Aquest dies i després de l’eufòria de la manifestació, que tots van viure el passat onze de setembre, no hi ha dia que no em trobi al mur del Facebook, dos o tres causes noves, tals com “CATALUNYA Network – Creem la xarxa de CATALUNYA“, “Marató per la Independència“, “Vols que Catalunya sigui el pròxim estat d’Europa“, etcètera, etcètera, etcètera. Moltes d’elles  relacionades amb la independència de Catalunya i entorn al desig d’arribar a ser un nou estat europeu.

Entenc tota la bona voluntat dels qui ho inicien i el primer impuls és afegir-m’hi de cap i col·laborar en fer-ne difusió. També en n’hi d’altres que són interessants i res tenen a veure directament amb la independència. Però ha arribat un punt en què em pregunto no estarem esmerçant massa d’esforç pels fruits que en podem treure? No seria millor dirigir totes les energies en una sola causa i en un sol lema? Llegir-ne més »

Avui és un gran dia per a nosaltres, avui farem realitat la nostre unitat nacional expressada de forma manifesta, explícita.

Cada any, a Catalunya l’onze de setembre, a banda dels cerimonials institucionalitzats, s’hi celebra per la tarda una manifestació per reivindicar els nostres drets col·lectius polítics per a menar-nos amb independència d’interessos aliens. “Independència” és la forma sintètica de l’emancipació política que reclamen i que només es pot realitzar mitjançant un Estat Sobirà.

Aquesta flama ha estat mantinguda viva principalment per a les esquerres, però de fa uns anys cada vegada ha estat més i més transversal, fins a arribar al dia d’avui, en que l’Assemblea Nacional Catalana ha convocat a tot el poble, de manera transversal, per tal de posar fi a una dependència ignominiosa i perversa que posa, ara ja de manera imminent, la nostre viabilitat com a País en risc d’esdevenir residual i fins i tot anacrònic, convertint Catalunya en un territori alienat socialment i econòmicament empobrit, Catalunya una entelèquia sense cap més realitat que uns ítems enciclopèdics referits a uns temps pretèrits.

Aquest moviment dels catalans ha arribat a una magnitud que ja cap força parcial, cap partit polític, pot ignorar com fins ara.
Els polítics i els seus partits han de posicionar-se, no els queda cap més remei, “si no pots amb la competència, uneix-t’hi”, la qüestió per a ells, els partits polítics, no és tan sols no quedar-ne al marge, si no treure’n algun rèdit polític, capitalitzar el moviment d’alguna manera, tots els que hi van, fins i tot els d’última hora, volen capitalitzar el moviment per a la seva causa parcial tot i que sembla que tots signarien un manifest que digués més o menys: ”Aquesta manifestació és un acte d’afirmació en protesta pel maltractament que els catalans rebem de l’Estat espanyol”.

Però catalans, no passeu pena per què aquests que volen pescar al descuit en aigües braves no tenen gaire res a fer, per què sí que aquesta manifestació és un acte d’afirmació, però, si alguna “protesta” conté, és en contra de la nostre classe política per què els catalans ja no volem protestar més pel maltracta que l’Estat espanyol ens té, mai més, per què intentar concitar als espanyols a una entesa, comprensió o negociació és el que hem fet duran 35 anys, i aquest camí està completament exhaurit, i cap polític català pot tenir, amb legitimitat moral, la pretensió de retenir-nos en una via morta que és de circumval·lació i vassallatge a Espanya.

Catalans!, ha arribat la nostre hora, la nostre realització és en les nostres mans.
En aquest moment de procés hem de deixar de mirar enrere, mirar enrere és protestar a l’Estat espanyol tal com pretenen alguns rapinyaires d’última hora pagats de si mateixos, per què no volem ésser estàtues de sal, volem lliurar-nos a un futur fecund de llibertat i progrés, per això hem de caminar cap a endavant amb la mirada llarga i el peu segur, sense retrets, sense rancúnies, sense recança.

Aquesta tarda estarem junts realitzant el nostre somni, caminarem junts realitzant la democràcia, realitzant el nostre Estat, realitzant el nostre Futur.

Visca Catalunya Lliure i Sobirana!!*!!

Visca La Pàtria!!*!!

Agosaradament Vallfosca.

Jo crec que Francesc Homs es va equivocar dient que Cristóbal Montoro es comportava com un “macarra”, els nervis el van perdre, la paraula en català és macarró, però tampoc era una bona definició del ministre, ja que un macarró és aquell que viu d’una dona prostituïda. O no es va equivocar perquè potser considera que Catalunya es prostitueix per pagar a Montoro. Evidentment Montoro significaria aquí l’executor d’una acció que correspon a Espanya. La qüestió és si Catalunya es prostitueix.

Una qüestió que es transcendent. He mirat la definició més adient per la paraula prostituir. En aquest cas la que seria d’aplicació és: Envilir (alguna cosa) fent-la servir d’una manera indigna, especialment amb afany de lucre. Prostituir un escriptor la seva ploma. Jutges que havien prostituït la justícia. Probablement hauríem de veure si s’envileix Catalunya fent-la servir amb afany de lucre. Jo diria que envilir-la no, fer-la servir amb afany de lucre sí. Envilir-la no, tret que els gestors del país, o part d’ells facin accions vils. No crec que sigui el cas.

Montoro un macarró? no, penso que no. Faig una consideració diferent. Homs reflecteix la seva impotència, la impotència del Govern, la impotència de la Catalunya oficial. Montoro, castís, diu “si ho vols, passes per l’adreçador. No hi tens res a fer, decideixo jo, obeeixes o et fots”. Té la paella pel mànec. Això indigna Homs, com ens indigna a tots, però així estan les coses. La Catalunya legal, legalitat espanyola, no se’n pot sortir. Artur Mas, empipat, també ho ha reconegut. Catalunya està en un vaixell que s’enfonsa, Espanya, i per salvar els seus ens traurà la sang. Espanya és més viable sense cap autonomia, això ho sap tothom. De totes formes, Espanya és una ruïna perquè les seves accions són les dels incompetents. Ja es veu com gràcies a què els seus governants són uns bocamolls, malgrat el rescat i la intervenció, la prima de risc creix. No han entès que l’economia té un component psicològic i quan un no és capaç de ser creïble ningú hi confia. Qui creu que la política espanyola pot generar riquesa? No cal perdre el temps en intentar respondre.

Francesc Homs va fer una exclamació de desemparament. Trist, però així és. El Govern no es veu amb cor de fer-hi res.

El País Valencià ja ha caigut. Arruïnat s’ha postrat davant Montoro. Els seus governants han estat durant anys tan rucs que no han volgut fer front comú amb Catalunya. Ha estat dirigida per una brigada de lluços emmirallats amb la capitalitat madrilenya i acomplexats per Barcelona, volien ser la platja de Madrid. Així els hi ha anat.

Era el camí millor, anar junts, finalment som els més damnificats per l’espoli. Ara ja és més complicat. No ha calgut allò de “Cautivo y desarmado…”. Ara és: “rendit i arruïnat el poble valencià renuncia a la seva autonomia…”. Si no ens espavilem, seguirem nosaltres (veure El govern català valorarà la possibilitat de recórrer al fons de liquiditat com ha fet el País Valencià, que el Govern digui missa si vol però això és intervenció). Som l’últim reducte. Euskadi no és un problema, els bascos ja viuen relativament bé amb el concert.

Espero que Mas reaccioni. Si ho fa, tindrem problemes, però sempre menors que viure en un estat en descomposició.

Benvolguts amic,

Introdueixo aquest anunci, amb molt de gust, a demanda d’una amiga lectora d’aquest bloc. Avui no em toca posar-hi res, però la causa s’ho mereix.

———————————————————————–

Companys i companyes,

Dissabte 30 de juny, a la ciutat de Lleida, ens posarem en Marxa cap a la Independència!

Des de les terres de ponent, donarem el tret de sortida a centenars d’actes organitzats per les Assemblees territorials, comarcals i sectorials amb l’objectiu de fer arribar el projecte de l’ANC a tots els racons del país.

La Marxa és la primera gran acció del nostre full de ruta, cal aprofitar-la al màxim per a seguir construint la majoria social favorable a la independència i per a convocar tot el país a concentrar-se multitudinàriament a Barcelona el proper 11 de setembre. Ben aviat hem de poder celebrar una nova Diada Nacional: la del Dia de la Independència.

A Lleida, ens concentrarem als Camps Elisis, a les 7 de la tarda, des d’on arrencarà una marxa a peu fins la Seu Vella on ens acompanyaran moltes de les cares conegudes del país per llegir el manifest de la Marxa. També comptarem amb les actuacions musicals del grup valencià Al Tall, dels osonencs Bonobos i la col·laboració de la lleidatana, Meritxell Gené.

Cal arrencar la Marxa amb bon peu, i no hi ha millor manera de fer-ho que celebrant junts l’acte d’inici amb qui la farà possible: Assemblees Territorials, comarcals, sectorials, socis i sòcies.

Per tal que el desplaçament a Lleida sigui en si mateix un acte de la Marxa, s’estan organitzant diverses caravanes de vehicles per a assistir-hi:

- des de Perpinyà: AP-7 – Eix Transversal

- des de Barcelona: A-2

- des de Tarragona: AP-2

- des de València i Amposta: AP-7 i C-12

- des de Pirineus occidentals: C-13

Us animem a participar d’aquestes caravanes posant-vos en contacte amb l’Assemblea Territorial del vostre municipi o zona on us informaran de la possibilitat d’organitzar autocars. La setmana vinent també informarem dels itineraris de les caravanes, horaris i punts de confluència per tal que els qui viatgin amb vehicle particular s’hi puguin afegir.

Us recomanem que estigueu pendents de la web de l’Assemblea on aquests dies anirem actualitzant tota la informació referent a La Marxa.

Feu córrer aquest missatge i convideu a tothom a l’esdeveniment des de Facebook!

El campanar de la Seu Vella toca a sometent, dissabte 30 de juny, tots i totes a Lleida!

PD: Per poder dur a terme l’acte, necessitem voluntaris que col·laborin en les tasques de servei d’ordre, servei de barra, marxandatge i backstage. Podeu apuntar-vos escrivint a l’adreça: voluntaris@assemblea.cat, indicant quina tasca preferiu i la vostra disponibilitat: hi haurà una convocatòria de voluntaris a les 11 del matí i una altra a les 5h de la tarda. Moltes gràcies!

Sortosament s’acosten les eleccions a la presidència francesa, diumenge és la primera volta, i segons les enquestes guanyarà Hollande. És curiós adonar-se que per a nosaltres té molta més importància real el resultat de les eleccions del país veí del nord que les del país veí de l’oest. És curiós perquè a la pràctica estem sotmesos a les lleis del país de l’oest. Resulta però que el més important en un país, a banda de la identitat, és l’economia i el país del nord és algú a Europa mentre que el país de l’oest està sota les ordres del matrimoni dels alemanys amb el país del nord.

Quan el president del país del nord planti cara a la senyora Merkel algunes coses canviaran i segur que no per anar pitjor. El nostre problema és que als ximplets que governen el país de l’oest els costarà fer les coses que la nova situació derivada del canvi de govern al país del nord els hi permetria.

Són realitats? No de moment desigs avalats per les enquestes. Ara esperem que en poc temps això sigui una realitat.

Mentre els pobres catalans estem dominats pel govern ximplet i amb un Govern que no pot fer més que exclamar-se. Ara els Telenotícies són avorridíssims perquè només són una llista de queixes a la política que plantegen els ximplets, i que també provoquen queixes dels partits catalans que no donen suport al Govern perquè fan l’únic que pot fer: obeir als ximplets, els de l’estat del mata-elefants.

Escoltava el que deien del consell de ministres, les retallades. La veritat és que tret del desequilibri amb el preu de les matrícules i les beques, la resta m’han semblats mesures molt coherents amb la situació econòmica. Si no hi ha ingressos, alguna cosa s’ha de reduir. Sempre es pot acomiadar gent, etc. No pretenc parlar de les mesures, pretenc fer notar que el problema està en els ingressos. Diuen alguns, ingressar dels grans capitals, quin riure, caldria canviar tantes coses per atrapar-los! Tanmateix, ni així farien créixer la economia perquè la manca d’idees és notable. Encara recordo el Pla E, que parlava fins i tot d’R+D. R+D dedicat a fer voreres, la innovació en les voreres és un dels temes que surt contínuament las fòrums de Harvard sobre innovació. Que es pot esperar quan un tria una sabata per dirigir un estat? No he vist, però, en el nou govern espanyol cap mesura destinada a millorar realment la productivitat. La reforma laboral, calia però no exactament així.

Què penso?, que cal fer net. El model ha de canviar d’una forma absoluta. És possible canviar el model productiu? Jo crec que sí, és possible facilitar la creació d’empreses, però a les declaracions polítiques espanyoles només he sentit un anunci sobre el tema: farem… Els “farem” són els elements centrals de la política del país de l’oest, sempre futur però mai present. Ells només fan servir l’”hem” per referir-se als cops de destral a l’estat del benestar i a la capacitat adquisitiva. Com és que el país del nord no té els problemes que té el país de l’oest tot i prendre’ns els diners. Alguns diran que allà no tenen comunitats autònomes. Bé, podria ser. Tanmateix, que tenen de millor els alemanys que són federals? Cal acceptar que són més intel·ligents? Sembla que no deu ser això. La intel·ligència està distribuïda a l’atzar. Altres coses menys. Els cartaginesos van fer feina perquè van ajudar-los els elefants, els espanyols no poden perquè ja no tenen l’amistat d’aquet noble animal, dels pocs que és capaç de reconèixer la seva imatge en un mirall. El problema és que els espanyols cremen sempre els vaixells, model Hernan Cortés, i no es deixen mai camins d’escapament. Toreros.

Tenim alguna solució els catalans? Si, es clar. La sortida d’Espanya. El problema és que cada dia que passa el que ens quedarà quan marxem serà menys, els ciutadans estaran pitjor i costarà més redreçar la nostra economia. Amb els milers de milions que ens prenen no estaríem tan malament, però refer-nos del dany d’aquest anys no és alguna cosa que es pugui fer en dos dies.

Us faré una proposta. Recordo que quan jo era petit em van fer realitzar uns rituals religiosos abans de la primera comunió que renovava les promeses del baptisme i em feien dir una cosa que en la meva memòria sona com: jo renuncio a Satanàs, a les seves pompes i les seves obres i prometo servir a Jesucrist per sempre més. De tant repetir-ho se m’ha quedat

Bé, doncs potser és l’hora de renunciar a Espanya i a tot el que l’acompanya i prometre servir a Catalunya per sempre més. Això sí, ens ho hem de prendre seriosament. Renunciem completament a Espanya i que ho sàpiguen. Pitjor ja no ens pot anar. Han remat els vaixells, com fan sempre i no ens deixen sortida.

Jo renuncio a Espanya…

L’Assemblea Nacional Catalana està en marxa, plenament operativa. Tenim un eina nova, transversal, finalment. Tot i que hem de veure que s’ha auto infligit una limitació cabdal, no entrarà en el terreny polític com a opció de partit.

Tractar als partits amb guant de seda és una qüestió principalíssima en aquest País, les emprenyades i animadversions personals i personalistes poden fotre enlaire anys de feina.

En aquest sentit sembla que hi ha una munió de catalanets que necessiten la missa diària, combregar diàriament amb la doctrina de la seva Fe, i sembla prou evident que la Nació és una fe menor que no pot fer nosa a la veritable Fe ideològica doctrinària. En aquestes circumstàncies que l’ANC estigui en marxa s’ha de considerar un veritable miracle.

El verdader miracle, però, és i serà que les Fes ideològiques doctrinàries no seran operatives sinó som capaços de realitzar el miracle d’aquesta fe menor que és la Nació.

En el meu entendre, en el món, en general, hi ha una crisi de representació, que es manifesta sovint amb revoltes “nacionalistes”, indigenistes, des de el Tibet fins a l’Africa equatorial, passant per Timor i Filipines.

Hi ha també en els països occidentals una crisi de creixement, econòmica, especialment en els del sud d’Europa en el Mediterrani.

Els catalans tenim la desgracia de ser víctimes de totes dues, i ni en una ni en l’altre la solució és ideològica en el sentit estricte tradicional.

Emperò, les inèrcies espitgen a la gent, i a les organitzacions que l’aplega i la mena, a un capteniment ideològic. Des de un cert punt de vista veure que tants d’esforços no arribaran a res de positiu és com contemplar un escarabat panxa enlaire fent esforços per capgirar la seva posició, és kafkià.

Del problema econòmic n’he parlat abastament, no és que l’economia hagi segrestat la política, és que els polítics han hipotecat les seves capacitats per a molt de temps, fins que el tema del deute acumulat s’hagi solucionat.

Davant del problema real hi ha la temptació de fugir amb solucions ideològiques maximalistes. El fugir, però, no és mai solució. Contestant a una proposta de capteniment ideològic davant la realitat de la crisi econòmica que vivim, vaig escriure:

Quan apel·leu als “drets” ho feu des de una actitud “determinista”, com si els drets fossin una immanència natural que creix en els arbres. Això respon, òbviament, a una mentació màgica, pseudo-religiosa, platònica. És respectable, però la realitat va per un altre banda.

El NOU model (que hi ha al final del túnel) te a veure amb un nou marc econòmic on el valor i exigència del factor mà d’obra minvarà, mentre l’exigència i el valor d’un elevat retorn en les inversions dineràries augmentarà, per què el diner serà escàs per bastant de temps, és a dir, 180 graus a l’inrevés del model AVE dels espanyols, per entendre’ns. Les festes i els drets tenen un cost altíssim que cadascú s’haurà de pagar, LLIBERTAT-RESPONSABILITAT.

Òbviament, això de que cadascú s’haurà de pagar les festes i els drets no agrada gens als defensors de la Fe de la redempció universal igualitarista, però per a modificar en positiu aquesta realitat que ve, el pitjor és paralitzar el lliure mercat, si vols defensar el matrimoni no prohibeixis el divorci, per què això mata la possibilitat d’escollir, mata el mercat. Una manera d’aturar-lo és sobrepassar el llindar d’extracció d’impostos, aquest llindar hauria de mantenir un equilibri.
De l’equilibri entre model d’Eficiència-model de Justícia (social), sobre la base del “factor humà”, en vaig parlar abastament a Una política llastimosa i obsoleta.

Catalunya te sobre tot un problema d’espoliació i manca de representació. Ambdues coses tenen solució en la realització Nacional.
Deia en un articulet en el Diari Gran del Sobiranista: “Independentisme de butxaca, independentisme de cor, bé, ambdós formen part de la realització nacional, aquesta ho abasta tot, ho integra tot. Aquest és el veritable camí de realització per què no renuncia a res”.

L’ANC marca el camí de realització Nacional que és el que ens obrirà el Futur, i per tant els partits catalans que estimen Catalunya haurien d’apaivagar ara la pulsió ideològica per tal d’exaltar la nacional i fer possible la revolució pendent del Poble Català, la Nació. Una metamorfosi política.
És parla, i s’ha parlat molt de que som una Nació, però no ho hem realitzat, encara.

Una de les coses clares que em queden després de contemplar l’estat actual de les coses, és que l’oposició ideològica no ens convé gaire, per què ens distreu molt i massa de la veritable tasca a realitzar, la Nació Catalana.

En les actuals circumstàncies el posicionament ideològic maximalista és una fugida, és una actitud kafkiana, i, és que, el no entendre qui s’és i en quina realitat es viu te molt de kafkià. Per a realitzar-nos el primer que hem de fer és tocar de peus a terra i deixar d’estar de panxa enlaire.

Agosaradament Vallfosca.

Sembla clar que el contacte amb “l’independentisme” passa molt sovint pel contacte amb els independentistes, és en aquest sentit com es pot comprovar quin pes i arrelament tenen les diferents formulacions “teòriques”.

En un aplec Decideix del meu poble, per exemple, les formulacions que s’acaben imposant son les que postulen la gent més jove que militen en partits d’esquerres. Aquests afirmen que el que hem de fer els independentistes és fer pedagogia, il•lustrar a la resta de població, i afiliar-nos als partits independentistes (?). I finalment, un dia sense data, ens trobarem que en el Parlament la independència de Catalunya caurà com a fruita madura.

Digueu-me el que us sembli més pertinent però jo hi trobo molts problemes i mancances en aquests plantejaments.

Per què haurien de fer res per a la independència els partits, si els votants independentistes els entreguem els vots per què facin polítiques “sensibleres” (dretes-esquerres) renunciant a la Independència?
La situació de submissió Nacional a Esapaña que tenim ara, ja respon a en aquests postulats d’aquesta “gent de partit” que es diuen independentistes. Els catalans estem en una reserva india dedicats a fer polítiques sensibles de dretes o d’esquerres, això fa les delícies dels nostres amos espanyols i això és així per culpa dels nostres partits polítics i dels adlàters que els professen veneració ideològica.

Per Sant Joan varem estar a Sant Joan de l’Erm, va ser deliciós. Per a un dia la gent te permís per a fer foc i la gent s’hi aplega per menjar junts a muntanya en una data senyalada amb unes arrels culturals que antecedeixen l’arització de Catalunya. Sent el nostre paradigma socioeconòmic organitzatiu de “pagès”, és lògic doncs que vivint separats, cadascú a ca seva, les nostres celebracions consisteixin en aplegar-nos, no m’estendré ara en això. A lo que vaig és a fer palès com en aquest aplec s’hi respira “país”. Ja en el ball de tarda a l’esplanada del refugi, la meva noble dama comentava que s’hi concilien la bota de muntanya amb la sandàlia i la xancleta, els grans i els xics, els de “dretes” i els “d’esquerres”. País, sí, però aquest país és dividit i esmicolat políticament en el Parlament. Aquesta fora i és la divisió més o menys normal d’un País normalitzat amb un Estat sobirà, però no en te res de normal en aquest País que està sota un duríssim règim colonitzador.

La Catalanitat que s’expressava en la clandestinitat en altres temps, ara s’expressa en la reserva india, però no en el Parlament de manera política.

En la meva opinió Catalunya no serà independent mentre no hi hagi una part majoritària de La Nació, que concernida per a la necessitat històrica, prioritzi políticament la Independència de Catalunya. Per tant, que en siguem més o menys en la reserva india no serà significatiu mentre la independència de Catalunya no sigui articulada com una fita política a prioritzar per als partits polítics en el Parlament.

Vallfosca des de la reserva india.

Avui dilluns 23 de Maig és un altre jornada per a emmarcar, la rebregada del moviment independentista en les urnes és de postal, però ja a ningú el sorprèn i tothom ho accepta amb una resignació sovint ascètica. Ara bé acceptar no vol dir necessariament entendre, comprendre, conèixer, no ni de bon tros, només fa falta veure i escoltar les cares i les declaracions que fan amb una estultícia pròpia d’una innocència que fa anys que s’afaita, els líders i militants de les principals formacions dites independentistes, per entendre que acceptar no vol dir comprendre. No entenen res, no ho han entès mai, i fa anys que s’afaiten.

Anem a pams.
A Catalunya els partits d’esquerres, tripartits, a manca de qualsevol altre recurs i coneixement que no fos el d’els “principis primers fonamentals de la FE”, això és “igualtat” i el PODER de sancionar a tothom en nom d’aquest dogma sagrat, van optar per la via més fàcil i que a més els venia com anell al dit, això és, varen buscar un creixement econòmic basat en el creixement de la demanda interna aprofitant els fluxos immigratoris massius, per a fer-ho calia un estímul fiscal, posar en circulació més diners via deute públic. Aquesta recepta econòmica havia funcionat en altres moments històrics, però en l’actualitat, en un mercat global, i per si sola, ha fracassat estrepitosament.

Aquest “programa” ha generat una despesa corrent de subsidi desproporcionada que no s’ha vist compensada per a una productivitat que pugui competir en un mercat globalitzat. Darrerament hem vist episodis de ministres espanyols fent d’agents immobiliaris a la caça de clients europeus, la bombolla immobiliària ens ha deixat unes empreses financeres plenes d’habitatges en els “actius”, actius poc convertibles, etc, amés del deute públic, també privat i descomunal.

Com deia en Joan Capri, “l’amor se’n va però ella es queda”, la productivitat se’n ha anat però el deute i la immigració es queden. Fracàs.

Bé, això ha estat així amb la complicitat d’una oposició que no ha fet cap oposició programàtica, no han badat boca, no han piulat, un silenci còmplice que els fa tant responsables com als autors materials del delicte perpetrat amb nocturnitat, engany i traïdoria. Uns i altres tenien les seves pròpies motivacions per a enganyar al personal, amb tot el cert és que la quantitat de recursos esmerçats en propaganda glorificant l’aportació dels “nouvinguts” ha estat tant monumental com demagògica.

El “personal” però, a banda del ramat que està adherit als dogmes de la FE, no és pas ruc del tot, i s’adona de que la cosa no va bé, gens bé,i respon amb la immediatesa del vot fàcil i ràpid. No és que la dreta pugi perquè sí, la dreta i les opcions social demòcrates amb tints liberals creixen perquè el “programa” de les esquerres és infumable, amés de hipòcrita, i la gent ho percep més o menys intuïtivament.

Per altre banda com haurien de respondre, si l’independentisme està absolutament desestructurat en mans de uns personatges que es comporten com a grans Kans de les planúries tribals. Aquí, justament, ERC que és el més estructurat, paga el preu d’haver estat actor de l’engany i el fracàs. Bé, si voleu que us ho digui, ERC em semblem més analfabets que no pas malintencionats, no així els PSCs, que son molt més intencionats i menys innocents encara que igual d’analfabets.

Tot i que un servidor no és massa més alfabetitzat, veure com “reflexionen” em provoca vertigen. Uns, ERC, per santa innocència, que lluny d’exculpar-los encara els acusa més per allò de “marcar paquet” si més no, i els PSCs per mala intenció malaltissa, continuen exculpant-se en “la estratègia”, no consideren de cap de les maneres que s’hagin “equivocat” i que siguin els seus programes els que han fet llufa. És lògic que no ho vulguin ni puguin reconèixer-lo, després de tants d’anys clamant i inoculant els dogmes de la FE, com ara que el capitalisme és el gran Satan, durant anys han anat erigint un univers mitològic abusiu, tant és així que en tenen prou en anunciar que ve la “dreta” per a mobilitzar als seus acòlits.

Per si l’estultícia, ignorància, i cabdillisme de l’independentisme no fos suficient, aquesta dicotomia, dreta-esquerra, induïda i peraltada per a benefici propi del sistema regionalista, contribueix a desestructurar l’independentisme en molt, i com a un poder hipnòtic te enganxats a una bona part del ramat, que demana més dosis de vacuna antifeixista com a antídot de salvació. Si bé els PPS i els PxC fan un discurs barroer que insulta la dignitat humana, no és menys cert i veritable, que l’establishment que s’autodenomina “democràtic” fa un us absolutista i demagògic en negar, per exemple, per terra mar i aire, que el fenomen de la immigració massiva sigui un problema socioeconòmic important. Aquests son els mateixos partits “democràtics” que no titllen de xenòfobs i racistes als policies nacionals i guàrdia civils que vexen als catalans que gosen parlar-los en català a Catalunya. On és S.O.S. racisme aleshores?, està clar que les diferents identitats culturals i nacionals no mereixen el mateix respecte si es tracte de identitats de societats considerades riques que si son considerades dèbils, ja se sap que la Igualtat demana “discriminació positiva” en favor del dèbil. Més doctrina de la FE.

Els ”demòcrates” fan demagògia populista, per exemple, quan per a exculpar-se i no reconèixer el fracàs del seu “programa” s’exculpen en la crisi i en el capitalisme salvatge, fan demagògia quan defugen la realitat de la espoliació de l’Estat i el vassallatge polític que reten a la Metròpoli.

Tot aquest reguitzell de pseudoarguments retòrics configuren una teranyina que te atrapada a la nostra ciutadania en un festival d’automedicació i administració de substàncies narcotitzants a gogó, amb tot però, la intuïció encara els funciona i fugen dels tripartits i dels cabdills analfabets com un gos davant una plaga de formigues. Aquí CiU te una gran responsabilitat, que és, més enllà d’evitar la mort sobtada, dir-nos a on anem. Perquè per a fer un rumb reeixit i de Futur em de renunciar a ser vassalls del espanyols, d’emprendre el camí de la Sobirania polític sense retorn,amb determinació, i amb un programa de País reeixit que més enllà de dogmes articuli un model d’eficiència econòmica capaç de suportar el model de Justícia social que tots volem.

Hores d’ara, res ens confirma o ens desmenteix que CiU estigui disposada a creuar el rubicó, per ara ens administra “refer el país”, i mentre ens vengui el “fer país” defugirà el pronunciament i el compromís, però, la economia és tossuda, i això no ho remunta ni superman mentre estiguem espoliats i sense capacitat política per decidir el nostre camí.

El camí de fracàs de CiU pot ser un “via crucis” a partir de no més enllà de any i mig, veurem de quina pasta estan fets, per la nostre banda l’Assemblea Nacional per a la Independència pot ser una oportunitat per a no repetir les mateixes pífies que ens han dut a la desfeta gairebé total, entre d’altres raons per què tothom s’hi ha d’acostar a títol individual sense aglutinar, doncs, doctrines ideològiques. Transversalitat que és consubstancial amb “Assemblea Nacional”.

Visca La Pàtria!!!!

La batalla del fons de competitivitat entre l’Estat i el govern català ha tingut un gran ressò, un ressò que va, encara, més enllà dels 1.450 milions d’euros que hi ha en disputa, perquè per damunt de tot el que està en joc, aquesta vegada més explícitament si a cas, és “qui mana”.
El Partit dels Socialistes de Catalunya, s’han afanyat a explicar-nos el perquè del seu capteniment. És prou clar, em sembla a mi, que els PSCs varen fer mans i mànigues, tot el possible i encara l’impossible, per tal que aquesta moció no s’arribés a presentar mai en el Congreso de los Diputados,i menys abans de les eleccions.
Amb tot, les seves “explicacions” no tenen material de rebuig, els seus arguments son substanciosos perquè son declaracions de principis.
En un article al diari Avui del divendres 13 de maig, titulat “El fons del fons”, en Joaquim Nadal deixa anar algunes idees capitals.
JN deixa entreveure que els de CiU cerquen l’enfrontament a la captura de rèdits electorals, o i tant, i és clar, però això és el seu problema en tot cas, perquè d’haver donat suport i votat la moció, Catalunya tindria 1.450 milions d’euros menys de dèficit, i això, tenint en compte, amés, el nivell desmesurat d’espoliació que patim, hagués estat un bàlsam, i el que és més important, s’hagués mostrat una unitat d’acció política a Catalunya davant un Estat Espanyol que ens te, i amb raó, per a vassalls.
Però les declaracions més punyents son les que tenen un caire de “avís per a navegants”.
1- “Amb la votació perduda de dimarts hi perd tothom”.
2- “El PSC aposta decididament pel catalanisme constructiu”.
D’aquestes declaracions se’n desprenen molt clarament algunes coses.
El PSC no permetrà que perdin els seus, Espanya, abans, si cal, punxarà la pilota, “tots hi perdrem”. La seva prioritat i fidelitat és clara.
“Com que sense nosaltres (PSC)no hi ha, ni hi pot haver majoria, haureu de fer les coses com a nosaltres ens complaguin”, o aquí ningú no farà res.
“Catalanisme constructiu”, d’Espanya, i dels ponts que fan possible l’aparença democràtica de convivència, convivència en que sempre i a tot hora és un dels mons el que rep bastonada i és subjugat per l’altre de manera infame.
Aquests que postulen el “catalanisme constructiu” son els que defensen a foc “La Constitución Española como marco de convivencia i garantias democraticas de todos los españoles” perquè la dita constitució, sent òbviament la “construcció” més gran del catalanisme vassall, és segons aquests apòstols el que ens ha proporcionat el període de progrés més profitós i llarg mai somniat. Sembla que el que ens trobem abocats a un futur de pobresa i ignorància generalitzada i que estiguem en un pendent que ens mena a l’extinció no els preocupa gaire, sobre tot quan ocupar-se’n demana qüestionar-se qui SOM, perquè aquests, per sobre de tot SON espanyols, hi tenen dret, però el que és èticament reprovable és que es diguin “catalanistes”, tant com que els xinesos es diguin “tibetanistes”, és pervers.
Alerta però, per què el que ens venen és que son catalans reformadors de l’Estat, entenent que ser català és una manera diferent de ser espanyol. Però dic alerta perquè això no és pas tan diferent del que diuen els de IVC, l’última proposta dels quals , ja reiterada, és proposar al Congreso de los Diputados una reforma constitucional, i és que certament son espanyols per defecte, ja que per a ells això de les identitats col•lectives en termes de nació son martingales que distreuen al personal de la veritable identitat col•lectiva, que és de classe, doncs, com que no militen en cap identitat col•lectiva que no sigui la de classe oprimida, per defecte son militants espanyolistes, això sí, reformadors.
I alerta encara, per què ara per ara, el camí de CiU és el de la reforma d’Espanya pas a pas, amb enfrontament si cal, però un camí de reforma implícita pas a pas. La qüestió és que en aquest enfrontament no poden comptar amb els PSCs ni tampoc amb els IVCs, per tant estan condemnats a perdre, esdevenint així, que l’única possibilitat de fer via, és encetar el procés de Independència emplaçant-nos fora del marc jurídic espanyol, i tirar pel dret amb una majoria “suficient”.
A la força pengen a la gent.
Catalunya serà un Estat sobirà o esdevindrà una regió espanyola amb un passat un xic singular, com tantes d’altres.
Una majoria suficient és suficient per definició, i no cal apel•lar al trencament social perquè la cohesió social a Catalunya ja està ara seriosament amenaçada i en perill, tant diria jo, que això ja no te un remei negociat entre les “parts”, perquè els catalans estem postrats i rendits en mans dels colonitzadors, i per tant no tenim res amb que negociar.
Espavileu-vos mentre teniu oportunitat, després serà tard. Tenim alguns mesos de coll, foragitem els tripartits de les institucions i apleguem-nos a l’Assemblea Nacional per a la Independència.
Seguem arran.
Visca Catalunya Lliure!!!!

Sincerament cada dia ho entenc menys. No m’agradaria fer-me pesat, però em satisfaria molt que TV3 donés una explicació del per què d’aquests silencis informatius.

Equip:"Aturem l'independentisme", l'onze titular.

El dissabte passat dia 30 d’abril, hi va haver un fet molt important en els esdeveniments d’aquest país. La CNxI però sembla que a “la nostra” no li interessa. Al final s’hauran de definir, si volen ser la nostra, o la dels amics d’en Cuní. No és lògic que havent programes dedicats a la literatura, amb la que ens està caient, tingui mitja hora del programa “Els matins”, la escriptora Maruja Torres, per parlar un altre cop del Líban i del seu enamorament pel exòtic país alhora que per publicitar nou llibre, mentre restava en silenci un fet de rabiosa actualitat, que segons com vagin les coses pot esdevindre històric. D’aquí dos-cents anys, molt probablement el llibres d’història parlaran de la Conferència Nacional per la Independència. Dubto molt que parlin, ni del programa Els matins, ni d’en Cuní i si m’apureu molt ni de la Maruja Torres, que la posaran millor en altres apartats més literaris. Si d’ençà a pocs anys, Catalunya esdevé un estat sobirà, a on coi s’amagaran personatges com en Cuní? Que es consideren professionals de la informació. Com explicaran aquest silencis? Possiblement l’explicació de tant ceguera, ens la doni l’article de l’enllaç de la foto, anomenat “La conspiració dels onze: Artur Mas participa en una reunió estratègica per aturar l’independentisme”. Suposo que per lliurar-se’n de donar explicacions i estalviar-se la vergonya, demanarà com a compensació pels serveis prestats, un plàcid retirament com a corresponsal a Washington, capital del país d’un dels seus amors. Amb amics com aquest de la foto, no haurà de patir mai gana, arribi o no la independència al nostre país. Llegir-ne més »

Avui, transcorreguda ja una setmana des de la celebració de la Conferència Nacional per la Independència i un cop publicats els documents definitius, comentaré, breument alguna impressió.

Reprodueixo el que per a mi és l’element clau. El primer acord:

1r. Recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social.

2n. Accedir a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees.

3r. Formar una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.

4t. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.

i la raó bàsica per la que tots els signants assumim un compromís, provisional, fins la celebració a la tardor de l’Assembla Nacional Catalana (ACN).

Un aspecte substancial de la Declaració Fundacional és que: Pel seu caràcter unitari i aglutinador, l’ANC no participarà, amb candidatura pròpia ni integrant-se en cap candidatura, en eleccions polítiques de qualsevol nivell.

Ahir Pere Pugès, l’ànima o una de les ànimes, del projecte,contestava a una entrevista a Tribuna.cat. En ella explicava els objectius a assolir. Segurament llegir aquesta entrevista és molt aclaridor sobre com s’ha de treballar, qui ho ha de fer i per a què.

El concepte de majoria social és essencial. Aquest concepte és el mateix que utilitza Artur Mas quan parla de la independència, però fa molt més temps que l’està fent servir de forma explícita el Moviment per la Independència. Tots dos parlen d’una majoria social per poder plantejar la pregunta en un referèndum. La diferència rau en que Artur Mas ho diu des de la cúpula de la federació de CiU i parla en nom de CiU, dels seus militants i d’accions a plantejar per la Federació, mentre que Pere Pugès parla d’aconseguir 100.000 adherits per tal d’aconseguir que els partits polítics portin el projecte d’independència o projecte referèndum en els programes. Evidentment, sense creure que això ho faran tots els partits que viuen i treballen a Catalunya (sembla que això els fa catalans encara que no ho siguin). No els cito però ja us podeu imaginar quins són els partits objectiu, és a dir aquells que poden incorporar aquestes propostes al seu programa i els que no. Naturalment convençut que si aquesta majoria social s’aconsegueix, els partits que incorporin aquestes propostes seran majoria en el Parlament de Catalunya.

El plantejament no està gens allunyat del que fa Alex Salmond a Escòcia, que per cert ha assolit la majoria absoluta. La diferència és que allà els, diem, dominants, són anglesos i aquí són castellans o assimilats. L’ADN democràtic d’uns i altres és diferent.

Segurament el plantejament és acadèmicament correcte, és el màxim denominador comú del que la esperada majoria social assumiria si l’objectiu és d’aglutinar masses. No tinc cap dubte que el plantejament “referèndum” té més seguidors en el conjunt de Catalunya que la proposta “independència proclamada des del Parlament”.

Per tant, tot i que no és el meu plantejament, assumeixo que és estratègicament millor per aconseguir majories. L’inconvenient és que en el molt hipotètic cas que l’Estat espanyol autoritzés el referèndum, el poder de l’Estat podria actuar amb totes les seves eines, que en són moltes, per aconseguir que els independentistes perdéssim, cosa que no passaria si el referèndum fos patrocinat per l’ONU després d’una independència declarada pel nostre Parlament.

En tot cas, si el compromís dels partits fos el que marca el punt 3 suara esmentat, la conseqüència seria la de la proclamació de la independència pels nostres diputats, perquè l’Estat denegaria, sens dubte, el referèndum.

Conseqüentment, el plantejament aprovat dissabte ens porta al mateix lloc però pot ser eficaç per aconseguir una majoria social amb més facilitat.

Malgrat haver utilitzat “facilitat”, no se m’escapa que la tasca que tenim per davant és enorme. Segur que tots no estarem d’acord amb el 100% del que diu la Declaració Fundacional o amb el Full de Ruta, però segur que ho estem en una cosa, Catalunya ha d’esdevenir Estat. Si fem la feina ben feta, com a Assemblea Nacional Catalana, donarem un pas de gegant.

Per tot això, no ho dubteu, adheriu-vos i feu per tal que altres s’hi adhereixin. Cal quantitat i qualitat.

Dilluns m’hi poso, poc perquè estic en mala època, molta feina extra, però començarem a fer alguna cosa.

Com he comentat algun altra cop, la nostra feina no és fer independentistes, és aconseguir que els que senten que independents viuríem millor, creguin que la independència és possible. ÉS el repte. Avui mateix podem llegir un exemple significatiu d’això que dic.

Podeu llegir: Sobre la independència, Pujol ha dit que la majoria de l’opinió pública catalana no hi està a favor, “però si que està irritada respecte a Espanya”. El dirigent convergent ha admès que Catalunya “probablement no serà independent, però és molt difícil per Espanya tirar endavant sense ella”.

Jo no sé si la majoria de l’opinió pública catalana està a favor o no, però si estic ben segur que la majoria pensa: “probablement no serà independent”.

Aquesta és la gran tasca. Endavant amics.