En les actuals circumstàncies tothom es demana que cal que passi encara per a prendre decisions, tot i entenent que provablement hi ha afers que s’han de preparar discretament per tal que en arribat el dia “D” hora “H” i fer el Gran Salt tinguem garanties de poder aterrar mínimament en condicions.
“El full de ruta” parlamentari del “dret a decidir” és un camí exhaurit, com ho va ser en el seu moment “el pacte fiscal”, falta potser encara apel·lar als estaments internacionals en el sentit de fer mundialment palès que l’Estat espanyol no està per a parlar del problema dels catalans, ni menys encara per a “delicatessens democràtiques” referendaries…, exhibint així un dèficit democràtic que justifica del dret i del revés que els catalans exercim, des de ja mateix, la nostra lliure voluntat com a base legal emancipada dels poders de l’Estat.
Escatir “quants” catalans volem l’emancipació jurídica i política i “quants” volen seguir essent espanyols és una qüestió cabdal en democràcia, i és per aquesta raó que malgrat organitzacions de caràcter polític amb càrrecs electes com l’AMI siguin majoritàries en el seu àmbit, ens caldrà abans de fer el Gran Salt dilucidar en el si del Parlament quants representants aplega una i altre opció, i per això ens caldrà unes noves eleccions en les que els partits polítics que així o considerin oportú hi acudeixin amb l’eix programàtic centrat en realitzar la Declaració Unilateral de Independència de Catalunya.
Hores d’ara qualsevol ciutadà a Catalunya pot copsar aquest horitzó com a prefiguració de la realitat en absència de qualsevol altre horitzó alternatiu, tanmateix l’enemic lluitarà fins al final i no donaran mai cap batalla per perduda. Hem d’estar preparats, ja veiem com les gasten, el fiscal en cap de Catalunya ha estat expedientat per la fiscalia general de l’Estat per a defensar la legitimitat d’una consulta sobiranista si respectava la legalitat…, un exemple clarificador i un avís per a navegants, cap fissura, cap tebior per part de l’Estat espanyol.
Encara el senyor Duran i Lleida va pel món relativitzant lo evident, aquest tio està fumat?!, s’arrapa a la gropa del cavall i no vol caure per a res del món de cap de les maneres, potser practica per a fer un número al Circ du Soleil, ves a saber si l’home després de tot no és tant tal·lós i és capaç d’anticipar el futur i ja es prepara, com a peça obsoleta i sobrera en lo “públic”, per anar al mercat privat…. He llegit que ha dit: “jo ja els he dit, a la vicepresidenta i a Rajoy, que s’equivoquen, però no m’han contestat”, ^`_”K(-*´]ç{… estrafolari, friki, marcià…, reculleres!!!, no m’estranya que digui que CiU s’han apartat de la centralitat, es que d’un tio així cal fugir-hi cames ajudeu-me!…, no sé veure per enlloc “la centralitat” que ens ofereix el senyor Duran…
Jo em penso que qualsevol persona amb un mínim de senderi i autoestima d’un lloc on li foten la cartera i el menyspreen se’n va sense recança, màxim quan el conviden a marxar amb insistència…
Ara només espero del nostre govern i els nostres parlamentaris que el temps que encara haguem d’estar a Espanya l’aprofitin bé per a endegar-ho tot per tal que l’aterratge sigui esplendorós…
Visca Catalunya Lliure!!!!
Aquest dissabte toca reflexió. Hem de passar el dissabte sense campanya i dedicats a pensar quina és la millor opció electoral per a nosaltres. Una mesura idiota que arrosseguem del començament de la democràcia. De fet no té altra utilitat que oferir un dia de descans i nervis als candidats i partits. Alguns s’ho mereixen. Hem viscut la campanya electoral més absurda de tota la democràcia. Aquesta vegada tothom sap qui serà el guanyador però amb la particularitat que ell no ha dit res de quin serà el programa que aplicarà. Hem recorda a Mr. Chance d’aquella simpàtica pel·lícula que protagonitzaven Peter Sellers i Shirley MacLaine. Mr. Chance tampoc no deia res. Que hi farem som en aquesta paròdia i no ens en sortim. Penitència pels nostres pecats.
El que també tinc clar i ha influït encara que no massa en la meva decisió és que espero, que no vol dir que m’agradi, la majoria absoluta del Partit Popular. Ho sabem. També que no importa que faci Catalunya, no decidirà, fem el que fem, menjarem PP.
punts a les is. Quina campanya tan horrible, contradictòria i poc engrescadora. Quin clímax! No ha estat anestesiant perquè sentir o llegir les opinions del candidat de CiU et feia saltar de la cadira. Crec que qualsevol independentista que mantingui fidelitat a CiU anirà a votar amb el cap cobert de cendra i tapant-se el nas. CiU ha de sortir d’una vegada del pou a la que la portat Duran i Lleida. Crec que en l’àmbit “sobiranista” CiU estava portant una trajectòria creixent, guanyant credibilitat, declaració darrere declaració, Artur Mas, Jordi Pujol, Oriol Pujol, Francesc Homs… anaven introduint un missatge nacional contundent. La cosa es va estroncar gràcies a Duran i la distància entre l’independentisme i CiU ha anat creixent exponencialment conforme avançava la campanya. No puc predir el resultat, però l’error de plantejar una campanya com si anés a ser decisiu quan fins i tot els lèmurs de la fotografia, que són a Madagascar, sabien que no ho seria és enorme. Desitjo, sincerament, i els que em coneixen ho saben, que CiU, sense Duran i Lleida, recuperi el camí que ha abandonat des que van albirar-se les eleccions. És necessari enfortir l’eix nacional, urgentment. El món de la consultoria necessita un professional com ell, que doni el pas ja.
Algú creu que ens podrem desenvolupar nacionalment, econòmicament, amb pactes de mínims? Algú creu que hem de continuar amb una política de pactes de submissió? Algú creu que hem de signar més pactes de vassallatge? Jo crec que no, podem perdre, però no podem renunciar més. Ens cal dignitat nacional.
Fa pocs dies escrivia
Jo crec que el darrer consell de política fiscal ha estat paradigmàtic. Ho resumeix molt bé l’editorial del diari AVUI:
Dijous l’anterior conseller d’Economia, el socialista Antoni Castells, va participar al Cercle d’Economia en un debat sobre la reactivació econòmica de Catalunya inclòs en el seminari internacional
Com deia, s’ha mantingut en silenci, ha dit molt poc i ha hagut d’escoltar coses que ha dit Andreu Mas-Colell i que potser li hagués agradat dir o fer. Evidentment Castells no necessàriament comparteix el que fa o diu el Govern, ell pertany al socialisme. Amb tot, socialista, socialdemòcrata o liberal qualsevol persona intel·ligent sap que la situació econòmica és insostenible i que si no es fa alguna cosa la catàstrofe està garantida. Suposo que sabia que els “flower power” que l’acompanyaven al Govern no podien més que arruïnar el país.
No en volia parlar, però aprofitant l’avinentesa m’hi referiré. Avui hi ha hagut els aldarulls ben coneguts a la Plaça de Catalunya. Mentre anava en cotxe, al vespre, escoltava Catalunya Informació. Se m’ha remogut l’estómac escoltant com el comunicat de la portaveu dels Indignats era en espanyol. És deplorable veure com mig Catalunya s’ha tornat idiota fent un seguidisme de penaa veure si els aplaudeixen a Madrid. Com m’hagués agradat veure tota aquesta gent asseguda a la Plaça de Catalunya demanant la independència. Jo també hi hagués anat. La independència hagués eliminat la crisi.
Avui, transcorreguda ja una setmana des de la celebració de la Conferència Nacional per la Independència i un cop publicats
Ahir Pere Pugès, l’ànima o una de les ànimes, del projecte,contestava a una entrevista a
Dilluns m’hi poso, poc perquè estic en mala època, molta feina extra, però començarem a fer alguna cosa.


