Aquest és un d’aquells articles en els que tinc problemes per començar. De vegades no sé que dir per no repetir-me i d’altres em passa a l’inrevés, tants temes que no sé quin triar.

Començo per parlar d’un sinistre personatge, el senyor Alejo Vidal-Quadras. La primera perla. S’ha despatxat a gust parlant dels enemics mortals de qualsevol espanyol decent, tractant-los banda de delinqüents i de xusma. Naturalment es refereix a polítics i governants catalans i, per extensió, als independentistes. Si hagués dit explícitament que tots els independentistes som xusma i delinqüents li hagués dit miserable, però no ha estat així. No fa molt ja va dir que el govern espanyol havia d’intervenir Catalunya perquè estava incomplint la constitució i que ja podia anar preparant un general de brigada de la Guàrdia Civil perquè prengui el comandament del Mossos d’Esquadra i si la gent es manifesta pel carrer, que ja es cansaran perquè de manifestar-se no es menja. Un sinistre personatge que representa el Partit Popular al Parlament Europeu. Potser ja els està bé.

La segona perla és el fet que el govern espanyol no ha destituït ni tan sols ha desautoritzat la senyora Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya, aquella que segons Vidal Quadras hauria de dirigir Catalunya despès que el govern espanyol dissolgués l’autonomia catalana. Ho havien demanat el Govern i els partits demòcrates de Catalunya. Aquesta senyora va donar un diploma Hermandad de Combatientes de la División Azul, aquella que va lluitar a la Segona Guerra Mundial a les ordres dels generals de Hitler. La División Azul en realitat es deia, la Divisió 250 d’infanteria i formaven part de la Wehrmacht (Einheit spanischer Freiwilliger). No oblidem que van jurar lleialtat al fhürer. Per tant qualsevol símbol que faci referència a la divisió 250 l’exèrcit de la Wehrmacht, és un símbol purament nazi. Per no desautoritzar-la han un argumentat que exmembre de la División Azul va desfilar als actes del Dia de la Hispanitat el 2004 quan José Bono era ministre de Defensa. Tot un argument. Segurament caldria explicar als alemanys quina delegada té el govern espanyol i que no li fa cap vergonya tenir-la. Segurament els alemanys no trobarien gens normal un homenatge, per “motius històrics”, de les tropes hitlerianes. Cal esperar que ara la delegada no vagi al funeral de Jorge Rafael Videla, per “raons històriques”. Res no seria estrany si observem que el dictador Franco segueix enterrat en una basílica monumental, lloc de visita. Potser a la “marca Espanya” que tan defensa García-Margallo li podrien posar en un fullet recomanant que els turistes que visiten Espanya poden acostar-se a veure la tomba del dictador. Per cert, llegia que ara l’Estat destina prop de 300.000 euros al Valle de los Caídos. Res, que en èpoques de restricció cal tenir prioritats. Potser Espanya tindria uns ingressos si oferís un mausoleu a Argentina per enterrar Videla.

La tercera perla és l’expulsió de l’Estat espanyol de Nouredine Ziani, el director de l’Espai Catalanomarroquí de la Fundació Nous Catalans propera a CDC. El CNI diu que Ziani col·laborava amb els serveis secrets marroquins i que donava suport als extremistes islamistes. Els que hem escoltat Jorge Fernández Díaz sabem que igual que diu que l’avortament té alguna cosa a veure amb ETA, pot confondre l’extremisme islamista amb ballar la sardana. Acostuma a ser un home ben informat, com vam veure quan va explicar que el govern espanyol desconeixia qui va fer l’informe que vinculava Mas i la família Pujol amb comptes a Suïssa. De fet no sembla que s’hagin aplicat gaire garanties jurídiques al senyor Ziani. Deu ser legal perquè és estranger, però no m’agrada que s’expulsi algú sense dret a defensar-se. La revista Time es pregunta si és un espia o un sobiranista (reportatge original)? Clar que la revista Time està feta a la Pérfida Albión. Time repassa la tasca que fa la Fundació Nous Catalans ajudant els immigrats a integrar-se en la societat catalana. I destaca també que una de les funcions principals és la d’explicar als nouvinguts el procés d’independència. No penseu malament, el govern espanyol mai no jugaria brut. Qui tingués Guantánamo.

La quarta perla del dia és que el Consell de Ministres ha aprovat la reforma Wert d’educació, que, entre altres coses, obliga la Generalitat a pagar les classes en castellà (informe del consell de ministres sobre la llei). Aquest tema és l’obsessió Wert. Per solucionar el problema s’ha inventat una nova forma de fotre’ns els diners, resulta que l’Estat pagarà l’escola en castellà però ho restarà dels traspassos al govern i ja han fet una reserva de 5 milions d’euros en la memòria econòmica de la llei. Normalment el govern espanyol fa lleis amb unes memòries econòmiques que fan pena i que mai no s’acompleixen, però aquesta vegada han tingut un detall amb nosaltres, cal agrair-los-hi. Això és diu Guerra a Catalunya.

La resposta catalana ha estat immediata. El vicesecretari de Coordinació Institucional de Convergència Democràtica de Catalunya, Lluís Corominas, ha assegurat que no faran un pas enrere i que hi haurà una resposta contundent. Ha dit que la llengua és cosa nostra i la defensem igual que l’estimem, i les agressions, sigui de manera verbal, per decret o per modificacions de la Llei, la societat catalana i el govern de Catalunya les respondrà amb tota contundència. Augura que la resposta serà social, no només d’un govern o una formació política, també del sector educatiu i de tota la societat, que ha entès que la llengua és un element bàsic que ha fet que en aquest país s’integressin millor les persones que han vingut de fora.

El president del Grup Parlamentari d’Iniciativa, Joan Herrera, ha demanat al govern que no apliqui la LOMCE perquè considera que és un disbarat. Per Herrera, la LOMCE és una aberració i un acte de propaganda que intenta dissimular una pèssima política del govern de Mariano Rajoy.

UGT s’ha mostrat indignada, ERC i Somescola han cridat a la insubmissió, les CUP a desobeir-la.

Seguiran més reaccions. Aquesta proposat és un absurd des del punt de vista pràctic, però no és una llei per millorar l’educació, si més no a Catalunya, és una llei contra Catalunya. Es tracta de reduir el català, que els molesta. Ho van fer al País València fa molts anys, i encara continuen, ho han fet a les Illes i a la Franja de Ponent. Ara toca Catalunya però no podran.

Està clar l’objectiu. Maria Dolores de Cospedal, emocionada, ja ha defensat la reforma educativa que vertebrarà una nació i farà que els futurs espanyols se sentin orgullosos. Brillant ha dit que la tasca dels docents d’ensenyar a les generacions futures no només continguts, sinó també a estimar i defensar el seu país. Un model educatiu vertebra una nació i fa que els futurs espanyols sàpiguen què és el seu país i que se n’han de sentir orgullosos i defensar-lo. El problema és que aquí no ensenyem que el país és Espanya, ensenyem que és Catalunya. Això és gravíssim. No hi ha cap altra intenció que trencar el país i enfonsar la cohesió social. No ho aconseguiran.

El millor que ens pot passar és que la independència l’assolim abans que la llei s’aprovi. Altrament el problema explotarà perquè no cedirem ni un mil·límetre. Cal, però, ser optimista, cada vegada que mouen fitxa aconsegueixen més independentistes. De tot aquest enrenou, els únics que poden guanyar alguna cosa són els editors de diaris i amb Internet, poc.

Com tothom sap, el Gènesi, primer llibre de la Bíblia, diu que Déu crea el món en sis dies i al setè, molt content de la seva obra descansà tot declarant-lo dia beneït i sant. El que potser tothom no sap és que la comunitat dels essenis va escriure els Manuscrits de la Mar Morta, són uns vuit-cents, trobats en onze coves. Allà es descriuen coses que la Bíblia no ha incorporat.

Sembla, però, que s’ha trobat un nou manuscrit que complementa el Gènesi. Al setè dia Déu estava molt content, però quan va arribar la nit d’aquest setè dia, Déu va sentir un neguit, alguna cosa l’amoïnava, veia en el futur coses que no lligaven i aleshores, el vuitè dia es va posar de nou a la feina i va agafar l’ordinador i en Word primigeni va escriure l’article 1.2 de la constitució espanyola. Va ser aleshores quan Déu va sentir-se plenament feliç. Déu, omnipotent, veia el futur, sabia que un dia es farien famosos els Deu Manaments, però també sabia que l’home es menjaria la poma i faria coses dolentes, no els compliria. Necessitava alguna cosa molt més poderosa i inviolable. Va comprendre que havia escrit una cosa que cap home ben nascut podria obviar. El seu somriure va ocupar el firmament ancestral en visualitzar Soraya Sáenz de Santamaria vestida amb les vaporoses robes d’arcàngel i amb una espasa de foc a les mans. Imaginava la seva veu dient: Quan no es compleixin les regles del joc recorrerem al Tribunal Constitucional perquè es garanteixi la supremacia de la constitució i perquè cap espanyol vegi afectats els seus drets. Déu havia dotat als homes, especialment una branca que es dirien espanyols amb una capacitat de crear òrgans posseïdors de la Saviesa. Déu va pensar, quan l’home evolucioni més i arribi a trobar el forat de cuc que li permetrà viatjar a través del temps i colonitzi nous planetes, una de les coses que portarà en un cilindre metàl·lic serà un exemplar de la constitució espanyola, model per a qualsevol nou món.

En el fons, el dirigents de la tribu senten això. Creuen que la seva veritat és única i que Déu, el de Ruiz Gallardón i Fernández Díaz, especialment d’aquest darrer que diu que l’avortament té alguna cosa a veure amb ETA, els ha fet dipositaris de decidir que és bo i que és dolent. Contra això no s’hi pot fer res. Recorden als màrtirs de la fe i no cedeixen, no se’ls pot convertir.

De totes formes no cal amoïnar-se gaire, cal prendre paciència. Com ja sabeu, existeixen els creacionistes que neguen les teories de Darwin. Hi ha un grup, els Creacionistes de la Terra Jove que creuen que la terra té entre 6.000 i 10.000 anys d’antiguitat. Amb poc temps, quedaran en un reducte, com una espècie de reserva índia de principis del segle XX, aprenent-se de memòria la constitució i recitant-la als vespres com aquells que passen el rosari. Seran una secta.

Nosaltres a la feina. Tenim una altra creença, l’evolucionisme polític que s’enfronta al creacionisme polític. Nosaltres pensem que per sobre de qualsevol constitució està la democràcia. Creiem que una constitució que surt d’un procés de transició mal resolt, amb els poders fàctics amenaçant-la no és vàlida, especialment quan no respecte el dret dels pobles a decidir. Creiem que tenim tot el dret a votar i decidir si volem continuar així o volem encetar una nova forma de vida. Ells creuen que com que la constitució ens fa seus, els seus vots poden distorsionar les nostres decisions.

Diuen coses com que allò que declara el poble a través del seu parlament no és vàlid i que poden suspendre el que s’ha declarat. Una cosa rara digna dels manuals de màgia. Segurament van veure alguna pel·lícula sobre com viatjant en el temps i anant a temps anteriors es pot modificar el present. Imagino que per aquí van les coses. De cop i volta ens aixecarem i ens adonarem que som uns mesos enrere, a primers de gener, sense declaració de sobirania. Aleshores els parlamentaris ja no la voten perquè saben, han viscut en el futur, que és inconstitucional, en no votar-la tot s’esborra en els nostres cervells.

Certament això és un relat dolent de ciència ficció, però l’esperpent polític que s’està creant el supera. M’han agradat els polítics de casa nostra, els que viuen i pensen com a catalans, tots determinats a seguir pel camí traçat. Saben a ciència certa que el Partit Popular vol exterminar el que representa la cultura i els símbols catans. Ho hem vist com han tractat el català a valència durant anys, acabem de veure com Bauzà a Mallorca intenta l’extermini i, aquesta mateixa setmana, com ara el govern aragonès ha comés una estupidesa que serà recordada en decidir que el català no és co-oficial i que a més es diu LAPAO, llengua d’una part del Tibet. El govern aragonès té idees molt interessants, igual la propera, dedicada a millorar la formació professional, és crear una escola d’ensinistradors de cabres, professió que els preveuen de gran futur.

Mentre Wert segueix amb la seva, carregar-se la immersió lingüística. Que ningú no s’enganyi, el Partit Popular és l’enemic de Catalunya i els que el representen aquí són espanyols que viuen a Catalunya. Que ningú no s’enganyi volen eliminar qualsevol cosa que recordi que Catalunya és una nació mil·lenària. La destrucció de la història fa molts segles que persisteix i ara el Partit Popular vol passar a la posteritat havent homogeneïtat l’estat. No se’n sortiran mentre ens mantinguem ferms.

No trigarem a veure com en algunes coses el govern espanyol fa marxa enrere perquè saben que si segueixen per aquesta via encara tindran menys possibilitats de doblegar-nos, però serà una passa enrere per agafar impuls i intentar fer-nos baixar la guàrdia. No podran si els nostres dirigents es mantenen ferms. Suport i ànim a tots ells.

Diu la llei del karma que els efectes de tots aquests actes creen les experiències presents i futures i fan la persona responsable de la seva pròpia vida. Si això fos cert, els catalans hauríem d’haver fet coses terribles en la nostra història anteriors i ens hem reencarnat en un poble mereixedor del més gran dels càstigs.

Haver de viure en un país en el que tot queda supeditat a l’odi, cada dia més manifest d’un part, que té el poder, de l’estat que ens oprimeix, és terrible. Cada dia que passa les animalades que diuen són més grosses. Tant és parlar de Telemadrid com de Jordi Cañas o José Antonio Monago. Uns ens tracten de nazis i l’altre de lladres. A Alemanya, aquest individus serien processats, però aquí els riuen les gràcies.

Mentre, un govern espanyol absolutament injust ens pren els diners i els reparteix, això sí, emparat amb la llei, per tant no els podem dir lladres. Ja se sap que estem en un sistema en el que si la majoria vota prendre els diners a una minoria i repartir-los de forma que el que en tenia més en tingui menys que els que tenien menys, això és legal. Això li diuen solidaritat.

El problema de tot plegat és que el que podria ser una relació d’amistat i col·laboració s’està convertint en una situació d’odi. Això a mi m’amoïna. No m’agrada gens veure que per voler exercir un dret que tenen tots els pobles ens haguem d’enfrontar i odiar-nos. Hem de ser independents quan abans millor, no ho podem dilatar massa. Millor amb amistat perquè som veïns.

Llegia que, segons el CIS, només el 33,7% dels catalans vol un estat independent. Es veu que hi ha un 29,4% que ja els està bé mantenir l’estatus de comunitat autònoma i un 21,4% que es decanta per un estat federal. Seria interessant saber que faria aquest 21,4% tenint present que convertir Espanya en un estat federal és tan difícil com annexionar Alaska a Andorra. No sé si aquest 29,4% que veuen la comunitat autònoma com alguna cosa útil els podem reciclar perquè els favorables a més autonomia són ara el 68,6 % de la població i com que el camí que portem és l’invers tot és possible. La majoria dels que volen mantenir l’estat autonòmic com ara deuen correspondre aproximadament al 34% que se senten igual d’espanyols que catalans.

Estic segur que amb una mica més de cultura, que en manca, el desig de seguir a Espanya quedarà reduït als que estan de pas i als que es beneficien d’un sistema que ens espolia. Segurament, encara que ens costi, hem de dominar la rauxa una mica i ser pacients. Sigui quin sigui el mètode pel que ens hem de separar, ha de ser sòlid i irreversible. Les dades del CIS, gens sospitós de tergiversar-les al nostre favor, són bones, però no indiquen amb seguretat una victòria de la nostra causa.

Continuar dia a dia explicant que estem passant de l’estat del benestar a l’estat del malestar gràcies a l’espoli ens ajudarà. A banda de ser cert, és útil. Encara que les animalades que diu Monago ens encenguin la sang, hem de ser pacients perquè qualsevol que està indefens, sense poder atendre les seves necessitats, quan sent les barbaritats que diu, que li deuen ser útils per guanyar eleccions, s’encén i comprèn que així no es pot seguir.

El Partit Popular té el mèrit d’haver aconseguit un enfrontament obert entre Catalunya i la resta de l’Estat. La seva campanya contra l’Estatut, un Estatut que ja era de pena, va obrir la caixa dels trons. La seva arribada al govern de l’Estat volent rematar Catalunya no li ha sortit bé. La seva nefasta gestió davant la crisi econòmica l’ha afeblit. L’únic que li queda per despistar és atacar Catalunya. Mentre ho fa Brussel·les veu alarmada com contínuament intenten manipular les dades, fan previsions econòmiques impossibles i tot això mentre la gent, esparverada, veu que cada dia li retallen algun dret. Catalunya, ofegada, en retalla més.

Per molt que ho intentessin, no podrien convèncer als aturats espanyols que la culpa és dels catalans. Potser els distrauran uns minuts, però quan els diners no els arriben per a les necessitats mínimes, el que menys faran és pensar en nosaltres. Els il·lusos que esperen que la política de Rajoy serveixi per pal·liar, ni que sigui una mica, les angoixes dels catalans aviat cabran en un taxi. Res. L’únic bo actualment és l’estat dels pantans i això no és a causa de l’acció política del govern espanyol.

Ara és l’hora de fer callar Navarro, Rivera i Sánchez-Camacho i dir-los que Artur Mas i Oriol Junqueras fan bé en no acceptar un pressupost que és una agressió als ciutadans i dir-los que vagin a explicar ximpleries a Majadahonda, allà es escoltaran embadalits. És l’hora, insisteixo, de fer costat al Govern però sense deixar de fer pressió. La divisió no ens anirà bé. Si hi haguessin eleccions podrien decidir entre Mas i una altre, ara no. Per molt que vulguem no poden haver eleccions fins el 2014. No hi ha Govern alternatiu i li hem de donar suport, exigents però donant-li suport. Jo no estic content de com van les coses, però no veig gaire alternativa. La independència exprés no la podem exercir perquè el Parlament no té majoria independentista o, si més no, jo no tinc cap garantia d’un vot majoritària per la independència. Qui pensi que tots els diputats de CiU votarien la independència s’equivoca, Tampoc la votarien tots els d’ICV. A les properes eleccions les llistes s’han de fer bé, llistes independentistes, per preveure qualsevol situació.

Hem d’estar tranquils, Espanya fracassa i la independència és una possibilitat que ja es contempla a l’exterior. No faran declaracions, la diplomàcia respecta els estats, però no són idiotes i la diplomàcia treballarà per no quedar fora de joc davant l’eventualitat.

Les eleccions anticipades a Catalunya estan en mans de Cristóbal Montoro. El govern espanyol ha revisa a l’alça el dèficit permès a les comunitats que podran arribar a un 1,2%. Aquesta xifra està molt lluny de la que permetria fer a la Generalitat un pressupost que no impliqués carregar-se totalment l’estat del benestar i enviar més gent a la misèria. Montoro diu que manté la porta oberta a negociar amb cada comunitat un objectiu de dèficit diferenciat en funció de la seva situació, però sempre sota la premissa que totes han de reduir els components estructurals dels seus dèficits públics. Catalunya no podrà, enguany, reduir el dèficit respecte al 2012 perquè l’augment dels interessos del deute no li ho permet. No ho podrà fer mentre la partida d’ingressos no augmenti substancialment i aquesta no augmentarà sense una certa “alegria” pressupostària.

La política econòmica del govern de Mariano Rajoy és la del negatiu del rei Mides. Com és perfectament constatable, no n’ha encertat ni una. No li tenen el més mínim respecte i a més la seva manera de fer-se el mut i no respondre mai de manera clara el fan antipàtic. Fer servir el doble sentit per veure si cola, l’ha portat al més estrepitós dels desprestigis. Espanya avui la consideren una ruïna política.

El problema que tenim és que encara som a dins i les “originals” decisions que pren ens fan mal a tots. Ja Luis de Guindos ha reconegut que la legislatura Rajoy acabarà amb un atur 3 punts per sobre que quan va començar. Seria recomanable publicar el programa electoral del Partit Popular. Només hi ha dues maneres d’interpretar que a final del 2011 diguessin el que van dir i prometessin el que van prometre: O mentien descaradament (opció 1) o saben menys d’economia que el fill de Gerard Piqué (opció 2). Que ningú em malentengui, ho dic per l’edat, si fos això, l’any vinent ja els superarà en tot. Bé, podríem fer una enquesta per saber si us decanteu per l’opció 1 o per l’opció 2. Deixo que endevineu per quina em decanto jo.

Tornant al començament, si deixen el dèficit en l’1,2% per Catalunya, caldrà no aprovar el pressupost i convocar eleccions per declarar la independència. Ja toca, l’única cosa que el govern espanyol fa de manera sistemàtica i amb una certa coherència és la guerra a Catalunya. Tenen una senyora entretinguda en perseguir municipis per la bandera. La senyora que , deu cobrar un sou acceptable, diu coses de tan poca gràcia com: és important que hi hagi gent pija i rica, que són els que després gasten i consumeixen. Això no és un delicte, però amb els temps que corren és una bajanada. El govern espanyol podria dedicar aquests diners, els del sou de la senyora delegada, a subvencionar Ada Colau que, si més no, intenta ajudar la gent amb problemes.

Si Rajoy hagués estat mínimament intel·ligent hagués tancat ministeris inútils i simplificat la seva administració, però no se li deu haver acudit. Ja se sap que d’on no n’hi ha no en raja. Una altra idea, centralista, això sí, però divertida, hagués estat que en una d’aquestes ocurrències que tenen, haguessin aprovat el nombre màxim de treballadors al servei de l’administració pública per 1.000 habitants per a les comunitats autònomes. Igual al Monago i els seus els agafava un cobriment.

Evidentment seguir d’aquesta forma, lligats a Espanya ens porta directes a l’abocador. Se sumen dues coses. Una és la “gestió inversa” i l’altra l’intent sistemàtic d’eliminar tot el que som i ofegar-nos econòmicament per fer-nos vassalls que no ciutadans del Regne d’Espanya. Un aclariment d’economia avançada que acabo d’inventar. Haurem d’entendre per gestió inversa una forma de fer lleis i normes i administrar els recursos encaminada a destruir una empresa o organització. No cal confondre-la amb la part de la psicologia que parla de les relacions parentals.

Artur Mas, especialment, i Oriol Junqueras tenen un problema. No crec en absolut que Montoro deixi que Catalunya tingui un objectiu de dèficit del 2,1%. O sigui que li proposaran una xifra menor, superior al 1,2% que obligaria al Parlament a ofegar-nos a tots, previ tancament de TV3 i altres d’aquestes joguines que tenim.

Ara que el problema de Sèrbia i Kosovo està deixant de ser-ho, especialment quan el president serbi, el nacionalista Tomislav Nikolic, ha demanat disculpes explícitament pels fets ocorreguts a Srebrenica i ha dit: “Em poso de genolls i demano que Sèrbia sigui perdonada pel crim comès a Srebrenica”, és el moment en el que la Comunitat Europea pot abordar el problema, molt menys dramàtic, de Catalunya. Jo ja comprenc que és una llauna per als europeus tractar això, però val més que ho facin d’hora que tard. Quan abans ho facin menys problemes tindran. Si ho deixen podrir els hi costarà més.

Com que el Govern no és interlocutor vàlid davant la Unió Europea, ho són els estats, tots junts haurem de fer d’interlocutors. Això vol dir una gran mobilització pacífica davant les institucions europees. El Govern que faci la seva feina en silenci, que tothom faci pinya al costat del president, sense propaganda, deixeu-lo fer, que faci les seves gestions a l’exterior. Nosaltres tenim força, tots junts, entitats i individus aïllats, amb els nostres mitjans, si no ens anul·lem uns als altres, podem fer una gran onada. Ja sabeu que si tireu una petita pedra a un estany les ones es multipliquen i es propaguen en totes direccions i sentits. Si anem llençant pedres de forma que no s’anul·lin els seus efectes, en sentiran d’arreu i la nostra convicció i determinació per ser independents triomfarà.

Aquesta setmana hem escoltat les declaracions de Germà Gordó en les que deia que una consulta només serà possible si hi ha realment un acord amb l’Estat. També a Duran i Lleida dient el de sempre. A Mas contestant dient que cal menys soroll i més discreció i ara a Francesc Homs s’ha d’aprendre a fer més pinya per a la consulta.

Uns diran que les coses es treuen de context, altres que no, que si sí que si no. Jo crec que el Govern i, en aquest cas, Artur Mas s’equivoca. Si és una estratègia, s’equivoca, i si no ho és també. Una de les pitjors coses que es pot fer és demostrar desunió o manca d’autoritat. Fa temps que Mas hauria d’haver posat ordre al galliner. Primer fent callar Duran i Lleida i després, més recentment, fent callar els consellers. En aquest tema, el de la consulta, només poden haver dues veus, la d’Artur Mas i la d’Oriol Junqueras, els que han fet el pacte. La resta són subordinats. En cas de pregunta, molt senzill, remetre’s a les declaracions d’Artur Mas, tota la resta és donar munició a l’enemic, intern i extern.

El procés és prou delicat com per no fer bromes. Vull pensar, ho crec així, que hi ha full de ruta, plans A, B o C, i la manera de demostrar-ho no és fent declaracions que siguin o puguin semblar contradictòries. La millor manera que no treguin les declaracions de context és no fent-les.

Els catalans tenim una especialitat: embolicar-nos nosaltres mateixos. De vegades he dit que reuneixes un grup d’independentistes i la discussió se centra en si el manifest independentista s’ha de fer en paper reciclat o no. A vegades, un cop resolt això, se segueix discutint per si s’ha de fer en lletra Arial o Times.

Fa un temps, proper, vam patir les contradiccions del Govern tripartit, després vam criticar les contradiccions Duran i Lleida – CDC. Ara, una mica més sofisticats, tenim declaracions innecessàries de membres de CDC adobades per Duran i Lleida. Per una vegada posaré al rei com a exemple: “Per què no calles”. Una gran frase que s’hauria de dir a tots els que no ostenten la direcció política. Farien un favor al procés de la independència.

Sembla que no se n’adonin! El govern espanyol, i els seus aliats, només esperen una fissura per intentar desacreditar-nos. Nosaltres a la nostra, sense cap diferència aparent. Que vagin on vulguin recorrent les declaracions de sobirania i fent al·legacions sobre el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Que ens facin el favor de suspendre la seva creació, que diguin que les declaracions de sobirania no valen i que les esborrem del cervell, seria una peça jurídica que transcendiria el Corpus Iuris Civilis de Justinià o el Codi d’Hammurabi.

Nosaltres hem de seguir el nostre camí, tranquils i sense defallir. La situació és complexa i el millor que es pot fer és no donar pistes als nostres opositors. Ho estem passant, com a país, pitjor que els altres ciutadans de l’Estat espanyol. Hem de carregar-nos l’espoli a les nostres esquenes, però també les nostres pròpies “genialitats” dels darrers anys en els que es van fer inversions discutibles i que ens van portar a un endeutament inassumible. Ara no importa, és la nostra història, són els nostres encerts i els nostres errors.

Jo, no penseu altra cosa, crec en l’acord entre CiU i ERC. Crec que es treballa per la consulta i que la tindrem. No es pot anar contra la voluntat d’un poble.

Les illes Malvines o illes Falkland, com us agradi més, no seran argentines perquè no ho volen els seus habitants, Gibraltar no serà espanyol perquè no ho volen els seus habitants, la sobirania de Kosovo ja ha estat reconeguda per Sèrbia (manca el Regne d’Espanya que és més dura que Sèrbia) i el Quebec serà independent o no segons vulguin els seus ciutadans. El poble mana. Això ho saben Ban Ki-moon, que ho diu i Mariano Rajoy i també José Antonio Monago, que ho neguen, i que per molt que bramin no ens aturaran. Deixem que persones intel·ligents i obertes com la jove de Huelva o Ramon Cotarelo reconeguin els nostres drets, poc a poc farem forat.

Mentre, preservem les nostres institucions, la nostra televisió, les nostres delegacions exteriors, la nostra universitat, … i preparem-nos. Tant el Consell Assessor per a la Transició Nacional i altres organismes que pugui crear el Govern, però sobretot la societat, Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, hem de preparar el país i agafar la musculatura necessària, sense soroll, però demostrant dins i fora la nostra fortalesa. Discutint entre nosaltres davant els mitjans ens anul·lem, junts som imparables.

Jordi Pujol ha assegurat que a Espanya no funciona res, no funcionen ni el Tribunal Constitucional, ni els partits, ni les Corts, ni el Banc d’Espanya, ni el Tribunal Suprem ni les autonomies. Amb una generositat extraordinària ha dit “no funciona bé”. Segurament algú menys prudent hagués dit una altra cosa.

Aquesta setmana hem tingut una prova més d’on som. La interlocutòria del TSJC és un dels exemples més paradigmàtics de què Espanya ha de posar barrots i castigar-nos tan com pugui per tal de mostrar qui mana, però malgrat això qualsevol que no sigui curt de gambals ja sap que el poders públics espanyols no tenen la més mínima autoritat sobre els catalans, l’únic que tenen ara per ara és la força i si acaben fent-se les coses que volen és per la força. Es basen amb una teoria tan democràtica com que els vots d’Extremadura, Múrcia, Andalusia, Galícia… poden decidir el que es fa a Catalunya i com hem de fer les coses que ells volen que fem. Poden també decidir quants dels nostres diners ens podem quedar i quants són per ells i així successivament. Ara han arribat a la grotesca decisió de dir que si un alumne vol que la classe es faci en espanyol, tota la classe s’ha d’empassar el desig d’aquest alumne.

Bé a ser com si un que té fogots al més de gener pogués decidir, contra l’opinió de la resta dels passatgers, que s’han d’obrir les finestres d’un autobús que viatja pel mig de la collada de Tosses. Probablement els tribunals decidirien que si el que ho demana parla espanyol s’hauria de fer. La interlocutòria em sembla del mateix nivell.

Jo no sóc jutge i no tinc la competència legal per opinar sobre la interlocutòria. Hi ha una cosa que es diu intel·lecte que em diu que és una barbaritat, però ho haurien d’afirmar els professionals perquè tingués més valor. De totes formes, ho diguin o no els professionals, jo, com la majoria dels ciutadans de Catalunya, penso que és una barbaritat.

Pensant, però, en els cicles històrics, és ben normal. Jo no discutiré ara el concepte històric d’Espanya. El que si és cert és que fins al matrimoni dels reis catòlics existien dues “coses” diferents amb reis diferents. Existien però sempre tenien relació d’interessos i rivalitats. A partir del desgraciat matrimoni, ambdues “coses” existien sota un mateix rei, però mai Catalunya va acceptar el model castellà. No sabria dir perquè el model castellà va arrelar en la monarquia, probablement perquè en el model castellà el rei concentrava el poder. Catalunya periòdicament s’ha rebel·lat contra això. Sempre ha perdut, per la força de les armes. Quan feia uns anys i la memòria de la derrota es diluïa, sant tornem-hi. Intent de recuperar llibertats i personalitat pròpies. Ara estem en un altre d’aquests moments, Catalunya vol recuperar la seva màxima llibertat, vol ser estat. El poder contraataca fa 300 anys vam patir la Gerra de la Successió, ara tenim la Guerra de la Submissió. Aquesta és una guerra diferent, sense armes, sense presoners polítics, sense moltes de les eines d’altres temps. Som a la Unió Europea i algunes coses ja no es porten, però totes les eines que té l’estat valen. Deia Jordi Pujol, res no funciona a Espanya. Cert, però algunes coses no funcionen i altres funcionen contra nosaltres. Falla el concepte de democràcia.

En aquesta Guerra de la Submissió podem perdre o guanyar, però si perdéssim, de cap manera seria el final de res, perquè hi tornaríem. En aquest moment hem de donar totes les batalles necessàries i això vol dir assumir que patirem alguns danys, uns més que altres. Davant de l’agressió contra el nostre model educatiu, Catalunya sencera ha de resistir. Això vol dir que som nosaltres, amb independència del que diguin lleis estranyes, els que hem de decidir quin model volem i que li correspon al Govern fer perquè això sigui així. Al Govern amb el Parlament i la majoria dels ciutadans.

Des de Ban Ki-moon i fins la Unió Europea ens reconeixen aquest dret, aquests darrers amb la prudència habitual amb la que expressen les seves opinions. Ningú no pot oposar-se a les decisions d’un poble sobre el seu destí. Els espanyols ho accepten, però s’entesten en dir que som el mateix poble, però tampoc això ho poden dir altres, només ho podem dir nosaltres mateixos.

Jo no tinc cap esperança que això ho accepti Espanya, però sí que es vegi obligada a respectar-ho. Espanya porta 300 anys dient que Gibraltar és espanyol i seguirà així 300 més tret que els gibraltarenys no patissin una insolació col·lectiva i ho acceptessin. Ja poden seguir insistint, no podran fer res contra la voluntat del poble. L’únic és que en lloc d’acabar de bones maneres, acabarem emprenyats. I això mai no és bo. No ho seria ni per a nosaltres ni per a ells. Valdria més que acceptessin el que no té remei i fessin per tal d’aplicar allò de “tu guanyes jo guanyo”.

Nosaltres: seguim lluitant, no podran amb el poble.

El Govern està desesperat. La situació financera és dramàtica i sense vies aparents de solució ni a curt ni a mig termini. Pel que afecta a la tresoreria no hi ha per on sortir-se’n. Altra cop llegim que la Generalitat torna a ajornar un pagament a les farmàcies. El nou retard correspon a la factura de les receptes dispensades al febrer, que ascendeix a 103 milions d’euros i el govern ja acumula un deute amb els apotecaris de 297 milions. A les universitats ens més de 200 milions d’euros. No en parlem del que deuen a organitzacions que presten serveis socials, empreses… El resultat és que ofeguen molta gent i es deterioren els serveis.

Si parlem de pressupost, el deteriorament encara és més gran. Mas-Colell està fent mans i mànigues per tal d’aconseguir que el dèficit pressupostari autoritzat sigui del 2%. No sabem si ho aconseguirà o no, però sigui quin sigui el resultat, serà un desastre. Ens poden matar de gana o amb cianur, però ens mataran.

Artur Mas ha tocat a sometent i ha reclamat el suport de totes les forces polítiques parlamentàries, sobretot les que comparteixen els valors de la catalanitat i el país per superar la crisi i aprovar els pressupostos del a Generalitat, malgrat siguin uns comptes incòmodes i impopulars. Mas ha insistit que el país viu una situació complicada, d’emergència nacional i de supervivència de l’autogovern.

Mas també ha dit que podem fer sobresortir el país perquè té recursos, gent, energies i actius suficients per sortir-se’n. Jo no veig les coses com Artur Mas. Si que comparteixo aquesta darrera afirmació, tenim tot això i més, però de cap manera el país pot resistir una retallada que pot oscil·lar entre un 11% i un 24% del pressupost.

Si faig cas de les xifres per Oriol Junqueras, el crèdit disponible de l’any 2012 va ser de 20.400 milions d’euros. Una retallada del dèficit fins el 0,7% implicaria una reducció de 4.800 milions del crèdit disponible, mentre que una de l’1,5% conduiria a rebaixar-lo en 3.200 milions d’euros. Uns 200 milions per cada 0,1% de rebaixa. La màxima de la felicitat seria aconseguir el 2%, “només” 2.200 milions de retallada.

Junqueras ha dit que no es poden aprovar uns pressupostos amb una retallada de 4.800 milions d’euros ni tampoc de 3.200. Té raó. Acusa de no tenir vergonya els que demanen a ERC que aprovi uns pressupostos que no es compliran. Evidentment només poden conduir a un patiment insostenible i a carregar-se el país. A sobre no s’acompliran.

També ha parlat de la necessitat de “preservar” els elements “que encara ens permeten tenir esperança”. I s’ha referit, entre altres coses, a aspectes com l’educació superior a Catalunya, que, ha recordat, permet que sigui una de les regions amb més tesis doctorals citades o en captació de projectes competitius de recerca. M’alegra que algú pensi en nosaltres, però també tenim moltes coses més que cal preservar, entre d’altres la dignitat de les persones.

Em fa l’efecte que el Govern sap que no pot aprovar un pressupost que ens ofegui completament sense recórrer al Partit Popular que ens voldria de genolls. Fixeu-vos que Soraya Sáenz de Santamaria ha reiterat la seva oferta de diàleg al president Artur Mas en el marc de la Constitució i les lleis i també s’ha referit al caràcter discret de la reunió que van mantenir Mas i Rajoy fa dues setmanes i ha assegurat que el Govern va accedir a aquest format a petició del president de la Generalitat i per buscar la màxima col·laboració. Noteu que destaca “a petició d’Artur Mas”. Alícia Sánchez-Camacho també marca territori i està disposada a trencar la disciplina de vot pel finançament de Catalunya. Alhora atacava Oriol Junqueras per dir que no donaria hi suport amb aquesta previsió de retallades. El preu del suport del PP, ja el sabeu.

Oriol Junqueras té ara un problema, menor que el de Mas. Obrir pas al PP o pactar la ruïna. El d’Artur Mas és seguir Junqueras i trair el seu compromís. No sóc profeta, però no crec que Mas no faci honor a la seva paraula. Si no fos perquè rebrem una trompada sigui quina sigui la decisió.

Com diu Junqueras, els elements “que encara ens permeten tenir esperança”només es poden salvar si des de Catalunya es té clar quin és el nucli de la qüestió que afecta als seus pressupostos. Ha recordat que la mida de la crisi per a Catalunya ha estat de 8.000 milions, mentre que el dèficit fiscal que pateix és de 13.000. Obviar aquesta realitat i centrar-se en altres aspectes és bla bla bla, egoisme, miopia i ceguera.

No obviar tot això vol dir: cop de puny a sobre la taula, consulta i endavant. Peti qui peti. Podem anar pitjor? El problema del país és decidir si fem la consulta ara o esperem. Si esperem que pot passar, des del punt de vista de supervivència social? Si ens hi llencem, que ens pot passar?

Jo aposto per no esperar, per fer-la i un cop tinguem un “Sí”, negociar amb Europa, amb l’FMI o amb l’esperit de Ramsès II. Tant m’és. Espanya ens condemnarà a l’infern. Bé, Serbia i Kosovo estan negociant, tot va fatal, però negocien. Acabarà bé aquest mes, no ho sé, però en qualsevol cas, abans o després Sèrbia reconeixerà plenament Kosovo. Tranquil·litat i determinació.

Jo no sé si alguns polítics són ximples o ho fan veure. Hi ha una crisi econòmica que ningú no se la imaginava fa poc. La corrupció entre alguns polítics és manifesta i, si bé hi ha afectats de la majoria dels partits polítics, des de fa anys més que sospites graviten sobre al partit del govern espanyol. El forats bancaris més increïbles i que han portat a l’Estat al rescat, és digui amb els eufemismes que es vulgui, estan ocasionats per polítics o amics de polítics posats a banquers. Sense anar més lluny, el forat més impressionant de la banca té el seu origen en la política centralista espanyola que volia tenir el banc més gran a Madrid i les amistats d’Aznar. El Banc d’Espanya no està molt allunyat de la política i la seva gestió va ser com per passar als manuals de la ineptitud si és que només va ser això i no una manera esbiaixada de gestionar. Els banquers més inútils s’han jubilat han pensions exorbitants com a premi a la seva gestió mentre desnonaven i deixaven famílies senceres a la misèria i sobre encara els exigien pagar un deute. I la justícia muda. És legal.

La crisi europea és la crisi de la banca, però la crisi espanyola és una mica més que això. Milions de persones a l’atur i no sé calcular quantes amb amenaces de desnonament i altres que s’ho veuen venir perquè ja no saben d’on treure els diners o la feina per tenir-los. Els bancs en lloc de donar crèdits per afavorir el creixement els han dedicat a altres lloables menesters. La connivència entre poder polític i bancs en crisi és notòria i la legislació espanyola, en lloc de defensar al més feble, defensa el més fort, és la llei que no han fet els jutges. Veiem que els bombers es neguen a ajudar a desnonar, la policia se sent incòmoda, els notaris no veuen correctes moltes clàusules hipotecàries, els jutges es posen de la banda dels febles sempre que ho poden fer,…

Arribat a aquest punt, apareix gent que diu “prou” i es mobilitza. No com el 15-M que no defensava res concret, que era més anti-sistema que altra cosa i que si bé va ocasionar problemes ciutadans, no va immutar massa la política perquè no tenia cap objectiu concret o assolible en aquell moment. Es mobilitzen persones que defensen una cosa que la majoria dels ciutadans trobem justa, el dret a l’habitatge, evitar que la gent sigui expulsada de les seves llars a causa d’una crisi que ells no han provocat per els que l’han provocat. Estic, com sabeu, parlant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Veig al Partit Popular escandalitzat perquè la Plataforma va darrere dels polítics que consideren responsables, per acció o omissió, dels problemes hipotecaris. Jo no sóc dels que defensa empaitar ni escarnir la gent, però em temo que fins i tot als que no defensem això, ens genera simpatia el moviment. Tinc un cert debat intern sobre si està bé que m’agradi, però, avui, més aviat m’agrada.

Surt una política del PP a comparar el moviment de filoetarra. Jo no sé si a les dirigents, perquè són dones, si més no és el que veig i llegeixo, els agrada Bildu o Sortu, però la gent normal diferencia les coses. Estan defensant el que consideren just i això és el que veu la gent.

Rajoy diu que no és democràtic ni just que s’assetgi i s’intimidi persones i que el respecte als altres és un valor bàsic de la democràcia i que, per tant, qui no el compleixi mostra una actitud antidemocràtica. Potser té raó Rajoy, però havia d’haver pensat abans, quan no ha mogut un dit en defensa dels més febles. Li amoïnava més introduir els toros a Catalunya que els afectats per les hipoteques.

Ara el Ministeri de l’Interior ha dictat una instrucció, que ja s’ha distribuït per totes les comissaries, que assenyala que la policia haurà d’identificar per sancionar els que participin en actes de fustigació i assetjament a membres de partits polítics o a seus de partits. A més, els agents podran detenir-los si es tracta d’actes constitutius de delicte. El Sindicat Unificat de Policia, a través del seu portaveu, José María Benito, ha considerat l’orde una “barbaritat” i ha advertit que deixa els agents en una situació perillosa i compromesa. Ha recordat que la missió de les forces de seguretat és protegir qualsevol persona que se senti amenaçada, sigui polític o no, i evitar que es perpetrin actes delictius contra ella. D’aquí a identificar i sancionar persones sense que hagin comès cap infracció i proposar detencions, ha subratllat, és una altra cosa: donar una volta més de rosca a la llei de Seguretat Ciutadana. També el secretari general de la Confederació Espanyola de Policia (CEP), Ignacio López, ha assenyalat que la Instrucció no hi ha res grinyoli però sí que resulta paradoxal els reflexos que té la Secretaria d’Estat i el Ministeri a fer aquest tipus de recordatoris quan els afecta als diputats o membres de partits polítics, quan, però, en altres ocasions que afecten el comú dels ciutadans, pateixen de manca d’aquests reflexos. El govern espanyol es mobilitza ràpidament quan els problemes afecten als seus, però, pel que diu la policia, no passa igual en altres casos.

No m’estranyaria que qualsevol dia sortís una plataforma en defensa dels afectats per les preferents, una estafa legal que ha deixat una gran quantitat de gent humil que havia posat els seus estalvis i que si hagués sabut el risc que comportava no els hagués posat.

Jo no sé de quants diners parlem amb hipoteques i preferents, però potser si els 40.000 milions en lloc d’anar als bancs directament per recapitalitzar-los haguessin servir per amortitzar hipoteques i restituir preferents, les coses anirien millor. Finalment els pagarem tots. Prefereixo que els meus diners ajudin a la gent que ho necessita.

Torno a la frase amb la que he començat, no sé si alguns polítics són ximples o ho fan veure. Em serveix per parlar del cas de Catalunya, de la independència. Si els polítics espanyols haguessin fet servir el cervell en lloc d’una altra part de l’organisme per pensar, avui no tindrien el problema de la independència de Catalunya. Benvinguda sigui la “seva virtut”. Jo espero que continuïn pensant amb aquest sistema tan pobre en neurones. Ells tenen el poder i el poder desgasta, no tenen el patrimoni de la corrupció, està arreu, però qui té les lleis i la justícia a les seves mans és qui té l’obligació de legislar i aplicar la justícia, de manera justa. Quedaran més desgastats que ningú.

Els catalans no podem veure res de bo en pertànyer a Espanya. Tenim corrupció? És clar i no em refereixo a imputats, em refereixo al país, estadísticament ens toca una part i les lleis són les mateixes, però no les hem fet nosaltres. La culpa de tant desencert se l’emportarà el govern espanyol. Espanya porta segles legislant i nosaltres no. Que continuïn així, que ens collin, que ens menystinguin, com passa amb les hipoteques, si les dones es posen al davant ens alliberarem aviat. No cal que estiguin al Govern ni al Parlament, només que estiguin al davant d’organitzacions ciutadanes, que es calcin els polítics. Ja en tenim un parell al davant. Sempre m’han agradat les dones, i no ho traieu de context. Fan la política diferent que els homes. Clar que em podríeu dir que no voldríeu Margaret Thatcher o Angela Merkel, però estareu amb mi que han canviat coses i han deixat marca. Només es qüestió d’encertar.

Aquesta ha estat una setmana amb alguns fets que es poden aprofitar per especular sobre el futur immediat de Catalunya. De fet molts diaris i comentaristes ho estan fent.

Tot neix dissabte passat quan, segons fonts ben informades, Artur Mas va ordenar als seus consellers obrir totes les vies de diàleg amb el govern espanyol. Durant aquests dies s’ha especulat molt, però dijous el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va acceptar una flexibilització del dèficit per als governs autonòmics i va anunciar que s’estudiarà si es fixa un objectiu de dèficit diferent per a cada autonomia. Més encara, va concretar que si Brussel·les corregeix el dèficit públic per a Espanya, la intenció és compartir amb les comunitats el nou objectiu. Per la seva banda, el conseller Mas-Colell va reclamar per a les autonomies un terç del total del dèficit que Europa fixi per a l’estat aquest 2013. Montoro no ha dit que no, tampoc que sí, espera.

De cop i volta uns s’emocionen i uns altres sospiten que això no és bo per al sobiranisme.

Junqueras critica la represa del diàleg entre el govern català i espanyol i acusa Madrid de xantatge. Junqueres, suposo que molest, però això és una especulació meva, també ho puc fer, diu que el govern no s’ha posat en contacte amb Esquerra per explicar-li els termes de la decisió i que no avalarà uns pressupostos que decideix el ministre d’Hisenda.

Acostumats com ens té a ficar cullerada, Josep Antoni Duran i Lleida ha dit que hi ha una claríssima voluntat d’orientar l’acció política dels membres del govern i de qui, com jo, tenim l’honor de presidir la comissió bilateral cap al diàleg amb el govern central. De totes formes, no podia anar més lluny i ha estat contingut, davant dels representants del govern espanyol i del president del Tribunal Constitucional, Pasqual Sala ha assegurat que el compromís de fer una consulta sobiranista a Catalunya és irrenunciable. Duran i Lleida, en la seva carta setmanal, explica que els governs català i espanyol poden fer moltes coses junts, però no sense parlar i sense pactar i amb l’estructura política actual i que aquest diàleg a què insta el govern català no és incompatible amb el compromís de la consulta. Duran també té la impressió que Esquerra s’anirà desenganxant de Convergència i Unió, però que ell ha de ser fidel a Esquerra Republicana, lleial, va fer un pacte amb nosaltres i, al marge de l’opinió que en el passat hagi pogut fer sobre Esquerra, mentre un pacta amb algú ha de ser lleial amb la part pactant. Aquesta és una declaració que demostra una gran lleialtat. És com dir que sí amb la boca i negar amb el cap.

Soraya Sáenz de Santamaria, contenta per aquestes ganes de diàleg i amb molta claredat, ha dit el que a i em sembla que li hagués agradat dir a Duran i Lleida -Déu i els seus apòstols no m’ho tinguin en compte per pensar així-. Ha demanat a CiU que reflexioni sobre el seu acord amb ERC, perquè els pactes marquen les prioritats i cal prioritzar la feina conjunta de les administracions per combatre la crisi a altres posicions que al final acaben debilitant les parts. Suposo que la vicepresidenta espanyola considera el pas donat per Mas com el descordament dels pantalons i intueix que se’ls abaixarà i ja diu que ells sempre han mantingut el diàleg. Evidentment és fals. Ells el diàleg només el fan si Mas va amb els pantalons als turmells. L’espanyol i el català no tenen una correspondència evident, diàleg i “dialogo” no volen dir exactament el mateix. Dit per ells vol dir: jo parlo i tu escolta.

La més explícita i excitada ha estat Alícia Sánchez-Camacho. Oblidant-se per un moment de La Camarga, ha celebrat amb entusiasme el canvi d’actitud de Mas i ha demanat el trencament de CiU amb ERC. Considera que el pacte és un fracàs estrepitós. Diu que si Mas torna a la cleda li ofereix el suport. Què feliç em fa veure que ella ja ha sortit del descans paradisíac i torna a alegrar-nos els Telenotícies.

Junqueras rebutja la tesi de Duran, que sigui pactada amb Madrid, i assegura que és tan urgent que s’haurà de fer el 2013. El líder republicà defensa que la consulta catalana hauria de ser molt abans que la d’Escòcia, que es farà el 18 de setembre del 2014 i Marta Rovira, més enllà, no descarta que la consulta es faci abans que la d’Escòcia i que la seva intenció és fer-la tant aviat com sigui possible. També ella ha considerat poc reflexionades les declaracions de Duran i Lleida sobre la marxa del procés sobiranista. En això s’equivoca Marta Rovira, són unes declaracions ben reflexionades. Duran i Lleida no fa declaracions poc reflexionades.

Artur Mas també ha parlat. Obligat estava a fer-ho després del dijous de glòria. Ha dit, referint-se a la consulta: probablement ens diran que no, però hem d’intentar el diàleg amb el govern espanyol. Sense diàleg no hi ha possibilitat que el procés acabi bé. Ignoro, en aquest context, que vol dir que acabi bé. Concreta alguna cosa: el 2014 és la data preferent per celebrar la consulta, però en funció de la situació cal que ho fem quan més ens interessi com a país. Vol dir abans o després? En què pensa? Sembla que més en allargar que no en escurçar el procés. Potser creu que consolidar l’acció exterior requereix més temps.

Mas també ha assegurat també que el pacte amb ERC està anant raonablement bé tot i la duresa de les circumstàncies. De totes formes no entenc que Mas hagi proposat a formar un Govern amb ERC i PSC. Què pretén? Que li diguin que no? No acabo de creure que Mas pensi que ERC i PSC compartirien Govern quan tenen prioritats ben diferents respecte a l’encaix nacional, fins i tot, estan d’acord amb fer una consulta, en el procediment de fer-la. Com era d’esperar, el “no” ha estat clar i en un cas amb una resposta que era més un insult que altra cosa.

Què en penso de tot plegat? Segurament, l’Estat no es pot permetre perdre ingressos com els està perdent gràcies al divorci amb Catalunya. Als dos governs els convé una treva. També és cert que el govern espanyol escanya Catalunya independentista però també la no independentista i que el PP està aconseguint fer fàstic fins i tot als seus votants. Deixant anar una mica la mà, però no massa, aconsegueix mostrar-se generós, dóna una mica d’aigua el presoner però el manté lligat de mans i peus.

Jo penso com Carme-Laura Gil: Sigui quin sigui el resultat final del referèndum, CiU ja és història. Vol dir el que llegim però també que hi haurà referèndum.

Duran i Lleida, digui el que digui Artur Mas, està fent mal a Artur Mas. Va perjudicar CiU a les passades eleccions, ha reduït el crèdit d’Artur Mas davant el món independentista sense que això li hagi aportat res de res. Duran i Lleida és l’home preferit pel Grup Godó i altres il·lustres membres del pont aeri. Si el Partit Popular fos un partit amb un sentit democràtic com el britànic, seria l’home del PP a Catalunya, no en va comparteixen grup europeu, UDC i PP són membres del Partit Popular Europeu. Potser crearan l’aliança PiU ben aviat. Això sí, amb una fugida de militants de la U, bons companys independentistes que estan de Duran fins el darrer cabell de l’occipital.

Ara, deuen pensar alguns, cal un descans del moviment independentista i recular una mica per suavitzar les retallades. I aprovar el pressupost. No ho veig gens clar. El que cal ara és accelerar al màxim el procés i marxar

A la vida política de Catalunya dels darrers temps hi ha dos indicadors que es mouen de manera interrelacionada, però que podem llegir de forma independent. A vegades aquesta lectura independent és convenient, a vegades és senzillament una simplificació interessada de la situació social de Catalunya. Altres vegades es mesclen barroerament.

M’estic referint a la situació econòmica, amb els seus efectes devastadors, i al clima en favor de la independència. Que la situació econòmica de Catalunya està relacionada amb la pertinença a l’estat espanyol és un fet que no discuteix ningú amb arguments basats amb dades objectives. Evidentment els sentiments cecs poden conduir a què es diguin estupideses, però que una Catalunya independent tindria menys, o cap, problemes econòmics és un fet. Altra cosa és si la situació política produïda com a conseqüència d’una ruptura no pactada amb l’estat espanyol podria tenir efectes negatius durant un cert temps sobre la nostra economia. Això darrer és força probable, per dues raons. Una és la situació dins la Unió Europea ja que tot i els arguments a favor de la nostra continuïtat com a ciutadans de la Unió Europea, no està clar que això fos immediat, especialment si prèviament la Unió Europea no ha modificat la seva normativa. I ja sabem que la Unió Europea pren les decisions més lentament que el Vaticà. Només la guanya en lentitud la justícia espanyola. La segona raó és un possible boicot espanyol, que podria tenir el seu efecte durant un temps, encara que, molt probablement, seria molt curt ja que la majoria de les empreses es mouen per interessos econòmics i les coses arribarien a un cert equilibri en poc temps.

Pel que fa l’opinió dels ciutadans en favor de la independència les coses no són tan clares. La meva opinió es que va créixer fins els vols de les darreres eleccions i que, des d’aleshores va augmentant de manera lenta, penetrant en els sectors teòricament menys favorables. En aquest punt coincideixo amb el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya en la necessitat de fer una gran pedagogia sobre l’efecte de la pertinença a Espanya en la situació econòmica i social. Per això, tot i les crítiques que es puguin fer a la tebiesa del PSC en la qüestió nacional i la seva defensa de l’utòpic federalisme espanyol, al meu parer, la seva acció parlamentària en favor d’un referèndum és bona, perquè demostra que la majoria política coincideix amb la social quant a fer d’una vegada per totes una consulta sobre el nostre futur. Aquests fets, simbòlics, si es vol, fan que impregni en els ciutadans com la pluja fina al valor del respecte democràtic a decidir. Si aquestes accions s’acompanyen a la pedagogia necessària sobre el dany que ens produeix en l’estat del benestar més elemental la guerra bruta de l’estat i l’espoli continuat, tot ho tenim guanyat.

La batalla internacional de la consulta la tenim guanyada. No calen declaracions oficials, els demòcrates de tot el món estan d’acord amb una consultat feta a Catalunya i als ciutadans de Catalunya sobre què volem ser. De cap manera tenim una opinió general a favor sobre la conveniència del trencament amb Espanya. Tanmateix això caldrà treballar-ho més quan la consulta es posi en marxa. L’actual batalla no és la independència, és poder decidir.

La histèria que suscita tot aquest procés es palesa cada divendres. La bestiesa de la setmana: Resulta que Artur Mas estaria demanant assessorament a la UE o La Haia per seguir la denominada via Kosovo, és a dir, una declaració unilateral d’independència en el cas que no es pogués procedir a un referèndum. Bastant normal que vista la resposta espanyola Catalunya explori a fons aquesta via. Doncs bé, la vicepresidenta, portaveu i setciències del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, ha demanat aquest divendres al Govern que reflexioni sobre si els catalans volen identificar-se amb el Kosovo, on el nivell d’atur és del 40% i hi ha una renda per càpita 25 vegades inferior a la de Catalunya.

La setciències del govern espanyol s’ha tornat a cobrir de glòria. Devia treure molt bones notes a la carrera de Dret i les oposicions li devien anar perfectes, per sort a la carrera no tenen l’assignatura de Lògica. El seu raonament ve a ser com el següent:

1.- El ocells són animals
2.- Els ocells tenen plomes
3.- L’home és un animal
4.- Els homes tenen plomes.

De seguida es veu que la declaració unilateral de la independència comporta un nivell d’atur és del 40% i hi ha una renda per càpita 25 vegades inferior a la de Catalunya. No m’estranya que el govern espanyol estigui ensorrant l’economia. Si totes les decisions les prenen aplicant aquest principis lògics…

Alfred Bosch, que mentalment és molt més àgil, li ha contestat encertadament que si no vol que Catalunya sigui Kosovo, ho té molt fàcil, només cal que sigui com Anglaterra i que permeti als ciutadans de Catalunya triar el seu futur i que si la vicepresidenta té tan clar que Catalunya por ser Kosovo, deu seu perquè ella es compara amb el comportament de Sèrbia. Sort que el govern espanyol té a Torrente.

Jo, vista la cara que amb la que surten a la TV alguns del PP quan parlen de Catalunya, els recomanaria prendre molta fibra amb el menjar.

El dijous 7 va fer quatre anys de la nostra aventura a Brussel·les (veure vídeo). Els aniversaris són sempre un bon moment per fer balanç de com han anat les coses. No em cansaré de recordar que amb el nostre lema, “We Want a Catalan State”, i manifestació el que preteníem era que hi hagués un cert ressò, una mobilització, que fes possible que la independència figurés a l’agenda de la política catalana, recordeu com estaven les coses al 2009, i internacionalitzar el conflicte pacífic que enfrontava, i enfronta, Catalunya i Espanya.

Jo diria que gràcies a molts patriotes que abans i després d’aquell dia es van mobilitzar i continuen mobilitzant-se, això s’ha aconseguit amb escreix. Com que a mi no m’agrada jutjar les coses comparant-les cada setmana, tot i que la crònica diària sempre es bona, el que faré és situar les coses l’any 2008, quan vam començar la mobilització. La independència no estava en cap programa polític de forma clara. Fins i tot ERC semblava que no volia parlar-ne. Només grups extraparlamentaris la defensaven públicament. Cal recordar, també, que molts d’aquests grups comptaven amb militants de CDC, d’UDC i d’ERC.

Avui tots els partits nacionals tenen la independència assumida, defensant-la de forma clara o velada. Avui encara no està prou reflectida en els programes nacionals però ja ningú no s’amaga en la defensa del nostre dret a decidir el futur de Catalunya. Fins i tot el PSC s’ha enfrontat amb el PSOE en defensa d’aquest dret, tot manifestant que la posició oficial és contrària a la independència.

El coneixement, que no el reconeixement, internacional del nostre dret a decidir i del sentit ampli a favor de la independència està en molts fòrums internacionals. Brussel·les ho sap perfectament i s’hi ha hagut de pronunciar tot i que de forma contradictòria i seguint el model de resposta Rajoy, no dient si van o vénen.

Una de les coses que s’ha aconseguit en aquest temps és internacionalitzar que el govern espanyol i els partits espanyols no saben que és la democràcia i que arriben a límits que difícilment podran entendre els demòcrates europeus. Entre els polítics europeus potser ho entendran Berlusconi o el retirat Le Pen, però no els “normals”.

Si ara fem la fotografia del que hi havia i el que hi ha, veurem marcades diferències. Qualsevol observador dirà que la independència de Catalunya és una possibilitat i que el govern espanyol està nerviós i ha tret el pitjor de si mateix. No hem avançat? Quina diferència entre el nombre de favorables a la independència i els contraris ara comparat amb el 2008! I a favor del referèndum? Us ho pensàveu aleshores?

I com que no em puc estar de parlar del dia a dia, m’haig de referir a la presentació del recurs d’inconstitucionalitat contra la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. Demanen que sigui suspesa fins que hi hagi pronunciament del Tribunal Constitucional. Imagineu que la suspenen. Els seus efectes seran terribles. No es podrà aplicar. Què vol dir no aplicar una declaració? Potser decidiran esborrar-la dels cervells. La meva conclusió és que la capacitat de fer el ridícul dels humans és infinita, però la del govern espanyol és encara una mica més. Imagino que volen que no es parli de la corrupció a base de bajanades contra Catalunya, que sempre ocupen titulars.

La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ho ha demostrat. Sort que és Advocada de l’Estat. La titulada ha instat aquest la Generalitat a respectar la decisió del Tribunal Constitucional (TC) si decideix suspendre la declaració de sobirania aprovada pel Parlament. Ha afegit: “Espero que els càrrecs públics respectin els processos i actuïn en conseqüència amb el seu mandat i no per sobre de la llei”. Ràpidament s’han reunit és especialistes en Dret Administratiu i en Dret Constitucional de les universitats catalanes per veure que cal fer. Una hipòtesi és lobotomitzar la població.

Per al proper mes, serà passada la Setmana Santa, el consell de ministres serà informat sobre un avantprojecte de llei, “Projecte Gran Germà” que tractarà sobre el dret al pensament. Aquest és un tema que amoïna molt als dirigents espanyols, la demanda del referèndum, la desastrosa política econòmica del govern espanyol i els casos Naseiro – Gürtel – Bárdenas resumits són massa coses i el futbol o la religió ja no són suficient. Millor evitar que la gent pensi i si es desvia caldrà fer alguna cosa al respecte.

Com sabeu, aquesta setmana es va posar a votació al Parlament de Catalunya un resolució a favor d’un referèndum a Catalunya per preguntar si volem o no ser espanyols. Carme Chacon no va votar a Madrid a favor del “dret a decidir”, cosa que si van fer la resta de diputats socialistes escollits a Catalunya.

Al poc, llegia a la xarxa: Carme Chacón va contestar ahir a Pere Navarro dient que no seria mai cap de llista d’un partit amb un programa electoral en què no cregués. El primer secretari del PSC, Pere Navarro, havia declarat en una entrevista a l’agència EFE que Carme Chacón no podria tornar a ser candidata del PSC si no defensava el dret de decidir de Catalunya. Chacón va voler deixar clar que no encapçalaria mai cap llista amb el dret de decidir dins el programa electoral.

Tenia curiositat per saber que deia el programa electoral socialistes catalans l’any 2012. H he buscat i reprodueixo un paràgraf: Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.
Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.

Clarament recolza el “dret a decidir”.

Llegia en un article de fa uns mesos, abans de les eleccions nacionals: La diputada socialista Carme Chacón ha reiterat aquest matí que és “rotundament i radicalment contrària a la independència de Catalunya”, i ha evitat recolzar la fórmula d’una consulta sobre el dret a decidir que el seu partit, el PSC, ha inclòs en el seu programa electoral. “Em nego que a mi, o al meu fill, de quatre anys, ens obliguin a haver de triar entre ser espanyols o catalans. M’hi nego. I som una majoria silenciosa de catalans, els que ens hi neguem”, ha assegurat en una entrevista a televisió.

Clarament es mostrava contrària al programa electoral del que sembla que era el seu partit.

Ella va ser cap de llista a les eleccions espanyoles. Per saber quin programa era el seu, he buscat el que deia el programa electoral del PSC a les eleccions espanyoles del 2011. Efectivament, parla molt de federalisme, però res del “dret a decidir”.

Carme Chacon ha estat absolutament coherent amb el que ha estat dient aquests mesos. Va mostrar el seu profund desacord amb la política que ha portat el PSC en els darrers temps en relació a la sobirania de Catalunya.

El PSC té una cap de llista a Madrid que no està d’acord amb la política del seu partit. És evident que nosaltres, com a independentistes, podem estar en contra del que diu i fa Carme Chacon, igual que no ens agrada el que fa Alícia Sánchez-Camacho o Jorge Fernández Díaz, però no tractar-la d’incoherent. Si els seus principis són aquests fa el que li dicta la seva consciència o els seus interessos, perquè jo crec que es tracta més d’interessos que d’altra cosa, cap problema.

El problema el té el PSC que té una cap de llista que no fa ni cas del que diu el seu cap de llista. Li passa el mateix al Parlament. Aquí a l’inrevés, té diputats que van més enllà del que diu el programa.

Jo m’alegro que el PSC hagi fet això a Madrid, perquè ha generat un debat bastant dur a Madrid. Allà han vist que el conflicte de sobirania és encara més greu perquè resulta que el PSC, menys Chacon, els ha sortit demòcrata, potser no s’ho esperaven, en defensar que a Catalunya votem si volem o no continuar a l’Estat espanyol. Potser ells pensaven que com que la posició majoritària, o si més no oficial, al PSC és continuar a Espanya, estarien també en contra d’un referèndum restringit a Catalunya. No ha estat així i han dit: Això és Babel! S’han perdut tots els principis.

Avui el govern espanyol ha decidit portar al Tribunal Constitucional la Declaració de Sobirania. També ha presentat aquella absurda llei d’acció i servei exterior per controlar viatges i delegacions catalans. Això va molt bé als nostres interessos. El president Mas, moderadíssim en la seva expressió ha dit: Com més avança la democràcia espanyola, menys base autènticament democràtica té. Ho ha dit davant del primer ministre de Gal·les, Carwyn Jones. Després a Vic ja no ha estat tan moderat.

No sé si amb la nova llei haurà de demanar permís per a què ens visitin. Va bé que ho hagi dit davant d’algú que entén la democràcia de manera diferent que els partits espanyols.

La democràcia espanyola és curiosa. Es reuneixen cinc, quatre voten a favor de llençar-se per la finestra i obliguen al cinquè a llençar-se. Potser el proper pas del govern espanyol serà demanar l’adhesió al Congreso Bolivariano de los Pueblos. Després encara volen que els de Gibraltar vulguin ser espanyols.

Els diplomàtics d’altres països democràtics, de debò, diuen que això és un afer intern, però els miren com si Espanya fos Bolívia, val mantenir bones relacions, és la diplomàcia. Ja ens va bé. Treuen aquell llibre vell amb l’aguilot franquista que es diu Constitució Espanyola i l’interpreten com fan els fonamentalistes islàmics amb l’Alcorà. Després s’estranyen que vulguem marxar.

Mentre estan tan amoïnats amb les coses que passen a Catalunya, Bárcenas denúncia al PP perquè li ham agafat un ordinador d’un despatx que no tenia, quan no treballava allà i cobrava per un simulacre de quitança perquè feia dos anys que ja havia marxat. Original. Crec que Maria Dolores de Cospedal es presentarà a un premi de literatura infantil a veure si supera a Roser Capdevila. Va per bon camí com a fabulista. No els agrada que les Tres Bessones hagin estat escrites per una catalana. Al segles XVI aquestes coses les solucionaven ràpid posant Rosario Cabeza de la Villa, natural de Fregenal de la Sierra.

No han entès que això no estaria de la forma que està si s’haguessin comportat d’una altra manera. Una dada freda i curiosa (o no). Quan un mira els darrers resultats relatius a l’acompliment dels objectius de dèficit per al 2012. Resulta que les comunitats autònomes que no l’han acomplert són les mediterrànies. La que millor ha funcionat és Extremadura.

Paga la pena assenyalar que l’informe del Consell d’Estat que avala o aconsella portar la Declaració de Sobirania al Tribunal Constitucional no ha estat per unanimitat. L’exministre socialista i magistrat del Tribunal Suprem Fernando Ledesma i el pare de la Constitució Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón afirmen als seus vots particulars que no hi ha base per portar la declaració davant el Tribunal Constitucional. Rodríguez de Miñón adverteix a més que utilitzar la via del Tribunal Constitucional per provar d’aturar el procés a Catalunya “no és la via més adequada per arribar a una solució constructiva”. Evidentment, estan fent tot el que poden per aconseguir que més gent es posi contra ells.

Mentre, aquí, escurats, anem fent. Llegia Estat sense estructures: TVC suprimeix corresponsalies. Les estructura d’estat passen també per xarxes d’aquest tipus. No dic que es puguin crear ara, però eliminar les que tenim… Si això és la mostra del que es farà per preparar les estructures d’estat estem ben servits. Haurem de demanar a Jose Manuel Garcia-Margallo, aprofitant els seu desig que tots passem per l’adreçador, que ens deixi posar una cadira a les delegacions de TVE. Ens cobrarà un modest lloguer. Com diu Oriol Junqueras: Si afeblim TV3 hi perdrà el país.

Portem unes setmanes que han fet que el famós Dragon Khan amb el que es va batejar el Govern de Pasqual Maragall quedi com una anècdota.

El govern de Maragall es va batejar Dragon Khan per un comportament sorprenent, d’alt-i-baixos. El que passa ara és que la muntanya russa baixa, es fica dins d’un femer, torna a pujar i quan sembla que el femer quedarà a sota, torna a baixar i encara s’enfonsa més.

Operacions Mercuri, Manga, Palau, ITV, etc. a Catalunya, més enllà, a Espanya, tots els que empastifen als polítics espanyols, Gürtel, Bárcenas, sense oblidar el cas Nóos que va una mica més enllà dels polítics.

Passem a l’espionatge, estrany espionatge en els que els que espien diuen que els espiats encarreguen que els espiïn. En aquest cas, si fossin certes totes les coses que es diuen, podria ser que tots s’haguessin posat d’acord, per estalviar segurament, en contractar la mateixa agència de detectius. Ara que baixa la feina, aquests detectius podrien posar una botiga per Internet de venda d’informes, reals o falsos, tant és.

Mentre, una pel·lícula d’espionatge. El CNI i altres òrgans vénen a Barcelona perquè diuen que el clima és més agradable. A més hi ha el congrés dels mòbils. Res no té a veure amb el procés sobiranista que està tenint lloc. Naturalment tot es pot desmentir. Segurament Jorge Fernández Díez, el que no sap mai res, ho desmentirà, però el CNI no depèn d’ell. És igual el que digui perquè només se’l creurà Millo.

Aquests dies pensava en l’Operació Pretòria. Van detenir a diversos polítics catalans. Un d’ells Macià Alavedra, l’acusaven d’haver blanquejat 300.000 euros. A Prenafeta, un altre, uns 700.000 euros. Els van detenir i denigrar, emmanillats davant les càmeres de TV, tenien més de 70 anys. No els donaven la llibertat sota fiança.

Sento aquests dies parlar de grans quantitats de diners, els de Macià i Prenafeta, dels que ja no se’n parla, igual eren diners del joc del Monopoly, eren propines comparades amb les quantitats que sembla que movia Bárdenas, que mentre va a esquiar sense problemes, i les sumes que sembla que corrien en el cas Nóos. Això no són bosses de Louis Vuitton. Clar que els responsables d’aquests hipotètics delictes no són catalans.

Artur Mas relaciona algunes coses que passen a Catalunya amb el procés nacionalista. Quines coses de pensar!

Seria com pensar que algunes coses del passat tenien a veure amb Catalunya i el País Basc. Aquest és una article per al 23 de febrer. És oportú llegir aquest article del bloc d’Iñaki Anasagasti: Recuerdos de Sabino Fernández Campo. Lo que pasó de verdad el 23 F.

És bo recordar que després del 23-F va començar la lectura restrictiva de la sacrosanta constitució. Després, poc després al LOAPA. Curiós ja fa massa anys, els que tenim memòria i edat sabem que no volen que aixequem el cap.

Tot és més incòmode, ens fiquen en el femer i tornem a sortir, per cada vegada sortim amb més velocitat, aviat l’acceleració de sortida superarà la de la gravetat i ens enlairarem. Queda molt poc. Tapeu-vos el nas, preneu un antiemètic per no vomitar, fiquem-nos al femer. La propera vegada que sortim farem net i edificarem un país nou, llistes obertes, democràcia amb divisió de poders, guerra a la corrupció, Catalunya nou estat d’Europa.

He vist per TV3 la caiguda d’un meteorit als Urals. Més tard havia de passar a prop un asteroide. Entremig apareixia estel·lar Soraya Sáez de Santamaria. No he sentit que imputessin ningú, ni tampoc s’ha descobert cap compte d’un membre distingit d’algun partit a Suïssa. No he sentit cap intervenció de Sánchez-Camacho ni de Rivera. Divendres 15 ha estat un dia estrany. Potser la conjunció astral de tres fenòmens celestials en el mateix dia no havia passat des de fa segles.

L’Estrella del Migdia ens ha anunciat una altra bonaventura: l’informe sobre l’avantprojecte de llei per la racionalització i sostenibilitat de l’administració local. Com habitualment passa, els desagraïts polítics catalans i els comentaristes que els riuen les gràcies ja han criticat aquest regal del cel que l’Estrella del Migdia ens portava de l’Olimp. Els déus, entristits pel nostre patiment, han ideat un nou sistema per organitzar la nostra administració, dissenyada per un pertorbat concebut per un ciclop mentre Persèfone estava al Tàrtar amb Hades.

Certament, tenim una sort immensa que Ceos, fill d’Urà i Gea, el Tità de la intel·ligència, que ara habità a La Moncloa, s’hagi dignat a pensar en nosaltres. Han vist que no ens sabíem administrar, que era molt millor que la direcció la portessin ells i han decidir anul·lar la nostra voluntat. Finalment que és la voluntat? Una cosa que ens fa saber el que desitgem. Doncs, no seríem més feliços si no ho sabéssim? Allà, lluny de nosaltres, un tal Wert va pensar com fer-ho. Des del seu laboratori d’idees està dissenyant la fórmula. Mentre ens van collant. L’estratègia és senzilla, ens collen des de diferents angles. Quan ens defensem d’un atac, arriba un altre per l’altra banda. Tenim els nostres consells ideant recursos, que perdrem perquè tot està perfectament dissenyat. Un engranatge perfecte.

Com que el clima no està tampoc bé als voltants de l’Olimp (La Moncloa), el poble està cansat i empipat pels excessos dels déus, Ceos i els seus ajudants pensen, que caldrà que el Minotaure torni a Catalunya. Ja l’havíem eliminat de les nostres vides, però ha de ressuscitar, no perquè importi gaire als seus adoradors, sinó perquè mentre es porta a terme l’exorcisme de la resurrecció, tot el poble crida embadalit i oblida els problemes vitals. Droga per al poble. Atacar Catalunya i els seus símbols omple i fa que els greus problemes passin a segon terme. El futbol ja no serveix, calen altres coses.

Tanmateix, tot és per al nostre bé. Ja deien els antics que la lobotomia era un remei per a la bogeria. Imagineu una Espanya feliç amb tots els catalans convertits amb idiotes sense voluntat. En que més es pot somiar? A La Moncloa, en els moments més durs, quan se senten els cavalls dels bàrbars de nord, quan senten cridar es tribus germàniques, pensen com unir al seu poble en una tasca comú que els distregui dels retrunys dels cavals. Han de fer que els catalans siguin súbdits.

Nosaltres, els catalans, ens anem alimentant amb esperances d’un futur millor mentre ens van posant la corda al coll, la notem, les retallades, vestides d’austeritat, són cada vegada més grans. L’any vinent serà millor, ens diuen. Nosaltres diem: això ja ho havíem sentit, només fa un any, i fa un any feia un any que ho havíem sentit. Ara ens ho creurem? Potser sí. L’economia millora, ho sé, però Catalunya millorarà? No ho sé.

No ho sé perquè no sé si el que estem fent és el millor que podem fer per aconseguir que ho sigui. En política avançar-se al temps és perillós, però fer tard també. Com passa en la majoria dels sistemes hi ha forces oposades. Que la gent estigui farta és bo per tenir-la al costat, però si està massa farta se’t pot tirar a sobre. L’equilibri és necessari, triar el moment correcte és essencial. Tinc la sensació que ens estem passat de bullida. La meva percepció és que el grau de cabreig de la gent es pot girar contra els que es mouen massa poc a poc, però no puc negar que penso que potser tinguin raó.

Tinc la sort de no ser jo qui hagi de decidir que és millor, perquè no tinc la certesa que el que penso sigui la veritat. Mai no l’he tingut tot i que sovint, quan m’he posat al davant he hagut de mostrar-me convençut que el camí que agafava ara el bo. No sempre he encertat.

Ara penso que cal plantar-se en moltes coses, que quan la llei no és legítima no és llei i que el poble, quan es manifesta en llibertat, sense coaccions, està per sobre de qualsevol norma o constitució i que això forma part de la llei natural que és l’única que no pot modificar cap parlament.

És sota aquests principis que hem de cercar els aliats que facin veure als “olímpics” que no tenen raó i que hauran d’obeir el que el poble determini.

Tinc la certesa que hem de dir prou i que aquest prou s’ha de manifestar en fets polítics pràctics. A mi m’importa tant que la Declaració de Sobirania sigui declarada inconstitucional com que els autobusos de Tegucigalpa els pintin de rosa. El que m’importa és que el seu contingut tingui continuïtat política.

Per això nosaltres hem de ser forts i fer que els nostres dirigents no cedeixin ni un pam. Si volem, podem!

Estic molt agraït a la vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaria. Comprendreu la meva gratitud perquè és el divendres que preparo el meu escrit setmanal. La majoria de les vegades no sé sobre què escriuré, però “ella” és la meva font d’inspiració.

Aquesta setmana tenia dubtes sobre què comentar, però la seva intervenció dient que l’informe dels serveix jurídics de l’Estat consideren que la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya és recurrible perquè produeix efectes jurídics extra en introduir una finalitat clarament inconstitucional, m’ha emocionat. M’he pres valeriana.

Efectivament aquesta declaració és inconstitucional. Jo no sóc advocat de l’Estat ni tan sols advocat ni entès en lleis, però saber que el que diu té una finalitat clarament inconstitucional ja ho sabia. Tothom sap que dir que la sobirania resideix en el poble de Catalunya és inconstitucional. Si la constitució diu que els gats borden, els gats serien inconstitucionals. Altra cosa és que la constitució pogués fer que els gats bordessin.

Al meu entendre la cosa és molt senzilla, qualsevol consulta que opini sobre les “sagrades escriptures” és inconstitucional si no l’autoritza el govern espanyol. Diferent és si és legítim impedir-ho, que no ho és, i si l’estat ho podrà impedir, que no podrà.

Ara seguiran gastant els diners del contribuent recavant un informe del Consell d’Estat, informe preceptiu per interposar recurs d’inconstitucionalitat, informe que tindran i recurs que interposaran. El resultat, previsible, serà que la Declaració és inconstitucional en dir que la sobirania resideix en el poble català i que per tant queda anul·lada en no sé quants punts i frases. Fantàstic, i?

Artur Mas ja ha dit que no hi ha normes, ni lleis ni constitucions que puguin impedir al poble de Catalunya expressar la seva voluntat sobiranista i ha defensat que es tracta d’un dret que tothom hauria de protegir. Ho ha dit mig rient. Ell ho esperava i no sé si li feia gràcia però no semblava gaire amoïnat. Oriol Junqueras, ha demanat al govern espanyol que sigui més respectuós amb la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya i comenci a preocupar-se més per afrontar la situació de greu crisi econòmica i de corrupció generalitzada que viu l’Estat. És curiós que el PSC justifiqui el comportament del govern espanyol. Malauradament cada dia estan més clars els bàndols polítics a Catalunya i el PSC (oficial) ha decidit jugar contra la llibertat.

Fan bé Mas i Junqueras, però és picar ferro fred. Per al Partit Popular qualsevol llei, decret o resolució del Parlament de Catalunya és com el paper higiènic, l’únic problema és que no és del suau, els molesta. Homs ha dit que això no és democràcia, quin descobriment!

Les proves són contínues. Model educatiu, horaris comercials, ara la prohibició de martiritzar toros, tant és, si no els agraden les nostres decisions ho tenen fàcil, van al constitucional si creuen que per aquesta via se’n sortiran i sinó fan la trampa constitucional, fan una llei bàsica i ja han acabat amb el problema legal sense legitimitat.

Segurament el primer objectiu del govern espanyol és fer passar Catalunya per l’adreçador constitucional: ofec econòmic i lleis. De fet el govern espanyol ha declarat la guerra a Catalunya. Una guerra sense armes, però amb totes les coaccions possibles. Gregorio Peces Barba, un dels pares de la constitució ja ens va dir fa un parell d’anys: “No sóc pessimista, estarem en millors condicions que en altres èpoques. No se quantes vegades va caldre bombardejar Barcelona .(…) Crec que aquesta vegada es resoldrà sense necessitat de bombardejar Barcelona”.

Per altra banda, al govern del PP li ha anat molt bé entrar en aquests temes avui perquè així s’estalvia algunes preguntes relatives al seu particular calvari derivat dels Naseiro, Gürtel i Bárcenas.

Per sort, demà tindrem la declaració de renda de Mariano Rajoy. Sembla que demostrarà que els ingressos de Rajoy són legals. Que bé. Qualsevol declaració de renda posa ingressos legals. Amb això tothom es quedarà content.

Ell no parlarà, o intentarà no parlar de res més que del pressupost europeu i com ho ha fet de bé. Potser caldria dir que com que ho ha fet tan malament, Europa vol evitar una calamitat global i intenta rescatar Espanya amb ajuts a l’atur juvenil.

Espanya està en descomposició. Mariano Rajoy haurà de plegar, se’n portarà per davant alguns ministres abans de plegar ell. Un podria ser el defensor de l’honestedat. El que deia fa poc: els que tenen comptes a Suïssa són els que han de comparèixer, referint-se a Artur Mas. Potser ara li diran: els que fan amnisties fiscals són els que han de comparèixer. Veurem qui succeirà Rajoy, perquè ell està acabat.