Un parell de dies després de les eleccions al Parlament, a la primera conclusió que arribo – perdoneu que ho porti al terreny personal – és que em sento manipulat.

Mai en unes eleccions anteriors m’havia passat una cosa semblant. Suposo que n’era immune degut que des d’un principi ja tenia molt clar quina era la meva opció a fer costat. Inclús en les eleccions del 2010 va ser tant burda la intenció de manipulació de Solidaritat al publicar l’enquesta d’ús intern, que no vaig caure en el parany i em vaig mantenir ferm en la meva intenció de vot, tot i el perill de fer cap a on al final va acabar, directament a les escombraries. Però deixem això que és aigua passada.

Aquestes eleccions han sigut totalment excepcionals, no sols pel seu caire plebiscitari sinó per la intolerable intervenció d’un estat cada dia més semblant a un autèntic clavegueram.

En un principi les enquestes donaven resultats molt favorables a la formació de CiU, algunes més enllà de la majoria. Cert, que recomanaven precaució per l’elevat nombre d’indecisos – entre el quals i com molts altres m’hi trobava -. A mesura que la campanya electoral avançava, semblava que aquesta hegemonia convergent i la dels seus socis anava minvant gradualment, fins arribar al darrer dia en què estava permès fer publiques les enquestes. Les més favorables per a CiU, ja només reflectien un resultats semblants als obtinguts en les anteriors eleccions, lluny de la majoria, i en els pitjor del casos ja els hi atorgaven un parell d’escons menys. Però mira per on, quan ja no hi havia possibilitat per poder-ne comprovar l’efecte que tindrien sobre el vot, mitjançant la publicació de més sondejos, apareix el famós esborrany d’”El Mundo”, que trastoca totalment el normal desenvolupament de les que podien ser les eleccions més importants que fins ara havia viscut aquests país. L’experiència més semblant que ens podia servir per treure’n alguna conclusió, la teníem i així va ser posat de manifest per nombrosos analistes de la política, en l’afer de “Banca Catalana” i la possible implicació del president Pujol, on es va poder observar que un atac d’aquesta mena podia tenir l’efecte contrari al buscat i provocar un reacció de suport cap a la persona a la que s’ha intentat desprestigiar i més tenint en compta la poca credibilitat, la patètica versemblança de l’esborrany publicat per “El Mundo”, del que no se’n coneix l’autor ni a hores d’ara. Llegir-ne més »

Aquest dissabte és el dia de reflexió de la campanya electoral. Si us plau absteniu-vos de dir res. Jo no ho faré. Això del dia de reflexió no sé a qui se li va acudir però em sembla idiota.

Jo, com qualsevol partir, dedicaré el darrer minut del divendres per dir alguna cosa. Altra cosa és que algú em llegeixi en dissabte. Jo no hi tinc cap responsabilitat.

Doncs bé, us explicaré el que alguns de vosaltres ja sabeu. A les eleccions del 2010, després d’alguns mesos d’intentar una candidatura independentista d’unitat i parlar amb molts col·lectius, inclòs Joan Laporta, tot se’n va anar en orris. Allà ningú volia seriosament la unitat. Sense cercar culpables, vaig estimar, amb alguns companys fundadors de Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, no tots, que la millor opció era Reagrupament. Sense fer extensiu el meu pensament a altres persones, vaig afirmar que el programa de Reagrupament era el que haguessin volgut els militants independentistes de CDC. Un programa senzill i clar, amb una visió socioeconòmica molt propera a la meva.

Aquestes darreres setmanes, s’ha fet ben evident que l’Estat espanyol ha vist que la independència de Catalunya no és alguna cosa que estigui al cap de quatre eixelebrats, sinó que hi ha una possibilitat real ja que el sentiment ja ha impregnat tota la societat catalana. El fet és que l’Estat espanyol s’ha pres molt seriosament aquesta amenaça per al seus interessos i tot l’aparell de l’Estat s’ha posat en marxa. Fins i tot algunes clavegueres han sobreeixit. Premsa, govern amb ministres sense rubor i els partís espanyols han bramat i fet de tot. L’objectiu a batre es diu Artur Mas i això té una raó ben clara. Artur Mas no s’ha arronsat davant les amenaces i el joc brut. Per primera vegada en segles, algú, amb poder polític i amb un partit forta, majoritari, darrere ha agafat el lideratge social i polític.

Batre Artur Mas no faria desaparèixer l’independentisme, existia abans i seguiria existint si no hi fos, però caldria tornar a tenir un altre líder polític amb un partit majoritària darrere. Caldria esperar un cert temps, potser anys, per tornar a ser-hi. Jo crec que això ho saben tots.

Té raó Artur Mas quan diu que les eleccions de diumenge seran observades per tot el món. Aconseguir que més de dos terços del Parlament demanin la independència seria un èxit per a l’independentisme, però la independència no depèn només de nosaltres. Cal que el món ho llegeixi bé. Un triomf de Mas voldria dir la majoria absoluta, això seria llegit internacionalment com a triomf. Per sota el missatge seria derrota. Equivocat, però els fets, al meu entendre, serien aquest. Per això Espanya no lluita per guanyar, lluita per evitar això. És un fet més que evident.

La meva conclusió és que cal que Artur Mas tingui aquesta majoria absoluta. Jo vaig donar-me de baixa de CDC, després de vint-i-cinc anys de militància. Ho vaig fer perquè vaig entendre, davant d’un rebuig unànime de la Mesa a tramitar una Iniciativa Legislativa Popular que demanava un referèndum. El mateix que ara demana CDC. Vaig sentir que no podia seguir si és rebutjava el que jo creia essencial per al futur del meu país. No per això vaig deixar de sentir, en altres coses, de la mateixa manera que abans. Avui aquesta diferència crec, i dic crec, ha desaparegut. Ningú té totes les certeses. Ara, com que ara el partit que vaig deixar demana el que jo creia essencial i també per les raons exposades abans, votaré CiU. No sóc l’únic. Reagrupament, la que va ser la meva opció fa dos anys, també votarà CiU. Jo vaig figurar aleshores a la llista de Reagrupament en un lloc simbòlic, diumenge seré un votant anònim de la llista de CiU.

Jo tampoc donaré un xec en blanc. Artur Mas demana vots en préstec. El vots són com un dipòsit a termini fix, una legislatura. Si m’enganyen no hi puc fer res. El meu vot serà com un “bo patriòtic”, espero rebre un gran interès per aquest dipòsit.

Confio que els que no pensin com jo i siguin independentistes facin confiança en Oriol Junqueras. Certament, em sap greu no votar-lo, però només tinc un vot. És la primera vegada a la meva vida que hauré de triar en unes eleccions.

Si Mariano Rajoy té un aliat incombustible, aquest és Josep Antoni Duran i Lleida. Contra la majoria que ara votaria independència, ateses la circumstàncies, es pot actuar de dues maneres. Una és l’estúpida, la de l’amenaça, la de la por, la que fan servir en aquest moment el govern espanyol i els partits espanyols, acompanyats del cor de militars retirats, la conferència episcopal i altres glòries de la democràcia. Hi ha, però, una forma més intel·ligent, es fa des de dins, més amable, dient que sí, però que no ens convé, que no ens estimen però que si hi posen una mica de bona voluntat ja comprarem més vaselina. Duran i Lleida, en el repartiment de “responsabilitats” a CiU, és qui ha jugat a favor del govern espanyol, “per responsabilitat” ha votat a favor d’una llei que ens colla econòmicament, com, amb raó, diuen els partits de l’oposició a Catalunya. Com a català li demano una mica menys de responsabilitat, que no estimi tant la Catalunya regió i estimi més la Catalunya sobirana. Si no pot perquè hauria de passar la frontera per anar a la casa familiar, que se’n vagi ara que encara no hi ha frontera, no volem que pateixi. Que no tingui dilemes com Carmen Chacon (ben resolts finalment).

Avui han entrevistat a Duran i Lleida en ABC Punto Radio. Tota la premsa en va plena, declaracions que són les més adequades per donar eines als espanyolistes, d’aquí i allà, i per restar vots a CiU. Josep Antoni Duran i Lleida segueix amb els seus atacs de “sinceritat” interessada.

Sobre l’entrevista, diu El País, gens sospitós de voler la independència de Catalunya: Duran s’ha esforçat a remarcar que té molts punts en comú amb Mas, però s’ha encarregat de desmentir la seva pròpia afirmació durant tota l’entrevista.

Respecte la prohibició del vídeo promocional de la Generalitat: Duran, que no ha vist el vídeo, ha vist lògica la prohibició si l’anunci fa alguna cosa més que incentivar la participació.

• És dolent per a Espanya no tenir Catalunya i és dolent per a Catalunya no tenir a Espanya
• No hi ha una gran majoria de ciutadans de Catalunya que desitgin un escenari d’independència
• No té sentit convocar referèndum que no sigui legal
• Catalunya podria veure’s fora de la UE per què Espanya podria vetar la seva admissió; És el que diu la llei, és el que jo penso
• Vol cercar acords que permetin a Catalunya tenir un estatus propi dins de Espanya

En la seva carta setmanal diu: per responsabilitat, no podem deixar sense resposta les incerteses que aquest procés implica I tampoc amagar la resposta si ja la tenim.

Deixa clara la seva fidelitat al projecte de CiU, per davant, però Catalunya, i, subtilment, diu que Artur Mas té les respostes a les incerteses però que no les vol dir.

A CiU no li convenen “favors” com aquest davant les eleccions. El problema no seria tan greu si els vots que Duran resta amb els seus atacs de sinceritat, alguns aniran a grups independentistes, però altres, allunyats ideològicament d’aquets partits, especialment aquells que abracen la independència com un mal menor, es poden quedar a casa. No tinc por que marxin a partits espanyolistes, tinc por que es quedin a casa.

Queda clar que Duran i Lleida coneix quina serà la posició de la Unió Europea millor que Durao Barroso i tota Europa en el seu conjunt. Clar que la presidència de la Comissió d’Exteriors del Congrés li dóna amplis coneixements i si no es porta bé pot perdre aquesta font de formació continuada i en un moment que l’aprenentatge continuat és tan important…

Anem bé cirerer, ara aquests mimadets de la policia “nacional” catalana, els més ben pagats de la península ibèrica, reivindiquen les seves reclamacions salarials deixant de parlar en català i passant a parlar la “lengua del imperio”… collonut!! i en Felip Puig i en Artur Mas que hi diuen a això? Res de res!! Home! Son reivindicacions sindicals! i a que es manifestin cantant el “Y Viva España” I portant la bandera espanyola? Home!! és que la bandera espanyola és un signe constitucional! I el “Y Viva España” es una cançoneta simpàtica cantada pel “culé” d’en Manolo Escobar i ja se sap que si s’és culé moltes coses es perdonen.. oi que si?.

En un país “normal” i democràtic la policia fa això i se’ls cau el pel, hi ha una investigació, es depuren responsabilitats i més d’un va al carrer de pet! Aquí res de res, aquí a empassar-se els gripaus espanyolistes i a fer bona cara, encara que aquests gripaus els generi la ben pagada “policia autonòmica” perquè aquests senyors no son res més que això: una mini-policia autonòmica, això si més ben pagada que la realment “nacional”, nacional espanyola es clar, però aquí s’han de tapar les coses i si no tenim una policia veritablement nacional al menys els pagarem més bé que ningú.

Es vergonyós el sistema de selecció d’aquest cos de policia on el sentiment nacional i de pàtria no es requereix, una policia professionalitzada en diuen! No, una policia desnacionalitzada! això és el que tenim. Ja em direu en quin país la policia es manifesta amb una bandera que no sigui la pròpia? En quin país la policia protesta parlant un idioma no propi? En quin país si això succeís, perquè es impensable pensar que pogués succeir, els comandaments polítics no prendrien mesures molt dures cap als que protagonitzessin aquests fets? En cap! Això ens demostra que Catalunya no és un país i els seus governants no tenen cap interès en que ho sigui, tans sols intenten que ho sembli, però ho fan tan malament que desseguida se’ls hi veuen les vergonyes.

Ja sé que no tots els mossos hi estaven d’acord i per tant és injust posar-los a tots dins el mateix sac, però aquests mateixos van reconèixer que els feia vergonya compartir ofici i benefici amb aquests “elements” , el que em temo jo és que els “elements siguin més que els altres, doncs es molt difícil veure una parella de mossos parlant en català entre ells quan van tan tranquils pel carrer, jo encara no ho he vist i mira que hi he posat interès, però res!. I a les comissaries? “oyeee, esa impresora ya va? Noo, espera que estoy sacando unos documentos! Ahh vale, m’espero” I anar fent.

M’agradaria veure dos funcionaris catalans a qualsevol comissaria de los Madriles o de Salamanca parlant en català entre ells i mentre tant el ciutadà espanyol que va a fer la denuncia escoltant-los sense moure ni un múscul!. O a França, o a Itàlia, o a Alemanya, impossible!!.

Aquest és el país que ens estan construint mentre nosaltres, que ens diem independentistes, els seguim votant.

Visca la Pàtria! Si ens en queda alguna!

La política “harmonitza” i modula els diferents interessos, ho fa, però, en el ben entès que tots els interessos troben avantatjós un determinat arbitratge, en diem democràcia.
Això s’articula en una “Constitució”, però quan una constitució determina que un interès particular és il·legítim ho ha de justificar molt bé. Quan no ho pot fer la democràcia esdevé comèdia.

És el cas de Catalunya que no se’ns reconeix el nostres drets nacionals, no se’ns reconeix com a subjecte de Dret polític. Ja ho hem parlat altres vegades.

Els interessos de la política, però, son múltiples, i això fa que sovint en política es prioritzin alguns aspectes i es deixin per a més endavant uns altres que es consideren menys imprescindibles.
L’Estat espanyol sap tractar els detalls compositius com si fossin substantius per tal que els veritablement substantius no apareixin mai damunt la taula de negociació. Ara el PP diu, em sembla, que tractarà tan aviat com pugui dels diners que l’Estat deu a Catalunya.
Aquest detall compositiu prendrà caire d’afer transcendent en la relació Catalunya-Espanya, però en realitat és insubstancial i no arreglarà res de res.

Era ahir que llegia el comentari d’un comentarista que economitza molt les seves opinions i sempre resulta molt ponderat, perspicaç i realista. Venia a dir, entre d’altres coses, que CiU és presoner de les seves paraules, del seu pla d’acció política, “s’adonen que no poden seguir així” deia, i tot seguit formulava unes preguntes retòriques, “Com es pot fer la truita sense trencar els ous? O, sense ous?”.

Em sembla que aquí, en aquestes preguntes retòriques hi ha una clau, una clau única per tal de desencallar el futur de Catalunya. I és que no es pot fer una truita sense trencar primer els ous. Qualsevol pretensió de transició, projecció o procés polític referits a Catalunya en tant que Nació és una quimera irrealitzable des de el punt de vista de l’actual marc constitucional de l’Estat espanyol, una quimera dels catalans. Una quimera que mentre els catalans no es facin el plantejament seriós d’abandonar la constitució espanyola serà irrealitzable. La mateixa Constitució Española és l’ou que ens te presoners i captius.

CiU ens va anunciar una “transició Nacional” que és irrealitzable dins de la C.E., o trenquem els ous o renunciem a la truita. Mentre, el cuiner, amo dels ous i els fogons, s’apresta a fer la comèdia que calgui, les negociacions son el ritual que permet salvar les aparences dels diferents actors del vodevil. De fet, les mateixes “negociacions” polítiques amb l’Estat son una teranyina que ens te a mercer dels espanyols, presoners. Ens deixaran fer cara gos enrabiat, però res més.

CiU, si el que vol és realitzar el seu pla d’acció política posant en marxa una veritable transició nacional, haurà de fer el plantejament de trencar els ous de marera seriosa, cosa que, ara per ara, no sembla que contempli.
Avui dilluns he vist a en Oriol Junqueras a tv3 i m’ha semblat correcte en l’actitud. La possibilitat real de bastir un eix polític nacional no hauria de ser menystingut per a CiU.
El president Mas haurà de filar prim i pensar que molts dels vots que te els te en ús de fruit, si no hi ha truita no hi hauran vots. ERC pot remuntar si CiU traeix els seus propis programes “nacionals”, i SI pot créixer al redós d’una determinació insubornable.

Emmallats en la teranyina com un insecte, estem a disposició de l’aranya que sense esforços ens va fagocitant, rosegant-nos per a dins fins a deixar-nos en l’exosquelet, pura pellofa.

Quina mort més indigne, morir de genolls per no ser capaços de lliurar la batalla dempeus. Que no em vinguin amb escarafalls, entre poc i massa, no cal que siguem herois suïcides, però renunciar a lliurar de batalla és de fet entregar-nos als peus dels cavalls de l’enemic. Si CiU no reacciona haurem de llevar-li tota confiança i fer-li tota l’oposició possible. Molts catalans tenim la soga al coll i pengem del pont aeri mentre ells hi transiten amb negociacions de fireta, això s’ha d’acabar.

El nostre benvolgut President el Molt Honorable Artur Mas ha volgut defensar la bondat de les seves retallades i per fer-ho no ha dubtat ni un segon en intentar carregar-se la possibilitat d’un procés d’independència de Catalunya, no només donant arguments absurds propis de partits de tall espanyolista radical com UpyD y Ciudadanos contemplant la possibilitat que Catalunya no entrés a la UE i fos una independència con la de Estats Units d’Amèrica, ridícula no només la comparació sinó la dels personatges que la fan, perquè aquesta comparació no és innocent, aquesta comparació porta implícita dins d’ella el deixar entendre que si ens separem d’Espanya podríem no entrar en la U.E cosa totalment falsa i dirigida als timorats com argument explícit en alguns casos, i en aquest cas implícit, per tal que es replantegin la possibilitat de la independència.

Segon argument absurd: comparar-nos amb Grècia, Portugal, Irlanda o inclús Itàlia. Si Catalunya fos independent de la rèmora de la sangonera Espanyola encara estaríem en una situació econòmica molt millor que la d’aquests països, i evidentment que ens caldria complir amb les normes comunitàries, però no ens costaria sang, suor i llàgrimes com ara. I perquè ? Doncs perquè no tindríem a la sangonera espanyola que mantenir, que sembla que li tinguem que explicar tot al senyor Mas. No es que el Molt Honorable Mas estigui desinformat, no, es que ens ven la seva pel·lícula: La pel·lícula regionalista!. Perquè no ens compara amb Alemanya, França o Suïssa? Malgrat seríem molt mes petits en dimensions que Alemanya i França tampoc som comparables a Itàlia que te quasi deu vegades mes població que nosaltres o Grècia que quasi ens dobla.

A Afegit: “Hi ha una alternativa? Sí, però no en el context que ens movem de la Zona Euro” Mentida!! afegeixo jo, hi ha l’alternativa que ell ens amaga en totes aquestes excuses peregrines: Hi ha l’alternativa de deixar Espanya a la seva sort i sortir-nos-en. Que no seria fàcil? Evidentment que no! Peró seria possible, i ara encara hi som a temps, si ens deixem empobrir mes llavors si que hauríem de complir uns requisits per poder continuar a la UE que potser ens serien difícils d’assolir, però això només passaria per una cosa: perquè ens hauríem deixat empobrir per Espanya, per la nostra deixadesa, porugueria i gracies a personatges com el senyor Mas que amaguen la veritat.

I encara segueix amb el seu discurs regionalista: “I hi ha una altra alternativa que és endeutar-se més. Gastem més i endeutem-nos més. I la pregunta que faig als que proposen això és: qui ens deixarà els diners? Si fins i tot complint les normes hi ha dificultats perquè et deixin els diners si no ho fas, encara més”. En això és en l’únic que te raó, però te raó si es contempla com a única solució continuar dins Espanya.

Per continuar enriquint Espanya i salvar-la cal que Catalunya faci un esforç sobrehumà doncs una població de sis milions ha de salvar a una de quaranta-set, no és ben bé així doncs el País Basc i Madrit no generen massa dèficit, podríem dir que pràcticament s’autofinancien doncs no es cert que Madrit generi riquesa per a Espanya ja que el que aporta es veu compensat pel que rep en concepte de capitalitat. Tampoc generen dèficit i si son contribuents a l’estat les C.A de Balears i València, tota la resta en més o en menys mamen de la mamella E$panyola a la qual, com he dit, només contribueixen en forma neta Balears, Catalunya i València.

Senyor Mas: No hi han diners a les arques de la Generalitat de Catalunya perquè no recaptem nosaltres els impostos i se’ls apoderen els e$panyols amb la seva complicitat i mentre tant aquí fent mans i mànigues per que ells puguin seguir gaudint dels beneficis que els paguem nosaltres amb el nostre esforç que ens manlleven. Aquesta és l’única veritat.

Bé, ja està fet! El que tots sabíem ja s’ha acomplert: El PP amb majoria absoluta a les Escanyes, el PSOE que s’ha fotut la nata que tots albiràvem i CyU sector Duranista que aprofitant-se de la nata que s’ha fotut el PSOE de la Chacon s’ha posicionat en primer lloc a la C.A.C. ERC s’ha mantingut, ja ha fet prou, amb la que li venia a sobre, i ara en Ridao intentant desacreditar a la nova executiva. Amic Joan, si t’haguessis presentat tu no és que no haguessis tret ni un sol diputat, és que encara n’haguéssiu quedat a deure uns quants! Quin fatxenda mes insuportable!.

I ara que? Ara que fem a Catalunya? Seguir estalviant i estrenyent-nos el cinturó perquè a la resta segueixin lligant els gossos amb llonganisses? Ara resulta que CyU es veu referendat pel poble català per seguir fent retallades, però aquestes retallades no reverteixen en el benestar del poble català sinó en el d’altres contrades de l’estat espanyol els quals podran seguir gaudint d’allò que aquí no tenim mentre els ajudem a subvencionar-ho amb els nostres estalvis. El Molt Honorable Mas que no ens enredi més, no és estalvi allò que no gastem per no fer fallida i seguim deixant-nos prendre allò que ja ens prenien quan teníem més ingressos; només gestionen el capital lliure que ens deixa l’estat després de repartir-lo al seu gust i com a màxim es lamenten amargament i deixen que ens robin descaradament, perquè robament li dirien a això en un land alemany o un estat nord-americà si els hi fessin a ells.

És vergonyós, ja no sols el robament a que som sotmesos sinó l’actitud dels “nostres” successius governs davant d’aquest espoli només comprensible si considerem a aquests com governs colonials subjectes als dictats de la metròpoli i que malgrat no estiguin d’acord en allò que ens dicten es veuen lligats per un deure d’obediència i aquesta aristocràcia política que ens governa només contempla aquesta opció qui sap si per no perdre les prebendes que com a classe social afavorida gaudeixen.

La “deductio” colonial ja està en la seva fase final gràcies a l’aportació dels medis de comunicació de masses en mans espanyolistes. En aquesta situació l’aristocràcia política de casa nostra, excepte comptades excepcions, mira cap un altre lloc i, el que es pitjor: col·labora de manera voluntària i/o involuntària en maniobres de distracció de la part patriòtica del país, la única que reaccionaria davant d’aquesta possibilitat imminent.

Ens presenten les retallades com una actitud sensata i enraonada destinada a equilibrar la economia del país i així es demostra que Catalunya serà l’única del sud europeu en aplicar les normes que han de portar a l’equilibri pressupostari i per tant aquesta seriositat, si no s’assoleix el nou “pacte fiscal” que CyU preconitza, demostrarà que som capaços d’assolir un estat independent. Això no ha funcionat mai així, els números que contempla Europa son els de cada estat i els números de Catalunya s’engloben als d’Espanya, ens aplaudiran si voleu, però a l final ells tan sols miraran a Espanya perquè com sempre ens han dit: “això son assumptes interiors” i ells no s’hi posen, i el que quedarà es que els ciutadans de Catalunya haurem retallat el nostre estat del benestar, ja de per si prou mins, per que els de la resta d’Espanya segueixin vivint més enllà de les seves possibilitats a les nostres costelles. Per posar un exemple a Astúries un ginecòleg de la Seguretat Social el tens d’un dia per l’altre i a Catalunya et triga tres mesos en visitar-te (casos contrastats a Oviedo i Barcelona). Jo no puc entendre perquè la Generalitat es vol vendre el nostre patrimoni per seguir pagant el delme a l’estat, a això no se’n diu espoli també?. Es podria acceptar la venda de patrimoni en un cas de necessitat extrema i quan tots els altres recursos son esgotats, però els nostres recursos no estan esgotats, ens els esgoten amb l’espoli: uns fent-t’ho i els altres permeten-t’ho. Ens estan empobrint entre uns i altres i tots juguen al joc de la distracció els uns parlant d’una falsa solidaritat i els altres excusant-se en que hem de donar una imatge de seriositat a Europa.

Segurament fer esforços a nivell d’inversions socials és l’únic que actualment i en la situació que ens trobem podem fer, el que com a mínim cal demanar és que serveixin per alguna cosa més que per seguir engreixant el porc de casa del veí, sinó al final tot acabarà com va començar: uns fent de burro i els altres anant a matxet, com sempre.

“Hem de d’oblidar els nostres interessos i hem de pensar en la eventualitat d’un govern de concentració” Paraula de Duran, us alabem senyor!!.

Aquesta perla va per aquells que sentint-se nacionalistes catalans i independentistes encara pensin votar CyU! Ja ho sabeu! en Duran vol un govern de concentració nacional espanyola on ell, segurament, sigui ministre de qualsevol cosa. També ens diu que: “CiU hauria de ser molt conscient de la necessitat, i ho és, d’aquest govern de concentració” i que cada força política hauria “d’oblidar els seus interessos” per tant segons ell: “Cada partit s’haurà d’oblidar dels seus interessos i pensar en treure el país d’aquesta situació econòmica greu”.

Bé, xiquets i xiquetes, en Duran en aquesta perorada no parla pas de Catalunya sinó d’Espanya i nosaltres com sempre els hem d’ajudar a sortir de l’atzucac perquè ens segueixin explotant. Es clar, segons ell, anem en el mateix vaixell; si!! uns en primera i els altres sense cambrot, a les bodegues amb les rates i a pagar el viatge dels de primera per que aquests no paguin res, ans al contrari, cobrin per accedir a que els de les bodegues puguem viatjar al vaixell junt amb ells. Es clar que en Duran no viatja a bodegues sinó en un bon cambrot de primera de luxe i de tant en tant baixa a visitar-nos i a convèncer-nos que cal ajudar als de dalt per que si s’enfonsa el vaixell tots hi perdrem! Potser si! Peró el que també és cert és que uns hi perdran més que els altres i aquests que més hi perden esperen que els de les bodegues els tornem salvar malgrat i molts dels nostres s’ofeguin, però es clar, nosaltres no valem com els de dalt, els dels cambrots de luxe. Si molts dels nostres s’ofeguen tant li fa, a la fi no som res mes que mà d’obra dels senyorets espanyols! oi Duran?.

Jo que m’estic a les bodegues i ben lluny dels luxosos cambrots de dalt encara sento l’orquestra que toca, els senyorets espanyols com ballen i el dringar dels plats de porcellana i les coberteries de plata i or. No les sentiu vosaltres? I l’olor dels magnífics guisos! no us arriba la flaira? I les rialles dels comensals! no les escolteu? Mentre nosaltres ja mengem tres en un plat perquè ens diuen que no n’hi ha per tots! I ens han tret les postres! I els cafès ja fa temps que son de malta! Peró, això si, hem de seguir pagant els passatges dels dels cambrots luxosos amb les seves grans manduques on sobra de tot i el que sobra ho llencen per la borda no fos cas nosaltres aprofitéssim quelcom!.

I finalment ens envien al senyoret Duran, que diuen que és dels “nostres”, i als seus mariatxis, per que ens convencin que el que ens fa falta és salvar el vaixell. No, si nosaltres amb un de més petit ja faríem, un de més petit, més econòmic i més confortable, però que gastés menys carburant i menys en luxes superflus doncs no caldria arrossegar el llast d’aquests “xupopters” improductius que a sobre ens menyspreen, ens escupen, ens insulten i ens espolien. No ho sé nois i noies, jo m’ho miro així! Que fem? Comencem a construir el nostre petit vaixell entre tots? Perquè si entre tots decidim salvar el gran o mirar cap una altre lloc com fins ara jo ja m’estic construint una petita balsa per veure si sobrevisc i puc arribar a algun lloc on no em robin i a sobre m’insultin!. O sia que si el meu poble segueix votant majoritàriament allò que ens manté units a Escanya, tant bon punt em sigui possible: adéu-siau i ja us ho fareu. O sento pels que es quedin però m’és impossible seguir sent cornut i  a sobre pagar el beure

Visca la Pàtria!! (si ens en deixen alguna)

L’anunci d’ETA ahir declarant que decidia el cessament definitiu de la seva activitat armada, em posa fàcil fer l’article d’avui. El dimarts escrivia, parlant de la política catalana i les properes eleccions espanyoles l’article El concert: la marxa fúnebre al Bloc Gran del Sobiranisme.

Concretament parlava de la previsible majoria absoluta del Partit Popular, però advertia: Al PSOE li podia passar com a l’any 2004, quan tothom pensava que podia guanyar el PP, la mala gestió que va fer el govern espanyol va propiciar una victòria in extremis dels socialistes. Ara un anunci de pau provinent d’ETA podria catapultar al PSOE, concretament a Pérez Rubalcaba. Dubto que aquest efecte evités que el PP guanyés les eleccions però si que podria reduir les diferències entre els dos partits hegemònics espanyols. De fet, la cimera de pau de Sant Sebastià ha finalitzat demanant a ETA que faci una declaració pública del cessament definitiu de les accions armades i demani diàleg amb Espanya França només per enfocar només les conseqüències del conflicte. Si això passés i fos ben administrat pel PSOE, les conseqüències electorals serien inevitables.

L’actitud que prengui ara un i altre partit condicionarà sens dubte els resultats electorals. Més encara, el Partit Popular pot veure reduït molt el seu avantatge si no gestiona bé la situació. El PP córrer el risc de posar massa pegues a quelcom que és positiu i el PSOE, per la por al PP a no fer el que cal. Una situació, des del punt de vista de gestió de les emocions, força interessant. Estic absolutament convençut que la majoria silenciosa ha acollit aquesta declaració d’ETA amb esperança i alegria. El mèrit, relatiu, és clar, és sempre del govern de torn. Igual que el PSOE es carregarà, en allò que és culpable i en allò que no ho és, el pes de la crisi, també podrà capitalitzar molt més la nova actitud d’ETA. Una bona gestió li pot aportar un impuls electoral ara que està en caiguda lliure. Aviat ho veurem, de moment veig un excés de prudència en el PSOE i manca de rebuig del PP.

Els efectes de l’actitud de cada partit espanyol ens afectarà i molt. El Partit Popular guanyarà, depenent com guanyi pot dependre d’altres, CiU es postula. CiU pot tenir un bon resultat, sempre que Duran i Lleida no es dediqui a dir més bajanades i s’oblidi de la “redempció” de l’homosexualitat i altres temes tan propis del segle XXI a Catalunya. ERC i els seus aliats, Reagrupament i independents, poden recuperar-se una mica, les sensacions són bones, i evitar l’ensorrament, estan fent bé les coses.

Malgrat tot això, ens mans relatives del PP. Amb tot us confessaré una cosa. Tinc molta més confiança en què les coses que digui Jorge Fernández Díaz tenen molta més credibilitat que les que digui Carme Chacon. Fernández Díaz, molt proper a Rajoy, mai no prometrà res que Rajoy no autoritzi ni pensi acomplir. En el PSOE no passa el mateix, com sabeu perfectament.

El catalans faríem bé en enregistrar les paraules de Fernández Díaz i Rajoy i orientar les nostres polítiques per tal que facin honor a la paraula. Tindrem passi el que passi, uns mesos per davant, amb el PP comandant l’Estat. El previsible fracàs de l’autèntic pacte fiscal ens portarà a plantejar la independència a les properes eleccions catalanes. Sense uns programes votats i guanyadors a favor de la independència aquesta no vindrà.

Seguiré insistint, els acords de despatx, entre CiU i ERC són els que faran possible l’alliberament nacional. Fer això, però, no està renyit amb aconseguir millores fiscals o un corredor mediterrani ràpid i com cal. No perdem de vista que Catalunya no es pot descapitalitzar gaire més ni ensorrar-se amb un atur descontrolat. Cal posar les bases per a la recuperació. Dir que hem de resistir quan tens un salari i la vida més o menys arreglada és més fàcil que quan estàs a l’atur i tot penja d’un fil. La intel·ligència i la determinació nacional no estan renyides. Cal administrar el temps psicològic.

Fa uns dies, els resultats de l’enquesta de La Vanguardia em van portar a fer una reflexió sobre les properes eleccions a les Corts espanyoles (veure Una campanya que no porta enlloc). La previsió, segons l’enquesta, és que els partits catalans treguin menys diputats a Catalunya que els espanyols.

Això passa quan una enquesta publicada avui al diari ARA diu que un 42% dels enquestats votarien a favor que Catalunya esdevingués un estat independent mentre que un 37,7% s’hi oposaria, un 9,5% es mostra indiferent i un 10% no ha volgut contestar. Realment una contradicció esperpèntica.

Tot es pot explicar. A banda del fet que el comportament de l’elector en aquestes eleccions és diferent del que té en les eleccions nacionals, deia que ERC surt d’una renovació i en aquest poc temps, malgrat que pugui fer bona feina, no podrà recuperar el terreny que va perdre amb la nefasta aliança amb els socialistes i els de la pastanaga. També que el programa de CiU té una oferta estrella que és pròpia de la diada dels innocents. Cap de les dues formacions poden atreure res més que l’electorat més compromès amb elles.

El ciutadà poc polititzat que veu l’economia com el principal tema de campanya pensa més en els partits que, de debò, tenen incidència sobre els grans temes estatals i que tenen veu a Europa. Malauradament, per molt que CiU es vanti d’haver fet molt, i en part és cert, el gran públic no ho veu. A la política espanyola, el ciutadà veu al PSOE i al PP.

Podien els partits nacionals fer alguna cosa millor? Segur. He anat seguint, com vosaltres, el que anava fent ERC i realment els seu objectiu de fer de paraigües dels que demanen que el leit motiv de campanya sigui la independència era bo. Oriol Junqueras pacifica el partit, Albert Bosch i Joan Tardà u i dos per Barcelona, l’acord amb Reagrupament, el no acord amb Solidaritat i les seves imposicions, Moisès Broggi al Senat, fins aquí magnífic. Llàstima que la política de fer de paraigües no l’hagin entès els d’ERC de Girona. Oriol Junqueras va proposar l’editor i escriptor Quim Torra, president de Sobirania i Justícia i independent del gust de Reagrupament, com a cap de llista a Girona. No hi ha cap dubte que per obtenir un diputat era una aposta excel·lent, Quim Torra podria ser votat per gent de tots els colors. De moment no ha estat possible ja que l’aparell gironí no ho vol així. Si no es posa remei, Girona amb un pacte de mínims amb Reagrupament i sense diputat. A Girona prefereixen a Teresa Jordà ex-alcaldessa de Ripoll. Reagrupament. Junqueras ho ha volgut arreglar, però em temo que atès que ERC de Girona no ha fet marxa enrere això té mal aspecte, gangrena pura. Han arribat a un acord, però Teresa Jordà no és Quim Torra, què hi farem! Diuen: El pacte recull que l’exalcaldessa de Ripoll, Teresa Jordà, encapçalarà la candidatura, i que la resta d’integrants seran compartits entre les dues formacions. Res, penseu que tenen opcions de treure dos? Que importa qui és el dos, el tres o el disset. És del gènere estúpid aquest pacte. Malauradament altre cop veiem la manca de generositat d’alguns. És lícit pensar que Teresa Jordà porta molt treballant pel partit a les comarques gironines, d’acord, però els gironins han de pensar més en termes de país que d’interessos personals. Quim Torra era una garantia de transversalitat, un luxe per a una candidatura. La vida és així.

Si ara observem CiU veiem que Duran i Lleida vol acaparar portades. Després de dir quatre veritats sobre el PER que han provocat un nou atac espanyol contra Catalunya, malgrat que sigui contra Duran i Lleida la reprovació extremenya, tot plegat no és més que una mostra del que fan habitualment contra els catalans. En fa referència a la seva carta setmanal (ho podeu llegir), però també diu:

També durant la setmana s’ha parlat del pacte fiscal. És una qüestió que ens incumbeix a tots, visquem on visquem, parlem la llengua que parlem i vinguem d’on vinguem. No és només una qüestió nacionalista, perquè de fet serà un instrument fonamental i molt útil de cara a la recuperació econòmica i per a la generació de llocs de treball. Al País Basc, que el tenen, registren un 8% d’atur i nosaltres el tenim molt superior. Hi ha algú que pensi que si tinguéssim les mateixes eines que el País Basc ens trobaríem en la situació actual que ens obliga a una reordenació dels pressupostos? Si tinguéssim més recursos és obvi que no ens veuríem obligats a fer la reordenació de la despesa a la qual ara estem abocats. Només una formació política com CiU pot assegurar el pacte fiscal davant una majoria absoluta del PP.

Només una força política com CiU ho podrà aconseguir si esdevé a Madrid un contrapès. Atesa la descomposició dels socialistes passarà molt de temps perquè torni a ser una alternativa i per fer de contrapès del PP. Per tant, cal que els ciutadans es mobilitzin a favor de CiU. Per castigar el partit socialista no cal donar suport al PP; podem donar suport a CIU i de passada ser un contrapès fort des de Catalunya al PP, que amb tota seguretat ja governarà. Per cert parlant de govern, veig que el PNB diu que pot entrar en un govern del PP. Pot ser sí! Però ells tenen resolt el que nosaltres pretenem resoldre aquests propers anys amb el pacte fiscal. Per ant, si hi ha pacte fiscal nosaltres estem disposats a parlar de tot. Però el pacte fiscal per endavant. No a l’inrevés.

Fixeu-vos en el que he posat en negreta. Sembla un acudit. Duran té raó quan diu que pacte fiscal és cosa de tots, però per què el fa eix central’ Si jo no fos independentista i profundament català i tingués davant l’oferta PP i l’oferta CiU, no dubtaria, pensaria que l’oferta CiU no serveix, molt bonica però morta abans de néixer. Pensaria que no m’agrada el PP però que vist el PSOE… Segur que no us agrada el que dic, però poseu-vos en la pell d’un que no se sent català, què li estan oferint per millorar la situació de l’Estat? I a un independentista que mai no votarà al PP ni al PSOE, què ens estan oferint? Duran i Lleida sembla el cinquè germà Marx.

Jo davant de les campanyes al·lucino. Fixeu-vos. No són de propostes constructives, són d’atacs als altres. Ara el PSOE de Catalunya farà una campanya amb les imatges del PP que critiquen o ataquen a Catalunya. Què ofereixen? Que ve el llop. No se n’adonen aquests estrategues de la política que la gent també necessita beure de la font de l’optimisme, cal oferir de debò alguna cosa. Més positiu és dir: “preneu-vos aquest amarg medicament perquè després estareu sans i forts” que no “fora els metges que ens donen medicaments”. El medicament es pot oferir si juntament es diu que et posarà bé.

En la política, com l’economia, té gran importància la psicologia. Els economistes parlen d’elasticitat. És el percentatge amb el que canvia una variable en relació a un altra. En quin percentatge varia el preu en canviar un factor de producció? Podem introduir-hi una “elasticitat psicològica”. Com varien els preus de les accions quan un bocamoll (per exemple un president d’un govern veí que ens afecta molt) obre la boca? No importen altres coses, baixen.

Igualment podem dir en política. Com augmenta la meva credibilitat quan faig determinada proposta? Certament en política cal primer garantir que la proposta sigui escoltada o sigui que tingui “ham” i els periodistes piquin. Quan l’oferta és buida o senzillament un atac, l’elasticitat és molt baixa o negativa.

Si agafo com a exemple ERC, veig que dir Moisès Broggi està amb nosaltres entraria en la categoria d’elasticitat positiva i rebutjar a Quim Torra en la d’elasticitat negativa. Si agafem com a exemple CiU, la proposta del pacte fiscal entraria en la categoria d’elasticitat zero, mentre que propostes econòmiques creïbles tindrien un lleuger efecte positiu.

Quines propostes d’efecte positiu pot fer ERC? Senzill transversalitat, generositat i paraigües del l’independentisme per aconseguir la independència. Dir que no votaran res que no signifiqui un benefici tangible per a Catalunya.

Quines propostes d’efecte positiu pot fer CiU? Compromís de no donar suport mai sense un benefici tangible per a Catalunya. El pacte fiscal, d’efecte neutre, el pot mantenir perquè és l’estratègia per recollir un fracàs i donar el pas definitiu, però alhora ha d’oferir coses tangibles per a l’economia dels catalans. És el que la gent espera de CiU. Cadascú s’ha construït una imatge al llarg dels anys. No es canvia en dos dies. Saben molts bé els professionals del màrqueting que canviar un logo és un procés llarg i delicat. És la imatge. CiU cridant: “a les barricades” faria riure.

Tot això que he escrit, reflexions d’afeccionat, ho saben dues persones que respecto: Artur Mas i Oriol Junqueras. Per Catalunya estan condemnats a entendre’s i a col·laborar. Ho deia l’altre dia: CiU i ERC hauran de seure a parlar seriosament per pactar el full de ruta. Totes dues formacions tenen espai si saben administrar i coordinar bé les seves propostes. ERC, més petita, haurà de ser més agosarada i tibar de CiU. Una de les coses que s’aprèn de veure com funcionen les empreses d’èxit és que moltes vegades convé que cal especialitzar-se en el que se sap fer i que a vegades convé externalitzar determinats serveis. CiU sap fer unes coses i ERC unes altres. La patacada més gran d’ERC va venir de voler fer de CiU. CiU tampoc no ha de fer d’ERC com alguns demanen, però CiU pot parlar d’independència sense substituir ERC.

Parlaran, llarg, si no ho han fet ja. La llibertat de Catalunya depèn dels llaços que siguin capaços de lligar.

Ara tornem a estar en la grisor més grisa de totes les grisors, com es nota que estem en període pre electoral, com sempre en aquesta situació el país és congela. Quatre declaracions per fer bullir l’olla i que l’electorat es mobilitzi un xic i para de comptar, en aquesta línia es pot catalogar les de Duran Lleida en relació als perceptors del PER, han aixecat polseguera i això era el que pretenia. Malgrat aquestes declaracions son recurrents en la seva boca doncs no és el primer cop que li escolto fer-les. Peró res de substanciós políticament parlant, res de nou a sota el sol.

Malgrat tot, sempre s’escapa alguna “coseta” que podria animar la situació si no fos que acostuma a passar desapercebuda, no sé si per que ja és allò que tothom sap i ningú vol reconèixer o per que es busquen alguns titulars que cridin l’atenció, com les ja conegudes i repetides d’en Duran. Em refereixo a les que va fer el Molt Honorable Artur Mas la setmana passada (em sembla recordar que el dia 7) en referencia a que “el 20N no serà el moment de passar comptes” i que “Això serà dintre de tres anys” . És refereix, naturalment, a que de començar a exigir el “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” res de res fins d’aquí tres anys, i això que recordo que ens deia que fins que no hi hagués un nou govern no es podrien començar les negociacions doncs estàvem a punt d’eleccions i ja no es podia negociar res doncs calia saber quin govern hi hauria, un govern fort per a poder negociar. Bé, doncs ara resulta que no! Que cal esperar tres anys més! Us fixeu en la data? Tres anys més, vol dir a les portes de les eleccions al Parlamentet del parc de la Ciutadella i així ja tenim el discurs electoral ¿oi?, però es clar, només un petit detall, molt petit, que faltarà un any per les eleccions a Madrit un altre cop i, es clar, no es podran començar les negociacions fins que s’hagin fet aquestes pel mateix raonament que encara no s’han començat al dia d’avui. Oi?.

Aquesta actitud tampoc és res de nou a sota el sol, doncs CiU la fa de sempre, es el “nacionalisme interruptus” que comporta fer l’amor amb Escanya sense preservatiu ni protecció de cap tipus. Aquesta actitud els reporta uns bons beneficis gràcies a la flaca memòria de l’electorat català (deixeu-me dir-ho així de suau) doncs comporta un argument per a ser votat i en canvi la seguretat que aquest argument mai es portarà a terme del tot i així no fracassarà tampoc mai del tot, amb la qual cosa seguim tenint viva i sencera la pastanaga com la que els hi posaven als conills per que correguessin davant dels cans. És curiós, els animalons corrien més per agafar la pastanaga que no pas per que els cans els perseguien. Tindrem el poble català algun gen que provingui del conill? Ves a saber!.

Si s’espera el moment tan idoni per “reclamar” quelcom d’important pot ben passar que aquest moment no arribi mai, a la vida has d’optar molts cops entre el dolent i el pitjor i entenent que el govern que sortirà a Madrit en aquestes eleccions no és el millor per aconseguir res de res, és evident que amb cap govern s’assoliria el que diuen que reclamaran; doncs sempre arribarien reforços per evitar que “los catalanes” fossin decisius, inclús podria ben ser que els mateixos bascos s’oferissin per donar el recolzament necessari, no seria pas el primer cop, a canvi, això si, d’alguna altra prebenda, però que importa si a la fi es millor donar-li el que sigui als bascos els quals ja son perceptors nets d’Espanya (amb ells no és Escanya) l’important és que Catalunya no s’emporti res del que es seu. Això, si acceptem, que és molt acceptar, que els diputats catalans a Madrit fessin pinya per assolir quelcom de tant important com que els nostres diners els gestionéssim nosaltres, com si que ja ho fan els bascos i els navarresos.

Bé, ja ho teniu, tots aquells que vau votar esperançats en que CiU reclamés el “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” us podíeu haver estalviat el vot perquè fins d’aquí tres anys res de res i com que ja fa pràcticament un any que els vareu votar son els quatre d’una legislatura. Això si, la que ve voteu-los altra cop que ja veureu com ens prometran que aquesta va de veritat. En Duran ja podrà descansar a Madrit, per que aquesta legislatura TAMPOC.

Fa uns mesos vau poder veure la següent notícia: Els alumnes catalans de segon d’ESO obtenen uns resultats similars als de la resta de l’Estat en coneixement de castellà. Aquesta notícia surt de la presentació de l’estudi EVALUACIÓN GENERAL DE DIAGNÓSTICO 2010. Educación Secundaria Obligatoria. Segundo curso. INFORME DE RESULTADOS.

En aquest estudi es posa de manifest que la competència lingüística dels catalans, sorprenentment per a alguns idiotes, està lleugerament per sobre de la mitjana espanyola.

Com no podia ser altrament, Albert Rivera va tornar a donar la llauna en el Debat de la Nació amb el tema de l’espanyol a l’escola. Artur Mas, sorneguer, li va respondre: “Aquests nens i nenes sacrificats sota la duríssima destral de la immersió lingüística en català treuen les mateixes notes de castellà que els nens i nenes de Salamanca, de Valladolid, de Burgos i de Soria; i no li parlo ja de Sevilla, de Màlaga, de Coruña, etcètera, perquè allà parlen el castellà, efectivament, però de vegades a alguns no se’ls entén. De vegades no se’ls acaba d’entendre del tot però parlen castellà, efectivament. On està el problema?”.

Evidentment, tots aquells que durant anys, especialment arran del tema de l’Estatut, ens han estat insultant explícitament o implícita, s’han llençat a la jugular d’Artur Mas per haver ofès als andalusos i gallecs. Només cal veure que el
hastag
#arturmasnoentiende ha arribat al primer lloc dels trending topics dins de Twitter.

Certament té raó Artur Mas. A molta gent d’aquelles contrades no les entenem gaire malgrat parlin espanyol i no hagin fet cap immersió lingüística en altra cosa que en espanyol. Globalment obtenen pitjors resultats que els nens i nenes de Catalunya en temes de llengua. Com diu Mas, on està el problema? Molt fàcil: en la diferència. També en què tot allò que demana Catalunya ho demanen els altres. Enveja, tampoc sé ben bé de què. L’exemple més clar d’això és la Clàusula Camps de l’estatut valencià.

Un bonic exemple de com van les coses és l’anunci que el Partit Popular, per boca del senyor Arenas, el mateix que ara s’ha demanat que Artur Mas es disculpi, ve emetre a començaments d’any: Campaña del Partido Popular de Andalucía contra la política lingüística de la Generalitat. També les falques radiofòniques contra l’Estatut.

També, com a ministre portaveu, Pepiño Blanco, ha dit no entendre com el president d’una comunitat autònoma que té llengua pròpia pot atrevir-se a fer aquestes declaracions. Com a gallec se sent molt ofès. De fet Blanco és un home que domina la fonètica de la llengua espanyola (1, 2, 3 i molts més). El que domina aquest home de debò és la mentida. Un problema que té és que no recorda que existeix Internet i que les coses que dius queden. Espero que amb la catàstrofe que patirà el PSOE el 20 de novembre el jubilin. Clar que malgrat l’impressionant currículum que té acabarà de directiu o assessor en algun banc o empresa de l’Estat. Ja se sap que el Principi de Peter té poques excepcions entre els polítics.

Artur Mas s’ha disculpat tot manifestant la seva sorpresa per la reacció del que considera una mala interpretació d’algunes comunitats. El president ha subratllat la manca de voluntat de faltar el respecte a ningú i ha demanat disculpes a les persones que s’hagin pogut sentir ofeses. D’altra banda, ha lamentat que una afirmació desenfadada tingui més ressò que les legítimes reivindicacions de Catalunya.

Innocent comentari. Les legitimes reivindicacions de Catalunya, impreses en paper adequat, poden servir per substituir el paper higiènic. Estic segur que un paper higiènic batejat amb el nom “reivindicacions de Catalunya” assoliria un record de vendes a Espanya. El que està ben clar és que les paraules de Mas han servit de titular i tindran un gran impacte gràcies als mitjans nacionalistes ABC, El Mundo, La Razón, Intereconomia, Libertad Digital i altres d’altres. No parlem de les xarxes socials.

Aquest debat parlamentari tindrà un ressò especial per dues raons, una l’esmentada abans i l’altra la magnífica gestió del debat feta per la presidenta de la cambra, Núria de Gispert.

El acords polítics, els discursos, molt menys. Malgrat això, com que he llegit els discursos, també escoltat alguns, i més o menys sé dels resultats de la votació, crec que el debat ha tingut alguns as pactes molt positius. Un és la sintonia nacional de CiU i ERC. Altres la contundència nacional d’Artur Mas i, en alguns moments, de Jordi Turull. Mesclo ara el ple dedicat a la pífia constitucional.

Lamentablement, i per a mi de forma incomprensible després d’haver iniciat la polèmica, CiU, amb el nacionalistes PSOE de Catalunya, PPC i C’s, ha rebutjat la proposta de resolució que permetia que dur l’adhesiu a les plaques dels vehicles no comportés multa. Una errada monumental.

Tampoc entenc perquè CiU s’ha unit amb el PPC contra la proposta de rebuig a qualsevol transvasament de l’Ebre. Jordi Pujol es va equivocar amb Aznar i ara em sembla que per raons que no comprenc, Artur Mas es torna a equivocar.

Potser seria bo que expliquessin aquestes dues votacions per a què entenguem les seves raons.

Si deixo de bada aquestes dues votacions, a l’espera de llegir tot el que encara no s’ha publicat, i de l’espectacle donat per la Mesa del Parlament, en trec conclusions positives: Crec que la ziga-zaga que comentava a Veles e vents ens va portant a port.

La independència s’acosta.

Ahir dia 15 estava llegint The Global Competitiveness Report 2011-2012, l’informe que cada any publica el World Economic Forum i que indica la competitivitat de cada estat. Reproduïa en un article al meu bloc (Grans deficiències espanyoles en competitivitat) el que els editors opinen de l’economia espanyola.

El dia 13 publicava, també al meu bloc (Publicat Education at a Glance 2011) un apunt sobre l’informe anual de l’OCDE que tracta de la situació de l’educació.

El 8 d’abril escrivia Ara sí: Higher Education in Regional and City Development. Un fracàs en el que parlava de l’informe del mateix nom (veure el document)

El 7 de desembre vaig publicar el primer dels meus comentaris sobre l’Informe PISA 2009 (Ràpida reflexió sobre els resultats PISA 2009).

Tot plegat un munt de pàgines que deixen a l’Estat espanyol i també a Catalunya en un mal lloc. Els catalans, cofois, ens mirem el melic i donem la culpa als altres de les nostres desgràcies però en allò que podem fer coses no les fem prou bé.

Tenim un mercat de treball que defensem com molt just i ens oposem a qualsevol canvi, però estem fora del món. Diu de l’Estat espanyol el World Economic Forum (recordem que valora 142 estats):

En general, l’avantatge competitiu d’Espanya es veu obstaculitzat pels desequilibris macroeconòmics. El seu dèficit públic molt elevat i creixent (134è), el seu alt nivell de deute públic (108è), i la seva perdurable molt baixa taxa d’estalvi estatal (83è) han causat un gran malestar en els mercats financers i que estan asfixiant l’accés als recursos financers -tant en inversió de capital (85è) com en l’accés als préstecs (99è) – posant així en perill els plans d’inversió futurs. Recuperar l’estabilitat macroeconòmica no només per la disminució del dèficit públic, sinó també mitjançant l’adopció de les reformes necessàries per impulsar el creixement ha de ser una prioritat en el curt termini.

Les rigideses en el mercat de treball (134è), tant en termes de contractació i acomiadament (137è) com en la desconnexió entre la fixació dels salaris i els nivells de productivitat (126è), que tant han erosionat la competitivitat internacional en la dècada passada, són preocupants. Aquestes rigideses no li han permès adaptar-se ràpidament després de la crisi econòmica i l’esclat de la bombolla de la construcció, i han deixat una part important de la població activa sense feina.

Ens agradi o no som còmplices d’aquesta situació. No m’entretindré a parlar d’educació, on el fracàs és evident, però si diré que el cost d’un titulat universitari espanyol és, si no recordo malament, el tercer més elevat de l’OCDE i no només perquè destinem molts diners sinó perquè hem de sumar les repeticions de curs i l’abandó. L’eficàcia dels diners invertits és molt baixa.

Els catalans, dirigits hàbilment pels espanyols, hem aconseguit una fita històrica. L’exemplificaré. Tenim 1.000 euros i només 1.000 euros per repartir i 1.000 persones necessitades. Decidim, objectivament, que donar 1.000 euros a una persona pot ser injust havent tanta gent necessitada, 999 s’empiparien molt i amb raó. Estarem tots d’acord. Aleshores prenem un decisió. Donarem 1 euro a 1.000 persones. Ningú no dubtarà de l’equitat de la solució. M’estalvio discutir l’efectivitat de la mesura. S’imposa la reflexió.

Hem aconseguit crear un sistema insostenible. Efectivament els culpables d’haver fet saltar la banca (mai millor dit) són els bancs i els especuladors de capitals, però com bé sap tothom, el nivell d’atur que tenim no té res a veure amb el d’altres estats que també tenen bancs i especuladors. Dinamarca, els Països Baixos, Noruega, Finlàndia o Suècia (entre d’altres) han hagut de fer ajustos, però no sembla que estiguin en la nostra dramàtica situació en la que més del 43% dels joves estan a l’atur i on a prop del 10% dels titulats universitaris també o estan (són dades del conjunt de l’Estat).

Els catalans, amb la nostra tradicional intel·ligència, hem aconseguit un gran progrés amb el “nou model de finançament”. Veiem que la comunitat autònoma que més es beneficia és la de Madrid. Madrid hauria escalat des de la tretzena posició fins a la tercera, mentre que Catalunya passa de la posició onzena a la vuitena. Quina millora, l’espoli continua ben viu.

Què podem fer per sortir del forat? Certament tenim un problema de diners i un problema de competències. Si ara tinguéssim els diners però no les competències, no podríem fer gaire millores en el mercat de treball ni tampoc canviar el sistema universitari. És cert que amb més diners podríem fer com els bascos, però si mirem la formació dels nostres ciutadans, per raons del creixement massiu, ens adonarem que tenim un problema més greu. Amb els diners milloraríem però les competències són fonamentals. Sense diners però amb competències atrauríem inversions. Això sí, sempre que féssim les coses bé, el bagatge acumulat que portem és feixuc. Ho hem fet molt malament.

Com que els que em coneixeu sabeu que sóc una persona optimista potser us sonarà rar aquest discurs. Són les dades. Nosaltres ens hem de comparar amb els països més desenvolupats i no amb Togo.

Les actituds polítiques estan canviant i Catalunya vol i pot tenir competències, és el meu optimisme, sense no ens en sortirem. Depenem d’Espanya i Espanya té un gravíssim problema. Artur Mas deia avui mateix: “s’ha de ser conscient que avui per avui una part significativa de l’economia catalana depèn del conjunt d’Espanya, agradi més o menys aquesta és la nostra realitat; afortunadament cada vegada això és menys així i Catalunya que és un poble de mentalitat oberta, creativa i emprenedora hem de sortir fora tant com puguem, tant de bo que arribi el moment en què Espanya representi el 5 o el 10% de la nostra economia”. Hem d’aconseguir allunyar-nos d’aquesta dependència, el món és enorme.

També deia, en la mateixa entrevista: “Tot el que ha passat fan veure a molta gent de Catalunya que cal que Catalunya agafi un camí diferent que no pot ser el de l’abraçada constitucional, perquè això ja ho hem fet durant 30 anys; ha donat pel que ha donat de si, no té massa futur tal com s’estan orientant les coses. Hi hauria d’haver un canvi radical a Espanya, un canvi de 180º perquè poguéssim tornar a confiar-hi”. I la cirereta: “No em fa cap por anar cap a l’estat propi“. He escoltat el programa de Canal català sencer. Hi ha programa de govern, decisió i valentia.

Sé que molts direu que això són paraules. Efectivament, ho són, però algú havia sentit dir a Madrid coses com les que va dir Mas a Madrid (“Catalunya comença ara el seu propi camí en solitari“). Llàstima de Duran i Lleida. Fixeu-vos: La Gaceta, diari espanyol amb capçalera a Madrid, també va cobrir l’acte oficial de la Diada Nacional de Catalunya celebrat a Madrid. Espantada la premsa pel que el president de la Generalitat, Artur Mas, anomena la “transició nacional catalana”, van preguntar al seu lloctinent a Madrid Josep Antoni Duran i Lleida sobre la independència de Catalunya. Duran va respondre amb un irònic: “Sí, ara mateix”. Així que ja van tenir el titular després d’escriure a la crònica que “Artur Mas mai no havia arribat tant lluny a Madrid”: “Duran se mofa del ‘proyecto de país’ de Mas“.

Jo crec que les coses van, van endavant, però també reclamo que Mas i Duran deixin de fer de Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Crec que aquest joc acabarà definitivament amb el pacte fiscal, quan el “no” es mostri amb tota claredat, manquen les eleccions, no baixem la guàrdia, és molt poc temps.

Ens en sortirem sí seguim ferms, optimistes, recolzem sense fissures els lents, no pot ser altrament, moviments del president de la Generalitat per assolir l’Estat Català: No li fa cap por anar cap a l’estat propi.

Em ratifico en el que deia últimament a Veles e vents i Si ho creiem, serà! Creiem que anem cap a la independència, creiem que Artur Mas hi vol anar. La força del pensament col·lectiu és immensa, és la força més gran de l’univers.

Si ho creiem, serà!

Quan algú inicia un projecte que té en ment es considera condició indispensable la viabilitat d’aquest, així com la credibilitat dels actors que hi intervindran, altra cosa no seria un projecte sinó un absurd o una enganyifa, depenent si l’enganyat és un mateix o són els demés, quedaria una tercera opció que seria l’auto engany aquest només és possible en estúpids o en situacions psicològiques dependents emocionalment d’altri.

Vet-ho ací que els polítics que fins avui havien cregut, defensat i col·laborat en un projecte que ens deien era el millor i l’únic viable per a Catalunya ara ens diuen que aquest projecte ha fracassat. Ha fracassat? No senyors, no; el projecte no ha fracassat, el projecte mai va existir com a tal doncs no complia les premisses essencials d’un projecte seriós: no era viable per que una part dels actors indispensables a participar no eren de fiar, i no ho eren senzillament perquè ells no hi creien en aquest projecte i no hi han cregut mai, i no és que ens enganyessin, que mai ho van fer, era tan sols que ens entretenien buscant les millors condicions per a ells. I això es fa en les guerres, però també en les negociacions, cada part busca allò que més l’afavoreix en aquestes i posposa, si cal, l’enfrontament al moment més beneficiós per a ell. Per tant no cal que busquin més excuses de ploramiques dient que ens han enganyat o ens han traït, que son dolents, malvats i calculadors; res d’això, senzillament han fet el seu joc, i ara que tenen (o creuen tenir) tots els trumfos a la seva mà, ara ens acollen en la negociació; és el procediment lògic, el que calia esperar d’ells sabent la seva psicologia.

Per tant que no ens parlin de fracàs aquells que han fet tot el possible per que el projecte fracassi, reforçant una espanya castellanista que mai va fer un pas enrere, jo encara recordo les negociacions en l’elaboració de la “sagrada Constitución” i recordo com el malaguanyat Xirinachs s’estavellava una i altra vegada contra la pared Nacional Escanyola, sense rebre l’ajut dels senadors “catalans”, i sabeu o recordeu un dels qui més s’hi oposava? Doncs en Josep Benet, el capitost de “L’Entesa dels catalans” grup senatorial català majoritari. Mai van voler negociar en ell les seves esmenes, mai van voler debatre les seves suggerències, el grup senatorial d’esquerres “Entesa dels catalans” li va fer front, els demès li van fer el buit. És massa radical deien, i potser en alguns aspectes si que ho era pel moment que vivíem, però això no ens pot fer oblidar la tebior dels altres mentre les esmenes d’en Fraga s’anaven aprovant una per una al Congreso de los Diputados. Aquestes actituds catalanes son les que han convençut als espanyols que la guerra política amb els catalans la tenen guanyada, doncs l’altra ja fa anys que la van guanyar.

O sia que només tenen la culpa del que ens passa els espanyols? Doncs no senyors, mirin, aquí n’hi ha molts de culpables, culpables que ara només somiquen i miren cap una altra banda dient-nos com de dolentots en son aquests espanyols. Potser el senyor Mas no en tingui cap culpa doncs era massa jove i no recordo si en aquell moment ja militava a CDC o no, però el seu partit si que en te molta part de la culpa, molta, i ell n’és hereu d’això. Quan s’accepta una herència es fa amb totes les conseqüències, els bens i els dèbits i no en pots defugir. També en son culpables el partit que s’anomena PSC i llavors era PSC-PSOE (un nom molt més apropiat) i els hereus, també, del PSUC. Tots aquests van col·laborar amb l’estat espanyol a donar-li carta de credibilitat democràtica europea i mundial cosa que sense Catalunya mai hagués assolit. Calia en aquell moment haver marcat el fet diferencial català amb força i rotunditat sense acceptar el “cafè para todos” hereu edulcorat de la LOAPA fracassada. A uns polítics consistents se’ls pot enganyar un cop mai dos, ni molt menys centenars, cada dia.

Per tant, que des d’aquest organisme que en denominen Generalitat i que a la veritable i original Diputació del General de Catalunya li faria caure la cara de vergonya en veure com s’havia adulterat el seu real sentit i poder, que no ens diguin ara que “el projecte ha fracassat”, no senyors, el projecte va ser una miserable pèrdua de temps, energies i il·lusions que vostès han malbaratat tots aquests anys dilatant allò que podria haver sigut viable si no s’haguessin limitat a ser una simple i vergonyant gestoria de Madrit a Catalunya. No els hi caurà pas la cara de vergonya? Quin polític que es preciï prefereix com diuen a València “ser cua de lleó abans que cap de rató” Quina poca ànsia nacional! Quina poca ambició de país!!. No pot fracassar allò que mai va existir!.

Visca la Pàtria

Ens ha deixat un referent, ha marxat com va viure sense fer soroll però amb dignitat, amb ferma senzillesa, un home bo i un patriota de cap a peus; ja no el tenim entre nosaltres en persona, però el seu exemple, la seva fermesa i el seu patriotisme ens il·luminarà per sempre. Ens ha deixat un llegat als que ens quedem aquí, un llegat que cal no malbaratar, un llegat que cal fer arribar a tothom. Un llegat de valentia, de fugir d’allò “políticament correcte” per acabar en el “correcte políticament”, un llegat d’honestedat humana i política, de valentia en la defensa d’uns ideals i una identitat, la nostra, la catalana. Ens ha recordat contínuament allò que molts ja han oblidat: que a la Pàtria no se la defensa fent passadissos ni avantsales, que se la defensa en les actituds i en les renúncies tant personals com col·lectives, això ell va saber fer-ho com ningú, però es clar, en els temps que vivim això no es valora, tan sols es valora la cobdícia sense mesura, l’arribisme polític, econòmic i financer, tota una serie de “virtuts” de les quals ell n’era mancat. Heribert Barrera i Costa, sempre et recordarem !.

Tothom ha alabat al gran patriota, però això si, d’altres “patriotes” van manar retirar la bandera estelada del seu fèretre. Aquesta bandera que ell portava al cor, la bandera de combat independentista que alguns titllen de sectària però que representa tan sols els ideals de llibertat d’un poble i no representa les ànsies de submissió d’una part d’aquest poble. La bandera quadribarrada va ser i representar en un temps allò que avui és i representa l’estelada, però quan se la van fer seva els sotmesos, els conformistes i els col·laboracionistes va deixar de representar allò que representa una veritable ensenya nacional: la independència, l’orgull i la llibertat.

No puc concebre cap bandera nacional que representi als col·laboracionistes de la nació invasora i molt em temo que el Molt Honorable Heribert Barrera pensava d’una manera similar a la que aquí expresso, no puc fer-me ressò del seu pensament en aquest punt en concret però pel que he llegit, escoltat i estudiat del seu pensament i corpus polític molt em temo que pensàvem de manera molt similar.

La bandera quadribarrada representa històricament i legalment (pel que diu l’estafatut) al poble català, es ben cert i indiscutible, ara també es ben cert i indiscutible que s’ha subvertit voluntàriament al llarg dels últims anys el seu valor sentimental més profund amb l’excusa de la cohesió social del poble de Catalunya (que no català). No puc concebre cap persona que es digui nacional (i molt menys nacionalista) que no defensi amb tota la fermesa possible la independència de la seva nació, si ja ho es per no perdre-la i si no ho és per recuperar-la. Tot aquell que defensa el sotmetiment o la continuïtat del seu país per part d’una altra nació o estat que no és el propi és un col·laboracionista, un traïdor, un perpetrador de delicte de lesa pàtria o bé un nacional ocupador i ocupant. Nacionalment no és justificable ni per efectes democràtics defensar la ocupació de la pròpia nació, això només succeeix en les nacions ocupades per la força i víctimes d’un regim para-colonial com el que pateix Catalunya per part de l’estat Espanyol. És evident que en aquests tipus d’estats-nació les lleis es fan totes per evitar el “desmembrament” d’aquest i per seguir subvertint els drets nacionals dels sotmesos, es per això que és absolutament lícit, democràtic, equitatiu i patriòtic el desobeir aquestes lleis injustes i limitadores dels drets nacionals d’uns dels administrats per afavorir els dels altres. Per tant una bandera nacional que es preuï de ser-ho mai pot aixoplugar als traïdors i col·laboracionistes, si ho fa deixa de ser moralment representativa de la nació que diu representar malgrat pugui seguir ostentant tota la representativitat històrica i legal.

Per acabar-ho d’adobar: un servidor no es pot sentir representat per la mateixa bandera que diu representar al senyor Albert Rivera o a la senyora Alícia Sánchez Camacho, per posar dos exemples; no, mirin senyors: un català nascut a Sevilla i de cognom Ruiz (posem per cas) és molt mes nacional català que un espanyol nascut a Girona i de cognom Puig. Ja n’hi ha prou d’aquest color que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, doncs això no ho trobarem en cap constitució nacional de cap país lliure del mon per molt democràtic que sigui, en cap!!.

Per això mateix senyors “nacionalistes” que van fer retirar la bandera estelada del fèretre del Molt Honorable Heribert Barrera per que no tapés la quadribarrada no van fer res mes que demostrar el seu tarannà mesell amb l’estat que ens oprimeix i no em val al·legar que se li retien honors com a President del Parlament de Catalunya doncs a part del que he dit a dalt i em sembla que demostra que l’estelada de sectària res de res, també cal dir que n’Heribert barrera no va ser President del Parlament de Catalunya per infusió divina sinó precisament per ser el capdavanter d’ERC un partit en aquell llavors, que si més no, es declarava Confederalista i partidari de l’alliberament nacional malgrat encara no explícitament independentista, molt més del que avui encara gosen declarar-se els capitostos “nacionalistes” responsables de la retirada de l’estelada.

Visca la Pàtria