Avui, malgrat el resultat ja esperat de la votació del projecte de llei per la independència, escric amb una gran esperança doncs constato que malgrat la “realitat” política que vivim la qual ens dona alegries i desenganys (mes d’aquests que d’aquells) avui se m’ha confirmat la realitat de la societat catalana i més concretament de la societat barcelonina, aquesta que tants acusàvem d’espanyolista i els resultats de la consulta ja s’ha encarregat de desmentir amb uns quasi bé equiparables als aconseguits a la Catalunya més “catalana” que podríem trobar. Barcelona i la seva societat està madurant a passos gegantins en la seva concepció de la nació.

Tot això bé a tall d’una reunió de treball a la que avui mateix he assistit i en la qual, en un intermedi, ha sortit el tema del nostre alliberament nacional arran de “les consultes” i de lo cansats i esgotats d’aguantar Espanya que estan molts que fa uns anys podíem catalogar de catalans sense gaire més trets catalanistes que ser del Barça i pari vostè de comptar, d’aquells que et deien que això de la independència era fer volar coloms i alguns d’ells et podien contestar que també eren o se sentien espanyols, doncs ells son nascuts fora d’aquí o els seus pares son espanyols (com els d’en Duran i Lleida). Alguns em preguntaven, ja que es de coneixement general la meva ideologia nacionalista radical amb solució independentista, si creia que ho aconseguiríem aviat i jo els animava dient-los-hi que si, que això està al caure si apretem entre tots una mica més. Gent que molts d’ells son, o eren, votants socialistes i que avui s’han desenganyat, doncs em comentaven que es consideraven socialistes però que ja no els tornarien a votar perquè no hi ha realment un partit socialista veritablement català i el PSC només és el PSOE a Catalunya i per aquí ja no hi passen, i això no els hi deia jo, això sortia d’aquells que fins fa poc votaven socialisme sense diferenciar el sentit nacional del seu vot… i avui si que ho fan!. Alguns callaven encara, és cert, però ja no gosaven badar boca doncs no tenien cap argument per oposar, us prometo que fa anys, o mesos, el panorama hagués sigut molt diferent, oposat segurament. I això és tret de la societat barcelonina real, treballadora, la gent del carrer i no dels polítics, periodistes ni intel·lectuals.

Alguns comentaristes interessats han criticat els resultats de la consulta per la independència a Barcelona, la realitat és que ningú s’imaginava el gran èxit que han aconseguit aquests patriotes amb el seu treball i la bona resposta de la ciutadania, amb medis precaris s’ha aconseguit una participació del 21,37% del cens de la ciutat (basant-nos exclusivament en el cens d’electors), amb unes votacions dilatades en el temps, si, però amb uns medis molt precaris, una organització modèlica, una actitud impecablement democràtica, però amb molt poca “propaganda” a favor de la participació, sense rebre paperetes a casa, sense “bonificar” el vot amb hores de treball pagades i no realitzades i sense propaganda institucional. Ja veuríem amb aquests condicionants els resultats que tindrien moltes de les eleccions oficials algunes d’elles no massa reeixides malgrat el vot bonificat i la propaganda institucional incloses.

Benvolguts i esforçats amics lectors, algunes idees em volten pel terrat potser d’una manera aparentment inconnexa,  però amb tot em sembla que m’assetgen amb la voluntat de posar un xic d’ordre en el torrent d’esdeveniments que operen a Catalunya i, sobre tot, si pot ser, en el significat de tot plegat.

 Primer de tot vull felicitar a tota la gent que ha fet possible “Catalunya decideix”, potser un cas únic en el mon mundial.

 Pel que fa als resultats també cal felicitar-se perquè son excel·lents, malgrat que els espanyolistes vinguin a tirar aigua al vi amb pseudo arguments agafats amb pinces. Respecta d’això per exemple, el señor Bolaños del PSC, s’alçà en “el mon a Rac1” en portantveu de la gent que no ha anat a votar, que segons ell son el 82%. Només dir-li que en la última legislatura del tripartit, el govern tripartit va governar Catalunya amb una representació del 30% si estimem tota la gent que estava convocada a anar a votar, i segons sembla no es varen sentir deslegitimats mai, i l’altre 70% què, señor Balaños?.

  Tot i que els resistents espanyolistes han deixat calar, tal com sospitàvem, que lluitaran cada pam de terreny i cada engruna del relat, el cert és que ara a Catalunya el debat polític està cada dia més condicionat per a la consideració del nostre estatus quo, el que ara es considera implícitament en el debat polític a Catalunya és la mateixa viabilitat de “La Nació”, som una Nació?, això com es pot realitzar?.

 N’hi ha que només reconeixen la “nación espanyola”, també n’hi ha que tot considerant que Catalunya és una Nació, renuncien a fer la realització de la Nació com a tal. Normalment aquests tenen a mà una bateria d’argumentacions “ad hoc” poc reeixides però que funcionen, “… que si HEM de ser un sol poble”, “… que si abans de fer aquesta realització n’hem de fer un munt de xiques”, “ … els ideals utòpics els col·loquem en un horitzó llunyà, irrealitzable, per això son utòpics, ens dinamitzen”, “ … que si els organismes internacionals no ens reconeixerien”, “… que si tinc un tiet a Peñafiel”, “… que si la multiculturalitat”, etc.

  Ara però, el “confederalisme” esdevindrà una plaça forta per defensar l’espanyolisme, esdevindrà una plaça forta per a defensar l’espanyolisme perquè és una actitud estratègica, que no nega res, aparentment, perquè si considerem que “l’estat de les autonomies” és ja un apunt de federalisme, tot allò que rau en les mans del Poder Central és gestionat en benefici de Castella i en detriment de Catalunya, oficialitat de la llengua asimètrica, decisions polítiques d’inversions econòmiques  asimètriques, representació internacional asimètrica, etc. Però amb tot, això del “confederalisme” continuarà sent un entrebanc perquè és com si es digués que dins el meu ordinador hi ha un ésser fantasmagòric, incontingent, ningú ho podria demostrar com a cert però tampoc ningú podria fer el contrari, i així anar fent d’espanyolista esquivant la denominació d’origen per tal de passar per “catalanista”. Lladregots!!!!

                                    —————————————————————

 En Artur Mas, el molt honorable president del meu País, ha guanyat les darreres eleccions al Parlament. Li vaig escoltar bona part de la conferència pública dels cent dies de govern i vaig quedar gratament impressionat, sens dubte el president exerceix de president, com un gran president, com un gran president d’un gran Estat europeu, però …, ara per ara és en realitat el president d’un país colonitzat en vies d’aculturació i espoliat, tot i el seu posat, i potser les seves habilitats, ara per ara és més un governador de províncies que altre cosa.

 Com ell diu, “tenim país”, però un país sense voluntat de realització Nacional, no pot fer cap transició.

 Deia no fa pas gaire, que segurament el pla “A” d’en Mas, “pacte fiscal”, és només un pla llançadora cap al pla “B”, veritable pla Nacional de transició cap a la plena Sobirania. Això però, depèn de nosaltres en bona mesura, ara s’albiren noves fites, Llei de la Independència, Conferencia Nacional, els agents independentistes actuarem, tots els independentistes som agents de la independència, només ens cal continuar treballant i sumant allà on puguem.

 Visca La Pàtria.!!!!

He parlat sovint, potser massa, de Josep Antoni Duran i Lleida i el seu posicionament en el tema de la consulta a la ciutadania sobre si vol o no que Catalunya sigui un Estat independent. Tanmateix no puc evitar-ho, em molesta profundament que algú vulgui interpretar la història i el pensament d’un col·lectiu en base a les seves idees quan una part significativa del col·lectiu, en nombre i qualitat, manifesta una opinió contrària.

Avui amb l’agudesa del beatífic pare Brown Duran recorda en la seva pastoral que aquest dissabte es commemora el 73è aniversari de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera.

Duran i Lleida escriu: Sempre és interessant estudiar a fons la vida de Carrasco i Formiguera. Hi ha persones que es queden només amb un passatge de la seva vida, com el crit “Amunt, avant, visca Catalunya lliure!”, que fa molts més anys que subscric i que llanço que molts dels que ara interpreten que la llibertat de Catalunya només es pot resoldre a través d’un únic camí. Però crec que ningú, llevat dels seus familiars, es troba en condicions de parlar en nom seu. Només un petit apunt: ni Carrasco i Formiguera, ni la Unió de llavors, ni la Unió d’ara volem un país dividit. A l’inrevés: posem l’accent en la necessitat d’un sol poble com a divisa molt més important i prèvia a un Estat. Com a deixebles del doctor Carles Cardó, sempre enfortirem el valor de la nació per sobre de l’Estat. Per això el nostre projecte és la confederació. I sóc conscient que costa d’explicar, i més quan hi ha tendència a simplificar entre el blanc i el negre. De l’any 31 al 39, Unió s’hi va negar sempre i no va ser mai entesa. Ara ens hi neguem novament a risc de no ser entesos una vegada més.

Ni som independentistes ni antiindependentistes. No som el sector antiindependentista de Convergència i Unió. Tenim el nostre propi projecte i creiem que com a nacionalistes tenim molt camí a fer plegats amb molta gent, a banda de l’estació final que cadascú tingui en el seu horitzó. La fractura i la divisió del país, exactament el que diu el president Pujol, ens preocupa, i molt. Ens ha preocupat sempre la generació de frustració que provoca la inviabilitat de determinats projectes, exactament com preocupa a l’expresident de la Generalitat. Respectem tothom i totes les posicions. I demanem respecte per a tots.

He reproduït aquesta part perquè és on Duran i Lleida ens intenta fer veure que la seva ideologia és la d’Unió. És cert que la idea primigènia d’Unió és la confederació dels pobles de l’actual estat espanyol, però m’atreveixo a dir després de llegir algunes coses, que el pensament de Manuel Carrasco i Formiguera va més enllà de la confederació.

Parlant del polític assassinat, escriu Quim Torra: Empresonat en dues ocasions, del penal de Burgos en va sortir un cop; la segona vegada ja no. Carrasco, que sempre es definí com un nacionalista radical, escriu el dimarts 23 d’octubre de 1923 en el seu diari, el dia que va ingressar a la presó amb motiu de la condemna per les caricatures de l´Estevet, “Setmanari Nacionalista i Popular”: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món“. Va patir aleshores per aquella condemna 180 dies de captiveri.

No dubto que l’aparent independentisme radical fos formulat més tard en els documents fundacionals d’Unió d’una forma més moderada. De fet, podem llegir les principals idees a la Compilació Doctrinal d’Unió que va ser aprovada pel Consell Nacional del 3 de març del 1963 i que respon a la necessitat de refondre la doctrina del Partit elaborada abans de la Guerra Civil amb les noves qüestions plantejades posteriorment.

Diu, referint-se a Espanya: També els anys de convivència entre les diferents nacions d’Espanya han portat a la seva integració econòmica, i per això “la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”. Això, però, només serà possible si totes les parts hi estan d’acord, per la qual cosa Catalunya, cas de no ser així, té el dret de separar-se d’Espanya.

En aquest document de fa gairebé mig segle, elaborat en plena dictadura, es diu que Catalunya, en cas de no ser possible la confederació, té el dret de separar-se d’Espanya.

És ben evident que Unió pot preguntar-se si és possible la confederació i uns poden opinar que sí i altres que no. Per a mi és bastant evident que després de 35 anys de la mort del dictador les nul·les possibilitats d’una confederació han quedat clares. Amb tot, si algú tenia dubtes, la recent sentència del Tribunal Constitucional ens ho fa meridianament palès. Una confederació és la unió de parts independents que gaudeixen i exerceixen la seva independència i decideixen posar en comú determinats aspectes amb cessió de part d ela seva sobirania. El que més s’aproxima a això ara és la Unió Europea (deixant de banda la Confederació Helvètica). La confederació parteix sempre de la prèvia sobirania.

Hi ha algú amb dos dits d’enteniment que pensi que l’opció confederació, insisteixo, fruit de la voluntat de les parts, és possible? Pel que es veu, un grup d’Unió, significat i amb veu, pensa que no.

L’altre aspecte cabdal és el que Duran i Lleida expressa amb aquest frase: La fractura i la divisió del país, exactament el que diu el president Pujol, ens preocupa, i molt. Aquest punt el comparteixen públicament també Artur Mas i altres dirigents nacionalistes. És la base de la política del Govern. A mi també m’amoïna i suposo que a tothom.

En el moment que algú pregunta sí o no, sobre el que sigui, és manifesta aquesta divisió. És manifesta, atenció, és manifesta el que hi ha, però la divisió hi és d’antuvi. És absolutament cert que el país està dividit. El que passaria davant d’una manifestació a favor de la independència seria que els que ara callen parlarien. Callen perquè és la seva opció la que domina. Resulta que per no molestar als que no volen la independència ens hem de fastiguejar els que la volem. En base a quina teoria? Sota quin principi democràtic és millor això que preguntar i votar?

Jo crec que el problema és que la divisió l’hauríem de fer de forma diferent. Un grup no vol la independència, vol continuar sent espanyol. Serà per desinformació o per amor o perquè el seu pare viu en un poblet de l’Aragó, tant m’és.

Un segon grup vol obtenir la independència i vol exercir el dret d’autodeterminació.

Queda un altre grup, els que voldrien la independència i tenen por. No tenen por de dividir el país, tenen por de més coses.

Ja faria un altre grup. Els que volen la independència, parlen de la divisió del país i es proposen carregar-se de raons per tenir una gran majoria al seu costat. Vull pensar que és propòsit d’Artur Mas quan diu: ‘Actuaré tocant de peus a terra, però mirant l’horitzó. No farem una consulta en aquesta quatre anys sobre la independència.’ Mas va reclamar fer pinya pel pacte fiscal, que ‘és un objectiu que ens pot unir a tots’ i considera que fer un pas cap a la independència provocaria la divisió. Després d’haver dit: un cop liquidada la via estatutària per part del Tribunal Constitucional, ‘Catalunya té la possibilitat i el dret d’encentar altres vies’.

És una posició més prudent però no és prou explícita i per tant els dubtes entre els independentistes hi són.

Jo no la comparteixo perquè crec que cal plantejar les coses amb més cruesa. L’encaix “normal” de moltes aspiracions de Catalunya a Espanya no és possible. Només ho seria, a contracor, si fos l’única alternativa espanyola per mantenir determinats privilegis. La cruesa de la situació econòmica ha fet obrir els ulls a molts. Ja no ens podem permetre el luxe de malmetre més el nostre estat del benestar i perdre capacitat econòmica i competitivitat. Què no ho han vit prou durant aquests anys? On són les infraestructures? On són els diners? On és la nostra capacitat de decidir?

Crec que el Govern, amb absoluta normalitat, ha de dir clarament a Catalunya que pensa promoure la independència. També ha d’anar a Madrid, a Brussel·les i a Washington a deixar-ho ben clar. Només amb una posició valenta Catalunya té futur.

Llegeixo que Artur Mas va dir: Catalunya està patint el seu propi “viacrucis” i que es va mostrar convençut que acabarà bé. Potser en aquest moment en que estem a punt de començar la Setmana de Passió sigui adient parlar de Viacrucis, però bo és recordar que el Viacrucis acaba amb la catorzena estació que recorda quan Jesús és dipositat a la sepultura. En el Viacrucis no hi ha Resurrecció. Acaba amb la mort i la sepultura. No acaba bé, els romans maten Jesús amb l’ajut dels jueus, especialment dels fariseus. Aquí en tenim uns quants de fariseus.

Cal ser valents, cal que el Govern ho sigui.

Acabo dient. Aneu a votar diumenge, els que estigueu en alguna de les poblacions que voten. Els que no, aboqueu-vos a ajudar a Barcelona. Ha de ser una festa. Hi ha esperança.

Us han fet creure, com m’han fet creure a mi, que ens calen partits politics, unes estructures de poder que ens organitzin la seguretat, la justícia, l’ordre econòmic, formatiu, social… i fins i tot un Estat propi.

Els partits, són d’aquelles poques coses que sobreviuen sense una evolució important en la seva estructura i funcionament, a excepció del seu creixement.

Així com les empreses canvien amb agilitat la seva dinàmica cada cop que el mercat ho demana, els partits no canvien de la mateixa manera quan la societat ho vol.

Si fos cert que les nostres aspiracions, depenen només de partits que les representin i defensin i que sense ells no hi tenim res a fer, resultaria insòlit, per exemple, que un Estat, l’espanyol, amb partits que defensen, clara o de manera encoberta, l’abolició del català, no hagi aconseguit en 500 anys d’ocupació que parlem només en espanyol.

I si fos que no ens calen?

Les persones en unir-nos a d’altres persones formem la societat, ens podem organitzar i gestionar, formar-nos persones conscients, critiques i lliures,capaces de construir la futura societat de la nostra Nació amb solidesa.

Els i les independentistes som, en la seva majoria, persones solvents, serioses i avui tenim mitjans i recursos per a formes d’organització innovadores com ho han estat 10mil a Brussel·les o les Consultes.

No necessitem líders, ni espectacles polítics, ni concentració de poders.

Els partits que vagin dient, deixem de fer-los de claca, ja vindran.

M. Teresa Galceran
Consellera de 10mil

Un dels problemes que tenen els egòlatres és suposar que la resta de la humanitat és idiota i que ells poden manipular a tots els altres mortals bípeds.

Aquest comentari ve arran dels fets polítics que estan succeint aquests dies. És ben cert que les cúpules polítiques concentren uns quants egòlatres i superbs. És cert que tampoc hi podem fer gaire perquè els partits polítics han evolucionat i s’han organitzat formant unes estructures bastant impermeables i creant la partitocràcia que domina el nostre sistema.

M’ha semblat molt encertat l’article El partit únic que ha escrit l’amic Vicenç Pedret del col·lectiu El Matí i militant, encara, d’Unió. Diu Pedret: Hom espera, quan “els seus” guanyen les eleccions amb folgada majoria, veure els “seus” governar. El pitjor que m’ha passat mai políticament parlant, és que els “meus” guanyessin i que governessin els altres. És un engany. Jo vaig votar l’Atur Mas com a cap de llista i és ben evident que qui mana a l’ombra és en Duran. Vaig votar perquè els convergents (i els d’UDC) manessin i prop del 40% dels càrrecs els “okupen” sociates, peperos i profes d’esade. I més endavant afegeix: Si en Mas hagués posat els noms del govern en una llista al parlament, aquesta gran “coalició” hagués indignat a molts votants que sens dubte haguessin triat una opció més clara.

Ho diu Pedret d’Unió, us puc garantir, de primera mà, que significants militants de CDC, de Barcelona i de fora de Barcelona, estan que s’enfilen per les parets. Se senten traïts.

Això és enganyar a l’elector o al militant? No, jo crec que no, senzillament és la prepotència de les cúpules. Deuen pensar: nosaltres, il·luminats pel colom que va donar cops amb les ales als evangelis apòcrifs per tal que caiguessin de l’altar i quedessin només els quatre canònics, sabem el que cal fer, no cal cap més explicació. La intel·ligència emocional i la interpersonal no hi són. Una pena.

Un altre exemple previ és el d’ERC. Tothom sap que la patacada que es va pegar a les darreres eleccions és pel seu suport al PSC. La prepotència dels seus dirigents, en aquest cas ja m’abstinc de parlar d’intel·ligència, els va fer creure que ells podien fer el que el rotava sense tenir en compte els desigs dels seus electors, que havien votat una altra cosa. Una cosa que comença per “i” i acaba per “a”. Si no heu caigut encara us diré que provoca urticària al PP, al PSC i a Duran i Lleida. Resultat, desastre electoral.

Un lèmur que ho sabia

He deixat pel final la més recents de les demostracions de prepotència i cinisme. Qualsevol primat, fins i tot el més primitiu, el lèmur (lemur catta), sabia que l’actiu polític de Jan Laporta, independentista de cap a peus, era la seva popularitat i en cap cas el seu coneixement de la política ni els seus mèrits en aquest àmbit. Laporta, home de llums i ombres, és un home intel·ligent i llest, però al mateix temps amb poc coneixement de la política i molt menys de l’ambient i submón independentista, ambient molt animat però ple de aprofitats i salvapàtries. No dic res que el mateix Laporta, que sincer ho és, no sabés i digués.

Només em sorprèn que sent, com deia abans, un home intel·ligent contesti a la pregunta: És possible, però, que els seus companys li demanin que renunciï a l’escó dient Seria una continuïtat de la línia en què han entrat, que és incoherent i del tot desproporcionada. Aleshores sí que seria una confirmació que el que potser pretenien era fer servir el meu nom en situacions que els pogués donar èxit. Si veig que la situació deriva cap a aquest escenari, també prendré les meves decisions. Potser més val estar sol que mal acompanyat. Naturalment!

Laporta diu en la mateixa entrevista: Sóc coherent amb el meu pensament. Qui penso que no està promovent la unitat que ens vam proposar, són els que no volen anar en una gran coalició. Com que crec en la sinceritat de Laporta, per això penso que el van entabanar. Va caure com un babau.

M’ho demostra, encara que no em calia, el que diu en una altra entrevista: sembla que no els preocupa quedar-se sense representació. M’ha donat la sensació que el que es vol és restar vots a alguna altra formació independentista i jo no vull això, sinó, al contrari, una gran coalició, sota una marca que ens aglutini a tots i que engresqui la gent. Els votants s’il·lusionen quan veuen que vas a guanyar, no a perdre.

Un altre lèmur que també ho sabia

Abans a la pregunta També l’acusen d’haver-se desentès de la feina parlamentària contesta: Ara surten aquestes misèries per justificar determinades actituds. M’he sentit força utilitzat darrerament. Hi ha persones que han intentat imposar-me la seva voluntat i la seva forma d’actuar i jo no vull que es faci servir el meu nom per a aventures que no veig clares. Naturalment! Li ha costat veure-ho.

He començat dient que hi ha qui pensa que la resta de la humanitat és idiota. Per això no em sorprèn llegir titulars com:

• López Tena: ‘Que Laporta parli d’humilitat i generositat és una mica graciós’
• Uriel Bertran: “Quan Laporta entra en un projecte té l’aspiració de posar-s’hi al davant”
• Sense Laporta es visualitzarà més el projecte de Solidaritat

Si no fos perquè tot això és dolent per al país seria per fer-se un fart de riure. Com diu l’editorial de Catalunya Oberta: Aquesta situació no pot estranyar ningú. Fet i fet, era previsible atesa la precipitació amb que es va crear SI i el precedent de la seva incapacitat d’arribar a un acords amb Reagrupament que, d’haver-se produït, li hauria reportat fàcilment dos o tres diputats més. Els càncers de tota la vida de l’independentisme segueixen presents l’any 2011: personalisme, dogmatisme, purisme, incapacitat per al diàleg i tendència a la dispersió i el minifundisme. I moltes més coses que m’estalvio.

Editorial que acaba amb una afirmació que sovint he escrit jo mateix: És trist, però és així. Al capdavall, la paradoxa és que el gran aliat de l’independentisme és Madrid (que el forneix de milers d’arguments), mentre que el seu principal adversari són els mateixos independentistes.

Fa tot just dos mesos escrivia al Bloc Gran del Sobiranisme l’article Independentisme immadur i l’acabava dient: Per a mi el problema no és ara el d’aconseguir una majoria social a favor de la independència. Això ja vindrà. El primer pas és deixar l’independentisme de pati d’escola i assolir un independentisme madur.

Jo només sóc un ciutadà que no està en l’activitat política més que algunes hores que tinc lliures, que trec del descans i el lleure, escrivint algunes coses que llegiu uns quants amics escassament influent, i col·laborant, amb els companys de 10Mil en algunes iniciatives que creiem útils per ajudar a sensibilitzar a la gent i incrementar l’esperit independentista. Poca cosa, sense cap alegria seguirem col·laborant en aquelles iniciatives que ajudin a tibar la corda, a veure si cau l’estaca. Ens és ben bé igual d¡on provingui la iniciativa mentre vagi en la línia que considerem correcta.

Ara mateix estem donant suport a la proposició de llei de Solidaritat per la Independència, promovent la concentració davant del Parlament i instant als diputats a votar a favor (veieu “Us volem recordar que no sou representants del poble espanyol…). Està clar que això no podem fer-ho sols i per això us torno a demanar que entreu a Carta als parlamentaris, envieu un correu electrònic i feu-ne difusió. Aprofitem l’avinentesa. Ara resulta que tant Joaquim Nadal com Josep Antoni Duran consideren que votar a la Consulta a Barcelona i votar “no” a la proposició de llei de Solidaritat és incongruent. Nosaltres podem demanar que tots els diputats facin el mateix que han fet, cadascú en llur localitat, a la Consulta. Si no han anat, que s’abstinguin, si han votat “Sí”, que votin “Sí” i si han votat “No” que votin “No”. Això seria un acte de total congruència, d’ètica impecable. Demostrarien que són gent d’honor, homes que representen al seu poble i en els que es pot confiar.

Mentre els polítics independentistes s’esbatussen per veure qui aconsegueix mes quota de poder, un minso poder mes formal que efectiu, uns anònims voluntaris de totes les edats estan posant tota la carn a la graella per que la campanya Catalunya Decideix sigui un èxit a les seves poblacions, i no contents en això col·laboren en les campanyes d’altres poblacions, es desplacen a Barcelona gent de totes les contrades de Catalunya per col·laborar en la recollida de votacions anticipades, i això que avui succeeix a Barcelona ha anat succeint a d’altres poblacions anteriorment. Aquests anònims patriotes ens estan demostrant com es treballa pel país, com s’estima al país i com s’és patriota sense manifestar-ho, des del treball abnegat i silenciós, sense aixecar polsegueres, treballant colze amb colze amb d’altres companys que militen en partits i associacions que no son les pròpies. Avui, tal i com segueixen estant les coses entre els “líders” de l’independentisme, penso que és important ressaltar el comportament modèlic d’aquests patriotes, amb la il·lusió i amor que treballen pel país, sense esperar cap altre reconeixement públic ni personal que la satisfacció que obtenen en cedir tan desinteressadament el seu temps personal; i a sobre els costa diners.

Em pregunto seriosament si a moltes de les “patums indepes” que surten tot sovint als periòdics (digitals evidentment) no els cau la cara de vergonya en veure el comportament dels “de baix” tan diferent del que llueixen ells defensant qui sap què, avantposant noms personals a projectes, canviant posicions de fa pocs mesos enrere sense envermellir, bellugant les cadires dels companys i fent llits a dojo. Tot això se’m dirà que son coses de la política i dels polítics, potser si que sigui així, però aquesta no és la política ni els polítics que avui Catalunya necessita; el que avui necessitem està molt més a la vora d’aquestes persones anònimes a les que tant hem d’agrair tots els que estimem Catalunya que no pas dels grans factòtums de la política independentista que sembla que esmercin totes les seves grans capacitats i intel·lecte en fer allò que menys convé a la política a la qual diuen servir.

Sé que molts ho han fet abans que jo, però avui sento la necessitat d’agrair a tants que heu i encara esteu col·laborant per que tots puguem decidir, estigueu segurs que el vostre treball, la vostra dedicació i el vostre amor pel nostre dissortat país no serà endebades. El vostre exemple serà la llavor que farà que en un futur molt proper les coses canviïn, la xarxa que entre tots esteu teixint fructificarà. Sé, per que he tingut la sort de poder parlar amb alguns de vosaltres, que segurament molts no llegireu aquestes paraules doncs no feu servir amb assiduïtat Internet, lo vostre es més la relació personal, el tacte, el estrènyer una mà, el mirar-se als ulls amb qui parleu, un somrís de complicitat. Però avui he sentit la necessitat de deixar aquí penjat els meus sentiments i admiració per tot el vostre esforç, la dedicació i l’amor que li dediqueu a la nostra terra.

Visca la Pàtria!!

Durant la campanya electoral el ara president Mas, és va comprometre a buscar una formula per solucionar el problema del finançament, que aplegués el màxim de voluntats per no fraccionar la societat catalana i poder anar a Madrid a “pidolar” amb el màxim de recolzament possible

Abans eleccions, va explicar que la manera amb què pensava solucionar el dèficit fiscal que mantenim amb Espanya, seria aconseguir “el concert econòmic”. Una mena de finançament semblant al que gaudeix el País Basc. Enlloc d’anar a la solució definitiva, que cada dia anhelem més catalans, com seria la sobirania plena.

Va explicar que no emprendria una solució més concloent, tot i ser-n’hi partidari, simplement perquè considerava que els catalans no estàvem prou madurs i podria provocar una divisió social. Com si en una societat democràtica fos un fet extraordinari, que hi hagi algun tema amb què els seus ciutadans no estiguin plenament d’acord i en el qual no puguin discrepar, quan precisament és aquesta possibilitat de discrepància l’essència de la mateixa democràcia. Llegir-ne més »

El dimecres passat estava llegint una article d’en Ramon Munné, titulat “Independència: Primer match ball!“. Fins aquell moment no me n’havia donat compte, però l’excés d’optimisme que tenia l’escrit, em va donar que pensar i arribar a la conclusió, que ens trobàvem davant de la que pot ser una errada monumental, de les que fan història.

Match ball? Suposo que en Munné sap, que per tenir l’oportunitat de jugar un match ball a favor, has d’anar per davant en el marcador. Abans has degut de guanyar un munt de jocs i com a mínim algun que altre set. No crec que aquest sigui el cas. Almenys els resultats del 28N i el posicionament tant mediocre de CiU, no ho manifesten així.

Lamento no estar d’acord amb en Ramon Munné, a qui considero un patriota ple de bones intencions. No sé si han medit prou bé les conseqüències que pot tenir tot plegat. Potser esperaven, que la proposta no passes mai ni el primer pas. Llegir-ne més »

Després de veure els darrers successos a Egipte, apart de voler que la ministra d’assumptes exteriors espanyola senti el mateix respecte per la voluntat del poble català, com la que expressa per la del poble egipci, he tornat a recuperar la fe en el poble i en les seves possibilitats.

Per això avui m’agradaria fer un suggeriment o proposta. Des de fa un parell d’anys he anat veient que en el camí cap a la independència s’han anat produint una serie d’esdeveniments molt puntuals que han accel·lerat el procés. Aquests fets ens venen tant de fora com de dins, amb negatiu o amb positiu. Tant ha fet la sentència del TC com la consulta d’Arenys, la sentència del TS que els 10Mil a Brussel·les.

Per mi, el pròxim episodi rellevant, deixant apart la importantíssima proposta parlamentaria de SCI, és la consulta a Barcelona. No oblidem que no sols és la més difícil i la més nombrosa, sinó que n’és la capital i no podem fallar, ens hi juguem molt.

L’èxit, a banda de la feinada duta a terme pels voluntaris del Barcelona decideix, sense ells no seria possible, serà la seva visibilitat i d’això, la principal entitat protagonista n’és TV3, perquè és pública i és la nostra o almenys ho hauria de ser. I si no és així ens n’hem d’assegurar que ho sigui.

I com fer-ho? Doncs jo no en sóc un expert en aquestes coses, ans el contrari. No sé si haurem d’inundar la bústia del correu electrònic de la seva directora, o prendre’n físicament els seus voltants o ambdues coses a l’hora. Personalment sóc partidari de la segona, perquè no s’ha fet mai i em sembla que només el seu anunci i propòsit ja seria notícia. No caldria ni un grup excessivament nombrós, encara que, com més siguem més riurem.

Hauríem de demanar, que dic demanar, exigir el compromís que ens facin una cobertura, com a mínim com la que es va fer per la consulta de la Diagonal.

El més segur és que aquesta proposta no segueixi endavant, però si se’n fan moltes, algunes acabaran collant i ajudaran a precipitar el que ja es imprescindible i el més aviat millor, LA INDEPENDÈNCIA.

El divendres passat, em van venir a veure a casa quatre bons amics de l’adolescència, d’aquells que són per tota la vida, dels meravellosos estius a Martinet i coneixedors de la meva dedicació a la causa de la independència, una de les primeres coses que em van preguntar és, si seria possible la independència de Catalunya. Tots cinc vam coincidir que era molt difícil, pel munt d’interessos que hi havia pel mig, massa gent hi viu dels esforços dels catalans. Però la destrucció progressiva de la classe mitja catalana, caient al llindar de la pobresa, anant a buscar aliments a Càritas amb Audi, haurà de petar per un lloc o altre.

La dificultat i la baixa probabilitat que alguns donen a que puguem assolir la independència, em va fer recordar la resposta que vaig donar un dia a una testimoni de Jehovà quan per justificar que la probabilitat de la existència de vida a la terra sense la intervenció divina era, segons un reconegut científic, gairebé mínima. Una, entre no sé quants mils de milions. Li vaig respondre que estava molt bé, que no seria jo qui li posaria en dubte, però que no n’hi havia prou, necessitava saber de quants intents disposava la natura o alguna altra entitat no divina, per aconseguir crear vida. D’igual manera que la probabilitat d’encertar una quiniela de quinze resultats si només en faig una de simple, sé que és igual a tres elevat a la quinzena potència. La probabilitat és baixíssima, però a la vida real si l’objectiu és encertar-la, em puc atansar o aproximar al seu èxit, depenent del coneixement del món del futbol que en tingui, de certes estratègies de reducció i amb diners, augmentar el número d’apostes, (que seria igual a l’augment del número d’intents en el cas de la natura), fins a fer-n’hi una amb quinze triples, per endevinar-la de manera segura. El problema en aquest cas serien els diners.

Ens hem de treure del cap que el sr. Mas anirà a Madrid i ens la portarà. Deixar d’esperar el miracle. Tal com diu en Salvador Cardús, la figura de’n Mas s’ha degradat tant, que ara a Madrid ja no hi va a buscar aquell peix que els hi sobre, sinó a demanar permís per a que ens permetin comprar el cove a on posar-lo.

Crec, com explica l’Enric Canela, que sense CiU la independència no serà possible, però com diu el company Joan P. no s’hi apuntaran fins que no ho vegin inevitable i ho faran per poder liderar-ho i no quedar-se’n despenjats.

Les paraules que ens va deixar el gran poeta valencià, en Vicent Andrés Estellés, no podien estar més d’actualitat: “No et limitis a comtemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Paraules d’Estellés, que ahir mateix tenia a bé en recordar-nos al Facebook, l’escriptora i amiga, l’Assumpció Cantalozella Mas. Gràcies Assumpció!

A la lluita! Però de moment, que l’últim apagui la llum.

Aquesta vegada començo l’article sense saber que escriure. Potser m’entendreu. A mi no m’agrada gaire divagar, encara que potser ho faré, i estem en una situació de transició.

Jo sóc una persona optimista per naturalesa i que a l’endemà de perdre començo a definir el que faré. No m’amargo gaire ni faig massa retrets. Trec les meves conclusions, sé, o crec saber, quins són els meus amics, socis, enemics o rivals, per no caure en el mateix lloc un altre cop.

Tampoc no m’agrada criticar a priori i pressuposar el que faran els altres si no és per protegir-me d’un mal previsible. Escolto, miro, analitzo, penso, … i espero.

En la situació política actual, de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, com podeu imaginar, no tinc cap presa per muntar res o afiliar-me a cap opció. Queden, malauradament, molts dies i ara el que crec més assenyat és fer allò que diuen en anglès: wait and see. Tenim uns protagonistes que ens agradaran més o menys al Parlament. Uns vells coneguts que han guanyat clarament i uns altres que s’han fumut una patacada i també un grup independentista nou. Deixo de banda els federalistes o els d’España, una grande y libre. Aquests tres actors es mouran en breu i ens ajudaran a actuar. Jo no em posaré a criticar-los pel que han fet i menys pel que faran. Foc nou. Deixem fer.

Per altra banda el plantejament de cara ales municipals el tinc molt clar, tret que no passi alguna cosa imprevista, i, com comentava a No vull l’aliança – caos, em decanto pel vot a Xavier Trias. Ja vaig escdriure allà la proposta de Jordi Portabella d’arribar a algun tipus d’acord amb Solidaritat Catalana i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) per anar de forma conjunta en els comicis del 22 de maig del 2011. Ara tinc alguna dada més. Les CUP no ho han decidit però es mostren obertes per parlar sota els principis “treballar amb el màxim de forces polítiques i socials sense exclusió en la construcció d’òrgans propis de sobirania per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans”. Ho decidiran al gener. És evident que Solidaritat Catalana per la Independència pot fer el que vulgui però no veig clar que treballi per avançar cap al socialisme, ni jo tampoc. Encara plourà bastant abans de les municipals però el dibuix està bastant ben definit.

Per altra banda avui Carod-Rovira, després de “pentinar” a l’actual direcció d’ERC ha fet una proposta de cara a concórrer a les eleccions estatals: caldria crear una plataforma on “els catalans d’esquerres que volen un Estat, ja sigui federal o independent, s’unissin per concórrer junts [a les eleccions estatals] i per erigir-se com una alternativa seriosa al centredreta [en referència a CiU]”. Un altre lloc del que em sento absolutament exclòs.

Com podeu imaginar no tinc cap dubte que aquestes dues aliances no es produiran, però mentre ho discuteixen i omplen espai als mitjans no perdré gaire més temps en comentar-ho.

Així doncs, com actuaré? Ben bé no ho sé. Donaré suport a la consulta a Barcelona i a algun altre lloc si me’l demanen. Crec que al gener un dia aniré a Terrassa.

Més coses? No ho sé. Mentre no vegi clar quina és la línia política que seguirà el país em sembla que em mantindré calmat. Ara m’amoïna treballar per altres coses de país.

La meva lectura de tot plegat és que no hi ha independència, no hi ha futur per a Catalunya sense educació i valors. Ciència, política i valors són tres inseparables per assolir un estat del benestar com segurament entenem tots els que ens relacionem en aquesta petita xarxa independentista. Escric ciència i no educació perquè la ciència requereix de l’educació, la comprensió lingüística, la lògica, moltes altres disciplines propedèutiques.

Ja em vist dues coses aquests dies, dues coses que ens haurien d’entristir i fer reflexionar. Es digui el que es digui, l’aprovat justet en temes d’educació que indiquen els resultats PISA 2009 (ja vaig escriure Ràpida reflexió sobre els resultats PISA 2009 fa uns dies) i l’enquesta sobre la corrupció del CEO (veure l’estudi La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes). Tot plegat ens presenta un panorama ben galdós. I no ens enganyem, en part una cosa té a veure amb l’altra. Si no són capaços d’educar bé, si estem mal educats, si no sabem distingir entre el que està bé i està malament, com podem governar-nos? Som un país que no sap planificar ni plantejar polítiques ambicioses. Som un país mal educat. Rauxat i capaç de moltes coses, sí, però inconstant i mal educat. La primera matèria la tenim bona però cal treballar-la.

Deixem-ho aquí, he fet una amanida de pensaments, però no puc fer un article endreçat sobre temes que en el meu cap no ho estan. Mai no es pot ensenyar bé si no saps bé la matèria, els estudiants de seguida ho noten. Millor dir: això no ho sé, ho miraré. Igualment no pots fer un escrit sobre estratègies independentistes i pontificar si no tens les idees organitzades. En un moment així prefereixo fer el que sé fer (o crec saber fer). No m’agrada robar-me el temps de descans per fer coses que sé que no faré bé.

Missatge: refredem-nos i pensem quina petita cosa podem fer perquè tot sigui una mica millor. Si ens fem forts mentalment guanyarem la propera batalla, si malbaratem les nostres energies en missatges negatius, desqualificacions i lamentacions perdrem el país.

Ja m’he posat filosòfic!

No puc començar aquest escrit sense dir que ahir divendres, a quarts de vuit del matí, vaig anar al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. Vaig assistir-hi acompanyant a la representació de Reagrupament, en l’acte que havien organitzat per retre homenatge al President Màrtir, Lluís Companys, en el dia que feia 70 anys del seu assassinat pel darrer dictador espanyol. Un acte de record i dignitat en el que una vegada més es posava de manifest com l’Estat espanyol ha estat incapaç de fer justícia i anul·lar el judici – paròdia, que el va condemnar, i demanar disculpes a Catalunya per tan vil assassinat. No cal esgargamellar-se, ells tenen un govern d’escassa qualitat democràtica i, sortosament, no trigarem gaire a ser dos estats veïns. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots.

Mentre, aquests dies ja es comença a notar l’escalf de la campanya electoral i arriba el moment de dir i fer imbecil·litats. No em puc estar de comentar d’antuvi la més recent i la que més m’ha impactat.

Llegim que el conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, s’ha reunit amb els representants de la plataforma Barcelona Decideix, Joan Lafarga, Xavier Martínez i Alfred Bosch, i s’ha compromès a contribuir en tot allò que sigui possible per al funcionament de la consulta prevista per al 10 d’abril de 2011 a Barcelona. És genial perquè vés a saber on serà el conseller Ausàs en aquelles dates. Jo posaria la mà al foc a què no tindrà cap responsabilitat a l’administració de la Generalitat.

Tot seguit apareix una notícia que diu que el president de la Generalitat, José Montila, ha desautoritzat aquest vespre al conseller de Governació, Jordi Ausàs, i li ha donat instruccions de no col·laborar en l’organització de la consulta sobiranista de Barcelona, que està previst que es celebri el 10 d’abril. Surrealista, amb quina autoritat el president Montilla podrà impedir que el conseller de Governació d’aleshores col·labori o no amb la consulta? Poden passar dues coses, una és que José Montilla sigui diputat, l’altre és que ja hagi dimitit, però ni els socialistes més optimistes pensen que Montilla tindrà competències en la futura administració de la Generalitat.

Més tard llegeixo que Joan Puigcercós, ha recomanat aquest divendres al president de la Generalitat, José Montilla, que es “relaxi” si està “nerviós” per la campanya electoral. Això darrer ja és una declaració més normal si la deixem en aquesta frase. Evidentment les dues anteriors són bajanades pròpies de qui vol fer-se una fotografia cara a la campanya.

La cosa no acaba aquí, per no perdre comba arriba Solidaritat per la Independència (que és com és diu) i no sé per boca de qui diu que és per això que la formació de Joan Laporta demana al conseller Ausàs que no acati l’ordre de Montilla i mantingui el suport a la consulta o en el cas que no pugui o no vulgui estar al costat de la democràcia i del poble de Catalunya li exigeixen que dimiteixi del seu càrrec com a conseller per dignitat institucional i com a català. Una declaració de gran profunditat i transcendència.

Ausàs ha tret pit i així ha contestat a Montilla que no farà cas de la desautorització del president de la Generalitat, José Montilla, en el cas de la consulta sobiranista a Barcelona. Ausàs ha deixat clar que continuarà donant suport a la plataforma que organitza la consulta barcelonina, atès que Governació dóna suport a aquesta entitat de la mateixa manera que dóna suport a d’altres entitats socials. Això és moral incombustible.

Tampoc Artur Mas se n’ha pogut estar. Resulta que ha coincidit avui amb la posició del president de la Generalitat, José Montilla, en considerar que no cal que el govern s’impliqui en la consulta sobre la independència ni a Barcelona ni a cap altra municipi. No tindria sentit, ha dit, que l’executiu fes ara una excepció amb la capital catalana quan no s’ha vinculat a cap altra de les que s’han realitzat arreu del país. No deixa de ser una declaració de principis dir que això “no tindria sentit”. Avis per a navegants.

No podia faltar la histriònica presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, que ha explicat que la desautorització del president Montilla a Ausàs no té cap credibilitat. Camacho ha afegit que el PPC ja va alertar de la col·laboració del Govern amb els referèndums independentistes i, en aquest sentit, ha destacat que Montilla ha estat ‘presoner’ d’Esquerra Republicana i de les polítiques independentistes durant tot aquest temps. També ha perdut l’oportunitat de callar.

Ciutadans també ha fet les seves necessitats i critica Montilla i li recorda que va ser el seu Govern qui va aprovar la llei de consultes. Sempre tan atents a fer respectar la democràcia.

Embolica que fa fort! Què queda algú?

A Enric Canela no li han preguntat però hagués respost: Un acte propagandístic del conseller Ausàs ja que quan se celebri la consulta a Barcelona molt probablement no tindrà cap responsabilitat de govern. Si s’hagués referit a Esquerra Republicana de Catalunya o hagués dit si esquerra Republicana està al govern…, condicional, tindria sentit parlar de suport a la consulta, parlant del govern no en té cap.

El que és dramàtic, i per això comento aquest serial, és que la majoria dels polítics es dediquin a dir bajanades d’aquestes característiques i a perdre el temps en això. O no. Potser és que la premsa, avorrida, no sap més que publicar totes les sortides de to i no les coses serioses. Si un polític fa una proposta enraonada té poc ressò, si diu una bajanada és un titular. Què provoca això? Que la majoria del polítics es dediquin a buscar la frase “brillant” o enginyosa que pugui ser titular i així agafar espai als mitjans. La conseqüència és que el que hauria de ser una campanya seriosa, amb propostes i programes dignes, per salvar el país de la ruïna a la que ens avoca tanta incompetència, es converteix en un circ mediàtic. El “sistema”, cal vendre premsa, cal tenir audiència, ens porta a degradar cada vegada més la informació. La bajanada o la mala notícia ven més mitjans que la proposta intel·ligent o la bona acció. Desafecció? I què esperàveu!

Un dels grans problemes de la democràcia és el “sistema”, que és poc permeable, i obrir-lo és una de les claus de la “regeneració democràtica”, un dels punts essencials del programa polític de Reagrupament. Tasca de titans!

Per parlar del sistema agafaré dues definicions que em poden resultar il·lustratives. Una la de l’Enciclopèdia Catalana. Diu: Part de l’univers, delimitada per unes parets, reals o imaginàries, que gaudeix de certes propietats, que hom aïlla, artificialment, per sotmetre-la a estudi. L’altra la del Diccionari de l’IEC: Tot orgànic, conjunt les parts del qual estan coordinades segons una llei i contribueixen a un determinat objecte. Veiem aïllament i control.

Els sistemes en sociologia han estat molt estudiats partint de la Teoria General de Sistemes desenvolupada per Ludwig von Bertalanffy fa ja més de quaranta anys. Aquesta teoria em va interessar professionalment molt per intentar entendre el comportament del metabolisme dels éssers vius.

Una de les propietats dels sistemes és l’homeòstasi, que no és altra cosa que la tendència a mantenir-se estable amb independència dels estímuls externs, s’autoregulen Que existeix l’homeòstasi política és evident, com sinó podrien sobreviure comportaments polítics com els que estem suportant des de fa anys? Són criticats des de fora i des de dins, però es mantenen davant qualsevol atac o pertorbació externa. S’ataquen cruament entre ells, però no permeten la interferència externa més enllà d’uns determinats límits. Si hi arriba, es protegeixen entre ells. No obrim la caixa dels trons! Avui per tu, demà per mi. Bescanvi de favors.

Una de les eines que té el sistema per defensar-se i mantenir-se estable és efectuar determinades accions per frenar o desviar la pertorbació. Funciona perfectament, quan hi ha un problema greu que podria modificar el sistema, es genera una notícia o s’enuncia un problema artificial que sigui potent mediàticament. Es desvia l’atenció del consumidor.

Tenim uns ciutadans més informats però cada vegada més impotents davant de la resistència flexible del sistema. És com un saltamartí que sempre cau dret. Paradoxalment quan més elevada és la demanda d’un producte polític, la independència, més alt és el risc que es compri poc. El sistema reacciona per anul·lar la seva potencialitat i evitar el perill de la incertesa, tots els membres del “sistema” tenen el risc perdre alguna cosa. No volen nous actors. Això és el que passa quan hi ha una proposta seriosa per articular el país i posar les bases per a la regeneració democràtica i alliberar-lo. El sistema crea un torpede que llença contra la seva línia de flotació.

Els programes i partits han deixat pas al líder mediàtic i els militants i ciutadans han estat convertits en espectadors per les modernes tècniques de màrqueting que es fan servir a la política i especialment durant les campanyes electorals i cada vegada és més difícil distingir entre què és pura propaganda i quines polítiques pretenen realment desenvolupar, si és que realment tenen decidida alguna. Grans declaracions d’impossible acompliment que omplen els micromítings que organitzen i encapçalen els titulars de diaris, ràdios i televisions. I justament quant més forts i influents són els mitjans de comunicació, més dominats estan pel sistema, més difícil és trencar els límits del sistema, entrar i regenerar-lo.

Només existeixen tres formes per fer que els mitjans no ignorin la informació de tot allò que no és oficial. Una manera és fer propostes que, sota el meu punt de vista, no són democràticament admissibles. Per exemple programes xenòfobs. Criden t’atenció dels mitjans, són titulars que en generaran de nous.

La segona fórmula és la que utilitza el poder econòmico – fàctic que domina els mitjans o en té de propis. Un model que coneixen bé les classes “poderoses” però que empren poc perquè ja controlen fatalment els partits “oficials”. Un sistema que exclou la majoria dels ciutadans. El que no té poder no és escoltat.

La tercera fórmula és fitxar persones alienes a la política, conegudes del gran públic i que normalment no tenen més que aportar que la seva popularitat. Qualsevol combinació de les anteriors podria ser possible.

Aquesta tercera forma pot ser perfectament correcta si darrera del “popular” hi ha algun programa o proposta sòlida i un equip preparat. Si no és així és tracta de pura manipulació emocional del consumidor que queda enlluernat pel personatge popular i per algunes frases de manual.

La reflexió està servida. Em serveix una entrevista que Joan Carretero havia concedit al setmanari El Temps i que dijous llegia a Nació Digital. L’entrevista és clara i té l’estil directe i sense ambigüitats del president de Reagrupament. No escric per comentar l’entrevista en si mateixa, però com que estic escrivint sobre el sistema i el comportament social de l’elector, m’ha interessat espacialment una resposta. Li pregunten:

—“Què votaràs, Carretero o Laporta?”, és una pregunta prou de moda entre els independentistes que han decidit de no votar ERC.

Ell contesta:

—La gent ha d’informar-se de la trajectòria política de les persones, la coherència i el rigor de les persones, qui va votar a favor de l’Estatut i qui no, qui va dir que l’Estatut no servia per a res i qui va dir que sí, etc. La gent és prou gran per a triar què vol entre les opcions que tindrà: més autonomia, Belén Esteban, o un canvi rigorós.

Tampoc no valoraré el significat directe, és obvi per a tothom.

El que si diré és que cada poble té el que es mereix. Catalunya està sotmesa, som súbdits mancats de dignitat nacional perquè ho hem volgut i ho permetem. El vot ben emprat és la nostra llibertat, és la recuperació de la dignitat. Com deia Joan Carretero: La gent ha d’informar-se. Podem votar amb el cor i el cervell o podem oblidar que tenim cervell racional.

El nostre objectiu és sumar per aconseguir la llibertat nacional i tenir una política digna amb uns polítics que facin honor al país. La primera frase del full de ruta de Reagrupament Independentista val tot el programa. Diu: La constitució de l’Estat català representa un exercici de dignitat col·lectiva que permetrà una veritable regeneració democràtica del país.

Si volem no és gaire difícil aconseguir-ho, només ens cal sumar vots per l’opció dignitat perquè:

Si sumem, guanyem!

Segueixo amb el meu compromís de no parlar de la política catalana i dels seus actors. Però avui faré una petita excepció, encara que seguiré sense parlar directament dels seus actors polítics, si que m’agradaria fer unes reflexions sobre la manifestació convocada pel proper dissabte a les 6 del vespre a Barcelona.

Quan l’any passat per aquestes dates, arran d’un article del Pasqual Maragall va sortir la idea de fer una gran manifestació si l’Estatut era retallat pel Tribunal espanyol Constitucional, es va obrir un debat dins del món sobiranista  si s’hauria d’anar-hi o no a la manifestació. En aquell moment Òmnium Cultural amb Jordi Porta com a màxim representant va dir que s’oferia a organitzar-la sota el lema confús i neutre com és el Dret a decidir. Un lema compartit tant per ERC com CiU, i que no va acontentar la majoria de les plataformes sobiranistes. També semblava que Òmnium volia fer una manifestació en defensa de l’Estatut i això encara va atiar més les critiques a la proposta de manifestació de l’Òmnium. La meva postura dins d’aquest debat va ser minoritària ja que vaig defensar que si que hauríem d’anar-hi a la manifestació convocada per Òmnium, però no per anar a defensar l’Estatut, sinó per reivindicar la independència.  Al final vaig acceptar la voluntat de la majoria, malgrat creia que era una equivocació i es va proposar que quan es donés la sentència fer una altra manifestació separada a la convocada per l’Òmnium.

Els meus arguments per defensar la participació massiva dels independentistes a la manifestació eren.

1)      Serviria com a constatació per a molts dels catalans i dels seus líders polítics què anessin, que la independència no era una opció minoritària, ans el contrari.

2)      Podríem aprofitar la mobilització que aconseguirien els partits catalans parlamentaris i les seves associacions subvencionades, per transformar-la un clam per la independència i com a conseqüència fer veure a l’opinió pública que ho segueixi des de fora, que aquesta és l’opció majoritària dels catalans malgrat sigui amagada pels mitjans i algunes enquestes precuinades.

3)      Calia aprofitar el rebuig que havien sentit molts catalans que creien amb l’autonomisme i l’encaix a Espanya de la sentència del TC,  per aconseguir més independentistes.

4)      La utilització de la crida a la unitat de tots els catalans que es faria pels altaveus dels partits autonomistes i unionistes, provocaria per part d’una part important de la societat catalana la impressió que els independentistes que no volguéssim anar, érem poc solidaris amb la resta i davant d’una agressió externa com era la sentència, calia anar tots junts per donar una imatge que som un sol poble davant dels Espanyols.

5)      Creia que hi havia el risc gran que si els independentismes no hi anàvem, els milers de manifestants que si que anirien (gràcies la capacitat de mobilització de la societat civil subvencionada i dels partits unionistes o autonomistes), podrien ser utilitzats i inflats fins a on fos convenient pels mitjans de comunicació per donar la imatge que els catalans estan per l’autonomisme i no pel independentisme.

6)      Estava convençut que l’independentisme català està encara massa influenciat pels qui ho utilitzen pel seu benefici partidista i això feria impossible una unitat d’acció per aconseguir  que es pogués convocar una manifestació de separada, i en una altra data, prou majoritària per contrarestar la manifestació proposa per l’establishment polític català.

Un any més tard, la sentència del TC ja la tenim aquí i una manifestació s’ha convocat per part d’Òmnium Cultural. Alguns companys i plataformes sobiranistes inicialment davant de la crida que va fer el Jose Montilla i dels titulars d’alguns dels mitjans que es tractava d’una manifestació  en defensa de l’Estatut, van manifestar inicialment el seu rebuig frontal igual que l’any passat.

Però la força de mobilització dels partits catalans i de la societat civil subvencionada junt amb la complicitat dels mitjans de comunicació i dels seus orinadors estan aconseguint el que jo ja havia avisat fa un any: Que a la manifestació hi haurà milers de catalans. Alguns defensant l’Estatut i altres, espero que majoritàriament, defensant l’Estat propi.

Davant d’aquest fet i respectant la voluntat dels companys que no hi volen anar, la meva postura segueix sent la mateixa que l’any passat. Per tant allà hi seré.

L’eslògan de la manifestació ha canviat del vague i inofensiu “Dret a Decidir” per una altra que diu “Som una Nació. Nosaltres decidim”. Hem millorat una mica, però segueix sent tant innocu que no m’acaba d’agradar.  No m’agrada que diguem “Nosaltres decidim”. Decidim què? Continuar amb l’Estatut escapçat? O Decidim la independència?

O que s’afirmi “Som una nació”. Em sembla una mica la típica autoafirmació del qui se sent dèbil davant de l’enemic. Però també perquè en ple segle XXI només és consideren nacions els estats. Els espanyols ho saben i per això ho han deixat ben clar amb la sentència que ens deixen dir que nosaltres creiem que som una nació al preàmbul de l’Estatut (no té cap valor juridic), però que consti que nació legal només hi ha una i aquesta és la nació espanyola i a més és indissoluble.

És molt important que els catalans estiguin convençuts que cridar “Som una nació” en una manifestació no serveis de res si no és fan els passos necessaris per ser-ne una a ulls del món. La sentencia del TC impedeix també la possibilitat de fer cap referèndum, encara que aquest sigui amb una pregunta indirecta com la proposada per la ILP.  En aquests moments, només hi ha una sortida reconeguda per la comunitat internacional per ser una nació: La proclamació unilateral d’independència al Parlament.

El proper dissabte pot ser una fita històrica per constituir la nació catalana. Al matí al Palau de Congressos de Catalunya l’assemblea per escollit la candidatura d’ample espectre i transversal que tindrà com objectiu principal la proclamació unilateral de la independència a les properes eleccions al Parlament. Al vespre, tots els independentistes podrem anar a la manifestació per cridar ben fort als espanyols que davant de la sentència del seu tribunal, nosaltres hem decidit ser una nació.

Ho serem a la propera legislatura.

Nosaltres decidim ser una Nació, aquest serà per mi, el lema que hauriem de cridar ben fort.

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

I seguim en les mateixes, els autonomistes, amb els senyors Mas i Durán al capdavant segueixen buscant l’encaix amb Espanya, tant li fa que les joventuts de CDC i d’UDC els hi demanin que deixin de donar voltes buscant-se la cua, tan li fa que a tot Catalunya s’esdevinguin consultes populars per la independència, tan li fa que Espanya ens bufetegi un cop darrera l’altre, ens escupi, ens saquegi cada dia, i se’ns burli a sobre. Res, el senyor Mas i el senyor Durán i Lleida entossudits en la mateixa dèria: Seguir buscant l’encaix!! Quin encaix?. Ho entenc per part del senyor Montilla, la seva realitat sempre ha sigut una: Espanya, però per part dels líders de dos partits que s’auto denominen “nacionalistes” no ho puc entendre, ni acceptar-ho, i espero que els militants, càrrecs electes i quadres d’aquests partits no ho acceptin, reaccionin com el que son, nacionalistes, i es rebel·lin. Si, ara seria l’hora que tots els militants i dirigents que son de veritat nacionalistes tant de CDC com d’UDC diguessin “prou” tot desobeint Mas, Durán Lleida i els seus pretorians, proclamant els seus partits com vertaderament nacionalistes, exigissin als seus líders un canvi d’estratègia que comportés encapçalar el camí cap a la independència immediata.

Demanaria el mateix als militants d’ERC, doncs aquest partit s’ha convertit, fins avui, en la excusa de certa ala de l’independentisme per no avançar cap enlloc i fer-nos perdre set anys preciosos, qui sap on seríem avui si ERC hagués fet un bon ús dels vots que se li van “prestar” (doncs no eren seus) per que fes el que calia fer en aquell moment?.

Els militants, quadres i càrrecs electes dels partits són els vertaders “amos” d’aquests i no una elit enrocada en ella mateixa, gens permeable i quasi bé dictatorial, amb uns interessos que res tenen a veure amb el comú dels seus militants. És per això, per aquestes elits, que la democràcia s’ha transformat en “partitocràcia” i que poc a poc es va separant de la seva gent, que cada cop més, l’abstencionisme guanya adeptes. Ara, és l’hora de trencar amb la plutocràcia imperant als partits del nostre país, si Catalunya és un país vertaderament demòcrata hem d’aconseguir entre tots que els nostres partits responguin als nostres interessos, i el primer d’ells l’interès de país que és el que ens és més comú. Rebel·lem-nos !! Qui son en Duràn Lleida o en Mas o en Puigcercós per prendre decisions tan importants pel futur del país sense preguntar ni tan sols als seus militants? Qui son ells per hipotecar el nostre futur sense preguntar-nos que desitgem a tots els catalans? En un país democràtic els líders preguntarien primer als seus i posteriorment un cop establertes les estratègies plantejarien un referèndum, però aquí no cal, deuen creure’s tocats per la ma de Déu, es veu que això de “por la gracia de Dios” encara no se’ls ha esborrat.

El fracàs evident de l’Estatut de Catalunya, i tot el procés estatutari, amb la recent sentencia del constitucional, les interpretacions que ens esperen i les sentencies que vindran (aquesta és la primera de set oportunitats que tenen els “magistrados”, entre elles la del recurs d’inconstitucionalitat del “defensor del pueblo español”, el socialista Enrique Múgica Herzog que ara es retira de les seves funcions per arribar a la fi del seu imperat però que deixa la seva empremta), és el fracàs de la política encaixista catalana i també el fracàs de l’ideari de la burgesia noucentista que porta alguns anyets, més de cent, intentant fer-li entendre a Espanya i als espanyols que és Catalunya i que desitja, i ells fent-se el sord cent quatre anys i anant practicant un “tragala” continu al nostre país. El procés encaixista català espanyolista ha mort, l’autono-federalisme ha mort!!, els espanyols ni el volen ni el necessiten i nosaltres ens encaparrem en exigir-los que l’apliquin i el desenvolupin en contra de la seva voluntat. Quan ens n’adonarem que Espanya no és nostra, és de Castella, ja fa molts anys vam perdre la oportunitat o segurament ens la van robar, ara tant li fa, el que compta és que mai la podrem recuperar i el plorar-la contínuament no ens deixa ser ni avançar. Cal desterrar vells ancoratges que no ens deixen anar endavant, si ens desfem d’ella el futur es nostre, un futur ple i resplendent, ho tenim tot per triomfar en el concert de les nacions lliures del mon. No perdem aquesta oportunitat!!

Si, el procés autonomista ha mort, i cal incinerar-lo, no n’hi ha prou amb enterrar-lo, no fos cas intentessin ressuscitar el mort ni que fos maquillant-lo i passejar-lo damunt del cavall ,com diuen van fer amb el Cid, jo m’inclino per la incineració i escampar les cendres per arreu i ben lluny, un procés, la incineració, molt més net i fins i tot higiènic.

Visca la Pàtria!! Visca Catalunya!!

Sr Artur Mas,

En primer lloc, voldria mostrar tot el meu respecte a la seva persona com a polític català que ha guanyat per dues vegades les darreres eleccions. No poso en dubte que vostè té els estudis i l’experiència per ser molt bon President de la Generalitat, de fet , penso que en aquests moments al Parlament de Catalunya pocs el podrien igualar. Com que també estic convençut que vostè té com a prioritat el millor per Catalunya, davant de les seves darreres declaracions de negar-se a fer un referèndum d’independència i a les iniciatives promogudes pel Sr. Alfons López Tena, militant i dirigent del seu partit, en el sentit contrari,  un no pot estar més desorientat davant les aparents contradiccions que hi trobo. Per tot plegat, em permeto des d’aquesta humil tribuna escriu-li aquesta carta oberta.

Sr Mas, les darreres enquestes mostren que la majoria dels catalans estan disposats a votar SI a la independència, cosa que era quasi impensable fa un parell d’anys.  Però d’ençà fa un any i escaig, ha succeït moltes coses a Catalunya que han precipitat aquest canvi. La societat catalana d’estar perplexa, desorientada i frustrada davant dels atacs del nacionalisme espanyol i la manca de resposta per part dels partits polítics catalans, inclòs el seu, va decidir prendre la iniciativa amb manifestacions, actes, i sobretot amb els referèndums populars per fer-hi front.

Amb una Esquerra desactivada pels seus dirigents amb l’excusa de semblar un partit de govern i el seu partit, condicionat també amb el mateix estigma, al final els atacs al poble català que hem rebut darrerament sense el corresponent acte de desgreuge liderat pel moviment sobiranista, hauria acabat en un sac foradat.

Si també pensem pel benestar dels ciutadans i del futur proper, cada vegada hi ha menys arguments que digui que Catalunya com a Estat independent no té més possibilitats de superar la crisi actual. Molts analistes de prestigi, inclòs un premi Nobel, ens diuen que la Catalunya independent, podria esdevenir un Estat de benestar i d’exemple de prosperitat. Podríem deixar ser una regió d’Espanya cada vegada més pobre per ser una Holanda o Suïssa d’Europa.

No cal que li parli, com a responsable d’un partit nacionalista de les conseqüències per la nostra llengua i cultura catalana, el fet de no ser un Estat pròpi. Tots els intel·lectuals catalans estan d’acord que si no ho aconseguim aviat, la nostra supervivencia com a poble català té els dies comptats.

Davant d’aquesta necessitat d’aconseguir un Estat Propi, m’agradaria preguntar-li Sr.Mas, per què repeteix una vegada redere un altre,  que a la propera legislatura no pensa proposar cap referèndum per a la independència?.

Vostè diu que la societat catalana no està madura, que no hi ha prou suport i que perdríem un referèndum. Entenc davant aquesta resposta i atenent que en el darrer congrés de Convergència es va aprovar que l’objectiu de CDC era  aconseguir la plena sobirania de Catalunya, que vostè té una estratègia pensada per aconseguir-ho que comporta el seu temps. Per això no vol fer-ho als propers 4 anys, Sr. Mas? He sentit també al Sr. Puig a la radio, que a la propera legislatura no toca fer el referèndum, però que més endavant no ho descarten i quan es faci, cap govern espanyol ho podrà impedir-ho.

Si malgrat les enquestes diuen que no és pas cert que si es convoqués ara el referèndum no es guanyaria, podria acceptar-li Sr Mas la seva resposta de no convocar-ho a la propera legislatura, sempre i quan, que em digués quin és el seu pla de ruta amb els seus terminis, per aconseguir la independència. Per mi és important saber-ho Sr Mas. Ho és perquè als dirigents d’Esquerra quan fa deu anys els hi preguntava quin era el pla per aconseguir la independència, em contestaven que el primer pas era aconseguir governar a la Generalitat, per després gràcies això més endavant poder aconseguir la independència. Ja veu Sr. Mas el resultat.

Diuen que vostè és més seriós que els líders d’Esquerra, però atès que durant els 23 anys de govern de CiU a la Generalitat tampoc vaig veure cap acció a favor de la independència, vostè comprendrà que li pregunti quin és el pla que té pensat per aconseguir que Catalunya esdevingui un estat lliure i sobirà. Si no em vol contestar, vostè em perdonarà, però començaré a desconfiar del seu silenci.

Mentrestant espero la seva resposta, em pregunto si la seva estratègia és la mateixa que la del seu militant i dirigent del seu partit el Sr. López Tena? O és que el Sr. López Tena va per lliure?

Per cert, l’estratègia del Sr.López Tena sembla que és la mateixa que la del Sr.Puigcercós. Vol dir això Sr. Mas,  que ambdós partits tenen el mateix pla? Si és així, perquè no van junts? Per què no és possible la unitat entre CiU i ERC si volem el mateix? O això d’anar-hi separats forma part de l’estratègia? En aquest sentit, Sr Mas, votaran els diputats de CiU, igual com asseguren que faran els d’ERC,  a favor de convocar el referèndum, encara que sigui amb la pregunta indirecte, que proposa la IP que ha presentat el seu dirigent i militant Sr López Tena?

Si no voten afirmativament, aleshores no entenc res de res. Voldrà dir que el seu partit farà cas omís al menys 220.000 signatures recollides, moltes més espero, i moltes d’elles de votants seus? Quin paper més galdós pel Sr. López Tena, si a més, com seria lògic, serà un diputat pel seu partit a la propera legislatura, si al final decideix que CiU voti en contra a la IP pel referèndum que ell ha promogut. Em costa de creure que el Sr. Lopez Tena i vostè no hi hagin parlat abans de les conseqüències de la IP pel referèndum.

Però si finalment Sr Mas, vostè dóna permís als diputats de CiU al Parlament a votar-hi a favor, incomplirà la seva promesa electoral que ha fet aquests dies de no convocar cap referèndum. Està disposat a mentir als seus votants convocant el referèndum per la independència?

Potser vostè igual que jo, creu que aquesta pregunta que proposa la IP no és pot considerar cap referèndum per la independència?, És això el que pensa Sr. Mas? És a dir, realment tota aquesta iniciativa del referèndum promogut pel seu militant Sr López Tena és finalment una enganyifa que no serveix per res?. No m’ho puc creure!

La veritat com més ho penso, menys ho puc entendre. No puc entendre com un militant i dirigent reconegut i seriós del seu partit, com és el Sr. López Tena, estigui treballant tant decididament perquè el Parlament convoqui un referèndum d’independència i vostè diu que a la propera legislatura CiU no votarà per cap referèndum d’independència. Estic desorientat davant d’aquestes contradiccions.

Si finalment resulta que tot plegat forma part d’una estratègia, a mi s’escapa a la meva humil comprensió. Per això m’agradaria que em respongués clarament quin és el seu full de ruta per aconseguir la independència. Perquè relament ja m’he perdut.

Però, en fi, Sr.Mas, mirem d’avançar-nos al temps i malgrat aquests interrogants i contradiccions, al proper Parlament el seu partit aprova la convocació del referèndum proposat pel Sr. López Tena. Que farà vostè quan vagi a demanar permís a Madrid per poder-ho convocar i el govern espanyol ens digui NO?, Quin és el següent pas?. Perquè suposo que haurà una resposta preparada a la quasi segura negació d’Espanya, o farà el mateix que el Lendakari amb el seu referèndum aprovat també pel Parlament Basc?. És a dir, més o menys demanarà permìs a “ver si cola” i si “no cola” doncs a fer-nos la victima amb quatre escarafalls i res més.

Sr. Mas, arribats a aquest punt vostè no pot fer-se el suec amb el sentiment dels catalans de voler ser lliures. Tal com diu el secretari del seu partit Sr. Puig, ningú ha de poder impedir que els catalans podem exercir el nostre dret d’autodeterminació.  Per això, li prego Sr. Mas, que  actuií dignament, i faci l’únic que podem fer:  Proclamar la independència de forma unilateral al Parlament, per després poder convocar un referèndum vinculant d’autodeterminació. No hi ha cap altre camí possible i a més aquest està reconegut internacionalment.

Jo li pregunto, Sr. Mas per arribar a la mateixa proposta que va fer ja fa més d’un any Joan Carretero, hem de fer tota aquesta rocambolesca estratègia?

O realment no té cap full de ruta i vostè esta disposat a fer esperar quatre anys més  als catalans sense ser lliures?. Vol vosté que estem quatre anys amb més espoli fiscal que ens empobreix, amb més espanyolització de la societat catalana, amb més ignomínies davant de l’arbitrarietat de la justícia espanyola, amb frustracions en no veure el poble català representat al món ni culturalment ni esportivament ni politicament i amb la indignitat d’un poble esclau davant de la vexació i l’escarni constant que els espanyols ens fan sense poder-hi donar resposta?. Tot això és el preu que hem de pagar mentre espera que el sentiment independentista a la societat catalana maduri per si sol. Potser al final, més que madurs estarem podrits en una situació irremissible tant econòmicament com culturalment, que farà inviable aconseguir la independència.

Digui’m Sr. Mas, quina justificació hi ha per continuar sent un poble colonitzat durant quatre anys més?

Jo la veritat és que ja no puc esperar més. Per això vull que al Parlament hi hagi una candidatura disposada a proclamar la independència, aprovar la Constitució de Catalunya i després, si cal, convocar un referèndum de ratificació.

Per acabar, deixi’m fer-li  Sr Mas una pregunta. Per què CiU no vol liderar aquesta candidatura?

Amb tots els respectes, Sr Mas li demano que sigui valent, els temps han canviat i ara Catalunya no necessita més gestors polítics, ara el que necessita són líders. Ja no ens val un bon President de la Generalitat, ara el que necessitem és un President de la Republicana Catalana.

Molt cordialment

Un català que frisa per veure la seva nació lliure.

Manel Bargalló

Endavant les atxes!!

Ja estic de nou a Alemanya, fins ara no he pogut escriure l’article setmanal a aquest bloc. He de guanyar-me les garrofes i de l’aeroport he anat directament a la feina, sense passar per casa.

Ha estat un cap de setmana inoblidable, el diumenge vaig estar a Malgrat de Mar acompanyant els meus amics i companys sobiranistes durant tota la jornada del referèndum.

Jo sóc de Reagrupament des de molt abans que es formés com a associació independent d’ERC. Vaig defensar RCat com una alternativa dins d’Esquerra i quan la direcció del que era el meu partit durant més de 18 anys de militància, va demanar al Joan Carretero que marxés perquè no estaven d’acord que ERC havia de lluitar per la independència com objectiu prioritari, vaig decidir també plegar. Per mi, ERC només era una eina per la independència de la meva terra i si la direcció diu que ara no és la prioritat del partit, doncs ho deixo i miro de lluitar amb una altra eina. No dedico part del meu temps lliure a fer política. No m’agrada gaire la política. Per mi fer política és un peatge que haig de pagar per aconseguir ser un ciutadà normal. Un ciutadà que té el seu pròpi estat.

Però això no treu la meva total simpatia amb els simpatitzants i militants d’aquest partit al meu poble.  He estat 6 anys el president de la secció local d’ERC i malgrat fa ja deu anys que he marxat del poble , conec pràcticament a tothom. Molt d’ells  han participat amb Malgrat Decideix.

Al poble, des de fa més de 30 anys hi governa el PSC-PSOE, ho ha fet majoritàriament amb coalicions. Al principi aquest partit, mirava de només fer pactes amb les forces d’esquerra, però des de fa uns 10 anys, l’actual alcaldessa, que porta des del 1991 governant, només ha pactat amb CiU i el PP.

Una de les coses que vaig tenir clar quan vaig ser anomenat president d’ERC a Malgrat, per allà el 1994, era que mai hauríem de pactar amb el PSC-PSOE. Ho tenia clar, per varis motius. El primer per patriotisme. Per mi des de les temps  de Felipe Gonzalez que tinc clar que el PSC és la quinta columna de l’espanyolisme a Catalunya. Però també, pel tarannà de l’Alcaldessa, més propi del típic cacic del poble del segle passat. Com a persona, a mi em costa molt poder dialogar amb persones que tenen aquest tipus d’actitud. Això junt que sempre he considerat al PSC-PSOE un partit que només té com objectiu mantenir-se al poder, sense importar com, vaig sempre defensar que ERC a Malgrat, si volia algun dia poder desplegar les nostres polítiques nacionals i d’esquerra, per dignitat i ètica, mai hauríem de pactar amb l’Alcaldessa. Només si podriem accedir a l’alcaldia podriem estudiar-ho. Tal com funciona la democràcia a l’Estat espanyol, un alcalde ha de fer-ho molt i molt malament, incloent escàndols greus, per poder-ho derrotar en unes urnes. Els favors i contrafavors estan a l’ordre del dia i tot plegat favoreix la perpetuïtat del qui té la paella pel mànec.

Va ser molt dur estar sols a l’oposició, mentre veiem com al principi Iniciativa, i després  CiU i PP, anaven pactant amb el PSC-PSOE i repartint-se les regidories. Actualment aquest partit, mana només amb el PP. Els de CiU com els d’Iniciativa, han sortit força escaldats de pactar amb l’alcaldessa socialista.

En aquests moments, ERC és l’alternativa real que hi ha al poble de poder fer un canvi, després de més de 30 anys de govern socialista. De fet, penso que ERC a les darreres eleccions municipals haurien pogut guanyar o forçar el canvi d’alcaldia, però malgrat el descontentament que hi ha vers a l’alcaldessa,  no va ser possible perquè els malgratencs no acaben d’entendre com pot ser que la direcció d’ERC a la Generalitat pactin amb el PSC-PSOE, mentre al poble, es manté un enfrontament frontal amb  ells.

Moltes vegades penso, que si la direcció d’Esquerra hagués fet el mateix que varem fer i fa ERC a Malgrat, en aquests moment ERC seria l’alternativa política a Catalunya. Però el Carod i el Puigcercós, van estimar fer tot el contrari i ERC ha deixat de ser cap alternativa a nivell nacional. Si no hi ha gaires canvis, Esquerra tornarà als mateixos nivell de representació que tenia abans del 2003. Per darrera del PP i fins i tot, potser darrera d’Iniciativa.

Tornant als referèndums, el govern socialista a Malgrat ha tingut l’honor de ser de tot el Maresme, la població a on hi hagut més impediments per fer la consulta. Es veu que el dia de Sant Jordi, fins i tot va obligar a retirar una taula de Malgrat Decideix per un simple problema administratiu. Un cel en contra que sembla més proper als dels Rivera i Cia, que la d’un partit que ha defensat el dret d’autodeterminació, encara que sigui per a altres pobles, com és el poble palestí.

La participació malgrat tot, ha estat força meritòria si tenim en compte el que ha succeït a altres poblacions similars. Prop del 14% amb quasi 2.000 vots a favor de la independència. Més que els socialistes a les darreres eleccions al Parlament Europeu a Malgrat.

Del que vaig viure, vaig copsar un parell d’anècdotes que voldria explicar.

La primera fou que un amic de joventut i company d’universitat, de pares d’origen espanyol, que parla català però amb les poques ganes que jo parlo l’espanyol,  quan li vaig dir si anava a votar, em va contestar amb la pregunta “anar a votar als teus?” Mentre seguia caminant sense voler-se a parar a discutir amb mi. Això ja em va fer preveure que la participació no seria molt alta.

Vet a aquí, un dels problemes dels referèndums. La campanya dels mitjans de comunicació en mans dels socialistes, juntament el fet de què les direccions dels partits com ERC i CiU, hagin mirat d’agafar el protagonisme dels referèndums, però sense posar-hi gaire el coll a la realitat, ha fet que una part de la població vegi els referèndums més com la típica acció partidista del que fou al principi. El 13S i el 13D va ser més vist com una acció dut a terme per el poble, en contra fins i tot dels partits.

De fet, ja fa temps que ho vaig denunciar que hi havia intents per part dels partits polítics de segrestar als referèndums. Ara ja no hi tinc cap mena de dubte. Segur que els propers referèndums que es faran, encara la participació serà desgraciadament més baixa. De fet penso, que si les coses segueixen així, a Barcelona el referèndum no es farà mai.

Però amb tot, prop de mig miler de vots a favor de la independència malgrat tot és  un èxit sense precedents, que en altres contrades que han aconseguir esdevenir un estat propi no tenien un o dos anys abans de la seva independència.

La segona anècdota per sort fou molt més positiva. Vaig copsar que un centenar de malgratents, la majoria sense afiliació política, però també hi havien els militants i simpatitzants d’Iniciativa, d’ERC i de CiU, s’havien posat a treballar junts per fer possible el referèndum. Vet a aquí el millor de tot el que ha succeït al meu poble amb els referèndums.

Quan es tracta d’anar junts per aconseguir la independència, tenim per un costat, els espanyolistes, que són el PSC-PSOE i el PP, que fan tot el possible per a impedir que la gent exerceixi el seu dret democràtic al vot i per l’altre costat la resta dels catalans, incloent militants i simpatitzants d’Iniciativa, Esquerra i CiU que si que treballen per fer-ho possible.

Això té més importància del que pot semblar. Malgrat que al final, un amic d’Esquerra se’m queixava que hi havia alguns de CiU que al principi s’havien ofert per treballar, en canvi al final havien fugit d’estudi i només havien vingut  a fer-se la foto, a mi em semblava que era un avanç molt important.

Li vaig dir al meu amic, que no caiguessin en el parany de fer-se retrets, que era un principi molt esperançador per poder forçar un canvi al poble i que l’exemple de Malgrat Decideix, hauria de continuar viu. La llavor de la unitat entre els catalans demòcrates s’havia sembrat i això donaria el seu fruit. Penso que si es poden ajuntar per demanar la independència, també ho poden fer per alliberar-se de 30 anys d’un govern socialista amb una alcaldessa que després de tants temps governant, actua com si fos un petit dictador. Si al meu poble, es torna al retret entre els malgratencs que volen foc nou, no s’aconseguirà res de res.

Penso que per a tota Catalunya, això també és extrapolable. Centenars de coordinadores s’ha constituït amb un objectiu d’aconseguir la independència, a cada poble. Per primera vegada molts catalans, la majoria sense afiliació política, alguns militants d’ERC, de CiU, i d’Iniciativa, s’han posat a treballar per fer els referèndums.

Tots ells estan fent de militants, però no d’un partit, si no militants de Catalunya. Això per mi és la clau. Si no són conscients de tot això i es deixen arrossegar per les lluites partidistes dels partits, tot haurà estat en va.

En canvi si tots aquests centenars de milers de catalans que han votat a favor de la independència són coherents amb el que han fet, podrem aconseguir que al Parlament de Catalunya, es proclami la independència i sortim de la dictadura que representa l’Estat espanyol.

Endavant les atxes!!

Nota: No oblideu, que perquè tingui efecte la proclamació unilateral de l’Estat Català al Parlament, ens cal el reconeixement internacional. En aquest sentit us esperem el proper 8 de maig a Ginebra a on farem l’entrega d’una carta a tots els esmaixadors de l’ONU perquè reconeguin el Dret d’Autodeterminació del poble català.

A la foto, no em trobareu perquè vaig ser jo el que vaig fer la foto del grup.