Ni fem País, ni fem Estat, fem pena.
Això de “fer país” s’ha acabat, hem arribat al topall, al llindar més enllà del qual no podem expandir-nos ni realitzar-nos. És com si a un matemàtic li diguessin que equacions de segon grau sí, però que derivades i integrals no.
Ja fa temps que els catalanets parlem de que les costures de l’Estat espanyol ens constrenyen i ens impossibiliten el creixement, però pel que sembla estem com el primer dia que ens en vàrem adonar.
Es va intentar, en confegir el nou Estatut, obtenir el reconeixement per part de l’Estat de que Catalunya som un Nació i per tant arribar a una relació “bilateral”.
El fracàs rotund no es pot amagar amb cap consideració pal·liativa.
Els episodis de fracàs continuat es van succeint sense alternança. Mentre, el govern català pretén “reconstruir els ponts d’entesa” amb l’Estat espanyol, (si l’entesa entre Catalunya i Espanya es nodreix del “pont aeri” ja podem plegar). No sé a quina entesa apel·len, com no sigui la pròpia entre amo i esclau.
Aquest dimecres hi ha una trobada entre Mariano Rajoy i en Artur Mas, a Madrid, per tal de tractar els afers que ens afecten.
En Duran ja està delerós de ser protagonista, es deleix en afalacs als espanyols, i els espanyols, que ens tenen la mida presa, es deixen estimar i deixen que els nens se’ls apropin.
Mentre en Mas pretén refer ponts amb els espanyols en Rajoy ha dit que posarà el comptador a zero!, és a dir que allò tant castís de “que hay de lo nuestro Mariano” en aquest cas no toca per què no hi ha cap compromís previ, no hi ha cap compromís previ entre Catalunya i l’Estat més enllà de la “Constitució Española garantia de llibertades i bla bla bla …”, això sí, l’Estat ja ha dit que la gestió dels aeroports quedarà en mans d’Aena en règim de monopoli, i que els aeroports de l’Estat no competiran entre si. Lo que significa que el paper de cada aeroport serà designat en clau política per l’Estat espanyol, com fins ara.
El port de Barcelona te gairebé enllestit la nova graella de contenidors sense que les obres de connexió a càrrec de l’Estat hagin ni tan sols començat!!, ja fa 10 anys!!!
Catalunya dins Espanya està acabada, finalitzada, no passarem d’ésser una regió mediocre, per què en l’exercici del poder polític Espanya s’ha anat fent a mans el poder econòmic.
Sense poder polític Catalunya no sobreviurà, la pretensió de fer País i/o Estat sense poder polític es un engany que situa a Catalunya en un rol de subordinació que és el que justament els va bé al poder de l’Estat per a poder afermar-s’hi i poder-se expandir i créixer.
Així ens comentava l’altre dia el professor Enric Canela l’afer de Spanair en l’espai de “La mosca vironera” en el wep de 10Mil.
L’ordre dels factors sí altera el resultat
Com sabeu, la propietat commutativa es refereix a la possibilitat de canviar l’ordre d’alguna cosa sense que en canviï el resultat. Per exemple 2+3=5 i 3+2=5 o 4×2=8 i 2×4=8. Es una propietat que ens és familiar i de vegades es pensa que sempre és així, però no, no passa sempre en Matemàtiques.
En política la cosa és molt més clara, no passa gairebé mai. Un exemple el tenim ara amb Spanair. Tenir una companyia aèria per ser competitius internacionalment, i tenir un estat propi podria semblar que segueix un orde lògic. No és així. L’ordre lògic és tenir un estat propi i després ser competitius internacionalment. La segona forma dóna èxit, la primera dóna fracàs.
No hi ha economia potent sense estat propi. A veure si els polítics se n’assabenten.
Els polítics no se’n assabenten. Per què se n’assabentin cal que fracassin, cal que perdin la confiança dels electors.
CiU va arribar al govern amb el suport per aturar la caiguda lliure del dèficit i aturar la fallida a la que vam quedar abocats després dels governs tripartits, i hi va arribar també amb una pla d’acció política que es sintetitza en la “transició nacional”.
La transició nacional és un oxímoron, o som o no som, i dins d’Espanya està clar que NO SOM, ni serem. Dins d’Espanya la transició s’ha acabat.
Ara per ara CiU torna al tradicional “catalanisme polític” reformador disfressat de negociació de tu a tu, sí sí … tururut!, tururut!, qui gemega ja ha rebut!!.
Deia l’altre dia que la confiança és difícil d’aconseguir, més difícil de mantenir i fàcil de perdre. Hores d’ara CiU està apunt de dilapidar la confiança que ha anat arreplegant en els darrers temps. El mal per a Catalunya és que no hi ha una alternativa capaç de competir en eficàcia en la gestió de la economia i pressupostos públics. L’oposició política de les esquerres és francament desastrosa, incompetent i ineficaç, això es deriva directament del seu pla d’acció polític per a bastir un model de societat subvencionada de disseny, d’enginyeria a la carta que podem anomenar de manera sintètica multiculturalista.
Així doncs, atrapats entre aquests corrents tan adversos, i tenint en compte que de moment ERC juga a la puta i a la Ramoneta, en el sentit que segueix auto-afirmant-se en el el seu pla d’acció política decebedor sense fer un pas endavant en relació a la independència, només ens queda SI, i l’anomenada societat civil.
Sí, tenim un país Ni-Ni, amb uns polítics Ni-Ni, un país que fa pena i dol de veure’l debatent-se per a no morir però sense ser capaç d’entomar el seu destí en les pròpies mans. Un País Kafkià. Un País que s’arrossega pel fangar i es vol fer estimar per aquells que l’odien.
Un País que en te prou amb somniar el que no te coratge per a realitzar. Un País així és més un territori que no pas un País. Malgrat tot i a manca d’un partit polític “Liberal Independentista” no em queda cap més alternativa que donar tot el meu suport a SI i a les iniciatives particulars de la societat civil que actuïn com a persones lliures d’un País Lliure, cosa que faig amb gust i plaer.
La confiança en el pactisme del catalanisme polític s’exhaureix per moments, mentre una nova confiança creix a redós de la llibertat determinada en l’esforç conscient d’esdevenir allò que SOM, un Poble, un País una Nació.
Visca Catalunya Lliure!!!!

