Sembla clar que el contacte amb “l’independentisme” passa molt sovint pel contacte amb els independentistes, és en aquest sentit com es pot comprovar quin pes i arrelament tenen les diferents formulacions “teòriques”.

En un aplec Decideix del meu poble, per exemple, les formulacions que s’acaben imposant son les que postulen la gent més jove que militen en partits d’esquerres. Aquests afirmen que el que hem de fer els independentistes és fer pedagogia, il•lustrar a la resta de població, i afiliar-nos als partits independentistes (?). I finalment, un dia sense data, ens trobarem que en el Parlament la independència de Catalunya caurà com a fruita madura.

Digueu-me el que us sembli més pertinent però jo hi trobo molts problemes i mancances en aquests plantejaments.

Per què haurien de fer res per a la independència els partits, si els votants independentistes els entreguem els vots per què facin polítiques “sensibleres” (dretes-esquerres) renunciant a la Independència?
La situació de submissió Nacional a Esapaña que tenim ara, ja respon a en aquests postulats d’aquesta “gent de partit” que es diuen independentistes. Els catalans estem en una reserva india dedicats a fer polítiques sensibles de dretes o d’esquerres, això fa les delícies dels nostres amos espanyols i això és així per culpa dels nostres partits polítics i dels adlàters que els professen veneració ideològica.

Per Sant Joan varem estar a Sant Joan de l’Erm, va ser deliciós. Per a un dia la gent te permís per a fer foc i la gent s’hi aplega per menjar junts a muntanya en una data senyalada amb unes arrels culturals que antecedeixen l’arització de Catalunya. Sent el nostre paradigma socioeconòmic organitzatiu de “pagès”, és lògic doncs que vivint separats, cadascú a ca seva, les nostres celebracions consisteixin en aplegar-nos, no m’estendré ara en això. A lo que vaig és a fer palès com en aquest aplec s’hi respira “país”. Ja en el ball de tarda a l’esplanada del refugi, la meva noble dama comentava que s’hi concilien la bota de muntanya amb la sandàlia i la xancleta, els grans i els xics, els de “dretes” i els “d’esquerres”. País, sí, però aquest país és dividit i esmicolat políticament en el Parlament. Aquesta fora i és la divisió més o menys normal d’un País normalitzat amb un Estat sobirà, però no en te res de normal en aquest País que està sota un duríssim règim colonitzador.

La Catalanitat que s’expressava en la clandestinitat en altres temps, ara s’expressa en la reserva india, però no en el Parlament de manera política.

En la meva opinió Catalunya no serà independent mentre no hi hagi una part majoritària de La Nació, que concernida per a la necessitat històrica, prioritzi políticament la Independència de Catalunya. Per tant, que en siguem més o menys en la reserva india no serà significatiu mentre la independència de Catalunya no sigui articulada com una fita política a prioritzar per als partits polítics en el Parlament.

Vallfosca des de la reserva india.

Avui dilluns 23 de Maig és un altre jornada per a emmarcar, la rebregada del moviment independentista en les urnes és de postal, però ja a ningú el sorprèn i tothom ho accepta amb una resignació sovint ascètica. Ara bé acceptar no vol dir necessariament entendre, comprendre, conèixer, no ni de bon tros, només fa falta veure i escoltar les cares i les declaracions que fan amb una estultícia pròpia d’una innocència que fa anys que s’afaita, els líders i militants de les principals formacions dites independentistes, per entendre que acceptar no vol dir comprendre. No entenen res, no ho han entès mai, i fa anys que s’afaiten.

Anem a pams.
A Catalunya els partits d’esquerres, tripartits, a manca de qualsevol altre recurs i coneixement que no fos el d’els “principis primers fonamentals de la FE”, això és “igualtat” i el PODER de sancionar a tothom en nom d’aquest dogma sagrat, van optar per la via més fàcil i que a més els venia com anell al dit, això és, varen buscar un creixement econòmic basat en el creixement de la demanda interna aprofitant els fluxos immigratoris massius, per a fer-ho calia un estímul fiscal, posar en circulació més diners via deute públic. Aquesta recepta econòmica havia funcionat en altres moments històrics, però en l’actualitat, en un mercat global, i per si sola, ha fracassat estrepitosament.

Aquest “programa” ha generat una despesa corrent de subsidi desproporcionada que no s’ha vist compensada per a una productivitat que pugui competir en un mercat globalitzat. Darrerament hem vist episodis de ministres espanyols fent d’agents immobiliaris a la caça de clients europeus, la bombolla immobiliària ens ha deixat unes empreses financeres plenes d’habitatges en els “actius”, actius poc convertibles, etc, amés del deute públic, també privat i descomunal.

Com deia en Joan Capri, “l’amor se’n va però ella es queda”, la productivitat se’n ha anat però el deute i la immigració es queden. Fracàs.

Bé, això ha estat així amb la complicitat d’una oposició que no ha fet cap oposició programàtica, no han badat boca, no han piulat, un silenci còmplice que els fa tant responsables com als autors materials del delicte perpetrat amb nocturnitat, engany i traïdoria. Uns i altres tenien les seves pròpies motivacions per a enganyar al personal, amb tot el cert és que la quantitat de recursos esmerçats en propaganda glorificant l’aportació dels “nouvinguts” ha estat tant monumental com demagògica.

El “personal” però, a banda del ramat que està adherit als dogmes de la FE, no és pas ruc del tot, i s’adona de que la cosa no va bé, gens bé,i respon amb la immediatesa del vot fàcil i ràpid. No és que la dreta pugi perquè sí, la dreta i les opcions social demòcrates amb tints liberals creixen perquè el “programa” de les esquerres és infumable, amés de hipòcrita, i la gent ho percep més o menys intuïtivament.

Per altre banda com haurien de respondre, si l’independentisme està absolutament desestructurat en mans de uns personatges que es comporten com a grans Kans de les planúries tribals. Aquí, justament, ERC que és el més estructurat, paga el preu d’haver estat actor de l’engany i el fracàs. Bé, si voleu que us ho digui, ERC em semblem més analfabets que no pas malintencionats, no així els PSCs, que son molt més intencionats i menys innocents encara que igual d’analfabets.

Tot i que un servidor no és massa més alfabetitzat, veure com “reflexionen” em provoca vertigen. Uns, ERC, per santa innocència, que lluny d’exculpar-los encara els acusa més per allò de “marcar paquet” si més no, i els PSCs per mala intenció malaltissa, continuen exculpant-se en “la estratègia”, no consideren de cap de les maneres que s’hagin “equivocat” i que siguin els seus programes els que han fet llufa. És lògic que no ho vulguin ni puguin reconèixer-lo, després de tants d’anys clamant i inoculant els dogmes de la FE, com ara que el capitalisme és el gran Satan, durant anys han anat erigint un univers mitològic abusiu, tant és així que en tenen prou en anunciar que ve la “dreta” per a mobilitzar als seus acòlits.

Per si l’estultícia, ignorància, i cabdillisme de l’independentisme no fos suficient, aquesta dicotomia, dreta-esquerra, induïda i peraltada per a benefici propi del sistema regionalista, contribueix a desestructurar l’independentisme en molt, i com a un poder hipnòtic te enganxats a una bona part del ramat, que demana més dosis de vacuna antifeixista com a antídot de salvació. Si bé els PPS i els PxC fan un discurs barroer que insulta la dignitat humana, no és menys cert i veritable, que l’establishment que s’autodenomina “democràtic” fa un us absolutista i demagògic en negar, per exemple, per terra mar i aire, que el fenomen de la immigració massiva sigui un problema socioeconòmic important. Aquests son els mateixos partits “democràtics” que no titllen de xenòfobs i racistes als policies nacionals i guàrdia civils que vexen als catalans que gosen parlar-los en català a Catalunya. On és S.O.S. racisme aleshores?, està clar que les diferents identitats culturals i nacionals no mereixen el mateix respecte si es tracte de identitats de societats considerades riques que si son considerades dèbils, ja se sap que la Igualtat demana “discriminació positiva” en favor del dèbil. Més doctrina de la FE.

Els ”demòcrates” fan demagògia populista, per exemple, quan per a exculpar-se i no reconèixer el fracàs del seu “programa” s’exculpen en la crisi i en el capitalisme salvatge, fan demagògia quan defugen la realitat de la espoliació de l’Estat i el vassallatge polític que reten a la Metròpoli.

Tot aquest reguitzell de pseudoarguments retòrics configuren una teranyina que te atrapada a la nostra ciutadania en un festival d’automedicació i administració de substàncies narcotitzants a gogó, amb tot però, la intuïció encara els funciona i fugen dels tripartits i dels cabdills analfabets com un gos davant una plaga de formigues. Aquí CiU te una gran responsabilitat, que és, més enllà d’evitar la mort sobtada, dir-nos a on anem. Perquè per a fer un rumb reeixit i de Futur em de renunciar a ser vassalls del espanyols, d’emprendre el camí de la Sobirania polític sense retorn,amb determinació, i amb un programa de País reeixit que més enllà de dogmes articuli un model d’eficiència econòmica capaç de suportar el model de Justícia social que tots volem.

Hores d’ara, res ens confirma o ens desmenteix que CiU estigui disposada a creuar el rubicó, per ara ens administra “refer el país”, i mentre ens vengui el “fer país” defugirà el pronunciament i el compromís, però, la economia és tossuda, i això no ho remunta ni superman mentre estiguem espoliats i sense capacitat política per decidir el nostre camí.

El camí de fracàs de CiU pot ser un “via crucis” a partir de no més enllà de any i mig, veurem de quina pasta estan fets, per la nostre banda l’Assemblea Nacional per a la Independència pot ser una oportunitat per a no repetir les mateixes pífies que ens han dut a la desfeta gairebé total, entre d’altres raons per què tothom s’hi ha d’acostar a títol individual sense aglutinar, doncs, doctrines ideològiques. Transversalitat que és consubstancial amb “Assemblea Nacional”.

Visca La Pàtria!!!!

La batalla del fons de competitivitat entre l’Estat i el govern català ha tingut un gran ressò, un ressò que va, encara, més enllà dels 1.450 milions d’euros que hi ha en disputa, perquè per damunt de tot el que està en joc, aquesta vegada més explícitament si a cas, és “qui mana”.
El Partit dels Socialistes de Catalunya, s’han afanyat a explicar-nos el perquè del seu capteniment. És prou clar, em sembla a mi, que els PSCs varen fer mans i mànigues, tot el possible i encara l’impossible, per tal que aquesta moció no s’arribés a presentar mai en el Congreso de los Diputados,i menys abans de les eleccions.
Amb tot, les seves “explicacions” no tenen material de rebuig, els seus arguments son substanciosos perquè son declaracions de principis.
En un article al diari Avui del divendres 13 de maig, titulat “El fons del fons”, en Joaquim Nadal deixa anar algunes idees capitals.
JN deixa entreveure que els de CiU cerquen l’enfrontament a la captura de rèdits electorals, o i tant, i és clar, però això és el seu problema en tot cas, perquè d’haver donat suport i votat la moció, Catalunya tindria 1.450 milions d’euros menys de dèficit, i això, tenint en compte, amés, el nivell desmesurat d’espoliació que patim, hagués estat un bàlsam, i el que és més important, s’hagués mostrat una unitat d’acció política a Catalunya davant un Estat Espanyol que ens te, i amb raó, per a vassalls.
Però les declaracions més punyents son les que tenen un caire de “avís per a navegants”.
1- “Amb la votació perduda de dimarts hi perd tothom”.
2- “El PSC aposta decididament pel catalanisme constructiu”.
D’aquestes declaracions se’n desprenen molt clarament algunes coses.
El PSC no permetrà que perdin els seus, Espanya, abans, si cal, punxarà la pilota, “tots hi perdrem”. La seva prioritat i fidelitat és clara.
“Com que sense nosaltres (PSC)no hi ha, ni hi pot haver majoria, haureu de fer les coses com a nosaltres ens complaguin”, o aquí ningú no farà res.
“Catalanisme constructiu”, d’Espanya, i dels ponts que fan possible l’aparença democràtica de convivència, convivència en que sempre i a tot hora és un dels mons el que rep bastonada i és subjugat per l’altre de manera infame.
Aquests que postulen el “catalanisme constructiu” son els que defensen a foc “La Constitución Española como marco de convivencia i garantias democraticas de todos los españoles” perquè la dita constitució, sent òbviament la “construcció” més gran del catalanisme vassall, és segons aquests apòstols el que ens ha proporcionat el període de progrés més profitós i llarg mai somniat. Sembla que el que ens trobem abocats a un futur de pobresa i ignorància generalitzada i que estiguem en un pendent que ens mena a l’extinció no els preocupa gaire, sobre tot quan ocupar-se’n demana qüestionar-se qui SOM, perquè aquests, per sobre de tot SON espanyols, hi tenen dret, però el que és èticament reprovable és que es diguin “catalanistes”, tant com que els xinesos es diguin “tibetanistes”, és pervers.
Alerta però, per què el que ens venen és que son catalans reformadors de l’Estat, entenent que ser català és una manera diferent de ser espanyol. Però dic alerta perquè això no és pas tan diferent del que diuen els de IVC, l’última proposta dels quals , ja reiterada, és proposar al Congreso de los Diputados una reforma constitucional, i és que certament son espanyols per defecte, ja que per a ells això de les identitats col•lectives en termes de nació son martingales que distreuen al personal de la veritable identitat col•lectiva, que és de classe, doncs, com que no militen en cap identitat col•lectiva que no sigui la de classe oprimida, per defecte son militants espanyolistes, això sí, reformadors.
I alerta encara, per què ara per ara, el camí de CiU és el de la reforma d’Espanya pas a pas, amb enfrontament si cal, però un camí de reforma implícita pas a pas. La qüestió és que en aquest enfrontament no poden comptar amb els PSCs ni tampoc amb els IVCs, per tant estan condemnats a perdre, esdevenint així, que l’única possibilitat de fer via, és encetar el procés de Independència emplaçant-nos fora del marc jurídic espanyol, i tirar pel dret amb una majoria “suficient”.
A la força pengen a la gent.
Catalunya serà un Estat sobirà o esdevindrà una regió espanyola amb un passat un xic singular, com tantes d’altres.
Una majoria suficient és suficient per definició, i no cal apel•lar al trencament social perquè la cohesió social a Catalunya ja està ara seriosament amenaçada i en perill, tant diria jo, que això ja no te un remei negociat entre les “parts”, perquè els catalans estem postrats i rendits en mans dels colonitzadors, i per tant no tenim res amb que negociar.
Espavileu-vos mentre teniu oportunitat, després serà tard. Tenim alguns mesos de coll, foragitem els tripartits de les institucions i apleguem-nos a l’Assemblea Nacional per a la Independència.
Seguem arran.
Visca Catalunya Lliure!!!!

Sincerament cada dia ho entenc menys. No m’agradaria fer-me pesat, però em satisfaria molt que TV3 donés una explicació del per què d’aquests silencis informatius.

Equip:"Aturem l'independentisme", l'onze titular.

El dissabte passat dia 30 d’abril, hi va haver un fet molt important en els esdeveniments d’aquest país. La CNxI però sembla que a “la nostra” no li interessa. Al final s’hauran de definir, si volen ser la nostra, o la dels amics d’en Cuní. No és lògic que havent programes dedicats a la literatura, amb la que ens està caient, tingui mitja hora del programa “Els matins”, la escriptora Maruja Torres, per parlar un altre cop del Líban i del seu enamorament pel exòtic país alhora que per publicitar nou llibre, mentre restava en silenci un fet de rabiosa actualitat, que segons com vagin les coses pot esdevindre històric. D’aquí dos-cents anys, molt probablement el llibres d’història parlaran de la Conferència Nacional per la Independència. Dubto molt que parlin, ni del programa Els matins, ni d’en Cuní i si m’apureu molt ni de la Maruja Torres, que la posaran millor en altres apartats més literaris. Si d’ençà a pocs anys, Catalunya esdevé un estat sobirà, a on coi s’amagaran personatges com en Cuní? Que es consideren professionals de la informació. Com explicaran aquest silencis? Possiblement l’explicació de tant ceguera, ens la doni l’article de l’enllaç de la foto, anomenat “La conspiració dels onze: Artur Mas participa en una reunió estratègica per aturar l’independentisme”. Suposo que per lliurar-se’n de donar explicacions i estalviar-se la vergonya, demanarà com a compensació pels serveis prestats, un plàcid retirament com a corresponsal a Washington, capital del país d’un dels seus amors. Amb amics com aquest de la foto, no haurà de patir mai gana, arribi o no la independència al nostre país. Llegir-ne més »

Avui, transcorreguda ja una setmana des de la celebració de la Conferència Nacional per la Independència i un cop publicats els documents definitius, comentaré, breument alguna impressió.

Reprodueixo el que per a mi és l’element clau. El primer acord:

1r. Recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social.

2n. Accedir a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees.

3r. Formar una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.

4t. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.

i la raó bàsica per la que tots els signants assumim un compromís, provisional, fins la celebració a la tardor de l’Assembla Nacional Catalana (ACN).

Un aspecte substancial de la Declaració Fundacional és que: Pel seu caràcter unitari i aglutinador, l’ANC no participarà, amb candidatura pròpia ni integrant-se en cap candidatura, en eleccions polítiques de qualsevol nivell.

Ahir Pere Pugès, l’ànima o una de les ànimes, del projecte,contestava a una entrevista a Tribuna.cat. En ella explicava els objectius a assolir. Segurament llegir aquesta entrevista és molt aclaridor sobre com s’ha de treballar, qui ho ha de fer i per a què.

El concepte de majoria social és essencial. Aquest concepte és el mateix que utilitza Artur Mas quan parla de la independència, però fa molt més temps que l’està fent servir de forma explícita el Moviment per la Independència. Tots dos parlen d’una majoria social per poder plantejar la pregunta en un referèndum. La diferència rau en que Artur Mas ho diu des de la cúpula de la federació de CiU i parla en nom de CiU, dels seus militants i d’accions a plantejar per la Federació, mentre que Pere Pugès parla d’aconseguir 100.000 adherits per tal d’aconseguir que els partits polítics portin el projecte d’independència o projecte referèndum en els programes. Evidentment, sense creure que això ho faran tots els partits que viuen i treballen a Catalunya (sembla que això els fa catalans encara que no ho siguin). No els cito però ja us podeu imaginar quins són els partits objectiu, és a dir aquells que poden incorporar aquestes propostes al seu programa i els que no. Naturalment convençut que si aquesta majoria social s’aconsegueix, els partits que incorporin aquestes propostes seran majoria en el Parlament de Catalunya.

El plantejament no està gens allunyat del que fa Alex Salmond a Escòcia, que per cert ha assolit la majoria absoluta. La diferència és que allà els, diem, dominants, són anglesos i aquí són castellans o assimilats. L’ADN democràtic d’uns i altres és diferent.

Segurament el plantejament és acadèmicament correcte, és el màxim denominador comú del que la esperada majoria social assumiria si l’objectiu és d’aglutinar masses. No tinc cap dubte que el plantejament “referèndum” té més seguidors en el conjunt de Catalunya que la proposta “independència proclamada des del Parlament”.

Per tant, tot i que no és el meu plantejament, assumeixo que és estratègicament millor per aconseguir majories. L’inconvenient és que en el molt hipotètic cas que l’Estat espanyol autoritzés el referèndum, el poder de l’Estat podria actuar amb totes les seves eines, que en són moltes, per aconseguir que els independentistes perdéssim, cosa que no passaria si el referèndum fos patrocinat per l’ONU després d’una independència declarada pel nostre Parlament.

En tot cas, si el compromís dels partits fos el que marca el punt 3 suara esmentat, la conseqüència seria la de la proclamació de la independència pels nostres diputats, perquè l’Estat denegaria, sens dubte, el referèndum.

Conseqüentment, el plantejament aprovat dissabte ens porta al mateix lloc però pot ser eficaç per aconseguir una majoria social amb més facilitat.

Malgrat haver utilitzat “facilitat”, no se m’escapa que la tasca que tenim per davant és enorme. Segur que tots no estarem d’acord amb el 100% del que diu la Declaració Fundacional o amb el Full de Ruta, però segur que ho estem en una cosa, Catalunya ha d’esdevenir Estat. Si fem la feina ben feta, com a Assemblea Nacional Catalana, donarem un pas de gegant.

Per tot això, no ho dubteu, adheriu-vos i feu per tal que altres s’hi adhereixin. Cal quantitat i qualitat.

Dilluns m’hi poso, poc perquè estic en mala època, molta feina extra, però començarem a fer alguna cosa.

Com he comentat algun altra cop, la nostra feina no és fer independentistes, és aconseguir que els que senten que independents viuríem millor, creguin que la independència és possible. ÉS el repte. Avui mateix podem llegir un exemple significatiu d’això que dic.

Podeu llegir: Sobre la independència, Pujol ha dit que la majoria de l’opinió pública catalana no hi està a favor, “però si que està irritada respecte a Espanya”. El dirigent convergent ha admès que Catalunya “probablement no serà independent, però és molt difícil per Espanya tirar endavant sense ella”.

Jo no sé si la majoria de l’opinió pública catalana està a favor o no, però si estic ben segur que la majoria pensa: “probablement no serà independent”.

Aquesta és la gran tasca. Endavant amics.