Aquest dissabte és el dia de reflexió de la campanya electoral. Si us plau absteniu-vos de dir res. Jo no ho faré. Això del dia de reflexió no sé a qui se li va acudir però em sembla idiota.

Jo, com qualsevol partir, dedicaré el darrer minut del divendres per dir alguna cosa. Altra cosa és que algú em llegeixi en dissabte. Jo no hi tinc cap responsabilitat.

Doncs bé, us explicaré el que alguns de vosaltres ja sabeu. A les eleccions del 2010, després d’alguns mesos d’intentar una candidatura independentista d’unitat i parlar amb molts col·lectius, inclòs Joan Laporta, tot se’n va anar en orris. Allà ningú volia seriosament la unitat. Sense cercar culpables, vaig estimar, amb alguns companys fundadors de Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, no tots, que la millor opció era Reagrupament. Sense fer extensiu el meu pensament a altres persones, vaig afirmar que el programa de Reagrupament era el que haguessin volgut els militants independentistes de CDC. Un programa senzill i clar, amb una visió socioeconòmica molt propera a la meva.

Aquestes darreres setmanes, s’ha fet ben evident que l’Estat espanyol ha vist que la independència de Catalunya no és alguna cosa que estigui al cap de quatre eixelebrats, sinó que hi ha una possibilitat real ja que el sentiment ja ha impregnat tota la societat catalana. El fet és que l’Estat espanyol s’ha pres molt seriosament aquesta amenaça per al seus interessos i tot l’aparell de l’Estat s’ha posat en marxa. Fins i tot algunes clavegueres han sobreeixit. Premsa, govern amb ministres sense rubor i els partís espanyols han bramat i fet de tot. L’objectiu a batre es diu Artur Mas i això té una raó ben clara. Artur Mas no s’ha arronsat davant les amenaces i el joc brut. Per primera vegada en segles, algú, amb poder polític i amb un partit forta, majoritari, darrere ha agafat el lideratge social i polític.

Batre Artur Mas no faria desaparèixer l’independentisme, existia abans i seguiria existint si no hi fos, però caldria tornar a tenir un altre líder polític amb un partit majoritària darrere. Caldria esperar un cert temps, potser anys, per tornar a ser-hi. Jo crec que això ho saben tots.

Té raó Artur Mas quan diu que les eleccions de diumenge seran observades per tot el món. Aconseguir que més de dos terços del Parlament demanin la independència seria un èxit per a l’independentisme, però la independència no depèn només de nosaltres. Cal que el món ho llegeixi bé. Un triomf de Mas voldria dir la majoria absoluta, això seria llegit internacionalment com a triomf. Per sota el missatge seria derrota. Equivocat, però els fets, al meu entendre, serien aquest. Per això Espanya no lluita per guanyar, lluita per evitar això. És un fet més que evident.

La meva conclusió és que cal que Artur Mas tingui aquesta majoria absoluta. Jo vaig donar-me de baixa de CDC, després de vint-i-cinc anys de militància. Ho vaig fer perquè vaig entendre, davant d’un rebuig unànime de la Mesa a tramitar una Iniciativa Legislativa Popular que demanava un referèndum. El mateix que ara demana CDC. Vaig sentir que no podia seguir si és rebutjava el que jo creia essencial per al futur del meu país. No per això vaig deixar de sentir, en altres coses, de la mateixa manera que abans. Avui aquesta diferència crec, i dic crec, ha desaparegut. Ningú té totes les certeses. Ara, com que ara el partit que vaig deixar demana el que jo creia essencial i també per les raons exposades abans, votaré CiU. No sóc l’únic. Reagrupament, la que va ser la meva opció fa dos anys, també votarà CiU. Jo vaig figurar aleshores a la llista de Reagrupament en un lloc simbòlic, diumenge seré un votant anònim de la llista de CiU.

Jo tampoc donaré un xec en blanc. Artur Mas demana vots en préstec. El vots són com un dipòsit a termini fix, una legislatura. Si m’enganyen no hi puc fer res. El meu vot serà com un “bo patriòtic”, espero rebre un gran interès per aquest dipòsit.

Confio que els que no pensin com jo i siguin independentistes facin confiança en Oriol Junqueras. Certament, em sap greu no votar-lo, però només tinc un vot. És la primera vegada a la meva vida que hauré de triar en unes eleccions.

Aquest serà, probablement, un cap de setmana políticament interessant. El Congrés de CDC és, segurament, el més important des d’un punt de vista polític.

La raó del per què dic això no és difícil d’esbrinar. La resta dels congressos són de conclusions relativament previsibles. Són congressos que normalment sabem que succeirà, potser alguna incertesa sobre si hi haurà ball de bastons, però poc més.

Aquest és un cas diferent. Com a mínim jo tinc un cert interès en com es resoldran les tradicionals ambigüitats de CDC. Ambigüitats ben volgudes perquè permeten obrir un paraigües que a uns deixa una mica insatisfets, però no del tot perquè han introduït alguna paraula, com sobiranisme, i als altres que han frenat la paraula independència.

Oriol Pujol se’n vanta tot reivindicant que la gent de CDC sempre ha tingut “l’habilitat històricament d’haver fugit dels esquemes clàssics de dretes, d’esquerres, independentistes o no independentistes”. Diu: “CDC és molt més que un partit independentista”.

Conec el tema. No endebades he estat en molts congressos de CDC. En el darrer va haver el debat de posar o no posar “independència”. Jo era un dels esmenants, pactes fins darrera hora de la nit. Va costar que quedés “sobiranisme” en el context que va quedar. Les coses són, però, molt diferents ara que en el 2008.

Em sembla que ara la direcció de CDC no vol parlar d’Estat propi, l’eufemisme és “transició nacional sense límits”. Oriol Pujol també diu: “La transició nacional és irreversible. La transició nacional no és un posicionament tàctic, sinó que és un compromís que la gent de CDC venim encarant i continuarem encarant amb determinació”.

Els canvis produïts en aquest quatre anys són substancials. El context no hi té res a veure. Ni els discursos dins i fora són els mateixos. Quan Artur Mas va assolir la Secretaria General dubto que fos independentista. Jordi Pujol no cal que us digui. Ambdós han canviat clarament. Estic segur que el primer ho és clarament. El segon per reducció a l’absurd: Catalunya morirà sense un estat. Avui mateix Jordi Pujol ha dit en iniciar-se el congrés: “La Catalunya que ens volen imposar no és viable i nosaltres serem la tropa de xoc”

La nova cúpula és independentista convençuda, ara i fa quatre anys. Oriol Pujol ho és i ho era. Josep Rull, al que conec i tinc afecte des de fa molts anys, és un independentista des que el conec, quan era president de la JNC. Aquestes dues persones al capdavant de CDC són per a mi una garantia.

Jo no sé que aprovarà el congrés, però de ben segur el clima és absolutament més pro Estat propi, molt més, del que ho era fa quatre anys.

Els problemes, però, els veig en l’estranya actuació de CiU en alguns temes. Com és possible que la vicepresidència de la CCMA recaigui en un membre del Partit Popular? Cito aquesta com a més recent. Puc entendre el pacte dels pressupostos, però no aquest. O potser aquesta és una condició? Certament si amb això estant contents i paguen, mentre la suma de vots nacionals sigui suficient per determinar la política, com si li volen posar una corona de flors al cap al membre del Partit Popular. Això potser pragmàtic que no pràctic, coses diferents.

El Partit Popular de Catalunya ja s’ha apressat a dir que “el sobiranisme portat a l’extrem generaria escenaris de confrontació”, que creu que “no convenen gens” al país. També que l’importa tres punyetes el que digui la ponència mentre no es traslladi a la realitat. Acompanyat d’un conjunt d’educades amenaces. Una expressió no gaire elegant que m’ha vingut en llegir el que deia Enric Millo és: que els bombin.

Els meus dubtes sobre el resultat del congrés de CDC en són molts, però sobre el que no dubto és que la CDC d’avui no és la de fa quatre anys. Tampoc dubto que CDC d’aquí quatre anys haurà perdut la seva principal raó d’existir perquè Catalunya serà independent. Em sembla recordar que ells mateixos havien dit que amb l’Estat propi ja no tindria sentit la seva existència. En qualsevol cas, si CDC continués seria un partit de l’Estat català.

El nostre benvolgut President el Molt Honorable Artur Mas ha volgut defensar la bondat de les seves retallades i per fer-ho no ha dubtat ni un segon en intentar carregar-se la possibilitat d’un procés d’independència de Catalunya, no només donant arguments absurds propis de partits de tall espanyolista radical com UpyD y Ciudadanos contemplant la possibilitat que Catalunya no entrés a la UE i fos una independència con la de Estats Units d’Amèrica, ridícula no només la comparació sinó la dels personatges que la fan, perquè aquesta comparació no és innocent, aquesta comparació porta implícita dins d’ella el deixar entendre que si ens separem d’Espanya podríem no entrar en la U.E cosa totalment falsa i dirigida als timorats com argument explícit en alguns casos, i en aquest cas implícit, per tal que es replantegin la possibilitat de la independència.

Segon argument absurd: comparar-nos amb Grècia, Portugal, Irlanda o inclús Itàlia. Si Catalunya fos independent de la rèmora de la sangonera Espanyola encara estaríem en una situació econòmica molt millor que la d’aquests països, i evidentment que ens caldria complir amb les normes comunitàries, però no ens costaria sang, suor i llàgrimes com ara. I perquè ? Doncs perquè no tindríem a la sangonera espanyola que mantenir, que sembla que li tinguem que explicar tot al senyor Mas. No es que el Molt Honorable Mas estigui desinformat, no, es que ens ven la seva pel·lícula: La pel·lícula regionalista!. Perquè no ens compara amb Alemanya, França o Suïssa? Malgrat seríem molt mes petits en dimensions que Alemanya i França tampoc som comparables a Itàlia que te quasi deu vegades mes població que nosaltres o Grècia que quasi ens dobla.

A Afegit: “Hi ha una alternativa? Sí, però no en el context que ens movem de la Zona Euro” Mentida!! afegeixo jo, hi ha l’alternativa que ell ens amaga en totes aquestes excuses peregrines: Hi ha l’alternativa de deixar Espanya a la seva sort i sortir-nos-en. Que no seria fàcil? Evidentment que no! Peró seria possible, i ara encara hi som a temps, si ens deixem empobrir mes llavors si que hauríem de complir uns requisits per poder continuar a la UE que potser ens serien difícils d’assolir, però això només passaria per una cosa: perquè ens hauríem deixat empobrir per Espanya, per la nostra deixadesa, porugueria i gracies a personatges com el senyor Mas que amaguen la veritat.

I encara segueix amb el seu discurs regionalista: “I hi ha una altra alternativa que és endeutar-se més. Gastem més i endeutem-nos més. I la pregunta que faig als que proposen això és: qui ens deixarà els diners? Si fins i tot complint les normes hi ha dificultats perquè et deixin els diners si no ho fas, encara més”. En això és en l’únic que te raó, però te raó si es contempla com a única solució continuar dins Espanya.

Per continuar enriquint Espanya i salvar-la cal que Catalunya faci un esforç sobrehumà doncs una població de sis milions ha de salvar a una de quaranta-set, no és ben bé així doncs el País Basc i Madrit no generen massa dèficit, podríem dir que pràcticament s’autofinancien doncs no es cert que Madrit generi riquesa per a Espanya ja que el que aporta es veu compensat pel que rep en concepte de capitalitat. Tampoc generen dèficit i si son contribuents a l’estat les C.A de Balears i València, tota la resta en més o en menys mamen de la mamella E$panyola a la qual, com he dit, només contribueixen en forma neta Balears, Catalunya i València.

Senyor Mas: No hi han diners a les arques de la Generalitat de Catalunya perquè no recaptem nosaltres els impostos i se’ls apoderen els e$panyols amb la seva complicitat i mentre tant aquí fent mans i mànigues per que ells puguin seguir gaudint dels beneficis que els paguem nosaltres amb el nostre esforç que ens manlleven. Aquesta és l’única veritat.

Quan algú inicia un projecte que té en ment es considera condició indispensable la viabilitat d’aquest, així com la credibilitat dels actors que hi intervindran, altra cosa no seria un projecte sinó un absurd o una enganyifa, depenent si l’enganyat és un mateix o són els demés, quedaria una tercera opció que seria l’auto engany aquest només és possible en estúpids o en situacions psicològiques dependents emocionalment d’altri.

Vet-ho ací que els polítics que fins avui havien cregut, defensat i col·laborat en un projecte que ens deien era el millor i l’únic viable per a Catalunya ara ens diuen que aquest projecte ha fracassat. Ha fracassat? No senyors, no; el projecte no ha fracassat, el projecte mai va existir com a tal doncs no complia les premisses essencials d’un projecte seriós: no era viable per que una part dels actors indispensables a participar no eren de fiar, i no ho eren senzillament perquè ells no hi creien en aquest projecte i no hi han cregut mai, i no és que ens enganyessin, que mai ho van fer, era tan sols que ens entretenien buscant les millors condicions per a ells. I això es fa en les guerres, però també en les negociacions, cada part busca allò que més l’afavoreix en aquestes i posposa, si cal, l’enfrontament al moment més beneficiós per a ell. Per tant no cal que busquin més excuses de ploramiques dient que ens han enganyat o ens han traït, que son dolents, malvats i calculadors; res d’això, senzillament han fet el seu joc, i ara que tenen (o creuen tenir) tots els trumfos a la seva mà, ara ens acollen en la negociació; és el procediment lògic, el que calia esperar d’ells sabent la seva psicologia.

Per tant que no ens parlin de fracàs aquells que han fet tot el possible per que el projecte fracassi, reforçant una espanya castellanista que mai va fer un pas enrere, jo encara recordo les negociacions en l’elaboració de la “sagrada Constitución” i recordo com el malaguanyat Xirinachs s’estavellava una i altra vegada contra la pared Nacional Escanyola, sense rebre l’ajut dels senadors “catalans”, i sabeu o recordeu un dels qui més s’hi oposava? Doncs en Josep Benet, el capitost de “L’Entesa dels catalans” grup senatorial català majoritari. Mai van voler negociar en ell les seves esmenes, mai van voler debatre les seves suggerències, el grup senatorial d’esquerres “Entesa dels catalans” li va fer front, els demès li van fer el buit. És massa radical deien, i potser en alguns aspectes si que ho era pel moment que vivíem, però això no ens pot fer oblidar la tebior dels altres mentre les esmenes d’en Fraga s’anaven aprovant una per una al Congreso de los Diputados. Aquestes actituds catalanes son les que han convençut als espanyols que la guerra política amb els catalans la tenen guanyada, doncs l’altra ja fa anys que la van guanyar.

O sia que només tenen la culpa del que ens passa els espanyols? Doncs no senyors, mirin, aquí n’hi ha molts de culpables, culpables que ara només somiquen i miren cap una altra banda dient-nos com de dolentots en son aquests espanyols. Potser el senyor Mas no en tingui cap culpa doncs era massa jove i no recordo si en aquell moment ja militava a CDC o no, però el seu partit si que en te molta part de la culpa, molta, i ell n’és hereu d’això. Quan s’accepta una herència es fa amb totes les conseqüències, els bens i els dèbits i no en pots defugir. També en son culpables el partit que s’anomena PSC i llavors era PSC-PSOE (un nom molt més apropiat) i els hereus, també, del PSUC. Tots aquests van col·laborar amb l’estat espanyol a donar-li carta de credibilitat democràtica europea i mundial cosa que sense Catalunya mai hagués assolit. Calia en aquell moment haver marcat el fet diferencial català amb força i rotunditat sense acceptar el “cafè para todos” hereu edulcorat de la LOAPA fracassada. A uns polítics consistents se’ls pot enganyar un cop mai dos, ni molt menys centenars, cada dia.

Per tant, que des d’aquest organisme que en denominen Generalitat i que a la veritable i original Diputació del General de Catalunya li faria caure la cara de vergonya en veure com s’havia adulterat el seu real sentit i poder, que no ens diguin ara que “el projecte ha fracassat”, no senyors, el projecte va ser una miserable pèrdua de temps, energies i il·lusions que vostès han malbaratat tots aquests anys dilatant allò que podria haver sigut viable si no s’haguessin limitat a ser una simple i vergonyant gestoria de Madrit a Catalunya. No els hi caurà pas la cara de vergonya? Quin polític que es preciï prefereix com diuen a València “ser cua de lleó abans que cap de rató” Quina poca ànsia nacional! Quina poca ambició de país!!. No pot fracassar allò que mai va existir!.

Visca la Pàtria

Per fi un polític del govern de la Generalitat, clar que no de primeríssima fila, important si però no de primeríssima fila, s’ha decidit a parlar clar i català, dir les coses pel seu nom i plantejar-se seriosament en quin punt de la nostra abdicació con a nació estem, evidentment no ho ha fet explícitament però si queda implícit en les seves paraules que fugen del tradicional victimisme de CiU. Francesc Sancho, secretari d’estratègia i coordinació del Departament de Salut ho veu clar, veu les coses amb tota la seva cruesa, cosa que no deuen acabar de percebre ni el President de la Generalitat, ni el Conseller d’Economia, ni tampoc el de Salut doncs no fan aquestes declaracions tan clares i contundents. Ell va dir entre d’altres coses que “el concepte nació es fa al voltant de la cohesió social i la participació de la gent en dotar-se en allò que necessita “ i que “El finançament de la sanitat catalana necessita més recursos i sobre tot tenir un acord social sobre quants recursos s’estan disposats a posar per la salut “ i que “els recursos que es posen per la salut estan reforçant moltes despeses fora de Catalunya que van a despesa supèrflua o no van en salut “.

Sobre la decisió de quants diners es voldrien destinar per tenir uns bons serveis va dir que aquesta decisió correspondria a la societat catalana “i no d’uns altres. Uns altres decideixen quants diners hem de pagar, se’ls emporten i això no repercuteix en la qualitat del servei (que nosaltres rebem)”. També va comentar que gran part del que hauria d’invertir-se a Catalunya en salut se’n va a la resta de l’estat en concepte de “solidaritat” però que aquesta “és una solidaritat que no es correspon perquè va des de Catalunya a pagar coses que no són tan importants com la salut i coses supèrflues. I això s’ha de resoldre”.

L’entrecomillat evidentment son paraules textuals d’en Francesc Sancho, extretes dels diaris digitals tal i com les expressen allà doncs jo no hi vaig ser personalment quan les deia, de totes maneres em sembla de justícia exposar-les aquí quan també ho hem fet en d’altres ocasions quan hem hagut de criticar declaracions de gent del mateix govern, doncs aquest cop quan les aplaudim també ho fem palès.

Aplaudeixo aquestes paraules pel que diuen i pel que signifiquen, malgrat no ser unes declaracions absolutament valentes, diuen el que més o menys tots sabem (els que es volen assabentar d’alguna cosa, es clar), però el seu significat va més enllà del contingut real doncs li dono especial importància al comentari que fa sobre “la decisió” de a qui pertoca prendre-la en referencia als nostres impostos, aquest comentari excedeix de la interpretació genèrica que fa CiU del “Nosaltres Decidim”, finalment un responsable polític de la Generalitat es desmarca ni que sigui un xic de les vaguetats i parla en concret d’un tema, evidentment d’un tema de la seva competència doncs suposo que anava en aquest paper a l’acte on va pronunciar aquestes paraules, però aquestes declaracions van mes enllà del que segurament també està disposat el PPC que fa de carossa al govern de CiU.

Si aquestes manifestacions van en la línia de començar una insubmissió ni que sigui incipient al “tansemenfotisme” oficial de CiU me’n alegro i si aquesta no era la intenció també me’n alegro doncs potser es comencen a despertar algunes consciencies i encara que sigui subconscientment reaccionem, qui sap si abans els espanyols ja ens hauran matat de gana, de nul·la assistència sanitària o, el que es mes probable, hagin acabat amb la nostra competitivitat; però aviam si encara hi som a temps, potser ja aniria sent hora després de tants menyspreus per part d’Espanya i molts espanyols! Altrament hauríem de concloure que no tenim ni un bri de dignitat… nacional, es clar.

També en Jordi Pujol ens sorprèn amb unes declaracions en la línia de les ultimes que ha fet però “més carregades de bombo”: “Hem de posar les bases perquè quan es decideixi sortir d’Espanya, ho haurem de fem bé” evidentment ell està d’acord amb la política actual del govern Mas, com no podria ser d’altra manera com a president de CDC, però és important també que una personalitat de la talla d’en Jordi Pujol ja no dubti que ens cal sortir d’Espanya i tan sols tingui dubtes en relació al quan.

També expressava en Jordi Pujol que l’emancipació nacional està guanyant cada cop més seguidors ja que “des dels poders centrals de Madrid no s’entén ni es respecta Catalunya”, jo afegiria: “com no ho han fet mai” (aquest entrecomillat és meu, evidentment) ja que això no és una cosa nova i em sorprèn que en Jordi Pujol se’n adoni ara de que aquesta situació és immanent a la creació de l’estat espanyol-castellanista, és evident que les tendències de sis-cents anys així ens ho assenyalen i que aquest estat quan es veu amb força suficient sempre ha sigut opressor d’altres realitats nacionals no castellanes no cal haver estudiat massa per adonar-se’n.

Tot això anterior està molt bé, però però em queda el dubte de si tot l’anterior serà de veritat o tan sols un foc d’encenalls com tantes altres vegades quan s’acosten eleccions? Ho pensen de veritat o tan sols és per tenir contenta la clientela independentista? Que cada u en tregui les seves pròpies conclusions però cal tenir en compte els precedents.

He parlat sovint, potser massa, de Josep Antoni Duran i Lleida i el seu posicionament en el tema de la consulta a la ciutadania sobre si vol o no que Catalunya sigui un Estat independent. Tanmateix no puc evitar-ho, em molesta profundament que algú vulgui interpretar la història i el pensament d’un col·lectiu en base a les seves idees quan una part significativa del col·lectiu, en nombre i qualitat, manifesta una opinió contrària.

Avui amb l’agudesa del beatífic pare Brown Duran recorda en la seva pastoral que aquest dissabte es commemora el 73è aniversari de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera.

Duran i Lleida escriu: Sempre és interessant estudiar a fons la vida de Carrasco i Formiguera. Hi ha persones que es queden només amb un passatge de la seva vida, com el crit “Amunt, avant, visca Catalunya lliure!”, que fa molts més anys que subscric i que llanço que molts dels que ara interpreten que la llibertat de Catalunya només es pot resoldre a través d’un únic camí. Però crec que ningú, llevat dels seus familiars, es troba en condicions de parlar en nom seu. Només un petit apunt: ni Carrasco i Formiguera, ni la Unió de llavors, ni la Unió d’ara volem un país dividit. A l’inrevés: posem l’accent en la necessitat d’un sol poble com a divisa molt més important i prèvia a un Estat. Com a deixebles del doctor Carles Cardó, sempre enfortirem el valor de la nació per sobre de l’Estat. Per això el nostre projecte és la confederació. I sóc conscient que costa d’explicar, i més quan hi ha tendència a simplificar entre el blanc i el negre. De l’any 31 al 39, Unió s’hi va negar sempre i no va ser mai entesa. Ara ens hi neguem novament a risc de no ser entesos una vegada més.

Ni som independentistes ni antiindependentistes. No som el sector antiindependentista de Convergència i Unió. Tenim el nostre propi projecte i creiem que com a nacionalistes tenim molt camí a fer plegats amb molta gent, a banda de l’estació final que cadascú tingui en el seu horitzó. La fractura i la divisió del país, exactament el que diu el president Pujol, ens preocupa, i molt. Ens ha preocupat sempre la generació de frustració que provoca la inviabilitat de determinats projectes, exactament com preocupa a l’expresident de la Generalitat. Respectem tothom i totes les posicions. I demanem respecte per a tots.

He reproduït aquesta part perquè és on Duran i Lleida ens intenta fer veure que la seva ideologia és la d’Unió. És cert que la idea primigènia d’Unió és la confederació dels pobles de l’actual estat espanyol, però m’atreveixo a dir després de llegir algunes coses, que el pensament de Manuel Carrasco i Formiguera va més enllà de la confederació.

Parlant del polític assassinat, escriu Quim Torra: Empresonat en dues ocasions, del penal de Burgos en va sortir un cop; la segona vegada ja no. Carrasco, que sempre es definí com un nacionalista radical, escriu el dimarts 23 d’octubre de 1923 en el seu diari, el dia que va ingressar a la presó amb motiu de la condemna per les caricatures de l´Estevet, “Setmanari Nacionalista i Popular”: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món“. Va patir aleshores per aquella condemna 180 dies de captiveri.

No dubto que l’aparent independentisme radical fos formulat més tard en els documents fundacionals d’Unió d’una forma més moderada. De fet, podem llegir les principals idees a la Compilació Doctrinal d’Unió que va ser aprovada pel Consell Nacional del 3 de març del 1963 i que respon a la necessitat de refondre la doctrina del Partit elaborada abans de la Guerra Civil amb les noves qüestions plantejades posteriorment.

Diu, referint-se a Espanya: També els anys de convivència entre les diferents nacions d’Espanya han portat a la seva integració econòmica, i per això “la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”. Això, però, només serà possible si totes les parts hi estan d’acord, per la qual cosa Catalunya, cas de no ser així, té el dret de separar-se d’Espanya.

En aquest document de fa gairebé mig segle, elaborat en plena dictadura, es diu que Catalunya, en cas de no ser possible la confederació, té el dret de separar-se d’Espanya.

És ben evident que Unió pot preguntar-se si és possible la confederació i uns poden opinar que sí i altres que no. Per a mi és bastant evident que després de 35 anys de la mort del dictador les nul·les possibilitats d’una confederació han quedat clares. Amb tot, si algú tenia dubtes, la recent sentència del Tribunal Constitucional ens ho fa meridianament palès. Una confederació és la unió de parts independents que gaudeixen i exerceixen la seva independència i decideixen posar en comú determinats aspectes amb cessió de part d ela seva sobirania. El que més s’aproxima a això ara és la Unió Europea (deixant de banda la Confederació Helvètica). La confederació parteix sempre de la prèvia sobirania.

Hi ha algú amb dos dits d’enteniment que pensi que l’opció confederació, insisteixo, fruit de la voluntat de les parts, és possible? Pel que es veu, un grup d’Unió, significat i amb veu, pensa que no.

L’altre aspecte cabdal és el que Duran i Lleida expressa amb aquest frase: La fractura i la divisió del país, exactament el que diu el president Pujol, ens preocupa, i molt. Aquest punt el comparteixen públicament també Artur Mas i altres dirigents nacionalistes. És la base de la política del Govern. A mi també m’amoïna i suposo que a tothom.

En el moment que algú pregunta sí o no, sobre el que sigui, és manifesta aquesta divisió. És manifesta, atenció, és manifesta el que hi ha, però la divisió hi és d’antuvi. És absolutament cert que el país està dividit. El que passaria davant d’una manifestació a favor de la independència seria que els que ara callen parlarien. Callen perquè és la seva opció la que domina. Resulta que per no molestar als que no volen la independència ens hem de fastiguejar els que la volem. En base a quina teoria? Sota quin principi democràtic és millor això que preguntar i votar?

Jo crec que el problema és que la divisió l’hauríem de fer de forma diferent. Un grup no vol la independència, vol continuar sent espanyol. Serà per desinformació o per amor o perquè el seu pare viu en un poblet de l’Aragó, tant m’és.

Un segon grup vol obtenir la independència i vol exercir el dret d’autodeterminació.

Queda un altre grup, els que voldrien la independència i tenen por. No tenen por de dividir el país, tenen por de més coses.

Ja faria un altre grup. Els que volen la independència, parlen de la divisió del país i es proposen carregar-se de raons per tenir una gran majoria al seu costat. Vull pensar que és propòsit d’Artur Mas quan diu: ‘Actuaré tocant de peus a terra, però mirant l’horitzó. No farem una consulta en aquesta quatre anys sobre la independència.’ Mas va reclamar fer pinya pel pacte fiscal, que ‘és un objectiu que ens pot unir a tots’ i considera que fer un pas cap a la independència provocaria la divisió. Després d’haver dit: un cop liquidada la via estatutària per part del Tribunal Constitucional, ‘Catalunya té la possibilitat i el dret d’encentar altres vies’.

És una posició més prudent però no és prou explícita i per tant els dubtes entre els independentistes hi són.

Jo no la comparteixo perquè crec que cal plantejar les coses amb més cruesa. L’encaix “normal” de moltes aspiracions de Catalunya a Espanya no és possible. Només ho seria, a contracor, si fos l’única alternativa espanyola per mantenir determinats privilegis. La cruesa de la situació econòmica ha fet obrir els ulls a molts. Ja no ens podem permetre el luxe de malmetre més el nostre estat del benestar i perdre capacitat econòmica i competitivitat. Què no ho han vit prou durant aquests anys? On són les infraestructures? On són els diners? On és la nostra capacitat de decidir?

Crec que el Govern, amb absoluta normalitat, ha de dir clarament a Catalunya que pensa promoure la independència. També ha d’anar a Madrid, a Brussel·les i a Washington a deixar-ho ben clar. Només amb una posició valenta Catalunya té futur.

Llegeixo que Artur Mas va dir: Catalunya està patint el seu propi “viacrucis” i que es va mostrar convençut que acabarà bé. Potser en aquest moment en que estem a punt de començar la Setmana de Passió sigui adient parlar de Viacrucis, però bo és recordar que el Viacrucis acaba amb la catorzena estació que recorda quan Jesús és dipositat a la sepultura. En el Viacrucis no hi ha Resurrecció. Acaba amb la mort i la sepultura. No acaba bé, els romans maten Jesús amb l’ajut dels jueus, especialment dels fariseus. Aquí en tenim uns quants de fariseus.

Cal ser valents, cal que el Govern ho sigui.

Acabo dient. Aneu a votar diumenge, els que estigueu en alguna de les poblacions que voten. Els que no, aboqueu-vos a ajudar a Barcelona. Ha de ser una festa. Hi ha esperança.

Jo no sé on anirem a parar. No sé com resoldrem la crisi econòmica, no sé absolutament res. No sóc pas un profeta. El que sí sé és que la situació actual no és gens avorrida.

Tenim una situació econòmica, a bastament comentada, desastrosa. Catalunya ha de reduir el dèficit que, alguns no ho han entès i caldrà continuar la pedagogia, es deu a l’espoli continuat. Queden molts lluços a casa nostra que encara no ho saben però els britànics i americans ja comencen a tenir una idea bastant clara.

L’altre dia,dilluns, va anar Artur Mas a donar una conferència a Madrid, al Fórum Nueva Economía, i alguns es preguntaven, que ha hagut d’anar a fer a Madrid. Mireu, no ho sé, però si sé les conseqüències. A banda de la premsa de Madrid que va aprofitar l’avinentesa, resulta que el Financial Times, el New York Times i The Guardian n’han parlat, i si aquest diaris parlen la cosa arriba bastant lluny. Cal recordar que, les coses van així, els principals corresponsals estan a la capital de l’Estat.

El comentaris són molt clars, el finançament de Catalunya és dolent. Això posa en risc els objectius de Zapataero bé a dir el Financial Times, però reconeix el dèficit. Igual que el diari americà. The Guardian recull més bé els temes polítics i identitaris. Aquest rotatiu veu possible la independència.

Un bon salt endavant. La suma de les declaracions d’Artur Mas i la propera cita del dia 10 d’abril a Barcelona són i seran notícia. Un dels objectius més importants de la lluita dels catalans per la nostra independència s’està assolint: la internacionalització del conflicte que, recordareu alguns, era una de les raons de ser de la nostra marxa a Brussel·les el 7 de març del 2009. L’altre està assolit fa temps: La independència és a l’agenda política dels partits.

Per altra banda, les clares i contundents paraules del president Jordi Pujol en la seva conferència del dimarts van deixar astorats a més d’un: Residuals o independents. Ho dèiem alguns des de fa un temps: o Catalunya s’independitza o desapareixerà ben aviat. Jordi Pujol diu: si la idea d’Espanya que ara preval es consolida, l’alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya.

La caverna reacciona, ni val la pena comentar les ruqueries que escriuen, però reacciona.

La cosa però segueix: Jordi Pujol diu dijous que ha votat anticipadament a la consulta i diu que ho ha fet afirmativament. La caverna nerviosa.

I encara més. Divendres sabem que dijous el president de la Generalitat, Artur Mas, va votar afirmativament, ho va er a la seu d’Òmnium Cultural.

Sabem que Joana Ortega i Ferran Mascarell ho faran. També Xavier Trias. Ignorem que faran el consellers Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz i Pilar Fernández Bozal, els altres tres consellers empadronats a Barcelona.

Mentre Duran i Lleida es queda ben sol. El polític espanyol de CiU segueix la seva particular creuada en defensa de l’Estat per no haver de passar la frontera per visitar al seu pare. Duran i Lleida ja ha dit que Jordi Pujol no toca de peus a terra. Diu que considera que un representat polític ha de tocar de peus a terra, sóc un polític en actiu i no fer propostes inviables com suposadament seria la independència.

Ha fet una crida als dirigents de CiU perquè s’ho pensin dues vegades abans de participar en les consultes sobre la independència, sobretot ara que s’acosta la de Barcelona el proper 10 d’abril. Ha demanat ‘un exercici de coherència’ i ha valorat que ‘el polític sobretot on ha de votar i s’ha de pronunciar és a les institucions. Qui estigui a favor de la independència ho ha de fer en el Parlament de Catalunya’.

Resulta que quan ho va dir, Artur Mas ja havia votat, no ho sabíem. I Artur Mas és un polític actiu que, segons les declaracions de Duran, no toca de peus a terra. Interessant.

I a banda de Joana Ortega, a dins de casa seva, el bon amic Carles Puidomènech diu: Què defensarà Duran quan l’Estat espanyol negui una vegada més un tracte fiscal just per Catalunya?’

Fa un temps hi havia una plataforma a CDC fundada per un amic meu: “Desfederem-nos”. Jo n’estava adherit. Ja no hi és. CDC i UDC no es van separar. Caldria que CDC organitzés una nova plataforma: “Sense-Duran”. Donarien un salt endavant.

Mentre passa tot això, el govern espanyol es nega a atendre les necessitats financeres de Catalunya. La seqüència és: t’espolio, et provoco un dèficit i ara te’l soluciones. Espanya no vol complir amb els seus compromisos, Artur Mas ordena: “O el govern central hi posa els diners que deu, o s’incrementa el dèficit. Però nosaltres no adornarem els números”.

Els socialistes comencen a dir bajanades i es queden sols. Diuen que el que ha de fer el Govern es consignar com a ingrés els 1.350 milions d’euros que va prometre el govern espanyol s 1.350 milions d’euros del fons de competitivitat. Ho diuen quan el govern espanyol nega que els pensi pagar el 2011. O aquests senyors són rucs o no saben comptabilitat. Els ingressos que es consignen en un pressupost han de ser suposadament certs i si qui els ha de pagar diu que no els pagarà i aquest és l’Estat això no es pot fer de cap manera. És la llei, sembla mentida que el seu argument sigui saltar-se la llei. Si ho fessin i el govern espanyol mirés cap a una altra banda, seria maquillar les xifres, allò que no pensa fer el Govern. Un frau perquè al final no es rebrien els ingressos i no s’acompliria la reducció del dèficit. Senzillament, són uns tramposos i ho demostren de forma meridiana. Passa que ara la fan tan grossa que se’ls veu el llautó. L’entrevista a José Zaragoza demostra clarament on són. A sobre són ells els causants del desgavell. Cinisme en estat pur.

Més llest, Rubalcaba adverteix Catalunya que l’objectiu de reducció del dèficit és irrenunciable però ha afegit que a partir d’aquí, el diàleg està obert amb totes les comunitats i amb la Generalitat. No podia fer dir altra cosa, però veurem com segueix tot això. Artur Mas és un home extremament prudent. Si ha donat aquest pas, aguantarà. Em temo que la cosa no serà fàcil.

No em negareu que la setmana ha estat distreta. Alguns em diuen optimista, però el que faig és mirar les coses amb una certa distància. Fem un exercici i mirem la situació de fa uns pocs anys, mirem la de fa 10 mesos, mirem la del mes passat, mirem la d’avui. No us sembla que les coses es mouen? Pensàveu fa dos mesos que Pujol es declararia independentista, que Pujol, Mas, Ortega… votarien a la consulta?

Penàveu en una plantada del Govern? Una estratègia de CiU? Ves a saber. Fa encara no dos anys em vaig donar de baixa de CDC per no actuar coherentment. Al meu entendre ara ho comença a fer. Encara li queda camí però em sento més a prop.

Cada dia fem més camí.

En un discurs en el que m’hi puc sentir prou identificat el conseller Felip Puig el dissabte passat en l’acte en record de la Batalla de Talamanca del 13 d’agost de 1714 va dir unes paraules que segurament tots compartirem com: “ens trobem al final d’un cicle” i que “s’acosta el moment en què haurem de decidir el nostre futur” en això hi estic prou d’acord si de cas tan sols esmenaria que “ara és el moment que hem de decidir el nostre futur” per que si posem la frase en futur podria ser que si depèn de CiU aquest no acabés d’arribar mai; i que em perdoni en Felip Puig els meus dubtes vers el seu partit i l’excrescència que du a sobre d’anys i panys, però és com aquell que li diuen: “no tinguis por!” i ell contesta: “la por m’ho fa dir!”. Malgrat no els vaig votar jo volia confiar en CDC i n’Artur Mas però cada dia que passa veig més que UDC va guanyant poder en el govern i n’Artur Mas es posa més i més en mans d’en Duran; i el govern, deixant a banda algunes excepcions, està immers en una mediocritat encara a anys llum de la incapacitat del govern del “trist parit” però si li donem temps, de seguir així, potser encara hi arribarà.

Segueix dient el conseller Puig: “s’està tancant la transició democràtica, el nostre combat es farà a partir d’ara en el terreny de joc d’Europa i la democràcia, el que ara es comptarà és la voluntat majoritària d’un poble que ha de decidir quin destí vol”. A veure si es veritat i d’una vegada els gestors de la Generalitat deixen de tenir Madrit com a referència i giren la vista cap a Brusel·les i Ginebra, posem per cas! .

Segons el conseller Puig: “val la pena recordar que per guanyar el futur del país necessitem guanyar la majoria” D’acord, però la majoria no es crea anant darrera d’ella sinó fent un pas al front, mullant-se i liderant un projecte i no esperar que aquest projecte vagi davant seu per quan sigui l’hora afegir-s’hi i intentar apropiar-se d’ell. Fins ara del govern de la Generalitat, només tenim paraules! i els fets per quan?.

Sé d’en Felip Puig que és un patriota convençut i crec absolutament que totes aquestes paraules les va dir amb el cor, ara bé, del que dubto és que la ment acompanyés al seu cor, doncs ell sap molt bé on milita, en Felip Puig és un home de partit que creu fermament que per un patriota militar a CDC és el millor que es pot fer avui en dia (i fa vint anys també), si m’ho permet el senyor Puig jo en discrepo doncs CDC segueix essent un partit que basa la seva tàctica en la indefinició de la estratègia. En els partits “socials” el fet d’e vendre la instauració d’una meta “teòrica” com socialisme, comunisme, liberalisme etcètera els permet vendre la “moto” als que somien amb una societat uniforme ideologitzada al seu gust i eternitzar-se en la creença que ells ho aconseguiran amb el seu vot, tots aquells que dipositen la seva confiança en partits “socials” no pensen que una societat avançada és necessàriament plural i per tant l’objectiu que els venen és una entelèquia impossible d’assolir en la seva totalitat, en el millor dels casos aconseguiran modular el comportament d’aquesta, alguns amb això ja es conformen, el cert és, però, que en la immensa majoria dels casos aquests partits ni això fan.

El problema d’un partit nacionalista d’un país no independent és que no deuria tenir un objectiu social massa definit o, si més no, aquest no és (o no deuria de ser) l’objectiu primordial i el que busca (o deuria fer) en primer terme és que el seu país fos igual com qualsevol altre de “normal” o sia: independent; i aquest si que es un objectiu concret i per tant assolible en un termini lògic de temps, només cal posar les bases tan socials com econòmiques per fer-ho possible. A Catalunya ja hi ha consens entre els entesos que econòmicament la independència és absolutament viable i tan sols queda per decidir si socialment aquest consens també hi és. Així CDC en comptes d’agafar la actitud activa i valenta de fer pedagogia de la necessitat de ser independents, com hauria de fer qualsevol partit nacionalista que s’apreciés, es conforma en agafar l’actitud passiva de quedar-se a la rereguarda i esperar que la societat la desbordi en aquest sentit, nedar i guardar la roba en diuen d’això. CDC vol gestionar l’autonomia catalana però té por de governar, doncs tan sols governen els països lliures els demés com a molt gestionen els recursos que se’ls transmeten, que és el que fem a Catalunya. Per tant, arribats en aquest punt li preguntaria al conseller Puig i a tot CDC: Volem el “dret a decidir” Si, però per decidir que? I si em diuen que decidirem allò que voldrem! Els podria contestar: No, aquell que no és lliure no pot decidir en llibertat! Per poder decidir lliurement cal ser lliure abans!.

Un dels problemes que tenen els egòlatres és suposar que la resta de la humanitat és idiota i que ells poden manipular a tots els altres mortals bípeds.

Aquest comentari ve arran dels fets polítics que estan succeint aquests dies. És ben cert que les cúpules polítiques concentren uns quants egòlatres i superbs. És cert que tampoc hi podem fer gaire perquè els partits polítics han evolucionat i s’han organitzat formant unes estructures bastant impermeables i creant la partitocràcia que domina el nostre sistema.

M’ha semblat molt encertat l’article El partit únic que ha escrit l’amic Vicenç Pedret del col·lectiu El Matí i militant, encara, d’Unió. Diu Pedret: Hom espera, quan “els seus” guanyen les eleccions amb folgada majoria, veure els “seus” governar. El pitjor que m’ha passat mai políticament parlant, és que els “meus” guanyessin i que governessin els altres. És un engany. Jo vaig votar l’Atur Mas com a cap de llista i és ben evident que qui mana a l’ombra és en Duran. Vaig votar perquè els convergents (i els d’UDC) manessin i prop del 40% dels càrrecs els “okupen” sociates, peperos i profes d’esade. I més endavant afegeix: Si en Mas hagués posat els noms del govern en una llista al parlament, aquesta gran “coalició” hagués indignat a molts votants que sens dubte haguessin triat una opció més clara.

Ho diu Pedret d’Unió, us puc garantir, de primera mà, que significants militants de CDC, de Barcelona i de fora de Barcelona, estan que s’enfilen per les parets. Se senten traïts.

Això és enganyar a l’elector o al militant? No, jo crec que no, senzillament és la prepotència de les cúpules. Deuen pensar: nosaltres, il·luminats pel colom que va donar cops amb les ales als evangelis apòcrifs per tal que caiguessin de l’altar i quedessin només els quatre canònics, sabem el que cal fer, no cal cap més explicació. La intel·ligència emocional i la interpersonal no hi són. Una pena.

Un altre exemple previ és el d’ERC. Tothom sap que la patacada que es va pegar a les darreres eleccions és pel seu suport al PSC. La prepotència dels seus dirigents, en aquest cas ja m’abstinc de parlar d’intel·ligència, els va fer creure que ells podien fer el que el rotava sense tenir en compte els desigs dels seus electors, que havien votat una altra cosa. Una cosa que comença per “i” i acaba per “a”. Si no heu caigut encara us diré que provoca urticària al PP, al PSC i a Duran i Lleida. Resultat, desastre electoral.

Un lèmur que ho sabia

He deixat pel final la més recents de les demostracions de prepotència i cinisme. Qualsevol primat, fins i tot el més primitiu, el lèmur (lemur catta), sabia que l’actiu polític de Jan Laporta, independentista de cap a peus, era la seva popularitat i en cap cas el seu coneixement de la política ni els seus mèrits en aquest àmbit. Laporta, home de llums i ombres, és un home intel·ligent i llest, però al mateix temps amb poc coneixement de la política i molt menys de l’ambient i submón independentista, ambient molt animat però ple de aprofitats i salvapàtries. No dic res que el mateix Laporta, que sincer ho és, no sabés i digués.

Només em sorprèn que sent, com deia abans, un home intel·ligent contesti a la pregunta: És possible, però, que els seus companys li demanin que renunciï a l’escó dient Seria una continuïtat de la línia en què han entrat, que és incoherent i del tot desproporcionada. Aleshores sí que seria una confirmació que el que potser pretenien era fer servir el meu nom en situacions que els pogués donar èxit. Si veig que la situació deriva cap a aquest escenari, també prendré les meves decisions. Potser més val estar sol que mal acompanyat. Naturalment!

Laporta diu en la mateixa entrevista: Sóc coherent amb el meu pensament. Qui penso que no està promovent la unitat que ens vam proposar, són els que no volen anar en una gran coalició. Com que crec en la sinceritat de Laporta, per això penso que el van entabanar. Va caure com un babau.

M’ho demostra, encara que no em calia, el que diu en una altra entrevista: sembla que no els preocupa quedar-se sense representació. M’ha donat la sensació que el que es vol és restar vots a alguna altra formació independentista i jo no vull això, sinó, al contrari, una gran coalició, sota una marca que ens aglutini a tots i que engresqui la gent. Els votants s’il·lusionen quan veuen que vas a guanyar, no a perdre.

Un altre lèmur que també ho sabia

Abans a la pregunta També l’acusen d’haver-se desentès de la feina parlamentària contesta: Ara surten aquestes misèries per justificar determinades actituds. M’he sentit força utilitzat darrerament. Hi ha persones que han intentat imposar-me la seva voluntat i la seva forma d’actuar i jo no vull que es faci servir el meu nom per a aventures que no veig clares. Naturalment! Li ha costat veure-ho.

He començat dient que hi ha qui pensa que la resta de la humanitat és idiota. Per això no em sorprèn llegir titulars com:

• López Tena: ‘Que Laporta parli d’humilitat i generositat és una mica graciós’
• Uriel Bertran: “Quan Laporta entra en un projecte té l’aspiració de posar-s’hi al davant”
• Sense Laporta es visualitzarà més el projecte de Solidaritat

Si no fos perquè tot això és dolent per al país seria per fer-se un fart de riure. Com diu l’editorial de Catalunya Oberta: Aquesta situació no pot estranyar ningú. Fet i fet, era previsible atesa la precipitació amb que es va crear SI i el precedent de la seva incapacitat d’arribar a un acords amb Reagrupament que, d’haver-se produït, li hauria reportat fàcilment dos o tres diputats més. Els càncers de tota la vida de l’independentisme segueixen presents l’any 2011: personalisme, dogmatisme, purisme, incapacitat per al diàleg i tendència a la dispersió i el minifundisme. I moltes més coses que m’estalvio.

Editorial que acaba amb una afirmació que sovint he escrit jo mateix: És trist, però és així. Al capdavall, la paradoxa és que el gran aliat de l’independentisme és Madrid (que el forneix de milers d’arguments), mentre que el seu principal adversari són els mateixos independentistes.

Fa tot just dos mesos escrivia al Bloc Gran del Sobiranisme l’article Independentisme immadur i l’acabava dient: Per a mi el problema no és ara el d’aconseguir una majoria social a favor de la independència. Això ja vindrà. El primer pas és deixar l’independentisme de pati d’escola i assolir un independentisme madur.

Jo només sóc un ciutadà que no està en l’activitat política més que algunes hores que tinc lliures, que trec del descans i el lleure, escrivint algunes coses que llegiu uns quants amics escassament influent, i col·laborant, amb els companys de 10Mil en algunes iniciatives que creiem útils per ajudar a sensibilitzar a la gent i incrementar l’esperit independentista. Poca cosa, sense cap alegria seguirem col·laborant en aquelles iniciatives que ajudin a tibar la corda, a veure si cau l’estaca. Ens és ben bé igual d¡on provingui la iniciativa mentre vagi en la línia que considerem correcta.

Ara mateix estem donant suport a la proposició de llei de Solidaritat per la Independència, promovent la concentració davant del Parlament i instant als diputats a votar a favor (veieu “Us volem recordar que no sou representants del poble espanyol…). Està clar que això no podem fer-ho sols i per això us torno a demanar que entreu a Carta als parlamentaris, envieu un correu electrònic i feu-ne difusió. Aprofitem l’avinentesa. Ara resulta que tant Joaquim Nadal com Josep Antoni Duran consideren que votar a la Consulta a Barcelona i votar “no” a la proposició de llei de Solidaritat és incongruent. Nosaltres podem demanar que tots els diputats facin el mateix que han fet, cadascú en llur localitat, a la Consulta. Si no han anat, que s’abstinguin, si han votat “Sí”, que votin “Sí” i si han votat “No” que votin “No”. Això seria un acte de total congruència, d’ètica impecable. Demostrarien que són gent d’honor, homes que representen al seu poble i en els que es pot confiar.

Avui tenim més proves d’on som i el que és pitjo, on anem.

Primera notícia que destaco: Catalunya s’endeuta per finançar la despesa sanitària. Resulta que el deute autoritzat és de 1.866 milions d’euros i d’aquests 1.090 són deutes de Salut de l’any 2006. Dues constatacions: una que l’espoli fa impossible mantenir la sanitat com la tenim. Dues que el Govern anterior va estirar més el braç que la màniga. I això és anterior al meravellós model de finançament i abans de la crisi. No hi ha l’excusa de la crisi imprevista.

La segona notícia és que el dèficit del Govern es va disparar l’any passat fins al 3,9%, el que suposa superar en 1,5 punts l’objectiu fixat del 2,4%. Així ho indica el pla econòmico – financer que el Departament d’Economia i Coneixement va lliurar al ministeri d’Hisenda. Podem parlar d’espoli i mala gestió del Govern i, vistes les coses, de contínua baixada de pantalons del Govern davant del govern espanyol. Esperem un canvi de l’actual Govern. Si no ho arreglen batrem el rècord de captaires de la Unió Europea.

La tercera notícia és que el ministeri de Foment té previst demanar a la Comissió Europea que inclogui en la llista d’eixos ferroviaris prioritaris per a Europa la travessia dels Pirineus, l’eix Atlàntic i el Corredor Mediterrani. ‘Tots tres són compatibles, tots tres són prioritaris’, ha insistit el director general de Transport Terrestre del ministeri de Foment, Manel Villalante, que ha participat en un acte sobre el corredor mediterrani que ha tingut lloc a la seu de les institucions europees a Barcelona. O el govern espanyol és molt idiota o molt intel·ligent. Si creuen que Catalunya és Espanya és absurda la seva posició (de fet diuen això però donen prioritat a la travessia dels Pirineus). Si pensen que Catalunya serà independent, s’entén més. Prefereixen una inversió en el seu territori encara que sigui pitjor per Europa. Total, València és seva, d’això si que no dubten i els valencians, majoritàriament, callaran davant l’espoli.

Si anéssim més endarrere trobaríem més notícies d’interès. Notícies que posen de manifest el grau de deteriorament del país. El Govern s’esforça en posar ordre i en retallar despeses. Lloable que vulgui esmenar el desori deixat pel Govern anterior que, per no ser, no eren ni bons gestors. Se’ls va deixar a les mans un país colonitzat i amb una economia més o menys estable, deixen un país colonitzat i arruïnat. Per si algú vol excusar-lo per la crisi, que se’ns dubte ha contribuït, que s’ho tregui del cap, l’endeutament citat a la primera notícia demostra la mala gestió.

Com deia, el Govern s’esforça en retallar. Em pregunto si arribar on sembla que vol arribar és una estratègia per fer empipar tant a la gent que no pugui més i organitzi una mobilització general. Més que res perquè parlar d’unes retallades de la magnitud de les que estan aplicant durant dos anys faran molt mal. I encara que al tercer any les coses s’endrecin una mica, la inèrcia farà que això duri bastant més. Hi ha això del pacte fiscal, però si ara el CEO organitzés un enquesta per veure quanta gent creu que s’aconseguirà alguna cosa decent, em sembla que els resultats serien espectaculars. Les respostes afirmatives serien similars a les dels que creuen que els nens vénen de París.

Jo no dubto que en una conjuntura electoral favorable s’aconseguís una certa millora, però arribar a un pacte que s’assemblés “una mica” al del País Basc o Navarra no s’ho creu ningú.

El Pla B sembla que és preguntar amb la futura llei de consultes si volem el concert. No sé si serviria d’alguna cosa però sortiria que sí. Bé, i aleshores? Eleccions perquè seríem al 2014 anant ràpid.

Una possibilitat és que arribar l’any 2014, si CDC aconseguís treure’s de sobre a Duran i Lleida, en el programa electoral figurés la proclamació de la independència, però això de Duran i Lleida és complicat. De moment el líder d’Unió va fent net i tot aquell que dins d’Unió diu una mica fort que és independentista és eliminat de qualsevol promoció pública. Suposo que ho pot dir en privat, en conec alguns en càrrecs públics, sense fer ostentació i, sobretot, no qüestionat el caràcter diví de l’autoritat del polític del “pueblecito de Aragón”.

Voldria arribar a una conclusió: si els sacrificis tenen com a objectiu construir un país, acceptem-los amb gust, però si només ens han de portar a endreçar algunes coses per viure pitjor mentre la nostra capacitat de créixer és castrada pel sistema espanyol, no paga la pena, ans al contrari, ens toca revelar-nos contra allò que ens farà, a la llarga viure pitjor.

Jo no sóc, en absolut, partidari de vagues i molt menys d’alterar l’ordre públic, en sóc enemic. Per això no sé molt bé quines són les eines democràtiques que tenim per revelar-nos contra accions que ens portaran, inexorablement, a la ruïna. A Bèlgica, a causa del deteriorament polític, proposen una vaga de sexe per als polítics, li diuen “la vaga de l’amor”. No m’atreveixo a proposar-lo perquè només funcionaria si les parelles dels polítics estiguessin de la nostra banda. També havien proposat que els homes es deixessin barba, però tampoc la veig clara. A més, discriminaríem les dones i això no és políticament correcte.

Caldrà que rumiem, segur que idees en sortiran, però el que sí tinc clar és que estem obligats a organitzar un moviment pacífic de rebel·lió contra aquesta situació. Deixem passar un temps prudent fins veure com tot falla, serà ben aviat malgrat la bona gestió, en això no dubto, que farà el Govern. Com que no se’n podran sortir, aleshores iniciem la nostra marxa de la llibertat. Via Fora.

El dimecres passat estava llegint una article d’en Ramon Munné, titulat “Independència: Primer match ball!“. Fins aquell moment no me n’havia donat compte, però l’excés d’optimisme que tenia l’escrit, em va donar que pensar i arribar a la conclusió, que ens trobàvem davant de la que pot ser una errada monumental, de les que fan història.

Match ball? Suposo que en Munné sap, que per tenir l’oportunitat de jugar un match ball a favor, has d’anar per davant en el marcador. Abans has degut de guanyar un munt de jocs i com a mínim algun que altre set. No crec que aquest sigui el cas. Almenys els resultats del 28N i el posicionament tant mediocre de CiU, no ho manifesten així.

Lamento no estar d’acord amb en Ramon Munné, a qui considero un patriota ple de bones intencions. No sé si han medit prou bé les conseqüències que pot tenir tot plegat. Potser esperaven, que la proposta no passes mai ni el primer pas. Llegir-ne més »

Com ja he comentat algun cop i, per tant, molts sabeu, tot i no haver canviat la meva ideologia en aspectes socials, econòmics, educatius, etc., em vaig donar de baixa de CDC pel fet que els representants de CiU a la Mesa del Parlament no acceptessin a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular que des de 10Mil.cat i CEL havien promogut i de la qual jo era signant. No ho vaig entendre. No érem bojors aleshores i pensàvem que si s’admetia a tràmit, ho dubtàvem perquè creiem que només votarien a favor CiU i ERC, es produiria un debat positiu per al futur del nostre país. Això era al juny de l’any 2009.

Des d’aleshores hem passat uns temps moguts i a ara tenim al Parlament de Catalunya una proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya presentada per Solidaritat Catalana per la Independència:

El dia 8 es va admetre a tràmit amb els vots favorables dels quatre representants de CiU i el vot en contra dels dos membres del PSC i el del PP de Catalunya. El dia 14 es va publicar la iniciativa. De moment no hi ha calendari per al debat.

Des de 10Mil.cat vam entendre que de cap manera aquesta iniciativa podia passar sense pena ni glòria pel Parlament i vam iniciar una campanya sol·licitant als nostres adherits que enviïn un correu electrònic a tots els grups polítics per tal que el debat es faci en dissabte de forma que des de dins del Parlament o pels mitjans el puguem seguir en directe. Podeu veure el text del correu electrònic a Debat per la Independència dins el nostre bloc de denúncia La Mosca Vironera i, naturalment, afegir-vos.

Entenem que el resultat del tràmit parlamentari és molt important, però encara ho és més que els diputats facin el debat i el poble de Catalunya ho visqui i ho discuteixi amb normalitat.

No cal que m’estengui gaire sobre la que ens està caient a sobre. Agafo uns titulars sobre notícies que de ben segur coneixeu bé:

• El Govern admet ara que la retallada haurà de ser més severa si no arriben els ingressos previstos de l’Estat
• El govern espanyol suggereix a Mas que apugi els impostos
• La Generalitat es planteja restringir les ajudes a infants entre 0 i 6 anys
• Felip Puig limita en el 12% el topall de la retallada dels pressupostos
• Mas-Colell cierra la puerta a un recorte mayor al 10% en la Generalitat porque “ya es muy duro”
• Mas no recortará más del 10%: “No sé si lo hará alguna otra comunidad”
• Puig considera una ‘presa de pèl’ el suggeriment de Salgado d’apujar els impostos

La síntesi podria ser “cornuts i pagar el beure”. L’altre dia escrivia: Ens manca un bull?Jo crec que haurem de dir sí, si amb tot això no reaccionem…

Gràcies a Solidaritat Catalana per la Independència tenim una proposició de llei i gràcies a CiU es debatrà. Sovint he dit que “sense Convergència no hi ha independència”. Les declaracions d’aquestes setmanes de dirigents de CDC i, fins i tot, del President Pujol són cada vegada més “pujades de to”. Els dirigents de CDC saben perfectament quin partit tenia majoria el 10 de juliol al carrer. Es seus militants són majoritàriament independentistes, potser fa 25 anys eren confederalistes però ara ja no ho són, han mutat. Ara cal fer el que d’una forma molt explícita reclama Salvador Cardús Peix al cove, cul a l’aigua.

La pressió popular que hem d’exercir ha de ser forta, ara no ens podem aturar, feu tot el que pugueu, ajudeu a la difusió del missatge, envieu-lo, tràmit parlamentari en dissabte, màxima repercussió.

També ajudeu-nos a ser més forts, si no sou de 10Mil.cat, apunteu-vos, som un escamot sempre en campanya, la independència és el nostre únic objectiu. És gratis i quan més serem, més lluny arribarem. Ens necessitem!