Pau Gasol-Rafael Nadal.

Aquest dies la premsa esportiva francesa n’està fent escarni de l’esport espanyol. L’acusen de fer trampes, de dopar-se. Ho fan d’una manera indigna i denunciable. Des d’un ninot que vol representar al tennista, Rafael Nadal, pixant en el depòsit del seu cotxe, fins a un Pau Gasol firmant ortògrafs amb una xeringa. Execrable!

Però cal recordar que els primers en fer-ho van ser els del Real Madrid, amb l’altaveu de la cova mediàtica de la Central Lletera a la seva rereguarda. Al voler tirar merda sobre el Barça, sense que hi hagués cap analítica pel mig que pogués despertat la sospita, tan sols com únic indici, el no poder admetre que hi podia haver algú millor que ells i que fos de forma natural, no se’n van adonar que al mateix temps ho feien a sobre de la part més nombrosa, admirada, important i decisiva de la seva idolatrada “roja”. Obrint així la veda i la sospita sobre tot l’esport espanyol, amb el català inclòs. No sé que fan o han fet els espanyols, si prenen o no substàncies estimulants per milorar-ne el rendiment els seus esportistes. Almenys sobre algun dels seus ciclistes hi ha algun anàlisi en el que fonamentar una acusació en aquest sentit. També en el seu dia és va detenir una xarxa de vampirs canviadors de sang via transfusió. Allà ells! Però si sé, des de les olimpíades del 92 i amb el centre d’alt rendiment, aquí a Catalunya ens hem pres l’esport de la manera més seriosa que és pugui trobar al món. I des de fa anys que n’estem recollint els fruits. Quan ens hi posem no parem fins l’excel·lència. Que ens deixin volar sols i el món veurà fins on som capaços d’arribar, tant econòmica com socialment.

L’entorn madridista, no se n’ha adonat que el millor estímul, el millor dels impuls és l’estima, l’amor a uns colors. La memòria els hi ha fet una mala jugada. Massa ràpidament van oblidar l’època daurada de la “Quinta del Buitre”. Jugadors de la casa amb el “merenguisme” interioritzat des de eren criatures. I que enlloc de donar-li continuïtat, es van enlluernar pels resultats immediats de la xequera, A base de xecs es van fer amb els serveis de jugadors anomenats galàctics… Figo, Zidane, Beckham… Van tornar a guanyar copes d’Europa i ara ja eren en color i tot. Fins que van topar amb la filosofia de la que també n’havien gaudit. El Barça va fer que el màxim responsable d’aquest manera d’actuar, el sr. Florentino Pérez, hagués de marxar amb la cua entre les cames. Però en el món del futbol hi ha una paraula que no és coneix “paciència”. Els grans equips viuen dels títols, i no poden o no saben passar-ne sense ells. Per tant van permetre la retornada del president desterrat, amb la confiança de repetir de nou els èxits dels primer anys de don Florentino. Llegir-ne més »

Per terra mar i aire

En ocasions a la vida, com quan una empresa o grup empresarial vol fer-se’n amb el control d’un altra. Quan és tracta de posar tota la carn a la graella per aconseguir-ho. Sovint fem anar símils bèl·lics. Com dir, que ens ataquen per terra, mar i aire. Si no fos tan penós, inclús faria riure de la manera tant literal com s’ho han pres els espanyols a l’hora de desplegar, la que per mi, consideren l’ofensiva final. Destinada tota ella a un pla macabre.

Amb massa freqüència cometem la frivolitat de parlar de la dependència de Catalunya envers España, quan qui realment n’és el dependent és l’estat espanyol de la contribució catalana. Doncs bé, precisament d’això és tracta, de fer de Catalunya una autèntica depenent, tant en l’econòmic com políticament. A partir d’aquí deuen creure que els catalans ens ho haurem de pensar dues vegades abans de decidir, a on trobar allò que més en convé.

Respecte a l’estat espanyol un dels errors més grans que es pot cometre, és pensar que les coses passen per casualitat. Per una mena de mala astrugància o per designis divins poc favorables. Res d’això, generalment sempre hi hagut una mà negra al darrera, que més o menys de forma velada, ha anat moguen o decantant cap a quin costat haurien de caure les coses. Tampoc ens portem a engany, tot el mal no ens ve sempre de fora. L’espanyolisme està incrustat tant allà com aquí. La mà que ens bressa i acarona, en masses ocasions ha necessitat del botiflerisme català, prou ben ensenyat per col·laborar, per dur a terme les seves malèfiques intencions. Llegir-ne més »

Són bastants en nombre, els catalans que naveguen entre aquesta mena d’esquizofrènia entre el ser català i saber-se espanyol o a l’inrevés. Suposo que és una anomalia, normal en un país anòmal. En aquest ser o creure que s’és o de demanar coses que tenen els estats, sense encara ser-ho. El mal ens ve, perquè som una nació, i no n’hem perdut la consciència de ser-ho. Però fa masses generacions que no sabem que és tenir voluntat pròpia ni hem sabut dir PROU. L’únic que hem acabat fent durant aquest quasi 3 tres segles de submissió, ha estat un emmetxat de relacions entre les classes acabalades catalanes i les castellanes, degudament tapat en aquesta última etapa Pseudo-democràtica, pels seus serves els partits polítics, tant d’un costat com de l’altre. Cada dia hi ha menys diferència entre el nivell de vida que gaudeixen els polítics i la gent més adinerada. Hom acaba per confondre’ls. Tot vertebrat en contra o d’esquena al poble, especialment al català, que és qui està destinat a pagar-ne sempre la festa.

Facebook.

Ahir, arrel de l’estat al mur d’un company, en Xavier Alcaraz, del Facebook, on preguntava si: “Hi ha algú que pugui argumentar PER QUÈ no vol la independència de Catalunya??? Apart d’al·legar que hi ha gent amb interessos particulars poc confessables, poca cosa més es podia raonar. Fins que va entra en els comentaris un conegut, en Xavier Alarcón Simón, que va esgrimir com a motiu, que ja feia molts anys que estàvem així, per culpa d’alguna cosa que havia passat fa molt de temps. Feia referència al fet que Israel hagués estat incrustat a Palestina, o que els indis haguessin estat eliminats de les seves terres. Tot eren fets consumats i fossin justos o no ens havíem adaptar a les circumstàncies… És podria interpretar, com una demanda a començar a plantejar-nos la rendició. Sembla ser que molta gent que ho ha fet i que viu feliç. Suposo que veien Telecinco o fumant canuts. Llegir-ne més »

Abans que comencessin amb el desmantellament de les caixes. Experts del nostre país ens van advertir, que la crisi podia ser aprofitada per part espanyola, tant política com econòmicament. Tindrien a l’abast destruir l’entremat financer català, que amb el seu sistema regulador diferent, tant i tant ha vingut molestant a la banca espanyola des de el dia del seu naixement. Per la mala gestió de moltes de les nostres caixes, algunes d’elles i no per casualitat, dirigides per ex-polítics prou coneguts, van quedar entrampades a l’igual que la majoria del sistema bancari espanyol.

Embogides pel baix preu del diner, van caure en un excés del crèdit poc garantit i donant peu a una bombolla immobiliària, que tard o d’hora hauria de petar.

Ens hem trobat, en part per les circumstàncies i en part perquè ens hi han conduit, a l’escenari perfecte per destruir tota l’estructura financera típicament catalana. Quan es fa la predicció d’un esdeveniment tan funest per l’economia d’un país, si no hi ha un resposta immediata de la classe política i dels mitjans de comunicació amb més ressò,  acostuma a passar que la gent no en fa cas. Sempre hi ha la creença que una situació tant nefasta i flagrant, a l’igual com passa amb l’espoli, no pot succeir. Els nostres representants mai ho permetrien. I no parlem de si fos “La Caixa”, el buc insígnia nacional. Correrien tots els nostres àngels de la guarda a salvar-la i a reivindicar-ne la seva catalanitat. Doncs bé, ni el govern del tritpartit és va donar per assabentat. Ni el govern d’ara ha mogut un dit ni el mourà. Pel que es veu ans el contrari, sembla que ja els hi està bé. Llegir-ne més »

Permeteu-me que en aquesta ocasió parla una mica de mi. Tranquils no tornaré a fer ho més.

Presentació.

Demà dia 3 de gener farà un any que penjava el primer article a 10MIL.cat (Presentació). Junt amb el canvi de calendari, m’ha donat per fer un repàs. Llegir escrits de la meva primera anyada d’estar al bloc.

Després de fer una ullada a molts dels escrits. Vaig prendre consciència que en tots els articles treia punxa de fets negatius i dels que en feia els seus responsables. Reconec que en ocasions amb certa dosis de mala llet. S’hi pot trobar poc de positiu i menys d’afalacs. Seré una bona persona!

Al no aconseguir excusar-me, només amb aquelles publicacions que havien pretès explicar o mostrar sols la cara amable de la informació, i van haver de plegar al poc temps de la seva aparició. M’he proposat avui, no escriuré res dolent de ningú.

Presidents autonòmics. Cap per damunt de l'altre.

Se’m fa difícil complir el meu propòsit després d’haver escoltat aquesta setmana el discurs de cap any del president de la Generalitat o després de l’altre discurs del president de la comunitat autònoma Extremenya. Qui va tenir la generositat de parlar en català, per a que ens quedés  clar, que ningú és més que els extremenys ni els extremenys són més que ningú. Tal com he promès procuraré ser positiu. Gràcies president Mas! Que vostè i tot el grup Godó tinguin un bon any. I “Graciàs también al presidente de la Junta extremeña, por haber hecho el terrible esfuerzo de hablar en polaco, perdón catalán. Que Dios se lo pagué con un buen gobierno”. Disculpeu la llicència del canvi d’idioma. Ha estat en consideració a la bona voluntat del president extremeny i com senyal, que aquí, tampoc ens quedem endarrerits  en l’us i coneixements d’idiomes i dialectes.

Senyors, l’hora és arribada. Ha estat un plaer. Gràcies a tots aquells que han llegit algun dels meus escrits, i molt més agraït aquells altres que de manera més o menys intermitent o continuada han anat seguint el meu pas per aquesta casa, de la que me’n sento orgullós d’haver-hi format part. Llegir-ne més »

Tancament de caixes o tancament d'empreses.

Aquesta setmana un dels articles que he llegit més encertat i que va directament al problema més apressant que tenim, l’he trobat en aquest mateix bloc dels 10Mil, “Tancament de caixes o tancament d’empreses” del professor Canela.

Són molts els que a l’hora de repartir culpabilitats dels nostres mals, en fan del govern espanyol l’únic responsable. Si ho he entès bé, sóc partidari de donar la culpa als catalans tal com diu l’Enric Canela en el seu article al respecte. Des de el moment que ens van donar dret a vot, nosaltres som els últims responsables de l’existència del dèficit fiscal, o almenys que aquest encara perduri. Tot i que no és del tot just, perquè no sols manca informació, sinó que hi ha molta desinformació. No tots els missatges tenen el mateix ressò o difusió. Ni tots els polítics van a cara descoberta i perverteixen el seu discurs amb ambigüitats. Callen o amaguen veritats. I quan no, menteixen descaradament.

A mi no se m’acut cap solució més de les dues que proposa el professor al seu article. A més d’encertades, les considero consecutives, primer una i acte seguit engegar oficialment el procés per aconseguir la independència. Subratllo i amb negreta “oficialment”, perquè a pesar que alguns encara no en són prou conscients, el tret de sortida cap a l’estat propi ja el van donar el dia que des de Madrid ens van tornar un estatut digne, elaborat per la més ampla representació catalana mai vista, en un pírric estatutet ribotat sota les ordres d’aquell que tot el que toca, després no el reconeix ni sa mare. Les empentes a fer el camí han estant constants. Llegir-ne més »

Ja fa anys que vaig escoltar per primera vegada la frase “Catalunya serà independent amb Convergència o no serà”. Haig de confessar que a poc de pensar-ho, vaig caure de quatre grapes en la certesa de la sentència. És tanta la part de la societat catalana aglutinada a l’entorn de Convergència, que se’m feia difícil, per no dir impossible, pensar en l’assoliment de la sobirania, sense el vistiplau o inclús sense el lideratge de la seva part. Veure els resultats de les últimes eleccions al Parlament, no va fer més que reafirmar-me en la idea.

Quan vam saber la formació del govern convergent, em van assaltar tots el dubtes del món. Com era possible que totes aquelles picades d’ullet al independentisme, que tant incomodaven a en Duran, acabessin per donar la presidència al Parlament, en el que està considerat com el segon càrrec en importància a Catalunya, a Núria de Gispert. Junt amb el seu cap, al qui rendeix absolut acatament, són la part d’Unió, que més lluny està de qualsevol pretensió catalana fora d’España.

Per si no fos poc, el càrrec de vicepresidenta del govern recaigué en la falsificadora de currículums, Joana Ortega. Tant o més amatent a l’hora d’emetre homenatge al lider d’Unió, que la anteriorment anomenada, l’actual presidenta del Parlament.

Però encara faltava, per mi el pitjor de tot, l’elecció del propi Duran, per dirigir les relacions amb España des de el Congrés de diputats. I per si algú encara mantenia alguna reserva del pes que té aquest home en la coalició. No en n’hi ha prou amb comprovar com contradiu al portaveu del govern sr. Homs quan i com vol. Sinó que es va permetre el luxe de barrar el pas a l’Oriol pujol, fill del molt berenat president, d’anar com a segon a la cambra baixa espanyola. Ja m’agradaria saber quant va influir en aquesta decisió, el fet que el fill del M. H. Pujol, s’hagi pronunciat partidari de la sobirania en més d’una ocasió. Llegir-ne més »

Últimament, he pogut comprovar que surten catalans de sota les pedres.

No sé si es tracta d’una estratègia o conxorxa ben dirigida a desvirtuar o aigualir el significat del terme “català”.

Dic això, perquè molts dels que últimament s’aferren a que se’ls consideri catalans ho fan molt emprenyats. Sembla que els hi vagi la vida i la dels que gosin posar-ho en dubte. Són vells coneguts i d’un flaire espanyolista que tomba d’esquena. De fet no acaben mai la seva exposició sense recordar també la seva espanyolitat i quant n’és de bonic sentir-se ambdues coses.

Sense confusions.

Puc entendre que a Múrcia, per exemple, on la gran majoria de murcians tenen assimilat el seu provincialisme. Hom es pugui auto-anomenar murcià pel sols fet d’estar empadronat en la comunitat murciana sense que els murcians s’ofenguin. Inclús es poden sentir orgullosos i els hi agradi que algú sense tenir cap relació anterior amb la regió, al temps de ser-hi, es declari murcià i mostri el seu amor cap a la terra murciana. Ho puc entendre perquè aquest individuo al anomenar-se a si mateix com a membre de la terra que l’acull, per a res desvirtue el “ser murcià”. Suposem que el nouvingut, és extremeny; Per a res entre en conflicte amb el sentiment murcià. Ambdós són i es senten espanyols i tant una entitat com un altra és la manera de ser espanyol. Dignament, com no, són el que són i no aspiren a més. Cap la possibilitat, que tan extremenys com a murcians anhelin ser europeus o ciutadans del planeta terra amb el seu DNI acreditatiu corresponent. Però per a res aquesta pretensió faria entrar en conflicte les dues identitats, perquè l’existència d’una no negue ni treu drets als de l’altra. Estan en un mateix nivell. Tant el mot “extremeny” com el mot “murcià” fan referencia a un individuo que viu en una comunitat autònoma espanyola. Llegir-ne més »

Joan Ignasi Elena

La setmana ha estat distreta. Dues notícies m’han cridat l’atenció i pel mateix motiu. No creia que fossin possibles. Una d’elles, la de l’ex-batlle de Vilanova i la Geltrú el sr. Joan Ignasi Elena. Sembla ser que a escoltat cants de sirena, i ja es desviu per fer una aliança de partits d’esquerra per concórrer a les eleccions del 2014. Doncs que el lliguin al pal del vaixell, que encara estem recollint trossets del darrer artefacte anomenat govern d’entesa, més conegut popularment pel segon trispartit, que ja ens amenacen amb un sant torne’m-hi. Millor deixem als socialistes amb els seus congressos i cabòries, que encara prendríem mal. Ja veurem per on sortiran. Però, si és possible, que tinguin present que a les pròximes autonòmiques l’eix a considerar, quasi amb tota certesa, no serà dreta-esquerra, sinó autonomia-estat propi.

Alfons López Tena.

La segona notícia que no em podia creure, fins que reflexionant, i sent qui era la protagonista de la notícia, tot era possible. Al principi, no em creia que el nostre Parlament, per molt institució espanyola que sigui i dins d’un estat amb una democràcia, que sent generosos, podríem definir com de baixa intensitat, pogués haver-hi una presidenta que imposes censura a l’expressió d’idees dels parlamentaris. Al ser considerades ofensives cap a l’Estat espanyol, tal com li havia fet notar el diputat Jorge Cañas de Ciudadanos. En un parlament presidit per una diputada d’un partit al que considero plenament democràtic, mai a la vida se m’hagués passat pel cap que podria prohibir frases com “España ens roba” o “espoli fiscal”, quan precisament és la manera encertada de descriure el dèficit fiscal. Home! Si les frases fossin “fill de puta” o “mecagon tus muertos”, podria entendre que la presidenta li fes canviar les formes, per un discurs més prudent, tal com “descendent de meretriu” o un “hago de vientre sobre tus difuntos”. Encara que només fos per aquelles persones que s’ofenen o tenen por a certes paraules i les encaixonen en el grup que anomenen estirabots o grolleries. Però mai hauria de poder censurar el significat. En una cambra plenament democràtic qualsevol parlamentari està en el seu dret de dir allò que creu convenien, sense que cap presidenta pugui censurar-ho ni donar cap toc d’atenció, més enllà de les formes en la exposició dels diputats, o quan és el seu torn i de quina durada. Llegir-ne més »

Eleccions 20N? Sense sorpreses. Darrerament no sé, si són les enquestes les que s’ajusten cada cop més als resultats de les eleccions o si són els resultats electorals els que miren d’adaptar-se als pronòstics de les enquestes. Des de Catalunya les eleccions al Congrés espanyol, cal agafar-les amb pinces. És tanta la trencadissa d’aquests últims anys i tan gran el conflicte d’interessos entre les dues nacions, que cada dia és menys natural que els habitants d’un territori, tinguin dret a vot en les eleccions del territori de l’altre.

Partis Polítics.

La rigidesa dels partits i la seva inèrcia, dificulten l’adaptació a la realitat d’una societat sempre canviant. Els mandarinats, en les seves directives, tenen tendència a ofegar qualsevol intent de renovació, no sols de cares noves, sinó principalment d’idees. La fracció entre electors i candidats va en augment i no s’augura a ningú que l’aturi. Cada cop són més els ciutadans que voten en negatiu. És tracta d’impedir que manin aquests, per a que ho facin els altres als que consideren menys dolents. En una Catalunya que camina cap a la plena sobirania, no hi ha cap partit espanyolista, que pugui il·lusionar cantant les excel·lències de la permanència dins de l’estat espanyol. Senzillament perquè no en n’hi ha. Respecte a les formacions polítiques que recullen el sentiment sobiranista i l’hagin presentat com un projecte il·lusionant i en positiu, en les darreres eleccions al Parlament, només n’havia dues, però amb poc ressò mediàtic. I en les poques ocasions que aquest interès hi era, majorment es produïa en negatiu, fent notar que hi hauria poques possibilitats d’obtenir diputats. Llegir-ne més »

El diumenge passat vaig llegir aquest interessant article “El PP no permetrà un tracte diferencial cap a Catalunya“, d’en David Miró. Em va cridar l’atenció, perquè venia a contradir una idea que em voltava pel cap, arrel d’haver escoltat una explicació d’en J. C. Girauta sobre unes declaracions de la seva admirada Esperanza Aguirre.

Esperanza Aguirre.

L’autor de l’article, explica com de difícil serà que CiU pugui aconseguir un tracte fiscal fora de la LOFCA. Principalment ho fonamenta en les paraules de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, que va dir, “La nació espanyola és la unió de tots els espanyols lliures” i no acceptarà “privilegis de ningú”. Ho va dir davant del Mariano Rajoy, el segon dia de campanya electoral.

En David Miró, continua exposant altres dificultats que patiran tot allò que tingui un caire nacionalista i que aquest no formi part del nacionalisme espanyol. Tal com retallades en les competències de les CC.AA. L ‘atac a la immersió lingüística. I com no, l’intent de desmantellar les televisions públiques, menys l’estatal en quan ens espanyolitzant de tots els ciutadans de l’estat. Especial interes a l’hora de desmantellar, la tindran amb la catalana (TV3), per la importància que té per la llengua, la integració social, la cohesió i l’entitat catalana

Tot aquest cúmul de mal augur és el destí al que hauríem de fer front. Un futur difícil de defugir i que ens portaria de cap a la misèria nacional com a poble.

En David, albira un dels pitjors escenaris. No ho tinc tan clar. A la fi, aquest escenari estaria dins del marc que anomenen “quan pitjor, millor”. Una situació com la descrita, posaria a CiU entre l’espasa i la pared. Els convergents i els seus socis, no és podrien amagar davant d’un atac tant frontal a l’idioma. Estarien obligats a fer un pas, anar més enllà i endegar el camí cap a la sobirania. Com l’única solució possible. A no ser que se n’empesquin un altra per entabanar-nos un parell d’anys més. Amb CiU mai se sap i no veig al grup Godó molt motivat per aventures fora d’Espanya.

A mi, tal com deia la setmana passada, se m’ha acut un escenari bastant pitjor. Gens assumible i de difícil solució per no caure en l’assimilació definitiva.

Manuel Millan Mestre i Manuel Fraga Irribarne.

Si ens creiem el que ens ha explicat en Manolo Millán, en més d’una ocasió i no hi ha motiu per posar-ho en dubte. Ell va veure en el despatx d’en Fraga Irribarne, un informe dels serveis d’intel·ligència espanyols, on s’informava que si algun dia es feia públic el dèficit fiscal català, la independència a Catalunya seria imparable.

Aquest comunicat dels serveis d’informació, fa anys que va ser entregat. En aquells temps l’independentisme difícilment deuria superar el 13 o 15%. Si llavors ja es feien estudis al respecte, que no és faran ara que l’independentisme està a peu de carrer i que no para de créixer. A pesar, de la falsa indiferència d’una bona part de la classe política espanyola que  mira cap a un altre lloc.

Ara que el independentisme ja ronda el 42% de persones disposades a votar SÍ en un referèndum d’autodeterminació. Podeu pujar-hi d’en peus, que informes cop aquest deuen circular de despatx en despatx pels ministeris i pels caps dels diferents partits espanyolistes.

Manuel Rajoy

Estic segur, que les dues preocupacions més importants a hores d’ara pel sr. Rajoy, futur president del govern espanyol, són, la sortida de la crisi econòmica i “el problema catalán”, que estan més entrelligats del que alguns voldrien que fos.

La famosa perduda de Cuba en 1898, quedaria com un joc de nens en comparació del que li suposaria ara a Espanya la perduda de Catalunya.

L’única sortida que li queda al pròxim president del govern espanyol, és encarar el problema català i confiar en el famós sentit d’estat, per no dir d’espanyolisme, que sempre a demostrat CiU, principalment el líder d’Unió i cap de llista al congrés, el sr. Duran Lleida.

Si no es volen trobar una Espanya trossejada, i el sr. Duran no en té cap ganes, hauran d’ordir una trama, si no ho han fet encara, per entabanar-nos de nou.

Per arribar a fotre’ns a tots, catalans s’entén, no cal que Catalunya surti de la LOFCA. Només s’hauria de canviar la llei o modificar-la en un sol punt. Allà on en David Miró interpreta, que va dirigit a Catalunya quan la presidenta de la Comunitat de Madrid, diu que no permetran cap privilegi, jo i perquè així ho ha declarat en alguna ocasió la presidenta, interpreto que com a privilegiats es refereix a aquelles comunitats autònomes, principalment Andalusia i Extremadura, que fa masses anys que reben ajuts sense cap finalitat i sense cap mena de termini en el temps.

Ella, com a presidenta d’una de les comunitats que més aporten, diu que ja n’està farta d’aquesta subvenció sense límits. (I més a comunitats com les mencionades que sempre han estat feu del socialisme. Un vot captiu gràcies a la subvenció, (Felipisme) i que sempre ha suposat un fre per l’accés al govern d’Espanya per part de la dreta espanyola). La presidenta justificaria la seva postura com un bé per aquestes comunitats. Al forçar l’existència de resultats per poder continuar reben ajuts econòmics. Els diners, haurien de repercutir en una millora de l’economia productiva, Enlloc de continuar amb la passiva subvenció. Que no fa més que esclavitzar i fer dependents aquestes comunitats. És allò de la política de donar canyes, enlloc de peixos.

Amb totes les CC.AA sota governs del PP, en Rajoy no hauria de tenir gaire problema en canviar en un punt cabdal la llei de la LOFCA. Tan sols li caldrà posar un limit. Cap comunitat de les que contribueixen amb les seves “aportacions”, a la mal anomenada solidaritat, ho hauria de fer per sobre del 4% del seu PIB. A l’estil de la república federal Alemanya, que tant utilitzada està en aquests temps, com a model a seguir. A pesar que en un primer moment aquesta reforma de la LOFCA, podria trobar cert recel en alguns presidents de comunitats amb subsidi, cap d’ells s’hi podria oposar, perquè l’ordre vindria de dalt. Però per damunt de tot, perquè la justícia que comportaria la reforma en si mateixa, deixaria sense arguments als mandataris més molestos pel canvi de situació. De fet hauria d’haver estat així des d’un bon principi, de no haver-hi hagut un fotimer de males intencions i males arts per part espanyola o espanyolitzant.

La trampa estaria servida, i la bomba de l’independentisme, que havia de seccionar Espanya sense remei, quedaria desactivada de moment. Precisament copejat en l’entorn on l’independentisme més gent aglutina, l’espoli fiscal. A partir de la reforma, la usurpació dels diners, seria vista com una simple i necessària contribució de les comunitats més riques a les menys afavorides, a l’estil de l’admirada Alemanya.

Que ningú malinterpreti que Espanya per por a perdre Catalunya, seria capaç de ser més justa en la distribució de la riquesa. Que ningú s’engany. Espanya no s’ho pot permetre. Per continuar amb la construcció de la Espanya Jacobina, necessita tots i cadascun dels euros que les CC.AA han anat aportant fins ara. I ara amb la crisi més que mai.

En l’estat espanyol tan opac amb les seves finances. On van calgué sang, suor i un govern espanyol en precari per a que fossin publicades les balances fiscals. No hi cap esperar bones intencions. Sinó la prolongació de l’espoli com fins ara. Fins completar la construcció d’Espanya tal com la volen. Amb una Catalunya totalment assimilada i empobrida.

D’aquesta manera les comunitats més espoliades (que casualment coincideix amb el territori dels països catalans) continuarien sent robades com ara. On per molta evidència que hi hagués de les conseqüències del dessagnat, el govern central respondria amb la mateixa indiferència que ara. Com si no anés amb ells. Els nostres gestors de govern no deixarien de fer-nos empassar més i més martingales. Tot, per no haver de donar el cop definitiu, que poses fi a la sagnia, la qual no deixarem de sofrir, fins l’establiment de la plena sobirania.

La Comunitat Autònoma de Madrid en seria la més beneficiada i amb diferència. Recordem que la Comunitat de la presidenta Aguirre, contribueix actualment amb un 14 o 15% del seu PIB. Però tothom sap que aquest percentatge és fals, per dos motius. Un perquè moltes de les inversions fetes a Madrid, són comptabilitzades com a inversions a totes les comunitats autònomes. Pel sols fet de ser la capital del regne, s’han de considerar un bé del que en són beneficiaris tots els ciutadans de l’estat. Del que a sobre n’hauríem d’estar orgullosos. I l’altra, perquè a Madrid, i aquesta ha estat la tendència dels darrers anys i principal motiu per voler controlar tota l’activitat dels aeroports per part de l’estat, hi ha les seus de les empreses i multinacionals més importants de tota Espanya i que els impostos que paguen ho fan a Madrid. Però en realitat són recaptacions d’entre la clientela distribuïda per tot el territori de l’estat. No sols a Madrid. Són les empreses amb un volum de negoci més important de l’estat.

Per tant no cal ser molt intel·ligent per entendre que la reforma de la LOFCA, seria la millor solució pel pròxim president del govern espanyol i el pitjor dels escenaris, per les ambicions sobiranistes de Catalunya. En canvi, seria el millor dels negocis per la comunitat de Madrid. No sols veurien reduït el seu dèficit del 14 a el 4% del seu PIB, (a la comunitat de Madrid no li farien trampes, ans el contrari), sinó que és quedarien amb un munt d’impostos (aprox. 10% del seu PiB) que com he dit abans se’ls atribueix a Madrid. Però no li corresponen. Com a cas flagrant i molt conegut, el de l’empresa ENDESA. Tribute a Madrid, on hi ha la seu de l’empresa. Però tots els seus clients són andalusos i catalans.

Així doncs, si en els pròxims dos anys, rebeu la notícia que hi ha pacte fiscal, no us estranyeu tant. Con deia Tales De Milet, les coses succeeixen per necessitat. Però podeu posar la ma al foc, que aquest serà pírric. Però ara bé, si escolteu dir que canviaran o modificaran la LOFCA, comenceu a tremolar i si la modificació afecte al sostre del dèficit de les comunitats que més aporten, llavors prepareu-vos per la travessia del desert més llarga i qui sap, si l’estocada final a les expectatives sobiranistes de Catalunya. En va, l’assimilació és tant sols qüestió de temps. I això és el que Rajoy i en Duran necessiten, temps.

En els assassinats sempre hi ha un element necessari. En l’exterminació d’un poble també. Qui farà d’element imprescindible en l’assimilació dels catalans? Em temo que la resposta és massa evident.

De moment, que l’últim apagui la llum.

Aeroport El Prat

No sé amb quina tara creuen que venim al món els catalans, que es veu que no estem capacitats per manar. No podem anar pel món decidint allò que més en convé. Però el pitjor no és que tinguem o no la tara, no us preocupeu que segur que no la tenim, sinó que hi ha catalans amb la ment tant colonitzada pels amos que n’hi tant sols s’ho plantegen. Són com aquells gossos baldats a cops, que en pic se’ls hi llença un rosegó de pa, primer s’espanten, però després poc a poc van movent la cua en senyal d’agraïment. Ho dic, perquè per fi aquesta setmana, hem tingut coneixement de que el govern central, ja té enllestit com serà el nou Consell Rector que regirà l’aeroport del Prat.

La primera impressió expressada en nom del govern, pel seu portaveu, sr. Homs, va ser de satisfacció. Tot i que no semblava molt cofoi quan ho deia… Qui sap! Potser tenia un mal dia.

Em perdonaran però després de llegir-me tal com serà el fotut Consell Rector, entenc una mica més la cara del conseller, perquè si per mi fos, directament els hi diria que se’l posessin a on els hi càpiga. Llegir-ne més »

Arranca la campanya electoral.

Ha començat la campanya electoral camí del 20N. Fa un munt de temps que aquestes eleccions al “Parlament espanyol” van perdre molta de la meva atenció.

Abans, quan encara creia en el policia bo (PSOE), enfront del policia dolent (PP) hem provocaven un mínim d’expectació, ni que només fos, per veure si quèiem o no, en mans de l’espanyolisme més recalcitrant i caspós.

La cara amable dels partits

Però, fa anys que vaig aprendre, que la diferència entre policies bons i policies dolents, pel que fa a Catalunya, no existeix. Ambdós són policies i la seva condició de bo o dolent, només és un joc per treure més vots d’aquí o d’allà i per primar l’interès de l’elector pel bipartidisme, que a la fi és, el que sempre han buscat.

Aquest cop la meva curiositat no hagués estat superior, sinó fos perquè quelcom molt important ha canviat. Des de les darreres eleccions al parlament espanyol, la relació entre Espanya i Catalunya, no ha fet més que anar de mal en pitjor. Són tants els greuges que hem anat acumulant, que la situació es fa insostenible. Com a conseqüència l’independentisme no ha deixat de créixer.

Lamentablement, aquest creixement no queda prou reflectit en els partits de l’arc parlamentari. Si només haguéssim de fer cas a la classe política i a com aquesta es posiciona, el panorama seria desolador. Llegir-ne més »

El dijous passat estava llegint una entrevista que havien fet a Rosa Maria Carrasco, filla de Manuel Carrasco i Formiguera. Al preguntar-li, què respondria en un referèndum a favor de la independència, ella responia, que s’ho hauria de pensar molt bé, que encara era una idealista que creia en la federació o millor encara en la confederació. I quan l’entrevistador li comenta si creu que encara no som suficientment adults… Ella respon, exacte, diu que li sap greu dir-ho, però ho diu. Dóna com a prova de que no som prou madurs, el fet que l’altre dia una neboda seva, no li va saber dir qui era en Tarradellas.

He sentit tantes vegades tota aquesta història de no som prou madurs o suficientment adults, que ja no puc obviar analitzar a què i a qui coi fan referència quan ho diuen.

Particularment he estat governat tota la vida i mai m’han preguntat si estava o no prou madur. Inclús he viscut sota govern, quan encara no era adult. Per tant, quan diuen que no són prou adults deuen parlar de la classe política. No en n’hi ha d’altra. Llegir-ne més »

Comunicat d'ETA

La setmana passada la notícia més destacada ha estat el comunicat d’ETA, del cessament definitiu de la lluita armada.

No tenia pensant fer-ne cap comentari, perquè sabia que la notícia era prou important com fer corre rius de tinta en tots els mitjans de comunicació, tal com ha succeït en aquest darrers dies. A més ho han fet, com calia d’esperar, autèntics experts i personatges involucrats directament en el tema.

Però, hi ha un punt que m’ha cridat especialment l’atenció i que m’agradaria posar de manifest i és el gran nombre de persones que han declarat la seva incredulitat i que un cop més estem davant d’un engany de la banda per insuflar una mica d’aire al sufocant acorralament que els sotmet, tan la policia espanyola, com la francesa. Així com multitud de serveis d’intel·ligència d’altres països, que des de que hi ha l’amenaça del terrorisme islàmic han incrementat molt més la vigilància sobre qualsevol grup sospitós d’activitats violentes i de les relacions que es poguessin establir entre ells, tal com subministrament o intercanvi d’armes i explosius. Llegir-ne més »