Ni fem País, ni fem Estat, fem pena.

Això de “fer país” s’ha acabat, hem arribat al topall, al llindar més enllà del qual no podem expandir-nos ni realitzar-nos. És com si a un matemàtic li diguessin que equacions de segon grau sí, però que derivades i integrals no.

Ja fa temps que els catalanets parlem de que les costures de l’Estat espanyol ens constrenyen i ens impossibiliten el creixement, però pel que sembla estem com el primer dia que ens en vàrem adonar.

Es va intentar, en confegir el nou Estatut, obtenir el reconeixement per part de l’Estat de que Catalunya som un Nació i per tant arribar a una relació “bilateral”.
El fracàs rotund no es pot amagar amb cap consideració pal·liativa.

Els episodis de fracàs continuat es van succeint sense alternança. Mentre, el govern català pretén “reconstruir els ponts d’entesa” amb l’Estat espanyol, (si l’entesa entre Catalunya i Espanya es nodreix del “pont aeri” ja podem plegar). No sé a quina entesa apel·len, com no sigui la pròpia entre amo i esclau.

Aquest dimecres hi ha una trobada entre Mariano Rajoy i en Artur Mas, a Madrid, per tal de tractar els afers que ens afecten.
En Duran ja està delerós de ser protagonista, es deleix en afalacs als espanyols, i els espanyols, que ens tenen la mida presa, es deixen estimar i deixen que els nens se’ls apropin.

Mentre en Mas pretén refer ponts amb els espanyols en Rajoy ha dit que posarà el comptador a zero!, és a dir que allò tant castís de “que hay de lo nuestro Mariano” en aquest cas no toca per què no hi ha cap compromís previ, no hi ha cap compromís previ entre Catalunya i l’Estat més enllà de la “Constitució Española garantia de llibertades i bla bla bla …”, això sí, l’Estat ja ha dit que la gestió dels aeroports quedarà en mans d’Aena en règim de monopoli, i que els aeroports de l’Estat no competiran entre si. Lo que significa que el paper de cada aeroport serà designat en clau política per l’Estat espanyol, com fins ara.

El port de Barcelona te gairebé enllestit la nova graella de contenidors sense que les obres de connexió a càrrec de l’Estat hagin ni tan sols començat!!, ja fa 10 anys!!!

Catalunya dins Espanya està acabada, finalitzada, no passarem d’ésser una regió mediocre, per què en l’exercici del poder polític Espanya s’ha anat fent a mans el poder econòmic.

Sense poder polític Catalunya no sobreviurà, la pretensió de fer País i/o Estat sense poder polític es un engany que situa a Catalunya en un rol de subordinació que és el que justament els va bé al poder de l’Estat per a poder afermar-s’hi i poder-se expandir i créixer.

Així ens comentava l’altre dia el professor Enric Canela l’afer de Spanair en l’espai de “La mosca vironera” en el wep de 10Mil.

L’ordre dels factors sí altera el resultat
Com sabeu, la propietat commutativa es refereix a la possibilitat de canviar l’ordre d’alguna cosa sense que en canviï el resultat. Per exemple 2+3=5 i 3+2=5 o 4×2=8 i 2×4=8. Es una propietat que ens és familiar i de vegades es pensa que sempre és així, però no, no passa sempre en Matemàtiques.
En política la cosa és molt més clara, no passa gairebé mai. Un exemple el tenim ara amb Spanair. Tenir una companyia aèria per ser competitius internacionalment, i tenir un estat propi podria semblar que segueix un orde lògic. No és així. L’ordre lògic és tenir un estat propi i després ser competitius internacionalment. La segona forma dóna èxit, la primera dóna fracàs.
No hi ha economia potent sense estat propi. A veure si els polítics se n’assabenten.

Els polítics no se’n assabenten. Per què se n’assabentin cal que fracassin, cal que perdin la confiança dels electors.
CiU va arribar al govern amb el suport per aturar la caiguda lliure del dèficit i aturar la fallida a la que vam quedar abocats després dels governs tripartits, i hi va arribar també amb una pla d’acció política que es sintetitza en la “transició nacional”.

La transició nacional és un oxímoron, o som o no som, i dins d’Espanya està clar que NO SOM, ni serem. Dins d’Espanya la transició s’ha acabat.
Ara per ara CiU torna al tradicional “catalanisme polític” reformador disfressat de negociació de tu a tu, sí sí … tururut!, tururut!, qui gemega ja ha rebut!!.

Deia l’altre dia que la confiança és difícil d’aconseguir, més difícil de mantenir i fàcil de perdre. Hores d’ara CiU està apunt de dilapidar la confiança que ha anat arreplegant en els darrers temps. El mal per a Catalunya és que no hi ha una alternativa capaç de competir en eficàcia en la gestió de la economia i pressupostos públics. L’oposició política de les esquerres és francament desastrosa, incompetent i ineficaç, això es deriva directament del seu pla d’acció polític per a bastir un model de societat subvencionada de disseny, d’enginyeria a la carta que podem anomenar de manera sintètica multiculturalista.

Així doncs, atrapats entre aquests corrents tan adversos, i tenint en compte que de moment ERC juga a la puta i a la Ramoneta, en el sentit que segueix auto-afirmant-se en el el seu pla d’acció política decebedor sense fer un pas endavant en relació a la independència, només ens queda SI, i l’anomenada societat civil.

Sí, tenim un país Ni-Ni, amb uns polítics Ni-Ni, un país que fa pena i dol de veure’l debatent-se per a no morir però sense ser capaç d’entomar el seu destí en les pròpies mans. Un País Kafkià. Un País que s’arrossega pel fangar i es vol fer estimar per aquells que l’odien.
Un País que en te prou amb somniar el que no te coratge per a realitzar. Un País així és més un territori que no pas un País. Malgrat tot i a manca d’un partit polític “Liberal Independentista” no em queda cap més alternativa que donar tot el meu suport a SI i a les iniciatives particulars de la societat civil que actuïn com a persones lliures d’un País Lliure, cosa que faig amb gust i plaer.

La confiança en el pactisme del catalanisme polític s’exhaureix per moments, mentre una nova confiança creix a redós de la llibertat determinada en l’esforç conscient d’esdevenir allò que SOM, un Poble, un País una Nació.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Els esdeveniments ens han dut en una cruïlla de camins, que és on ara som, hi hem arribat per esgotament del camí inercial que vàrem emprendre rebotats del franquisme. Cal entendre també, que el mateix règim va arribar en una cruïlla de camins a finals dels anys setanta no per a una decisió d’obrir portes i finestres a opcions millors, sinó per propi esgotament de la formulació ideo-simbòlica que el menava, esdevenint, amés, una anomalia formal en el context històric contemporani de l’època.

D’aquesta mateixa manera, hem hagut de transitar trenta anys d’il·lusió, sufragada en bona part per a Europa, per adonar-nos de que aquell camí que vàrem emprendre l’any 78 és una adaptació poc reeixida de democràcia, democràcia entesa com el reconeixement dels diferents subjectes històrics de dret polític.
Ja he explicat altres vegades que la qüestió “territorial” en la Constitución Española queda a redós d’una jurisprudència “utilitarista” pre-democràtica no “contractualista”. És així com el règim secular ha sabut adaptar-se amb una nova formulació ideo-simbòlica per tal de preservar-se, una vegada més, en la seva essència més íntima.

Aquesta via que hem anat recorrent, com un ase darrera una pastanaga, ha col·lapsat per esgotament. Potser també per a una causa al·lomètrica, això de les “autonomies” ve a ésser com el disseny d’un cranc, posem per cas, que en créixer de escala i fer-se de cinc metres d’alçada col·lapsa i s’enfonsa per què el disseny funciona en una escala determinada però no en un altre.

Hem hagut d’esperar a que el franquisme més faixat hagués de mutar amb la mort al llit del dictador coincidint amb un “context europeu” favorable, hem esperat a que el model “autonòmic” col·lapses per a un fet al·lomètric que ha culminat el procés com a fruita madura, i ara som en una cruïlla, en un temps mort, estem aturats entre dues marxes inercials contraposades, per una banda el nacionalisme espanyol que ens empeny a seguir donant suport a un Estat que ens és gairebé del tot aliè i que ens vol fer desaparèixer “assimilant-nos”, i per l’altre banda un nacionalisme català reivindicatiu que com un corrent creixent ens concerneix en el sentit d’emprendre un camí de llibertat i emancipació nacional.

Hem estat molt de temps esperant sense gaires opcions d’actuar en llibertat, les opcions de vot son nul·les quan no hi ha un partit que ens representi. En els darrers temps el Poble Català ha anat despertant de la llarga letargia, tanmateix el nostre mal senderi i estultícia ens han fet fracassar en les darreres eleccions al Parlament.
Ara que el model autonòmic s’enfonsa pel seu propi pes i la crisi no permet més pedaços, és moment d’actuar. L’Estat s’apresta a actuar amb diligència i contundència per a re-formular Espanya en sentit centralitzador, una “Nación de ciudadanos” tots igualment espanyols. Davant d’això Catalunya no te més remei que actuar, és ben bé igual si ho fa per acció que per a omissió.
Que el govern de CiU opti per abraçar el govern espanyol del PP amb l’expectativa de cobrar els diners que l’Estat deu al govern de la Generalitat per tal de no fer fallida ja mateix, tal és la situació, és comprensible, però això te un temps contat. Si CiU pensa en arribar a acords més enllà d’això, com el d’un nou pacte fiscal, va ben errada. Ara esperar és actuar en favor de la definitiva regionalització de Catalunya.

Per tant, ara actuarem en plena llibertat, vull dir que ara no hi ha excusa, jo no és tant sols que vulguem continuar sent el que som, catalans, amb plenitud de drets polítics, sinó que és l’Estat mateix passa a duu a terme un ofensiva definitiva davant la qual inhibir-se és el mateix que actuar en sentit advers. Per tant ara fem una cosa o en fem un altre ho haurem fet des de la plena llibertat que ens dona la consciència clara del moment que travessem, sense excuses.

En Mas-Collell, davant el peremptori estat de la tresoreria de la Generalitat, ha dit que “tenim dret a ésser avalats pel reino de España, i si no, que ens expulsin”.
Si l’aposta és per què l’Estat espanyol ens avali per tal que no fem fallida, mentre ens deixa sense cap més opció que ésser una autonomia de règim comú, l’aposta no és gaire alta, i aquest pla de futur no serà acceptat per els catalans.
CiU te uns mesos de marge, sis, vuit, deu, dotze …, no ho sé, però tanmateix l’exercici de la Llibertat és ineludible.

Durant aquests anys s’han anat teixint un munt d’interessos creuats, particulars, entre estaments financers i acadèmics, etc., línies de tensió que operen com a fre, que aspiren a consolidar aquesta regionalització espanyolitzadora que els va tant bé. Ara haurem d’exercir la llibertat per a esdevenir subalterns dels espanyols o per a optar per la Llibertat nacional, amb majúscules. Si optem per a la Llibertat haurem de refer de nou moltes de les coses que ara s’alcen dempeus.
Em venen presents alguns episodis prou eloqüents de la vida d’en Jesús el galileu, “no es pot guardar vi nou en botes velles”, i, “deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Així és com s’exerceix la Llibertat, sense excuses.

Visca La Pàtria!!!!

La política “harmonitza” i modula els diferents interessos, ho fa, però, en el ben entès que tots els interessos troben avantatjós un determinat arbitratge, en diem democràcia.
Això s’articula en una “Constitució”, però quan una constitució determina que un interès particular és il·legítim ho ha de justificar molt bé. Quan no ho pot fer la democràcia esdevé comèdia.

És el cas de Catalunya que no se’ns reconeix el nostres drets nacionals, no se’ns reconeix com a subjecte de Dret polític. Ja ho hem parlat altres vegades.

Els interessos de la política, però, son múltiples, i això fa que sovint en política es prioritzin alguns aspectes i es deixin per a més endavant uns altres que es consideren menys imprescindibles.
L’Estat espanyol sap tractar els detalls compositius com si fossin substantius per tal que els veritablement substantius no apareixin mai damunt la taula de negociació. Ara el PP diu, em sembla, que tractarà tan aviat com pugui dels diners que l’Estat deu a Catalunya.
Aquest detall compositiu prendrà caire d’afer transcendent en la relació Catalunya-Espanya, però en realitat és insubstancial i no arreglarà res de res.

Era ahir que llegia el comentari d’un comentarista que economitza molt les seves opinions i sempre resulta molt ponderat, perspicaç i realista. Venia a dir, entre d’altres coses, que CiU és presoner de les seves paraules, del seu pla d’acció política, “s’adonen que no poden seguir així” deia, i tot seguit formulava unes preguntes retòriques, “Com es pot fer la truita sense trencar els ous? O, sense ous?”.

Em sembla que aquí, en aquestes preguntes retòriques hi ha una clau, una clau única per tal de desencallar el futur de Catalunya. I és que no es pot fer una truita sense trencar primer els ous. Qualsevol pretensió de transició, projecció o procés polític referits a Catalunya en tant que Nació és una quimera irrealitzable des de el punt de vista de l’actual marc constitucional de l’Estat espanyol, una quimera dels catalans. Una quimera que mentre els catalans no es facin el plantejament seriós d’abandonar la constitució espanyola serà irrealitzable. La mateixa Constitució Española és l’ou que ens te presoners i captius.

CiU ens va anunciar una “transició Nacional” que és irrealitzable dins de la C.E., o trenquem els ous o renunciem a la truita. Mentre, el cuiner, amo dels ous i els fogons, s’apresta a fer la comèdia que calgui, les negociacions son el ritual que permet salvar les aparences dels diferents actors del vodevil. De fet, les mateixes “negociacions” polítiques amb l’Estat son una teranyina que ens te a mercer dels espanyols, presoners. Ens deixaran fer cara gos enrabiat, però res més.

CiU, si el que vol és realitzar el seu pla d’acció política posant en marxa una veritable transició nacional, haurà de fer el plantejament de trencar els ous de marera seriosa, cosa que, ara per ara, no sembla que contempli.
Avui dilluns he vist a en Oriol Junqueras a tv3 i m’ha semblat correcte en l’actitud. La possibilitat real de bastir un eix polític nacional no hauria de ser menystingut per a CiU.
El president Mas haurà de filar prim i pensar que molts dels vots que te els te en ús de fruit, si no hi ha truita no hi hauran vots. ERC pot remuntar si CiU traeix els seus propis programes “nacionals”, i SI pot créixer al redós d’una determinació insubornable.

Emmallats en la teranyina com un insecte, estem a disposició de l’aranya que sense esforços ens va fagocitant, rosegant-nos per a dins fins a deixar-nos en l’exosquelet, pura pellofa.

Quina mort més indigne, morir de genolls per no ser capaços de lliurar la batalla dempeus. Que no em vinguin amb escarafalls, entre poc i massa, no cal que siguem herois suïcides, però renunciar a lliurar de batalla és de fet entregar-nos als peus dels cavalls de l’enemic. Si CiU no reacciona haurem de llevar-li tota confiança i fer-li tota l’oposició possible. Molts catalans tenim la soga al coll i pengem del pont aeri mentre ells hi transiten amb negociacions de fireta, això s’ha d’acabar.

Dissabte mentre preparava el dinar, res especial, verdura i lluç enfarinat per fregir, vaig poder escoltar alguns bocins del discurs de na Car Machacón. Espectacular, al·lucinant, pura xerrameca narcotitzant pel ramat.

Una declaració especialment significativa va ser la referida a “Europa”. Resulta que “ells”, no sabem si els sociates o els andalusos, sempre han estat “europeistes”, els “més europeistes” (?!). Ha declarat que volen una Europa “unida” amb una fiscalitat única “sempre i quan sigui progressista”, (ja hi som), això vol dir que els andalusos, castellans i/o extremenys pretenen viure com els bavaresos pagant els alemanys, òbviament.

En aquests socialistes els molesta que els bavaresos siguin més rics que no pas ells, com els molesta que ho siguem els catalans.

El seu gran principi és la “igualtat”. Que haguem d’ésser iguals és tan determinista com que haguem d’ésser articulats en “classes” d’abelletes obreres, abelletes soldats, abelletes reines, etc. Tant el model del “rusc”, “aristocràtic”, del vell règim, com “l’igualitarisme” son règims deterministes en tant que fixen “com hem d’ésser”. Ambdós erigeixen un “dogma”, una veritat absoluta com a imperatiu categòric i fan proselitisme per a subjugar el ramat. Això és socialisme en estat pur. Ambdós son estructures platòniques, idealistes, que pretenen un ordre social submís a un ideal de Justícia que fa aigües per a tot arreu, i que no es pot escollir.

L’altre dia el president de Extremadura en ocasió del discurs de Nadal, em sembla, proclamava que tots els espanyols “som iguals”, que “els extremenys no son més, però tampoc son menys”. Potser m’hi podria avenir, el fet però és que ells viuen del que no és seu, del subsidi “por cojones”, del robatori, això potser ens fa iguals en algun aspecte però aquesta “igualtat” NO és justa.

La Igualtat no du implícita la Justícia. Proclamar el contrari serveix a uns fins polítics que no es podrien justificar de cap altre manera, uns fins espuris i maliciosos, ja que si es poguessin justificar d’un altre manera ho farien.

L’antic règim aristocràtic, dels “grandes de España” i del “Generalísimo”, era un model determinista, que socialitzava la “demos” en la cohesió pretesa que li conferia una “corona” en representació d’una “unitat de destí en lo Universal”, com si d’una Nació es tractés. El cas és però, que Hispania no ha estat mai una Nació, sinó que de bon antuvi ha estat una unitat política governada amb ma de ferro per a una oligarquia ètnica, aris llatino-romans i gots. Aquests oligarques han pretès articular una Nació, la seva.

Les parts de la península amb menys densitat poblacional de seguida van ésser “aritzades” i socialitzades amb l’espanyolització. La permanent re-grabació de la memòria ha fet la seva feina, juntament amb una església platònica Aria Romana al servei del nou paradigma, amb honroses excepcions.

El marxisme erigeix un model mimèticament a l’inrevés, un mimetisme especular, però igualment fonamentat en una veritat dogmàtica, coincident, amés, en aquest cas espanyol, en la IGUALTAT de tots els espanyols, subvertint una vegada més la realitat del fet nacional diferencial. El fet nacional queda relegat a subsidiarietat de “la lluita de classe” i de la igualtat inherent de tots els éssers humans i de tots els espanyols.
Això, com he explicat altres vegades, es veu reflectit en la mateixa “Constitución Española”, quan relega la “qüestió territorial” a un model de Justícia “utilitarista” no “contractualista”. És per tant en aquest sentit que la “Constitución Española” és en essència una declaració ideològica d’esquerres.

Na Carme Chacón reivindica el govern de l’Estat per al PSOE al·legant que el PSOE ÉS España. El PSOE representa una certa transversalitat de classes i és en aquest sentit que s’arroga la representativitat de l’Estat, tot i que el socialisme de dretes també en reivindica aquesta mateixa representativitat, però pel que fa al FET nacional segueixen mentint. Jo no soc “igual”, ni igualment espanyol, jo soc català, i em veig dominat, espoliat, atemptat culturalment per a un model de igualtat injust.

Ja ho he dit altres vegades, amb poca ressonància, òbviament, Espanya és intrínsecament un règim socialista, que em vol fer igual en contra del meu albir, un règim secular que m’estigmatitza per al meu nacionalisme senzillament per què no és el seu, amb l’agreujant de que ho fan de manera desvergonyida a Catalunya.

Carme Chacón representa bé aquesta igualtat indiferenciada que és una minimització de tot allò que no és espanyol i que maximitza tot allò que ens fa a tots igualment espanyols.

Els catalans estem sols i dividits, molts volen, o ja els va bé, ésser espanyols per què es creuen el discurs de la FE de la igualtat, no volen rebel·lar-se, ser estigmatitzats, si tots els éssers humans som iguals per què els catalans no podem ser espanyols?. La FE de la IGUALTAT però, sovint negligeix el fet que emprendre una acció o un altre des de el propi albir ens fa diferents i que negligir la diferència és negligir el lliure albir, aquest lliure albir que a costat milions d’anys d’evolució i que ens fa responsables, en bona part al menys, i per això mateix ens acosta a la veritable Llibertat.

Jo no soc millor ni pitjor, però sí que soc “diferent”, i ningú te el dret de fer-me “igual”, per què la responsabilitat és meva, aquesta responsabilitat és la meva llibertat.

Per a la nostre supervivència l’única possibilitat és una necessària i imprescindible afirmació NACIONAL, la diferenciació radical, però per això ens cal alhora estar aplegats pel mateix fet Nacional. Una entesa entre ERC i CiU, amés dels més xics, en aquesta necessitat peremptòria d’aplegar-nos ens és imprescindible.
La polarització dretes-esquerres és el camp abonat on fan el seu agost els quintacolumnistes i botiflers telepredicadors al servei de la FE Igualitarista.

Visca la diferenciació, visca La Pàtria!!!!

“Amb il·lusió”. En el “Polònia” parodien al president Mas dient-ho, abans ho havien fet amb en Montilla fent-li pronunciar la ela geminada de manera exagerada, una cosa així com “il····lusió”.

Els nous projectes son normalment il·lusionants i els nous governants i els seus equips solen comminar als votants a fer-se partícips d’aquesta mateixa il·lusió.

El fracàs sonat amb bombo i plateret del pla d’acció polític socioeconòmic i nacional del Tripartit va provocar una enorme decepció, un desencís i rebuig majoritari.

D’ençà la desfeta del Tripartit CiU ha guanyat folgadament totes les eleccions a Catalunya. “Redreçar la economia” i “un pla de transició nacional”.
Una cosa positiva amb el canvi de govern és el fet que ara el govern “ens diu la veritat” sense amagar-nos “la realitat”, ho celebro.

Emperò la realitat que tenim és dura amés de tossuda, i sols amb il·lusió no en tindrem prou, si no hi esmercem coratge no ens en sortirem. L’equip de govern del president Mas i el seu pla d’acció polític topa amb la dura realitat d’un Estat espanyol monolític, sense fissures, que com a Saturn està ben disposat a fagocitar el que queda de Catalunya per a salvar-se.

Ara, l’única il·lusió que d’una manera racional és digne d’ésser considerada és la de la Independència política de Catalunya, aquesta és “la realitat”, tots ho sabem, el que no sabem hores d’ara és si tindrem el coratge suficient per a fer aquest camí.

En un estat com és l’espanyol la possibilitat per a Catalunya d’una “transició nacional” és nul·la per què no hi ha camí, l’únic camí practicable és el de decidir si volem ser el que diem que SOM, una Nació, o no, i ho haurem de decidir ràpid per què tots sabem que el temps és irreversible i corre en favor de l’Estat espanyol com a una piconadora.

La nova llei de consultes no vinculants que està pensada per adquirir la força d’un cabal cívic majoritari, serà impugnada en el mateix moment en que es plantegi qualsevol pregunta que concerneixi a la ciutadania de l’Estat. Per què perdre temps?.

Cal que la societat civil estem preparats per actuar amb contundència novament en el camí de l’única il·lusió que pot fer realitat que seguim existint com allò que SOM, per què si renunciem al que SOM serem morts, i ningú més en tindrà la culpa ni en pagarà les conseqüències. Estem sols, i en aquestes circumstàncies hauríem d’estar units.

Com potser?, com és possible?. Després de 30 anys la “Sociedad española” continua empassant-se el discurs de Nadal del rei dels espanyols com si res!, el mateix, any rere any, el mateix.

Bé, que se l’empassin els espanyols és … … no ho sé, com esperar que els micos es treguin les puces els uns als altres, però que se l’empassin els “catalans” és delirant, un deliri, de bojos.
Haig de confessar-vos que ara estic “tocant d’oïda”, vull dir que he estat passant el Nadal a muntanya i només he vist la “tele”, però m’ha semblat entendre que aquest any el discurs de Nadal del rei dels espanyols era esperat amb més expectació que mai, per allò del seu gendre Urdungarin.

Els “mitjans de comunicació” elogien el discurs del rei dels espanyols per què el rei ha dit que tots som iguals davant la llei i que els que ostenten representació pública i/o institucional han de ser curosos en el compliment de la llei i fins i tot exemplars. I que volien que digués?!!, que els “grandes de España” tenen dret a pernada?!.

Els xoriços fan el xoriço amb impunitat si se’ls permet, que hi ha d’extraordinari en això?. Tanmateix elevar l’anècdota a categoria és desviar l’atenció de la qüestió de fons.

El règim Hispà, es fonamenta avui en dos tòtems sagrats, “La Constitución Española” i “La Corona”, ep!!, al·lucina!, com fa dos mil·lennis! “ La Lex” i “L’emperador”.

El rei dels espanyols es guanya el sou, especialment en aquest dia en que posa any rere any les claus de l’Impèrium en valor, a saber, la igualtat i unitat de tots els espanyols al aixopluc de la “constitución garantia de libertades”.

La “corona” és on descansa aquesta igualtat i unitat que son el principi de la “democràcia española” i la “constitución” “la lex” que ens garanteix els “drets”.

Lo veritablement fenomènic és que els mitjans catalans no es qüestionin al menys, que aquesta igualtat és una farsa, i se m’acudeixen una llista gran de casos i coses que així ho qüestionen, que la unitat és dominació, espoliació i colonització.

Aquest silenci estentori només el puc entendre com a una complicitat voluntariosa que descansa en l’argument de que és millor acatar aquestes disposicions que no fer-ho, per què posar-les en qüestió ens duria a la espiral d’haver-nos-ho de replantejat tot que ens duria, a l’hora, a l’enfrontament.

No falten catalans que reivindiquin la seva hispanitat sent nacionalistes i independentistes. Ho fan sota la creença que el terme Hispània és un terme neutre que en designa un adscripció geogràfica, il·lusos!, res més lluny de la realitat, Hispània és un terme polític per a designar una situació política referida a l’Impèrium.

Hispània va ser en origen una colònia gestionada i governada per alts mandataris aris, patricis llatins d’ascendència romana, una colònia que nodria la metròpoli de matèries primeres i manufacturades fruit de l’esforç dels pagesos ilergets, ausonencs, untikescs, laietans etc, fruit de les terres expropiades i espoliades dels ibers.

La decadència de l’Impèrium va ser llarga. L’emperador Caracal·la a l’any 211 va decidir que tots els ciutadans de l’imperi que no fossin esclaus serien a partir d’aquell moment ciutadans de Roma, i com a tals, lògicament, havien de pagar impostos a Roma.

Us imagineu quin discurs hagués fet el reietó aquest d’en Caracal·la si hagués tingut una “tele” a ma?. La igualtat òbviament hagués estat emprada. Òbviament els pagesos ibers explotats una vegada concernits com a ciutadans romans estaven subjectes a la “lex” romana tot i no ser romans, tot i tenir les seves pròpies lleis, però el reietó hagués apel·lat a la “PAX” romana tot argumentant que més enllà de la “lex” només hi pot haver el caos.

A fora del portal d’Esquilino, a Roma, hi havia habilitat un lloc específic per a crucificar als esclaus, i als re-Bels.
Que els aris romans apel·lin a “la pax romana” és un insult per a qualsevol persona decent i informada, com ho és el discurs del rei dels espanyols. El més preocupant de tot és la narcosi generalitzada a mans dels “mitjans”.

Fa 2.000 anys els pagesos havien de suportar l’Impèrium amb una vida dura, a risc de ser executats a la forca, ara no tenim excusa, donar suport als reietons i a la “lex” és senzillament alienant, autodestructiu.

Visca Catalunya Lliure!!!!

D’un temps ençà s’evidencia cada dia més que som en una cruïlla, en una bifurcació que ens deia el professor Canela el passat cap de setmana, estem davant una disjuntiva, o assolim la nostre llibertat nacional o esdevenim una regió espanyola. En aquesta disjuntiva hi ha implícita una o altra realització a futur a tots es nivells, social, econòmic, jurídic, polític, cultural, sociològic, etc.

L’alternativa de la independència de Catalunya agafa volada, també, per què dia a dia es fa més evident que seguir la marxa inercial de pertànyer a un Estat que ens esprem i ens va a la contra és un suïcidi nacional i social sense pal·liatius possibles, els que prediquen el federalisme aconsegueixen distreure menys i menys gent cada dia que passa.

La societat catalana es mobilitza més i més, lluny de caure en el pessimisme i el desànim pedala més cada dia que passa, si no pedalem ens en anem a terra. Des de mobilitzacions com les de desembre del 2.007 passant per manifestacions com les de Brussel·les, Arenys d’Amunt i el desenvolupament de les consultes per a la Independència, fins a la gran manifestació del 10 de Juliol del 2.010 en la que Omnium Cultural hi va tenir un paper decisiu, la mobilització de la societat civil catalana ha anat “in crescendo”.
El company Josep Maria Sala penjava un comentari “optimista” en l’article del professor Canela del cap de setmana on fa referència a les principals mobilitzacions dels organismes independentistes de Catalunya, mireu-vos-ho.

Lluny de defallir som més i més ben organitzats els que pedalem, i a Madrid ho saben, ho perceben, la corda es tensa. Imagino que l’establishment polític de l’Estat pretén apaivagar el temporal que s’albira concernint a l’establishment polític de Catalunya en el sentit de “col·laborar en la necessitat”, però amb tot, la crisi econòmica no dona treva i la classe política de Catalunya està entre l’espasa i la paret, sense opcions, el crèdit s’exhaureix.

La corda que ens manté lligats a en aquest Estat monolític es tensa, però mentre uns pensem que el millor és deslligar-nos-en, deixar de fer força, senzillament deslliurar-nos dels nusos, altres a Catalunya estan entossudits a tensar-la tot pretenent, potser, que l’Estat afluixi per tal que la corda i el lligam no es trenqui, i sembla que no entenen la nostre llibertat nacional sinó com a un mal menor.

El cert és que el lligam jurídic-polític que ens te amarrats a Espanya ens te amarrats pel coll, i sembla que l’Estat en te prou en aguantar per què quan més es tensa la corda més ofegats estem. Certament, mentre la nostre resposta política no decideixi deslliurar-se del lligam, ells, l’Estat Espanyol, en te prou en aguantar la tensió, i, si convé, augmentar-la al seu arbitri. El que ens te la corda al coll son els nostres estaments polítics. Fins quan!.

La corda es tensa, i si no ens en deslliurem ens ofegarà.
Si no ens en deslliurem i la corda peta sense una emancipació jurídica i política, correrem riscos innecessaris, per què sempre hi haurà una munió de “voluntaris” que correran a refer els lligams.
Els nostres polítics han de saber que la fractura social entre els votants i els partits polítics pot esdevenir si s’entossudeixen en tensar tot gesticulant sense fer res per a deslliurar-nos del nostre botxí.

Que la tensió no ens faci covards.

El rei Lear. En Kuroshawa en te una versió cinematogràfica excel·lent.
El pare i senyor feudal abans de morir reuneix als seus tres fills, els dona una fletxa a cadascun i els hi demana que la trenquin, cosa que fan amb facilitat, tot seguit els dona a cadascun tres fletxes en un feix i els demana que el trenquin, ho intenten, però no poden. (Fa anys que la vaig veure, i és possible que la trama no es desenrotlli exactament així, tanmateix pel que fa al cas, ens a servirà).
El pare els alliçona dit-los que si volen conservar el seu llegat han de mantenir-se units, sinó es veuran abocats a la desaparició. La pel·lícula amb un llenguatge poètic extraordinari explica el procés de corrupció del llegat del pare i la seva destrucció total.
Normalment l’estigma funciona per què l’estigmatitzat s’ho creu. La fatalitat de la tragèdia grega arrasa tot el que se li oposa per què els pobles no poden sostreure’s als seus condicionaments psicològics revestits de imperatius categòrics.

A Catalunya ja fa temps que arrosseguem un estigma i una fatalitat, els interessos particulars de partit i la lluita pel poder nodrits de maximalisme doctrinari.

Aquests interessos partidistes hi son també en d’altres països de l’entorn de les democràcies liberals occidentals. A Catalunya però, tenim un fet diferencial extraordinàriament punyent que agreuja qualsevol problema equiparable al d’altres països, la submissió política de Catalunya al estat Espanyol i l’espoliació i dominació colonial que a mans d’aquest patim els catalans, son una amenaça real per a Catalunya en tant Nació. És per això que Catalunya viu avui en una situació d’emergència Nacional que exigeix respostes transversals de País.

Normalment de tot el gradient ideològic els que obtenen més representació son els partits més centrats ideològicament. Les diferencies entre els partits més centrats no son molt grans.
Deia en un articulet en el Diari Gran del Sobiranisme titulat “Espanya és una fatalitat ideològica, Catalunya una possibilitat Nacional”: “Com ja he dit algunes vegades, a dia d’avui els estàndards de Justícia Social estan abastament reconeguts per a la gran majoria, a excepció, potser, d’alguns cafres del pleistocè.
Pel que fa als capítols de igualtat d’oportunitats i justícia redistributiva en podem discutir els matisos, segur, però ara, el que tenim al damunt no ve d’aquests matisos, això és ben segur, també. Fer trinxera d’aquests matisos és d’un molt baix perfil polític, de gentola que pretén perpetuar-se en un dogma per què son incapaços de fer qualsevol altre cosa”.

A mi em sembla que el que te al damunt el Poble Català és la possibilitat real de perdre l’oportunitat històrica de realitzar-se con a Nació, amb les conseqüències implícites en aquest fet. Sembla que el Poble català es resisteix en aquesta amenaça i reacciona en diversos fronts, formes i maneres, i sembla també, que les faccions partidàries sovint pretenen capitalitzar aquestes respostes civils en benefici de la seva causa ideològica.
“Catalunya serà social(ista) o no serà”, “Catalunya serà cristiana o no serà”. Algú amb dos dits de front es pot creure que Catalunya es pot realitzar com a Nació amb una república socialista soviètica?, o amb una teocràcia?, algú no malaltís es pot creure que Catalunya està escindida i conformada amb un bàndol burgès explotador i un bàndol d’obrers explotats?, o que qualsevol altre idealisme platònic farà levitar Catalunya per damunt les aigües?.

Aquestes formulacions, i d’altres similars, a tall de imperatius categòrics ens aboquen al fatalisme tràgic. A mi em crida moltíssim l’atenció el baix nivell intel·lectual mitjà que lluïm “els catalans”. Ara mateix, escoltar segons quines crítiques referides a la crisi socioeconòmica que vivim em fan venir ganes de plegar la guingueta periodístic-comunicativa i afegir-me a la massa crítica silenciosa que sortosament fa que aquest País segueixi obrint-se pas, tot i que ben aviat aquesta massa crítica haurà de deixar el silenci per a pronunciar-se, ara sí categòricament, respecte del camí que vol fer a futur ja que som en una cruïlla disjuntiva, o SOM una Nació, o NO SOM una Nació.
Passada l’oportunitat històrica ja no hi ha marxa enrere.

Deia també en un altre articulet amb el títol “Per què?”, en 10 Mil/Bolc de la setmana passada.
“Alerta però a en aquesta massa crítica que ocupa “la centralitat”, per què potser ja no hi hagi més xecs en blanc per a ningú, i a partir d’ara els que facin discursos maximalistes partidistes negligint l’eficiència socioeconòmica i el procés general d’emancipació política de Catalunya ho paguin amb la residualitat representativa”.

Certament, la societat catalana ha experimentat un gir. Ara una bona part d’aquesta massa crítica que ocupa la centralitat del gradient ideològic esta clarament escorada cap a la sobirania política de Catalunya.
En la meva opinió aquest gir és un gir pragmàtic que fuig del fatalisme tràgic doctrinari, i és per això que crec que ara sí es comencen a donar les condicions necessàries per anar cap a l’alliberació Nacional.

En aquestes circumstàncies el més recomanable fóra que els polítics catalans assenyats es posessin al servei d’aquesta massa crítica, que és la manera de servir al procés cap a l’emancipació política nacional de Catalunya.

Fóra bo que, per a una estona al menys, abandonessin el maximalisme doctrinari que nodreix el nostre fatalisme tràgic per així fer possible el procés d’alliberació Nacional.

Visca La Pàtria!!!!.

Agosaradament Vallfosca.

Per què molts independentistes han votat CiU?
Aquesta pregunta és clau, per què en intentar contestar-la s’han d’analitzar un munt de coses, coses importants, coses que traspassen la carn, toquen os i arriben fins hi tot al moll de l’os.

En les darreres setmanes les crítiques llençades en contra de CiU han estat pobres, amb arguments reiteratius que no aporten cap novetat. Sí, sovint els “criticaires” han apujat el to de les crítiques, però no han aportat cap llum que respongui a la pregunta: “Per què molts independentistes han votat CiU?”.

Alguns han dit que els votants, independentistes, de CiU son imbècils. No ho sé, tanmateix ara per ara qualsevol altre possibilitat és un autèntic desgovern, i si la disjuntiva és ser imbècil o suïcida, doncs no ens hauria de ser estrany que molta gent a Catalunya hagin esdevingut imbècils.

CiU son regionalistes, fins ara pretenien l’encaix de Catalunya dins Espanya, un encaix que suposa una postració i vassallatge amb el que Catalunya en surt enormement perjudicada a nivell econòmic, cultural, social i en definitiva significa no només la impossibilitat de la realització Nacional, si no fins i tot el desballestament de la Nació mateixa, o del que en queda.

En els darrers anys la societat catalana ha experimentat un gir.

Sempre s’ha dit que per a governar Catalunya s’ha de fer des de “la centralitat”, el tripartit va aconseguir aplegar, en primera instància, tot aquest gruix de vots que ocupen la centralitat amb la promesa d’un doble avenç nacional i social.
De seguida es va veure que el camí del nou estatut era una enganyifa colossal. El nou estatut és un fracàs sonat, ni l’Estat ens reconeix que SOM una Nació, ni s’ha establert una relació bilateral, som a la LOFCA com qualsevol autonomia de règim comú. Tampoc ha servit per aconseguir reconduir l’espoliació que patim per part de l’Estat.
Amb tot però, no hem d’oblidar que en “lo social”, malgrat els drets socials de ciutadania que els progres del tripartit han dispensat amb fruïció, hem retrocedit enormement. Tenim una societat menys productiva, més empobrida, més subsidiada i més endeutada, i també menys cohesionada, trufada de guetos amb interessos dispars. El pla d’acció política d’ERC basat en la “nació social” és un nyap insostenible. Per si això així fos poca cosa, i per acabar-ho d’adobar, les esquerres principalment, han estat agents actius del desballestament de “la catalanitat” com a referent amalgamador social, un veritable retrocés nacional.

Si a tot això li sumes el fet que l’independentisme no ha estat capaç de sumar dos més dos, si el procés de l’independentisme polític s’entén com a una resposta que ha aixecat una enorme expectativa per exhibir alhora un total incapacitat organitzativa, s’entén com una major part d’aquesta massa crítica que ocupa la nova centralitat ha decidit donar suport a una CiU que es mostra seriosa i capaç de fer el que convé per tal de redreçar la marxa de la economia, redreçar o evitar al menys la fallida directa que és alhora l’única manera de garantir alguna possibilitat adaptativa a futur. Amés d’evitar la fallida, encara que sigui al preu de transitar pel pedregar, CiU ha ofert un camí d’avenç nacional amb el pla d’acció política que proposa un nou “pacte fiscal” per a Catalunya.
El president Mas ja ha anunciat que si Espanya s’hi posa d’esquena haurem d’encarar un pla encara mes difícil, que Catalunya faci via per a ella mateixa en el si de Unió Europea.

Davant de tot això les crítiques referides a un possible pacte secret entre CiU i PP, o a que CiU “ha donat” l’alcaldia aquesta o aquella a l’enemic, que si tv3 ha d’ésser retallada o no sense tenir en compte la deriva a l’alça o la baixa en la qualitat, o, del encert o no en la resposta del parlamentari Tena al barroer intent de censura practicat per a la presidenta de la cambra, etc etc…. no poden justificar la manca d’una alternativa, i l’alternativa no hi és.

En aquest punt em disculpareu per a disgregar-me un xic del discurs troncal per tal de fer uns apunts sobre el cas de tv3.

Tv3 certament és un ens vertebrador de la Nació imprescindible, i per tant és una prioritat també pressupostària.
Ara bé, dit això, cal entendre que potser la vehemència en la defensa de tv3 per part de la senyora Terribas no pot ser excusa per a donar-li un xec en blanc referit a la seva gestió.
A parer meu la qualitat de tv3 ha anat en davallada. Programes com “Banda Ampla” son d’un populisme esfereïdor. Les argumentacions de qualitat no es poden desenrotllar i tot queda en un “posat” populista lamentable.
Amb tot, el més punyent potser son els “telenotícies”. Diumenge passat, 4 de desembre de 2.011, sense anar més lluny, el telenotícies nit ens va oferir el discurs de la senyora delegada de Siemmens a Espanya dient i proclamant, bàsicament, que els governs han d’invertir, òbviament sense entrar en si aquest dispendi monetari s’ha de fer tant si es te caixa com si no se’n te i t’has d’endeutar fins a les celles. Aquest discurs “ideològic” va durar si fa o no fa cinc minuts, això és, si descartem les seccions d’esports i el temps, una tercera part de totes les “notícies”.
Que potser la direcció de tv3 vol fer campanya política en contra de les retallades?. Que potser els “catalanistes d’esquerres” continuen lluitant en contra de la “crosta nacionalista” en els mitjans públics?.
Es poden considerar aquestes, preguntes retòriques o fins i tot capcioses?, potser sí, però els fets en que se sustenten hi son, son reals.

Davant de l’estat actual del procés nacional d’emancipació, totes aquestes crítiques menors no sé bé a que responen, a quins interessos serveixen, si no és als interessos dels que han fracassat de dalt a baix amb els tripartits. Per què, diguem-ho clar, si l’alternativa al pla d’acció política de CiU ha de ser un pla desacomplexat d’emancipació política que ens dugui de pet a la Independència nacional, aquest pla encara no te, hores d’ara, una oportunitat operativa i organitzativa a punt.

CiU te una majoria notòria, un pla d’acció política clar i català, CiU no canviarà de via per què nosaltres el fem descarrilar al servei dels interessos dels que ja han fracassat, CiU canviarà de via quan el seu pla d’acció política arribi a via morta.

Serà aleshores que constatarem la qualitat política d’uns i altres, dels que ens han anunciat una transició nacional, i dels que semblen ben disposats a fer descarrilar el pla d’emancipació política nacional si no apugem els impostos als “rics”. La gent, en general, es fa valdre com pot, a voltes de manera miserable fins i tot.

Si volem fer camí cap a la independència ens cal que CiU i ERC s’entenguin.
Si això ha de ser així, tota aquesta bateria de crítiques, fan més nosa que servei al procés de independència. Son crítiques que mostren un baix perfil polític per què la seva “raó” és que CiU descarrili sense oferir cap alternativa creïble, alternativa que conciti a CiU, una vegada en via morta, a un canvi de carril tot oferint-li una via activa de transició cap a l’emancipació política de Catalunya.

Podria ser que tot això i alguna cosa més, siguin la causa per la qual molts independentistes han votat CiU.
A dia d’avui, el independentisme polític ha fracassat per a mèrits propis.
A dia d’avui, no em sento representat per a cap organització política independentista en tant es mostren absolutament incapacitats per a l’acció política necessària i imprescindible de bastir una representació política d’acord amb el pols de la ciutadania independentista de Catalunya. Una representació política transversal que pugui acollir una bona part de “la centralitat política”, que ja existeix, escorada clarament cap a la sobirania.

Massa maximalisme i massa poca intel·ligència política.

Entre imbècils, rucs, caga-bandúrries, adeptes sectaris, botiflers i aprofitats estem ben arreglats.

Alerta però a en aquesta massa crítica que ocupa “la centralitat”, per què potser ja no hi hagi més xecs en blanc per a ningú, i a partir d’ara els que facin discursos maximalistes partidistes negligint l’eficiència socioeconòmica i el procés general d’emancipació política de Catalunya ho paguin amb la residualitat representativa.

Agosaradament Vallfosca.

Visca La Pàtria!!!!

Benvolguts amics, avui faré un parèntesi per a tractar una qüestió que m’és un xic més propera en tant que “opinador”.

Tots avui sabem prou com n’és d’important la difusió de “les idees” en l’ascendència de l’opinió pública, no endebades és parla de “l’opinió pública i l’opinió publicada”.

Els que tenim l’opció, la sort i l’honor de donar veu a una part de l’opinió pública, els que d’una o altre manera postulem públicament el dret a l’autodeterminació i la independència, maldem per a publicar, per a trobar espais públics de comunicació.
La xarxa a internet ens ha anat vinculant i ha anat també vehiculant algunes respostes, ha fet possible la manifestació “10 Mil” a Brussel·les, la marxa de “les consultes” amb arrancada a Arenys de Munt, l’èxit de la manifestació 10-J.

Els independentistes hem hagut de cremar un munt enorme d’energia, hem hagut d’encendre un munt de llenya d’encenalls per tal d’aconseguir que algun tronc de gruix considerable quedés pres de flama viva.
Hem vist com la premsa escrita en català, la radio i la tv en català van en augment, hem influït en l’opinió pública, en el govern, en les oposicions i posicionaments polítics, la relació entre Espanya i Catalunya està en l’agenda política dels organismes polítics més representatius, i, tanmateix estem en un circuit tancat amb dèficit d’eines de difusió massiva, quan la nostre veu sobrepassa una mena de sostre de cristall, és filtrada i modulada pels catedràtics encarregats d’administrar la doctrina en curs de “la real politik”, no fos cas.
No ho sé, però episodis com el tancament de radio SOM, em confirmen que se’ns tolera a segona divisió, però no a primera. Fets com aquest m’entristeixen molt, que una important massa social compromesa no pugui usar i gaudir d’un dial propi és poc entenedor, i sobre tot injust.

Els que escrivim aquí al Bloc 10 Mil ho fem sense restriccions de cap mena, i vull agrair amb tota sinceritat a la gent que ho ha fet possible, especialment a Enric I. Canela, Agustí Esparducer, J. Anton Martinez Llorach.

És hora també d’agrair amb la mateixa sinceritat a en David Morgades i a en Dessmond, “ànimes madrines” del Bloc Gran del Sobiranisme on escric setmanalment un articulet.
I és hora de fer-ho, per què gràcies a la seva tossuderia i a la seva actitud emprenedora que mai no defalleix, han endegat un projecte, convertir el BGS en una publicació en format “diari”.

El BGS ha estat un producte d’èxit, ha donat un munt de fruits, però ara sembla que ha arribat al seu propi esgotament i és per això que un nou producte, un diari digital 100% d’opinió, donat que ja n’hi ha, i molts, que cobreixen el vessant informatiu, n’és l’evolució natural.

Us hi podeu adherir aquí: http://www.facebook.com/groups/Diari.Gran.Sobiranisme/

No cal dir que per tal d’assolir aquesta fita és menester molta energia, ho estan fent bé. Jo mateix, si tot va bé, tindré l’oportunitat de col·laborar-hi en l’edició d’un format “vídeo”.

Tal com estem no ens hem de permetre malbaratar recursos, i és per això que necessitem col·laboració de tota mena, entre tots hauríem de fer possible que espais democràtics i plurals amb cara i ulls com és aquest projecte imminent reeixissin.

Crec que per a guanyar espai “exterior” hem de fer una aposta per l’augment de la qualitat, i crec que aquest projecte està prou ben encarat.

David som tots.

A Catalunya: CiU 16, PSC 14, PP 11, ICV 3, ERC 3.
Si mirem l’eix “dreta-esquerra”, 27- 20.
Si mirem l’eix “Nacionalisme català-nacionalisme espanyol”, 22?- 25.

Bé, nacionalisme català 22 molt i molt dubtosos… ICV no son fiables, com tampoc tos els de CiU. Tanmateix l’eix espanyolista és majoria. Tot i que puguin haver encara alguns reajustaments interns en el PSC.

Una cosa clara, és que ara per ara, “la massa crítica” catalanista està a CiU.

L’independentisme continua trinxat. El 2.009-2.010 els independentistes vàrem tenir una oportunitat d’or, que els “mandarins” de la política independentista varen malbaratar. ERC, Rcat, SxI, i l’amic Jan, varen trinxar l’independentisme, i d’ençà que no aixequem cap.

Ara arriba l’hora de la veritat, l’hora de realitzar la “transició nacional”, jo no confio en la fermesa ni en la lleialtat necessàries de les forces polítiques catalanes.

La cohesió interna de CiU és veurà compromesa, i, per la seva banda, ERC estarà sotmesa a una tensió ideològica duríssima.

També el PSC, després de la desfeta, es veurà tensionat, potser alguns vulguin ara sumar-se al la demanda de “pacte fiscal”.

En tot aquest procés la fermesa de CiU és cabdal.

Ara, sembla, que tothom està molt esverat amb la majoria absoluta de PP, i tothom es presenta voluntari per a fer front comú “ideològic”, i això pot malmetre les cosses i amagar la verdadera necessitat d’un front “nacional”.

El PP facilitarà una millora econòmica a mig termini, també en seguretat, ens deixarà ballar tantes sardanes com vulguem mentre paguem. Acabar amb el tema del greuja fiscal i espoliació, i més endavant ja hi haurà temps per a acabar la feina d’aculturar-nos, sense preses. Sense un front NACIONAL per a la emancipació estem cardats.

El peix està venut.
El més rellevant és, potser, l’ocultisme polític. Espanya està pràcticament en fallida, i això vol dir que Catalunya haurà de pagar les factures del deute de l’estat. Ni pacte fiscal ni mandangues.

Els partits indignats volen fer creure que això s’arregla amb més impostos “als rics”. Estaríem d’acord eu que cal combatre el frau fiscal, com estaríem d’acord en millorar un munt de coses, però el principal problema que te Espanya és que ningú es creu que pugui seguir creixent suficientment, almenys, per a eixugar el deute.

Soc al llit amb una gastroenteritis d’equí, i no m’allargaré ara, ja en parlarem.
Valgui a dir que la disjuntiva per a Catalunya serà tragar espoliació i aculturació o revoltar-se i marxar d’Espanya.

Visca Catalunya Lliure!!!!

El que millor fem els catalans, políticament, davant les adversitats, és auto-afirmar-nos fent-nos trampes al solitari, com es diu ara.
CiU, per boca de l’insigne Duran diu que Som una nació. Exalta el personal adulant la seva vanagloria. Ésser una Nació és molt bonic, als catalans ens agrada molt, ens agrada que ens ho diguin tot i que haguem de manegar-nos en clau de colònia, que és el que Som en realitat.
També ens diuen que necessitem “força” per defensar-nos. Es veu que haver-nos de defensar ens desferma l’adrenalina i les endorfines, que és del que en realitat vivim, això és tan obvi que fins hi tot la Cospedal ens diu sense recança que ens estima.

Per altra banda ERC ha fet una “coalició”, i ara no sabem, o no sé, si aquesta candidatura és transversal o no, no sé si la pretensió és presentar una candidatura transversal que prioritzi la independència, o, si la pretensió és aprofitar els vots independentistes per a desenvolupar un model social d’esquerres a Catalunya. Rcat son gent d’esquerres que prioritza el procés d’independència?, o gent que senzillament prioritza el procés de independència, i s’aplega amb ERC per què son, d’entre els que es diuen independentistes, els més grans?. Quan CiU fracassi en la seva dèria d’aconseguir un pacte fiscal, la gent independentista que hi ha a CiU, es podran acollir, si CiU no mou peça, a ERC com a una força transversal?, o hauran de bastir un nou partit independentista que no sigui d’esquerres?.

Hores d’ara seguim en una mar de incerteses, mitges veritats i ambigüitats que només beneficien a les oligarquies partidàries. Qui dia passa any empeny.
Hores d’ara no hi ha, a la vista, cap pla de transició Nacional, l’únic que hi ha és una improvisació perenne.

És cert, que ERC ha esclarit al menys, que sí, que son un partit independentista d’esquerres, que no son només un partit d’esquerres. Al·leluia!!! Vuit anys llençats a les escombraries, més de vuit anys, per què la situació que teníem, amb gairebé set-cents mil independentistes junts, no la tornarem a veure de moment.

El catalanisme polític, que ha entès que ha de ser proactiu, que ha d’anar a la seva, que esperar alguna comprensió de Madrid és quedar hostatges de les intencions alienes, i que ha de ser resolutiu, no te una realització nacional articulada en un pla. Cadascú va per ell. Anem, a nivell nacional, a la deriva. I és així com Catalunya no te solució, i és així com no és capaç d’articular cap força que pugui inquietar en res a l’Estat espanyol.

Ara per ara, íntimament, l’esperança de que tot això canviï, és que els partidets catalanets no es puguin empassar la seva desfeta. A en Duran que el jubilin, i a ERC, que vagin aparcant les velles lletanies doctrinàries, i vagin articulant un discurs nou, que vagi concernint als liberals en el sentit de bastir aplegats aquest relat que és la Nació, que va molt més enllà d’un règim de drets i deures socials adscrits a un territori.

Catalunya és un vaixell a la deriva.
“La Catalunya que sap a on va”, us en recordeu d’aquest eslògan?. També cal recordar que en Mas ens va prometre conduir-nos amb ma ferma cap a una transició nacional. Però ara per ara no veig que els partits catalans esmercin esforços en construir aquest relat nacional que doni rumb a la marxa de Catalunya.

Ara per ara, l’única cosa segura, és que seguint la deriva espanyola Catalunya patirà un naufragi. Fa ja temps que no ens esclarim de mar i vent i que el vaixell te unes vies d’aigua que anuncien un naufragi, mentre els partits ens tenen a la bodega borratxos i narcotitzats explicant-nos contes de fades.

Mentre ens enfonsem l’orquestra va sonant ressons del que somiàvem ésser en temps pretèrits, certament el naufragi de Catalunya serà sonat.

La moderació és una actitud ponderativa del qui no vol respondre amb les vísceres i prefereix fer-ho amb intel·ligència, des d’aquest punt de vista la moderació vindria a ésser el silenci necessari sobre el que construir ponts de diàleg, convenis, contractes socials i tota possibilitat de concòrdia que ens mena cap a la civilització. La moderació és el silenci necessari pel adveniment de la música.

No és moderació, però, el posar violins, violes i violoncels, i fins i tot l’orquestra sencera permanentment al servei de la música de l’altre. No és moderació acotar permanentment el cap per tal de no presentar batalla en defensa del que és de justícia per a tot un Poble.

Trenta anys de moderació quins ponts de diàleg han construït?, cap, res, sí, assajos tants com en vulguis, però a l’hora de la veritat, el dia de l’estrena, quan s’aixeca el teló, el que sona és la música de l’Estat espanyol, i els que freguen l’arquet son els catalanets. La gràcia dels espanyols és fer veure que la partitura és un model de “justícia contractualista” en que s’hi reflecteixen els interessos dels catalans.

La realitat, però, és ben bé un altre. “No és habitual que els pròcers de la transició ens ofereixin l’espectacle del seu pensament sense eufemismes ni subterfugis.”, ens comenta en Francesc-Marc Álvaro en un article titulat “Bwana, terra entranyable” a La Vanguardia referit al pensament positiu de don Gregorio Peces-Barba pare de la Constitución Española.
Certament declaracions com les d’aquest individu, “progresista i de izquierdas”, no son habituals per què hom està interessat en disfressar el cinisme de moderació, però la realitat és que aquestes declaracions palesen la quinta essència del sentir dels espanyols majoritàriament.

Antoni Puigverd, també a La Vanguardia, amb “Don Gregorio i els moderats”, sempre amb un llenguatge poètic que basteix el context, confessa els seus dubtes, i es demana a la fi del text “no estem fent el ridícul els moderats catalans mantenint les formes i el rumb?”.

Crec que la pregunta no és pas sobrera, ans al contrari, que la passió “dels catalans moderats” els dugui a demanar-se pel “rumb”, és magnífic. Que es qüestionin el mantenir aquest rumb, la moderació com a claudicació, sense més, és un avanç significatiu per aquest país.

Cal tenir en compte que aquesta gent han de fer sovint un esforç considerable, fins i tot gegantí i gairebé inhumà, per tal de mantenir-se en la seva actitud, per què només es podria justificar per a uns resultats de concòrdia que son absolutament inexistents, o, que només ells saben discernir i ponderar, “El moderat està acostumat a aquesta mena de tempestes. És conscient que el camí és ple d’espines i sap que les roses, tan escasses, ara floreixen sense perfum. El moderat ja sap que els extrems es toquen i que els separadors i separatistes es necessiten. Però arriba un moment en què s’afarta d’empassar-se gripaus que no li toquen.”

Una ràpida exegesi d’aquest paràgraf ens mostra una trama interna plena de certeses i contradiccions.

La primera frase ens mostra la temprança faixada del qui sap suportar, sense perdre el sentit propi, els estirabots i actituds més extremes. Bé, felicitem-nos.

La segona ens diu que les roses floreixen ara sense perfum, deu ser per això que els mortals no les detectem, menys mal que te la prudència de declarar que son escasses. Convindria que fos més explícit i ens mostrés aquestes escasses roses en un camí ple d’espines allà on els mortals només hi trobem, per a desgracia nostra, un voral farcit d’esbarzers.

La tercera, un ús tòpic molt i molt desafortunat en aquest cas. Els separatistes no necessitem als separadors per a res, i menys encara per a justificar-nos, ja que per a fer-ho en tenim prou amb el unionistes. La nostre dialèctica no te a veure amb els separadors que ho son en contra el seu desig, els separatistes, senzillament no volem validar una unió espúria disfressada de “contracte social”, Catalunya en tant que Nació no ha contractat mai que l’ens polític amb dret a decidir a Catalunya sigui “el pueblo espanyol”. En rigor, als “unionistes” els hauríem de dir “subjugadors”, “dominadors”, per què la pretesa unitat d’Espanya és una fal·làcia democràtica com ja gairebé tothom sap, moderats inclosos. Això de separadors i separatistes és una proclama sense rigor, que serveix als cínics per a disfressar-se de moderats. Em sembla que no deu ser el seu cas senyor Puigverd, però ha ficat la pota fins l’engonal.

La quarta, apel·la al límit de la paciència, ja n’estan farts, al·leluia!. No seré jo qui posi en qüestió la decisió personal que fa del designi diví instrument sense condició de la redempció, però ningú te el dret d’hostatjar tot un poble en aquesta decisió, menys encara quan els designis no son divins sinó d’aquell qui et vol el pitjor que ningú més et pugui desitjar.

Amb seny o rauxa, moderats o no, qualsevol construcció positiva i creativa, i el futur de Catalunya ho és, exigeix passió, i hi ha indicis de que aquests moderats que freguen i freguen la secció de corda comencen a demanar-se si no seria millor esmerçar els seus esforços en una música més viva i sentida, en la que hi poguessin abocar tota la seva passió, i que no impliqués la renúncia de l’autorealització, benvinguts al club.

Llegeixo, escolto i veig en els mitjans un munt de coses respecte de ETA i “el Estado de Derecho”, de com de difícil és demanar perdó en aquest país, i una munió més de coses confuses per a mi, estic desorientat …, soc una anomalia?.

Hi ha coses i actituds que no acabo d’entendre, en primer lloc per exemple, els que s’entossudeixen en dir i proclamar que ETA son uns criminals comuns, i ja està, o que son fanàtics i ja està.

Que son fanàtics i assassins sí que ho entenc, però també tenia entès que aquesta criminalitat paranoica havia sorgit com a resposta del manllevament i negació unilateral per part de l’Estat espanyol dels drets col·lectius del poble euskar com a subjecte polític de Dret.
Per què si be és cert que aquesta banda assassina des de un fanatisme compulsiu, que potser no és menys cert que l’Estat espanyol es nega a reconèixer a Euskal Herria com a subjecte polític de Dret?, com a Nació?, d’una manera malaltissa i miserable?, que no presumeixen de ser demòcrates?.

Estic desorientat…

Aquest és el cas de Catalunya, que tampoc és part contractant de res, que tampoc te cap reconeixement de l’Estat espanyol com a subjecte polític de Dret en tant que Nació.

Ara ja fa unes quantes setmanes que us vaig donant la tabarra amb el rotllo de la jurisprudència espanyola, però és que amics, aquest és un tema cabdal.

Que en el futur immediat a l’Estat espanyol la batalla es lliurarà a l’entorn de la validesa de la Constitución Española està cantat. Que els espanyols s’aferraran a la sagrada Constitución com a un clau roent també.

Molts mitjans de comunicació lloen la temprança d’en Rajoy, la seva contenció la seva resistència a la pulsió de la caverna mediàtica, però jo estic desorientat, per què ja ha dit que no hi ha res a negociar amb ETA. Això no és greu en tant que era d’esperar però les seves declaracions, com les seves intencions, van més enllà.

“”permanecer “todos juntos y con la ley y el Estado de Derecho”. “Eso es lo que hay que hacer en el futuro y así ganaremos definitivamente la batalla”””.

Està prou clar que els nacionalistes espanyols, tant de dretes com d’esquerres, apel·len al “llei”, a la legalitat immanent de la Constitución Española, que és la pedra angular del “Estado de Derecho”. Però la qüestió és que La Constitución Española és un nyap jurídic des de el punt de vista democràtic.

Però no és per això que estic desorientat, no, això ho tinc clar, pel que estic desorientat és per què en els mitjans de comunicació catalans, o a Catalunya, hi ha un corifeu de gent que planteja no aquest afer fonamental de tot l’entrellat polític de l’Estat espanyol, sinó que atia la qüestió del “perdó” com a pedra de toc i desllorigador de tot l’afer.
Apel·len, en hores de màxima audiència, a la compassió i a la responsabilitat ètica dels assassins. Això sí que em desorienta, per què practiquen un reduccionisme barroer, per què, per a la mateixa raó, que no hauria de demanar-nos perdó l’Estat Español per a mantenir-nos conculcats els nostres drets nacionals d’autodeterminació?. Anys i panys!!!!
Estic desorientat …, o soc una anomalia?.

La senyora Gabancho demana que no es barregi el dret d’autodeterminació amb el terrorisme, d’acord, son dues qüestions separades, però senyora Gabancho, son dues qüestions diferents que estan en relació directa. Fa ja alguns anys, parlant amb un nacionalista espanyol en una festivitat familiar, se’m va ocórrer dir-li que jo sabia com acabar amb el terrorisme d’ETA, em va demanar com, li vaig contestar que fàcil fàcil fàcil, admetre l’exercici del dret d’autodeterminació a Euskal Herria, es va posar com una moto, “si hombre le vamos dando a todo el mundo lo que quiera…”, ep!, alerta!, “les vamos dando”, la sobirania és seva, alerta!.

Si hi ha algun aliat de la manca de civilització és la ignorància, però és que la ignorància es nodreix de baixos impulsos emocionals. Tant debò que la compassió arribi, però que ens arribi a tots, o és que als que son com jo, que ens sentim vexats per a la violència del neo colonialisme som una anomalia?.

Estic desorientat, i és que no acabo d’entendre el cinisme dels que condemnen als tibetans dolentots malfactors i assassins però que callen la política violenta de dominació i sotmetiment xinesa.

El lehendakari nacionalista espanyol Patxi Lòpez vessava llàgrimes per als seus companys assassinats, és comprensible, però no te cap compassió pel poble euskar, no els hi respecte el seu dret a ésser el que vulguin ésser a casa seva.

Catalunya fa temps que és víctima d’una pulsió paranoica que la te tenallada en una cura sobredimensionada de lo políticament correcte. La prioritat de “la opinió pública” catalana no és esbrinar “la veritat”, sinó és demostrar que som “bons” i comprensius amb els altres, la prioritat és que “els altres” no ens puguin acusar de res innoble. No tenim autocrèdit, vivim del subsidi emocional.

Quan l’anomalia és la norma el cinisme i la ignorància treballen per a la esclavitud servil dels innocents.

Espanya entrarà ben aviat en una crisi total, cal que sense voler-li mal a ningú no ens deixem portar pera les seves emocions, i ens orientem en les nostres, que son de justícia i mereixen tot el respecte, sobre tot el nostre.