Les estratègies son per a guanyar, això és una obvietat, i quan un es veu immers en una guerra cal que hi posi llum respecte de a “què” s’enfronta, saber a quina mena de bitxo t’enfrontes pot ajudar tant a descabdellar-ne l’estratègia com a saber quines pulsions internes mobilitzen l’adversari.

L’estratègia espanyola hores d’ara és transparent, cap reconeixement respecte de Catalunya, ni nació ni mandangues, i exhibició i execució de tota la musculatura i força de l’Estat, fer ostentació de poder, amb l’amenaça implícita d’arribar a un xoc de trens fins a les últimes conseqüències… “a mi la legión i la cabra”.

Els espanyols de “izquierdas” callen. Ara es veu que el PSC durà al Congreso, i al mateix si del PSOE, una proposta de reforma de l’Estat, en sentit federal, diuen. Això serà per a l’any tres mil…, “sine die”, per què ni els de “derechas” ni els de “izquierdas” reconeixeran mai de la vida que Catalunya som una Nació, un ens històric subjecte polític de dret. L’únic que diferencia a uns i altres és el nivell d’agressivitat que manifesten, ara la batuta la té el poli dolent i el poli bo tan content, se sent còmode, ja li va bé.

Els membres del “gobierno” intenten ser asèptics en les seves declaracions, es remeten de manera circumspecte a la Lex i a la Constitución, però quan actuen fora d’aquest context, especialment a Catalunya, deixen surar unes maneres presumptuoses i prepotents d’aquelles que gasten els xulos piscines, per què han de deixar clar, especialment a Catalunya, qui mana. La delegada del gobierno Llanos de Luna és especialista en el tema.

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de veure i escoltar a en Vidal Quadras i a en Federico Jiménez Losantos en una tertúlia espanyolista, en aquest context hom va poder palesar les veritables pulsions que els motoritzen. En Quadras va dir, amés d’insultar-nos amb qualificatius com ara “xusma” i “delinqüents”, “… nos quieren destruir, quieren destruir nuestra historia, aquello que somos…!!”, en Losantos va reblar. “… ningun espanyol les va a pagar la independència” . Queda clar que per a ells la nostre voluntat no és d’ésser, si no de destruir-los, és pot ésser més mesquí?. És com aquell mascle maltractador que no admet que la dona li demani el divorci, per què no pot acceptar la seva vida sense la submissió i l’esclavatge de la seva dona.

La seva declaració més sentida és que volen intervenir-nos, suspendre l’autonomia i el Parlament, aquesta és la seva manera de dominar i sotmetre el que ells perceben com a una amenaça vital, no poden admetre el fet que som un ens amb vida pròpia. Trist i inacceptable.

La nostre raó d’ésser és la de viure, i viure en llibertat, per què viure en l’esclavatge ens mena a la extinció, així son les coses, i aquesta és la nostre decisió, entenc que no els vagi bé, però és inacceptable que la seva raó d’ésser sigui la nostre alienació i esclavatge.

Quan era xiquet moltes coses eren ben diferents, Torrent de l’Olla avall passava un senyor amb un carro tirat per a una mula que recollia la brossa, la llauna de la brossa es folrava amb paper de diaris, les vaqueries eren abundoses en el paisatge, l’arribada dels “plàstics” va suposar un avenç notable, una galleda de plàstic i cap a buscar una pela de gel per a la nevera, s’economitzava la llum elèctrica i es rentava la roba al safareig.
La gent a Catalunya feien feina, i tothom esmerçava esforços per obrir el futur a un horitzó de progrés. Moltes coses van anar canviant, però tanmateix tot això succeïa a redós i malgrat el marc del capteniment espanyol no hagués canviat ni poc ni molt. L’escola espanyola era una rèmora incombustible d’un passat eternitzat a perpetuïtat. L’adoctrinament desacomplexat era una piconadora, abans de la romanització hi havia el no res, “un sustrato cultural”, Fray Luis de León i la Inquisición van mantenir-nos fidels a les essències, “el catalàn es un dialecto” de ves tu a saber què, “España, el brazo armado de la Iglesia”, “el Caudillo” ens va salvar de tots els mals de la mateixa manera que “els conquistadores” havien redimit a tots aquells pobles ameri-indis del paganisme i la foscor, “Con una mano la cruz i con la otra la espada”, vet aquí la magistral fórmula amb que els escollits de Déu nostre senyor van operar en el món l’albada del progrés civilitzador.

Mentre els catalanets treballàvem els “hidalgos” i pròcers de la hispanitat, com havien fet sempre, ens ho administraven tot, des de la religió, la filosofia, la llengua i els rendiments del nostre treball, “con una mano la cruz i con la otra la espada”.

“Con una mano la cruz i con la otra la espada”, us en adoneu de l’aberració?… aquest axioma és la síntesi que forneix el seu capteniment supremacista…, d’una banda fan universalment extensiva la seva dèria paternalista menystenint tot allò que els és aliè i de l’altre, si no ets prou agraït com per a avenir-t’hi, et tallen els ous…, estic convençut que els cromanyons eren més respectuosos i civilitzats.

En vint segles res ha canviat per a ells, la mateixa misèria, només que allò que ofereixen com civilitzador és percebut per a la resta del món, i bona part dels mateixos espanyols, com a una estafa cínica perpetrada per a una colla de vividors violents i incivilitzats, i que l’espasa se’ls ha rovellat del tot, ara només poden intimidar a base de sentencies judicials que només valoren ells, tot i que dins del seu galliner encara ningú gosi gaire alçar la veu per a denunciar que fet i fet viuen en un model del pleistocè i que més els valdria esmerçar els seus esforços en decidir en que hauran de treballar quan Catalunya siguem independents.

Ben aviat passarem del “problema catalàn” al “problema español”. Estic convençut que les societats més civilitzades que habiten pirineus enllà ho comencen a entendre i a tenir clar.
També els EEUU i els Israelians. Tal dia com avui, un 14 de maig de 1.948 Israel va proclamar la seva independència, i, em sembla que Espanya no va estar gaire diligent en reconèixer-lo, més aviat ho va fer tard i amb recança. Els Israelians no son amnèsics ni caps de suro.
Més els valdria als espanyols deixar la creu i l’espasa, abandonar el model supremacista i la misèria de l’ànima, encara que per aconseguir-ho hagin de posar-se a treballar.

La llibertat té un preu, la pròpia acceptació.

Des de que “la centralitat” sociològica a Catalunya ha fet un gir i s’ha desplaçat cap a la independència, amb la implicació política dels dos grans partits catalans amb representació parlamentaria, que els espanyolistes a Catalunya a falta d’un discurs positiu s’han instal·lat en un discurs victimista, bé, potser no és que s’hi hagin instal·lat sinó que ha esdevingut en una actitud recorrent en fracassar una vegada i un altre en el seu intent d’articular un discurs positiu en favor del seu propòsit, això és, de fer valer l’idea de que els catalans no som un ens històric jurídic i polític “per se”, sinó que som uns espanyols rars i díscols, una anomalia que ha de ser corregida pel bé de la llibertat i la concòrdia mundial.

“No es que el problema haya hecho el nacionalismo, sinó que es el nacionalismo que ha hecho el problema”. Ideogrames com aquest sovintegen per les espanyes, nodrint el discurs que ens assenyala com a culpables de tots els mals que assoten les espanyes. El nacionalisme és el “mal”, i ha de ser extirpat de soca-rel. Aquesta és l’estratègia de fer passar al botxí per a víctima, i és clar que aquest és el seu únic discurs positiu, el victimitzar-se assetjant moralment a la víctima i fent-la passar per a botxí, si s’ha de dir que les víctimes son uns nazis o uns stalinistes doncs cap problema, només compta la victòria.

El més greu de tot és el silenci còmplice dels quintacolumnistes i botiflers sempre escorats a l’esquerre progressista. No he sentit ni a en Pere Navarro ni a Dolors Camats, ni a Joan Herrera, ni a Maurici Lucena, alçar una protesta en defensa del dret del poble català a sentir-se concernit nacionalment per tal d’organitzar-nos en un Estat Sobirà.
Amb tot, no se’n surten per què la realitat és ben diferent, aquí, en aquest afer, l’únic nacionalisme que lluita sense escrúpols per a la seva supremacia és l’espanyol. Potser hem de recordar que es parla de “espanyolitzar als nens catalans a Catalunya” i mai de “catalanitzar els nens espanyols a Espanya”, sembla que la diferència és prou manifesta.

Aquest pla pretén descavalcar el MH president Mas del cap davant del govern i del procés independentista, i els botiflers callen com a putes barates de vint euros el servei.
En realitat tots aquests botiflers i quintacolumnistes estan motoritzats per a les entranyes i la visceralitat compulsiva, investits de serenor i ordre per tal de tapar l’odi i la rancúnia que els provoca una nova situació no volguda que no controlen.

M’empassaré aquestes dures paraules el dia en que aquests m’ofereixin un argumentari ben articulat, encara que no sigui reeixit, en defensa de que els catalans optem per a romandre sota la bota i dominació espanyola. Mentre tant això no sigui així no me’n estaré de denunciar el seu capteniment colonitzador, la seva ideologia supremacista, i el seu assetjament moral vexatori i execrable.

En un escrit en el Diari Gran del Sobiranisme titulat “Love is in the air”, del mes de juliol del 2.011, mostrava l’esperança de que finalment CiU faria un gir polític assumint la nostre independència nacional com a fita a assolir…, avui a les portes del mes d’abril de 2.013 podria dir “The Love is consummated”, i creix!!.

Aquest amor ha agut d’avançar com ho fan sovint els amors jovenívols, com d’estraperlo, d’amagatotis, com sancionat per a unes forces socials i polítiques immobilistes i retrògrades que encara ara pretenen dir-nos com ens hem de realitzar col·lectivament com a poble. Quanta ignomínia, quina vergonya tan gran.

Però resulta que aquest nostre amor per allò que hem estat i que som és un amor gran, una enormitat, un pou sense fons de generositat que ens ofereix el futur tot sencer, per a nosaltres, per a viure sense angunies, sense restriccions, sense recances, plenament…, per tal que els catalans siguem titulars de les nostres vides, senceres.

El president Mas i en Junqueras, tots dos, estan ferms i determinats per fer possible els fruits d’aquest amor, i obtenir així, un futur sencer, complert, sense renuncies.

Els sabotejadors de l’amor recorren a un seguit de tretes per tal que renunciem als nostres cors, quina vergonya més gran…
Son una mena de “sinvergüenses” que diuen que no ho podem fer, que l’únic subjecte de dret és “el pueblo español”, que és tant com dir que els únics que hi poden fotre la cigala son ells, “por la gràcia de Dios” o per què ho diu “la Constitución”.
Es veu que diuen que la declaració de sobirania del Parlament té un caràcter “jurídic i polític”, i que això no ens ho deixen fer, amor platònic sí, fotre la cigala i que corrin els efluvis fecundadors, això no…, la cigala només la poden fotre ells, “derecho de pernada”

Aquests mateixos rapinyaires i voltors de baixa estofa diuen també que si renunciem a les despeses innecessàries com ara el suport a llengua, ambaixades, i en general tot allò que ens identifica com a realitat i com a Poble, ens donaran lleteta, peixet, i ens faran moixaines…, quanta ignomínia, quina vergonya tan gran.

Com poden pensar que renunciarem al nostre amor?, en fase creixent, expansiva, quan som més a prop que mai d’assolir-ne el fruit madurat per a segles d’esperar dempeus sota el cel i la serena d’una nit induïda per a la seva violència consumada en una còpula forçada en l’altar de la dominació?…

Estan ben bojos aquests romans!! Hala Duina!!!! La victòria és nostra!!

Catalans a coberta i llestos per a la maniobra!! Cenyim!!!!

Visca La Pàtria!!!!

El “constructivisme social” és el que té, que molt sovint l’idea de construir un model de societat és covada per a alguna instància que té la societat per a quelcom amorf, una mena de magma primigeni, sense passat, sense història, sense un sistema límbic configurat amb unes càrregues simbòliques, com si fóssim un full en blanc preparat per a que algun geni extemporani hi escrigui la seva obra magna.

“Españolizar a los ninos catalanes”, “que se sientan orgullosos tanto de ser catalanes como de ser españoles”.

El que ha dit aquest home és molt gruixut, molt…, però s’avé amb els pseudo-arguments dels “intel·lectuals” espanyolistes. Apel·len a la llibertat…

En una de les edicions del programa “trenta minuts” dedicat a la llengua, hi apareixia un tal Domingo que deia que l’argument de que a Catalunya tothom ha d’entendre i saber el català és una fal·làcia, que això d’obligar a algú altre a que t’entengui és una barbaritat, potser aquest individu ignora que els catalans hem de saber el castellà per obligació…, potser ignora que el seu Estat pretén passar-nos per l’adreçador i fer que els nostres xiquets i xiquetes se sentin orgullosos d’ésser alguna cosa que no son….
Sembla prou clar que l’idea de llibertat d’aquesta caterva té a veure en que els catalans acceptem com a nostre la seva idea del món…, molt liberal i alliberador tot plegat.

A mi em sona pròxim a la “solució final”…

Òbviament la seva estratègia és dividir la societat catalana…, però en democràcia l’únic adreçador son les urnes, per això els fan tanta por.

La llengua és el vòrtex de l’estratègia, la seva pretensió és perillosíssima, volen introduir l’idea de que l’espanyol és llengua pròpia de Catalunya…
Amb tot però, hi ha altres fronts estratègics, desacreditar el govern “sobiranista” fent una crítica salvatge de la seva “gestió” de la crisi, “no fan res per a sortir de la crisi”.
Això és molt gruixut, molt, i té molta mala llet, molta. Aquí s’hi apunta tothom, des de els sociates fins els de La Vanguardia…, però ningú, absolutament ningú proposa cap mesura per augmentar el finançament i augmentar, alhora, la productivitat, per què no existeix.
Aquests, podrien fer-se i intentar respondre una senzilla pregunta, per què cap dirigent del països PIGS diu prou?, per què no diuen prou?, per què?…, doncs jo us ho diré senzillament, per què l’única alternativa és ,o, sortir de l’euro, i fer fallida, o, fer fallida i sortir de l’euro.

Adreçador?… que parlin les urnes …INDEPENDÈNCIA…

Podríem creure que el pla dels unionistes és vèncer-nos per esgotament?… a la vista del que costa avançar cap al cim… sí. De fet quan més a prop el tenim més costa avançar, quan més majoritari és el desig de ésser independents més costa caminar.

Bé, de fet és tot just ara que els partits polítics independentistes de l’arc parlamentari comencen a parlar de Declaració de Independència, sostraient-se així del marc d’actuació que s’havien donat en configurar el nou Parlament. Aquest marc d’actuació estava subscrit a un referèndum o, com a mal menor, a una consulta, sempre realitzats, tant l’u com l’altre, sota paraigües legal, espanyol , català o internacional.
Ara es comença a veure que aquest escenari molt possiblement no es produirà, per què l’Estat espanyol no s’hi avindrà, ni referèndum, ni llei catalana de consultes, ni res de res, i les instàncies internacionals no badaran boca fins a tenir un cadàver damunt la taula d’autòpsies. Per tant, tal com va passar amb el famós “pacte fiscal”, això de “la consulta” comença a fer ferum …, i tant és això així, que els unionistes més abrandats i desvergonyits ja comencen la campanya en contra de la Declaració de Independència fent malabars i paral•lelismes forçats per tal de presentar-nos, als independentistes, com a albano-kosovars.
És obvi que volen barrar-nos el camí, i és obvi així mateix que l’únic camí per a ser independents serà “saltar el mur”.
Quan el procés va agafar volada se sentien veus “assenyades” que ens deien que la llei espanyola, com tantes d’altres, sempre tenen escletxes per a on obrir camí. Tot i que ara ja fins els més cecs veuen clar que amb els espanyols no hi ha cap escletxa per a la civilització, serà la Comissió Assessora per a l’Estat Propi la que acabi d’esclarir aquestes elucubracions, elucubracions catalanes per què els espanyols no les han fetes mai, i sempre ens han dit el mateix, una vegada i un altre, és inconstitucional, i ells defensaran la llei amb tot i per tot fins al final.
La llei catalana de consultes estarà enllestida en entrar l’estiu, si fa o no fa, i serà l’última vegada que l’Estat espanyol podrà jugar la pilota, però com ja sabem per experiència i per que ens ho han dit explícitament, la llei de consultes catalana no serà constitucional i per tant quedarà en no res, punt i final.
Haurem arribat al punt i final quan ja sabíem que l’única manera d’assolir un Estat Català seria “saltar el mur”.
I és que la qüestió, com em comentava un bon amic, ja no és fer-ho bé, la qüestió és FER-HO.
En aquest punt no podem obviar dues coses, una, ésser una clara majoria, i dues, que els parlamentaris tinguin el coratge que la història exigeix.
Per a la diada d’enguany, tindrem una majoria de ajuntaments fent sobirania fiscal, a punt per a donar suport al Parlament, i voldria creure i pensar que més d’un milió i mig de catalanes i catalans al passeig de Gràcia de Barcelona.

FEM-HO!!!!

Cada nou dia sembla més clar que el camí per assolir la nostre llibertat passa per travessar un desert de penúries farcit de contrastos emocionals, que poden anar de l’eufòria a la desesperació. A mi em sembla tots sabíem que això aniria així, tanmateix les particularitats dels catalans, amb les seves bandositats irrenunciables, i la vilesa dels poders espanyols, fan que aquesta travessa sigui tan dura que molts percebin l’erm espanyol de l’autonomia com a una terra de promissió que no hauríem d’haver abandonat, tot i que la realitat és que aquella autonomia és un erm que només ens pot procurar una mort per a inanició.

Alerta però, per què quan parlo de “llibertat” i “esclavatge” no ho faig només aplicant-ho al poble català com a tal, si no que cada dia ho veig també, més i més, com a una alliberació individual, per a les persones, per què l’esclavatge individual pot esdevenir i esdevé pel fet que els individus vivim immersos en un àmbit on res és allò que representa i les condicions per a practicar la lliure iniciativa son cada dia majors, més exigents, i més un problema que una condició.

Catalunya hem anat enrere, i molt, en aquest afer. Avui la nostra societat està més malmesa que mai, avui tenim més pobres que mai, més aturats, més delinqüents, més escolars fracassats, i això té uns costos elevadíssims, que han de pagar qui?… doncs la gent que es capaç de facturar alguna cosa, i és així que hem erigit una societat on l’emprenedoria de particulars es fa cada dia més i més difícil.
Avui mateix parlant d’això, un botiguer que es dedica a les arts gràfiques i la impressió em comentava que a Alemanya quan un ciutadà empren una activitat econòmica d’antuvi, el primer any no paga res, si té beneficis aleshores passa comptes amb l’administració, si el segon any no té beneficis és l’administració qui denega els permisos tot comminant a l’emprenedor a que provi un altre cosa. Aquí, abans d’obrir la persiana per primera vegada t’han fotut la cartera… i hi has perdut els estalvis.
Cada dia més Catalunya, com a sucursal espanyola, esdevenim un erm on els que fan via son les grans empreses “saltxixeres” amb mà d’obra barata amb poc valor afegit, amb la diferència que la metròpoli té un alt funcionariat amb uns privilegis suculents que funciona com a un rellotge suïs i unes grans empreses de serveis greixades a l’ombra de l’Estat, cosa que és ruïnosa per als qui els hem d’assistir amb impostos, però que nosaltres, en no tenir estat, no podem permetre’ns.

Catalunya està en fallida. Tot això de flexibilitzar el dèficit fins al 2 i escaig sona a “marejada de perdiu”, ni fent un dèficit del 1’5% ens en sortiríem…
Els “progres” catalanets i catalanetes no volen retallades, com si als demés ens anessin bé, però al darrere d’aquesta actitud hi ha una clara estratègia per a descavalcar CiU del govern, i amb això descavalcar el procés independentista?…, uns pressupostos prorrogats ens poden menar fins a una consulta l’any 2.014?…

Amb tot això així, com pot ser que els independentistes no ho tinguem clar?, com pot ser que vulguem fer gol d’esquenes a la porteria, amb una volea de xilena i per l’esquadra, cadena humana per a tot el territori?, si us plau!, els invents amb gasosa.
Anem per feina. D’aquí a setembre podem tenir i tindrem una majoria d’ajuntaments declarats territori català sobirà i ingressant els impostos a l’agència tributària catalana, una llei catalana de consultes estripada i en suspens indefinit en mans dels poders espanyols, podem realitzar un altre gran manifestació per a la declaració de Independència, i per a Nadal declarar-la, o convocar eleccions plebiscitàries tot saben que l’Estat pot aprofitar l’avinentesa per a suspendre l’autonomia, amb la qual cosa, hauríem de tirar pel dret i fer la declaració en un plenari al Parlament.
Per altre banda, tal com també sabíem, els europeus estan preocupats, no per a la solvència de Catalunya si no per a la insolvència manifesta d’Espanya.
Com ja deveu saber, en un recent article al “The Times” un intrèpid periodista (Matt. Parris) planteja la independència de Catalunya com a una bomba de rellotgeria que duria l’economia de la península, en el seu conjunt, a l’hecatombe.
Aleshores, el molt sibil·lí periodista, commina a l’Estat espanyol a donar permís als catalans per a realitzar la consulta dels pebrots com a “solució”, això sí, introduint-hi una tercera possible pregunta-resposta, això seria més o menys així, “vol seguir com estan?”, “vol una molt major autonomia?”, o “vol un estat català?”…

Com podreu entendre, tot això no és res més que un parany per que als catalans no decidim res de res per què continua depenent del “Reino de España”…

Jo demanaria a OMNIUM i a ANC que comencessin a preparar “LA MANIFESTACIÓ” per a la diada d’enguany amb un lema clar “DECLARACIÓ DE INDEPENDÈNCIA”…
Hem de travessar el desert, però no cal que la travessa sigui eterna… i l’horitzó que s’albira aconsella prémer el pas i prémer les files, i això vol dir també, potser, que ERC no vagi fent la guerra pel seu compta…

Fa ja algun temps que vàrem remenar conceptes com el “número crític”, aquest “número crític” que és el que produeix un tomb en el comportament global dins una comunitat. En el cas de Catalunya en pocs anys hem passat d’ésser uns grupuscles més o menys aïllats d’independentistes a ésser-ne una majoria palmària. Una nació ni s’improvisa ni es genera per a decret, i si això ha estat així, és per què els catalans som un cabal profund que ve de lluny.

En l’etapa que hem deixat enrere, malgrat totes les desavinences i errades, vàrem complir amb el que era substantiu d’aquell moment de procés, confegir aquest estat crític d’opinió favorable a la independència del nostre país, i que el procés entrés com a una prioritat política en el si del Parlament.
Abans de continuar amb el relat convé assenyalar que tot i haver acomplert amb el més substantiu de l’etapa de procés, queden serrells no suficientment solucionats, la majoria és suficient?, està suficientment consolidada?.

Ara ens trobem en un moment del procés especialment dur, fent una analogia esportiva podríem dir que estem fent el “Tourmalet”. En aquestes circumstàncies el defalliment és una amenaça constant, més encara quan l’Estat espanyol se n’encarrega amb afany de procurar-nos “la pàjara”. Aquestes circumstàncies tan penoses i lamentables son fruit d’una estratègia destinada a dinamitar el procés, uns, davant aquesta penúria sense nom frisen més que mai per assolir el cim, i els altres, senten l’irrefrenable pulsió d’abandonar, de tirar la tovallola, fent-se còmplices dels quintacolumnistes i sabotejadors.

Aquesta etapa del procés té com a substancial el acomplir amb un seguit de “cerimonials protocol·laris”, que molts opinen que ens els podríem saltar, sobre tot els qui frisen per a fer el cim tot fugint de les angunies i misèries, però la qüestió és que hem d’arribar-hi tots junts, i per això és important que els més pusil·lànimes puguin seguir pedalant, ni que sigui a empentes i rodolons, amb l’avituallament del “dret a decidir” a lloms d’una llei de consultes declarada inconstitucional i il·legal.

“La salvació” és en el cim però no hem de morir en l’intent.

Ara hem de seguir sumant, hem d’estar atents a les propostes dels que pretenen sabotejar el procés sumant-s’hi, per exemple, amb la pretensió d’afegir preguntes que aigualeixin el vi, i hem de ser conscients que ningú ens estalviarà les angunies i les misèries de l’ascens, ans al contrari, ens les augmentaran tant com sigui possible, i hem de saber també que guanyarem la llibertat, si anem tots junts, aquesta és la condició, i és per això, justament, que els espanyolistes fan i faran tot el possible per a dividir el gruix de la nostre unitat, intencionant que els uns vulguin fer el cim per al seu compte i que d’altres contaminin als catalans amb el desànim.

Hem de seguir pedalant, junts.
Els que siguin propensos als atacs de nervis, si us plau, preneu-vos una til·la, o dues.
Per altre banda, l’ofec financer de la Generalitat continuarà tot i que l’Estat facin com que volen donar-nos peixet, entre d’altres coses per què l’Estat està en fallida, encara que de moment el salvin fent un dèficit molt allunat del que se suposa que haurien de fer. L’Estat deixarà caure Catalunya en fallida?…, això acceleraria el procés, i això és assumir un risc no controlat en absolut. Ven aviat ho sabrem.

Serens, a coberta i llestos per a la maniobra…cenyim!!!!.

Avui puc presumir un xic més que ahir, i segurament demà ho podré fer més que avui. No es tracta en absolut de posar-se cap medalla, això no trauria cap a res, és senzillament que hi ha camins, processos, “previsibles”, i ara, a cada dia que passa, podem comprovar com aquelles “previsions” es van complint en tot.

Molts podíem veure com CDC i UDC tenien una relació travada, i ben travada, per a interessos compartits però enteníem, també, que en el procés de fons en que Catalunya s’hauria de desenvolupar a futur, un futur que ja és aquí, aquests interessos anirien divergent fins al punt en que la còpula d’aquells interessos ja no seria possible.

Tal com havíem comentat, quan una societat en que els individus es demanen “qui son”, “cap a on han d’anar”, comparteixen aquestes demandes per què se senten concernits els uns amb els altres i es responen col·lectivament, quan això succeeix, podem entendre que estem en una nova etapa constitutiva, des de el sentit històric “re-constituent”.

Davant de la pregunta “qui som”, en el món, que és una pregunta que intrínsecament qüestiona la validesa de l’estatus quo, hi ha diferents respostes.
Per part dels espanyols, i/o la troika de l’Estat, aquesta pregunta no té sentit, per què no consideren pas que els catalans siguem un ens jurídic i històric emancipat.
Aquest mateix capteniment és en si mateix un atemptat en contra la democràcia.
Aquest capteniment té, a Catalunya, un suport minoritari. Aquesta gent, tindran sexe amb els catalans només si el fruit de la còpula d’interessos va a parar a mans de la governansa de l’Estat espanyol, que és aquí en veritat estimen.

Per altre banda tenim gent a Catalunya que estimen Espanya en secret i que tenen per a costum posar-nos les banyes, tenen els seus interessos a Catalunya però estimen Espanya. Ens venen a dir que estimar Espanya no només és compatible, si no que és complementari d’estimar Catalunya, per a ells ésser català és una manera d’ésser espanyol. De fet, només hi ha espanyols reformadors d’Espanya a Catalunya, i enlloc més.

Però en el punt en el que estem “no es poden servir a dos senyors alhora”, tanmateix sembla que el senyor Duran i la seva trepa se senten a gust en el “sabotatge”, és la seva especialitat, i com es pot fer sabotatge si formalment no formes part d’allò que has de sabotejar?. A en Duran l’hauran de fotre fora els d’Unió, si no en son capaços, serà Convergència qui hagi de donar per acabada la parella de fet, i “acomiadar” Unió.

El senyor Duran deixa entreveure maliciosament que CiU ha perdut suport electoral per culpa del gir sobiranista, però de fet molts tenim la sospita que el trasbals de vots cap a ERC té al mateix Duran i Lleida com a causa. Mentre això segueixi continuaran perdent suport, i el mateix Duran en traurà profit atribuint-ho al gir independentista de Convergència nodrint una “rebel·lió a bord” de les files convergents. Aquesta és una tasca que té tot el suport de bona part de l’establishment econòmic i social que menen les poques grans empreses catalanes, com ara, “La Caixa”, Abertis, etc, i d’altres subvencionades com “la Vanguardia” (española), hores d’ara està prou clar que els qui menen això son espanyols assimilats, amants fervorosos d’Espanya.

Els convergents poden inhibir-se i continuar allitant-se amb l’enemic, seria d’imbècils ja que aquesta còpula no dona rèdits, ha esdevingut estèril, o podrien plantar-se i tractar de re-composar-se amb tots aquells, tant convergents com d’unió, que sí estimen Catalunya, per així, d’aquesta manera, conrear l’amor sense haver de pagar els delmes per a tenir un sexe que no produeix cap fruit amés d’haver-se tornat del tot desagradable.

Crec que tot això s’anirà aclarint a mesura que, formalment, les opcions de comptar amb el conveni de l’Estat per a fer el referèndum es vagin exhaurint, ja només falta que duguin la “llei de consultes” al TC i tot s’haurà acabat per què haurà arribat l’hora de prendre una decisió unilateral.

El sexe està bé, però on hi hagi amor…

L’èxit de la diada de l’onze de setembre del dos mil dotze va ésser que el què vam fer ens va projectar en tot el món, en un sol dia vam cobrir una xarxa informativa mundial, tot el món es va assabentar de que els catalans SOM una nació i volem executar aquesta realitat organitzant-nos emancipadament en un Estat propi.

Aquest èxit “comunicatiu” és el resultat de sumar un milió i mig, o més, de persones en un lloc i espai temporal acotats…
Després d’un èxit sonat com aquest allò que es pot esperar dels catalans és que vagin per a feina, tanmateix mentre no arriba el dia “D” hora “H” lo coherent és que els “aplecs comunicatius” siguin expeditius, exitosos, i això depèn del “número”, de la quantitat.
Arriscar-se a fer una manifestació més xica en número que la de l’any passat, per a menar a la gent a fer una cadena humana repartida per a tot el territori és una idea desgraciada, a quina hora es farà aquesta “cadena humana”?… a la tarda tota aquesta gent està convocada a la manifestació?… si estan repartits pel territori s’avindran a anar a Barcelona per la tarda?…, com?, en cotxes particulars?…per què dividir els esforços i les forces?…

La data de l’onze de setembre és una data arriscada per a fer una cadena humana, podem malbaratar la cadena i la “manifa”…, i això es pot llegir en el món com a un retrocés. En fi no ho sé… deu ser que repapiejo mentre faig catúfols…, veurem.

Quants del milió i mig que van anar a la manifa de l’any passat aniran a la cadena i a la manifa d’enguany, aniran a tots dos actes?…

Si ens hem de concentrar en una sola cosa, per la diada toca manifestació, a que ve doncs fer convocatòries per a altres accions… som rucs?…o és que algú treballa per a un acte d’autosabotatge?.
Sabotatge és el que ens fan els quintacolumnistes del catalanisme amable, no cal que nosaltres hi col·laborem.

Per a la diada d’enguany NO PODEM fracassar…, una vegada denegada per part de l’Estat l’opció de fer un referèndum ens cal un èxit espatarrant l’onze de setembre per a encarar unes eleccions que ens duguin a la Declaració Unilateral de Independència, si perdem pistonada “la comunicació” internacional no anirà bé…, si, que el president Mas no tragués majoria absoluta ja va anar malament, un fracàs per la diada ens ho faria tot més difícil.

Per a la diada d’enguany hauríem d’anar amb el lema “Declaració Unilateral de Independència”, amb estelades, banderes europees i americanes…, o, “eleccions per a la Independència”…, tanmateix hauríem de ser dos milions… i ens hauríem de fer veure en el món.

Això de la cadena algú m’ho pot explicar, per que jo ho pugui entendre?…

Ben volguts compatriotes i conciutadans, els catalans des de fa molt i molt de temps que tenim acotat l’imaginari en una mena de vedat, que les forces del mal ens han presentat com a “realitat”. Se’ns dona permís per a qualsevol cosa menys per tirar el tancat que ens han erigit al nostre voltant com a “realitat”.

Aquesta “realitat” és una contingència major que ens roba la vida, fa que la visquem amb temor i recança, amb càlcul i complexos.
Aquesta “realitat” és sorgida d’un Poder sense complexos que roba sense recança, que calcula sense escrúpols la manera adjuntar-se Catalunya, i sobre tot als catalans, com a terme subordinat.

Qui amb bona salut estant podria malgastar la seva vida amargant la dels altres si no fos que en treu uns rèdits espuris?…
Aquesta “realitat” inventada és una contingència que ens imposa una autoexigència banal per a justificar-nos en una imatge de nosaltres estàtica, platònica, i satisfer-nos, així, com a compensació d’una manca de registre de ”si”…

Aquesta “realitat” inventada fa que ens haguem de conformar en declarar que SOM una nació sense cap conseqüència pràctica i legal que conformi un espai més enllà del que ens volen imposar amb aquesta “realitat” inventada.

La VIDA no necessita ésser justificada, Catalunya tampoc, la nostre immanència en el món tampoc. Voler justificar-se així, d’aquesta manera és un pecadot gruixut, per que la VIDA està feta per a viure-la i no per a llençar-la amb justificacions estúpides pròpies de persones pagades de si mateixos que se sadollen amb gara-gares compensatòries de la seva estupidesa.

Aquesta “realitat” pudenta i inventada és subsidiària de la realitat real, si se’m permet dir així, usant un pleonasme, per que està subvertida de categories com ara “democràcia”, “normes del joc”, i de moltes altres que venen en auxili d’aquestes dos que son les de més pes i gravetat.

En general, per a defensar que Catalunya no som un subjecte jurídic i polític de dret, han de recórrer a una forma axiomàtica que ens vol convèncer de que és “La Lex” la que substantiva i valida un nínxol demogràfic. És possible que en la seva intersubjectivitat cultural això tingui un rang comunicatiu acceptat per a la seva comunitat de llenguatge.(Paisatge amb Figures).

Catalans!… aneu en compte, foragiteu aquesta gentola que pretén subjugar-vos a la Lex… per què certament restringir la VIDA és sempre obre del maligne.

La vida dels catalans no s’entén sense Catalunya, mai no hi renunciarem, ans al contrari, Catalunya és la nostre “realització” cooperativa principal i substantiva.

Vida catalans!!!!

Salut i Llibertat.

En les actuals circumstàncies tothom es demana que cal que passi encara per a prendre decisions, tot i entenent que provablement hi ha afers que s’han de preparar discretament per tal que en arribat el dia “D” hora “H” i fer el Gran Salt tinguem garanties de poder aterrar mínimament en condicions.

“El full de ruta” parlamentari del “dret a decidir” és un camí exhaurit, com ho va ser en el seu moment “el pacte fiscal”, falta potser encara apel·lar als estaments internacionals en el sentit de fer mundialment palès que l’Estat espanyol no està per a parlar del problema dels catalans, ni menys encara per a “delicatessens democràtiques” referendaries…, exhibint així un dèficit democràtic que justifica del dret i del revés que els catalans exercim, des de ja mateix, la nostra lliure voluntat com a base legal emancipada dels poders de l’Estat.

Escatir “quants” catalans volem l’emancipació jurídica i política i “quants” volen seguir essent espanyols és una qüestió cabdal en democràcia, i és per aquesta raó que malgrat organitzacions de caràcter polític amb càrrecs electes com l’AMI siguin majoritàries en el seu àmbit, ens caldrà abans de fer el Gran Salt dilucidar en el si del Parlament quants representants aplega una i altre opció, i per això ens caldrà unes noves eleccions en les que els partits polítics que així o considerin oportú hi acudeixin amb l’eix programàtic centrat en realitzar la Declaració Unilateral de Independència de Catalunya.

Hores d’ara qualsevol ciutadà a Catalunya pot copsar aquest horitzó com a prefiguració de la realitat en absència de qualsevol altre horitzó alternatiu, tanmateix l’enemic lluitarà fins al final i no donaran mai cap batalla per perduda. Hem d’estar preparats, ja veiem com les gasten, el fiscal en cap de Catalunya ha estat expedientat per la fiscalia general de l’Estat per a defensar la legitimitat d’una consulta sobiranista si respectava la legalitat…, un exemple clarificador i un avís per a navegants, cap fissura, cap tebior per part de l’Estat espanyol.

Encara el senyor Duran i Lleida va pel món relativitzant lo evident, aquest tio està fumat?!, s’arrapa a la gropa del cavall i no vol caure per a res del món de cap de les maneres, potser practica per a fer un número al Circ du Soleil, ves a saber si l’home després de tot no és tant tal·lós i és capaç d’anticipar el futur i ja es prepara, com a peça obsoleta i sobrera en lo “públic”, per anar al mercat privat…. He llegit que ha dit: “jo ja els he dit, a la vicepresidenta i a Rajoy, que s’equivoquen, però no m’han contestat”, ^`_”K(-*´]ç{… estrafolari, friki, marcià…, reculleres!!!, no m’estranya que digui que CiU s’han apartat de la centralitat, es que d’un tio així cal fugir-hi cames ajudeu-me!…, no sé veure per enlloc “la centralitat” que ens ofereix el senyor Duran…

Jo em penso que qualsevol persona amb un mínim de senderi i autoestima d’un lloc on li foten la cartera i el menyspreen se’n va sense recança, màxim quan el conviden a marxar amb insistència…

Ara només espero del nostre govern i els nostres parlamentaris que el temps que encara haguem d’estar a Espanya l’aprofitin bé per a endegar-ho tot per tal que l’aterratge sigui esplendorós…

Visca Catalunya Lliure!!!!

En el segle XIX es van conrear els avenços derivats de les reformes del segle XVIII, la Il·lustració i l’empirisme.
Bona part de la renda i de la capacitat de decidir que fins aleshores havia estat restringida en mans d’unes oligarquies absolutistes, com a conseqüència d’aquestes reformes, va anar a mans de les noves classes intermèdies emergents, menestrals, comerciants , burgesia industrial, financeres…. Aquest “repartiment de Poder” va induir un progrés social i econòmic com mai havia experimentat abans la Humanitat.

Tot això va induir, també, a un nou ordre organitzatiu. A Espanya, però, res d’això va significar canvis veritables, la renda i la capacitat de decisió va continuar estant en mans d’un Estat sempre monolític, on les noves classes intermèdies només podien emergir a l’aixopluc d’un estat omnipresent i omnipotent. A Catalunya sí que s’hi van produir els efectes. En un país sense estat, les noves classes amb renda i capacitat d’invertir, prenien riscos de forma totalment emancipada dels òrgans de l’Estat i dels seus estaments administratius.

Espanya havia quedat ancorada al segle XVI, on havia reeixit l’Estat Nació com a nòdul emancipat de resposta. Aquests Estats Nació havien estat confegits per als pobles aris que varen conquerir l’occident i que han seguit lluitant, per a tal d’ésser hegemònics o dominants en l’àrea d’influència de l’antic imperi d’occident, en tot un seguit de guerres “europees”, que bé podríem qualificar de “civils”, fins a l’anomenada la “II guerra mundial”.

El procés d’emergència dels Estats Nació havia estat induït i esperonat per a la necessitat de bastir uns nínxols econòmics més competitius, unificant legislació, mercats interns i moneda en la mesura de lo possible. L’economia havia pujat d’escala i ara era “inter-nacional”. Ara ens trobem en un moment de procés en que l’economia ha pujat d’escala i és “global”, i això demana, per a ser competitius, nínxols de resposta més grans, per això la UE.

Des de un cert punt de vista, i ja em perdonaran els més saberuts, la “crisi econòmica actual” és el resultat d’una major o menor adaptació a les noves contingències organitzatives derivades del nou marc econòmic “global”.
És manifest que els Estats Nació que no varen fer, o van fer pitjor, les reformes de “repartiment de Poder”, son les que tenen unes classes intermèdies més dependents de l’Estat, de menys gruix i menys preparades per a assolir riscos i responsabilitats, i que son les que tenen en el seu si la crisi més viva i punyent, i son també, les menys preparades per a adaptar-se al nou paradigma emergent, per a fer el salt, per què arrosseguen unes carències seculars en la seva forma de pensament de “la realitat”.

Així mateix, també, és manifest, que els països, estats i/o societats que van implementar bé, de manera reeixida, “el repartiment de Poder” (i també la divisió) estan més ben posicionats per al salt adaptatiu avenir. Aquests països, normalment més al nord, van superar la dialèctica “monarquia versus república” pròpia d’un moment de procés i de canvi del segle XIX. També és notori que aquests països van fer la reforma “religiosa” del “protestantisme”.
D’una o altre manera parlar en aquests països de monarquia-república com d’una dicotomia cabdal, d’una dialèctica substantiva, és totalment pixar fora de test, és no haver entès res de res, és no haver entès de que va això del progrés social i humà, i és parlar només de quelcom ornamental i compositiu, és parlar del collar de la bestia, però no de res substantiu i constitutiu de la bestia mateixa.

Mentre als països europeus més ben preparats es debaten en com s’ha de “balancejar” “estat-societat civil” en els seus poders i capacitats, per tal de forjar un nou model adaptatiu i dinàmic adient per a donar resposta a les noves contingències globals, que succeeix a Catalunya a nivell d’anàlisi de la realitat?.

Res de bo. Bé, res de bo no exactament, si considerem que hi ha, potser, segurament, una massa crítica que tot i no tenir un discurs formalment elaborat , de manera més o menys intuïtiva, s’adona que esmerçar esforços i habilitats, és fer el caldo gras a un estat que lluny de servir-te et fagocita, se’t cruspeix de viu en viu. Sortosament per a molts catalans la percepció de que l’Estat espanyol és intrínsecament immobilista i retrògrad, fa que sapiguem ben bé de que ens cal fugir cames ajudeu-me, però tanmateix el discurs proactiu cara a futur continua estan, en bona part, en mans de gent, sap greu dir-ho, que okupa càrrec, càtedra, i que té una percepció vuitcentista. Veiem-ho.

D’una banda, tenim els espanyolistes revisionistes que prediquen el “federalisme”. Però és que el federalisme, el clàssic, el que ells postulen, és una resposta estratègica nacional pròpia del segle XIX, una estratègia, nacional, que procurava un afegit de seguretat en el marc d’una economia “inter-estatal”, o, “inter-nacional”, però avui el federalisme s’aplega en continents no en estats. Avui som en un mercat “global”. Bé, no calen gaires cabòries, tots sabem que lo del “federalisme”, si és espanyol, és només un subterfugi per tal que Espanya prevalgui en la seva supremacia “nacional”, i res més.

D’un altre banda tenim quelcom encara més preocupant, els que postulen la dialèctica “nacionalisme-republicanisme”.

L’antiga i anacrònica ideologia doctrinal continua, a Catalunya, okupant parcel·les polítiques rellevants, i continua la seva lluita per tal de condicionar i instrumentalitzar la societat civil a benefici d’un marc on la rellevància del model estatalista del segle XIX prevalgui sobre la emancipació de la societat civil respecte de la relació feudatària de l’Estat com a supremacia.

Noticies com aquesta donen continuïtat a l’integrisme doctrinari arrelat en el segle XIX.

Eduard Voltas, un dels intel·lectuals més influents d’Esquerra, partidari del bilingüisme i de l’oficialistat del castellà, ha admès avui a la xarxa que els seus, als qui engloba en el republicanisme, estan en guerra amb els nacionalistes catalans. “Dins del catalanisme s’està lliurant una batalla per l’hegemonia entre nacionalistes i republicans (i no parlo de partits, sinó de valors)”, afirma Voltas. “A Santi Vila, el poso a la banda republicana. Joan Carretero, a la nacionalista”, hi afegeix. Per Voltas, foribund antinacionalista, “és una batalla interna que cal lluitar en paral·lel a la batalla amb l’Estat. Ens hi juguem la qualitat de l’endemà”. Segons Voltas, “el nacionalista vol replicar a Catalunya l’Estat espanyol”. “Grans banderes onejant, monolingüisme, al·lèrgia a la diversitat interna”, afirma. En canvi, “el republicà vol aprofitar la ruptura per fer una cosa diferent. Poques banderes, molta ciutadania, qualitat democràtica, drets socials”.
Tot i que Voltas parla de “valors” i no de “partits”, queda clar que Esquerra ha optat pel camí del que anomena “republicanisme”. El lema Un nou país per a tothom de les darreres eleccions n’és un bon exemple, així com la defensa de la imposició del castellà en una Catalunya independent.

Eduard Voltas, un dels intel·lectuals més influents d’Esquerra!!, valguem Déu!! …, respecte de “un nou país per a tothom” podeu llegir “Del constructivisme al creacionisme”.

Plantejar nacionalisme-republicanisme com a una dicotomia i una dialèctica cabdal, dient que “el nacionalisme és grans banderes” i “que el republicanisme son drets socials”, és parlar de lo compositiu i ornamental, és no haver entès res de res de que va això del progrés social i humà, aquests plantejaments ens anuncien implícitament que el subjecte que els fa rau de ple ancorat en el segle XIX.

I és què aquest pensament vuitcentista no ha entès, encara, que lo substantiu per al progrés social i econòmic té a veure més amb la capacitat de les classes intermèdies de retenir bona part de la renda que generen, i de la llibertat de decidir on l’esmercen, que no pas en la retòrica declamativa d’un Estat que fagocita aquestes classes mitjanes en ares d’un progrés fet a cop d’edicte legal.

Una rèplica de l’Estat espanyol no és una societat amb banderes, això és merement instrumental i compositiu, la rèplica de l’Estat espanyol és confegir un Estat hipertrofiat que no permet que la societat civil evolucioni fora del seu control i del seu servei, un Estat que té a la societat civil, lliure, com a competència, com a un contrapoder que cal esprémer i desarticular.

En aquest punt, els recomanaria, en aquests intel·lectuals tan preeminents, que llegissin a Jürguen Habermas, aquest sí, preeminent intel·lectual de l’escola de Frankfurt. “Filosofia del llenguatge”…,un altre dia en parlarem, si s’escau.

També podrien llegir John Rawls, “Una teoria de la justícia”…, potser així, a la fi, aquests influents “intel·lectuals” siguin capaços de sumar dos més dos…

En el nou ordre avenir, molt provablement, “la cosa pública” no serà tant un aval paternalista d’un Estat omnipresent que tot ho sanciona, com una garantia assumida per a la pròpia societat civil de no ser fagocitada per a interessos de classe, corporatius, al redós d’un estat que preval per damunt la mateixa societat civil.
Molt em temo, que sense aquest capteniment, com a premissa, l’eficiència no serà possible en el nou ordre global que s’albira.

Aquest any 2.013 serà duríssim per a moltes catalanes i catalans, tot ho fa pensar.
Hi ha gent que treballava i ara no ho pot fer, se li ha acabat l’atur i totes les subvencions, alguns tenen una edat, i si no son capaços d’organitzar-se en algun afer singular com a “free lands” i treballar, poc o molt, en negre no se’n sortiran mai.

Treballar en “negre” és fomut, però tal com estan les coses del menjar i de la política potser no està tant malament, per què si finalment has de treballar per a quatre xulos que diuen que representen “la demografia” ens hauríem de preguntar si un mateix també hi està inclòs, si té un veritable sentiment de pertinença.

En l’actualitat ser català vol dir que ets una mena d’espanyol rar al que cada dia li foten la cartera, un Estat que diu que et representa, però el cert és que el ramat espanyol no em representa, ni ara, ni ho ha fet mai. “Hase falta valort” per a ser català i no voler la Independència de Catalunya, s’ha de ser un indocumentat, però és que n’hi ha molts…., encara.

Del ramat “espanyol” n’hi ha de dues menes, els que cada dia els esquilen, i als que no només no els xollen mai, si no que els regalen amb les pastures més fresques i amoroses que el pastoret Estat s’arroga com a seves, pel morro, o por cojones, o per què ho diu la Constitución. En aquestes condicions, si ets català, haver de pagar impostos és un atracament…

Avui dilluns al matí, he vist un xic el programa de tv3 “els matins”, en la tertúlia s’ha organitzat un sarau crispat. El senyor Manuel Millán Mestre defensava l’idea de que a Catalunya s’ha erigit la idea de “independència” com a “pensament únic”, a lo que el senyor Vicenç Sanchis li preguntava, de manera absolutament calma, “per què?”, i no només això, aquesta pregunta venia després que el mateix senyor Sanchis es queixés del fet que els “no independentistes” només saben fer un exercici destructiu, de posar-hi dificultats i induir idees negatives de fracàs, però mai, mai, expliquen per què el continuar formant part de l’Estat espanyol és avantatjós, mai en positiu, quines son les avantatges?. El senyor Millán treia foc pels queixals…. El fet és que aquests “no independentistes” tenen més “canxa” que ningú altre en els mitjans de comunicació. Aquesta és una prevenció que totes les emissores a Catalunya s’afanyen a complir, no fos cas que ens diguessin “totalitaris”, “excloents”, “nazis”, o coses …, …ves a saber!.

En fi, que ho haurem d’anar dient clar i alt, per a un ciutadà català formar part d’Espanya és una merda, una desgracia i una condemna. Això pels ciutadans que son espanyols de nacionalitat, als quals l’Estat els diu que son del ramat “espanyol” encara que els esquila tant com pot i més encara si fa falta, “todo por la patria”, pels que som de nacionalitat catalana és, amés, un insult i una vexació. Tan i tan és això així, que tota la gent que ocupa càrrecs “actius” en la colònia és sistemàticament espiada sota el jou de les forces estatals sense cap pudor. Tot això dels “Anacletos” i “Mortadelos” acabarà esquitxant a quatre cagabandúrries “catalans” mentre “l’Estat” en sortirà immaculat…, com si ells no hi tinguessin res a veure.

Catalans, no defalliu, que ja ens queda poc, estem encarant la recta final i l’Estat no podrà revertir la nostre victòria, per què el discurs és nostre i cada dia és més clar per a més gent que Espanya és narcosi, ruïna i alienació de la societat civil generadora de renda.

Catalans!, a coberta, que un vent que ve de lluny comença a bufar amb força, llestos per a la maniobra!, Cenyim!!!!

En un món d’”Anacletos”.

A dia d’avui si ets un ens que no tens un servei d’espionatge, d’intel·ligència en diuen, no ets ningú, per què senzillament no espantes ningú altre.
Informes amb continguts amenaçadors, enregistraments d’amagatotis, càmeres ocultes, i en fi, tot allò que un ens important ha de tenir per a ésser algú, algú amb ínfules d’ésser l’escollit per a menar a la Humanitat pel recte camí, per què és per mor d’aquesta altíssima missió que els pecats queden absolts ipso facto per contracte implícit de la Santa Butlla Exculpatòria, només faltaria.

Resulta que el PSC, diuen, ha enregistrat d’amagatotis a l’Alicia en una conversa relacionada amb les activitats dubtoses d’algú relacionat amb algun altre polític de la competència.
Així doncs, resulta que un “Mortedelo” espia el que una aspirant de “Filemón” li diu a cau d’orella a una política amb ínfules d’”Anacleto”.

Tot això per a saber si algú relacionat amb algú altre ha tret algun quarto d’estraperlo a Andorra posem per cas. Al·lucinant!, ep, i tota aquesta tropa cobrant a càrrec de l’erari públic i vivint a cos de rei, espanyol, per a ser més precisos.
És clar, també, que tants anys d’okupar el Poder, a Catalunya, Ajuntaments, el de Barcelona també, Diputacions, la de Barcelona també, i Generalitat, de forma absoluta i absolutista, ha de generar per força la sensació de viure a l’Olimp, i jugar als daus amb els mateixos déus, col·legues…

El PSC potser s’ha cregut que és un ens de la importància que pot tenir el partit demòcrata americà…, quan en realitat és una franquícia de l’espanyolisme més ranci i tronat que ha parit mare. És clar que potser m’equivoco i això del “cosmopolitisme” fa que hagis de tenir un “servei d’intel·ligència”, i segurament, també, has de tenir escriptors que vulguin emular Paul Auster…. Mare de Déu Senyor!!, quin provincianisme…!!!

Bé, deixem-ho aquí, per què tot plegat és delirant.
Els que així operen, amb males arts, volent doblegar l’oposició per tenir-lo agafat per a les parts pudendes i no per a guanyar-se el vot amb propostes intel·ligibles, son els que ens volen corregir-nos a tots i fer-nos entrar en la ètica i transparència democràtica…, ai caram!, si que estem ben arreglats.
Però el que succeeix és que la gent, el poble català, n’està fins als “dellonssis” de tota aquesta caterva de pares i mares de redempció social, i hem fet via per a la nostre pròpia realització.
La Independència de Catalunya serà una realitat i una realització malgrat aquest món d’Anacletos, Filemons i Mortadeles espanyolistes.
No tenen vergonya.

Res del que ens poden oferir aquesta tribu doctrinària ens pot merèixer cap consideració. Federalisme??… ha ha ha, quin tip de riure, ara recordo el que explicà en Ferran Requejo en una presentació de l’ANC a Sabadell, “quan em pregunten: vostè és federalista?, jo sempre els responc: a on?… a Espanya?, nnoooo…!!”.

Per a no caure en mans d’aquesta gent espanyolista ens cal, primer de tot, no caure en el desànim amb el que volen emmanillar-nos. El seu negacionisme és monstruós, més enllà de l’Estat espanyol no hi ha vida per als catalans, diuen de totes les maneres possibles una vegada i un altre sense descans, sense treva.
D’una banda ens diuen que més enllà és el caos, mentre que de l’altre ens diuen que ens estimen, i que tot és possible, així tracten de no perdre-ho tot, de minar la confiança dels més dèbils, amb la pretensió de fer creïble l’entesa amb l’Estat espanyol com a alternativa a la Independència.

Però l’únic Futur plausible per als catalans i per a Catalunya és la nostre emancipació jurídica i política, per que la realitat real és que l’alternativa és romandre en la esclavatge i submissió.
Per això, ara que tenim la fita a la vista, ens cal no perdre el pas, no perdre embranzida, caminar amb absoluta determinació cap a la meta.
El proper episodi serà el del referèndum, tant si s’arriba a celebrar com si no, serà la darrera aturada, la darrera estació, estació de servei, omplim el dipòsit per què no ens tornarem a aturar fins a la meta, fins a assolir la fita.

L’amor a allò que som, la nostre dignitat, l’autoestima, la valoració de la nostre realitat, el compartir la realització del nostre Futur a generacions avenir, la determinació insubornable per a ésser lliures, aquesta és la nostre gasolina.

Ple, si us plau… que tenim l’horitzó a tocar i cal no fer tard, que el Futur ens espera.

Visca la Pàtria!!!!