Res, que els catalans i catalanes som animals anellats, com aquelles aus migratòries que els zoòlegs i etòlegs anellen per a fer-ne un seguiment de control, som espanyols tan sí com no, i ho som per la força. Votar en una consulta per a saber si no volem ésser espanyols o no? Això és il·legal !!, a on anirem a parar, però si l’amo Estat espanyol no ens ha na dat permís!!, que ens hem begut l’enteniment?…, tot s’ha de fer amb el consentiment de l’amo!!…, no som, els catalans, i per extensió Catalunya, un ens històric jurídic i polític de dret, no som una persona, som un agregat al corpus orgànic espanyol, tanmateix, miri vostè si els socialistes en son de bones persones que diu que ens duran a l’altar per a dir “sí vull” i esdevenir així conjugues d’una federació…, quan d’amor!!!, això no és dominació en absolut, és amor, lleialtat, democràcia, solidaritat, igualtat, col·laboració, entesa, modernitat i civilització.

A veure si ens entenem…, pel que fa a mi, que un altre persona retri culte a Orió alfa centaure em sembla respectable, vull dir que no trobo cap raó per sancionar-ho, ara bé, si aquesta persona em planteja el emigrar a Orió com a una alternativa realitzable de vida, aleshores ja em comença a tocar el que no sona, i si amés m’explica que entre els dos farem una nau espacial i m’ho planteja com la alternativa de vida plausible que amb diferència és la que més em convé, aleshores ja comença a ofendre’m, ja m’està insultant.

Per començar, resulta que jo no vull anar a Orió, i per acabar-ho d’adobar no hi ha la tecnologia suficient per a realitzar l’empresa.

Que algú em proposi anar a l’altar per a dir “si vull” sense reconeixem com a una persona emancipada amb el “lliure albir” sencer, és un acte de cinisme superlatiu, de cinisme i de depravació immoral.

Tot aquest capteniment aplega als Durans, Camachos, Navarros i Herreras…, amb diferents intensitats i estratègies. Podem pensar que IVC és més coherent, però fet i fet, qualsevol que postuli “L’Estat Espanyol Federal” com a una alternativa real, és a dir, realitzable, hauria de tenir la decència de dir-nos si en aquest nou ordre Catalunya recaptaria i disposaria de tota la renda que genera, si tindríem sobirania fiscal, si podríem escollir quina llengua ens vehicula i és oficial, si quan anem a Espanya serem atesos en les instàncies públiques en català, si podrem fer convenis polítics o comercials amb qui ens convingui, etc.
Òbviament res de tot això poden dir-nos, per què senzillament tot això és irrealitzable, i encara més, si tot això fos realitzable per què carai ens hauríem de federar amb Espanya?, no té sentit, amb uns acords comercials específics va que xuta. Amb tot, els espanyols no han badat boca.

Els federalistes a Catalunya son uns estafadors vulgars, uns falsificadors, però es poden permetre el luxe de perpetrar els seus plans públicament. També diuen que el govern no fa res en relació a l’atur, però ells no tenen cap programa socioeconòmic mínimament creïble, per què pressupostar una despesa in-assumible no es pot considerar seriós.

De fet el que els motoritza és el dogma de l’(auto)odi a la identitat cultural. El dogma diu que els éssers humans, i per extensió els nínxols demogràfics, som un full en blanc, ens redueixen a un magma primigeni destinat a ésser modelat pels apòstols de l’igualitarisme redemptor…, s’ha de ser cretí …, doncs això. El seu programa no és que sigui “constructivista” si no que és plenament “creacionista”, un insult a la humanitat i a la civilització.

La Independència de Catalunya és una revolució interclassista per a la Llibertat, per què la construcció del nostre futur ens concerneix a “nosaltres”, i aquest nosaltres aplega a tothom que s’hi senti concernit.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

En èpoques dures de canvis veritables els demagogs sorgeixen com a bolets de sota les pedres, els més espavilats operen gregàriament, com els voltors. La part del ramat menys informada i més desinformada son una presa potencial que desferma les pulsions més primàries d’aquests predadors demagogs que pretenen aplegar les víctimes per a vendre’ls-hi aigua a la bora del riu.

El senyor Navarro proclama als quatre vents que cada dia hi ha més federalistes, emperò el que els ciutadans de Catalunya podem veure és que personatges amb notorietat pública que havien nodrit les tesis federalistes, com els senyors Ferran Requejo o el senyor Carles Viver Pi i Sunyer que amés son un referent ètic d’honradesa i coherència, ara estan clarament escorats per a la via sobiranista. Tanmateix el que em resulta més xocant és que els socialistes d’allà on visc que he pogut conèixer son cent per cent nacionalistes espanyols, colonitzadors entusiastes.

En els discursos que nodreixen la dialèctica de la relació entre Espanya i Catalunya no hi falta mai la consideració de que “no es pot parlar de que Espanya ens maltracta, o és l’enemic, per què els estaments governamentals i institucionals espanyols no representen la pluralitat de la societat espanyola”, caram!, a les hores com és que a Espanya cap veu, absolutament cap, articulada en alguna organització social, política o civil, s’alça per defensar el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur?…

El senyor Navarro i els botiflers que l’acompanyen son espanyolistes de cap a peus, i el seu interès és restar vots independentistes introduint una nova pregunta/resposta en una consulta eventual, son els quintacolumnistes que treballen per a l’Estat espanyol des de “el catalanisme”.
Crec que el senyor Navarro, de la mateixa manera que el senyor Herrera i senyora Camats, si fossin honrats, haurien de convocar una manifestació en favor de l’Espanya federal, fins hi tot podrien comptar amb la presència del senyor Duran…
El senyor Navarro té la gosadia de parlar de “garantir la convivència”. A mi em ressona a un harmònic de l’amenaça del senyor Aznar, “antes de que se rompa España se romperá Catalunya”. Certamen en Pla tenia raó, el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.

IVC estan en favor de l’avortament del procés de independència, i més si en poden treure alguns vots per a la seva causa messiànica, que per a descomptat és molt més important que no pas la independència de Catalunya, que com tothom sap només serviria als interessos de les classes opressores i bla bla bla bla…, si hagués de ser així seria millor estar sotmesos a les classes opressores espanyoles per què això ens permetria governar l’autonomia a Catalunya, oi?.

L’obsolescència dels federalisme a Espanya és tan manifesta que el sols fet de plantejar-ne l’opció és una burla a la ciutadania. El cinisme polític hauria d’estar penalitzat pels votants però la por i la ignorància l’adoben, i els rapinyaires en treuen profit a càrrec del progrés civilitzador de les societats.

Visca Catalunya Lliure!!!!

“Enredo”.

Algú se’n recorda de la serie televisiva d’humor “Soap“? Fa anys era retransmesa per TVE amb el nom d’”Enredo”. Doncs un embolic semblant s’ha produït en la política catalana, que si no fos per real i estrambòtic, a l’estil de “la escopeta nacional” d’en Berlanga, faria inclús més riure.

Resumint, l’embolic en l’intercanvi de cromos i cadires, va ser més o menys així… En Narcís Serra, qui era en aquells moments el president del mateix museu, no dimiteix fins que no sap que el seu nebot és proposat oficialment com a nou director. Deixant així, pas a presidir el MANC a en Roca Junyent – qui seria qui presidiria el consell per l’elecció del nou director – reconegut convergent, del mateix color que el govern del que en forma part el conseller Mascorell, encarregat de proposar al nebot del Narcís, al “Pepe” Serra, que no “Pep”, per ser-ne el candidat recomanat.

Quina casualitat, no? Au va, que no hi ha gent al món i càrrecs, per regalar amb més dissimul. Però quan s’ha perdut el mínim de vergonya exigible, passen aquestes coses. Llegir-ne més »

La política és un marc relacional, i ja se sap que en aquest terreny els números no son absoluts, més aviat son relatius. Tres mil euros, posem per cas, no és el mateix que me’ls deguis tu a mi que jo a tu, de teves a meves hi va una enorme diferència, no?.

L’alcalde de Barcelona, senyor Trias, s’ha despenjat amb unes declaracions impresentables, sobre tot per partidistes, el sentit més ampli.

Diu que la pressió de l’ascens de l’independentisme pot generar un gran perill, que posi en risc la cohesió social, fracturant-la.

Es veu que, segons ell, els catalans ens hem de deixar espoliar i aculturar, hem de pagar puntualment els delmes a Espanya, i hem de parlar espanyol per força sempre que així se’ns exigeixi, i ho hem de fer a Catalunya!, també hem de deixar que els espanyols administrin els nostres impostos sense badar boca, i els hem d’entregar la nostre representativitat, i ho hem de fer per tal que els colons espanyolistes no s’emprenyin, nosaltres hem d’acotar el cap sense sentir-nos agredits ni agreujats.

Cal dir que el que passa per ésser ”convivència”, a vegades pot ésser tant sols una “conlleváncia” larvada de violència colonitzadora, una “convivència” pacífica només aparentment per la falta de violència física. A Catalunya sovint s’ha confós una cosa amb l’altre. Només ens cal mirar el que està succeint a Balears per entendre bé de que parlem.

La qüestió és que cada dia que passa més catalans, a Catalunya, estem més farts d’haver de renunciar al que SOM i al nostre futur com a Nació, i és per força d’aquesta renuncia implícita que se’ns exigeix cada dia, que la fractura social és ja un fet irreversible en les actuals circumstàncies de colonització en les que vivim.

Les declaracions del senyor Trias son greus per què el que diu implícitament és que hem de retrocedir en favor dels nacionalistes espanyols, encara que no ho vulgui reconèixer, els fets son certs, ha pres partit per a donar corda als espanyolistes, encara que només sigui per evitar-los el que no l’importa causar-nos a nosaltres, els catalans, recordem-ho, a CATALUNYA!!!!.

En els pròxims mesos veurem com i en quin sentit es modulen els resultats de les enquestes, 75% en favor de “la clau i la caixa”, 51% independència.

Un axioma clàssic en democràcia diu que “no es pot governar en contra la majoria social”. Es fa molt estrany haver de recordar-ho a CiU que sempre, sembla, ho han tingut ben present.
El senyor Xavier Trias, alcalde de Barcelona ciutat, ocupa un càrrec molt important, ja cal que s’arremangui i es posi les piles per què la majoria social a Catalunya transita ràpidament cap a la Independència nacional, i no quedaria gens bonic ni gens democràtic que l’alcalde del cap i cassal del país es dediqués a tirar aigua al vi i ha prendre actituds en contra aquesta nova majoria.

A Catalunya hi ha fractura social, i la causa és el colonialisme espanyol. A sobre d’ésser colonitzats els paguem la festa, “la feria”, ja n’hi ha prou, si volen “feria” que se la paguin.
A Catalunya només hi ha, actualment, una obligació lingüística, i és parlar espanyol, i és que de teves a meves hi ha tot un món, oi?, així que no em vinguin amb “fractures socials”.

Visca Catalunya Lliure!!!!.

El que està succeint aquests dies és extremadament il·lustratiu, l’establishment polític espanyol en el govern escull amb cura les paraules per tal de definir “la realitat”, no importa que “la resta del món” en digui rescat, “línia de crèdit pel sector financer”, i “antes rota que doblá”.

Aquesta actitud, per part del governament espanyol, és una constant històrica. “Xoc de trens?”, i a qui li preocupa això?, potser internament sí que els preocupa, però de portes en fora res de res, “impassible el ademán”, ja s’apartaran …, els únics espanyols preocupats per a evitar un “xoc de trens” son gent com en Duran i Lleida, més espanyolista que els espanyols de l’ altiplà.

L’any 2.011 l’estat espanyol ha incomplert els pressupostos, com cada any si fa o no fa, a La Rioja han invertit el 108’26% del que havien pressupostat, a Madrid 111’65%, a Aragó 120’28%, i a Catalunya, atenció: el 35’53% del que s’havia pressupostat, bé, i què?, qui mana mana, i els catalanets a retallar-se els ous, per què senzillament no tenen el que han de tenir per a encarar una resposta incondicionada que els redimeixi del seu esclavatge d’una vegada per a totes.

Els espanyols no gosen amb els europeus, fan el posat i prou, per què saben que el tren no arribaria ni a arrencar, però amb els catalanes és tot un altre cosa, els espanyols tenen Catalunya intervinguda políticament, mediàticament i econòmicament, tot amanit amb una forta pressió sociocultural que ens mena a actituds defensives de renuncia.

A Catalunya els organismes polítics i mediàtics del “catalanisme regionalista quintacolumnista” està posant la maquinaria a ple rendiment, treballen a preu fet nit i dia per tal de fer impossible bastir un tren català, amb un “concert econòmic” com a locomotora, cap a la Sobirania nacional. La seva missió és avortar el projecte, que naixi mort.

CiU te poc marge, després de l’estiu saber qui som els que volem la Sobirania, presentar la proposta a l’Estat i l’any vinent actuar. Més enllà del 2.013 ni CiU ni ningú podrà ja vendre’ns que volen fer una truita sense trencar els ous.

Espanya ja va ésser rescatada, mig d’amagatotis, quan el Banc Central Europeu va comprar deute sobirà espanyol, es va guanyar temps. Ara s’ha rescatat el sistema financer amb l’aval de l’Estat, més temps. La qüestió és que si no hi ha una represa del creixement, a Europa, Espanya per si sola no te capacitat de créixer gaire, no suficientment com per a garantir tot el que deu, ara també el deute privat com avalador del sistema bancari.

Tant sí fa fallida com si se’n surt, però, els que veritablement rescatarem Espanya serem Catalunya, els catalanets som un ramat, a mans d’uns pastorets botiflers, que es pot munyir més i més sense límit per què senzillament Catalunya ha renunciat a l’emancipació. A l’espera de “la revolta (política) del ramat”, la culpa és tota nostre, per votar el que votem, aquesta és la “grandesa” de la Democràcia.

Els catalans no estem sols, bé, sabem que a Catalunya hi ha gent provinent d’altres indrets, però hi ha també individus d’aparença catalana que son portadors d’una llavor aliena, una llavor espanyolitzadora. Ens volen fer creure, i sovint ho aconsegueixen, que son catalans, parlen la nostre llengua i fins i tot molts duen cognoms ben catalans, però treballen per als espanyols.

Han ocupat llocs d’influència notable i es tracten de tu a tu amb els catalans. Aquest és el cas del Parlament de Catalunya, on aquesta gent, com gairebé tothom, també mena partits polítics amb sigles acabades amb una “C” de Catalunya, reben diners dels impostos públics i diuen lluitar pel bé de Catalunya, sempre en defensa dels ciutadans més dèbils. De la defensa del dèbil, sigui de justícia o no, n’han fet “la doctrina de la FE”, així doncs, tant aquells que no coincideixen ni amb el seu criteri de justícia com els que discrepen dels seus mètodes procedimentals per tal d’assolir un millor estadi socioeconòmic queden automàticament estigmatitzats per a l’ombra de la sospita de pertànyer a les forces del Mal.
Bona part del ramat, sense referencies culturals properes, punyents i clares s’entreguen al culte d’aquesta església que els promet la “vida eterna” en forma de paradís terrenal.

Les seves intencions i propòsits, però, son eliminar tot allò que es pugui oposar a la redempció que ens ofereixen amablement mitjançant la nova FE. El principal impediment és el nostre fort, encara, sentit de pertinença a la nostre identitat cultural i al nostre País, que ens aplega en una resposta universalment diferencia com a Nació amb pretensions de validesa.

És per aquest motiu que desenvolupen un discurs que, com els espanyols, blasma el “nacionalisme”, què, segons ells, és una eina usada per a les classes dominadores en contra de les classes dominades, i és això mateix que explica com hi ha una facció d’aquesta església de la FE, que en sentir-se un xic més concernida per aquesta pertinença identitària cultural i per raó del seu amor sincer a allò que son, pretén la unió sacramental del “nacionalisme” amb la doctrina de la FE, “Catalunya serà social(iste) o no serà”, per tal de poder fer la seva revolució platònica sense sentiment de culpa i traïció a allò que son, tot i que sempre s’esforcen en advertir i deixar clar que el “nacionalisme” és un essencialisme no ideològic sospitós d’atemptar en contra la igualtat i la justícia redistributiva, cosa que és en si mateixa pecaminosa, seguint fil per randa l’estigmatització del guió de la doctrina de la FE.
Per aquesta secta, la “nació” és subsidiària de la doctrina de la FE.

Tot això explica en bona part com els catalans estem fortament des-vertebrats.

Al final, la qüestió és ben simple, allò que representa el Parlament de Catalunya és subjecte de Dret Polític, o no?. Això hauria d’ésser fonamental, de fet ho és, i és de fet, per què els catalans no som subjecte de Dret Polític que patim les plagues de l’aculturació, espoliació i dissolució que ens mena a la misèria vital de la nostre ànima. I un Poble sense ànima no és res, i no hi ha “doctrina” ni Fe que el salvin.

Ara mateix en el Parlament de Catalunya hi ha 83 representants ( 62 CiU, 10 ERC, 10 IVC, 1 DC) que anirien fins al final en la defensa d’un model de sobirania fiscal en que Catalunya administrés tots els recursos que genera, 83 de 135, si el PSC s’hi afegís en serien 111, en front de 21 (PP i CD’s, tenint en compta que SxI no està per a la feina de reformar l’autonomisme espanyol).
Per què el PSC no s’hi avé?.
El PSC diu que és catalanista, diu que és democràtic, però no es vol aplegar amb la majoria, per què?. Doncs per què no vol deixar de subvencionar als espanyols amb els diners de tots els catalans. Sent això així és prou clar i manifest que per al PSC el subjecte de Dret que mena el Parlament és i ha de continuar essent el “pueblo espanyol”.

Aquests regionalistes quintacolumnistes apel·len constantment als “drets” i a les polítiques socials, demagògicament, per tal de boicotejar qualsevol possibilitat de resposta en clau de sobirania nacional en el si del Parlament. Son els actors del “sabotatge des de dins”. Juntament amb el PP son la pinça necessària per tal de bloquejar el Parlament i sotmetre’l a la voluntat del Congreso de los Diputados.

Definitivament no estem sols, son entre nosaltres amb la missió d’extingir-nos.

Anem bé cirerer, ara aquests mimadets de la policia “nacional” catalana, els més ben pagats de la península ibèrica, reivindiquen les seves reclamacions salarials deixant de parlar en català i passant a parlar la “lengua del imperio”… collonut!! i en Felip Puig i en Artur Mas que hi diuen a això? Res de res!! Home! Son reivindicacions sindicals! i a que es manifestin cantant el “Y Viva España” I portant la bandera espanyola? Home!! és que la bandera espanyola és un signe constitucional! I el “Y Viva España” es una cançoneta simpàtica cantada pel “culé” d’en Manolo Escobar i ja se sap que si s’és culé moltes coses es perdonen.. oi que si?.

En un país “normal” i democràtic la policia fa això i se’ls cau el pel, hi ha una investigació, es depuren responsabilitats i més d’un va al carrer de pet! Aquí res de res, aquí a empassar-se els gripaus espanyolistes i a fer bona cara, encara que aquests gripaus els generi la ben pagada “policia autonòmica” perquè aquests senyors no son res més que això: una mini-policia autonòmica, això si més ben pagada que la realment “nacional”, nacional espanyola es clar, però aquí s’han de tapar les coses i si no tenim una policia veritablement nacional al menys els pagarem més bé que ningú.

Es vergonyós el sistema de selecció d’aquest cos de policia on el sentiment nacional i de pàtria no es requereix, una policia professionalitzada en diuen! No, una policia desnacionalitzada! això és el que tenim. Ja em direu en quin país la policia es manifesta amb una bandera que no sigui la pròpia? En quin país la policia protesta parlant un idioma no propi? En quin país si això succeís, perquè es impensable pensar que pogués succeir, els comandaments polítics no prendrien mesures molt dures cap als que protagonitzessin aquests fets? En cap! Això ens demostra que Catalunya no és un país i els seus governants no tenen cap interès en que ho sigui, tans sols intenten que ho sembli, però ho fan tan malament que desseguida se’ls hi veuen les vergonyes.

Ja sé que no tots els mossos hi estaven d’acord i per tant és injust posar-los a tots dins el mateix sac, però aquests mateixos van reconèixer que els feia vergonya compartir ofici i benefici amb aquests “elements” , el que em temo jo és que els “elements siguin més que els altres, doncs es molt difícil veure una parella de mossos parlant en català entre ells quan van tan tranquils pel carrer, jo encara no ho he vist i mira que hi he posat interès, però res!. I a les comissaries? “oyeee, esa impresora ya va? Noo, espera que estoy sacando unos documentos! Ahh vale, m’espero” I anar fent.

M’agradaria veure dos funcionaris catalans a qualsevol comissaria de los Madriles o de Salamanca parlant en català entre ells i mentre tant el ciutadà espanyol que va a fer la denuncia escoltant-los sense moure ni un múscul!. O a França, o a Itàlia, o a Alemanya, impossible!!.

Aquest és el país que ens estan construint mentre nosaltres, que ens diem independentistes, els seguim votant.

Visca la Pàtria! Si ens en queda alguna!

El nostre benvolgut President el Molt Honorable Artur Mas ha volgut defensar la bondat de les seves retallades i per fer-ho no ha dubtat ni un segon en intentar carregar-se la possibilitat d’un procés d’independència de Catalunya, no només donant arguments absurds propis de partits de tall espanyolista radical com UpyD y Ciudadanos contemplant la possibilitat que Catalunya no entrés a la UE i fos una independència con la de Estats Units d’Amèrica, ridícula no només la comparació sinó la dels personatges que la fan, perquè aquesta comparació no és innocent, aquesta comparació porta implícita dins d’ella el deixar entendre que si ens separem d’Espanya podríem no entrar en la U.E cosa totalment falsa i dirigida als timorats com argument explícit en alguns casos, i en aquest cas implícit, per tal que es replantegin la possibilitat de la independència.

Segon argument absurd: comparar-nos amb Grècia, Portugal, Irlanda o inclús Itàlia. Si Catalunya fos independent de la rèmora de la sangonera Espanyola encara estaríem en una situació econòmica molt millor que la d’aquests països, i evidentment que ens caldria complir amb les normes comunitàries, però no ens costaria sang, suor i llàgrimes com ara. I perquè ? Doncs perquè no tindríem a la sangonera espanyola que mantenir, que sembla que li tinguem que explicar tot al senyor Mas. No es que el Molt Honorable Mas estigui desinformat, no, es que ens ven la seva pel·lícula: La pel·lícula regionalista!. Perquè no ens compara amb Alemanya, França o Suïssa? Malgrat seríem molt mes petits en dimensions que Alemanya i França tampoc som comparables a Itàlia que te quasi deu vegades mes població que nosaltres o Grècia que quasi ens dobla.

A Afegit: “Hi ha una alternativa? Sí, però no en el context que ens movem de la Zona Euro” Mentida!! afegeixo jo, hi ha l’alternativa que ell ens amaga en totes aquestes excuses peregrines: Hi ha l’alternativa de deixar Espanya a la seva sort i sortir-nos-en. Que no seria fàcil? Evidentment que no! Peró seria possible, i ara encara hi som a temps, si ens deixem empobrir mes llavors si que hauríem de complir uns requisits per poder continuar a la UE que potser ens serien difícils d’assolir, però això només passaria per una cosa: perquè ens hauríem deixat empobrir per Espanya, per la nostra deixadesa, porugueria i gracies a personatges com el senyor Mas que amaguen la veritat.

I encara segueix amb el seu discurs regionalista: “I hi ha una altra alternativa que és endeutar-se més. Gastem més i endeutem-nos més. I la pregunta que faig als que proposen això és: qui ens deixarà els diners? Si fins i tot complint les normes hi ha dificultats perquè et deixin els diners si no ho fas, encara més”. En això és en l’únic que te raó, però te raó si es contempla com a única solució continuar dins Espanya.

Per continuar enriquint Espanya i salvar-la cal que Catalunya faci un esforç sobrehumà doncs una població de sis milions ha de salvar a una de quaranta-set, no és ben bé així doncs el País Basc i Madrit no generen massa dèficit, podríem dir que pràcticament s’autofinancien doncs no es cert que Madrit generi riquesa per a Espanya ja que el que aporta es veu compensat pel que rep en concepte de capitalitat. Tampoc generen dèficit i si son contribuents a l’estat les C.A de Balears i València, tota la resta en més o en menys mamen de la mamella E$panyola a la qual, com he dit, només contribueixen en forma neta Balears, Catalunya i València.

Senyor Mas: No hi han diners a les arques de la Generalitat de Catalunya perquè no recaptem nosaltres els impostos i se’ls apoderen els e$panyols amb la seva complicitat i mentre tant aquí fent mans i mànigues per que ells puguin seguir gaudint dels beneficis que els paguem nosaltres amb el nostre esforç que ens manlleven. Aquesta és l’única veritat.

Quan algú inicia un projecte que té en ment es considera condició indispensable la viabilitat d’aquest, així com la credibilitat dels actors que hi intervindran, altra cosa no seria un projecte sinó un absurd o una enganyifa, depenent si l’enganyat és un mateix o són els demés, quedaria una tercera opció que seria l’auto engany aquest només és possible en estúpids o en situacions psicològiques dependents emocionalment d’altri.

Vet-ho ací que els polítics que fins avui havien cregut, defensat i col·laborat en un projecte que ens deien era el millor i l’únic viable per a Catalunya ara ens diuen que aquest projecte ha fracassat. Ha fracassat? No senyors, no; el projecte no ha fracassat, el projecte mai va existir com a tal doncs no complia les premisses essencials d’un projecte seriós: no era viable per que una part dels actors indispensables a participar no eren de fiar, i no ho eren senzillament perquè ells no hi creien en aquest projecte i no hi han cregut mai, i no és que ens enganyessin, que mai ho van fer, era tan sols que ens entretenien buscant les millors condicions per a ells. I això es fa en les guerres, però també en les negociacions, cada part busca allò que més l’afavoreix en aquestes i posposa, si cal, l’enfrontament al moment més beneficiós per a ell. Per tant no cal que busquin més excuses de ploramiques dient que ens han enganyat o ens han traït, que son dolents, malvats i calculadors; res d’això, senzillament han fet el seu joc, i ara que tenen (o creuen tenir) tots els trumfos a la seva mà, ara ens acollen en la negociació; és el procediment lògic, el que calia esperar d’ells sabent la seva psicologia.

Per tant que no ens parlin de fracàs aquells que han fet tot el possible per que el projecte fracassi, reforçant una espanya castellanista que mai va fer un pas enrere, jo encara recordo les negociacions en l’elaboració de la “sagrada Constitución” i recordo com el malaguanyat Xirinachs s’estavellava una i altra vegada contra la pared Nacional Escanyola, sense rebre l’ajut dels senadors “catalans”, i sabeu o recordeu un dels qui més s’hi oposava? Doncs en Josep Benet, el capitost de “L’Entesa dels catalans” grup senatorial català majoritari. Mai van voler negociar en ell les seves esmenes, mai van voler debatre les seves suggerències, el grup senatorial d’esquerres “Entesa dels catalans” li va fer front, els demès li van fer el buit. És massa radical deien, i potser en alguns aspectes si que ho era pel moment que vivíem, però això no ens pot fer oblidar la tebior dels altres mentre les esmenes d’en Fraga s’anaven aprovant una per una al Congreso de los Diputados. Aquestes actituds catalanes son les que han convençut als espanyols que la guerra política amb els catalans la tenen guanyada, doncs l’altra ja fa anys que la van guanyar.

O sia que només tenen la culpa del que ens passa els espanyols? Doncs no senyors, mirin, aquí n’hi ha molts de culpables, culpables que ara només somiquen i miren cap una altra banda dient-nos com de dolentots en son aquests espanyols. Potser el senyor Mas no en tingui cap culpa doncs era massa jove i no recordo si en aquell moment ja militava a CDC o no, però el seu partit si que en te molta part de la culpa, molta, i ell n’és hereu d’això. Quan s’accepta una herència es fa amb totes les conseqüències, els bens i els dèbits i no en pots defugir. També en son culpables el partit que s’anomena PSC i llavors era PSC-PSOE (un nom molt més apropiat) i els hereus, també, del PSUC. Tots aquests van col·laborar amb l’estat espanyol a donar-li carta de credibilitat democràtica europea i mundial cosa que sense Catalunya mai hagués assolit. Calia en aquell moment haver marcat el fet diferencial català amb força i rotunditat sense acceptar el “cafè para todos” hereu edulcorat de la LOAPA fracassada. A uns polítics consistents se’ls pot enganyar un cop mai dos, ni molt menys centenars, cada dia.

Per tant, que des d’aquest organisme que en denominen Generalitat i que a la veritable i original Diputació del General de Catalunya li faria caure la cara de vergonya en veure com s’havia adulterat el seu real sentit i poder, que no ens diguin ara que “el projecte ha fracassat”, no senyors, el projecte va ser una miserable pèrdua de temps, energies i il·lusions que vostès han malbaratat tots aquests anys dilatant allò que podria haver sigut viable si no s’haguessin limitat a ser una simple i vergonyant gestoria de Madrit a Catalunya. No els hi caurà pas la cara de vergonya? Quin polític que es preciï prefereix com diuen a València “ser cua de lleó abans que cap de rató” Quina poca ànsia nacional! Quina poca ambició de país!!. No pot fracassar allò que mai va existir!.

Visca la Pàtria

Ens ha deixat un referent, ha marxat com va viure sense fer soroll però amb dignitat, amb ferma senzillesa, un home bo i un patriota de cap a peus; ja no el tenim entre nosaltres en persona, però el seu exemple, la seva fermesa i el seu patriotisme ens il·luminarà per sempre. Ens ha deixat un llegat als que ens quedem aquí, un llegat que cal no malbaratar, un llegat que cal fer arribar a tothom. Un llegat de valentia, de fugir d’allò “políticament correcte” per acabar en el “correcte políticament”, un llegat d’honestedat humana i política, de valentia en la defensa d’uns ideals i una identitat, la nostra, la catalana. Ens ha recordat contínuament allò que molts ja han oblidat: que a la Pàtria no se la defensa fent passadissos ni avantsales, que se la defensa en les actituds i en les renúncies tant personals com col·lectives, això ell va saber fer-ho com ningú, però es clar, en els temps que vivim això no es valora, tan sols es valora la cobdícia sense mesura, l’arribisme polític, econòmic i financer, tota una serie de “virtuts” de les quals ell n’era mancat. Heribert Barrera i Costa, sempre et recordarem !.

Tothom ha alabat al gran patriota, però això si, d’altres “patriotes” van manar retirar la bandera estelada del seu fèretre. Aquesta bandera que ell portava al cor, la bandera de combat independentista que alguns titllen de sectària però que representa tan sols els ideals de llibertat d’un poble i no representa les ànsies de submissió d’una part d’aquest poble. La bandera quadribarrada va ser i representar en un temps allò que avui és i representa l’estelada, però quan se la van fer seva els sotmesos, els conformistes i els col·laboracionistes va deixar de representar allò que representa una veritable ensenya nacional: la independència, l’orgull i la llibertat.

No puc concebre cap bandera nacional que representi als col·laboracionistes de la nació invasora i molt em temo que el Molt Honorable Heribert Barrera pensava d’una manera similar a la que aquí expresso, no puc fer-me ressò del seu pensament en aquest punt en concret però pel que he llegit, escoltat i estudiat del seu pensament i corpus polític molt em temo que pensàvem de manera molt similar.

La bandera quadribarrada representa històricament i legalment (pel que diu l’estafatut) al poble català, es ben cert i indiscutible, ara també es ben cert i indiscutible que s’ha subvertit voluntàriament al llarg dels últims anys el seu valor sentimental més profund amb l’excusa de la cohesió social del poble de Catalunya (que no català). No puc concebre cap persona que es digui nacional (i molt menys nacionalista) que no defensi amb tota la fermesa possible la independència de la seva nació, si ja ho es per no perdre-la i si no ho és per recuperar-la. Tot aquell que defensa el sotmetiment o la continuïtat del seu país per part d’una altra nació o estat que no és el propi és un col·laboracionista, un traïdor, un perpetrador de delicte de lesa pàtria o bé un nacional ocupador i ocupant. Nacionalment no és justificable ni per efectes democràtics defensar la ocupació de la pròpia nació, això només succeeix en les nacions ocupades per la força i víctimes d’un regim para-colonial com el que pateix Catalunya per part de l’estat Espanyol. És evident que en aquests tipus d’estats-nació les lleis es fan totes per evitar el “desmembrament” d’aquest i per seguir subvertint els drets nacionals dels sotmesos, es per això que és absolutament lícit, democràtic, equitatiu i patriòtic el desobeir aquestes lleis injustes i limitadores dels drets nacionals d’uns dels administrats per afavorir els dels altres. Per tant una bandera nacional que es preuï de ser-ho mai pot aixoplugar als traïdors i col·laboracionistes, si ho fa deixa de ser moralment representativa de la nació que diu representar malgrat pugui seguir ostentant tota la representativitat històrica i legal.

Per acabar-ho d’adobar: un servidor no es pot sentir representat per la mateixa bandera que diu representar al senyor Albert Rivera o a la senyora Alícia Sánchez Camacho, per posar dos exemples; no, mirin senyors: un català nascut a Sevilla i de cognom Ruiz (posem per cas) és molt mes nacional català que un espanyol nascut a Girona i de cognom Puig. Ja n’hi ha prou d’aquest color que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, doncs això no ho trobarem en cap constitució nacional de cap país lliure del mon per molt democràtic que sigui, en cap!!.

Per això mateix senyors “nacionalistes” que van fer retirar la bandera estelada del fèretre del Molt Honorable Heribert Barrera per que no tapés la quadribarrada no van fer res mes que demostrar el seu tarannà mesell amb l’estat que ens oprimeix i no em val al·legar que se li retien honors com a President del Parlament de Catalunya doncs a part del que he dit a dalt i em sembla que demostra que l’estelada de sectària res de res, també cal dir que n’Heribert barrera no va ser President del Parlament de Catalunya per infusió divina sinó precisament per ser el capdavanter d’ERC un partit en aquell llavors, que si més no, es declarava Confederalista i partidari de l’alliberament nacional malgrat encara no explícitament independentista, molt més del que avui encara gosen declarar-se els capitostos “nacionalistes” responsables de la retirada de l’estelada.

Visca la Pàtria

Ara resulta que els “nostres” representants polítics volen tancar files a Madrid per a reivindicar els nyaps polítics necessaris per a tal d’esmenar la desfeta de l’Estatut, és a dir que es buscarà posar en marxa mesures polítiques que validin, tant com puguin, les disposicions de l’Estatut que varen ser bandejades pel “alto Tribunal Constitucional”.
També volen reivindicar el cobrament dels 1.450 milions d’euros del fons de compensació, amés de reivindicar el traspàs d’una quarantena de traspassos pendents.

Els que formen la comissió son el bo i millor del nostre Parlament, Oriol Pujol, Joaquim Nadal, Alicia Sánchez, Joan Herrera i Joan Ridao. També hi ha na Ortega en Duran i d’altres encarregats del govern. (Tots catalanistes).
Una representació amb foto inclosa que convé a tots els actors. Els representants catalans representaran la inefable “Unitat” del País, més d’un encara s’empassarà que aquest teatre és la resposta a la manifestació del 10 de Juliol de 2010. “La defensa de l’Estatut”, aquest és el negoci de marxistes, botiflers i patriotes de cap de setmana. Els PSOEs encantats i encantadors, unes bones raspallades i tant amics, passaran pel que calgui mentre faci al PP el policia dolent.
La realitat és que res de res, més humiliació, subjugació i entreguisme. Dels aeroports ja ens han dit que res, bé, que sí, que ja ho veurem, però que ara no toca. Del Prat ni parlar-ne. Dels hospitals ja ens varen dir que sí, tot i que farà falta veure en quines condicions. Ens deuen uns 1.450 milions a pagar el 2.013,mentre la Generalitat els hi ha de tornar uns 700 milions ja. El negoci de les cabres.
El PSOEs pot fer les concessions que vulgui, tenen tots els comodins a les mànigues, “donde dije digo digo Diego”, “las circumstancias han canviado”, ( algú se’n recorda de la promesa del PP de incloure el distintiu autonòmic en les matrícules dels cotxes?)i tanmateix els és ben bé igual per què d’aquí a no gaires mesos estaran a l’oposició. Tot plegat una comèdia per a babaus, una presa de pèl i una pèrdua de temps.
Em sap greu veure a en O. Pujol en aquesta foto, però ell sabrà, per què aquest tancament de files no és en favor de Catalunya, sinó en favor de la classe política que pretén exorcitzar l’independentisme. Aquí estan tots d’acord en contra del País.

La pregunteta.

Enteneu que el independentisme creixi més per la cartera que per la bandera? Aquesta és la pregunta que fa dos setmanes, el dijous dia 30 de juny, feien al programa “Els matins” de TV3.

Aquesta pregunta, que podria semblar la mar d’innocent, divertida i simpàtica, d’això no en té res.

Ara ens volen introduir la paraula “cartera”, la disjuntiva entre motiu “bandera” o sentiment i la “cartera” o econòmic. El missatge no va dirigit als independentistes de sempre, als que ja ho érem i ho som només per la bandera. El missatge va directament, aquella gent, amb sentiment espanyol, o catalano-espanyol, que comencen a veure en la independència l’única sortida possible per superar totes les dificultats econòmiques per les que estan passat o millor dit patint.

Qualsevol individu socialitzar en uns valors, no suporta que la gent cregui que la seva conducta està motivada en contra d’aquests valors. Llegir-ne més »

Quan estava plantejant aquest escrit tenia en ment un títol, el qual he decidit conservar en part, per a mi estava clar que una de les notícies més rellevants dels últims dies era el fet que els vint-i-cinc diputats del PSC a Madrit de nou van fer honor a la única pàtria a la que son fidels: Castella i al seu idioma i per tant el títol en el que pensava era: “els vint-i-cinc de la vergonya”: Ja s’havia parlant abastament en aquest i en d’altres fors catalans de la net d’aquest fet, tant en aquestes planes com en d’altres, però jo hi pensava dir la meva. És evident, per a mi, que aquests diputats no son ni renegats ni infidels, son absolutament fidels als seus principis i absolutament coherents: fidels als socialisme de la espanya castellana i per tant coherents amb el que aquesta pàtria els reclama, la fidelitat als seus principis i al seu idioma, cosa que sempre que ha sigut necessària han fet els d’aquest partit a banda dels noms que en aquell moment en fossin protagonistes. I per tant; per que de la vergonya? quan és evident que aquests diputats no han de sentir-ne per haver-se comportat en coherència als seus sentiments o interessos que son els mateixos que els de la nació castellano-española? Doncs la vergonya és per aquells que considerant-se nacionals catalans en el seu dia van votar aquest partit tenint en compte i sabent que ja havien repetit fins la sacietat “episodios nacionales” tan galdosos com aquests. És evident també, per a mi, que el PSC mai ha existit com a partit nacional català i a qui em digui el contrari invocant “l’esperit d’en Pallach” li contestaré que aquest patriota mai va formar part del PSC-C que és el partit que en part va donar origen al que avui es coneix com PSC a seques i abans li’n deien PSC-PSOE, ben al contrari n’era un dels seus principals opositors. El PSC-PSOE ha sigut sempre un partit regionalista espanyolista pur (disfressat, això si, de federalista) el qual defensa la llengua catalana com a llengua interior del territori i la castellana com a llengua espanyola comuna a tot l’estat i pels afers internacionals, atorgant-li per tant no legalment però si efectivament un caràcter de subsidiarietat de la llengua catalana a la castellana, inclús dins el propi territori; o sia, que es regionalista política i culturalment, sense cap matís, res de federalista. Mascares avall!.

Peró resulta que a banda del comentat més amunt i després de veure els esgarips i esquinçament de vestidures a can CyU, i sobre tot al teocràtic UDC, al qual ja hi regna un Déu i per tant no els en fa falta cap d’altre. Després d’escoltar les “sentides paraules” del senyor Duran Lleida, el qual llança als inferns als vint-i-cinc de la vergonya, a pesar d’haver-se enllitat, políticament això si, mil i un cops amb el PSOE i ara ja està fent bugada dels llençols per enllitar-se properament amb el PP.

Veig amb preocupació una nova notícia que ens demostra el comportament dels “altres” representants a Madrit, dels que no son els “vint-i-cinc de la vergonya”, els quals critiquen molt les posicions del PSC però no ens diuen que fan en referencia a la situació del català al País Valencià o a les Balears, perquè no em negareu que no surten notícies preocupants en relació a aquests temes, però res, aquí muts i a la gàbia, no podem fer-hi res, és assumpte d’ells, no ens hi podem ficar.

I quan l’assumpte també és nostre com en llei europea de l’etiquetatge surt el portaveu del govern de la gestoria de l’estat espanyol a Catalunya senyor Francesc Homs i diu molt seriosament que: “la determinació del Govern és que es pugui continuar etiquetant en català” i que ” Si una llei espanyola reconeix que a Catalunya, la llengua pròpia és el català, hem d’exigir que això pugui ser d’aquesta manera més enllà del que digui la UE”. No em faci riure senyor Homs, i com pensen fer-ho? Siguem seriosos, ni saben que fer ni com fer-ho, cada dia estan més arraconats, el nacionalisme d’estat espanyol castellanista està collant més i més al nacionalisme cultural identitari català i aquest al no disposar d’eines polítiques potents a l’abast i centrar la seva estratègia en la continua amenaça de fer quelcom que no es te intenció de fer i cada dia menys possibilitats legals de fer-ho, han estat descoberts pel nacionalisme espanyol de caire i tarannà netament castellanista i ja no tenen cap capacitat ni tan sols d’impressionar l’estat que el representa i frenar la seva agressivitat contra la identitat catalana. Escac i i mat senyors de CyU, ja no val enrocar-se altre cop… Que faran a partir d’ara?

Si abans d’ahir a Madrit ja hi teníem “els vint-i-cinc de la vergonya”, ara ens estem adonant que a aquests se’ls hi poden sumar, si algú no hi posa remei molt aviat, “els deu de la por”.

Fa ben poc Maria Badia, eurodiputada socialista, va subscriure un escrit dirigit al Parlament Europeu en el que es demana que, arran de l’adhesió de Croàcia a la Unió Europea, el català sigui reconegut amb l’estatus de llengua oficial.

Dijous els 25 representants del PSOE de Catalunya al Congrés dels Diputats (els de la foto tret del Joan Clos) van votar contra del reconeixement del català a Europa. Compromís que, malgrat les promeses del govern de Zapatero, el PSOE, com és habitual, no ha respectat.

No puc, però, deixar de considerar un frau i una traïció a Catalunya el que han fet aquests 25 diputats que han deixat de representar Catalunya per alinear-se amb la caverna carpetovetònica.

Com recorda Ramon Serra “Fa uns anys a les darreries del franquisme, alguns regidors de l’Ajuntament de Barcelona van votar en un ple en contra de l’ensenyament del català. El franquisme era a les acaballes i s’obrien portes. Però alguns polítics nomenats a dit continuaven aferrats als dictats de Madrid, amb molta por i també autoodi. El rebombori va ser molt gran i va durar molts mesos. Fins i tot Martín Villa, aleshores governador civil de Barcelona, es va veure obligat a anul·lar el ple. Alguns regidors van desaparèixer del mapa polític, mentre d’altres van haver de demanar-ne perdó“.

Jo vaig pensar el mateix. Recordo aquell vergonyós fet succeït al Ple de l’Ajuntament de Barcelona el 4 de març de 1975, el regidor Jacint Soler i Padró havia proposat a l’alcalde d’aleshores, Enric Masó, que es dediquessin 100 milions de pessetes a l’ensenyament del català. Van votar en contra 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Soler Padró no va poder fer servir el català perquè l’alcalde li ho va prohibir. Com recorda el bloc La Trinca, la societat catalana els va dir els regidors del no, i els va mostrar, de la manera més enèrgica i digna, el menyspreu que es mereixien. La Trinca els va fer la cançó “18 JUTGES” que podeu escoltar en aquest vídeo fet l’any 1976.

Ara La Trinca ja no hi és, però caldria immortalitzar el menyspreu als 25 diputats del no. La societat catalana hauria de mobilitzar-se i expressar la seva indignació per aquest fet. Condemnar la seva submissió als objectius anticatalans. Ho podeu fer aquí.

Això sí, per dissimular, van votar a favor del català una iniciativa d’ERC per la qual s’expressa preocupació per l’actitud dels governs del País Valencià i les Illes Balears perquè en l’afany de modificar l’ús del català en l’ensenyament pretenen reduir-lo a la mínima expressió. La moció també es proposa defensar i difondre la tasca pedagògica dels sistemes educatius que introdueixen el català com a llengua vehicular. Té tota la lògica, es tractava de votar contra el PP que governa al País Valencià i a les Illes, no de defensar el català.

Aquesta gent, no només va votar contra el català a la Unió Europea, també va tornar votar en contra de què el govern espanyol pagui a Catalunya els 1.450 milions del fons de competitivitat. Catalunya va votar al 2008 25 diputats que exerceixen sistemàticament contra Catalunya i només defensen allò que els mana la direcció socialista amb l’objectiu de mantenir Rodríguez Zapatero. El PSOE de Catalunya té prioritats que, evidentment estan a 600 km de Barcelona.

Deixant de banda la incoherència d’aquest conjunt de persones, és completament indignant que continuïn obrint la boca parlant de Catalunya. Aquesta gent és nefasta i no es mereix que els considerem catalans. Són els espanyols que viuen, alguns dies, a Catalunya i treballen per al projecte espanyol de convertir la llengua catalana en una llengua familiar exclosa dels àmbits de decisió.

És obvi que en aquest comentari excloc a aquelles persones, tantes, catalans, d’ideologia socialista i que han deixat anys de la seva vida i esforços personals impagables en defensa del PSC. El meu reconeixement a ells malgrat no compartir la seva ideologia. Això és la democràcia. M’agradaria que aviat les seves idees acabessin triomfant i tornés a renàixer el PSC, també ens cal. Discreparé profundament d’ells quan defensin un projecte federal davant la independència, però tothom és lliure de defensar el que pensa. Ells no són el PSOE de Catalunya malgrat que estan anihilats per la màquina del PSOE de Catalunya.

Potser dissabte vinent, a la Plaça Urquinaona de Barcelona podrem recordar a aquesta gent que som una nació, que vol ser un estat de la Unió Europea i que el català és la nostra llengua, també a Europa.