Com que el govern de la gestoria de Madrit a Catalunya no fa el que caldria fer, com que saben on està el debat a la societat catalana ( en aquesta societat que debat quelcom més que les aventures i desventures de “la princesa de España- Andreita coño comete el pollo” Belén Esteban) i també saben que s’està adonant de la diferencia de tracte d’Espanya vers Catalunya, comparant-lo amb el que reben d’altres comunitats. Com que saben que no tenen els “pebrots” necessaris per fer-hi massa res a banda d’amenaçar i prou, i com que saben també del mal “rotllo” que hi comença a haver en segments importants de la ciutadania vers Espanya i que s’esperava d’ells una actitud seriosa, valenta i decidida vers el govern de Madrit i mentrestant ells “narinan-narinan”; es veu que s’han decidit per l’estratègia de distracció d’anar creant alarma i llançant bajanades alternativament per distraure al personal i així deuen pensar que la gent anirà parlant d’altres coses, al menys fins que comenci la lliga i puguem dirigir la nostra mala bava contra en Mourinho i els seus deixebles.

Se’n en surten prou bé amb la tàctica, i així tothom parla de les famoses retallades en sanitat, però quasi mai es parla de la veritable causa de les “retallades”: l’espoli persistent de l’estat escanyol vers Catalunya que ens va empobrint des de fa dècades i l’altra és que com més se’n parli d’això menys se’n parlarà de la absoluta incompetència del “nostre” govern de la gestoria per exigir i assolir el que li faria falta per lluitar veritablement contra la crisi: els medis econòmics i la capacitat legislativa, de gestió i decisió política. Res d’això es té, ni s’albira que faran per aconseguir-ho, si es que tenen idea de fer alguna cosa. Vegem sinó com estan les “transferències” de la Renfe, aeroports, ports etcètera? En quin punt estan les infraestructures que ens fan falta?: eix mediterrani, estat de la xarxa elèctrica, carreteres i autovies aturades per manca de pressupost el que no ha impedit pas als espanyols fer arribar l’AVE a on els hi ha semblat per que viatgin una mitja de nou passatgers diaris amb un cost de manteniment  en aquesta línia d’uns 12.000 euros diaris. I això només és un exemple.

De tant en tant quan l’interès del públic per les “retallades” decau, per cansament, cal reactivar el debat amb temes col·laterals (com els danys en les guerres) i llavors treuen al portaveu senyor Francesc Homs, al qual li professo un gran respecte personal i polític però em sembla que li ha tocat fer el paper de Fofito en aquesta legislatura i li fan dir quatre bajanades del caire de que “troba a faltar mes CAT’s a les matrícules” i ho diu sense posar-se el nas de tomàquet com fan els bons augustos. Bajanada doble del senyor Homs, o el que es pitjor: ell que es diu nacionalista i independentista no contempla una Catalunya lliure perquè si ho fes seriosament no ens parlaria de CAT sinó de C o de CA que es el que normalment li pertocaria a Catalunya si fos estat independent, doncs aquestes sigles identificatives s’atorguen normalment donant el menor número de lletres, preferiblement una o dues, i fent servir preferentment les primeres consecutives, per tant com que la C encara no està ocupada podria ser aquesta o bé la CA també lliure, aquestes i no d’altres serien les que ens pertocarien en principi i nosaltres hauríem de reivindicar. També es cert que hi han quatre Estats associats que duen tres lletres: Estonia (EST), Irlanda (IRL), Eslovenia (SLO) i Finlandia (FIN) però si observem atentament els Estats més importants tenen una sola lletra amb l’excepció natural, al ser nom compost, del Regne Unit (UK). Els Estats “de veritat” no estan per enganxets de màrqueting a les seves matrícules estan per reivindicar la seva importància dins el concert internacional. El CAT és una “boutade”, potser de bona fe, catalanesca autonomiesca per diferenciar-nos de la resta però sense cap sentit de futur Estat independent, i és lamentable que des de la Generalitat es doni peu a aquesta confusió si com insinuen desitgen per “algun dia” la independència de Catalunya. A nosaltres ens correspondria la C per importància econòmica i d’habitants o en el seu defecte la CA i això és el que caldria reivindicar, si sempre juguem a la tercera divisió com volem que els demès ens respectin?.

La segona bajanada del senyor Homs ja li ha dit el Director General de Transit Pere Navarro el qual ha declarat que és il·legal alterar les matrícules sigui quina sigui la forma de fer-ho, la qual cosa queda perfectament explicitada en el Codi de Circulació i en la Reglament (CE) n° 2411/98 del Consell Europeu, de 3 de novembre de 1998. Rellegeixi les dues normes, senyor Homs, i veurà que per a sortir de l’interior de l’Estat és indispensable la sigla distintiva, dins del propi Estat podria no sancionar-se aquesta mancança però fora d’ell és absolutament indispensable dur-ho per llei Europea. Que vol que els catalans no sortim de Catalunya? O bé que cada cop que ho fem canviem l’enganxet? Perque vostés no estan per que C sigui un Estat europeu oi? I a sobre ens diu que la E no forma part de la matrícula!, que es pensa que a Espanya tenen tan poc sentit nacional com el seu partit? Siusplau senyor Homs! Que s’enfronten a gent que si que tenen molt clar quin és el sentit nacional i estatal que els interessa a ells. En això vostès son uns afeccionats per molt que es diguin nacionalistes! I fa vergonya aliena sentir-los dir coses com aquesta o com el que van dir la setmana passada sobre la insubmissió fiscal i els plans del govern de la Generalitat! Molt sovint els nostres polítics tan sols garlen… no parlen.

Quin tipus de credibilitat volen tenir si fan declaracions d’aquesta mena induint a error als ciutadans? I ho fa tot un portaveu del Govern de la Generalitat! Vostès voldrien aconseguir tenir les atribucions d’Estat dins Espanya sense haver d’esforçar-se en sortir-se’n i això és absoluta, total i completament impossible i impensable, que els quedi clar, ben clar: Espanya mai concedirà, mai cedirà, mai afluixarà! Facin el que toca fer i si no volen declarar la independència, cosa a la qual no es van comprometre en el seu programa electoral, quan menys no facin el mec amb declaracions similars, doncs últimament sortim a ridícul setmanal, ja friso per veure quin serà el proper.

Lamento molt haver de ser tan dur amb gent que considero “dels meus” i creguin-m’ho si els dic que valoro molt, tant personalment com ideològicament, al senyor Francesc Homs però sento dir que políticament li toca fer un paper massa galdós per que me’l pugui empassar, suposo que a ell li passarà el mateix i segur que està convençut de fer-li un bon servei al país, el mateix que en Felip Puig, però en això si que difereixo d’ells, lamentablement em penso que no li fan cap bon servei al país col·laborant amb aquest estat de coses; sovint políticament la insubmissió dins el propi partit és un valor poc utilitzat, que potser caldria reivindicar.

Estic indignat, està de moda, però per raons absolutament diferents de l’aquest moviment que pel que es dedueix de les investigacions del Mossos d’Esquadra, comunicades pel conseller Felip Puig, hi va haver violents entre els integrants del moviment 15-M, cosa que en un primer moment s’havia descartat, ja que el mateix moviment es va desmarcar dels episodis de violència.

El meu motiu d’indignació és pel comportament del Govern en relació a la llengua i els símbols del País. El Govern ha pactat coses amb el PP que no m’agraden. CiU ha pactat, sense cap necessitat, reduir el caràcter polític de les delegacions de la Generalitat a l’exterior i centrar llur gestió a aspectes econòmics i supeditar-se a la representació diplomàtica espanyola. La realitat no sé quina és o, millor, quina serà. Si el que ha fet és dir-li que sí, que molt bé, al PP i per fer després el que vulgui, serà diferent, però tampoc m’agradaria que CiU (o qualsevol altre) no complís la seva paraula.

El Govern està callat, o gairebé, davant de les agressions a la llengua que comet el PP al País Valencià, les Illes i la Franja. Molt prudent, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha reconegut que observa amb “preocupació” la idea del nou govern de l’Aragó d’eliminar el text de la llei de llengües que protegeix el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’aquest territori.

El conseller Mascarell tampoc ha reeixit gaire amb el tema del cinema en català. He volgut mirar quants passis de la nova pel·lícula de Harry Potter són en català. Mireu la cartellera i veureu. Una pena. Això sí, grans titulars com si haguéssim fet arribar un coet tripulat a Mart.

Fixeu-vos que cada dia hi ha més anuncis en espanyol a TV3. Em pregunto perquè no s’exigeix que siguin en català? Abans pràcticament no n’havien. Ara en espais de màxima audiència pràcticament són la meitat i alguns a mitges. Una vergonya. No sé si el Govern s’ha plantejat té alguna cosa.

Tot plegat suggereix l’eliminació de la Direcció general de Política Lingüística o la unitat que ha de vetllar per la llengua. Estalviaríem.

Encara més, llegia a Som Notícia que CiU no fa complir la llei de política lingüística al·legant que els infractors no existeixen. Sembla increïble que una Agència del Govern digui per escrit una falsedat. Podeu llegir el document que aporta el digital. Ho he volgut comprovar i a través del Google Maps en 3D he pogut veure el local en el lloc que diu la denúncia. El Sr. Jordi Travé i Montseny signa un document que diu que arxiva la denúncia perquè els servei no ha pogut comprovar que hi hagi, obert al públic, cap establiment que coincideixi amb les dades aportades. Devien anar a les cinc de la matinada i potser estava tancat. Si totes les inspeccions les fan igual ja poden plegar. Seria una manera d’estalviar. Mantenir una agència que fa tan bé la feina és totalment inútil. O potser només la fan malament quan es tracta del català. En aquest cas no dic que la culpa sigui del Govern, però el Govern hauria de reaccionar immediatament i fer el que és la seva obligació per al compliment de la normativa lingüística i el bon funcionament de l’Agència Catalana del Consum. Ja sabeu, si voleu entrar en campanya…

Clar que un podia pensar que sí que es defensen el símbols. Francesc Homs, va animar dijous als ciutadans a què posin l’adhesiu “CAT” a les matrícules dels vehicles i que qui ho vulgui el col·loqui sobre la “E” d’Espanya. En declaracions a Catalunya Ràdio, va deixar ben clar que “jurídicament és possible fer-ho”.

Gerro d’aigua freda. A l’endemà els Mossos d’Esquadra van advertir que posar l’adhesiu “CAT”, sobre l’identificatiu “E” de les matrícules dels vehicles és pot sancionar.

Homs també havia manifestat que esperava que haurien estat més els conductors es posarien l’adhesiu “CAT” a les matrícules dels vehicles i fins i tot va ressaltar que trobava a faltar que la gent ho fes.

Jo crec que la cosa s’animaria de seguida d’una manera fàcil El cotxe oficial del president de la Generalitat, el dels consellers i el del mateix Homs podrien posar-se el “CAT” a sobre la lletra “E”. Potser jo ara, ignorant, m’he passat i resulta que ja porten el “CAT” a la paca tapant l’”E”. Després donar instruccions al Mossos d’Esquadra que no multin. Quines coses, recomanar als ciutadans que facin el que ells, que haurien de donar exemple, no fan.

Tanmateix, per si de cas les policies actuen amb zel, CiU podria esmenar els pressupostos i fer una provisió de fons per pagar les multes dels ciutadans denunciats, a Catalunya i fora de Catalunya.

O potser això del “CAT” ha han dit per entretenir-nos mentre els del PP i el PSOE, ara tu, ara jo, ens van donant pel sac. Avui un Tribunal no català es carrega la decisió del tribunal català (cas regidor de Barcelona). També ens han dit que de l’Aeroport d’El Prat ens podem dedicar a ajudar a vigilar si la neteja es fa bé. I que els altres aeroports no els pensen desclassificar encara (o sigui, no trspassar). Mentre, parlem del “CAT”. Això sí, grans declaracions d’indignació.

Conclusió, els catalans fem com aquell que diu als amics: “quan l’enganxi ja veurà qui sóc jo, que es prepari, què s’ha cregut”. Quan es troba amb l’individu de referència, corre a amagar-se sota les faldilles de la mama.

El nostre símbol hauria de ser el caganer, el ruc català no serveix perquè l’animal és massa intel·ligent i no fa aquestes coses.

Aquest dilluns passat Omnium Cultural, en boca de la seva presidenta Muriel Casals, va llançar una proposta dient que en el cas que no s’assolís el pacte fiscal reclamat pel President del govern de la gestoria de Madrit a Catalunya en un termini raonable s’iniciés un procés d’insubmissió fiscal a Catalunya que comencés pels estaments públics disposats a fer-ho com alguns Ajuntaments seguint amb d’altres estaments i entitats privades i així poc a poc anar generalitzant aquest moviment insubmís fiscal amb l’objectiu que fos més difícil actuar-hi legalment des del govern escanyol. Aquesta proposta no seria, però, efectiva individualment fins que s’hagués arribat a un gruix important de persones i entitats disposades a fer-ho. També Muriel Casals comentava que: “És una proposta agosarada, però forma part de la nostra tradició: anar un pas per endavant dels polítics” amb la qual cosa ja deixava prou clar que no hi comptava massa amb els polítics, com a mínim per començar el procés.

No s’ha fet esperar la reacció des del Parlamentet de Catalunya, secció joguineria, prestatgeria articles de la senyoreta Pepis al fons a la dreta, que ja ha contestat el portaveu del govern de la Gestoria de Madrit a Catalunya senyor Francesc Homs el qual ja ens ha deixat a tots ben clar que aquest organisme depenent no està disposat a jugar-se el pa i la coca amb els amos de Madrit i malgrat ha valorat com a: “interessant la reflexió sobre una objecció fiscal en cas que no s’aconsegueixi la independència fiscal en els pròxims quatre anys” també ha assegurat que: “l’executiu no s’ho planteja perquè el seu únic pla és aconseguir el pacte fiscal”. També ha manifestat que: “El Govern té l’obligació de tenir un pla i de dur-lo a la pràctica” i és el que seguiran en el cas que això no funcioni, naturalment no diuen el pla per no donar pistes a l’enemic (això últim ho poso jo de la meva collita): “’sinó l’altra part ens veurà venir d’una hora lluny” ha dit ell.

O sia que si fem cas al que ha sortit publicat aquests dies i que jo he intentat extraure’n dels diaris digitals les declaracions que figuren com a literals entre cometes, resulta que: “El govern te un pla i no el te”: doncs si l’únic pla es l’objectiu fiscal, vol dir que no n’hi ha d’altre, i si aquest fracassa i en tenen un altre; en que quedem? El tenen o no el tenen aquest pla B? L’objectiu fiscal és l’únic pla o no ho és? Vol dir que saben el que diuen? O no serà mes aviat que realment no saben que fer si el govern de Madrit diu que no? ; aquí el condicional ens el podríem estalviar doncs el govern de Madrit dirà que no si vostès plantegen el que realment ens cal i tampoc deuen saber el que faran davant aquest gens hipotètic NO, doncs ja s’han fet “popo” als pantalons i l’únic que resen és per que els diguin que no pocs mesos abans d’unes properes eleccions i així presentar-se de nou amb “un altre pla” el qual saben que també fracassarà igual que aquest, i així anirem fent fins l’infinit.

Mirin, no ens prenguin més el pel; vostès son un govern de gestoria acorralat per un govern de veritat i ho saben, però no els interessa dir-ho!. A Madrit els han fet escac i no s’atreveixen per no prendre mal a fer el que cal per evitar l’escac i mat en poques jugades, doncs si li fotem la reina al govern de Madrit aquest s’emprenyarà i vostès temen més aquest emprenyament de Madrit que no pas el perdre la partida doncs sempre podran buscar una excusa ja que el public que els aplaudeix ho segueix fent malgrat li permetin al contrincant fer totes les trampes que calgui sense ni tan sols aixecar-se del tauler i abandonar la partida per evidenciar que aquell és un trampós.

I no voldria acabar aquest escrit sense expressar la meva màxima indignació amb el comportament que l’Ajuntament de Barcelona va tenir amb la manifestació del dia 9 negant-los el pa i la sal, malgrat les promeses de l’actual alcalde en període electoral el qual afirmava que finalment Barcelona esdevindria capital de Catalunya. De quina Catalunya senyor Xavier Trias? De la Catalunya espanyola del PP, el seu actual soci? Per aquest viatge potser els seus votants es podrien haver estalviat aquestes alforges! No pensa el mateix, vostè tan nacionalista? Tampoc volen prendre mal amb el PP?

Hauria de dir que la setmana, divendres, no acaba bé. La setmana ha acumulat notícies poc engrescadores del que és avui la política catalana.

El català està assetjat per totes les bandes, en part, amb la complicitat d’alguns que es consideren catalans:

Al Congrés, dijous de la setmana passada, els 25 representants del PSOE de Catalunya al Congrés dels Diputats van votar contra del reconeixement del català a Europa. Els del PP no és notícia. Podeu condemnar la submissió als objectius anticatalans aquí.

Dimecres la Comunitat europea va dictaminar que en les etiquetes informatives dels productes ha de constar com a mínim una de les llengües oficials de la pròpia comunitat. Com Catalunya no és una nació independent estarem supeditats a la “bona voluntat” de l’Estat espanyol per tal que ho permetin.

Divendres el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha estimat un recurs de Convivencia Cívica Catalana i ha declarat nul l’incís en el reglament intern de l’Ajuntament de Sant Pol de Mar (Maresme) que especifica que tota la documentació municipal serà redactada en català.

“Impulso Ciudadano”, una associació dirigida pel que va ser diputat al Parlament per Ciutadans, José Domingo ha denunciat la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals. “Impulso Ciudadano” ha considerat les declaracions que ha fet aquest matí al programa “Els Matins de TV3″, en les que defensava el model d’immersió lingüística a Catalunya i ha acusat de maltractadors als pares que volen que els seus fills aprenguin només una llengua, com una incitació a l’odi i una discriminació, i és per aquesta raó que interposarà una denúncia davant la Fiscalia Provincial de Barcelona. L’associació denunciant ha afegit a més que les paraules de Casals sobrepassen tots els límits i que també traslladarà aquesta denúncia a l’Agència Europea de Drets Fonamentals.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha defensat aquest divendres el pacte arribat amb els distribuïdors i productors nord-americans per doblar pel·lícules en català. Poca cosa. Diu que cal un marge d’entre cinc i set anys per poder aplicar-la del tot. Després, però, ha puntualitzat: “La llei s’aplicarà i si no es pot aplicar no l’aparcarem. la canviarem”. Greu renúncia. Joan Puigcercós, ha acusat el conseller de Cultura, Ferran Mascarell i el Govern d’estar desmuntant la Llei del cinema ‘peça a peça’.

CiU i PP han signat un acord i pel que diu Alícia Sánchez-Camacho, no he llegit aquest acord ni CiU ha desmentit les paraules de la dirigent del PP, l’acord a què han arribat les dues parts consta de vuit punts, a més d’una addenda sanitària. En un d’ells, el Govern es compromet a reduir un 10% de les entitats i 20% de les aportacions pressupostàries durant el 2011. Alícia Sánchez-Camacho s’ha vanagloriat d’haver aconseguit acabar amb l’etapa de deliri de la política exterior de Carod. Ha dit que ara les prioritats seran la internacionalització de les empreses catalanes. A més la presidenta del PP, vanagloriant-se d’haver reduït de contingut polític la matèria. Les delegacions catalanes, a més, aniran de bracet amb les espanyoles, ja que hauran de coordinar-se amb les institucions de l’Estat. Podria ser que en desapareguessin algunes. Sánchez Camacho ha avançat que el compromís del Govern amb el PP es reflectirà en l’aprovació aquest any d’un Pla de reestructuració del nombre d’oficines d’acció exterior de la Generalitat. Brillant la líder del PP: Finalitza l’etapa de les ambaixades de Josep Lluís Carod-Rovira, d’aquest deliri, i comença l’etapa del sentit comú.

Sembla que en les seves declaracions, Sánchez-Camacho ha dit : Creiem que, a partir d’ara, l’única orientació que ha de tenir la política exterior del Govern és la que va dirigida a la internacionalització de les nostres empreses, a la comercialització a l’estranger dels nostres productes ia la captació d’inversions per empreses a Catalunya.

Pel que he llegit, l’única cosa que ha dit Artur Mas és que l’acord de pressupostos amb el PP no és una reedició del pacte del Majestic perquè es produeix en altres circumstàncies i en una altra època amb altres actors. Cert, el Pacte del Majestic, malgrat que tothom en parli malament, va permetre substancials millores, entre elles les transferències de trànsit. Es va fer amb un president espanyol que necessitava els vots de CiU. Ara és ben diferent, està fet amb una persona que no té cap mena d’influència a l’Estat espanyol, és CiU la que necessita al PP i no hi guanyem res, només hi perdem.

Si es confirma, em semblarà aquest acord digne de la més profunda reprovació. El que de cap manera pot fer CiU és renunciar al contingut polític de la representació catalana a l’exterior.

Com m’ha dit un amic comentarista de La Mosca Vironera en el meu post A la gola del llop, en el que feia referència dijous al probable pacte entre CiU i el PP:

The Québec Government Office in New York (DGQNY) is Québec’s primary representation in the United States. The Office promotes the interests of Québec in the following sectors: business, investment, government institutions, education, culture and public affairs.

Inaugurated in 1940, the Office serves the Mid Atlantic region, which includes 8 states and the District of Columbia. The Québec Government Office in Washington was opened in 1978 and is an extension of the DGQNY.

És una qüestió de dignitat nacional, el Govern té tota la legitimitat per millorar l’eficàcia de la representació catalana a l’exterior, però no en té cap per admetre que la internacionalització de Catalunya sigui un “deliri”. El Govern, i CiU, si no desmenteix que renuncia al paper polític de les delegacions catalanes a l’exterior i reivindica llur paper de representació diplomàtica, encara que limitada, haurà perdut qualsevol legitimitat davant dels que considerem que Catalunya és una nació que ha de convertir-se en estat. Acceptem, amb més o menys resignació, que calgui graduar els ritmes per aconseguir una majoria social, que al parer de molts ja tenim, que calgui esperar a que ens diguin que no al “pacte fiscal semblant al concert econòmic”, però el que no acceptem és la claudicació i gairebé l’insult davant d’aquells que ens volen fer desaparèixer com a nació, ni acceptem que ho siguem.

Espero que tot plegat quedi en no res i que els deliris siguin d’Alícia Sánchez-Camacho, però si és cert, el Govern no pot aprovar el pressupost sense aquesta renúncia, que convoqui eleccions abans de sotmetre’s a aquesta indignitat.

Quan estava plantejant aquest escrit tenia en ment un títol, el qual he decidit conservar en part, per a mi estava clar que una de les notícies més rellevants dels últims dies era el fet que els vint-i-cinc diputats del PSC a Madrit de nou van fer honor a la única pàtria a la que son fidels: Castella i al seu idioma i per tant el títol en el que pensava era: “els vint-i-cinc de la vergonya”: Ja s’havia parlant abastament en aquest i en d’altres fors catalans de la net d’aquest fet, tant en aquestes planes com en d’altres, però jo hi pensava dir la meva. És evident, per a mi, que aquests diputats no son ni renegats ni infidels, son absolutament fidels als seus principis i absolutament coherents: fidels als socialisme de la espanya castellana i per tant coherents amb el que aquesta pàtria els reclama, la fidelitat als seus principis i al seu idioma, cosa que sempre que ha sigut necessària han fet els d’aquest partit a banda dels noms que en aquell moment en fossin protagonistes. I per tant; per que de la vergonya? quan és evident que aquests diputats no han de sentir-ne per haver-se comportat en coherència als seus sentiments o interessos que son els mateixos que els de la nació castellano-española? Doncs la vergonya és per aquells que considerant-se nacionals catalans en el seu dia van votar aquest partit tenint en compte i sabent que ja havien repetit fins la sacietat “episodios nacionales” tan galdosos com aquests. És evident també, per a mi, que el PSC mai ha existit com a partit nacional català i a qui em digui el contrari invocant “l’esperit d’en Pallach” li contestaré que aquest patriota mai va formar part del PSC-C que és el partit que en part va donar origen al que avui es coneix com PSC a seques i abans li’n deien PSC-PSOE, ben al contrari n’era un dels seus principals opositors. El PSC-PSOE ha sigut sempre un partit regionalista espanyolista pur (disfressat, això si, de federalista) el qual defensa la llengua catalana com a llengua interior del territori i la castellana com a llengua espanyola comuna a tot l’estat i pels afers internacionals, atorgant-li per tant no legalment però si efectivament un caràcter de subsidiarietat de la llengua catalana a la castellana, inclús dins el propi territori; o sia, que es regionalista política i culturalment, sense cap matís, res de federalista. Mascares avall!.

Peró resulta que a banda del comentat més amunt i després de veure els esgarips i esquinçament de vestidures a can CyU, i sobre tot al teocràtic UDC, al qual ja hi regna un Déu i per tant no els en fa falta cap d’altre. Després d’escoltar les “sentides paraules” del senyor Duran Lleida, el qual llança als inferns als vint-i-cinc de la vergonya, a pesar d’haver-se enllitat, políticament això si, mil i un cops amb el PSOE i ara ja està fent bugada dels llençols per enllitar-se properament amb el PP.

Veig amb preocupació una nova notícia que ens demostra el comportament dels “altres” representants a Madrit, dels que no son els “vint-i-cinc de la vergonya”, els quals critiquen molt les posicions del PSC però no ens diuen que fan en referencia a la situació del català al País Valencià o a les Balears, perquè no em negareu que no surten notícies preocupants en relació a aquests temes, però res, aquí muts i a la gàbia, no podem fer-hi res, és assumpte d’ells, no ens hi podem ficar.

I quan l’assumpte també és nostre com en llei europea de l’etiquetatge surt el portaveu del govern de la gestoria de l’estat espanyol a Catalunya senyor Francesc Homs i diu molt seriosament que: “la determinació del Govern és que es pugui continuar etiquetant en català” i que ” Si una llei espanyola reconeix que a Catalunya, la llengua pròpia és el català, hem d’exigir que això pugui ser d’aquesta manera més enllà del que digui la UE”. No em faci riure senyor Homs, i com pensen fer-ho? Siguem seriosos, ni saben que fer ni com fer-ho, cada dia estan més arraconats, el nacionalisme d’estat espanyol castellanista està collant més i més al nacionalisme cultural identitari català i aquest al no disposar d’eines polítiques potents a l’abast i centrar la seva estratègia en la continua amenaça de fer quelcom que no es te intenció de fer i cada dia menys possibilitats legals de fer-ho, han estat descoberts pel nacionalisme espanyol de caire i tarannà netament castellanista i ja no tenen cap capacitat ni tan sols d’impressionar l’estat que el representa i frenar la seva agressivitat contra la identitat catalana. Escac i i mat senyors de CyU, ja no val enrocar-se altre cop… Que faran a partir d’ara?

Si abans d’ahir a Madrit ja hi teníem “els vint-i-cinc de la vergonya”, ara ens estem adonant que a aquests se’ls hi poden sumar, si algú no hi posa remei molt aviat, “els deu de la por”.

El president Pujol està repetint aquests dies que ell ja no veu malament la independència, que la veu difícil però no que ja no ho contempli com una solució possible. Abans, ell mateix ho reconeix, quan es parlava del tema, sempre hi estava en contra; ara ja no!. Arri poc o molt! Anem guanyant adeptes, malgrat sigui tan poc a poc que potser ja no hi siguem a temps.

Diu també el president Pujol que ara cal que en la societat l’independentisme sigui majoritari i en això hi estem d’acord. Peró també cal dir que si es vol que en la societat cali majoritàriament un sentiment concret potser els líders polítics que el veuen com una necessitat cal que s’arremanguin i es mullin. Ja veiem com es mullen en fer-nos creure a tots que “les retallades” son tan i tan necessàries, que realment no ho serien si fóssim independents, o quant menys no en aquest nivell. Ja està bé, molt bé, que el Molt Honorable Jordi Pujol faci una auto crítica pública de la seva política en aquest tema, però seria molt més convenient que també la fessin els que avui governen, no ja dient-nos que de Madrit no ens en podem refiar que ja ho diuen, només faltaria que diguessin el contrari, sinó que apostessin més fort i que presentessin els números d’un Estat independent a l’opinió pública com ho ha intentat fer SCI sense la repercussió mediatica que tindria si ho fes CiU. No ens calen tant polítics retirats penedits, per molt que la seva sinceritat sigui elogiable, sinó que ens fan més falta polítics valents en actiu, gent que estigui disposada a liderar, o si més no a col·laborar activament en allò que saben fefaentment que li convé al país; gent que no s’amagui darrere les faldilles del poble escudant-se en que en aquest encara no es majoria la idea de la independència, quan saben que les majories en àmbits tant concrets com aquest si no existeixen es creen fent veure la necessitat, i això només s’aconsegueix amb valentia i compromís.

I fins quan sentirem a dir mentides com les que va dir al Congreso de los Diputados el dimarts passat el senyor Rodríquez Zapatero en resposta als diputats senyors Ridao i Duran Lleida assegurant que ells (Espanya) no volen assimilar Catalunya i que aquí només plorem, per que ells donen tant i tant a Catalunya i nosaltres només fem que demanar i demanar? i ho va dir sense que li tremolés la veu ni posar-se vermell doncs sabia que quan es diuen mentides el nas no creix i que això només passa en el conte de Pinotxo; fins quan hem de sentir dir mentides d’aquest calibre i no fer cap gest polític realment efectiu? A Madrit ja s’en foten dels polítics catalans, saben que garlen molt i mai fan res.

Les eleccions normalment marquen uns escenaris optimistes per als partits guanyadors o encara que no tinguin prou majoria a vegades en fan una lectura molt positiva. És el que ha succeït a Catalunya amb l’indiscutible bon resultat de CiU. Tot i els bons resultats les coses no es presenten per a ells tan bé com podien pressuposar.

Aquests darrers dies estem veient dues coses. Una és com CiU aborda l’aprovació del pressupost per al 2011 i l’altra els diferents pactes que fa aquesta mateixa formació després de les eleccions locals.

Aquests dos temes es poden analitzar a partir de múltiples variables però en consideraré unes poques. Consideraré la majoria relativa que té CiU en alguns casos i la dependència, de geometria no variable, d’altres partits a la que està sotmesa aquesta federació. També paga la pena pensar en l’efecte en el joc, ara sí, polièdric, del vot de CiU en aquells llocs, municipis, on CiU no té majoria. La darrera variable que breument consideraré és l’estratègia que té cada partit pensant en les properes eleccions.

No em donaran cap premi a la perspicàcia si dic que PSOE de Catalunya, ERC, ICV, Ciutadans i Solidaritat tenen un clar interès en acorralar a CiU al costat del PP, de cara a llur futur immediat els convé fer-ho Els interessos no són, en absolut, ni Catalunya ni dels seus ciutadans. Pura especulació. No estic acusant específicament a aquests partits, tots ho fan quan són oposició. Són fets que poden vestir com vulguin, però fets incontestables.

El principal argument per oposar-se al pressupost que presenta CiU el tenen en el fet que CiU hagi acomplert un dels seus compromisos electorals, la pràctica eliminació de l’impost de patrimoni. De fet, el cost de la rebaixa és relativament petit, però en un moment en què la crisi obliga a fer tantes retallades és evident que l’efecte és negatiu de cara a l’opinió pública i dóna una excusa perfecta per votar en contra als que volen fer-ho per diferents causes. Les raons per les que CiU ho fa són ben evidents, opina que fer-ho comportarà que menys contribuents fixin el seu domicili fiscal en altres comunitats i considera que això repercutirà encara en més ingressos. És obvi que endarrerir-ho un any no hagués provocat cap desastre ni polític ni econòmic. S’hagués acusat a CiU de manca de compromís però això hagués estat fàcilment rebatible. El problema més greu podria haver estat en l’allunyament del “soci” que es preveia que podria recolzar els pressupostos, el PP.

Ningú no creia que el PSOE de Catalunya acabés donant suport a CiU. El dilema era ERC però estava descartada com a decisiva perquè no compta amb prou disputats. Cert que ara Joan Laporta, en afirmar que votarà a favor del pressupost, atorga a ERC un paper més important però això era imprevisible. CiU,actuant amb lògica de bon jugador, considerava que havia de dependre del PSOE de Catalunya o del PP. Qualsevol podia preveure que en cap cas, una vegada fet el gest inicial per a la investidura, encara sota el xoc de la derrota, el PSOE en faria cap més. Per a mi estava cantat, no els hi convenia electoralment. A CiU ja sabien que els Reis Mags són els pares.

Per altra banda les municipals encara ho condicionaven més. Algú pensa que CiU havia de deixar perdre la presidència de la Diputació de Barcelona o posar en risc el govern de Barcelona o Girona? És evident que no.

Igualment per a mi era molt clar que a les ciutats importants de Catalunya CiU havia de complir el seu compromís, el que havia estat defensant durant anys, de permetre que la llista més votada assolís el govern local. A Castelldefels o Badalona no pot ni ha de fer altra cosa que permetre que el PP governi a contracor si voleu, a mi no m’agrada, però els resultats són els resultats. Igualment a Tarragona ha de governar el PSOE. Serà el poble, d’aquí quatre anys qui dirà si aquells governs eren bons o no. Si en algun cas CiU actua diferent, farà mal fet. Seria incoherent amb el que ha predicat tant de temps.

El darrer apunt que hi faig és: Algú creu que el PSOE ajudarà més que el PP als nostres objectius nacionals? Per a mi, francament, són gairebé iguals. Uns, el PP, són uns llops sense màscara, els altres, el PSOE, són llops amb pell d’ovella. Finalment, com es veu a cada moviment, a cada bugada perdem un llençol. De totes formes algunes diferències hi ha. Mentre el PSOE no intenta anul·lar la llengua, el PP n’és enemic. Amb arguments de bilingüisme real, no pretès altra cosa que deixar-la reduïda a un idioma familiar.

El temps ens dirà qui ha encertat i qui no, però la meva conclusió és que CiU està fent l’únic que pot fer. D’aquí el meu enunciat, CiU ha guanyat, però és relativament esclava de les circumstàncies, ni geometries variables ni decisions polièdriques, en les grans decisions haurà de comptar amb el PP. Només espero que la indiscutible intel·ligència d’Artur Mas i de Xavier Trias facin possible un avenç nacional

El problema és que CiU haurà de defensar la nació davant dels que fan bandera de la lluita contra la nació i llengua catalanes.

D’aquí uns mesos, eleccions espanyoles, els resultats determinaran, o ho haurien de fer, quina estratègia desenvolupen els que ara tenen la majoria, relativa però majoria. Saben que sense independència no hi ha país, però potser no saben com gestionar la seva força per conduir-nos a la llibertat.

Sembla que algunes coses s’estan aclarint aquests dies. Un cop les eleccions municipals ens han deixat la seva herència, bona per a uns dolenta per a altres, els partits s’adeqüen a la nova situació. Especialment cert quan els partits espanyols ja no estan pensant en clau d’eleccions municipals i autonòmiques.

Alguns dels que han patit la gran clatellada ja canvien lideratge. És el cas d’ERC on tots els protagonistes anteriors, inclòs Portabella, renuncien a la direcció i cedeixen el pas a altres no contaminats de pactes contra natura que, com reconeix, van ofendre a la ciutadania amb una decisió que els va confondre.

Igual hauria de passar amb el PSOE de Catalunya. Imagino que valoraran si volen tornar a ser PSC o decideixen ser un apèndix del PSOE. A vegades fan riure. L’altre dia es publicava que Alfredo Pérez Rubalcaba, flamant pre-candidat del PSOE, havia parlat amb Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida sobre el final de legislatura i temes fiscals. D’alguna manera es deixava entreveure que podia haver alguna sintonia entre CiU i el PSOE per acabar la legislatura. Tot i que uns hi altres van deixar clar que res de pacte estable, tothom podia entendre que algunes contrapartides podrien facilitar l’aprovació del pressupost espanyol per al 2012, que és el els interessa ara. Ràpidament tots els partits de l’oposició catalana, com una coral, van criticar la conversa, amb diferents arguments. Patètica la intervenció de Joaquim Nadal dient que això no implicava res, etc., etc. Com si tothom no sabés que els diputats socialistes estan a les ordres del que mani Madrid. Com el tàndem Rodriguez Zapatero – Pérez Rubalcaba diguin: “endavant el pressupost de la Generalitat”, s’hauran acabat els “no” de Montilla, Nadal i cia (no CiU).

Divendres mateix, però, Don Alfredo, el ciutadà Fouché espanyol, ja ha dit que el govern espanyol no pensa pagar enguany els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat que deu a la Generalitat. I ha recordat que Catalunya ha de situar el seu dèficit a l’1,3% per al 2011 i que l’executiu espanyol no té pensat cap pacte fiscal, que s’han posicionat en contra i segueixen igual. Mentre Mas, per la seva banda, ja va dir dijous, a la XXVII Reunió del Cercle d’Economia a Sitges, que condicionava el suport de CiU al Congrés amb l’objectiu de donar estabilitat política a partir de la pròxima legislatura a donar suport al pacte fiscal que necessita Catalunya per reduir el dèficit sistemàtic. Mas va avisar ahir que CiU col·laborarà amb Madrid si hi ha acord pel pacte fiscal, però sinó se’n distanciarà.

Clar que tampoc Mariano Rajoy està per historietes catalanes. Ja ha dit divendres, també a Sitges, en resposta al que va dir Artur Mas dijous, que ara cal centrar-se en reactivar l’economia i que escoltarà això del pacte fiscal però, més o menys, ja s’intueix que serà no. Intel·ligent idea si es té present que no ens deixen reactivar l’economia perquè ens prenen els diners i ni tan sols ens donen els que ens deuen.

A tot això tenim el projecte de pressupost de la Generalitat per al 2011 incomplint l’objectiu del dèficit fixat unilateralment pel govern espanyol. Ja han sortit veus reclamant aquest acompliment, com la del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que ha demanat a les comunitats autònomes que prenguin decisions enèrgiques en la reducció de la despesa perquè l’estat espanyol pugui complir l’objectiu de reduir el dèficit públic al 6%. No ha mencionat Catalunya, però se l’entenia tot, i ha considerat inexcusable i molt greu que les autonomies no acompleixin els límits de dèficit fixats pel govern espanyol. Clar, un raonament exquisit: Espanya és un estat que respon davant la Unió Europea i a la Unió Europea li importa poc si hi ha un problema intern. O sigui sense parlar de fons de competitivitat i altres nimietats, això no interessa.

Jo, i suposo que vosaltres també, tinc bastant clar que el tàndem Artur Mas – Andreu Mas-Colell no cediran i veurem que passa. Com ja coneixeu, la vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, va advertir dimarts a Catalunya i a altres comunitats que si no s’ajusten a l’objectiu de l’1,3% de dèficit al 2011 el seu ministeri aplicarà de manera estricta els mecanismes de control per evitar desviacions significatives i per assegurar que corregeixen el rumb. Andreu Mas-Colell ja va contestar assegurant que la Generalitat no demana perdó per haver fet uns pressupostos seriosos i racionals i que, si l’executiu central impedeix una futura emissió de bons catalans, seria una penalització al poble de Catalunya que haurà de pagar amb els seus impostos un tipus d’interès superior.

Com deia abans, no crec que Catalunya cedeixi. El problema és que si el govern espanyol busca una sortida després d’haver fet tantes declaracions l’haurà d’estendre a totes les comunitats autònomes i això no ho voldrà fer. Em temo que s’aprovaran els pressupostos amb dèficit i ja veurem quines decisions pren el govern espanyol.

Naturalment si jo estigués en el lloc d’Artur Mas, que per sort no hi estic, faria una campanya de màrqueting amb els millors especialistes, explicativa de la situació, per tot Catalunya. A hores d’ara el partit de Govern sap perfectament que no hi ha sortida sense poder recaptar els nostres impostos i també que en això no pot cedir. I no crec enganyar-me si crec que Madrid tampoc cedirà i que caldrà preparar la secessió. Per això dedicaria una part de la retallada, no vindrà de 0,001 punts del PIB a “il·lustrar” als catalans de la situació. Justificar que han hagut de treure el xec – nadó, les desgravacions per habitatge, etc. gràcies a què cal que paguem algunes connexions de l’AVE de dubtosa rendibilitat (bé més aviat amb garantia de dèficit), especialment quan tenim una línia Barcelona – València o Barcelona – Puigcerdà que fan fàstic. Crec que fer un quadre il·lustrant aquestes coses ajudaria.

No cal que ens desanimem, però, tenim als “indignats” que demanen circumscripció única i això sempre ajudaria a la nostra extinció com a país. Segur que ho heu llegit però tinc la necessitat compulsiva de citar el gran article al diari AVUI de Ferran Sáez Mateu. Indignats i espanyolíssims. Referint-se als Indignats diu: És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l’aire fent veure que es lluita contra l’invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

Segurament per combatre això, absolutament imprescindible, cal una pedagogia nacional que mostri a tants ciutadans poc informats que la causa dels seus problemes no ve només d’una mala gestió, que no negaré, d’una banca depredadora, que no defenso, d’uns polítics incompetents, que n’hi ha, o d’una partitocràcia que arruïna la democràcia, que cal eliminar.

Cal regenerar el sistema, és urgent, però amb una total autonomia i competència catalana. Jo ara estic molt lluny. No comparteixo els estranys pactes que Reagrupament Independentista ha fet en les darreres eleccions municipals. No comparteixo res de tot això, però com sabeu vaig ser com a independent a la llista per Barcelona a les eleccions nacionals. Ho vaig fer, ho vàrem fer, perquè creiem que en el programa hi havia uns principis que anaven més enllà d’omplir-se la boca d’independència. Reprodueixo la Introducció del programa:

La constitució de l’Estat català representa un exercici de dignitat col∙lectiva que permetrà una veritable regeneració democràtica del país.

Avui tenim una democràcia representativa instrumentalitzada i de baixa qualitat. Per superar aquest model obsolet i inadequat cal introduir les mesures correctores que tornin al sentit més primigeni de la democràcia i reconeguin el rol més digne de la persona i del polític com al seu representant.

Radicalitat democràtica és tornar a les arrels de la democràcia. És reconèixer la vàlua de tots aquells catalans que al llarg dels segles han cregut en el valor intrínsec de la llibertat. Radicalitat democràtica és també un exercici de responsabilitat envers les nostres generacions futures.

Els representants polítics han d’actuar amb la voluntat de lideratge i han de guiar les seves decisions segons els principis d’honestedat, integritat, objectivitat, transparència i responsabilitat.

No m’agrada mai emprar la paraula “radicalitat” però comparteixo completament la necessitat d’aquest radical canvi que porti a la regeneració política. Per això ens cal un moviment genuïnament català, que pensi en català, que senti en català i que ens porti a la llibertat.

Potser demà ens calgui “agrupar-nos” per aconseguir d’una vegada el nostre Estat català. No cec que s’esgoti la legislatura i potser comencem a pensar com fer-ho sense caure en aquelles estúpides discussions que ens ha portat a la dispersió.

Avui més que mai veig quan vàlid era el concepte de Suma Independència que no vàrem saber explicar prou bé.

El dijous passat, després de llevar-me més tard del normal, vaig obrir el Facebook i posar el programa “Els matins”, com faig habitualment. Mentre llegia els comentaris dels meus amics de la xarxa, escoltava de fons a la Rahola i veia a cua d’ull, un grup de robocops uniformats, amb la cara tapada per no ser reconeguts. Repartien hòsties a tort i dret. Estaven maltractant ciutadans de tota mena i condició, els quals mostraven el rostre ple de por i de dolor, o ambdues coses a l’hora. Les imatges em va evocar a principis dels setanta, al record d’un dia a Barcelona, quan de sobte, junt amb la meva mare, ens vam trobar en mig d’unes corredisses. A pocs metres davant nostre, un parell d’homes uniformats de gris, acorralaven a un noi que cridant com un possés, “soy andorrano, soy andorrano” i amb l’ajut del seu avantbraç, intentava aturar als dos cafres, que porra en ma, no mostraven cap bona intenció, i a fe de Déu! Que les dos o tres primeres esbatussades no els hi va perdonar ni el bisbe de la Seu. Per sort, el van deixar anar sense obrir-li el cap. M’abstinc de continuar el relat. No és el lloc i més quan la cosa és va complicar, amb un accident d’un motorista, encastant-se en un autobús. Només diré que aquell dia vaig aprendre dues coses, a no necessitar imaginar que sent en aquestes situacions un noiet de curta edat, per no dir un nen i que ser espanyol no pagava la pena, era millor ser andorrà. Llegir-ne més »

Ja han passat les eleccions i podem extraure’n algunes conclusions en referencia al que a nosaltres ens interessa que és el mon de l’independentisme.

La primera d’aquestes és que els que tenien interès en que el gir sobiranista de CiU es donés passades aquestes eleccions ja poden començar a pintar-se’l a l’oli. És cert que l’electorat ha dipositat una gran força en aquesta coalició, potser major que la que va arribar a tenir el PSC, que ja era molta. Per tant ara podrà sortir la veritable anima de CiU i veurem, com sempre, que aquesta és la indefinició constant en temes nacionals, no es mullaran, cercant recolzaments del PP o del PSOE-C on faci falta i aniran tirant de “rifeta”. Home! I tant que prefereixo aquest poder en mans de CiU abans que en les del PSOE-C, però és tan sols com a mal menor i no pas com la solució definitiva. Avui els del “pinyol” de CiU estan convençuts de l’encert de la seva política d’indefinició, i jo no els podria portar pas la contraria doncs el cert és que els resultats els donen la raó. En democràcia tan sols hi ha un sistema per saber qui a encertat i qui no: unes eleccions, i CiU ha guanyat de carrer les dues últimes, sense pal·liatius, sense cap tipus d’excusa. Queda per tant tan sols felicitar-los i desitjar que tinguin prou claredat d’idees per saber reconèixer que necessita Catalunya, i que ho posin en practica!.

Ara toca parlar dels “nostres” i podem començar de major a menor en referencia als resultats. Esquerra s’ha fotut una bona “nata”, res estrany, tots ho sabíem menys ells. El que és curiós es sentir les interpretacions que ells mateixos fan de la immensa clatellada que s’han fotut. La mateixa nit de les eleccions l’inefable Ridao deia a TV3 que ara tocava a E el sospesar si continuava pel camí exclusivament independentista i ser un partit minoritari o bé anar a reforçar l’esquerranisme i esdevenir un gran partit d’esquerra i catalanista, i també independentista (això últim ho va dir baixant la veu i amb to que ni ell mateix s’ho creia) i així convertir-se en un gran partit de masses. Ens vol fer creure, senyor Ridao, que E no és ja per sobre de tot un partit d’esquerres per damunt de l’independentisme? Que feien doncs set anys coalitzats amb un partit d’esquerres espanyolista com és el PSOE-C? Aquest camí que vostè apunta ja l’han assajat (era la idea de l’ínclit Carod Rovira i els seus mariatxis bois) i ha sigut un dels motius de la forta davallada que avui estan experimentant; si volen això només els cal fondre’s del tot amb el PSOE-C i ja ho tenen!, els experiments amb gasosa!! i a demés ens deixen als independentistes de veritat tranquils d’una vegada. Fa molts anys en un míting (de N d’E) al senyor Carod Rovira li vaig sentir dir, referint-se al governador civil de Barcelona:”Tregui les grapes de la nostra bandera!” i ara jo els dic a vostès: “Treguin les grapes de sobre d’un partit tan històric com ERC!”, per que ERC avui és un partit segrestat pels cadells d’extrema esquerra dels anys setanta, aquells que encara enyoren el no poder constituir un estat socialista en lloc d’un estat a seques; per aquest motiu volen fer la revolució abans que obtenir la independència. I per això mateix estan perdent la confiança que alguns vam dipositar en ells algun dia pensant que els anys els havien fet madurar i posar senderi en la seva ideologia. Militants d’ERC, vosaltres mateixos!! vosaltres sabreu en que voleu que es converteixi ERC. Malgrat tot E segueix sent el partit que es declara independentista amb millors resultats enguany i potser si entra algú com l’Oriol Junqueras i li feu costat tots encara potser es podrà remuntar aquesta caiguda de credibilitat.  Prefereixo no parlar massa de la imatge que va donar en Jan Laporta en la compareixença parlamentaria de ExB la nit electoral, mes val córrer un “estúpid” vel.

Les CUP són un moviment d’esquerra més o menys extrema, però els esquerranismes catalans son diferents dels bascos aquests primer son bascos, després bascos i finalment bascos i si queda alguna cosa son d’esquerres; els catalans som diferents, som més “internacionals”, més “guais”, més “cosmopolites” que ells i per això som primer d’esquerres, després d’esquerres, finalment d’esquerres i si queda quelcom potser queda espai per ser catalans!. Peró bé, a part de tot això les CUP han aconseguit una gran victòria, i me’n alegro; cent-un regidors d’aquest any contra vint que van aconseguir el 2007. Les CUP son cridades a ser un moviment important dins el panorama “indepe” català depenent del que facin Esquerra i ICV a curt termini, de moment van fent la seva feina poc a poc i ben feta. També tan de bo que tinguin claredat d’idees per fer el millor per Catalunya.

Ara SCI (SI). Bé, he llegit en un diari digital que “Solidaritat es desinfla”, home! Es desinfla! Quaranta-vuit regidors a tot Catalunya sota aquestes sigles (amb les corresponents coalicions), per ser el primer any que es presenten a les municipals han mes que doblat els resultats de les CUP en els anteriors comicis (que també es presentaven per primer cop), no és tan mal resultat; és clar que als que ens urgeix la independència ho valorem diferent, però realment no son tan mals resultats.

A Barcelona ciutat SI, s’han fotut una bona nata, cosa que ja vaig predir (es veia vindre) i malgrat l’apagada informativa que van patir (ells i d’altres minoritaris) això no pot ‘amagar la campanya tan nefasta que van fer. No ho dic criticant el seu alcaldable Santiago Espot que va treballar molt, malgrat també haurà tingut la seva part de culpa, com a cap de llista que és, en l’estratègia de campanya. I que em perdoni per que l’admiro sincerament però va ser dolenta, molt dolenta, d’afeccionats si se’m permet dir-ho. I en això, l’esforç i la bona voluntat (que hi va ser, segur) no hi tenen res a veure; sis mil set-cents noranta-tres vots a tota Barcelona (un 1,94 % quan fa falta un 5% per entrar al repartiment).

Malgrat tot SCI si troba el seu encaix dins l’electorat i no pretén el “mercat” de Esquerra ni el de les CUP podria tenir un bon creixement en un futur, es clar que molta gent del PSAN s’hi trobaran incomodes, però penso que aquests en realitat tenen el seu encaix correcte dins les CUP.

Una de les coses que més sorprèn és veure com els culpables de la situació econòmica, els que neguen Catalunya i fent jocs malabars voten en contra de rebre els diners que ens deuen, ara vulguin manifestar-se contra les retallades que, inexorablement, ha de fer el Govern. Vagi per endavant que les reduccions pressupostàries poden fer-se de moltes maneres i es poden comunicar, també, de moltes maneres. Sobre el volum de la retallada en diferents àmbits poc puc dir que no hagi dit. Sobre les formes, evidentment, el Govern ha tingut molt poca gràcia i, en part, s’ha posat als peus dels cavalls. Els posaria bona nota en economia i suspens en comunicació.

Quan es parla de culpes respecte a la situació econòmica catalana actual es poden buscar les recents i les antigues. Si ens fixem en el curt termini, les coses són òbvies, el desgavell de l’anterior Govern quant a despesa i la mentida, avalada per la vicepresidenta actual del govern espanyol i encarregada de finances, és ben evident. Podrem discutir si van amagar més o menys, però la magnitud de l’engany o manipulació de la informació era ben palès per a qualsevol que sabés llegir mínimament un pressupost i veiés el nivell d’ingressos i de despeses així com de l’endeutament. Ells són els culpables i qualsevol persona que no sigui fanàtica o incapacitada per processar la informació ho veu. El cinisme, doncs, dels portaveus del desaparegut PSC (avui ja és a tots els efectes la federació del PSOE a Catalunya – que no catalana) no és discutible. Cal dir, però, que no podem posar tothom en el mateix sac i que alguns membres d’aquell partit s’han comportat amb notable honorabilitat, com és, per posar un exemple, el cas de l’exconseller Ernest Maragall, Honorable Ernest Maragall.

Si als orígens i ens remuntem a la transició política no està de més recordar que durant la negociació de l’Estatut de Sau dos partits van defensar el concert econòmic per a Catalunya, foren CDC i ERC. També és bo recordar que la resta de grups d’aleshores, inclosos els socialistes, votaren en contra. Com que els partits catalans només tenien quatre vots respecte als setze dels sucursalistes o espanyols, vam perdre.

Ja a Madrid, en un temps posterior, l’únic polític que va defensar el concert va ser el malaguanyat economista i catedràtic de la UB Trias Fargas.

Els que no hi eren o han perdut la memòria, de forma natural o interessada, poden recórrer a actes i hemeroteques que ho expliquen perfectament. Massa propaganda interessada ha volgut tapar la veritat de la història. Els culpables inicials, doncs, estan perfectament identificats.

Cert és que més tard les culpes estan relativament compartides. La tebiesa en les negociacions catalanes del finançament són de CiU. No va ser capaç de plantar-se de forma contundent i va acceptat engrunes, això sí, sense cap col·laboració dels altres partits de l’espectre català. Posteriorment la federació de Catalunya del PSOE tampoc es va lluir. Tot plegat no ha permès solucionar un greuge que bé d’antuvi.

La culpa de la situació és, doncs:

1. de l’espoli continuat, i
2. de, un cop assumit l’espoli, estirar més el braç que la màniga.

Discutir que per tenir un estat del benestar com cal és absolutament necessari que l’administració públics tingui ingressos és absurd. Ningú no ho fa. Ja el guru de Tony Blair, el sociòleg Anthony Giddens, explicava fa bastants anys com havien d’evolucionar les coses pel que fa a l’estat del benestar. Voler donar més del que reps no millora l’estat del benestar, només un miratge a curt termini, però gana per l’endemà. Altra cosa és la inversió si les condicions de retorn del principal i els interessos es pot pagar adequadament.

Quan sistemàticament s’augmenten les despeses sense que creixin els ingressos, quin estat del benestar es pot esperar?

Alguns il·luminats parlen d’apujar impostos als “rics” entenent per rics els que tenen nòmines brutes de 100.000 euros. Ni triplicant els impostos a aquests “privilegiats” es pot compensar aquest dèficit. Per altra banda, els autèntics rics estan exempts d’impostos perquè si els poses impostos treuen els capitals del país. La majoria dels països han d’optar per aquesta mesura. La discussió sobre la redistribució de la riquesa està en quin percentatge han de representar els impostos directes i quin els indirectes i que és més just. De fórmules i anàlisis, n’hi ha moltes. Per exemple la progessivitat de l’IVA en funció de quan “sumptuós” o necessari és un determinat bé, complex però potser just. L’única fórmula infalible és ser competitiu, crear empreses i generar feina. En conseqüència només amb una iniciativa provada, ben estimulada pel sector públic, sense traves i amb diners circulant es pot fer créixer el benestar social.

En tot cas, ni en sóc especialista ni tinc cap fórmula màgica, però si una mínima lògica. L’únic ben cert és que només adequant ingrés a despesa es pot sobreviure. Generar deute per invertir pot ser sovint adient però mai no serà si el deute es contrau per pagar despesa corrent, és de manual. El que va fer el darrer Govern és això, generar deute per pagar despesa corrent i això porta indefectiblement a la fallida. No és un problema de dretes o esquerres. La Terra gira governi l’esquerra o governi la dreta.

Tot això fa ben evident que els objectius d’alguns no era, en el darrer període, ni és ara afavorir Catalunya, no és el benestar dels catalans, és un menyspreable egoisme. Un intent de salvar mobles i cadires, les seves. Incitar a una manifestació contra les retallades és d’un gran desvergonyiment que espero els catalans ho sàpiguen veure. Dit això, res, pur soroll electoral que no els portarà enlloc i no ens ajudarà.

El problema real que tenim és que pensa fer el Govern o, millor, la majoria que li dóna suport. Espera un gran arreglo financer amb el proper govern espanyol si guanya el PP les eleccions? Segur que alguna cosa s’obtindria, però la situació que patim és comparable a la d’aquell malalt que requereix un transplantament de fetge i després d’una llarga llista d’espera li toca el torn i li diuen: té una aspirina i torna d’aquí quatre anys. Resultat? La mort segura.

La nació catalana, si no hi ha una reacció contundent, va cap a la mort. Mort per inanició. Si un es troba en una cruïlla en la que ha de triar entre la mort segura, si va per un camí, o el risc de morir, si va per l’altre, no hi ha dubte, cal optar per la segona opció.

Jo crec que el Govern estarà d’acord en això, però el seu error és que creuen que poden evitar la mort pel primer camí. La història demostra que no, per molts esforços i molta fe que hi posem no ensenyarem a bordar a les gallines.

Penso, i potser m’equivoco, que l’independentisme polític està tornant a perdre una ocasió d’or per fer-se mes evident en el panorama polític català i barceloní en particular. Entenc les dificultats de fer-se sentir en un panorama comunicatiu de masses tan hostil a Catalunya amb aquestes opcions polítiques i anem a matisar abans de tot quina o quines son les que considero de “independentismes polític” al nostre país:

Quan una opció que ja és política en si la definim, a demés, amb l’adjectiu “política” es que vols expressar quelcom més que el senzill fet que pertany a una ideologia genèrica o d’un o altre partit, volem expressar la certesa que aquesta tindrà una repercussió immediata, notable i sensible en l’actuació ens vers el medi de la seva influencia (vegi’s el mot “catalanisme polític” que va encunyar CyU ja fa anys davant el mot ja reconegut de “catalanisme” a seques, aplicable a d’altres opcions menys “actives”). Dit això, potser caldria precisar que queda clar que en el panorama polític actual de l’independentisme tan sols hi han dos partits o coalicions que compleixin amb aquests requisits dels que es presenten a les properes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona i aquests són SCI i la CUPS, doncs tant Reagrupament com Democràcia Catalana perden, si més no a Barcelona, aquesta qualitat en tant i quan ho fan coalitzats amb l’independentisme de marxa lenta, pluja fina o retòric (com preferiu) d’Esquerra. Esquerra, un partit que ha aprofitat els set anys que ha estat en el govern de la Generalitat per fer poca cosa més que retòrica independentista i prou, motiu aquest pel qual es va escindir, si no estic mal fixat, Reagrupament, el mateix que avui torna a anar conjunt amb esquerra en ares d’una “unitat” que veient que a Esquerra res no ha canviat (ni tan sols els noms principals) potser m’haurien d’explicar els senyors de Reagrupament que els va fer separar-se llavors i rejuntar-se ara, i si per aquest viatge calien aquelles alforges.

Permeteu-me que de la CUPS no en parli doncs penso que malgrat ser una opció netament independentista queda massa escorada a l’esquerra i al perdre la centralitat política segurament no podrà ser el “pal de paller” de l’independentisme malgrat tindrà un paper molt important si ICV-EUA no abandona aviat el federalisme. Doncs bé, penso que SCI ha perdut, o està perdent, una oportunitat d’or per fer allò que cal amb la finalitat de guanyar adhesions. Me’n adono de les dificultats que te per fer arribar el seu missatge a amples capes de població, doncs aquest és absolutament silenciat pels medis de comunicació de masses (diaris, ràdios i televisions subvencionadíssimes) i tan sols surt (i no massa tampoc en els medis d’Internet), però això no ens pot fer perdre de vista l’error que la campanya, si mes no a Barcelona, és tristíssima. He entrat a la pagina de SCI i no he sabut trobar el programa per a la Capital de Catalunya, tan sols un programa-marc genèric per tot Catalunya carregat de bones intencions i altament ideologitzat, i així no s’encaren unes municipals! És que a Barcelona no hi han coses a arreglar? Tant bé ho han fet el govern d’aquests anys que no hi sabem trobar res a criticar tan sols que (sent molt important) a Barcelona no és fàcil viure-hi en català? Els senyors de SCI viatgen en metro? I amb Bus? I no sabem veure res més a arreglar? El senyor Espot només sap dir que no vol reeditar el tripartit? Creu que així li arrabassarà ni un sol vot a CyU? Perquè CyU tampoc vol reeditar el tripartit!.

Quan ens adonarem que l’independentisme polític és cosa del poble català? de gent de dretes, d’esquerres, de centre i alguns també sense cap ideologia de partit, però gent del poble, de la ciutadania i no és cosa de l’anomenada “societat catalana” aquesta de les grans festes i congressos i que es troben menjant el “botillo” anual i compartint cubert amb en Luís del Olmo, ni son proclamats jurat de la “nit de santa Llúcia”, ni ens acostumen a premiar amb “l’ondes”, ni guanyen el Planeta, no son el director general de “La Caixa”, ni del Grup Godó, ni els fan presidents de la Fira de Barcelona, ni res de tot això. Son gent normal, del carrer, obrers, empresaris, autònoms de tota filiació social, cultural i fins i tot nacional d’origen (conec molts immigrants que es declaren catalans i independentistes), que veuen en la independència la única solució per que les coses canviïn, i ells i els seus fills puguin viure millor tant econòmica com socialment. I aquesta persona que pensa així i que li costa tant que li arribi un missatge dels “seus” resulta que el missatge que li arriba és absolutament polític i generalista, no li diuen que faran de pràctic a la seva ciutat o poble per millorar, no li arriba un missatge creïble. Senyor Espot, per exemple, vagi al metro i al Bus a veure que fa falta canviar d’aquests vagons horrorosos amb barres centrals que impedeixen el còmode transit dels viatgers, pensats tan sols per encambre-hi més gent en hores punta. Com és que la Zona Franca on hi treballa tanta gent hi ha tan mala comunicació de transport públic?. Com es pot fer un “bonus cultural” per tot ciutadà de Barcelona que ho desitgi, on per una mòdica quantitat segons ingressos (avui encara no es podria fer gratuïtament) les persones i les famílies podessin gaudir dels bens culturals i d’oci que ells col·laboren a pagar amb els seus impostos? Com pensa fer transparent el sistema d’adjudicació de beques de menjadors i d’altres on s’asseguri que aquestes son per les persones mes necessitades realment? Senzillament son exemples de coses que trobo a faltar perquè el ciutadà de Barcelona pugui adoptar l’independentisme polític com “la seva opció” i esdevenir realment ciutadà barceloní i català. Està molt bé que ens prometi una Barcelona catalana, oficialitzar el 10A, i no fer alcalde a cap opció espanyolista ni encaixista, ja ho volem tot això!! Però no creuen que hi falta quelcom per donar-nos una mica més de trempera?.

Salut i Visca la Pàtria!

Benvolguts i esforçats amics lectors, algunes idees em volten pel terrat potser d’una manera aparentment inconnexa,  però amb tot em sembla que m’assetgen amb la voluntat de posar un xic d’ordre en el torrent d’esdeveniments que operen a Catalunya i, sobre tot, si pot ser, en el significat de tot plegat.

 Primer de tot vull felicitar a tota la gent que ha fet possible “Catalunya decideix”, potser un cas únic en el mon mundial.

 Pel que fa als resultats també cal felicitar-se perquè son excel·lents, malgrat que els espanyolistes vinguin a tirar aigua al vi amb pseudo arguments agafats amb pinces. Respecta d’això per exemple, el señor Bolaños del PSC, s’alçà en “el mon a Rac1” en portantveu de la gent que no ha anat a votar, que segons ell son el 82%. Només dir-li que en la última legislatura del tripartit, el govern tripartit va governar Catalunya amb una representació del 30% si estimem tota la gent que estava convocada a anar a votar, i segons sembla no es varen sentir deslegitimats mai, i l’altre 70% què, señor Balaños?.

  Tot i que els resistents espanyolistes han deixat calar, tal com sospitàvem, que lluitaran cada pam de terreny i cada engruna del relat, el cert és que ara a Catalunya el debat polític està cada dia més condicionat per a la consideració del nostre estatus quo, el que ara es considera implícitament en el debat polític a Catalunya és la mateixa viabilitat de “La Nació”, som una Nació?, això com es pot realitzar?.

 N’hi ha que només reconeixen la “nación espanyola”, també n’hi ha que tot considerant que Catalunya és una Nació, renuncien a fer la realització de la Nació com a tal. Normalment aquests tenen a mà una bateria d’argumentacions “ad hoc” poc reeixides però que funcionen, “… que si HEM de ser un sol poble”, “… que si abans de fer aquesta realització n’hem de fer un munt de xiques”, “ … els ideals utòpics els col·loquem en un horitzó llunyà, irrealitzable, per això son utòpics, ens dinamitzen”, “ … que si els organismes internacionals no ens reconeixerien”, “… que si tinc un tiet a Peñafiel”, “… que si la multiculturalitat”, etc.

  Ara però, el “confederalisme” esdevindrà una plaça forta per defensar l’espanyolisme, esdevindrà una plaça forta per a defensar l’espanyolisme perquè és una actitud estratègica, que no nega res, aparentment, perquè si considerem que “l’estat de les autonomies” és ja un apunt de federalisme, tot allò que rau en les mans del Poder Central és gestionat en benefici de Castella i en detriment de Catalunya, oficialitat de la llengua asimètrica, decisions polítiques d’inversions econòmiques  asimètriques, representació internacional asimètrica, etc. Però amb tot, això del “confederalisme” continuarà sent un entrebanc perquè és com si es digués que dins el meu ordinador hi ha un ésser fantasmagòric, incontingent, ningú ho podria demostrar com a cert però tampoc ningú podria fer el contrari, i així anar fent d’espanyolista esquivant la denominació d’origen per tal de passar per “catalanista”. Lladregots!!!!

                                    —————————————————————

 En Artur Mas, el molt honorable president del meu País, ha guanyat les darreres eleccions al Parlament. Li vaig escoltar bona part de la conferència pública dels cent dies de govern i vaig quedar gratament impressionat, sens dubte el president exerceix de president, com un gran president, com un gran president d’un gran Estat europeu, però …, ara per ara és en realitat el president d’un país colonitzat en vies d’aculturació i espoliat, tot i el seu posat, i potser les seves habilitats, ara per ara és més un governador de províncies que altre cosa.

 Com ell diu, “tenim país”, però un país sense voluntat de realització Nacional, no pot fer cap transició.

 Deia no fa pas gaire, que segurament el pla “A” d’en Mas, “pacte fiscal”, és només un pla llançadora cap al pla “B”, veritable pla Nacional de transició cap a la plena Sobirania. Això però, depèn de nosaltres en bona mesura, ara s’albiren noves fites, Llei de la Independència, Conferencia Nacional, els agents independentistes actuarem, tots els independentistes som agents de la independència, només ens cal continuar treballant i sumant allà on puguem.

 Visca La Pàtria.!!!!

Un altra setmana tinc que ajornar l’article que tenia preparat, els esdeveniments em porten a fer-ho, no hi ha lloc pel avorriment.

Molt Honorable, n’estic far! Miri ens podríem passar dies i dies marejant la perdiu, però millor anar al gra.

Per mi el problema principal del nostre país es l’espoli. Vull pensar que vostè també n’és conscient, perquè en ocasions escoltant el que diu i algunes de les seves actuacions m’ho fan dubtar. Per exemple al evitar haver de dir la paraula espoli i parlar en el seu lloc de dèficit fiscal i la resistència a no quantificar-lo, a posar-ho en xifres, quan el mateix govern espanyol no sense una aferrissada resistència i per necessitat va fer-ho i alguns experts i altres entitats ho fan tot sovint. M’agradaria conèixer quina és la quantitat estimada per la Generalitat i la del seu conseller en economia, tan prestigiós, com és en Mas-colell, per acabar d’oficialitzar-ho. Llegir-ne més »

He parlat sovint, potser massa, de Josep Antoni Duran i Lleida i el seu posicionament en el tema de la consulta a la ciutadania sobre si vol o no que Catalunya sigui un Estat independent. Tanmateix no puc evitar-ho, em molesta profundament que algú vulgui interpretar la història i el pensament d’un col·lectiu en base a les seves idees quan una part significativa del col·lectiu, en nombre i qualitat, manifesta una opinió contrària.

Avui amb l’agudesa del beatífic pare Brown Duran recorda en la seva pastoral que aquest dissabte es commemora el 73è aniversari de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera.

Duran i Lleida escriu: Sempre és interessant estudiar a fons la vida de Carrasco i Formiguera. Hi ha persones que es queden només amb un passatge de la seva vida, com el crit “Amunt, avant, visca Catalunya lliure!”, que fa molts més anys que subscric i que llanço que molts dels que ara interpreten que la llibertat de Catalunya només es pot resoldre a través d’un únic camí. Però crec que ningú, llevat dels seus familiars, es troba en condicions de parlar en nom seu. Només un petit apunt: ni Carrasco i Formiguera, ni la Unió de llavors, ni la Unió d’ara volem un país dividit. A l’inrevés: posem l’accent en la necessitat d’un sol poble com a divisa molt més important i prèvia a un Estat. Com a deixebles del doctor Carles Cardó, sempre enfortirem el valor de la nació per sobre de l’Estat. Per això el nostre projecte és la confederació. I sóc conscient que costa d’explicar, i més quan hi ha tendència a simplificar entre el blanc i el negre. De l’any 31 al 39, Unió s’hi va negar sempre i no va ser mai entesa. Ara ens hi neguem novament a risc de no ser entesos una vegada més.

Ni som independentistes ni antiindependentistes. No som el sector antiindependentista de Convergència i Unió. Tenim el nostre propi projecte i creiem que com a nacionalistes tenim molt camí a fer plegats amb molta gent, a banda de l’estació final que cadascú tingui en el seu horitzó. La fractura i la divisió del país, exactament el que diu el president Pujol, ens preocupa, i molt. Ens ha preocupat sempre la generació de frustració que provoca la inviabilitat de determinats projectes, exactament com preocupa a l’expresident de la Generalitat. Respectem tothom i totes les posicions. I demanem respecte per a tots.

He reproduït aquesta part perquè és on Duran i Lleida ens intenta fer veure que la seva ideologia és la d’Unió. És cert que la idea primigènia d’Unió és la confederació dels pobles de l’actual estat espanyol, però m’atreveixo a dir després de llegir algunes coses, que el pensament de Manuel Carrasco i Formiguera va més enllà de la confederació.

Parlant del polític assassinat, escriu Quim Torra: Empresonat en dues ocasions, del penal de Burgos en va sortir un cop; la segona vegada ja no. Carrasco, que sempre es definí com un nacionalista radical, escriu el dimarts 23 d’octubre de 1923 en el seu diari, el dia que va ingressar a la presó amb motiu de la condemna per les caricatures de l´Estevet, “Setmanari Nacionalista i Popular”: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món“. Va patir aleshores per aquella condemna 180 dies de captiveri.

No dubto que l’aparent independentisme radical fos formulat més tard en els documents fundacionals d’Unió d’una forma més moderada. De fet, podem llegir les principals idees a la Compilació Doctrinal d’Unió que va ser aprovada pel Consell Nacional del 3 de març del 1963 i que respon a la necessitat de refondre la doctrina del Partit elaborada abans de la Guerra Civil amb les noves qüestions plantejades posteriorment.

Diu, referint-se a Espanya: També els anys de convivència entre les diferents nacions d’Espanya han portat a la seva integració econòmica, i per això “la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”. Això, però, només serà possible si totes les parts hi estan d’acord, per la qual cosa Catalunya, cas de no ser així, té el dret de separar-se d’Espanya.

En aquest document de fa gairebé mig segle, elaborat en plena dictadura, es diu que Catalunya, en cas de no ser possible la confederació, té el dret de separar-se d’Espanya.

És ben evident que Unió pot preguntar-se si és possible la confederació i uns poden opinar que sí i altres que no. Per a mi és bastant evident que després de 35 anys de la mort del dictador les nul·les possibilitats d’una confederació han quedat clares. Amb tot, si algú tenia dubtes, la recent sentència del Tribunal Constitucional ens ho fa meridianament palès. Una confederació és la unió de parts independents que gaudeixen i exerceixen la seva independència i decideixen posar en comú determinats aspectes amb cessió de part d ela seva sobirania. El que més s’aproxima a això ara és la Unió Europea (deixant de banda la Confederació Helvètica). La confederació parteix sempre de la prèvia sobirania.

Hi ha algú amb dos dits d’enteniment que pensi que l’opció confederació, insisteixo, fruit de la voluntat de les parts, és possible? Pel que es veu, un grup d’Unió, significat i amb veu, pensa que no.

L’altre aspecte cabdal és el que Duran i Lleida expressa amb aquest frase: La fractura i la divisió del país, exactament el que diu el president Pujol, ens preocupa, i molt. Aquest punt el comparteixen públicament també Artur Mas i altres dirigents nacionalistes. És la base de la política del Govern. A mi també m’amoïna i suposo que a tothom.

En el moment que algú pregunta sí o no, sobre el que sigui, és manifesta aquesta divisió. És manifesta, atenció, és manifesta el que hi ha, però la divisió hi és d’antuvi. És absolutament cert que el país està dividit. El que passaria davant d’una manifestació a favor de la independència seria que els que ara callen parlarien. Callen perquè és la seva opció la que domina. Resulta que per no molestar als que no volen la independència ens hem de fastiguejar els que la volem. En base a quina teoria? Sota quin principi democràtic és millor això que preguntar i votar?

Jo crec que el problema és que la divisió l’hauríem de fer de forma diferent. Un grup no vol la independència, vol continuar sent espanyol. Serà per desinformació o per amor o perquè el seu pare viu en un poblet de l’Aragó, tant m’és.

Un segon grup vol obtenir la independència i vol exercir el dret d’autodeterminació.

Queda un altre grup, els que voldrien la independència i tenen por. No tenen por de dividir el país, tenen por de més coses.

Ja faria un altre grup. Els que volen la independència, parlen de la divisió del país i es proposen carregar-se de raons per tenir una gran majoria al seu costat. Vull pensar que és propòsit d’Artur Mas quan diu: ‘Actuaré tocant de peus a terra, però mirant l’horitzó. No farem una consulta en aquesta quatre anys sobre la independència.’ Mas va reclamar fer pinya pel pacte fiscal, que ‘és un objectiu que ens pot unir a tots’ i considera que fer un pas cap a la independència provocaria la divisió. Després d’haver dit: un cop liquidada la via estatutària per part del Tribunal Constitucional, ‘Catalunya té la possibilitat i el dret d’encentar altres vies’.

És una posició més prudent però no és prou explícita i per tant els dubtes entre els independentistes hi són.

Jo no la comparteixo perquè crec que cal plantejar les coses amb més cruesa. L’encaix “normal” de moltes aspiracions de Catalunya a Espanya no és possible. Només ho seria, a contracor, si fos l’única alternativa espanyola per mantenir determinats privilegis. La cruesa de la situació econòmica ha fet obrir els ulls a molts. Ja no ens podem permetre el luxe de malmetre més el nostre estat del benestar i perdre capacitat econòmica i competitivitat. Què no ho han vit prou durant aquests anys? On són les infraestructures? On són els diners? On és la nostra capacitat de decidir?

Crec que el Govern, amb absoluta normalitat, ha de dir clarament a Catalunya que pensa promoure la independència. També ha d’anar a Madrid, a Brussel·les i a Washington a deixar-ho ben clar. Només amb una posició valenta Catalunya té futur.

Llegeixo que Artur Mas va dir: Catalunya està patint el seu propi “viacrucis” i que es va mostrar convençut que acabarà bé. Potser en aquest moment en que estem a punt de començar la Setmana de Passió sigui adient parlar de Viacrucis, però bo és recordar que el Viacrucis acaba amb la catorzena estació que recorda quan Jesús és dipositat a la sepultura. En el Viacrucis no hi ha Resurrecció. Acaba amb la mort i la sepultura. No acaba bé, els romans maten Jesús amb l’ajut dels jueus, especialment dels fariseus. Aquí en tenim uns quants de fariseus.

Cal ser valents, cal que el Govern ho sigui.

Acabo dient. Aneu a votar diumenge, els que estigueu en alguna de les poblacions que voten. Els que no, aboqueu-vos a ajudar a Barcelona. Ha de ser una festa. Hi ha esperança.