De totes formes com si Rajoy canta el Virolai, jo, com sabeu, tinc molt clar el sentit del meu vot. He donat públicament suport a la candidatura conjunta ERC – Rcat – Catalunya Sí. Penso que, amb alguns lapsus, la coalició ha fe una molt bona campanya i Albert Bosch ha estat un gran candidat. El conjunt ERC – Rcat parteix d’una situació dolenta, mals resultats no fa gaire. Reagrupament no va arribar a reeixir i ERC arrossega una desgraciada etapa. És lògic pensar que aquestes eleccions suposin un punt de remuntada, que no d’inflexió. Cal pensar que van tocar el mínim. El canvi de direcció a ERC, amb un Oriol Junqueras “net”, amb esperit transversal i una bona feina a Brussel·les ha propiciat un canvi de percepció, però no tindrà efectes immediats, poc temps per consolidar-se. Haver sabut unir altres grups independentistes ha generat confiança en el si del col·lectiu independentista. Malauradament han quedat sectors que prefereixen no votar. Pitjor encara alguns han cridat a votar introduint elements estranys a la papereta. Malauradament hi ha patriotes que els segueixen.

El que també tinc clar i ha influït encara que no massa en la meva decisió és que espero, que no vol dir que m’agradi, la majoria absoluta del Partit Popular. Ho sabem. També que no importa que faci Catalunya, no decidirà, fem el que fem, menjarem PP.

En aquest escenari qualsevol proposta que no agradi als guanyadors no tindrà marge de negociació. El Partit Popular voldrà parlar amb tothom per donar la imatge d’unitat, de pluralitat, però només s’enganyarà qui es vulgui enganyar, res que vagi en la línia del reequilibri fiscal o dels interessos nacionals de Catalunya. Estem condemnats a la travessia pel desert i a la resistència nacional. Una cosa que haurem d’agrair, una vegada més, a l’aguda i preclara intel·ligència dels socialistes. Deu ser la intel·ligència econòmica que deu voler dir de baix preu. Una olla de cols al govern espanyol que ha conduït l’Estat a la ruïna i ens ha fet molt mal als catalans. Ens han travessat fins el moll de l’os.

La política de resistència dels catalans no pot tenir una veu a Madrid que proposi governs de concentració i encara digui que la condició per entrar al govern espanyol és el pacte fiscal. A Madrid ni aconseguirem el pacte fiscal ni la independència. Fins i tot l’expresident Jordi Pujol ha hagut de posar els punts a les is. Quina campanya tan horrible, contradictòria i poc engrescadora. Quin clímax! No ha estat anestesiant perquè sentir o llegir les opinions del candidat de CiU et feia saltar de la cadira. Crec que qualsevol independentista que mantingui fidelitat a CiU anirà a votar amb el cap cobert de cendra i tapant-se el nas. CiU ha de sortir d’una vegada del pou a la que la portat Duran i Lleida. Crec que en l’àmbit “sobiranista” CiU estava portant una trajectòria creixent, guanyant credibilitat, declaració darrere declaració, Artur Mas, Jordi Pujol, Oriol Pujol, Francesc Homs… anaven introduint un missatge nacional contundent. La cosa es va estroncar gràcies a Duran i la distància entre l’independentisme i CiU ha anat creixent exponencialment conforme avançava la campanya. No puc predir el resultat, però l’error de plantejar una campanya com si anés a ser decisiu quan fins i tot els lèmurs de la fotografia, que són a Madagascar, sabien que no ho seria és enorme. Desitjo, sincerament, i els que em coneixen ho saben, que CiU, sense Duran i Lleida, recuperi el camí que ha abandonat des que van albirar-se les eleccions. És necessari enfortir l’eix nacional, urgentment. El món de la consultoria necessita un professional com ell, que doni el pas ja.

Si cal demanar alguna cosa a Madrid aquesta és la independència. No perquè ens l’hagin de donar, que no ens la donaran sinó per fer sentir més enllà de les fronteres que la volem. Unes eleccions en la que la suma de partits catalans serà derrotada a Catalunya no poden anar seguides d’un discurs de subordinació. No ens ho podem permetre. No s’ho poden permetre els polítics nacionals si no volen passar a la història com els polítics de la renúncia.

Catalunya aquest any ha fet els deures que la superioritat, espanyola, no cal ni dir-ho, li ha manat. Ho ha fet convençuda però amb poc marge de decisió. Ha fet el que ha pogut, amb gent a favor i gent en contra, per reduir el dèficit fiscal i el Govern ha assumit un gran desgast. Mentre els nostres veïns no han fet la feina. L’ajust espanyol s’està fent amb traïdoria, escanyant a les comunitats autònomes. Al 2012 acabarem l’ajust que ens han manat, però acabarem pagant el que no han fet altres.

Quan les coses millorin a Espanya, tindrem un nou model de finançament, un nou maquillatge, un cafè per a tots que pagarem nosaltres. No parlem que coses de caire estrictament polític en el sentit de drets nacionals o símbols, parlem d’economia, de competitivitat, de mercat, d’estar del benestar, de societat del coneixement… Parlem de com fer de Catalunya un país desenvolupat en el nou concepte innovador.

Algú creu que ens podrem desenvolupar nacionalment, econòmicament, amb pactes de mínims? Algú creu que hem de continuar amb una política de pactes de submissió? Algú creu que hem de signar més pactes de vassallatge? Jo crec que no, podem perdre, però no podem renunciar més. Ens cal dignitat nacional.

El que ara toca és votar independència, enfortir la veu de la independència i crear a Catalunya un nucli nacional, dur i cohesionat, format per aquells que volem decidir, decidir de debò, decidir ser lliures i no dependre dels professionals de l’ensorrament econòmic amb els que ens obsequien contínuament els partits espanyols. Tot a la vida té una lògica, fins i tot l’economia.

Fa uns dies preguntàvem a través del Facebook: Què creus que hauríem fer els independentistes catalans el 20N? La figura és prou explícita. Potser us ajudi a prendre la definitiva decisió. No podem baixar la guàrdia, no podem fer que Catalunya sigui intranscendent. Voteu! I voteu independència.

Cap als anys setanta l’independentisme català es movia quasi bé exclusivament dins el mon de l’extrema esquerra, exceptuant Estat Català, el Front Nacional de Catalunya i ERC els dos primers malgrat i declarar-se d’esquerres no ho eren clarament doncs el seu ADN era indubtablement i quasi exclusivament independentista i a ERC podríem catalogar-lo com de centre esquerra i de tarannà, en aquell llavors, més aviat confederalista. Tota la resta de partits i partidets, escissions i re escissions, grups d’amics, companys, saludats i coneguts, des del PSAN passant pel PSAN-P, N’d'E, BEAN, PC-I etcètera, tots de l’esquerra marxista, leninista, stalinista, trotskysta i tots els “istes” que vulgueu i això si, cada un amb la seva estelada diferenciada, amb triangle, groc, vermell, blanc, negre, i amb l’estel vermell, blanc, groc; només hi faltaven el taronja i el salmó. Un gran desig de diferenciar-se, de ser més purs, nacionalment i sobretot socialment. S’ajuntaven amb la seva colla i emetien unes declaracions que els diferenciava dels demés, tant els diferenciava que llavors dins la seva mateixa colla es provocava una escissió i ja no eren vuit sinó cinc i tres, però cada cop més purs, això si!!. Aquest tarannà era el que preponderava en el mon indepe de llavors, i com voleu que això donés sensació de ser un projecte seriós? Ningú els votava i cap país mitjanament seriós i democràtic hagués recolzat un procés d’independència amb aquests vímets.

Per això mateix hem de ser conscients de la gran responsabilitat nacional que va adquirir CDC quan va decantar-se per un nacionalisme tan moderat que es podia homologar amb el regionalisme, sense voler-se adonar que aquest assaig ja s’havia fet dècades enrere amb resultats pèssims. El no donar, per part de CDC, un partit inequívocament democràtic socialment de centre, arrenglerat amb els països de l’entorn i acceptat per les democràcies occidentals, carta de naturalesa a un nacionalisme més radical que encara que no hagués arribat a l’independentisme si estigués més a prop d’aquesta solució, va fer gran mal a l’independentisme que va quedar arraconat, reduït a grups testimonials políticament parlant. Malgrat tot ja érem molts els que no creiem en Espanya ni en la seva regeneració en el sentit d’obrir-se a les diverses realitats nacionals que hi encabia i aquests no trobàvem una opció realista que ens encabís, alguns ens vam decidir per votar, opcionalment aquests partits, més com una actitud testimonial que no pas efectiva, orfes com estàvem d’opció realista.

Tot això, i coses que em salto per no allargar-me massa, ha fet que l’element nacionalista independentista actuï amb un sentit de resistència marcat dins del seu ADN, doncs encara no s’acaba de creure que ja li ha arribat l’hora i es refugia en el purisme del seu grup, ja que això fa que malgrat sap que no guanyarà, al menys es sent segur entre “els seus”. Aquesta actitud és vàlida tant pels actors polítics com per un gran nombre de militants i votants “indepes”.

Cal, per això, fer un gir en la mentalitat nostra i aquest gir ha de venir donat per gent que ens aporti aire nou, gent “no resistent”, gent pro activa que vegi més els avantatges d’unir voluntats i consensos que no pas els inconvenients, que els hi ha, es clar. Els “històrics” no serveixen per aquest pas, podran recolzar-lo, aportar valors intel·lectuals i tècnics, però si els fem servir per que aportin experiència al nou tarannà ja hem begut oli, doncs la seva experiència és negativa, mental i psicològicament negativa i per tant tan sols aportaran asintonia entre els actuants i el que necessitem avui és sintonia. Reflexió gratuïta a ERC del que pot aportar en experiència negativa en Joan Tardà revolucionari fracassat en mil batalles, que va entrar a ERC ja rebotat del PSUC (si no recordo malament era ell qui anava en les llistes d’aquest partit com a independent, que no pas independentista) . No dubto dels coneixements tècnics i fins i tot, potser ,de la seva vàlua personal, ni de la seva “experiència” durant tots aquests anys de actuació política, del que si dubto es de que aquesta “seva experiència” sigui un element positiu, absolutament en desacord en això: La experiència d’una persona que fracassa en el seu projecte personal (ell és independentista per revolucionari) és una experiència negativa, discordant i asintónica, no cal prescindir totalment d’aquesta persona, tècnicament els pot fer bon servei, però és un greu error confiar en que les “seves” experiències ens donin l’enfoc que ara necessitem. No sé si m’explico? Com podem demanar-li a un daltònic que ens descrigui i distingeixi els colors que no percep correctament?.

Hem de començar a fer música i tenim una bona partitura, uns bons instruments, fins i tot alguns bons solistes però ens fan falta molts instrumentistes que pensin el l’orquestra abans que en lluir-se ells personalment, i un bon director. Primer hem de confegir l’orquestra, el director vindrà després.

Jo hi tinc confiança en l’Oriol Junqueras, confiança en ell i prevenció en la gent que encara roman dins ERC que son proclius a l’anterior “regim” i que de ben segur estan esmolant l’eina. Caldrà veure si en Junqueras té la capacitat política i suficient mà dura per endreçar dins ca seva, per que això amb quasi bé tota seguretat comportarà algunes actuacions que poden desencadenar una crisi doncs l’anterior Secretari general i cap de llista per Madrid Joan Ridao va obtenir el 30% sobrat de vots en les últimes primàries per encapçalar la candidatura, el que li permet, si no fer oposició, si al menys la punyeta, i d’en Joan Ridao tampoc en tinc cap dubte, no tinc cap dubte que intentarà posar-li tots els pals a les rodes d’en Junqueras que pugui, doncs el seu projecte de partit i de país és absolutament contrari al d’en Junqueras i precisament aquest és el problema de l’ADN d’ERC que sempre hi han conviscut dues ànimes, la d’en Macià i la d’en Companys, per fer-ho evident.

Una ERC ben travada dins l’espectre independentista i nacional, centrada socialment (la d’en Macià) , dialogant amb els nacionalment propers i enfrontada amb els nacionalment contraris, o sia ben instaurada dins l’eix nacional, i que sigui fàcilment reconeixible per l’electorat que està al servei del país i no de partits aliens a aquest, pot fer que es torni a dipositar la confiança (de moment no en ERC sinó en un home: Oriol Junqueras) i si s’aconsegueix assolir una major massa crítica d’influència en l’entorn nacionalista/independentista aquest podria virar cap a ERC aconseguint capgirar el procés involutiu en el qual està immersa, i aquesta ERC si que seria una bona eina en el nostre procés d’alliberament nacional.

No cal llançar però les campanes al vol, ni dir blat fins que sigui al sac, ben lligat i sense cap forat, ja ens hem emportat massa desenganys amb els “nostres” partits però una cosa se del cert i és el patriotisme, integritat i bona fe d’un home: Oriol Junqueras, caldrà recolzar-lo.

Una bona actitud ha sigut la de SxI de prendre la decisió que si no es presenta en una coalició amb possibilitats a Madrid (per tant amb ERC) no es presentarà, això facilitarà que els vots no es dispersin i que les converses entre partits per construir una coalició no siguin de malfiança en principi.

Amb tot, l’estiu és època de “fer repàs”, sobre tot el curs no ha anat prou bé. Ara no faré un balanç de com estem en el procés de Independència que ens ocupa, però sí que vull dir-vos el que en penso a tall de síntesi i de resum.

L’independentisme com a força política no és solvent, la proba és que cada vegada que s’atansen unes eleccions el mar de indefinició que ens tenalla és absolut. Ara per ara les opcions polítiques a Catalunya son les regionalistes espanyolistes i les regionalistes autonomistes. Els votants de Catalunya que desitgen una o altre opció saben que votar, però els independentistes NO.

A l’hora de fer repàs veig que tot i que l’independentisme ha crescut i guanya influència en organitzacions civils no ha assolit cap representació política solvent, solvent en el doble sentit de 1-prioritzar la realització de l’Estat Català, i 2- que sigui capaç d’aglutinar, o millor si es vol, sumar a tots el grups i grupuscles.

Aquestes eleccions, no em mouen ni poc ni molt, per a mi son una possibilitat d’avançar internament en el sentit de veure si ERC, Rcat, SI i altres son capaços de posar-se d’acord encara que sigui mínimament de cara al futur que indefectiblement és a tocar.

Si no hi ha una entesa o coalició independentista per anar al Congreso votaré Bildu que sí que ha fet els deures. SI no fan els deures no hi ha vot.

Bon estiu.

Jo crec que la segona era òbvia a finals dels 90 principis dels 2000, per tant no m’explico per què es van entestar en disposar d’un nou estatut sense la seguretat de què s’arribaria a un pacte positiu per a Catalunya.

De totes formes, malgrat els problemes que ocasiona i, més que ocasionarà, la interpretació de l’Estatut feta pel Tribunal espanyol, la cosa positiva és que ja no deu quedar ningú que pensi que es podrà obtenir alguna cosa més quan a poder polític en el marc d’aquest Estatut. Tret, evidentment, d’aquelles coses que la conjuntura faci possible per propiciar o mantenir un govern a Madrid (el peix al cove) com és el cas del traspàs de les competències de trànsit, fetes per Aznar per aconseguir el poder.

La conclusió és que un partit català no té altra opció per millorar l’autonomia de Catalunya que oblidar-se del “principis” i de “l’interès general” i veure que interessa a Catalunya encara que això perjudiqui a altres. És la política que ha desenvolupat sempre el PNB i que ha permès que els bascos tinguin els diners de l’R+D i tantes altres coses.

Aquesta ha de ser la política espanyola dels partits nacionals. Aquesta i cap altra.

Ara bé, dur endavant aquesta política no vol dir renunciar a la política amb majúscules, és a dir aquella que ha de permetre l’estat català.

Ara el CEO ens vol preguntar si preferim un pacte fiscal similar al concert econòmic o si ja ens està bé el que tenim. Una genialitat, no cal ni dir-ho. Què se suposa que direm? Dons que sí. Tindrem aleshores una gran força política per demanar el concert. I el tindrem, ens enviaran a Plàcido Domingo, que sempre és un plaer, i l’Orquestra de la Radio i Televisió Espanyola, pagant el Ministeri de Cultura, que som tots, malauradament.

Ara Jordi Pujol ens diu que hem de ser autosuficients i reorientar-nos per dependre menys d’Espanya. Doncs està molt bé. Allà, a Espanya, estan convençuts que en dues generacions això de la llengua i l’autonomia s’haurà acabat (cita de l’editorial de Jordi Pujol). Penso que els que deien això s’equivoquen. Si no canviem radicalment la nostra forma de fer, no caldrà esperar tant. S’ haurà acabat abans.

El drama de la nostra política és actuar com si tinguéssim temps. I no en tenim. Cada dia donem un pas més pel camí de l’autodestrucció. De ben segur, impulsats per corrents lògics en època de globalització, viurem en una Espanya més descentralitzada o, si voleu, més desconcentrada, decisions delegades, preses a Barcelona o a on sigui, però marcades per una norma espanyola. I cada dia més espanyols. I amb la crisi i la pèrdua dels ajuts europeus, coses que hi coincideixen, cada dia més pobres, per la crisi i perquè haurem d’enviar més diners a Espanya. Com es podrà acabar de completar la xarxa AVE que ha de connectar Badajoz amb Sevilla i Salamanca amb Toledo sense passar per Madrid? Com es podrà fer el corredor dels Pirineus per perjudicar Catalunya? Està ben clar que els nostres diners són necessaris per a aquesta solidaritat. La solidaritat dels ximples.

Podríem assumir que la independència no és urgent, que ja vindrà, però per fer això només hi ha una fórmula, la del PNB. Podrem dir que no són solidaris i queixar-nos que ens deixen sols. Doncs mireu, ells tenen un únic objectiu, el País Basc. La diferència és que fa més de trenta anys que van decidir que calia fer això i en aquests trenta anys Espanya ha passat de no saber on era, a saber-se un estat gran, i pobre, de la Unió Europea.

No sé que en penseu, però em sembla que coincidirem en què no queda gaire temps i que no hi ha alternativa: Bastir un projecte independentista. Ara, impossible, o gairebé, que triomfi si la llei electoral catalana no canvia. Amb llistes obertes haguéssim tingut uns resultats més favorables a la independència, tot i l’esmicolament, a les darreres eleccions nacionals.

Ha començat l’estiu, per a mi més tranquil, políticament, que el de l’any passat, però indubtablement amb menys expectatives nacionalment positives a curt termini. Fa un any tenia esperances d’arribar a bon port pel que fa a tenir una candidatura unitària. Avui això ho veig més lluny, però encara penso que alguns ens podem mobilitzar i guanyar la batalla.

El motiu és senzill i ve d’antuvi. El primer dia que vaig tenir notícia de la formació de SCI i vaig veure la foto dels tres personatges principals de l’”artefacte”, us prometo que la primera frase que em va venir al cap va ser, “Tu quoque, Brute, fili mi“, vaig tenir la certesa de com acabaria tot, però també vaig comprovar que en això no era gens d’original, perquè érem molts els que pensàvem el mateix.

Els companys de coalició no han volgut que Laporta encapçalés la llista a les pròximes eleccions municipals a la capital del principat. Com excusa han dit que acaben d’aprovar que els càrrecs de diputat i regidor són incompatibles, però en Laporta els hi ha respost que d’això en la seva formació (DC) no se’n diu res, per tant a ell no l’afecta.

Laporta en el paper de simple diputat s’ofega com peix fora de l’aigua i ha vist en les municipals a Barcelona un possible remei al mal que l’afligeix. Si té la sort de formar part d’una coalició que governi, podrà tenir una regidoria amb un pressupost, per fer coses i prendre decisions, que és, al cap i a la fi, allò que a ell més el motiva.

Com dono per fet que en relació amb tot aquest assumpte, són i suposo que seran molts els que han fet i en faran sang, i com que hi tinc un munt d’amics a SCI que no m’agradaria ofendre’ls per a res, miraré de treure’n només la part positiva. Amb aquesta decisió tots els independentistes hi podríem sortir guanyant en algunes coses.

-Ja no serà en Laporta qui sortirà al Parlament a defensar el que hagi de dir SCI. Tant sols l’he vist fer-ho en dues ocasions i en vaig tenir prou per adonar-me’n que allò no funcionava i sentir una certa vergonya aliena. El discurs no aparentava seu, semblava més aviat que estava llegint el d’algú altre i ni tant sols hi posava el suficient interès.

Segur que a partir d’ara, l’Alfons López Tena, podrà per fi parlar al Parlament i defensar les propostes que porti a terme SCI i ho farà des d’una posició de millor coneixement, amb consistència i de forma contundent.

A ningú se li escapa la seva condició de ex-vocal del Consell General del Poder Judicial, juntament amb tot el seu llarg currículum com a notari i tota la seva trajectòria política, que és llarga i variada i com de bregat està en mantenir les seves conviccions independentistes, en front d’una amplia gama d’acèrrims defensors de l’unionisme. Això als seus rivals els imposa un gran respecte i els seu coneixement del dret internacional els hi provoca inseguretat, els hi resulta molt incomode mantenir un debat sobre aquests temes amb ell. Al mateix temps que amb el seus coneixements i experiència, dona molta seguretat als que comparteixen com ell la idea que la independència és possible dins d’una legalitat internacional. Cosa que amb en Laporta el to i l’actitud de la majoria dels seu rivals era d’una superioritat que resultava molesta, fins i tot insultant. Com la que tenen els estudiants de l’últim curs amb els novells recent arribats. En aquest sentit, per mi queda clar que hi sortim guanyant. (No oblidem a més que aviat hi haurà un importantíssim debat al Parlament sobre la independència, i haurem de usar els millors ponents).

-Pel que fa a en Laporta, si tenim la sort que per carambola aconsegueixi una regidoria, tindrà la possibilitat de fer coses per a que Barcelona internacionalment, no sigui vista només com una ciutat important espanyola sinó com la futura capital d’un nou estat català. Almenys això ha demostrat que sap com fer-ho i que no té cap tipus de complexe a l’hora de defensar aquesta posició, tal com va fer quan era president del F.C. Barcelona. També en això hi sortim guanyant tots.

-Si tal com sembla, El partit d’en Laporta fa coalició amb ERC i Reagrupament, facilitarà aquesta última a que molts dels seus militants i simpatitzants, s’empassin millor l’amarga píndola de la unió amb ERC (sense que hi hagi hagut un canvi en els seus dirigents), per raons obvies de semblar més transversals, ni que sigui per allò de’n nom de la gran unitat independentista on tothom hi cap i de la que si SCI en queda fora, serà perquè no en vol formar part. I pel que fa a ERC, l’ajudarà a reforçar la imatge que més volen mostrar, la de que han fet un gir de rumb i de prioritats. Al temps que facilitaria un pacte que anés més enllà de la ideologia d’esquerres, que sempre ha estat la justificació d’ERC per pactar amb el PSC-PSOE o amb Iniciativa, partits de caire federalista. En canvi amb la unió amb CD i Reagrupament, obra la possibilitat a un acord de govern amb el candidat d’angle més nacional català, que segons les estadístiques, és qui té més probabilitats de ser el guanyador. Un altra fet, que si no suposa el salvament de la cúpula dirigent d’ERC, ens pot fer profit…

No hem d’oblidar mai que aquests dirigents, tot i que els últims mesos de govern tripartit van procurar donar l’aparença de que la cosa no anava amb ells, n’eren tant responsables de les decisions de govern, com ho podien ser els del PSC o els del lliri a la ma i van permetre inclús la darrera política dels socialistes de “terra cremada”, que consisteix en deixar desolat el propi territori abans de la retirada, quan se sap amb tota certesa que l’enemic els conquerirà, confiant que l’invasor no se’n surti o li sigui impossible la seva estada. Això que en la guerra entre diferents països pot ser una bona estratègia, entre partits d’un mateix país, en resulta roí i indigne, prova d’amor només al partit i als seus interessos personals i tant se’ls in fot la seva terra o la seva gent i que els socialistes haurien de pagar en les mil i una pròximes eleccions.

Des de la falta d’unitat de tot l’independentisme, sempre he insistit en l’existència d’un submarí que l’ha anat torpedinant, mai n’hi he dit el nom, només m’he limitat a donar, en una ocasió, un llistat de fets a on sempre hi apareix el mateix personatge. Sincerament no puc determinar si respon a “Egolàndia” o “Hispanolàndia”, prefereixo pensar i em resulta més creïble la primera, la segona seria una traïdoria mesquina, impròpia de qualsevol persona que s’apreciï i que és la estima a si mateix, el que fa que prengui decisions que res ajuden a la integració del independentisme, però que “alfons” la seva convicció independentista i la recerca de la independència és sincera. Tant sols que està convençut que és ell i nomes ell, qui sap com fer-ho i en vol ser el protagonista. Si se’n surt, tant m’he fa, perquè mentre no sigui de forma violenta, m’és igual qui lideri l’alliberament, però en ocasions, és evident que aquest personatge causa molt de mal

Per acabar de determinar si aquest personatge és el submarí, sempre dic que m’agradaria que algú em digués qui va ordenar publicar la famosa enquesta de SCI al diari Avui. A veure, si en una d’aquestes excisions, algú penedit o ressentit ho acaba confessant o explicant.

Mentre, que l’últim apagui el llum.

La notícia que comença haver-hi reunions i contactes per parlar d’una possible coalició independentista, al menys pel que fa a l’ajuntament de Barcelona, entre diverses forces independentistes, i el fet que hi participi Reagrupament m’ha sobtat. Vam entrar en temps de vacances amb la idea que no aniríem a les eleccions municipals com a partit (RI), només continuaríem sent una associació, i n’hem sortit en mig de la sempiterna cançó de les provables coalicions.

Havia entès que com a molt es donaria suport a tots aquells reagrupats, que veiessin viable fer alguna candidatura a l’alcaldia de la seva població o si algú o alguns volien formar part de la candidatura d’un altre partit, i poder fer-ho sota la seva condició de reagrupats.

Caldrà veure doncs en quin grau d’implicació intervendrà Reagrupament, si com RI i volent col·locar algú a les llistes, o simplement com observador per si és oportú donar-hi suport.

Em xoca també, perquè veus molt autoritzades no aconsellaven anar per aquesta línia i que el discurs independentista no passava per la “disputa parcial” dels municipis, sinó per la “disputa total” de la nació. Per dir-ho d’un altra manera que aquest no seria el seu terreny.

El que no tinc clar, és si em sobta gratament o no. En un principi sí, perquè dir-li amb algú com jo i en les meves condicions, la lluita continuarà al 2.014 se’n fa molt coll amunt, i necessito fer alguna cosa, sentir-me útil, ni que sigui el “tonto útil” o un d’ells, dels que algú en traurà profit. Com dèiem en la joventut, “que em va la marxa”.

A la meva edat he començat a entendre que arribar a Ítaca és l’objectiu, però el que importa és gaudir del viatge. Segur que per això el desitgen llarg i ple de coneixences.

També em satisfà, deixant de banda, el fet històric per tots conegut, que el president Macià va declarar la república catalana, després del triomf del seu partit en unes eleccions municipals, perquè trobo que és el lloc ideal per posar en marxa la tan anomenada “renovació democràtica”, segona part del discurs de l’independentisme a les eleccions al Parlament, i que al meu parer sempre vaig dir que sobrava, perquè era totalment incongruent en voler transformar unes eleccions normals al Parlament, en l’autèntic plebiscit què l’estat espanyol sempre ens ha negat i ens negarà. Però aquest és un tema del qual un altre dia em podem parlar.

Si l’element principal de la renovació democràtica és la política de proximitat, quina política més propera hi ha que la municipal.

Quina millor oportunitat, per poder distribuir les diferents poblacions de certa entitat, pel seu nombre d’habitants, en districtes a on cada un dels candidats a la regidoria se’l faci seu, que l’organitzi al seu gust dins les seves possibilitats. Que formi un petit nucli de voluntaris que l’ajudin a convocar mitjançant el boca a orella, repartiment de tríptics o cartells a els establiments de la barriada o barris del seu districte a la ciutadania a una primera reunió a on explicar la seva política de proximitat i el seu compromís de quatre anys en ella. Surtin o no elegits, tant ell com algun altre membre del seu partit.

Quin millor lloc, a on trobar els primers voluntaris, siguin o no del partit, millor que no, disposats a donar unes hores setmanals a recollir les demandes i queixes de la població, distribuir-les en diferents sectors, com podrien ser, un el relacionat en la manca o fallida de serveis bàsics, com aigua, llum, recollida de la brossa, un altre en els temes del benestar i ajudes socials, un altre en la relació amb l’administració, permisos, sancions.

Compromesos anar als plens municipals, assabentar-se del que és fa, participar-hi tant com els deixin, exposar tot el que se’ls hi ha encomanat per part de la ciutadania als caps de districte, hagin o no sortit elegits, estiguin al govern o a l’oposició del municipi.

Que esbrinin qui fa tal o qual servei per l’ajuntament, si el fa bé i al preu ajustat. Si empreses de la competència han tingut l’oportunitat o estarien disposades a fer el mateix a menys preu o fer-ho millor pel mateix.

Que no considerin la corrupció com un afer normal, contra la qual no si pot fer res, la ronya si no la fregues no surt i se acumula.

Que es comprometin a denunciar aquestes pràctiques tant com puguin, a nivell local, comarcal, provincial o nacional i que denuncien a aquells informadors que és neguin a fer-ho públic. Tota la porqueria ha de surar.

Que busquin la complicitat o recolzament d’entitats o associacions ja existents, des d’una de botiguers a una colla sardanista, tant m’he fa! La xarxa i l’estructura és el que ens farà forts. Els rivals ho tenen tot, el diners els mitjans de comunicació, tot. El seu sistema només té un punt dèbil, un únic taló d’Aquil·les, el vot, el vot de la gent, i si aconseguim a la gent?

Avui allò que no és veu, el que no surt als mitjans no existeix. Fem de la carència virtut, a manca de diners, imaginació. Per exemple entreu en un proces de primaries entre Esquerra i SCI, ni que no faci falta o sigui només una pantomima. Només que surtin als medis la meitat que ho estan fen l’Hereu o la Tura, ja em donaria per satisfet.

Si mirem els resultats del 28N, una gran coalició podria aconseguir alguns ajuntaments i ser la segona força en altres. Però de moment deixem-ho, no vull somiar més!

No vull allargar-me en aquest tema, perquè no és a mi a qui pertoca fer-ho.

I per acabar, per què no em podria venir de gust, que les dos formacions a les que estic afiliat Rcat, i SCI és presentin a les municipals en una possible gran coalició independentista amb altres grups independentistes? Per dir-ho breument, precisament per això. No en que ho facin en coalició, sinó en que comencin a marejar la perdiu, a embarcar-nos a tots, en un projecte que ja han demostrat que no saben portar endavant i ens tornin a portar a les lluites caïnites a les quals ens tenen acostumats.

Senyors! Si no n’estan segurs o no en saben més, si no són prou generosos ni estan disposats a ser-ho, quedin-se a casa. Nosaltres no parem de créixer i algun dia trobarem algú amb la mira ben alta que ens portarà al cim. O senzillament callin, facin el que hagin de fer, i parlin quan tot estigui fet i ben lligat.

Aquest cop, l’últim que no apagui el llum, que encara queda molt per veure.

Pàtria, aquí em te’ns!

Això no vol dir que no cregui que hi ha algunes persones o organismes que miren de reconduir els esdeveniments cap al seu favor o fins i tot, hi ha qui intenten provocar esdeveniments que els afavoreixi. Segur que si, però molts dels esdeveniments que es donen, són deguts bàsicament per mi a tres factors:

1)      Les  conseqüències derivades de les accions per aconseguir les necessitats bàsiques que tots els homes tenim gravats als nostres gens. Que es pot resumir amb guanyar més diners i poder.

2)       Una mica d’atzar

3)      El destí que un es va fabricant per les seves accions passades i del nostre caràcter.

Com exemple posaré un de molt recent i conegut: La decisió de l’assemblea del FC. Barcelona de portar al Laporta i l’anterior junta als tribunals per la seva gestió econòmica. Aquest esdeveniment, pot tenir moltes lectures conspiratives. De fet els que estan a SCI, diuen que tot plegat és una maniobra per desprestigiar-lo, perquè es vol dedicar a la política independentista. Però es clar, quan un diu això sembla com si estigués dient que els compromissaris i la junta actual els importés més perjudicar la carrera política del Laporta que la imatge del Barça. Una imatge  del club com també de la nova junta que segur que quedarà tocada sigui quina sigui el resultat final, començant pel seu actual president Rosell.

Per això,  algú amb quatre dits de front pot creure que si no hi hagués unes raons molt fortes , l’actual junta directiva hauria explicat el contingut de la Due Dilligence i haguessin demanat que l’assemblea votés portar al Laporta als tribunals?  Algú creu que tot aquest risc que estan agafant la nova junta del FC Barcelona i que perjudica la entitat  a la que volen reeixir gestionant-la, és només per enfonsar la carrera política del Laporta?  Tot això és degut només perquè el Laporta es presenta per un partit independentista, i resulta que els 20 membres de la nova junta, i la  quasi mitat dels compromissaris, són tots un espanyolistes regionalistes que anteposen el prestigi del club per afavorir uns interessos polítics?

Si us plau, no fem el passerell. Aquí el que ha succeït és  que la nova junta s’ha trobat amb un forat prou gros que hauran d’avalar segons la Llei de l’Esport.  Aquesta llei obliga que els directius avalin un 15% del pressupost de les despeses del darrer any. Cada any han de renovar-lo sinó es genera un 15% de benefici.  El 2003 Laporta, Rosell, Soriano i els altres directius van d’haver d’avalar 20M€ que fou concedit pel Banc de Sabadell i sota un notari que ara és l’actual President del PP català.  Però el 2005 es van vendre els terrenys del club de Can Rigalt i així van aconseguir el 15% de benefici que marca la llei. Aquests beneficis els va permetre seguir cada anys fins ara, sense haver de demanar cap aval. Aquesta venda, recordem-ho, ha donat peu a una querella d’uns socis als tribunals que ha durat fins aquest any.

En aquestes eleccions del 2010 cap dels candidats han hagut de presentar avals perquè segons els comptes presentats per la junta del Jan Laporta, hi havia beneficis. Però si la realitat és que no n’hi  ha, ans el contrari, qui creieu que haurà de demanar l’aval del 15% del pressupost de despeses? En Laporta i l’anterior junta?  Nooo!! , segons la llei, toca demanar l’aval al Rosell i a la nova junta.

No estem parlant quatre duros, estem parlant d’unes despeses del 2009 de 486 Milions d’€ que el 15% representa 72,9M€ (12.129 Milions de pessetes!!). Dividits entre 20 membres toca per cap un aval de 3,65M€ (606,5 Milions de pessetes). Ja cal que tinguin moltes propietats, negocis i dipòsits la nova junta per poder obtenir un aval d’aquesta quantitat d’un Banc. A més penseu que normalment el Banc que finalment els avali, els hi cobrarà un 1% de comissió anual. Això representarà 36.500€ anuals que repartits per 12 mesos, toca a pagar 3.041,6€ cada mes!!. Recordem que tot això serà cada any mentre no aconsegueixin un 15% de beneficis.

No creieu que això si que es realment un argument de pes perquè l’actual junta estigui agafant aquests riscos de perjudicar al Barcelona, de dividir el barcelonisme i la imatge de ser ells,  els primers de portar als tribunals l’anterior president.  Pagar més de mig milió de pessetes cada mes d’interessos són molt diners. A més , estic segur que a més d’un es cagarà amb tot quan pensi que està pagant part de les festes regades amb xampany francès del Laporta. Potser més d’un amb més rabia  perquè no va poder-hi ser allà per gaudir-ho ,-)

L’actual junta directiva, independentment del color polític que tinguin, segur que li tenen jurada al Laporta. No li perdonaran res i seguiran fins al final, per mirar d’aconseguir que sigui Laporta i la seva anterior junta que paguin el que es pugi demostrar als tribunals, per així poder disminuir les despeses i recuperar part o l’aval sencer que hauran de demanar.

De fet el Sala i Martín, ja ho va insinuar a un article al Juliol que la nova junta del Rosell estava mirant de moure ingressos de la temporada anterior cap a la nova  i despeses de la nova cap a l’anterior per inflar les perdudes passades i disminuir les que es generarien en aquesta nova temporada per baixar  els avals de la nova junta.

Arribats a aquesta situació provocada simplement per una qüestió monetària i no pas política, comencen alguns a aprofitar-se’n per afavorir els seus interessos polítics. En aquest sentit, segur que certs dirigents polítics, segons el seu tarannà ètic, mirant de posar-hi sal a la ferida perquè perjudiqui més a la carrera política del Laporta. Però tampoc Laporta és queda amb els braços creuats. Com a advocat, utilitzarà totes les armes que tingui a la seva mà per sortir-ne el més ben parat possible. Un exemple la de posar una querella contra Rosell i la nova junta.

En aquest sentit, també trobo ben normal, de fet és de manual polític, mirar de fer veure a la opinió pública que tot és un simple complot polític, orquestrat per ERC i CiU, contra la seva persona perquè és un rival polític d’aquests partits. Té tot el seu dret i seria ben estúpid si no ho fes. Si aconsegueix l’acta de diputat, té immunitat al menys durant 4 anys. Potser això explica les preses del Rosell i la nova junta en posar-li una denuncia abans de les eleccions. Penso que la immunitat només val per les denuncies i investigacions mentre ets diputat. No sé si quan Laporta aconsegueixi immunitat parlamentaria, la denuncia del Rosell  s’arxiva o no es pot tramitar.

Altres esdeveniments com l’aparició de SCI del mateix Laporta conjuntament amb Tena i Bertran, que ha provocat la divisió i també cada dia més una fractura evident entre el potencial  electorat independentista, té també lectures conspirarives. De fet, prestigiosos catedràtics, professors universitaris, politòlegs, historiadors de prestigi, i darrerament empresaris independentistes, no dubten  de dir que tot plegat és un torpede contra el independentisme representat per Reagrupament i perpetuat per l’establishment polític català que no volen que hi hagi cap canvi significatiu al nou Parlament.

Jo, dins de la meva modèstia i sense ser ni molt menys cap eminència acadèmica, ho dubto. Penso que és un cas similar a l’anterior que he explicat. Però tant li fot. Sigui quina sigui, l’origen de tot plegat, tant el primer cas com aquest segon, el qui surt perjudicat és Catalunya.

Però com que no puc fer-hi res de tot el que ha succeït aquest estiu, el que no faré és lamentar-me i donar-hi més voltes, sobre si això és o no és una conspiració contra Catalunya.

Però és que a més, considero que no ajuda gens pensar-hi. No ajuda, perquè el maquiavelisme  d’una teoria conspirativa et fa a vegades a reaccionar també d’una manera simple i visceral. Això retroalimenta l’espiral de retrets provocant més divergències entre nosaltres i fa més difícil la conciliació que en un moment o altre s’haurà de produir, sobretot entre els que som de les bases i no tenim cap més objectiu que aconseguir la independència.

Per tant, jo dic teories conspiratives? no gràcies.

Ara bé, això no vol dir, que un no pugi criticar als companys que jo penso que s’equivoquen. Criticar amb respecte, i arguments malgrat sigui amb vehemència com acostumo a fer, penso que no és pas dolent. Jo prefereixo ser criticat abans que sigui obviat. I no tinc cap problema en reconèixer que m’ equivocat. És el primer pas per millorar i potser, l’única manera que els catalans podrem aconseguir un dia ser lliures. Però això és l’argument per un altre article.

Endavant les Atxes!!

Fixeu-vos que quan he parlat d’una hipotètica llista unitària l’he qualificada com “dual”, si, perquè encara que avui o demà s’assolís un acord entre RCat i SCI per presentar una llista unitària, aquesta realment no ho seria d’unitària doncs hi mancaria gent notable, potser no famosa però si notable. Gent que en els últims anys han treballat per l’independentisme identitari, gent que s’hi han deixat la pell, gent com els de Catalunya Acció que actualment no formen part de RCat ni de SCI, aquests i també d’altres que no entrarien en aquesta llista doncs en el seu moment ja es va fer tot el necessari per que així no fos, ja que pel que semblava en aquell moment eren considerats “incomodes” per adalils de “l’unitarisme pre-configurat”. Vull deixar constància aquí del meu agraïment pel seu compromís amb la nació i la seva prudència al patriota Santiago Espot, i ho puc fer ja que no tinc ni he tingut cap relació amb Catalunya Acció ni Força Catalunya que no sigui la meva simpatia i admiració per aquest home que com d’altres patriotes sempre han posat per davant dels seus interessos i il·lusions personals els de la nació, i molts d’ells no figuraran tampoc en aquestes llistes malgrat ser-ne absolutament mereixedors, gràcies per la vostra prudència i actitud senyorial.

Caldrà, per tant, que tots anem per feina i treballar tant com puguem i com millor sapiguem per estendre la nostra opció sigui aquesta RCat o SCI i malgrat alguns no ens sentim totalment representats, pels motius anteriors o d’altres, en cap d’aquestes dues opcions, si sabem el que ens interessa i el que ens cal (que és la independència) cal recolzar-les ara amb totes les nostres forces, ara son les “nostres” opcions i cal ajudar-les tant com puguem.

Recordo un dia, quan encara militava a CDC, en un dels cursos d’acció política al qual assistia, en Ainaud de Lasarte ens va dir que un partit no és com fer-se un vestit a mesura el qual està fet només per a tu, mes aviat és com compra-se’l de “pret a porter” que malgrat i no escaure’t tan bé a tu sol, també li va a d’altres de les mateixes talles que la teva. Vaig pensar que era un exemple molt encertat. Doncs això, ara ja no serà temps de buscar-li massa els tres peus al gat, tenim el gat, o gats, que tenim i amb ells hem de jugar la partida. Uns recolzaran un projecte per uns que els semblarà mes adient, els altres per que pensaran que el vot pels altres és més útil, però mentre tinguem al cap que la intencionalitat és la mateixa en ambdós casos anirem bé per un cop passades les eleccions fer les oportunes reflexions i traure’n les conclusions que ens puguin portar a re emprendre el camí de la col·laboració, amb la finalitat d’escurçar el procés de la nostra independència.

La meva tesi segueix sent que en la situació actual on cap de les dues opcions m’omple de forma definitiva m’inclinaré en el vot per la que pensi que te més possibilitats en la meva circumscripció. Ja sé que és un mètode subjectiu això d’intentar endevinar el que votaran els que vagin a dipositar la papereta a l’urna, però malgrat tot és la que em sembla més encertada i equànime ja que veig llums i ombres en ambdues opcions i per una altra banda, avui com avui tampoc em sembla tan difícil d’endevinar quina de les dues serà més popular entre els possibles votants. Una altre dada a tenir en compte serà veure cap on i cap a qui es dirigeixen les crítiques dels partits dels colons (no, no m’he deixat de posar una essa, ja ho he escrit bé: colons). De tota manera les tendències encara poden canviar en els dies que resten fins les eleccions. El que és segur és que hi haurà una apagada informativa en els mitjans de comunicació vers les opcions independentistes immediatistes (SCI i RCat) i només la popularitat d’en Laporta podrà eventualment assolir un cert grau de presencia en aquests, això vol dir que caldrà aguditzar l’enginy per tenir un mínim d’opcions per donar-se a conèixer a aquells als qui encara no s’ ha arribat i, el que és més important, que ningú pensi que finalment no es presenta cap opció veritablement independentista i a demés que ens tinguin frescos en la seva ment a l’hora d’emetre el vot. Això serà pràcticament “missió impossible” amb els mitjans que es compten però hem d’intentar-ho i entre tots fer campanya.

Em cal dir que per a mi “vot útil” és aquell que es dirigeix a qualsevol de les dues opcions RCat/SCI, però que després hi veig una utilitat afegida en votar aquell que tingui més possibilitats, tot i respectant absolutament l’altre opció i valorant la possibilitat d’equivocar-me a l’hora de decidir, però es un risc que em cal córrer degut que no puc partir el meu vot. Temps tindrem entre tots de veure i comentar cap on van els trets quan vagin sortint enquestes i s’acosti el dia. Una cosa tindré clara i és el consell del meu avi: Quan vegis que el teu enemic menysprea o diu que no et convé una cosa, allò és precisament el que et convé més. Per això cal tenir sempre clar i diàfan qui és “l’enemic polític” i per a mi aquests no son ara ni CiU ni Esguerra (aquests poden ser els contrincants) sinó els partits colons (altre vegada no m’he descuidat la essa) que pretenen no tan sols un encaix amb Escanya sinó que van més lluny i pretenen la desaparició total de la identitat catalana i la seva identificació i sotmetiment a la identitat castellano-española absolutista en tot l’estat.

Una de les primeres coses que observo és si la persona té la capacitat de reconèixer que els seus èxits o la seva capacitat de col·locar-se al capdavant d’un determinat projecte sempre depèn, deixant de banda les necessàries qualitats personals, de la feina dels altres. Naturalment, en aquesta anàlisi no oblido que una virtut essencial del líder és motivar i il·lusionar amb el projecte i amb la seva visió, però per molt que il·lusioni, si els que s’han il·lusionat no es posen a treballar…

Fins i tot el més gran dels líders està supeditat als altres. Algú s’imagina el rendiment del millor jugador de futbol si ningú no li passa la pilota? Jo crec que tothom, en certa manera, és conscient d’això, però a vegades ens trobem amb pseudo-lideratges, persones que han estat encimbellades i que no s’adonen que són on són perquè altres han volgut que siguin, i que no tenen la capacitat de reconèixer que sense els altres no serien res. Això no vol dir que hagi d’haver amistat o que fins i tot s’hagin produït friccions o que, per la raó que sigui, algun col·laborador no estigui en el projecte o fins i tot que militi en un altre grup. El reconeixement ha de ser-hi igualment. He vist com grans col·laborador de projectes triomfants, en èpoques anteriors i sense els que les coses no haurien anat bé o tan bé, eren esborrats de qualsevol reconeixement per abandonar el projecte per discrepar d’una nova orientació. No és just. El reconeixement ha de ser-hi fins i tot per als que ara puguin ser rivals polítics. Potser si hi ha hagut friccions, calgui deixar un temps, per a què les coses es refredin, però sempre cal dir les coses com són. Les parets llises no es poden pujar, les que tenen arestes si. A la vida passa igual i valorar les arestes, encara que punxin, ajuda a créixer.

Quan el líder no té la capacitat de donar-los les gràcies, no de forma artificial, sinó sincerament, a vegades no calen ni paraules, són els fets o els gests; quan no té la capacitat de reconèixer en privat que la feina, sempre és d’equip, no és un autèntic líder. Malauradament, sovint, els interessos preserven a aquestes persones en llur lloc, però no seran mai reconegudes plenament, ni la història els reconeixerà cap lideratge. En absència de lideratges autèntics, podran arribar fins i tot a governar, a governar sí, perquè la mediocritat és un valor en alça. Es fa palès de forma fefaent quan veus que tota la preocupació del discurs polític està més dirigit a treure els defectes dels altres polítics, que no la virtut del seu projecte. Més encara quan el discurs no s’adreça al ciutadà en segona persona sinó en forma indefinida. Poca visió.

És veritat que la persona que se situa al capdavant té, segur, unes qualitats que el fan candidat a líder, però no ho serà realment, en el sentit complet del concepte sense aquest acte de reconeixement. Ni modèstia ni humilitat, no es bo menystenir-se i si jutjar-se correctament, però si  és bo el reconeixement del valor dels col·laboradors, encara que siguin anònims. Tenir clar i dir que sol no es pot arribar-hi. En futbol, reprerenent l’exemple, podem tenir un gran jugador, meravellós amb la pilota, però que no si no sap fer equip, no serà un líder. Oi que us agrada més el model del Barça que un de galàctics? Penseu en els lideratges.

És obvi que cercar la perfecció i estar convençut que la trobaràs és estúpid. Cercar-la està bé, però esperar trobar-la ja no. La perfecció és inexistent en els humans. Tots podem sempre millorar, però no sempre ho aconseguim. Amb tot no podem renunciar a buscar els millors i ajudar-los a què el seu missatge arribi arreu. Un líder és com una llavor, si no la posem en el lloc adient no creix. Pot ser com allò bíblic de “la veu que clama en el desert”.

Així doncs, cadascú de nosaltres pot ajudar a formar lideratges, però també pot ajudar a formar pseudo-lideratges. Quan el país està erm, quan veiem que la qualitat política és baixa, per no dir deplorable, qualsevol cant de sirena ens pot fer perdre la nostra capacitat de discernir. Per això hem de ser enormement reflexius i valorar la situació amb molta cura. Fer la tria amb encert. Recordeu que, em sembla que va ser fa dos anys, que la votació popular ciutadana va enviar al festival d’Eurovisió al simpàtic Rodolfo Chikilicuatre. Ja es veia que malgrat el suport popular la cosa no rutllaria.

Tots nosaltres volem la independència. Segurament, inconscientment, davant de les futures eleccions ens hem fet un seguit de preguntes de forma seqüencial. Primer: vull la independència? Hem contestat, Sí. Això immediatament ens ha fet descartar una sèrie de partits.

Després ens hem preguntat, vull que arribi aviat? Ràpidament haurem descartat a algun altre. Respectant, això si, als companys independentistes que aposten per un camí que ells consideren segur. Són molts i el que volen és difícil però no impossible.

Tot seguit i ens hem demanat si aquells que ens ofereixen lluitar per la independència immediata ens mereixen confiança. Aquí la cosa a alguns se’ls haurà complicat. Hauran valorat les opcions, uns estaran decebuts dels vells coneguts, altres hi seguiran confiant pensat que tothom té dret a una tercera oportunitat.

Els que descartin la vella opció es trobaran amb dues noves opcions. Pot passar que no hi confiïn en cap d’elles separadament i que si no s’uneixen perquè creuen, convençuts, que només amb la unitat farem feina autèntica.

Podria ser que si no s’unissin, decidissin quedar-se a casa o els passes pel cap votar a aquells que prometen una opció lenta amb moltes possibilitats guanyadores. Es diuen, tot sigui per tal que no es pugui reeditar el tripartit. Al meu parer, haurien de preguntar-se abans si és més important tenir diputats independentistes practicants al Parlament o “castigar” als que no s’han volgut (o pogut) unir. Jo els recomanaria la primera opció. Triar a algú dels que prometen treballar d’immediat per la independència sense dependre de Madrid, a aquells que hagin canviat de paradigma, que el seu paradigma sigui Catalunya.

Triar a vegades és difícil, especialment quan no és té el coneixement complet de les coses. A vegades el nostre afany de tenir un lideratge independentista que ningú pugui aturar ens ha portat a somiar. Alguns hem volgut la unitat perquè hi crèiem que era bo sumar el màxim nombre d’opcions. No hem reeixit prou

Jo ara he deixat la unitat de banda perquè queden pocs dies per a les eleccions i m’he posat a treballar per sumar el màxim possible. Vam pensar que és mala cosa entretenir-se en aconseguir una cosa que difícilment es produirà i que és més important buscar vots independentistes. Alguns voldrien que ens passéssim les properes setmanes parlant d’unitat, renegant de la desunió, fent campanya en contra dels que no s’han unit i perdent tots els vots independentistes. Alguns voldrien que ara que l’independentisme és més fort que mai, obtinguéssim el menor nombre de diputats independentistes de la història recent. Molts ho voldrien. No ho fem possible.

Però tornem on era. Buscar la unitat a vegades pot significar sacrificar el lideratge personal i transformar-lo en un lideratge col·lectiu, amb nous actors, aconseguir un equip guanyador. Aleshores això pot voler dir cercar a algú que sigui conegut i que serveixi per entrar en els llocs més impenetrables de la geografia catalana i que qui fins aleshores havia de liderar el projecte faci un pas enrere i deixi que un altre encapçali el projecte i és quedi de co-líder una mica endarrerit. Un acte que, deixant de banda el que puguin pensar amics i enemics, indica generositat o, si més no, que l’afany de poder no és el seu motor vital.

Evidentment una acció d’aquet tipus ha d’anar acompanyada de la implicació de tots aquells que han ajudar a canviar el lideratge. S’ha de traspassar el lideratge. Cal una feina interna i externa. Això requereix temps i té enemics dins i fora. En el seguiment als líders hi ha per part d’algunes persones un fanatisme gairebé religiós.

Deia abans que es tracta d’un acte de generositat per amor al país del que cedeix el lideratge, però també ha d’haver un acte de generositat per part de qui rep el testimoni. És lícit que vulgui tenir col·laboradors propis però ha de saber rebre el llegat que es posa a les seves mans amb la mateixa generositat que té el que l’ha cedit.

Per a alguns serà molt difícil triar entre la fama i l’equip. Ja sabeu que jo en hem quedat amb l’equip. Jo, personalment, he decidit “diluir-me”. Els 56 dies que queden els passaré dedicat a donar suport al projecte.

Algunes persones em deien que encapçalés una nova opció, una més, encara hi ha qui m’ho diu. Ja sabeu, imagino, que no he tingut cap interès en fer-ho. Només tenia la il·lusió d’un lideratge, el de la unitat. No com la volen molts, es clar, però si la unitat. Ja sabeu que en això he fracassat estrepitosament, encara que arribés la unitat no seria gràcies a mi sinó a altres. No cal que em lamenti. Em queda l’orgull de pensar que alguna cosa hem fet per consolidar el projecte independentista. Em sento agraït per l’afecte que he rebut de molts de vosaltres que m’heu llegit com d’altres que he anat trobant en aquests mesos.

I ara? Abans de la retirada, del meu passi a la “reserva” aquest 56 dies, aquestes 8 setmanes treballaré on em toqui, encara puc donar molta guerra des de qualsevol lloc.

No voldria acabar sense demanar-vos que, penseu el que penseu, voteu i treballeu per sumar vots independentistes, que no es pedi cap o que no quedi ningú que no conegui el nostre argumentari. Ho hem de fer perquè queden pocs dies, podem sumar i,

Si sumem, guanyem!

Com vaig dir a la primera part les enquestes a Internet són molt poc fiables i no crec amb elles. Però a partir de l’excel que he rebut de aquesta web que fan projeccions dels escons per al Parlament , m‘ha servir per jugar una mica i així poder treure conclusions de com afecta l’aparició d’una o dos noves forçes al panorama actual.

A la primera part vaig fer una projecció a partir d’una enquesta a Nacio Digital, la darrera enquesta de la Vanguardia i aplicant el seus resultats a la bosa de 500.000 abstencionistes sobiranistes de les eleccions del 2006.  El resultat va ser:

Aquesta segona part, em centraré  com seria si Rcat i SCI anessin junts i després si es sumés ERC.

M’agradaria que quedés clar, que el més important no són els escons que poden sortir d’aquest exercici , ja que les dades que em baso no tenen cap fonament estadístic ni encara menys electoral. Però serveix per veure qui són els principals beneficiaris de què no hi hagi una sola candidatura independentista.

Si sumem els vots que ens sortien a la primera part de RCat i SCI, tenim el següent:

La coalició RCat + SCI obtindria 10 escons ( 7 a Barcelona, 1 a Girona, 1 a Lleida i 1 a Tarragona), dos més que si anessin separats. Aquests dos escons sortirien del PSC i PP. ERC i ICV-EuiA obtindrien els mateixos escons i repartits igual per cada circumscripció electoral.

Però si C’s obté menys del 3%, que passaria?

Doncs CiU, PSC-PSOE i el PP, es repartirien els tres escons dels Ciutadans.

Anem ara ha fer la gran coalició independentista suman ERC a la coalició de RCat+SCC i ens surt:

22 escons independentistes en front a 56 escons nacionalistes-regionalistes, a 39 federalistes (PSC-PSOE i IC) i a 47 espanyolistes (PSC-PSOE+PP+C’s)  . Els Ciutadans degut a l’aparició de la gran coalició amb els mateixos vots que el 2006 obtindrien un escó menys.

Si sumem els vots nacionalistes-independentistes obtenim 78 escons.

La composició del Parlament quedaria així:

* Nota: Si Ciutadans no passés del 3% a Barcelona, CiU i PSC-PSOE es quedarien els dos escons respectivament.

Si comparem amb l’anterior projecció, veiem que la coalció independentista entre ERC+RCat+SCI ha guanyat dos escons que abans quan anaven sense ERC (RCat+SCI=10, ERC=10, total = 20)  i quatre més si haguessin anat totalment separats (ERC=10, RCat=6, SCI=2, total =18).  Amb 22 escons la coalició independentista estaria a 7 de superar a tot un PSC-PSOE. Malgrat que no igualaria els 23 escons obtiguts per ERC el 2003, donaria molta moral i força a l’independentisme.  El perquè no superaria els més de 544.000 vots obtinguts per ERC el 2003 seria principalment segons el meu parer, perquè molt d’aquell vot obtingut pel Carod-Rovira era prestat i ara retornarà a CiU. El desgast del Tripartit ha fet molt de mal a ERC i també a l’independentisme, però també el fet de què el vot prestat de CiU servís per posar un president espanyolista com el Montilla, per a molts catalans sobiranistes ha estat imperdonable.

Per l’altre costat, també és possible que la il·lusió d’una gran coalició independentista podria fer despertar encara més suport independentista cap a ella, mermant el vot cap a CiU. Podria ser que finalment aquesta gran coalició obtingués més vots i escons, però donades les circumstàncies no farien que CiU perdés molt del suport que ja té ara

Amb tot, en qualsevol escenari CiU és la única força que té opcions per governar. No hi ha cap altra combinació possible que no sigui amb CiU. Però és clar, una cosa és obtenir 56 o 58 escons  si entrés una coalició independentista i l’altre 66 o 67 escons que li donaven les enquestes abans de Juliol quan hi no entrava cap. Sense dubte que per combinatòria a CiU li interessa que al Parlament no hi entri cap nova força política de les que ja són, o millor que desaparegui alguna. Al Parlament hi ha 135 escons fixes i quan menys partits hi haguin per repartir més escons toca pels qui hi són. Però a més com la llei d’Hondt afavoreix als partits amb més vots, més escons són per qui va endavant en el percentatge de vots, independentment de l’abstenció.

Però hi ha un altre punt , per mi crític, que a CiU no li interessa gens trobar-se l’endemà de les eleccions. Artur Mas amb 56 o 58 escons no pot governar en minoria. Necessita arribar a un pacte per donar estavilitat al govern. Això l’obligaria a triar entre els independentistes o entre els espanyolistes, siguin el PP o el PSC-PSOE.

A la segona projecció a on ERC anava sola i RCat+SCI anaven en coalició, CiU amb 58 o 59 escons, podria sumar majoria absoluta amb els 10 escons d’ERC o els 10 de RCat+SCI. En principi seria molt més probable que pactés amb ERC donat que prometre que es convocarà un referèndum és més fàcil d’acceptar que comprometés a proclamar la independència al Parlament.  CiU i ERC poden fer el mateix que els SNP a Escòcia. És a dir, governar amb la promesa de fer-ho al cap d’un parell o tres d’anys però alhora de la veritat han hagut d’aplaçar-ho no sé sap quan. Segur que es pot trobar una bona excusa per no convocar-lo.

A la tercera projecció amb la gran coalició entre ERC, RCat i SCI, Convergència i Unió hauria de triar pactar amb el PP o el PSC-PSOE per governar o pactar amb la gran coalició independentista. Però en aquest cas darrer,  segur que se l’exigiria un termini per proclamar la independència al Parlament de pocs mesos. No hauria escapatòria com en el cas anterior. CiU hauria de triar finalment entre la independència o el regionalisme.

La conclusió de tot plegat és que és CiU qui surt més perjudicada per l’incursió d’una nova força política independentista  al Parlament. En qualsevol dels casos i d’acord amb les tendències que donen les enquestes, CiU pasarìa de fregar la majoria absoluta a necessitar de pactar amb algú. Donat la estratègia clàssica d’aquest partit d‘acabar mai de definir-se si és independentista o regionalista, el fet d’haver de pactar per governar, l’obligaria per primer cop des de que es va crear, a mullar-se en un sentit o en un altre.

Si tria pactar amb els espanyolistes, és cavaria la seva pròpia tomba  i el 2014, o abans si es fa eleccions anticipades,  la coalició independentista podria obtenir la majoria absoluta per proclamar la independència. Si en canvi pacte amb la coalició independèntista, la independència seria ja un fet.

En fi, només era un divertiment

Nota: La plantilla d’Excel dona molt de si i permet veure com de car estan els escons a Girona i Lleida. Però també com varia els escons, segons els vots obtinguts per altres formacions i també l’abstenció. Amb més temps aniré jugant amb aquesta plantilla per veure que pot passar, a mesura que es publiquin més enquestes.

Suposo que la majoria sabeu que jo escric habitualment en un bloc dedicat a temes d’universitat i recerca i que allà no parlo massa de política, tot i que quan l’ocasió ho requereix manifesto la meva opinió política de manera bastant clara. Aquest bloc, que té ja més de 4.000 entrades el vaig començar la primavera del 2006, com passa el temps. Quan el vaig inaugurar militava a CDC, m’encarregava de donar suport en temes d’universitats i recerca i, tan bé com sabia, de la societat de la informació. Veia que la meva capacitat d’influència era limitada i que la política universitària i de recerca tenia moltes mancances, també que no existia cap canal de difusió dels temes que més m’interessaven. Intentava fer política a la meva manera donant opinió a través de la xarxa i intentant generar el debat.

Com que no tenia altre canal d’expressió, també comentava algunes coses de política, la del tripartit d’aleshores. Els meus comentaris van portar a què David Morgades es proposes juntament amb d’altres companys blocaires crear un nou bloc, el Bloc Gran del Sobiranisme, que va començar el seu camí l’1 de juliol del 2008. Vaig començar a escriure-hi sense deixar el meu bloc. Malauradament, diferències entre nosaltres van portar a què el projecte es desfés parcialment, tot i que el Bloc Gran segueix viu i publicant cada dia. Val a dir que, segurament, sense la idea del David Morgades no haguessin passat algunes coses.

El 28 de novembre de 2009 vaig començar a escriure en aquest bloc on em podeu trobar cada dissabte.

Va ser en el Bloc Gran del Sobiranisme on va començar una època de la meva vida molt més lligada a la política. No us relato tota la història perquè la majoria la sabeu, però vull recordar que va ser al començament de setembre de 2008 quan hi vaig escriure l’article “Perplex jo?” que va provocar que el Manel Picó fes la proposta d’anar a Brussel·les en un comentari a l’article, i jo la trobés fantàstica, i que l’Agustí Esparducer s’hi poses a treballar incansablement a través del Facebook per promoure-la i reunir els suports necessaris. Vam crear Deumil.cat. Ens vam trobar a Mataró a finals de setembre uns quants companys (Maria Teresa Galceran, Manel Bargalló, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, David Morgades, Cesc Elias i jo mateix), algú no van seguir en el projecte, però més tard altres s’hi van afegir. Josep Poveda va agafar la comunicació i Josep Antoni Martínez Llorach el voluntariat. Desenes de persones van treballar tot el territori, impossible citar assessors i col·laboradors. La manifestació es va fer el 7 de març de 2009. L’èxit penso que va ser inqüestionable, però si va ser possible és perquè el treball va ser plural. En la seva organització va col·laborar gent independentista de diferents partits i grups. Avui la majoria dels que vam treballar està en algun projecte independentista. Alguns en projectes rivals, tenim algunes tibantors entre nosaltres, però també, ho vull creure, moltes complicitats i alguna cosa que ens uneix. Curiosament la fluïdesa del moviment independentista ha fet que hi hagi hagut diversos canvis de posició entre uns i altres i potser n’hi haurà més.

Deixo de banda el detall de la presentació de la Iniciativa Legislativa Popular, que vam promoure des de Brussel·les aquell 7 de març, i que com Josep Manel Ximenis, regidor de la CUP d’Arenys de Munt, explica de manera prou clara a les pàgines 37 a 42 del seu llibre “D’Arenys de Munt al cel. L’inici de les consultes independentistes” (Col·lecció Arguments, Editorial CIM, ISBN: 84-937380-3-7) diu va ser aprofitada per aprovar la moció que conduiria a la consulta del 13 de setembre. La idea la tenien esperant el moment des del setembre del 2006. M’ha fet il·lusió llegir a la pàgina 40: La manifestació de Brussel·les estava començant a fer els seus efectes.

El que si voldria destacar és que la ILP no va ser una genialitat meva en una nit d’insomni. La ILP va ser possible perquè Víctor Terradellas, militant destacat de CDC, independentista fins al moll de l’os i creador de la Plataforma per la Sobirania, va proposar un sopar per tal que una plataforma independentista, Catalunya Estat Lliure, i Deumil.cat ens coneguéssim i presentéssim la ILP convocant un referèndum. Víctor Terradellas va ser el facilitador, Catalunya Estat Lliure els redactors i Deumil.cat el vehicle mobilitzador. Sense la incansable activitat de Josep Anton Martínez Llorach no hauríem arribat a tots els racons del territori. Els uns sense els altres no haguéssim fet absolutament res. Una vegada més transversalitat i col·laboració.

Una conclusió de la ILP, millor del seu rebuig per la Mesa del Parlament, va ser la meva baixa de CDC(veure Renúncia) en la que militava des de l’any 1984.

A la consulta d’Arenys de Munt jo no vaig fer-hi gaire cosa, donar suport i anar a l’acte del dia anterior a dir unes paraules. Evidentment jo també vaig ser allà el dia 13 de setembre.

No desgrano tot el que va passar des del mateix 13 de setembre i a la consulta, com a procés global, a molts municipis. Si que el mateix dia 13 de setembre, unes poques persones ens vam reunir, al vespre, al patí de darrere del Centre Moral d’Arenys de Munt i vam acordar una reunió per a aquella mateixa setmana. L’objectiu era continuar la consulta a tots els municipis de Catalunya. Vet aquí, però, que algú que no participava a la reunió, amb ínfules de capità general, va decidir suspendre-la i organitzar una altra nova. Òmnium i Decidim.cat volien comandar l’organització involucrant als partits polítics en la coordinació.

Em vaig empipar bastant. Van haver reunions i, personalment, vaig adoptar una posició de força, tot i que els que realment van frenar aquesta via van ser la gent d’Arenys de Munt i en especial Josep Manel Ximenis. La seva feina en favor de la independència és impagable i el meu respecte i afecte per la seva persona altíssims.

El resultat va ser que una persona, representant a Deumil.cat, es va incorporar a l’embrió de coordinadora. Després d’això, Deumil.cat i jo mateix hem donat suport a tot el que se’ns ha demanat, hem anat a fer campanya a diferents pobles, però hem restat totalment aliens a l’organització. Era l’organització dels pobles, de la gent.

La meva vida política durant tots aquests mesos, després de la Manifestació a Brussel·les va limitar-se a aquest suport, quan m’ho demanàvem, però també a organitzar amb els companys de Deumil.cat una anada a Ginebra, que vam fer el 8 de maig.

Les coses no van anar tan bé aquesta vegada. Molts dels antics col·laboradors estaven compromesos, uns amb les consultes i altres en algun projecte amb els ulls posats a les eleccions i aquests darrers es miraven amb recança, penso que equivocadament, els moviments polítics que anàvem fent. No volíem competir, volíem sumar, suposo que la gran majoria ara ja ho han vist amb claredat. Malgrat tot, les coses van anar prou bé i vam mantenir la flama.

Ja el 26 de setembre de 2009 escrivia La Gran Coalició i no era la primera vegada en la que em referia a sumar, insistia en la necessitat de la unitat, la pluralitat i la transversalitat.

El 14 de novembre de 2009 a l’article 11 de novembre Brussel·les, aviat la independència, deia: Us convido a tots a sumar-vos a Suport a la Coalició Independentista i a convidar a tothom a fer-ho, Solidaritat Independentista ens espera. Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!

La idea de Suma Independència, o millor, de les sigles SI és original de Sergi Nicolàs, un patriota modest, que em va dir fa ja temps que s’adheria a Reagrupament. Espero que encara hi continuï. Em va explicar al meu despatx, a l’abril del 2009 la seva idea d’utilitzar les sigles “SI”. Nosaltres vam estar treballant amb diferents noms i vam descartar Solidaritat Independentista, que jo mateix havia fet servir, per les connotacions sindicals i perquè era un nom massa vell per a un moviment nou, res de nostàlgies del passat. Al desembre del 2009 va nàixer Suma Independència com a un moviment per cercar la unitat.

Es veu que la idea de Sergi Nicolàs, no em puc atribuir la paternitat del que no és meu, però si em sento orgullós d’haver cregut en l’encert de Sergi Nicolàs, ha fet fortuna. Ell em va dir que defensés aquesta idea com si fos meva, per la seva força positiva i generadora d’il·lusió. Ell hem deia: preguntem a la gent, vols la independència, resposta, vota SI. Ho hem fet. No ho haguéssim fet sense la seva autorització. No som partidaris de robar idees, és una qüestió d’estil i ètica. Li vam donar forma gràfica amb una marca creada per Maria Teresa Galceran i els seus col·laboradors d’AM57 (també va fer la marca de Deumil.ca) i hem anat fent camí.

Ningú no em pot negar que no hem fet tot el que hem pogut i sabut per cercar la unitat. Amb poc èxit, això si. En aquest camí, quan no molestàvem a un, molestàvem a un altre, però no ens hem apartat de la neutralitat fins que ja era imminent l’anunci de les eleccions.

Sé que malgrat haver intentat ser molt objectiu en aquest escrit, hi haurà errades i subjectivitats, també m’he saltat coses i he deixat d’esmentar noms. Si m’adono de les errades les corregiré, no voldria que aquesta petita història, plena conscientment de buits perquè no es tracta d’explicar intimitats ni tampoc de difamar a ningú encara que sigui dient coses certes. No sóc polític professional.

Continuo amb l’actualitat. Així dons, arribat final d’agost calia prendre un decisió immediata sobre com seguir. El temps s’acaba. Aquestes darreres setmanes he parlat prou de tot el procés de la cerca de la unitat entre grups i plataformes. O millor, he dit el que podia dir sense explicar converses privades o maldir d’altres. Per això no faig esment de tot el que va derivar del Manifest del 12 d’abril. No vull involucrar ara a actors que encara es mouen. Potser ho faci més endavant.

Les nostres conclusions ja les coneixeu, treballar plegats amb Reagrupament. Aixecar un castell vol dir tenir una colla ben entrenada. Ajuntar uns quants enxanetes, encara que siguin els millors, no ens farà aixecar-lo. Ens calen l’acotxador, els dosos, els terços, …, la pinya, tots ben coordinats. Encara que a vegades ho sembli, Catalunya no és una república bananera.

De tot el que ha passat aquests mesos lamento la manca d’unitat que ara tenim, però el que més greu em sap a nivell personal és que en aquest moment no està amb nosaltres Santiago Espot. Un patriota i un amic del que admiro, entre altres coses, el seus patriotisme, lleialtat i valentia.

Ara només espero que molts de vosaltres, els que no hi sou, arribeu a la mateixa conclusió que jo i que vulgueu unir-vos a la “colla” on ara col·laboro, no cal que us hi adheriu si no voleu, uniu-vos als nostres entrenaments i ajudeu-nos a fer la pinya ben forta per tal que el castell sigui alt, gros i estable. Si ho fem bé no ens aturaran.

Apleguem-nos, doncs, encara hi som a temps, perquè:

Si sumem, guanyem!

No voldria acabar aquest primer apartat del meu escrit sense deixar aquí constància que malgrat vull mantenir una equidistància entre les dues formacions que jo considero “indepes” i presenten llistes a les properes eleccions, no puc deixar d’evidenciar el “gest” tan lleig del senyor Laporta l’onze de setembre en abandonar la capçalera del seu partit a la manifestació per, segons han dit, anar a veure el partit del Barça. I a aquest senyor és a qui hem de votar per a President de Catalunya? El que ens ha de portar la independència? I si guanya, deixarà un ple del Parlament per anar a veure el Barça? O, podrem declarar la independència un dia en que jugui el Barça?. Ho dic per que potser ens aniria bé de saber-ho per tal de començar a decidir el nostre vot. A mi, si més no, si que m’interessaria saber quin afer tan important el va portar a abandonar la manifestació de l’onze de setembre i crec que a molts de vosaltres també. Oi?. Penso que malament comença el senyor Laporta si no rectifica aviat alguns comportaments.

En referència a la equidistància i transversalisme entre independentistes sento dir, que en el meu cas, no puc fer-ho igual en referència a Esquerra, (com si ho intento entre RI i SCI) i mentre els actuals líders estiguin en llocs preeminents en aquest partit, els actuals líders que entre moltes altres coses (i segurament encara pitjors) han fet possible, si més no mirant cap una altra banda, el fet que aquest onze de setembre i per primer cop des d’acabar el franquisme s’hagi impedit la presencia del poble a la ofrena al monument de Rafael de Casanovas pel “greu perill” de sentir-se xiulats i esbroncats tant ells com els seus “còmplices” al govern (per que no em voldran fer creure que ho han fet per evitar les xiulades al PP, precisament aquest any que no hi anaven). La concessió al PP i PSOE, ha sigut la vigilància policial per evitar que es pugés la estelada (bandera independentista, com ells?) al monument com els últims anys havia succeït. Gràcies Esquerra per haver fet veure als que encara us pensen votar el que votaran, si ho fan!! i per deixar-nos aquest regustet de boca dels vostres anys de despropòsits. Segur que amb molts dels militants, càrrecs polítics, quadres i simpatitzants de base d’aquest partit ens uneixen moltes coses, però amb els seus “líders” i “palmeros” res de res.

Gracies també, doctor Domènech, per recordar-nos aquella frase de l’insigne Ferran de Soldevila referent a que “Els catalans portem a sobre la marca de l’esclau”, aquesta frase ens l’hem de gravar a foc per no oblidar-la fins el dia que siguem absolutament lliures com a Nació. Aquesta marca, aquest estigma, el portem tan endins que fa que a molts catalanets els hi haguem sentit dir coses similars a: “La independència és un somni impossible…”, “ Si, i com ho farem després?” o “I després que?”, “Ara l’important és arreglar la economia, després ja veurem…”. Frases les quals palesen que aquestes persones no es plantegen seriosament una vida sense el maltractador i disfressen les seves pors (pànics) amb pretesos raonaments assenyats que allunyen l’objectiu, raonaments que son convenientment aplaudits i recolzats per les hosts del regim espanyol: nacionalistes d’estat o espanyoleros, sucursalistes d’ideologia i/o de butxaca, pretesos catalanistes que comencen sempre amb un: “jo… soc català , però…”. Res… cap però.. tot fals!! ens amaguen els seus reals interessos darrera un munt de paraules buides i arguments repetits fins la sacietat, arguments que no s’aguanten per enlloc doncs son meres cortines de fum per distraure’ns o dissuadir-nos del nostre objectiu. El que no ens diuen, ni nosaltres els hi preguntem, és: On seria Catalunya si tot l’esforç i diners que esmercem recomponent allò que Espanya ens desmanega i ens sostrau a cada moment el poguéssim fer servir per arreglar les nostres coses i millorar la nostra vida? Aquesta és la pregunta!!.

Quanta “marca de l’esclau” portem dins els nostres gens? la mesura ens vindrà donada pel grau d’ambició nacional que ens demostrem a nosaltres mateixos, pel convenciment que posem en saber superar el repte que significa el nostre alliberament nacional, per la confiança que tinguem en nosaltres i en el nostre país. La opció de vot que prenguem en les properes eleccions tindrà molt a veure en la quantitat de “marca de l’esclau” que portem dins i molt menys en cap tipus de “raonaments assenyats” per molt que vulguem autoconvencer-nos. La por a ser lliures ens podrà? El fet que els nostres polítics “indepes” no hagin donat la “talla” en això o en allò, ens podrà? La circumstància que no hagem assolit una llista unitària ens podrà? El fet de la “impresentabilitat” d’algunes actituds dels “nostres líders” ens podrà? I totes aquestes preguntes es resumeixen en una de sola: Espanya ens podrà? NO? Doncs tots a votar una opció d’independència, la que vulgueu… però una de veritablement independentista!!. A mi també m’ha temptat la opció de “Si no hi ha unitat no hi ha vot” però el problema ve de mes lluny: Cal plantar-li cara a Escanya!! Cal plantar-li cara al regionalisme!! Cal sortir del pou d’una vegada!!.

Ara, com ja va dir fa molts anys l’avi Macià: Catalans!.. Catalunya!!

Les enquestes a Internet són molt poc fiables i no crec amb elles. Fa uns dies em vaig inscriure a un web que fan projeccions dels escons per al Parlament per aquestes eleccions. Malgrat no em fio ni un pel que aquestes projeccions siguin serioses, he vist que si envies un comentari per participar et donen una plantilla d’Excel perqué pugis fer tu les teves projeccions. La plantilla, que per cert és molt completa,  et calcula els escons a partir d’escriure el % de suport que creus que podrien tenir cada candidatura segons cada circumscripció electoral. També et dona el cens del 2006 així com el % de vots de les anteriors eleccions. Realment és molt complet.

La darrera projecció que han publicat donen alguns escons a RCat, segons diuen a partir de la darrera enquesta de la Vanguardia i dels seus càlculs interns que fan d’altres enquestes. Interessant, però no estic molt segur que així sigui. Penso que ara per ara, la divisió provocada per Laporta amb la proposta de SCI, no dona per ser optimistes de moment. Potser més endavant.

Però no volia parlar d’aquestes projeccions que fa aquest web. El que voldria explicar-vos avui, és sobre els escons que teòricament tindrien les diferents opcions polítiques independentistes quan he aplicat a la plantilla d’Excel que he rebut, els % de suport que l’enquesta de Nació Digital de fa tres setmanes. Lógicament he fet unes correccions perquè l’enquesta de ND era global i està clar que el públic que llegeix aquest diari és un públic independentista. Sóc totalment conscient que el que he fet és un simple divertiment i no té cap valor.  Però ostres no sé perquè, però el meu instint em diu que la cosa podria anar per aquests camins.

L’enquesta de Nació Digital, que la podeu trobar en aquest enllaç, i  donava aquests resultats.

Amb la plantilla d’Excel que he rebut si aplico els % de suport, obtindria el següent

Impossible!!.  És clar que cal fer-hi algunes correccions. Però si que podríem fer una extrapolació si suposem que els principals lectors de Nació Digital són independentistes.

Estudiant les eleccions al Parlament del 2003 al 2006 és pot veure que l’abstenció va augmentar amb 337.168 electors. També dels que van anar a votar, 216.000 electors no van votar tant CiU com ERC, 60.000 vots en blanc i un increment de 30.000 vots respecte al 2003 cap a altres formacions minoritaries.  Per això si suposem que si s’arribés a motivar prou el vot independentista a aquestes properes eleccions del 2010, no seria pas descabellat afirmar que hi ha una bossa d’uns 500.000 vots que esperen per votar a favor de la independència.

Si en aquests 500.000 vots apliquem els percentatges de l’enquesta de Nació Digital, obtenim el següent:

Com he dit abans, la plantilla d’Excel et dona per defecte els resultats de les darreres eleccions al Parlament.  Si agafem aquests resultats, mantenim el cens i l’abstenció, però també la proporció que havien obtingut els partits que es van presentar i li  sumem a RCat i SCI els vots que hem calculat a partir dels 500.000 potencials vots independentistes ens surt:

Segons aquest càlcul, RCat podria tenir 6 escons (4 a Barcelona amb 109.603 vots, 1 a Girona amb 13.490 vots i 1 a Tarragona amb 14.447 vots) i SCI 2 escons (els dos a Barcelona amb 67.581 vots i cap a la resta). C’s obtindria més escons que SCI perquè SCI té menys vots a la provincia de Barcelona (C’s va obtenir uns 78.000 vots i SCI obtindria uns 67.581  si apliquem el 29,06% que dóna l’enquesta de ND a Barcelona amb un cens de 500.000 per a tota Catalunya)

Però ERC es quedaria amb 19 escons dels 21 que té i CiU es quedaria amb 45 escons dels 48 que té ara. Cosa del tot improbable si fem cas de les darreres enquestes d’estimació de vot publicades als mitjans i al CEO.

Per això, si agafo els % per cada partit de la darrera enquesta de la Vanguardia (no pas la projecció d’escons que fa aquest diari, que està fet amb molta mala intenció) i aplico el cens del 2006 amb la mateixa abstenció, l’Excel em dóna el següent:

*Nota: és possible que el PP obtingui 15 en comptes de 16 escons, perquè és poc provable que tingui aquest 11,20% de suport a la província de Girona. En aquest cas, probablement el guanyaria ERC que obtindria 13 escons.

Si a aquesta estimació li aplico els vots de RCat i SCI que hem calculat a partir del suport de l’enquesta de Nació Digital aplicant a la bossa de 500.000 vots independentistes, l’Excel em proporciona aquesta projecció ( a la resta de partits no els hi sumo cap vot, perquè considero que l’enquesta de la Vanguardia ja hi són comptats):

Curiós oi?

La suma de les opcions que estan disposades a proclamar la independència unilateralment  serien de 8 escons.  Qui sortiria perden amb l’aparició de RCat i SCI respecte a la darrera enquesta de la Vanguardia? CiU que perdria uns 4 escons, PSC-PSOE 2 escons, ERC 2 escons i PP amb ICV-EuiA es quedarien igual. Respecte als escons del 2006, qui perdria més seria ERC amb 11 escons (passaria de 21 a 10 escons).

Però si agafem la darrera enquesta del CEO de principis d’estiu abans de l’aparició de Solidaritat Catalana, que dóna a CiU entre 67 i 68 escons, podem veure més clar a qui perjudicava més l’aparició d’una candidatura  prou unitària i forta d’independentistes que poguessin entrar al Parlament amb força per trencar el status quo actual.

La propera setmana explicaré que passaria si sumessim els vots de RCat i SCI, peró també ERC,  o millor dit, que només hagués una candidatura unitària d’independentistes tal com va proposar Joan Carretero el 31 de Juliol a Arenys de Munt.

Tots sabeu que la confiança juga un paper transcendent en la majoria de les activitats de la vida. Un exemple el tenim en el futbol, el cito perquè afecta al Barça, al que la majoria seguiu. El Barça està ple de bons jugadors, molt bons, però té una cosa diferent d’altres que també tenen bons jugadors, són un equip, es coneixen entre ells, es tenen confiança i tenen confiança en la victòria. Sense això darrer no guanyarien tants partits. La moral de victòria no és altra cosa que confiança en ells mateixos.

Les coses són una mica diferents en altres camps on intervenen terceres persones. L’economia, per exemple. Una de les persones més intel·ligents que conec és Josep Maria Bricall. El Prof. Bricall Masip ha ocupat molts llocs de responsabilitat a la seva vida, però jo l’he conegut, bastant, durant la seva època de rector de la meva universitat, la UB. Algunes vegades l’he sentit dir, amb el seus coneguts sentit crític i ironia: els economistes només saben explicar les coses mai predir que passarà, altrament serien milionaris. Què és el que fa que l’economia sigui impredictible mentre que la química no? Per què, en el sentit estricte (ara és quan els economistes si em tinguessin davant se’m tirarien al coll) l’economia no és una ciència? És irreproduïble. Hi ha un factor que s’escapa de qualsevol predicció certa i entrem en el territori de la incertesa. Es tracta del comportament humà. Per què vénen o s’accentuen les crisis? Per la confiança. La gent i amb ella els mercats, o a vegades a l’inrevés, deixa de confiar. Passen coses estranyíssimes, com ara que una persona amb uns ingressos consolidats i sense risc de perdre’ls, que no passa angúnies, de cop i volta decideix estar-se de comprar determinades coses, deixa d’anar al restaurant o escurça les vacances. T’ho mires i dius, no ho entenc. En què nota la crisi aquesta persona? En res, però, deixant de consumir, contribueix a què el mercat és retracti, contribueix a generar la crisi. Sumant el comportament de molts com aquesta persona tenim explicada, en part, l’accentuació d’una crisi. Tot plegat un fenomen psicològic ben complex.

També és ben interessant i pertinent analitzar el tema electoral. Una de les característiques de la gent és que la gran majoria és conservadora (ara els que es creuen d’esquerres m’intenten assassinar). Normalment molt conservadora, intenta que el seu entorn canviï poc, busca seguretat, feina estable, finalment, com qualsevol animal, defensa el seu cau la forma de vida que vol. Una de les coses que demana, com l’economia, és estabilitat. Evidentment si pot ser millorant, sempre considerant que hi ha qui no pot voler altra cosa que canvis del seu entorn perquè viu en la misèria. Aquest conservadorisme es tradueix en una economia creixent, feina, seguretat, etc.

Guanyar unes eleccions obliga a què l’elector et faci confiança, però també en què tingui confiança en què pots guanyar o, si més no, ser decisiu en el futur govern del país. En aquesta anàlisi deixo de banda a aquells més polititzats fidels a una opció concreta, ja que les eleccions es guanyen amb les majories no gaire polititzades. L’elector, doncs, t’ha de fer confiança perquè pensa que aportaràs millora i estabilitat i perquè confia que hi pots guanyar.

Les dues coses que no necessàriament van unides. Ara mateix el candidat millor situat és Artur Mas, tot i que no inspiri confiança a tothom o que generi algunes recances, la majoria pensa que és qui té més possibilitats. Així doncs, si jo fos un elector no excessivament allunyat dels seus plantejaments polítics, el votaria per no malbaratar el vot i donar estabilitat.

Ara mateix, l’objectiu del socialisme és transmetre la imatge que CiU no aportarà estabilitat (deriva nacionalista, etc.) i que Mas i CiU no són de fiar. Es tracta de crear la desconfiança sobre la seva persona i possible acció de Govern, més que sobre la percepció de victòria que la gent té. Faran servir dues coses: la seva suposada connivència amb un finançament il·legal de CDC i la seva manca de concreció sobre el futur nacional. Només cal veure com insistentment llencen preguntes o acusacions sobre el seu suposat independentisme. La resposta de Mas és sempre un si però no, el poble no està preparat, etc. Un pronunciament clar sobre aquest eix (independentisme – unionisme) “descentraria” suposadament a Artur Mas. La manca de concreció sempre genera desconfiança en l’elector. La concreció et fa perdre electors, però a la llarga la generació d’incertesa te’n farà perdre més.

En el cas d’ERC, per exemple, la sensació predominant és que trauran pocs vots. No analitzo raons, és així. La percepció és que patiran una davallada i no estaran al Govern. Això porta al seu potencial votant a buscar alternatives perquè no vol malbaratar el vot.

Així doncs, als independentistes ens toca prestar atenció en la confiança que generen els líders i veure com aquesta confiança es pot augmentar, però també com introduir en l’electorat la convicció que un bon resultat és possible.

Ara tenim un problema, la confiança en un bon resultat, està en crisi. El fet que dins l’independentisme hi hagi diversos corrents o grups fa pensar a l’elector que no es podrà obtenir un bon resultat i això fa que molts independentistes pensin que hi ha una opció, que no complirà amb la seva prioritat (per a aquest elector és la independència), però que si podrà conduir a un Govern nacionalista i evitarà un Govern socialista, que pacificarà l’ecomomia.

Alguns poden argumentar que la llei d’Hondt no perjudica tant si hi ha dues opcions independentistes. Podria ser. Si s’arriba als mínims per obtenir diputats, no afectaria gaire a Barcelona i més a la resta de circumscripcions. Cal, però, tenir en compte que variarà segons la participació. A Barcelona amb un 3% dels vots es podria obtenir un escon, però a la resta de circumscripcions ens aniríem al 6% o 7%. Aquest, tanmateix, no és el principal problema. La presència de més d’una opció portaria a disminuir la confiança i això faria que el nombre total de vots sumant dues opcions fos menor que els que obtindria una única força. L’elector pensaria que la probabilitat d’entrar al Parlament i fer feina seria menor.

Si ens fixem ara en la confiança en el líder ens adonarem del segon possible problema. El líder de qualsevol opció o, segons com, el lideratge compartit, ha de reunir unes qualitats que facin que la gent hi confiï. He posat l’exemple d’Artur Mas i el que pretenen les campanyes socialistes, també d’altres, fer que l’electorat li perdi confiança, a ell i al que representa. Fent què? Fent que la gent pensi que potser no és net, que actua amb ambigüitat calculada, que no saps ben bé que farà, que pactarà amb l’enemic, etc.

Contra que s’actua? Contra la seva coherència, contra la seva credibilitat i, també, s’introdueix el dubte sobre la seva honorabilitat i sobre la seva capacitat de liderar.

Així doncs, el lideratge d’un projecte independentista ha de reunir, com a mínim, les tres condicions. Que l’elector vegi que és coherent, que l’elector vegi que és creïble i que l’elector pensi que és honrat. Evidentment, les dues primeres “virtuts” no estan renyides amb la lògica evolució personal i adaptada a les circumstàncies que té qualsevol persona al llarg de la seva vida.

Evidentment, i ho he deixat per al final, l’elector ha de conèixer al líder i el projecte, però això mai no ha de substituir les condicions anteriors.

Què he volgut dir amb tot aquest raonament? Què els experiments s’han de fer amb gasosa. L’elector no és idiota i les proclames independentistes estan molt bé per a un míting, però que darrera del líder ha d’haver solidesa i no improvisació.

Un projecte pot ser plural i transversal, ho defenso, però alhora l’elector ha d’entendre el que representa això. Les cartes han d’estar descobertes. L’elector voldrà veure, mai s’aconseguirà del tot, que les llistes es fan per guanyar però no per una lluita de cadires.

Tot això és possible? Bé, estem a poques setmanes del moment definitiu, cinc per fer coalicions, una mica més per presentar candidatures. És possible un pacte ampli. Hi treballem per tal que hi sigui tot i que s’ha de fet amb intel·ligència. No es tracta de posar tot l’independentisme en un vaixell, esperar que estigui a l’alta mar i llençar-li un torpede a la línia de flotació.

Encara crec possible i desitjo un pacte ampli perquè com bé sabeu, penso que:

Si sumem, guanyem!