Jo m’he fet seguidor del Barça a mesura que m’he fet més gran. Abans m’agradava el basquet i lògicament el judo, l’esport que he fet durant 20 anys. Després amb la bicicleta, a on he gaudit jornades immemorables del Tour amb l’Induiran i després l’Armstrong.   Però ara realment, es el Barça el que em fa vibrar.

A part de que el Guardiola ha aconseguit fer que ara per ara el Barça és el millor equip de món, a mi, darrerament no sé perquè trobo que cada gol que fan, sento una alegria immensa. Avui amb el Madrid, que per desgràcia no ho he pogut veure per Internet ja que tots els canals estaven saturats, i ho he escoltat per la ràdio via Internet, ha estat increïble.

He gaudit com mai i cada gol, he cridat com un boig. Fins i tot, la dona m’ho ha fet nota: Manel sembla com si et anés la vida!!

Ara que escric aquestes ratlles, recordo el que pensava quan era jove i veia aquells homes ja granadets  perdre l’oremus per un gol de Barça, pensava que aquells pobres homes devien estar molt frustrats de com li anaven  la vida i només es podien treure tota la seva ràbia quan anaven al futbol. Cada gol per aquells homes, era com una joia que la vida els hi negava.  Aquells homes es desfoguen amb el futbol.

Em penso que amb el que ha succeït aquest mesos, un s’ha tornat un hooligan del Barça.

Visca el Barça!!

Nota: Espero que un dia, també gaudeixi per altres coses i mentre no s’acosti aquests dies, em mantindré a un segon terme. Per això, aquest serà el meu darrer article a aquest bloc tant magnífic. Voldria agrair al l’Enric Canela i a l’Agustí Esparducer, que em van invitar a participar-hi. Moltes gràcies als altres companys del bloc,  ha estat un plaer compartit aquest bloc amb vosaltres.

Queden 4 dies decisius per poder demanar el vot. Els experts diuen que són durant aquests quatre dies, que la majoria de la gent indecisa, decideix el seu vot.  Ara ha arribat l’hora de la veritat pels qui anhelem una Catalunya lliure i sobirana.

Està clar, que aquestes eleccions no seran les que s’aconseguirà la independència. Però pot ser determinant per aconseguir-la d’aquí 4 o 8 anys com a molt estirar. Això dependrà, i no ho dic només pas jo, un modest blocaire, si Reagrupament entra amb prou força al Parlament. El darrer article al Nació Digital escrit pel catedràtic en sociologia i doctor en política , Salvador Cardús ens diu: “Reagrupament, que era –i és!-  l’alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s’ha vist greument envestida per l’oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l’aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d’actes que ha estat capaç d’organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.”

No parlaré en aquest article del que penso que és la plataforma ad-hoc que han muntat el Laporta, Tena i Bertran. Potser ho faré la setmana que bé, segons com vagin els resultats. Només ho faré si Reagrupament obté molt bons resultats, en cas contrari, no ho faré perquè no sembli que ho faig per despit. Tampoc ho faré si SCI obté molt malts resultats. No caldrà, doncs això significarà que la ciutadania ha entès de que anava la història.

Per mi, com per altres companys que durant aquest dos anys hem treballant de valent per la independència de Catalunya, creiem imprescindible que al Parlament hi hagi una força política independentista, seriosa, preparada i consolidada territorialment, que no depèn d’una figura mediàtica i tampoc que no tingui cap deute amb ningú. Una força que tingui les mans lliures per poder denunciar al Parlament la gran farsa que representa aquestes eleccions regionals i la nostres institucions subjugades a les regles imposades pels espanyols. Catalunya és una simple regió autonòmica espanyola. No som cap país per molt que ens vulguin vendre els polítics catalans. La Generalitat és més aviat una gran gestoria, sense sobirania i que a més, està ofegada econòmicament per l’espoli fiscal que estem sotmesos. Amb aquesta tessitura, no és possible fer política de debò. Només es pot fer el paperina. Per això, aquestes eleccions, en comptes de debatre temes realment importants,  alguns estan fent el paperina en recórrer als vídeos porno o que ratllen el friquisme. La premsa internacional, com molt bé explica el company Salvador Garcia-Ruiz al seu bloc, ens estan deixant com a frívols. Com no, especialment l’espanyola hi està treien molt de suc de tot això per continuar desprestigiant als catalans.

L’establishment polític català i les corporacions empresarials que viuen de la xarxa de corrupteles i subvencions que el Regne d’Espanya ha disposat per corrompre als catalans,  vigilen amb cura que res no canvií.  Malgrat són conscients que la situació és insostenible a mitjà i llarg termini, no poden fer res més que retenir el poc poder que tenen. Els hi va el menjar per avui. El demà per aquesta gent, no existeix. Per això, hi ha un buit informatiu respecte a Reagrupament. No volen de cap manera que surti una nova formació que pugi posar en compromís el minso poder colonial que regenten. Realment el que ha succeït aquests mesos als mitjans d’informació públics i alguns de privats, demostra que la democràcia a Catalunya està vigilada. El més greu però, és veure com els polítics catalans no ho denuncien i molt d’ells s’aprofiten per benefici propi o del seu partit.

Com pot ser que una formació política ompli l’Auditori de Barcelona amb prop de 2.500 persones ,segons les cròniques d’alguns periodistes, i en canvi no surt en cap noticia a cap televisió i ràdio pública. Però tampoc a les grans privades, com per exemple a Rac1?. Com és possible que el diari Avui-Punt.Cat, publiqui primer una noticia a on la foto no es correspon a l’acte i donen la xifra de només “més de 1.000” , per després, arran de les queixes i comentaris dels seus lectors, ho acaba rectificant al cap d’unes hores, canviant la foto, i dient finalment que eren 2.000?

Penso que la por que al Parlament de Catalunya hi entri Reagrupament amb el seu programa de regeneració política, és el que ha fet ajuntar tots els partits polítics catalans i l’establishment per conjurar-se per impedir-ho.  Cada dia que passa, amb la informació que he esbrinat (i no que m’ho han explicat), hi estic més convençut. Malgrat estic d’acord que  Reagrupament hem comès alguns errors, penso que aquests no han determinat el que ara estem amb la tessitura actual amb “una divisió de conseqüències dramàtiques.”, tal com exposa Salvador Cardús.

Que potser per la forma que s’han resolt la crisi del gener passar, d’altra banda crec que inevitable, els hi hem donat carnassa als taurons? Doncs si, és veritat. Però que ningú oblidi que en el moment que Reagrupament decideix presentar-se a les eleccions, això implica tirar-se a l’aigua i els taurons hi són allà esperant el seu moment.  Un moment que sempre arriba per qui ho intenti. No importa l’immaculat o virtuós que siguis abans. En el moment que poses el peu a l’aigua, no et preocupis que els taurons trobaran la manera de fotre-t’hi queixalada.  A Catalunya, per poder anar al Parlament, tens que travessar un mar empantanegat i ple de taurons. No esperis cap cop de mà de ningú, ans el contrari. Només comptes amb les teves forces.

Per poder sobreviure un atac dels taurons, cal estar-hi ben preparat. En aquest sentit, Reagrupament ha demostrat que ho està. Després de tots els atacs rebuts, sobretot , el d’aquest estiu,  Reagrupament no només es manté flotant, sinó que neda cada dia que passa amb més força cap a la platja.  D’aquí 5 dies veurem com Reagrupament Independentista arriba a la platja de la Llibertat.  N’estic convençut que arribarà viu. Però caldrà veure amb quines forces comptarà per poder començar a caminar cap el Cim. Cap el Cim de la Independència.

__

Amics lectors, penseu una mica fredament que ha succeït d’ençà el 2008. Jo vaig  començar a escriure al Bloc Gran del Sobiranisme convidat per un blocaire convergent, per  veure si es podia establir ponts entre els independentistes d’Esquerra i CiU. Jo representava ERC, i un l’altre company blocaire d’aquest bloc de deumil.cat, l’Enric Canela era de Convergència. Ambdós, junt amb l’Agustí Esparducer, que aquell moment era també d’ERC, vam decidir un dia trobar-nos per veure si era possible fer realitat de portar 10.000 catalans a Brussel·les per demanar la independència de Catalunya.  Amb la inestimable ajuda d’altres companys, i sobretot de  la mobilització espontània i altruista de  milers de catalans, vam fer possible una fita històrica i única.  Des del primer dia, amb l’Enric, vam coincidir, que tot aquell esforç seria en va, si al Parlament no hi havia una força política que representés l’esperit de Brussel·les: “Volem un Estat Català”

La famosa ILP que va donar peu al referèndum d’Arenys de Munt i que varem presentar des de deumil.cat i l’associació Catalunya Estat Lliure,  fou pensada per obligar als partits catalans del Parlament a mullar-se sobre la independència.  Sabíem que era constitucionalment impossible. Però volien generar al Parlament un debat a favor de la Independència. No cal que us recordi el que van fer: Tots els partits, CiU, PSC, ERC, PP i IC-Eua van votar per unanimitat en contra que ni tants sols es permès recollir les signatures per després debati-ho a un ple. El resultat no podia ser més clar, al Parlament de Catalunya, no hi havia cap partit que vol debatre la independentista. Cap partit parlamentari català volia fer res per avançar cap a la independència. No volien que res es canviés. Ja els hi estava bé com anava la política catalana. Uns per demostrar que eren un partit de govern i els altres perquè veien aviat arribar la seva possibilitat de tornar a ser-ho. Ambdós partits no van dubtar en pactar amb els partits espanyolistes del PP , PSC i IC-Eua, per impedir que es recollís centenars de milers de signatures a favor de la independència. Encara menys votar en un ple al Parlament.

Ara resulta , segons diu un d’aquests partits, que si que ho farà. ERC diu que convocarà el referèndum que va rebutjar ni tant sols debatre’l al Parlament per tres cops.

CiU, malgrat es vanagloria de tenir molts independentistes i diu que apel·la el dret de decidir, a part de també votar en contra a qualsevol possibilitat de debatre la independència al Parlament, reitera sempre que pot, que en aquesta legislatura no pensa fer res per avançar cap a la independència.

Amb aquests situació, us demano, que no dubteu ni un segons més.  Aquest proper diumenge, podrem per fi, aconseguir que hi hagi un partit al Parlament que posi sobre la taula, la necessitat imperiosa per constituir l’Estat Català.

Per això, us demano que si no voleu tornar a començar de zero d’aquí quatre anys, voteu Independència: Voteu Reagrupament

Endavant les Atxes!!

Perdoneu que hagi fet servir aquesta expressió espanyola, però no  he trobat cap equivalència en català. És tracta d’un topic espanyol basat en un fet històric. És el topic que ve a coincidir amb l’estereotip  que es dibuixa en el caràcter nacional espanyol, de ser orgullós, temerari, desafiant , que se’n fot del lo material,  i que menysprea redir comptes.

Però també hi ha l’altre lectura d’aquest topic, és quan hi ha algú que fa grans números pensant-se que tot li sortirà de cara, seguin l’estereotip que abans he esmentat i que els espanyols més reaccionaris es senten tant orgullosos.

L’amic i editor Quim Torra, ha decidit dedicar-se a cor i ànima ha treure de l’oblit una sèrie d’intel·lectuals catalans que la guerra civil i el posterior exili , els va aniquilar intel·lectualment o com a persones. Molts van morir durant la guerra i l’immediat repressió feixista , els que varen sobreviure a l’exili,  la censura imperant durant els 40 anys del franquisme, vam provocar que el seu llegat no fos heretat per  desgràcia nostre, per la classe intel·lectual catalana de la transició. Eren escriptors, periodistes,metges, científics, lingüistes, enginyers, arquitectes, mestres… que havien decidit al llindar del segle XX, fer seva l’Oda del  Joan Maragall i dir Adeu a Espanya.

Aquests intel·lectuals van creure en una Catalunya europea, culta i civilitzada. A on l’orgull, la temeritat i la fatxenderia era vist com un signe d’estupidesa i pobresa intel·lectual.  Una Catalunya europea a on fer números de gran Capitan significava ser un pocasolta o un il·lús. Una Catalunya europea on passar comptes, no només era ben vist, sinó que era considerat un deure moral ineludible. Volien una Catalunya emmirallada amb Anglaterra, Estats Units, Suïssa, Holanda, Suècia o França. A on els valors democràtics estan lligats a l’honradesa i a la dignitat. A on l’austeritat i la modèstia, és el que més és valora dels qui representen al poble. A on el treball ben fet és més apreciat que guanyar diners sense treballar.  A on la paraula donada val més que un paper signat.  A on l’orgull més gran, és poder ajudar anònimament al teu país i sense demanar res a canvi.

Es van anomenar els intel·lectuals que volien la Catalunya impossible. Hi estic totalment d’acord. Per desgràcia aquesta Catalunya que estaven construint els nostres avantpassat  ha esdevingut impossible. Només cal veure el que ha succeït aquests anys amb el Tripartit. Només cal veure que ha succeït aquest estiu. Catalunya és a desgrat meu, una simple regió espanyola. En tots els sentits, intel·lectualment com socialment. Els catalans, siguin o no siguin independentistes, la majoria ha mamat de la cultura tòpica espanyola a on aparentar ser un Gran Capitan, és el que compte. A on, s’aposta per l’aparença  i no es dóna cap valor a l’esforç del treball ben fet. A on la coherència és l’excepció de la regla entre els representants polítics. A on difamar l’adversari polític surt gratis. A on mentir és invertir en el teu futur polític. A on tot s’hi val per aconseguir l’objectiu, sense caure que justament és així com mai s’aconsegueix.

Sota aquesta cultura que ha viscut dues generacions, qui no s’estranya que Catalunya ara estiguem a on estem?

El destí d’una Catalunya europea , culta, civilitzada i moderna, no està definitivament tancat. El nostre destí depèn ,  si d’aquí poc més de deu dies,  tu decideixes fer la Catalunya Impossible en possible.

Ara amb Reagrupament ho tens a l’abast.

El 28 Novembre, no només vota Independència, vota per la Catalunya Impossible. Fem-la possible!!

Vota Reagrupament Independentista

Endavant les Atxes!!

El meu pare quan parlem de política, molts cops em tinc que mossegar la llengua. Si molts de vosaltres, em considereu que sóc vehement quan defenso les meves idees i que sóc dur quan les expresso, imagineu com pot arribar a ser-ho la font d’on ho he mamat. Només cal que sabeu que ma mare tothom l’admira per ser tant bona dona.

Mon pare pot arribar encara ha ser pitjor que jo en aquest sentit, però ell té, una cosa que jo, encara, no tinc. Una pèssima impressió de la gent. Ell a mesura que es va fent vell, es torna més cínic amb la democràcia i la política. Molts cops em diu que la democràcia no és justa amb el qui té els valors de dignitat, responsabilitat i patriotisme. Quan li explico coses del Joan Carretero, molts cops em diu: “Manel desenganyat, el Carretero és un home massa digne per la nostra democràcia. Recorda el que et dic: El vot està renyit amb la dignitat”.

Ahir Joan Carretero va estat a un d’aquells fòrums d’empresaris que encara que actuïn en discreció, si cal saben tocar els fils necessaris per ajudar o perjudicar a les formacions polítiques. Allà va parlar clar i sense fer cap discurs políticament correcte. Joan Carretero, sempre ha demostrat que la hipocresia no va amb ell. I a mi, això m’agrada. Justament tothom que em coneix, em diu que sóc un llibre obert i que d’hipòcrita res de res. Em sento molt identificat amb ell.

Això, té la seva cara bona i dolenta. La bona és que tothom qui et coneix sap que ets una persona que no menteixes i no m’amagues res. Però per l’altre costat, pels qui no et coneixen, a vegades és treuen una mala impressió de com ets. Molt cops es pensen que ets un radical o extremista, o que ets poc flexible i massa seriós. Vaja més o menys igual com es critica al Joan Carretero des de cert fòrums independentistes.

Llegir-ne més »

Aquest cap de setmana llarg he tornat a casa i he tingut la sort de poder viure uns moments emocionants. El dissabte a les deu del matí  hi havia una reunió de coordinadors a Girona, concretament a la Seu de Reagrupament. Era la primera vegada que hi anava. La Seu està excel·lent situada i és gran, amb una sala per fer conferències per 70 persones.

Vaig arribar tard, uns 15 minuts i només quedava un seien lliure. Va ser molt emotiu retrobar-me a tots els coordinadors i els membres de la Junta Nacional. Però també vaig poder conèixer personalment al company de la Vegueria d’Exteriors, l’Albert Marti, després d’estar més d’un any només parlant per Skype. Ens van donar una forta abraçada, com si fóssim amics de tota la vida. L’Albert ha estat durant aquests anys a Mèxic i a Sud-àfrica. Ara està per fi a tornat casa una vegada ha acabat la feina. L’Albert és un patriota com pocs. Ha fet dos conferències a Mèxic, concretament a Mérida – Yucatán i a Guadalajara explicant els beneficis d’una Catalunya Independent. Ara estem preparant un altre conferència internacional amb ell. Aviat la podrem anunciar, una vegada ho tinguem tot lligat. Ell s’encarregarà de tot. També l’Albert està a disposició full time per ajudar a Reagrupament durant aquest mes a la campanya. En comptes d’anar-se de vacances, o començar una altra feina, ha estimar dedicar-se a Reagrupament. Com que és enginyer de telecomunicacions, però també és músic i expert en vídeo, s’ha ofert voluntari a manipular i editar vídeos per la campanya. Albert hi dedica temps i diners per Reagrupament, i ho fa no per cap càrrec ni res semblant. Ho fa perquè creu que Reagrupament és un projecte seriós i creïble.

Però l’Albert no és l’únic company de la Vegueria d’Exteriors que està dedicant el seu talent, temps i diners per ajudar la campanya de Reagrupament. Des de fa unes setmanes, estem treballant en un projecte a on el disseny gràfic és la peça clau. En Miquel Marzabal d’Àmsterdam , expert i professional del màrqueting gràfic, està coordinant un equip de voluntaris experts en disseny gràfic, que també dedicaran el seu temps per a fer-ho possible. Si ho haguéssim de contractar i pagar-ho, el cost seria de desenes de milers d’euros. També és un exemple d’excel·lent de professionals que dediquen hores i diners per Reagrupament. Això només és possible perquè Reagrupament és com és: Un projecte seriós i creïble.

Llegir-ne més »

Digueu-me ingenu però sóc dels que no crec amb les teories conspiratives de què hi ha sempre una mà darrera que està controlant o conduint les esdeveniments.

Això no vol dir que no cregui que hi ha algunes persones o organismes que miren de reconduir els esdeveniments cap al seu favor o fins i tot, hi ha qui intenten provocar esdeveniments que els afavoreixi. Segur que si, però molts dels esdeveniments que es donen, són deguts bàsicament per mi a tres factors:

1)      Les  conseqüències derivades de les accions per aconseguir les necessitats bàsiques que tots els homes tenim gravats als nostres gens. Que es pot resumir amb guanyar més diners i poder.

2)       Una mica d’atzar

3)      El destí que un es va fabricant per les seves accions passades i del nostre caràcter.

Com exemple posaré un de molt recent i conegut: La decisió de l’assemblea del FC. Barcelona de portar al Laporta i l’anterior junta als tribunals per la seva gestió econòmica. Aquest esdeveniment, pot tenir moltes lectures conspiratives. De fet els que estan a SCI, diuen que tot plegat és una maniobra per desprestigiar-lo, perquè es vol dedicar a la política independentista. Però es clar, quan un diu això sembla com si estigués dient que els compromissaris i la junta actual els importés més perjudicar la carrera política del Laporta que la imatge del Barça. Una imatge  del club com també de la nova junta que segur que quedarà tocada sigui quina sigui el resultat final, començant pel seu actual president Rosell.

Per això,  algú amb quatre dits de front pot creure que si no hi hagués unes raons molt fortes , l’actual junta directiva hauria explicat el contingut de la Due Dilligence i haguessin demanat que l’assemblea votés portar al Laporta als tribunals?  Algú creu que tot aquest risc que estan agafant la nova junta del FC Barcelona i que perjudica la entitat  a la que volen reeixir gestionant-la, és només per enfonsar la carrera política del Laporta?  Tot això és degut només perquè el Laporta es presenta per un partit independentista, i resulta que els 20 membres de la nova junta, i la  quasi mitat dels compromissaris, són tots un espanyolistes regionalistes que anteposen el prestigi del club per afavorir uns interessos polítics?

Si us plau, no fem el passerell. Aquí el que ha succeït és  que la nova junta s’ha trobat amb un forat prou gros que hauran d’avalar segons la Llei de l’Esport.  Aquesta llei obliga que els directius avalin un 15% del pressupost de les despeses del darrer any. Cada any han de renovar-lo sinó es genera un 15% de benefici.  El 2003 Laporta, Rosell, Soriano i els altres directius van d’haver d’avalar 20M€ que fou concedit pel Banc de Sabadell i sota un notari que ara és l’actual President del PP català.  Però el 2005 es van vendre els terrenys del club de Can Rigalt i així van aconseguir el 15% de benefici que marca la llei. Aquests beneficis els va permetre seguir cada anys fins ara, sense haver de demanar cap aval. Aquesta venda, recordem-ho, ha donat peu a una querella d’uns socis als tribunals que ha durat fins aquest any.

En aquestes eleccions del 2010 cap dels candidats han hagut de presentar avals perquè segons els comptes presentats per la junta del Jan Laporta, hi havia beneficis. Però si la realitat és que no n’hi  ha, ans el contrari, qui creieu que haurà de demanar l’aval del 15% del pressupost de despeses? En Laporta i l’anterior junta?  Nooo!! , segons la llei, toca demanar l’aval al Rosell i a la nova junta.

No estem parlant quatre duros, estem parlant d’unes despeses del 2009 de 486 Milions d’€ que el 15% representa 72,9M€ (12.129 Milions de pessetes!!). Dividits entre 20 membres toca per cap un aval de 3,65M€ (606,5 Milions de pessetes). Ja cal que tinguin moltes propietats, negocis i dipòsits la nova junta per poder obtenir un aval d’aquesta quantitat d’un Banc. A més penseu que normalment el Banc que finalment els avali, els hi cobrarà un 1% de comissió anual. Això representarà 36.500€ anuals que repartits per 12 mesos, toca a pagar 3.041,6€ cada mes!!. Recordem que tot això serà cada any mentre no aconsegueixin un 15% de beneficis.

No creieu que això si que es realment un argument de pes perquè l’actual junta estigui agafant aquests riscos de perjudicar al Barcelona, de dividir el barcelonisme i la imatge de ser ells,  els primers de portar als tribunals l’anterior president.  Pagar més de mig milió de pessetes cada mes d’interessos són molt diners. A més , estic segur que a més d’un es cagarà amb tot quan pensi que està pagant part de les festes regades amb xampany francès del Laporta. Potser més d’un amb més rabia  perquè no va poder-hi ser allà per gaudir-ho ,-)

L’actual junta directiva, independentment del color polític que tinguin, segur que li tenen jurada al Laporta. No li perdonaran res i seguiran fins al final, per mirar d’aconseguir que sigui Laporta i la seva anterior junta que paguin el que es pugi demostrar als tribunals, per així poder disminuir les despeses i recuperar part o l’aval sencer que hauran de demanar.

De fet el Sala i Martín, ja ho va insinuar a un article al Juliol que la nova junta del Rosell estava mirant de moure ingressos de la temporada anterior cap a la nova  i despeses de la nova cap a l’anterior per inflar les perdudes passades i disminuir les que es generarien en aquesta nova temporada per baixar  els avals de la nova junta.

Arribats a aquesta situació provocada simplement per una qüestió monetària i no pas política, comencen alguns a aprofitar-se’n per afavorir els seus interessos polítics. En aquest sentit, segur que certs dirigents polítics, segons el seu tarannà ètic, mirant de posar-hi sal a la ferida perquè perjudiqui més a la carrera política del Laporta. Però tampoc Laporta és queda amb els braços creuats. Com a advocat, utilitzarà totes les armes que tingui a la seva mà per sortir-ne el més ben parat possible. Un exemple la de posar una querella contra Rosell i la nova junta.

En aquest sentit, també trobo ben normal, de fet és de manual polític, mirar de fer veure a la opinió pública que tot és un simple complot polític, orquestrat per ERC i CiU, contra la seva persona perquè és un rival polític d’aquests partits. Té tot el seu dret i seria ben estúpid si no ho fes. Si aconsegueix l’acta de diputat, té immunitat al menys durant 4 anys. Potser això explica les preses del Rosell i la nova junta en posar-li una denuncia abans de les eleccions. Penso que la immunitat només val per les denuncies i investigacions mentre ets diputat. No sé si quan Laporta aconsegueixi immunitat parlamentaria, la denuncia del Rosell  s’arxiva o no es pot tramitar.

Altres esdeveniments com l’aparició de SCI del mateix Laporta conjuntament amb Tena i Bertran, que ha provocat la divisió i també cada dia més una fractura evident entre el potencial  electorat independentista, té també lectures conspirarives. De fet, prestigiosos catedràtics, professors universitaris, politòlegs, historiadors de prestigi, i darrerament empresaris independentistes, no dubten  de dir que tot plegat és un torpede contra el independentisme representat per Reagrupament i perpetuat per l’establishment polític català que no volen que hi hagi cap canvi significatiu al nou Parlament.

Jo, dins de la meva modèstia i sense ser ni molt menys cap eminència acadèmica, ho dubto. Penso que és un cas similar a l’anterior que he explicat. Però tant li fot. Sigui quina sigui, l’origen de tot plegat, tant el primer cas com aquest segon, el qui surt perjudicat és Catalunya.

Però com que no puc fer-hi res de tot el que ha succeït aquest estiu, el que no faré és lamentar-me i donar-hi més voltes, sobre si això és o no és una conspiració contra Catalunya.

Però és que a més, considero que no ajuda gens pensar-hi. No ajuda, perquè el maquiavelisme  d’una teoria conspirativa et fa a vegades a reaccionar també d’una manera simple i visceral. Això retroalimenta l’espiral de retrets provocant més divergències entre nosaltres i fa més difícil la conciliació que en un moment o altre s’haurà de produir, sobretot entre els que som de les bases i no tenim cap més objectiu que aconseguir la independència.

Per tant, jo dic teories conspiratives? no gràcies.

Ara bé, això no vol dir, que un no pugi criticar als companys que jo penso que s’equivoquen. Criticar amb respecte, i arguments malgrat sigui amb vehemència com acostumo a fer, penso que no és pas dolent. Jo prefereixo ser criticat abans que sigui obviat. I no tinc cap problema en reconèixer que m’ equivocat. És el primer pas per millorar i potser, l’única manera que els catalans podrem aconseguir un dia ser lliures. Però això és l’argument per un altre article.

Endavant les Atxes!!

Com alguns ja sabreu, existeix un diari digital escrit per blocaires independentistes que l’han batejat com Absolut Mas. Com molt bé deixa clar el títol, es tracta d’un portal a on escriuen blocaires independentistes que aposten absolutament per l’Artur Mas com a President de la Generalitat. Diuen que com a independentistes el vol “util“ és votar al Mas, absolutament.

Deixant de banda la incongruència que hagin uns independentistes recolzin absolutament a un líder d’una coalició, Convergència i Unió, que ha dit per activa i per passiva que no és independentista, voldria fer una reflexió sobre el fet que segur que Artur Mas serà absolutament el proper president de la Generalitat, sense dubte.

Si mirem les darreres enquestes que ha fet els mitjans de comunicació podem veure una forquilla per cada formació política.

CiU                             61 – 67

PSC-PSOE                 31 – 37

ERC                           12 – 15

PP                              12 – 16

ICV                            09 – 12

C’s                              00 -  04

RI                                00 -  03

SCI                             00 -  03

Com es pot veure CiU frega la majoria absoluta que és de 68 escons. No seria estrany que l’obtingués donat el fracàs més estrepitós en tot els sentits d’aquest segon Tripartit. Però si no hi arriba als 68 escons i fem diferents combinacions per impedir que CiU no governi, sense comptar el cas que tots els partits es posessin d’acord, veiem que Artur Mas té absolutament assegurat la Presidència.

Possibles coalicions contra CiU:

Està clar que cap d’aquestes dues combinacions que podrien impedir que Artur Mas sigui el proper president. Cap obtindrà la majoria absoluta que és de 68 escons. En el millor dels casos el tripartit podria arribar a obtenir 64 escons, cosa que no s’ho creu ningú. Us imagineu que després de tot el que ha succeït a Esquerra, Puigcercós obtindrà 15 escons?  O que Montilla i Iniciativa obtindran els mateixos resultats amb 37 escons i 12 escons respectivament?. No és dóna que ERC, PSC-PSOE i Iniciativa obtinguin 64 escons en una enquesta. Només si agafem el millor resultat de cada formació en totes les enquestes. Estic segur que ara per ara és impossible  que el tripartit obtingui més escons que els que obtingui CiU.

Tot i així CiU amb 61 escons que li dóna el pitjor resultat, podria obtenir el suport de Reagrupament que s’ha compromès què, si ha de triar entre Montilla i Mas, votarà al Mas (que no vol dir que facin mai cap pacte de govern, com no s’ha cansat de repetir el Joan Carretero). Però en el cas que no obtingués el vot de Reagrupament, sempre Mas podria governar en minoria com va fer Pujol a les darreres dues legislatures, el 1995 amb 60 escons i el 1999 amb 56 escons.

Ara bé, CiU té moltes altres possibilitats abans de governar en minoria:

Taula de combinacions que CiU pot explorar:

Com podeu veure CiU té sempre la majoria absoluta en qualsevol pacte que faci amb qualsevol d’aquests tres partits: PSC, PP i ERC. I només en el millor dels casos amb RI o SCI. El mateix si ho fes amb ICV o C’s, però no ho he posat per ser molt antinatural i per tant quasi impossible.

Que succeeix amb Reagrupament i Solidaritat. Bé en aquests casos si aconsegueixen passar el 3% mínim de vots a la demarcació de Barcelona, tenen molts números d’obtenir 3 o 4 escons. Si obtenen més, si volguessin hi ha més possibilitats de poder pactar amb CiU per ajudar a aquesta arribar als 68 escons. Per exemple si Laporta té 8 escons com ell mateix s’atorga a la seva enquesta cuinada i pagada per ell, podria pactar amb CiU en el cas dels pitjors (61) dels casos i superar sense problemes als 68 escons. Potser perfectament factible que passi. Laporta només diu que no pactaran amb un govern que no estigui disposat a proclamar la independència durant tota la legislatura. El Dret a decidir sense límits que Mas proclama, és un comodí que permet perfectament dir que s’està treballant per proclamar la independència sense dir-ho expressament.

Reagrupament ha dit , a part del que he explicat abans respecte a la tria entre Mas o Montilla, que no farà cap pacte de govern si no és per proclamar la independència al Parlament en un termini breu (com a molt 6 mesos). Però també hi posa com a condició la votació al Parlament (amb el debat conseqüent) de la Constitució de Catalunya, aprovar una nova llei electoral amb circumscripcions petites d’un sol escó escollits per llistes obertes i com a tercera condició innegociable, una regeneració política amb una llei de bon govern a on s’especifiqui les limitacions de dos mandats pels càrrecs públics , la transparència en la gestió publica, incompatibilitats…etc. Això és molt difícil que sigui acceptat per CiU ( i per la resta dels altres partits). Abans Artur Mas s’agafarà a qualsevol altra combinació. Penso quasi segur que CiU si no obté la majoria absoluta està pensant en pactar amb qualsevol altre partit o governar en minoria, que abans que amb Reagrupament.

En aquest sentit hi veig moltes possibilitats que CiU acabi pactant amb ERC. L’exigència d’un referèndum és  perfectament assumible per l’Artur Mas, encara que ara digui que no. Entra perfectament amb el comodí pel dret a decidir sense límits. Al cap de 3 o 4 anys, sempre és pot trobar qualsevol excusa per dir que no es pot fer (igual que a Escòcia) i que ho posposen per la propera legislatura. Desprès ja veurem. Qui dia passa, any empeny!!.

Pactar amb el PSC-PSOE també és factible. Montilla però, haurà de deixar-ho i no participar al nou govern. Els sectors més catalanistes del PSC-PSOE deuen estar somiant amb aquesta possibilitat, junt amb el sector més espanyolista de CiU. Sempre hi ha l’excusa de la crisi econòmica per fer-ho servir com a argument per pactar-hi. Cal un govern fort!, diran. I la temible sociovergència podria ser real.

En canvi veig poques possibilitats que pacti amb el PP, d’entrada. Crec que Artur Mas no ho farà perquè el preu seria massa alt per CiU. Però no descartable si el PP necessita els vots de CiU al congrés de diputats. Sempre hi ha l’excusa de què gràcies això podrem obtenir un succedani al concert econòmic. Recordeu que Mas, ha dit que el concert no ho demanarà a partir del 2012, és a dir, després de les eleccions generals espanyoles. Perquè serà?

La conclusió és que Mas serà absolutament segur el President de la Generalitat. Totes les combinacions ho diuen. Sense dubte, tal com es pot veure, absolutament el vot a CiU per part d’un independentista serà el vot més “inútil“ que es podrà fer. Al menys que un digui que és independentista però alhora de la veritat no tingui la independència com a prioritat.  Per desgràcia n’hi ha molts així a Catalunya!!.

Perdoneu si algú és sent ofès, però per mi, donada la situació d’emergència nacional, en tots els sentits, social, econòmic, d’identitat i cultural, a la que es troba la nació catalana, no tenir com a prioritat màxima la independència és absolutament ser un irresponsable, per no dir estúpid. Però és clar, aquesta és la meva modesta opinió.

Endavant les atxes!!

Nota: Pels qui teniu blogs i voleu donar suport a a l’opció més segura que voti per la independéncia, podeu apuntar-vos al reagrupador de blogs per la candidatura de Reagrupament Independentista www.araindependencia.cat

Vaig començar tard a practicar l’esport de la bicicleta. Ho vaig fer als 32 anys per recomanació dels metges. Recordo com si fos ahir,  a l’hospital de Calella, quan després de l’operació el metge cirurgià que em va recompondre com va poder  els lligaments al que quedava de la ròtula,  em va mirar amb un somriure complaent quan li vaig dir que volia corre la cursa del poble: “Oblida’t de corre, si vols caminar com una persona normal, fes bicicleta”.

Encara no feia una setmana que havia patit un accident de moto que m’ha marcat la resta de la vida. Vuit costelles trencades, l’escafoide i l’ombro trencat , genoll esquerra amb ferida oberta i amb mitja cassoleta perduda per l’asfalt i l’estrabisme post traumàtic a l’ull dret. Però podia estar content que havia sobreviscut al xoc contra la caixa d’un camió que es va aturar a on no m’esperava quan anava a 90 quilometres per hora.

Després de passar un mes a l’hospital, vaig haver de passar pel fisioterapeuta per recuperar el genoll operat. Cada dia el mateix ritual. Una hora d’exercicis i corrents elèctriques i després a la sala de tortures. En una llitera a una habitació a part, per no espantar amb els gemecs als altres pacients, el fisioterapeuta mirada de doblegar-te el genoll. El dolor era tant fort, que era impossible no cridar més d’un cop. Al cap de tres mesos de tortura, només sentir la veu del torturador que em cridava per la sessió, ja se’m posava la pell de gallina. Les darreres setmanes, no vaig avançar ni un centímetre. El dolor que ja sentia fins i tot abans d’entrar a la sala de tortures, em bloquejava.

Per sort, al final quan estava a punt d’abandonar , un dia em vaig llevar maleint la meva covardia i untat amb un tub de voltaren, a casa vaig posar el sofà i amb el genoll enlaire vaig començar a doblegar-lo mentre em cagava amb l’os pedrer. Encara no sé com les veïnes no van cridar a la Policia.

A la tarda, a la sala de tortura el sàdic va fer un gemec, no de dolor, sinó de plaer. Vaig doblegar  quasi tot el genoll. En un dia havia fet més que durant el darrer mes. Al cap d’una setmana, havia aconseguit doblegar el genoll fins tocar a la natja. Tres mesos vaig necessitar.  El darrer dia, el fisioterapeuta em va confessar que havia estat a punt de donar-me per inútil.

Malgrat tenia l’alta mèdica, el genoll em feia mal cada hora, cada minut, cada segon. Només quan dormia no el sentia. De fet sabia que no estava somiant perquè sentia el dolor. Era com una cremor. Com si algú te estès clavant un ferro roent a dins del genoll.  Baixar escales era una tortura i si podia fer quatre passes corrents, el genoll inflat com un tomàquet.

Just a les festes del poble fou quan havia estat donat d’alta. Però jo mateix no em vaig veure ni en cor de fer un quilòmetre de la cursa popular que en tenia dotze. La meva promesa que m’havia fet a l’hospital no la vaig poder complir. Vaig maleir el dia que vaig agafar la moto.

Fou culpa meva l’accident de moto?. Doncs si, però fou un error de confiar que el camioner no s’aturaria a on no tocava  i no pas una imprudència meva. O no?. O potser si que havia estat una imprudència meva. Tant li fotia, ara. El fet era que tenia seqüeles per tota la resta de la vida.

Em sentia molt desgraciat perquè em vaig adonar-me que ja no podria ser el mateix que abans. Fins aquell dia, sempre havia pensat que tot tenia remei. Però l’accident de moto havia estat el punt d’inflexió. Ara amb el genoll estava clar que mai tornaria a ser com abans, no només per la cicatriu de 20 centímetres que recorre de dalt a baix el genoll, sinó pel dolor persistent que cada dia et roeix per dins.

Vaig adonar-me del que significava fer-se vell. Per desgràcia ho vaig entendre als 32 anys. De cop. Sense temps d’estar preparat.

Sempre recordaré  quan a casa, a tot drap sento per primer cop com el Lluís Gavaldà canta “Pantalons curts i genolls pelats”. Aquesta cançó em va destrossar el cor i vaig plorar com un infant. El meu imaginari món d’eterna joventut es va enfonsar per sempre.

Després d’unes setmanes desorientat i deprimit, un dia, igual com aquell que vaig decidir no deixar-me doblegar pel dolor per així poder doblegar el genoll, vaig decidir vendrem car la meva derrota irreversible contra la vellesa prematura. No podia ser!. No em creia que el dolor del genoll hauria de ser per tota la vida.

Vaig comprar una bicicleta i vaig descobrir tot un altre món de joventut. Vaig descobrir els boscos del Montnegre, les valls del Vallmanya i els camins oblidats de l’Hortsavinyà. Vaig sentir-me jove, fins i tot, més que abans. Al cap de dos anys de pujar la serralada del Montnegre,  Mont Barbat, Cadiretes i Montseny, un dia vaig llevar-me i al cap d’uns minuts , vaig sentir una cosa estranya: El genoll no em feia mal!!.  Feina temps que el dolor anava a menys, però hi era sempre. Ara ja no el sentia. Dos anys, sentint dolor i ara per fi em sentia lliure.

Aquest any molts independentistes hem patit una gran sotragada. Ens havíem fet a la idea que podríem tenir al Parlament una força política independentista que provoqués el inici del procés cap a la llibertat de la nostra terra.  Quan semblava que teníem tot a favor, de cop quan menys t’ho esperes, es produeix un accident que et fa adonar-te que  segurament no serà així.

És culpa nostre?. Doncs si, però ha estat un error de confiança de la bondat d’una persona. Qui podia preveure que aquesta persona fes el que ha fet si realment tenia en ment la independència per sobre de qualsevol altre cosa?. Per mi és massa inversemblant pensar que acabés fent el que ha fet. Podrien haver fet més per impedir-ho?. Si, o potser no. Jo ho dubto. Però és igual, el fet és que el mal ja està fet i ja hem perdut dos mesos parlant massa de l’accident.

Que hem de fer els independentistes ara?. Maleir-nos per la manca d’unitat i sentir un dolor permanent i amarg els propers 4 anys quan veurem que els regionalistes continuen al Parlament com si res passès?

Està clar que podem plorar per la manca d’unitat.  Però ens hem d’espavilar. Queda poc temps.

Eixuguem-nos les llàgrimes per la manca d’unitat d’una vegada i aixecar-nos ràpidament de l’asfalt a on hem caigut, per continuar lluitant amb totes les forces que tenim. Queden un mes i mig pel primer pas cap a la independència. Només depèn de nosaltres que així sigui.

Endavant les atxes!!

Nota: La setmana passada havia escrit un article sobre la més que probable majoria absoluta o quasi de CiU que apunten totes els enquestes per les eleccions del 28N. Però com que l’Enric Canela va publicar la setmana passada un article sobre el mateix tema, i com que no haurà cap canvi de tendència, per desgràcia, als propers dies, he decidit publicar-lo per més endavant.

No sé si algun cop heu vist els debats que és dóna a segon Parlament més antic d’Europa (el  primer va se a Catalunya, que consti)? Doncs us ho recomano que algun dia mireu la BBC.

Al Parlament Britànic, a part de que es asseuen en un seients molt junts  sense taula , el partit del govern i l’oposició estan mirant-se de cara i amb molt poc espai entre ells. Les critiques son constants i molt cops són ferotges, però malgrat que algun cop fan escarafalls picant de peus al terra o aplaudint fortament mentre criden, sempre hi ha un respecte mutu i cap d’ells no dubte que l’altre és un patriota britànic com ells mateixos. Si llegim els diaris britànics, alemanys o francesos,  hi ha articles freqüentment molt crítics amb els seus polítics. No passa rés.

En qualsevol àmbit cultural , social o empresarial, tothom sap que sense critica no es pot millorar, però en política és encara pitjor, sense critica el que hi ha és una dictadura.

Des de fa temps que veig en la política catalana un doble raser alhora d’avaluar o criticar certes opcions polítiques. Trobo infantil per exemple que es critiqui la crítica entre partits o opcions polítiques catalanes. Però encara pitjor si és entre opcions independentistes. Per què un no pot criticar a una opció política? A on està escrit que no és pugi fer. Per què ha de ser dolent?. Fa uns mesos en aquest mateix bloc, ja vaig escriure un article al respecte: Pell fina. Però avui he volgut estendre’l una mica més, amb aquesta reflexió sobre la manca de cultura política que jo entenc que tenim els catalans.

Aquesta actitud de tenir por a la crítica, jo diria que és predemocràtica i demostra que els catalans tenim molt poca cultura política. Potser és degut a la poca autoestima o als més de 300 anys de no tenir cap Parlament sobirà. A vegades sembla que els catalans voldrien que tots anéssim units mentre mostrem un amor fraternal i cantem kumbayà Dèu meu agafadets de la mà!

Mentre els unionistes, siguin catalans o espanyols, no paren de criticar-se, i a vegades tot sigui dit,  sense gaire respecte entre ells, quan els catalans independentistes gosem fer-nos una critica, encara que sigui amb arguments i amb respecte, renoi, ja et titllen de poc patriota i de sectari. Ja surten amb que no ho has de fer, que t’has de dedicar a criticar a l’enemic , etc… Sembla com pel fet de que un s’autoanomena independentista ja hauria de tenir bula papal entre la resta dels independentistes.

Que no veieu que mentre no aprenguem ha acceptar les critiques entre nosaltres, mai tindrem prou informació per poder triar i per tant optimitzar la millor opció per aconseguir el nostre objectiu?

Que penseu que a succeït a Esquerra que ha fet que passes d’obtenir més de 600.000 vots a ara que en prou feina traurà una mica més de 200.000 vots segons totes les enquestes?. Si dins d’aquest partit s’ha hagués acceptat la crítica de l’actuació de la seva direcció que va fer  Joan Carretero, segur no que passaria aquest desastre electoral. Si en comptes d’acceptar accentuar la vesant independentista tant o més que la ideològica, com una proposta per millorar el partit,  i no pas tancar-se en banda com ho van fer, insultant-lo  i  al final invitant-lo a que marxés quan li van obrir un expedient disciplinari, estic segur que ara la tessitura seria un altre. Cal recordar que l’expedient i la baixa de militància fou motivat justament per proposar que ERC liderés una candidatura unitària que proclamés unilateralment la independència al Parlament. Estic segur que si haguessin acceptar discutir la proposta critica amb l’estràtegia d’aquell moment de l’executiva liderada per Puigcercós i haguessin deixat als militants , amb debat obert i crític, escollir obertament si ERC ho havia de fer , ara estic segur que els independentistes estaríem a punt d’aconseguir  un milió de vots. Només cal veure aquesta noticia per adonar-se de la magnitud de la tragèdia que va provocar la decisió de l’executiva del Puigcercós d’expulsar al líder  Reagrupament.

Gràcies a aquesta manca de cultura política d’acceptar la critica, un any i mig més tard, ens trobem amb una altra tessitura. En aquests moments hi ha dos opcions que teòricament persegueixen els mateixos objectius. Dic teòricament perquè una, la Solidaritat Catalana per la Independència, encara ha de fer i aprovar el seu programa electoral. Però si fem cas a les declaracions dels seus líders, sembla que han copiat fil per randa el que Reagrupament Independentista porta explicant des de fa un any i mig.

Per poder discernir quina és la diferència entre una i l’altre, un elector necessita a part de la informació que li pot oferir cada opció, sentir les diferents opinions critiques des de cadascuna de les opcions, per poder triar a quina votarà. Amb respecte és clar, perquè qui no ho faci, potser perdrà  la confiança del qui potser volia votar-lo.

Els dos projectes tenen les seves diferències i sinó es pot explicar bé quines són, sense caure amb el insult fàcil, la majoria dels electors que no tenen temps ni ganes ni humor per llegir-se els corresponents programes electorals , acaba pensant que tot és una qüestió de personalismes. Doncs no. Com molt bé va explicar el sempre lúcid Salvador Cardús amb el seu article fa una setmana “No va de personalisme”, hi ha prou diferències entre ambdós projectes per adonar-se perquè són diferents. Seria bo, que un intel·lectual proper a SCI, també critiques a Reagrupament. Ambdós opcions polítiques haurien d’acceptar-les i donar-lis la corresponent rèplica. Així tothom podrà comprendre millor qui és qui.

Això és la democràcia i mentre no acceptem que així sigui, el independentisme sempre acabarà barallant-se  i dividit irreversiblement. Ho farà perquè com que no es podrà confrontar-les diferents opcions d’una manera crítica, amagant els draps bruts dins de casa,  la més demagògica, la que té menys escrúpols en mentir,  tindrà potser la més possibilitats de guanyar. Amb aquesta selecció, els catalans mai tindrem una força prou sòlida i competent per poder fer front al repte tant difícil com és aconseguir alliberar-nos dels espanyols.

No es pot pretendre que no hi hagi critica entre les diferents opcions independentistes. Això és immadur, infantil i predemocràtic. Sempre que hi hagi més d’una, haurà encara que no és vulgui, critiques. Millor que aquestes critiques siguin obertes i de cara. Sense manies i pors. Hem d’aprendre amb respecte a discutir i criticar-nos cadascú com ens plagi, així si, si pot ser millor amb educació, perquè així tots podrem tenir una idea més fidel de qui és cadascú i sabrem a qui li podrem dipositar la confiança del nostre vot.

Endavant les atxes!

Nota: Ara bé, si un no vol que no hi hagi la possibilitat d’haver de criticar-nos entre els independentistes hi ha una solució. Mirar de que només hi hagi una sola opció que tingui el mateix programa, full de ruta i objectius.  En aquest sentit, si això no és possible aleshores que cadascú escolti i llegeixi les critiques de cada costat perquè no ha estat possible i amb aquesta informació, trií a qui vol votar si per a ell, això és el més important.

Durant molts anys, des dels finals dels 80 fins el 2003-2004, l’històric partit republicà de Macià i Companys havia anat aglutinant, amb més penes que gloria, el vot independentista.

No va ser fàcil. Jo mateix vaig haver de patit moltes frustracions quan sembrava el vot per la independència durant tota la dècada dels 90. Recordo les dificultats per omplir els  actes que he organitzat al poble, portant al Jordi Portabella o el malaguanyat ,Francesc Ferrer i Ginorés. Molts cops per aconseguir que fóssim una vintena, havia d’omplir-los amb amics i parents. He perdut el compte de sopars i reunions interminables a on eren quatre gats de sempre i a més, havies d’animar a més d’un perquè estaven deprimits pels mals resultats que obteníem elecció rere elecció. Era com sembrar al desert.

Recordo com era de difícil convèncer a molts companys catalanistes de la feina o del poble, que votessin per la independència, que votessin ERC. Molts no la veien factible la independència mai i altres ja els hi estava bé la Generalitat governada per CiU. N’hi havia, però encara de pitjors, eren els que  deien que això del nacionalisme o independentisme era un „cuento“ inventat pels burgesos catalans per mantenir entretinguts al poble treballador. Era per fotre-se un fart de riure si no fos que el panorama era per plorar del desolador que era.

Recordo també que al vespre de les eleccions al Parlament, després d’haver estat tota la setmana batallant a la nit per col·locar les pancartes i els cartells als millors llocs,  per no estar sols a casa cansats i deprimits pels pocs resultats que recollíem, ens reuníem al local del partit o casa d’un company. Allà ens donaven anims entre tots i sempre que podíem obríem una botella de cava. Qualsevol  excusa era bona. Si podíem superar al PP, l’eufòria es desarmava. Amb això ja ens donàvem per satisfets.  Molt poques victòries varem gaudir els 80 i 90.

Ser independentista aquells anys era més una qüestió de fe. Ni el més obtimistes de nosaltres pensavem que podríem guanyar cap elecció. La independència era com Itaca. La cançó del Lluís Llach el nostre credo.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades…

Però vet a aquí que a tombar el nou segle,  tota aquella feinada va acabar donant el seu fruit. El 2003 la candidatura d’ERC va aconseguir més de 540.000 vots amb 23 escons. Érem la tercera força i quasi el doble d’escons que el PP. Increïble!!. A més teniem la clau del govern de la Generalitat. No us podeu imaginar el sentiment d’eufòria que teníem els independentistes. Per aquells temps ningú dubtava que ERC era l’única alternativa seriosa que podia aconseguir fer quelcom per la independència de Catalunya. No sabíem com, però sabíem que estavem arribant per fi a un port.  Es parlava que el 2006 obtindríem 1 milió de vots i que abans del 2010 ja hauriem arribat a Itaca.

Però per desgracia el port a on els dirigents d’Esquerra van decidir que ens havíem d’aturar-nos, humit per una pluja fina,  va emmalaltir a molts guerrers  i va acabar podrint el vaixell. Poc a poc Itaca va deixar de ser la prioritat de capità i els oficials.

Uns quants que sabíem cap a on havia quedat Itaca, vam impulsar  un reagrupament d’indenpendentistes dins d’ERC. La idea era la de tornar-nos a agrupar tots els que havíem vist com arribar-hi,  per mirar d’arreglar el vaixell i tornar a la mar . Molts que havíem viscut la travessia els 90, sabíem que si no sortíem a la mar,  perdríem tot el que havíem aconseguit fins arribar a aquest port. Per desgràcia no va ser possible. La capacitat de manipulació i de joc brut esgrimit pels qui „tot s’hi val“ per aconseguir els objectius, i la desconeixença dels que no saben que és sembrar pel desert, van fer guanyar al Puigcercós-Ridao (tot sigui dit, amb la ajuda expressament o no de l’Uriel Bertran).

Però Joan Puigcercós no va tenir prou amb guanyar, si no que a més a més, fa foragitar als qui volíem tornar a la mar per recuperar el rumb correcte.  Ara les darreres enquestes confirmen que Esquerra tornarà al desert d’on havia sortit aviat farà deu anys .Quina pena que tot apunta que el vot independentista el 2010, sumant totes les candidatures possibles, no arribarà ni a la meitat del que es va obtenir el 2004. Però no és que ara s’hagin perdut aquests vots. Ja fa anys que molts van baixar del vaixell per la ferum de podrit que feina.

El que no comptava  Puigcercós i companyia,  era que a la societat catalana hi ha cada dia més independentistes que no estan disposats a pactar governs amb els espanyolistes amb l’excusa que “ perdonin les molèsties estem construïm l’Estat propi”. Ja ningú s’empassa que la pluja fina o el patriotisme social, servirà per aconseguir més independentistes. Ningú és creu que el PSC-PSOE són catalanistes i encara menys ajudaran a que Catalunya esdevingui sobirana.

Gràcies als nacionalistes espanyols tant d’esquerra o que dreta, ara no cal convèncer als catalans que la independència és millor o potser l’única solució pel progrés de Catalunya. Ho sap fins i tot el propi Montilla, malgrat no pugi ni vulgui reconèixer-ho. Ara el que volem els cada vegada més nombrós nombre de catalans és que al Parlament hi hagi uns diputats disposats a votar per la independència. Però també estan farts de tanta corrupció i partidisme. Volem la regeneració política perquè sabem que justament és això és el que ha fet equivocar de rumb a ERC i ha embarrancat el vaixell al port humit i fred de la corrupció colonial. No volem que d’aqui quatre anys ens trobem igual que ara, un Parlament que teòricament hi ha 21 diputats independentistes que actuen igual com els 25 disputats socialistes catalans a Madrid, és a dir, només ho són de nom i no pas pels fets.

Per sort, Reagrupament Independentista no té problemes per omplir els centenars d’actes està fent per a tots els pobles de Catalunya, tal com jo em trobava als finals dels 90 amb ERC. Ara l’’ambient que es respira és semblant als dies previs a les eleccions del 2003, quan ERC estava a punt de fer el salt amb 23 escons. Però no serà fàcil poder vèncer l’establishment que impera la societat política catalana. Els mitjans de comunicació de masses i l’ambició personal d’alguns, ho estan posant difícil.

Amb tot, malgrat tots els atacs rebuts per dintre i per fora, malgrat les opes hostils, malgrat les enquestes cuinades que fomenten la divisió i confusió i sobretot malgrat els lladres de programes electorals, el nou vaixell de Reagrupament Independentista està reben prou mostres de suport per a tot arreu a on es presenta,  que indiquen que tot el sembrat i llaurant aquests anys, acabarà donant el seu fruit. Tenim la bodega plena de menjar i tornem a estar a punt per partir cap Itaca.

Per això cal que tots els independentistes no dubtem més si hem d’esperar aquell o l’altre. Tampoc es pot dubtar si continuem amb el vaixell embarrancat o amb aquell vell i gros transatlàntic que no sap mai quan salparà. Ara toca embarcar amb el nou vaixell ple de guerrers de Reagrupament, de Suma Independència i del Bloc Sobiranista Català.

Ara toca votar a la candidatura de Reagrupament Independentista. Si ho fem, aconseguirem sortir del port i a navegar de nou cap Itaca. Els vents ens son favorables i el poble ens ho demana.

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!!

Itaca ens espera!!

Endavant les atxes!!

Com vaig dir a la primera part les enquestes a Internet són molt poc fiables i no crec amb elles. Però a partir de l’excel que he rebut de aquesta web que fan projeccions dels escons per al Parlament , m‘ha servir per jugar una mica i així poder treure conclusions de com afecta l’aparició d’una o dos noves forçes al panorama actual.

A la primera part vaig fer una projecció a partir d’una enquesta a Nacio Digital, la darrera enquesta de la Vanguardia i aplicant el seus resultats a la bosa de 500.000 abstencionistes sobiranistes de les eleccions del 2006.  El resultat va ser:

Aquesta segona part, em centraré  com seria si Rcat i SCI anessin junts i després si es sumés ERC.

M’agradaria que quedés clar, que el més important no són els escons que poden sortir d’aquest exercici , ja que les dades que em baso no tenen cap fonament estadístic ni encara menys electoral. Però serveix per veure qui són els principals beneficiaris de què no hi hagi una sola candidatura independentista.

Llegir-ne més »

Les enquestes a Internet són molt poc fiables i no crec amb elles. Fa uns dies em vaig inscriure a un web que fan projeccions dels escons per al Parlament per aquestes eleccions. Malgrat no em fio ni un pel que aquestes projeccions siguin serioses, he vist que si envies un comentari per participar et donen una plantilla d’Excel perqué pugis fer tu les teves projeccions. La plantilla, que per cert és molt completa,  et calcula els escons a partir d’escriure el % de suport que creus que podrien tenir cada candidatura segons cada circumscripció electoral. També et dona el cens del 2006 així com el % de vots de les anteriors eleccions. Realment és molt complet.

La darrera projecció que han publicat donen alguns escons a RCat, segons diuen a partir de la darrera enquesta de la Vanguardia i dels seus càlculs interns que fan d’altres enquestes. Interessant, però no estic molt segur que així sigui. Penso que ara per ara, la divisió provocada per Laporta amb la proposta de SCI, no dona per ser optimistes de moment. Potser més endavant.

Però no volia parlar d’aquestes projeccions que fa aquest web. El que voldria explicar-vos avui, és sobre els escons que teòricament tindrien les diferents opcions polítiques independentistes quan he aplicat a la plantilla d’Excel que he rebut, els % de suport que l’enquesta de Nació Digital de fa tres setmanes. Lógicament he fet unes correccions perquè l’enquesta de ND era global i està clar que el públic que llegeix aquest diari és un públic independentista. Sóc totalment conscient que el que he fet és un simple divertiment i no té cap valor.  Però ostres no sé perquè, però el meu instint em diu que la cosa podria anar per aquests camins.

Llegir-ne més »

Després de la mort del darrer dictador feixista d’Europa, els catalans ens van enredar amb l’estatut d’autonomia. Molts catalans hi varen caure de ple. El primer de tots vas ser el President Pujol. Aquest metge  mai va exercir com a tal, sinó més aviat com un anestesista que va adormir les reivindicacions sobiranistes dels catalans durant 23 anys amb el seu “Ara no toca”. Després van venir els socialistes catalans que van entabanar als independentistes que podrien fer un Estatut d’estil federal. Uns independentistes que quan van tocar “cuixa” van quedar “enganxats” a ella fins l’extrem d’oblidar-se que ho són.

Amb 7 anys de tripartit i a la incompetència dels seus dirigents, el somni d’una Catalunya plena dins d’Espanya s’ha trencat de cop. Potser aquesta és l’única aportació positiva, encara que involuntària, per la independència dels independentistes institucionals. Si el Tripartit hagués estat la meitat d’eficient dels pitjors dels govern del Pujol, potser ara encara no tindríem la sentència del TC i molts seguiren somiant anestesiats amb  l’opi emanat d’una Espanya de les autonomies. Per sort, no ha estat així. Com més aviat tots els catalans siguin conscients que no hi ha cabuda una Catalunya diferent a una Murcia o Extremadura dins de l’Estat d’Autonomies més a prop d’un Estat català estarem.

Però encara hi ha algunes veus que miren d’entabanar-nos amb les possibilitats d’aquest marc polític espanyol i fins i tot, alguns s’atreveixen a comparar-lo amb l’Alemany. Doncs avui em prenc la llibertat de reproduir-vos l’article que ha fet la companya de la Vegueria d’Exteriors que viu a Munic a on és professora de la universitat. L’Anna Ginestí va escriure aquest article arran de la constatació que és molt difícil explicar als alemanys la nostra reivindicació. Una cosa que ja he viscut personalment i ho vaig explicar en aquest article ja fa quasi dos any.

L’Anna fa un anàlisi comparant el marc polític alemany federal amb l’autonòmic espanyol. Podeu trobar l’escrit original a la nostra web multilingüe www.exteriorsreagrupament.cat, a on  també hi ha la versió en alemany.

Llegir-ne més »

Un que fa temps que s’afaita comença estar una mica tip i cansat de tanta demagògia. Per això he decidit deixar en quarantena la meva decisió de no parlar sobre política catalana i dels seus actors.

Aquest cap de setmana, ha hagut una reunió entre Reagrupament Independentista  per un costat  i Laporta, Tena i Bertran  per l’altre, a on s’ha decidit fer un comunicat conjunt que podien dir de no agressió. Dic expressament els noms d’aquestes persones en compte de dir Solidaritat Catalana per la Independència, perquè la meva formació científica i tècnica m’ha ensenyat a ser concís amb l’ús dels noms de les coses.

Perquè aquestes tres persones han decidit crear la seva plataforma electoral i en fer-ho, s’han apropiat d’un nom, Solidaritat Catalana que correspon a una coalició que va existir a principis de segle passat. Però a més, ara correspon a un nom d’un partit d’extrema dreta si fem cas al registre de partits polític del Ministeri d’Interior Espanyol. Aquets partit fou fundat pel cunyat del Laporta a petició d’Alianza Popular del Fraga Iribarne a principis del 1980. Curiosa coincidència.

Perquè aquestes tres persones van aprofitar el clam a la unitat que es va produir a la manifestació del 10J per vestir-ho sense vergonya com una crida a tots els partits nacionals a fer una coalició per aconseguir la independència , quan s’ha vist que la veritable raó era la de crear una plataforma electoral per poder participar a les eleccions al Parlament.

Perquè aquestes tres persones tampoc tenen cap escrupol per utilitzar el moviment popular dels referèndums pels seus propi interès partidista. Ho fan sense cap vergonya quan una d’aquestes persones quasi desactiva l’èxit increïble dels referèndums del 13 de Desembre del 2009 en acusar al seu company justament d’això.

Perquè aquestes tres persones han jugat amb els sentiments de moltes persones. Dos d’ells el tenien com els portaveu dels referèndums i l’altre dient que se sentia moralment “reagrupat”,  per després alhora de la veritat, els tres els abandonen obviant els seus compromisos adquirits com si no hagués passat res i sense importar-los les conseqüències.

Perquè aquestes tres persones ara diuen que l’únic camí per la independència és la declaració unilateral al Parlament quan encara no fa dos mesos dos d’ells defenien el contrari apostant per accions que modifiquessin la constitució espanyola i l’altre no ho havia manifestat mai en els seus discursos previs.

Perquè aquestes tres persones en veure que no hi ha resposta possitiva a la seva crida de la resta dels partits nacions i altres organitzacions, a excepció de Reagrupament, en comptes d’anar parlar amb aquesta associació, es presenten ells com una coalició. Una coalició que només hi consta aquestes tres persones posant en manifest un concepte molt especial d’entendre que és una coalició.

Perquè aquestes tres persones excloent parlar d’entrada amb Reagrupament amb l’excusa que s’han de dissoldre-se i sotmetre a les seves primaries de llistes obertes, quan encara aquestes tres persones no han definit com seràn i tampoc volen que Reagrupament hi participi per mirar de fer-les conjuntament . Una manera molt especial d’entendre com és construiexen les unitats.

Perquè aquestes tres persones es dediquen a copiar fil per randa els objectius de Reagrupament, això si, obviant el tema de regeneració democràtica mentre fan bandera de què el que ells proposen serà més democràtic que la dels altres perquè triaran els candidats per unes suposades primàries de llistes obertes,

Perquè aquestes tres persones quan concreten que volen dir primàries de llistes obertes, surten amb la possibilitat de fer unes llistes d’equips blindats a on no és pot escollir l’ordre ni tatxar cap nom. Ho fan per així poder col·locar a dit els  seus homes de confiança a la llista. Laporta col·loca la seva ma dreta, l’Anna Arquè  i Alfons Lopez Tena col·loca el seu nou home de confiança Emili Valdero.  També hi possen a l’escriptora Isabel Clara – Simó.  Persones que difícilment sortirien als llocs capdavantés en una votació per triar els millors candidats per anar al Parlament a treballar per la independència.

Perquè aquestes tres persones i els seus amics col·locats a dit en aquests equips blindants utilitzen els actes de promoció de la seva plataforma per donar conèixer les seves candidatures en depriment de les altres candidats que es presenten, desvirtuant que siguin unes primaries amb igualtat de condicions democràtiques.

Perquè aquestes tres persones i els seus ajudants, envien comunicants falços a la premsa, el darrer ahir mateix, amb la història del Dr. Broggi que SCI deia que havia entrat a formar part de la llista per Barcelona de la plataforma d’aquests tres senyors quan era totalment mentida. No tenen escrúpols en utilitzar a una persona de 102 anys. No tenen perdó.

Perquè aquestes tres persones han decidit unilateralment que la candidatura que sortirà el proper 4 de setembre a les assembles que ells decidiran quan, com i a on es faran, serà  l’única candidatura veritablement que representa al poble de Catalunya. Diuen que no admeten cap coalició posterior per aconseguir més unitat, perquè segons diu a la seva web:  “La unitat no pot suprimir la democràcia, perquè aleshores excloem el poble, i la unitat passa a ser fictícia.” i acaba dient que “Només el poble és qui legitima, només el poble és savi”

Perquè segons es veu de tot el que han dit i estan fent, aquestes tres persones s’han erigit  com els únics que poden ser els representants del poble i gràcies a la saviesa que emana del poble, només ells són els qui poden atorgar la legitimitat de la candidatura independentista que porti la independència al Parlament.

Amen!

En fi nois, això ja passa de ratlla. El que han fet aquestes tres persones és un insult a la intel·ligència dels independentistes. Estic segur que haurà molts que per la manca d’informació o per la desesperació, s’ho empassaran. Però a mi, tanta demagògia junta em fa fàstic i si encara tenia algun dubte de les intencions d’aquestes tres persones, ara ja no en tinc cap. M’estalviu dir el que penso de tot plegat, però renoi, un al final acabarà creient certes teories conspiratives. Ho dic en el sentit de què si jo hagués pensat com fer per destruir tot el que havíem aconseguit fins ara els independentistes, amb els seus encerts i els seus errors, no hauria fet millor que el que estan fent aquestes tres persones.

El comunicat conjunt entre Reagrupament Independentista i aquestes tres persones, acaba dient que “La voluntat d’ambdues formacions és la de sumar, lleialment, el màxim de voluntats per assolir aquests objectius i, per tant, fem una crida conjunta a la màxima participació de totes les persones que volen la independència perquè votin a les properes eleccions a la tardor”.

Companys i companyes del bloc de deumil.cat, jo serè lleial per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir els nostres objectius, però no estúpid. No comptin amb mi per ser còmplice d’aquesta farsa que han muntat aquestes tres persones. Ho sento, un té una mica de dignitat i malgrat la meva prioritat és la independència, si em puc estalviar les arcades que sento quan llegeixo  els comunicats d’aquestes persones, millor que millor.

He conegut a molt bons demagogs, eren molt més bons oradors i tenien una trajectòria política millor que aquests tres que ara es presenten com els escollits pel poble. Sempre recordaré la cara d’estúpid que em va quedat quan vaig veure com un que sempre es vanagloriava de les mans netes, el primer que va fer quan va entrar al govern fou col·locar al seu germà.

Jo no sé pas vosaltres, però jo ja tinc prou de demagogs. Ho sento, per a mi, tolerància zero amb ells. Puc acceptar que un s’equivoqui o fins i tot s’equivoqui molt si ho fa amb tota la bona voluntat. Però si us plau , demano a les tres persones que han crear aquest projecte electoral, que sigueu honests i no mentiu amb les vostres intencions. Perquè encara que em digueu que utilitzeu aquesta demagògia popular per aconseguir engrescar molta gent per així poder entrar amb més força al Parlament, ¿qui em garantitza que una vegada a dins no la utilitzareu per enganyar-nos als independentistes mentre podeu viure com un rei amb el sou i les dietes de diputat, com ja han fet els que us precedien?

Jo he decidit per la trajectòria i pels fets ocorreguts aquests darrers anys, que ara per ara el que em mereix més respecte i confiança és sense dubte Reagrupament Independentista i el seu President Joan Carretero.

Dit això, si finalment, aquestes tres persones es trobem després del 4 de setembre que el poble els hi diu que no estan legitimitats per parlar com a únics representant, i demanen fer una coalició amb Reagrupament i CNS, us prometo que em prendre una caixa plena de biodramina i si amb això no hi ha prou, em fotré una botella d’Aromes de Montserrat, a veure si així no vomito. Tot sigui per Catalunya!!

Però si en canvi el 4 de setembre el poble no acaba de definir qui és el més savi de tots, jo continuaré lluitant, amb lleitat i honestament per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir la independència només amb els qui em donen molta més confiança. No vull tornar a ser enganyat de nou.

Endavant les atxes!!

Per poder entendre una mica la manca d’unitat entre opcions que teòricament tenen els mateixos objectius, avui he escrit algunes reflexions sobre el que representa ser diputat.

Una de les coses que més em va impressionar durant la meva etapa de polític afeccionat  va ser veure com moltes persones perden l’oremus per un càrrec polític. He vist persones que eren intel·ligents, i sense dubte molt catalanistes,  perdre el cul actuant estúpidament per aconseguir ser un simple regidor del poble. Ja no parlo per ser alcalde, no. Només per ser un simple regidor he vist com era capaç de vendre’s l’anima i renunciar moltes coses de les que abans havia fet bandera.

Penso que la majoria d’ells no ho feien pels diners, ho feien per l’ego. No entraré a parlar de la teoria freudiana, però he vist un company independentista perdre la dignitat per anar a una recepció de la guarda civil perquè creia que així tindria més possibilitats de continuar de regidor. He vist altres que es vanagloriaven de la regeneració democràtica i en canvi gaudien que la gent anés a casa seva a demanar ajuda sobre problemes amb la contribució o d’algun permís amb l’Ajuntament i ell poder-los dir, que no és preocupessin que s’encarregava de tot. Parlo de fa més de 15 anys, quan els regidors del meu poble cobraven uns 350€ al mes si tenien cartera o uns 60€ si estaven a l’oposició. Pocs diners. Era més aviat per l’ego que ho feien.

Però si aquesta satisfacció de l’ego, li sumem que als darrers anys als pobles mitjans i sobretot a les ciutats, els alcaldes i regidors s’han assignat uns sous astronòmics comparats amb el que es podia guanyar fora, realment poder dir que sortir escollit a unes eleccions locals és per alguns casos com si t’hagués tocat la loteria.

A molts pobles mitjans i ciutats, la política local ha esdevingut una professió i l’Ajuntament l’empresa més important. Per posar un exemple, el darrer cop que vaig mirar el que cobrava l’alcaldessa del meu poble,  a Malgrat de Mar, per l’any 1999, aquesta ja cobrava més de 55.000€ anuals. Estic segur que ara deu rondar pels 70.000€. Abans d’arribar a ser l’alcaldessa, havia estat caixera d’un supermercat d’un càmping a la platja. Aviat farà 20 anys que va passar de cobrar el sou mínim, només a l’estiu,  a tenir un dels sous més alts del poble. Quasi com si t’hagués tocat el cupó de cap de setmana de l’Once que et garanteix per 25 anys un sou de 6.000€ al mes.

Igual que a la loteria existeix els premis normals i la “grossa” de Nadal, a la política succeeix el mateix. Poder arribar a ser diputat al Parlament, és com si et toqués la “grossa”.

Un diputat al Parlament, a part del seu sou de base que sembla poc, uns 42.000€, compta amb una excepció fiscal al IRPF d’una tercera part del seu sou. Té a més unes dietes que segons el lloc de residència van des de 21.000€ a 30.000€. És a dir el sou mínim brut d’un parlamentari català és de 63.000€ a 72.000€. Si extrapolem sense comptar que una tercera part no cotitza a la IRPF podem dir que equivaldria a un sou brut d’uns 80.000€ anuals. Però també podem sumar complements per ser representants del grup parlamentari que van des de 21.000€ a 50.000€ anuals o per ser membres de comissions siguin de llei o creades ad-hoc per seguiment, estudi o investigació (cas Millet per exemple), que poden cobrar entre 6.000€ i 11.000€ més anualment. En defenitiva un diputat català si hagués de trobar un sou similar a una empresa privada, hauria de cobrar entre 80.000 a 140.000€. ( aquí no compto amb els càrrecs de President, Vicepresident o secretaris de la Mesa del Parlament, que aquests menjant a part). Podeu llegir-ho amb detall a aquest document, que encara que és del 2007, estic segur que ara malgrat la rebaixa del sou que van anunciar que farien, deu ser més o menys el mateix.

Igual que hi ha diversos tipus de loteria, també hi ha diversos tipus de diputat. Un diputat provincial no és el mateix que ser-ho d’un Parlament autonòmic i aquest tampoc no és el mateix que ser-ho de l’Estat Espanyol, o ja no parlem de ser del Senat. Aquests darrers cobren més o menys el mateix que un diputat i ningú sap qui són i que fan. Però el que es porta el millor premi és ser Europarlamentari. Això si que és el “cuponazo”. A part que cobrés per cinc anys, tenen el bàsic sou de 7.200€ mensuals, més dietes i tots els viatges pagats amb avió en classe Business cada setmana des de casa. Però si no hi havia prou disposen d’un pressupost de 17.000€ al mes per poder contractar assistents sense que importi el parentesc (aquí inclou la parella o fills) i el millor de tot, només treballen 3 dies a la setmana. Ho sé de primera mà. Quan vam organitzar la manifestació de Brussel·les, vaig haver de demanar dos dies de vacances a la feina per poder anar el dijous al matí al Parlament Europeu perquè ens rebessin. Segons es veu, impossible trobar un eurodiputat abans del dilluns al migdia o després del dijous a la tarda, tots ja estan tornant cap a casa.

Com he dit al principi, l’ego de les persones per poder tenir un càrrec pot fer que es venguin per un plat de llenties. Però quan aquest plat de llenties resulta ser més aviat un plat d’un exquisit caviar,  encara la temptació  es dificilment insuperable. Però els diners no ho són tot,  també cal recordar que un diputat té immunitat total mentre ho és i no pot ser investigat per la polícia. Té viatges pagats per a tot el món amb hotels de luxe i recepcions a llocs que mai hauria pogut somiar entrar. Però hi ha una altre cosa, que pels més espavilats els hi és encara més important: poder accedir a un nivell social ple de contactes que li permetrà desenvolupar la seva posterior carrera. Molts diputats i membres del govern, gràcies a aquesta xarxa de contactes, es col·loquen ells o familiars seus, com a membres de consells d’administració de moltes empreses publiques o semi-publiques o de privades que depenen de contractes públics.  Un exemple ho tenim amb la dona del Montilla. Un cas tant escandalós tant pel fet de que la dona del President tingui més de 15 càrrecs gràcies a la política com pel fet que és denunci i no passi res. Increible !!

Molts quan deixen de ser diputats, consellers o ministres, acaben sent els directius d’aquestes empreses. Aquí no oblidem els bancs i caixes, cosa que explica l’opacitat del finançament dels partits i també la crisi actual degut a la política del totxo promocionada des dels governs locals, regionals i estatals.

Però  si no n’hi havia prou, gràcies aquest bloc del company Òscar Izquierdo , he llegit les avantatges fiscals i sobretot per les pensions, que tenen els diputats, senadors i membres del govern. És increïble la immoralitat de les lleis que els mateixos diputats fan que afavoreixen escandalosament als seus interessos, mentre cada vegada endureixen més les condicions dels treballadors per aconseguir una pensió digna.  Trobo escandalós que exdiputats i membres del govern pugin cobrar varies pensions a la vegada per diferents càrrecs públics mentre un treballador només pot cobrar una. Però encara trobo més escandalós que si un diputat o membre del govern, aconsegueix ser-ho al menys durant 7 anys, ja cobrarà la pensió màxima quan es jubili. És a dir, un treballador necessita haver de cotitzar al menys 35 anys per accedir a cobrar el màxim d’una sola pensió, però un diputat només amb 7 anys ja en té prou per cobrar-la a més la que tingui per la seva professió anterior o posterior.

Sense dubte arribar a ser un diputat és per a molts, un trampolí per entrar al club dels rics.  És com si et toqués la “grossa” de Nadal. Obra tot un ventall de possibilitats per fer una veritable carrera, a part de poder-se garantir la pensió d’or quan et jubilis.  Així em puc explicar la fal·lera per sortir diputat d’alguns que malgrat es diuen que són independentistes, no estan gaire per la unitat entre els independentistes. No sigui que per culpa de compartit amb altres companys li toqui anar més a baix a la llista i no surti escollit. Quan de vosaltres estaríeu disposats a renunciar que us toqui “la grossa” de Nadal perquè li toqui a un altre company? Tot per una proclamació d’independència que tothom sap que per desgràcia aquesta legislatura no serà possible?

No vull explicar el que he vist i el que crec que es veurà properament per part d’alguns per poder sortir a les llistes dels premiats de la loteria. Només pensant en termes loteristic,  un pot arribar entendre certs comportaments de companys que consideraves patriotes de pedra picada.  Arribar a ser diputat, igual com si et toca la “grossa” de Nadal, si que et pot canviar la vida.

Endavant les atxes!!