Diumenge, després d’una setmana moguda, es farà la tercera tanda de la Consulta, tercera si considerem singular la primera votació per la independència a Arenys de Munt. Dilluns la coordinadora ens donarà dades globals de quants catalans hauran votat a favor de la independència del nostre país.

Siguin quins siguin els resultats, aquests són uns fets únics a les democràcies europees i poden de manifest l’inequívoc desig d’una part important del nostre país d’esdevenir un Estat separat de l’espanyol.

Un desig que en un estat democràtic, com es considera l’espanyol, no hauria de ser obviat pels que ostenten el poder. No crec que ho obviïn els estats democràtics del món tot i que la norma és no intervenir en els afers interns dels altres estats.

El problema que es planteja a l’Estat espanyol és el seu grau de maduresa democràtica. Per a mi no hi ha cap dubte que aquesta maduresa és baixa, molt baixa. No entraré a debatre gaire sobre el Tribunal Constitucional i les seves actuacions. Aquest Tribunal no és altra cosa que el reflex de la societat espanyola, no fa altra cosa que interpretar la Constitució, potser no en la lletra estricta però si en el seu esperit actual. No fa altra cosa que dir que els catalans, diguem el que diguem, per a ells no som altra cosa que una part inseparable del poble espanyol i que nosaltres no podem decidir per nosaltres mateixos sinó que la decisió sobre el nostre destí li correspon al conjunt dels espanyols, entre els que per llei vigent hi som. No hi ha altra nació que l’espanyola i tota la resta són eufemismes per intentar definir de manera amable per a nosaltres, a veure si així callem, el concepte de regió espanyola. El Tribunal Constitucional interpreta de manera perfecta aquest sentiment majoritari espanyol i només discrepen en fins a quin punt s’ha de deixar clar en el text i intentar ser amables.

A mi això no em sorprèn ja que ens ho han deixat ben clar durant molts anys. El nostre èxit o fracàs, depèn de qui s’ho miri, ha estat fer que ara ens ho hagin de dir per escrit. A l’Estat espanyol no es va fer una transició democràtica com calia i ara es posa de manifest de forma entenedora per a molts.

Un exemple el tenim quan en una reunió dels “pares de la Constitució espanyola” el president d’Honor del PP, el gran demòcrata Fraga, va dir: El poble no pot votar res que no sigui constitucional, per a això està el Tribunal Constitucional!. Què es podia esperar d’un històric del franquisme, còmplice o executor directe de la repressió franquista i postfranquista? Quina Constitució podia emanar havent gent així?

Tanmateix el problema no és només dels espanyols. També aquí tenim les nostres contradiccions. Les tenim quan organitzem a Catalunya actes en defensa del jutge instructor de la darrera persecució de l’independentisme  català. O fem per que qui l’ataca és el feixisme espanyol més cru, mentre que oblidem que va ser el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg qui va haver de donar raó als perseguits, empresonats i torturats en aquell moment. Si no ho sabíeu, encara teniu l’oportunitat de sumar-vos: Manuel Perona (President de la Assoc. per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya), Rosa Regàs (escriptora), Rubén García Cebollero (escriptor), Juan Marsé (escriptor), Carmen Elías (actriu), Carmen Domingo (escriptora), Isabel Coixet (directora de cinema), Javier Gurruchaga (cantant), Associació d’Estudiants Progresistes, Carles Balagué i Mazón (director de cinema) i Joaquim Oristrell (director de cinema), entre d’altres, donen suport a la iniciativa “Jo recolzo a Garzón”. Serà el 24 d’abril, a 2/4 de set del vespre a la Plaça de Sant Jaume. Segur que tot l’independentisme català serà allà.

Casualment aquells fets foren immediatament abans de les Olimpíades de Barcelona, no fos cas…

I parlant d’Olimpíades, ara a mort Samaranch. Hi ha hagut un gran dol expressat per la classe política catalana, no podia ser altrament. Cert que va voler uns Jocs Olímpics a Barcelona, agraïts. Tanmateix no podem oblidar la seva carrera al servei del Dictador i de la que mai es va penedir. Va ser ell al 1996 l ’home que va canviar les normes del Comitè Olímpic per evitar que Catalunya pogués tenir algun dia reconeixement oficial en l’àmbit esportiu. Volem més contradiccions?

Sorprèn el comportament dels catalans que defensen que Catalunya pugui decidir el seu futur. Sorprenen tantes complicitats amb l’Estat que ens nega la possibilitat de decidir que volem ser.

A mi em deixa bocabadat una frase com “Dret a decidir més en allò que més ens uneix que no pas en el que ens separa. No vull portar Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria. El concert econòmic és un d’aquests temes.” Una frase així em fa llegir-la dues vegades. Com sap l’autor la resposta abans de preguntar al poble? Intuïció, esclar.

Creu l’autor de la frase que algú ens deixarà votar sobre el concert econòmic? No seria una derrota que no ho poguéssim fer un cop proposat? De debò creu que és possible que ens “donin” el concert econòmic? Jo considero a qui ha dit això una persona molt intel·ligent, vagi per davant. Aleshores per què diu això?

Plantejar de cara i de forma irrenunciable una consulta sobre el concert econòmic és un enfrontament que l’Estat no autoritzarà. És que hi ha algú tan estúpid que pugui creuré que no sortiria un “si” aclaparador en favor del concert econòmic? Si no l’autoritzen derrota? Aleshores, quin és el pla B? Potser dir que es referien al que podria fer una orquestra subvencionada.

Sincerament, penso que si algú s’estima Catalunya i vol que els seus ciutadans gaudeixin del millor benestar possible no ho pot dubtar. Només en un Estat català tindrem el que és nostre i podrem decidir de debò. No apostar per aquesta via és dir: no assumeixo cap risc, vaig per la via més segura, això si, tots estarem pitjor.

No s’adonen els nostres polítics que cada dia anirem pitjor? Jo em pregunto si és que sóc curt i no veig més enllà dels meus nassos, però per voltes que hi dono, no veig que tinguem opció de millora relativa. Per deixar-ho clar. La crisi passarà i hi estarem millor, però perdrem pes específic a Espanya i Europa. Anirem endarrere, segur i inqüestionable, avançarem si, però menys i amb més cost. És això el que volen els nostres polítics?

Voldria que m’ho expliquessin, no ho entenc. Em consola no trobar gent sòlida, intel·ligent, no lligada als poder que sigui capaç d’explicar-me d’una manera argumentada els beneficis de romandre a l’Estat espanyol. No seria possible trobar un català intel·ligent, que no cobrés del sistema, capaç d’explicar-m’ho?

Clar, l’única forma que tenen de mantenir el sistema viu els que viuen del sistema és emprar l’argument de la por, de l’impossible. Apel·len al seny català, la prudència: “no sigui que…”. No fan res per moure les coses.

El darrer argument, el més esotèric és dir que preguntar als catalans si volen la independència és dividir-los. Potser no estem dividits? No estem ja immergits en una profunda divisió? El problema no és dividir els catalans, el problema és tenir el valor per enfrontar-se amb l’stato quo. La conseqüència és posar totes les traves possibles per tal que no es pugui explicar el mal que ens està fent seguir lligats a un Estat troglodita. No ens enganyem, mantenir-se en la posició estàtica que estan la majoria dels nostres polítics és negar-nos la igualtat d’oportunitats en defensa d’un país independent.

Però no passa res, com he començat, la Consulta avança i ja caurà el sistema com una fruita madura. No caldrà cap ventada, manca poc temps. Si ells no canvien, nosaltres els canviarem! No els hi queda massa temps.

Amigues, amics, no deixeu de votar, si teniu oportunitat, diumenge, donarem un pas més.

Ah! I no ho oblideu, el 8 de maig us vull a Ginebra. Heu de ser allà perquè explicarem al món el que estem vivint i demanarem la seva complicitat. Parlarem amb un alt funcionaria de l’ONU, farem un pas més. Reflexioneu-hi, tots els fets estan encadenats, un darrere de l’altre, cada acció tomba més l’estaca, fins que caurà. El dia 26, un cop hagi passat aquesta onada de la Consulta, tornarem amb força per difondre Ginebra, no ens falleu, no falleu a la nostra causa de llibertat, ajudeu-nos, encara ens manquen alguns voluntaris i uns pocs diners. En tot: Si sumem, guanyem!

El passat dimecres 7 d’abril vaig tenir l’honor de poder dirigir unes paraules a l’acte de presentació de “Cap a l’ONU per l’Estat propi‘ previst pel 8 de maig a Ginebra, que es va fer al Cercle Catòlic de Gràcia. No ha quedat cap vídeo o gravació, ni tampoc tinc cap paper escrit del que vaig dir. Potser és una sort, perquè ho vaig improvisar al darrer moment. No sabia si podria anar-hi.

Ara, amb més calma i temps, i tenint en compte el missatge que vaig voler transmetre, us escric el discurs tal com m’hagués agradat fer si hagués pogut preparar-m’ho.

Llegir-ne més »

Aquests han estat uns dies en la que hem tingut algunes “pertorbacions” en el nostre univers nacional. Faig servir la paraula “pertorbacions” per referir-me a fenòmens que modifiquen l’estat del sistema, ni que sigui de forma mínima. Sense aquestes “pertorbacions” res no canviaria.

Per un banda José Montilla explicava a Madrid: Soy catalán y catalanista; y soy español y federalista sin que ello me suponga ningún problema ni contradicción. Como tampoco se lo

plantea a una gran mayoría de los catalanes. Por tanto, yo no soy partidario de una Catalunya

independiente de España.

Bé, no és cap descobriment que Montilla pensa així, però em sembla exagerat dir el que pensen i volen la majoria dels catalans. Vicent Sanchis s’ho llegia amb sornegueria (“Sóc espanyol i federalista”). José Montilla pot dir el que és, però dir el que som la majoria dels catalans no. Si hagués dit “crec” encara. El que si fa riure és el tema del federalisme, com fa riure el fet que el PSC estigui federat amb el PSOE, és el federalisme del “Si bwana”. Si fos federalista de debò estaria en contra del que només volen que Catalunya sigui una delegació de la gran seu espanyola, la de Madrid. Descentralitzadors si, federalistes…

La segona “pertorbació” és l’entrevista que dilluns Mònica Terribas va fer a Artur Mas. Un parèntesi és que la directora de Televisió de Catalunya va mostrar-se amb el mateix tarannà de sempre, que m’agrada, incisiu i sense donar massa treva a l’entrevistat. Més o menys igual que quan va entrevistar a José Montilla. Malgrat això no he vist ara declaracions criticant a Mònica Terribas. Recordeu aquella tan elegant de Miguel Ángel Martín López al seu Facebook o les més educades però igualment sectàries de Joan Ferran, Josep Maria Balcells o Carme Figueras quan Mònica Terribas va entrevistar a Montilla.

Deixant a banda el parèntesi que posa de manifest com uns i altres entenen la democràcia, és especialment aclaridora la resposta que Artur Mas va donar a la pregunta de Mònica Terribas sobre si és independentista. Va dir que és “català, catalanista i de Convergència”. Tot i reconèixer que creu que Catalunya “econòmicament se’n podria sortir” amb un estat independent, va explicar com el seu model ideal per al país una nació dins d’una confederació de pobles ibèrics.

Vaig al DIEC, ja sabeu que m’agrada que les paraules s’utilitzin correctament. Cerco nacionalista i llegeixo: Que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació.  En català està clar no és nacionalista català el que no propugna la independència de la nació catalana. En aquest cas serà confederalista.

L’anàlisi curt i clar de les declaracions dels dos polítics la feia Sílvia Barroso a Combat electoral d’alt nivell. Escrivia la periodista: Dies després que el president de la Generalitat s’esforcés a garantir que és espanyol, el seu rival més fort va dedicar un quart d’hora d’entrevista a TV3 a aclarir que no és independentista (o que no gosa ser-ho). Artur Mas, que s’esgargamella exigint la salvació de l’Estatut que ell mateix va (pre)llimar amb ZP, encara tem trencar verbalment amb un autonomisme eunuc que no pot créixer.

En un cantó del ring, un espanyol maquillat de federalista. En l’altre, un autonomista acoquinat. Enmig, Catalunya rebent els cops.

La tercera “pertorbació” és la deliberació del Tribunal Constitucional. Com els agrada dir als polítics “el pacte de Catalunya amb l’Estat”. Jo discrepo, no podem pactar res perquè no tenim capacitat de decidir res, però bé, no vaig ara per aquí.

La cosa és molt senzilla. Hi ha hagut una deliberació de gran profunditat. Resulta que “el pacte de Catalunya amb l’Estat”, que li diem Estatut, va ser conduït emmanillat als tribunals. Allà immediatament van decidir executar-lo. L’admissió a tràmit era simplement això, una execució del presoner. Allà tenen el cadàver en formol. Els magistrats estan discutint aferrissadament el que cal fer. Tenen diferents fórmules. Els més amables defensen que el cadàver s’ha de tornar a Catalunya embalsamat. Tornar el cos amb bon estat i perfumat seria millor acceptat pels catalans. Altres, però,pensen que això no potser, que cal deixar ben clar qui mana. Els moderats d’aquest segon grup diuen que cal extirpar els genitals del cadàver, els altres que cal que també se li treguin els ulls. La conclusió, però, és evident, ens tornen un mort. Amb ulls i genitals o sense, un mort que no servirà per a res més que per posar-lo en una urna.

Llàstima que finalment hagin perdut els que volien tornar el cos embalsamat i perfumat perquè ara haurem d’esperar encara més per a què alguns s’adonin d’una vegada de com van les coses. Esperàveu alguna cosa diferent? Què ressuscitessin el mort? No, això ja no és possible, es va acabar el dia que es van admetre a tràmit els recursos contra l’Estatut. Si tinguéssim veredicte ja tindríem això acabat, però seguiran corrent rius de tinta sobre el destí de l’Estatut.

Alguns, molts, ja tenim fa temps molt clar que no hi ha pacte possible amb l’Estat. L’únic pacte possible amb Espanya serà el que faci Catalunya un cop sigui independent.

La llàstima és que ara no s’introduirà de la mateixa forma el debat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Amb tot hi serà.

Ens tocarà ara explicar, amb independència de tot plegat, als catalans les “pertorbacions” que he comentat abans. El que poden esperar de cada grup polític i quina és la forma d’alliberar-nos.

No podem caure en l’absurd de dir el que toca ara és resoldre la crisi. Seria com si a un malalt al que se li ha gangrenat un peu se li digués que cal que prengui una aspirina. Evidentment li calmaria lleugerament el dolor, però la gangrena, si no fem res més, avançarà. El que cal, en determinades situacions, és tallar-li el peu. Això ho saben molt bé els cirurgians. Cal resoldre la crisi però a llarg termini i no posar un pal·liatiu mentre el nostre sistema es va degradant mica en mica fins fer-nos perdre la capacitat de ser un país modern i amb un estat del benestar envejable.

Resoldre la crisi a llarg termini vol dir plantar i sortir del sistema espanyol per deixar de perdre anualment 22.000 milions d’euros. Invertir aquests recursos en crear les infraestructures físiques i virtuals, augmentar el nostre capital intel·lectual i millorar l’estat del benestar dels nostres ciutadans per convertir-nos en un país competitiu i creador de riquesa.

Tot això no ho podem aconseguir amb pactes i negociacions amb Madrid. Això ho podem aconseguir plantant cara i declarant la independència de forma unilateral.

Estem en el bon camí, però ara no podem fer un parèntesi mentre se celebren unes eleccions i tornar a tenir un Parlament incapaç de prendre les decisions que han de salvar la nació.

Per aconseguir-ho hem de fer tots els sacrificis necessaris i col·laborar en totes les iniciatives que consolidin la nostra sobirania i ens ajudin a assolir les complicitats internacionals imprescindibles.

La primera cita la tenim el proper 25 d’abril. Molts pobles votaran a la Consulta, uns votant i fent que votin els seus veïns, altres, de fora, ajudant en actes i en tot el que calgui.

La següent el 8 de maig a Ginebra, a explicar el que està succeint a Catalunya, el nostre conflicte pacífic amb Espanya i a reivindicar davant l’ONU el nostre seient entre els estats del món.

Tots junts ho aconseguirem. La fe que tinc en la victòria és gran. Estic convençut que Si sumem, guanyem!

Acabo de llegir que l’assemblea de les coordinadores de les consultes han aprovat presentar una ILP basant-se amb la nova llei de consultes , per demanar un referèndum vinculant.

Lògicament com a independentista, si s’ha de recollir 220.000 signatures  poden comptar amb mi, però la meva humil opinió és que tot plegat és una engalipada per part dels dirigents d’ERC i CiU per tenir entretinguts a la gent com nosaltres, mentre donen temps per passar les eleccions.

Digueu-m’he mal pensat, però aquí teniu els meus arguments per pensar que tot això de presentar una nova ILP sota la nova llei de consultes no és rés més que una estratagema per desactivar la força dels referèndums:

1)      Es va presentar per dues vegades una ILP amb la pregunta igual a la que es va fer a Arenys de Munt, per demanar que es convoqués un referèndum vinculant i no va ser admesa per la Mesa, segons ells per motius inconstitucionals. Recordem que amb les anteriors ILPs només es requeria  50.000 signatures en comptes de 220.000 que es demana ara amb la nova llei de consultes.

2)      Amb aquesta ILP sota la nova llei de consultes, igual que en les anteriors ILPs  que es van presentar  només es pot aconseguir que sigui admesa per la Mesa si la pregunta és constitucional. Per tant la pregunta NO PODRÀ SER MAI LA MATEIXA QUE LA DELS REFERÈNDUMS, tal com es dedueix de les raons esgrimides per unanimitat per la Mesa (ERC, CiU, PSC-PSOE, PP i Iniciativa-Esquerra Unida) per no admetre les dues anteriors ILPs.

3)      Per això , aquesta nova ILP que es vol presentar, caldrà fer una pregunta que sigui formulada de manera que sigui constitucional (aquí ja tens l’Alfons Lopez Tena i altres juristes cercant la manera de fer-ho). Segons ja va dir  el mateix Lopez Tena fa temps  en varis articles i declaracions, el resultat serà una pregunta tal com apunta el Puigcercós a l’Avui: “…si estan d’acord que el govern promogui els canvis legals necessaris perquè Catalunya esdevingui un Estat independent?, o quelcom semblant. Això ,a part de que no és un referèndum per la independència, permet a la Generalitat la suficient ambigüitat per no haver de donar explicacions si no ho fa amb la premura necessària (pot ser en 100 anys o 1000 anys) o començar un procés lent i poc concret en mires de deixar passar el temps per veure si es rebaixa el moviment independentista.

4)      Però una vegada quedi clar com es pot formular jurídicament la pregunta perquè sigui constitucional,   també pot ser difícil d’aconseguir que sigui consensuada per la resta de formacions  o grups polítics . Penseu que el Puigcercós a l’Avui, diu que la pregunta hauria o podria d’incloure varies opcions. De fet crec que el Carod ja ho va deixar anar aquesta possibilitat fa un any. Això significa, per exemple, que la pregunta podria ser igual a l’exemple anterior però al final donar tres possibilitats: crear un Estat independents ,crear un estat federal dins d’Espanya o aprofundir amb l’autonomia per arribar a ser com una autonomia de regim foral com els bascos. Com podreu suposar amb això es divideix el vot independentista i molta gent votaria als dues darreres que en un altre context de SI o NO, quasi segur votarien SI. Molts grups independentistes no acceptaran que es posi varies opcions, però al final per mirar de ser unitaris es pot acabar acceptant que si que n’hi hagin.

4a) Segons l’aportació de l’Àngel:  La pregunta múltiple és una trampa pura i dura. A un país primer se li ha de preguntar si vol o no ser estat (SI o NO). Desprès -si vol- ell mateix es podria preguntar que en vol fer de la llibertat: confederar-se, federar-se, vendre’s com a esclau, continuar lliure… Són dos moments diferents. A més un pot respondre que vol per si mateix d’allò que depèn d’ell, no pot decidir coses que depenen d’altres (“Decideixo federar-me amb els USA”: fantàstic, però ells ja volen?). Barrejar en una sola pregunta aquells conceptes directament és una trampa, un altre cop la manipulació amb embolcall de democràcia.

 5)       El temps per consensuada la pregunta, calculo dos mesos, se li haurà d’afegir el temps per recollir  més de 220.000 signatures amb l’estiu entre mig, cosa que no és fàcil. A Deumil.Cat ho varem calcular (amb el referent de  la ILP dels anti-toros)  i amb una pregunta més directe, i la nostra estimació era que recollir 50.000 signatures costaria entre 4 o 5 mesos.  Cada signatura ha de ser signada en un paper segellat i lliurat pel Parlament, amb un grup de  fedataris creats al respecte, i  després cada signatura haurà de ser validar  amb el Cens. No és pas fàcil i requereix un temps. Jo calculo entre 6 i 9 mesos.  Resultat de tot plegat serà, que ja han passat o estan a punt de fer-se les eleccions al Parlament. Sota aquesta excusa, segur que s’aparcarà la ILP per després  i ERC i CiU ja han aconseguit el que volien: Que els referèndums no interfereixin a les eleccions del Parlament.

6)      Una vegada s’ha aconseguit recollir les signatures, abans o després de les eleccions, segons la nova llei de consultes, caldrà que el ple del Parlament, per majoria, decideix aprovar-la. És a dir, que les 220.000 signatures poden finalment  no servir de res.  Ja tenim el precedent de les 500.000 signatures per les seleccions esportives catalanes o les 70.000 perquè el Parlament sigui més sobirà. En definitiva, que tota la feinada dependrà que hagi una majoria al Parlament que l’aprovi. Quina presa de pel!!. Si ara ja ho tenim la majoria al Parlament per fer el referèndum amb la pregunta indirecta i ambigua (només cal 27 diputats per proposar un referèndum segons la nova llei i ja tenim la majoria del Parlament per aprovar-la amb els 68 diputats sumant ERC i CiU)

7)      Imaginem que finalment es aprovada per la majoria del Parlament, aleshores caldrà que es doni el vist i plau pel govern Espanyol. Si aquest diu que NO,  que passarà?. Malgrat els escarafalls que es vulgui fer des de Catalunya,  el referèndum no es fa. Igual que amb la sentència del TC. Vosaltres creieu que es podrà fer quelcom que no sigui acatar la decisió del tribunal espanyol? . Us recordeu que li va passar a l’Ibarretxe amb la majoria del Parlament Basc a favor quan va intentar canviar el marc de relació entre Espanya i Euskadi?. Li van tancar la porta als nassos i no va succeir res.  Nosaltres ens passarà el mateix. En aquest sentit CiU i ERC, ja tenen l’excusa de que no es culpa seva i la culpa és de Madrid. Lògicament tot això ja haurà passat ja un any i continuarem “más de lo mismo”. A nivell internacional no es podrà reclamar res, perquè no s’ha votat , el govern espanyol ha complert la llei i internacionalment diran que es tracta d’un assumpte intern.

8)      Si sonés la flauta i el govern Espanyol, aproves la consulta.  Caldria veure si amb la pregunta indirecta i ambigua, molta gent aniria a votar o si ho fes, potser votarien les opcions menys radicals (federalisme o autonomismes com el país basc). Estic segur que no sortiria el SI. Gràcies això, ja tenim  el procés tancat i els que volen continuar dins de la ratera ara avalats pels vots del referèndum proposat pels independentistes. Nosaltres mateixos ens hem posat la soga al coll.

9) Aportació de l’Àngel: Arribant-se a fer el referèndum amb tots els requisits “constitucionals” i guanyant el SI, ens posem legal i legítimament a la ratera per sempre més.
M’explico: admetre que volem que el govern autonòmic propicii els canvis legislatius (a l’ordenament jurídic espanyol i segons les seves normes impossibles)necessaris perquè Catalunya bla bla bla, suposa ADMETRE la LEGALITAT i LEGITIMITAT de l’ordenament jurídic espanyol, que sosté com a únic subjecte de sobirania la Nació Espanyola (així en majúscules). I com que en dret ningú pot anar contra els seus propis actes, un cop reconeguda per l’independentisme (poble de Catalunya)aquella premisa, mai mai més podriem reclamar-nos com a subjecte del dret d’autodeterminació. La poca gent que al món vol ser coherent amb la veritat per damunt dels interessos materials, ens negaria la raó

En canvi si totes les comissions dels referèndums haguessin avalat un text a on es proposa de que  la millor (o única) manera per poder fer un referèndum vinculant és votar una candidatura que proclami la independència al Parlament.  Si tothom que ha organitzat aquests referèndums comencessin a treballar cadascú en el seu poble per ajudar a fer-la i al final aconseguim la majoria al Parlament. Automàticament estem en la mateixa tessitura que Kosovo o Eslovàquia quan el Parlament elegit democràticament proclama la independència. Tenim en aquest sentit, la força moral i jurídica de precedents anteriors a Europa i la comunitat internacional, començant amb USA, s’haurien de pronunciar.

Dins d’aquest context podem anar amb tota la força democràtica a l’ONU per exigir que es faci un referèndum amb una sola pregunta i sota l’auspici de la comunitat internacional. Estic segur que amb questa situació, guanyaríem de carrer el referèndum, perquè la qüestió no estaria en marxar d’Espanya, car ja ho hem fet, sinó de tornar a pertànyer. Seria entre continuar lliure o tornar a ser esclau.

Aquest és el meu anàlisi de la situació del que està succeint amb els referèndums.

Digueu-me mal pensat, però penso que la força política dels referèndums ja ha estat anul·lada. ERC i CiU, ja han aconseguit el que volien.

M’agradaria estar equivocat, perquè a mi, l’únic que em mou és la independència dels Països Catalans ,per això agraeixo arguments que hem demostrin que ho estic i sobretot que hem demostrin que amb aquesta proposta de l’ILP aprovada per l’assemblea de les coordinadores dels referèndums es podrà aconseguir avançar cap a la independència.

Moltes gràcies

Endavant les Atxes!!

La majoria dels processos d’alliberament nacional no són fruit d’un procés planificat amb accions més o menys constants durant un llarg temps  que al final provoquen que s’arribi a la independència. La majoria dels processos d’alliberament acostumen a succeïx en un relatiu curt període de temps i amb una acceleració d’esdeveniments que al final provoquen una reacció , que trenca amb l’anterior règim, provocant el naixement d’un nou Estat.

Aquesta reacció durant molt de temps ha estat les guerres d’independència. Però darrerament, moltes nacions, sobretot els darrers anys a Europa han nascut aprofitant guerres mundials que han debilitat o en fet desaparèixer Imperis o s’han aprofitat de crisis econòmiques i socials de l’estat imperialista a on estaven sotmesos.

Quasi mai, per no dir mai, una nació imperialista, encara que aquesta sigui un model de democràcia, ha deixat sense veure-se forçada,  que els seus territoris conquerits a sang i fetge, esdevinguin nacions independents.

Per què Espanya ha de deixar que els territoris conquerits amb la vida de molts espanyols deixessin de ser seus?. Per què han de deixar que els catalans, vençuts no una vegada, sinó varies vegades, hem de poder recuperar la nostra llibertat?. Quin dret com a poble vençut tenim davant del seu dret de conquesta? Però per què fer-ho si a més a més, representa una fons d’ingressos que permeten a Espanya a ser una nació prospera i considerada dins d’Europa? Espanya sense el potencial de la nació catalana, amb l’actual crisi, seria considerada igual que Grècia, un estat factible de ser deixat a la seva sort.

Si els espanyols, en un acte d’altruisme i de democràcia suprema, decidissin que els catalans tenim el dret de ser una nació independent, sense que nosaltres els forcéssim a fer-ho, seria digne de merèixer el Premi Novel de la Pau i passarien a la història com un dels pobles més dignes i honrats de tota la història de la humanitat.

Hi ha algú de vosaltres que us creieu que això serà possible?

Si teniu clar que els espanyols mai deixaran gratuïtament que els catalans siguem independents, aleshores també estareu amb mi, que cal fer totes les accions possibles per forçar als espanyols a que acceptin el dret d’autodeterminació de la nació catalana. Per sort, avui en dia, els espanyols no poden tornar a fer servir, com és ja tradició en ells, de l’ús de la violència i la repressió amb règims dictatorials per imposar el seu dret de colonització als territoris ocupats. Ara, amb la globalització i dins de la Unió Europea , però sobretot amb uns Estats Units sense la coacció de la guerra freda,  mai es toleraria l’ús de la violència per reprimir la voluntat popular manifestada a les urnes democràticament. En aquest sentit ara tenim una oportunitat única que mai fins ara els nostres avantpassats han pogut  gaudir. Però cal que els catalans ens ho creiem que és possible i sobretot que ara és el moment. Potser ara és la darrera oportunitat.

En un any, d’ençà la manifestació de Brussel·les han succeït moltes coses que han fet que la independència estigui més aprop. Això no vol dir que ja la tenim, però sense cap mena de dubte que abans de Brussel·les estàvem força més malament que ara. Si repassem el que ha succeït aquest any i un mes a Catalunya, els esdeveniments a favor de la independència s’han accelerat i sembla que estem entrant en un procés, que si té prou força, pot desencadenar la reacció que faci que siguem per fi un Estat sobirà.

Ara bé, sense voler treure la importància, jo diria que clau, dels fets succeïts d’ençà la manifestació de Brussel·les, principalment amb els referèndums per la independència, ja hem vist com els “demòcrates” espanyols i els seus col·laboradors a Catalunya, han menyspreat la voluntat del poble català expressada en les urnes a favor de la independència.

No importa que aquests referèndums siguin fets amb tota la seriositat d’una organització que ja els agradaria que tinguessin alguns països europeus. No importa el boicot informatiu i els intents de coacció que han sofert els organitzadors. Per un espanyol, encara que es consideri demòcrata, i amb la  complicitat de les direccions dels partits catalans, el fet que els referèndums no són vinculants, per a ells això ja és prou per fer cas omís a la voluntat popular expressada per una majoria aclaparadora de vots afirmatius a la independència de Catalunya. Hi ha certs dirigents d’alguns partits que es diuen nacionalistes que prefereixen fer cas a enquestes a mil persones que els centenars de milers de vots expressats en els referèndums, per justificar la seva postura  derrotista de que no hi ha prou voluntat a favor de la independència. Hi ha també certs dirigents que es diuen independentistes, que segueixen marejant la perdiu  amb eufemismes i declaracions contradictòries, tot per tal de no agafar el compromís de portar al Parlament la voluntat popular per la sobirania plena.

Però això no vol dir que hem d’afluixar. Com he dit abans, els espanyols i els seus col·laboradors a Catalunya, necessiten estar constantment posats a prova. Si no ho fem, mai els posarem en un compromís de legalitat democràtica, ni a nivell intern ni encara menys internacionalment.

Per això cal continuar treballant de valent amb els referèndums del 25 d’abril perquè surtin el més bé possible i també és imprescindible fer una gran concentració a la Plaça de les Nacions a Ginebra el proper 8 de maig. Una concentració per mostrar davant de les Nacions Unides els centenars de milers de vots favorables a la independència de la nació catalana que els referèndums populars han recollit. En aquest sentit, us encoratjo a que demà dimecres , a les vuit del vespre, al Cercle Catòlic de Gràcia situat al Carrer Santa Magdalena, 12, a Gràcia veniu a l’acte polític-musical de presentació oficial de l’esdeveniment ‘Cap a l’ONU per l’Estat propi’.

Tots aquestes accions, amb altres que poden venir en els propers mesos, junt amb la debilitat econòmica que està provocant la crisi a Espanya,  han de confluir provocant una reacció que faci segar les cadenes que ens mantenen sota el jou dels conqueridors espanyols.

Si realment vols un país nou, un país amb recursos econòmics per poder afrontar la crisi, un país per construir tal com t’agradaria que fos, un país amb una constitució pròpia on els seus ciutadans tinguin els mateixos drets que la resta dels països d’Europa i del món, només queda un camí: Votar a la Candidatura que proclamarà unilàteralment la independència al Parlament, per després ser ratificada per un referèndums sota l’auspici per les Nacions Unides.

Si no ho fas, mai més ben dit la frase en espanyol “más de lo mismo”. Perquè no et càpiga dubte que “más de lo mismo” és l’únic que ens poden oferir els partits que diuen que ho arreglaran tot mentre acaten la constitució dels conqueridors.

Endavant les Atxes!!

Aquesta setmana el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha publicat els resultats provisionals de Baròmetre de març 2010. Les preguntes es poden trobar agrupades segons diferents paràmetres. Em fixaré només en els resultats globals ja que no existeix una informació desagregada referida a Catalunya, només podem veure, per record de vot, els que van votar a CiU i això correspon a 35 respostes de la mostra, valor totalment insuficient per fer cap comentari que tingui significació.

Els resultats globals mostren, en una pregunta multiresposta en la que calia assenyalar tres ítems, que els principals problemes segons els enquestats són “l’atur” (82,9) i “els problemes d’índole econòmica” (45,3), cosa que sembla lògica. Sorprèn relativament que la tercera preocupació sigui “La classe política, els partits polítics” (15,8), sobretot si hi afegim que més avall hi apareix “El govern, els polítics i els partits” (5,8). A mi em sembla que ambdues poden tenir coincidències però no són additives en ser una pregunta multiresposta.

Tanmateix, quan la pregunta és espontània trobem els següents resultats: “l’atur” (62,8), “els problemes d’índole econòmica” (19,1), “La classe política, els partits polítics” (4,7) i “El govern, els polítics i els partits” (3,1). És a dir, per al 7,8% dels enquestats els conjunts “Classe política, govern i partits polítics són el principal problema de l’Estat espanyol. Cal notar que els que diuen haver votat a CiU posen per davant del tema polític la immigració i la inseguretat ciutadana.

Quan es tracta de valorar el grau de simpatia per moviments o organitzacions social, els “Partits polítics” obtenen un 2,87 sobre 10 i els “Moviments okupes” un 2,45 sobre 10. En queden per davant “Pro drets humans” (7,48) i “Protecció dels animals” (7,03). No em deixa de sorprendre en una gent que s’ho passa bé torturant toros.

Agafada en conjunt, tota aquesta informació posa de manifest l’escassa valoració de la gent dels polítics i la preocupació que tenen pel funcionament de la política i el govern. Ertament, quan les coses no van bé la confiança que es fa en els governs cau, però ne aquest cas la cosa és més profunda ja que la baixa valoració fa temps que s’arrossega.

No sé si encertada o no, però faré una valoració personal de la política i per què penso que es donen aquestes respostes. La primera consideració que faig és que estic convençut que la classe política (no tothom per sort) pensa que els ciutadans són, de mitjana, idiotes i que fen una frase “aguda” en un discurs o una declaració que generi l’aplaudiment dels afectes ja han guanyat a molts ciutadans. Especialment si aquesta intervenció consisteix en ficar-se amb l’adversari, en desqualificar-lo. Ara sembla que alguns se n’adonen i volen canviar l’estil.

La meva segona asseveració és que, en general, hi ha una desconnexió entre el que es diu que es farà i el que es fa. La promesa electoral, el programa, no té massa a veure amb l’acció política. L’incompliment és manifest. Les raons són bàsicament tres: 1) pensar que quan s’arriba al govern es poden endreçar coses que en realitat no tenen una solució que depengui del govern, 2) no fer allò que creus per por a perdre vots (enfrontament amb sindicats de funcionaris, etc.), i 3) prometre allò que saps que no faràs. Podria afegir una 4) que seria l’ambigüitat interessada.

Els incompliments de la 1) no tindrien massa problema si el polític fos valent i confessés sense por que pensava que ho podria fer però que per les raons a), b), i c) no ha pogut ser.

La 2) fa perdre confiança directament. La 3) i, en alguns casos, la 4) allunyen al votant, del partit o del sistema.

La classe política sembla no adonar-se que la seva professió és la de vendre un servei, el de la gestió pública. Ho confonen amb vendre’s ells. Aleshores el que fan és posar tots els ous en un cistell, el del màrqueting polític, però un cop el client ha comprat se n’obliden del que oferien. El comprador veu que li han venut un cotxe per correspondència que oferia climatització, però l’únic que té són uns vidres de les finestres que es poden baixar. El comprador, la propera vegada mira a veure si hi ha algun altre venedor que l’inspiri confiança, però si també li falla, deixa de comprar.

No és estrany que molts ciutadans equiparin els partits polítics amb el moviment okupa. Veuen a molts polítics com a okupes dels seients. Jo defenso als polítics, que són les persones s’ocupen professionalment dels afers públics. Els països en necessiten. El que cal són polítics que donin prioritat a la gestió dels afers públics d’acord amb el que creuen i no considerant possibles resultats electorals.

Els polítics en actiu o candidats a ser-ho haurien d’entendre que la coherència és una característica fonamental per inspirar credibilitat. No és suficient fer un discurs engrescador quan les accions acumulades de setmanes, mesos o anys no es corresponen amb el discurs. Ningú que digui que si amb les paraules però negui amb els gests serà capaç de convèncer a la gent. I la coherència va més enllà de les accions estrictament polítiques, formen part del comportament general. També saber que la persona és competent en les seves obres.

No estic dient que a priori li neguem a un escriptor, que mai ha fet política, la possibilitat de ser un bon polític, però si li hem de demanar alguna cosa més que l’escrit. En canvi si que estic dient que si sabem que algú no és coherent en les seves accions, pensem que tampoc ho serà en política. O que si veiem que un empresari que ha fet frau en la seva vida professional, pensem que no és digne de confiança per ocupar un càrrec públic.

Ara estem en una situació molt crítica. Per una banda tenim una crisi econòmica que demana solucions i per això confiança en els que s’han de posar al capdavant, i per l’altra un problema nacional de primera magnitud: l’unionisme enfrontat a l’independentisme.

Els independentistes creiem que la crisi econòmica, general a Europa, quedaria molt reduïda amb l’estat propi. Els unionistes no diuen res al respecte perquè no hi ha cap argument que s’oposi a un espoli de més de 20.000 milions d’euros anuals. Estic segur que cap dels que llegireu això penseu diferent en aquest punt, no insistiré, però si aprofitaré per recomanar-vos l’entrevista a Altafulla Radio a l’Albert Codinas i en Joan Condins feta per Altafulla Ràdio (Ràdio Fòrum). El companys del Cercle Català de Negocis ens aporten molts arguments sòlids per l’estat propi.

Seguint amb la situació en la que ens trobem, ara tenim un moviment independentista creixent, un procés de manifestació popular a través de la Consulta a favor de la independència i una dispersió d’entitats independentistes (partits, associacions, plataformes, entitats en general), enfrontats políticament amb moviments de “canviem alguna cosa per tal que tot segueixi igual”.

Estem aconseguint una notable unitat entre tot el moviment independentista a la Consulta, satisfactori, molt satisfactori, però caldrà anar més enllà. Caldrà que en conjunt, fem una tria, i que al final, al Parlament, hi hagi un conjunt de polítics que inspirin confiança, coherents i que s’hagin compromès a votar independència. No és gens difícil, ho podem aconseguir. La física ensenya que a vegades cal deixar sedimentar, decantar allò de sura, afegir més aigua, eliminar el que sura, fer-ho diverses vegades fins que quedi nét. Això demana temps, com eliminar el midó de l’arròs quan s’ha bullit. Mireu endarrere, veureu que ha passat en poc més d’un any. El món creu que la nostra nació serà un nou estat, cal que ens ho creiem nosaltres.

Tanmateix, pas a pas, ara prepareu-vos per la Consulta, el 25 d’abril és aviat. Després acompanyeu-nos a Ginebra el dia 8 de maig. El món sabrà que no ens aturarà ningú.

Amb tot, reserveu un espai a les vostres agendes, el dia 7 d’abril dimecres, a les vuit del vespre, al Cercle Catòlic de Gràcia situat al Carrer Santa Magdalena, 12, a Gràcia farem l’acte político-musical de presentació oficial de l’esdeveniment ‘Cap a l’ONU per l’Estat propi’. Us hi esperem a tots.

Dins del món independentista, hi ha una certa crispació entre diferents bàndols. No és pas nou. Sempre hi ha hagut. Abans, eren disputes entre petits grups i grupuscles que degut a la seva idiosincràsia política molt radical i de fort component ideològic, junt amb la necessitat de marcar el territori entre els diferents lideratges que hi sortien, provocava fortes disputes que acabàvem generant lluites fratricides.

Però ara, hi ha cada vegada més suport transversal a la independència dins de la societat catalana, fent que el component ideològic i radical, perdi força, a despit d’alguns que veuen perdre el seu mercat captiu.  Aquest suport cada vegada més gran a favor de la independència dins de la societat,  no s’ha traduït en canvi en la representació política parlamentaria i encara menys en les accions polítiques aconseguides a favor de la sobirania de Catalunya.

Cal deixar clar que els partits parlamentaris catalans, ERC i CiU, són responsables de l’actual situació. El PSC-PSOE, el PP i també, per omissió, Iniciativa, no tenen cap intenció que Catalunya esdevingui un estat propi. Ells fan la seva feina. Per això per mi, tant d’Esquerra com Convergència i Unió, són els responsables de la penosa situació actual que es troba Catalunya des del punt de vista nacional.

Llegir-ne més »

I si no sona? Doncs, poca cosa a fer.

Encara hi ha qui creu que apuntant-se al Facebook o a un portal on ens conviden a treballar per la independència, movent només el dit sobre el ratolí, ja ni ha prou.

Les consultes, a més a més de dedicació, ens han costat diners. Ja és un pas endavant per trencar la inèrcia i entendre que les aportacions en metàl·lic son imprescindibles.

O dedicació o diners. Millor les dues coses.

I no val dir “ja ho faré”, no, perquè és al principi, sobre tot, quan més recursos es necessiten.

És cert que en molts casos, la transparència és nul·la. Ni s’informa del que es recapta ni en què s’inverteixen els fons recaptats. Però això te fàcil solució: abans de fer un donatiu cal mirar si es publiquen les dades econòmiques. Què menys que saber a on van a parar els nostres donatius.

Tampoc està de més verificar a nom de qui està el compte corrent on he de fer l’ingrés o la transferència.

En definitiva, que el que compta és la llei dels grans números: gran nombre d’aportacions de petit import son més efectives que poques de més import.

Si un no pot dedicar-hi tems, al menys contribuir econòmicament perquè els que treballen en allò que tant m’agrada puguin assolir els objectius.

En tot cas aquest no és el debat sinó una introducció del que explicaré.

Avui fa un any, estàvem pels carrers de Brussel·les amb els nostres compatriotes. Manifestant-nos per la independència. I qui podia pensar que just un any després hauriem passat dues onades de consultes populars, tirades endavant il·legalment, i des de la base ciutadana, amb més de 20.000 voluntaris, i a hores d’ara més de 240.000 vots a favor de la independència…

És una fortuna, és una sort, que per fortuna o sort, escollís el diumenge per fer els meus articles, és un honor poder escriure avui.

No vull allargar massa l’article, són coses que tots sabem, que tots tenim la nostra reflexíó. Avui us convido a que als comentaris, poseu com acabaríeu aquest article. Que diríeu, que penseu.

PD: He estat escollit nou membre de la Junta Directiva de Reagrupament del Vallés Occidental Est.

Vull transmetre la meva il·lusió i esperança per tirar endavant.

Atentament, Josep Prat

Divendres al vespre just abans d’escriure això he pensat en els darrers dies. Fa ja uns dies que estic neguitós. No m’agrada com van les coses. Veig en el panorama polític català dos bàndols perfectament definits. Per una banda, un grup de partits que pretén tenir bons resultats a les eleccions, em refereixo als partits polítics que estan dins el Parlament. Estan fent la feina que saben fer, no dic que l’estiguin fent bé, però ho intenten. La tenen programada i a banda d’aquelles variacions provocades per esdeveniments sobrevinguts no s’aparten del camí traçat, tenen un pla. Un pla que mai no ens portarà a la independència, tant és el que diguin.

Per l’altra, hi ha un conjunt de gent (associacions, plataformes, pseudopartits, etc.) que parlen o parlem de moltes coses però que som absolutament incapaços de seure per posar-nos d’acord mínimament del que cal fer. Un conjunt que actuem sense cap pla.

He dit sovint que l’enemic més gran de la independència de Catalunya no són els que no la volen, visquin o no a Catalunya. L’enemic per excel·lència del futur gloriós del nostre país som els independentistes.

No acabo d’entendre perquè tenint el mateix objectiu no estem tots intentant remar en el mateix sentit. Us ho dic amb franquesa, m’entristeix i em fa pensar que només estem perdent el temps i l’energia miserablement. Potser algú, després de tot això, acabarà tenint un seient, o potser seran sis, al Parlament, però el país anirà pel mateix camí, el de la ruïna coma nació. Si no hi posem remei passaran les eleccions i estarem una temporada més discutint si són cans eivissenc s o llebrers i mentre el llop s’engolirà una mica més la nostra identitat nacional. A vegades, deixant de banda a aquells que si tenen interessos personals de promoció política, com he dit alguna altra vegada, les diferències entre nosaltres rauen en si fer el comunicat en lletra Times o Arial. Aquesta gran diferència crea un abisme entre nosaltres.

La cosa és greu. Per adonar-nos només cal mirar la tranquil·litat amb que ens observen els partits tradicionals de dins i fora de Catalunya. Mentre es fan un fart de riure, deuen dir, deixem-los fer, ells sols s’autodestruiran. Riuen tal com també ho deuen fer els partits de sempre. Deuen pensar, doncs si això és el que ens ha de dur a la independència… feu, feu.

Mentre tots entretinguts en un procés de consulta, que he lloat en tot moment però que també vaig dir que de cap manera s’hauria de fer-nos perdre de vista que és amb un moviment ciutadà enfocat al procés electoral que aconseguirem la llibertat. El procés electoral ha començat. És vulgui o no, ja tenim peu i mig a dins. La cursa electoral està començant i el país tot i estar immergit en la consulta no pot permetre que aquesta porti al “i després què” al que estem tan acostumats. Molta gent ho veu, però calla per no trencar la il·lusió dels que estan treballant. Hem de ser conscients que aquesta mobilització extraordinària de tanta gent patriota i abnegada no pot portar al desencís, ens de portar a la llibertat i no a un altre Parlament amoïnat per veure com col·labora amb Madrid.

No podem confondre l’estri amb l’objectiu. Si convertim l’estri en objectiu estem fent un favor a l’enemic. El dia de la final de copa l’objectiu és guanyar-la no ser 100.000 al camp. Evidentment volem ser molts per donar ànims, però ser 100.000 i no guanyar no val per a res. Podeu aplicar aquest exemple a qualsevol de les coses que fem, analitzem si les granisses que porta són maques però no la salut de l’individu.

Estic amoïnat perquè veig que ens manca la capacitat de deixar de banda diferències i unir-nos.

Aquests són els meus pensaments una mica negres, però malgrat això he tingut avui dos petits moments d’alegria. Un ha estat assistir a l’acte que commemorava el tercer aniversari de Sobirania i Progrés que s’ha celebrat a l’Auditori Axa aquest divendres al vespre. Veure tants patriotes junts i saludar tants companys i amics de batalla m’ha alegrat la nit. També escoltar alguns dels parlaments plens de paraules emotives. Felicitats Sobrirania i Progrés per aquests anys i pel que ens heu donat.

L’altra alegria me l’ha produït veure que el diari AVUI il·lustrava l’article Independents sense sortir de la UE amb la fotografia de la nostra manifestació a Brussel·les el passat 7 de març, aviat farà una any. I això m’ha fet recordar aquells moments d’unitat. I m’ha fet pensar en la feina d’unitat que tenim per davant.

Molt aviat, el 8 de maig, anirem a Ginebra. La pregunta que alguns fan és: i què anem a fer a Ginebra? La resposta té diferents aspectes. Un coincideix i complementa un dels que teníem a Brussel·les. Com recordareu era internacionalitzar el nostre conflicte, fer veure al món que Catalunya vol exercir el seu dret d’autodeterminació per ser independent. No hi ha cap dubte que durant aquest any hem aconseguit, amb les nostres accions ordenades i encadenades, fer que el conflicte de Catalunya, el desig d’independència del poble català hagi estat recollit per tota la premsa internacional. Vam començar a Brussel·les, va seguir a Arenys de Munt i la cosa continua. Ginebra, si ho fem bé, serà la cirereta del pastís. El lliurament del nostre manifest a l’ONU, uns dies abans de la manifestació, i la gran concentració de catalans el dia 8 farà la volta al món. El brou està a punt.

Un segon aspecte no més important és aplegar una vegada més l’independentisme català, sense diferències, tots junts, demostrar que els ciutadans volem que els representants polítics ens representin, que el nostre desig és la independència i que ells han de deixar de fer comèdia i comprometre’s amb nosaltres. Que entengui una cosa molt senzilla: què vol dir la paraula representant. Durant aquests mesos la consulta ha permès visualitzar, amb alguns entrebancs, tot sigui dit, que la unitat fa la força, que hem estat capaços de treballar junts per un objectiu. Una gran manifestació, de tots, més enllà de les nostres fronteres que hauria de fer reflexionar als que volen participar en la lluita política. També hauria de servir per a què tots aquells que mantenim petites diferències decidim d’una vegada, unir les nostres forces per aconseguir l’objectiu comú.

Volem la independència, no? Doncs fem des d’ara fins el 8 de maig un esforç conjunt. Podem guanyar, si ens ho proposem podem. No tindrem una oportunitat com la d’ara en molt de temps. Si no ho fem ara, molts probablement ja no ho veurem, si és que passa. Els que penseu com jo no defalliu, feu tot el que estigui a les vostres mans. Ginebra ha de ser el darrer cop de força. Sumar, sumar, sumar.

Recordeu, Si sumem, guanyem!

A vegades la política sembla que res no avanci, sembla que tornem al mateix lloc d’on partíem, però no és cert. Des de fa uns anys que a Catalunya hi ha un moviment, cada vegada més fort, que vol poder decidir pel seu futur com a nació lliure i sobirana. Això no ha sortit pas d’una manera premeditada, no ha estat pas cap estratègia dels grups polítics catalans. Tot això ha sorgit de dintre de la societat catalana. Ha sortit dels ciutadans de carrer. De catalans sense cap pretensió política ni ganes de fer-ne, però veien que els líders polítics catalans no estan a l’alçada del repte de trobar la sortida de l’atzucac que ens trobem, hem decidit actuar. Cadascú dins de les seves possibilitats,  fem i farem el que sigui per sortir-ne.

Davant de l’estat d’emergència nacional que és troba la nostra cultura i llengua, la nostra economia, la nostra societat del benestar, la nostra terra, en definitiva la nostra pàtria, molts milers de catalans, hem decidit prendre la iniciativa per aconseguir la independència. Penso que ja no hi ha retorn, si no l’aconseguim ara, hi forces símptomes que indiquen que en una o dues generacions, la identitat catalana, entrarà en l’irreversible estatus de ser una identitat en perill d’extinció. Al País Valencià i a la Catalunya Nord, els espanyols i els francesos ja ho han aconseguit. No seria estrany que al Principat de Catalunya, s’hi arribés  abans que les Illes Balears.

Però no està tot perdut. Encara podem fer molt. Potser no tenim gaire temps, però tot està en les nostres mans.  No podem els catalans  perdre el nord en batalles ideòlogues o partidistes. L’espanyolització de Catalunya segueix imparable mentre no siguem un Estat propi. No podem permetre el luxe d’aturar-nos per rés. Tots els que ho tenim clar i som conscients de la gravetat de la situació, hem d’actuar per fer veure a la resta dels nostres compatriotes, que ara és l’hora de lluitar per la nostra vida com a poble.

Llegir-ne més »

Aquests és un article que potser escric en calent, sense la necessària reflexió amb la que m’agrada abordar les coses. Normalment sempre aconsello deixar dormir les coses per tal de no fer comentaris precipitats, però aquesta vegada, coses d’actualitat, implicació personal i calendari no m’ho permeten.

Com molts ja sabeu, dijous al Col·legi de Periodistes vam presentar i explicar, de la millor manera que vam saber, el Manifest de suport a Suma Independència.

L’article pretén ser una explicació, en context, i una valoració personal, molt subjectiva, d’algunes reaccions a la iniciativa i a la presentació.

En començar la presentació vaig fer-hi algunes consideracions sobre la seva claredat d’objectius i sobre l’únic punt que, al meu parer, podia tenir una certa ambigüitat. En concret a el paràgraf: Us convidem doncs a sumar-vos a aquest manifest de suport a la constitució d’un moviment unitari per la creació d’una alternativa electoral independentista per tal d’assolir un Estat català independent.

Deia que la paraula “alternativa” s’havia d’entendre referida a la situació parlamentària actual i no com alguns han entès, potser per culpa meva, als moviments polítics actuals. I que no teníem el més mínim interès en crear un partit nou. Vaig afirmar-ho taxativament. Ho escric una vegada més: no penso implicar-me en la creació de cap partit nou.

Per altra banda vaig fer un intent d’explicar que la presentació de la iniciativa no tenia res a veure amb la Consulta. Vaig comentar que el 17 d’abril, a Independència 2714, ja vaig fer referència a la necessitat de la unió i que el 30 de maig vaig escriure Si sumem, guanyem!, lema que he seguit utilitzant durant aquestes setmanes. Setmana a setmana he anat reiterant la mateixa idea, la d’unitat de tot el moviment independentista sota una mateixa marca que no partit. La iniciativa no era recent, ja l’havíem discutit abans de vacances d’estiu i consolidat durant l’octubre – novembre.

La data triada era obligada, no es podia fer immediatament abans de la Consulta i de cap manera esperar a després de festes. El dia propici per fer una presentació més allunyat del 13 de desembre sense entrar en la setmana de Nadal era el dijous. Qualsevol que intentés aprofitar-se de l’efecte Consulta hauria aplaçat la presentació després de l’enrenou causat per les declaracions de Carles Mora el dilluns (veure Carles Mora admet que prepara un nou partit polític mentre Uriel Beltran ho nega) que jo vaig atribuir a la tensió viscuda, atès que l’alcalde d’Arenys de Munt, que, com ell mateix havia reconegut, treballa amb Reagrupament, sabia perfectament que no era així. Si nosaltres haguéssim volgut aprofitar l’efecte Consulta, després d’això i del ball de bastons que alguns protagonistes estaven muntant hagués estat un suïcidi. Ens hauríem esperat, és de manual.

No puc valorar si en general vam saber donar el missatge, però sé que amb algunes persones d’opinions prefixades no ho vam aconseguir.

La meva explicació i respostes va anar tota l’estona en intentar fer veure que no volíem ser alternativa a Reagrupament perquè aquest va ser durant les preguntes, com passa en aquest bloc amb els comentaris, un tema reiterat. Vaig tornar a explicar que la proposta Suma Independència vol ser un concepte, un lema, un lloc de trobada per a aquella empresa que vol penetrar en espais on no acaba de quallar i s’uneix a altres. Sovint una empresa gran s’uneix a alguna petita, és majoritària en el consell d’administració, i la marca li serveix per aconseguir clients que abans li eren refractaris. Acostuma a passar amb marques arrelades a un territori. Reiterar que no volem crear cap partit, que la paraula que millor s’adapta és Coalició, l’he fet servir sovint. Coalició perquè no hi ha res més a la llei electoral. Coalició entre grups diversos. Alguns molt petits, que es mouen. I si no aixoplugar-los fent-los participar.

Jesús (Xess) feia a l’article del dissabte passat un molt encertat símil entre el que vol Suma Independència i l’elaboració d’un torró. Deia: Tenim un bol amb fruites confitades, però no té la més mínima consistència perquè no hi ha res que les aglutini. Si fem una “crema” amb ametlles i mel i d’altres coses i l’aboquem al bol, ho barregem i esperem que qualli tindrem un deliciós torró que, ara si, serà compacte. Però cada fruita seguirà sent ella mateixa, però unida a d’altres. Bé, afegeixo, Suma Independència no vol ser cap fruita. Cert que alguns dels seus membres ho volen ser, però Suma Independència no.

Igual d’encertada va ser la intervenció de Sílvia Barroso, la directora de l’AVUI Digital, que va preguntar-nos, alguna cosa com: voleu ser com una cola que uneixi?

Imagino que hi ha gent que va entendre la idea i altres als que no els hi ha arribat. Coses de la comunicació.

Més encara per a aquells que m’han criticat per no haver-me quedat públicament fascinat per Reagrupament. Davant una intervenció meva sobre el sentit de vot a les properes eleccions nacionals, vaig expressar les meves simpaties per Reagrupament i vaig dir que si les opcions resultants són els actuals partits del Parlament i Reagrupament, votaré Reagrupament. Amb tot vaig dir que Reagrupament difícilment tindrà al Parlament un resultat suficient, mentre que la unitat de tot l’independentisme pot obtenir la majoria absoluta.

En tot cas, va quedar clar que si fracassem en el nostre intent de crear un Moviment Ciutadà Unitari, el meu vot serà per l’opció independentista que més vots podria aglutinar.

No crec que calgui aclarir res més. Si algú no ho entén jo ja no puc fer-hi res més. Tampoc tinc interès en fer-ho més, porto setmanes fent-ho i aquí acabo.

Entraré en un terreny més personal. Si jo tingués el desig que tenen alguns per tenir un lloc a les properes llistes ho tenia ben fàcil, m’hagués associat a Reagrupament, m’hagués postulat per a les llistes i tinc la impressió que hi hauria sortit. Mai no he tingut cap problema a presentar-me a unes eleccions, ni a fer campanya. De fet a la universitat ho he fet diverses vegades per defensar el que creia i he perdut. O sigui que no em ve d’aquí. Clarament, de forma explícita, vull dir que és una bajanada dir que tinc por a sotmetrem a una elecció per una assemblea.

I seguiré en un terreny personal. Dijous al Col·legi de Periodistes vaig fer referència a un llibre de Bertrand Russell, Sociedad humana: ética y política. En aquest llibre Russell analitza algunes motivacions. Posa com a punts clau el poder, els diners i la vanitat. Tot en la justa mesura és necessari, unes persones tenen més d’una cosa que de l’altra. Els que tenen vocació política els mou el poder, no ho critico, són persones imprescindibles. Altres estan moguts per aconseguir diners, en la mesura adequada perfecte: gent emprenedora, que fa créixer un país. Altres la vanitat, fer coses i sentir que han col·laborat, els agrada més el reconeixement, un simple copet a l’esquena d’agraïment val més que una recompensa econòmica, molts voluntaris a la Consulta o a la Manifestació a Brussel·les del 7 de marc eren d’aquests, feliços per col·laborar, hi havia contribuït. Són qualitats en la justa mida, defecte si s’exagera.

Sóc catedràtic d’Universitat i ja només ho canviaré per la jubilació. En el meu món, la universitat, la vanitat predomina sobre les altres coses. Pocs diners i menys poder. La vanitat de l’investigador que aconsegueix resoldre un problema, publicar en una revista de prestigi, etc.

Jo sóc d’aquests darrers. Què faig en aquesta festa de l’independentisme?, què faig col·laborant en aquestes iniciatives? Doncs senzill, em sentiré molt gratificat si aconsegueixo que la meva feina sigui útil a allò que ens uneix, la independència de Catalunya. Ja he dit més d’un cop que si cal que em presenti a les eleccions properes, aniré al lloc 85è de la llista per Barcelona. O sigui, a no sortir. Si ajudo a guanyar que content estaré!

Més encara, la bioquímica cerebral diu que tots ens movem per la recompensa, el plaer. Uns són més feliços ajudant a gent desvalguda, tenen la seva recompensa. Altres són uns sàdics que senten plaer amb el dolor dels altres. Tots dos grups tenen la seva recompensa, una química similar. Per què som així? No ho sé.

Si una cosa no produeix recompensa es deixa de fer. Quan un fa règim el fa perquè aprimar-se li produeix més plaer que totes les angoixes o malestars que li ocasiona no menjar o menjar una cosa poc agradable quan té gana. Si el plaer supera l’inconvenient es fa, sinó es deixa. Som així.

A mi, naturalment, em passa igual. No sóc generós, fer això em produeix plaer. Jo lluito perquè em recompensa malgrat les hores que hi dedico i el desgast que em produeix tot plegat. Si arriba el moment en què les crítiques o els insults, que també n’he rebut, em produeixen més incomoditat que plaer deixaré immediatament aquesta tasca, hi ha moments que hi estic a prop, feina me’n sobra.

Com a resum, estic absolutament convençut que Reagrupament sol no arribarà on tots volem, crec que sumant amb altres pot arribar-hi, és a dir la suma guanya. Suma Independència té ja el suport de militants d’ERC, de CiU, de reagrupats i, majoritàriament, de gent independent.

De moment seguiré en aquesta batalla uns dies més. L’objectiu no és fer amics, és sumar a tothom, els amics i els indiferents i fins i tot els que no ens agradem ens hem d’aplegar, tots els que volem la independència hem d’anar junts ara, en aquesta oportunitat d’or. No la fem malbé. Si no funciona, jo esperaré a les eleccions per votar.

Si voleu ajudar, apunteu-vos. També podeu afegir-vos a la pàgina de Facebook.

Tanmateix, recordeu en tot moment, és indiscutible: Si sumem, guanyem!

Després del que s’ha viscut el passat diumenge 13 de Desembre del 2009, tothom, des de periodistes, analistes fins a polítics, han dit que la política catalana no pot quedar igual com estava.

Els referèndums han evidenciat que hi ha una esquerda evident entre el que la classe dirigent política catalana defensa i la que manifesta la ciutadania. Perquè prop d’un 30% dels catalans, sigui capaç de dedicar una part del seu temps per anar a votar en una consulta que no és vinculant i que a més a més, les institucions no la volien que és fes, en comptes d’anar a esquiar als Pirineus o d’excursió per la costa brava o allargar les vacances del pont de la pruíssim , és un èxit increïble, miri com es miri.

Que en uns llocs ha hagut més participació que en altres llocs, segur.  Sempre és així quan es fa un acte com aquest en diferents pobles, i més quan no tothom ha obtingut els mateixos recursos i gent preparada per dedicar-s’hi. Però cal tenir en compte que podien votar els joves de 16 anys i els immigrats, això també ajuda a restar participació i segons en quines poblacions més que en unes altres.

El resultat final ha estat que el SI ha guanyat de carrer amb més del 95% i això si ho extrapolem a tota Catalunya ens dóna més d’un milió i mig de vots. Aquest nombre de vots implica que la independència obtindria la majora absoluta al Parlament de Catalunya.  Les enquestes de la UOC i del CEO també diuen més o menys el mateix. La UOC deixa clar que un referèndum vinculant guanyaria amb un 73% de vots favorables. La CEO, que fa vaires preguntes per diluir els resultats de l’opció netament independentista, deixar clar però que els que volen que Catalunya sigui un Estat són majoria per més del 50% respecte els que no ho volen (els que aposten per un Estat federal primer han de crear un Estat per poder-se federar). De fet, des de sempre al Parlament de Catalunya, la suma dels dos partits que diuen que el seu objectiu final és que Catalunya esdevingui un Estat o el més possible semblant a un Estat encara que sigui dins d’Espanya, és a dir CiU i ERC, sempre han estat majoria absoluta. Això sense comptar amb els federalistes del PSC i els d’Iniciativa. Per tant, res que no sigui normal i lògic és el que ha passat amb la consulta popular.

Però en canvi durant tots aquestos anys, cap d’aquestes dues formacions sobiranistes, han estat capaces de posar-se en comú per dur a terme el que en teoria defensen i en teoria també haurien de ser la seva raó d’existència.

Llegir-ne més »

La setmana s’acaba amb un nou fet històric, la Consulta. Millor dit, la primera part de la Consulta si deixem com a excepcional la primera i també històrica etapa d’Arenys de Munt que fou l’inici de tot aquest procés. Jo encara aniré aquest vespre a Argentona, juntament amb Santiago Espot de Catalunya Acció, Àngel Font de Reagrupament Independentista i Carles Mora, Alcalde d’Arenys i membre de la Coordinadora de les Consultes, per animar a la gent d’Argentona a votar, tot i que crec que no cal esperonar-los més.

En altres poblacions altres companys faran el mateix. Diumenge celebrarem el que indubtablement serà un èxit. Espero que una vegada més el poble català, els ciutadans d’aquests pobles privilegiats, 161, si no m’equivoco, al voltant de 700.000 electors, demostri els seu desig de democràcia i llibertat. Dilluns ho païrem i aleshores vindrà el moment de donar noves passes amb noves tongades.

També, com sabeu des de dimecres, es constitueix Barcelona Decideix per poder exercir aquest dret de manifestar la nostra opinió de forma organitzada a Barcelona, la capital de Catalunya. Aleshores jo també podré votar!

Aquesta Consulta, malgrat els dubtes expressats pel president d’Òmnium Cultural, Jordi Porta, que es dedica a fer el joc als partits polítics o potser no però ho dissimula molt bé, tindrà tot el rigor arreu. Lògicament, Uriel Bertran, en nom de la Coordinadora ja li ha dit el que venia al cas: “El senyor Porta ha de tenir un respecte escrupolós a tota l’organització de tot el territori”. És difícil que el tingui. No vull recordar els fets immediats a la consulta d’Arenys de Munt i el galdós paper de la direcció d’Òmnium volent excloure a molta de la gent que avui està portant endavant la Coordinadora Nacional.

Aquesta Consulta, malgrat el desig del PSC de minimitzar-la expressat no fa gaire per Montilla quan va dir que els referèndums eren “aventures i invents” o quan havia contraposat la Catalunya “seriosa”, la que diu que defensen els socialistes a l’actuació d’una CDC “radicalitzada” perquè no s’oposa a les consultes, ha hagut de ser pràcticament acceptada pel president de la Generalitat, tot dient, que no té res a dir si es convoquen dins la legalitat. Segurament no té res a dir, però deu tenir molt a pensar i molt més que pensarà els dies que vindran.

El president del govern de la metròpoli, José Luis Rodríguez Zapatero, ha afirmat a Brussel·les que les consultes independentistes del 13-D són iniciatives que ‘objectivament no van enlloc’. El crack ja havia dit el 15 de setembre que no esperava cap efecte contagi en relació amb els fets ocorreguts a Arenys i per tant no preveia més consultes. Tot un profeta. Que continuï amb la seva Economia Sostenible que és un gran tema pel qual passarà a la història.

I la seva brillant vicepresidenta, Maria Teresa Fernández de la Vega, ha dit avui que els 161 referèndums que se celebraran aquest cap de setmana en diferents municipis de Catalunya no s’ajusten ni a les lleis ni a la Constitució i per tant no tenen ni validesa ni conseqüència política alguna. M’encanta que digui això. És evident que és una solemne bajanada. La Consulta és legal i vàlida dins la seva constitució perquè és una pregunta feta per uns ciutadans a uns altres. Té la mateixa validesa que si els preguntessin per la seva preferència per una marca de pasta de dents. Manifesta el que volen els ciutadans que voten. I que no té conseqüència política ja ho veurem. I tant que en tindrà!

Jo crec que deu haver fet un gran esforç per contenir la ràbia que li produeix justament perquè és perfectament legal i perquè sí que creu que portarà conseqüències polítiques.

És curiós com el PSOE i el PP són el mateix quan es tracta de la llibertat de Catalunya i diuen les mateixes bajanades. Alícia Sánchez-Camacho ha parlat de La Consulta com “l’espiral irresponsable de referèndums il·legals” d’aquest 13 de desembre. No repetiré els arguments sobre la legalitat de la Consulta. Fernández de la Vega i Sánchez-Camacho tenen un concepte idèntic del que és la democràcia. Dues cares de la mateixa moneda.

La Consulta, que no ho oblidem, forma part d’un procés encadenat, causa – efecte, que parteix del que venim fent els ciutadans en els darrers mesos, alimenta l’independentisme i, el que és més important, cada vegada més catalans veuen que és possible la llibertat, que la tenim a tocar de la mà. Aquest “estrany” procés que hem iniciat els catalans de consulta i internacionalització del nostre conflicte té cada vegada més astorats als analistes internacionals i són ja uns quants que veuen que les coses ja no seran iguals en un futur immediat. Catalunya serà aviat un nou estat independent dins la Unió Europea.

La setmana pròxima serà clau.

Molta gent ens preguntava a la gent de Deumil.cat durant l’època de preparació de la marxa a Brussel·les, i desprès què? Responíem, vindran noves accions, cada cosa al seu temps. Quan a Brussel·les, i els dies posteriors, ens deien que la ILP que vam presentar allà era una estupidesa, potser no ho era tant ja que per cert va excitar als partits polítics, nosaltres dèiem que no, que tindria conseqüències. Arenys de Munt va prendre el relleu. I després d’Arenys de Munt, què?, preguntava molta gent. Ja ho veieu. I ara les preguntes segueixen. I desprès què? Més etapes de la Consulta i també Creuem el pont! A Ginebra el 8 de maig. Tanmateix això no ho és tot, la setmana propera serà clau. Després de la Consulta l’objectiu és el Parlament. Fa setmanes que vinc parlant de la Gran Coalició, tot avança com està programat. La Gran Coalició, Suma Independència, apareixerà ben aviat.

I compatriotes, guanyarem les properes eleccions. Si sou independentistes i fermament creieu que és possible, ho serà. Si tots els independentistes voten la Gran Coalició transversal serem majoria al Parlament i des d’allà els nostres diputats proclamaran la independència.

El temps dels dubtes s’ha acabat. Som un poble que es vol alliberar, sense por. Joan Laporta ha dit avui a Vic el que molts estem dient dia rere dia “Som una nació i el país desperta”. Laporta, que ha demanat el vot pel sí i ha recordat que hom tenia dret a tenir un estat per tal de mantenir “el nervi de la nostra nació”. Entre aplaudiments i crits d’independència, Laporta ha dit que diumenge no valia badar, car era “una oportunitat per defensar la nostra dignitat”.

No cal badar el diumenge, però tampoc els dies que vindran després. Sense entrar al Parlament haurem perdut el temps i la il·lusió, cal mantenir la tensió, s’acosta el gran moment, queda menys d’un any. Ara és el moment de plantejar l’alternativa a un sistema polític fet a mida per Espanya i en el seu benefici. A les properes eleccions serà el moment de votar per la independència de Catalunya. Un gran SI a favor de la independència.

Si sumem, guanyem! Sumarem i guanyarem les eleccions el proper 2010.

Em primer lloc, voldria que aquest article no fos entès com un atac personal als meus amics i coneguts companys independentistes que són simpatitzant o militants d’ERC i CiU. He escrit aquest article reflexionant davant algunes crítiques que he rebut personalment d’alguns d’ells, de què potser estic perden el nord i que la realitat que visc, des de la llunyania de viure a Alemanya, fa que estigui fent el ridícul quan insinuo que l’any que bé podem aconseguir la independència. Ja sabeu que des del principi que he manifestat la meva aposta per la candidatura unitari i transversal que Reagrupament està mirant de bastir, per tal de què guanyi les eleccions per poder proclamar unilateralment la independència. No ho ser pas si guanyarem o no, però del que estic segur és que com a independentista que sóc des de fa més de 20 anys, fins ara, mai havia vist una oportunitat com la que estem vivim. Cal aprofitar-ho ara o potser serà massa tard si ho deixem per d’aquí  cinc anys com sembla que proposa alguns dirigents d’aquestos partits.

Perdoneu que faci auto-bombo en aquest portal, però penso que si ara estem vivim aquests moments amb tanta eufòria sobiranista, és degut a la gran manifestació de Brussel·les. Recordo que en aquestes dates fa un any, el panorama independentista era realment molt desolador i la fita del 7 de març del 2009 fou el detonant de moltes coses  que ens ha portat fins aquí . Em sento molt orgullós d’haver posat el meu granet de sorra.

Com que em crec que la proposta de la candidatura és una oportunitat històrica, darrerament he escrit alguns articles al meu bloc personal a on he criticat les declaracions de certs líders dels partits catalans que semblen que no volen veure que estem davant d’una conjuntura difícilment repetible si ets sobiranista. En aquest sentit he dit en un article que el líder de CiU, l’Artur Mas s’equivoca, en aquella entrevista al diari El Pais, a on venia dir que no voldria preguntar als catalans si volen la independència, perquè està segur que sortiria guanyador el NO i això faria a ulls de tot el món i dels espanyols que els catalans volem ser espanyols. En el meu article, vaig argumentar que el fet d’exercir el dret d’autodeterminació, encara que perdéssim la votació, malgrat deia que no estava del tot convençut que així fos,  això ja seria per si, un avanç sobiranista.  El fet de poder exercir el Dret d’autodeterminació, et fa visible com un poble diferent davant del món i sobretot dels espanyols. Com he dit abans, alguns coneguts meus, que són convergents, als que els tinc respecte, m’han titllat de ser poc seriós i alguns fins i tot de fer l’estúpid davant aquesta anàlisi.

Llegir-ne més »