Ja fa anys que vaig escoltar per primera vegada la frase “Catalunya serà independent amb Convergència o no serà”. Haig de confessar que a poc de pensar-ho, vaig caure de quatre grapes en la certesa de la sentència. És tanta la part de la societat catalana aglutinada a l’entorn de Convergència, que se’m feia difícil, per no dir impossible, pensar en l’assoliment de la sobirania, sense el vistiplau o inclús sense el lideratge de la seva part. Veure els resultats de les últimes eleccions al Parlament, no va fer més que reafirmar-me en la idea.

Quan vam saber la formació del govern convergent, em van assaltar tots el dubtes del món. Com era possible que totes aquelles picades d’ullet al independentisme, que tant incomodaven a en Duran, acabessin per donar la presidència al Parlament, en el que està considerat com el segon càrrec en importància a Catalunya, a Núria de Gispert. Junt amb el seu cap, al qui rendeix absolut acatament, són la part d’Unió, que més lluny està de qualsevol pretensió catalana fora d’España.

Per si no fos poc, el càrrec de vicepresidenta del govern recaigué en la falsificadora de currículums, Joana Ortega. Tant o més amatent a l’hora d’emetre homenatge al lider d’Unió, que la anteriorment anomenada, l’actual presidenta del Parlament.

Però encara faltava, per mi el pitjor de tot, l’elecció del propi Duran, per dirigir les relacions amb España des de el Congrés de diputats. I per si algú encara mantenia alguna reserva del pes que té aquest home en la coalició. No en n’hi ha prou amb comprovar com contradiu al portaveu del govern sr. Homs quan i com vol. Sinó que es va permetre el luxe de barrar el pas a l’Oriol pujol, fill del molt berenat president, d’anar com a segon a la cambra baixa espanyola. Ja m’agradaria saber quant va influir en aquesta decisió, el fet que el fill del M. H. Pujol, s’hagi pronunciat partidari de la sobirania en més d’una ocasió. Llegir-ne més »

Últimament, he pogut comprovar que surten catalans de sota les pedres.

No sé si es tracta d’una estratègia o conxorxa ben dirigida a desvirtuar o aigualir el significat del terme “català”.

Dic això, perquè molts dels que últimament s’aferren a que se’ls consideri catalans ho fan molt emprenyats. Sembla que els hi vagi la vida i la dels que gosin posar-ho en dubte. Són vells coneguts i d’un flaire espanyolista que tomba d’esquena. De fet no acaben mai la seva exposició sense recordar també la seva espanyolitat i quant n’és de bonic sentir-se ambdues coses.

Sense confusions.

Puc entendre que a Múrcia, per exemple, on la gran majoria de murcians tenen assimilat el seu provincialisme. Hom es pugui auto-anomenar murcià pel sols fet d’estar empadronat en la comunitat murciana sense que els murcians s’ofenguin. Inclús es poden sentir orgullosos i els hi agradi que algú sense tenir cap relació anterior amb la regió, al temps de ser-hi, es declari murcià i mostri el seu amor cap a la terra murciana. Ho puc entendre perquè aquest individuo al anomenar-se a si mateix com a membre de la terra que l’acull, per a res desvirtue el “ser murcià”. Suposem que el nouvingut, és extremeny; Per a res entre en conflicte amb el sentiment murcià. Ambdós són i es senten espanyols i tant una entitat com un altra és la manera de ser espanyol. Dignament, com no, són el que són i no aspiren a més. Cap la possibilitat, que tan extremenys com a murcians anhelin ser europeus o ciutadans del planeta terra amb el seu DNI acreditatiu corresponent. Però per a res aquesta pretensió faria entrar en conflicte les dues identitats, perquè l’existència d’una no negue ni treu drets als de l’altra. Estan en un mateix nivell. Tant el mot “extremeny” com el mot “murcià” fan referencia a un individuo que viu en una comunitat autònoma espanyola. Llegir-ne més »

Joan Ignasi Elena

La setmana ha estat distreta. Dues notícies m’han cridat l’atenció i pel mateix motiu. No creia que fossin possibles. Una d’elles, la de l’ex-batlle de Vilanova i la Geltrú el sr. Joan Ignasi Elena. Sembla ser que a escoltat cants de sirena, i ja es desviu per fer una aliança de partits d’esquerra per concórrer a les eleccions del 2014. Doncs que el lliguin al pal del vaixell, que encara estem recollint trossets del darrer artefacte anomenat govern d’entesa, més conegut popularment pel segon trispartit, que ja ens amenacen amb un sant torne’m-hi. Millor deixem als socialistes amb els seus congressos i cabòries, que encara prendríem mal. Ja veurem per on sortiran. Però, si és possible, que tinguin present que a les pròximes autonòmiques l’eix a considerar, quasi amb tota certesa, no serà dreta-esquerra, sinó autonomia-estat propi.

Alfons López Tena.

La segona notícia que no em podia creure, fins que reflexionant, i sent qui era la protagonista de la notícia, tot era possible. Al principi, no em creia que el nostre Parlament, per molt institució espanyola que sigui i dins d’un estat amb una democràcia, que sent generosos, podríem definir com de baixa intensitat, pogués haver-hi una presidenta que imposes censura a l’expressió d’idees dels parlamentaris. Al ser considerades ofensives cap a l’Estat espanyol, tal com li havia fet notar el diputat Jorge Cañas de Ciudadanos. En un parlament presidit per una diputada d’un partit al que considero plenament democràtic, mai a la vida se m’hagués passat pel cap que podria prohibir frases com “España ens roba” o “espoli fiscal”, quan precisament és la manera encertada de descriure el dèficit fiscal. Home! Si les frases fossin “fill de puta” o “mecagon tus muertos”, podria entendre que la presidenta li fes canviar les formes, per un discurs més prudent, tal com “descendent de meretriu” o un “hago de vientre sobre tus difuntos”. Encara que només fos per aquelles persones que s’ofenen o tenen por a certes paraules i les encaixonen en el grup que anomenen estirabots o grolleries. Però mai hauria de poder censurar el significat. En una cambra plenament democràtic qualsevol parlamentari està en el seu dret de dir allò que creu convenien, sense que cap presidenta pugui censurar-ho ni donar cap toc d’atenció, més enllà de les formes en la exposició dels diputats, o quan és el seu torn i de quina durada. Llegir-ne més »

Eleccions 20N? Sense sorpreses. Darrerament no sé, si són les enquestes les que s’ajusten cada cop més als resultats de les eleccions o si són els resultats electorals els que miren d’adaptar-se als pronòstics de les enquestes. Des de Catalunya les eleccions al Congrés espanyol, cal agafar-les amb pinces. És tanta la trencadissa d’aquests últims anys i tan gran el conflicte d’interessos entre les dues nacions, que cada dia és menys natural que els habitants d’un territori, tinguin dret a vot en les eleccions del territori de l’altre.

Partis Polítics.

La rigidesa dels partits i la seva inèrcia, dificulten l’adaptació a la realitat d’una societat sempre canviant. Els mandarinats, en les seves directives, tenen tendència a ofegar qualsevol intent de renovació, no sols de cares noves, sinó principalment d’idees. La fracció entre electors i candidats va en augment i no s’augura a ningú que l’aturi. Cada cop són més els ciutadans que voten en negatiu. És tracta d’impedir que manin aquests, per a que ho facin els altres als que consideren menys dolents. En una Catalunya que camina cap a la plena sobirania, no hi ha cap partit espanyolista, que pugui il·lusionar cantant les excel·lències de la permanència dins de l’estat espanyol. Senzillament perquè no en n’hi ha. Respecte a les formacions polítiques que recullen el sentiment sobiranista i l’hagin presentat com un projecte il·lusionant i en positiu, en les darreres eleccions al Parlament, només n’havia dues, però amb poc ressò mediàtic. I en les poques ocasions que aquest interès hi era, majorment es produïa en negatiu, fent notar que hi hauria poques possibilitats d’obtenir diputats. Llegir-ne més »

El diumenge passat vaig llegir aquest interessant article “El PP no permetrà un tracte diferencial cap a Catalunya“, d’en David Miró. Em va cridar l’atenció, perquè venia a contradir una idea que em voltava pel cap, arrel d’haver escoltat una explicació d’en J. C. Girauta sobre unes declaracions de la seva admirada Esperanza Aguirre.

Esperanza Aguirre.

L’autor de l’article, explica com de difícil serà que CiU pugui aconseguir un tracte fiscal fora de la LOFCA. Principalment ho fonamenta en les paraules de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, que va dir, “La nació espanyola és la unió de tots els espanyols lliures” i no acceptarà “privilegis de ningú”. Ho va dir davant del Mariano Rajoy, el segon dia de campanya electoral.

En David Miró, continua exposant altres dificultats que patiran tot allò que tingui un caire nacionalista i que aquest no formi part del nacionalisme espanyol. Tal com retallades en les competències de les CC.AA. L ‘atac a la immersió lingüística. I com no, l’intent de desmantellar les televisions públiques, menys l’estatal en quan ens espanyolitzant de tots els ciutadans de l’estat. Especial interes a l’hora de desmantellar, la tindran amb la catalana (TV3), per la importància que té per la llengua, la integració social, la cohesió i l’entitat catalana

Tot aquest cúmul de mal augur és el destí al que hauríem de fer front. Un futur difícil de defugir i que ens portaria de cap a la misèria nacional com a poble.

En David, albira un dels pitjors escenaris. No ho tinc tan clar. A la fi, aquest escenari estaria dins del marc que anomenen “quan pitjor, millor”. Una situació com la descrita, posaria a CiU entre l’espasa i la pared. Els convergents i els seus socis, no és podrien amagar davant d’un atac tant frontal a l’idioma. Estarien obligats a fer un pas, anar més enllà i endegar el camí cap a la sobirania. Com l’única solució possible. A no ser que se n’empesquin un altra per entabanar-nos un parell d’anys més. Amb CiU mai se sap i no veig al grup Godó molt motivat per aventures fora d’Espanya.

A mi, tal com deia la setmana passada, se m’ha acut un escenari bastant pitjor. Gens assumible i de difícil solució per no caure en l’assimilació definitiva.

Manuel Millan Mestre i Manuel Fraga Irribarne.

Si ens creiem el que ens ha explicat en Manolo Millán, en més d’una ocasió i no hi ha motiu per posar-ho en dubte. Ell va veure en el despatx d’en Fraga Irribarne, un informe dels serveis d’intel·ligència espanyols, on s’informava que si algun dia es feia públic el dèficit fiscal català, la independència a Catalunya seria imparable.

Aquest comunicat dels serveis d’informació, fa anys que va ser entregat. En aquells temps l’independentisme difícilment deuria superar el 13 o 15%. Si llavors ja es feien estudis al respecte, que no és faran ara que l’independentisme està a peu de carrer i que no para de créixer. A pesar, de la falsa indiferència d’una bona part de la classe política espanyola que  mira cap a un altre lloc.

Ara que el independentisme ja ronda el 42% de persones disposades a votar SÍ en un referèndum d’autodeterminació. Podeu pujar-hi d’en peus, que informes cop aquest deuen circular de despatx en despatx pels ministeris i pels caps dels diferents partits espanyolistes.

Manuel Rajoy

Estic segur, que les dues preocupacions més importants a hores d’ara pel sr. Rajoy, futur president del govern espanyol, són, la sortida de la crisi econòmica i “el problema catalán”, que estan més entrelligats del que alguns voldrien que fos.

La famosa perduda de Cuba en 1898, quedaria com un joc de nens en comparació del que li suposaria ara a Espanya la perduda de Catalunya.

L’única sortida que li queda al pròxim president del govern espanyol, és encarar el problema català i confiar en el famós sentit d’estat, per no dir d’espanyolisme, que sempre a demostrat CiU, principalment el líder d’Unió i cap de llista al congrés, el sr. Duran Lleida.

Si no es volen trobar una Espanya trossejada, i el sr. Duran no en té cap ganes, hauran d’ordir una trama, si no ho han fet encara, per entabanar-nos de nou.

Per arribar a fotre’ns a tots, catalans s’entén, no cal que Catalunya surti de la LOFCA. Només s’hauria de canviar la llei o modificar-la en un sol punt. Allà on en David Miró interpreta, que va dirigit a Catalunya quan la presidenta de la Comunitat de Madrid, diu que no permetran cap privilegi, jo i perquè així ho ha declarat en alguna ocasió la presidenta, interpreto que com a privilegiats es refereix a aquelles comunitats autònomes, principalment Andalusia i Extremadura, que fa masses anys que reben ajuts sense cap finalitat i sense cap mena de termini en el temps.

Ella, com a presidenta d’una de les comunitats que més aporten, diu que ja n’està farta d’aquesta subvenció sense límits. (I més a comunitats com les mencionades que sempre han estat feu del socialisme. Un vot captiu gràcies a la subvenció, (Felipisme) i que sempre ha suposat un fre per l’accés al govern d’Espanya per part de la dreta espanyola). La presidenta justificaria la seva postura com un bé per aquestes comunitats. Al forçar l’existència de resultats per poder continuar reben ajuts econòmics. Els diners, haurien de repercutir en una millora de l’economia productiva, Enlloc de continuar amb la passiva subvenció. Que no fa més que esclavitzar i fer dependents aquestes comunitats. És allò de la política de donar canyes, enlloc de peixos.

Amb totes les CC.AA sota governs del PP, en Rajoy no hauria de tenir gaire problema en canviar en un punt cabdal la llei de la LOFCA. Tan sols li caldrà posar un limit. Cap comunitat de les que contribueixen amb les seves “aportacions”, a la mal anomenada solidaritat, ho hauria de fer per sobre del 4% del seu PIB. A l’estil de la república federal Alemanya, que tant utilitzada està en aquests temps, com a model a seguir. A pesar que en un primer moment aquesta reforma de la LOFCA, podria trobar cert recel en alguns presidents de comunitats amb subsidi, cap d’ells s’hi podria oposar, perquè l’ordre vindria de dalt. Però per damunt de tot, perquè la justícia que comportaria la reforma en si mateixa, deixaria sense arguments als mandataris més molestos pel canvi de situació. De fet hauria d’haver estat així des d’un bon principi, de no haver-hi hagut un fotimer de males intencions i males arts per part espanyola o espanyolitzant.

La trampa estaria servida, i la bomba de l’independentisme, que havia de seccionar Espanya sense remei, quedaria desactivada de moment. Precisament copejat en l’entorn on l’independentisme més gent aglutina, l’espoli fiscal. A partir de la reforma, la usurpació dels diners, seria vista com una simple i necessària contribució de les comunitats més riques a les menys afavorides, a l’estil de l’admirada Alemanya.

Que ningú malinterpreti que Espanya per por a perdre Catalunya, seria capaç de ser més justa en la distribució de la riquesa. Que ningú s’engany. Espanya no s’ho pot permetre. Per continuar amb la construcció de la Espanya Jacobina, necessita tots i cadascun dels euros que les CC.AA han anat aportant fins ara. I ara amb la crisi més que mai.

En l’estat espanyol tan opac amb les seves finances. On van calgué sang, suor i un govern espanyol en precari per a que fossin publicades les balances fiscals. No hi cap esperar bones intencions. Sinó la prolongació de l’espoli com fins ara. Fins completar la construcció d’Espanya tal com la volen. Amb una Catalunya totalment assimilada i empobrida.

D’aquesta manera les comunitats més espoliades (que casualment coincideix amb el territori dels països catalans) continuarien sent robades com ara. On per molta evidència que hi hagués de les conseqüències del dessagnat, el govern central respondria amb la mateixa indiferència que ara. Com si no anés amb ells. Els nostres gestors de govern no deixarien de fer-nos empassar més i més martingales. Tot, per no haver de donar el cop definitiu, que poses fi a la sagnia, la qual no deixarem de sofrir, fins l’establiment de la plena sobirania.

La Comunitat Autònoma de Madrid en seria la més beneficiada i amb diferència. Recordem que la Comunitat de la presidenta Aguirre, contribueix actualment amb un 14 o 15% del seu PIB. Però tothom sap que aquest percentatge és fals, per dos motius. Un perquè moltes de les inversions fetes a Madrid, són comptabilitzades com a inversions a totes les comunitats autònomes. Pel sols fet de ser la capital del regne, s’han de considerar un bé del que en són beneficiaris tots els ciutadans de l’estat. Del que a sobre n’hauríem d’estar orgullosos. I l’altra, perquè a Madrid, i aquesta ha estat la tendència dels darrers anys i principal motiu per voler controlar tota l’activitat dels aeroports per part de l’estat, hi ha les seus de les empreses i multinacionals més importants de tota Espanya i que els impostos que paguen ho fan a Madrid. Però en realitat són recaptacions d’entre la clientela distribuïda per tot el territori de l’estat. No sols a Madrid. Són les empreses amb un volum de negoci més important de l’estat.

Per tant no cal ser molt intel·ligent per entendre que la reforma de la LOFCA, seria la millor solució pel pròxim president del govern espanyol i el pitjor dels escenaris, per les ambicions sobiranistes de Catalunya. En canvi, seria el millor dels negocis per la comunitat de Madrid. No sols veurien reduït el seu dèficit del 14 a el 4% del seu PIB, (a la comunitat de Madrid no li farien trampes, ans el contrari), sinó que és quedarien amb un munt d’impostos (aprox. 10% del seu PiB) que com he dit abans se’ls atribueix a Madrid. Però no li corresponen. Com a cas flagrant i molt conegut, el de l’empresa ENDESA. Tribute a Madrid, on hi ha la seu de l’empresa. Però tots els seus clients són andalusos i catalans.

Així doncs, si en els pròxims dos anys, rebeu la notícia que hi ha pacte fiscal, no us estranyeu tant. Con deia Tales De Milet, les coses succeeixen per necessitat. Però podeu posar la ma al foc, que aquest serà pírric. Però ara bé, si escolteu dir que canviaran o modificaran la LOFCA, comenceu a tremolar i si la modificació afecte al sostre del dèficit de les comunitats que més aporten, llavors prepareu-vos per la travessia del desert més llarga i qui sap, si l’estocada final a les expectatives sobiranistes de Catalunya. En va, l’assimilació és tant sols qüestió de temps. I això és el que Rajoy i en Duran necessiten, temps.

En els assassinats sempre hi ha un element necessari. En l’exterminació d’un poble també. Qui farà d’element imprescindible en l’assimilació dels catalans? Em temo que la resposta és massa evident.

De moment, que l’últim apagui la llum.

Aeroport El Prat

No sé amb quina tara creuen que venim al món els catalans, que es veu que no estem capacitats per manar. No podem anar pel món decidint allò que més en convé. Però el pitjor no és que tinguem o no la tara, no us preocupeu que segur que no la tenim, sinó que hi ha catalans amb la ment tant colonitzada pels amos que n’hi tant sols s’ho plantegen. Són com aquells gossos baldats a cops, que en pic se’ls hi llença un rosegó de pa, primer s’espanten, però després poc a poc van movent la cua en senyal d’agraïment. Ho dic, perquè per fi aquesta setmana, hem tingut coneixement de que el govern central, ja té enllestit com serà el nou Consell Rector que regirà l’aeroport del Prat.

La primera impressió expressada en nom del govern, pel seu portaveu, sr. Homs, va ser de satisfacció. Tot i que no semblava molt cofoi quan ho deia… Qui sap! Potser tenia un mal dia.

Em perdonaran però després de llegir-me tal com serà el fotut Consell Rector, entenc una mica més la cara del conseller, perquè si per mi fos, directament els hi diria que se’l posessin a on els hi càpiga. Llegir-ne més »

Arranca la campanya electoral.

Ha començat la campanya electoral camí del 20N. Fa un munt de temps que aquestes eleccions al “Parlament espanyol” van perdre molta de la meva atenció.

Abans, quan encara creia en el policia bo (PSOE), enfront del policia dolent (PP) hem provocaven un mínim d’expectació, ni que només fos, per veure si quèiem o no, en mans de l’espanyolisme més recalcitrant i caspós.

La cara amable dels partits

Però, fa anys que vaig aprendre, que la diferència entre policies bons i policies dolents, pel que fa a Catalunya, no existeix. Ambdós són policies i la seva condició de bo o dolent, només és un joc per treure més vots d’aquí o d’allà i per primar l’interès de l’elector pel bipartidisme, que a la fi és, el que sempre han buscat.

Aquest cop la meva curiositat no hagués estat superior, sinó fos perquè quelcom molt important ha canviat. Des de les darreres eleccions al parlament espanyol, la relació entre Espanya i Catalunya, no ha fet més que anar de mal en pitjor. Són tants els greuges que hem anat acumulant, que la situació es fa insostenible. Com a conseqüència l’independentisme no ha deixat de créixer.

Lamentablement, aquest creixement no queda prou reflectit en els partits de l’arc parlamentari. Si només haguéssim de fer cas a la classe política i a com aquesta es posiciona, el panorama seria desolador. Llegir-ne més »

El dijous passat estava llegint una entrevista que havien fet a Rosa Maria Carrasco, filla de Manuel Carrasco i Formiguera. Al preguntar-li, què respondria en un referèndum a favor de la independència, ella responia, que s’ho hauria de pensar molt bé, que encara era una idealista que creia en la federació o millor encara en la confederació. I quan l’entrevistador li comenta si creu que encara no som suficientment adults… Ella respon, exacte, diu que li sap greu dir-ho, però ho diu. Dóna com a prova de que no som prou madurs, el fet que l’altre dia una neboda seva, no li va saber dir qui era en Tarradellas.

He sentit tantes vegades tota aquesta història de no som prou madurs o suficientment adults, que ja no puc obviar analitzar a què i a qui coi fan referència quan ho diuen.

Particularment he estat governat tota la vida i mai m’han preguntat si estava o no prou madur. Inclús he viscut sota govern, quan encara no era adult. Per tant, quan diuen que no són prou adults deuen parlar de la classe política. No en n’hi ha d’altra. Llegir-ne més »

Comunicat d'ETA

La setmana passada la notícia més destacada ha estat el comunicat d’ETA, del cessament definitiu de la lluita armada.

No tenia pensant fer-ne cap comentari, perquè sabia que la notícia era prou important com fer corre rius de tinta en tots els mitjans de comunicació, tal com ha succeït en aquest darrers dies. A més ho han fet, com calia d’esperar, autèntics experts i personatges involucrats directament en el tema.

Però, hi ha un punt que m’ha cridat especialment l’atenció i que m’agradaria posar de manifest i és el gran nombre de persones que han declarat la seva incredulitat i que un cop més estem davant d’un engany de la banda per insuflar una mica d’aire al sufocant acorralament que els sotmet, tan la policia espanyola, com la francesa. Així com multitud de serveis d’intel·ligència d’altres països, que des de que hi ha l’amenaça del terrorisme islàmic han incrementat molt més la vigilància sobre qualsevol grup sospitós d’activitats violentes i de les relacions que es poguessin establir entre ells, tal com subministrament o intercanvi d’armes i explosius. Llegir-ne més »

Una dels principals propostes electorals de Convergència i els seus socis d’Unió, a les darreres eleccions al Parlament català, va ser la voluntat d’aconseguir el “concert econòmic”. Més tard es va anar matisant, fins deixar-ho en un menys comprometedor i menys definitori “pacte fiscal”, que com tothom sap, pot ser qualsevol cosa.

No cal que diga, que a mi tot això em sona a una autèntica martingala, i més després de llegir aquest article o l’article del company i amic Joan P.

Quines ganes de complicar-se la vida, per mi que no se’n van donar compte que ho tenien molt més fàcil. Si pensaven portar el tema econòmic com fins ara, només els hi calia prometre una forta i significativa reducció del dèficit fiscal. A fe de Déu! Que puc assegurar-vos que això ho aconseguiran. Llegir-ne més »

Per començar vull comentar, que si la setmana passada sospitava que l’atac a TV3, per part del parlamentari espanyolista Alberto Rivera, possiblement havia estat el primer de d’una serie de futurs atacs que ens hauríem d’anar empassant, ara ja no en tinc cap dubte.

Veien la importància que aquesta entitat té per la nostra llengua, l’han posat en el seu punt de mira, junt amb la immersió lingüística, el seu principal objectiu a desmantellar.

Espero que aquestes campanyes siguin tan inútils com ho són d’hipòcrites.

Sembla que els hi va faltar temps a donar-me la raó. Dos dies després, ja m’esmorzava llegint aquest article a l’ABC.es “La sanidad catalana, al borde del rescate mientras TV3 se lleva 1.900 millones“. Sense comentaris. Com si no hi hagués milers de coses menys importants que TV3 i molt més costoses. Llegir-ne més »

Albert Rivera

El dimecres de la setmana passada, en la segona jornada del debat de política general al Parlament, el diputat Albert Rivera va proposar el tancament de TV3, com una despesa que no ens podíem permetre.

Dirigint-se, en especial, al nostre president, li preguntava si seria capaç de mirar als ulls d’aquelles persones ingressades en residències per a gent gran o invàlides, que segons s’havia comunicat amb motiu de les retallades, veurien endarrerits en varis mesos les quantitats que n’aporta la Generalitat pel seu manteniment.

Afortunadament la mesura no es portarà a terme i sense haver de tancar la televisió pública catalana.

Quina casualitat! Els “ciudadanos”, els únics que saben el què ens preocupa als catalans i així ens ho recorden constantment. Que sempre és queixen de que la política catalana només gira al voltant d’assumptes identitaris, quan hi ha un munt de problemes econòmics que ens estan ofegant. Doncs són ells, qui precisament tornen a introduir, com aquell que no vol, un element més d’identitat, al ser la televisió pública, un ens tant estretament lligat amb l’idioma del nostre país. Del que per cert i a pesar del breu temps del que disposen en les seves intervencions parlamentaries, no se’n va saber estar de parlar-ne. Demanant, com sempre, el compliment de les sentències dels tribunals espanyols, que estan per sobre de qualsevol llei o disposició del Parlament català. Posant en evidència, un cop més, que el nostre és un parlament de fireta, que no val per res, totalment encotillat i en mans d’aquell partit, amb la suficient majoria al “Parlamento espanyol”, com per poder elegir als membres dels tribunals espanyols. Llegir-ne més »

Cada dia són menys els arguments que poden esgrimir els unionistes per defensar la necessitat de continuar dins de l’estat espanyol.

En n’hi ha un, que creuen molt sòlid i contundent per perllongar la nostra submissió i guanyar temps. A més pot influir en un sector tant rellevant com l’empresariat català. Inclús, a l’actual president de la Generalitat, li he escoltat un parell de vegades fer referència a ell com un fet de gran importància, a l’hora d’haver de decidir de fer o no un gir a posicions més sobiranistes. Aquest argument és la “dependència del mercat espanyol” que encara té Catalunya. Per tant no és un tema fútil ni brèvol. Llegir-ne més »

Els que ja tenim una certa edat recordem, que uns dels personatges més estimats del circ, que visitaven de tant en tant els nostres pobles, eren la parella de pallassos.

Parella clàssica de pallassos.

El que potser no és tant conegut, perquè això ja ve de més antic, és que al principi, tal com ens explica en Michel Tournier en el seu llibre “El espejo de las ideas”, la parella de pallassos no era tal. En aquells primers circs rurals de pallasso només n’hi havia un. Era el “pallasso blanc”, vestit de seda i les sabates negres de xarol, amb la cara tota polvoritzada de blanc, amb una sola cella pintada més amunt, amb forma arquejada expressant astorament. Era ell, amb la seva intuïció i experiència, qui escollia entre el públic assistent aquell que tenia més pinta de pobletà i fos una mica curt de gambals, per a que sortís a la pista i fer-ne el centre de les seves burles, aconseguint ràpidament la complicitat de la resta del públic, que li reien les bromes, que havia de suportar el pobre elegit.

Però aviat se’n van adonar que enlloc de fer participar algú del públic, seria més convenient introduir entre els assistents un company conxorxat i sota guió. Així naixia un nou personatge conegut com l’August, de nas vermell i sabates grandioses que ensopegava per tot arreu i que amb quatre coses més, ràpidament ens robava el cor i la simpatia a totes les innocents criatures.

El que al principi era un pallasso en solitari, va acabar sent la famosa parella de pallassos que tots coneixem.

Jordi Pujol.

En els temps de la transició, quan van anar apareguen els primers polítics de la “democràcia”, que acabarien sent les principals patums de la política espanyola, per part de la política catalana en va sorgir un de molt peculiar. Era un home petit, no gaire agraciat físicament parlant, però que tenia la qualitat de ser un personatge afable. A mi des de el primer moment em va recordar a l’August de l’entranyable parella dels pallassos de la meva infantesa i és clar així era fàcil introduir-se en els cors de la gent. Era el nostre “campexano”. Però al contrari del Borbó, llest com una guineu. Fins al punt que aquell aparent August, en realitat era el pallasso blanc i l’August que va triar per fer-lo sortir al centre de la pista, érem la resta dels catalans.

Actualment, Un bon hereu de fer aquest tipus de política, el podem trobar en el senyor Duran Lleida, que tot sovint ens fa baixar a la pista de la política espanyola per aconseguir el fàcil aplaudiment del públic espanyol, traint la seva terra en nom d’allò que tant els hi agrada anomenar, “sentit d’estat”. Com de cofoi es sent al sentir el copet a l’espatlla dels amos espanyols i ell interioritza un “gràcies bwana”, “algun dia en seré recompensat”. Llegir-ne més »

Aquesta setmana m’ha tocat publicar l’article just quan acaba la diada de l’onze de setembre. Quan escric això encara no tinc ni idea de com haurà anat el dia. Suposo que l’última parida del TSJC, apart de que CiU, fent-se els ofesos en traurà un bon redit electoral, haurà ajudat a escalfar l’ambient i a que hi hagi més gent indignada al carrer.

Reconec, que si pogués també hi vindria aquests actes, però més que a reivindicar quelcom, com una bona excusa per reunir-me amb molts de vosaltres, per passar un bon dia i intercanviar opinions. Personalment, si sóc sincer, cada dia m’afecten menys tots aquest afers. Si els espanyols em volen tocar algun ressort, em sembla que cada dia ho tenen més difícil. Perquè cada dia passo més d’ells, dels seus tribunals, de les seves lleis, de la seva catalanofòbia, del que pensin o vulguin fer, del fals esperit democràtic, del “atado y bien atado”, del “campechano”, hereu de qui ens va privar del nostres drets, en definitiva del seu imperi capós i decadent. Cada dia que passa veig més clar el futur més enllà d’Espanya, el nostre esdevindre esta lluny d’ells. Ja fa temps que he aprés que no hi ha res a fer. És més, no crec que tinguem cap dret a continuar intentant canviar-los i que ells tenen dret a ser com són.

M’ho miro com en la faula de la granota i l’escorpí. Suposo coneguda per tots, però per si algun despistat ara no la recorda, la resumeixo. Llegir-ne més »