Estranys dies els que vivim. Estem en un moment de crisi, en el sentit etimològic de la paraula, canvi que ha de desembocar en alguna cosa diferent. D’això estic absolutament convençut.

Aquesta setmana podem dir que ha estat molt lligada a la química, la climatologia i la meteorologia i no ho dic només per l’onada freda que aquests dies tenim i tindrem a sobre, ho dic també per l’entrevista entre Rajoy i Mas. Les conclusions que vàrem poder treure l’altre dia van ser de química personal i de clima. Certament crec que sí, que pot existir un nivell d’entesa intel·lectual més elevada entre Mas i Rajoy que entre Mas i Rodríguez Zapatero. Això no vol dir que les discrepàncies sobre coses concretes siguin més grans. El problema amb el president espanyol és que molts cops jo encara no sóc capaç de saber que farà encara que ho expliqui. No sé si Mas, a distància curta, va poder saber-ho. Rodríguez Zapatero normalment afirmava, però no feia el que havia dit que faria. Rajoy més aviat és home de dir un sí condicional, seguit d’un seguit d’oracions subordinades que poden no succeir mai. Així, pot dir que sí al pacte fiscal si l’economia assoleix els nivells dels països més desenvolupats sense especificar quins són aquets països. Això sí, en una amable conversa i plena de complicitats en l’anàlisi del context.

Després de dos dies en els que des del Govern s’ha parlat de confiança però no indefinida, arribem al divendres dia en que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria ha valorat positivament la reunió i ha afirmat que hi haurà diàleg entre l’executiu espanyol i el català. Més inconcretament, sobre l’agenda catalana ha dit que un cop millori l’economia es podran parlar d’altres assumptes amb ple respecte a la Constitució. I ara sí més concretament sobre el model d’immersió lingüística a l’ensenyament català ha advocat per promoure el bilingüisme integrat i equilibrat que es practica al carrer i per treballar per la cordialitat que hi ha al carrer. Evidentment hi ha dues possibilitats. Una és que la vicepresidenta no sàpiga res de Catalunya ni de com funciona el sistema educatiu. La segona és que sí ho sàpiga però que vulgui contribuir a la desaparició del català. Les dues són greus, però el problema que planteja la primera és té una solució més senzilla, fer uns estalvis portar-la uns dies a Catalunya i buscar-li una parella lingüística.

Des de les fonts autoritzades del govern espanyol, escoltem a la portaveu i vicepresidenta i diu tot això. Sabem, doncs, que el pacte fiscal el posen a l’agenda per al 2015, amb sort, i respecte al model educatiu ja ens podem preparar.

També divendres Artur Mas ha parlat (i jo he escoltat l’enregistrament). Ell sí hi era. Interpreta la conversa sobre relacions a curt termini. Ha dit, no sé si això ho va dir allà, que la reivindicació del pacte fiscal no és el final de trajecte de Catalunya, sinó un primer pas que porti el país a emancipar-se d’Espanya i viure per ell mateix sense que això no vulgui dir que la relació hagi de ser desagradable. Si ho va dir allà, m’agradaria saber que va dir Mariano Rajoy. Jo dubto que la vicepresidenta – portaveu quan ha dit en condicional que “un cop millori l’economia es podran parlar d’altres assumptes amb ple respecte a la Constitució” es referís a això que, per cert, no està a la Constitució.

Mas si ha explicitat que li va traslladar a Rajoy que el pacte fiscal és la reivindicació més important de Catalunya, ja que és prioritari per a la recaptació dels impostos i la gestió dels diners. Ha recordat que accepta el concepte de solidaritat però no l’abús amb què està immersa Catalunya. El concepte de la solidaritat no el neguem. Però una altra cosa és l’abús. Estem en l’abús des de fa molts anys. Convençut que això, amb aquestes o altres paraules sí ho va dir. Amb tot Mas ha reconegut que creu que hi ha poques possibilitats d’aconseguir-ho, però que per això, les que hi ha, cal exhaurir-les.

També Mas va parlar del deute que té l’Estat amb Catalunya, els 759 milions d’euros reconeguts i els 211 milions de la disposició addicional tercera del 2012. Ha dit que no té cap garantia de què el govern espanyol acabi pagant aquest deute. Malgrat això ha fet una crida a donar temps al nou govern de Rajoy per poder fer efectiu el pagament.

De tot plegat podem treure algunes conclusions. Una, ben convençut ho dic, és que avui hi ha una coincidències entre Mas i Rajoy sobre coses que cal fer i com fer-les, però que els punts “calents” i les ratlles vermelles poden haver enunciades i que Rajoy ha fet mogut la cara comprensiu sense cap afirmació que generi la més mínima confiança.

La segona, que també ha vist Mas amb claredat, és que el pacte fiscal vindrà amb la segona arribada del Messies. Mas ja ho sabia com la majoria dels mortals, però vol algun tipus de suport que ha d’anar més enllà del suport dels catalans. De moment el Parlament europeu ha aprovat dins d’un informe d’un escàs valor que: “El federalisme fiscal pot ser una eina útil per aconseguir autoresponsabilitat en la gestió d’impostos en l’àmbit regional i així implica una eficiència econòmica més elevada”. Curiosament els parlamentaris populars i socialistes espanyols han votat a favor segurament perquè no s’havien ni llegit l’informe o perquè no sabien que volia dir. I això malgrat l’espanyolíssima Carme Chacon, que no la volen de líder del PSOE els catalans del PSC, i el gran vicepresident de la Cambra, Alejo Vidal-Cuadras, que acusa Alicia Sánchez-Camacho de ser la padrina del projecte secessionista de CiU. Aquest també va fi, demà dirà que l’Ebre desemboca a Lisboa. Suposo que Mas deu esperar alguna cosa més, que Angela Merkel “ordeni” a Mariano Rajoy que adopti un model com l’alemany, cosa que és calcat al que reivindica la “nostra” proposta de pacte fiscal. Aquesta és l’única possibilitat que té la proposta de reeixir. Fins i tot Duran i Lleida està com espantat, el país se li escapa. Diu: Ara com mai el govern espanyol ha d’actuar amb intel·ligència. Tancar les portes al pacte fiscal seria obrir-les a un procés que ningú no sap on ens podria portar, que no interessa a Espanya i segurament tampoc a Catalunya.

La tercera conclusió és que el partit Popular va per totes. Simpàticament volen “promoure el bilingüisme integrat i equilibrat que es practica al carrer i per treballar per la cordialitat que hi ha al carrer”. Ja sabeu que vol dir això i podeu ajudar a evitar-ho.

Aquesta setmana Mas ha estat pràctic i comparteixo el que ha fet ara. Ha d’evitar que tanquin més empreses i minimitzar l’atur. Només cal seguir les notícies econòmiques. La darrera d’aquests divendres. El conseller Mas-Colell ha explicat malgrat l’esforç extraordinari de la ciutadania per reduir el dèficit que Catalunya tanca el 2011 amb un dèficit del 3,29%, sis dècimes superior al previst. Tot i haver reduït la despesa en 1.858 milions d’euros, la desviació ha estat de 822 milions. Això vol dir el 3,29% del PIB, 0,63 punts més del previst. Òbviament molt per sobre de l’1,3% del PIB que pretenia el govern espanyol. Això comptant els 759 milions d’euros comentats abans.

Fins a on pot tibar la corda? Mal que ens pesi no molt més sense haver reforçat el país, poc sense el convenciment del país que podem assolir la independència. Segueixo convençut que avui l’únic camí és la pedagogia per fer que la gent s’adoni de la nostra capacitat d’assolir la independència. Podem, però massa gent no ho creu. Mentre passarem per l’adreçador amb la màxima dignitat que ens deixin. També crec que no trigarem gaire a veure un canvi de discurs per part d’Artur Mas. Parlarà de possibilitats hem d’ajudar a què ho faci. Hem d’aportar llum, no? Des del Govern és des d’on millor es pot fer.

Potser m’equivoqui, però ens hem de motivar, no?

M’he cansat d’escriure en aquest bloc que el problema principal per a la independència de Catalunya no és tenir més gent que la vulgui, sinó que la gent que cregui que la independència és possible sigui majoria. Ho he dit per escrit i de paraula.

Per Sant Jordi escrivia La independència vindrà de l’inconscient col·lectiu. Aleshores deia:

Per això us demano que no us desmoralitzeu, que envieu pensaments positius als que lideren la nostra societat i que ho expressin d’una o altra manera, volen la independència. El problema dels que la volen és doble: una part trobar el camí, l’altra determinar quan és el temps. Per això la pregunta clau ja no és si vols o no la independència, és: creus que és possible? El nostre objectiu immediat no és guanyar adeptes a la independència és guanyar convençuts de la seva possibilitat real. Quan la gran majoria cregui que és possible, caurà sola.

Fa ja temps que penso que no hem d’intentar convèncer als que no volen la independència, senzillament hem de fer que la seva viabilitat sigui compartida. Si els enemics de la independència creuen que és possible actuaran i si actuen guanyarem més adeptes.

Avui una enquesta del diari El Periódico feta per GESOP em dóna la raó. Diu que per primera vegada, i en l’hipotètic cas que se celebrés un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, més de la meitat dels votants apostaria pel ‘sí’. Així, els independentistes no només són més sinó que superen la barrera psicològica del 50% i aconsegueixen superar en més de 21 punts els detractors: en un any el ‘sí’ ha crescut 5,5 punts i se situa al 53,6% mentre que el ‘no’ n’ha baixat 3 i cau fins al 32%. Un percentatge que es queda a les portes del mínim que va exigir la UE per reconèixer la independència de Montenegro.

Altres dades que es desprenen de l’enquesta és que 6 de cada 10 enquestats pensen que els independentistes perdrien avui una consulta. Concretament, un 60,4% de la gent no creu que el “sí” guanyés en un referèndum, i només un 31,3% confia en la victòria catalana.

Fixeu-vos en la gran diferència entre una cosa i l’altra. La conclusió pràctica és que cal fer el que deia fa gairebé una any (i que he insistit reiteradament). Ho repeteixo: El nostre objectiu immediat no és guanyar adeptes a la independència és guanyar convençuts de la seva possibilitat real. Quan la gran majoria cregui que és possible, caurà sola.

A banda de la satisfacció que em proporciona adonar-me que puc optar al premi de sociòleg de l’any, no em satisfà tenir “tanta raó”. La diferència entre l’esquizofrènica opinió dels catalans sobre el procés de la llibertat nacional és manifesta. La feina que tenim és enorme. L’altra cosa que sí m’agrada és que el problema té un diagnòstic clar i un pla d’acció fàcil d’elaborar. El manual és simple: 1) raons per la que ens convé la independència (sumar és necessari i positiu) i 2) arguments que mostrin que la independència de Catalunya és possible i que només cal aconseguir el referèndum, cosa que també és possible.

El 2n punt és el que té més dificultats. Té dues parts. Una més fàcil, fer veure a la gent que guanyaria el “sí”. Les enquestes ens ajudarien. La segona part és la realment difícil. Difícil perquè això no és el Regne Unit i els espanyols no són anglesos. Els espanyols no respecten la llibertat d’escollir. A mi no em sembla malament que estiguin majoritàriament en contra de la independència de Catalunya. De fet tant m’és. El que em sembla malament és que no respectin la nostra llibertat a decidir com a poble. Deia que el referèndum és possible però també que és molt difícil i que implica una forta determinació per part nostra.

Questa determinació no la tindrem mai si no ens creiem que, si la volem aconseguir, la independència és possible. Aquí és on dono i no dono raó a Artur Mas o Joana Ortega. Estem madurs o no? Estem madurs quant voler decidir, prou madurs per votar la independència i totalment immadurs respecte a les nostres possibilitats. Som un país derrotat abans de lluitar. És pot canviar però som això. I ho canviarem si ho volem canviar. Tanmateix això forma part d’un procés psicològic que no es produirà com a resultat d’una manifestació més o menys.

Aquí és on han d’intervenir molts actors. Polítics, empresaris, treballadors i mitjans de comunicació. Aquí és on cal invertir diners i recursos humans. Em sembla haver escrit, no ho buscat, que quan el Govern cregui que el país majoritàriament està preparat per al procés d’independència, donarà el pas endavant. Alguns ho dubteu, jo no. El país estarà preparat quan cregui que la independència guanyarà i que el referèndum el farem, peti qui peti.

Catalunya és inviable sense independència i si volem que sobrevisqui no tenim altre camí que fer la pedagogia que comentava, però aquesta pedagogia es fa més fàcil des del poder que des de casa meva. Per tant, es tracta, senzillament, de fer que els que estan al poder diguin que la independència és possible. Cal donar un pas més i des del Govern i mitjans de comunicació, aprofitant la conjuntura internacional, llegiu Escòcia, explicar a la gent que en l’Europa del segle XXI si Catalunya vol la independència la tindrà.

Aquesta ha estat la setmana del debat del pressupost de la Generalitat per al 2011. Una setmana on s’han vist algunes coses, previstes, com són el suport del Partit Popular i Joan Laporta, i el refús de la resta de grups polítics a la proposta del Govern.

Aquest és un resultat que a mi no m’agrada però que probablement era inevitable. Ho ha fet bé Mas-Colell, ha complert amb el que era la seva obligació. Com vinc dient des de fa uns dies, el Govern estava atrapat. Deu diners a tothom i va pagar la paga de Nadal in extremis, gràcies a un crèdit, car, amb el Banc Sabadell. El Govern no paga als proveïdors, als ajuntaments, a les universitats. Llegir els diaris és suficient per veure la situació, però tinc exemples més propers, com els d’un parell de petites empreses, d’amics, que presten serveis als hospitals. Un amb feina i resultats ja té hipotecat el que té per no tancar. L’altre encara resisteix sense cobrar. El Govern sap que s’està carregant el sistema productiu del país. Fa accions, però atès que la banca no hi confia, no presten als seus proveïdors que no cobren. Més exemples els trobem a les universitats, la UPC està en risc immediat de no pagar nòmines i em sembla que la UAB també. Si no paguen, la resta les seguiran.

Com no em cansaré de dir, pagar nòmines era una urgència. El conflicte social sense pagar nòmines no afecta només al funcionaris, també a la capacitat de compra d’aquest, que sumada és molta, però no només nòmines, com he dit empreses, universitats, etc.

El conflicte social seria inaguantable, contra el Govern i sense sortida possible. Està el país en condicions de enfortir-se sense diners i amb poc poder real? Certament difícil.

Cert que el Govern té el mandat dels catalans i tota la seva representació, però fins a on? Jo tinc seriosos dubtes que la majoria de la població no estaria al costat costat del Govern si aquest no paga. No acabo de veure quan conformats estan el personal sanitari, el docent, els mossos d’esquadra, el personal de presons, etc. i com donen suport al Govern, com l’animen i es posen al seu costat. Fins a on arribarà la resignació?

És ben cert que ERC presentava unes fórmules alternatives al pressupost del Govern, però el que no podia oferir ERC és obtenir diners de Madrid i el Partit Popular sí. Aquesta és la dura situació.

Està clar que el comportament del Govern està començant a donar els resultats esperats. Avui la vicepresidenta ja ha enviat el missatge i el Govern tindrà liquiditat i probablement cobri els 759 milions d’euros de la Disposició Addicional 3a de l’Estatut. Com és evident, no tinc al cap (ni enlloc) els fluxos de tresoreria de la Generalitat, però em temo que aquests diners són essencials per ajustar el dèficit, però pocs per a la tresoreria, però ajuden.

Òbviament qualsevol ciutadà ben informat diria que això és la xocolata del lloro davant dels 16.000 milions d’euros (o 22.000 milions d’euros segons es compti) que sembla que són els diners que enviem a Madrid anualment, però no es veu de quina forma aturarem això. El Govern, modest en els seus plantejaments, espera posar una mica d’ordre primer i demanar que el 8,2 % – 8,4 % (que és aproximadament aquest dèficit) es transformi a mig termini en un 4 %. Contribuiríem, doncs, “només” amb un 4 %, més propers al que passa a Alemanya. L’optimisme d’alguns és pensar que això és possible.

La cosa seria menys greu si la clau de la caixa la tinguéssim a casa, però la tenen a Madrid i per això paguen el que volen i quan volen. La tresoreria la controlaríem nosaltres encara que acceptéssim l’espoli, la tresoreria no patiria tant.

Vistes les coses, a no trigar gaire, caldrà donar la raó a ERC que diu que CiU acabarà acceptant les seves propostes perquè el que s’ha fet ara és un pedaç.

El que està clar és que hi ha dues lògiques. Una diu que ara no hi havia gaire sortides al pacte amb el Partit Popular. L’altra diu que a mig termini, mig curt, diu que l’Espanya “diversa” no se la creu ningú. Veus com les del propi Jordi Pujol o històrics militants d’Unió també ho diuen. Penso igual.

Iniciatives per conscienciar la població n’hi ha. Surten, no com a bolets, però en surten. Exemples com l’Andreu i la Maria negant-se a pagar impostos a Espanya faran forat, les coses es mouran.

La imatge del Govern a remolc, més o menys explícit, de la política que marca el Partit Popular es fa ben palesa entre la gent. A uns pocs els agrada, a la majoria no. Una part significativa pensa que, vista l’experiència, millor en mans del Partit Popular que del PSOE.

El guió està escrit, ben aviat la ponència política del Partit Popular serà dogma. La nació única, per cert no gaire diferent del que diuen Chacon i Rubalcaba, encara que molts socialistes catalans no ho vulguin i altres ho neguin, la tindrem ben aviat a les lleis que es facin o en els condicionants polítics que ens imposin per cobrar. Per terra, mar i aire, l’atac arribarà aviat, l’avantguarda ja està aquí. Un exemple? Heu llegit allò de fer més eficient les administracions evitant duplicitats? Fàcil, no? Quines “duplicitats” suprimiran?

Estic segur que teniu moles idees, però jo com que ara estic amb els bioritmes baixos i fins d’aquí uns deu dies no estaran en bon punt, no em vénen. De moment, en aquestes condicions de feblesa, he intentar seguir el que em diu l’Oracle Xing: “Hauràs trobar la manera millor de comportar-te davant els altres. Si mantens l’actitud justa aconseguiràs conquerir la persona que desitgis, en qualsevol posició en què et trobis. Amb l’amabilitat podràs obtenir molt també de les persones més difícils i antipàtiques”. M’he comportat bé en aquest escrit? L’Oracle no m’ha donat cap idea sobre l’estratègia a seguir en la política nacional i per això he escrit aquest pobre article.

De totes formes, malgrat aquests bioritmes meus segueixo intentant trobar les claus de tot. Com deia Balzac, la resignació és un suïcidi quotidià.

Quina és l’espurna que ha d’encendre la foguera de la llibertat? O no hi haurà espurna i seran les restes d’un foc mal apagat en un bosc sec? Fem saltar guspires, deixem brases…, metafòricament, és clar.

Són aquelles petites accions que facin que siguin més els que creguin en la independència les que hem de seguir fent, que pugi el nivell de convicció. El proper pas serà l’estat català.

Els ritmes del nostre organisme és un tema de gran interès. Jo intento entendre com influeixen els ritmes circadiaris en la nostra alimentació, en la nostre despesa energètica i, finalment, en el nostres pes. Se saben moltes coses, però no tot està ben lligat.

Per exemple, la gent que canvia de torn de treball molt sovint té problemes físics i psíquics. No li passa tothom, com tothom no té depressió, però el canvi de torn de treball, dia a nit, sovintejat, com un jet lag continuat, poc acabar produint obesitat, diabetis, problemes cardiovasculars i altres alteracions relacionades.

Si jo fos Mosso d’Esquadra i sindicalista, més difícil hauria estat la segona que la primera, m’amoïnaria per regular aquestes coses i, de ben segur, no em dedicaria a promoure l’espanyol i ha insultar els catalans. També podria ser que aquests mossos sindicalistes el que vulguin és fer servir la seva llengua habitual sempre. Ves a saber quin és el seu pensament més profund.

Llegia que els delegats sindicals dels Mossos d’Esquadra asseguren que els ajustos pressupostaris els suposaran una retallada salarial que pot representar fins a un 25% de poder adquisitiu, un augment d’hores de treball, la congelació d’aportacions al pla de pensions o la rebaixa de retribucions per baixa d’accident. A més, també critiquen que es vulguin eliminar convocatòries d’accés al cos i de promoció interna.

Agafo dades de quan es va fer la retallada salarial anterior, lamento no tenir-les actualitzades. Un Mosso d’Esquadra del nivell més baix (nivell C-14) tenia un sou anual de 33.879,86 euros bruts mensuals, un metge d’atenció primària de dedicació exclusiva del nivell més baix (nivell A-24) tenia un sou brut anual de 44.627,94 euros i un Professor Titular d’Universitat (nivell A-27) 34.465,94 euros bruts anuals. Un professor d’institut o un mestre encara cobren menys que els d’universitats. Òbviament, cobrava més un Mosso d’esquadra nivell mínim (classe 4) que un mestre o professor d’institut, té tota la lògica, no? I si el Mosso és de classe 1 (nivell C-14) (menys que caporal) ja cobrava 38.174,36 euros anuals bruts. Evidentment tots ells sense triennis i aquestes coses, tampoc considero el que es retallarà a tothom aquest any, suposo que més o menys el mateix, només és una informació, comparativa. Ja es veu que tot està molt ben fet.

Deixant, però, aquesta anècdota policial que espero sigui només una de les moltes imbecil·litats que fan aquells que diuen defensar els drets dels altres i només saben que coaccionar, seguiré amb els ritmes biològics. No ho tinc estudiat, segur que alguns psicòlegs sí, però és un fet que els nostres estats psicològics també segueixen pautes més o menys cícliques, pertorbades per l’entorn. Vull dir que si jo estic en una fase optimista del meu cicle personal, el meu optimisme es pot veure reduït per influències externes. Amb tot, no estaré tan deprimit com un al que li agafi en la fase pessimista del seu cicle biològic. I a l’inrevés. Coses dels neurotransmissors, complex món.

Escric això perquè això es tradueix en els articles que faig. Em venia al cap aquesta idea perquè ara em trobo en un moment en el que veig la situació catalana pitjor del que la veia fa uns dies. Potser no ho hauria de veure així. Podria haver-me animat en llegir que, en la presentació d’un llibre d’Heribert Barrera sobre Cambó, Jordi Pujol havia dit, referint-se a la independència de Catalunya: Em sembla que ens n’anirem; però costarà. El problema no és que costi és que passi.

Segurament influeix en el meu estat psicològic haver anat ahir a escoltar ahir a la primera Conferència Anual de la Càtedra Pasqual Maragall de la UB al Cercle d’Economia. La va fer el conseller Andreu Mas-Colell i va analitzar la situació actual del finançament autonòmic. El conseller, com sempre, realista i brillant en la seva anàlisi. Una anàlisi que mostra que Catalunya pot sobreviure i millorar si vol Madrid. Pràcticament va dir que estàvem collats i que calia ser bons minyons, tot i que va marcar unes línies vermelles respecte al control del pressupost per part del govern espanyol. Madrid té tots els mecanismes financers de control. I ja es veu com reacciona el país, lògic, davant les inevitables retallades. Si no hi ha diners a la caixa i els bancs no els deixen no es pot pagar, obvi, no? Si els que controlen els diners diuen que si t’endeutes no et donaran diners, no et pots endeutar, obvi, no? Ja ens podem manifestar i tallar carreteres que d’on no hi ha no en raja.

CiU, es justificarà com es vulgui, s’està portant bé i l’altre dia va votar a favor de la convalidació del decret llei de mesures fiscals l’altre dia al Congrés i la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha afirmat en la roda de premsa del consell de ministres d’aquest divendres que el govern atendrà molt especialment els plantejaments de la Generalitat i de CiU perquè Catalunya és una comunitat molt important en termes de PIB, població i riquesa.

Està clar que per no patir més del compte i pagar funcionaris i proveïdors cal ser bons minyons. Sembla, doncs, bastant evident que el Partit Popular serà qui voti a favor del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Jo no sé quin és el pensament íntim de la cúpula de CiU, però si el Govern no vol passar més angoixes del compte i no trobar-se en situacions irresolubles cal que siguin amables amb el Partit Popular, tenen la clau de la caixa. Així doncs, toca “introduir matisos” en el projecte de pressupost presentat a gust del Partit Popular.

A mi m’agrada ser pràctic, si les nostres reaccions polítiques s’han de limitar a bordar com un chihuahua d’aquells que caben a la butxaca val més no fer res i ser amables amb el Partit Popular. Millor que no fem riure, no té cap sentit. Ja em sortit massa vegades al carrer, els hem tret la llengua, els hem dit lletjos i després hem seguit igual. Allà diuen: pobrissons.

Quan ens veiem capaços de fer alguna cosa endavant. Val més que mentre ens enfortim internament i no demanem coses que no es faran. Quan estiguem a punt, apleguem les nostres forces i diem prou i sinó reflexionem i decidim ser espanyols de ple dret i no vassalls conquerits.

En tot cas esperem que els nostres ritmes biològics i psicològics s’alineïn, mentre hivernem com els óssos.

Equivocadament els catalans creiem que els Reis d’Orient seguien sent Melcior, Gaspar i Baltasar. No, les coses ja no són així, tot canvia. Ara, també per allò de la quota femenina, els Reis els tenim no són els d’Orient, ara són els d’Occident i són Luís de Guindos, Soraya Saez de Santamaria i Mariano Rajoy. També han canviat altres coses, ells ja no busquen adorar al Nen Jesús, també han canviat i ara adoren a una dona de nom angelical i de cognom Merkel. Els seus presents no són ara or, encens i mirra. No són aquells símbols.

L’or, que representava poder i riquesa, l’han substituït per l’ofrena de la centralització i el ferri control autonòmic. L’encens que simbolitza l’adoració a Déu és ara obeir en tot els dictats d’aquella que no va néixer a Betlem sinó a Hamburg, i la balsàmica mirra que s’identifica amb el rituals mortuoris d’embalsamament i significava el patiment necessari per salvar la humanitat ja no serveix, ara el patiment s’ha de repartir, cal apujar els impostos i collar els més febles i les comunitats autònomes.

Malauradament per tal que aquests reis puguin portar els seus presents a la deessa Merkel i que ella els beneeixi amb el seu somriure beatífic cal fer coses dignes de reis, però de rei feudals. No cal dir que ho intenten amb el disgust de tots aquells nens innocents que van dipositar la seva carta esperant que la màgia d’aquells savis transformés els seus somnis en realitats. Amb tot, els reis no són ximples. Són molt coherents. Ara als innocents nens només els toca esperar que el pacte fiscal el porti el ratolí Pérez.

No us havíeu adonat? El Pla B és el ratolí Pérez. Mentre l’esperem ens haurem d’armar de valor i estar preparats per resistir el fred de les tenebres.

Jo només espero que ben aviat tots els que esperen la conversa amb Don Mariano pensin que hi ha més possibilitats que el pacte fiscal ens el doni el ratolí Pérez que Mariano Rajoy. Si per aquelles coses que passen amb l’edat deixen de creure en el ratolí Pérez, i en Peter Pan, i també en els superherois, potser també els haurà arribat l’hora de saber que el pacte fiscal tampoc no existeix. És dur, ja sé sap, tots hem passat per experiències d’aquestes en perdre la innocència infantil.

Arribats a aquest punt crec convenient que els nostres polítics es tanquin al Monestir de Poblet, allà estan les restes dels nostre grans reis. Segur que en els silencis que els acompanyaran entre aquells murs sentiran quin és el desig del poble català, sentiran que cada vegada som més els catalans que volem fugir del jou espanyol, interpretaran els nostres sentiments d’una forma molt més clara. És aleshores quan s’han d’inspirar en la profunda saviesa del filòsof indi Krishnamurti. En un altre context, ell deia:

El desig és energia, i això s’ha de comprendre;
no és possible limitar-se a reprimir el desig o fer que s’ajusti.
Qualsevol esforç per coaccionar o disciplinar el desig contribueix
a l’existència del conflicte, el qual comporta insensibilitat.

També deia:

Allà on el pensament forma la imatge del plaer,
ha d’haver luxúria, no la llibertat de la passió.
Si l’impuls principal és el plaer, llavors es tracta de luxúria.
Si neix de l’amor no és luxúria, encara que pugui haver-hi un gran delit.

Si els nostres savis polítics s’adonen que el desig de llibertat surt de l’amor al país, veuran que el nostre desig no és luxúria i es veuran obligat a lluitar per no frustrar el poble. El conflicte encara que s’actuï correctament és inevitable, però si fugim del deure per un excés de prudència o de por, el conflicte derivat de la frustració serà pitjor.

I deixant-me per un moment de poesia, metàfores i ironia cal que recordi, ja ho sabeu, que aquestes dues setmanes han estat molt aclaridores quant a quina és la filosofia respecte a l’autonomia de Catalunya. L’ordre és exigent, Catalunya ha de passar per l’adreçador, però també és exigent la voluntat del poble. Els nostres polítics han d’entendre que els programes són un contracte que cal complir, però també que les circumstàncies varien i aquestes demostren la impossibilitat de poder realitzar allò que has promès fer, si veus que el país perdrà totes les possibilitats de continuar aspirant a ser un país lliure, que la llengua i la nació estan amenaçades i si veus que els teus demanen un cop de timó, l’has de donar.

Potser perquè si seguim així anem al no res, vull compartir amb vosaltres un poema de l’artista del Somni Turquesa, Carolina Ibac Verdaguer, a la que segueixo fa ja temps. El poema el titula Fang-putrefacte:

La tristesa se m’empassa
cada una de les llàgrimes
vessades per cor endins,
amb un somriure a la cara,
-amarg i forçat-
una màscara de cuirassa
que dissimula la debilitat.

No sóc ni més ni menys que
un cervell que pateix
per l’autoexigència,
un cor que s’encongeix
per la insuficiència.

No sóc perfecta,
Però ho intento.
No són perfectes.
Però ho espero.

La tristesa és el fracàs
de la meva esperança,
que morta no és més
que una bassa d’aigua
i fang putrefacte.

L’argila ja no és roja.
Ara negra cerca la foscor.
El silenci, el no-res de l’entorn.

Aquest poema reflecteix bastant la sensació de fracàs pel camí que segueix el nostre país.

Amb tot, no acabem així, aixequem el nostre esperit i fem que aquells que van rebre la representació dels catalans facin que Catalunya pugui decidir el seu destí.

Visca Catalunya lliure!

Avui que em toca escriure això és un gran dia. A banda de ser el darrer article de l’any, el govern espanyol ja ha decidit les primeres mesures contra el dèficit públic. M’interessava doblement. Primer per saber els efectes que tindrien sobre la meva economia en l’àmbit específicament familiar, sóc funcionari i assalariar, i segon per saber com m’afectaria en l’àmbit més general de ciutadà de Catalunya.

Les coses semblen bastant clares. En l’àmbit familiar, com a tots els que tenim la sort de treballar i cobrar, ens aplicaran un IRPF més elevat, proporcional als ingressos. No estic content per aquest IRPF complementari (pàgina 15) però suposo que en el context general era una cosa inevitable. Esperem que no vagi a més. Cal tenir present que això afecta a la tarifa estatal. Cal tenir present que, per exemple, si un cobra 53.000 euros bruts a l’any, la tarifa estatal passa del 21,5% al 25,5%.

En l’àmbit català, però la tarifa per aquests 53.000 euros és del 21,5%. Si Catalunya fes el mateix, que ve a ser el que ha suggerit el ministre Montoro, l’augment seria gran, ja que implicaria un increment del 8%. Sembla, però, que el govern català, que ho podia haver fet ja que té la competència, no ho farà.

Aquest augment repercutirà només en les finances espanyoles però en res ajudarà a l’economia catalana.

He dit abans que l’augment era una cosa inevitable. Ho he dit saben que Rajoy s’havia cansat de dir durant anys que no apujaria els impostos. Ho fa en base a una suposada(i probable) desviació del dèficit públic. Potser té raó i cal fer, com és costum en els presidents espanyols, el contrari del que s’ha promès. El que no he sabut veure en la referència del consell de ministres ni en la roda de premsa és cap mesura que ajudi al creixement, les deu reservar per al 2012. Si he vist una reducció de 600 milions d’euros de les subvencions i ajusts a l’R+D+i que se suposa, això diuen, que ha de ser el motor del creixement. Comencem malament.

Si ens fixem en els aspectes generals del nostre país, veiem en la referència del consell de ministres en pdf (pàgina 14) que diu: Eliminación de la financiación prevista en los Estatutos de Autonomía de Andalucía, Castilla y León, Illes Balears y Cataluña. Curiosament en la referència en html no ho diu. Segurament un oblit. Jo no sé a què es pot referir això a banda del que recull la Disposició Addicional 3a de l’Estatut, els tan discutits 759 milions d’euros que estan con signats al pressupost espanyol i que el govern espanyol anterior es va negar a transferir. Sembla que Rajoy havia dit que s’ho miraria i compliria a la llei. De totes formes sembla que posteriorment el ministeri d’Hisenda nega que es vulgui afectar el que diuen els estatuts, entre ells el català. Han publicat al vespre el següent text:

En el Acuerdo de no disponibilidad de créditos presupuestarios no se ha modificado la financiación prevista en los Estatutos de Autonomía de ninguna Comunidad Autónoma. En el Consejo de Ministros o en la rueda de prensa posterior no se ha hecho, en ningún caso, referencia a una modificación de los términos previstos para la financiación territorial.

La cifra total de austeridad presupuestaria que se ha difundido responde a las cifras totales de relaciones financieras del Estado con las Administraciones Territoriales, que el Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas revisará en los Presupuestos Generales del Estado para 2012, con el concurso de todas las Comunidades Autónomas y Corporaciones Locales, en el marco de la normativa reguladora de las relaciones entre el Estado y las Administraciones territoriales (30 de diciembre de 2011).

Potser tenien ganes i al final ho han tret però no han modificat el text de la nota (per si el canvien enllaço la que té VilaWeb, altrament no es pot entendre una errada d’aquesta magnitud, especificant comunitats autònomes. Potser ha estat el cos astral d’Elena Salgado per posar nerviós al personal. Jo crec que per una banda o altra se’n sortiran per no pagar els 759 milions d’euros.

Tot aquest llarg preàmbul l’he escrit per fer notar que cap mesura de les que ha pres el consell de ministres espanyol és útil per generar ocupació a Catalunya, senzillament es tracta de mesures de reducció del dèficit espanyol i també, com espanyols que som per dret de conquesta, parcialment, el nostre. No han per cap de les mesures que hauria de prendre algú que vol reactivar l’economia productiva i la competitivitat. Catalunya, amb aquestes mesures, s’empobrirà encara més.

El president Mas ens ha dit avui en el seu discurs de Cap d’Any (reprodueixo quatre paràgrafs no consecutius excepte els dos últims ):

Pot semblar, envoltats com estem d’una boira espessa, que no tornaran els dies clars i lluminosos. Que costarà de tornar a veure la silueta del benestar i de la prosperitat. És lògic i humà sentir-se així, perquè enmig de la boira et trobes desorientat, perdut, fins i tot angoixat. Tanmateix, repeteixo el que he dit: no hem de tenir por. La boira s’anirà fent més fina, s’obriran escletxes i clarianes i veurem finalment el perfil de l’horitzó. Un horitzó que volem net i clar, i compartit pels 7,5 milions de persones que donen sentit a la Catalunya del present.

També el nou Govern espanyol és responsable d’una sèrie de decisions que ens afecten com a catalans. Li demanem coratge, li desitgem encerts i li reclamem respecte cap a Catalunya i autèntic sentit d’Estat. Catalunya vol veure respectada la seva identitat, les seves institucions, la seva cultura, el seu dret i la seva llengua. També volem, però, que es respectin i no es limitin o retallin les nostres capacitats com a país: la nostra creació de riquesa, el nostre esforç col·lectiu, la nostra creativitat, el nostre talent.

En aquest sentit d’aprofitar totes les nostres capacitats com a país i com a societat, espero, desitjo i confio que l’any 2012 el Parlament de Catalunya formuli la proposta del pacte fiscal, amb el màxim consens polític possible, com a reflex del gran consens social existent sobre aquesta matèria. Confio que tothom, des de l’esfera pública o la privada, sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies que Catalunya necessita i mereix.

Si la proposta de pacte fiscal és escoltada i atesa, els ponts entre Catalunya i l’Estat es reforçaran. En cas contrari, encara es debilitaran més.

Mentre quan s’obrin escletxes i no veiem a l’horitzó el Valle de los Caidos tot anirà bé. Ja es veu venir que “els ponts entre Catalunya i l’Estat” “encara es debilitaran més”. Cal veure que vol dir això. Certament per molt que penso no em ve al cap com es poden afeblir encara més. Potser els governants d’ambdós països no se saludaran quan es vegin, tot i que seguirem passant per l’adreçador. Potser la cosa serà molt més dura i els governants catalans quan vegin els espanyols el diran: “lleig, que ets molt lleig” i aleshores l’espanyol dirà: “i tu més”. La contra resposta: “I tu infinit”. Potser si entre tots seguim pensant se’ns acudirà alguna idea per ampliar aquest afebliment.

Anuncio:

1. Res de pacte fiscal
2. Agressió al sistema educatiu
3. Llei d’estabilitat pressupostària
4. Limitació d’algunes competències relatives als mercats.

Jo crec que aviat, ja que hem d’esperar el tema del pacte fiscal, haurem de fer alguna cosa per evitar l’agonia. Em sembla que no hi ha cap forma que vagi més enllà de fer el ridícul en el tema d’afebliment dels ponts entre Catalunya i l’Estat. L’únic que hi podem fer és fer una voladura controlada del Pont del Diable, declarar la independència.

Espanya ja té govern, ministres i alguns altres alts càrrecs, no tots. Aquest canvi comportarà, sens dubte, un nou cicle de les relacions Catalunya – Espanya, difícils relacions des de fa ja uns anys i que amb al final del mandat de Rodríguez Zapatero s’han enterbolit una mica més gràcies l’incompliment de la majoria de les coses acordades. A banda del fons de competitivitat, no han pagat el deute que correspon a la Disposició Addicional 3a de l’Estatut, els 759 milions d’euros que tant espai han ocupat als mitjans de comunicació, i tampoc no han retornat, per ordre expressa de l’expresident espanyol, a Déu gràcies ex, els papers de Salamanca que la exministra González Sinde estava disposada a enviar a Catalunya.

Segurament aquest home deu voler venjar-se d’alguna cosa. Segurament del menyspreu que s’ha guanyat entre el nacionalisme català. A mi no m’agrada fer llenya del arbre caigut, però en aquest cas, sense insistir-hi més, cal dir que ha estat nefast per a l’Estat espanyol i, especialment, per Catalunya. Ha traït a amics i enemics, tot i que els amics han callat la majoria de les vegades i algunes li han rigut les gràcies. També han pagat un preu electoral per això. De totes maneres el PSOE és això. Ara tenim una mostra. La plataforma pro Carme Chacon ha publicat el manifest “Mucho PSOE por hacer” i els amics de Rubalcaba (suposo) han contraatacat amb “Yo si estuve allí“. Divertit. Mentre l’expresident diu que els estima a tot i que es mantindrà neutral.

Per Catalunya comença, doncs, una nova etapa. Amb l’expressió “nova etapa” en cap cas vull dir que sigui un canvi en positiu. De totes formes destacaré el que és positiu. La diferència entre el Partit Popular i el Partit Socialista Obrero Espanyol és que uns són creïbles i els altres no. El Partit Popular quan pacta compleix, el PSOE no. La part positiva és ben clara. Artur Mas, de forma directa o indirecta, parlarà amb Rajoy, li exposarà els seus arguments sobre diferents problemes de Catalunya, sobre la seva visió de l’Estat, negociarà poc perquè el president espanyol no té perquè cedir en res ja que disposa de majoria absoluta al Congrés i al Senat. Rajoy dirà el que vol fer. Potser farà alguna concessió. Sembla que Mariano Rajoy és una persona més seriosa i en allò que no sigui ideològic complirà els compromisos de l’Estat.

Artur Mas ja ha dit que espera que el govern actual sigui més seriós que l’anterior. També que sense ajuts a les comunitats autònomes l’estat s’ensorrarà. Mas ho creu i ho espera. Jo també ho crec i ho espero. El que no crec ni espero és cap millora en l’autogovern i en el finançament. Més aviat tot el que he sentit fins ara em fa pensar en una homogeneïtzació i l’elaboració d’algunes lleis que són de caràcter bàsic i que limitaran l’autonomia. Recordem que en allò que explícitament no es digui altra cosa a la Constitució, i sovint és discutit, Catalunya s’ha d’adaptar al que diguin aquestes lleis bàsiques. Catalunya, a tot estirar, pot aspirar a ser qui apliqui les lleis que marqui l’Estat. Serà administració única. A efectes pràctics, la “delagación del gobierno”.

Aquest és l’escenari més probable, però com totes les coses, cal confirmar-lo. Jo tinc poques esperances. El que si sé és que aviat “sabrem” i que compliran. Si decideixen anul·lar-nos nacionalment ens ho faran saber. Amb altre paraules, esclar.

Mentre el Govern, penjat, sense diners, diu que està fent un “tancament de caixes” temporal. De fet el que està fent és el que es diu aplaçament del pagament, cosa que pot fer qualsevol empresa amb dificultats demanant-ho o té, això sí, pagant interessos. Com sempre el PSOE de Catalunya fa el ridícul. Navarro ja s’ha estrenat. Reclama al Govern que compleixi les lleis i pagui a l’Estat. A banda d’estar sempre a la banda espanyola, no s’adona que el Govern està fent el que fa qualsevol que no té un euro a la butxaca i que la principal culpa és dels “seus companys i amics”? Queda bé dir tancament de caixes? Doncs endavant, podem vestir la misèria amb un vestit de dignitat.

Estaria bé que la Generalitat, administració catalana, recaptés tot i no estigués sempre en mans del govern espanyol. Mentre, per culpa de tot això el Govern està arruïnant als petits empresaris. Fa pocs dies estava parlant amb un amic, petit empresari. Tenia una empresa sanejada i no vivia del crèdit, autofinançada. Em comentava que la Generalitat li deu a prop d’un milió d’euros. El deute reconegut per la Generalitat no serveix per obtenir crèdit. Una empresa amb un compte de resultat excel·lent no pot pagar ni als seus treballadors perquè el Govern del país no li paga. Això és arruïnar un país. És el camí per generar més atur a causa del tancament d’empreses. Mentre demanen que es creï ocupació.

Qui té la culpa? Bé, el culpable proper és el Govern, el culpable final és el govern espanyol. Amb tot, els culpables de què el culpable sigui el govern espanyol som nosaltres, els catalans que admetem l’espoli fiscal.

De tot plegat el que més m’amoïna és que per culpa de la morositat de l’Estat i de la manca de finançament just, el Govern s’està carregant el teixit productiu del país i que no és capaç de fer res per aturar-ho. Estic segur que reduirà el dèficit, però mentre ho assoleix aconseguirà que el nombre d’empreses es redueixi. Potser es creen, segur, però les empreses que estan a punt de caure són moltes. El pressupost podrà ser fantàstic i acomplir-se rigorosament, però mentre no es paguin els deutes amb les empreses no farem res. En lloc de tancament de caixes el que farem és el tancament d’empreses.

A algú se li acut alguna idea per solucionar això? Jo no en veig més que dues. Una és que l’Estat pagui el que deu i ens financi millor i l’altre és que declarem la independència.

Una de les coses més habituals de la vida de les persones i, com és lògic, dels països és trobar-se en punts de bifurcació. Són moments en els que cal prendre un dels possibles camins que tenim davant, una decisió que no tindrà retorn.

Contínuament a la vida decidim fer coses que són estrictament irreversible perquè el temps ho és. Si comencem estudiar Física i no Econòmiques prenem una decisió irreversible. És cert que podem reconsiderar les coses i passat un temps deixar la Física i fer Econòmiques però el moment ja serà un altre i l’estat vital també. En altres casos, però, les coses no són així. Per exemple, una tria determinada pot provocar un incendi amb víctimes. Ja no es pot retornar la gent a la vida. Una decisió intranscendent provoca també petits canvis que poc o molt afecten als comportaments futurs.

Qualsevol de les accions que fem a la nostra vida tindrà conseqüències, qualsevol paraula pronunciada causarà un efecte. Això passa amb les persones i les persones adquirim aleshores una responsabilitat després de qualsevol acció o de qualsevol comentari. Llegir-ne més »

A Catalunya tenim el mal costum de voler viure en un món que només existeix en el nostre imaginari col·lectiu. Any rere any, legislatura darrere legislatura, anem generant projectes irreals que s’estavellen ràpidament contra la realitat.

Els projectes polític que triomfen a Catalunya parteixen de la idea que Catalunya pot negociar alguna cosa amb l’Estat espanyol. Quin error! Catalunya no pot negociar-hi res. Les úniques negociacions que s’han donat amb una petita clau catalana són aquelles en els vots que aportaven al Congrés dels Diputats les formacions purament catalanes, només ha passat amb CiU, eren imprescindibles per al partit espanyol que volia formar govern. La negociació no implicava en cap cas Catalunya com a concepte global, només eren aquelles qüestions concretes que es posaven sobre la taula de negociació.

Van conduir a avenços? Sí, naturalment alguns beneficis col·lectius es van obtenir, però tothom que miri amb perspectiva històrica el concepte global, Catalunya com a nació i la seva capacitat de decidir, no només el seu futur nacional sinó les coses més properes al dia a dia dels ciutadans, veurà que no hem avançat gens, fins i tot hem reculat, respecte a allò que es va aconseguir amb el que vàrem anomenar la transició democràtica. La Constitució espanyola, volgudament oberta en alguns aspectes però amb les cotilles que imposaven els anomenats poders fàctics, va permetre la democràcia vigilada. Els avenços democràtics i les tensions pròpies del canvi de model van conduir al cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Cop que no va ser fallit en els seus objectius finals. Entre altres, cap opció al desenvolupament nacional de Catalunya.

D’aleshores ençà, la política catalana ha viscut en una gran ficció creada per aquells que no volien despertar-se del somni covat per anys d’esperança. Catalunya ha viscut entre bambolines, sempre vigilada per aquells que vetllaven perquè ningú no se sortís de l’escenari teatral. Durant anys des de l’Estat espanyol s’han envejat o fins i tot admirat algunes de les coses que havíem anat fent. Ens hem dit locomotora d’Espanya, gallina dels ous d’or, etc., però sempre ben situats en el carril que ens marcava el poder real atent a què ningú no es desviés perillosament.

Amb els anys ha passat allò que havia de passar. Alguns que encara volen viure en la ficció diuen que és el resultat de determinats governs catalans, no, no és això. Sí és cert que decisions equivocades i un declarat mal govern han accentuat algunes coses, però el resultat, potser una mica més tard, hagués estat semblant. Catalunya ni té capacitat de decidir res, ni és admirada o envejada. Catalunya avui és gairebé una ruïna que no es vol despertar del seu somni de grandesa. Tenim potencial per ser una altra cosa? Vull creure que sí, però els indicadors econòmics i socials ens diuen on som. Realitats i no ficcions! Som un regió espanyola que ja no lidera absolutament res. Llegir-ne més »

Dijous al vespre Artur Mas va ser entrevistat per Mònica Terribas, això ja ho sabeu, com també sabeu la majoria de les coses que va dir Artur Mas.

Artur Mas, coherent amb el seu discurs, va dir que no ha iniciat la discussió amb el Partit Popular del pacte fiscal, que la porta no està tancada, que la negociació serà difícil, que Espanya no té diners per fer ara el pacte fiscal però que cal arribar a uns acords, els conceptes, i un calendari. Mas pretén un acord amb els partits catalans, concretament amb els socialistes i els populars, amb ERC i ICV ja el té, per anar tots junts a defensar-lo. Evidentment no se’n sortirà amb els partits espanyols.

Mas creu que no s’han de plantejar coses que separin els catalans, la independència, i sí coses que uneixin, com demanar més diners. Mas sap perfectament que ni una cosa ni l’altra ens la donaran. Ja ho ha dit, Espanya no en té de diners. Els principis i el calendari? Experiència en ser entabanant en té, Zapatero ja ho va fer amb el pacte de l’Estatut. Mas no és ximple, no l’embolicaran més, i sap que per moltes paraules dolces que li digui Rajoy, el quasi-president espanyol no cedirà. No cedirà perquè no ho pot fer. Ni ara ni en el proper decenni. Rajoy està també atrapat.

El que està clar és que aquesta “negociació a una banda” no portarà enlloc, potser podrien proposar el model Gandhi…

Sembla que si Rajoy és llest i adopta un posat Mr. Chance la cosa no passrà a majors i podria durar molt, qui dia passa any empeny, sense conflictes desagradables. Ho té fàcil seguint la seva forma de fer. Li parlen del pacte fiscal i ell diu: regar el jardí farà que les flors creixin vigoroses i somriu. A la propera contesta: les orquídies que guarneixen les nostres finestres ens aporten esperança. La paraula esperança excita al poble català, una paraula amable que algun periodista interpreta com un indicador favorable. La Vanguardia fa un article memorable.

Tot això sumat a unes espaiades negociacions podria permetre acostar-nos al 2014 havent estat espoliats en uns 40.000 milions d’euros més. Nosaltres sols ho farem durar. De fet la negociació va per llarg perquè CatDem està treballant amb un document que fixarà les línies vermelles i estarà llest a final de l’any vinent.

Passat aquest temps, serà el moment en el que es podrà dir: sembla que ha fallat el pacte fiscal. Serà el moment d’aplicar el que va dir Mas a l’entrevista: Si falla pacte el fiscal, queda un camí complicat, que és que Catalunya faci tota sola el seu camí dins la Unió Europea. Evidentment una resposta clara i contundent, avis per als navegants del 2014.

Va dir també que encara no hi havia la majoria necessària per poder fer aquest camí en solitari, però: Si Catalunya ha de repensar el camí, si ha de ser agosarada, ja hi serem a temps, però no ho anunciaré pas jo avui, quan som al començament del camí. Ja ho faré quan ens trobem els obstacles. Si l’estratègia per aconseguir el pacte fiscal fracassa, hi haurà temps per plantejaments agosarats, d’aquells que estan més marcats per la rauxa que pel seny: si en algun moment Catalunya ha de fer un plantejament de molta duresa perquè s’han trencat les cartes definitivament, i no hi ha cap oportunitat de poder arribar al pacte fiscal, ja hi som a temps.

Els missatges de Mas són clars en la línia de: o pacte fiscal o independència. El problema és que no veiem esperança ni a mig ni a curt termini. 1) independència no perquè no estem preparats, 2) pacte fiscal de conceptes durant un temps perquè Espanya no té diners, i 3) mentre paga i ajustat el cinturó perquè Espanya té problemes. Mentre podem seguir així: Un administratiu de la Generalitat cobra 10.000 euros anuals menys que un funcionari d’Andalusia i Catalunya té un 13% de sous públics, Extremadura, un 40%. Sort que no ho han dit polítics catalans! Espoli a dojo.

De fet Alícia Sánchez-Camacho, prepotent, ja ha dit com hauran de ser els pressupostos de la Generalitat. Entre altres coses s’han de tancar les delegacions de la Generalitat (què ens haurem pensat!) i també que no està en condicions d’enfrontar-se amb Espanya. Creu que mana molt, és així?

Ara m’adono que he parlar dues vegades d’espoli, com em llegeixi Núria de Gispert m’envia la inquisició. A quin ridícul ens porta aquesta presidenta! Es vesteix de fada, organitza un sagramental en unes votacions al Parlament en el Debat de la Nació i ara censura els Parlamentaris (que bé ho explica Miquel Saumell).

Per sort tot no són males notícies: Montilla ja és senador i mantindrà l’oficina d’ex-president. Vol complir el compromís amb el país (no ens ha dit quin). És ben normal que un ex-president d’una comunitat autònoma ho faci, encara que als que pensem que Catalunya és una nació que vol ser estat ens sobti.

Avui ja podem parlar dels resultats electorals. La setmana passada tot eren hipòtesis. Cal dir que els resultats no m’han sorprès gens ni mica. Tenia tres dubtes: 1) La majoria absoluta del Partit Popular seria de 10, de 20 o de 30, ja estat d’11. 2) Que passaria al País Basc? Ha guanyat la esquerra independentista en escons disputant l’hegemonia al PNB. 3) Què passaria a Catalunya? Ha guanyat CiU per l’ensorrament històric dels socialistes i el pacte independentista encapçalat per Albert Bosch ha salvat els mobles i es col·loca en bona posició per recuperar espai a les properes eleccions.

Arriba doncs l’hora de la veritat. Tothom s’ha de treure la màscara i dir que farà. El Partit Popular ja ha comprat un kit per pintar a l’oli i li ha enviat a CiU per tal que comenci a pintar-se un quadre al·legòric del pacte fiscal a la paret de la Sala Tàpies del Palau de la Generalitat. Als espais del costat es pot pintar un taló per un import de 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat. Ja ho sabíem però ara està demostrat de manera fefaent. Han passat pocs dies de les eleccions i estem esperant el pla B. De moment hem vist el “no hi ha alternativa”: ens ho empassem. Com que estava perfectament programat que no ens pagarien els fons de competitivitat, el Govern ja ha explicat que pensa fer amb els pressupostos. Ens ha explicat com reduirà el dèficit per arribar a l’1,3%, manquen detalls però les idees bàsiques ja les tenim. El Govern farà els deures, ho ha de fer, per salvar el país. Ho farà sense cap sortida altra que retallar. El futur govern espanyol no donarà res perquè no tindrà res i probablement tindrà menys del que pensa que tindrà. En el moment que es destapin els dèficits de les altres comunitats autònomes es quedaran de color cendra, especialment quan vegin el dèficit andalús. Ho escric ara, ja m’ho direu. Potser caldrà esperar a les eleccions andaluses, però la situació serà terrible. Com que si apliquen la reducció no podran donar cap subvenció i l’atur allà és molt superior, potser encara haurem de ser més “solidaris”. El model de solidaritat espanyol és molt especial. Es basa en tu ets solidari perquè em passa per allà.

L’escenari, doncs, és molt clar. Catalunya sense pacte fiscal i sense fons de competitivitat i esperant a veure com “el dret a decidir” es converteix en l’acudit de la dècada. No cal escalfar-se el cap, és el que estava previst.

Mentre aquí s’han anunciat unes retallades inevitables. No m’ha sorprès però si m’han molestat totes les declaracions contra les retallades. Òbviament no m’agraden, però si sumem els salaris públics i la despesa social, què queda? Que podrien retallar? Res de res.

De totes formes no estic d’acord amb moltes coses. Fa un moment escoltava com els mitjans audiovisuals públics es quedaran sense recursos per fer la feina que estan fent. Suposo que inevitable però està molt clar que la decisió implica tallar el coll a un dels tractors de la indústria audiovisual catalana. El resultat serà fer tancar empreses i generar atur. Diu que no hi haurà futbol en obert, no m’amoïna quant a contingut perquè no el miro però penso que serà una pèrdua quant a quota d’antena i publicitat. Suposo que amb allò dels cotxes passarà igual. Tampoc és el meu programa però té una gran audiència. La gent escoltarà en espanyol les meravelles de Fernando Alonso i en futbol sabran com vibren quan perd el Barça els locutors de la TV que sigui. Anem a espanyolitzar una mica més Catalunya. Suposo que evitar la fallida de la Generalitat comporta això. Ni en els pitjor moments de l’economia catalana havíem passat per això. Digui el que digui el Govern és un mal per a la llengua, l’eix principal que manté viva la nació catalana. Tampoc no cal eliminar canals que en certa forma són redundants i cobreixen franja horària ajudant al lleure en català. Clar que potser el que volen és que la TV en català sigui ideològica, potser la volen en mans del Grup Godó.

Si això li sumem el que previsiblement farà el Partit Popular per reduir la presència del català a l’escola intentant fer complir les sentències dels tribunals el mal serà encara més greu. El bilingüisme del Partit Popular que ja sabem que és eliminar el català dels àmbits no familiars s’imposarà si el Govern no decideix enfrontar-se més enllà de declaracions tant dures com inútils.

Jo no tinc dubtes que salvarem l’economia però que el retrocés del català està cantat. Sense diners la llengua està en perill i amb ella el pal de paller de la unitat nacional.

Hi ha alternativa? Certament es poden fer poques coses però el que no podem fer és rendir-nos sense lluitar i quan dic lluitar no dic limitar-nos a declaracions en els mitjans, els que ens quedin, o a discursos ni que sigui al Parlament. Fins i tot les mocions al Parlament serien paper mullat a efectes pràctics.

El Govern ha de fer les accions necessàries per equilibrar el pressupost, però al mateix temps no pot cedir en res en allò que té a veure amb la llengua. No pot cedir ni un centímetre en els temes nacionals. També, perduda la batalla, no caldrà esperar gaire, haurà d’alinear-se amb els que pensin que Catalunya és una nació i que té dret a prendre les seves decisions per promoure el procés d’independència.

Ha arribat el moment de passar l’acció, els diners de Catalunya s’han de quedar a Catalunya, el Parlament de Catalunya és qui ostenta l’única i definitiva representació dels drets de Catalunya i és l’únic òrgan que pot decidir el futur de Catalunya, és la veu i la voluntat dels catalans. El Govern està obligat, per mandat del Parlament, a fer el que convingui més als interessos de Catalunya. Ha arribat l’hora de preguntar, amb claredat, si volem continuar pertanyent a l’Estat espanyol o volem ser un estat independent. No fer-ho és trair al poble de Catalunya. Si perdem, hi tornarem.

#joTV3 i #protegimTV3 #salvemTVC

Aquest dissabte toca reflexió. Hem de passar el dissabte sense campanya i dedicats a pensar quina és la millor opció electoral per a nosaltres. Una mesura idiota que arrosseguem del començament de la democràcia. De fet no té altra utilitat que oferir un dia de descans i nervis als candidats i partits. Alguns s’ho mereixen. Hem viscut la campanya electoral més absurda de tota la democràcia. Aquesta vegada tothom sap qui serà el guanyador però amb la particularitat que ell no ha dit res de quin serà el programa que aplicarà. Hem recorda a Mr. Chance d’aquella simpàtica pel·lícula que protagonitzaven Peter Sellers i Shirley MacLaine. Mr. Chance tampoc no deia res. Que hi farem som en aquesta paròdia i no ens en sortim. Penitència pels nostres pecats.

De totes formes com si Rajoy canta el Virolai, jo, com sabeu, tinc molt clar el sentit del meu vot. He donat públicament suport a la candidatura conjunta ERC – Rcat – Catalunya Sí. Penso que, amb alguns lapsus, la coalició ha fe una molt bona campanya i Albert Bosch ha estat un gran candidat. El conjunt ERC – Rcat parteix d’una situació dolenta, mals resultats no fa gaire. Reagrupament no va arribar a reeixir i ERC arrossega una desgraciada etapa. És lògic pensar que aquestes eleccions suposin un punt de remuntada, que no d’inflexió. Cal pensar que van tocar el mínim. El canvi de direcció a ERC, amb un Oriol Junqueras “net”, amb esperit transversal i una bona feina a Brussel·les ha propiciat un canvi de percepció, però no tindrà efectes immediats, poc temps per consolidar-se. Haver sabut unir altres grups independentistes ha generat confiança en el si del col·lectiu independentista. Malauradament han quedat sectors que prefereixen no votar. Pitjor encara alguns han cridat a votar introduint elements estranys a la papereta. Malauradament hi ha patriotes que els segueixen.

El que també tinc clar i ha influït encara que no massa en la meva decisió és que espero, que no vol dir que m’agradi, la majoria absoluta del Partit Popular. Ho sabem. També que no importa que faci Catalunya, no decidirà, fem el que fem, menjarem PP.

En aquest escenari qualsevol proposta que no agradi als guanyadors no tindrà marge de negociació. El Partit Popular voldrà parlar amb tothom per donar la imatge d’unitat, de pluralitat, però només s’enganyarà qui es vulgui enganyar, res que vagi en la línia del reequilibri fiscal o dels interessos nacionals de Catalunya. Estem condemnats a la travessia pel desert i a la resistència nacional. Una cosa que haurem d’agrair, una vegada més, a l’aguda i preclara intel·ligència dels socialistes. Deu ser la intel·ligència econòmica que deu voler dir de baix preu. Una olla de cols al govern espanyol que ha conduït l’Estat a la ruïna i ens ha fet molt mal als catalans. Ens han travessat fins el moll de l’os.

La política de resistència dels catalans no pot tenir una veu a Madrid que proposi governs de concentració i encara digui que la condició per entrar al govern espanyol és el pacte fiscal. A Madrid ni aconseguirem el pacte fiscal ni la independència. Fins i tot l’expresident Jordi Pujol ha hagut de posar els punts a les is. Quina campanya tan horrible, contradictòria i poc engrescadora. Quin clímax! No ha estat anestesiant perquè sentir o llegir les opinions del candidat de CiU et feia saltar de la cadira. Crec que qualsevol independentista que mantingui fidelitat a CiU anirà a votar amb el cap cobert de cendra i tapant-se el nas. CiU ha de sortir d’una vegada del pou a la que la portat Duran i Lleida. Crec que en l’àmbit “sobiranista” CiU estava portant una trajectòria creixent, guanyant credibilitat, declaració darrere declaració, Artur Mas, Jordi Pujol, Oriol Pujol, Francesc Homs… anaven introduint un missatge nacional contundent. La cosa es va estroncar gràcies a Duran i la distància entre l’independentisme i CiU ha anat creixent exponencialment conforme avançava la campanya. No puc predir el resultat, però l’error de plantejar una campanya com si anés a ser decisiu quan fins i tot els lèmurs de la fotografia, que són a Madagascar, sabien que no ho seria és enorme. Desitjo, sincerament, i els que em coneixen ho saben, que CiU, sense Duran i Lleida, recuperi el camí que ha abandonat des que van albirar-se les eleccions. És necessari enfortir l’eix nacional, urgentment. El món de la consultoria necessita un professional com ell, que doni el pas ja.

Si cal demanar alguna cosa a Madrid aquesta és la independència. No perquè ens l’hagin de donar, que no ens la donaran sinó per fer sentir més enllà de les fronteres que la volem. Unes eleccions en la que la suma de partits catalans serà derrotada a Catalunya no poden anar seguides d’un discurs de subordinació. No ens ho podem permetre. No s’ho poden permetre els polítics nacionals si no volen passar a la història com els polítics de la renúncia.

Catalunya aquest any ha fet els deures que la superioritat, espanyola, no cal ni dir-ho, li ha manat. Ho ha fet convençuda però amb poc marge de decisió. Ha fet el que ha pogut, amb gent a favor i gent en contra, per reduir el dèficit fiscal i el Govern ha assumit un gran desgast. Mentre els nostres veïns no han fet la feina. L’ajust espanyol s’està fent amb traïdoria, escanyant a les comunitats autònomes. Al 2012 acabarem l’ajust que ens han manat, però acabarem pagant el que no han fet altres.

Quan les coses millorin a Espanya, tindrem un nou model de finançament, un nou maquillatge, un cafè per a tots que pagarem nosaltres. No parlem que coses de caire estrictament polític en el sentit de drets nacionals o símbols, parlem d’economia, de competitivitat, de mercat, d’estar del benestar, de societat del coneixement… Parlem de com fer de Catalunya un país desenvolupat en el nou concepte innovador.

Algú creu que ens podrem desenvolupar nacionalment, econòmicament, amb pactes de mínims? Algú creu que hem de continuar amb una política de pactes de submissió? Algú creu que hem de signar més pactes de vassallatge? Jo crec que no, podem perdre, però no podem renunciar més. Ens cal dignitat nacional.

El que ara toca és votar independència, enfortir la veu de la independència i crear a Catalunya un nucli nacional, dur i cohesionat, format per aquells que volem decidir, decidir de debò, decidir ser lliures i no dependre dels professionals de l’ensorrament econòmic amb els que ens obsequien contínuament els partits espanyols. Tot a la vida té una lògica, fins i tot l’economia.

Fa uns dies preguntàvem a través del Facebook: Què creus que hauríem fer els independentistes catalans el 20N? La figura és prou explícita. Potser us ajudi a prendre la definitiva decisió. No podem baixar la guàrdia, no podem fer que Catalunya sigui intranscendent. Voteu! I voteu independència.

Arran de l’indecent vídeo del PSOE de Catalunya m’he decidit a escriure sobre una cosa que penso ja fa molt. La poca qualitat humana i la manca d’intel·ligència de la propaganda electoral. Dues coses que sovint van unides encara que no necessàriament sempre és així.

Les campanyes electorals estan pensades massa sovint pels que les dissenyen per mostrar el pitjor dels seus rivals. No em refereixo als mitjans audiovisuals com els espots de TV, em refereixo al conjunt de la campanya. Crec que és absolutament lícit la denúncia i també caricaturitzar al rival i fer servir la ironia, però hi ha uns límits que no convé traspassar. Massa sovint és traspassen. No són positives. Es basen en dir: mirreu que horrible és el rival, voteu-me ami com a mal menor. Missatge gens positiu.

Em resulta profundament incoherent que es reclamin uns valors a la societat quan una gran part de la classe política demostra que tot s’hi val per guanyar encara que sigui poc edificant. No crec que amb aquestes campanyes es transmeti res més que rancúnia i finalment el que qualla en els candidats a electors és un menysteniment de la classe política en general.

Deixant de banda la qualitat ètica de les campanyes, penso que la intel·ligència invertida en elles és bastant escassa. M’explicaré. Trobeu interessant el missatge que envien els polítics en campanya? Coneixeu gràcies a la campanya quina serà, si s’escau, la seva línia de govern? Us inspiren credibilitat? Us agraden? Suposo que la majoria contestareu no a totes les preguntes. Si féssim aquesta pregunta a una mostra significativa de la població, segurament, el resultat seria el mateix.

La pregunta següent és: són necessàries les campanyes? Jo responc que sí. Crec que entre la població hi hauria divisió d’opinions. La campanya permet que soni un nom i es conegui un candidat, la qual cosa porta a què tingui més opcions. Malauradament, el model espanyol, adoptat també pels catalans gràcies a una altra mostra d’intel·ligència política, exclou als que no tenen representació parlamentària, condemnant-los a seguir on eren tot i que les seves propostes puguin ser les millors. De totes formes cal que els noms sonin per arribar a la població.

La mostra que més evidencia l’estranya estratègia de campanya són els mítings. Els mítings s’omplen de gent que va sabent a qui votarà i sovint ho fan gràcies a què es posen autobusos gratuïts i fins i tot es regala un entrepà de truita. No atreuen a gent interessada en conèixer el programa dels candidats, en absolut. El míting té com a objectiu que la TV en tregui un vídeo que mostri que està ple i així poder transmetre la imatge d’opció guanyadora o, si més no, amb possibilitats. Només els més modestos, els exclosos, fan mítings per donar-se a conèixer. Un munt de diners llençats. Això sí, donen vida a agències publicitàries i equips de màrqueting i ajuden a obtenir recursos als ajuntaments, entitats o particulars que lloguen els seus espais. Que corrin els diners!

Tornant al missatge, majoritàriament està ple de mentides. Ara mateix he vist el debat a TV3 i m’ho ha confirmat, coses que sé són certes una dona, no diré el nom per no ser partidista, les negava. Recordaré el que m’ensenyaven a classe de religió quan era nen. La mentida pot ser per acció o per omissió. Una forma de mentir és enviar un missatge fals. L’altre és ometre el que es pensa fer. Si ens fixem en el que diuen els missatges, veurem que sempre, encara que ara és més sagnant, el cost de les coses que diuen que faran no es pot pagar amb els pressupostos que previsiblement tindrà la legislatura (quatre), totalment impossible. Per exemple, quan alguns partits parlen de no retallar la sanitat o l’educació no diuen com s’ho faran. Hi ha gent beneita que potser pensi que és possible, gent que serà miserablement enganyada. Qualsevol persona que conegui les xifres sap que és impossible tret que el missatge no vagi acompanyat d’un altre que digui: marxarem de l’euro. Quan un polític diu que farà el que sap que no farà, encara que sigui per que no el deixaran, menteix. Amb tot no importa perquè no es tracta del benefici dels ciutadans. En aquests casos es tracta de mantenir la quota de poder o dit d’un forma més crua, es tracta de mantenir els salaris dels que treballen al partit. Els polítics, els que no manen però hi col·laboren ho saben, però prefereixen acceptar-ho sense més. Parles amb ells i et diuen que és la campanya. Campanya sinònim de mentida?

Un polític que a més vulgui ser honrat i per al que l’ètica tingui algun valor, ha de dir la veritat. La veritat ara és molt negra, però sense la veritat no es pot tenir un poble que confiï. Alguns se sorprenen de l’escassa valoració que la gent té dels polítics. No es guanyen el sou, diuen. Tenen molts beneficis que la població no té. A mi em sembla bé que els tinguin si se’ls mereixen. Tots són iguals? No, de cap manera. De totes formes els que col·laboren amb el líder que menteix són com ells, còmplices necessaris per a la comissió del delicte, culpables.

La campanya requereix intel·ligència, sí. Requereix intel·ligència acompanyada de credibilitat i sinceritat. Al mateix temps d’esperança. L’optimisme cal, perquè quan no s’ofereix esperança no es pot demanar res. No totes les campanyes són iguals. Ara no ho són, sortosament. Més diferents, però, eren fa un any. Les eleccions espanyoles sempre són més brutes perquè s’enterboleixen de la batalla barroera entre el Partit Popular i el PSOE. És molt difícil alliberar-se d’això. Finalment són els que decideixen, la resta són comparses.

Deia al títol que la independència requereix intel·ligència. Certament hi requereix la mateixa intel·ligència en el plantejament de les campanyes que indicava abans, però a més cal un punt extra.

Reiteraré el que comentava. La gent necessita conèixer el missatge, saber que existeixes. Un error freqüent, endogàmic, és pensar que el món és el petit forat en el que vius. Com si jo ara penses que això que escric arribarà a la gent. Gràcies als que em llegiu, però sou una ínfima part dels electors de Catalunya. Si pensés que això incidirà d’alguna manera en el comportament electoral estaria per tancar. L’única manera d’arribar a la gent és emprar els sistemes de comunicació més potents. El que ho és més és la TV. La manera d’arribar-hi és ser fort. Quan algú és pensa que, per exemple, posant paperetes amb una estelada o amb la fotografia de Sant Martí de Porres farà alguna cosa… Malament. Un pot decidir que no vota o vota nul sabent que el seu vot o abstenció no servirà per a res, un motiu de protesta, però el que ja és més sorprenent és que pensi que fent això afavorirà alguna posició política. M’explico. Un independentista pot dir: no voto perquè no em considero espanyol (de fet votar a unes autonòmiques és votar també com a espanyol). Està bé, una posició que no comparteixo però no considero absurda. Diferent és si diu: la millor manera de defensar la independència és un “estrany” vot nul. Objectivament no defensa res. Res no és defensa sense impacte en els mitjans o, de manera diferent, impacte internacional. Tot això ho dic sabent que tinc amics que pensen diferent, però em trairia a mi mateix si no ho digués ben clar, com els ho diria prenent un cafè.

Per això insisteixo en què la primera mostra d’intel·ligència és la unitat. No parlo ara, he desistit i no tornaré a insistir més, de la unitat sense tenir gens en compte el model social. Vaig viure l’intent d’unitat durant la precampanya a les eleccions nacionals i mai més no tornaré a intentar arribar a acords amb gent amb la que només comparteixo el fet d’haver nascut a Catalunya i de ser bípede. Parlo d’unitat entre els que més o menys compartim model social. Resulta que per raons incomprensibles per a un observador extern objectiu no hi ha unitat independentista. Senzillament, un èxit brillant de l’independentisme.

La segona cosa que cal en el plantejament que, subjectivament, defineixo com a intel·ligent és tenir un missatge sostingut i convencent que arribi a la societat. Tres coses: sostingut en el temps, coherent, que no s’esgoti com la llum d’una bengala; prou convincent per fer que la gent independentista cregui que la independència és possible, ja que ara independentistes n’hi ha molts, convençuts de la seva possibilitat pocs; i que arribi a tothom perquè ara per ara el missatge que enviem es limita a cercles reduïts.

Fer tot això no és senzill. Cal professionals de la comunicació convençuts i disposats a treballar dur, però abans cal definir bé que és el que es vol comunicar i, abans encara, que el missatge sigui unitari. Ara mateix hi ha gent que defensa fer primer un referèndum per veure si hem de ser independents i altres que defensen la proclamació prèvia pel Parlament i després el referèndum sota supervisió de les Nacions Unides. Jo fa temps que vaig assumir que la primera opció és impossible a Espanya, però no tothom ho veu igual. Bé, cal posar-se d’acord en el que diem i mostrar que és raonablement possible.

Per tant, no hem de renunciar a augmentar el nombre d’independentistes, ho podem fer i ho hem de fer, però hem de convèncer a la gent no de què independents viuríem millor sinó de què ho podem aconseguir si treballem junts.

Tot això ho farem millor si tenim polítics, en els llocs adients, Parlament de Catalunya, Corts Espanyoles i Parlament Europeu que hi treballen en aquesta línia, sense renúncies ni complicitats amb els grups espanyols. No volem complicitats, volem independència. Polítics amb la força interna suficient per resistir les temptacions sensuals que es trobaran en el camí. Sense veu costarà molt més. No només això, ens hem d’aliar per ocupar llocs socialment prominents, ocupar llocs des d’on la veu independentista sigui escoltada. Poso un exemple, tenir un president del Barça independentista era molt útil. La persona us agradarà més o menys, però era útil. A mi que el president d’Extremadura o el de Cantàbria s’emprenyés per les seves declaracions m’importa tant com l’empipada d’ara perquè Duran i Lleida s’hagi referit a PER, és a dir gens ni mica. El missatge donava la volta al món. Això era bo i ara ho hem perdut.

Vull dir que hem d’aspirar a ocupar llocs a les cambres de comerç, als col·legis professionals i a les múltiples entitats del nostre país. Hem de tenir mitjans de comunicació: premsa i TV, amb Internet només no en tindrem prou. Tot això requereix feina, molta feina, però primer unitat d’acció.

Si ens posem a treballar tots junts ho podem fer. El que hem d’evitar, però, és allò tan nostrat: si aquest hi és, jo hi estic en contra.

Bé, la campanya electoral ha començat i ho ha fet coincidint, com estava previst, amb l’enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). Les dades són ben clares. A Espanya el Partit Popular escombra al PSOE. Ja sabíem que l’enquesta diria una cosa així, ara manca veure si alguna cosa canvia d’aquí al dia 20 de novembre. Ni tan sols l’anunci d’ETA dient que deixava definitivament la lluita armada ha ajudat a Alfredo Pérez Rubalcaba. Jo pensava que potser amb aquest anunci, ho deia abans que passes, podria ajudar al PSOE a recuperar-se. M’equivocava, no sembla que això hagi tingut un efecte apreciable. La nefasta gestió socialista aquests anys és una càrrega massa feixuga per als antics votants socialistes. “Catàstrofe Zapatero” ha deixat la terra erma i els cors secs.

En aquest escenari, Catalunya aporta una situació una mica diferent. Aquí l’enquesta apunta que el PSOE tindria una davallada més gran que a Espanya, un 36% dels escons, però encara guanyaria (16) i que CiU (13) i PP (12) el seguirien, mentre que ICV (3) i ERC (3) farien un paper digne. La crisi afavoriria ICV, mentre que ERC, amb noves cares, no s’ensorraria. Res d’estrany. Fins i tot les coses poden anar més enllà i d’aquí al dia 20 el PP podria créixer. Com deia, fins i tot a Catalunya, el PP és l’alternativa, els altres serien comparses.

Un escenari ben clar també per a Catalunya. Els partits catalans tenen propostes diferents. La coalició ERC – Reagrupament – Catalunya Sí sap perfectament que els seus resultats seran testimonials i que serviran per posar veu a l’independentisme. Ser al Congrés dels Diputats vol dir tenir diners i altaveu. Per altra banda els permet recuperar un terreny que la política dels darrers anys els ha fet perdre. L’aposta Junqueras – Bosch és bona, pot funcionar, la campanya els pot aportar alguns vots més.

CiU té unes idees diferents. Pel que sembla la racionalitat ha aparegut i tenen clar que no seran decisius enlloc. Probablement es limitaran a ser testimonials i la proposta estrella, el pacte fiscal “similar al concert basc” tindrà la viabilitat que el seny que pugui tenir el PP vulgui. Potser alguns elements racionals del PP vegin que no es pot seguir ofegant a un dels tractors de l’economia però l’objectiu antiautonòmic i homogeneïtzador del PP no tindrà aturador. L’Espanya d’Aznar intentarà imposar-se i ningú no els podrà aturar.

ERC pot tenir èxit perquè els seus objectius són modestos, CiU no perquè pretén el que no pot aconseguir. L’èxit o el fracàs depèn de l’expectativa. CiU té raó en els arguments que empra, impecables. Amb tot, crec que les eleccions no s’han de plantejar així. A banda d’això, de si el plantejament és bo o dolent, el que CiU tingui un paper “determinant” sempre dependrà del que facin els altres. Només en cas de resultats equilibrats poden aconseguir aquest paper protagonista.

Si traiem la “proposta estrella” i alguns aspectes de l’eix nacional, el programa de CiU és un programa ben adequat per als temps que corren, i CiU sempre podrà dir que ha introduït racionalitat, però malgrat això Catalunya seguirà perdent capacitat d’autogovern i serem cada dia una mica menys competitius. Vist, doncs, sota el meu punt de vista, amb menys vots la coalició que inclou ERC pot guanyar relativament, n’espera poc, mentre que CiU pot perdre tot i augmentar escons. També, si l’enquesta del CIS és encertada, la coalició liderada per Alfred Bosch pot aportar més valor afegit perquè canalitzarà en solitari les aspiracions de l’independentisme quan el PP ens posi cara a la paret, mentre el PP capitalitza i dilueix les propostes, encertades, que pugui fer CiU. CiU corre el risc de convertir-se en l’assessor prudent del PP, sempre seran les propostes del PP amanides amb algunes bones esmenes de CiU..

Tanmateix, ens interessa molt l’eix nacional. El PP necessitarà poc a CiU per endreçar el panorama. Buscarà aliats, sempre és bo governar acords, però no cedirà en res substancial per als interessos nacionals. Per al PP l’única nació és Espanya i la llengua l’espanyol.

Què passarà amb l’eix nacional? Que ens convé fer? Certament o CiU rectifica i va en la línia que semblaven apuntar alguns dels discursos del seu líder, Artur Mas, o de l’expresident Jordi Pujol, i es planta amb una defensa inequívoca de la nació i el seu dret a ser estat, o tot el que fa referència a la defensa autèntica de la nació quedarà restringida a la veu d’Alfred Bosch, a Madrid, i Oriol Junqueras, a Catalunya.

Artur Mas ha fet, està fent, a Catalunya el que calia fer, i cal valor per fer-ho, per frenar la ruïna del país. Catalunya estava caient sense fre i amb dolor les coses s’han mig redreçat, seguim caient però a menys velocitat, tot i que les polítiques que no controlem ens poden llençar pel penya-segat en qualsevol moment. Era, imagino, el que pretenia el president mentre esperava el nou govern espanyol. La primera part de la feina està feta. Tanmateix en l’estratègia de país a mig termini, s’haurà equivocat de mig a mig tret que corregeixi ràpidament el rumb. Les coses estan ben clares, Duran i Lleida no aportarà res a Catalunya, potser si serà un suport per a Mariano Rajoy que podrà dir que governa comptant amb tothom, però això no ens servirà als catalans per a res. Duran i Lleida ha advertit al PP i al PSOE que Catalunya no podrà tornar a ser locomotora de l’Estat sense el pacte fiscal, però és que aquest home no s’adona de res? No veu que no volen que Catalunya sigui locomotora de res, que produeixi i pagui, sí, però sense cap lideratge.

La pregunta és: quin país ens voleu deixar? Cada dia una dada negativa nova: lideratge en el tancament d’empreses, menys cotxes matriculats, record d’atur, menys metges que arreu, inversions estatals sense fer, universitats ofegades, etc.; retallades en tot i per tot. Necessari? No ho nego, però ha de tenir aviat un punt i final i això amics no s’aconseguirà sense capacitat de decidir, de decidir en tot el que pot decidir un estat. I sense deixar que els nostres diners, els de tots els catalans, marxin sense aturador.

Creieu que és una bona estratègia fer d’escolanet vitalici a Madrid? Jo no. Ara crec que cal la veu valenta i no abaixar el cap davant dels que diuen que ara el que s’ha de fer és tancar les ambaixades catalanes, s’ha de dir prou a tot això i CiU hauria de fer un pacte de Govern amb ERC, tàcit si no vol fer-lo explícit, per defensar el país i no lliurar-se a mans del Partit Popular. Cert que això posa en risc l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i potser altres coses, però el Govern no pot ser esclau dels que volen la nostra autodestrucció. ERC avui no és la del mes de gener, cal recordar-ho.

Prefereixo una veu valenta a Madrid, petita però valenta, que un cor d’angelets que aporti la veu assenyada. A mi ara no em cal tant de seny català quan en les coses importants, on ens juguem el país, perdrem amb seguretat. El seny ja el posa la senyora Merkel no cal que seguim fent el ridícul.

Cal votar català, sí, cal pensar bé que es fa. No em val la bajanada anti-Reagrupament de posar una estelada dins d’un sobre. M’està bé que els gossos marquin el terreny fent un pipí als arbres quan surten a passejar, però els catalans hem de fer altres coses que vagin més enllà del ridícul.

Les coses que passen no deixen de sorprendrem tot i que si les analitzo amb el cap fred les trobo molt lògiques. Res no és casual. Res no passa perquè sí.

Normalment la gent, especialment els polítics, intenten dir les coses políticament correctes, diuen però no diuen del tot, cal imaginar. De tant en tant, però, apareixen els egòlatres que es creuen més intel·ligents que la resta de la humanitat. Aquest és el cas de Don Gregorio, el Prof. Peces Barba, ex-rector de la Universidad Carlos III, guru de Rodríguez Zapatero en l’època de candidat i durant els primers dos anys del seu govern fins que fou expulsat pels joves moclovites. Recordo quan, essent rector, pontificava i no tenia gaire simpaties, però ell estava per sobre del bé el mal. També és expresident del Congrés, però vist tot amb perspectiva això no és cap mèrit ni indica res més que el teu partit té els vots suficients i no et vol de ministre. És un dels pares de la Constitució. Ja sabeu que els fills hereten coses dels pares. Això ajuda una mica més a entendre quina Constitució té aquest Estat.

Aquest déu que trepitja la terra va fer, segons diu ell, una “gràcia” (podeu escoltar-la al minut 85). Va dir que a Espanya potser li hauria anat millor quedar-se amb Portugal i no amb Catalunya. Ens pot alegrar que ho digui, ja que no hi ha cap dubte que la joia ens embargaria si ells fossin feliços i nosaltres independents. També va dir que els nostres anhels independentistes es resoldrien sense necessitat de bombardejar Barcelona.

Després de les crítiques, el fenomen ha dit que era broma, que li agrada parlar en broma i que tenim la pell molt fina. Culpa nostra esclar. De totes formes no ha deixat de fer una crida a la unitat d’Espanya en destacar que cap posició separatista podrà tenir èxit perquè la Unió Europea no permetrà un país esqueixat d’un altre país que és sobirà des de fa més de 500 anys com és el cas espanyol. Ha reblat que mai no serà possible una separació d’un territori com Catalunya o el País Basc. Déu dixit. Evidentment la gent normal creu que Peces-Barba parlava seriosament, com indica l’opinió del president del Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya.

Els polítics l’han criticat (1, 2, 3, 4, 5), alguns, els espanyols tèbiament. Ha estat Joan Tardà qui ha donat una resposta més adequada a les circumstàncies i probablement recollint el que pensa algunes persones: les paraules de Peces-Barba només poden respondre a ser un enorme fill de puta.

M’ha interessat el que ha dit Artur Mas. Ha demanat que es reprovi Peces Barba per la seva espectacular bajanada i ha assegurat que aquest tipus de persones no mereixen tenir les posicions que han tingut en el sistema democràtic. També que “pares” com aquests els hauríem de repudiar. Un posicionament polit i discret que podria entendre si no hagués cridat tot seguit a la calma per no parlar de separatistes i separadors i esperonat Catalunya a buscar el màxim consens per evitar fractures socials i hagués advertit que un hipotètic referèndum d’independència comportaria una baralla a dintre de Catalunya perquè les persones que volen un estat propi són moltes, però no podem oblidar que a l’altra banda n’hi ha igual o més que no desitgen aquesta opció. D’aquesta manera ha animat a articular majories com les del pacte fiscal que sí que gaudeixen d’un ampli suport i no tenen perill de divisió dins de Catalunya.

Bé, evitar fractures sempre és bo, si es pot, però defensar que et segueixin donant pel sac per evitar fractures ja no. Dir que n’hi ha igual o més que no desitgen aquesta opció (la independència) és opinable, però no sembla que les darreres enquestes indiquin això.

Les properes eleccions ens confirmaran moltes coses. Catalunya va votar ara farà un any fer fora al Govern del PSOE de Catalunya, ERC i ICV per tenir un Govern de debò. De fet no va ser cap gran triomf de CiU, va ser una davallada del PSOE de Catalunya que va cedir vots, principalment a l’altre partit espanyol, el PP. Jo no sé si CiU ho va entendre, penso que sí. Artur Mas ha fet a Catalunya el que calia en matèria econòmica, ha estat valent i coherent, però crec que hi ha alguns aspectes en els que no agafa el camí correcte o, si més no, el camí que crec correcte i ètic amb Catalunya.

El president Mas juga al tema del pacte fiscal basat en el concert basc. La comissió que l’estudia ha aprovat unes conclusions gràcies un pacte CiU, ERC i ICV. El full de ruta marcat aquest migdia al Parlament té com a principals coordenades la necessitat de revisar el finançament de la Generalitat de Catalunya; el manteniment d’una quota solidària amb la resta de l’Estat; la celebració d’una eventual consulta -abans o després de la negociació amb Madrid- i la possibilitat de gestionar i recaptar gairebé tots els impostos, és a dir, la clau de la caixa. La conclusió final serà el “no” del govern espanyol. No ho han apuntat al full de ruta però tots ho saben.

Un argument per impulsar això és el del consens, tothom vol millorar el finançament. És cert que en això estarem d’acord tots els que tenim un quocient intel·lectual mínim, però saber l’opinió completa dels ciutadans inclouria preguntar sobre quines possibilitats dóna el ciutadà a l’èxit de la demanda. Jo crec que els resultat seria aclaparador. Si ens pregunten si volem que ens regalin 5.000 euros, que contestarem? I si tot seguit ens demanen si esperem que ens els regalin, que contestarem? Podeu provar amb els familiars i amics.

Com he dit sovint, segurament som una majoria que per diverses raons, sembla que predomina l’econòmica, diem que votaríem sí en un eventual referèndum sobre la independència. No se’ns pregunta sobre les possibilitats que atorguem a què es convoqui aquest referèndum i, sobretot, si creiem que és possible la independència. La resposta seria clara. La majoria opinaria que no hi ha possibilitat real. També podeu provar amb els familiars i amics.

Ens hem passat anys esmerçant esforços i diners en fer pedagogia a Espanya per a què ens estimin. Ja es veu que hem llençat els diners. Peces-Barba ha resumit molt bé la idea bàsica de fins on arriba l’amor. Com deia Woody Allen, el que més odio és que em demanin perdó abans de trepitjar-me. Amb tot, jo diria que els espanyols van fer molt bé, d’acord amb els seus interessos, retenint Catalunya per la força de les armes. L’espoli ha estat una constant. Poden preguntar a la gent d’Amèrica Llatina si això no va ser així. Ells tenen un mar pel mig i van sortir tan aviat com van poder. Nosaltres no tenim el mar que ens separi i per això hi som. Les coses són així. Espanya ha viscut millor gràcies a l’espoli i aquesta situació s’ha mantingut durant segles per la força de les armes. Gràcies a Peces-Barba alguns mitjans ho han recordat.

Jo crec que el president de la Generalitat hauria ara de fer pedagogia, però en un altre sentit. No cal que consumeixi gaire temps en explicar si volem més diners. Cal que aclareixi als ciutadans els beneficis de pertànyer a Espanya, entre ells i principalment els diners. L’argument dels estats forts és ja una gran bajanada. Era cert al segle XIX i principis del XX, però a finals del segle XX l’estat fort, en el sentit de gran, amb exercits poderosos no serveix per a res. Els grans estats no viuen millor. Viuen millor els que són més intel·ligents i tenen uns valors socials adequats, els que s’han adaptat a la globalització i les tecnologies de la informació i la comunicació de forma eficaç.

Si el president Mas vol una Catalunya rica i plena no pot argumentar que plantejar la secessió ens dividiria, el que hauria de fer és mostrar que la secessió ens faria viure millor. Podria promoure una consulta popular per tal de saber quines són les coses objectives per les que és bo continuar a Espanya i quines les objectives per les que seria millor ser independents. Una consulta en la que no comptés dir perquè m’agrada o perquè em sento espanyol o català. Tampoc perquè el meu pare és de la Franja.

Els que porten les coses de Palau haurien de veure clar que el poble de Catalunya no creu que els partits catalans tinguin la més mínima influència en els temes clau de les polítiques espanyoles. La gent no és ximple i recorda, per exemple, com en el tema de la reforma de la Constitució PSOE i PP van votar junts i sense fissures. CiU pot ser decisiva per a moltes coses però no per moure les estructures de l’Estat. Els catalans ni tan sols hem pogut aconseguir que l’Estat acabi la Nacional II o posi doble via a la connexió amb Castelló. Fa riure pensar que ara serem clau.

La gent ho percep. La darrere enquesta del CEO era clara. Mirant les dades, i ficant els diaris que les comentaven al contenidor de paper per reciclar, es veia que el PP podria guanyar en vots a Catalunya i que el PSOE de Catalunya el seguiria mentre que CiU ocuparia el tercer lloc. Ho deien les mateixes persones que pensaven que votarien sí en un referèndum d’autodeterminació. Voler ser independent és una cosa i creure que els partits catalans serveixen per la política a Madrid és una altra. El mateix Duran i Lleida diu que el PP governarà, però s’ha d’evitar que sigui Catalunya qui li doni la majoria absoluta i apunta que també guanyarà a Catalunya. Intenta que no passi, lògic, però ho té difícil.

Si CiU plantegés una política de ruptura a l’Estat potser tindria més possibilitats de guanyar, no ho sé, però faria un servei impagable a Catalunya.

Com deia abans, no em sembla una bona proposta demanar-nos als catalans que acceptem resignadament que ens donin sistemàticament pel sac per por a un debat social. Crec que és l’hora de dir, ja n’hi ha prou!