La setmana passada publicava l’article setmanal amb el títol “Amb un bri d’optimisme” i aquesta setmana llegeixo a n’Alfred Bosch que sota el títol “La unitat” publicat a NacióDigital referma les meves esperances en el procés que du a terme ERC i molt de l’independentisme nacionalista català, digueu-me crèdul si voleu, però si mes no veig quelcom que d’altres vegades no he vist, una manera de fer, no només en ERC sinó també en d’altres forces com Reagrupament, SxI, DC i CA que d’altres cops no havia vist. Em ve una flaire de que quelcom està canviant i finalment es pot imposar un xic de sentit comú, que semblava faltava en el nostre mon polític. Si ho analitzem més profundament potser trobarem algunes dades que ens ho expliquin.

Cap als anys setanta l’independentisme català es movia quasi bé exclusivament dins el mon de l’extrema esquerra, exceptuant Estat Català, el Front Nacional de Catalunya i ERC els dos primers malgrat i declarar-se d’esquerres no ho eren clarament doncs el seu ADN era indubtablement i quasi exclusivament independentista i a ERC podríem catalogar-lo com de centre esquerra i de tarannà, en aquell llavors, més aviat confederalista. Tota la resta de partits i partidets, escissions i re escissions, grups d’amics, companys, saludats i coneguts, des del PSAN passant pel PSAN-P, N’d'E, BEAN, PC-I etcètera, tots de l’esquerra marxista, leninista, stalinista, trotskysta i tots els “istes” que vulgueu i això si, cada un amb la seva estelada diferenciada, amb triangle, groc, vermell, blanc, negre, i amb l’estel vermell, blanc, groc; només hi faltaven el taronja i el salmó. Un gran desig de diferenciar-se, de ser més purs, nacionalment i sobretot socialment. S’ajuntaven amb la seva colla i emetien unes declaracions que els diferenciava dels demés, tant els diferenciava que llavors dins la seva mateixa colla es provocava una escissió i ja no eren vuit sinó cinc i tres, però cada cop més purs, això si!!. Aquest tarannà era el que preponderava en el mon indepe de llavors, i com voleu que això donés sensació de ser un projecte seriós? Ningú els votava i cap país mitjanament seriós i democràtic hagués recolzat un procés d’independència amb aquests vímets.

Per això mateix hem de ser conscients de la gran responsabilitat nacional que va adquirir CDC quan va decantar-se per un nacionalisme tan moderat que es podia homologar amb el regionalisme, sense voler-se adonar que aquest assaig ja s’havia fet dècades enrere amb resultats pèssims. El no donar, per part de CDC, un partit inequívocament democràtic socialment de centre, arrenglerat amb els països de l’entorn i acceptat per les democràcies occidentals, carta de naturalesa a un nacionalisme més radical que encara que no hagués arribat a l’independentisme si estigués més a prop d’aquesta solució, va fer gran mal a l’independentisme que va quedar arraconat, reduït a grups testimonials políticament parlant. Malgrat tot ja érem molts els que no creiem en Espanya ni en la seva regeneració en el sentit d’obrir-se a les diverses realitats nacionals que hi encabia i aquests no trobàvem una opció realista que ens encabís, alguns ens vam decidir per votar, opcionalment aquests partits, més com una actitud testimonial que no pas efectiva, orfes com estàvem d’opció realista.

Tot això, i coses que em salto per no allargar-me massa, ha fet que l’element nacionalista independentista actuï amb un sentit de resistència marcat dins del seu ADN, doncs encara no s’acaba de creure que ja li ha arribat l’hora i es refugia en el purisme del seu grup, ja que això fa que malgrat sap que no guanyarà, al menys es sent segur entre “els seus”. Aquesta actitud és vàlida tant pels actors polítics com per un gran nombre de militants i votants “indepes”.

Cal, per això, fer un gir en la mentalitat nostra i aquest gir ha de venir donat per gent que ens aporti aire nou, gent “no resistent”, gent pro activa que vegi més els avantatges d’unir voluntats i consensos que no pas els inconvenients, que els hi ha, es clar. Els “històrics” no serveixen per aquest pas, podran recolzar-lo, aportar valors intel·lectuals i tècnics, però si els fem servir per que aportin experiència al nou tarannà ja hem begut oli, doncs la seva experiència és negativa, mental i psicològicament negativa i per tant tan sols aportaran asintonia entre els actuants i el que necessitem avui és sintonia. Reflexió gratuïta a ERC del que pot aportar en experiència negativa en Joan Tardà revolucionari fracassat en mil batalles, que va entrar a ERC ja rebotat del PSUC (si no recordo malament era ell qui anava en les llistes d’aquest partit com a independent, que no pas independentista) . No dubto dels coneixements tècnics i fins i tot, potser ,de la seva vàlua personal, ni de la seva “experiència” durant tots aquests anys de actuació política, del que si dubto es de que aquesta “seva experiència” sigui un element positiu, absolutament en desacord en això: La experiència d’una persona que fracassa en el seu projecte personal (ell és independentista per revolucionari) és una experiència negativa, discordant i asintónica, no cal prescindir totalment d’aquesta persona, tècnicament els pot fer bon servei, però és un greu error confiar en que les “seves” experiències ens donin l’enfoc que ara necessitem. No sé si m’explico? Com podem demanar-li a un daltònic que ens descrigui i distingeixi els colors que no percep correctament?.

Hem de començar a fer música i tenim una bona partitura, uns bons instruments, fins i tot alguns bons solistes però ens fan falta molts instrumentistes que pensin el l’orquestra abans que en lluir-se ells personalment, i un bon director. Primer hem de confegir l’orquestra, el director vindrà després.

Sembla que corren aires nous a ERC amb l’elecció d’en Oriol Junqueras com a President del partit: l’elecció d’Alfred Bosch com a número u de la llista per Madrid deixant de banda en Joan Ridao (home fort de l’antic “aparatischt”) , l’inici de les converses amb SxI per tal de constituir coalició per aquestes eleccions, les converses semblen també iniciades amb Reagrupament, la picada d’ullet a CiU per tal de oferir algun recolzament, encara que de moment sigui puntual, la promesa solemne que ja no es reeditarà la coalició tripartita al senat. Tot això ens marca un desig de refer ponts de diàleg en un sentit que els antics dirigents s’havien encarregat de destruir, fa albirar algunes esperances en el futur de l’independentisme català, doncs una ERC oberta, no sectària, dialogant i forta podria constituir el pal de paller de l’independentisme; fins ara no ho era per la seva prepotència i sectarisme fidel reflex del caràcter i tarannà dels seus dirigents. En Oriol Junqueras home de tarannà obert i dialogant, treballador, intel·lectual, al qual no li fa por el mot “nacionalista”, sense una adscripció social tan marcada que l’impedeixi raonar i enraonar amb la gent i partits nacionalment mes propers i que posa l’èmfasi precisament en clau nacional en comptes de la social, sense renunciar a una anima progressista dins el mateix partit.

Jo hi tinc confiança en l’Oriol Junqueras, confiança en ell i prevenció en la gent que encara roman dins ERC que son proclius a l’anterior “regim” i que de ben segur estan esmolant l’eina. Caldrà veure si en Junqueras té la capacitat política i suficient mà dura per endreçar dins ca seva, per que això amb quasi bé tota seguretat comportarà algunes actuacions que poden desencadenar una crisi doncs l’anterior Secretari general i cap de llista per Madrid Joan Ridao va obtenir el 30% sobrat de vots en les últimes primàries per encapçalar la candidatura, el que li permet, si no fer oposició, si al menys la punyeta, i d’en Joan Ridao tampoc en tinc cap dubte, no tinc cap dubte que intentarà posar-li tots els pals a les rodes d’en Junqueras que pugui, doncs el seu projecte de partit i de país és absolutament contrari al d’en Junqueras i precisament aquest és el problema de l’ADN d’ERC que sempre hi han conviscut dues ànimes, la d’en Macià i la d’en Companys, per fer-ho evident.

Una ERC ben travada dins l’espectre independentista i nacional, centrada socialment (la d’en Macià) , dialogant amb els nacionalment propers i enfrontada amb els nacionalment contraris, o sia ben instaurada dins l’eix nacional, i que sigui fàcilment reconeixible per l’electorat que està al servei del país i no de partits aliens a aquest, pot fer que es torni a dipositar la confiança (de moment no en ERC sinó en un home: Oriol Junqueras) i si s’aconsegueix assolir una major massa crítica d’influència en l’entorn nacionalista/independentista aquest podria virar cap a ERC aconseguint capgirar el procés involutiu en el qual està immersa, i aquesta ERC si que seria una bona eina en el nostre procés d’alliberament nacional.

No cal llançar però les campanes al vol, ni dir blat fins que sigui al sac, ben lligat i sense cap forat, ja ens hem emportat massa desenganys amb els “nostres” partits però una cosa se del cert i és el patriotisme, integritat i bona fe d’un home: Oriol Junqueras, caldrà recolzar-lo.

Una bona actitud ha sigut la de SxI de prendre la decisió que si no es presenta en una coalició amb possibilitats a Madrid (per tant amb ERC) no es presentarà, això facilitarà que els vots no es dispersin i que les converses entre partits per construir una coalició no siguin de malfiança en principi.

Quan algú inicia un projecte que té en ment es considera condició indispensable la viabilitat d’aquest, així com la credibilitat dels actors que hi intervindran, altra cosa no seria un projecte sinó un absurd o una enganyifa, depenent si l’enganyat és un mateix o són els demés, quedaria una tercera opció que seria l’auto engany aquest només és possible en estúpids o en situacions psicològiques dependents emocionalment d’altri.

Vet-ho ací que els polítics que fins avui havien cregut, defensat i col·laborat en un projecte que ens deien era el millor i l’únic viable per a Catalunya ara ens diuen que aquest projecte ha fracassat. Ha fracassat? No senyors, no; el projecte no ha fracassat, el projecte mai va existir com a tal doncs no complia les premisses essencials d’un projecte seriós: no era viable per que una part dels actors indispensables a participar no eren de fiar, i no ho eren senzillament perquè ells no hi creien en aquest projecte i no hi han cregut mai, i no és que ens enganyessin, que mai ho van fer, era tan sols que ens entretenien buscant les millors condicions per a ells. I això es fa en les guerres, però també en les negociacions, cada part busca allò que més l’afavoreix en aquestes i posposa, si cal, l’enfrontament al moment més beneficiós per a ell. Per tant no cal que busquin més excuses de ploramiques dient que ens han enganyat o ens han traït, que son dolents, malvats i calculadors; res d’això, senzillament han fet el seu joc, i ara que tenen (o creuen tenir) tots els trumfos a la seva mà, ara ens acollen en la negociació; és el procediment lògic, el que calia esperar d’ells sabent la seva psicologia.

Per tant que no ens parlin de fracàs aquells que han fet tot el possible per que el projecte fracassi, reforçant una espanya castellanista que mai va fer un pas enrere, jo encara recordo les negociacions en l’elaboració de la “sagrada Constitución” i recordo com el malaguanyat Xirinachs s’estavellava una i altra vegada contra la pared Nacional Escanyola, sense rebre l’ajut dels senadors “catalans”, i sabeu o recordeu un dels qui més s’hi oposava? Doncs en Josep Benet, el capitost de “L’Entesa dels catalans” grup senatorial català majoritari. Mai van voler negociar en ell les seves esmenes, mai van voler debatre les seves suggerències, el grup senatorial d’esquerres “Entesa dels catalans” li va fer front, els demès li van fer el buit. És massa radical deien, i potser en alguns aspectes si que ho era pel moment que vivíem, però això no ens pot fer oblidar la tebior dels altres mentre les esmenes d’en Fraga s’anaven aprovant una per una al Congreso de los Diputados. Aquestes actituds catalanes son les que han convençut als espanyols que la guerra política amb els catalans la tenen guanyada, doncs l’altra ja fa anys que la van guanyar.

O sia que només tenen la culpa del que ens passa els espanyols? Doncs no senyors, mirin, aquí n’hi ha molts de culpables, culpables que ara només somiquen i miren cap una altra banda dient-nos com de dolentots en son aquests espanyols. Potser el senyor Mas no en tingui cap culpa doncs era massa jove i no recordo si en aquell moment ja militava a CDC o no, però el seu partit si que en te molta part de la culpa, molta, i ell n’és hereu d’això. Quan s’accepta una herència es fa amb totes les conseqüències, els bens i els dèbits i no en pots defugir. També en son culpables el partit que s’anomena PSC i llavors era PSC-PSOE (un nom molt més apropiat) i els hereus, també, del PSUC. Tots aquests van col·laborar amb l’estat espanyol a donar-li carta de credibilitat democràtica europea i mundial cosa que sense Catalunya mai hagués assolit. Calia en aquell moment haver marcat el fet diferencial català amb força i rotunditat sense acceptar el “cafè para todos” hereu edulcorat de la LOAPA fracassada. A uns polítics consistents se’ls pot enganyar un cop mai dos, ni molt menys centenars, cada dia.

Per tant, que des d’aquest organisme que en denominen Generalitat i que a la veritable i original Diputació del General de Catalunya li faria caure la cara de vergonya en veure com s’havia adulterat el seu real sentit i poder, que no ens diguin ara que “el projecte ha fracassat”, no senyors, el projecte va ser una miserable pèrdua de temps, energies i il·lusions que vostès han malbaratat tots aquests anys dilatant allò que podria haver sigut viable si no s’haguessin limitat a ser una simple i vergonyant gestoria de Madrit a Catalunya. No els hi caurà pas la cara de vergonya? Quin polític que es preciï prefereix com diuen a València “ser cua de lleó abans que cap de rató” Quina poca ànsia nacional! Quina poca ambició de país!!. No pot fracassar allò que mai va existir!.

Visca la Pàtria

Ens ha deixat un referent, ha marxat com va viure sense fer soroll però amb dignitat, amb ferma senzillesa, un home bo i un patriota de cap a peus; ja no el tenim entre nosaltres en persona, però el seu exemple, la seva fermesa i el seu patriotisme ens il·luminarà per sempre. Ens ha deixat un llegat als que ens quedem aquí, un llegat que cal no malbaratar, un llegat que cal fer arribar a tothom. Un llegat de valentia, de fugir d’allò “políticament correcte” per acabar en el “correcte políticament”, un llegat d’honestedat humana i política, de valentia en la defensa d’uns ideals i una identitat, la nostra, la catalana. Ens ha recordat contínuament allò que molts ja han oblidat: que a la Pàtria no se la defensa fent passadissos ni avantsales, que se la defensa en les actituds i en les renúncies tant personals com col·lectives, això ell va saber fer-ho com ningú, però es clar, en els temps que vivim això no es valora, tan sols es valora la cobdícia sense mesura, l’arribisme polític, econòmic i financer, tota una serie de “virtuts” de les quals ell n’era mancat. Heribert Barrera i Costa, sempre et recordarem !.

Tothom ha alabat al gran patriota, però això si, d’altres “patriotes” van manar retirar la bandera estelada del seu fèretre. Aquesta bandera que ell portava al cor, la bandera de combat independentista que alguns titllen de sectària però que representa tan sols els ideals de llibertat d’un poble i no representa les ànsies de submissió d’una part d’aquest poble. La bandera quadribarrada va ser i representar en un temps allò que avui és i representa l’estelada, però quan se la van fer seva els sotmesos, els conformistes i els col·laboracionistes va deixar de representar allò que representa una veritable ensenya nacional: la independència, l’orgull i la llibertat.

No puc concebre cap bandera nacional que representi als col·laboracionistes de la nació invasora i molt em temo que el Molt Honorable Heribert Barrera pensava d’una manera similar a la que aquí expresso, no puc fer-me ressò del seu pensament en aquest punt en concret però pel que he llegit, escoltat i estudiat del seu pensament i corpus polític molt em temo que pensàvem de manera molt similar.

La bandera quadribarrada representa històricament i legalment (pel que diu l’estafatut) al poble català, es ben cert i indiscutible, ara també es ben cert i indiscutible que s’ha subvertit voluntàriament al llarg dels últims anys el seu valor sentimental més profund amb l’excusa de la cohesió social del poble de Catalunya (que no català). No puc concebre cap persona que es digui nacional (i molt menys nacionalista) que no defensi amb tota la fermesa possible la independència de la seva nació, si ja ho es per no perdre-la i si no ho és per recuperar-la. Tot aquell que defensa el sotmetiment o la continuïtat del seu país per part d’una altra nació o estat que no és el propi és un col·laboracionista, un traïdor, un perpetrador de delicte de lesa pàtria o bé un nacional ocupador i ocupant. Nacionalment no és justificable ni per efectes democràtics defensar la ocupació de la pròpia nació, això només succeeix en les nacions ocupades per la força i víctimes d’un regim para-colonial com el que pateix Catalunya per part de l’estat Espanyol. És evident que en aquests tipus d’estats-nació les lleis es fan totes per evitar el “desmembrament” d’aquest i per seguir subvertint els drets nacionals dels sotmesos, es per això que és absolutament lícit, democràtic, equitatiu i patriòtic el desobeir aquestes lleis injustes i limitadores dels drets nacionals d’uns dels administrats per afavorir els dels altres. Per tant una bandera nacional que es preuï de ser-ho mai pot aixoplugar als traïdors i col·laboracionistes, si ho fa deixa de ser moralment representativa de la nació que diu representar malgrat pugui seguir ostentant tota la representativitat històrica i legal.

Per acabar-ho d’adobar: un servidor no es pot sentir representat per la mateixa bandera que diu representar al senyor Albert Rivera o a la senyora Alícia Sánchez Camacho, per posar dos exemples; no, mirin senyors: un català nascut a Sevilla i de cognom Ruiz (posem per cas) és molt mes nacional català que un espanyol nascut a Girona i de cognom Puig. Ja n’hi ha prou d’aquest color que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, doncs això no ho trobarem en cap constitució nacional de cap país lliure del mon per molt democràtic que sigui, en cap!!.

Per això mateix senyors “nacionalistes” que van fer retirar la bandera estelada del fèretre del Molt Honorable Heribert Barrera per que no tapés la quadribarrada no van fer res mes que demostrar el seu tarannà mesell amb l’estat que ens oprimeix i no em val al·legar que se li retien honors com a President del Parlament de Catalunya doncs a part del que he dit a dalt i em sembla que demostra que l’estelada de sectària res de res, també cal dir que n’Heribert barrera no va ser President del Parlament de Catalunya per infusió divina sinó precisament per ser el capdavanter d’ERC un partit en aquell llavors, que si més no, es declarava Confederalista i partidari de l’alliberament nacional malgrat encara no explícitament independentista, molt més del que avui encara gosen declarar-se els capitostos “nacionalistes” responsables de la retirada de l’estelada.

Visca la Pàtria

El President Jordi Pujol ha pronosticat que la relació entre Catalunya i l’estat Escanyol farà un gir important en els propers tres o quatre anys per evitar una situació molt greu d’involució i que fins i tot aquest gir podria venir en forma de “xoc de trens”, interpreto en aquesta frase una possibilitat de col·lisió en polítiques econòmiques, culturals i de política general. Bé, potser l’honorable Jordi Pujol tingui raó en vaticinar la possibilitat inclús la necessitat d’aquesta col·lisió , però jo, veient la personalitat dels actors polítics de “primera fila” catalans dubto d’aquest xoc. Ens anunciaran el xoc, això si, ens el definiran fins i tot de com serà, però a ultima hora sempre hi ha un tren que continua la seva marxa sense afluixar ni canviar de via i un altre que entra en una via secundaria per tal d’evitar el xoc i aquests sempre son els mateixos, el que continua el seu dret camí i el que entra constantment en vies secundaries.

La situació cada cop es dibuixa més magre pel “tren poruc” doncs el tren decidit cada dia és mes fort gràcies a la debilitat i porugueria del trenet petit i aquest cada dia és més dèbil en relació al gran, que va fort i decidit a acabar amb aquest incordi que sempre roba al mig de la via fent-li la punyeta.

Ara ens surten el PSOE i el PP amb que faran una modificació de la “Consti! No era això una cosa tan difícil de fer? No ens preocupem pas que per fotre Catalunya de seguida es posaran d’acord i amb l’excusa de complir amb les exigències d’Europa aprofitaran que el Pisuerga passa per Valladolid per endollar-nos una altra de les seves, i nosaltres a “tragar!” com sempre!. El portaveu del govern de la Gestoria de Madrit a Catalunya ha dit que Catalunya s’oposarà amb contundència a aquesta reforma, contundència? Saben el que és això aquests “gestors”? Perquè fan el ridícul d’aquesta manera amenaçant quan saben que no son capaços de complir les seves amenaces? En Duran ja ha sortit defensant “l’esperit de la llei” faltaria més! Està fet un crack aquest! Peró al menys no amenaça amb allò que sap no complirà, ell sempre al costat de la metròpoli!!.

Bé, se’ns acosta una tardor divertida, n’hi hauria per riure si no fes plorar

Doncs mireu jo he criticat fort al govern de CiU de la gestoria, però estic bastant d’acord en això del PIRMI, ja anava sent hora que algú agafés el bou per les banyes en alguna cosa i comencés a fer veure a tothom que a banda que la situació econòmica sigui bona, mitjana o dolenta les prestacions socials han de rebre un tracte absolutament escrupolós en el seu atorgament. Ja he dit moltes vegades que si no fos per que ens encaparrem en seguir sent part d’Escanya no ens caldria retallar res, però per a mi, el que s’està fent en el pagament del PIRMI no es una retallada sinó controlar que el reben aquells que compleixen amb les condicions requerides que en principi ( i a qui no m’hi puc posar fort, però si les condicions requerides no son les adequades que es canviïn però un cop decretades s’han de fer complir escrupolosament) son els que més ho haurien de necessitar. Tots sabem que en aquest país hi ha una borsa de frau que fa feredat i cal atacar-la a fons. Sembla ser que hi havia gent cobrant aquesta prestació que ni viu al país, d’altres que s’han mort i alguns amb domicili desconegut per que al ser una prestació que s’ingressava directament en un compte corrent es perdia la possibilitat de control. Tota aquesta disbauxa deixava entendre que un cop adquirit el “dret” ja quedava atorgat per temps indefinit fins a proper control que ves a saber quan podria ser. Amb el recurs d’emetre un talo que s’envia a domicili ja queda més limitat el possible frau. Diuen que com que és una prestació que cobren les classes menys afavorides hi poden haver alguns casos de domicili desconegut que inclús viuen al carrer o allà on poden, avui aquí demà allà i precisament son aquests els que queden arraconats amb aquest sistema de repartiment. Suposo que els ens adequats ja hauran pensat una solució al tema però per si de cas aquí n’apunto una: Qui no tingui domicili conegut que posi com a domicili una oficina a escollir per ell mateix de Benestar Social o Benestar i Família (o com es diguin ara que amb tants canvis de nomenclatura però no de funcionament, em tenen ben marejat) on se’ls entregaria el xec i evidentment així estaria també controlat el possible frau.

Ara bé, dit l’anterior no caldria afegir que si ens aturem aquí no haurem fet massa res, cal anar eixamplant el cercle i cercar el frau no només de les classes mes desfavorides que realment és tan sols a efectes exemplars doncs econòmicament no es massa significatiu, sinó que s’ha de cercar el frau allà on fa malde veritat, si no fos així poca exemplaritat hauríem aconseguit.

L’agost ens ve farcit de “notícietes gracioses”: “La Guàrdia Urbana de Barcelona (alcalde Xavier Trias de CiU), ha multat un veí per portar el CAT a la matrícula del seu cotxe tapant la E.“, el mateix veí multat declara indignat que fa anys que porta el CAT tapant la E ni no l’havien multat mai fins avui la qual cosa l’atribueix a les declaracions d’en Homs. Jo complemento la seva opinió afegint que el govern municipal de CiU es veu més desacomplexat per “permetre” sancionar actituds identitaries catalanistes precisament pel seu pretés nacionalisme català. I no penseu que sigui un contrasentit doncs precisament un govern del PSOE-C a Barcelona (o a Catalunya) pretenia no ferir massa les susceptibilitats identitaries d’uns votants que podien anar a una banda o altra depenent de les situacions.

Felip Puig, conseller d’interior del govern de la gestoria de Madrit a Catalunya declara que: “si hi ha algun guàrdia civil fora de Catalunya que vol fer complir la llei estarà en el seu dret” referint-se a les sancions per portar el CAT a les matrícules tapant la E, i assegura que : “els Mossos d’Esquadra i la Divisió de Trànsit no tenen cap instrucció ni forma part de les seves prioritats perseguir el CAT” Home gràcies per l’aclariment!! per alliberar-nos d’aquest dubte essencial. Gràcies per aclarir-nos que un govern “nacionalista català”, com s’auto proclamen, no pretén perseguir actituds catalanistes d’una part molt important dels seus votants, militants i simpatitzants, inclús no es persegueix a ell mateix doncs assegura portar el CAT en el seu cotxe i moto particulars, és tota una tranquil·litat sentir-ho de la seva veu i saber que en el seu govern no arriben a aquest grau d’esquizofrènia política i identitaria; quedo molt tranquil de saber-ho.

I una altra del CAT: el PPC està disposat a “pactar” amb el govern de la gestoria “un nou model de matrícules que sigui mixt i que a banda de l’actual E d’Espanya, inclogui també el CAT de Catalunya”. Fantàstic!! jo li’n diria el “model convivencial”. Sembla ser que amb posterioritat el portaveu Popular, com no podria ser d’altra manera, el senyor Enric“hasta aquí podriamos llegar”Millo ha desmentit aquesta notícia i ha negat que proposessin incloure el CAT a les matrícules malgrat s’ha mostrat favorable a que “les comunitats autònomes puguin distingir-se a les matricules“. En aquest punt jo els faria un suggeriment a uns i d’altres per evitar possibles problemes posteriors: podrien substituir el CAT per CAST doncs tan sols seria afegir-hi una lletra més (ja no en ve d’una), llavors seria molt mes assumible per a tota Espanya i finalment així els catalanents podríem gaudir de nou de les delícies de les pràctiques amorós-polítiques que practiquen històricament a Espanya amb nosaltres cada dos per tres, doncs es veu que alguns encara en tenen ganes de més, i total ja no ve d’una renuncia . No en teniu mai prou, oi punyeters?.

Una altra de bona, de molt bona, la diu el conseller Mas Colell el qual admet que no és “un expert en l’art de negociar amb Madrid“ malgrat tot diu compensar-ho amb l’empatia doncs “Entenc la posició de Madrid, perquè entenc la d’Europa i conec els seus condicionaments “. Fantàstic! Estupend! Aquest home és inefable, és com si ens digués : “tinc una cama més curta, però per compensar-ho també l’altra és més llarga” O sia que Madrit ens fot pels quatre costats i pels descosits i nosaltres encara hem de tenir empatia en ells? entendre’ls!! O hi tant!! faltaria mes! Visca Nostramo!!. Jo pensava que aquest era el “govern dels millors” i resulta que és el “govern dels comprensius”. En fotrem un bon tros a l’olla!

Senyor, senyor… quin país!!

Per fi un polític del govern de la Generalitat, clar que no de primeríssima fila, important si però no de primeríssima fila, s’ha decidit a parlar clar i català, dir les coses pel seu nom i plantejar-se seriosament en quin punt de la nostra abdicació con a nació estem, evidentment no ho ha fet explícitament però si queda implícit en les seves paraules que fugen del tradicional victimisme de CiU. Francesc Sancho, secretari d’estratègia i coordinació del Departament de Salut ho veu clar, veu les coses amb tota la seva cruesa, cosa que no deuen acabar de percebre ni el President de la Generalitat, ni el Conseller d’Economia, ni tampoc el de Salut doncs no fan aquestes declaracions tan clares i contundents. Ell va dir entre d’altres coses que “el concepte nació es fa al voltant de la cohesió social i la participació de la gent en dotar-se en allò que necessita “ i que “El finançament de la sanitat catalana necessita més recursos i sobre tot tenir un acord social sobre quants recursos s’estan disposats a posar per la salut “ i que “els recursos que es posen per la salut estan reforçant moltes despeses fora de Catalunya que van a despesa supèrflua o no van en salut “.

Sobre la decisió de quants diners es voldrien destinar per tenir uns bons serveis va dir que aquesta decisió correspondria a la societat catalana “i no d’uns altres. Uns altres decideixen quants diners hem de pagar, se’ls emporten i això no repercuteix en la qualitat del servei (que nosaltres rebem)”. També va comentar que gran part del que hauria d’invertir-se a Catalunya en salut se’n va a la resta de l’estat en concepte de “solidaritat” però que aquesta “és una solidaritat que no es correspon perquè va des de Catalunya a pagar coses que no són tan importants com la salut i coses supèrflues. I això s’ha de resoldre”.

L’entrecomillat evidentment son paraules textuals d’en Francesc Sancho, extretes dels diaris digitals tal i com les expressen allà doncs jo no hi vaig ser personalment quan les deia, de totes maneres em sembla de justícia exposar-les aquí quan també ho hem fet en d’altres ocasions quan hem hagut de criticar declaracions de gent del mateix govern, doncs aquest cop quan les aplaudim també ho fem palès.

Aplaudeixo aquestes paraules pel que diuen i pel que signifiquen, malgrat no ser unes declaracions absolutament valentes, diuen el que més o menys tots sabem (els que es volen assabentar d’alguna cosa, es clar), però el seu significat va més enllà del contingut real doncs li dono especial importància al comentari que fa sobre “la decisió” de a qui pertoca prendre-la en referencia als nostres impostos, aquest comentari excedeix de la interpretació genèrica que fa CiU del “Nosaltres Decidim”, finalment un responsable polític de la Generalitat es desmarca ni que sigui un xic de les vaguetats i parla en concret d’un tema, evidentment d’un tema de la seva competència doncs suposo que anava en aquest paper a l’acte on va pronunciar aquestes paraules, però aquestes declaracions van mes enllà del que segurament també està disposat el PPC que fa de carossa al govern de CiU.

Si aquestes manifestacions van en la línia de començar una insubmissió ni que sigui incipient al “tansemenfotisme” oficial de CiU me’n alegro i si aquesta no era la intenció també me’n alegro doncs potser es comencen a despertar algunes consciencies i encara que sigui subconscientment reaccionem, qui sap si abans els espanyols ja ens hauran matat de gana, de nul·la assistència sanitària o, el que es mes probable, hagin acabat amb la nostra competitivitat; però aviam si encara hi som a temps, potser ja aniria sent hora després de tants menyspreus per part d’Espanya i molts espanyols! Altrament hauríem de concloure que no tenim ni un bri de dignitat… nacional, es clar.

També en Jordi Pujol ens sorprèn amb unes declaracions en la línia de les ultimes que ha fet però “més carregades de bombo”: “Hem de posar les bases perquè quan es decideixi sortir d’Espanya, ho haurem de fem bé” evidentment ell està d’acord amb la política actual del govern Mas, com no podria ser d’altra manera com a president de CDC, però és important també que una personalitat de la talla d’en Jordi Pujol ja no dubti que ens cal sortir d’Espanya i tan sols tingui dubtes en relació al quan.

També expressava en Jordi Pujol que l’emancipació nacional està guanyant cada cop més seguidors ja que “des dels poders centrals de Madrid no s’entén ni es respecta Catalunya”, jo afegiria: “com no ho han fet mai” (aquest entrecomillat és meu, evidentment) ja que això no és una cosa nova i em sorprèn que en Jordi Pujol se’n adoni ara de que aquesta situació és immanent a la creació de l’estat espanyol-castellanista, és evident que les tendències de sis-cents anys així ens ho assenyalen i que aquest estat quan es veu amb força suficient sempre ha sigut opressor d’altres realitats nacionals no castellanes no cal haver estudiat massa per adonar-se’n.

Tot això anterior està molt bé, però però em queda el dubte de si tot l’anterior serà de veritat o tan sols un foc d’encenalls com tantes altres vegades quan s’acosten eleccions? Ho pensen de veritat o tan sols és per tenir contenta la clientela independentista? Que cada u en tregui les seves pròpies conclusions però cal tenir en compte els precedents.

Com que el govern de la gestoria de Madrit a Catalunya no fa el que caldria fer, com que saben on està el debat a la societat catalana ( en aquesta societat que debat quelcom més que les aventures i desventures de “la princesa de España- Andreita coño comete el pollo” Belén Esteban) i també saben que s’està adonant de la diferencia de tracte d’Espanya vers Catalunya, comparant-lo amb el que reben d’altres comunitats. Com que saben que no tenen els “pebrots” necessaris per fer-hi massa res a banda d’amenaçar i prou, i com que saben també del mal “rotllo” que hi comença a haver en segments importants de la ciutadania vers Espanya i que s’esperava d’ells una actitud seriosa, valenta i decidida vers el govern de Madrit i mentrestant ells “narinan-narinan”; es veu que s’han decidit per l’estratègia de distracció d’anar creant alarma i llançant bajanades alternativament per distraure al personal i així deuen pensar que la gent anirà parlant d’altres coses, al menys fins que comenci la lliga i puguem dirigir la nostra mala bava contra en Mourinho i els seus deixebles.

Se’n en surten prou bé amb la tàctica, i així tothom parla de les famoses retallades en sanitat, però quasi mai es parla de la veritable causa de les “retallades”: l’espoli persistent de l’estat escanyol vers Catalunya que ens va empobrint des de fa dècades i l’altra és que com més se’n parli d’això menys se’n parlarà de la absoluta incompetència del “nostre” govern de la gestoria per exigir i assolir el que li faria falta per lluitar veritablement contra la crisi: els medis econòmics i la capacitat legislativa, de gestió i decisió política. Res d’això es té, ni s’albira que faran per aconseguir-ho, si es que tenen idea de fer alguna cosa. Vegem sinó com estan les “transferències” de la Renfe, aeroports, ports etcètera? En quin punt estan les infraestructures que ens fan falta?: eix mediterrani, estat de la xarxa elèctrica, carreteres i autovies aturades per manca de pressupost el que no ha impedit pas als espanyols fer arribar l’AVE a on els hi ha semblat per que viatgin una mitja de nou passatgers diaris amb un cost de manteniment  en aquesta línia d’uns 12.000 euros diaris. I això només és un exemple.

De tant en tant quan l’interès del públic per les “retallades” decau, per cansament, cal reactivar el debat amb temes col·laterals (com els danys en les guerres) i llavors treuen al portaveu senyor Francesc Homs, al qual li professo un gran respecte personal i polític però em sembla que li ha tocat fer el paper de Fofito en aquesta legislatura i li fan dir quatre bajanades del caire de que “troba a faltar mes CAT’s a les matrícules” i ho diu sense posar-se el nas de tomàquet com fan els bons augustos. Bajanada doble del senyor Homs, o el que es pitjor: ell que es diu nacionalista i independentista no contempla una Catalunya lliure perquè si ho fes seriosament no ens parlaria de CAT sinó de C o de CA que es el que normalment li pertocaria a Catalunya si fos estat independent, doncs aquestes sigles identificatives s’atorguen normalment donant el menor número de lletres, preferiblement una o dues, i fent servir preferentment les primeres consecutives, per tant com que la C encara no està ocupada podria ser aquesta o bé la CA també lliure, aquestes i no d’altres serien les que ens pertocarien en principi i nosaltres hauríem de reivindicar. També es cert que hi han quatre Estats associats que duen tres lletres: Estonia (EST), Irlanda (IRL), Eslovenia (SLO) i Finlandia (FIN) però si observem atentament els Estats més importants tenen una sola lletra amb l’excepció natural, al ser nom compost, del Regne Unit (UK). Els Estats “de veritat” no estan per enganxets de màrqueting a les seves matrícules estan per reivindicar la seva importància dins el concert internacional. El CAT és una “boutade”, potser de bona fe, catalanesca autonomiesca per diferenciar-nos de la resta però sense cap sentit de futur Estat independent, i és lamentable que des de la Generalitat es doni peu a aquesta confusió si com insinuen desitgen per “algun dia” la independència de Catalunya. A nosaltres ens correspondria la C per importància econòmica i d’habitants o en el seu defecte la CA i això és el que caldria reivindicar, si sempre juguem a la tercera divisió com volem que els demès ens respectin?.

La segona bajanada del senyor Homs ja li ha dit el Director General de Transit Pere Navarro el qual ha declarat que és il·legal alterar les matrícules sigui quina sigui la forma de fer-ho, la qual cosa queda perfectament explicitada en el Codi de Circulació i en la Reglament (CE) n° 2411/98 del Consell Europeu, de 3 de novembre de 1998. Rellegeixi les dues normes, senyor Homs, i veurà que per a sortir de l’interior de l’Estat és indispensable la sigla distintiva, dins del propi Estat podria no sancionar-se aquesta mancança però fora d’ell és absolutament indispensable dur-ho per llei Europea. Que vol que els catalans no sortim de Catalunya? O bé que cada cop que ho fem canviem l’enganxet? Perque vostés no estan per que C sigui un Estat europeu oi? I a sobre ens diu que la E no forma part de la matrícula!, que es pensa que a Espanya tenen tan poc sentit nacional com el seu partit? Siusplau senyor Homs! Que s’enfronten a gent que si que tenen molt clar quin és el sentit nacional i estatal que els interessa a ells. En això vostès son uns afeccionats per molt que es diguin nacionalistes! I fa vergonya aliena sentir-los dir coses com aquesta o com el que van dir la setmana passada sobre la insubmissió fiscal i els plans del govern de la Generalitat! Molt sovint els nostres polítics tan sols garlen… no parlen.

Quin tipus de credibilitat volen tenir si fan declaracions d’aquesta mena induint a error als ciutadans? I ho fa tot un portaveu del Govern de la Generalitat! Vostès voldrien aconseguir tenir les atribucions d’Estat dins Espanya sense haver d’esforçar-se en sortir-se’n i això és absoluta, total i completament impossible i impensable, que els quedi clar, ben clar: Espanya mai concedirà, mai cedirà, mai afluixarà! Facin el que toca fer i si no volen declarar la independència, cosa a la qual no es van comprometre en el seu programa electoral, quan menys no facin el mec amb declaracions similars, doncs últimament sortim a ridícul setmanal, ja friso per veure quin serà el proper.

Lamento molt haver de ser tan dur amb gent que considero “dels meus” i creguin-m’ho si els dic que valoro molt, tant personalment com ideològicament, al senyor Francesc Homs però sento dir que políticament li toca fer un paper massa galdós per que me’l pugui empassar, suposo que a ell li passarà el mateix i segur que està convençut de fer-li un bon servei al país, el mateix que en Felip Puig, però en això si que difereixo d’ells, lamentablement em penso que no li fan cap bon servei al país col·laborant amb aquest estat de coses; sovint políticament la insubmissió dins el propi partit és un valor poc utilitzat, que potser caldria reivindicar.

Aquest dilluns passat Omnium Cultural, en boca de la seva presidenta Muriel Casals, va llançar una proposta dient que en el cas que no s’assolís el pacte fiscal reclamat pel President del govern de la gestoria de Madrit a Catalunya en un termini raonable s’iniciés un procés d’insubmissió fiscal a Catalunya que comencés pels estaments públics disposats a fer-ho com alguns Ajuntaments seguint amb d’altres estaments i entitats privades i així poc a poc anar generalitzant aquest moviment insubmís fiscal amb l’objectiu que fos més difícil actuar-hi legalment des del govern escanyol. Aquesta proposta no seria, però, efectiva individualment fins que s’hagués arribat a un gruix important de persones i entitats disposades a fer-ho. També Muriel Casals comentava que: “És una proposta agosarada, però forma part de la nostra tradició: anar un pas per endavant dels polítics” amb la qual cosa ja deixava prou clar que no hi comptava massa amb els polítics, com a mínim per començar el procés.

No s’ha fet esperar la reacció des del Parlamentet de Catalunya, secció joguineria, prestatgeria articles de la senyoreta Pepis al fons a la dreta, que ja ha contestat el portaveu del govern de la Gestoria de Madrit a Catalunya senyor Francesc Homs el qual ja ens ha deixat a tots ben clar que aquest organisme depenent no està disposat a jugar-se el pa i la coca amb els amos de Madrit i malgrat ha valorat com a: “interessant la reflexió sobre una objecció fiscal en cas que no s’aconsegueixi la independència fiscal en els pròxims quatre anys” també ha assegurat que: “l’executiu no s’ho planteja perquè el seu únic pla és aconseguir el pacte fiscal”. També ha manifestat que: “El Govern té l’obligació de tenir un pla i de dur-lo a la pràctica” i és el que seguiran en el cas que això no funcioni, naturalment no diuen el pla per no donar pistes a l’enemic (això últim ho poso jo de la meva collita): “’sinó l’altra part ens veurà venir d’una hora lluny” ha dit ell.

O sia que si fem cas al que ha sortit publicat aquests dies i que jo he intentat extraure’n dels diaris digitals les declaracions que figuren com a literals entre cometes, resulta que: “El govern te un pla i no el te”: doncs si l’únic pla es l’objectiu fiscal, vol dir que no n’hi ha d’altre, i si aquest fracassa i en tenen un altre; en que quedem? El tenen o no el tenen aquest pla B? L’objectiu fiscal és l’únic pla o no ho és? Vol dir que saben el que diuen? O no serà mes aviat que realment no saben que fer si el govern de Madrit diu que no? ; aquí el condicional ens el podríem estalviar doncs el govern de Madrit dirà que no si vostès plantegen el que realment ens cal i tampoc deuen saber el que faran davant aquest gens hipotètic NO, doncs ja s’han fet “popo” als pantalons i l’únic que resen és per que els diguin que no pocs mesos abans d’unes properes eleccions i així presentar-se de nou amb “un altre pla” el qual saben que també fracassarà igual que aquest, i així anirem fent fins l’infinit.

Mirin, no ens prenguin més el pel; vostès son un govern de gestoria acorralat per un govern de veritat i ho saben, però no els interessa dir-ho!. A Madrit els han fet escac i no s’atreveixen per no prendre mal a fer el que cal per evitar l’escac i mat en poques jugades, doncs si li fotem la reina al govern de Madrit aquest s’emprenyarà i vostès temen més aquest emprenyament de Madrit que no pas el perdre la partida doncs sempre podran buscar una excusa ja que el public que els aplaudeix ho segueix fent malgrat li permetin al contrincant fer totes les trampes que calgui sense ni tan sols aixecar-se del tauler i abandonar la partida per evidenciar que aquell és un trampós.

I no voldria acabar aquest escrit sense expressar la meva màxima indignació amb el comportament que l’Ajuntament de Barcelona va tenir amb la manifestació del dia 9 negant-los el pa i la sal, malgrat les promeses de l’actual alcalde en període electoral el qual afirmava que finalment Barcelona esdevindria capital de Catalunya. De quina Catalunya senyor Xavier Trias? De la Catalunya espanyola del PP, el seu actual soci? Per aquest viatge potser els seus votants es podrien haver estalviat aquestes alforges! No pensa el mateix, vostè tan nacionalista? Tampoc volen prendre mal amb el PP?

Quan estava plantejant aquest escrit tenia en ment un títol, el qual he decidit conservar en part, per a mi estava clar que una de les notícies més rellevants dels últims dies era el fet que els vint-i-cinc diputats del PSC a Madrit de nou van fer honor a la única pàtria a la que son fidels: Castella i al seu idioma i per tant el títol en el que pensava era: “els vint-i-cinc de la vergonya”: Ja s’havia parlant abastament en aquest i en d’altres fors catalans de la net d’aquest fet, tant en aquestes planes com en d’altres, però jo hi pensava dir la meva. És evident, per a mi, que aquests diputats no son ni renegats ni infidels, son absolutament fidels als seus principis i absolutament coherents: fidels als socialisme de la espanya castellana i per tant coherents amb el que aquesta pàtria els reclama, la fidelitat als seus principis i al seu idioma, cosa que sempre que ha sigut necessària han fet els d’aquest partit a banda dels noms que en aquell moment en fossin protagonistes. I per tant; per que de la vergonya? quan és evident que aquests diputats no han de sentir-ne per haver-se comportat en coherència als seus sentiments o interessos que son els mateixos que els de la nació castellano-española? Doncs la vergonya és per aquells que considerant-se nacionals catalans en el seu dia van votar aquest partit tenint en compte i sabent que ja havien repetit fins la sacietat “episodios nacionales” tan galdosos com aquests. És evident també, per a mi, que el PSC mai ha existit com a partit nacional català i a qui em digui el contrari invocant “l’esperit d’en Pallach” li contestaré que aquest patriota mai va formar part del PSC-C que és el partit que en part va donar origen al que avui es coneix com PSC a seques i abans li’n deien PSC-PSOE, ben al contrari n’era un dels seus principals opositors. El PSC-PSOE ha sigut sempre un partit regionalista espanyolista pur (disfressat, això si, de federalista) el qual defensa la llengua catalana com a llengua interior del territori i la castellana com a llengua espanyola comuna a tot l’estat i pels afers internacionals, atorgant-li per tant no legalment però si efectivament un caràcter de subsidiarietat de la llengua catalana a la castellana, inclús dins el propi territori; o sia, que es regionalista política i culturalment, sense cap matís, res de federalista. Mascares avall!.

Peró resulta que a banda del comentat més amunt i després de veure els esgarips i esquinçament de vestidures a can CyU, i sobre tot al teocràtic UDC, al qual ja hi regna un Déu i per tant no els en fa falta cap d’altre. Després d’escoltar les “sentides paraules” del senyor Duran Lleida, el qual llança als inferns als vint-i-cinc de la vergonya, a pesar d’haver-se enllitat, políticament això si, mil i un cops amb el PSOE i ara ja està fent bugada dels llençols per enllitar-se properament amb el PP.

Veig amb preocupació una nova notícia que ens demostra el comportament dels “altres” representants a Madrit, dels que no son els “vint-i-cinc de la vergonya”, els quals critiquen molt les posicions del PSC però no ens diuen que fan en referencia a la situació del català al País Valencià o a les Balears, perquè no em negareu que no surten notícies preocupants en relació a aquests temes, però res, aquí muts i a la gàbia, no podem fer-hi res, és assumpte d’ells, no ens hi podem ficar.

I quan l’assumpte també és nostre com en llei europea de l’etiquetatge surt el portaveu del govern de la gestoria de l’estat espanyol a Catalunya senyor Francesc Homs i diu molt seriosament que: “la determinació del Govern és que es pugui continuar etiquetant en català” i que ” Si una llei espanyola reconeix que a Catalunya, la llengua pròpia és el català, hem d’exigir que això pugui ser d’aquesta manera més enllà del que digui la UE”. No em faci riure senyor Homs, i com pensen fer-ho? Siguem seriosos, ni saben que fer ni com fer-ho, cada dia estan més arraconats, el nacionalisme d’estat espanyol castellanista està collant més i més al nacionalisme cultural identitari català i aquest al no disposar d’eines polítiques potents a l’abast i centrar la seva estratègia en la continua amenaça de fer quelcom que no es te intenció de fer i cada dia menys possibilitats legals de fer-ho, han estat descoberts pel nacionalisme espanyol de caire i tarannà netament castellanista i ja no tenen cap capacitat ni tan sols d’impressionar l’estat que el representa i frenar la seva agressivitat contra la identitat catalana. Escac i i mat senyors de CyU, ja no val enrocar-se altre cop… Que faran a partir d’ara?

Si abans d’ahir a Madrit ja hi teníem “els vint-i-cinc de la vergonya”, ara ens estem adonant que a aquests se’ls hi poden sumar, si algú no hi posa remei molt aviat, “els deu de la por”.

El president Pujol està repetint aquests dies que ell ja no veu malament la independència, que la veu difícil però no que ja no ho contempli com una solució possible. Abans, ell mateix ho reconeix, quan es parlava del tema, sempre hi estava en contra; ara ja no!. Arri poc o molt! Anem guanyant adeptes, malgrat sigui tan poc a poc que potser ja no hi siguem a temps.

Diu també el president Pujol que ara cal que en la societat l’independentisme sigui majoritari i en això hi estem d’acord. Peró també cal dir que si es vol que en la societat cali majoritàriament un sentiment concret potser els líders polítics que el veuen com una necessitat cal que s’arremanguin i es mullin. Ja veiem com es mullen en fer-nos creure a tots que “les retallades” son tan i tan necessàries, que realment no ho serien si fóssim independents, o quant menys no en aquest nivell. Ja està bé, molt bé, que el Molt Honorable Jordi Pujol faci una auto crítica pública de la seva política en aquest tema, però seria molt més convenient que també la fessin els que avui governen, no ja dient-nos que de Madrit no ens en podem refiar que ja ho diuen, només faltaria que diguessin el contrari, sinó que apostessin més fort i que presentessin els números d’un Estat independent a l’opinió pública com ho ha intentat fer SCI sense la repercussió mediatica que tindria si ho fes CiU. No ens calen tant polítics retirats penedits, per molt que la seva sinceritat sigui elogiable, sinó que ens fan més falta polítics valents en actiu, gent que estigui disposada a liderar, o si més no a col·laborar activament en allò que saben fefaentment que li convé al país; gent que no s’amagui darrere les faldilles del poble escudant-se en que en aquest encara no es majoria la idea de la independència, quan saben que les majories en àmbits tant concrets com aquest si no existeixen es creen fent veure la necessitat, i això només s’aconsegueix amb valentia i compromís.

I fins quan sentirem a dir mentides com les que va dir al Congreso de los Diputados el dimarts passat el senyor Rodríquez Zapatero en resposta als diputats senyors Ridao i Duran Lleida assegurant que ells (Espanya) no volen assimilar Catalunya i que aquí només plorem, per que ells donen tant i tant a Catalunya i nosaltres només fem que demanar i demanar? i ho va dir sense que li tremolés la veu ni posar-se vermell doncs sabia que quan es diuen mentides el nas no creix i que això només passa en el conte de Pinotxo; fins quan hem de sentir dir mentides d’aquest calibre i no fer cap gest polític realment efectiu? A Madrit ja s’en foten dels polítics catalans, saben que garlen molt i mai fan res.

Certs analistes i polítics quan parlen d’aquest fenomen que alguns denominen dels “indignats” o de la “indignació” sembla que li vulguin treure importància minimitzant-lo o minoritzant-lo, d’altres pretenen acusar-lo de totes les culpes fins i tot delictives, des de salvatges fins a colpistes i “fatxes”. Podríem en certs casos estar d’acord sempre i quan parléssim de persones i actuacions concretes, però si parlem del fenomen en general penso que aquestes opinions, son en molts casos interessades i defensores d’un status quo que ja els està bé, i en d’altres casos segurament benintencionades però massa simplistes perquè no fan una anàlisi prou aprofundida del fenomen.

He llegit, des d’opcions properes al “nacionalisme” polític majoritari de CiU, intentant vendre’ns que aquesta emprenyamenta estaria mal dirigida doncs s’hauria d’enfocar cap als veritables culpables de la situació a Catalunya: el govern de Madrid, el qual no aporta tot el que li pertoca a Catalunya. Comparteixo, com no pot ser d’altra forma, la evidencia que el govern d’Espanya sempre ha perjudicat en el seu repartiment econòmic a Catalunya justificant-ho com a “solidaritat” quan no es res mes que un espoli descarat a tot aquell que paga els seus impostos a la C.A.C, tant si és català com si no, i parli en català, castellà, rumanès o swagili, tant li fa; pagues els impostos i reps les prestacions a Catalunya? Si? Doncs tan sols per això ja estàs discriminat en relació a d’altres C.A’s!.

Dit això, cal reconèixer que l’únic culpable no és el govern de Madrid, doncs tots sabem que s’hi va molt bé dalt del matxet mentre no t’hi fan baixar!, i els successius governs de la Generalitat de Catalunya, tots i cada un d’ells, han acceptat, malgrat que amb certs escarafalls més de gesticulació que realment de fons, aquest estat de coses i aquesta submissió de Catalunya a la resta d’Espanya absolutament injusta i insolidària, i per tant ells també en son co-responsables d’aquest estat de coses d’avui i no poden fer com aquell amb els qui no va la cosa. El Govern de Catalunya actual ens vol fer creure que ells no son els culpables doncs no han governat els últims set anys, és ben cert, no son culpables de la mala gestió dels últims anys però també és cert que el seu partit ha recolzat al govern de Madrid quan ha calgut, aquest govern que repetidament ens està espoliant, i per tant si son responsables de la situació d’empobriment i poca inversió que actualment patim. El problema rau en que ni CiU, ni PSC, ni ERC, ni ICV s’han vist ni s’han cregut mai com un govern real i si com una gestoria dels diners que ens “enviaven” de Madrid. Fem una bona gestió! No han fet bona gestió! Només sentim repetidament un i altre cop. Senyors polítics: un govern no només és gestió, es moltes coses més a les quals vostès hi renuncien senzillament per seguir formant part d’Espanya.

Tenim una societat contradictòria que es queixa dels polítics, els sindicats i tot el que es belluga i en canvi no es capaç de suportar les incomoditats que ocasiona una vaga general perquè no pot anar a treballar, fent us del seu dret a no seguir la vaga, o a dinar a ca la mama, oblidant que les millores en els beneficis socials es van conquerir amb molt d’esforç, incomoditats, privacions (fins i tot de llibertat o de la pròpia vida) i penúries. Defensar aquells drets no crec que sigui d’extrema esquerra, ni tan sols d’esquerra exclusivament, i d’aquí ve la meva reflexió que malgrat i acceptar que dins el moviment dels “indignats” hi han diversitat de opcions com antisistemes, extremes esquerres, espanyolisme recalcitrant, lerrouxisme en estat pur, “gossos flauta” i d’altres “bitxos rars” el sentiment està imbricat en amples capes de la població, independentistes i nacionalistes catalans inclosos. El cert però és que el missatge d’indignació està calant fons en la societat catalana i s’estén com a taca d’oli. Jo que no em considero d’extrema esquerra, ni espanyolista (per suposat), ni lerrouxista, si que em sento identificat, en certa manera, amb l’emprenyament general en contra dels partits, els polítics i les institucions. I malgrat no combrego en algunes de les formes que s’han emprat i encara s’empren, si que penso que l’abús de confiança que contínuament els polítics han perpetrat contra els seus votants i la connivència amb certs poders econòmics especulatius que estan empobrint grans sectors de la societat han de tenir una resposta, la qual no ha de ser mai violenta, però si contundent i ferma.

De tota manera cal deixar clar que no s’ha de confondre el fet de defensar els drets socials que s’havien conquerit fins abans d’ahir, amb l’abús que hi ha hagut d’aquests tant en la gestió com en l’aplicació, ni la mala gestió econòmica que s’ha donat en els últims anys, doncs precisament d’aquest abús i d’aquesta mala gestió sobrevé un efecte negatiu que pot ajudar a fer desaparèixer aquests drets a mans dels que estan desitjant que ho facin des de fa anys i panys.

Si els polítics i els seus partits no reflexionen seriosament i segueixen identificant aquest rebuig de la societat en vers ells com un sentiment passatger o com una simple anècdota, i no fan les reformes necessàries del sistema polític actual tinc la certesa que s’equivocaran i malgrat en un futur proper potser pugui semblar que desapareix aquest rebuig, quedarà latent en la societat i finalment podria esclatar amb més força. Els polítics i la política han de deixar de ser una casta privilegiada i separada de la societat per imbricar-se en aquesta i no continuar sent un òrgan aïllat i cada cop més llunyà de la realitat que vivim dia a dia el comú dels mortals, com fins ara està passant.

Finalment en Ridao ja ha “destapat” la seva opció política dins Esquerra i amb el noms de les “patums esguerranes” que el recolzen: els ex consellers Jordi Ausàs i Josep Bargalló, l’actual diputat a los Madriles: l’ínclit Joan Tardà, el mascle alpha de l’independentisme de pluja fina i marxa enrere, i el super portaveu Ignasi Llorente. Manoi! Tot un equipàs! El podríem anomenar “mes del mateix per si no en teníem prou” o “si no vols brou aquí te’n porto dues tasses”. En Ridao inassequible al desànim presenta la seva “innovadora” formula per reactivar Esquerra: Una Esquerra lluny de fronts patriòtics unitaris i independentismes minoritaris, la gran CiU de les esquerres catalanetes que deixaria el projecte del “visionari” Carod a l’extremisme nacionalista, comme il faut, segons ell.

En Ridao s’oblida però d’una cosa, que el seu projecte ja te un nom i un partit que l’encarna, i tot s’ha de dir, amb persones prou mes capacitades per desnacionalitzar Catalunya que les que pot aportar el mateix Ridao, aquest partit li’n deien PSC. En Joan Ridao que s’ha cregut les raspallades que li fan a Madriz, les mateixes que han fet a tots els catalans “bizcochables” com diuen allà. En Jordi Pujol, en Roca Junyent, en Duran Lleida son altres catalans “bizcochables” que van tastar les mels de les adulacions espanyoles a Madriz, els quals van experimentar diferents graus d’èxtasi místic a les ensabonades Madrilenyes i aquest èxtasi els va privar de cert grau en la seva capacitat de discerniment, directament proporcional a l’èxtasi experimentat.

En Joan Ridao no enganya ningú, sempre ha dit el mateix: el primer de tot és el front d’esquerres (en això tampoc difereix d’en Carod), o sia: Front nacional no! Front d’esquerres si!. Ja està tot dit: El PSC amb versió estelada però sense cap anima independentista (com el mateix PSC) i ja tindrem dos partits que onejaran banderes d’Estat Català però que no desitgen aquest Estat: CyU i Esguerra. Per aquest viatge no li calen aquestes alforges: fusió amb el PSOE a Catalunya i ja està; encara que posats a escollir jo preferiria la “fissió”, doncs aquesta allibera una gran energia i en canvi no deixa residus. Siguem ecològics.

Per tot arreu on llegeixo i escolto tothom parla de retallar per aquí, retallar per allà. Ens hem cregut que “les retallades” en el nostre benestar son necessàries en aquests moments de recessió, aquest és el primer èxit de l’espanyolisme, ens han colat un gol ajudats pel regionalisme. Si, un regionalisme mental que ens fa pensar a molts catalans que malgrat i desitjar la llibertat nacional aquesta és inassolible, que Espanya és el mal menor, i aquest és el pitjor dels frens, la mentalitat de mans baixades i braços caiguts, de rendició.

Ajudats pels regionalistes de veritat i els espanyolistes disfressats de corder, amb uns mitjans de comunicació de masses completament immersos en l’status quo fins ara imperant de l’autonomisme mesell, quan no al nacionalisme espanyol més descarat, de les llors a “la roja”, a Fernando Alonso i a tot “bitxo vivent” que s’embolcalli amb la rojigualda ens fan creure que no hi altra opció que “les retallades” i continuar amb Espanya, i aquí com que ens ho repeteixen des del “nostre” govern fins a “la nostra” televisió ens ho creiem sense ni tan sols passar-ho pel sedàs de la lògica matemàtica.

Si Catalunya no tingués la rèmora d’Espanya no hauria de passar angoixes econòmiques i actualment seríem un dels pobles punters d’Europa, evidentment que el que jo dic de no retallar no està renyit amb la necessitat d’una bona gestió, i caldria evitar despeses supèrflues i trampes habituals com el “turisme sanitari gratuït” que patim des de fa anys i panys des dels “otros pueblos d’España” i últimament d’arreu del mon. Hi ha d’altres països que ofereixen turisme sanitari però és privat i no com aquí totalment gratuït; bé, gratuït no! Pagant, els catalans com sempre!! .

Sembla que nosaltres haguem de ser més solidaris amb la resta del mon que no pas ells ho han de ser amb nosaltres, sembla que creiem tenir un deute de no se pas què ni amb qui. Serà que els espanyols castellanitzants ens han inculcat l’estigma de ser català?: Pagar més que ningú, rebre menys que ningú i haver de demanar perdó per haver nascut i a demés sentir-nos amb deute amb tots aquells que ens han espoliat, denigrat i menyspreat com a poble des de sempre. Que no patim aquest estigma? I doncs perquè estem disposats a retallar els nostres beneficis socials per poder seguir pagant l’impost abusiu a l’Espanya per tal que la resta de l’estat mantingui els drets que nosaltres perdem i inclús en gaudeixi d’alguns que ni tenim ni hem conegut mai? Perquè no ens plantegem d’una vegada i seriosament el “marxar” i iniciar ja el procés d’independència, no tan sols com una entelèquia desitjable però inassolible sinó com una realitat ben possible? Perquè el “nostre” govern prefereix que pateixi el “seu” poble abans que enfrontar-se amb l’estat espanyol com hauria de ser el seu deure?.

Senyors del govern de la gestoria de Madrit a Catalunya, jo ja els dic des d’avui que no estic disposat a justificar ni acceptar cap retallada a Catalunya per beneficiar Espanya , primer que ens tornin TOT el que és nostre i no només la misèria del fons de compensació que vostès tan llagrimosament reclamen, i després en parlem del tema. Mirin si és greu l’estigma, que vostès “pobrets” gestors de Madrit a Catalunya demanen una misèria en comparació al tall que s’emporta Espanya, i ni aquesta misèria son capaços d’aconseguir!