Aquest dissabte toca reflexió. Hem de passar el dissabte sense campanya i dedicats a pensar quina és la millor opció electoral per a nosaltres. Una mesura idiota que arrosseguem del començament de la democràcia. De fet no té altra utilitat que oferir un dia de descans i nervis als candidats i partits. Alguns s’ho mereixen. Hem viscut la campanya electoral més absurda de tota la democràcia. Aquesta vegada tothom sap qui serà el guanyador però amb la particularitat que ell no ha dit res de quin serà el programa que aplicarà. Hem recorda a Mr. Chance d’aquella simpàtica pel·lícula que protagonitzaven Peter Sellers i Shirley MacLaine. Mr. Chance tampoc no deia res. Que hi farem som en aquesta paròdia i no ens en sortim. Penitència pels nostres pecats.

De totes formes com si Rajoy canta el Virolai, jo, com sabeu, tinc molt clar el sentit del meu vot. He donat públicament suport a la candidatura conjunta ERC – Rcat – Catalunya Sí. Penso que, amb alguns lapsus, la coalició ha fe una molt bona campanya i Albert Bosch ha estat un gran candidat. El conjunt ERC – Rcat parteix d’una situació dolenta, mals resultats no fa gaire. Reagrupament no va arribar a reeixir i ERC arrossega una desgraciada etapa. És lògic pensar que aquestes eleccions suposin un punt de remuntada, que no d’inflexió. Cal pensar que van tocar el mínim. El canvi de direcció a ERC, amb un Oriol Junqueras “net”, amb esperit transversal i una bona feina a Brussel·les ha propiciat un canvi de percepció, però no tindrà efectes immediats, poc temps per consolidar-se. Haver sabut unir altres grups independentistes ha generat confiança en el si del col·lectiu independentista. Malauradament han quedat sectors que prefereixen no votar. Pitjor encara alguns han cridat a votar introduint elements estranys a la papereta. Malauradament hi ha patriotes que els segueixen.

El que també tinc clar i ha influït encara que no massa en la meva decisió és que espero, que no vol dir que m’agradi, la majoria absoluta del Partit Popular. Ho sabem. També que no importa que faci Catalunya, no decidirà, fem el que fem, menjarem PP.

En aquest escenari qualsevol proposta que no agradi als guanyadors no tindrà marge de negociació. El Partit Popular voldrà parlar amb tothom per donar la imatge d’unitat, de pluralitat, però només s’enganyarà qui es vulgui enganyar, res que vagi en la línia del reequilibri fiscal o dels interessos nacionals de Catalunya. Estem condemnats a la travessia pel desert i a la resistència nacional. Una cosa que haurem d’agrair, una vegada més, a l’aguda i preclara intel·ligència dels socialistes. Deu ser la intel·ligència econòmica que deu voler dir de baix preu. Una olla de cols al govern espanyol que ha conduït l’Estat a la ruïna i ens ha fet molt mal als catalans. Ens han travessat fins el moll de l’os.

La política de resistència dels catalans no pot tenir una veu a Madrid que proposi governs de concentració i encara digui que la condició per entrar al govern espanyol és el pacte fiscal. A Madrid ni aconseguirem el pacte fiscal ni la independència. Fins i tot l’expresident Jordi Pujol ha hagut de posar els punts a les is. Quina campanya tan horrible, contradictòria i poc engrescadora. Quin clímax! No ha estat anestesiant perquè sentir o llegir les opinions del candidat de CiU et feia saltar de la cadira. Crec que qualsevol independentista que mantingui fidelitat a CiU anirà a votar amb el cap cobert de cendra i tapant-se el nas. CiU ha de sortir d’una vegada del pou a la que la portat Duran i Lleida. Crec que en l’àmbit “sobiranista” CiU estava portant una trajectòria creixent, guanyant credibilitat, declaració darrere declaració, Artur Mas, Jordi Pujol, Oriol Pujol, Francesc Homs… anaven introduint un missatge nacional contundent. La cosa es va estroncar gràcies a Duran i la distància entre l’independentisme i CiU ha anat creixent exponencialment conforme avançava la campanya. No puc predir el resultat, però l’error de plantejar una campanya com si anés a ser decisiu quan fins i tot els lèmurs de la fotografia, que són a Madagascar, sabien que no ho seria és enorme. Desitjo, sincerament, i els que em coneixen ho saben, que CiU, sense Duran i Lleida, recuperi el camí que ha abandonat des que van albirar-se les eleccions. És necessari enfortir l’eix nacional, urgentment. El món de la consultoria necessita un professional com ell, que doni el pas ja.

Si cal demanar alguna cosa a Madrid aquesta és la independència. No perquè ens l’hagin de donar, que no ens la donaran sinó per fer sentir més enllà de les fronteres que la volem. Unes eleccions en la que la suma de partits catalans serà derrotada a Catalunya no poden anar seguides d’un discurs de subordinació. No ens ho podem permetre. No s’ho poden permetre els polítics nacionals si no volen passar a la història com els polítics de la renúncia.

Catalunya aquest any ha fet els deures que la superioritat, espanyola, no cal ni dir-ho, li ha manat. Ho ha fet convençuda però amb poc marge de decisió. Ha fet el que ha pogut, amb gent a favor i gent en contra, per reduir el dèficit fiscal i el Govern ha assumit un gran desgast. Mentre els nostres veïns no han fet la feina. L’ajust espanyol s’està fent amb traïdoria, escanyant a les comunitats autònomes. Al 2012 acabarem l’ajust que ens han manat, però acabarem pagant el que no han fet altres.

Quan les coses millorin a Espanya, tindrem un nou model de finançament, un nou maquillatge, un cafè per a tots que pagarem nosaltres. No parlem que coses de caire estrictament polític en el sentit de drets nacionals o símbols, parlem d’economia, de competitivitat, de mercat, d’estar del benestar, de societat del coneixement… Parlem de com fer de Catalunya un país desenvolupat en el nou concepte innovador.

Algú creu que ens podrem desenvolupar nacionalment, econòmicament, amb pactes de mínims? Algú creu que hem de continuar amb una política de pactes de submissió? Algú creu que hem de signar més pactes de vassallatge? Jo crec que no, podem perdre, però no podem renunciar més. Ens cal dignitat nacional.

El que ara toca és votar independència, enfortir la veu de la independència i crear a Catalunya un nucli nacional, dur i cohesionat, format per aquells que volem decidir, decidir de debò, decidir ser lliures i no dependre dels professionals de l’ensorrament econòmic amb els que ens obsequien contínuament els partits espanyols. Tot a la vida té una lògica, fins i tot l’economia.

Fa uns dies preguntàvem a través del Facebook: Què creus que hauríem fer els independentistes catalans el 20N? La figura és prou explícita. Potser us ajudi a prendre la definitiva decisió. No podem baixar la guàrdia, no podem fer que Catalunya sigui intranscendent. Voteu! I voteu independència.

La setmana passada publicava l’article setmanal amb el títol “Amb un bri d’optimisme” i aquesta setmana llegeixo a n’Alfred Bosch que sota el títol “La unitat” publicat a NacióDigital referma les meves esperances en el procés que du a terme ERC i molt de l’independentisme nacionalista català, digueu-me crèdul si voleu, però si mes no veig quelcom que d’altres vegades no he vist, una manera de fer, no només en ERC sinó també en d’altres forces com Reagrupament, SxI, DC i CA que d’altres cops no havia vist. Em ve una flaire de que quelcom està canviant i finalment es pot imposar un xic de sentit comú, que semblava faltava en el nostre mon polític. Si ho analitzem més profundament potser trobarem algunes dades que ens ho expliquin.

Cap als anys setanta l’independentisme català es movia quasi bé exclusivament dins el mon de l’extrema esquerra, exceptuant Estat Català, el Front Nacional de Catalunya i ERC els dos primers malgrat i declarar-se d’esquerres no ho eren clarament doncs el seu ADN era indubtablement i quasi exclusivament independentista i a ERC podríem catalogar-lo com de centre esquerra i de tarannà, en aquell llavors, més aviat confederalista. Tota la resta de partits i partidets, escissions i re escissions, grups d’amics, companys, saludats i coneguts, des del PSAN passant pel PSAN-P, N’d'E, BEAN, PC-I etcètera, tots de l’esquerra marxista, leninista, stalinista, trotskysta i tots els “istes” que vulgueu i això si, cada un amb la seva estelada diferenciada, amb triangle, groc, vermell, blanc, negre, i amb l’estel vermell, blanc, groc; només hi faltaven el taronja i el salmó. Un gran desig de diferenciar-se, de ser més purs, nacionalment i sobretot socialment. S’ajuntaven amb la seva colla i emetien unes declaracions que els diferenciava dels demés, tant els diferenciava que llavors dins la seva mateixa colla es provocava una escissió i ja no eren vuit sinó cinc i tres, però cada cop més purs, això si!!. Aquest tarannà era el que preponderava en el mon indepe de llavors, i com voleu que això donés sensació de ser un projecte seriós? Ningú els votava i cap país mitjanament seriós i democràtic hagués recolzat un procés d’independència amb aquests vímets.

Per això mateix hem de ser conscients de la gran responsabilitat nacional que va adquirir CDC quan va decantar-se per un nacionalisme tan moderat que es podia homologar amb el regionalisme, sense voler-se adonar que aquest assaig ja s’havia fet dècades enrere amb resultats pèssims. El no donar, per part de CDC, un partit inequívocament democràtic socialment de centre, arrenglerat amb els països de l’entorn i acceptat per les democràcies occidentals, carta de naturalesa a un nacionalisme més radical que encara que no hagués arribat a l’independentisme si estigués més a prop d’aquesta solució, va fer gran mal a l’independentisme que va quedar arraconat, reduït a grups testimonials políticament parlant. Malgrat tot ja érem molts els que no creiem en Espanya ni en la seva regeneració en el sentit d’obrir-se a les diverses realitats nacionals que hi encabia i aquests no trobàvem una opció realista que ens encabís, alguns ens vam decidir per votar, opcionalment aquests partits, més com una actitud testimonial que no pas efectiva, orfes com estàvem d’opció realista.

Tot això, i coses que em salto per no allargar-me massa, ha fet que l’element nacionalista independentista actuï amb un sentit de resistència marcat dins del seu ADN, doncs encara no s’acaba de creure que ja li ha arribat l’hora i es refugia en el purisme del seu grup, ja que això fa que malgrat sap que no guanyarà, al menys es sent segur entre “els seus”. Aquesta actitud és vàlida tant pels actors polítics com per un gran nombre de militants i votants “indepes”.

Cal, per això, fer un gir en la mentalitat nostra i aquest gir ha de venir donat per gent que ens aporti aire nou, gent “no resistent”, gent pro activa que vegi més els avantatges d’unir voluntats i consensos que no pas els inconvenients, que els hi ha, es clar. Els “històrics” no serveixen per aquest pas, podran recolzar-lo, aportar valors intel·lectuals i tècnics, però si els fem servir per que aportin experiència al nou tarannà ja hem begut oli, doncs la seva experiència és negativa, mental i psicològicament negativa i per tant tan sols aportaran asintonia entre els actuants i el que necessitem avui és sintonia. Reflexió gratuïta a ERC del que pot aportar en experiència negativa en Joan Tardà revolucionari fracassat en mil batalles, que va entrar a ERC ja rebotat del PSUC (si no recordo malament era ell qui anava en les llistes d’aquest partit com a independent, que no pas independentista) . No dubto dels coneixements tècnics i fins i tot, potser ,de la seva vàlua personal, ni de la seva “experiència” durant tots aquests anys de actuació política, del que si dubto es de que aquesta “seva experiència” sigui un element positiu, absolutament en desacord en això: La experiència d’una persona que fracassa en el seu projecte personal (ell és independentista per revolucionari) és una experiència negativa, discordant i asintónica, no cal prescindir totalment d’aquesta persona, tècnicament els pot fer bon servei, però és un greu error confiar en que les “seves” experiències ens donin l’enfoc que ara necessitem. No sé si m’explico? Com podem demanar-li a un daltònic que ens descrigui i distingeixi els colors que no percep correctament?.

Hem de començar a fer música i tenim una bona partitura, uns bons instruments, fins i tot alguns bons solistes però ens fan falta molts instrumentistes que pensin el l’orquestra abans que en lluir-se ells personalment, i un bon director. Primer hem de confegir l’orquestra, el director vindrà després.

Sembla que corren aires nous a ERC amb l’elecció d’en Oriol Junqueras com a President del partit: l’elecció d’Alfred Bosch com a número u de la llista per Madrid deixant de banda en Joan Ridao (home fort de l’antic “aparatischt”) , l’inici de les converses amb SxI per tal de constituir coalició per aquestes eleccions, les converses semblen també iniciades amb Reagrupament, la picada d’ullet a CiU per tal de oferir algun recolzament, encara que de moment sigui puntual, la promesa solemne que ja no es reeditarà la coalició tripartita al senat. Tot això ens marca un desig de refer ponts de diàleg en un sentit que els antics dirigents s’havien encarregat de destruir, fa albirar algunes esperances en el futur de l’independentisme català, doncs una ERC oberta, no sectària, dialogant i forta podria constituir el pal de paller de l’independentisme; fins ara no ho era per la seva prepotència i sectarisme fidel reflex del caràcter i tarannà dels seus dirigents. En Oriol Junqueras home de tarannà obert i dialogant, treballador, intel·lectual, al qual no li fa por el mot “nacionalista”, sense una adscripció social tan marcada que l’impedeixi raonar i enraonar amb la gent i partits nacionalment mes propers i que posa l’èmfasi precisament en clau nacional en comptes de la social, sense renunciar a una anima progressista dins el mateix partit.

Jo hi tinc confiança en l’Oriol Junqueras, confiança en ell i prevenció en la gent que encara roman dins ERC que son proclius a l’anterior “regim” i que de ben segur estan esmolant l’eina. Caldrà veure si en Junqueras té la capacitat política i suficient mà dura per endreçar dins ca seva, per que això amb quasi bé tota seguretat comportarà algunes actuacions que poden desencadenar una crisi doncs l’anterior Secretari general i cap de llista per Madrid Joan Ridao va obtenir el 30% sobrat de vots en les últimes primàries per encapçalar la candidatura, el que li permet, si no fer oposició, si al menys la punyeta, i d’en Joan Ridao tampoc en tinc cap dubte, no tinc cap dubte que intentarà posar-li tots els pals a les rodes d’en Junqueras que pugui, doncs el seu projecte de partit i de país és absolutament contrari al d’en Junqueras i precisament aquest és el problema de l’ADN d’ERC que sempre hi han conviscut dues ànimes, la d’en Macià i la d’en Companys, per fer-ho evident.

Una ERC ben travada dins l’espectre independentista i nacional, centrada socialment (la d’en Macià) , dialogant amb els nacionalment propers i enfrontada amb els nacionalment contraris, o sia ben instaurada dins l’eix nacional, i que sigui fàcilment reconeixible per l’electorat que està al servei del país i no de partits aliens a aquest, pot fer que es torni a dipositar la confiança (de moment no en ERC sinó en un home: Oriol Junqueras) i si s’aconsegueix assolir una major massa crítica d’influència en l’entorn nacionalista/independentista aquest podria virar cap a ERC aconseguint capgirar el procés involutiu en el qual està immersa, i aquesta ERC si que seria una bona eina en el nostre procés d’alliberament nacional.

No cal llançar però les campanes al vol, ni dir blat fins que sigui al sac, ben lligat i sense cap forat, ja ens hem emportat massa desenganys amb els “nostres” partits però una cosa se del cert i és el patriotisme, integritat i bona fe d’un home: Oriol Junqueras, caldrà recolzar-lo.

Una bona actitud ha sigut la de SxI de prendre la decisió que si no es presenta en una coalició amb possibilitats a Madrid (per tant amb ERC) no es presentarà, això facilitarà que els vots no es dispersin i que les converses entre partits per construir una coalició no siguin de malfiança en principi.

A l’hora d’escriure això estic de vacances, lluny del soroll, bé, en el bar “Pirineu” hi tenen la ràdio bastant alta, massa, però al marge d’això la meva atenció vital està dirigida en aquests dies al gaudi de la natura amb els meus, i a atendre a afers personals que només en aquestes dates puc atendre.

Amb tot, l’estiu és època de “fer repàs”, sobre tot el curs no ha anat prou bé. Ara no faré un balanç de com estem en el procés de Independència que ens ocupa, però sí que vull dir-vos el que en penso a tall de síntesi i de resum.

L’independentisme com a força política no és solvent, la proba és que cada vegada que s’atansen unes eleccions el mar de indefinició que ens tenalla és absolut. Ara per ara les opcions polítiques a Catalunya son les regionalistes espanyolistes i les regionalistes autonomistes. Els votants de Catalunya que desitgen una o altre opció saben que votar, però els independentistes NO.

A l’hora de fer repàs veig que tot i que l’independentisme ha crescut i guanya influència en organitzacions civils no ha assolit cap representació política solvent, solvent en el doble sentit de 1-prioritzar la realització de l’Estat Català, i 2- que sigui capaç d’aglutinar, o millor si es vol, sumar a tots el grups i grupuscles.

Aquestes eleccions, no em mouen ni poc ni molt, per a mi son una possibilitat d’avançar internament en el sentit de veure si ERC, Rcat, SI i altres son capaços de posar-se d’acord encara que sigui mínimament de cara al futur que indefectiblement és a tocar.

Si no hi ha una entesa o coalició independentista per anar al Congreso votaré Bildu que sí que ha fet els deures. SI no fan els deures no hi ha vot.

Bon estiu.

Del 28N ençà ha passat prou temps per a saber com evoluciona el malalt. Res, no evoluciona, o potser sí, però sembla ben bé que estiguem pedalant en una bicicleta estàtica.

CiU segueix el seu guió, el dia de la estrena s’acosta i les botigues d’hortalisses faran curt.

ERC ha fet un bon intent amb la proposta a en Ferran Requejo per que anés de cap de llista al Congreso, llàstima, les preses d’última hora solen fer figa, ja veurem per a on respiren, però si no sumen allà on hi ha els independentistes ja s’ho faran.

SI, Rcat, Cup i tantes i tantes plataformes no han fet res de res d’ençà del sonor fracàs del dia d’autos, 28N. Bé, alguns fan bullir l’olla, fan discursos.

SI ens ha dut Bildu per a fer-nos festes, cosa que és d’agrair, tanmateix la teoria ja ens la sabem, el problema no som el ramat, son els pastorets que prediquen prediquen i no fan res. La notícia no és Bildu, la notícia és que continuem en sense notícies, el que fora notícia fora que en Tena, Carretero, Ximenis, Canela, gent d Sobirania i Justícia i tantes plataformes fessin retratar-se aplegats i presentessin batalla junts.

Faré cas, i seguiré la teoria, que diu que hem de votar una coalició independentista i votaré Bildu justament per què és la única coalició independentista que es presentarà a les eleccions del 20N. Mentre tant que vagin fent discursos i si hi hagués alguna novetat ja m’ho faran saber.

Des de fa dies que estava donat voltes a l’entorn d’una idea. A mesura que aquesta anava agafant forma, anava prenent consciència, que o estava davant d’una quimera, d’una més de les meves cabòries o estava davant de quelcom important. Tal era així que vaig començar a tenir por d’explicar-ho algú, abans de que quedes publicat enlloc. Perquè era molt probable que si ho feia aquest text no veuria mai la llum. Com altres idees que s’han quedat en el calaix de l’oblit, perquè gent més ensenyada han vingut amb el mall de la realitat i d’un cop m’han fet tocar de peus a terra.

L’arrel de tot prové de la meva perduda de fe en els partits polítics de sempre i de la disil·lució pels resultats obtinguts en les eleccions del 28N, després d’èxits com els deu mil a Brusel·les, les consultes per la independència o el 10J, la pobra representació parlamentaria obtinguda, em van fer qüestionar inclús la utilitat dels nous partits independentistes.

L’esperança no la vaig retrobar fins que no vaig entendre que l’important no eren els partits, sinó la gent i que el moviment independentista no pares de créixer. Que si així era, ja sortiria algú a liderar-ho. Com el “guaperes” del poble, que sempre que veu una colla de noies maques, es posa a caminar davant d’elles i després diu que li van darrere. Doncs ni que fos així. Però és clar, haver d’esperar l’aparició d’un messies, tipus Laporta, apart de no ser del meu agrad, no sabia si hauria de confiar-hi gaire.

Des de llavors sempre he portat el mateix rosegó dins meu. No hi trobava la solució. Com podia un poble dispers, decapitat, conduir-se a un objectiu tant difícil d’aconseguir, enmig de rivals tant preparats i disposats a distreure’l en mil coses? Llegir-ne més »

Fa pocs dies escrivia No vull candidatures unitàries a Madrid. Donava alguns dels meus arguments per validar aquesta afirmació. Avui ja sabem quan seran les eleccions espanyoles. El president espanyol les convocarà al setembre i el dia 20 de novembre tocarà anar a votar.

Ens distraurem amb diverses pel·lícules. Una serà l’habitual de precampanya de tots aquells que vulguin fer-se valer. La segona serà la dels candidats o. Millor, la tria dels candidats. Recordem que només CiU ha triat candidat a ministre, perdó cap de llista per Barcelona i presidenciable (és un dir). Els altres partits tenen noms però vés a saber. ERC està ara en una fase interessant. Serà Ferran Requejo? Serà Albert Bosch? Sembla descartat Joan Ridao. Certament Ferran Requejo és un nom atractiu per a molts sectors de fora ERC. Alfred Bosch, tot i els seus mèrits en la Consulta, és un nom del sistema, encara que ell no vulgui ser-hi adscrit.

La tercera és la dels que no se sap si hi seran o no. El ball de noms i candidatures independentista. Allò ja conegut de “candidatura unitària independentista” amb batalletes a veure qui és més maco. Solidaritat Catalana per la Independència ja ha dit que al setembre faran una assemblea per decidir. La resta ni idea. Tampoc m’interessa gaire tot i que ho seguiré i mai no se sap si m’hi arribaré a interessar malgrat el meu distanciament.

Aquest posicionament o sentiment meu pot canviar si es produeix un fet. Una candidatura tan unitària com sigui possible per obtenir escons i no anar-hi mai a Madrid o sí, si cal fer alguna votació d’aquelles que fan història. Un compromís de seients buits. Jo crec que és una opció coherent amb el nostre concepte de sobirania nacional. Més encara, tinc la certesa que una opció d’aquesta classe tindria èxit. Un lema podria ser: “N’estem farts”. M’atreveixo a suggerir el nom d’una coalició electoral: “Ja us ho fareu”, us agrada? Si quallés jo m’ofereixo per ser el 31 de la llista per Barcelona. A mi em sembla una rucada demanar l’abstenció. No hi crec. Jo aniré a votar. Ja veurem què. Mai no m’abstindré.

Com que la probabilitat d’arribar a alguna cosa com la bilateralitat i un estat de federalisme asimètric o qualsevol cosa que s’assembli tendeix a zero i la d’aconseguir la independència al Parlament espanyol és directament zero, les fórmules han de ser diferents.

Jo crec que el darrer consell de política fiscal ha estat paradigmàtic. Ho resumeix molt bé l’editorial del diari AVUI: El fracàs de l’Estat autonòmic. Explica com algunes comunitats autònomes volen retornar competències a l’administració central. L’editorial acaba: Si encara hi ha una oportunitat per trobar encaix a l’Estat, cosa que ara mateix és més que dubtosa, passa únicament i exclusivament per la bilateralitat i el pacte fiscal. Més que dubtós, probabilitat tendint a zero.

CiU intentarà això, està molt bé però em temo que li voldran donar gat per llebre acompanyada d’una canongia per Duran i Lleida. No sembla bon negoci canviar la independència per un ministeri per Duran i Lleida. No us ho sembla?

Bé. Pensem-hi. Agost és un gran mes per deixar volar la imaginació. A veure si a final de mes hem aconseguit tenir les idees clares. Recordo el mes d’agost de l’any passat. Per deixar catatònic al més sencer. No vull un altre agost com aquell.

Pensem en “Ja us ho fareu”. No he begut res que se m’hagi pujat al cap.

Sembla clar que el contacte amb “l’independentisme” passa molt sovint pel contacte amb els independentistes, és en aquest sentit com es pot comprovar quin pes i arrelament tenen les diferents formulacions “teòriques”.

En un aplec Decideix del meu poble, per exemple, les formulacions que s’acaben imposant son les que postulen la gent més jove que militen en partits d’esquerres. Aquests afirmen que el que hem de fer els independentistes és fer pedagogia, il•lustrar a la resta de població, i afiliar-nos als partits independentistes (?). I finalment, un dia sense data, ens trobarem que en el Parlament la independència de Catalunya caurà com a fruita madura.

Digueu-me el que us sembli més pertinent però jo hi trobo molts problemes i mancances en aquests plantejaments.

Per què haurien de fer res per a la independència els partits, si els votants independentistes els entreguem els vots per què facin polítiques “sensibleres” (dretes-esquerres) renunciant a la Independència?
La situació de submissió Nacional a Esapaña que tenim ara, ja respon a en aquests postulats d’aquesta “gent de partit” que es diuen independentistes. Els catalans estem en una reserva india dedicats a fer polítiques sensibles de dretes o d’esquerres, això fa les delícies dels nostres amos espanyols i això és així per culpa dels nostres partits polítics i dels adlàters que els professen veneració ideològica.

Per Sant Joan varem estar a Sant Joan de l’Erm, va ser deliciós. Per a un dia la gent te permís per a fer foc i la gent s’hi aplega per menjar junts a muntanya en una data senyalada amb unes arrels culturals que antecedeixen l’arització de Catalunya. Sent el nostre paradigma socioeconòmic organitzatiu de “pagès”, és lògic doncs que vivint separats, cadascú a ca seva, les nostres celebracions consisteixin en aplegar-nos, no m’estendré ara en això. A lo que vaig és a fer palès com en aquest aplec s’hi respira “país”. Ja en el ball de tarda a l’esplanada del refugi, la meva noble dama comentava que s’hi concilien la bota de muntanya amb la sandàlia i la xancleta, els grans i els xics, els de “dretes” i els “d’esquerres”. País, sí, però aquest país és dividit i esmicolat políticament en el Parlament. Aquesta fora i és la divisió més o menys normal d’un País normalitzat amb un Estat sobirà, però no en te res de normal en aquest País que està sota un duríssim règim colonitzador.

La Catalanitat que s’expressava en la clandestinitat en altres temps, ara s’expressa en la reserva india, però no en el Parlament de manera política.

En la meva opinió Catalunya no serà independent mentre no hi hagi una part majoritària de La Nació, que concernida per a la necessitat històrica, prioritzi políticament la Independència de Catalunya. Per tant, que en siguem més o menys en la reserva india no serà significatiu mentre la independència de Catalunya no sigui articulada com una fita política a prioritzar per als partits polítics en el Parlament.

Vallfosca des de la reserva india.

Dijous l’anterior conseller d’Economia, el socialista Antoni Castells, va participar al Cercle d’Economia en un debat sobre la reactivació econòmica de Catalunya inclòs en el seminari internacional “Les petites nacions en un context de crisi. Buscant la sortida”, organitzat per la Fundació Catdem i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Antoni Castells, catedràtic de la UB, s’ha mantingut en silenci durant aquests mesos. Castells no ho va passar gens bé durant el darrer període del seu mandat. Em sembla que comptava amb molt poc suport dins del desgavell que era aquell Govern. Amb més o ments claredat intentava explicar que les coses no anaven bé i que calia adoptar determinades polítiques econòmiques. No va poder fer-hi res. Les directrius eren unes altres. L’herència ja s’ha vist. Jo crec que Castells va intentar comportar-se amb la màxima honradesa.

Tot i que el conec fa molts anys, jo no conec el pensament íntim de Toni Castells, però penso, més enllà del que deia la premsa, que tenia ganes de reforçar el que era i havia estat el PSC. No volia que fos l’apèndix del PSOE en el que s’ha convertit. Volia que s’adoptessin polítiques, sinó bel·ligerants si una mica més contundents amb el govern espanyol en tots els aspectes que tenen a veure amb l’autonomia del partit, el grup parlamentari i, especialment, volia una lleialtat institucional, que mai no va tenir en Rodríguez Zapatero. Castells es va convertir en un element díscol dins del PSC. Malgrat tot, va mantenir una exquisida elegància i no va dir el que imagino que li hauria agradat dir. Cal reconèixer-ho.

Com deia, s’ha mantingut en silenci, ha dit molt poc i ha hagut d’escoltar coses que ha dit Andreu Mas-Colell i que potser li hagués agradat dir o fer. Evidentment Castells no necessàriament comparteix el que fa o diu el Govern, ell pertany al socialisme. Amb tot, socialista, socialdemòcrata o liberal qualsevol persona intel·ligent sap que la situació econòmica és insostenible i que si no es fa alguna cosa la catàstrofe està garantida. Suposo que sabia que els “flower power” que l’acompanyaven al Govern no podien més que arruïnar el país.

Toni Castells ha defensat un ajust dràstic. No necessàriament coincidirà amb Andreu Mas-Colell en el medicament que cal donar al malalt però si amb el diagnòstic de la malaltia. Reconeguem que un bon diagnòstic és el 50% de la solució. No s’ha estat de demanar a la classe política coratge, altura de mires, generositat i complicitat per part de tots.

Interessant destacar com Castells s’ha referit a la posició que tindria, en PIB, Catalunya com a estat independent, tant m’és que digui el 12è com el 4t, és el concepte el que m’interessa destacar. També la demanda a la lleialtat o al compromís de l’Estat. Avís per a navegants.

Més encara, Castells li diu a Rodríguez Zapatero que tingui cura de l’economia de Catalunya, implícitament destaca que és motor de l’Estat. Si això és el PSC, benvingut a Catalunya. O millor,ben retornat. Tant de bo el proper congrés del PSOE de Catalunya es retorni un PSC independent. No són els meus, però això no vol dir que no reclami un parit socialista de Catalunya. Gràcies Toni Castells.

Igual que postulo que cal un Oriol Junqueras per liderar ERC i que Catalunya torni a tenir aquella ERC que ens recordi a l’Aví, ens cal un socialisme genèticament català.

No en volia parlar, però aprofitant l’avinentesa m’hi referiré. Avui hi ha hagut els aldarulls ben coneguts a la Plaça de Catalunya. Mentre anava en cotxe, al vespre, escoltava Catalunya Informació. Se m’ha remogut l’estómac escoltant com el comunicat de la portaveu dels Indignats era en espanyol. És deplorable veure com mig Catalunya s’ha tornat idiota fent un seguidisme de penaa veure si els aplaudeixen a Madrid. Com m’hagués agradat veure tota aquesta gent asseguda a la Plaça de Catalunya demanant la independència. Jo també hi hagués anat. La independència hagués eliminat la crisi.

No s’adonen aquests beneïts que Catalunya està com està per culpa de l’espoli? Què hi fa aquesta gent fent la rosca a moviments espanyols? No cal ser un premi Nobel ni tenir tres carreres per adonar-se que Catalunya pateix una crisi gravíssima per culpa de què som uns rucs que durant anys no hem estat capaços de plantar cara i dir: Senyors, adéu-siau.

Quan veig tantes energies perdudes per una batalla que no és la nostra m’adono que tenim una gran feina per davant. Veure tanta gent lluitadora, tants joves estudiants reivindicant el mateix que els de la “madrilenya plaça del Sol”: una circumscripció única que permeti que el vot s’allunyi del votant i que s’esborri la personalitat de Catalunya és quan dic: Catalunya estàs malalta, els teus fills desvarien.

Quina pena veure que tanta gent ha perdut la dignitat i espera que els problemes els resolguin a Madrid. On és l’esperit català? Si us plau, independència ja. No fem més el ruc.

Ja han passat les eleccions i podem extraure’n algunes conclusions en referencia al que a nosaltres ens interessa que és el mon de l’independentisme.

La primera d’aquestes és que els que tenien interès en que el gir sobiranista de CiU es donés passades aquestes eleccions ja poden començar a pintar-se’l a l’oli. És cert que l’electorat ha dipositat una gran força en aquesta coalició, potser major que la que va arribar a tenir el PSC, que ja era molta. Per tant ara podrà sortir la veritable anima de CiU i veurem, com sempre, que aquesta és la indefinició constant en temes nacionals, no es mullaran, cercant recolzaments del PP o del PSOE-C on faci falta i aniran tirant de “rifeta”. Home! I tant que prefereixo aquest poder en mans de CiU abans que en les del PSOE-C, però és tan sols com a mal menor i no pas com la solució definitiva. Avui els del “pinyol” de CiU estan convençuts de l’encert de la seva política d’indefinició, i jo no els podria portar pas la contraria doncs el cert és que els resultats els donen la raó. En democràcia tan sols hi ha un sistema per saber qui a encertat i qui no: unes eleccions, i CiU ha guanyat de carrer les dues últimes, sense pal·liatius, sense cap tipus d’excusa. Queda per tant tan sols felicitar-los i desitjar que tinguin prou claredat d’idees per saber reconèixer que necessita Catalunya, i que ho posin en practica!.

Ara toca parlar dels “nostres” i podem començar de major a menor en referencia als resultats. Esquerra s’ha fotut una bona “nata”, res estrany, tots ho sabíem menys ells. El que és curiós es sentir les interpretacions que ells mateixos fan de la immensa clatellada que s’han fotut. La mateixa nit de les eleccions l’inefable Ridao deia a TV3 que ara tocava a E el sospesar si continuava pel camí exclusivament independentista i ser un partit minoritari o bé anar a reforçar l’esquerranisme i esdevenir un gran partit d’esquerra i catalanista, i també independentista (això últim ho va dir baixant la veu i amb to que ni ell mateix s’ho creia) i així convertir-se en un gran partit de masses. Ens vol fer creure, senyor Ridao, que E no és ja per sobre de tot un partit d’esquerres per damunt de l’independentisme? Que feien doncs set anys coalitzats amb un partit d’esquerres espanyolista com és el PSOE-C? Aquest camí que vostè apunta ja l’han assajat (era la idea de l’ínclit Carod Rovira i els seus mariatxis bois) i ha sigut un dels motius de la forta davallada que avui estan experimentant; si volen això només els cal fondre’s del tot amb el PSOE-C i ja ho tenen!, els experiments amb gasosa!! i a demés ens deixen als independentistes de veritat tranquils d’una vegada. Fa molts anys en un míting (de N d’E) al senyor Carod Rovira li vaig sentir dir, referint-se al governador civil de Barcelona:”Tregui les grapes de la nostra bandera!” i ara jo els dic a vostès: “Treguin les grapes de sobre d’un partit tan històric com ERC!”, per que ERC avui és un partit segrestat pels cadells d’extrema esquerra dels anys setanta, aquells que encara enyoren el no poder constituir un estat socialista en lloc d’un estat a seques; per aquest motiu volen fer la revolució abans que obtenir la independència. I per això mateix estan perdent la confiança que alguns vam dipositar en ells algun dia pensant que els anys els havien fet madurar i posar senderi en la seva ideologia. Militants d’ERC, vosaltres mateixos!! vosaltres sabreu en que voleu que es converteixi ERC. Malgrat tot E segueix sent el partit que es declara independentista amb millors resultats enguany i potser si entra algú com l’Oriol Junqueras i li feu costat tots encara potser es podrà remuntar aquesta caiguda de credibilitat.  Prefereixo no parlar massa de la imatge que va donar en Jan Laporta en la compareixença parlamentaria de ExB la nit electoral, mes val córrer un “estúpid” vel.

Les CUP són un moviment d’esquerra més o menys extrema, però els esquerranismes catalans son diferents dels bascos aquests primer son bascos, després bascos i finalment bascos i si queda alguna cosa son d’esquerres; els catalans som diferents, som més “internacionals”, més “guais”, més “cosmopolites” que ells i per això som primer d’esquerres, després d’esquerres, finalment d’esquerres i si queda quelcom potser queda espai per ser catalans!. Peró bé, a part de tot això les CUP han aconseguit una gran victòria, i me’n alegro; cent-un regidors d’aquest any contra vint que van aconseguir el 2007. Les CUP son cridades a ser un moviment important dins el panorama “indepe” català depenent del que facin Esquerra i ICV a curt termini, de moment van fent la seva feina poc a poc i ben feta. També tan de bo que tinguin claredat d’idees per fer el millor per Catalunya.

Ara SCI (SI). Bé, he llegit en un diari digital que “Solidaritat es desinfla”, home! Es desinfla! Quaranta-vuit regidors a tot Catalunya sota aquestes sigles (amb les corresponents coalicions), per ser el primer any que es presenten a les municipals han mes que doblat els resultats de les CUP en els anteriors comicis (que també es presentaven per primer cop), no és tan mal resultat; és clar que als que ens urgeix la independència ho valorem diferent, però realment no son tan mals resultats.

A Barcelona ciutat SI, s’han fotut una bona nata, cosa que ja vaig predir (es veia vindre) i malgrat l’apagada informativa que van patir (ells i d’altres minoritaris) això no pot ‘amagar la campanya tan nefasta que van fer. No ho dic criticant el seu alcaldable Santiago Espot que va treballar molt, malgrat també haurà tingut la seva part de culpa, com a cap de llista que és, en l’estratègia de campanya. I que em perdoni per que l’admiro sincerament però va ser dolenta, molt dolenta, d’afeccionats si se’m permet dir-ho. I en això, l’esforç i la bona voluntat (que hi va ser, segur) no hi tenen res a veure; sis mil set-cents noranta-tres vots a tota Barcelona (un 1,94 % quan fa falta un 5% per entrar al repartiment).

Malgrat tot SCI si troba el seu encaix dins l’electorat i no pretén el “mercat” de Esquerra ni el de les CUP podria tenir un bon creixement en un futur, es clar que molta gent del PSAN s’hi trobaran incomodes, però penso que aquests en realitat tenen el seu encaix correcte dins les CUP.

Avui, transcorreguda ja una setmana des de la celebració de la Conferència Nacional per la Independència i un cop publicats els documents definitius, comentaré, breument alguna impressió.

Reprodueixo el que per a mi és l’element clau. El primer acord:

1r. Recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d’un Estat de dret, democràtic i social.

2n. Accedir a la independència exercint el dret d’autodeterminació nacional reconegut i proclamat pels Pactes internacionals dels drets humans de les Nacions Unides del 1966 i pels altres instruments i la jurisprudència emesos d’aleshores ençà, en el mateix sentit, per les diferents instàncies internacionals i europees.

3r. Formar una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.

4t. Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió, amb el nou estatus de membre de ple dret i alhora gestionar el reconeixement de Catalunya per les Nacions Unides i per cadascun dels seus estats membres.

i la raó bàsica per la que tots els signants assumim un compromís, provisional, fins la celebració a la tardor de l’Assembla Nacional Catalana (ACN).

Un aspecte substancial de la Declaració Fundacional és que: Pel seu caràcter unitari i aglutinador, l’ANC no participarà, amb candidatura pròpia ni integrant-se en cap candidatura, en eleccions polítiques de qualsevol nivell.

Ahir Pere Pugès, l’ànima o una de les ànimes, del projecte,contestava a una entrevista a Tribuna.cat. En ella explicava els objectius a assolir. Segurament llegir aquesta entrevista és molt aclaridor sobre com s’ha de treballar, qui ho ha de fer i per a què.

El concepte de majoria social és essencial. Aquest concepte és el mateix que utilitza Artur Mas quan parla de la independència, però fa molt més temps que l’està fent servir de forma explícita el Moviment per la Independència. Tots dos parlen d’una majoria social per poder plantejar la pregunta en un referèndum. La diferència rau en que Artur Mas ho diu des de la cúpula de la federació de CiU i parla en nom de CiU, dels seus militants i d’accions a plantejar per la Federació, mentre que Pere Pugès parla d’aconseguir 100.000 adherits per tal d’aconseguir que els partits polítics portin el projecte d’independència o projecte referèndum en els programes. Evidentment, sense creure que això ho faran tots els partits que viuen i treballen a Catalunya (sembla que això els fa catalans encara que no ho siguin). No els cito però ja us podeu imaginar quins són els partits objectiu, és a dir aquells que poden incorporar aquestes propostes al seu programa i els que no. Naturalment convençut que si aquesta majoria social s’aconsegueix, els partits que incorporin aquestes propostes seran majoria en el Parlament de Catalunya.

El plantejament no està gens allunyat del que fa Alex Salmond a Escòcia, que per cert ha assolit la majoria absoluta. La diferència és que allà els, diem, dominants, són anglesos i aquí són castellans o assimilats. L’ADN democràtic d’uns i altres és diferent.

Segurament el plantejament és acadèmicament correcte, és el màxim denominador comú del que la esperada majoria social assumiria si l’objectiu és d’aglutinar masses. No tinc cap dubte que el plantejament “referèndum” té més seguidors en el conjunt de Catalunya que la proposta “independència proclamada des del Parlament”.

Per tant, tot i que no és el meu plantejament, assumeixo que és estratègicament millor per aconseguir majories. L’inconvenient és que en el molt hipotètic cas que l’Estat espanyol autoritzés el referèndum, el poder de l’Estat podria actuar amb totes les seves eines, que en són moltes, per aconseguir que els independentistes perdéssim, cosa que no passaria si el referèndum fos patrocinat per l’ONU després d’una independència declarada pel nostre Parlament.

En tot cas, si el compromís dels partits fos el que marca el punt 3 suara esmentat, la conseqüència seria la de la proclamació de la independència pels nostres diputats, perquè l’Estat denegaria, sens dubte, el referèndum.

Conseqüentment, el plantejament aprovat dissabte ens porta al mateix lloc però pot ser eficaç per aconseguir una majoria social amb més facilitat.

Malgrat haver utilitzat “facilitat”, no se m’escapa que la tasca que tenim per davant és enorme. Segur que tots no estarem d’acord amb el 100% del que diu la Declaració Fundacional o amb el Full de Ruta, però segur que ho estem en una cosa, Catalunya ha d’esdevenir Estat. Si fem la feina ben feta, com a Assemblea Nacional Catalana, donarem un pas de gegant.

Per tot això, no ho dubteu, adheriu-vos i feu per tal que altres s’hi adhereixin. Cal quantitat i qualitat.

Dilluns m’hi poso, poc perquè estic en mala època, molta feina extra, però començarem a fer alguna cosa.

Com he comentat algun altra cop, la nostra feina no és fer independentistes, és aconseguir que els que senten que independents viuríem millor, creguin que la independència és possible. ÉS el repte. Avui mateix podem llegir un exemple significatiu d’això que dic.

Podeu llegir: Sobre la independència, Pujol ha dit que la majoria de l’opinió pública catalana no hi està a favor, “però si que està irritada respecte a Espanya”. El dirigent convergent ha admès que Catalunya “probablement no serà independent, però és molt difícil per Espanya tirar endavant sense ella”.

Jo no sé si la majoria de l’opinió pública catalana està a favor o no, però si estic ben segur que la majoria pensa: “probablement no serà independent”.

Aquesta és la gran tasca. Endavant amics.

I molts polítics catalans segueixen en el joc dels despropòsits, l’altre dia llegia que segons un document filtrat en el qual hi havia una estratègia dissenyada des del govern de la Generalitat per tal d’assolir el famós “concert econòmic” incloïa una tàctica que es basa principalment en la pressió política dels diputats catalans i de la mobilització al carrer per a sortir del “regim comú de finançament de la Lofca”; segons llegia el document és tota una serie de raonaments encaminats a demostrar que per la via de la modificació de la LOFCA, per la qual “tan sols” fa falta majoria absoluta de la cambra de diputats de Madrit, i amb la aprovació posterior de diverses lleis ordinàries complementaries, on ja n’hi hauria prou amb la majoria simple de la càmera, es podria assolir l’objectiu de tenir un”pacte fiscal en la línia del concert econòmic”. En aquest punt ja no vull entrar a discutir ni la possibilitat real de la tàctica (que em sembla remota), ni la voluntat del govern ecspanyol de torn per realitzar aquest treball de macramé que han dissenyat els tècnics de la plaça Sant Jaume (la qual cosa em sembla més remota encara). És evident, per a molts de nosaltres, la nul·la receptivitat que Madrit té de l’esforç regionalista per encaixar en un lloc que no ens hi volen tal i com som; és evident també que sempre hi ha una oposició disposada a treure redits polítics a l’anti catalanisme militant i treure a passejar el Sant Cristo gros dilatant “sine die” i finalment avortant tots aquells intents d’encaix que provenen de la Catalunya encaixista; és evident també que sense els nostres diners Escanya no es viable en absolut i aquesta és una dada objectiva i definitiva.

Peró no fem el joc al regionalisme en discutir les estratègies encaixistes i anem al fons de la qüestió. Acceptem la voluntat i disposició del govern ecspanyol de torn (que és molt acceptar) de donar compliment als desitjos del regionalisme “nacionalista” català malgrat sigui, tan sols, per un interès polític de curt termini i acceptem també la bondat de les tesis dels “tècnics de la plaça Sant Jaume” les quals no podran ser recorregudes i tombades per la oposició nacional escanyola de torn (PSOE o PP, tant li fa) al tribunal constitucional (que també és molt acceptar, oi?). Bé doncs ja està acceptat, i la llei aprovada, i imaginem també (quina imaginació!!) que la llei és una bona llei per a nosaltres; i ho celebrarem tots amb cava, serem feliços i menjarem anissos…. Fins quan? Doncs una llei aprovada per una majoria determinada pot ser canviada o esmenada en qualsevol moment per una altra majoria igual… o sia el “Donde dije digo, digo Diego..” tant escanyol. Per tant això vol dir que després d’anys de lluita per assolir el “pacte” amb la nostra economia ja totalment ofegada per l’espoli que continuaria aquests anys de “treballs forçats” tindriem continuament i constantment a sobre nostre l’espasa de Damocles de la marxa enrere, és clar que això no li fa por al “regionalisme nacionalista” català doncs ja te un nou argument: “Doneu-nos força a Madrit per que no puguin arrabassar-nos allò que es nostre!!” i ja està!! a votar els propers cinc mil anys a CiU per tal que l’estatus quo no variï, i tots feliços i a menjar anissos!. Home! Potser no son tant tanoques aquests de CiU!! i a Catalunya que la bombin!.

Ara els de l’altra bàndol! Els “independentistes de marxa lenta” d’esquerra. Ens descobreix el senyors de “LaPortaBella” que el que ens cal és convertir Barcelona en la “capital de competicions internacionals de les 22 seleccions nacionals reconegudes que tenim a Catalunya”. Molt bé home! A això se’n diu pit i c…pebrots! Au vinga, acceptem pop per animal de companyia! Com sia que l’Estat Escanyol no ens deixa tenir les seleccions importants (les que importen a la majoria de gent) ara jugarem amb les que ens deixin! Quins pebrots!! Independentisme regional se’n podria dir a això! Home!! fantàstic podrem veure magnífiques competicions de: bowling, korfbal, pitch&putt, i això si! L’estrella!: Bike-trial!!. Mentrestant Espanya competirà amb jugadors catalans dins la seva selecció en les ínfimes competicions de futbol, basquet, handbol, hoquei patins (que com tots sabem és un esport eminentment castellano ecspanyol) etcètera. Faria riure si no fes plorar! Si tot aquest és el suc que li podem treure a “ambdues portes” potser no cal tancar el pis, deixem-lo obert que l’amo castellà no li calgui trucar a “la porta”.

El que si és evident és el perquè els escanyols se’n foten de nosaltres! Si seguim en aquesta ratera sense sortir-nos-en ens ho tindrem ben merescut!.

Visca la Pàtria!!

Un dels problemes que tenen els egòlatres és suposar que la resta de la humanitat és idiota i que ells poden manipular a tots els altres mortals bípeds.

Aquest comentari ve arran dels fets polítics que estan succeint aquests dies. És ben cert que les cúpules polítiques concentren uns quants egòlatres i superbs. És cert que tampoc hi podem fer gaire perquè els partits polítics han evolucionat i s’han organitzat formant unes estructures bastant impermeables i creant la partitocràcia que domina el nostre sistema.

M’ha semblat molt encertat l’article El partit únic que ha escrit l’amic Vicenç Pedret del col·lectiu El Matí i militant, encara, d’Unió. Diu Pedret: Hom espera, quan “els seus” guanyen les eleccions amb folgada majoria, veure els “seus” governar. El pitjor que m’ha passat mai políticament parlant, és que els “meus” guanyessin i que governessin els altres. És un engany. Jo vaig votar l’Atur Mas com a cap de llista i és ben evident que qui mana a l’ombra és en Duran. Vaig votar perquè els convergents (i els d’UDC) manessin i prop del 40% dels càrrecs els “okupen” sociates, peperos i profes d’esade. I més endavant afegeix: Si en Mas hagués posat els noms del govern en una llista al parlament, aquesta gran “coalició” hagués indignat a molts votants que sens dubte haguessin triat una opció més clara.

Ho diu Pedret d’Unió, us puc garantir, de primera mà, que significants militants de CDC, de Barcelona i de fora de Barcelona, estan que s’enfilen per les parets. Se senten traïts.

Això és enganyar a l’elector o al militant? No, jo crec que no, senzillament és la prepotència de les cúpules. Deuen pensar: nosaltres, il·luminats pel colom que va donar cops amb les ales als evangelis apòcrifs per tal que caiguessin de l’altar i quedessin només els quatre canònics, sabem el que cal fer, no cal cap més explicació. La intel·ligència emocional i la interpersonal no hi són. Una pena.

Un altre exemple previ és el d’ERC. Tothom sap que la patacada que es va pegar a les darreres eleccions és pel seu suport al PSC. La prepotència dels seus dirigents, en aquest cas ja m’abstinc de parlar d’intel·ligència, els va fer creure que ells podien fer el que el rotava sense tenir en compte els desigs dels seus electors, que havien votat una altra cosa. Una cosa que comença per “i” i acaba per “a”. Si no heu caigut encara us diré que provoca urticària al PP, al PSC i a Duran i Lleida. Resultat, desastre electoral.

Un lèmur que ho sabia

He deixat pel final la més recents de les demostracions de prepotència i cinisme. Qualsevol primat, fins i tot el més primitiu, el lèmur (lemur catta), sabia que l’actiu polític de Jan Laporta, independentista de cap a peus, era la seva popularitat i en cap cas el seu coneixement de la política ni els seus mèrits en aquest àmbit. Laporta, home de llums i ombres, és un home intel·ligent i llest, però al mateix temps amb poc coneixement de la política i molt menys de l’ambient i submón independentista, ambient molt animat però ple de aprofitats i salvapàtries. No dic res que el mateix Laporta, que sincer ho és, no sabés i digués.

Només em sorprèn que sent, com deia abans, un home intel·ligent contesti a la pregunta: És possible, però, que els seus companys li demanin que renunciï a l’escó dient Seria una continuïtat de la línia en què han entrat, que és incoherent i del tot desproporcionada. Aleshores sí que seria una confirmació que el que potser pretenien era fer servir el meu nom en situacions que els pogués donar èxit. Si veig que la situació deriva cap a aquest escenari, també prendré les meves decisions. Potser més val estar sol que mal acompanyat. Naturalment!

Laporta diu en la mateixa entrevista: Sóc coherent amb el meu pensament. Qui penso que no està promovent la unitat que ens vam proposar, són els que no volen anar en una gran coalició. Com que crec en la sinceritat de Laporta, per això penso que el van entabanar. Va caure com un babau.

M’ho demostra, encara que no em calia, el que diu en una altra entrevista: sembla que no els preocupa quedar-se sense representació. M’ha donat la sensació que el que es vol és restar vots a alguna altra formació independentista i jo no vull això, sinó, al contrari, una gran coalició, sota una marca que ens aglutini a tots i que engresqui la gent. Els votants s’il·lusionen quan veuen que vas a guanyar, no a perdre.

Un altre lèmur que també ho sabia

Abans a la pregunta També l’acusen d’haver-se desentès de la feina parlamentària contesta: Ara surten aquestes misèries per justificar determinades actituds. M’he sentit força utilitzat darrerament. Hi ha persones que han intentat imposar-me la seva voluntat i la seva forma d’actuar i jo no vull que es faci servir el meu nom per a aventures que no veig clares. Naturalment! Li ha costat veure-ho.

He començat dient que hi ha qui pensa que la resta de la humanitat és idiota. Per això no em sorprèn llegir titulars com:

• López Tena: ‘Que Laporta parli d’humilitat i generositat és una mica graciós’
• Uriel Bertran: “Quan Laporta entra en un projecte té l’aspiració de posar-s’hi al davant”
• Sense Laporta es visualitzarà més el projecte de Solidaritat

Si no fos perquè tot això és dolent per al país seria per fer-se un fart de riure. Com diu l’editorial de Catalunya Oberta: Aquesta situació no pot estranyar ningú. Fet i fet, era previsible atesa la precipitació amb que es va crear SI i el precedent de la seva incapacitat d’arribar a un acords amb Reagrupament que, d’haver-se produït, li hauria reportat fàcilment dos o tres diputats més. Els càncers de tota la vida de l’independentisme segueixen presents l’any 2011: personalisme, dogmatisme, purisme, incapacitat per al diàleg i tendència a la dispersió i el minifundisme. I moltes més coses que m’estalvio.

Editorial que acaba amb una afirmació que sovint he escrit jo mateix: És trist, però és així. Al capdavall, la paradoxa és que el gran aliat de l’independentisme és Madrid (que el forneix de milers d’arguments), mentre que el seu principal adversari són els mateixos independentistes.

Fa tot just dos mesos escrivia al Bloc Gran del Sobiranisme l’article Independentisme immadur i l’acabava dient: Per a mi el problema no és ara el d’aconseguir una majoria social a favor de la independència. Això ja vindrà. El primer pas és deixar l’independentisme de pati d’escola i assolir un independentisme madur.

Jo només sóc un ciutadà que no està en l’activitat política més que algunes hores que tinc lliures, que trec del descans i el lleure, escrivint algunes coses que llegiu uns quants amics escassament influent, i col·laborant, amb els companys de 10Mil en algunes iniciatives que creiem útils per ajudar a sensibilitzar a la gent i incrementar l’esperit independentista. Poca cosa, sense cap alegria seguirem col·laborant en aquelles iniciatives que ajudin a tibar la corda, a veure si cau l’estaca. Ens és ben bé igual d¡on provingui la iniciativa mentre vagi en la línia que considerem correcta.

Ara mateix estem donant suport a la proposició de llei de Solidaritat per la Independència, promovent la concentració davant del Parlament i instant als diputats a votar a favor (veieu “Us volem recordar que no sou representants del poble espanyol…). Està clar que això no podem fer-ho sols i per això us torno a demanar que entreu a Carta als parlamentaris, envieu un correu electrònic i feu-ne difusió. Aprofitem l’avinentesa. Ara resulta que tant Joaquim Nadal com Josep Antoni Duran consideren que votar a la Consulta a Barcelona i votar “no” a la proposició de llei de Solidaritat és incongruent. Nosaltres podem demanar que tots els diputats facin el mateix que han fet, cadascú en llur localitat, a la Consulta. Si no han anat, que s’abstinguin, si han votat “Sí”, que votin “Sí” i si han votat “No” que votin “No”. Això seria un acte de total congruència, d’ètica impecable. Demostrarien que són gent d’honor, homes que representen al seu poble i en els que es pot confiar.

Els darrers esdeveniments m’han fet canviar el que tenia previst.

La notícia que comença haver-hi reunions i contactes per parlar d’una possible coalició independentista, al menys pel que fa a l’ajuntament de Barcelona, entre diverses forces independentistes, i el fet que hi participi Reagrupament m’ha sobtat. Vam entrar en temps de vacances amb la idea que no aniríem a les eleccions municipals com a partit (RI), només continuaríem sent una associació, i n’hem sortit en mig de la sempiterna cançó de les provables coalicions.

Havia entès que com a molt es donaria suport a tots aquells reagrupats, que veiessin viable fer alguna candidatura a l’alcaldia de la seva població o si algú o alguns volien formar part de la candidatura d’un altre partit, i poder fer-ho sota la seva condició de reagrupats.

Caldrà veure doncs en quin grau d’implicació intervendrà Reagrupament, si com RI i volent col·locar algú a les llistes, o simplement com observador per si és oportú donar-hi suport.

Em xoca també, perquè veus molt autoritzades no aconsellaven anar per aquesta línia i que el discurs independentista no passava per la “disputa parcial” dels municipis, sinó per la “disputa total” de la nació. Per dir-ho d’un altra manera que aquest no seria el seu terreny.

El que no tinc clar, és si em sobta gratament o no. En un principi sí, perquè dir-li amb algú com jo i en les meves condicions, la lluita continuarà al 2.014 se’n fa molt coll amunt, i necessito fer alguna cosa, sentir-me útil, ni que sigui el “tonto útil” o un d’ells, dels que algú en traurà profit. Com dèiem en la joventut, “que em va la marxa”.

A la meva edat he començat a entendre que arribar a Ítaca és l’objectiu, però el que importa és gaudir del viatge. Segur que per això el desitgen llarg i ple de coneixences.

També em satisfà, deixant de banda, el fet històric per tots conegut, que el president Macià va declarar la república catalana, després del triomf del seu partit en unes eleccions municipals, perquè trobo que és el lloc ideal per posar en marxa la tan anomenada “renovació democràtica”, segona part del discurs de l’independentisme a les eleccions al Parlament, i que al meu parer sempre vaig dir que sobrava, perquè era totalment incongruent en voler transformar unes eleccions normals al Parlament, en l’autèntic plebiscit què l’estat espanyol sempre ens ha negat i ens negarà. Però aquest és un tema del qual un altre dia em podem parlar.

Si l’element principal de la renovació democràtica és la política de proximitat, quina política més propera hi ha que la municipal.

Quina millor oportunitat, per poder distribuir les diferents poblacions de certa entitat, pel seu nombre d’habitants, en districtes a on cada un dels candidats a la regidoria se’l faci seu, que l’organitzi al seu gust dins les seves possibilitats. Que formi un petit nucli de voluntaris que l’ajudin a convocar mitjançant el boca a orella, repartiment de tríptics o cartells a els establiments de la barriada o barris del seu districte a la ciutadania a una primera reunió a on explicar la seva política de proximitat i el seu compromís de quatre anys en ella. Surtin o no elegits, tant ell com algun altre membre del seu partit.

Quin millor lloc, a on trobar els primers voluntaris, siguin o no del partit, millor que no, disposats a donar unes hores setmanals a recollir les demandes i queixes de la població, distribuir-les en diferents sectors, com podrien ser, un el relacionat en la manca o fallida de serveis bàsics, com aigua, llum, recollida de la brossa, un altre en els temes del benestar i ajudes socials, un altre en la relació amb l’administració, permisos, sancions.

Compromesos anar als plens municipals, assabentar-se del que és fa, participar-hi tant com els deixin, exposar tot el que se’ls hi ha encomanat per part de la ciutadania als caps de districte, hagin o no sortit elegits, estiguin al govern o a l’oposició del municipi.

Que esbrinin qui fa tal o qual servei per l’ajuntament, si el fa bé i al preu ajustat. Si empreses de la competència han tingut l’oportunitat o estarien disposades a fer el mateix a menys preu o fer-ho millor pel mateix.

Que no considerin la corrupció com un afer normal, contra la qual no si pot fer res, la ronya si no la fregues no surt i se acumula.

Que es comprometin a denunciar aquestes pràctiques tant com puguin, a nivell local, comarcal, provincial o nacional i que denuncien a aquells informadors que és neguin a fer-ho públic. Tota la porqueria ha de surar.

Que busquin la complicitat o recolzament d’entitats o associacions ja existents, des d’una de botiguers a una colla sardanista, tant m’he fa! La xarxa i l’estructura és el que ens farà forts. Els rivals ho tenen tot, el diners els mitjans de comunicació, tot. El seu sistema només té un punt dèbil, un únic taló d’Aquil·les, el vot, el vot de la gent, i si aconseguim a la gent?

Avui allò que no és veu, el que no surt als mitjans no existeix. Fem de la carència virtut, a manca de diners, imaginació. Per exemple entreu en un proces de primaries entre Esquerra i SCI, ni que no faci falta o sigui només una pantomima. Només que surtin als medis la meitat que ho estan fen l’Hereu o la Tura, ja em donaria per satisfet.

Si mirem els resultats del 28N, una gran coalició podria aconseguir alguns ajuntaments i ser la segona força en altres. Però de moment deixem-ho, no vull somiar més!

No vull allargar-me en aquest tema, perquè no és a mi a qui pertoca fer-ho.

I per acabar, per què no em podria venir de gust, que les dos formacions a les que estic afiliat Rcat, i SCI és presentin a les municipals en una possible gran coalició independentista amb altres grups independentistes? Per dir-ho breument, precisament per això. No en que ho facin en coalició, sinó en que comencin a marejar la perdiu, a embarcar-nos a tots, en un projecte que ja han demostrat que no saben portar endavant i ens tornin a portar a les lluites caïnites a les quals ens tenen acostumats.

Senyors! Si no n’estan segurs o no en saben més, si no són prou generosos ni estan disposats a ser-ho, quedin-se a casa. Nosaltres no parem de créixer i algun dia trobarem algú amb la mira ben alta que ens portarà al cim. O senzillament callin, facin el que hagin de fer, i parlin quan tot estigui fet i ben lligat.

Aquest cop, l’últim que no apagui el llum, que encara queda molt per veure.

Pàtria, aquí em te’ns!

Queden 4 dies decisius per poder demanar el vot. Els experts diuen que són durant aquests quatre dies, que la majoria de la gent indecisa, decideix el seu vot.  Ara ha arribat l’hora de la veritat pels qui anhelem una Catalunya lliure i sobirana.

Està clar, que aquestes eleccions no seran les que s’aconseguirà la independència. Però pot ser determinant per aconseguir-la d’aquí 4 o 8 anys com a molt estirar. Això dependrà, i no ho dic només pas jo, un modest blocaire, si Reagrupament entra amb prou força al Parlament. El darrer article al Nació Digital escrit pel catedràtic en sociologia i doctor en política , Salvador Cardús ens diu: “Reagrupament, que era –i és!-  l’alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s’ha vist greument envestida per l’oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l’aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d’actes que ha estat capaç d’organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.”

No parlaré en aquest article del que penso que és la plataforma ad-hoc que han muntat el Laporta, Tena i Bertran. Potser ho faré la setmana que bé, segons com vagin els resultats. Només ho faré si Reagrupament obté molt bons resultats, en cas contrari, no ho faré perquè no sembli que ho faig per despit. Tampoc ho faré si SCI obté molt malts resultats. No caldrà, doncs això significarà que la ciutadania ha entès de que anava la història.

Per mi, com per altres companys que durant aquest dos anys hem treballant de valent per la independència de Catalunya, creiem imprescindible que al Parlament hi hagi una força política independentista, seriosa, preparada i consolidada territorialment, que no depèn d’una figura mediàtica i tampoc que no tingui cap deute amb ningú. Una força que tingui les mans lliures per poder denunciar al Parlament la gran farsa que representa aquestes eleccions regionals i la nostres institucions subjugades a les regles imposades pels espanyols. Catalunya és una simple regió autonòmica espanyola. No som cap país per molt que ens vulguin vendre els polítics catalans. La Generalitat és més aviat una gran gestoria, sense sobirania i que a més, està ofegada econòmicament per l’espoli fiscal que estem sotmesos. Amb aquesta tessitura, no és possible fer política de debò. Només es pot fer el paperina. Per això, aquestes eleccions, en comptes de debatre temes realment importants,  alguns estan fent el paperina en recórrer als vídeos porno o que ratllen el friquisme. La premsa internacional, com molt bé explica el company Salvador Garcia-Ruiz al seu bloc, ens estan deixant com a frívols. Com no, especialment l’espanyola hi està treien molt de suc de tot això per continuar desprestigiant als catalans.

L’establishment polític català i les corporacions empresarials que viuen de la xarxa de corrupteles i subvencions que el Regne d’Espanya ha disposat per corrompre als catalans,  vigilen amb cura que res no canvií.  Malgrat són conscients que la situació és insostenible a mitjà i llarg termini, no poden fer res més que retenir el poc poder que tenen. Els hi va el menjar per avui. El demà per aquesta gent, no existeix. Per això, hi ha un buit informatiu respecte a Reagrupament. No volen de cap manera que surti una nova formació que pugi posar en compromís el minso poder colonial que regenten. Realment el que ha succeït aquests mesos als mitjans d’informació públics i alguns de privats, demostra que la democràcia a Catalunya està vigilada. El més greu però, és veure com els polítics catalans no ho denuncien i molt d’ells s’aprofiten per benefici propi o del seu partit.

Com pot ser que una formació política ompli l’Auditori de Barcelona amb prop de 2.500 persones ,segons les cròniques d’alguns periodistes, i en canvi no surt en cap noticia a cap televisió i ràdio pública. Però tampoc a les grans privades, com per exemple a Rac1?. Com és possible que el diari Avui-Punt.Cat, publiqui primer una noticia a on la foto no es correspon a l’acte i donen la xifra de només “més de 1.000” , per després, arran de les queixes i comentaris dels seus lectors, ho acaba rectificant al cap d’unes hores, canviant la foto, i dient finalment que eren 2.000?

Penso que la por que al Parlament de Catalunya hi entri Reagrupament amb el seu programa de regeneració política, és el que ha fet ajuntar tots els partits polítics catalans i l’establishment per conjurar-se per impedir-ho.  Cada dia que passa, amb la informació que he esbrinat (i no que m’ho han explicat), hi estic més convençut. Malgrat estic d’acord que  Reagrupament hem comès alguns errors, penso que aquests no han determinat el que ara estem amb la tessitura actual amb “una divisió de conseqüències dramàtiques.”, tal com exposa Salvador Cardús.

Que potser per la forma que s’han resolt la crisi del gener passar, d’altra banda crec que inevitable, els hi hem donat carnassa als taurons? Doncs si, és veritat. Però que ningú oblidi que en el moment que Reagrupament decideix presentar-se a les eleccions, això implica tirar-se a l’aigua i els taurons hi són allà esperant el seu moment.  Un moment que sempre arriba per qui ho intenti. No importa l’immaculat o virtuós que siguis abans. En el moment que poses el peu a l’aigua, no et preocupis que els taurons trobaran la manera de fotre-t’hi queixalada.  A Catalunya, per poder anar al Parlament, tens que travessar un mar empantanegat i ple de taurons. No esperis cap cop de mà de ningú, ans el contrari. Només comptes amb les teves forces.

Per poder sobreviure un atac dels taurons, cal estar-hi ben preparat. En aquest sentit, Reagrupament ha demostrat que ho està. Després de tots els atacs rebuts, sobretot , el d’aquest estiu,  Reagrupament no només es manté flotant, sinó que neda cada dia que passa amb més força cap a la platja.  D’aquí 5 dies veurem com Reagrupament Independentista arriba a la platja de la Llibertat.  N’estic convençut que arribarà viu. Però caldrà veure amb quines forces comptarà per poder començar a caminar cap el Cim. Cap el Cim de la Independència.

__

Amics lectors, penseu una mica fredament que ha succeït d’ençà el 2008. Jo vaig  començar a escriure al Bloc Gran del Sobiranisme convidat per un blocaire convergent, per  veure si es podia establir ponts entre els independentistes d’Esquerra i CiU. Jo representava ERC, i un l’altre company blocaire d’aquest bloc de deumil.cat, l’Enric Canela era de Convergència. Ambdós, junt amb l’Agustí Esparducer, que aquell moment era també d’ERC, vam decidir un dia trobar-nos per veure si era possible fer realitat de portar 10.000 catalans a Brussel·les per demanar la independència de Catalunya.  Amb la inestimable ajuda d’altres companys, i sobretot de  la mobilització espontània i altruista de  milers de catalans, vam fer possible una fita històrica i única.  Des del primer dia, amb l’Enric, vam coincidir, que tot aquell esforç seria en va, si al Parlament no hi havia una força política que representés l’esperit de Brussel·les: “Volem un Estat Català”

La famosa ILP que va donar peu al referèndum d’Arenys de Munt i que varem presentar des de deumil.cat i l’associació Catalunya Estat Lliure,  fou pensada per obligar als partits catalans del Parlament a mullar-se sobre la independència.  Sabíem que era constitucionalment impossible. Però volien generar al Parlament un debat a favor de la Independència. No cal que us recordi el que van fer: Tots els partits, CiU, PSC, ERC, PP i IC-Eua van votar per unanimitat en contra que ni tants sols es permès recollir les signatures per després debati-ho a un ple. El resultat no podia ser més clar, al Parlament de Catalunya, no hi havia cap partit que vol debatre la independentista. Cap partit parlamentari català volia fer res per avançar cap a la independència. No volien que res es canviés. Ja els hi estava bé com anava la política catalana. Uns per demostrar que eren un partit de govern i els altres perquè veien aviat arribar la seva possibilitat de tornar a ser-ho. Ambdós partits no van dubtar en pactar amb els partits espanyolistes del PP , PSC i IC-Eua, per impedir que es recollís centenars de milers de signatures a favor de la independència. Encara menys votar en un ple al Parlament.

Ara resulta , segons diu un d’aquests partits, que si que ho farà. ERC diu que convocarà el referèndum que va rebutjar ni tant sols debatre’l al Parlament per tres cops.

CiU, malgrat es vanagloria de tenir molts independentistes i diu que apel·la el dret de decidir, a part de també votar en contra a qualsevol possibilitat de debatre la independència al Parlament, reitera sempre que pot, que en aquesta legislatura no pensa fer res per avançar cap a la independència.

Amb aquests situació, us demano, que no dubteu ni un segons més.  Aquest proper diumenge, podrem per fi, aconseguir que hi hagi un partit al Parlament que posi sobre la taula, la necessitat imperiosa per constituir l’Estat Català.

Per això, us demano que si no voleu tornar a començar de zero d’aquí quatre anys, voteu Independència: Voteu Reagrupament

Endavant les Atxes!!