Fa cosa d’un mes, si fa o no fa, vaig tenir oportunitat de xerrar amb el cap de PP del meu poble. Sempre que xerro amb espanyols, si el tema és social o polític, procuro fer-los entendre que haurien d’estar molt i molt preocupats per a Espanya independentment del que fem els catalans.

Com hem anat comentant en els darrers posts, tant aquí com en el BGS, l’Estat espanyol no ha realitzat de manera veritable les reformes derivades de la Il·lustració.
Més enllà dels afers filosòfics, de posada en valor del lliure albir i la capacitat crítica davant “la veritat revelada”, atorgant un valor intrínsec al “individu”, comentàvem que a efectes pràctics la reforma de la Il·lustració va significar que les noves classes emergents tenien més capacitat per a prendre decisions, més llibertat i més renda, i això va gestar un progrés social i econòmic com mai abans la humanitat havia viscut.

Tradicionalment, el vell règim aristocràtic, havia estat un sistema organitzatiu on la renda i la capacitat per a prendre decisions estava vinculada i restringida a un corpus oligàrquic que s’identificava amb l’Estat.
Cal recordar, per exemple, que quan aquells oligarques hispans, hereus dels seus avantpassats aris llatins i gots, vàrem acabar de conquerir per segona vegada (reconquista) la península dels ibers, el primer que van fer va ésser expulsar als jueus per què eren un poder financer autònom, amb renda pròpia i capacitat de prendre decisions per a si mateixos, i això era una mena de contrapoder que desdibuixava un Estat que els pertanyia per heretat.

Després es van apropiar dels fluxos comercials de les índies, ells, sempre ells al cap davant.
Certament Espanya va unificar moneda i mercat interior seguint la pauta històrica de l’entorn que es menava amb la emergència dels “estats nació”.

Felipe II inició en 1556 la que ha sido una de las tradiciones españolas más llamativas, uno de esos rasgos por los que somos conocidos actualmente en el mundo entero: el de no pagar nuestras deudas. En 1557, apenas un año después, Felipe II volvió a fallar en el pago. Y, de nuevo, en 1560. Los impagos españoles llevaron a la ruina a las familias banqueras Fugger y Welser. Posteriormente arruinamos también a los banqueros genoveses al no pagar nuestras deudas en 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, 1652, 1660 y 1662. Unos tipos fiables, estos cortesanos castellanos. Y todo ello mientras se expoliaba sin descanso la riqueza de las colonias americanas. Jamás un imperio ha dilapidado tan rápidamente tanta riqueza sin obtener el más mínimo rédito a largo plazo, sin avanzar ni un solo paso hacia la modernidad y sin que sus ciudadanos percibieran al menos una pequeña parte de las riquezas conseguidas. España es la nación contemporánea que muestra una mayor distancia relativa entre su situación actual y la potencia de su antiguo imperio. Nuestros reyes y cortesanos han disfrutado a lo largo de la historia y hasta nuestros días de niveles de vida perfectamente homologables a los de los reyes y cortesanos internacionales, pero no ha sucedido lo mismo con los ciudadanos españoles. España es África sólo de clase media para abajo. De la corte para arriba España es, más que europea, lujosamente qatarí. (El yermo. Cristian Campos)

L’Estat espanyol sempre ha estat en mans d’unes “classes extractives”, que han viscut de la conquesta i/o del “cuentu”, i de la inefable “col·laboració” “del laborioso pueblo catalàn” de la mà dels seus quadres empresarials que necessitaven el mercat de l’altiplà per a vendre els seus productes manufacturats.
Tota això ara ha canviat força, entre d’altres coses per què el mercat és global, però els espanyols no han canviat ni un apicle.

La Constitución jacobina no ha donat capacitat de decisió a ningú més que a l’Estat, que continua decidint-ho tot, i que, amb l’espoliació i les grans empreses de l’íbex, que tenen un deute impagable, germinades i engreixades a l’aixopluc de l’Estat, continua gestionant una immensa part de la renda del país…
Espanya és un problema de inadaptació creixent que està arribant al seu final, Espanya és un model de creixement que ha arribat al seu màxim d’escala, o més encara, de la mà dels fondos de cohesió alemanys durant anys esmerçats, i amb uns nivells d’espoliació catalana insofribles, ha anat més enllà del que el seu propi model permetia, i ara, el model implosiona, s’enfonsa.

Em vist recentment, per si quedava algun dubte, com l’Estat a menystingut l’oportunitat implícita de reformar-se donant marge per a l’emancipació de Catalunya per tal que tinguéssim renda suficient i capacitat de decisió per a fer un camí de progrés i responsabilitat.
No volen sentir a parlar de nació catalana, no volen cap altre poder que no sigui el seu.
El més sorprenent, davant aquest quadre, és la vocació espanyolista d’alguns ciutadans de Catalunya, quan els ciutadans espanyols no mostren cap interès en reformar-se.
Ara per ara, l’única reforma espanyola propositiva és de caire neo-falangiste. Per altre banda “las izquierdas” pretenen, com sempre, reformar l’Estat sense fer-lo més xic, sense deixar que la societat civil tingui més renda i més capacitat de decisió.

El món, i l’occident, emprèn una altre etapa històrica, on justament seran les comunitats amb una capacitat adaptativa i de creixement que les permeti captar fondos financers, i amb una societat civil dinàmica que les capaciti per a prendre decisions, les que tindran un futur de progrés social i econòmic més plausible.
Catalunya podem agafar aquest tren, però no podem malbaratar ni temps ni esforços en intentar reformar a una gent superba pagada de si mateixos que no senten la necessitat de mirar-se al mirall per què en tenen prou en emmirallar-se en el seus subalterns i vassalls que els donen el reflex del seu Poder i de la seva superioritat pretesa.

Catalunya ens hem de centrar en agafar aquest tren de futur, d’un futur que passa sí o sí per assolir les capacitats que confereix un Estat. Ens calen les capacitats, les habilitats les tenim, però alerta, no val a badar, per què el tenir les habilitats és condició necessària però no suficient, posar aquestes habilitats en el camí adequat requerirà uns esforços gegantins.
Les capacitats son compartides amb l’Estat però les habilitats han d’ésser esmerçades per a la societat civil, i per que això sigui possible cal que l’Estat sigui servidor d’aquesta mateixa societat civil i na la fagociti.

Davant de casos com el de l’Estat espanyol, on l’Estat se serveix de la societat civil en benefici propi, la millor i única defensa de la societat davant el para-feudalisme a que l’Estat el sotmet, és el mercat.
En l’etapa de futur imminent les societats que prioritzin l’Estat al Mercat quedaran presoneres d’un model incapaç. L’Estat haurà de posar les eines però el que posarà en valor les habilitats serà el mercat. Espanya no ho acaba d’entendre, per què per a ells, “el mercat” son aquelles grans empreses de l’íbex que tenen captives en règim feudatari.
Catalunya, sense Estat, sense eines, no tenim grans empreses, i tot i que tenim un teixit empresarial productiu i dinàmic, ens convindria tenir-les en un futur, per què juntament amb les eines de l’Estat son els pols necessaris per a captar inversors seriosos a mig i llarg termini, cosa necessària per a la planificació i continuïtat, tal com en Jordi Molins ens explicà en un programa de tv “singulars”, programa molt adient i recomanable.

Bé, com que aquesta gentola de Madrit son una mena de xoriçots irredempts haurem de menar-nos en una estratègia de guerra total, no ens queda ni ens ha quedat mai, contràriament a l’opinió dels quintacolumnistes del PSC, cap altre remei que guanyar-ho tot.
Els espanyols no afluixaran mai de la vida, per a diverses raons. Tanmateix ara per ara, malgrat haver començat el procés polític cap a “la restauració de la nostre plenitud nacional”, com el MH president Mas ha comentat recentment, ells, els espanyols estan ben parapetats i atrinxerats en els seus organismes d’Estat.

Van a totes, ara ens controlaran els viatges a “l’exterior” que realitzin les nostres delegacions governamentals…, l’estratègia és que el ramat es rebel·li i s’amotini en contra dels dirigents nacionalistes per utilitzar-lo de manera espúria en benefici propi, els colonialistes volen implementar la idea de que la independència només beneficiaria a uns quants nacionalistes classistes…, cosa que segons ells, el neo-falangisme no fa.

Els capdavanters d’aquesta estratègia son els de C’s, tot i que el PP a Catalunya els segueix a roda procurant que no se’ls obri més forat.
Alerta però, per què el quintacolumnistes son un complement molt eficient, fan un discurs encara més demagògic i populista, “per què hi hagi separatistes hi ha d’haver separadors”, “la legalitat exigeix un compliment escrupolós en democràcia”, “els polítics seriosos i professionals han de dialogar”, i un llarg etcètera de retòrica falsària demagògica i populista que només serveix per a fer-los el caldo gras als unionistes imperialistes i genocides.
Els díscols només fan rebequeries però res fa pensar que puguin arribar a votar SÍ, son covards, fora del sistema fa molt de fred, els independentistes ho sabem per a experiència.

Encara queden els escamots dorments com ara els “duranistes”, de moment segueixen la expedició cap a Itaka, però no son de fiar i ben bé podrien enfonsar el vaixell quan haguem de fer la darrera cenyida.

Amb tot, tots aquests “constitucionalistes” han de ballar el nostre so.
Els independentistes les hem passat tan putes, el capteniment de l’Estat espanyol és tan escandalós, que cap cant de sirenes ni cap xantatge, ni cap amenaça ni cap promesa podran vèncer la nostre determinació.
La Nació està més fibrada i musculada cada dia que passa, som majoria i guanyarem, i ara que encarem la recta final farem més pinya que mai.

Visca Catalunya Lliure i Sobirana.

Tal com ja sabíem el PSC no vol que Catalunya sigui un país lliure.
Ho sabíem, però tot i així, aquest afer sempre queda darrere d’un vel d’ambigüitat calculada, ara, que ha arribat l’hora de esclarir-se respecta de si Catalunya és un subjecte jurídic de dret o no, encara juguen a la confusió i al camuflatge camaleònic, sí, juguen a confondre’s amb el medi polític i social que els rodeja. “Sí, però no”.

El PSC històricament ha mantingut amb un posicionament polític que els permetia aplegar-se al “catalanisme” sent “espanyolistes”, que Catalunya és una Nació.
Es fa difícil d’entendre que una Nació pugui no ser subjecte jurídic de dret…, a no ser que el terme “nació” no signifiqui res, sigui només un títol honorífic, poètic, un brindis al sol.
És a dir que el PSC ha estat enganyant als ciutadans d’aquest país, un robatori, mera rapinya…, una estafa.

Ara és un bon moment per a recordar el que en altre moment vaig proposar com a comentari perfilador de la realitat “nació”.

“La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat”.

“La nació” és una “comunitat de llenguatge”, en sentit ampli. En un comentari d’en Jürgen Habermas a “El gir pragmàtic de Rorty” podem llegir: “Si deixem de remetre les qüestions epistemològiques només al llenguatge com a forma gramatical d’exposició i les remetem, en canvi, al us comunicatiu del llenguatge, s’obre la dimensió més amplia de la xarxa d’interaccions i tradicions comuns, és a dir, l’espai públic d’un món de la vida inter-subjectivament compartit per aquells que utilitzen un mateix llenguatge. La perspectiva ampliada fa visible la connexió interna entre els rendiments cognitius i els processos de cooperació i enteniment dels individus socialitzats”.

També i gairebé tot seguit, parafrasejant Hilary Putnam: “Elements de lo que anomenem “llenguatge” o “ment” penetren tant profundament en lo que anomenem “realitat” que l’autèntic projecte de representar-nos a nosaltres mateixos com a “cartògrafs” d’alguna cosa “independent del llenguatge” està des de el principi fatalment condemnat al fracàs”.

Sembla prou clar que aquests paràgrafs perfilen “la comunitat de llenguatge”, en sentit ampli, com a un continent configurat per a una “realitat interna” nodrida d’uns mateixos pressupostos.

“Per a una teoria de la interpretació, és interessant definir precisament aquells casos en els quals, si els parlants no concorden sobre lo pressuposat, es produeix el col·lapse de la comunicació.(Els Límits de la interpretació. U.Eco).

Certament, la comunicació col·lapse quan “els parlants” no concorden en els seus pressupostos, i és què, en el cas que ens ocupa els parlants pertanyen a comunitats de llenguatge diferents i a nacions diferents.

El PSC diu que Catalunya som una nació però no ens reconeix com a subjecte jurídic de dret per què senzillament no creu en el fet nacional, català, perquè sí creuen, en canvi, en “un fet nacional espanyol”, que aquest sí és impossible de justificar com a nació natural, en tant que comunitat de llenguatge.

Si més no, acceptar de facto que “la nacionalitat (política) hispana pugui governar des de la supremacia i dominació a la resta de nacionalitats de l’estat” i no acceptar, alhora, que “la nació catalana no pugui fer el mateix a Catalunya” no és coherent.
Per què la nacionalitat política hispana pot governar arreu de l’Estat sense trencar la cohesió social i la nació catalana no ho pot fer a Catalunya!!…?, no a Espanya, no!, a Catalunya!!!!…. Doncs la resposta només pot ser una, per què Catalunya és una colònia espanyola i els colons han vingut a Catalunya amb la promesa de cobertura dels seus drets col·lectius per part del seu estat, amb la promesa de que els drets col·lectius dels espanyols a Catalunya tindrien un tractament superior, de rang prioritari.

A Catalunya hi ha una confrontació de nacionalitats, i ningú pot, tot i volent-ho, servir a dos senyors alhora.
Com es pot ser “federalista” o “con-federalista”, sense reconèixer a una de les parts que s’ha de federar el rang de ens jurídic de dret?…, aquesta pretensió és la pròpia de l’estafador contumaç que sempre cerca la manera de prendre una posició d’avantatge…

Catalunya està prenyada d’un futur que ens concerneix especialment i en primera instància als catalans i en conseqüència l’haurem d’entomar com a una responsabilitat indelegable.
I ningú, al·legant les maldats de “l’efecte papallona”, pot tenir legítimament la pretensió de segrestar-nos el nostre futur en benefici d’interessos aliens.
La qüestió és que els que defensen interessos aliens no ens consideren…, per a ells els catalans son uns “assimilats” que han de respondre als interessos de l’amo, punt.

Des de la mort del Generalísimo Catalunya va viure amb la promesa de que un dia podria viure feliç amb la seva pròpia realització, de fet en els primers temps vam poder posar en marxa la inefable “immersió lingüística”, com a realització col·lectiva més punyent, però amb el pas del temps hem constatat fefaentment que Catalunya, i els catalans, mai no ens podrem realitzar com a tals catalans dins l’Estat espanyol.
Espanya no ha pogut o no ha volgut prenyar Catalunya d’un futur reeixit lliure de cotilles, un futur desitjat pels catalans, que ens concernís fent-nos autors i responsables, només ha estat capaç d’oferir un estatus a unes classes polítiques i administratives dirigents extrapolant el model espanyol a Catalunya.

Però el poble català s’ha desvetllat i ha entès un munt de coses, mai ens podrem realitzar com a espanyols, per què no ho som….
Finalment, després d’uns quants segles de viure una vida impostada, Catalunya i els catalans hem quedat prenyats, no d’una promesa, d’una voluntat de realitzar-nos sense haver de demanar permís, d’un futur que ens concerneix plenament i que ens fa homes i dones sencers, de cap a peus, lliures i responsables.

Ara el propòsit dels nacionalistes espanyols imperialistes és que la criatura no neixi viva, volen fer-nos avortar…

Els primers dolors del part anuncia una declaració de sobirania en el Parlament, Catalunya és subjecte polític i jurídic, és a dir que té la capacitat per a governar-se i organitzar-se per a les seves pròpies lleis, però no només la capacitat, si no també la ferma voluntat d’exercir-la.

Que Catalunya és una Nació ja ha estat declarat per a majoria en el Parlament un parell de vegades, no té sentit que ho declarem una tercera vegada, el que té sentit és començar-ne la realització, i això vol dir que per tal de realitzar-ho és del tot imprescindible un Estat Català, justament per què el marc jurídic legal de qualsevol nínxol social organitzat és “l’Estat”, ésser un Estat implica una organització jurídica emancipada, sigues nació o no.

La forma d’aquesta declaració de sobirania pot ser diversa, ja ho veurem en que i com acaba, personalment crec que hi falta una apel·lació a la realitat i continuïtat històrica, crec que aquesta mancança no ens beneficia i que encara ens pot du bastants problemes, amb tot, no és possible ésser un ens polític i jurídic de dret estant sota la jurisdicció i jurisprudència aliena, i és aquesta la raó per la qual la declaració inclou la idea d’un Estat Català, o propi o com en diguin.

En aquestes circumstàncies els quintacolumnistes s’han posat “les piles” i treballen a ple rendiment per a l’Estat espanyol, en Duran dona la raó als socialistes que ens prometen, més promeses, que faran un Estat espanyol federal. Tant sa val, la qüestió és que el projecte avorti, ara és l’hora de treure les receptes i els beuratges, tothom vol ficar-hi cullerada, per avortar o per batejar la criatura.

Les CUP ja han mostrat la seva recepta, per a mi tot el circumloqui preliminar que pretén emmarcar la declaració és sobrera, com també les “aportacions” ideològiques, el més aprofitable son les referencies als Països Catalans.

ICV, (?), no ho entès encara, suc ruc de mena i l’esperança és l’últim que es perd, diuen …

Veurem el PSC quin beuratge ens vol fer empassar, però segur que voldran subvertir la demanda manifestada per a la diada de l’onze de setembre, que demanava un Estat a Europa, introduint-hi federalismes de punt de mitja asimètric…

Ens volen fer federals sense que ho puguem decidir, PSOE dixit, que és com ampliar-li la cuina a la dona per què vol marxar de casa, un insult fastigós, antidemocràtic, incivilitzat i escandalós.

Tanmateix la declaració de sobirania és el senyal que la criatura és ben viva, la gestació continua i cap malparit infanticida ens aturarà, és el que té la democràcia…

Els espanyols farien bé d’intentar dilucidar que collons han de fer amb la seva trista vida, per què Espanya té un problema que ja no podran arrossegar cap més segle, en fa molts que es gronxen en la dominació transvestida de modernitat, i ara s’hi hauran de posar sí o sí, però això és el seu problema, i pel que sembla encara no ho han entès, “antes rota que doblà”, doncs serà que sí.

Si voleu que us ho digui, tinc sensacions ambivalents respecte del futur i crec que no soc un cas excepcional.

Tot depèn de les expectatives, i aquesta dependència ens fa fràgils, molt fràgils…
És com quan una parella de joves s’enamora, i diuen “sí vull”, engeguen un futur prenyat d’una promesa implícita de felicitat, una felicitat que es procuraran recíprocament entre ambdós. Però “la felicitat” quan depèn d’un altre no és realitzable plenament, completament.
Amb els anys aprens a veure “el que és”, “el que hi ha”, i aprens a valorar el respecte i la bonhomia com a factors reals per a una “felicitat raonable”, com deia un pensador zen: “respecte, preludi d’amor”. Aquesta acceptació és alliberadora d’una exigència irracional, platònica fins hi tot.

Tot això ve a tomb del que sembla que s’està configurant com a una “promesa de felicitat” a futur, com a conseqüència de la independència de Catalunya.

D’entre els valedors de la (sagrada) unitat de l’estat espanyol, els menys frikis sempre qüestionen aquesta “promesa de felicitat”, i en certa manera tenen raó. Certamen un increment de liquiditat del 9% de PIB, tot i que en època de vaques magres els ingressos baixin, és un injecció de “felicitat” gens menystenible, tot i així el atzucac en el que ens trobem és d’unes considerables proporcions, unes proporcions dinàmiques que fan el trànsit cap a “lo nou” molt complicat, ple de perills reals que afectaran a la gent.

La vox populi està generant unes expectatives de “felicitat” molt elevades, i amb això correm el risc de no arribar al compliment. Fer el salt és relativament fàcil comparativament a la consolidació de l’aterratge. Potser ens convindria ser un xic més ponderats, i realistes.
“Lo nou” per a Catalunya serà doble, vull dir que els estats consolidats hauran d’enfrontar “lo nou”, allò que haurà de reeixir com a model soci-organitzatiu diferent del que hem tingut fins ara, però amés Catalunya haurà de constituir-se com a Estat en mig d’una forta depressió social i econòmica.

El marc conjuntural en que haurem de fer el salt estarà marcat per a la recessió, falta veure que passarà, per exemple, als Estats Units d’Amèrica, però les prediccions més plausibles pinten negre.
La independència de Catalunya és una necessitat peremptòria per als catalans, però si en aterrar la “promesa de felicitat” no es compleix, molta gent se sentirà decebuda, i això passarà, per què haurem de transitar unes èpoques dures, com a pioners d’una nova era en la que el model soci-organitzatiu no serà de cap de les maneres com havia estat de fa cinc o sis anys enrere, allò no tornarà.

Hem de fer un gran salt entre dues ribes separades per un gran buit, buit que els imperialistes espanyols procuraran que sigui percebut com un abisme insalvable, tanmateix, potser el més complicat serà l’aterratge per què “la vox populi” ha erigit una promesa de felicitat que només es podrà realitzar amb grans sacrificis a mig termini.

Els exèrcits de l’Església Platònica de l’Igualitarisme Redemptor Universal (EPIRU) (PSC-IVC-CUP)neguitejaran molt i massa, i atiaran al ramat a la consecució d’una “felicitat immediata” com a cobrament d’una promesa, per tal d’accedir al Poder sense cap opció real de realitzar cap model de progrés.

Sí, ja sé que fer vaticinis és sempre especulatiu, agosarat i arriscat, però potser fóra bo entendre que el què necessitem és fer el camí sense apriorisme doctrinaris ni exigències hipotecaries, fer el camí cap a la Llibertat lliurement. Fóra molt més assenyat, més positiu i més possibilista…, però pel que sembla el ramat vol el que vol i el desig governa els budells abans que el cap, i seguir la pulsió dels budells no ha estat mai aportador de grans millores.

Que els vents ens siguin favorables, i la vida amable…

Ben volguts lectores i lectors, avui, ho confesso, escric a córrer cuita i no sé bé el que dir-vos, res de nou que no sabéssiu.

Avui comença un nou any però hi ha un munt d’afers que no estrenarem pas, la història és un “contínuum” que ens tenalla, però també és l’oportunitat per a fer-nos “actors”, actors d’un Futur que ens concerneix col·lectivament en primera persona del plural, ho diré sense embuts, “nosaltres els catalans”.

Aquesta democràcia, la que tenim i “gaudim”, ens permet encarar fites individuals però no ens permet actuar i conjugar “nosaltres” per a tal de realitzar-nos en un futur col·lectiu emancipat, una mena de democràcia ben estranya aquesta.

Estranya o no, la qüestió només ha aflorat quan els catalanets de u a u hem anat sumant-nos en el desig i necessitat d’assolir la realització col·lectiva d’un nosaltres emancipat, madur i responsable.
Ara se senten veus de tota mena, de sabres i de reformadors, de fantasmes d’un passat que encara governen un exèrcit d’estols de morts vivents, fins i tot es pot sentir un silenci tronador còmplice de l’abisme de la dominació.

Els nacionalistes espanyols, que son implícitament “imperialistes” en tant no renunciïn a la dominació, es veuen obligats a actuar, i es veuen en la necessitat de fer quelcom més que brandar el garrot, necessiten oferir-nos una “pastanaga”, i qui més adient per a fer-ho que els “progres”. Certament els quintacolumnistes del PSC ja ens van advertir que ens ho deixarien clar, tot ben explicat, donant a entendre que tot plegat els havia agafat a contrapeu però acabarien per a convèncer-nos amb bones raons.
Valgui a dir que a mi em va sonar a “amenaça”. Pel que sembla estan confegint un pla reformador de l’Estat, que si el Senat, que si la riquesa de la diferència, que si bla bla bla….

Pretenen sabotejar el procés introduint-hi “el federalisme”, per a fer-ho haurien de garantir un seguit de coses tan inversemblants, que aquesta pretesa reforma quedarà en res, en res seriós i efectiu.
Per exemple, m’atendran en català en qualsevol administració de l’Estat arreu de l’Estat?, podrà el govern de Catalunya confegir plans d’acció política amb altres parts de l’Estat?, les inversions de l’Estat a Catalunya estaran garantides i podrem fer-ne l’ús que en vulguem?, la quota de “solidaritat” estarà restringida en un tres per cent del nostre PIB, la representació internacional, política, cultural, esportiva, estarà en les nostres mans?, etc, etc…. Tot i així, no veig que tot això ens beneficiï en res, però amés, és del tot inversemblant.
La qüestió, però, és fotre el pla de independitzar-nos en l’aire, dividir, sembrar el dubte, guanyar temps, fer-nos passar per a gent incivilitzada davant l’opinió pública internacional.

Amb tot la seva pretensió és què, sent un xic rucs com som, continuem donant voltes a la seva sínia, amb la promesa de que la sínia és de tots. Quina manera més barroera de perdre el temps. Si hem d’ésser un xic rucs i viure del nostre treball i de voltar la sínia, millor que la sínia sigui “nostra”.
Bon any nou a totes i a tots, que res us tregui la son i que res us neguitegi la vigília.
Arriben temps decisius, em trobareu a coberta i llest per a la maniobra.
Catalans a coberta!!!!, cenyim!!!!

Em dirigeixo a vostè amb l’ànim encès amb la roentor pròpia d’aquell que té al davant seu l’abisme i allò que el sobrepassa.

El nostre país , el nostre poble i la nació sencera ens trobem en una situació de cruïlla històrica on ens hi juguem, digui’m agosarat, l’ésser o no ésser.
En aquesta situació, que regeix com a una contingència ineludible, ens hi ha forçat el capteniment de l’Estat i els seus pròcers que secularment han estat remisos a emprendre qualsevol “reforma” interna que signifiqués reconèixer i acceptar qualsevol altre poder que no fos el de l’Estat, un Estat hipertrofiat que s’han guanyat a base d’imposar-se a sang i a foc.

La sortida en aquesta situació només pot ésser la consecució d’un Estat Català Sobirà en el si de les organitzacions internacionals, ja que l’alternativa no és altre que la renúncia explícita a ésser el que hem estat durant segles, i això no només sembla del tot contraindicat si no que el poble català, de manera majoritària, ha expressat la voluntat, no només de no renunciar-hi, si no, de realitzar-nos plenament com a poble i com a nació.

L’Estat espanyol, incapaç de reformar-se ni un apicle en el seu model estructural substantiu, deixarà podrir al seu voltant tot el que calgui per tal de salvar, tant com sigui possible, els seus corpus orgànics-organitzatius més adherits i propers a l’Estat i als seus centres de decisió.
L’Esta espanyol no només és refractari a qualsevol procés d’emancipació jurídica i política de Catalunya, si no que n’és frontalment contrari, i està determinat a fer “el que calgui” per tal de fracassar la nostra realització col·lectiva. Pretenen fer passar Catalunya per a un corral governat per a una oligarquia ètnica mafiosa embolicada amb una estelada per tal menar el ramat al escorxador en benefici propi, etc, etc.

No li explico tot això per tal de posar-lo al dia, estic ben cert que vostè coneix més abastament i millor que jo mateix tota la constel·lació conjuntural que ens condiciona aquest moment de procés històric. Però donada la circumstància en que l’Estat espanyol ens vol procurar el vertigen suficient i necessari per tal que no siguem capaços de sobrepassar l’abisme, no puc fer menys que donar-li tot el suport de que soc capaç, i posar-me al seu servei per tal de superar els paranys amb que els sabotejadors al servei de l’Estat espanyol minen el nostre camí en vers la llibertat, la nostra llibertat.

L’Estat espanyol es mostra com a un mur insalvable, i ens adverteix que en voler-lo salvar en sortirem molt malt parats, un abisme nodrit d’enganys, mentides, manipulacions i por.
Sembrar el dubte, dividir, atemorir, dissuadir, vèncer la nostre determinació…, aquestes son les seves armes, les armes d’un tigre de paper que res podran aconseguir si ens mostrem units, convençuts i determinats.

És per això, per a manifestar-li tot el meu suport, que em dirigeixo a vostè, per què conscient de tot plegat no puc romandre indiferent al futur, al nostre i al meu, sentint-me aliè a tot allò que em concerneix a mi, a la meva gent, al meu País i al nostre destí nacional i col·lectiu.

MH President Mas, per sempre més al servei d’aquest poble.
Visca Catalunya.

Molt cordialment.

F. Xavier Garcia Pujol.

El títol que encapçala aquest escrit és punyent tant per al seu abast com per a la seves potencialitats. Tot i no ésser la persona més adient per a desenvolupar-lo, crec que és necessari posar-lo damunt la taula, per què tothom, d’una o altre manera, tenim una “idea” respecte de com ha estat el procés evolutiu i històric.

Comentava en “Del Constructivisme al Creacionisme” (http://diarigran.cat/?p=15681) “… … la Humanitat ha hagut de superar estadis crepusculars on la dominació per a l’exercici de la violència estava absolutament reglada amb la llei del més fort que ha menat “la vida” per a milions d’anys per la via de l’evolució en la necessitat peremptòria de la supervivència”.

Algú va dir que “la bondat” era quelcom del tot aliè al procés d’evolució de les especies, i ben mirat, la llibertat, la democràcia i la justícia, son afers molt d’última hora en el procés històric global.
Tots tres conceptes i realitzacions son extremament complexes i delicats.

La llibertat, pot ésser qüestionada des de diversos punts de vista, com deia en A. Shöpenhauer “podem fer el que desitgem però no podem escollir el que desitgem”, parlava de “la llibertat” com a un dels dos grans problemes de “la filosofia”.

La democràcia, “el govern de la població”, aquí no podem defugir dos afers cabdals, 1- la representativitat, 2- l’alliberació de la informació.

La Justícia, aquí topem amb un problema majúscul, gairebé insalvable, per a la subjectivitat del concepte i de la realització. Però podem arribar a consensos contractuals.

La Civilització és difícil, però tanmateix, si alguna cosa s’hi oposa diametralment és l’exercici de la dominació.

La dominació segresta la llibertat de l’altre negant-li la legitimitat dels desitjos que la motoritzen.

La democràcia es corromp quan es nega el valor jurídic de la representativitat col·lectiva de tot un poble amb una realitat històrica diferenciada. Quan el valor jurídic d’aquesta representativitat queda subjecta a un altre jurisprudència, queda de facto sota dominació i la democràcia esdevé, així, una realitat purament declamativa.
La democràcia també es corromp manipulant la informació de manera espúria i extensiva.

La justícia esdevé fal·laç quan des de una instància jurídica de dominació s’imposen els termes contractuals.

Un dels avenços que ens va procurar la reforma de la Il·lustració va ésser que a “les abelletes”, una a una individualment, se li reconeguessin un seguit de drets individuals inalienables. D’ençà d’aquesta reforma “el rusc” no pot atemptar en contra dels drets individuals.
Des de la perspectiva d’aquests avenços no es pot entendre de cap de les maneres que els drets col·lectius dels “pobles històrics” puguin ésser menystinguts i negligits fins al punt de rebre un tracte de dominació per part d’instàncies estatals, que son, al cap i la fi, organitzacions polític-administratives.
En aquest sentit, el model de relació de “la dominació” no és evolutiu en absolut, ja que s’oposa diametralment a les capacitats evolutives que ens haurien de procurar una major emancipació encarant la possibilitat de fer el camí dels propis desitjos, sentint-nos millor representats i amb la possibilitat real d’establir un model de justícia per conveni lliurament contractat.

Espanya és, des d’aquestes consideracions, un artefacte retrògrad que opera en contra de l’evolució i, per extensió, en contra la civilització.

Darrerament hem vist com l’Estat espanyol a linxat al MH President Mas, hem vist com han okupat l’espai de representació públic amb informacions tòxiques, hem vist un capteniment per part de l’Estat molt poc civilitzat.
No soc capaç d’imaginar-me el que hagués succeït en un país civilitzat si algú hagués gosat acusar greument al president d’un govern autonòmic sense proves.

Tanmateix cal advertir que molts a Catalunya van aprofitar l’oportunitat per posar sal a la ferida per tal de destruir als opositors polítics tant com fos possible, sense escrúpols.
Gens civilitzat.

Ara fan el mateix amb el conseller Puig. S’ha d’esbrinar que ha passat, qui ha estat el responsable de la lamentable pèrdua que a sofert na Esther Quintana i en quines circumstàncies s’ha produït. També cal corregir el funcionament intern del cos de mossos d’esquadra, però el que no es pot fer és sentenciar a ningú sense proves, i de moment no hi son.

El linxament sense proves és un acta incivilitzat que ens remet a la “dominació”.

Certament la Civilització és exigent i difícil.

Tant els espanyols com els catalans tenim presa, cada dia més, per tal d’acabar amb el “problema catalàn”, tal com ha estat filiat pels espanyols l’afer secular d’assetjament, colonització i extinció dels Països Catalans a mans d’Espanya.

Periòdicament s’ha intentat “la solució”, d’una banda i de l’altre. Com que el bombardejar Barcelona cada cinquanta anys no ho acabava de solucionar, és va declarar que “el problema catalàn” era irresoluble i que en bona lògica només podien aspirar, els espanyols, a “la conllevancia”.

Ara veuen que el deixar-nos respirar és suficient per tal que els catalans tornem a revifar.
Revifem i revifem, per què ésser un “problema” per a algú altre a casa teva estant és quelcom senzillament malaltís i insuportable.

Ells s’adonen que l’única manera de solucionar “el problema” és aplicant la dominació de la piconadora fins al final, fins a l’extinció.
Els costa d’acceptar que gent vinguda de fora s’integri tant i tan bé, i estan resolts a acabar amb els mecanismes d’integració que encara son en les nostres mans, l’escola en català.

Pretenen re-instaurar la censura, ens volen dictar els llibres de text que hem de llegir. Sembla que la llibertat no té valor quan es tracta de la llibertat de l’altre.
I a tot això, els progres de la España plural que hi diuen?, doncs res, que la sobirania del poble català és dels espanyols, per què ho diu “la lex”, vet aquí, quin gran argument!…

Saben que tan sols amb un xic d’aire tenim la força d’erigir-nos novament una vegada i un altre, per això estan disposats a aplicar-nos “la solució final”.
Fa de mal dir, però aquesta mateixa va ésser “la solució” que el partit nacional socialista alemany va aplicar a “el problema dels jueus”.
Per si això fos poca cosa, valgui a dir que els catalans no hem immigrat d’enlloc, no son extraterrestres ni ens han importat com a esclaus o mà d’obra d’altres indrets del món.

Per a nosaltres, “la solució” no pot ésser l’auto-extinció, el suïcidi col·lectiu, que és de fet el que se’ns demana i proposa, amb un cinisme absolut, com a raonable i democràtic per part de les forces espanyolistes a Espanya i a Catalunya. Per a seguir la nostre història com a poble i com a nació l’única solució és la nostre independència jurídica i política.

La diferència entre la nostre solució i la seva és que la nostre és innòcua mentre la seva és un crim execrable en contra la humanitat.
Ara ja no es tracta de si amb la independència serem més o menys feliços, més o menys benestants, no, en absolut, ara es tracta de que sense la independència no serem, no serem res, deixarem d’existir, no serem res més que ciutadans espanyols.

En aquestes circumstàncies tots aquells que no sumin els haurem de considerar còmplices de genocidi, en aquestes circumstàncies no hi caben tebiors ni mitges tintes, ells sabran per què ens volen tant de mal, i algun dia ens ho hauran d’explicar, però mentre aquest dia arriba procurarem deslliurar-nos-en de l’única manera possible, amb la Independència jurídica i política de Catalunya.

Si ens mantenim junts guanyarem. Hem d’anar pensant en la diada de l’any vinent, si enguany hem sigut dos milions, l’any que ve hem de ésser-ne tres, per què potser no tinguem gaires més oportunitats.

En els darreres anys hem fet grans avenços, però haurem fet poca cosa si no culminem el procés, per què no podem ésser un xic independents i un xic dependents alhora com alguns s’entossudeixen a creure.
O és que potser podem decidir a on i com s’esmercen els recursos que l’Estat rep de Catalunya?, no pas, zero!, per tant treballem a benefici dels interessos d’altres. Quan més ens esforcem en prosperar, tant més prosperen aquests altres a càrrec nostre.

Som una mena de poble condemnat a galeres. Certament el assolir un estatus de llibertat té riscos, màxim comptant amb que l’estat espanyol té alliçonats als seus súbdits en contra nostra, els tenen preparats per a fer-nos boicot, els fluxos comercials son privats, i si els súbdits espanyols no ens volen comprar els nostres productes i serveis patirem un xic més.
De bon antuvi un Estat Català pot patir dificultats, tanmateix, però, encara que admetéssim pop com a animal de companyia, hi ha una cosa que en assolir la llibertat és segura, i és que ens trauríem del damunt una nafra infecte que fa segles arrosseguem com una llosa, i per a sempre més!, s’haurà acabat, per sempre més.

Això és segur, Espanya ja no tindrà cap poder sobre nosaltres, i solament això ja paga les penes que transitòriament haguem de pagar. Aquesta alliberació no té preu, per què mai podríem aconseguir que els espanyols posessin preu.
Ara recordo com l’ínclit Boadella, ja fa alguns anys, declarava, sempre en to pretesament irònic, “los catalanes quieren un país para ellos?, que lo paguen!, que lo compren, a tanto el metro cuadrado…!”. No recordo exactament si era així, però més o menys aquest era el plantejament.

No el comprarem per què sempre ha estat nostre, però el recuperarem.
Ara es tracta de que els que estem per a la feina, si ho estem, no podem seguir fent la puta i la Ramoneta.
No podem dir que hem d’aconseguir “eines d’estat” i voler pactar amb el botxí, no podem dir que donarem suport al govern de Catalunya i atiar el ramat en contra de “les retallades”.

El cel s’ha fet seré i l’estrella es mostra clara, ja estem fent el camí i els sabotejadors res no podran fer si ens mantenim ferms i units.
Catalans, hores d’ara ja sabeu que haurem de tornar a sortir al carrer, i tornar a realitzar la nostra unitat i el nostre destí, doncs que res no ens separi
Visca Catalunya lliure!!!!

Per tal d’il·lustrar el funcionament dels mecanismes de control dels quadres que menen l’Estat espanyol, un pròcer de l’Estat va dir alguna cosa així com: “entre los que hacen lo que se les dice para ser elegidos, i los elegidos para hacer lo que se les dice, casi no hay que dar instrucciones”.
Aquesta frase és meravellosament sintètica. Això ve a tomb de la sensació que m’embarga una vegada i un altre cada vegada que hi ha eleccions catalanes.

Soc liberal i independentista, nacionalista i cooperativista, però començo a considerar seriosament que Catalunya és la víctima tràgica de la seva pròpia estupidesa i contumàcia elevades a categoria de déus. Així, en un intent de síntesi, “entre els que volen ésser una colònia espanyola, i els que volen un Estat hipertrofiat que lluiti en contra “els mercats”, l’Estat espanyol no cal que faci gaire res per a impedir la independència de Catalunya”.

Catalunya no serà independent.

Catalunya no serà independent, al menys, en els anys propers a venir. L’única possibilitat de que encara ho assolim en un termini no massa llunyà és que el desastre socioeconòmic sigui tan enorme que el món, el nostre, s’ensorri absolutament. Que pot ésser el que acabi passant-nos. A Madrid ja frisen.

En el meu criteri les forces independentistes han tornat a fracassar.
La hipòtesi de fer pinya a l’entorn del president Mas, per tal de donar-li una majoria absoluta que ho fes “possible” no ha reeixit, val a dir i a recordar que l’única força que va declinar presentar-se per tal que les forces independentistes més reeixides, CiU i ERC, agafessin gruix i volada ha estat Reagrupament.

La hipòtesi de la pluralitat ha estat la que s’ha posat en marxa.
D’entrada, aquesta pluralitat ha llençat un bon nombre de vots a la brossa, però el més preocupant és la incapacitat d’entesa entre els uns i els altres.
Els partits polítics per tal de marcar “perfil ideològic” han fet discursos sovint molt esbiaixats i davant de la unitat per a la independència els ha agafat vertigen i han fet una fugida cap a endavant.
Mentre CiU ha anat dient amb la boca xica que les retallades son inevitables i que han procurat, per damunt de tot, salvar la “societat del benestar”, tots els demés, fins hi tot l’ANC que suposadament havia d’ésser transversal, han atiat el mite de que “els estats governats per les dretes,(així en diuen i es queden tan amples) governen per què els estats siguin colònies dels “mercats””.
Aquest mite ha tingut molta penetració en la societat catalana, a narcotitzat bona part del ramat i això farà “impossible” que ens alliberem políticament. En aquesta operació política hi han participat activament l’ANC, com deia abans, i ERC, donant suport a la vaga general en contra de “les retallades”.

ERC ha fet alguns progressos regeneratius, però del tot insuficients.
El seu progrés està centrat en el tarannà d’en Oriol Junqueras, que desplega una certa fascinació pel fet , sobre tot, de que articula un discurs que sembla que no ho vulgui trencar tot, i també està centrat en que han copsat que si no prioritzen l’eix independentista perden vots. Més enllà d’això, ERC continua essent igual que era, el mateixos quadres dirigents, la mateixa estratègia econòmica, és a dir, al marge d’un xic de demagògia, res de res.

Darrerament he fet molts articulets, tant aquí com en el Diari Gran, on he tractat aquesta qüestió, he tractat d’exposar una visió, a criteri meu, més realista de la relació que hi ha entre Estat i Mercat, finalment em dono per a vençut i crec fermament que les coses ens aniran de mal en pitjor.

Una bona part de catalans son gent abstrusa, “tikis-mikis”, malpensats, pagats de si mateixos, autàrquics, ignorants, presumptuosos, i sobre tot, necis.
Per entrar en el cel no n’hi ha prou amb ésser bo, cal no ésser neci. El neci confon el que és amb allò que no és.

Espanya torna a vèncer sense despentinar-se.
Els catalans no son capaços de fer un gol a porteria buida, però continuen parlant de victòria i de independència, angelets!.

R.I.P.

Amb tristor, Vallfosca.

He tingut alguns problemes amb algunes companyies de telecomunicacions, com a client han abusant de la meva persona impunement, han exercit la força que els atorga una posició de prevalença per a sotmetrem a una situació de dominació que em manlleva la dignitat i l’autoestima.
Valgui a dir que en una primera ocasió vaig guanyar el litigi, la companyia en qüestió va renunciar a les seves pretensions després que jo hi hagués esmerçat moltíssima paciència i temps, en superar, també, episodis d’estrès emocional sobrevinguts per al seu assetjament.

En tota violació s’exerceix la força en un acte que manlleva quelcom que pertany a la dignitat com a ésser humà, quelcom que rau en l’àmbit més íntim de l’ésser humà, que està en contacte directe amb el lliure albir.
La indefensió de la víctima i la impunitat dels violadors son les condicions apriorístiques que faciliten aquesta rapinya indigna de lesa humanitat.

Usar un altre ésser humà com a una “cosa”, en contra de la seva voluntat, com a un simple objecte, llevant-li la dignitat que li confereix la seva decisió és un acte execrable que mereix la major reprovació possible.

En període electoral, i en plena campanya, se suposa que els ens que es postulen per a guiar la “cosa pública”, amb els seus líders al capdavant, mostren públicament tant les virtuts personals com les virtuts dels seus programes i propostes polítiques.

Bé, doncs resulta que el diari “El Mundo”, amb els senyors Pedro J. Ramirez i Maruhenda al capdavant, han publicat una “notícia” que atempta duríssimament en contra la dignitat dels MH presidents Pujol i Mas. Els acusen de tenir cent trenta-set milions d’euros, en diner negre, en un compte a Suïssa.

En aquest punt hi ha un bon grapat de consideracions a fer, que, en primera instància, ens condueixen a formular-nos preguntes retòriques com per exemple: “si això fos cert, no en tindrien les probes concloents i les haguessin esbombat amb fanfàrries bombo i platerets?”
“Si això fos cert, potser no els seria més productiu actuar després de les eleccions, i emmanillar a plena llum del dia a l’electe president de Catalunya per a escarni de patriotes?”. Etc.

Però més enllà d’aquesta calumnia, que és de facto una violació en tota regla, el més punyent i remarcable és l’actitud dels rapinyaires que per comptes d’exigir la proba de càrrec als qui acusen, li exigeixen al que és acusat.
Aquesta actitud els fa, no només còmplices de la violació, sinó encara alguna cosa pitjor, per què de l’acusació els acusats se’n poden defensar legalment però els rapinyaires en quedaran impunes de totes, totes.

El PSC i ICV, per boca d’en Navarro i Herrera, han comminat al senyor Mas a que digui públicament si l’acusació és certa o no per comptes de comminar a l’acusació a demostrar de manera fefaent la veracitat de tan dures i greus acusacions, és a dir que de fet s’han arrenglerat amb els presumptes violadors en una actitud immoral mancada de tota ètica.

Però si això fos poca cosa, han anat encara més enllà afirmant públicament, per exemple, que en Mas i adlàters volen fer-se un Estat propi, per a ells, Chacón dixit, o, per exemple, que en Mas pretén utilitzar al poble per arribar a Itaka ell, abandonant al poble a la seva sort, Herrera dixit.
Aquesta rapinya immoral s’exhibeix públicament amb la pretensió de passar per a virtut, donant ales als violadors execrables en una situació en que les formes haurien d’ésser cultivades molt especialment des de la cura ètica i el rigor intel·lectual.

Que un país, com és el nostre, accepti com a candidats a la presidència personatges que practiquen un relativisme moral tan laxa com practiquen els senyors Navarro i Herrera és “la” proba de que tenim problemes interns, endògens, greus.
Aquests personatges no dubten en arrenglerar-se amb el nacionalisme neo-imperialista hispà per tal de minoritzat l’eix polític nacional en favor de l’eix ideològic d’esquerres, que és, ara ja a la vista de tothom sense cap mena de dubte, la seva veritable pàtria.

Aquests, poden arrenglerar-se amb qui vulguin, santa llibertat, però el que no haurien de poder fer en un País civilitzat, és actuar, com ho fan, de manera immoral fent costat als violadors per tal de rapinyar uns vots ignominiosos.

La infàmia d’aquests rapinyaires és major, si fóra possible, que la dels mateixos violadors.

Aprofito aquesta plataforma, per a demanar que es commini als acusadors a presentar probes irrefutables, i què, en el cas de no poder-les presentar siguin apartats de l’exercici del periodisme de per vida, a banda d’haver d’indemnitzar com correspongui als agreujats, i demanar-los el perdó públicament, com haurien de fer totes aquelles persones que han demanat explicacions als acusats per comptes de demanar-los-hi als acusadors.

Altrament, els pròcers de l’Estat espanyol i els seus valedors a Catalunya només hauran corroborat, un vegada més, que ens volen captius en una realitat de pandereta a benefici d’un règim immoral i execrable.

Visca el MH president, visca Catalunya lliure!!!!

La campanya electoral és el terreny propici per als engalipadors.
Els espanyolistes no em preocupen gaire, tothom veu quin engany ens volen vendre, en canvi els catalanistes progressistes es refugien en allò de: “… … nosaltres estimem la gent, els desvalguts i dèbils”, sense fer cap esforç per a explicar quina és la gènesi de la debilitat socioeconòmica.

Critiquen les retallades i afirmen que es poden fer d’un altre manera. El seus programes parlen de rehabilitar l’impost de successions i apujar els impostos als “rics”, perseguir el frau fiscal i sobre tot, exigir a la Merkel que faci anar la maquineta de fer bitllets.
Però això no és un programa polític ni molt menys, això és una il·lusió per adormir, o estabornir, a la mainada.
Essent una regió espanyola ningú ens deixarà diners, la Merkel farà el que li convindrà, i recuperar l’impost de successions no ens traurà del forat, com tampoc ho farà apujar els impostos “als més rics”, que ja son estratosfèrics, potser fer més esforços en controlar el frau fiscal sí que fora bo, encara que no ens tregui del forat, ja ho deuen intentar, no?, pel que fa a les sicavs si els premem molt potser se’n aniran a invertir i córrer riscos a altres indrets, tanmateix res de tot això no farà que produïm més i millor.

De fet els que ens volen vendre aquesta recepta han estat governant Catalunya 8 anys, el deute públic ha passat d’uns 13 mil milions a 40 mil milions, i això no és estimar la gent en absolut.
Fan retòrica demagògica fet preguntes com ara: “… com es pot consentir que els nens hagin de portar-se la carmanyola de casa per a dinar a l’escola?”, queda clar que d’això en culpen a CiU, però la resposta és que els diners dels dinars dels alumnes s’han de destinar a pagar venciments de crèdits i interessos que es van esmerçar en estimular un model que ha fracassat absolutament.

Aquests culpabilitzen “el capitalisme” de la desfeta socioeconòmica, però els que han salvat BANKIA no ha estat “el capitalisme”, sinó el “socialisme”, la classe política que ha okupat l’Estat des de temps immemorials a Espanya.
Espanya és un règim polític “socialista d’Estat”, advocats i lletrats de l’Estat, alts funcionaris, inspectors d’Hisenda, procuradors del registre de la propietat, notaris i tota mena de funcionaris configuren la columna vertebral de l’Estat, res no es mou sense el seu consentiment, tot està intervingut, controlat.
Ells, aquesta oligarquia, decideix com es construeix el País, a on s’han d’esmerçar els impostos i en benefici de què i de qui.

Fa anys que els europeus els diuen que han d’abaixar els sous, no dels mileuristes, sinó d’aquesta classe oligàrquica que son l’Estat, els hi han dit mil vegades sense que els espanyols n’hagin fet cas, res, paripé i comèdia tanta com en vulguis però tocar l’Estat espanyol ni parlar-ne. Antes rota que doblá.

Ara les preguntes retòriques les faré jo. CCOO i UGT no xupaven dels consells d’administracions d’aquestes entitats financeres deficitàries al servei d’una classe política nacionalista i oligàrquica?, els socialistes no van votar en favor de prioritzar l’eix ferroviari central en detriment de l’eix mediterrani?, els socialistes no han validat i subvencionat els AVEs espanyols?, els socialistes van validar la bombolla immobiliària per què els donava rèdits en impostos per a les seves polítiques d’estímul i subvencionar l’allau de “nouvinguts” amb l’esperança de dinamitzar el mercat de l’habitatge i convertir-lo en una roda eterna, oi?…

Qui son doncs els que han tancat quiròfans?, qui son els que s’han fumat els diners per a subvencionar el dinar dels nens i nenes a les escoles?…

Per què, doncs, els CCOO, UGT, PSC, IVC, ERC, no es manifesten en les seves seus en contra seva?

Que tot això passi a Catalunya és un símptoma clar del poder d’influència que el país veí té sobre nostre. Molts volen una Catalunya independent confegida amb un patró espanyol de “socialisme d’Estat”, no ho sé, però a mi no em fa cap gràcia que un estat, sigui espanyol o català, m’imposi cap doctrina, prefereixo que l’estat em deixi fer la meva, per què al final si ens ha de fer por el lliure mercat és que no ens en sortirem.

Agosaradament.

D’ençà l’onze de setembre sembla que aquella llum que el poble català va lluir com a una “supernova” s’esmorteeixi, no ho sé, potser tinc un dia poc lluït, potser si fos bipolar estaria en el període més baix, no ho sé, però el que sí sé és el que veig dia sí dia també.

Els catalans, al menys els independentistes, ens hem de veure insultats dia sí dia també, i alguns pròcers de la pan-hispanitat encara tenen la barra d’advertir al personal que la deriva política del MHP Mas és una deriva totalitària que posa en perill la llibertat i la democràcia.

No m’ho puc creure, que el president dels catalans, desprès d’una manifestació massiva amb dos milions de ciutadans demanant que Catalunya esdevingui un nou estat en el si de les institucions europees, tingui com guia política organitzar un referèndum per a saber l’abast numèric real del suport a un Estat Català pugui ésser titllat d’absolutista és demencial.
És, si fa o na fa, el mateix argument que brandà en Pepe Montilla no fa ni una setmana quan asseverava que fer referèndums és propi de règims dictatorials.

Avui dilluns he vist i escoltat a un diputado socialista en un programa de televisió espanyola en que s’hi fan tertúlies matinals de tarannà polític, que deia que estan d’acord amb el PSC en alguns aspectes, per exemple en que Catalunya sigui espanyola, en encarar una reforma de la Constitución, però que no hi estan en que la Constitución reformada contempli la possibilitat de que Catalunya, o qualsevol altre territori, pugui celebrar un referèndum d’autodeterminació. L’argument que suposadament fa justícia a aquesta actitud, és, que aquest país, España, l’hem fet entre tots i que no el podem desfer unilateralment.

Quin tros d’argument!!… és tan com dir que una senyora no es pot divorciar per què la decisió de formar un matrimoni va estar presa en comú…, és a dir, que el divorci només es pot realitzar si ambdues parts hi està d’acord, i, mentre una part, posem la maltractadora, no vol desfer el matrimoni l’altre part ha de continuar posant-hi el beure i la vaselina.

“Com que jo soc més fort i domino la relació, tu, no pots emancipar-te”. Aquesta és “la democràcia espanyola”.

Per altre banda no me’n puc estar de comentar “el manifiesto” en contra de la Independència de Catalunya que uns “intelectuales españoles” han confegit i publicat mitjançant un diari nacionalista (imperialista) espanyol.

Dels que signen aquest ínclit document no en faré esment per tal de no embrutar-me la boca de manera tan barroera.
El primer que em causa una certa repulsió és el fet de que es consideri central el fet de si les al·legacions de caràcter econòmic que fem els independentistes son o no son veritables. Aquesta qüestió és compositiva i no central o substantiva.
Lo substantiu és si som o no som una Nació, per tal de decidir respecte dels nostres interessos de futur com ens plagui.

Al final d’aquest al·legat barroer i insultant, aquests pròcers de la democràcia confessen el seu “credo”, “… … No obstante, si ese sentimiento de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa”.

Fixeu-vos-hi, son ells els que s’arroguen el dret a arbitrar una “solución”, és el súmmum del cinisme, resulta que la part que no es vol divorciar s’erigeix com àrbitre per solucionar el que ell mateix qualifica de problema… és “la democracia española”, què si no?.

És a dir, que ens consideren “españoles”, independentment del que ens considerem nosaltres, és com si ens hagessin marcat a foc amb la marca “español”, o ens haguessin posat una anella als narius, “español”. Però no sembla que ens considerin una Nació, som uns españoles díscols i malparlats.
Avui dilluns una senyora trucava a un programa de intereconomia per a dir que “en Cataluña son unos totalitarios, fijense que hoy he ido al banco en Barcelona i no me han atendido en espanyol, me ha hablado en catalàn, però yo les he contestado en espanyol por que estamos en España y a mi nadie me dice lo que tengo que hablar”.
Està clar que el senyor del banc no pot parlar el que vulgui, i ha de parlar espanyol “por cojones”, que per alguna cosa deu ésser que l’espanyol és “la llengua común”, einnnnggg?…

Òbviament, “la solución apropiada y respectuosa”, no deu poder ser cap altre que “el bilingüismo” i el permís exprés per a ballar sardanes els dissabtes al matí.

Més endavant, aquesta caterva d’apòstols de la democràcia es despatxen amb el mateix “ritornello” imfumable de sempre, “… … La transición de la dictadura a la democracia se hizo de la ley a la ley pasando por la ley. Ahora, paradójicamente, los independentistas para llevar adelante su denominada transición nacional se proponen violentar la ley democrática, hecha por todos y para todos, con el propósito de alumbrar una ley nueva, hecha solo por los que se sienten llamados a una misión sin contar con los demás”.

És a dir, que per a divorciar-nos ens cal el permís del cònjuge, la nostre sola voluntat no val, diuen…, és la democràcia espanyola, diuen…, això mateix diuen els PSCs…, validen la jurisprudència espanyola com si fos una llei divina, i aleshores ens proposen que si no hi estem d’acord, la canviem. S’ha d’ésser cínic per proposar, com a solució, la reforma constitucional, quan amés el PSOE ja ha dit que del dret a l’autodeterminació res de res…

Aquests son els “progres” de la pastanaga…, la pastanaga exigeix que renunciem a ésser, a existir, no som una Nació ni som res, només uns espanyolets malparlats i mal educats.

Un altre “ritornello” fal·laç i insultant és la cantarella de que el MHP Mas s’ha agafat a l’independentisme per amagar la seva mala gestió política i econòmica. En aquesta cantarella s’hi abonen els “progres” de l’esquerra catalana, que ja té collons.
Tan IVC-EU etc, com PSC son els principals causants del desastre socioeconòmic que pateix avui Catalunya, els moviments anti-sistema haurien de plantar-se davant les seves respectives seus i els haurien de demanar que desapareguessin de la capa de la terra.

Amb tot i per si fos poca cosa encara hem d’aguantar trolls com en Duran dient el mateix que diu el PP.

Em sembla que l’única manera de deixar en Duran per la popa serà votar a en Mas, per què, finalment, en Duran no tindrà cap més remei que seguir o saltar per la borda.

L’enemic dels espanyols a batre és, manifestament, en Mas, una raó de pes per a donar-li tot el suport. Avui he sentit que parlaven de “Mas i sus secuaces…”.

Catalans!, anem-nos preparant per a la diada del 2.013… i el que vingui, per què haurem de tornar ha demostrar la nostre força i determinació, per què hores d’ara la gesta que vàrem fer per la diada d’enguany, dos milions de catalans al carrer per vehicular el nostre futur de llibertat, no compta per a res, quatre i el “cabo”, tots manipulats, quatre xitxarel·los que es cagaran de por davant d’un escenari apocalíptic…

Anem-nos preparant, per que els espanyols son uns autèntics “frikis” en un procés d’abstinència que els sotmet a un “delírium tremens” que els converteix en veritables “talibans” de la FE.

No ens enganyem!, la seva estratègia del “garrot i la pastanaga” no està dirigida a l’intel·lecte, no aspiren a tenir “la raó”, son frikis però no rucs, la seva estratègia va dirigida a minar “l’estat d’ànim” dels catalans, i a fe de Déu que si no anem llestos molts patiran massa pressió. Ens hem de retro-alimentar anímicament, és important que ens fem costat els uns als altres, i que tinguem clar que si estem junts res dolent ens pot sobrevenir.
Si caminem junts vencerem.

Visca Catalunya lliure!!!!

Ves per a on, ara, resulta que “el señor Mas” no és una persona dialogant, amb el que els agrada dialogar als espanyols!!, qui ens ho havia de dir.
I és, pel que sembla, i segons els espanyols, que en Mas no ha volgut mai dialogar, es presentà a La Moncloa amb un xantatge sota el braç que el justifiqués en la seva fugida endavant embolicat-se amb “la bandera”…. Pel que sembla, els dos milions de catalans que érem als carrers de Barcelona per la diada érem fantasmes, amb el cervell embrutat de nacionalisme excloent…, per ser que ens estimen, diuen, no paren d’insultar-nos, estranya manera d’estimar aquesta.

Els nacionalistes (imperialistes) espanyols, tant de dretes com d’esquerres, venen aquest peix pudent com si fos acabat de treure d’en mar… i molta gent se l’engola feliç i contenta, els sadolla els seus instints més primaris, si més no a les espanyes.

La qüestió és, però, molt més senzilla, i podríem, i potser hauríem, de determinar-la amb una senzilla pregunta. Hi ha alguna cosa a dialogar?.

Hi ha alguna cosa a dialogar?, o el que pretenen els nacionalistes (imperialistes) espanyols (hores d’ara no sé si n’hi ha que no ho siguin, amb comptades i honroses excepcions) quan parlen d’oferir-nos diàleg és tenir-nos entretinguts parlant de la meteorologia o dels sexe dels àngels?.

Per què siguem clars, Catalunya pot endegar una relació amb l’Estat espanyol fora de la LOFCA?, la resposta ha estat sempre, NO, (N+O=NO), que no és cert, a les hores, què el que vulguem establir com a model de “justícia fiscal” ho hem de sotmetre a la voluntat de les altres “comunidades autónomas”?.

El cinisme dels imperialistes espanyols, de dretes i d’esquerres, no té mesura, per què quan ens conviden a dialogar volen dir que ens hem de sotmetre a la voluntat de qui té la sobirania de Catalunya, això és “El Congreso de los Diputados”.
És a dir, que allò que nosaltres, els catalans, puguem discutir amb ells, els espanyols, té el mateix valor que discutir del macramé o del punt de mitja.

La clau de volta de tot plegat és que mai ens han reconegut com a una Nació, com a ens jurídic i polític diferenciat, ni ens han reconegut ni tenen cap intenció de fer-ho a futur.

Apel·lar al diàleg en aquest estadi és merament un moviment propagandístic per a distorsionar la realitat, si volen conversar amb nosaltres ho tenen fàcil, que ens proposin algun tema de conversa en el que puguem estar interessats, per què, amb tota sinceritat, hores d’ara els espanyols no tenen res a oferir-nos, res, res que pugui tenir el mínim interès per a nosaltres, i això és així, per que l’Estat espanyol no és una comunitat de llenguatge en tant que no compartim “pressupostos apriorístics”, i és per això mateix que hauria estat més eficient, per a ells, considerar-nos i reconèixer-nos com a un ens diferenciat amb qui es pot fer negocis en interès d’ambdues comunitats.

Però, tot això ha estat impossible per què, tal com queda més i més palès cada dia que passa, els seus “pressupostos apriorístics” estan més fonamentats en “el derecho de conquista” i “la assimilación” que no pas en el respecte i consideració en vers “els altres”.

“Democrácia espanyola”?, és un oxímoron que es fonamenta en el diàleg de l’absurd, diàleg que ha estat sustentat amb diners públics esmerçats en pagar i acomodar a una classe política a Catalunya que s’avingués a seguir el joc. Això s’ha acabat, per què una majoria social volem realitzar-nos democràticament en llibertat amb les garanties que només ens pot donar un Estat Català Sobirà. A Catalunya hi tenim uns polítics honrats que estan de veritat al servei de la majoria del poble català. Comptem amb ells i ells compten amb nosaltres. Catalunya ens vehicula col·lectivament en un Futur de llibertat i eficiència.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Agosaradament Vallfosca.