar a veure que fa Joan Laporta, hem de fer coses urgentment i estar preparats, val més esperar quatre anys més que equivocar-se, hem d’esperar a què Joan Laporta declari que vol fer, no podem excloure a ningú (ben entès que sigui demòcrata), etc.

Opinions a gust de tothom sobre la idoneïtat dels diferents candidats.

Un denominador bastant comú: cal intentar-ho però no podem fer el ridícul, el que es faci fer-ho bé.

Una altra opinió bastant general, que com sabeu comparteixo: No s’hauria de fer res sense Reagrupament.

Molts estan d’acord amb la proposta de Suma Independència de constituir una candidatura amb noms coneguts i compromesos en els llocs de les llistes sense possibilitat d’obtenir escon per així demostrar el compromís públic a la candidatura unitària. Amb tot alguns opinen que per fer això cal saber quins seran els primers noms. Vénen a dir, per posar el nom cal saber darrere de qui. Tenen raó.

D’alguna manera la unitat s’està gestant, però difícilment acabarem de consolidar-la fins que Joan Laporta parli. Uns a favor, altres en contra, tots pensen que si es fa alguna cosa abans, ell que ell faci hi afectarà. En serà protagonista.

De moment, doncs, cal anar tendint ponts entre els que estan més allunyats i teixir una xarxa de complicitats que ens permeti desembarcar ràpid d’aquí unes setmanes.

He dit tot el que puc dir i ho he fet amb l’ànim de dir-vos que estem per la feina, que les converses no han estat xerrades de cafè, que s’ha involucrat gent significada del país.

També que hem de tenir paciència. Entenc que tingueu presa, però segur que no en teniu més que jo.

Tant de bo la propera setmana puguem dir molt més. Espero que al vespre d’aquest dissabte ens veiem a la Plaça Urquinaona, al parlament o a l’Arc del Triomf. Allà hi seré si Déu vol.

Si sumem, guanyem!

No te n’adones i cada vegada quedes més atrapat i amb dificultats per acomplir els teus compromisos. Per a mi escriure aquest article puntualment és un compromís, voluntari, però al mateix temps inajornable. Si no puc fer una cosa no em comprometo, qüestió de caràcter.

Aquesta setmana, dimecres, vaig ser a una reunió dels signants del Manifest del 12 d’abril i, dijous, a una reunió dels organitzadors de la marxa del 12 de juny.  A més, dijous, em vaig prendre la “llibertat” de seure a mirar el documental “Adéu, Espanya?”. Tot sumat, feina endarrerida, en tinc molta, i poc temps per a mi. Conseqüència de tot, em disculpareu, a corre-cuita a escriure aquet petit apunt que necessàriament serà breu, prefereixo la brevetat a la manca de puntualitat.

Jo crec que tots estarem d’acord amb l’oportunitat única que té l’independentisme i alhora la urgència de trobar una solució unitària a les nostres demandes que eviti un absurd fraccionament de les nostres forces. Ara som molts però dividits.

Només calia veure l’esmentat documental per adonar-se d’on som i quant a prop estem de l’objectiu si sabem gestionar les nostres forces. De moment, som a temps de canviar, el nostre moviment, vist pels enemics, és foc d’encenalls, però si som capaços d’unir-nos la foguera serà gran i invencible perquè cap estat pot vèncer al poble.

Dissabte passat escrivia He acabat les classes, és l’hora de la política on deixava clara la meva posició per als propers dies. Molts vàreu tenir l’amabilitat de escriure-hi algun comentari. Avui, amb molta brevetat, voldria aclarir i complementar el que deia l’altre dia.

Tots sabeu que els meus escrit han generat algunes polèmiques amb partidaris i detractors de Reagrupament. He procurat en aquests mesos no polemitzar sobre aquest grup independentista, això si, deixant clara sempre la meva visió. Senzillament perquè són patriotes com nosaltres, alguns lectors i comentaristes hi esteu adherits i em sembla absurd que discrepàncies formals ens separin.

Avui trencaré la norma hi escriure sobre ells. Espero contribuir a la unitat, és el que m’ha mogut en tot moment i el que m’ha mantingut lluny de l’adhesió. Ells ho saben. Saben de la meva simpatia i també que molts amics meus en són associats. Estic segur que si en aquest escrit dic alguna cosa incorrecta o que es pugui mal interpretar em disculparan i corregiran. Els hi agrairé. Està escrit amb el màxim afecte.

Reagrupament és una associació política que busca la independència i la regeneració democràtica. Com qualsevol conjunt humà, en aquest catorze mesos que van des del seu naixement fins ara han tingut molts encerts i alguns entrebancs i errades, és humà i, necessàriament, ni els que estan a dins ni els que som fora ho podrem compartir tot. Això passa sempre i no ha de ser cap problema si som mínimament intel·ligents.

El que no tindria sentit és intentar crear moviments alternatius que tinguessin com a objectiu el seu aïllament polític i desitjar el seu fracàs. Si més no jo no contribuiré a això.

Avui diré amb tota la claredat que la meva prosa permeti que avui Reagrupament no només és necessari sinó imprescindible per aconseguir el nostre objectiu d’independència.

Ningú amb dos dits de front pot menystenir la feina que ha fet la gent de Reagrupament per tot el territori. Ningú, si s’aïlla de fílies i fòbies, amb un mínim de seny pot rebutjar el capital humà que hi ha en aquesta agrupació de patriotes.

Segur que alguns de vosaltres criticareu aspectes formals i ells defensaran algunes de llurs posicions. Està clar que tinc opinió, no comparteixo tot el que fan i han fet però si el que és fonamental. Ara ja no toca dedicar-se a discutir el color de les granisses, ara toca treballar. Ells, segur, han vist on estan els punts febles del nostre moviment i nosaltres també. Ens podem passar uns mesos discutint si són llebres o cans eivissencs mentre l’enemic riu. Jo no ho penso fer.

Des d’aquí llenço un missatge, sense apartar-me del full de ruta, ens cal una llista forta, una candidatura única, construïda de baix a dalt. Com deia dissabte passat, formada, a la part de baix, per gent coneguda, creadora d’opinió, patriotes reconeguts, disposats a deixar el seu nom en defensa de la nostra in dependència, sense aspiracions polítiques personals. A la part de dalt, on la gent té possibilitats de tenir un escon, aquells que si les tinguin, gent honorable i disposada a invertir el seu temps pel bé del país, triats entre els que més hi puguin aportar.

Jo no tinc cap dubte que en aquest conjunt la gent de Reagrupament ha de tenir el protagonisme que els correspon, tot el meu suport. Només els demano una cosa, obrir-se a tothom. Ho han fet però cal una mica més. Com he reiterat, cap exclusió. És evident que ells, com em passa a mi, tenen preferències personals, però això no vol dir que la nostra opinió hagi d’afavorir la llibertat de Catalunya. Segur que gent que ha treballat molt pel bé de Catalunya no tindrà l’oportunitat d’un escon. Joan Carretero ho sap, ell no aspira a res, només a l’èxit del projecte. Segur que ell sabrà fer el més convenient per Catalunya. Que altres segueixin el seu exemple.

Vagi doncs des d’aquí la meva crida. És l’hora de Reagrupament, és l’hora de la gent del poble, sense ells no farem res, però tampoc sense els que no estan a Reagrupament. Estic segur que en pocs dies tots seurem junts preparant l’estratègia que ens ha de conduir a la victòria.

No podem fallar, podem jugar i perdre, però no podem trair a tants catalans que,major o menor mesura, han confiat en alguns de nosaltres.

Si sumem, guanyem!

Avui, 28 de maig, dia en el que he escrit aquest text, ha estat un dia diferent per a mi. Ha estat la darrera classe del semestre. El final de les classes sempre és per a mi un moment especial, durant un munt de setmanes, dia a dia, preparant les classes, convivint una estona amb molts estudiants. Alguns han vingut poc, però a molts el he vist gairebé cada dia. M’agrada la classe activa, preguntar coses i vulguis que no vas coneixent molt d’ells i els agafes afecte real. Arriba l’hora de dir adéu, encara no del tot perquè tenen els seus exercicis que m’hauran de lliurar i després de corregits parlaré entre una i dues hores amb cadascú d’ells, avaluarem la feina i posarem la qualificació. Els arribaré a conèixer una mica més, sabre com raonen, cadascú d’ells m’haurà lliurat quatre treballs individuals i els hauré corregit. Després de avaluar-los i enraonar amb ells sabré moltes coses més de cadascú. Capacitat, inquietuds, etc. La veritat és que sempre és un moment trist el de dir adéu. No m’agrada.

Quan comença el curs, malgrat els anys, no puc evitar una certa tensió, interès per fer-ho bé. Sóc molt crític respecte al model d’ensenyament, no sabem prou fer que l’estudiant pensi, raoni, s’expressi, connecti conceptes, que distingeixi entre informació, a l’abast de qualsevol, i coneixement. Abans de començar cada curs penso com fer-ho millor, refaig totes les meves presentacions. Cal tenir present que la meva disciplina evoluciona a gran velocitat i les coses canvien ràpidament. Cada dia toca preparar el material nou. Haig de dir que m’agrada, a vegades estic hores intentant valorar la correcció d’una informació que apareix en una publicació, vull fer-la entenedora, fàcil. Cada any és com si tot comencés de nou.

Hi poso esforç, ganes i il·lusió. És la meva feina i m’agrada fer-la bé. Intento que surti bé i que els estudiants sàpiguen alguna cosa més que quan va començar el curs, però sobretot penso si allò que explico els serà útil més endavant, a la vida. No m’agrada la informació que serveix per a un examen i després s’oblida. Aprovar no és prou, cal incorporar el saber pensar i el saber fer. Ja estan al final de les seves carreres i afegir-los material aporta poc, ensenyar-los a pensar dóna molt. La veritat és que sempre penso, me n’hauré sortit? Acabo dubtant sempre. Penso, ho podia haver fet millor? He encertat? He estat un llauna? Ensenyar, penso, és més que una feina. En tot cas m’agrada. Normalment, és la meva sensació d’avui, acabo feliç, he fet tot el que he sabut i he pogut. Tanmateix també penso allò que diuen: l’infern està empedrat de bones intencions. No compta la intenció, el que importa són els resultats. Si he aconseguit que les noies i nois, dones i homes, que han passat per la meva classe s’hagin interessat i la seva curiositat, el plaer de saber, hagi crescut, hauré tingut èxit, altrament no.

Com deia, trist de deixar-los. Cada any que passa valoro més el plaer d’ensenyar, de discutir amb ells conceptes sobre una disciplina que va a més. Probablement no ho sabeu, parlo de Bioquímica de la Nutrició.

No m’he pogut estar de parlar-vos una mica de la meva vida, m’he pres una llicència. Ara entro en un nou moment, toca corregir i parlar, però no preparar classes. Tindré una mica més de temps per pensar i preparar coses lligades a aquesta altra passió de la meva vida, la independència de Catalunya. Sóc culpable de no haver-m’hi dedicat aquestes darreres setmanes tot el que hauria volgut, però si ho hagués fet no hauria invertit el temps necessari en la meva feina i això, especialment quan estàs al servei de persones, hagués estat imperdonable.

Clar que malgrat això, després de més de trenta sis anys de dedicar-m’hi uns incompetents han malbaratat els cabals públics i per resoldre el desgavell que han creat han decidit reduir-me el sou. Tinc dret a queixar-me, però ho faig pensant que molts d’altres estan pitjor i que també han treballat honradament i molt. Pitjor que jo estan tants pensionistes que han prou feines poden viure i que ara els congelen la pensió per salvar un sistema econòmic corromput per especuladors sense escrúpols. La desgracia de tot plegat és que aquests que han sumit a tanta gent en la misèria no respondran mai dels seus despropòsits. A més, probablement als polítics que hi han contribuït, quan els expulsin del govern, els col·locaran en algun lloc on rebran uns substanciosos emoluments. Així és la vida.

Passo pàgina. Entrem ja al juny. Com deia no fa gaire s’ha acabat el temps dels manifestos i manifestacions. Entrem en un moment polític decisiu, estem ja en precampanya electoral. Com fan els animals mascles amb l’orina, cada partit està marcant el seu territori i cada aspirant també. Veiem alguns galls sortir a l’arena i lluir el seu plomatge per emmirallar a les femelles (electorat). Malauradament veig molt d’aire sota el plomatge. Quan les plomes tornen al seu lloc veig un animal esquifit. Em pregunto si no serem capaços de treure amb un gall de pota blava, que sigui l’admiració de tothom.

A Catalunya estem amb un Govern que només li manquen les absoltes i que ells i la majoria dels polítics es dediquen una mica més del que és habitual a posar el ventilador per escampar porqueria. És el que millor saben fer, governar poc i criticar molt. Uns i altres estan intentant que no quedi ningú amb ganes de votar. Jo crec que la gent s’aixeca al matí i pensa, què he fet jo per merèixer això? La gent veu això i pensa, a qui puc votar? i hi veu poques opcions reals i consolidades.

Com deia abans, s’ha acabat el temps dels manifestos, ara toca la llista, la candidatura. Els que volem, de forma activa, desencallar tot això ens hi hem de posar seriosament. No podem arribar a Sant Joan sense una candidatura per les quatre circumscripcions electorals embastada. No cal que tinguem ja els 135 noms, 85 per Barcelona, 17 per Girona 17, 15 per Lleida i 18 per Tarragona, però si que haurem de bastir l’eix principals amb els noms que la facin creïble.

És cabdal que hi figurin noms de la política, de la ciència, de la cultura, dels mitjans, disposats a “mullar-se” encara que no vulguin entrar al Parlament. Jo ho he dit sovint, estic disposat a ser a la llista però no vull ser diputat. Estic segur que com jo, molts o, si més no, suficients. Dels 135 hi ha molts llocs amb nul·les o escasses possibilitats de sortir, però el fet de ser-hi voldria dir un suport real que aniria molt més enllà d’una declaració d’unitat.

Aquests dies no descansarem, Suma Independència està disposada a donar la batalla de la unitat, amb fets, sense esperar ja a ningú i sense exclusions de cap mena, ja s’incorporaran en lloc de privilegi si arriba el moment, tindran darrere un moviment que ens farà invencibles. Si som capaços d’aglutinar tot això l’independentisme triomfarà aquestes eleccions. Jo m’hi dedicaré en cos i ànima, no estic per perdre més temps. No sóc d’aquests. El discurs el compartim molts, però s’ha acabat el temps de les intencions. Ho faré amb la mateixa il·lusió i dedicació que poso per fer classe als meus estudiants. Espero que amb la vostra ajuda ens en sortim.

Si sumem, guanyem!