Tant de política neo liberal, tant de retalls, tant de dir i expressar que a Catalunya estem molt malament econòmicament (que ho estem) però cap política per incrementar els ingressos del nostre país que, de moment, no podria ser altre que rebaixar les despeses de la part que aportem al fons de solidaritat espanyol . Tot això ha porta a que l’agencia Moody’s la qual ens agradi o no és una referència per als futurs inversors ha rebaixat la qualitat del bo català a la categoria de Baa3 molt per sota de les qualificacions que li atorguen a comunitats subvencionades per nosaltres com Andalusia, Castella Lleó, Extremadura i Galícia totes elles amb amb A3 (molt per sobre de la qualificació nostre).

L’Agència Moody’s no fa res mes que fer-nos veure que els “retalls” i la política del “nostre” govern català és la xocolata del lloro i que l’únic realment important és que Catalunya perd un 9% anual del seu esforç fiscal el qual reverteix en d’altres comunitats autònomes i per això a nosaltres se’ns penalitza i a les demés se les recompensa doncs aquestes es beneficien de la “nostra” solidaritat.

El següent pas al Baa3 es el que es coneix habitualment com a bo escombraria, vostès mateixos senyors gestors de la Generalitat de Catalunya, no prenguin pressa en fer el que cal, que a la fi amb quatre bones paraules a les properes eleccions els de sempre els tornaran a votar, només els cal embolcallar-se en la bandera catalana i a molts ja se’ls cauen les llàgrimes de veure’ls tan nacionalistes. Si, uns nacionalistes que no prenen la decisió que ens cal que és quedar-nos amb els nostres calers, sense robar a ningú però sense deixar-nos robar tampoc, i si per això cal declarar la independència i malgrat vostès no ho siguin, ho haurien de fer doncs és la única solució per Catalunya. I no parlin de pacte fiscal per l’any proper… ja no hi ha temps!! ni valen excuses.. a un punt del bo escombraria.. el mes vinent en parlem!!.

Finalment “La Vanguardia” com a òrgan oficiós del regionalisme amb certes connotacions catalanistes (fins fa poc era exclusivament en la “lengua oficial del imperio”, no ho oblidem) es decideix a fer-se ressò del malament que ens tracten els “espanyolitus” en la qüestió econòmica i al seu suplement “Diners” d’aquest passat diumenge publicava un estudi força revelador de fins a quin punt està arribant l’ofec en matèria econòmica.

Explica com, per exemple, per una quota líquida de 100.000 euros un navarrès tributaria 4.000 euros menys que un català. Com Catalunya és on més impostos es paguen, com aquí es tributa en el tipus màxim fins un 56% (només per sota de Suècia) i en el tram autonòmic un 25,5% líder de líders en totes les autonoseves de les Ecspanyes.

Com ja he dit,a Europa, Suècia lidera el tram màxim d’impostos directes amb un 57,5% i darrera trepitjant-li els talons van Catalunya i Dinamarca amb un 56% queda clar que no tenim, ni de bon tros, les prestacions socials i de tota mena de les que gaudeixen els Suecs i els Danesos. Ara m’agradaria que properament publiquessin un estudi on es demostrés en quin nivell europeu estem en les prestacions que rebem els catalanets que paguem aquesta escandalosa tributació.

També es demostra com el tipus impositiu màxim és el més alt d’Espanya als PPCC (malgrat molts no vulguin ser-ho, els ecspanyols també tracten com a catalans a valencians i mallorquins, ells si que ho tenen clar) i fixen en un 56% a Catalunya, un 54% al País Valencià (para ofrendar nuevas glorias a Escanya, deu ser) i un 52% a ses Illes ( aquests no els deuen comptar la insularidad com als canaris).

Que aconsegueixen els escanyols en això? Home! Recaptar més diria un “primari” i tindria la raó, a primera vista és la conseqüència més directa, però alguns més mal pensats creiem que gravant tan fort les rendes més altes intenten aconseguir menys inversió en el nostre territori i acabar amb la poca  expansió econòmica que ens queda a les nostres terres i empresaris i inversors fugiran de “fer negocis” a casa nostra i s’enduran el capital on es gravi menys, aconseguint així que el diner que no fugi s’amagui esperant altres moments “millors”.

Això anterior ens demostraria com Escanya es comporta com una sangonera comú (hirudo medicinalis) però a diferencia d’aquesta, que quan està prou plena es desprèn del seu hoste i el deixa en pau, la “sangonera escanyoliensis” te tanta fruïció o odi que no dubta en intentar matar el cos que li serveix d’aliment. Igual que les sangoneres comuns, allibera en la seva mossegada un substancia coagulant i anestesiant que impedeix que l’hoste noti que l’estan succionant la sang i a demés es dessagni, la “escanyoliensis” també ho fa, però és tant ansiosa que no ha comptat que de tanta insistència en el seu engreix, l’hoste poc a poc ha anat creant anticossos i ara ja comença a notar la mossegada i tot just comença a remoure’s, a veure si aviat l’esclafa duna plantofada.

Avui, crec que em toca retre un record cap a una independentista de cor, una dona nacional catalana de les de veritat. Jo, no la vaig conèixer massa personalment, tan sols vam coincidir algun cop, el nostre contacte va ser principalment a traves de la xarxa, en alguns comentaris que ella em va fer i quan jo la llegia en el seu bloc personal, però em sap molt greu la seva pèrdua, la sento com a personal, doncs coneixia del seu gran amor per Catalunya i em sap molt greu que patriotes de la seva talla se’ns en vagin sense haver aconseguit veure lliure la seva pàtria, la nostra pàtria quan ja no hi han excuses per no fer-ho, quan tan sols depèn de la voluntat política d’alguns, voluntat evidentment nul·la.

Sílvia, malgrat tot tingues la seguretat que la nostra pàtria serà independent a pesar de tan hipòcrita que ens envolta, el que em sap greu és que tu no ho hagis pogut veure, però pensa que quan ho aconseguim tu seràs una part important de la nostra victòria.

Avui no em toca fer massa més que dir-te tant a tu com a tots els patriotes que heu traspassat sense veure el fruït del vostre anhel realitzat … Fins a sempre i gracies par a tot Sílvia… gràcies per a tot companys, intentarem ser fidels als vostres esforços.

Visca la nostra Pàtria!!

A voltes, coses que semblen simples tenen més ressonància i efectes que d’altres molt grandiloqüents, per exemple la iniciativa dels eurodiputats de CiU i ICV Ramon Tremosa i Raül Romeva, els quals s’han queixat a la Comissió Europea que el jutge únic de competició no sancioni la trepitjada flagrant de Pepe a la ma de Messi estés al terra i indefens.

En una pregunta a l’executiu comunitari demanen si creuen “que aquests fets tan greus vistos per milions de persones i de nens han de quedar impunes” al·legant que “Fa uns dies, un jugador del Barcelona va ser agredit, de manera voluntària, per un del Reial Madrid, però tot i la claredat de les imatges l’organisme espanyol encarregat d’exercir la potestat disciplinària no ha vist cap fet sancionable”. I ho fan considerant que “l’esport té un gran impacte per a la societat en general i la seva importància social, educacional i cultural en fan un actiu molt important a preservar i, per tant, a posar en valor”.

Aquesta actitud de denunciar al mon els agravis comparatius és molt més efectiva que segons quines declaracions críptiques a que ens tenen acostumats molts dels nostres més importants polítics, agravis comparatius que sempre rebem des del centre peninsular, això que n’anomenem “Madrit”, que no és res més que el nucli de poder de l’estat escanyol amb tot el seu teixit i entramat de jutges únics, secretaris, subsecretaris i alt funcionariat, els quals fan funcionar un estat centralista on tot es mesura en relació a l’interès de magnificar un centre econòmic, polític i financer que se serveixi de la perifèria per engrandir-se encara més, i tot allò que provingui d’aquesta perifèria que pugui dissimular, tapar o enterbolir aquesta lluentor i preponderància del centre que ells pretenen és vist com un atac als seus interessos i cal combatre-ho fermament malgrat s’hagin de saltar les seves pròpies lleis, aquestes que ells han fet amb l’única intenció de protegir-se ells mateixos.

Una senzilla pregunta pot causar més efecte que un munt de declaracions grandiloqüents que després no porten mai a res, manifestacions críptiques del “si però no” i “tu ja m’entens” a les que ens té acostumats el Molt Honorable Artur Mas i d’altres de la seva colla de la pessigolla. Un continu “miri que m’enfado” que ja no fa efecte ni a dins ni a fora de Catalunya, és el conte de Pere i el Llop, potser si que vingui el llop però ja no ens ho creiem ningú, és el que succeeix quan s’abusa d’unes actituds amenaçants i finalment no es porten a terme… “l’any vinent si Déu vol ho farem… o millor, abans de les properes eleccions ho tornarem a treure…”.

Aquesta pregunta dels Eurodiputats Tremosa i Romeva no va dirigida contra el Real Madrit, ni contra el “Juez único de competición” sinó que va directa a la línia de flotació de la credibilitat democràtica de tot un “estado español”, però per a que sigui efectiu aquest “atac” ha de seguir amb d’altres “preguntes” que posin en dificultats a “l’estado” davant d’Europa i el mon, altra cosa es quedaria en una simple anècdota, motius i arguments no els en faltaran.

Anem bé cirerer, ara aquests mimadets de la policia “nacional” catalana, els més ben pagats de la península ibèrica, reivindiquen les seves reclamacions salarials deixant de parlar en català i passant a parlar la “lengua del imperio”… collonut!! i en Felip Puig i en Artur Mas que hi diuen a això? Res de res!! Home! Son reivindicacions sindicals! i a que es manifestin cantant el “Y Viva España” I portant la bandera espanyola? Home!! és que la bandera espanyola és un signe constitucional! I el “Y Viva España” es una cançoneta simpàtica cantada pel “culé” d’en Manolo Escobar i ja se sap que si s’és culé moltes coses es perdonen.. oi que si?.

En un país “normal” i democràtic la policia fa això i se’ls cau el pel, hi ha una investigació, es depuren responsabilitats i més d’un va al carrer de pet! Aquí res de res, aquí a empassar-se els gripaus espanyolistes i a fer bona cara, encara que aquests gripaus els generi la ben pagada “policia autonòmica” perquè aquests senyors no son res més que això: una mini-policia autonòmica, això si més ben pagada que la realment “nacional”, nacional espanyola es clar, però aquí s’han de tapar les coses i si no tenim una policia veritablement nacional al menys els pagarem més bé que ningú.

Es vergonyós el sistema de selecció d’aquest cos de policia on el sentiment nacional i de pàtria no es requereix, una policia professionalitzada en diuen! No, una policia desnacionalitzada! això és el que tenim. Ja em direu en quin país la policia es manifesta amb una bandera que no sigui la pròpia? En quin país la policia protesta parlant un idioma no propi? En quin país si això succeís, perquè es impensable pensar que pogués succeir, els comandaments polítics no prendrien mesures molt dures cap als que protagonitzessin aquests fets? En cap! Això ens demostra que Catalunya no és un país i els seus governants no tenen cap interès en que ho sigui, tans sols intenten que ho sembli, però ho fan tan malament que desseguida se’ls hi veuen les vergonyes.

Ja sé que no tots els mossos hi estaven d’acord i per tant és injust posar-los a tots dins el mateix sac, però aquests mateixos van reconèixer que els feia vergonya compartir ofici i benefici amb aquests “elements” , el que em temo jo és que els “elements siguin més que els altres, doncs es molt difícil veure una parella de mossos parlant en català entre ells quan van tan tranquils pel carrer, jo encara no ho he vist i mira que hi he posat interès, però res!. I a les comissaries? “oyeee, esa impresora ya va? Noo, espera que estoy sacando unos documentos! Ahh vale, m’espero” I anar fent.

M’agradaria veure dos funcionaris catalans a qualsevol comissaria de los Madriles o de Salamanca parlant en català entre ells i mentre tant el ciutadà espanyol que va a fer la denuncia escoltant-los sense moure ni un múscul!. O a França, o a Itàlia, o a Alemanya, impossible!!.

Aquest és el país que ens estan construint mentre nosaltres, que ens diem independentistes, els seguim votant.

Visca la Pàtria! Si ens en queda alguna!

El nostre benvolgut President el Molt Honorable Artur Mas ha volgut defensar la bondat de les seves retallades i per fer-ho no ha dubtat ni un segon en intentar carregar-se la possibilitat d’un procés d’independència de Catalunya, no només donant arguments absurds propis de partits de tall espanyolista radical com UpyD y Ciudadanos contemplant la possibilitat que Catalunya no entrés a la UE i fos una independència con la de Estats Units d’Amèrica, ridícula no només la comparació sinó la dels personatges que la fan, perquè aquesta comparació no és innocent, aquesta comparació porta implícita dins d’ella el deixar entendre que si ens separem d’Espanya podríem no entrar en la U.E cosa totalment falsa i dirigida als timorats com argument explícit en alguns casos, i en aquest cas implícit, per tal que es replantegin la possibilitat de la independència.

Segon argument absurd: comparar-nos amb Grècia, Portugal, Irlanda o inclús Itàlia. Si Catalunya fos independent de la rèmora de la sangonera Espanyola encara estaríem en una situació econòmica molt millor que la d’aquests països, i evidentment que ens caldria complir amb les normes comunitàries, però no ens costaria sang, suor i llàgrimes com ara. I perquè ? Doncs perquè no tindríem a la sangonera espanyola que mantenir, que sembla que li tinguem que explicar tot al senyor Mas. No es que el Molt Honorable Mas estigui desinformat, no, es que ens ven la seva pel·lícula: La pel·lícula regionalista!. Perquè no ens compara amb Alemanya, França o Suïssa? Malgrat seríem molt mes petits en dimensions que Alemanya i França tampoc som comparables a Itàlia que te quasi deu vegades mes població que nosaltres o Grècia que quasi ens dobla.

A Afegit: “Hi ha una alternativa? Sí, però no en el context que ens movem de la Zona Euro” Mentida!! afegeixo jo, hi ha l’alternativa que ell ens amaga en totes aquestes excuses peregrines: Hi ha l’alternativa de deixar Espanya a la seva sort i sortir-nos-en. Que no seria fàcil? Evidentment que no! Peró seria possible, i ara encara hi som a temps, si ens deixem empobrir mes llavors si que hauríem de complir uns requisits per poder continuar a la UE que potser ens serien difícils d’assolir, però això només passaria per una cosa: perquè ens hauríem deixat empobrir per Espanya, per la nostra deixadesa, porugueria i gracies a personatges com el senyor Mas que amaguen la veritat.

I encara segueix amb el seu discurs regionalista: “I hi ha una altra alternativa que és endeutar-se més. Gastem més i endeutem-nos més. I la pregunta que faig als que proposen això és: qui ens deixarà els diners? Si fins i tot complint les normes hi ha dificultats perquè et deixin els diners si no ho fas, encara més”. En això és en l’únic que te raó, però te raó si es contempla com a única solució continuar dins Espanya.

Per continuar enriquint Espanya i salvar-la cal que Catalunya faci un esforç sobrehumà doncs una població de sis milions ha de salvar a una de quaranta-set, no és ben bé així doncs el País Basc i Madrit no generen massa dèficit, podríem dir que pràcticament s’autofinancien doncs no es cert que Madrit generi riquesa per a Espanya ja que el que aporta es veu compensat pel que rep en concepte de capitalitat. Tampoc generen dèficit i si son contribuents a l’estat les C.A de Balears i València, tota la resta en més o en menys mamen de la mamella E$panyola a la qual, com he dit, només contribueixen en forma neta Balears, Catalunya i València.

Senyor Mas: No hi han diners a les arques de la Generalitat de Catalunya perquè no recaptem nosaltres els impostos i se’ls apoderen els e$panyols amb la seva complicitat i mentre tant aquí fent mans i mànigues per que ells puguin seguir gaudint dels beneficis que els paguem nosaltres amb el nostre esforç que ens manlleven. Aquesta és l’única veritat.

L’altre dia escoltava en un debat en una radio catalana que un dels participants deia amb tota claredat, sense ser rebatut per cap dels altres, que els catalans actuàvem amb una actitud clarament colonial, doncs primer posàvem el crit al cel i immediatament després buscàvem com disculpar-nos amb Escanya, rebaixant-nos fins i tot si calia. També deia que la major reacció que Espanya podia esperar de Catalunya era que li organitzéssim una manifestació multitudinària i després d’això tots a casa a sopar molt ordenadament. El seny per damunt de tot!!. Aquesta actitud és transversal, des del botiguer a l’advocat passant pel mecànic ajustador i dés del ciutadà més estàndard fins al militant més compromès. Tots, ciutadans anònims i polítics reconeguts segueixen aquest patró de conducta en el que en les relacions amb Espanya i els espanyols es refereix.

Més o menys tot això deia el convidat al debat, i no és notícia, evidentment, tots els que esteu llegint aquest escrit ho sabeu i n’esteu convençuts de la certesa d’aquests arguments i més que no s’han dit; el que per a mi si és notícia és que cap dels altres integrants va ser capaç de rebatre cap ni un d’aquests arguments i van restar callats escoltant, és evident però que no hi hauria cap integrant de Ciudadanos als quals no els hagués importat capgirar la realitat per tal de no acceptar que Catalunya és una colònia i es comporta com a tal.

No fa masses mesos una afirmació com aquesta hagués comportat una serie de reaccions entre alguns dels integrants de la taula de debat, afirmant, si mes no, que això era una exageració i que no es podia comparar la situació de Catalunya amb una situació colonial i que patatim i patatam. Bé, anem avançant a mesura que anem reculant. Potser si que serà veritat aquella trista asseveració que “quan pitjor millor..”, poc a poc sembla que tothom es va convencent d’allò que quatre sonats anem dient des de fa anys, el fotut de tot això és que quan tothom s’hagi convençut potser ja només ens podrem cantar les absoltes com a poble diferenciat dels de l’aliança carpeto-vetonica del centre peninsular.

Només em queda avui desitjar-vos que malgrat tot no ens fem massa mala sang i tingueu tots vosaltres un feliç nadal. De tot cor.

Llegeixo un article de na Pilar Rahola en referencia a l’absència del Molt Honorable Artur Mas a les celebracions del “Dia de la Consti a Madrit” fent al·lusió a que aquesta “cada dia és més la seva Constitució i menys la nostra”. Se’m fa estrany llegir com una persona informada com na Pilar Rahola que inclús ha estat al Parlament de Madrit i va tenir, fins i tot, una audiència amb Joan Carles I de Borbó en la qual, si no recordo malament, el va tractar de “ciudadano Juan Carlos”, na Rahola una persona que ha seguit de molt aprop les vicissituds polítiques de Catalunya i d’Espanya com a periodista, com a catalana i com a política. Que una persona que ultrapassa, per tant, els coneixements que de la realitat política del nostre país podria tenir un ciutadà normal digui una cosa com aquesta es preocupant. Com si algun dia ella hagués tingut la percepció que Espanya i tot el que en ella es cou fos cosa també dels catalans, dir una cosa així és quant menys desinformació.

Com sempre ha passat des de fa centenars d’anys Espanya és cosa de Castella i la seva àrea d’influència, i això la senyora Rahola, com a persona informada, ho sap molt bé, com també coneix molt bé el mapa d’Espanya de 1810 on surten la “España estricta i la España asimilada” i això no ha canviat des de llavors; la “consti” española mai ha sigut dels catalans, ens la van deixar votar sabent que tenien captiva la voluntat dels partits polítics majoritaris a Catalunya i malgrat el rentat de cervell al que vam ser sotmesos els ciutadans d’aquest país encara van ser molts que varem votar NO, va guanyar el SI malgrat tot però això no convertia aquesta Constitució en integradora per molt que ara ens ho vulguin vendre així els “padres de la patria” de llavors. Tot el que està sortint ara ja ho avisàvem en aquell temps els partidaris del No i no pas perquè tinguéssim cap tipus de capacitat endevinatòria ni tampoc per que fossin més intel·ligents que els partidaris del SI, sinó perquè ens l’havíem llegida aquella “consti” i a demés n’érem conscients de la mentalitat castellano-española de sempre i  que això no canviaria.

Em sobta ara aquesta sorpresa en gent que considero intel·ligent i informada i a demés és creadora d’opinió, vull suposar que això no tindrà res a veure en que la senyora Rahola escriu una columna en les pàgines de l’òrgan oficiós de CyU, perquè pensar això significaria que li dirigeixen la opinió i no puc pensar-ho d’una persona tan professional com ella, per tant deu ser degut a un lapsus memoriae lamentable, doncs aquests tipus de construccions de frase que deixen implícites afirmacions falses o absolutament inexactes acostumen a predisposar la ment de qui les llegeix sense massa esperit crític en el mateix sentit en que han estat escrites.

En un altre paràgraf de l’escrit na Rahola ens diu:”Em diran que la Constitució és un text democràtic, que és la Carta Magna que garanteix les nostres llibertats, i que la seva imposició ho ha estat per la via de les urnes. Cert, però també és cert…” Doncs NO, no és cert, un altre “lapsus memoriae” de la senyora Rahola ja que ella era prou grandeta per a recordar-ho quan varem votar aquell text nefast el 1978 i no recorda que el “glorioso ejercito español” era ple de Franquistes i colpistes esperant qualsevol excusa per revoltar-se i donar un cop d’estat, aquella era una democràcia vigilada i tothom n’era conscient per que els diaris i les ràdios i les televisions cada dia ho repetien, tampoc se’n recorda la senyora Rahola, curiós! Es veu que des que ha escrit les memòries del nostre insigne President se li han esborrat aquells anys. Jo més aviat hagués escrit alguna cosa similar a: “Em diran que la Constitució és un text parademocràtic, que és la Carta Magna que garanteix les seves llibertats, i que la seva imposició ho ha estat per la via de les urnes armades del ejercito español d’aquells temps. Cert, però també és cert…” Així, penso que estaria força millor, però la senyora Rahola és molt lliure d’escriure el que li escaigui i com li escaigui i jo de criticar-ho, és un dels pocs avantatges que gaudim els catalans junt amb els espanyols amb aquesta magnífica Constitució. Oi?

No deu ser pas tan greu lo d’en Montilla quan fins i tot CyU li ha donat els vots perquè vagi de “Senador” a los Madriles. Que vol ser “Senador”? Doncs deixeu-lo “senar” tan com vulgui pobret!! Perquè això de ser “Senador” deu voler dir que omplen els restaurants de los Madriles per la nit a l’hora del sopar, ja que per altra cosa més no crec que serveixin aquests il·lustres senyors i senyores, però, si mes no, contribueixen a activar l’economia de la restauració de la “villa y corte” de totes les espanyes. I no sé perquè em sembla que el senyor Montilla no deu saber ni “senar” bé, segurament només algun peix bullit o al forn amb una mica de verdureta també bullida, ja en fot cara. Em sembla home de sopars tristos, a la mitja llum i amb tovallons de paper.

Deixeu-lo que l’ensenyin els seus compatriotes el que és una bona taula a la nit. Fixeu-vos com van ensenyar al nostre estimat i admirat Josep Antoni Duran, el qual no ha arribat encara a la categoria de “Senador” i s’ha quedat amb la de “Diputado”, això si, graduat amb “summa qum laude”, tot recupera ara el seu sentit, el molt honorable Montilla segurament no arribaria mai a ser un bon “ Diputado” però crec que si arribarà a ser un notable “Senador”, en canvi d’altres, han arribat a les mes altes excel·lències “diputando” (deu ser l’acció d’exercir de “Diputado” com la de “Senador” deu ser “senando”, si no és així i vaig errat ja em perdonareu doncs no conec massa bé la gramàtica espanyola).

Anem a veure, si l’alcalde o alcaldessa de, posem per cas, l’Hospitalet de Llobregat o fins i tot Barcelona, es presentés com a Diputat al Parlamentet del parc de la Ciutadella, segurament ningú diria que menysté el seu antic càrrec ja que aniria per un estament superior en categoria al que abans havia servit. Doncs el senyor Montilla fa el mateix, després de ser President de la Gestoria de Madrit a Catalunya ara es presenta per una institució de mes alta representativitat per un espanyol com ell, i quan CyU li ha donat el seu recolzament és per la senzilla raó que els seus partits (C i U) així ho consideren, ells com a bons regionalistes (els millors) interpreten correctament la representativitat de cada estament dins l’estat.

El senyor Molt Honorable José Montilla sempre ha sigut un bon professional de la política, tan li fa fer d’alcalde de Cornellà, President de la Diputació de Barcelona, ministre a Madriz, president de la Generaliteta del trist parit, com ara el de senador per designació autonòmica, el cas és tocar poder i peles encara que sigui fotent cara de peix bullit, no en té cap d’altra pobrissó.

No li retraguem tant a José Montilla, ell és conseqüent amb les seves idees, sentiments nacionals i patriòtics, ell no ha traït al seu país. Peró d’altres que se’n omplen la boca no ho son tant de conseqüents, ni serveixen al seu de país, com ho fa ell. No us en sembla?

Visca la Pàtria!!

Bé, ja està fet! El que tots sabíem ja s’ha acomplert: El PP amb majoria absoluta a les Escanyes, el PSOE que s’ha fotut la nata que tots albiràvem i CyU sector Duranista que aprofitant-se de la nata que s’ha fotut el PSOE de la Chacon s’ha posicionat en primer lloc a la C.A.C. ERC s’ha mantingut, ja ha fet prou, amb la que li venia a sobre, i ara en Ridao intentant desacreditar a la nova executiva. Amic Joan, si t’haguessis presentat tu no és que no haguessis tret ni un sol diputat, és que encara n’haguéssiu quedat a deure uns quants! Quin fatxenda mes insuportable!.

I ara que? Ara que fem a Catalunya? Seguir estalviant i estrenyent-nos el cinturó perquè a la resta segueixin lligant els gossos amb llonganisses? Ara resulta que CyU es veu referendat pel poble català per seguir fent retallades, però aquestes retallades no reverteixen en el benestar del poble català sinó en el d’altres contrades de l’estat espanyol els quals podran seguir gaudint d’allò que aquí no tenim mentre els ajudem a subvencionar-ho amb els nostres estalvis. El Molt Honorable Mas que no ens enredi més, no és estalvi allò que no gastem per no fer fallida i seguim deixant-nos prendre allò que ja ens prenien quan teníem més ingressos; només gestionen el capital lliure que ens deixa l’estat després de repartir-lo al seu gust i com a màxim es lamenten amargament i deixen que ens robin descaradament, perquè robament li dirien a això en un land alemany o un estat nord-americà si els hi fessin a ells.

És vergonyós, ja no sols el robament a que som sotmesos sinó l’actitud dels “nostres” successius governs davant d’aquest espoli només comprensible si considerem a aquests com governs colonials subjectes als dictats de la metròpoli i que malgrat no estiguin d’acord en allò que ens dicten es veuen lligats per un deure d’obediència i aquesta aristocràcia política que ens governa només contempla aquesta opció qui sap si per no perdre les prebendes que com a classe social afavorida gaudeixen.

La “deductio” colonial ja està en la seva fase final gràcies a l’aportació dels medis de comunicació de masses en mans espanyolistes. En aquesta situació l’aristocràcia política de casa nostra, excepte comptades excepcions, mira cap un altre lloc i, el que es pitjor: col·labora de manera voluntària i/o involuntària en maniobres de distracció de la part patriòtica del país, la única que reaccionaria davant d’aquesta possibilitat imminent.

Ens presenten les retallades com una actitud sensata i enraonada destinada a equilibrar la economia del país i així es demostra que Catalunya serà l’única del sud europeu en aplicar les normes que han de portar a l’equilibri pressupostari i per tant aquesta seriositat, si no s’assoleix el nou “pacte fiscal” que CyU preconitza, demostrarà que som capaços d’assolir un estat independent. Això no ha funcionat mai així, els números que contempla Europa son els de cada estat i els números de Catalunya s’engloben als d’Espanya, ens aplaudiran si voleu, però a l final ells tan sols miraran a Espanya perquè com sempre ens han dit: “això son assumptes interiors” i ells no s’hi posen, i el que quedarà es que els ciutadans de Catalunya haurem retallat el nostre estat del benestar, ja de per si prou mins, per que els de la resta d’Espanya segueixin vivint més enllà de les seves possibilitats a les nostres costelles. Per posar un exemple a Astúries un ginecòleg de la Seguretat Social el tens d’un dia per l’altre i a Catalunya et triga tres mesos en visitar-te (casos contrastats a Oviedo i Barcelona). Jo no puc entendre perquè la Generalitat es vol vendre el nostre patrimoni per seguir pagant el delme a l’estat, a això no se’n diu espoli també?. Es podria acceptar la venda de patrimoni en un cas de necessitat extrema i quan tots els altres recursos son esgotats, però els nostres recursos no estan esgotats, ens els esgoten amb l’espoli: uns fent-t’ho i els altres permeten-t’ho. Ens estan empobrint entre uns i altres i tots juguen al joc de la distracció els uns parlant d’una falsa solidaritat i els altres excusant-se en que hem de donar una imatge de seriositat a Europa.

Segurament fer esforços a nivell d’inversions socials és l’únic que actualment i en la situació que ens trobem podem fer, el que com a mínim cal demanar és que serveixin per alguna cosa més que per seguir engreixant el porc de casa del veí, sinó al final tot acabarà com va començar: uns fent de burro i els altres anant a matxet, com sempre.

Avui no us marejaré gaire amb les meves disquisicions i tan sols us aconsellaré de llegir un llibre que podreu adquirir en paper a les llibreries o bé llegir de franc a Internet i aquest és denomina: “El preu de ser Espanyol” de Joan Hugue. Aquest llibret que us explica millor que jo sabria fer-ho, per exemple, el perquè som aquí per dir que necessitem allò que necessitem. Resumeix molt clarament i de manera molt entenedora i amena el preu que paguem tots els que declarem els nostres impostos a Catalunya, siguem catalans o no. Un preu que no tan sols és en euros sinó en renuncies de llengua pròpia, esportives, culturals i de reconeixement internacional que a la fi tot suposa el mateix: més o menys possibilitats d’ingressar diners a l’arca nacional i millor o pitjor benestar per a tots nosaltres. Jo crec que aquest llibret junt amb “Espanya capital París” de Germà Bel son els dos llibres indispensables de capçalera d’un independentista nacional i si li sumem els opuscles, estudis i informes del CCN podríem formar el que podria denominar-se “la Bíblia de l’independentista nacional” i denomino independentista nacional o identitari a diferencia de l’independentista a seques que només desitja la independència sense cap altre condicionant que una nació socialment d’esquerres o del nacionalista que tan sols es fixa en les fites identitaries sense resoldre que faci falta la independència per assolir-les en la seva integritat.

L’independentisme nacional o identitari tan sols reeixirà amb informació que destapi les mentides del nacionalisme d’estat que patim o les mitges veritats del regionalisme catalanista que conscient o inconscientment li fa de carossa en aquest nacionalisme espanyol.

Teniu encara uns pocs dies per llegir-lo i prendre la vostra opció política abans del dia 20, si cal encara amb més èmfasi. Cada dia és mes clar que les mitges tintes ja no ens serveixen per a res, més ben dit, si que serveixen, per entretindre’ns i impedir arribar a les fites que ens fan falta. En el camí que ens queda per fer, si realment el volem fer tots plegats. Ep! No tots tots, sinó aquells que vulguem, que si som majoria ja en som suficients. Ja n’hi ha prou amb tanta tonteria que en aquest camí hi hem de ser-hi tots, o es que el nacionalisme espanyol diu que tots els espanyols han de voler una España com la que ens fan empassar tan si com no? Noo!! Ells ja en tenen prou amb una majoria per minsa que sigui, per ells això ja és democràcia, en canvi nosaltres no, nosaltres hem de passar per un mesurador que no s’exigeix a cap país democràtic del mon I SOM NOSALTRES MATEIXOS QUI ENS IMPOSEM AQUESTA FITA IMPOSSIBLE: Si no hi som tots no s’hi val!! Doncs si que s’hi val! I tant que s’hi val!. Comencem a fer camí estenent la informació que a ells no els interessa se sàpiga.

Visca la Pàtria

“Hem de d’oblidar els nostres interessos i hem de pensar en la eventualitat d’un govern de concentració” Paraula de Duran, us alabem senyor!!.

Aquesta perla va per aquells que sentint-se nacionalistes catalans i independentistes encara pensin votar CyU! Ja ho sabeu! en Duran vol un govern de concentració nacional espanyola on ell, segurament, sigui ministre de qualsevol cosa. També ens diu que: “CiU hauria de ser molt conscient de la necessitat, i ho és, d’aquest govern de concentració” i que cada força política hauria “d’oblidar els seus interessos” per tant segons ell: “Cada partit s’haurà d’oblidar dels seus interessos i pensar en treure el país d’aquesta situació econòmica greu”.

Bé, xiquets i xiquetes, en Duran en aquesta perorada no parla pas de Catalunya sinó d’Espanya i nosaltres com sempre els hem d’ajudar a sortir de l’atzucac perquè ens segueixin explotant. Es clar, segons ell, anem en el mateix vaixell; si!! uns en primera i els altres sense cambrot, a les bodegues amb les rates i a pagar el viatge dels de primera per que aquests no paguin res, ans al contrari, cobrin per accedir a que els de les bodegues puguem viatjar al vaixell junt amb ells. Es clar que en Duran no viatja a bodegues sinó en un bon cambrot de primera de luxe i de tant en tant baixa a visitar-nos i a convèncer-nos que cal ajudar als de dalt per que si s’enfonsa el vaixell tots hi perdrem! Potser si! Peró el que també és cert és que uns hi perdran més que els altres i aquests que més hi perden esperen que els de les bodegues els tornem salvar malgrat i molts dels nostres s’ofeguin, però es clar, nosaltres no valem com els de dalt, els dels cambrots de luxe. Si molts dels nostres s’ofeguen tant li fa, a la fi no som res mes que mà d’obra dels senyorets espanyols! oi Duran?.

Jo que m’estic a les bodegues i ben lluny dels luxosos cambrots de dalt encara sento l’orquestra que toca, els senyorets espanyols com ballen i el dringar dels plats de porcellana i les coberteries de plata i or. No les sentiu vosaltres? I l’olor dels magnífics guisos! no us arriba la flaira? I les rialles dels comensals! no les escolteu? Mentre nosaltres ja mengem tres en un plat perquè ens diuen que no n’hi ha per tots! I ens han tret les postres! I els cafès ja fa temps que son de malta! Peró, això si, hem de seguir pagant els passatges dels dels cambrots luxosos amb les seves grans manduques on sobra de tot i el que sobra ho llencen per la borda no fos cas nosaltres aprofitéssim quelcom!.

I finalment ens envien al senyoret Duran, que diuen que és dels “nostres”, i als seus mariatxis, per que ens convencin que el que ens fa falta és salvar el vaixell. No, si nosaltres amb un de més petit ja faríem, un de més petit, més econòmic i més confortable, però que gastés menys carburant i menys en luxes superflus doncs no caldria arrossegar el llast d’aquests “xupopters” improductius que a sobre ens menyspreen, ens escupen, ens insulten i ens espolien. No ho sé nois i noies, jo m’ho miro així! Que fem? Comencem a construir el nostre petit vaixell entre tots? Perquè si entre tots decidim salvar el gran o mirar cap una altre lloc com fins ara jo ja m’estic construint una petita balsa per veure si sobrevisc i puc arribar a algun lloc on no em robin i a sobre m’insultin!. O sia que si el meu poble segueix votant majoritàriament allò que ens manté units a Escanya, tant bon punt em sigui possible: adéu-siau i ja us ho fareu. O sento pels que es quedin però m’és impossible seguir sent cornut i  a sobre pagar el beure

Visca la Pàtria!! (si ens en deixen alguna)

Per qüestions personals he estat allunyat de les notícies de Catalunya un parell de setmanes i quan reprenc l’activitat en aquest sentit em trobo amb un panorama desolador, sembla que estiguem en l’ull de l’huracà on tot és calma mentre al voltant nostre tot s’arremolina, tot vola, tot es destrueix i nosaltres només observem la calma txitxa que sembla envoltar-nos en el nostre mon més proper. L’economia del nostre país, la dels nostres conciutadans i la nostra pròpia se’n va enlaire; els nostres valors nacionals, la nostra llengua, la nostra cultura estan en greu, gravíssim, perill i mentre tant nosaltres només mirem el nostre voltant més proper. Home, ja és important que la família aguanti, ja és important que no perdem la feina i també és important poder encara permetre’ns algun petit luxe o caprici mentre tanta gent se’n ha d’estar; però això no ho és tot, doncs estem immersos en una societat que va a la deriva, una societat que va camí de canviar i no pas com a nosaltres com a catalans ens interessaria, una societat en la qual estem immersos i per molt que vulguem fer-nos els cecs ens arrossegarà tard o d’hora.

Si, ja sé, soc un xic catastrofista però és que l’actualitat del nostre país no és pas per llançar coets. L’abandonament de les accions armades per part d’ETA, les declaracions del nacionalista español Peces-Barba i com a màxima notícia de “trempera nacional” l’esquer de CiU: “el pacte fiscal”. Aquestes son les grans notícies que omplen les planes dels nostres diaris i telediaris. Fillets de Déu quin panorama! Potser que me’n torni al meu Olimpi particular i deixi que s’ho vagin fent. Estic arribant a la conclusió que amb el poble català no hi ha res a fer. Ja hi ha una dita catalana que conclou que “qui no arrisca no pisca” i aquí no ens agrada arriscar ni al parxís o sia que ja veurem com ens ho maneguem per que l’espanyolisme castellanista està preparant les últimes batalles i a nosaltres com sempre ens agafaran amb els pixats al ventre mentre contemplem la calma de l’ull de l’huracà. Vivim en el més feliç dels mons! No cal mirar més enllà no fos cas que ens haguéssim de despertar i fer quelcom! Potser ens marejaríem de tanta activitat! més val esperar al que tots sabem: que el “pacte fiscal en la via del concert econòmic” fracassi o bé ens atorguin un concert només per flauta i violoncel en comptes d’un per una orquestra completa. Com sempre demanarem “la nit al mon pelat” de Mussorgsky i ens fotran “la marxa dels esternuts” d’autor desconegut i nosaltres a empassar i a fer bona cara no fos que encara s’enfadessin.

Nois i noies, ho sento però ja n’estic fart de tant de “seny” i tanta porugueria, la veritat només és que cada poble té allò que es mereix i nosaltres ho tenim: el fet d’estar sota les botes d’un poble com el castellà absolutista, tancat, amb trets de racisme cultural, que ens espolia i a sobre encara ens insulta, ens vexa i ens escup; i nosaltres com si veiéssim ploure. No som res més que una colònia i ja ens està bé ser-ho, ens hi trobem còmodes, ens queixem, si, però no fem res que ens porti a cap lloc. Projectes de futur sense cap credibilitat com un concert econòmic com el del País Basc! No us ho creieu pas! Ni semblant! Ens vendran que les realitats son diferents i que Catalunya no és el País Basc; i això els permetrà fer un pacte fiscal si fa no fa com el que tenim avui, amb el millor dels casos amb una recaptació compartida, vigilada i tutelada i amb uns acords que veurem si encara no serà pitjor el remei que la malaltia.

Potser us preguntareu si no tinc confiança amb els “nostres polítics” i jo us contestaré que no, cap ni una; tan sols ens cal repassar la història i veure el malament que sempre ens ha anat pactar amb l’espanyolisme castellanista i aquesta vegada no serà pas millor, ben al contrari.

Evidentment que hi ha gent molt lluitadora que s’ha deixat la vida, la economia i moltes coses més defensant Catalunya i demanant allò que un nacionalista només pot demanar: la independència d’un poble com Espanya! Peró son minoria i en les votacions que és el que compta no representen gaire cosa. Molta qualitat però molt poca quantitat i en democràcia només compta la quantitat.

Alguns encara tenen la esperança que el fracàs de les negociacions del “pacte” signifiqui un trencament amb la espanya castellanista (que és la única possible). Jo no hi crec en absolut, mes aviat penso que serà com sempre, un mal pacte que ens voldran vendre com una joia, un xollo i també com sempre colarà. O no va colar la Constitución Española? O no van colar els dos Estatuts, molt per sota del que s’esperava? O no va colar l’últim Estafatut amb “ribotades” i tot i si no hagués sigut per la sentencia del Constitucional tothom se l’hagués empassat com un gran èxit? O no ha colat en diverses votacions el PSC i en aquesta encara veurem?. El poble català necessita de victòries i si no les té se las inventa, i així estem!

Ara tornem a estar en la grisor més grisa de totes les grisors, com es nota que estem en període pre electoral, com sempre en aquesta situació el país és congela. Quatre declaracions per fer bullir l’olla i que l’electorat es mobilitzi un xic i para de comptar, en aquesta línia es pot catalogar les de Duran Lleida en relació als perceptors del PER, han aixecat polseguera i això era el que pretenia. Malgrat aquestes declaracions son recurrents en la seva boca doncs no és el primer cop que li escolto fer-les. Peró res de substanciós políticament parlant, res de nou a sota el sol.

Malgrat tot, sempre s’escapa alguna “coseta” que podria animar la situació si no fos que acostuma a passar desapercebuda, no sé si per que ja és allò que tothom sap i ningú vol reconèixer o per que es busquen alguns titulars que cridin l’atenció, com les ja conegudes i repetides d’en Duran. Em refereixo a les que va fer el Molt Honorable Artur Mas la setmana passada (em sembla recordar que el dia 7) en referencia a que “el 20N no serà el moment de passar comptes” i que “Això serà dintre de tres anys” . És refereix, naturalment, a que de començar a exigir el “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” res de res fins d’aquí tres anys, i això que recordo que ens deia que fins que no hi hagués un nou govern no es podrien començar les negociacions doncs estàvem a punt d’eleccions i ja no es podia negociar res doncs calia saber quin govern hi hauria, un govern fort per a poder negociar. Bé, doncs ara resulta que no! Que cal esperar tres anys més! Us fixeu en la data? Tres anys més, vol dir a les portes de les eleccions al Parlamentet del parc de la Ciutadella i així ja tenim el discurs electoral ¿oi?, però es clar, només un petit detall, molt petit, que faltarà un any per les eleccions a Madrit un altre cop i, es clar, no es podran començar les negociacions fins que s’hagin fet aquestes pel mateix raonament que encara no s’han començat al dia d’avui. Oi?.

Aquesta actitud tampoc és res de nou a sota el sol, doncs CiU la fa de sempre, es el “nacionalisme interruptus” que comporta fer l’amor amb Escanya sense preservatiu ni protecció de cap tipus. Aquesta actitud els reporta uns bons beneficis gràcies a la flaca memòria de l’electorat català (deixeu-me dir-ho així de suau) doncs comporta un argument per a ser votat i en canvi la seguretat que aquest argument mai es portarà a terme del tot i així no fracassarà tampoc mai del tot, amb la qual cosa seguim tenint viva i sencera la pastanaga com la que els hi posaven als conills per que correguessin davant dels cans. És curiós, els animalons corrien més per agafar la pastanaga que no pas per que els cans els perseguien. Tindrem el poble català algun gen que provingui del conill? Ves a saber!.

Si s’espera el moment tan idoni per “reclamar” quelcom d’important pot ben passar que aquest moment no arribi mai, a la vida has d’optar molts cops entre el dolent i el pitjor i entenent que el govern que sortirà a Madrit en aquestes eleccions no és el millor per aconseguir res de res, és evident que amb cap govern s’assoliria el que diuen que reclamaran; doncs sempre arribarien reforços per evitar que “los catalanes” fossin decisius, inclús podria ben ser que els mateixos bascos s’oferissin per donar el recolzament necessari, no seria pas el primer cop, a canvi, això si, d’alguna altra prebenda, però que importa si a la fi es millor donar-li el que sigui als bascos els quals ja son perceptors nets d’Espanya (amb ells no és Escanya) l’important és que Catalunya no s’emporti res del que es seu. Això, si acceptem, que és molt acceptar, que els diputats catalans a Madrit fessin pinya per assolir quelcom de tant important com que els nostres diners els gestionéssim nosaltres, com si que ja ho fan els bascos i els navarresos.

Bé, ja ho teniu, tots aquells que vau votar esperançats en que CiU reclamés el “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” us podíeu haver estalviat el vot perquè fins d’aquí tres anys res de res i com que ja fa pràcticament un any que els vareu votar son els quatre d’una legislatura. Això si, la que ve voteu-los altra cop que ja veureu com ens prometran que aquesta va de veritat. En Duran ja podrà descansar a Madrit, per que aquesta legislatura TAMPOC.

Cada dia soc més conscient que dec ser un element rar, estrany, al menys políticament parlant per que de fa molts anys no m’identifico amb el general de la societat on pertanyo, ni amb els discursos dels polítics de les majories; sembla que sempre remi a contracorrent. Quan la societat catalana encara no s’atrevia a plantejar-se allò de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, jo amb tota la meva joventut ja era manifestament Confederalista (que no pas federalista, que encara hi han diferències), quan va arribar el moment que tothom demanava l’autonomia jo ja feia temps que era independentista. I ara que molts es diuen independentistes jo encara ho soc però soc dels independentistes anatematitzats, si senyors soc independentista express (malgrat no m’agrada gens l’adjectiu, però així ens entenem tots oi?). Mireu, no crec, no puc creure amb l’independentisme tranquil, de marxa lenta Peró segura que ens diuen, ho sento però ho veig una entabanada de l’espanyolisme, l’intel·ligent, això si, però espanyolisme a la fi.

Em pregunto a qui beneficia més la lentitud del nostre alliberament? Doncs evidentment a Espanya!! perquè així els dona tot el temps que els fa falta per acabar d’espoliar-nos, acabar de empobrir-nos, acabar de colonitzar-nos i acabar d’acabar-nos. Aconseguir la seva màxima fita: una Catalunya sense catalans!! Com deia l’ínclit Santiago Bernabeu: Cataluña es muy bonita si no fuera por los catalanes!! o alguna cosa similar que no recordo exactament la frase, però anava per aquí.

I perquè llavors inclús els catalanistes de bona fe hi cauen a la trampa? Doncs molt probablement perquè som un poble al qual han domesticat segles de dominació molts cops violenta, un poble al qual l’han confós amb una equivalència falsa: Ser assenyat no és igual a ser mesell, el seny no equival a la covardia, precisament a voltes la rauxa és l’actitud més assenyada!! Com actuaríem avui si tenint els coneixements històrics que ara tenim tornéssim al 30 de gener de 1933 el mateix dia que Hindeburg va nomenar canciller a Adolf Hitler? Amb seny o amb rauxa? I que seria més assenyat?.

No puc confiar en l’autonomisme que sempre ha col·laborat amb l’espanyolisme, fins i tot pensant en la millor intenció, estan segrestats emocionalment i només es mouen endavant per necessitats peremptòries de cash, mai per convenciment, doncs estan convençuts que no serem capaços, d’aquí el repetir incansablement que ara cal anar pel “pacte fiscal” malgrat sigui en “la línia del concert” quan saben que si aquest pacte es bo per Catalunya mai ens el concediran, mai !! primer per que no volen i segon per que no poden: No volen doncs el que ells pretenen és, com he dit abans, una Catalunya sense catalans (i ja m’enteneu, sense catalans que exerceixin de tals, evidentment) i no poden perquè acceptar un concert equivalent al basc implica la desaparició d’Espanya per fallida econòmica. Per tant com diuen els castissos: “Blanco y en vasija: leche fija”.

Per que seguim encaparrant-nos en allò que sabem no serà i malbaratem un temps que no tenim? Doncs per que és molt difícil acceptar la veritat: que no hi han co… de fer el que cal, que senzillament és declarar la independència tots els diputats de CiU, ERC, SCI i els que s’hi afegeixin dels demés partits i declarar-la per motius evidents d’emergència nacional!! i llavors que reaccionin els escanyols com els vingui en gana, això si amb tots nosaltres amb els mòbils, ipods, ipads, iphones i tots els i-e que vulguis al carrer filmant per si hi ha algun gest “poc democràtic” dels escanyols, i que es vegi en temps real a la CNN, BBC etcètera. Ara no estem al 1982 on segrestant els medis de comunicació en tenien prou, ara no es pot “segrestar res” cada u de nosaltres tenim a les nostres mans un centre de comunicació internacional de primer ordre amb Internet a l’abast, a veure si hi han pebrots!!. Això no és un cop d’estat doncs prové d’un òrgan legitimat democràticament i a demés es remet a una posterior ratificació en referèndum del poble català, es absolutament pacífic i democràtic i s’estableix un període de negociació amb l’estat espanyol, però evidentment és una declaració unilateral que a l’altra part no li farà gens ni mica de gracia; és com una separació on un dels cònjuges inicia el procés sense l’acord previ amb l’altre, però tenint en compte qui és l’estat espanyol no hi ha altra manera de fer-ho.

Tots sabem que amb aquest pas a l’endemà no som independents, però el que si tenim és un dret d’autodecisió que ara no hi ha, en aquell precís moment, ens deixen d’afectar les lleis espanyoles doncs un òrgan de rang superior com el Parlament de Catalunya inequívocament democràtic s’ha pronunciat a falta d’una ratificació popular en referèndum i ho fa en el sentit que no reconeix la legalitat espanyola a Catalunya, i per tant s’inicien negociacions a nivell internacional amb Espanya i els demés països de l’entorn per veure com i de quina manera s’efectuen tots els tràmits per fer-ho efectiu.

Això no és fer volar coloms doncs aquests coloms hauran de volar indefectiblement si no volem desaparèixer com a poble després del fiasco de les negociacions del “pacte fiscal en la línia del concert econòmic”, amb la diferencia que encara estarem en una situació econòmica i legal molt pitjor que avui, entre d’altres coses ells ja s’hauran jamat totes les caixes catalanes que és el que els interessa, desenganyem-nos, hauran fet totes les lleis per evitar que nosaltres ens enduem un euro i com sempre ells s’hauran preparat i nosaltres haurem dormit a l’era.