Avui, abans d’entrar en matèria, haig de recomanar-vos que us connecteu a Ràdio Som creada per un membre de la junta directiva del Centre Català de Negocis. Si sou a Barcelona, molt fàcil, al 94,2 del dial de FM. Si sou fora de la capital el senyal es perd ràpidament. Ho he comprovat avui. Mitjançant Internet és possible escoltar-la d’arreu però no us ho sé explicar. Potser amablement Josep Prat us donarà un cop de mà. A partir d’ara és la nostra ràdio, la primera ràdio independentista del país. Hi trobareu molts amics que hi participen.

I anant al tema que volia abordar avui: la situació de pactes i coalicions. Com sabeu, a finals de juliol vam crear la Coalició SI amb l’objectiu d’arribar a pactes i aconseguir una candidatura única, transversal i plural. D’aleshores ençà hi ha hagut baixes. Així, dilluns al vespre únicament quedàvem la Crida per la Terra, la CUP d’Arenys de Munt, el Bloc Sobiranista Català i Suma Independència. Durant les darreres setmanes hem mantingut diverses converses amb Reagrupament amb l’objectiu d’assolir un pacte. Les converses, en bon clima, encara no han acabat.

A la vista de la situació dimarts al matí vaig mantenir una conversa amb Reagrupament i la conclusió fou un acord. En un comentari a l’article de la setmana passada, per explicar això, vaig escriure (31-8-2010 a les 14:29):

Em resulta molt difícil respondre a tothom avui. M’he passat el dilluns i avui al matí amunt i avall, amb reunions.

Vaig dir que creia que les eleccions s’endarreririen, sembla que serà així, també que abans del dia 4 era impossible el pacte. Voldria dir derrota d’un o altre. A partir del 4 les coses canviaran, més encara conforme passin els dies.

Aquestes dues setmanes he dit que havia pres la decisió de defensar l’opció, al meu parer més creïble. He estat en un mar de dubtes sobre si mantenir-me al marge o no. La meva decisió agradarà a uns, molestarà als altres, em tractaran d’ingenu, etc. Alguns pensaran que si vull una cadira, altres m’entendran. Mai plou a gust de tothom. Només puc dir-vos que en tot moment he procurat explicar les coses com les veia.

El meu suport, que inclou a unes poques persones que hem estat intentant des del mes de desembre la unitat, significa la meva incorporació als darrers llocs de la candidatura de Reagrupament per defensar l’opció que crec més vàlida. Res més.

Seguiré treballant per una unitat més àmplia, si es produeix tornarem a parlar.

Estic convençut que si les eleccions són d’aquí 3 mesos al final del camí només quedarà una opció. No vull ser més explícit i donar raons.

Amb tot, si que us faig una demanda. Els que estigueu empipats amb la situació (jo no sóc feliç), i si quedessin dues opcions i jo estigués equivocat, us tapeu el nas i voteu a qui us agradi més, comptant a ERC, però no us quedeu a casa perquè això és afavorir l’unionisme. Seria afavorir la pervivència de Catalunya dins l’Estat espanyol.

Val més un vot independentista que una abstenció.

A l’endemà el Bloc Sobiranista Català va arribar a un acord pràcticament idèntic. El nostre acord no implica en cap cas l’abandó de la Coalició SI, seguim treballant amb l’objectiu de la unitat. En cap cas hem negociat llistes ni res semblant. Senzillament hem dit públicament que la nostra opció és Reagrupament. Les converses prosseguiran amb l’objectiu d’un acord global de la Coalició SI. El temps ara importa menys. No crec que es produeixi de forma immediata però si crec que es produirà aviat.

Més encara, crec que durant les properes setmanes podrien produir-se moviments que acostarien a opcions avui rivals. Personalment tinc amics tant dins de Reagrupament i com de Solidaritat Catalana per la Independència. Respecto les opcions de tothom de la mateixa manera que vull respectin la nostra. Si les coses van bé, potser d’aquí poques setmanes els que discrepen podrien estar junts, igual que alguns que avui estan enfrontats fa quatre dies estaven junts. No té sentit una guerra entre independentistes. No tenen sentit enemistats i desqualificacions. No ho dic ara, ho he escrit sempre. En el pitjor dels casos podrem ser rivals però no enemics. Els enemics són uns altres.

Ara passaran uns dies que permetran que al panorama s’esclareixi. Es produirà un procés de concentració. La suma és encara perfectament possible.

L’altre dia, arran de la mort del filòsof català Raimon Pannikar, Agustí Esparducer m’enviava un correu electrònic amb una frase extreta d’una entrevista amb el filòsof. Deia Pannikar (minut 13:40): el més difícil és gestionar la pròpia llibertat, si no us agrada no ho feu, és ben senzill. Com em deia en el correu, les reflexions finals m’han impactat. Jo dic: a mi també.

Senzillament, actueu d’acord amb la vostra consciència.

Si sumem, guanyem!

Després dels aconteixements de la última setmana, veiem com el mon independentista s’està ressituant, per les últimes noticies sembla que la coalició de la CNS s’ha trencat i uns se’n van a una banda i els altres a l’altra, també hi han moviments de associats o militants que canvien de bàndol (sobretot sembla, per les notícies que ens arriben, que alguns van de Reagrupament a SCI, el temps ens dirà si son molts o no).

Aquests moviments ens demostren que el medi “indepe” del nostre país no està prou consolidat ja que parlem de l’independentisme no adscrit, dels que avantposem la opció nacional a la social o a la partidista i per tant se’ns fa difícil guardar “fidelitat incondicional” a un projecte o uns “líders” que tan sols els contemplem com una simple “llançadora” que ens ha de projectar a la tan anhelada independència. I això crec que no és dolent, al contrari és molt bo doncs col·loca per davant el propi intel·lecte al seguidisme cec.

Els partits no haurien de ser res més que eines per assolir un determinat projecte i no plataformes per consolidar el poder dels seus aparells retardant els objectius promesos “ad infinitum”. Així veiem com, per exemple, projectes que ens venen com a socials avançats, a tot el mon, s’han anat convertint en poc més que plataformes que acceptant de facto el status quo fan declaracions molt “inflamades” com si realment hi estiguessin en contra, per allò de que “al poble cal agitar-lo abans d’usar-lo”, però després els avenços que ens procuren son tan minsos que en la pràctica resulten retrocessos.

Els polítics professionals, un bon dia, se’n van adonar que el fet de no arribar mai a l’objectiu final tot i assegurant que s’està a tocar d’obtenir-lo, curiosament és la millor manera d’assegurar-se la fidelitat de la majoria dels propis votants. Això és tan clar com que quan s’assolís l’objectiu plenament, aquells polítics deixarien de ser necessaris i per tant haurien d’abandonar el poder si no trobaven una nova pastanaga que presentar als votants. Aquí veiem com uns objectius exclusivament comercials (vendre propostes a canvi de vots) es contraposen als objectius desitjables (penseu en que interessaria comercialment més a una gran farmacèutica si curar realment a tots els malalts que poguessin o bé crear crònics que els mantinguin el nivell de beneficis?). Malgrat una minoria de militants / simpatitzants / votants s’adonen de l’engany i es tornen desafectes als partits en qüestió o a la política en general, no és cap problema doncs se’ls acusa de ser uns ressentits (que alguns n’hi han de veritat, però no tots) o bé s’intenta desacreditar-los política o personalment si se’ls concedeix una certa importància i si no és així senzillament s’ignoren aquestes “desercions”. Si la opció és que es tornen desafectes a la política en general, encara més senzill, doncs el sistema és tan intel·ligent que s’ha creat una auto vacuna no comptabilitzant l’abstencionisme i enviant-los per tant al gueto dels “inadaptats”, és així com es podria arribar a donar la paradoxa que algun dia l’abstencionisme fos tan gran que només anessin a votar els integrants de les llistes polítiques que es presenten, i potser no tots, i això tindria tota la validesa democràtica, tant com si hagués votat el poble en ple. Bé doncs, en aquest joc, com és natural, també hi han entrat els partits polítics catalans alguns dels quals ens asseguren que desitgen i treballen fermament per la independència (ERC) o la sobirania?? (CiU) però van donant llargues als objectius i difuminant els terminis per tal de perpetuar-se en el poder al no assolir mai l’objectiu complet. Molts militants / simpatitzants / votants d’aquests partits s’han adonat de l’engany i han (hem) començat a clamar per una via que donava sortida als interessos comuns, una via no personalista que passava per presentar una llista comuna al Parlamentet del parc a veure si d’una vegada s’aconseguia convertir-lo en un vertader Parlament Nacional. Tot això se’n ha anat en orris pels personalismes a les diverses llistes que s’havien presentat, totes i cada una d’elles declarant-se com el súmmum de l’unitarisme, i finalment tots han acotat el cap sota la pressió de les vedets d’aquest nou independentisme dels no adscrits.

Quedi clar que el fenomen de ressituació que estem vivint no és un procés d’unificació, ni molt menys unitarista, el fet que algunes persones individuals, grups, grupets i grupuscles (amb tot el respecte cap a tot l’independentisme que es fa i es desfà, però les coses son com son) s’hagin adherit a uns o altres no significa en absolut que s’intenti sincerament aquesta unitat (que d’haver-ho desitjat hi han hagut opcions de sobres per assolir-la) és senzillament un procés de rentada de cara, al qui alguns hi col·laboren segurament de bona fe. Tot el que sigui clarificar i simplificar el mon “indepe” seria bo si això signifiqués un procés decidit d’unificació, però en aquest procés jo no hi veig res de voluntari i si en canvi molt de forçat.

Alguns ens diuen que encara estem a temps d’assolir una llista unitària, potser si, encara que ho dubto molt, però jo els preguntaria: A quin preu ho faríem?. Algú pensa real i seriosament que en cas d’assolir-se aquesta llista única serà sense escarafalls al més alt nivell? S’han obert massa ferides i odis per pensar que en quatre dies tancarem aquest procés amb un gran somrís per part de tots i una llista que tingui la més mínima opció de passar tres dies després de les eleccions sense llançar-se tots els trastos pel cap i fer-nos passar la més gran de les vergonyes. Massa personalisme i massa rancúnia han impedit la unitat i això segueix latent, però per part d’ambdues parts, mentre encara en queden molts que van afegint-hi llenya al foc. Tant uns com els altres (sempre parlo dels “aparatisch”, mai dels associats en general) han fet tot el contrari a allò que se’ls demanava, al que s’esperava d’ells. Ningú ha cedit realment ni un pam, tots han volgut aprofitar les circumstàncies per engreixar-se a costa del més feble quan això els ha sigut propici, cap generositat per part de ningú (recordo que estic parlant dels qui poden prendre decisions).

Nosaltres (els que demanàvem llista unitària) ens movíem en el terreny de les idees, els senyors que s’han imposat finalment es mouen en el terreny del poder. Posades les coses així només ens queda una solució, moure’ns en el terreny que ells mateixos ens han situat, el del poder, i això vol dir que el meu únic poder com a ciutadà de a peu és el vot i les peles que pugui aportar, les meves peles (poques per desgràcia) es claríssim que no aniran a parar directament a cap llista no unitària, tal i com ens han deixat les coses, doncs reforçar un seria debilitar a l’altre, i pel que fa al meu vot anirà tan sols a qui el vegi amb més possibilitats d’assolir un millor resultat (poder). Ells han fet el que han volgut sense comptar amb els nostres desitjos, per tant no cal que els hi donem el nostre recolzament d’antuvi, que s’espallonguin ells solets i ja votarem a qui millor ens sembli el dia de les votacions.

Sense unitat no pot haver-hi compromís!!

Visca la Pàtria!!

Un que fa temps que s’afaita comença estar una mica tip i cansat de tanta demagògia. Per això he decidit deixar en quarantena la meva decisió de no parlar sobre política catalana i dels seus actors.

Aquest cap de setmana, ha hagut una reunió entre Reagrupament Independentista  per un costat  i Laporta, Tena i Bertran  per l’altre, a on s’ha decidit fer un comunicat conjunt que podien dir de no agressió. Dic expressament els noms d’aquestes persones en compte de dir Solidaritat Catalana per la Independència, perquè la meva formació científica i tècnica m’ha ensenyat a ser concís amb l’ús dels noms de les coses.

Perquè aquestes tres persones han decidit crear la seva plataforma electoral i en fer-ho, s’han apropiat d’un nom, Solidaritat Catalana que correspon a una coalició que va existir a principis de segle passat. Però a més, ara correspon a un nom d’un partit d’extrema dreta si fem cas al registre de partits polític del Ministeri d’Interior Espanyol. Aquets partit fou fundat pel cunyat del Laporta a petició d’Alianza Popular del Fraga Iribarne a principis del 1980. Curiosa coincidència.

Perquè aquestes tres persones van aprofitar el clam a la unitat que es va produir a la manifestació del 10J per vestir-ho sense vergonya com una crida a tots els partits nacionals a fer una coalició per aconseguir la independència , quan s’ha vist que la veritable raó era la de crear una plataforma electoral per poder participar a les eleccions al Parlament.

Perquè aquestes tres persones tampoc tenen cap escrupol per utilitzar el moviment popular dels referèndums pels seus propi interès partidista. Ho fan sense cap vergonya quan una d’aquestes persones quasi desactiva l’èxit increïble dels referèndums del 13 de Desembre del 2009 en acusar al seu company justament d’això.

Perquè aquestes tres persones han jugat amb els sentiments de moltes persones. Dos d’ells el tenien com els portaveu dels referèndums i l’altre dient que se sentia moralment “reagrupat”,  per després alhora de la veritat, els tres els abandonen obviant els seus compromisos adquirits com si no hagués passat res i sense importar-los les conseqüències.

Perquè aquestes tres persones ara diuen que l’únic camí per la independència és la declaració unilateral al Parlament quan encara no fa dos mesos dos d’ells defenien el contrari apostant per accions que modifiquessin la constitució espanyola i l’altre no ho havia manifestat mai en els seus discursos previs.

Perquè aquestes tres persones en veure que no hi ha resposta possitiva a la seva crida de la resta dels partits nacions i altres organitzacions, a excepció de Reagrupament, en comptes d’anar parlar amb aquesta associació, es presenten ells com una coalició. Una coalició que només hi consta aquestes tres persones posant en manifest un concepte molt especial d’entendre que és una coalició.

Perquè aquestes tres persones excloent parlar d’entrada amb Reagrupament amb l’excusa que s’han de dissoldre-se i sotmetre a les seves primaries de llistes obertes, quan encara aquestes tres persones no han definit com seràn i tampoc volen que Reagrupament hi participi per mirar de fer-les conjuntament . Una manera molt especial d’entendre com és construiexen les unitats.

Perquè aquestes tres persones es dediquen a copiar fil per randa els objectius de Reagrupament, això si, obviant el tema de regeneració democràtica mentre fan bandera de què el que ells proposen serà més democràtic que la dels altres perquè triaran els candidats per unes suposades primàries de llistes obertes,

Perquè aquestes tres persones quan concreten que volen dir primàries de llistes obertes, surten amb la possibilitat de fer unes llistes d’equips blindats a on no és pot escollir l’ordre ni tatxar cap nom. Ho fan per així poder col·locar a dit els  seus homes de confiança a la llista. Laporta col·loca la seva ma dreta, l’Anna Arquè  i Alfons Lopez Tena col·loca el seu nou home de confiança Emili Valdero.  També hi possen a l’escriptora Isabel Clara – Simó.  Persones que difícilment sortirien als llocs capdavantés en una votació per triar els millors candidats per anar al Parlament a treballar per la independència.

Perquè aquestes tres persones i els seus amics col·locats a dit en aquests equips blindants utilitzen els actes de promoció de la seva plataforma per donar conèixer les seves candidatures en depriment de les altres candidats que es presenten, desvirtuant que siguin unes primaries amb igualtat de condicions democràtiques.

Perquè aquestes tres persones i els seus ajudants, envien comunicants falços a la premsa, el darrer ahir mateix, amb la història del Dr. Broggi que SCI deia que havia entrat a formar part de la llista per Barcelona de la plataforma d’aquests tres senyors quan era totalment mentida. No tenen escrúpols en utilitzar a una persona de 102 anys. No tenen perdó.

Perquè aquestes tres persones han decidit unilateralment que la candidatura que sortirà el proper 4 de setembre a les assembles que ells decidiran quan, com i a on es faran, serà  l’única candidatura veritablement que representa al poble de Catalunya. Diuen que no admeten cap coalició posterior per aconseguir més unitat, perquè segons diu a la seva web:  “La unitat no pot suprimir la democràcia, perquè aleshores excloem el poble, i la unitat passa a ser fictícia.” i acaba dient que “Només el poble és qui legitima, només el poble és savi”

Perquè segons es veu de tot el que han dit i estan fent, aquestes tres persones s’han erigit  com els únics que poden ser els representants del poble i gràcies a la saviesa que emana del poble, només ells són els qui poden atorgar la legitimitat de la candidatura independentista que porti la independència al Parlament.

Amen!

En fi nois, això ja passa de ratlla. El que han fet aquestes tres persones és un insult a la intel·ligència dels independentistes. Estic segur que haurà molts que per la manca d’informació o per la desesperació, s’ho empassaran. Però a mi, tanta demagògia junta em fa fàstic i si encara tenia algun dubte de les intencions d’aquestes tres persones, ara ja no en tinc cap. M’estalviu dir el que penso de tot plegat, però renoi, un al final acabarà creient certes teories conspiratives. Ho dic en el sentit de què si jo hagués pensat com fer per destruir tot el que havíem aconseguit fins ara els independentistes, amb els seus encerts i els seus errors, no hauria fet millor que el que estan fent aquestes tres persones.

El comunicat conjunt entre Reagrupament Independentista i aquestes tres persones, acaba dient que “La voluntat d’ambdues formacions és la de sumar, lleialment, el màxim de voluntats per assolir aquests objectius i, per tant, fem una crida conjunta a la màxima participació de totes les persones que volen la independència perquè votin a les properes eleccions a la tardor”.

Companys i companyes del bloc de deumil.cat, jo serè lleial per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir els nostres objectius, però no estúpid. No comptin amb mi per ser còmplice d’aquesta farsa que han muntat aquestes tres persones. Ho sento, un té una mica de dignitat i malgrat la meva prioritat és la independència, si em puc estalviar les arcades que sento quan llegeixo  els comunicats d’aquestes persones, millor que millor.

He conegut a molt bons demagogs, eren molt més bons oradors i tenien una trajectòria política millor que aquests tres que ara es presenten com els escollits pel poble. Sempre recordaré la cara d’estúpid que em va quedat quan vaig veure com un que sempre es vanagloriava de les mans netes, el primer que va fer quan va entrar al govern fou col·locar al seu germà.

Jo no sé pas vosaltres, però jo ja tinc prou de demagogs. Ho sento, per a mi, tolerància zero amb ells. Puc acceptar que un s’equivoqui o fins i tot s’equivoqui molt si ho fa amb tota la bona voluntat. Però si us plau , demano a les tres persones que han crear aquest projecte electoral, que sigueu honests i no mentiu amb les vostres intencions. Perquè encara que em digueu que utilitzeu aquesta demagògia popular per aconseguir engrescar molta gent per així poder entrar amb més força al Parlament, ¿qui em garantitza que una vegada a dins no la utilitzareu per enganyar-nos als independentistes mentre podeu viure com un rei amb el sou i les dietes de diputat, com ja han fet els que us precedien?

Jo he decidit per la trajectòria i pels fets ocorreguts aquests darrers anys, que ara per ara el que em mereix més respecte i confiança és sense dubte Reagrupament Independentista i el seu President Joan Carretero.

Dit això, si finalment, aquestes tres persones es trobem després del 4 de setembre que el poble els hi diu que no estan legitimitats per parlar com a únics representant, i demanen fer una coalició amb Reagrupament i CNS, us prometo que em prendre una caixa plena de biodramina i si amb això no hi ha prou, em fotré una botella d’Aromes de Montserrat, a veure si així no vomito. Tot sigui per Catalunya!!

Però si en canvi el 4 de setembre el poble no acaba de definir qui és el més savi de tots, jo continuaré lluitant, amb lleitat i honestament per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir la independència només amb els qui em donen molta més confiança. No vull tornar a ser enganyat de nou.

Endavant les atxes!!

Divendres a la tarda l’he passat fent una neteja de bosc. Sóc membre de la junta d’Amics i Veïns de Tamariu i un dels organitzadors de la neteja, concretament una font molt visitada. L’any passat ja vam fer el mateix. Cal que digui que aquest any hem recollit menys brossa, lògic, només era d’un any, però déu n’hi do. Dues televisions, un bon nombre de garrafes, ampolles, un coixí, bosses de plàstic, etc.

Al matí feia una mica de propaganda per animar a algunes persones a anar-hi. Em comentava una noia que el que cal fer, que també costa, és no embrutar. Té raó, però tenim el país que tenim.

Estem molt cofois d’ésser catalans, els millors del món, però quan anem pels carrers, els boscos, les platges, etc. podem veure que som bastant porcs. Brutícia arreu. La culpa, dels ciutadans. Tanmateix no només. Les facilitats per ser nets són molt poques. Algú ha vist cendrers a les poques papereres que hi ha pel carrer? Algú ha vist autèntiques campanyes per fomentar el civisme? Jo poques. Només ara em ve al cap una, la que fomenta no fer miccions al carrer. Em pregunto que haig de fer a les 2 de la matinada pel carrer si no em puc aguantar? Quants urinaris hi ha? Per què no es pot trobar un urinari a Barcelona? Per què les nostres ciutats i pobles tenen tan poca neteja o millor, tan pocs mitjans per afavorir-la? Naturalment perquè els responsables municipals o no tenen cap mena de sensibilitat o els manca la intel·ligència que per fer-ho possible. Segurament una mica de cada, no tot ho fan els diners.

El nostre país necessita millorar, l’educació dels ciutadans s’ha d’incrementar, no podem continuar donant una imatge de bruts i mal educats.

Tantes coses han de canviar en el nostre país! Per moltes no ens caldria un estat propi, per moltes altres si. Jo sóc dels que estic il·lusionat esperant que aquest nostre estat propi arribi aviat, però estic ben amoïnat. Veig manca d’intel·ligència (i potser també a mi em manca).

Aquestes dues setmanes he manifestat algunes coses de com podria anar la tan desitjada unitat. La veritat és que cada vegada la veig més difícil.

És possible que quan llegiu això hagin passat coses que jo ara ni sospito, però molt em temo que si no hi ha un miracle no tindrem la tan volguda unitat.

La pregunta és: què hem de fer els que ara per ara som fora dels dos blocs dominants i tenim vocació d’unió? He donat raó de la meva opinió sobre qui prefereixo, però això és una opció personal i no sé que decidiran els avui companys d ela Coalició SI. Tampoc sé si arribarem a una visió única.

Estem en una guerra fratricida que no m’agrada. Podria evitar-se? Ho sabrem dilluns Laporta i Carretero hauran parlat si la reunió no se suprimeix per les filtracions. Potser si, potser és la darrera esperança d’unitat.

Avui penso que les eleccions no seran convocades dimarts i que seran el 28 de novembre o el 13 de desembre. El PSC està al seu nivell més baix, no veig quin interès pot tenir Montilla per convocar ja si durant unes setmanes més poden intentar aprofitar-se d’alguns afers per fer mal a CiU. Probablement si jo estigués al seu lloc, anunciaria la setmana vinent que les convoco per al dia 13 de desembre. Unes setmanes per recuperar la intenció de vot. Pitjor expectatives no poden tenir.

En aquest context, si jo fos Laporta no tancaria llistes res i deixaria el pacte obert. Si fos Carretero intentaria convèncer al meu, avui, rival de la necessitat de deixar aquest temps per negociar un model de pacte. Com pot imaginar-se algú mínimament intel·ligent que Reagrupament entrarà en aquest sistema dissenyat per Laporta i els seus amb una quota dels sis primers per Barcelona tancada? És absurd. Només proposar-lo seriosament és tractar a Carretero d’idiota o no voler el pacte. Espero que només sigui un punt de partida per arribar a un altre lloc. O potser la proposta real és un altre i les coses podrien  anar millor. Espero que així sigui.

Quan un parla de pactes ha de partir de la idea que mai no es poden fer fent que algun dels partners aparegui com a perdedor. Tu guanyes, jo guanyo, un bon principi per a qualsevol negoci.

No m’agrada la guerra oberta i em sento mot incòmode, especialment, com us deu passar a molts de vosaltres, tinc molts amics als dos grups. Que difícil és tot quan seria tan fàcil!

A més estic atabalat perquè alguns amics em demanen que faci alguna cosa. Què hi puc fer? Si ho sabés ho faria. Paraula.

Seguim intentant la suma.

Si sumem, guanyem!

Per poder entendre una mica la manca d’unitat entre opcions que teòricament tenen els mateixos objectius, avui he escrit algunes reflexions sobre el que representa ser diputat.

Una de les coses que més em va impressionar durant la meva etapa de polític afeccionat  va ser veure com moltes persones perden l’oremus per un càrrec polític. He vist persones que eren intel·ligents, i sense dubte molt catalanistes,  perdre el cul actuant estúpidament per aconseguir ser un simple regidor del poble. Ja no parlo per ser alcalde, no. Només per ser un simple regidor he vist com era capaç de vendre’s l’anima i renunciar moltes coses de les que abans havia fet bandera.

Penso que la majoria d’ells no ho feien pels diners, ho feien per l’ego. No entraré a parlar de la teoria freudiana, però he vist un company independentista perdre la dignitat per anar a una recepció de la guarda civil perquè creia que així tindria més possibilitats de continuar de regidor. He vist altres que es vanagloriaven de la regeneració democràtica i en canvi gaudien que la gent anés a casa seva a demanar ajuda sobre problemes amb la contribució o d’algun permís amb l’Ajuntament i ell poder-los dir, que no és preocupessin que s’encarregava de tot. Parlo de fa més de 15 anys, quan els regidors del meu poble cobraven uns 350€ al mes si tenien cartera o uns 60€ si estaven a l’oposició. Pocs diners. Era més aviat per l’ego que ho feien.

Però si aquesta satisfacció de l’ego, li sumem que als darrers anys als pobles mitjans i sobretot a les ciutats, els alcaldes i regidors s’han assignat uns sous astronòmics comparats amb el que es podia guanyar fora, realment poder dir que sortir escollit a unes eleccions locals és per alguns casos com si t’hagués tocat la loteria.

A molts pobles mitjans i ciutats, la política local ha esdevingut una professió i l’Ajuntament l’empresa més important. Per posar un exemple, el darrer cop que vaig mirar el que cobrava l’alcaldessa del meu poble,  a Malgrat de Mar, per l’any 1999, aquesta ja cobrava més de 55.000€ anuals. Estic segur que ara deu rondar pels 70.000€. Abans d’arribar a ser l’alcaldessa, havia estat caixera d’un supermercat d’un càmping a la platja. Aviat farà 20 anys que va passar de cobrar el sou mínim, només a l’estiu,  a tenir un dels sous més alts del poble. Quasi com si t’hagués tocat el cupó de cap de setmana de l’Once que et garanteix per 25 anys un sou de 6.000€ al mes.

Igual que a la loteria existeix els premis normals i la “grossa” de Nadal, a la política succeeix el mateix. Poder arribar a ser diputat al Parlament, és com si et toqués la “grossa”.

Un diputat al Parlament, a part del seu sou de base que sembla poc, uns 42.000€, compta amb una excepció fiscal al IRPF d’una tercera part del seu sou. Té a més unes dietes que segons el lloc de residència van des de 21.000€ a 30.000€. És a dir el sou mínim brut d’un parlamentari català és de 63.000€ a 72.000€. Si extrapolem sense comptar que una tercera part no cotitza a la IRPF podem dir que equivaldria a un sou brut d’uns 80.000€ anuals. Però també podem sumar complements per ser representants del grup parlamentari que van des de 21.000€ a 50.000€ anuals o per ser membres de comissions siguin de llei o creades ad-hoc per seguiment, estudi o investigació (cas Millet per exemple), que poden cobrar entre 6.000€ i 11.000€ més anualment. En defenitiva un diputat català si hagués de trobar un sou similar a una empresa privada, hauria de cobrar entre 80.000 a 140.000€. ( aquí no compto amb els càrrecs de President, Vicepresident o secretaris de la Mesa del Parlament, que aquests menjant a part). Podeu llegir-ho amb detall a aquest document, que encara que és del 2007, estic segur que ara malgrat la rebaixa del sou que van anunciar que farien, deu ser més o menys el mateix.

Igual que hi ha diversos tipus de loteria, també hi ha diversos tipus de diputat. Un diputat provincial no és el mateix que ser-ho d’un Parlament autonòmic i aquest tampoc no és el mateix que ser-ho de l’Estat Espanyol, o ja no parlem de ser del Senat. Aquests darrers cobren més o menys el mateix que un diputat i ningú sap qui són i que fan. Però el que es porta el millor premi és ser Europarlamentari. Això si que és el “cuponazo”. A part que cobrés per cinc anys, tenen el bàsic sou de 7.200€ mensuals, més dietes i tots els viatges pagats amb avió en classe Business cada setmana des de casa. Però si no hi havia prou disposen d’un pressupost de 17.000€ al mes per poder contractar assistents sense que importi el parentesc (aquí inclou la parella o fills) i el millor de tot, només treballen 3 dies a la setmana. Ho sé de primera mà. Quan vam organitzar la manifestació de Brussel·les, vaig haver de demanar dos dies de vacances a la feina per poder anar el dijous al matí al Parlament Europeu perquè ens rebessin. Segons es veu, impossible trobar un eurodiputat abans del dilluns al migdia o després del dijous a la tarda, tots ja estan tornant cap a casa.

Com he dit al principi, l’ego de les persones per poder tenir un càrrec pot fer que es venguin per un plat de llenties. Però quan aquest plat de llenties resulta ser més aviat un plat d’un exquisit caviar,  encara la temptació  es dificilment insuperable. Però els diners no ho són tot,  també cal recordar que un diputat té immunitat total mentre ho és i no pot ser investigat per la polícia. Té viatges pagats per a tot el món amb hotels de luxe i recepcions a llocs que mai hauria pogut somiar entrar. Però hi ha una altre cosa, que pels més espavilats els hi és encara més important: poder accedir a un nivell social ple de contactes que li permetrà desenvolupar la seva posterior carrera. Molts diputats i membres del govern, gràcies a aquesta xarxa de contactes, es col·loquen ells o familiars seus, com a membres de consells d’administració de moltes empreses publiques o semi-publiques o de privades que depenen de contractes públics.  Un exemple ho tenim amb la dona del Montilla. Un cas tant escandalós tant pel fet de que la dona del President tingui més de 15 càrrecs gràcies a la política com pel fet que és denunci i no passi res. Increible !!

Molts quan deixen de ser diputats, consellers o ministres, acaben sent els directius d’aquestes empreses. Aquí no oblidem els bancs i caixes, cosa que explica l’opacitat del finançament dels partits i també la crisi actual degut a la política del totxo promocionada des dels governs locals, regionals i estatals.

Però  si no n’hi havia prou, gràcies aquest bloc del company Òscar Izquierdo , he llegit les avantatges fiscals i sobretot per les pensions, que tenen els diputats, senadors i membres del govern. És increïble la immoralitat de les lleis que els mateixos diputats fan que afavoreixen escandalosament als seus interessos, mentre cada vegada endureixen més les condicions dels treballadors per aconseguir una pensió digna.  Trobo escandalós que exdiputats i membres del govern pugin cobrar varies pensions a la vegada per diferents càrrecs públics mentre un treballador només pot cobrar una. Però encara trobo més escandalós que si un diputat o membre del govern, aconsegueix ser-ho al menys durant 7 anys, ja cobrarà la pensió màxima quan es jubili. És a dir, un treballador necessita haver de cotitzar al menys 35 anys per accedir a cobrar el màxim d’una sola pensió, però un diputat només amb 7 anys ja en té prou per cobrar-la a més la que tingui per la seva professió anterior o posterior.

Sense dubte arribar a ser un diputat és per a molts, un trampolí per entrar al club dels rics.  És com si et toqués la “grossa” de Nadal. Obra tot un ventall de possibilitats per fer una veritable carrera, a part de poder-se garantir la pensió d’or quan et jubilis.  Així em puc explicar la fal·lera per sortir diputat d’alguns que malgrat es diuen que són independentistes, no estan gaire per la unitat entre els independentistes. No sigui que per culpa de compartit amb altres companys li toqui anar més a baix a la llista i no surti escollit. Quan de vosaltres estaríeu disposats a renunciar que us toqui “la grossa” de Nadal perquè li toqui a un altre company? Tot per una proclamació d’independència que tothom sap que per desgràcia aquesta legislatura no serà possible?

No vull explicar el que he vist i el que crec que es veurà properament per part d’alguns per poder sortir a les llistes dels premiats de la loteria. Només pensant en termes loteristic,  un pot arribar entendre certs comportaments de companys que consideraves patriotes de pedra picada.  Arribar a ser diputat, igual com si et toca la “grossa” de Nadal, si que et pot canviar la vida.

Endavant les atxes!!

Fa un parell de dies vaig ser a Prada de Conflent per participar a la Universitat Catalana d’Estiu. Vaig ser a una taula rodona, convidat per Església Plural, parlar d’ètica i política. Per respondre com plantejaríem les coses en una Catalunya Independent i si és possible un nou ordre social.

Vaig compartir la taula amb Antoni Castella, de Sobirania i Justícia, Santiago Espot , de Força Catalunya, i Montserrat Tudela, de Reagrupament. Un plaer sempre compartir un debat amb amics. Unes presentacions ben diferents perquè tots som diferents i unes bones preguntes per part del públic assistent.

Un dels ponents, Antoni Castella, ens va dir en la seva intervenció, que Sobirania i Justícia no participaria a les eleccions i que donaria suport a la força independentista resultant de les esperades aliances. Ens la va demanar a la resta. En acabat ens vam fer unes fotos d’unitat.

Els que érem allà teníem ganes que les coses anessin endavant i hi vàrem parlar força.

Ho deia Joan Carretero aquell mateix dia en una entrevista a Els Matins de TV3. Estem parlant-ne. Jo només us hi puc dir, ho avançava en aquest bloc la setmana passada, crec que per a mi es donen totes les condicions necessàries i suficients per col·laborar amb Reagrupament.

Formo part d’un col·lectiu plural, la Coalició SI, i per tant amb actors diferents i necessitats conjuntes diferents. El conjunt hem de plantejar-nos internament alguns aspectes i avançar una mica més. Trigarem molt? Evidentment no, impossible si les eleccions es convoquen el dia 30 o 31, però en tot cas, com que hem començat tard i l’agost no és el millor moment, segur que uns dies. Espero que pocs.

Ja sabeu ara el que més crípticament deia la setmana passada.

Avui, circumstàncies estranyes, m’han fet arribar tard a aquesta cita, però he dit el que volia dir amb molt poques paraules. Són les que volia dir.

Estic segur que la suma anirà endavant. Hi serem tots? No ho sé, espero que si, per mi no quedarà perquè

Si sumem, guanyem!

Mentre segueixen les maniobres de l’Estat Escanyol contra la personalitat catalana diferenciada, personalitzada ara en la Defensora del Pueblo (Español, naturalmente) en funcions (les funcions de fotre als interessos de Catalunya sempre es compleixen escrupolosament per part dels Espanyols, malgrat estiguin només “en funcions”), María Luisa Cava de Llano , en contraposició, com sempre, de tot lo español a lo català i també, com sempre, collant el cargol de l’anomenada, per ells, “armonización de las autonomias” (recorden la LOAPA?) la qual cosa no es res mes que el fet d’anar laminant las diferències que poden haver-hi entre Castella i Catalunya, a favor sempre dels interessos de la primera, naturalment. O sia la “armonización” d’assolir la completa homogeneïtzació de lo castellà a la resta de l’estat ( ja els queda ben poc). Mentre segueixen, deia, aquestes maniobres, que des d’aquí entenem com agressions i que en un altre escrit ja vaig palesar que no ho eren ben bé, sinó el fet senzill i concret que ells defensen allò que creuen seu, front el que veuen com un perill per a tot el muntatge i entramat patriòtic cultural que poc a poc han anat confegint durant els segles: basat en mentides històriques, manipulacions de texts i mapes, persecucions de idees i persones, cremes i reimpressions falses o adulterades de llibres i escrits que no interessava perduressin en el temps tal com eren en origen (per no donar fe d’una realitat diferent), apropiacions de personalitats històriques i culturals fins el punt de canviar els noms, la procedència i tot el que calgui per tal de restar la importància de una nació que era avançada i rica (la catalana) en front de l’altre (la castellana) d’importància secundaria tan política com econòmicament. Manipulant noms i cognoms de personalitats il·lustres, l’ordinal d’alguns reis (inclús dels adquirits) i no fent esment o disfressant tot allò que pugui donar pistes del que va ser realment la història, posem per cas, fent-nos creure (o no traient-nos de l’error) que el seu Felipe II va ser també el nostre Felip II (el qual en realitat va ser Felip I de Catalunya i Aragó) doncs el seu Felip antecessor: Felipe el Hermoso, mai va regnar Catalunya i Aragó, ja que després d’un període de regència un cop morta Isabel i no podent governar Castella -aquesta passava a la seva filla Juana- Ferran (el qual era II de Catalunya i Aragò i V de Castella – com a rei consort exclusivament- doncs les corones Castellana i Catalana eren regnes diferents, va seguir regnant la corona Catalano Aragonesa, mentre Felipe el Hermoso (a la mort de la seva esposa Juana la loca) ho feia amb la de Castella i Lleó, cosa que demostra que España tal com avui s’entén no existia, i si unes nacions que s’anaven ajuntant i separant segons casaments, herències i morts. Tot aquest és l’interès que té la España castellana, el d’apoderar-se d’un territori que no li es propi pel camí d’apropiar-se també de la seva història, la d’una nació anomenada Catalunya que no és ni ha sigut mai seva, i que per aquest camí de la prèvia apropiació i manipulació ens volen presentar drets històrics que no son seus sinó nostres, reivindicant els seus, confegits artificialment, com a legals i veritables mentre atorguen als nostres, els reals i veritables, la categoria d’espuris. Aquestes manipulacions de la realitat només poden assolir-se i consolidar d’una manera: per la imposició amb la força de les armes. I així ho han fet històricament els castellano espanyols front els catalans i Catalunya, fins i tot les últimes dictadures dels generales Primo de Rivera i Franco no van ser res mes que una excusa per acabar de doblegar la resistència catalana a sotmetre’s al jou castellano español (“l’escanyolísme” en podríem dir, des de Catalunya vist).

Tot això es va succeint contínuament, ara la tàctica ha variat, ara ja no cal bombardejar Barcelona cada 50 anys, ja no podrien fer-ho sense que la opinió internacional se’ls tirés a sobre, ara funcionen a cop de Constitució Escanyola, aquesta mateixa constitució que ens van jurar que era oberta i democràtica i que era d’ampla interpretació, tan ampla que hi cabríem tots. Si..si, tan ample que ara se la fan vindre bé per on volen ells solets. Aquesta mateixa Constitució que molts Catalans van ser tan rucs (mira que ho arribem a ser!!) de votar-la afirmativament, tornant a ser rucs per doble volta creient en les promeses d’aquells que mai han acomplert amb la seva paraula: els castellano espanyols, els quals sempre fan gala d’aquella màxima castellana tant antiga: “Antes de meter…¡¡mucho prometer!!” i que ara ha derivat en una de més moderna i llarga.

Mentre tot això es va esdevenint, mentre ens les engalten una darrera de l’altre, mentre ens posen el volum sencer de la Constitución Española amb aguilucho i tot entre les natges i els juristes del Tribunal Constitucional, els diversos defensors del pueblo español, el PP, el PSOE i moltes autonomies de España empenyen fort per que ens entri una mica mes endins, alhora que ens exigeixen que acceptem aquesta cruel maniobra amb un somrís d’agraïment, doncs, segons ells, aquesta cura miraculosa ens farà oblidar les nostres arrels i viure més feliços i menjar fins i tot anissos. Mentre tot això succeeix, que fem els catalanets? Home, doncs un esport molt nacional: barallar-nos entre nosaltres, crear desunió: la biga i la busca, gran tradició catalana: jo busco la biga dins el teu ull i tu bigues la busca dins del meu!! i així anem deixant que els forans vagin fent de les seves a ca nostra, mentre no som capaços d’arribar ni tan sols a acords de mínims, ells ja no tenen tan sols acords de mínims sinó de màxims!!. Això si, dins del nostre esport nacional també fem molt bé el ploricó: queixar-nos i manifestar-nos ho fem de conya, ara quan hem d’arribar a l’acció efectiva: Això ja son figues d’altre paner!! Això fa por!! És una feinada de cal Deu i és millor i més senzill seguir donant-los la culpa als de Madrit, que no pas fer allò que cal fer aquí: Quedar-nos a casa nostra i engegar Escanya a pastar fang!!. Senyors/es polítics nacionalistes, catalanistes, independentistes i tutti quanti us dieu Catalans amb totes les lletres: Així no es guanyen les guerres, ni tan sols una partida de mus!!. Sento l’expressió però n’hi ha per engegar-vos a c**** a la via…, i tots ja m’heu entès. I ja no ens parleu de processos llargs i carregosos que ja sabem com acaben: sempre amb la victòria espanyola (doncs sempre us porten a l’hort). Primer mulleu-vos: procés polític, declaració unilateral d’independència i desprès procés informatiu i social i referèndum popular quan calgui. Fer el contrari és acceptar la submissió de Catalunya a Espanya i només aquest fet justificaria el fet de demanar primer el referendo del poble per tal de legitimar de principi un procés que es consideraria il·legítim, però que contràriament a això  és absoluta i totalment legitim per si mateix, doncs els drets històrics son nostres, i per tant democràticament només cal ratificar-ho a posteriori.

No, senyors!! Els drets històrics son nostres i així ho hem de proclamar al mon sencer, ens en sortim d’una associació amb la resta d’Espanya en la que no ens interessa continuar, per que si, executem el nostre dret a l’autodeterminació, abandonem una associació que no ha sigut mai tal i que tan sols ha significat sotmetiment per part de Catalunya a la resta i que només es va assolir per matrimonis reials i ocupacions militars de tot tipus, deroguem la Constitució Espanyola (això amb una majoria de parlamentaris suficient es pot fer perfectament), declarem un període constituent i llavors el poble que referendi el nou Estat i la nova constitució. Altra cosa es fer volar coloms o el que es pitjor: seguir-nos entretenint per no arribar mai a cap lloc, la independència del dia de la marmota.

I pels independentistes a seques: Llista única d’una vegada i desprès a comportar-se com uns homenets i a treballar seriosament i units per l’únic important ara!! Que per fer riure ja tenim als de sempre!!.

Visca la Pàtria

Us recordeu com estàvem abans de la manifestació de Brussel·les?. Jo si, perquè el que em va motivar fa dos anys trucar a l’Enric i a l’Agustí per veure si ens podíem trobar per valorar les possibilitats de fer realitat el que al Facebook demanaven un miler de catalans, no fou l’afany de complicar-me la vida a fer el ridícul més espantós amb una manifestació per la independència a 1.400 quilometres de Catalunya. Fou perquè creia que la política independentista passava els pitjors moments de la seva història dels darrers anys. Veia que Catalunya rebia per a tot arreu i els polítics catalans independentistes no hi feien cas. Mohammed Jordi, un dels personatges radiofònics de l’any (La competència, RAC1) ha posat de moda una frase que hi escau molt bé per explicar el que es respirava: „Se’ns pixen a la cara i diuen que plou”.

Brussel·les era tot un repte.  No teniem cap certesa que ho aconseguiriem. Però sabíem que era impossible que els catalans no reaccionéssim davant tot el que ens passava. Per això ens vam posar a pencar de valent, ple d’i·lusions i al final entre tots ho vam aconseguir.  Era el moment adient per aconseguir portar 10.000 catalans a Brussel·les cridant ben fort „Volem l’Estat Català – We Want a Catalan State“.

Un any i mig després de Brussel·les, ha succeït moltes coses: la ILP, el naixement de Reagrupament, el referèndum d’Arenys de Munt, els posteriors referèndums populars, la crida per la Conferència Nacional del Sobiranisme, la manifestació del 10J i ara Solidaritat Catalana per la Independència.

En aquests moments estem vivim una disputa per veure quina serà la candidatura que proclami la independència. Hom pot pensar que això és dolent per la causa comuna. No ho nego que seria ideal que a dos mesos de les eleccions, en comptes de discutir aquest tema, anéssim tots junts en una sola candidatura fent campanya per a ella. Però també es pot fer una altra lectura: Realment hi ha moltes possibilitats que aquesta candidatura obtingui bons resultats donat l’interès de tants candidats a formar-hi part. Sense dubte igual que abans de Brussel·les, per mi es respira a l’ambient que és possible aconseguir una nova fita per estar més a prop de la nostra llibertat. Igual que llavores, els independentistes hem de pencar amb il·lusió i valentia per aconseguir que entre tots al final tinguem la candidatura més unida i potent per dotar una veu realment independentista al Parlament que reculli l’anhel que es respira a la societat catalana a favor de d’un Estat propi.

Demano comprensió i paciència. No ens hem de precipitar i cremar els vaixells abans d’hora. Per això mirem positivament els moviments independentistes que han sortit darrerament. Tots tenen en comú que la independència no només és necessària sinó que és possible gràcies a la proclamació unilateral de la independència al Parlament. Està reconegut internacionalment i avalat per la sentència del Tribunal internacional de l’Haia pel cas de Kosovo. Millors condicions no ho podiem somiar fa poc temps enrere.

Fa pocs anys, hauria estat impossible pensar-hi amb aquesta via. De fet encara havia molts catalans que no veien necessària la independència per millorar el futur i el present de Catalunya.  També hi havia molts que no veien cap full de ruta factible per aconseguir la independència. Només alguns teorics de l’independentisme com Josep Pinyol havien aventurat aquesta possibilitat. De fet només fa un any i cinc mesos quan Joan Carretero ho va proposar a l’article  a l’Avui “Patriotisme i Dignitat“. Molts el van titllar de messiànic i il·lusori. Després de centenars de conferències per  molts pobles de Catalunya,  Reagrupament ha aconseguit convèncer a una part important dels catalans que és possible fer-ho.  Tant és aixì que no fa ni dos mesos, alguns dels que ara volen liderar aquesta candidatura independentista, encara desqualificàvem aquest cami i apostavem per un referèndum, encara que fos amb una pregunta indirecta o no vinculant del tot. 

Avui en dia, malgrat totes les evidències i especialment el dilubi daurat que ha significat la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol , està clar que un referèndum vinculant o no, és del tot inviable. Però els dirigents de l’únic partit parlamentari independentista segueixen defensant aquesta via. Aquests dirigents segueixen negant-se a acceptar la via de la proclamació unilateral d’independència com el camí únic i viable per la independència, mentre defensen l’impossible: convocar un referèndum vinculant des del Parlament autonòmic. És comprensible que ho facin, atès van convidar a marxar del partit a la persona que va ho proposar.  Potser haurien d’escoltar més les bases del seu partit i empassar-se l’orgull. No poden deixar passar aquesta oportunitat de ser protagonistes de la història del naixement de la nació catalana.

La pluja daurada que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol esta fent despertar cada dia a més catalans. N’hi ha molts que es resisteixen a acceptar que no està plovent. Potser són una majoria encara. Però la ferum de pixats és massa insuportable quan passa el temps. Per això cada dia més catalans estan convençuts que necessitem una dutxa desinfectant i  que  canviem el més rapidament possible la roba pixada per una de nova.

Catalunya necessita la regeneració democràtica per desinfectar-nos d’un Estat espanyol hipotecat i  ple de corrupció. El poble català necessita vestir-se de nou amb un Estat català per poder anar pel món, ben net i sobretot amb dignitat.

Endavant les atxes!!

Bon dia a tothom, avanç de res, dir-vos que fa uns quants dies que soc a muntanya, desconnectat gairebé del tot, la “tele” en les actuals circumstàncies de ben poc em serveix, els telenotícies son gairebé un “pamflet” d’esquerres amb el justet contrapunt “de l’oposició” de rigor, només toquen el “tema” molt tangencialment, i si es fa alguna taula “rodona” ni que sigui quadrada, tracten el tema des de una perspectiva conservadora i desfasada en el temps, que si l’estatut val o no val, si és viu o és mort, encara.

 Amb tot, vull dir que podria ser que en penjar aquest post s’haguessin produït esdeveniments substantius que en escriure aquest post, un servidor, encara desconegués, si aquests esdeveniments signifiquessin una passa endavant en la articulació d’una Candidatura única, excel·lent, encara que ara per ara soc reticent a creure-ho possible en tant curt termini.

En les darreres setmanes, d’ençà de l’aparició de Solidaritat Catalana, el galliner independentista s’ha esvalotat molt, adhesions incondicionals, rebutjos viscerals, etc, tanmateix gairebé tots estem al cas de que sinó anem plegats en una sola candidatura poca cosa farem, a banda de fracassar i fer el ridícul.

Sembla, que el problema que tenim per tal d’assolir anar aplegats, és sobre tot de procediments, tot i que no deu mancar, també, qui no en tingui la voluntat, encara que tot i així la fermesa en els posicionaments dels diferents actors (Solidaritat Catalana, Rcat, Conferència Nacional del Sobiranisme) i el clam de les bases per a la Unitat forcin a un pacte sí o sí.

Quan el doctor Carretero va fer una passa endavant, els independentistes ho varem celebrar d’allò més, això seria un factor important, que procuraria atraure el vot independentista tant del abstencionisme com dels desencantats que votaven, encara, a partits “catalanistes” amb representació al si del Parlament.

El doctor Carretero, malgrat declaracions retòriques com ara “tan debò  hi hagués altres eines com ara Reagrupament”, el que predicava era  “la llei natural de la evolució de les espècies”, el que s’esperava, per part de Rcat, era que tots els grups i grupuscles independentistes extraparlamentaris renunciessin a ésser, que es diluïssin, que s’immolessin  en l’altar del sacrifici patri en honor al Gran Khan. Grandíssim error de càlcul, només justificable per una ignorància proverbial, o el càlcul referit a les poltrones.

Sigui d’una o d’altre manera, el fet que els nous rics del independentisme, ara també  Solidaritat Catalana, hagin aparegut en l’escena política irrompent com un elefant en una botiga de terrisses, llançant una OPA hostil a tot allò que es mou en el camp independentista, tot i no ser altre cosa que “més del mateix”, ha provocat  respostes de tota mena, entre les quals no falta la que apel·la a la famosa “llei de selecció natural”, però a mi, si voleu que us ho digui, no m’acaba gens de fer el pes aquesta “teoria”, en primera instància perquè no hi ha res de “natural” en les respostes “humanes”, aquestes son sempre intencionals, i amb un component “d’artifici” especulatiu a futur importantíssim, tant és així que fins hi tot pots intencionar ingerir una o altre menja condicionant una resposta tan vegetativa com el anar de ventre.

Més enllà d’això, però,els que plantegen la llei de la selecció natural com al procediment que finalment farà emergir aquesta Candidatura Única, ho fan considerant que els diferents grups organitzats estan de fet, i sense remei, en una cursa competitiva. Mal plantejament aquest.

Considerar els grups i grupuscles independentistes merament com a botigues que depenen exclusivament de les vendes temporals, dels vots, sense cap altre interès que fer calaix, és un error, els interessos que uneixen als éssers humans poden ser a llarg termini, com bé ens recordava el professor Canela, i complexos, sobradament complexos com per a no renunciar-hi, màxim quan la “fita” assenyalada es pot assolir molt més avantatjosament per procediments “cooperatius”, molt més “intencionals” i intel·ligents, deixar de banda bona part de grups i grupuscles, no és pas el més intel·ligent, perquè aquests no s’extingiran, senzillament en quedaran al marge, sense Sumar, perquè si se’ls força a competir, potser el més intel·ligent per part del “xicarrons”, sigui esperar veure passar el cadàver de l’enemic, asseguts tranquil·lament al portal de ca seva, per emergir en un moment més propici. Si la “fita” s’aconsegueix sense el seu concurs, perfecte, si no, hauran de comptar amb ells tal com ells ja demanaven. Després d’haver-los negligit i menystingut, ningú hauria de gosar de judicar-los de traïdors i coses semblants, màxim quan els Grans Khans de les organitzacions que pretesament marquen el pas, han estat reiteradament advertits, la setmana passada deia: “Si algú vol aplegar aquesta sinèrgia(Nacional), ha d’entendre que no pot tractar LA NACIÓ, com a al seu Ramat, aplegar la sinèrgia NACIONAL vol dir que s’ha de procurar un espai, on els actors que, durant anys de resistir,  han anat configurant els seus nòduls de resposta hi càpiguen, perquè ells son indubtablement Nació”.

Tornant a la “selecció natural”, les especies pitjors adaptades s’extingeixen, simplement, sense que hagin de ser necessariament assimilades per a les emergents més ben adaptades.

  El primer que cal entendre, es que lo que governa aquests processos, son les intencions, i les diferents intencions sovint entren en conflicte i col·lisionen.

Parlava aquí dels processos Històrics, Humans.

    Això no ens hauria d’estranyar a la llum dels antecedents. En el procés de la evolució de les espècies, els individus moguts per la intenció de perpetuar-se, han lluitat a trot i a dret per tal de prevaler per damunt dels opositors. I encara que per assolir l’èxit en aquesta lluita s’hagin hagut de implementar estratègies associatives, això no s’ha fet per raons altruistes, sinó atenent a les demandes egoistes dels individus que les han implementat.(Urak-Vallfosca).

Deia l’altre dia, i ara vull recordar, que considerar al Poble Català com si fos un conjunt de tribus de les planures de Mongòlia exterior, mostra un gran desconeixement del que hem estat i del que encara som, no me’n puc avenir de tanta ignorància, si voleu esdevenir un poble tribal com el que eren i son encara els conqueridors de la península dels ibers, ja s’ho fareu, si per contra, voleu la Llibertat del noble Poble Català, heu d’abandonar la idea “tribal” de Ramat, perquè senzillament una i altre realitat son antitètiques, i si fem allò que no som, fracassarem, si per contra fem allò que som, que és desplegar estratègies cooperatives amb sentiment Nacional de Poble, si Sumem, GUANYEM.

Agosaradament Vallfosca.

Visca La Pàtria.!!!!

PD. Avui divendres a dos quarts de nou del matí, mentre baixo a Pobla, sento per la radio a les “notícies”, que Laporta ha convocat a en Carretero al seu despatx la setmana que ve, tot oferint-li una Coalició.

Òbviament no conec el “tracte”, però si menystenen i passen de CNS, i finalment “triomfen”, el mèrit serà tot seu, felicitats, però si fracassen, m’hauran de presentar el cap d’en Carretero i Laporta en safata de plata.

Jo segueixo convençut de la possibilitat de la independència a curt termini. També que si no l’aconseguim serà culpa nostra. Per explicar la majoria de les coses mal fetes no cal pensar en la malícia, l’estupidesa les justifica.

Mentre reflexionava sobre la situació de l’independentisme i la possibilitat d’una coalició em venien al cap les raons individuals que ens fan actuar d’una o altra manera. Els éssers humans som molt complexos, és cert, però el resum de per què actuem d’una o altra manera és molt fàcil de fer. Nosaltres, com qualsevol animal, només podem percebre a través dels nostres sentits i és el nostre cervell el que ho integra tot. La nostra motivació és sempre la recompensa química que es produirà al cervell. Cadascuna de les eleccions que fem depèn del què esperem. Actuem igual que fan els gossos quan recullen un objecte que els has llençat per tal que, en donar-te’l, els donis el premi. L’ensinistrament ha creat unes connexions cerebrals que condicionen la seva acció a la nostra resposta. Premi o supressió del càstig, així funcionem. La diferència entre nosaltres i el gos és que som capaços d’esperar recompenses a més llarg termini. Així, si una persona fa un règim estricte per aprimar-se sap que la recompensa, aprimar-se, trigarà temps. Un gos no és capaç d’una previsió d’aquesta mena.

La nostra ètica també està subjecta als mateixos principis. Una persona és bona perquè li produeix més plaer que ser dolenta. El dolent no obté cap plaer en ser bo, mentre que li recompensa ser dolent. Naixem bons o dolents. En part si i en part no. La genètica determina una gran part del nostre comportament, però una altra part depèn de molts altres factors, nosaltres som capaços de crear els nostres circuïts de recompensa. Per exemple, una alimentació adequada de la mare gestant i del nen en els primers dies, mesos, anys de vida, determinarà fins i tot la seva capacitat d’adaptació a l’escola. M’allargaria molt, però resumint, cadascú de nosaltres té uns sistemes de recompensa propis i pretendre que els altres actuïn de forma que no obtinguin recompensa és un error. Màxim que el risc de càstig superi l’esperança de benefici.

El fracàs dels sistema educatiu és que no es basa en aquests principis. Fa anys que és així i això fa que els pares i mestres d’avui hagin estat educats sota conceptes equivocats. Això portà al fracàs. Costarà anys canviar-ho. Primer cal ser conscients, però, del problema. Em sembla que poca gent s’adona d’on rau el problema.

Per què dic això? Perquè en cadascú de nosaltres existeixen una sèrie de motivacions que impulsen la nostra acció política. Tots ho fem perquè esperem una recompensa. Segurament una anàlisi aprofundida i sincera de nosaltres mateixos ens diria quina. A vegades fins a mi mateix em resulta difícil determinar per què faig les coses.

Les motivacions, simplificant molt, tenen a veure amb l’obtenció de béns materials, el sentir-se poderós i la vanitat. Segurament, vosaltres mateixos, si ho rumieu, podreu treure alguna conclusió de per què actuen d’una forma determinada els diferents actors polítics.

Jo, per exemple, em sentiria tan afalagat i feliç si em reconeguessin com un dels que ha contribuït a la independència de Catalunya… No em cal res més. I això no és més que vanitat. Per a mi seria una recompensa tan gran com per un altres seure al Parlament i liderar un grup. O per un altre enriquir-se gràcies a la política. Cadascú de nosaltres obtindria la recompensa de forma diferent. A l’hora de triar només cal que siguem capaços de determinar si les motivacions dels actors polítics, les recompenses, cauen dins del que considerem ètic. A mi m’encanta que algú vulgui el poder. Us imagineu un país on ningú volgués ser dirigent polític? Jo admiro a aquells que ho volen ser i actuen amb ètica. Així quan a vegades dieu: aquest vol un seient! Jo penso, molt bé! Sempre, però, que m’inspiri confiança. Igual que està molt bé que algú posi per davant el guany de béns materials, serà un creador de riquesa, convenen molts. Ara normalment no el voldré de polític perquè a la política no t’enriqueixes honradament. I un vanitós? Si, també! Voldrà fer coses bé per tal d’aconseguir un copet a l’esquen a, un reconeixement.

Només cal que siguem capaços d’acceptar les motivacions dels altres sempre que veiem que el seu comportament és ètic. Les motivacions dels altres no tenen perquè ser les mateixes que les meves.

De totes formes, quan veig alguns moviments, m’adono que manca ètica. I és aquí on les coses trontollen. Quan allò que recompensa a la persona en qüestió és el seu benefici (poder, diners o vanitat) i no allò que considero el bé comú (en el nostre cas l’alliberament nacional) malament.

Tant és que el partit perdi alguns escon si jo em mantinc de líder. Si passa això, malament. Ho considerarem poc ètic.

I això em porta a pensar també en com es fan les llistes de les candidatures. Algú creu que a les llistes es posen les persones més capacitades? Les que faran millor la seva feina? Les que aportaran més vots? Doncs no. És tracta d’un joc d’equilibris entre el que es troba la capacitat de l’individu seleccionat per acostar-se al líder, trobar suports, etc. Una persona intel·ligent? Bé, depèn com és miri. Howard Gardner parla de les intel·ligències múltiples i ens descriu unes quantes. Segurament es tractarà d’una persona hàbil, amb una certa intel·ligència emocional, però sobretot interpersonal. Podria resultar, però, que fos un perfecte estúpid en la gestió.

Algú creu que el president del govern espanyol no és intel·ligent? Si em dieu que si, us diré que no. Si em dieu que no, us diré que si. Té, probablement, no sóc psicòleg, una bona intel·ligència interpersonal que li va permetre ser líder del partit. Després les coses li van venir bé. Té la intel·ligència necessària per crear un bon equip de col·laboradors? No, en absolut. Ha demostrat intel·ligència dirigint l’Estat? No, en absolut. Més encara, ha demostrat ser una persona ètica? Tampoc. Les seves decisions en moltes matèries han demostrat una total manca d’escrúpols. Recordeu quan , en contra de tota lògica, va repartir 4.000 milions d’euros. No sabia que venia una crisi econòmica mundial? Si ho sabia i va mentir, va tenir un comportament que hauria de ser mereixedor d’un càstig exemplar. Si pensava que la crisi no afectaria a l’Estat espanyol perquè era l’economia més sòlida del món: un ignorant indigne de dirigir res.

Igualment he vist manca d’ètica en el Sr. Rajoy. És ètic impugnar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? No ho sé, depèn, si ell creu que som espanyols i tots hem de tenir exactament les mateixes normes, si, altrament no. On la manca de decència es demostra és quan impugna uns articles de l’Estatut català i no ho fa amb l’andalús. Un individu així està qualificat per dirigir un Estat? Evidentment no. Li manca la més mínima ètica.

El problema és, quan per un fenomen psicològic complex, tots els membres del partit defensen l’acció no ètica. La cosa es complica. Tot un col·lectiu posa per davant la consecució del poder per davant de la justícia.

He posat aquests exemples, ben coneguts, però a Catalunya passa igual. Amb els que estan al Parlament, però tampoc se m’escapen alguns tics dels que no ho estan. Quina explicació lògica té la manca d’unitat?

Començo per dir que jo crec que sense pluralitat i unitat ningú entrarà al Parlament. Per tant només vull la unitat plural. Absoluta? Impossible, però sobretot pluralitat. Algú creu que si el meu objectiu hagués estar ser en una llista no hi seria? El meu objectiu és la pluralitat.

Quin és l’objectiu de la candidatura? En aquest cas no és la de governar el país, és la de declarar la independència, per tant el valor suprem, el que han d’aportar els candidats són vots. Vots de tots els sectors.

I a mi que ningú em vingui amb històries ni legitimitats. La llista es fa pensant en això i posant els millors en els llocs amb possibilitats de sortir. I això és el que han fet ho faran uns i altres (bé potser tots no seran els millors).

I no ho critico. Reagrupament va fer la seva llista en un despatx (la va ratificar l’assemblea). Solidaritat Catalana per la Independència farà el mateix. Va corregint el discurs inicial, per als primers llocs, els que compten: decidirà “la cúpula” i l’assemblea ratificarà.

Al meu entendre, la forma més senzilla seria aquesta. Algú amb seny pensa que la majoria dels primers que ha posat Carretero no haurien de ser? I els que tenen al cap Laporta i cia.? I alguns de la coalició SI? Són massa gent? Cap problema, segur que, si cal, alguns s’autodescartarien. No seria bo provar-ho?

Deixem-nos de fanatismes, ara tots som de Reagrupament, ara reneguem de Reagrupament i marxem amb el grup de Laporta. I perquè no hi ha més temps… La convocatòria d’eleccions serà probablement el dia 31 d’agost. Això cal tancar-ho ja. Si ho fem, la campanya estarà feta, serà un esclat. Sumem d’una vegada.

Si sumem, guanyem!

Veient el que veiem els del CCN ha fet una jugada prou intel·ligent, han dit que només donaran suport econòmic a la candidatura independentista “millor posicionada per assolir la màxima representació parlamentària”. Aquesta és una manera de pressionar i és la única opció que a hores d’ara es pot prendre, veient com dues de les candidatures s’esbatussen i es roben la cartera. Un servidor de vostès modestament pensa el mateix: Fins que no hi hagi una sola candidatura (a hores d’ara ja no penso ni tan sols en que sigui unitària) res de res. Si finalment anem tots separats a eleccions doncs molts serem uns votants més i votarem allò que ens sembli, millor. Crec que és la única opció que ens deixen els que no podem decidir res, doncs per molt que ens impliquem i ja els hi hem dit per activa i per passiva, no hi ha res a fer. Altra cosa serà seguir col·laborant i creant noves iniciatives que treballin per assolir el que els de dalt es neguen a fer. Ara com ara penso que el més intel·ligent es esmerçar els esforços en recolzar iniciatives com el CCN, gent intel·ligent, que no s’està d’orgues i que va per feina. Està molt be intentar una candidatura unitària i jo fins ara he estat per la feina, però a partir d’ara queden poques possibilitats d’assolir-la doncs el temps se’ns tira a sobre, per tant el que queda es que si no s’aclareixen campi qui pugui i a esperar a unes altres eleccions a veure si se’ls ha passat la càrrega hormonal de mascles alfa, acostuma a passar que una bona rebolcada electoral baixa els andrògens fins a límits insospitats. Potser serà millor així, ja es diu que massa galls dins un galliner… tant de mascle alfa en els nostres partits independentistes no pot ser bo.

Com que jo no participo en les converses de mediació per assolir una candidatura unitària puc parlar tranquil·lament i els puc dir als senyors Carretero, Laporta, López Tena, Uriel Bertràn, etcètera que estan donant un espectacle lamentable, els del SCI per intentar robar-li la cartera a Reagrupament i apoderar-se descaradament de l’acrònim “SI” quan ells son “SC” o si vols “SCI”, de SI ja n’hi ha un d’anterior a ells, també fent crítiques velades a Reagrupament en tots els seus actes i intentant reforçar-se en el debilitament d’aquests en comptes de dirigir les seves forces cap els veritables enemics i contrincants. Senyors de SCI s’han equivocat d’enemic o nosaltres ens equivoquem catalogant-los d’independentistes, ara encara no es hora de veure qui la te mes grossa, es hora de debilitar l’espanyolisme i el regionalisme col·laboracionista, cosa que vostès diuen que tenen tan clar. Que fan doncs disputant-li la parròquia a Reagrupament? per comptes de dirigir-se a CiU o ERC que malgrat i dir-se independentista ja veiem com ha actuat fins avui. Si CiU i/o ERC abracen la declaració unilateral d’independència per la propera legislatura benvinguts siguin, sinó disputar-li’s el vot perquè els seus impediran la independència i CiU ja ho ha deixat ben clar que de moment res de res, de moment el concert econòmic, si un concert de trombó i flauta que ens donaran a Madrit, aquests son babaus o ens en prenen a nosaltres, mes aviat crec que el segon. Doncs fort cap a CiU que ells tenen molts vots nostres, eh Senyor López Tena? O es que li fa mal atacar als seus? I deixeu de fer de rabosa en galliner propi, i mentre li robeu les gallines li aneu tirant floretes a l’amo.

Al senyor Carretero perquè ja fa mesos que parla d’unitat però només pensant amb en Laporta i bloquejant qualsevol altra intent d’acostament que se li ha fet des d’altres bandes i si el qui ha bloquejat aquestes possibilitats no ha sigut ell directament, cosa que desconec, si que ho han fet persones molt properes, per tant si més no, pecat d’omissió. I en el pecat li ha anat la penitència, el seu únic referent d’unitat, el Godot que tant esperava li ha posat les banyes amb una altra parella, acostuma a passar quan deprecies tants cops la no tan maca (aparentment) per quedar-te amb el bombó i finalment aquest de tan sol·licitat com està acaba inclinant-se per un altre pretendent. A veure si n’apreneu tots plegats!!, uns perquè només volen ballar amb la més bonica i els altres perquè estan tan pujats en el seu ego que no s’adonen que el bombó s’està fent tan insuportable en la seva egolatria que no s’adona que del ball li marxaran no tan sols els pretendents sinó fins i tot els músics, i haurà de ballar sola (que ja és el que desitja) però sense música, i veurem llavors si es capaç de trobar el pas de la contradansa sense entrebancar-se.

Quina pena!! Pobre Catalunya!! amb tants enemics dins i fora i els que diuen defensar-la només fan que atacar-se i barallar-se entre ells, per petites misèries, deixant en pau als nostres enemics o als que sense ser enemics tampoc fan res per alliberar-la. Tot queda en mans d’iniciatives de la societat civil que després intenten capitalitzar els partits. Apa aneu-se robant la cartera els uns als altres en comptes de fer pactes de no agressió i caminar de veritat cap a l’alliberament nacional.

De tota manera veient com van les coses potser si que al final quedarà una sola candidatura, no serà unitària, però si serà única. De totes maneres penso que entre germans les coses mai haurien d’anar així, per a mi tots son iguals, no per que un sigui més alt, mes ric, més llest o mes guapo és més germà que els altres, a tots els hem d’estimar per un igual, potser ho fa que no tinc germans.

Visca la Pàtria

Amics lectors com vaig anunciar al meu bloc personal fa uns mesos, he decidit no continuar escrivint sobre la política catalana i els seus autors. Ho vaig fer per no provocar amb les meves paraules discussions entre els independentistes. Però he fet algunes excepcions  i ara avui en faré una altra. Estic segur que provocaré alguna discussió, però que quedi clar, que la meva intenció és justament reflexionar sobre els impediments que poden impedir la creació d’una candidatura al Parlament la màxima unitària que proclami unilateralment la independència. D’entrada demano perdó per la meva manera d’expresar-me, sóc conscient que utilitzó paraules fortes i molts cops, sense que realment sigui la meva intenció, fereixen.

Fa un any i escaig en mires de crear justament aquesta candidatura va néixer l’associació Reagrupament Independentista. Amb molta il·lusió, treball i també amb desenganys, milers de catalans hem mirat de bastir aquesta associació per poder fer la candidatura. És va cometre alguns errors d’innocència política, que jo mateix alguns cops hi vaig caure de quatre potes, quan es va semblar que es volia equiparar certs aspectes de la regeneració democràtica a la consecució de la candidatura. Es va barrejar aspectes com les llistes obertes amb l’organització de la candidatura, quan no s’hauria hagut de fer, primer perquè  és una variant del sistema electoral de representació proporciona i no pas per triar una candidatura dins d’una organització, però també perquè com miraré d’explicar, poden arribar a ser un handicap per aconseguir els objectius de la candidatura.

A finals del setembre de l’any passat, vaig tenir una discussió amb l’Enric Canela quan vaig explicar-li com havia quedat la ponència política de Reagrupament Independentista respecte a la candidatura. L’Enric que al principi de Juny semblava que es reagruparia, va decidir no fer-ho finalment, perquè malgrat compartia plenament l’estratègia del Joan Carretero, creia que ell podria externament aconseguir més facilment que altres grups polítics acabessin apuntant-se a la candidatura que volia fer Reagrupament.  Per això em va dir que havia un problema per aconseguir-ho quan es deia a la ponència política de Reagrupament que la candidatura podria ser una llista o una coalició, però que havia de ser triada per una votació en llistes obertes. Em va posar l’exemple que si Laporta fes un partit propi o fins i tot ERC, i volguessin fer una coalició amb Reagrupament, no era lògic que és sotmetessin a una votació només pels militants o associats de Reagrupamenta on es triaria l’ordre a la candidatura ?  Qui érem els reagrupats per decidir l’ordre de la candidatura en nom dels altres militants o associats de les altres formacions polítiques que volen fer una coalició amb nosaltres? Realment això era un impediment per fer coalicions.

En aquell moment, jo encara pensava que la crida de Reagrupament  seria escoltada per tots els independentistes siguin del partit que sigui i entrarien en massa a Reagrupament. Al final pensava que podriem arribar a tenir prou representativitat dins del moviment independentista per poder votar en llistes obertes la candidatura final. També pensava que dins de Reagrupament no es farien capelletes entre col·legues que mirarien que els primers de la llista fossin dels seus. Pensava que tothom premiaria l’objectiu d’independència per sobre les ambicions personals. Santa innocència!!.

Però per desgràcia havia vist ja abans de l’assemblea del 3 d’octubre que per part dels que s’encarregaven provisionalment de la comunicació i del desplegament territorial de Reagrupament, certes actituds que em recordaven al pitjor que havia vist a ERC. He estat militant d’aquest partit durant 18 anys, un partit que té els Estatuts més democràtics i republicans que un es pot trobar a Europa dins dels partits parlamentaris. Hi ha llistes obertes amb assemblees comarcals per escollir qui anirà a la candidatura al Parlament, encara que l’ordre ho tria l’executiva. Hi ha un Consell Nacional a on estan representats proporcionalment el territori, els càrrecs polítics i  la militància. El Consell Nacional que cada tres mesos supervisa i ratifica les decisions d’una Executiva que també ha estat votada per la militància a una assemblea general cada 4 anys. Malgrat tots aquests aspectes tant democràtics, he vist com a assemblees comarcals, sortia més d’un cop escollit primer un candidat mediocre abans que d’altres més ben preparats, només perquè estava avalat per la direcció nacional o comarcal. Jo mateix he rebut més d’un cop el suggeriment del responsable comarcal sobre qui havia de votar i qui no. He vist com companys que es volien presentat al Consell Nacional o a la candidatura, eren sotmesos una campanya de desgast fins fer-lo plegar només perquè no era de la colla que manava a la direcció comarcal o local. Tothom sap que l’executiva del Puigcercós fa el que li dóna la gana, perquè té col·locats en els llocs estratègics la seva gent. Gent que hi és perquè espera rebre els favors promesos per part de la direcció. Un dels favors més apreciats és estar ben a dalt en la candidatura per poder ser diputat al Parlament de Catalunya.

Per això vaig trucar a la Rut Carandell i li vaig explicar que l’Enric tenia raó amb el tema de les llistes obertes era un problema per fer coalicions i també la meva preocupació del que havia començat a veure dins de Reagrupament. La Rut em va contestar que era cert que el punt de la ponència respecte a la candidatura no era del tot clar i podia donar diferents interpretacions. Em va dir que no necessariàment era dolent perquè això donava joc a poder fer pactes si calia. Em va remarcar que l’urgent ara era fer l’assemblea per poder-nos constituir com a associació i creixer en associats. Més endavant ja canviarien si fos necessari aquest punt de la ponència per aconseguir per exemple que Laporta o un altre prou potent,  entrés per ajudar a aconseguir millorar la possibilitat de la candidatura. Era el nostre objectiu aconseguir fer-la i que a més fos la més potent per poder entrar al Parlament i dinamitar la situació actual per fer possible un canvi que ens portés cap a la independència.  Pel que fa a les meves males sensacions respecte com actuaven algunes persones internament a Reagrupament, em va dir que també li havia arribat per altres costats la mateixa informació. Em va dir que quan la Junta Nacional de Reagrupament fos constituïda, ho posaria sobre la taula per mirar de tallar d’arrel aquestes actituds, abans que es podrís tot. Però ara la prioritat era fer l’assemblea i créixer amb associats.

No cal que continuí amb la història, tots sabem que la crisi del gener a Reagrupament fou justament perquè alguns ja havien fet les seves capelletes posant la seva gent en els llocs claus. Aquesta gent, ja tenia amanyades certes assemblees de districte i comarcals. La votació des llistes obertes era l’excusa perfecte per aquestes persones per frenar l’entrada d’altres candidats de fora.  No cal ser gaire intel·ligent entendre com s’ho fan, si ho has vist ja a ERC.  Les llistes obertes per triar l’ordre no garanteix una llista competent i potent. Més aviat una llista endogàmica.

Però també l’excusa de la llistes obertes, provoca una barrera difícilment franquejable per fer coalicions com deia l’Enric. Tota organització té dret a escollir la seva llista com vol i si vol fer coalició amb una altra, són els  dirigents de cadascuna qui han de negociar els termes de la coalició i l’ordre en la llista és el principal objectiu d’aquesta negociació. Aquests dirigents han estat escollits pels militants o associats democràticament i tenen tota la legitimitat per negociar l’ordre a coalició. Si en canvi una llista d’un grup o partit ha estat triada l’ordre per votació dels seus associats o militants, difícilment es pot canviar aquest ordre incorporant altres noms d’altres grups o partits, ja que aquests no hauran estat votats pels mateixos associats o militants. Sempre qualsevol dels escollits pot protestar i negar-se a sortir de la llista perquè té l’aval de l’assemblea que la votat a ell personalment i no pas la Junta o direcció.

Les llistes obertes és per mi, un handicap per fer una candidatura, sigui coalició o no. Les llistes obertes són útils per les eleccions i no pas per escollir l’ordre de la llista d’una candidatura. En alguns països europeus, les llistes obertes són per escollir el diputat que representa un territori electoral, normalment petit i que ha de treballar per defensar els interessos dels electors d’aquella petita circumscripció electoral. Però jo em pregunto, la candidatura que volen triar tots els independentistes és per anar al Parlament a fer política autonomista defensant les polítiques regionalistes que ens deixa fer l’Estatut, als electors de les províncies de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida?

Tant costa creure que el que importa és proclamar la independència i una vegada s’ha aconseguit, es fa unes noves eleccions amb noves circumscripcions i aquí si que hi estic totalment d’acord s’han de fer amb llistes obertes. Però per la candidatura unitària per proclamar la independència no és necessari i encara menys  ha de ser un impediment per fer una gran coalició o una candidatura més forta i potent.

Ja estic cansat d’excuses per no anar junts per proclamar la independència. Primer uns em diuen que no volen fer coalició amb Reagrupament perquè no som prou d’esquerres, altres perquè no som prou ecologistes i ara surten uns que diuen que no ho volen perquè no pensen negociar amb ningú que no sigui sotmès a una votació per llistes obertes a la seva assemblea.

Qualsevol excusa per impedir que hi hagi una sola candidatura i a sobre tots ho fan demanant la unitat. Té collons la cosa.

Al loro!, que no ens embauquen !!.

Endavant les Atxes!!

Em serà difícil fer un resum de tot el que ha passat aquests dies i explicar on som i les diferents posicions, però ho intentaré. Diré el que sé i puc dir. Lògicament hi ha aspectes que crec haig de mantenir reservats. Amb tot, no crec que afectin al resultat de la meva explicació.

Com tot recordareu, el dia 12 d’abril es va presentar a Òmnium Cultural un manifest impulsat pel Dr. Moisès Broggi, el Molt Hble. Heribert Barrera, el Dr. Oriol Domènech, l’Hble. Agustí Bassols i el Sr. Joan Blanch. Ara el coneixem com a Manifest 12 d’abril. Recordo l’esperit i l’ambient. Allà era gairebé tothom i la gent estava molt animada.

Recullo un dels paràgrafs del Manifest:

No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap a aquest objectiu. Per això, els sotasignats, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.

Durant les setmanes posteriors, Josep Maria Minguell, actuant de coordinador i perquè no dir-ho ànima del projecte, va establir múltiples contactes per posar en funcionament la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fruit d’aquesta tasca, el 14 de juliol de 2010 va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès la reunió de tots els partits i entitats que hi donaven o podien donar-hi suport. Va ser una reunió amb molta gent i que, com era lògic, no va permetre treure conclusions operatives.

Posteriorment, els dies 19, 22 i 27 de juliol van haver les reunions de treball, llargues, totes elles de quatre o cinc hores. El darrer dia es va arribar a l’acord de fer la declaració que es va presentar al Col·legi de Periodistes el vespre del dia 28. En destaco:

… els partits i organitzacions constituents de la Conferència Nacional del Sobiranisme, mobilitzats pel manifest del 12 d’abril, hem acordat constituir aquesta coalició independentista i hem decidit presentar-nos a les properes eleccions al Parlament català.

Lògicament el gran neguit de tothom és: no estan Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Aquí haig de fer alguns aclariments per a aquells que no recordeu les dates. Reagrupament és una associació que fa ja més d’un any que existeix i que va expressar la seva voluntat de presentar-se a les eleccions. Reagrupament el 14 de juliol ja disposava d’una llista de candidats a les properes eleccions. En la seva assemblea del 10 de juliol va acordar deixar a la direcció la potestat de modificar, si s’esqueia, alguns aspectes de la llista i incorporar fins el 20% de persones provinents d’altres grups o independents. Reagrupament, com a tal, va participar a la reunió de la Conferència Nacional del Sobiranisme del dia 14 i, sense una participació ben definida, va assistir a tres de les posteriors reunions.

Jo fins llegir el seu comunicat de dijous al vespre (Hi som, hi serem) creia que podrien incorporar-se als signants de la declaració del dia 27. No ho descarto del tot, però no serà demà. Quina és la raó que fa que no s’hagin incorporat? Evidentment donaré una resposta subjectiva, la meva opinió. Crec que és normal que una organització que considera que està més preparada i que té més associats i diners que els altres vulgui saber a priori quins seran els mecanismes pels que es faran les llistes. És normal que pretengui tenir un paper preponderant. Jo no dono res per tancat, espero que un cop s’arribi a acordar un mecanisme de distribució de proporcions i llocs a la llista, les diferències es diluiran i l’acord serà possible.

Mentre, des de Reagrupament ens han dit a tots que tenen unes propostes que es fonamenten en:

• La nació catalana ha d’esdevenir un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.
• Reagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum.
• La proposta de Constitució Catalana aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació.
• La regeneració democràtica de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents:
  • Sistema electoral basat en llistes obertes.
  • Limitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec.
  • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
  • Control, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics.
  • Llei electoral vinculada al territori.

No hi puc estar més d’acord amb aquet ideari.

El cas de Democràcia Catalana és temporalment diferent. De creació molt més recent, van assistir a la reunió del dia 14 a l’Ateneu i, posteriorment, a la del dia 19, més reduïda. Van ser-hi però no hi van participar. El dia 20 van presentar la proposta Solidaritat Catalana per la Independència. Crec que havent estat a la reunió on es plantejava la unitat ens ho havien d’haver dit. Personal ment ho vaig trobar desafortunat.

Fins fa uns dies existia el dubte de si Alfons López Tena i Uriel Bertran abandonarien els seus partits respectius. No fer-ho restava credibilitat. Per alegria de tots, ho van fer i aquest escull no existeix.

Des de Solidaritat Catalana per la Independència ens han dit que per problemes d’agenda no podien assistir a les següents reunions. Amb tot hem seguit parlant, hem tingut contactes i molt recents. La meva opinió és que parteixen del fet, real, que el seu líder és Joan Laporta. Es tracta d’una persona discutida per alguns, volguda per altres, però que ningú no li posa en dubte la popularitat i coneixement per part de l’electoral. Es tracta d’un actiu molt important, tot i que algunes persones assenyalen que corre el risc de patir atacs per la seva gestió al Barça, tenint en compte qui és el president del club. En qualsevol cas, avui és un gran actiu que la majoria vol que jugui el paper de líder.

Penso que el fet de tenir aquest actiu fa que vulguin que la candidatura unitària es produeixi a partir de l’adhesió o incorporació a la llista de signants de suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Aquesta posició em sembla difícilment acceptable per aquells grups que tenen una personalitat pròpia ben caracteritzada i que per mantenir-la volen la coalició.

Com deia les converses hi són i espero fructifiquin, s’acostin posicions i arribin a bon fi. És perfectament possible que quan llegiu això alguna cosa hagi canviat, les coses van ràpides.

I quina és la meva posició personal? Com sabeu, ens hem incorporat a la coalició “SI”. Per què? Perquè neix del Manifest 12 d’abril, està avalada pels seus impulsors i perquè la candidatura que pugui sortir serà equilibrada, plural i transversal i no obligarà a renunciar a les ideologies personals. Condicions aquestes de l’esmentat Manifest.

Personalment també m’hagués sentit còmode donant suport a qualsevol de les altres candidatures, però per això hagués calgut que haguessin acceptat una coalició amb els grups que els haurien donat pluralitat i que estan a SI. És fàcil d’entendre la meva simpatia per Reagrupament i Democràcia Catalana ja que i vaig militar 25 anys a CDC i veig grans similituds en la ideologia que destil·len els líders d’aquests grups i la de CDC. I justament és per això que em fan por perquè la independència no pot venir si no és de la mà de la dreta, el centre i l’esquerra plegats. Cal acceptar, excepcionalment, la pluralitat ideològica i la llibertat de vot.

Algú s’imagina al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans demanant el vot per Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència en la seva formulació actual? Jo no. He posat aquest exemple perquè com universitari m’és molt proper.

Caldrà seguir treballant aquests dies. No em fa por el temps, curt, perquè la millor campanya electoral seria un acord entre tots. Aportaria més que milers de cartells i falques radiofòniques. És el que tots ens demaneu i el que cal aconseguir.

Si sumem, guanyem!

Menys és renuncia.

Benvolguts amics, m’haureu de disculpar, he estat a muntanya completament desconnectat, amb tot he pogut saber que el borbó prega al “patró d’Espanya”, (apropiar-se de sant Jaume de manera tant mesquina, quina barra) que intercedeixi en favor de la unitat d’Espanya, i diu que “som una gran família”. Ves per on, aquests grans discursos de “la civilització” i “la llei” son els mateixos discursos que desplegarem els seus avantpassats ari-romans i gots fa 2.000anys erigint de manera espúria la “llei del imperi” com si fos “l’imperi de la llei”. Amb tot com bé deia l’amic Joan P. “la família que espolia unida roman unida”.

També m’he assabentat que en A. López Tena i en Uriel Bertran han deixat la militància a CDC i a ERC respectivament, això vol dir que hi van, endavant doncs.

Fa anys que parlo i postulo en favor de la UNITAT del independentisme extraparlamentari, per tal que s’articuli com a una força, un corrent que obri de bat a bat les portes del Parlament a la Independència de Catalunya, ara ha arribat l’hora, ara, la majoria d’independentistes postulen aquesta  mateixa necessitat, no perquè alguns ja haguéssim estat al cas, si no per què és la única via factible i per tan lògica.

SC+Rcat+CNS, “La Gran Coalició”, o com s’acabi dient, tant és, la qüestió és que menys és renuncia, i en les actuals circumstàncies renunciar a la millor possibilitat és renunciar al èxit, fer el ridícul, i a mi no em va gens bé, la veritat.

Per tant, i en conseqüència, els caps de colla independentistes han de respondre davant aquesta feliç conjuntura, que no fa gaire temps enrere tots haguéssim desitjat, i han d’articular aquesta Unitat de resposta Històrica, que ens ha d’alliberar de l’esclavatge secular.

No podem criticar l’establishment polític català, si nosaltres no som capaços de fer realitat aquesta Unitat de resposta Històrica.

Està tot dit, gairebé, i els caps de colla que no siguin capaços de donar la resposta que els temps exigeixen, quedaran “retratats”, sense excuses.

Confio en la bona fe de tots plegats, i confio en que al final el patriotisme que toca, farà de tots uns actors honorables.

Menys que UNITAT és renuncia.

Si sumem guanyem.

Visca La Pàtria.

Vallfosca.

Els estaments espanyols, d’Espanya, estan cagats de por, Catalunya marxa!!. El que no creien possible en la seva miopia política, el que creien resguardat per el desenvolupament de l’alt funcionariat i pels estomacs agraïts i panxes contentes dels diputats i senadors (de pantagruèliques “cenas” de tot tipus) dels partits espanyolistes (PP i Ciudadanos-Ciutadans) i regionalistes (en la seves vessants autonomistes i nacionalistes, o sia PSC-ICVEUA-UDC-CDC), veuen com gràcies a la pressió continua de la societat catalana en els últims mesos s’està anant en orris. Tot el muntatge, tot l’entramat forjat durant segles de dominació castellana i castellanista al territori català (principalment i per començar, al Principat de Catalunya), tota la bossa de la repartidora de la mamella pública per agrair els serveis prestats a la metròpoli per part dels seus “servidors” en l’àmbit polític i social. Tot el teixit de lleis “antidemocratiques” amb un vernís democràtic per impedir el trencament de l’estat està fent fallida. Tot se li ensorra per que tot aquest entramat estava dissenyat per una altra societat, una societat diferent de la que avui tenim, estava dissenyat per una societat on la informació era en mans d’uns pocs i per tant es podia controlar des del poder mitjançant subvencions, ordres directes més o menys soterrades i “partides extraordinàries” sense adscripció, encara en resten alguns residus però. Encara molta part de la informació pot ser manipulada per acció o per omissió, de tota manera això va canviant ràpidament gràcies a Internet i les televisions internacionals per satèl·lit la gent s’informa dins i fora de les fronteres de l’estat escanyol. Gràcies a això el mon s’assabenta del que està passant aquí i el dèficit democràtic d’aquest estat xaruc i caduc i estàn, per tant, sotmesos a un “marcatge” democràtic internacional que els molesta sobre manera, doncs no poden emprar els mitjans expeditius que els agradaria: “1715 – Consulta del Consejo de Castillas: “No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sinó los más robustos y seguros, borrandoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres” y “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano; que por estos y otros medios “suaves” se irá haciendo común en el Principado…”, com podem veure ja venen de lluny aquests “medios suaves” que tan els agraden. O sia, ja s’han acabat els “medios suaves” escanyols.

Una altra que segurament li haurà agradat a l’escanyolísme és la sentencia de la Cort Penal Internacional sobre Kosovo, i per tant s’emparen en les declaracions del senyor P.J.Crowley portaveu del Departament d’Estat d’USA el qual ha dit quelcom similar a: “no tingueu por home, vosaltres reconeixeu Kosovo que tot això no va amb vosaltres” ha dit: “parlant ras i curt..no!!” i jo ara pregunto: “i parlant llarg i extens?”, en política un NO es sempre un potser SI. En sentències jurídiques internacionals un No és un No i un SI és un SI, si Catalunya te el que ha de tenir per segregar-se d’Espanya no us preocupeu que la sentencia serà la mateixa que la de Kosovo. USA a hores d’ara deu tenir clar, i crec que ho te, que Catalunya pot ser un molt bon aliat i seria l’alternativa a d’altres que no proporcionen massa bona imatge com el Marroc. Ara que l’independentisme majoritari és políticament centrat, segur que tant Anglaterra com els USA s’ho miren molt diferent de quan era de caire extrema esquerra i pro soviètic.

També li deu haver fet il·lusió a Espanya comprovar com al Parlament Britànic nou diputats han presentat una moció a la cambra a favor del referèndum per a la independència de Catalunya, és evident que el conflicte s’està internacionalitzant en contra dels interessos Espanyols.

I que li reporta a Espanya el fet de perdre Catalunya? De moment 22.000.000.000 d’euros anuals (producte de l’espoli) i si a això li sumem les multinacionals que tenen el seu domicili fiscal a Madrit i per tant no cotitzen a Catalunya pels moviments comercials fets aquí, i que llavors també haurien de cotitzar a Catalunya ens n’aniríem a una xifra molt més alta, que ingressaríem cada any al Principat. Això li significaria a Espanya haver d’escanyar més encara a Valencians i Mallorquins doncs a Bascos i Navarresos ja els poden anar al darrere amb un flabiol sonant, que amb això del “concierto económico” ja ho tenen prou lligat. Llavors, al cap de poc temps i veient que el Principat s’ha convertit en la quarta potencia económica d’Europa, ja començaríem a veure esclats independentistes a la “españolísima” Comunidad Valenciana i a les Balears cansats de pagar ells solets totes les farres i veient als seus veïns (nosaltres) com els llueix el pèl. Si algú pensa que això és el conte de la lletera o fer volar coloms que vagi a les conferències del Cercle Català de Negocis o es passi per la seva plana Web que allà li explicaran ben explicadet i entendrà perquè la “gran familia unida” roman unida contra Catalunya, per que si afluixen tenen por que marxem abans d’hora amb els nostres “calers” que tan bé els van.

Per acabar, m’ha semblat una molt bona notícia el fet que tant en Alfons López Tena com en Uriel Bertran s’hagin donat de baixa dels seus respectius partits per iniciar el recorregut amb SCI. Ara cal que les tres opcions independentistes s’ho repensin i vagin unides. De tota manera, els he de dir a totes tres, a totes tres eh? Que la unitat no s’assoleix dient: Volem la unitat, que vinguin aquí que els acollirem amb els braços oberts (però amb les nostres condicions, clar), de les tres opcions dues, com a mínim hauran de donar el seu braç a tòrcer i integrar-se en una única, sinó tindrem tres unitats transversals que en comptes d’unir dividiran. No soc ningú per fer-ho, però m’atreviria a demanar-los que escoltessin cent cops els discurs que ha fet aquesta nit mateix na Patrícia Gabancho a l’acte de presentació de SCI, sinó us haurem de castigar a escriure un milió de cops: “La Pàtria abans que la meva vanitat” i això va per tots els que diuen que volen conformar la unitat a cops de desunió, potser, fins i tot alguns, amb la millor de les intencions.

Visca la Pàtria