Us recordeu com estàvem abans de la manifestació de Brussel·les?. Jo si, perquè el que em va motivar fa dos anys trucar a l’Enric i a l’Agustí per veure si ens podíem trobar per valorar les possibilitats de fer realitat el que al Facebook demanaven un miler de catalans, no fou l’afany de complicar-me la vida a fer el ridícul més espantós amb una manifestació per la independència a 1.400 quilometres de Catalunya. Fou perquè creia que la política independentista passava els pitjors moments de la seva història dels darrers anys. Veia que Catalunya rebia per a tot arreu i els polítics catalans independentistes no hi feien cas. Mohammed Jordi, un dels personatges radiofònics de l’any (La competència, RAC1) ha posat de moda una frase que hi escau molt bé per explicar el que es respirava: „Se’ns pixen a la cara i diuen que plou”.

Brussel·les era tot un repte.  No teniem cap certesa que ho aconseguiriem. Però sabíem que era impossible que els catalans no reaccionéssim davant tot el que ens passava. Per això ens vam posar a pencar de valent, ple d’i·lusions i al final entre tots ho vam aconseguir.  Era el moment adient per aconseguir portar 10.000 catalans a Brussel·les cridant ben fort „Volem l’Estat Català – We Want a Catalan State“.

Un any i mig després de Brussel·les, ha succeït moltes coses: la ILP, el naixement de Reagrupament, el referèndum d’Arenys de Munt, els posteriors referèndums populars, la crida per la Conferència Nacional del Sobiranisme, la manifestació del 10J i ara Solidaritat Catalana per la Independència.

En aquests moments estem vivim una disputa per veure quina serà la candidatura que proclami la independència. Hom pot pensar que això és dolent per la causa comuna. No ho nego que seria ideal que a dos mesos de les eleccions, en comptes de discutir aquest tema, anéssim tots junts en una sola candidatura fent campanya per a ella. Però també es pot fer una altra lectura: Realment hi ha moltes possibilitats que aquesta candidatura obtingui bons resultats donat l’interès de tants candidats a formar-hi part. Sense dubte igual que abans de Brussel·les, per mi es respira a l’ambient que és possible aconseguir una nova fita per estar més a prop de la nostra llibertat. Igual que llavores, els independentistes hem de pencar amb il·lusió i valentia per aconseguir que entre tots al final tinguem la candidatura més unida i potent per dotar una veu realment independentista al Parlament que reculli l’anhel que es respira a la societat catalana a favor de d’un Estat propi.

Demano comprensió i paciència. No ens hem de precipitar i cremar els vaixells abans d’hora. Per això mirem positivament els moviments independentistes que han sortit darrerament. Tots tenen en comú que la independència no només és necessària sinó que és possible gràcies a la proclamació unilateral de la independència al Parlament. Està reconegut internacionalment i avalat per la sentència del Tribunal internacional de l’Haia pel cas de Kosovo. Millors condicions no ho podiem somiar fa poc temps enrere.

Fa pocs anys, hauria estat impossible pensar-hi amb aquesta via. De fet encara havia molts catalans que no veien necessària la independència per millorar el futur i el present de Catalunya.  També hi havia molts que no veien cap full de ruta factible per aconseguir la independència. Només alguns teorics de l’independentisme com Josep Pinyol havien aventurat aquesta possibilitat. De fet només fa un any i cinc mesos quan Joan Carretero ho va proposar a l’article  a l’Avui “Patriotisme i Dignitat“. Molts el van titllar de messiànic i il·lusori. Després de centenars de conferències per  molts pobles de Catalunya,  Reagrupament ha aconseguit convèncer a una part important dels catalans que és possible fer-ho.  Tant és aixì que no fa ni dos mesos, alguns dels que ara volen liderar aquesta candidatura independentista, encara desqualificàvem aquest cami i apostavem per un referèndum, encara que fos amb una pregunta indirecta o no vinculant del tot. 

Avui en dia, malgrat totes les evidències i especialment el dilubi daurat que ha significat la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol , està clar que un referèndum vinculant o no, és del tot inviable. Però els dirigents de l’únic partit parlamentari independentista segueixen defensant aquesta via. Aquests dirigents segueixen negant-se a acceptar la via de la proclamació unilateral d’independència com el camí únic i viable per la independència, mentre defensen l’impossible: convocar un referèndum vinculant des del Parlament autonòmic. És comprensible que ho facin, atès van convidar a marxar del partit a la persona que va ho proposar.  Potser haurien d’escoltar més les bases del seu partit i empassar-se l’orgull. No poden deixar passar aquesta oportunitat de ser protagonistes de la història del naixement de la nació catalana.

La pluja daurada que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol esta fent despertar cada dia a més catalans. N’hi ha molts que es resisteixen a acceptar que no està plovent. Potser són una majoria encara. Però la ferum de pixats és massa insuportable quan passa el temps. Per això cada dia més catalans estan convençuts que necessitem una dutxa desinfectant i  que  canviem el més rapidament possible la roba pixada per una de nova.

Catalunya necessita la regeneració democràtica per desinfectar-nos d’un Estat espanyol hipotecat i  ple de corrupció. El poble català necessita vestir-se de nou amb un Estat català per poder anar pel món, ben net i sobretot amb dignitat.

Endavant les atxes!!

Els catalans tenim la pell fina. No sabem discutir entre nosaltres sense arribar fàcilment a tirar-nos els trastos pel cap. Suposo que és l’herència cultural dels llatins i també de la cultura aràbiga. Sempre recordaré com un dia escoltant per la radio, un periodista expert del món àrab, explicava que una crida que feia un líder d’Hamàs, a on semblava per les expressions que deia que seria del tot impossible una treva amb els isrelians, hi ha via possibilitats que finalment hi hagués la pau. El periodista deia que els àrabs són molt exagerats i apassionats quan fan discursos públics. Nosaltres com occidentals no saben llegir sota les grans expressions grandiloqüents de desqualificacions i amenaces, els matisos que deixen entreveure un missatge a favor de la negociació.

Penso que els catalans som propens a caure a l’exageració i apassionament quan discutim a semblança dels que viuen a l’altra riba del mediterrani.  Ho fem amb el futbol i també amb la política. Sobretot amb la política independentista.

He escrit una sèrie d’articles al meu bloc personal sobre els lideratges que necessitem els catalans per esdevenir lliures. Remarco la necessitat que siguin honest i honrats, però també reflexiono sobre la nostra història i entorn natural ens ha condicionat la nostra manera de ser.

Però independentment dels lideratges, penso que nosaltres, els que som gent normal, que estem seguint la política no per ambicions polítiques, sinó que hi som perquè volen ajudar que la nostra nació esdevingui lliure i sobirana, hauríem de fer un exercici d’autocontrol per no caure amb l’apassionament i l’exageració com ho fem amb el futbol. No podem caure amb la trampa d’atacar-nos fins l’extrem que sorgeixi un rebuig entre nosaltres més per qüestions personals d’afinitats a uns colors, que racionals. Un rebuig irracional que a molts el hi provoca la contradicció de ser capaços de voler veure com l’adversari polític perd encara que això perjudiqui l’objectiu comú a favor de la independència de Catalunya.

Tampoc això vol dir, que no es pugi criticar constructivament als qui considerem els adversaris polítics però que persegueixen els mateixos objectius que nosaltres. Penso que no és dolent la critica constructiva i sempre hauria de ser acceptada per tothom. La critica serveix per millorar i el fet de rebre hauria de ser acceptada com un favor. Lògicament no estic parlant d’insults o desqualificacions personals.

Per això, les critiques a RCat, SCI o DCat i CNS no haurien de ser vistes com un atac o rebuig a l’independentisme. Com tampoc les respostes que es donin a aquestes critiques han de ser preses com un atac a les qui ho ha dit

No es pot aconseguir realment la unitat si cada grup es mostra impermeable i no accepta les critiques de l’altre. Encara menys quan aquesta critica o la resposta a la critica, es faci fora del raciocini i només es basi per les afinitats emocionals respecte als lideratges de cadascun dels grups o partits.  No té sentit que nosaltres, els que teòricament no ens va ni ens ve qui aconseguirà la independència sinó que el que volem és que finalment s’aconsegueixi, prendre partit per una opció fins l’extrem de sentir-se personalment atacat quan algú la critica.  Hauriem d’escoltar o llegir positivament aquesta critica per mirar de millorar l’entesa entre nosaltres.

Els que no tenim interès personal amb el moviment independentista, ja sigui per la vanitat de ser protagonista o per ambicions polítiques, hem de mirar de tenir el cap fred i no caure al terreny emocional. Hem de mirar de no tenir la pell fina i a la primera divergència sentin-nos atacats o insultats. Perquè no oblideu que aquests que s’erigeixen com a líders, que fan grans discursos i aparentment semblen molt apassionats quan defensen les seves postures dels seus pròpis partits o grups, tenen la pell morta. La tenen ben morta, perquè si no la tinguessin no haurien arribat mai a ser líders.

Manel Bargalló

Endavant les atxes!!

Amics lectors com vaig anunciar al meu bloc personal fa uns mesos, he decidit no continuar escrivint sobre la política catalana i els seus autors. Ho vaig fer per no provocar amb les meves paraules discussions entre els independentistes. Però he fet algunes excepcions  i ara avui en faré una altra. Estic segur que provocaré alguna discussió, però que quedi clar, que la meva intenció és justament reflexionar sobre els impediments que poden impedir la creació d’una candidatura al Parlament la màxima unitària que proclami unilateralment la independència. D’entrada demano perdó per la meva manera d’expresar-me, sóc conscient que utilitzó paraules fortes i molts cops, sense que realment sigui la meva intenció, fereixen.

Fa un any i escaig en mires de crear justament aquesta candidatura va néixer l’associació Reagrupament Independentista. Amb molta il·lusió, treball i també amb desenganys, milers de catalans hem mirat de bastir aquesta associació per poder fer la candidatura. És va cometre alguns errors d’innocència política, que jo mateix alguns cops hi vaig caure de quatre potes, quan es va semblar que es volia equiparar certs aspectes de la regeneració democràtica a la consecució de la candidatura. Es va barrejar aspectes com les llistes obertes amb l’organització de la candidatura, quan no s’hauria hagut de fer, primer perquè  és una variant del sistema electoral de representació proporciona i no pas per triar una candidatura dins d’una organització, però també perquè com miraré d’explicar, poden arribar a ser un handicap per aconseguir els objectius de la candidatura.

A finals del setembre de l’any passat, vaig tenir una discussió amb l’Enric Canela quan vaig explicar-li com havia quedat la ponència política de Reagrupament Independentista respecte a la candidatura. L’Enric que al principi de Juny semblava que es reagruparia, va decidir no fer-ho finalment, perquè malgrat compartia plenament l’estratègia del Joan Carretero, creia que ell podria externament aconseguir més facilment que altres grups polítics acabessin apuntant-se a la candidatura que volia fer Reagrupament.  Per això em va dir que havia un problema per aconseguir-ho quan es deia a la ponència política de Reagrupament que la candidatura podria ser una llista o una coalició, però que havia de ser triada per una votació en llistes obertes. Em va posar l’exemple que si Laporta fes un partit propi o fins i tot ERC, i volguessin fer una coalició amb Reagrupament, no era lògic que és sotmetessin a una votació només pels militants o associats de Reagrupamenta on es triaria l’ordre a la candidatura ?  Qui érem els reagrupats per decidir l’ordre de la candidatura en nom dels altres militants o associats de les altres formacions polítiques que volen fer una coalició amb nosaltres? Realment això era un impediment per fer coalicions.

En aquell moment, jo encara pensava que la crida de Reagrupament  seria escoltada per tots els independentistes siguin del partit que sigui i entrarien en massa a Reagrupament. Al final pensava que podriem arribar a tenir prou representativitat dins del moviment independentista per poder votar en llistes obertes la candidatura final. També pensava que dins de Reagrupament no es farien capelletes entre col·legues que mirarien que els primers de la llista fossin dels seus. Pensava que tothom premiaria l’objectiu d’independència per sobre les ambicions personals. Santa innocència!!.

Però per desgràcia havia vist ja abans de l’assemblea del 3 d’octubre que per part dels que s’encarregaven provisionalment de la comunicació i del desplegament territorial de Reagrupament, certes actituds que em recordaven al pitjor que havia vist a ERC. He estat militant d’aquest partit durant 18 anys, un partit que té els Estatuts més democràtics i republicans que un es pot trobar a Europa dins dels partits parlamentaris. Hi ha llistes obertes amb assemblees comarcals per escollir qui anirà a la candidatura al Parlament, encara que l’ordre ho tria l’executiva. Hi ha un Consell Nacional a on estan representats proporcionalment el territori, els càrrecs polítics i  la militància. El Consell Nacional que cada tres mesos supervisa i ratifica les decisions d’una Executiva que també ha estat votada per la militància a una assemblea general cada 4 anys. Malgrat tots aquests aspectes tant democràtics, he vist com a assemblees comarcals, sortia més d’un cop escollit primer un candidat mediocre abans que d’altres més ben preparats, només perquè estava avalat per la direcció nacional o comarcal. Jo mateix he rebut més d’un cop el suggeriment del responsable comarcal sobre qui havia de votar i qui no. He vist com companys que es volien presentat al Consell Nacional o a la candidatura, eren sotmesos una campanya de desgast fins fer-lo plegar només perquè no era de la colla que manava a la direcció comarcal o local. Tothom sap que l’executiva del Puigcercós fa el que li dóna la gana, perquè té col·locats en els llocs estratègics la seva gent. Gent que hi és perquè espera rebre els favors promesos per part de la direcció. Un dels favors més apreciats és estar ben a dalt en la candidatura per poder ser diputat al Parlament de Catalunya.

Per això vaig trucar a la Rut Carandell i li vaig explicar que l’Enric tenia raó amb el tema de les llistes obertes era un problema per fer coalicions i també la meva preocupació del que havia començat a veure dins de Reagrupament. La Rut em va contestar que era cert que el punt de la ponència respecte a la candidatura no era del tot clar i podia donar diferents interpretacions. Em va dir que no necessariàment era dolent perquè això donava joc a poder fer pactes si calia. Em va remarcar que l’urgent ara era fer l’assemblea per poder-nos constituir com a associació i creixer en associats. Més endavant ja canviarien si fos necessari aquest punt de la ponència per aconseguir per exemple que Laporta o un altre prou potent,  entrés per ajudar a aconseguir millorar la possibilitat de la candidatura. Era el nostre objectiu aconseguir fer-la i que a més fos la més potent per poder entrar al Parlament i dinamitar la situació actual per fer possible un canvi que ens portés cap a la independència.  Pel que fa a les meves males sensacions respecte com actuaven algunes persones internament a Reagrupament, em va dir que també li havia arribat per altres costats la mateixa informació. Em va dir que quan la Junta Nacional de Reagrupament fos constituïda, ho posaria sobre la taula per mirar de tallar d’arrel aquestes actituds, abans que es podrís tot. Però ara la prioritat era fer l’assemblea i créixer amb associats.

No cal que continuí amb la història, tots sabem que la crisi del gener a Reagrupament fou justament perquè alguns ja havien fet les seves capelletes posant la seva gent en els llocs claus. Aquesta gent, ja tenia amanyades certes assemblees de districte i comarcals. La votació des llistes obertes era l’excusa perfecte per aquestes persones per frenar l’entrada d’altres candidats de fora.  No cal ser gaire intel·ligent entendre com s’ho fan, si ho has vist ja a ERC.  Les llistes obertes per triar l’ordre no garanteix una llista competent i potent. Més aviat una llista endogàmica.

Però també l’excusa de la llistes obertes, provoca una barrera difícilment franquejable per fer coalicions com deia l’Enric. Tota organització té dret a escollir la seva llista com vol i si vol fer coalició amb una altra, són els  dirigents de cadascuna qui han de negociar els termes de la coalició i l’ordre en la llista és el principal objectiu d’aquesta negociació. Aquests dirigents han estat escollits pels militants o associats democràticament i tenen tota la legitimitat per negociar l’ordre a coalició. Si en canvi una llista d’un grup o partit ha estat triada l’ordre per votació dels seus associats o militants, difícilment es pot canviar aquest ordre incorporant altres noms d’altres grups o partits, ja que aquests no hauran estat votats pels mateixos associats o militants. Sempre qualsevol dels escollits pot protestar i negar-se a sortir de la llista perquè té l’aval de l’assemblea que la votat a ell personalment i no pas la Junta o direcció.

Les llistes obertes és per mi, un handicap per fer una candidatura, sigui coalició o no. Les llistes obertes són útils per les eleccions i no pas per escollir l’ordre de la llista d’una candidatura. En alguns països europeus, les llistes obertes són per escollir el diputat que representa un territori electoral, normalment petit i que ha de treballar per defensar els interessos dels electors d’aquella petita circumscripció electoral. Però jo em pregunto, la candidatura que volen triar tots els independentistes és per anar al Parlament a fer política autonomista defensant les polítiques regionalistes que ens deixa fer l’Estatut, als electors de les províncies de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida?

Tant costa creure que el que importa és proclamar la independència i una vegada s’ha aconseguit, es fa unes noves eleccions amb noves circumscripcions i aquí si que hi estic totalment d’acord s’han de fer amb llistes obertes. Però per la candidatura unitària per proclamar la independència no és necessari i encara menys  ha de ser un impediment per fer una gran coalició o una candidatura més forta i potent.

Ja estic cansat d’excuses per no anar junts per proclamar la independència. Primer uns em diuen que no volen fer coalició amb Reagrupament perquè no som prou d’esquerres, altres perquè no som prou ecologistes i ara surten uns que diuen que no ho volen perquè no pensen negociar amb ningú que no sigui sotmès a una votació per llistes obertes a la seva assemblea.

Qualsevol excusa per impedir que hi hagi una sola candidatura i a sobre tots ho fan demanant la unitat. Té collons la cosa.

Al loro!, que no ens embauquen !!.

Endavant les Atxes!!

Una de les avantatges de ser immigrat a l’Alemanya és conèixer de primera mà la realitat qui som i com som els europeus. Per molt que t’ho expliquin per la TV no és el mateix que viure i treballar-hi.  La meva feina també m’ha ajudat a conèixer millor les diferencies entre els europeus. Durant els primers anys m’ha obligat a visitar diferents països, encara que eren del sud d’Europa, com França, Itàlia, Bèlgica i Espanya. De fet a Espanya només he anat a Catalunya, doncs per la meva feina, del ram de l’automatització industrial i la industria farmacèutica, només la nació catalana és pot considerar europea.

La conclusió que he arribat és que si, que hi ha moltes diferencies a nivell cultural i social, però aquestes, gràcies a les noves tecnologies comunicatives i a la unió monetària s’estan reduint molt ràpidament.  També penso que la globalització ha ajudat a què els europeus mirem d’unir-nos més. La competència, principalment dels asiàtics, fa que els europeus tinguem por per les nostres industries. No hi ha res com sentir l’alè dels productes xinesos i els que vindran de l’Índia per sentir que o anem junts o no podrem  fer-hi front. La industria europea és la principal causa del benestar social i econòmic d’Europa. No tenim gaires recursos naturals. Només la nostra tecnologia i les empreses. Ara amb la globalització, la competitivitat de la nostra industria està en joc si no actuem units. Per tant la Unió Europea farà tot el possible per ser encara més forta després de superar a aquesta crisi que estem vivint. Una crisi que si no fos que ja tenim mig construïda la Unió Europea, per alguns països,  aquests moments ho estarien passant encara molt més malament .

Però construir la Unió Europea no és fàcil. Són molts Estats amb cadascú d’ells amb la seva identitat, cultura i història. Al principi es va voler fer un mercat de lliure comerç per només  productes. La comissió europea mirava de fer una legislació consensuada pels pocs estats membres que hi havia els anys 70 i 80. Es va voler fer unes normatives molt detallistes per harmonitzar totes les normes que existien a cada país. Això va demostrar inviable a mesura que nous estats s’incorporaven a la Unió. Va provocar normatives complexes, que tardaven molt en sortit, i quan ho feien  moltes ja eren obsoletes. Però tambè mai s’adaptaven del tot a la realitat de cada estat membre.

Per això durant la dècada dels 90, la Unió Europea amb el Tractat de Maastricht i posteriorment amb el Tractat d’Amsterdam va canviar l’estratègia uniformadora centralista per copiar amb poques diferencies a la dels Estats Units d’Amèrica.

Pels qui no saben com funciona els Estats Units d’Amèrica, podríem dir que és un estat confederal federalitzat. És a dir, que degut els seus orígens encara manté la sobirania principal als 50 estats que la componen i alhora tenen govern federal compost per un president i un congrés que miren de garantir la unitat dels 50 Estats membres. Hi ha un equilibri entre el govern federal i els governs estatals. Això no ha arribat a Europa a on encara els estats europeus tenen molta més força i sobirania que la Comissió Europea i el seu president, però tot arribarà.

Els Estats Units i més encara a Europa, l’estructura política sobirana que s’encarrega de totes les competències que no afecten a la lliure circulació dels productes, serveis i persones, són els Estats. És a dir, la llengua i cultura, la ciència i investigació, l’educació, la sanitat i salut, l’oci, fiscalitat, la seguretat, la justícia  i la defensa del territori, són competències exclusives dels Estats de la Unió.

Per exemple el governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger té més poder dins d’aquest estat que l’Obama. El president nord-americà i el congrés només té competències  pel que fa tot el relatiu a la lliure circulació de productes, serveis i persones. El governador de California va decidir invertir centenars de milons de dolars per continuar la investigació sobre les cel·lules mares malgrat el President d’aquell temps el G.Busch havia aconseguit que el congrés digués que no inverterien diners federals per aquestes investigacions per questions etiques. Però tampoc  ara l’Obama podria imposar al governador de California que retiri la pena capital. Però inclús pel que fa a l’exercit, el president nord-americà no pot ordenar res a la Guàrdia Nacional de Califòrnia sense permís del Arnold Schwarzenegger , almenys que hagi una guerra declarada. És a dir, els governants de cada Estat tenen molt de poder dins de la Unió.

A Europa, la presidència europea té  encara molta menys importància que als Estatus Units i és inconcebible que la Comissió Europea o el seu Parlament decideixi respecte a molts aspectes que si que pot fer la Presidència nord-americana o el congrés nord-americà. Els estats a la Unió Europea tenen encara més sobirania que als Estats Units i penso que tardarem molts anys en arribar al model nord-americà. Però hi arribarem amb més o menys matisos.

Aquest model, per molt democràtic que sigui i respectuós amb les llibertats, té com a nucli polític sobirà els Estats i en aquest context, aconseguir que els catalans tinguem un Estat propi dins de la Unió Europea és decisiu per la nostra supervivència. Si no ets un Estat no existeixes a Europa. Si no existeixes a Europa, les decisions que es prenguin no compten amb tu i fins i tot en poden perjudicar posant en perill de mort a la teva llengua i cultura, tal com explico a continuació…

Llegir-ne més »

Tal com va explicar molt bé Jaume Lòpez professor de la UPF , segons l’estudi realitzat amb els processos independentistes de l’Europa aquests darrers 20 anys, hi ha un període de preparació abans d’aconseguir la independència, que pot ser més o menys llarg, però de cop surt una espurna que provoca una sèrie de fets que fa que el procés esdevingui com una reacció incontrolable. Una reacció  que en poc temps  desemboca amb la independència. Estem parlant que el temps quan es dóna la reacció incontrolable és de mesos o anys, jo penso que menys de deu, per acabar donant peu al naixement d’un nou Estat.

Normalment perquè una reacció química es realitzi, primer hem d’afegir els reactius. Els reactius són molecules que tenen afinitat per unir-se per formar noves molecules. Però previament cal trencar l’enllaç quimic que les uneix per poder-se ajuntar. Per fer una reacció química, s’ha de posar  la quantitat adequada de reactius i posteriorment afegir l’energia necessària per poder trencar els enllaços químics. Una vegada trencants, els àtoms o molècules resultants s’enllacen de manera diferent entre ells, donant peu al producte final. Alguns reactius, tenen els enllaços químics tant debils, que a vegades no cal energia, només posant-los en contacte ja reaccionen , normalment explosivament. Però la majoria de les reaccions químiques necessiten energia per trencar els enllaços. A mesura que anem afegim energia al reactor o recipient a on tenim els reactius, els enllaços químics es tornen més inestables fins que es trenquen en nombre suficient per precipitar la reacció. Però hi ha una altra manera de fer una reacció química entre reactius no explosius, a on no cal afegir energia, és quan la reacció es dóna gràcies a un catalitzador.

La wikipedia ens diu que en química, un catalitzador (del Grec: καταλύτης, catalytēs), és una substància que incrementa la velocitat d’una reacció química, però que no es consumeix en la reacció. El catalitzador fa que alguns enllaços químics dels reactius s’afebleixen permetent la reacció per produir el producte final. Els catalitzadors permeten fer la reacció molt més depressa i sense necessitat d’incrementar l’energia.

Si fem una analogia amb la lluita per la independència de Catalunya, podem dir que els reactius serien els votants catalans i els partits independentistes. El producte final, serien el nombre d’escons escollits corresponents a parlamentaris disposat a votar a favor d’una proclamació unilateral d’independència al Parlament. L’energia per fer la reacció, seria tot els fets que ajuden a conscienciar als votants catalans que cal la independència.

Està clar per mi, que l’èxit de les manifestacions de la PDD el 2006-2007, la manifestació de Brussel·les del 7 de març de l’any passat, i finalment la sentència del TC i la posterior manifestació del 10J amb un milió de catalans cridant independència pels carrers de Barcelona, són injeccions d’energia increïbles per la reacció de la independència. Però aleshores com és que no es dóna la reacció?

La resposta és que ens manca un dels reactius: Una candidatura o partit, a on l’altre reactiu, és a dir, els votants, pugin reaccionar, és a dir, dipositar el seu vot.

El reactiu corresponent als partits polítics que fins ara hi havien, està desgastat per culpa de l’erosió i la capa de rovell, en forma de corrupció, de tant d’anys d’estar a la mercè del corrosiu marc autonomista espanyol. Per això l’aparició de Reagrupament Independentista l’any passat, com ara l’aparició del partit del Laporta, Democràcia Catalana, són reactius nous que no pateixen cap grau de desgast.

Però aquests reactius nous, si són utilitzats per separat, pot fer que no acabin de tenir prou massa crítica per poder reaccionar amb la majoria dels votants. Aquests votants, si no troben un reactiu a on reaccionar, ràpidament es refredaran, i no reaccionaran (abstenció) o bé reaccionaran amb un dels reactius ja existents que menys erosionat estigui (CiU).

Ambdós reactius nous tenen un enllaç fort que en forma de lideratge els cohesiona. Reagrupament Independentista està cohesionat gràcies al lideratge del Joan Carretero i Democràcia Catalana, quan es materialitzi, serà cohesionada pel lideratge del Joan Laporta.

Per poder reaccionar amb la majoria de votats, cal que ambdós reactius, RCat i DC, és sotmetin a un pretractament o reacció freda, que agafi un format que permeti arribar a més votats. És tracta de fer una candidatura conjunta. A diferència de la reacció principal d’independència a on l’energia, que dóna les manifestacions o actes independentistes, és imprescindible per donar moral i convicció als votants perquè votin per la independència, per la formació de la candidatura conjunta caldrà utilitzar un catalitzador per donar una reacció freda que no desgasti els reactius previs, com si passaria si s’escalfen massa en una reacció sense catalitzador. No ens convé de cap manera que cap dels dos lideratges es trenqui. Per això necessitem un catalitzador que permeti tant a RCat amb el Carretero com per a DC amb Laporta,  que s’ajuntin, sense que es trenquin els seus lideratges respectius. No és tracta de fer un producte totalment nou o diferent al que havia. Cal que el producte final de la reacció sigui una suma i no serveix que sigui una mera substitució d’un per l’altre.

Una vegada aquesta candidatura conjunta que suma sigui una realitat, segur que altres reactius més petits prèviament existents, també s’ajuntaran gràcies a la força que irradiarà. Aquí també es pot incloure alguns polítics independentistes, que fins ara segueixen recalçant les formacions polítiques parlamentaries o bé dels que pugin sortir de la candidatura dels promotors de la Conferència Nacional pel Sobiranisme que s’està mirant de bastin a partir de les formacions extraparlamentàries. (En el moment d’escriure aquest article no sé que es dirà a la conferència de premsa entre l’Alfons López Tena, Uriel Bertran i Joan Laporta, però està clar que si no és per dir que aposten per la candidatura que ha de proclamar la independència, no entendré de què van)

La qüestió més important ara, és quin serà el catalitzador que provoqui que ambdós lideratges s’ajuntin ràpidament per fer la candidatura?

Per mi, ara mateix, paradoxalment i encara que semblin tot el contrari, són les enquestes que donen majoria absoluta a CiU, deixant fora del Parlament a la candidatura independentista sigui d’un o de l’altre.  Malgrat penso que estan manipulades, són un avis pels navegants. Segur que això obligarà tant al Joan Carretero, però sobretot al Joan Laporta com el darrer d’arribar, de trobar la formula per anar junts en una sola candidatura conjunta. Joan Carretero ja té enllestit la feina i Reagrupament té una candidatura potent i plena de patriotes disposats a donar-ho tot per proclamar la independència. Joan Laporta, encara no té , ja no la llista de candidats, sinó que no té encara afiliats o militants del partit que fa quatre dies que ha creat. Una vegada en Joan Laporta tingui quelcom tangible per poder oferir a la candidatura a part d’ell, aleshores s’ha de aconseguir la coalició que el món independentisme demana.  Ambdós líders han dit reiteradament que seria absurd no anar junts. Per això, una vegada en Joan Laporta presenti els seus credencials, el catalitzador de les enquestes negatives donarà presa a que s’arribi a un acord.

Per l’altre costat, el fet de què CiU estigui a punt d’obtenir la majoria absoluta, fa que aquesta coalició no proposi cap full de ruta per la independència, malgrat es donin les condicions que l’Artur Mas va donar com a imprescindibles per apostar-hi. Unes condicions, que les dues darreres enquestes, fetes per mitjans de comunicació gens favorables a les tesis sobiranistes, donen ja que la majoria dels catalans aposten per la independència.

Potser quan la candidatura conjunta de l’independentisme, sigui prou forta i visible perquè a les enquestes baixin les perspectives d’aconseguir la majora absoluta, CiU paradoxalment decideixi apostar per fi descaradament per la independència. En aquest context, no dubteu que l’obtindríem segur en poc mesos, tal com ha passat a la resta dels països del món que han esdevingut un Estat independent. En aquest cas, el catalitzador que hauria aconseguit la independència seria la coalició conjunta dels independentistes.

Endavant les atxes!!

Nota: Com sabeu, vaig decidir no opinar sobre els actors de la política catalana pel bé de la unitat per aconseguir la independència i em refermo ara més que mai. He mirat de no qualificar ni criticar cap dels actors mentre escrivia la meva reflexió. He mirat de fer una descripció fent una analogia. Cal que els lideratges dels grups o partits independentistes, igual que tots nosaltres,  siguem molt curosos fen valoracions o extreure segons quines conclusions precipitades, perquè això seria com posar aigua a la reacció que podria provocar una explosió que ho desballestés tot el que s’ha construït fins ara, o bé, que refredés la temperatura imprescindible per poder provocar la reacció que doni suficients escons per aconseguir la independència.

Si algú  creia que Catalunya  era una nació, el tribunal constitucional espanyol ho ha deixat ben clar: Catalunya no potser ser-ho més que de manera simbòlica i sense cap diferenciació que la resta de les comunitats autònomes. Som una simple regió espanyola amb els mateixos drets que Murcia o Extremadura.

Si algú encara creia que el català podia ser la llengua preferencial de Catalunya i per tant rebre especial tractament per fer front a la castellanització que s’havia imposat per la força de la violència i de la sang, el tribunal constitucional ha dit que no.

Si algú encara creia que els catalans podien tenir un finançament més just segons les especificacions de la societat catalana, doncs el tribunal constitucional ens ha dit que no. Nosaltres no poden gestionar els nostres recursos i tampoc podem demanar res d’especial. Tot depèn del govern d’Espanya

Si algú encara creia que podíem tenir una justícia catalana, doncs no. Segons els tribunal constitucional la justícia seguirà sent l’espanyola.

Si algú encara  creia que l’Estatut aprovat i referendat per referèndum tenir rang de llei superior als decrets que pugi fer el govern espanyol, el tribunal Constitucional ha dit que no, que en qualsevol moment el govern de torn de Madrid pot fer un real decret que pot envair les competències de Catalunya.

Si algú encara creia que el Parlament de Catalunya pot convocar referèndums, encara que sigui per decidir si vol que Sant Joan sigui festa per tota Catalunya, el tribunal constitucional diu que no. Això només és competència del govern espanyol. Convocar un referèndum per la independència , encara que sigui amb una pregunta indirecte, és impossible.

Després d’aquesta sentència, els espanyols ens diuen que  Catalunya només té dos camins:

-     Acceptar la seva mort

-     Esdevenir un Estat propi.

El dissabte més d’un milió de catalans es van manifestar amb un sol crit unànime: INDEPENDÈNCIA.

El poble va parlar i ho va deixar ben clar el que vol. Però en una democràcia no pot funcionar per manifestacions. És a les eleccions a on és reflecteix la voluntat del poble. El Parlament de Catalunya és a on democràticament les ciutadans expressen qui són els seus representants que miraran de fer realitat els desitjos del poble.

Per això, nosaltres, els ciutadans de Catalunya haurem de triar que volem a les properes eleccions al Parlament:

a)Votar per la candidatura que vol proclamar la independència unilateralment , per després aprovar la Constitució de Catalunya, fer un referèndum de ratificació i esdevenir un Estat sobirà.

b) Votar els partits que segueixen insistint en continuar dins d’Espanya, o que apel·len noves vies, que tothom sap que són inexistents i impossibles, per aconseguir més sobirania per Catalunya.

La lògica seria que el milió i escaig de catalans que vàrem manifestar el passat dissabte, triessin l’opció a). Però la mentalitat irracional i esquizofrènica de molts catalans, després de 300 anys de submissió i vassallatge, farà que difícilment sigui així.

També les ànsies de protagonisme d’alguns i la utilització del independentisme com a marca electoral, farà que la opció a), no rebi a priori el suport unitàri de molts dels que cridaven independència pels carrers de Barcelona. Com sempre passa, serà molt difícil que hi hagi una sola candidatura. Però jo ja em conformo que hi hagi almenys una amb ets i uts, encara que treballaré fins al final perquè hi hagi una de màxima unitària.

Davant d’aquest repte, els que estem lluitant per aconseguir la independència, haurem de fer un esforç per ser generosos, intel·ligents i deixant les anises de protagonisme a fora per mirar d’anar el màxim nombre d’independentistes junts. Però la clau, per mi serà arribar a la gent poc polititzada i  que no llegeix aquests tipus de blocs, la situació a que ens afrontem els catalans. Per això amics compatriotes, cal que cadascú de nosaltres treballem fortament els propers mesos per convèncer a tots els nostres amics, parents i coneguts, que les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquesta tardor són vital per la nostra supervivència com a poble. Haurem de decidir: morir o ser lliures.

Endavant les atxes!!

Segueixo amb el meu compromís de no parlar de la política catalana i dels seus actors. Però avui faré una petita excepció, encara que seguiré sense parlar directament dels seus actors polítics, si que m’agradaria fer unes reflexions sobre la manifestació convocada pel proper dissabte a les 6 del vespre a Barcelona.

Quan l’any passat per aquestes dates, arran d’un article del Pasqual Maragall va sortir la idea de fer una gran manifestació si l’Estatut era retallat pel Tribunal espanyol Constitucional, es va obrir un debat dins del món sobiranista  si s’hauria d’anar-hi o no a la manifestació. En aquell moment Òmnium Cultural amb Jordi Porta com a màxim representant va dir que s’oferia a organitzar-la sota el lema confús i neutre com és el Dret a decidir. Un lema compartit tant per ERC com CiU, i que no va acontentar la majoria de les plataformes sobiranistes. També semblava que Òmnium volia fer una manifestació en defensa de l’Estatut i això encara va atiar més les critiques a la proposta de manifestació de l’Òmnium. La meva postura dins d’aquest debat va ser minoritària ja que vaig defensar que si que hauríem d’anar-hi a la manifestació convocada per Òmnium, però no per anar a defensar l’Estatut, sinó per reivindicar la independència.  Al final vaig acceptar la voluntat de la majoria, malgrat creia que era una equivocació i es va proposar que quan es donés la sentència fer una altra manifestació separada a la convocada per l’Òmnium.

Els meus arguments per defensar la participació massiva dels independentistes a la manifestació eren.

1)      Serviria com a constatació per a molts dels catalans i dels seus líders polítics què anessin, que la independència no era una opció minoritària, ans el contrari.

2)      Podríem aprofitar la mobilització que aconseguirien els partits catalans parlamentaris i les seves associacions subvencionades, per transformar-la un clam per la independència i com a conseqüència fer veure a l’opinió pública que ho segueixi des de fora, que aquesta és l’opció majoritària dels catalans malgrat sigui amagada pels mitjans i algunes enquestes precuinades.

3)      Calia aprofitar el rebuig que havien sentit molts catalans que creien amb l’autonomisme i l’encaix a Espanya de la sentència del TC,  per aconseguir més independentistes.

4)      La utilització de la crida a la unitat de tots els catalans que es faria pels altaveus dels partits autonomistes i unionistes, provocaria per part d’una part important de la societat catalana la impressió que els independentistes que no volguéssim anar, érem poc solidaris amb la resta i davant d’una agressió externa com era la sentència, calia anar tots junts per donar una imatge que som un sol poble davant dels Espanyols.

5)      Creia que hi havia el risc gran que si els independentismes no hi anàvem, els milers de manifestants que si que anirien (gràcies la capacitat de mobilització de la societat civil subvencionada i dels partits unionistes o autonomistes), podrien ser utilitzats i inflats fins a on fos convenient pels mitjans de comunicació per donar la imatge que els catalans estan per l’autonomisme i no pel independentisme.

6)      Estava convençut que l’independentisme català està encara massa influenciat pels qui ho utilitzen pel seu benefici partidista i això feria impossible una unitat d’acció per aconseguir  que es pogués convocar una manifestació de separada, i en una altra data, prou majoritària per contrarestar la manifestació proposa per l’establishment polític català.

Un any més tard, la sentència del TC ja la tenim aquí i una manifestació s’ha convocat per part d’Òmnium Cultural. Alguns companys i plataformes sobiranistes inicialment davant de la crida que va fer el Jose Montilla i dels titulars d’alguns dels mitjans que es tractava d’una manifestació  en defensa de l’Estatut, van manifestar inicialment el seu rebuig frontal igual que l’any passat.

Però la força de mobilització dels partits catalans i de la societat civil subvencionada junt amb la complicitat dels mitjans de comunicació i dels seus orinadors estan aconseguint el que jo ja havia avisat fa un any: Que a la manifestació hi haurà milers de catalans. Alguns defensant l’Estatut i altres, espero que majoritàriament, defensant l’Estat propi.

Davant d’aquest fet i respectant la voluntat dels companys que no hi volen anar, la meva postura segueix sent la mateixa que l’any passat. Per tant allà hi seré.

L’eslògan de la manifestació ha canviat del vague i inofensiu “Dret a Decidir” per una altra que diu “Som una Nació. Nosaltres decidim”. Hem millorat una mica, però segueix sent tant innocu que no m’acaba d’agradar.  No m’agrada que diguem “Nosaltres decidim”. Decidim què? Continuar amb l’Estatut escapçat? O Decidim la independència?

O que s’afirmi “Som una nació”. Em sembla una mica la típica autoafirmació del qui se sent dèbil davant de l’enemic. Però també perquè en ple segle XXI només és consideren nacions els estats. Els espanyols ho saben i per això ho han deixat ben clar amb la sentència que ens deixen dir que nosaltres creiem que som una nació al preàmbul de l’Estatut (no té cap valor juridic), però que consti que nació legal només hi ha una i aquesta és la nació espanyola i a més és indissoluble.

És molt important que els catalans estiguin convençuts que cridar “Som una nació” en una manifestació no serveis de res si no és fan els passos necessaris per ser-ne una a ulls del món. La sentencia del TC impedeix també la possibilitat de fer cap referèndum, encara que aquest sigui amb una pregunta indirecta com la proposada per la ILP.  En aquests moments, només hi ha una sortida reconeguda per la comunitat internacional per ser una nació: La proclamació unilateral d’independència al Parlament.

El proper dissabte pot ser una fita històrica per constituir la nació catalana. Al matí al Palau de Congressos de Catalunya l’assemblea per escollit la candidatura d’ample espectre i transversal que tindrà com objectiu principal la proclamació unilateral de la independència a les properes eleccions al Parlament. Al vespre, tots els independentistes podrem anar a la manifestació per cridar ben fort als espanyols que davant de la sentència del seu tribunal, nosaltres hem decidit ser una nació.

Ho serem a la propera legislatura.

Nosaltres decidim ser una Nació, aquest serà per mi, el lema que hauriem de cridar ben fort.

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

La meva dona ha rebut la visita d’una amiga seva italiana que viu a Karlsruhe. La Nicoleta ha vingut a passar el vespre a casa. La Nora, la meva dona, ha preparat un cordino amb glaçons de gel amb un Prosecco. En tastar-lo li he dit que estava molt bo, i m’ha explicat que havia comprat un cava per dos euros i mig al supermercat de costat de casa. He mirat la botella i sorpresa!! és un  “Delmora” Cava Brut “Halbtrocken” de Sant Sadurní de Noia. Qui ho diria!, a Karlsruhe una ciutat mitjana del sud d’Alemanya, a l’Aldi del barri, un cava català a preu regalat. Potser avui serà una dia especial?

A dos quarts de nou, poso la televisió i automàticament em surt TV3Cat, tal com tinc programat. Ostres!! Hi surt el Montilla amb cara de pomes agres parlant sobre no sé què d’una tristesa i de què estava indignat de què no s’hauria d’haver fet mai no sé què més. La veritat no sé de què parlava, però el veia emprenyat. Potser algun amic l’ha traït?

No ho sé. No m’importa gaire el que aquesta persona pot dir. Però finalment he decidit escoltar-lo per si diu l’única cosa interessant. Dirà que dimiteix i convoca eleccions al Parlament?. Espero amb paciència mentre segueixo sense entendre perquè està tant indignat. Al final quan semblava que volia fer-se propaganda de la seva persona per les properes eleccions, ha deixat anar que els catalans hauran de decidir a qui votaran aquestes eleccions, per gestionar les conseqüències d’aquest fet que l’havia indignat tant.

Home!! Montilla!!. Està més clar que l’aigua, no?. Quina perduda de temps escoltant-te. M’estic perdent els primers minuts del partit del Mundial de futbol. Canvio de canal per veure el partit de Brasil contra Xile. Quin canvi!!. De veure un espectre gesticulant indignitat perquè de dignitat ja fa temps que la perdut, a assaborir el fresc cordino amb cava mentre veig com els Kaka, Robinyo i Fabiano jugaven el joga bonito contra els andins.

Un d’aquells moments bons del dia.

Amb l’ampolla de cava buida s’acaba el partit. I Brasil guanya 3.0…

Endavant les Atxes!!

Nota: Aquest cap de setmana vaig decidir no escriure sobre la política catalana fins després de les eleccions. Vaig explicar els motius en un article al meu bloc personal amb el títol “Ara tots junts pel país i per això deixo d’escriure sobre política catalana”.

No tornaré a explicar els motius però em refermo amb el clam “Ara tots junts pel país”. Ara és l’hora de la unitat de tots els independentistes.

Sr Artur Mas,

En primer lloc, voldria mostrar tot el meu respecte a la seva persona com a polític català que ha guanyat per dues vegades les darreres eleccions. No poso en dubte que vostè té els estudis i l’experiència per ser molt bon President de la Generalitat, de fet , penso que en aquests moments al Parlament de Catalunya pocs el podrien igualar. Com que també estic convençut que vostè té com a prioritat el millor per Catalunya, davant de les seves darreres declaracions de negar-se a fer un referèndum d’independència i a les iniciatives promogudes pel Sr. Alfons López Tena, militant i dirigent del seu partit, en el sentit contrari,  un no pot estar més desorientat davant les aparents contradiccions que hi trobo. Per tot plegat, em permeto des d’aquesta humil tribuna escriu-li aquesta carta oberta.

Sr Mas, les darreres enquestes mostren que la majoria dels catalans estan disposats a votar SI a la independència, cosa que era quasi impensable fa un parell d’anys.  Però d’ençà fa un any i escaig, ha succeït moltes coses a Catalunya que han precipitat aquest canvi. La societat catalana d’estar perplexa, desorientada i frustrada davant dels atacs del nacionalisme espanyol i la manca de resposta per part dels partits polítics catalans, inclòs el seu, va decidir prendre la iniciativa amb manifestacions, actes, i sobretot amb els referèndums populars per fer-hi front.

Amb una Esquerra desactivada pels seus dirigents amb l’excusa de semblar un partit de govern i el seu partit, condicionat també amb el mateix estigma, al final els atacs al poble català que hem rebut darrerament sense el corresponent acte de desgreuge liderat pel moviment sobiranista, hauria acabat en un sac foradat.

Si també pensem pel benestar dels ciutadans i del futur proper, cada vegada hi ha menys arguments que digui que Catalunya com a Estat independent no té més possibilitats de superar la crisi actual. Molts analistes de prestigi, inclòs un premi Nobel, ens diuen que la Catalunya independent, podria esdevenir un Estat de benestar i d’exemple de prosperitat. Podríem deixar ser una regió d’Espanya cada vegada més pobre per ser una Holanda o Suïssa d’Europa.

No cal que li parli, com a responsable d’un partit nacionalista de les conseqüències per la nostra llengua i cultura catalana, el fet de no ser un Estat pròpi. Tots els intel·lectuals catalans estan d’acord que si no ho aconseguim aviat, la nostra supervivencia com a poble català té els dies comptats.

Davant d’aquesta necessitat d’aconseguir un Estat Propi, m’agradaria preguntar-li Sr.Mas, per què repeteix una vegada redere un altre,  que a la propera legislatura no pensa proposar cap referèndum per a la independència?.

Vostè diu que la societat catalana no està madura, que no hi ha prou suport i que perdríem un referèndum. Entenc davant aquesta resposta i atenent que en el darrer congrés de Convergència es va aprovar que l’objectiu de CDC era  aconseguir la plena sobirania de Catalunya, que vostè té una estratègia pensada per aconseguir-ho que comporta el seu temps. Per això no vol fer-ho als propers 4 anys, Sr. Mas? He sentit també al Sr. Puig a la radio, que a la propera legislatura no toca fer el referèndum, però que més endavant no ho descarten i quan es faci, cap govern espanyol ho podrà impedir-ho.

Si malgrat les enquestes diuen que no és pas cert que si es convoqués ara el referèndum no es guanyaria, podria acceptar-li Sr Mas la seva resposta de no convocar-ho a la propera legislatura, sempre i quan, que em digués quin és el seu pla de ruta amb els seus terminis, per aconseguir la independència. Per mi és important saber-ho Sr Mas. Ho és perquè als dirigents d’Esquerra quan fa deu anys els hi preguntava quin era el pla per aconseguir la independència, em contestaven que el primer pas era aconseguir governar a la Generalitat, per després gràcies això més endavant poder aconseguir la independència. Ja veu Sr. Mas el resultat.

Diuen que vostè és més seriós que els líders d’Esquerra, però atès que durant els 23 anys de govern de CiU a la Generalitat tampoc vaig veure cap acció a favor de la independència, vostè comprendrà que li pregunti quin és el pla que té pensat per aconseguir que Catalunya esdevingui un estat lliure i sobirà. Si no em vol contestar, vostè em perdonarà, però començaré a desconfiar del seu silenci.

Mentrestant espero la seva resposta, em pregunto si la seva estratègia és la mateixa que la del seu militant i dirigent del seu partit el Sr. López Tena? O és que el Sr. López Tena va per lliure?

Per cert, l’estratègia del Sr.López Tena sembla que és la mateixa que la del Sr.Puigcercós. Vol dir això Sr. Mas,  que ambdós partits tenen el mateix pla? Si és així, perquè no van junts? Per què no és possible la unitat entre CiU i ERC si volem el mateix? O això d’anar-hi separats forma part de l’estratègia? En aquest sentit, Sr Mas, votaran els diputats de CiU, igual com asseguren que faran els d’ERC,  a favor de convocar el referèndum, encara que sigui amb la pregunta indirecte, que proposa la IP que ha presentat el seu dirigent i militant Sr López Tena?

Si no voten afirmativament, aleshores no entenc res de res. Voldrà dir que el seu partit farà cas omís al menys 220.000 signatures recollides, moltes més espero, i moltes d’elles de votants seus? Quin paper més galdós pel Sr. López Tena, si a més, com seria lògic, serà un diputat pel seu partit a la propera legislatura, si al final decideix que CiU voti en contra a la IP pel referèndum que ell ha promogut. Em costa de creure que el Sr. Lopez Tena i vostè no hi hagin parlat abans de les conseqüències de la IP pel referèndum.

Però si finalment Sr Mas, vostè dóna permís als diputats de CiU al Parlament a votar-hi a favor, incomplirà la seva promesa electoral que ha fet aquests dies de no convocar cap referèndum. Està disposat a mentir als seus votants convocant el referèndum per la independència?

Potser vostè igual que jo, creu que aquesta pregunta que proposa la IP no és pot considerar cap referèndum per la independència?, És això el que pensa Sr. Mas? És a dir, realment tota aquesta iniciativa del referèndum promogut pel seu militant Sr López Tena és finalment una enganyifa que no serveix per res?. No m’ho puc creure!

La veritat com més ho penso, menys ho puc entendre. No puc entendre com un militant i dirigent reconegut i seriós del seu partit, com és el Sr. López Tena, estigui treballant tant decididament perquè el Parlament convoqui un referèndum d’independència i vostè diu que a la propera legislatura CiU no votarà per cap referèndum d’independència. Estic desorientat davant d’aquestes contradiccions.

Si finalment resulta que tot plegat forma part d’una estratègia, a mi s’escapa a la meva humil comprensió. Per això m’agradaria que em respongués clarament quin és el seu full de ruta per aconseguir la independència. Perquè relament ja m’he perdut.

Però, en fi, Sr.Mas, mirem d’avançar-nos al temps i malgrat aquests interrogants i contradiccions, al proper Parlament el seu partit aprova la convocació del referèndum proposat pel Sr. López Tena. Que farà vostè quan vagi a demanar permís a Madrid per poder-ho convocar i el govern espanyol ens digui NO?, Quin és el següent pas?. Perquè suposo que haurà una resposta preparada a la quasi segura negació d’Espanya, o farà el mateix que el Lendakari amb el seu referèndum aprovat també pel Parlament Basc?. És a dir, més o menys demanarà permìs a “ver si cola” i si “no cola” doncs a fer-nos la victima amb quatre escarafalls i res més.

Sr. Mas, arribats a aquest punt vostè no pot fer-se el suec amb el sentiment dels catalans de voler ser lliures. Tal com diu el secretari del seu partit Sr. Puig, ningú ha de poder impedir que els catalans podem exercir el nostre dret d’autodeterminació.  Per això, li prego Sr. Mas, que  actuií dignament, i faci l’únic que podem fer:  Proclamar la independència de forma unilateral al Parlament, per després poder convocar un referèndum vinculant d’autodeterminació. No hi ha cap altre camí possible i a més aquest està reconegut internacionalment.

Jo li pregunto, Sr. Mas per arribar a la mateixa proposta que va fer ja fa més d’un any Joan Carretero, hem de fer tota aquesta rocambolesca estratègia?

O realment no té cap full de ruta i vostè esta disposat a fer esperar quatre anys més  als catalans sense ser lliures?. Vol vosté que estem quatre anys amb més espoli fiscal que ens empobreix, amb més espanyolització de la societat catalana, amb més ignomínies davant de l’arbitrarietat de la justícia espanyola, amb frustracions en no veure el poble català representat al món ni culturalment ni esportivament ni politicament i amb la indignitat d’un poble esclau davant de la vexació i l’escarni constant que els espanyols ens fan sense poder-hi donar resposta?. Tot això és el preu que hem de pagar mentre espera que el sentiment independentista a la societat catalana maduri per si sol. Potser al final, més que madurs estarem podrits en una situació irremissible tant econòmicament com culturalment, que farà inviable aconseguir la independència.

Digui’m Sr. Mas, quina justificació hi ha per continuar sent un poble colonitzat durant quatre anys més?

Jo la veritat és que ja no puc esperar més. Per això vull que al Parlament hi hagi una candidatura disposada a proclamar la independència, aprovar la Constitució de Catalunya i després, si cal, convocar un referèndum de ratificació.

Per acabar, deixi’m fer-li  Sr Mas una pregunta. Per què CiU no vol liderar aquesta candidatura?

Amb tots els respectes, Sr Mas li demano que sigui valent, els temps han canviat i ara Catalunya no necessita més gestors polítics, ara el que necessita són líders. Ja no ens val un bon President de la Generalitat, ara el que necessitem és un President de la Republicana Catalana.

Molt cordialment

Un català que frisa per veure la seva nació lliure.

Manel Bargalló

Endavant les atxes!!

Les eleccions del FC Barcelona ja són aigua passada. Ha guanyat per majoria acaparadora el candidat favorit per l’establishment . Un establishment que té interessos per desfer l’empremta de catalanitat del  club. Ells en diuen que sota el mandat d’en Laporta, el Barça s’havia polititzat, però això és la mateixa trampa quan els espanyols diuen que nosaltres som els nacionalistes i ells en canvi no.

En Jan Laporta era un outside d’aquest establishment i només gràcies als èxits sense precedents esportius i de gestió del club, com també al caràcter fort i de líder que té,    ha pogut acabar el seu mandat.

Jan Laporta durant tot el seu mandat ha hagut d’afrontar-se a molts reptes que a qualsevol persona l’hauria enfonsat. A part de redreçar un club arruïnat i esportivament perdedor, cosa extraordinària, també ha hagut de defensar-se de les traïcions internes. Primer el propi Rosell que fins aquell moment era un dels seus millors amics. Sandro volia fer fora al Txiqui i al Rijkaard , a part de cobrar comissions pels traspasos de certs jugadors. Després pel seu propi cunyat que el va enredar amb el seu passat franquista. Més tard amb Soriano i Ingla que li van voler fer el llit aprofitant la moció de censura orquestrada per l’establishment i per acabar pel mateix Godall quan era l’escollit per continuar al seu legat. No parlem de les denuncies judicials que ha patit, incloent una que ha fet que al final perdés un any de mandat.

Al final tot aquesta erosió  ha fet que sortissin 2 candidats (per mi Benedito era un submarí del Rosell,  i crec que aviat el veurem a l’executiva del Barça) que volien seguir el model que ha fet del Barça un equip campió i reconegut internacionalment.  En canvi per l’altre costat havia una sola candidatura que representava tot  l’establishment junt. Aquesta candidatura hi anava no només els menys catalanistes i regionalistes, sectors de PSC-PSOE i PP, sinó que també hi anava CiU amb alguns d’ERC, suposo per despit o per por que Laporta recollirs massa suport per la seva aposta política.

Ja sabem com a acabat la història, ha guanyat per golejada el candidat d’un Barça d’estil nunyista i provincià. Tot això amb el suport d’alguns partits i sectors sobiranistes catalans.

Per mi això és un avís per navegants del que pot passar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Hi veig algunes similituds del que li ha passat al Jan Laporta amb el que ens ha succeït a Reagrupament i les traïcions internes que ha patit Joan Carretero. També amb la força dels mitjans de comunicació per atacar al Laporta per qualsevol patinada o sobretot amb la moció de censura, a on van fer-hi carnassa amb ell, hi veig similituts amb l’orgia de sang i fetge que els mitjans de comunicació van esgrimir durant la crisi del passat mes de gener amb Reagrupament. Ara, igual que va succeir amb el Laporta i el seu candidat durant la campanya, hi ha un buit informatiu a les activitats que Regrupament està fent, malgrat quasi cada dia es fa un parell o més d’actes i dijous inaugurarem la nova seu al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Però el que em fa més basarda i ho veig amb molta preocupació,  és com també igual que al Barça, malgrat la majoria, per no dir tots, dels independentistes que tenim clar que la proclamació de la independència de forma unilateral és l’única forma aconseguir la independència, al final, no serem capaços d’articular junts una candidatura unitària. O pitjor encara, després de tant discutir i demanar la unitat, es presentaran per separat dues o més candidatures amb les mateixes propostes si fa o no fa.  Més o menys igual que han fet Ferrer i Ingla a can Barça.

Ja sabem com han acabat aquestes dues candidatures. Si haguessin anat junts o al menys només hagués sortit una, encara que no anessin tots junts, potser haurien tingut possibilitats. Però dividits no hi ha res a fer.

A Catalunya, només una candidatura ha de sortir i demano generositat pels qui per la raó que sigui, no surtin a la candidatura que es visualitzi que té més suport i més possibilitats de reeixir, que al menys no intenti anar pel seu compte creant la seva pròpia. Per mi, si ho fa,  em mostrarà importar-li més la seva ambició personal d’anar en una candidatura que l’objectiu d’aconseguir la independència. Però també  em demostrarà que és un estúpid, perquè al final, si els independentistes anem dividits, serem escombrats igual que ha succeït a can Barça.

Espero que serveixi de lliçó les eleccions del Barça i el proper 10 de juliol, si no hi ha cap canvi de darrera hora, a l’assemblea de Reagrupament al Palau de congressos de Catalunya es materialitzi aquesta candidatura prou unitària i transversal que tingui possibilitats de fer forat i provocar la reacció que ens porti a la majoria per poder declarar la independència al Parlament

Endavant les atxes!!

Preparats…., Llestos… Ja!!. Aquestes són les paraules que els jutges d’atletisme diuen abans de començar una cursa. La cursa per la llibertat de Catalunya està a punt de començar.

Encara estem, però a  la fase de Preparats. Estem en la fase a on els participants es poden inscriure per poder prendre la sortida.

És pot fer de dues maneres via agrupació d’electors o mitjan un partit o coalició de partits. La primera opció té varies desavantatges, primer necessita presentar 1% de signatures per a cada circumscripció i segon , segons diu el reglament, com que no existia abans de constituir-se, no pot continuar fent activitats de propaganda de la mateixa, a diferència dels partits, durant el període que va des de l’anunci de la convocatòria de les eleccions fins l’inici de la campanya electoral. En canvi crear un partit, només necessites tres persones, un nom i que els símbols siguin d’acord amb el reglament o llei electoral espanyola (recordem que durant 30 anys els partits catalans no s’han posat d’acord en fer-ne una per Catalunya). Està clar que presentar-se com a partit o coalició de partits és l’opció més senzilla i pràctica. Qui trií la primera opció es juga molt  que no aconsegueixi uns bons resultats.

Fins fa poc mesos, els participants o partits amb possibilitat de medalla (diputats) per la propera cursa electoral, eren cinc: CiU, PSC-PSOE, ERC, PP i Iniciativa-Esquerra Unida. Tothom tenia clar que Ciutadans-Partido de la Ciudadania no tenia cap possibilitat de repetir medalla després de l’espectacle de disputes fratricides entre els 3 diputats que havien obtingut a la darrera cursa electoral.

Hi ha un clar favorit en totes les enquestes: CiU i a part del Ciutadans, tothom sap que  haurà un perdedor clar: ERC que obtindrà molts mal resultats comparats amb els que va obtenir a les darreres curses electorals. N’hi ha uns altres, com PSC-PSOE i Iniciativa que no tenen bones sensacions que pugin superar els resultats de la darrera cursa i el PP, sembla que tenen alguna oportunitat de millorar.

Però durant el darrer any ha aparegut altres corredors que els agradaria poder-hi participar a la cursa.  Han sortit bàsicament perquè els actuals participants no donen la talla ni tampoc la confiança que estiguin disposats a donar una resposta diferent a la que fins ara s’ha donat als problemes que els catalans tenen sobre la taula. Hi ha molts catalans que volen un canvi per veure si es resolen els problemes. Però malgrat alguns d’aquests problemes són degut a una pèssima gestió i a una manca de control de despeses de l’actual govern català, els principals o els orígens dels principals problemes són irresolubles sense tenir una sobirania igual a la resta dels estats europeus.

Quan els actuals participants prometen que si governen la Generalitat podran resoldre els problemes importants que actualment la societat catalana té, menteixen. Fins ara, amb la poca experiència que els catalans teníem amb la política, ens ho havíem empassat. Però amb el que ha succeït aquesta darrera legislatura, ja no ens ho empassem. Quan alguns dels líders d’aquests partits, continuen dient que guanyant de nou la cursa i administrant les competències que l’Estat Espanyol concedeix amb l’Estatufet, retallat o no, es podrà fer quelcom més que seguint ballant els desitjos del demagog president espanyol de torn, és tenir un rostre que se’l trepitja. I la gent comença a estar tipa de tanta mesquinesa.

Davant l’atzucac que representa l’actual situació política espanyola només hi ha dues solucions: canviar  o marxar.

Canviar Espanya, cap un estat realment federal, per fi, els catalans ja ho veuen impossible. Després de tants intents per part del catalanisme durant el segle XX i amb el resultat tan galdós que s’ha vist aquest segle XXI quan tenien tot els punts a favor, amb un govern “amigo” i del mateix partit que el que governa a casa nostra, em costa pensar que encara hi hagi federalistes catalans. De fet s’ha ser molt ruc pensar que els castellans que porten 300 anys apropiant-se amb èxit de la identitat espanyola, ara estaran disposats a desfer-la, després de tant d’esforç, amb guerres incruentes, perquè alguns catalans seguim resistint acceptar-ho. Sobretot si pensem que en qüestió d’un parell de generacions mes ja ho hauran aconseguit. Els castellans ho saben més que alguns  que es vanaglorien de ser nacionalistes catalans.

No hi ha dubte que amb els esdeveniments  d’aquest darrer any ajuden a que els catalans comencin ha pensar que potser seria millor anar per la vida fora de la democràcia espanyola. Una democràcia que han mostrat els partits espanyolistes i els seus mitjans de comunicació amb als referèndums populars, que és de paper de fumar quan es tracta del dret d’autodeterminació del poble. Però també a nivell econòmic no deixa dubte que pels catalans Espanya és molt mal negoci. La constatació de l’enganyifa del finançament de l’Estatufet venuda com excel·lent pel Tripartit, quan ha provocat el més passat que per primera vegada durant 30 anys la Generalitat s’ha quedat sense diners per poder pagar als Hospitals i serveis mèdics, és un dels darrers exemples de la ruïna que representa l’espoli fiscal a que estem sotmesos. Però també per dignitat,els catalans comencen ha estar tips de la constant vexació del TC que si ara retallo més o encara més, la migrada sobirania de l’Estatufet i de tot el que fa referent a l’existència del poble català. Sense dubte que  l’opció que guanya més suport cada dia que passa dins de la societat catalana, és la independència.

Però la independència no s’aconsegueix sense un full de ruta creïble. Els qui fins ara, malgrat anomenar-se independentistes no han fet res per anar cap a ella,  i això que estaven governant en teoria per construir un Estat Pròpi o els que després de 23 anys de governar en solitari construint la nació segons com ell deien que s’havia de fer, mentre es feia pedagogia a Espanya i que ara, malgrat tots els atacs que hem rebut per part del govern espanyol, a la primera oportunitat, pacten amb ells, per salvar Espanya, tot plegat fa que els catalans comencen ha creuen que els partits parlamentaris catalans no faran quelcom de nou al que han fet fins ara si tenen oportunitat de tornar a la Generalitat.

Fins fa un any, abans de l’aparició de Reagrupament Independentista, semblava que no hi havia cap possibilitat de poder votar a una candidatura creïble que proposes un full de ruta cap a la independència per poder optar, no ja a una bona posició per guanyar-la, si no que optés ni tants sols només poder guanyar una medalla a la propera cursa electoral al Parlament.

Això no vol dir que no haguessin altres candidats que portessin anys venent el seu full de ruta, però ja sigui per la seva poca destresa, per la seva poca capacitat de fer arribar el seu missatge o per la poca confiança que generen els seus líders, no havien obtingut cap èxit significatiu. De fet cap dels partits que proposaven la independència al seu programa electoral si guanyaven, no han superat mai el 0,2% dels vots quan és necessari obtenir al menys un 3% dels vots per circumscripció per poder optar a una medalla durant les darreres comtesses electorals.

Però ara la situació ha canviat. Durant un any Reagrupament s’ha organitzat i ha sembrat per a tot el territori, amb una participació que ronda els 50.000 assistents en els seus mítings,  el missatge que cal fer una nova candidatura que apliqui el full de ruta per poder obtar a la independència. Aquest missatge, que també ha estat llançat per altres fòrums,  ha aconseguit arrelar cada dia que passa amb més força perquè per primer cop es creïble. El lideratge de Joan Carretero,  malgrat tots els intents d’atacar-lo en tot els sentits, políticament com en la seva vida privada, dóna credibilitat a la proposta de Regarupament de crear una candidatura que proclami la independència al Parlament va en serio i té possibilitats d’aconseguir els seus objectius.

Aquesta candidatura independentista s’hauria pogut realitzar de varies maneres. Per mi, l’ideal hauria estat que tothom de manera altruista i sense cap pretensió, vanitat i ambició política, s’hagués presentat individualment per formar una llista escollida per tots els independentistes. Això és el que va proposar Reagrupament des del primer dia: Un reagrupament d’independentistes que s’associen només amb la finalitat de fer-la i així ho vaig dir ja fa més d’un any.

En aquell article ja avisava que seria molt difícil que alguns independentistes acceptessin la proposta de RCat, sobretot els provinents de l’ala més esquerranosa  d’ERC i també els més militants de CiU. Però no m’ho pensava que fos rebutjada per alguns que considero lliures de tenir lligams amb aquests partits. Degut a una sèrie de circumstàncies, que no aporta res de bo ara dir-ho, no ha estat del tot possible que Reagrupament aconseguís la seva proposta inicial.

Amb tot, hem estat a punt d’aconseguir-ho, de fet penso que segons com evolucioni el factor Laporta, encara ho podrem aconseguir. De fet molts dels candidats independentistes importants i la major part de la intel·lectualitat sobiranista, dona suport a la crida de Reagrupament i junt amb els 3.500 independentistes estan treballant de valent per fer realitat la candidatura. Però com he dit abans, alguns independentistes no han volgut. Per què? S’hauria de preguntar-ho a ells, perquè no ho han fet i prefereixen anar per lliure o muntar el seu propi partit, malgrat comparteixen quasi 100% el full de ruta de Reagrupament i pregonen que la unitat és el seu objectiu irrenunciable. A mi m’ha costat entendre-ho i de fet en certes persones encara avui no ho acabo d’entendre per molt que ho intenten explicar. Però és igual, això no té cap importància davant la possibilitat d’aconseguir la nostra llibertat. Per això després del cabreig inicial degut a la meva incomprensió, al final ho he acceptat.

Tot plegat fa, que ara la situació sigui més complicada del que hauria estat l’ideal i no serà pas fàcil aconseguir una candidatura acceptablement unitària per a tothom, encara que un líder conegut i tant fort com en Jan Laporta hi formi pas. Sobretot quan s’acosti el dia d’acabar de definir qui estarà o no a la llista. Els nervis i la por de no sortir en una bona posició, farà que alguns cometin errors amb declaracions o insinuacions  o retrets dolguts pel despit de la seva pobra expectativa d’aconseguir una medalla. Que hi farem, la vida no és pas senzilla i això en comptes deprimir-nos, ens ha de motivar a pencar més i amb més forces per aconseguir-ho.

Estem entrant ja a la fase de Preparats… i espero que abans que el jutge del temps digui…llestos, quedi al menys a la línia de sortida una candidatura prou forta que tingui condicions de guanyar moltes medalles o millor encara: la cursa per la llibertat.

Aquest és el meu desig i m’agradaria que fos també la de tots els candidats que volen formar-hi part.

Endavant les atxes!!

Estic de vacances a Menorca, concretament a una casa de camp d’una amiga d’infància de la meva dona entre Sant Lluís i Trebalúger.  Ja hi porto una setmana i malgrat els típics entrebancs quan tens canalla petita, tot anava més o menys sobre el que havia planejat. Feia molt mesos que esperava aquestes vacances per poder fer en bicicleta una part dels camí dels cavalls.  Fins i tot m’havia comprat un iphone,  entre altres motius perquè sabia que hi ha programes que combinen el GPS amb mapes de satèl·lit, per després poder gravar la ruta que fas amb fotografies incloses.

Cada dia de bon matí aprofitant que la família dormia, agafava la BTT llogada i m’enfilava carretera amunt cap a la costa nord-est per fer un tros del Camí dels Cavalls. M’agrada sentir la calor del Sol mediterrani i els olors de pinassa barrejat amb la olor de la mar. Gaudeixo de valent mentre descobreixo nous paratges mentre vaig amb bicicleta. Sobretot si són cales en una de les illes més paradisíaques del mediterrani com és Menorca. Pel meu particular exili a les gèlides terres germàniques, poder arribar a una platja solitària i poder-me banyar després de portar un parell d’hores en bicicleta és d’aquells moments estel·lars  que esperes durant tot l’any per poder-los gaudir. Com deia el meu avi: el cel a la terra.

Després de quatre dies fent el camí de cavalls des de Maó cap a la costa Nord, el diumenge quan em faltava poc per arribar al Port d’Addaia, vaig decidir desviar-me del sender marcat, per fer una drecera per anar a Cala de s’Enclusa. Semblava que havia un camí prou bo gràcies al que es podia entreveure de la fotografia del satèl·lit que em mostrava el meu iphone.

Però al cap de mig quilòmetre després de baixar uns petits turons, quan semblava que ja arribaria a la cala, el camí queda tallat per un mur de pedra d’uns dos metres. Estic a punt de fer mitja volta, però em fot tornar a pujar els turons i a més la foto del satèl·lit mostra que l’altre costat hi ha un camí prou definit que porta cap a la cala. Amb dificultats pujo la bicicleta a sobre del mur i la deixo anar a sobre d’uns matolls per minimitzar els possibles danys. Salto el mur i em trobo que el que no et diu la foto aérea és que les pluges d’aquesta primavera ha fet que el que semblava un camí era en realitat un rierol. Desprès de portar dues hores per un senders secs i molt de temps sota d’un Sol que ja crema, trobar-te un rierol que surt d’un brollador d’unes roques és una sorpresa ben agradable. Penso a dins meu, que he encertat de ple amb la idea de no tornar enrere.

Mig embriagat pel meravellós espectacle del rajolí d’aigua transparent entre mig d’uns pins condueixo la meva bicicleta pel mig del rierol. De cop la roda de davant ha lliscat i m’he vist obligat a posar el peu esquerra dins de l’aigua. Però per desgràcia la pedra a on el meu peu es volia recolzar s’ha aixecat cap amunt clavant-me un cop molt fort a la cama que m’ha fet perdre l’equilibri. He caigut del costat esquerra sobre els còdols del rierol amb tant mala fortuna que el meu dit gros de la mà s’ha girat cap enrere sortint-se de lloc.

El dolor creixent  que he sentit al dit gros m’ha fet renegar amb veu alta mentre poc a poc, xop i dolorit m’he llevat del mig pam d’aigua. De seguida he pensat que calia posar el dit al seu lloc. Ho sé per experiència amb els meus anys de competició en diferents esports, sobretot Judo i Basquet.

Amb la mà dreta amb una estrebada seca he estirat fortament el dit gros que havia sortit de mare. He sentit una fiblava que encara m’ha fet renegar més alt per què collons m’havia desviat del camí. Per sort, de seguida he sentit com el dit es col·locava al seu lloc.

El dolor ha remès una mica, però el dolor encara persistent m’ha avisat que la lesió anava en serio. He comprovat la resta del cos, per veure si tenia alguna ferida més. El peu esquerra sentia una coïssor.  Veig un bony de la grandària d’un ou petit que començava a sobresortir a l’alçada de la tíbia.  Segur que ha estat el cop de la pedra que m’ha fet perdre l’equilibri.  No em fa gaire mal, sobretot si comparem amb el dolor del dit gros de la mà. Segur que és un hematoma degut a la trompada amb la pedra.

Agafo la bici i veig que té la roda de davant mig desinflada. Merda!!, exclamo cridant ben fort. El que mancava, una roda rebentada. Tinc una càmera de recanvi, però no ser si amb la lesió al dit gros de la mà podré canviar-la. Renego maleint de nou perquè he volgut fer drecera. Estic en un lloc de difícil accés i sense cap camí a on un cotxe pugui circular.  Ara potser haig d’arribar a peu a Addaia. Potser necessitaré més de dues hores, no ho sé. Després allà hauré de trucar que em vinguin a recollir amb el cotxe.

Mig dolorit i cabrejat per la mala sort, començo a baixar rierol abaix fins que arribo a les primeres dunes de la platja. De cop girant una de ben grossa, veig el mar.  Estic a la cala Mongrofe en comptes de la Cala de S’Enclusa. De fet alguns la confonen perquè són a tocar. Com podeu veure a la fotografia adjunta és una de les més boniques de les cales del Nord de Menorca.

Llàstima del dolor que sento, penso interiorment. Avui és un dia d’aquells immillorable per anar a banyar-se a les platges del Nord. No fa tramuntana i el mar sembla un llac del tranquil que està.

Deixo la bicicleta a prop del mar en unes roques i em despullo del tot. Poc a poc entro dins de l’aigua que està gelada. Però, justament és això el que vull. Amb la sal i l’aigua ben freda m’estic força estona mentre espero que això aconsegueixi baixar la inflamació, que encara que no es manifesta , estic segur que ja s’està produint en el meu dit gros.

Quan surto al cap de deu minuts, veig que la cama esquerra ja no hi ha el bony. En comptes d’això hi ha una ferida plena de sang mig seca per l’efecte de la sal del mar. Però el dit gros segueix dolorit. Puc torçar-lo una mica i això vol dir que està al seu lloc,  però el dolor es molt intents que em fa ser conscient que potser les meves somiades vacances de poder fer cada dia un tros del camí dels cavalls,  s’ha anat a n’oris.

La resta de la història no té res d’especial. Dolorit i amb l’ajuda del GPS, vaig arribar a la carretera de la finca  del Mongofre Nou a Maó. Al cap d’una hora i mitja conduint amb una mà arribava a casa. Després de dinar i amb el dit gros doblement gros, a l’hospital m’han confirmat que no hi ha res trencat i que el dit està al seu lloc, però els lligaments del dit necessiten tres setmanes de repòs absolut. Ara estic escrivint aquestes ratlles amb una sola mà mentre tinc l’altre enguixada.

Adéu a les meves magnifiques vacances tant ben planificades durant aquest any.

Davant d’aquesta situació puc fer dos coses, maleir la mala sort i amargar-me la setmana de vacances que encara em queda o pel contrari, trobar una alternativa per seguir gaudint d’aquesta magnifica illa. Avui dilluns he tornat la bicicleta de lloguer , m’he quedat a casa reposant i després d’anar al vespre a sopar al club nàutic de binisafua un cap roig amb un vi blanc de Favàritx, m’he inspirat escrivint aquest article. Demà dimarts continuaré caminant pel camí de cavalls, per sort el dit gros de la mà no el necessito pas per caminar.

Les vacances són meves i vull que siguin magnifiques. Ho seran mentre jo vulgui que així sigui. Per això a partir de demà continuaré caminant pel Camí dels Cavalls.

Al principat de Catalunya estem molt de nosaltres somiant que aviat aconseguirem la independència. Gràcies a Reagrupament, el camí està senyalat i milers de patriotes estem disposats a caminar-hi. .Molts de nosaltres fa temps que estem esperant amb ganes que arribi les eleccions al Parlament de Catalunya  per poder veure la candidatura unitària i transversal que proclami la independència unilateralment.

Igual que em va passar a mi, potser que algun se’n surti del camí ja traçat, pensant, i al principi ho podrà semblar, que ha trobat un millor camí per arribar-hi abans. Però pot patir un entrebanc inesperat que el faci perdre molt més del que es pensava que havia guanyat o podria guanyar amb la drecera que pensa que ha trobat. Espero que amb aquest dolorós context, no s’aturi i que sigui prou fort per superar l’adversitat. Després de curar-se les ferides, mentre hi hagi força per caminar, no es pot deixar de continuar cercant el camí  traçat,  per reprendre de nou el camí i continuar avançant.

La nostra lluita, només és nostra i només existirà mentre nosaltres caminem. Som nosaltres els que volem la independència, som els únics que mai ens hem d’aturar de caminar per aconseguir arribar a que aquesta tardor hi  hagi al Parlament la candidatura que proclami la independència de la nació catalana.

Endavant les atxes!!

Davant d’una situació d’emergència de futur que pot afectar a un col·lectiu o grup humà, hi ha tres tipus de persones: El primer grup s’arronsen i cerquen refugi amb el passat mentre esperen que s’arregli per si sol. El segon grup es queda paralitzat per la por o el repte que té al davant mentre mira d’aferrar-se a qualsevol excusa per no haver de fer-hi front. El tercer grup analitza la situació, determina com s’hi pot fer front i a continuació comença a lluitar amb totes les forces amb el que creu que és la millor manera d’enfrontar-se a la situació d’emergència.

La nació catalana viu uns moments d’emergència nacional que posa en perill el seu futur proper , qui digui que no és així  és estúpid  o menteix. Però dels qui ho tenen clar que estem davant d’un repte que pot fer desaparèixer la nostra identitat com a poble, n’hi ha que diuen que el que cal fer és tornar a seguir treballant, en silenci, sense fer soroll i anar construint el país amb la minsa sobirania que l’Estatufet ens dóna. Més o menys el que s’ha fet durant els 20 anys i escaig de govern del Pujol.  Amb tot els respectes, qui s’empassi que ara, després de tot el que ha succeït aquests darrers anys, es podrà tornar al peix al cove pescant quelcom més que morralla, és que també és estúpid o un il·lús.

Els que es queden astorats davant de la situació, molts d’ells, prefereixen mirar cap un altre costat o cerquen qualsevol excusa per no enfrontar-se a la dura realitat. Són catalans que es refugien amb tot el que faci oblidar-se de la situació desagradable de veure el país morir. Amb tot els respectes, qui esperi que el problema es resoldrà sol, és també estúpid o un il·lús.

Els que ja fa temps varem decidir afrontar el repte d’aconseguir la llibertat, ens hem trobat durant molt de temps sols. Ens han dit que érem uns estúpids, que enfrontar-nos a Espanya era perdre segur. Ens han dit que érem uns il·lusos, perquè  no tocàvem peus a terra i els espanyols mai ens deixarien que fóssim lliures.

Però això ha canviat . Cada vegades més, l’independentisme ja no és una opció de quatre friquis estúpids o de quatre il·luminats. Ara, és cada dia que passa una obvietat que sense una Catalunya sobirana i lliure, els catalans no tenim cap possibilitat de sobreviure com a poble.

Els independentistes hem passat de ser uns il·lusos i estúpids a ser uns patriotes. Els qui no estan per proclamar la independència al Parlament, són ells els qui són uns estúpids i il·lusos.

Endavant les atxes!!

Una de les millors lliçons que vaig aprendre de la manifestació de deu mil a Brussel·les fou que quan els catalans volem mostrar a tot el món la voluntat de ser una nació independent,  vam deixar enrere les diferències i el partidisme per aconseguir una de les fites històriques del moviment sobiranista dels darrers temps. Pels carrers de  la capital de la Unió Europea vam aconseguir amb el clam “WE WANT A CATALAN STATE- VOLEM L’ESTAT CATALÀ” la unitat de tots els independentistes.

Però no tots els catalans independentistes varen estar disposats a fer-ho al principi.  Alguns simpatitzants o militants dels partits catalans que estaven molt polititzats, varen rebre d’entrada la proposta amb reserves i recels. Va costar fer-los entendre que deu mil a Brussel·les, no era de cap partit, sinó que era una iniciativa 2.0 sortida d’Internet, de manera totalment espontània i sense cap interès partidista. Però certs partits o millor dit, certs altaveus d’aquests partits, escampàvem zitzània en contra, segons com interpretaven com podia perjudicar-los la nostra proposta. El 15 de desembre del 2008 al meu bloc vaig escriure amb el títol 10.000 a Brussel·les i les ganes d’emmerdar les coses , a on podeu veure una mostra de les dificultats que teníem en aquest sentit.

Estic segur, que si la iniciativa de deu mil a Brussel·es en comptes d’haver estat una idea d’unes persones anònimes sense cap càrrec polític, encara que alguns erem militants dels dos partits catalans sobiranistes,  hagués estat una proposta d’algun membre conegut d’algun d’aquests partits o  que tots els promotors haguessin estat tots membres militants de base d’un sol d’aquests partits, molta gent no hauria vingut. Fins i tot malgrat els seus promotors tinguessin la mateixa idea i interès que vàrem tenir els qui ho varem fer, penso que la unitat que es va viure a Brussel·les no hauria existit.

Amb la ILP que es va presentar conjuntament amb el CEL, els atacs contra la independència de deumi.cat  i la zitzània que que ho fèiem segons les directrius d’algun partit va augmentar.  El fet de voler posar en un compromís a la direcció d’ERC i CiU  perquè es mullessin sobre si estaven disposat que al Parlament es debatés sobre la independència, no els hi feia gens de gracia. Vaig escriure el 7 de juny del 2009 una segona part reiterant el mateix amb el títol 10.000 a Brussel•les i les ganes d’emmerdar les coses (2ªPart).

Però el fet que una part del consell de deumil.cat, com també els membres de CEL, fóssim militants d’ERC i CiU, les acusacions  de que tot era una estratègia d’un partit contra l’altre, no varen tenir molta credibilitat. És pot dir que la composició transversal dels qui érem els promotors de deumil.cat i CEL, va permetre mantenir l’esperit d’unitat entre independentistes a favor de la ILP. Estava clar que  militants i simpatitzants d’ERC i CiU s’havien unit per mirar de fer un pas més cap a la independència, encara que això fos en contra les direccions d’ambdós partits.

Tota aquesta unitat d’acció independentista que es respirava d’ençà Brussel·les i que amb la ILP, encara es mantenia, va inspirar al Joan Carretero quan va escriure el seu article “Dignitat i Patriotisme” publicat a l’Avui el dissabte 8 d’abril del 2009 (però entregat a la redacció del diari el dilluns 3 d’abril). A l’article en qüestió que va donar peu al naixement de Reagrupament Independentisme deia textualment:” L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.“

Aquesta darrera frase del Joan Carretero era valenta perquè en aquells moments molts dels independentistes estaven tant desenganyats amb la classe política catalana, que qualsevol cosa que fes tuf a partit, automàticament generava  una repulsió. Però el full de ruta que Joan Carretero  proposà a l’article, va oferir una alternativa per sortir de l’atzucac als qui vàrem quedar molt decebuts dels partits catalans quan aquests van votar junt amb els partits espanyolistes  la negació d’admetre la ILP al Parlament per poder aixì començar la recollida de signatures.

“Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar . Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació“.

Aquesta proposta després de més d’un any té encara més força i validesa que mai. Una proposta  que va il·luminar el camí per aconseguir el somni de cada dia més catalans d’esdevenir un poble lliure.  Gràcies a ella, ara molts dels independentistes tenim clar quin és l’objectiu tangible a curt termini per ser lliures. Molts ens vam apuntar desinteresadament  a lluitar amb totes les nostres forces per fer-ho possible.

Ara després d’un any, amb els referendums populars i amb el full de ruta traçat,  hauria de semblar que teníem tots els números per aconseguir la unitat entre tots els independentistes. Però  paradoxalment a la concentració de Ginebra la unitat entre independentistes va ser molt més dificultosa que a Brussel·les. A la seu de l’ONU d’Europa, va venir menys gent, perquè a part dels motius provocats pel cansament de la mobilització dels referèndums i la crisi econòmica, havien aparegut alguns actors nous que proposaven diferents alternatives per seguir el full de ruta proposat per Joan Carretero.

Ara ja no es tractava d’alguns militants o simpatitzants d’ERC o CiU, que s’unien per aconseguir anar a Ginebra per fer un pas cap a la internacionalització de la independència de Catalunya. La proposta de Ginebra va ser promoguda per unes persones que a excepció d’un que encara era militant d’ERC, la majoria estàvem treballant per poder presentar una alternativa als dos partits catalans. Però si amb això no hi havia prou, dins dels que estàvem involucrats per aconseguir que existís  aquesta candidatura unitària, hi havia sortit un grup que volia marcar diferències amb l’altre, encara que coincidien totalment amb el mateix objectiu.

En aquest sentit, podem dir, que per a alguns militants o simpatitzants, sobretot els més polititzats de CiU, i en menor mesura d’ERC, no acabaven de veure clar que la proposta de Ginebra no fos utilitzat com a instrument de propaganda per les alternatives que proposen una candidatura unitària d’independentistes per entrar al Parlament. Com també per desgràcia, hi havia reserves entre els partidaris d’aquesta candidatura , que algú tingués les ganes d’aprofitar el ressò de Ginebra per beneficiar la seva proposta en contra l’altre.

Una de les pitjors lliçons que he tret de com es va desenvolupar la iniciativa de  Ginebra, és la fragilitat de la unitat entre els independentistes. Compartint sense cap dubte el mateix objectiu com era anar a l’ONU per exigir el nostre Dret d’Autodeterminació, hi havia reserves i recels entre els independentistes!!. Amb tot, el resultat va ser molt millor del que ens temíem. Molta gent , va fer cas omís a aquests recels i va anar a Ginebra. Encara hi ha esperances. Gràcies a tots que hi vareu venir.

Però això no treu que aquest problema de manca de confiança i de recel entre els independentistes, sigui un impediment fort per la unitat. Perquè no us càpiga dubte que molts dels que haurien pogut anar a Ginebra i no van anar-hi per desconfiança amb qui estàvem al darrera,  són independentistes igual que els qui hi van anar-hi.

A vegades penso que amb tantes decepcions, renuncies i batalles perdudes, els catalans tenim poca confiança amb nosaltres mateixos i a la primera de canvi, comencem a sospitar el pitjor del company que no combrega exactament el mateix que nosaltres.

Cada dia crec més que només s’aconseguirà una candidatura prou unitària per considerar-la com a tal, si l’encapçala un líder prou fort que doni garanties i sobretot confiança que podrà aconseguir l’objectiu. Quan això succeeixi, no hi haurà els dubtes actuals que tenim els catalans, deguts a la nostra historia plena de derrotes i traïcions. Uns dubtes  que propicia la nostra poca predisposició a confiar amb un lider que surt.  He vist com molts independentistes, a la primera de canvi, prefereixen creure’s la zitzània plena de difamacions i demagògia que es llança per part dels col·laboracionistes o d’algun membre rancorós,  abans de ser racional i preguntar-se el perquè de tot plegat.  En aquest context, es fa difícil  que es consolidi un lideratge fort que permeti assolir la unitat.

Mentre no hi hagi aquest lideratge fort, sempre sortiran diferents alternatives o propostes per esdevenir el líder que ho aglutini. La necessitat d’aquest lideratge es notori a l’ambient sobiranista i alguns amb personalitat de ser-ho, ja sigui per ambicions polítiques o per patriotisme,  volen ser l’elegit. Cadascun d’aquests candidats a líder mirarà de marcar el seu territori respecte l’altre. Per desgràcia, quan tots aquests candidats comparteixen el mateix objectiu les diferències son tant petites, que per marcar el seu territori es comencen a esgrimir unes diferències i apel·lar a uns arguments tant poc consistents, que al final s’acaba seguint al líder més per afinitats personals o de simpatia, que per raciocini.

Quan s’arriba a aquest extrem, a on el que compte són les afinitats personals o de simpatia vers a una persona, malament rai per aconseguir la unitat, sobretot si aquests candidats a ser liders, tenen ambicions polítiques i no són generosos. Malament rai per aconseguir la independència.

Amb tot, tinc esperances que aviat sortirà aquest lideratge fort. En aquest sentit, des de Reagrupament uns  3.500 companys estem mirant de crear les condicions perquè aparegui aquest lideratge. Cadascú fa el que pot, uns al seu poble organitzant xerrades, altres dins del seu àmbit social mirant d’explicar la necessitat de fer la candidatura  o com és el meu cas, perden hores de son mirant d’aconseguir més suport de catalans de l’exterior, o fer activisme a favor de la independència a les xarxes socials i als blocs. Des del primer dia tinc clar, que el lideratge cap a la independència no surt del no res. Només amb el treball constant, honest, sense cap ganes de protagonisme i sempre enfocat a aconseguir l’objectiu, podrem aconseguir prou massa critica d’independentistes, perquè hi hagi les condicions necessàries perquè surti el líder fort que necessitem.

Un líder que aglutinarà la majoria dels independentistes descontents amb els dirigents dels actuals partits catalans, que porucs no volem o no poden agafar la torxa de la llibertat que el poble català els hi dóna amb safata amb els referèndums populars. Però també aquest lideratge fort  deixarà poc espai pels altres candidats a ser líder que continuïn sembrant divergències, quasi inexistents,  en mires de marcar el seu territori i la seva raó d’existència.

Però per desgràcia , penso que ja no som a temps que tots els independentistes s’hi apuntin a fer possible aquest lideratge prou fort. D’això n’estic segur. Però podem aconseguir un liderratge suficient per obrir la porta a l’esperança que aviat aquesta unitat determinant sigui una realitat. Tot dependrà de què siguem molts els que serem capaços d’anteposar les nostres preferències personals a favor de l’objectiu d’aconseguir aquesta candidatura que proclami la independència al Parlament. Jo apel·lo a tots els independentistes que seguim pencant, amb humilitat i amb honestedat, sense perdre’ns amb disputes estèrils ni sobretot entrar en desqualificacions entre nosaltres. Només així podrem arribar a aconseguir una unitat prou forta.

Demano a tothom que malgrat estigui convençut que la seva estratègia és la millor, però comparteix  l’objectiu que la candidatura per proclamar la independència és l’única possibilitat que hi ha per aconseguir-la, que si us plau,  al final tots apostem a  una de sola. Sigui quina sigui, però la que tingui més possibilitats d’obtindre més vots, encara que no ens acabi de fer el pes o no estigui encapçalada pels nostres amics o coneguts.

No fer-ho,  seria  a part de ser rucs i estúpids, una demostració de ser molt poc patriotes.

Endavant les Atxes!!

Milers de catalans el dissabte 8 de maig del 2010 a Ginebra van fer que la Plaça de les Nacions davant de les portes de l’ONU, quedes acolorida de roig i groc de la senyera, com un camp amb roselles i blat a punt de segar,  acaronats per estelades com un blau cel ple de blancs estels brillants. El dissabte passat, segadors vinguts per tot els racons de la nació catalana, varem segar arran, mentre cantaven l’himne “Segadors. Comptat gran”.

La majoria dels discursos a Ginebra van fer esment que al Parlament de Catalunya cal una majoria de diputats disposats a fer una proclamació unilateral d’Independència.

Ja no val continuar marejant la perdiu, fent perdre el temps i enganyant a la gent  amb eufemismes com el Dret a Decidir o brindis al sol quan es diu que aconseguiran el concert econòmic o fins i tot quan prometen que faran un referèndum vinculant per la independència, quan tothom sap que és impossible sota la constitució espanyola.

El manifest que es va llegir en català i anglès, deixa clar que l’única manera de poder fer un referèndum és que el Parlament de Catalunya,  com a màxim representant de la sobirania del poble català, proclami la independència.

Al Parlament una vegada proclamada la independència, tal com es proposa des de Reagrupament, cal que voti  la Constitució de Catalunya. Una constitució que les primeres línies diu:

Nosaltres, el poble de Catalunya,

Volent restablir els nostres drets sobirans, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una comunitat unida, pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució.

Preàmbul

La Constitució que ens donem s’inspira en els principis continguts en la Declaració dels Drets de l’Home de 1789, en la Declaració Universal de les Nacions Unides proclamada el 1948 i en la Convenció Europea dels Drets Humans de 1950.

Els poders públics tenen l’obligació de garantir i respectar aquests principis i els drets fonamentals que s’estableixen en aquesta Constitució.

Títol I.- Principis Generals. La sobirania

Art.- 1. L’Estat

Catalunya és un Estat de Dret, independent, Democràtic i Social.

Art. 2. Exercici de la sobirania

La sobirania nacional pertany al poble de Catalunya, que l’exerceix directament o mitjançant els seus representants.

__

Una vegada ha quedat clar que la sobirania nacional pertany al poble de Catalunya, sota l’auspici de les Nacions Unides si cal, es farà un referèndum que ratifiqui la nostra constitució. Ni més ni menys com varen fer els espanyols per justificar la transició del règim feixista a la monarquia constitucional espanyola.

Per això, l’entrega de la carta als ambaixadors de l’ONU ,motiu principal de l’acte del dissabte passat a Ginebra, és més que un acte simbòlic. És una campanya per a preparar el terreny per quan el Parlament proclami la independència de Catalunya, la majoria dels estats membres de les Nacions Unides no els hi sigui cap sorpresa.

Però no ens podem quedar aquí. Cal ara continuar treballant en aquest sentit.  Per això, hi ha una nova iniciativa que estem pensant. Aquesta iniciativa però,  per mi i per altra gent, requereix  nous actors i la implicació de tota la societat civil independentista. Caldrà pensar-ho bé,  si cal haurem de deixar algunes eines que mostren signes d’esgotament i cercar-ne de noves.

Els propers mesos poden ser claus per aconseguir la llibertat de la nostra nació catalana. Per això, ara us encoratjo que cadascú de nosaltres, aquest estiu, fem campanya per aconseguir aquesta tardor que hi hagi una candidatura que proclami la independència al Parlament. Sense dubte cal que aquesta sigui la més competent, unitària i forta possible. Però sobretot és imprescindible que hi hagi al menys una, malgrat no sigui del  grat de tothom. Els qui estem convençuts que Catalunya se’ns mora si continua amb polítics que volen pactar amb els assassins de la nostra pàtria, necessitem una opció política que dinamiti aquest Parlament ple de diputats que fins ara, en comptes d’actuar com a sobirans, han actuat com a simples diputats regionalistes. Els independentistes reclamen el nostre dret a poder votar diputats disposats a donar-hi tot per la independència.

No servirà de res haver portat milers de catalans a Brussel·les i a Ginebra, si el nostre Parlament només hi ha diputats espanyolistes,  regionalistes o com a molt independentistes només de boca. Amb quina força democràtica podrem defensar el dret d’autodeterminació de la nació catalana a l’ONU, si no hi ha cap diputat disposat a exercir-ho? Que els hi direm als ambaixadors de l’ONU quan ens preguntin per als nostres representants al Parlament?

És imprescindible que al Parlament hi hagi una majoria de diputats disposats a proclamar la independència o tot el que hem aconseguit d’ençà Brussel·les, haurà estat en va.

Els segadors cantaven el 1650 que la palla va cara. Ara després de més de 300 anys, la palla al Parlament de  Catalunya segueix sent cara i escassa. Cara perquè la llibertat té un cost que pocs estan disposats a pagar-ho  i escassa, perquè hi ha crescut molta mala herba. Aquesta tardor, a les properes eleccions al Parlament, els segadors de nou, igual com ho varen fer els nostres avantpassats, haurem de segar ben arran.

Bon cop de falç Segadors!!

Bon cop de falç!!

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló