Us han fet creure, com m’han fet creure a mi, que ens calen partits politics, unes estructures de poder que ens organitzin la seguretat, la justícia, l’ordre econòmic, formatiu, social… i fins i tot un Estat propi.

Els partits, són d’aquelles poques coses que sobreviuen sense una evolució important en la seva estructura i funcionament, a excepció del seu creixement.

Així com les empreses canvien amb agilitat la seva dinàmica cada cop que el mercat ho demana, els partits no canvien de la mateixa manera quan la societat ho vol.

Si fos cert que les nostres aspiracions, depenen només de partits que les representin i defensin i que sense ells no hi tenim res a fer, resultaria insòlit, per exemple, que un Estat, l’espanyol, amb partits que defensen, clara o de manera encoberta, l’abolició del català, no hagi aconseguit en 500 anys d’ocupació que parlem només en espanyol.

I si fos que no ens calen?

Les persones en unir-nos a d’altres persones formem la societat, ens podem organitzar i gestionar, formar-nos persones conscients, critiques i lliures,capaces de construir la futura societat de la nostra Nació amb solidesa.

Els i les independentistes som, en la seva majoria, persones solvents, serioses i avui tenim mitjans i recursos per a formes d’organització innovadores com ho han estat 10mil a Brussel·les o les Consultes.

No necessitem líders, ni espectacles polítics, ni concentració de poders.

Els partits que vagin dient, deixem de fer-los de claca, ja vindran.

M. Teresa Galceran
Consellera de 10mil

Un dels problemes que tenen els egòlatres és suposar que la resta de la humanitat és idiota i que ells poden manipular a tots els altres mortals bípeds.

Aquest comentari ve arran dels fets polítics que estan succeint aquests dies. És ben cert que les cúpules polítiques concentren uns quants egòlatres i superbs. És cert que tampoc hi podem fer gaire perquè els partits polítics han evolucionat i s’han organitzat formant unes estructures bastant impermeables i creant la partitocràcia que domina el nostre sistema.

M’ha semblat molt encertat l’article El partit únic que ha escrit l’amic Vicenç Pedret del col·lectiu El Matí i militant, encara, d’Unió. Diu Pedret: Hom espera, quan “els seus” guanyen les eleccions amb folgada majoria, veure els “seus” governar. El pitjor que m’ha passat mai políticament parlant, és que els “meus” guanyessin i que governessin els altres. És un engany. Jo vaig votar l’Atur Mas com a cap de llista i és ben evident que qui mana a l’ombra és en Duran. Vaig votar perquè els convergents (i els d’UDC) manessin i prop del 40% dels càrrecs els “okupen” sociates, peperos i profes d’esade. I més endavant afegeix: Si en Mas hagués posat els noms del govern en una llista al parlament, aquesta gran “coalició” hagués indignat a molts votants que sens dubte haguessin triat una opció més clara.

Ho diu Pedret d’Unió, us puc garantir, de primera mà, que significants militants de CDC, de Barcelona i de fora de Barcelona, estan que s’enfilen per les parets. Se senten traïts.

Això és enganyar a l’elector o al militant? No, jo crec que no, senzillament és la prepotència de les cúpules. Deuen pensar: nosaltres, il·luminats pel colom que va donar cops amb les ales als evangelis apòcrifs per tal que caiguessin de l’altar i quedessin només els quatre canònics, sabem el que cal fer, no cal cap més explicació. La intel·ligència emocional i la interpersonal no hi són. Una pena.

Un altre exemple previ és el d’ERC. Tothom sap que la patacada que es va pegar a les darreres eleccions és pel seu suport al PSC. La prepotència dels seus dirigents, en aquest cas ja m’abstinc de parlar d’intel·ligència, els va fer creure que ells podien fer el que el rotava sense tenir en compte els desigs dels seus electors, que havien votat una altra cosa. Una cosa que comença per “i” i acaba per “a”. Si no heu caigut encara us diré que provoca urticària al PP, al PSC i a Duran i Lleida. Resultat, desastre electoral.

Un lèmur que ho sabia

He deixat pel final la més recents de les demostracions de prepotència i cinisme. Qualsevol primat, fins i tot el més primitiu, el lèmur (lemur catta), sabia que l’actiu polític de Jan Laporta, independentista de cap a peus, era la seva popularitat i en cap cas el seu coneixement de la política ni els seus mèrits en aquest àmbit. Laporta, home de llums i ombres, és un home intel·ligent i llest, però al mateix temps amb poc coneixement de la política i molt menys de l’ambient i submón independentista, ambient molt animat però ple de aprofitats i salvapàtries. No dic res que el mateix Laporta, que sincer ho és, no sabés i digués.

Només em sorprèn que sent, com deia abans, un home intel·ligent contesti a la pregunta: És possible, però, que els seus companys li demanin que renunciï a l’escó dient Seria una continuïtat de la línia en què han entrat, que és incoherent i del tot desproporcionada. Aleshores sí que seria una confirmació que el que potser pretenien era fer servir el meu nom en situacions que els pogués donar èxit. Si veig que la situació deriva cap a aquest escenari, també prendré les meves decisions. Potser més val estar sol que mal acompanyat. Naturalment!

Laporta diu en la mateixa entrevista: Sóc coherent amb el meu pensament. Qui penso que no està promovent la unitat que ens vam proposar, són els que no volen anar en una gran coalició. Com que crec en la sinceritat de Laporta, per això penso que el van entabanar. Va caure com un babau.

M’ho demostra, encara que no em calia, el que diu en una altra entrevista: sembla que no els preocupa quedar-se sense representació. M’ha donat la sensació que el que es vol és restar vots a alguna altra formació independentista i jo no vull això, sinó, al contrari, una gran coalició, sota una marca que ens aglutini a tots i que engresqui la gent. Els votants s’il·lusionen quan veuen que vas a guanyar, no a perdre.

Un altre lèmur que també ho sabia

Abans a la pregunta També l’acusen d’haver-se desentès de la feina parlamentària contesta: Ara surten aquestes misèries per justificar determinades actituds. M’he sentit força utilitzat darrerament. Hi ha persones que han intentat imposar-me la seva voluntat i la seva forma d’actuar i jo no vull que es faci servir el meu nom per a aventures que no veig clares. Naturalment! Li ha costat veure-ho.

He començat dient que hi ha qui pensa que la resta de la humanitat és idiota. Per això no em sorprèn llegir titulars com:

• López Tena: ‘Que Laporta parli d’humilitat i generositat és una mica graciós’
• Uriel Bertran: “Quan Laporta entra en un projecte té l’aspiració de posar-s’hi al davant”
• Sense Laporta es visualitzarà més el projecte de Solidaritat

Si no fos perquè tot això és dolent per al país seria per fer-se un fart de riure. Com diu l’editorial de Catalunya Oberta: Aquesta situació no pot estranyar ningú. Fet i fet, era previsible atesa la precipitació amb que es va crear SI i el precedent de la seva incapacitat d’arribar a un acords amb Reagrupament que, d’haver-se produït, li hauria reportat fàcilment dos o tres diputats més. Els càncers de tota la vida de l’independentisme segueixen presents l’any 2011: personalisme, dogmatisme, purisme, incapacitat per al diàleg i tendència a la dispersió i el minifundisme. I moltes més coses que m’estalvio.

Editorial que acaba amb una afirmació que sovint he escrit jo mateix: És trist, però és així. Al capdavall, la paradoxa és que el gran aliat de l’independentisme és Madrid (que el forneix de milers d’arguments), mentre que el seu principal adversari són els mateixos independentistes.

Fa tot just dos mesos escrivia al Bloc Gran del Sobiranisme l’article Independentisme immadur i l’acabava dient: Per a mi el problema no és ara el d’aconseguir una majoria social a favor de la independència. Això ja vindrà. El primer pas és deixar l’independentisme de pati d’escola i assolir un independentisme madur.

Jo només sóc un ciutadà que no està en l’activitat política més que algunes hores que tinc lliures, que trec del descans i el lleure, escrivint algunes coses que llegiu uns quants amics escassament influent, i col·laborant, amb els companys de 10Mil en algunes iniciatives que creiem útils per ajudar a sensibilitzar a la gent i incrementar l’esperit independentista. Poca cosa, sense cap alegria seguirem col·laborant en aquelles iniciatives que ajudin a tibar la corda, a veure si cau l’estaca. Ens és ben bé igual d¡on provingui la iniciativa mentre vagi en la línia que considerem correcta.

Ara mateix estem donant suport a la proposició de llei de Solidaritat per la Independència, promovent la concentració davant del Parlament i instant als diputats a votar a favor (veieu “Us volem recordar que no sou representants del poble espanyol…). Està clar que això no podem fer-ho sols i per això us torno a demanar que entreu a Carta als parlamentaris, envieu un correu electrònic i feu-ne difusió. Aprofitem l’avinentesa. Ara resulta que tant Joaquim Nadal com Josep Antoni Duran consideren que votar a la Consulta a Barcelona i votar “no” a la proposició de llei de Solidaritat és incongruent. Nosaltres podem demanar que tots els diputats facin el mateix que han fet, cadascú en llur localitat, a la Consulta. Si no han anat, que s’abstinguin, si han votat “Sí”, que votin “Sí” i si han votat “No” que votin “No”. Això seria un acte de total congruència, d’ètica impecable. Demostrarien que són gent d’honor, homes que representen al seu poble i en els que es pot confiar.

Després de veure els darrers successos a Egipte, apart de voler que la ministra d’assumptes exteriors espanyola senti el mateix respecte per la voluntat del poble català, com la que expressa per la del poble egipci, he tornat a recuperar la fe en el poble i en les seves possibilitats.

Per això avui m’agradaria fer un suggeriment o proposta. Des de fa un parell d’anys he anat veient que en el camí cap a la independència s’han anat produint una serie d’esdeveniments molt puntuals que han accel·lerat el procés. Aquests fets ens venen tant de fora com de dins, amb negatiu o amb positiu. Tant ha fet la sentència del TC com la consulta d’Arenys, la sentència del TS que els 10Mil a Brussel·les.

Per mi, el pròxim episodi rellevant, deixant apart la importantíssima proposta parlamentaria de SCI, és la consulta a Barcelona. No oblidem que no sols és la més difícil i la més nombrosa, sinó que n’és la capital i no podem fallar, ens hi juguem molt.

L’èxit, a banda de la feinada duta a terme pels voluntaris del Barcelona decideix, sense ells no seria possible, serà la seva visibilitat i d’això, la principal entitat protagonista n’és TV3, perquè és pública i és la nostra o almenys ho hauria de ser. I si no és així ens n’hem d’assegurar que ho sigui.

I com fer-ho? Doncs jo no en sóc un expert en aquestes coses, ans el contrari. No sé si haurem d’inundar la bústia del correu electrònic de la seva directora, o prendre’n físicament els seus voltants o ambdues coses a l’hora. Personalment sóc partidari de la segona, perquè no s’ha fet mai i em sembla que només el seu anunci i propòsit ja seria notícia. No caldria ni un grup excessivament nombrós, encara que, com més siguem més riurem.

Hauríem de demanar, que dic demanar, exigir el compromís que ens facin una cobertura, com a mínim com la que es va fer per la consulta de la Diagonal.

El més segur és que aquesta proposta no segueixi endavant, però si se’n fan moltes, algunes acabaran collant i ajudaran a precipitar el que ja es imprescindible i el més aviat millor, LA INDEPENDÈNCIA.

El divendres passat, em van venir a veure a casa quatre bons amics de l’adolescència, d’aquells que són per tota la vida, dels meravellosos estius a Martinet i coneixedors de la meva dedicació a la causa de la independència, una de les primeres coses que em van preguntar és, si seria possible la independència de Catalunya. Tots cinc vam coincidir que era molt difícil, pel munt d’interessos que hi havia pel mig, massa gent hi viu dels esforços dels catalans. Però la destrucció progressiva de la classe mitja catalana, caient al llindar de la pobresa, anant a buscar aliments a Càritas amb Audi, haurà de petar per un lloc o altre.

La dificultat i la baixa probabilitat que alguns donen a que puguem assolir la independència, em va fer recordar la resposta que vaig donar un dia a una testimoni de Jehovà quan per justificar que la probabilitat de la existència de vida a la terra sense la intervenció divina era, segons un reconegut científic, gairebé mínima. Una, entre no sé quants mils de milions. Li vaig respondre que estava molt bé, que no seria jo qui li posaria en dubte, però que no n’hi havia prou, necessitava saber de quants intents disposava la natura o alguna altra entitat no divina, per aconseguir crear vida. D’igual manera que la probabilitat d’encertar una quiniela de quinze resultats si només en faig una de simple, sé que és igual a tres elevat a la quinzena potència. La probabilitat és baixíssima, però a la vida real si l’objectiu és encertar-la, em puc atansar o aproximar al seu èxit, depenent del coneixement del món del futbol que en tingui, de certes estratègies de reducció i amb diners, augmentar el número d’apostes, (que seria igual a l’augment del número d’intents en el cas de la natura), fins a fer-n’hi una amb quinze triples, per endevinar-la de manera segura. El problema en aquest cas serien els diners.

Ens hem de treure del cap que el sr. Mas anirà a Madrid i ens la portarà. Deixar d’esperar el miracle. Tal com diu en Salvador Cardús, la figura de’n Mas s’ha degradat tant, que ara a Madrid ja no hi va a buscar aquell peix que els hi sobre, sinó a demanar permís per a que ens permetin comprar el cove a on posar-lo.

Crec, com explica l’Enric Canela, que sense CiU la independència no serà possible, però com diu el company Joan P. no s’hi apuntaran fins que no ho vegin inevitable i ho faran per poder liderar-ho i no quedar-se’n despenjats.

Les paraules que ens va deixar el gran poeta valencià, en Vicent Andrés Estellés, no podien estar més d’actualitat: “No et limitis a comtemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Paraules d’Estellés, que ahir mateix tenia a bé en recordar-nos al Facebook, l’escriptora i amiga, l’Assumpció Cantalozella Mas. Gràcies Assumpció!

A la lluita! Però de moment, que l’últim apagui la llum.

Com ja he comentat algun cop i, per tant, molts sabeu, tot i no haver canviat la meva ideologia en aspectes socials, econòmics, educatius, etc., em vaig donar de baixa de CDC pel fet que els representants de CiU a la Mesa del Parlament no acceptessin a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular que des de 10Mil.cat i CEL havien promogut i de la qual jo era signant. No ho vaig entendre. No érem bojors aleshores i pensàvem que si s’admetia a tràmit, ho dubtàvem perquè creiem que només votarien a favor CiU i ERC, es produiria un debat positiu per al futur del nostre país. Això era al juny de l’any 2009.

Des d’aleshores hem passat uns temps moguts i a ara tenim al Parlament de Catalunya una proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya presentada per Solidaritat Catalana per la Independència:

El dia 8 es va admetre a tràmit amb els vots favorables dels quatre representants de CiU i el vot en contra dels dos membres del PSC i el del PP de Catalunya. El dia 14 es va publicar la iniciativa. De moment no hi ha calendari per al debat.

Des de 10Mil.cat vam entendre que de cap manera aquesta iniciativa podia passar sense pena ni glòria pel Parlament i vam iniciar una campanya sol·licitant als nostres adherits que enviïn un correu electrònic a tots els grups polítics per tal que el debat es faci en dissabte de forma que des de dins del Parlament o pels mitjans el puguem seguir en directe. Podeu veure el text del correu electrònic a Debat per la Independència dins el nostre bloc de denúncia La Mosca Vironera i, naturalment, afegir-vos.

Entenem que el resultat del tràmit parlamentari és molt important, però encara ho és més que els diputats facin el debat i el poble de Catalunya ho visqui i ho discuteixi amb normalitat.

No cal que m’estengui gaire sobre la que ens està caient a sobre. Agafo uns titulars sobre notícies que de ben segur coneixeu bé:

• El Govern admet ara que la retallada haurà de ser més severa si no arriben els ingressos previstos de l’Estat
• El govern espanyol suggereix a Mas que apugi els impostos
• La Generalitat es planteja restringir les ajudes a infants entre 0 i 6 anys
• Felip Puig limita en el 12% el topall de la retallada dels pressupostos
• Mas-Colell cierra la puerta a un recorte mayor al 10% en la Generalitat porque “ya es muy duro”
• Mas no recortará más del 10%: “No sé si lo hará alguna otra comunidad”
• Puig considera una ‘presa de pèl’ el suggeriment de Salgado d’apujar els impostos

La síntesi podria ser “cornuts i pagar el beure”. L’altre dia escrivia: Ens manca un bull?Jo crec que haurem de dir sí, si amb tot això no reaccionem…

Gràcies a Solidaritat Catalana per la Independència tenim una proposició de llei i gràcies a CiU es debatrà. Sovint he dit que “sense Convergència no hi ha independència”. Les declaracions d’aquestes setmanes de dirigents de CDC i, fins i tot, del President Pujol són cada vegada més “pujades de to”. Els dirigents de CDC saben perfectament quin partit tenia majoria el 10 de juliol al carrer. Es seus militants són majoritàriament independentistes, potser fa 25 anys eren confederalistes però ara ja no ho són, han mutat. Ara cal fer el que d’una forma molt explícita reclama Salvador Cardús Peix al cove, cul a l’aigua.

La pressió popular que hem d’exercir ha de ser forta, ara no ens podem aturar, feu tot el que pugueu, ajudeu a la difusió del missatge, envieu-lo, tràmit parlamentari en dissabte, màxima repercussió.

També ajudeu-nos a ser més forts, si no sou de 10Mil.cat, apunteu-vos, som un escamot sempre en campanya, la independència és el nostre únic objectiu. És gratis i quan més serem, més lluny arribarem. Ens necessitem!

Queden 4 dies decisius per poder demanar el vot. Els experts diuen que són durant aquests quatre dies, que la majoria de la gent indecisa, decideix el seu vot.  Ara ha arribat l’hora de la veritat pels qui anhelem una Catalunya lliure i sobirana.

Està clar, que aquestes eleccions no seran les que s’aconseguirà la independència. Però pot ser determinant per aconseguir-la d’aquí 4 o 8 anys com a molt estirar. Això dependrà, i no ho dic només pas jo, un modest blocaire, si Reagrupament entra amb prou força al Parlament. El darrer article al Nació Digital escrit pel catedràtic en sociologia i doctor en política , Salvador Cardús ens diu: “Reagrupament, que era –i és!-  l’alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s’ha vist greument envestida per l’oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l’aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d’actes que ha estat capaç d’organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.”

No parlaré en aquest article del que penso que és la plataforma ad-hoc que han muntat el Laporta, Tena i Bertran. Potser ho faré la setmana que bé, segons com vagin els resultats. Només ho faré si Reagrupament obté molt bons resultats, en cas contrari, no ho faré perquè no sembli que ho faig per despit. Tampoc ho faré si SCI obté molt malts resultats. No caldrà, doncs això significarà que la ciutadania ha entès de que anava la història.

Per mi, com per altres companys que durant aquest dos anys hem treballant de valent per la independència de Catalunya, creiem imprescindible que al Parlament hi hagi una força política independentista, seriosa, preparada i consolidada territorialment, que no depèn d’una figura mediàtica i tampoc que no tingui cap deute amb ningú. Una força que tingui les mans lliures per poder denunciar al Parlament la gran farsa que representa aquestes eleccions regionals i la nostres institucions subjugades a les regles imposades pels espanyols. Catalunya és una simple regió autonòmica espanyola. No som cap país per molt que ens vulguin vendre els polítics catalans. La Generalitat és més aviat una gran gestoria, sense sobirania i que a més, està ofegada econòmicament per l’espoli fiscal que estem sotmesos. Amb aquesta tessitura, no és possible fer política de debò. Només es pot fer el paperina. Per això, aquestes eleccions, en comptes de debatre temes realment importants,  alguns estan fent el paperina en recórrer als vídeos porno o que ratllen el friquisme. La premsa internacional, com molt bé explica el company Salvador Garcia-Ruiz al seu bloc, ens estan deixant com a frívols. Com no, especialment l’espanyola hi està treien molt de suc de tot això per continuar desprestigiant als catalans.

L’establishment polític català i les corporacions empresarials que viuen de la xarxa de corrupteles i subvencions que el Regne d’Espanya ha disposat per corrompre als catalans,  vigilen amb cura que res no canvií.  Malgrat són conscients que la situació és insostenible a mitjà i llarg termini, no poden fer res més que retenir el poc poder que tenen. Els hi va el menjar per avui. El demà per aquesta gent, no existeix. Per això, hi ha un buit informatiu respecte a Reagrupament. No volen de cap manera que surti una nova formació que pugi posar en compromís el minso poder colonial que regenten. Realment el que ha succeït aquests mesos als mitjans d’informació públics i alguns de privats, demostra que la democràcia a Catalunya està vigilada. El més greu però, és veure com els polítics catalans no ho denuncien i molt d’ells s’aprofiten per benefici propi o del seu partit.

Com pot ser que una formació política ompli l’Auditori de Barcelona amb prop de 2.500 persones ,segons les cròniques d’alguns periodistes, i en canvi no surt en cap noticia a cap televisió i ràdio pública. Però tampoc a les grans privades, com per exemple a Rac1?. Com és possible que el diari Avui-Punt.Cat, publiqui primer una noticia a on la foto no es correspon a l’acte i donen la xifra de només “més de 1.000” , per després, arran de les queixes i comentaris dels seus lectors, ho acaba rectificant al cap d’unes hores, canviant la foto, i dient finalment que eren 2.000?

Penso que la por que al Parlament de Catalunya hi entri Reagrupament amb el seu programa de regeneració política, és el que ha fet ajuntar tots els partits polítics catalans i l’establishment per conjurar-se per impedir-ho.  Cada dia que passa, amb la informació que he esbrinat (i no que m’ho han explicat), hi estic més convençut. Malgrat estic d’acord que  Reagrupament hem comès alguns errors, penso que aquests no han determinat el que ara estem amb la tessitura actual amb “una divisió de conseqüències dramàtiques.”, tal com exposa Salvador Cardús.

Que potser per la forma que s’han resolt la crisi del gener passar, d’altra banda crec que inevitable, els hi hem donat carnassa als taurons? Doncs si, és veritat. Però que ningú oblidi que en el moment que Reagrupament decideix presentar-se a les eleccions, això implica tirar-se a l’aigua i els taurons hi són allà esperant el seu moment.  Un moment que sempre arriba per qui ho intenti. No importa l’immaculat o virtuós que siguis abans. En el moment que poses el peu a l’aigua, no et preocupis que els taurons trobaran la manera de fotre-t’hi queixalada.  A Catalunya, per poder anar al Parlament, tens que travessar un mar empantanegat i ple de taurons. No esperis cap cop de mà de ningú, ans el contrari. Només comptes amb les teves forces.

Per poder sobreviure un atac dels taurons, cal estar-hi ben preparat. En aquest sentit, Reagrupament ha demostrat que ho està. Després de tots els atacs rebuts, sobretot , el d’aquest estiu,  Reagrupament no només es manté flotant, sinó que neda cada dia que passa amb més força cap a la platja.  D’aquí 5 dies veurem com Reagrupament Independentista arriba a la platja de la Llibertat.  N’estic convençut que arribarà viu. Però caldrà veure amb quines forces comptarà per poder començar a caminar cap el Cim. Cap el Cim de la Independència.

__

Amics lectors, penseu una mica fredament que ha succeït d’ençà el 2008. Jo vaig  començar a escriure al Bloc Gran del Sobiranisme convidat per un blocaire convergent, per  veure si es podia establir ponts entre els independentistes d’Esquerra i CiU. Jo representava ERC, i un l’altre company blocaire d’aquest bloc de deumil.cat, l’Enric Canela era de Convergència. Ambdós, junt amb l’Agustí Esparducer, que aquell moment era també d’ERC, vam decidir un dia trobar-nos per veure si era possible fer realitat de portar 10.000 catalans a Brussel·les per demanar la independència de Catalunya.  Amb la inestimable ajuda d’altres companys, i sobretot de  la mobilització espontània i altruista de  milers de catalans, vam fer possible una fita històrica i única.  Des del primer dia, amb l’Enric, vam coincidir, que tot aquell esforç seria en va, si al Parlament no hi havia una força política que representés l’esperit de Brussel·les: “Volem un Estat Català”

La famosa ILP que va donar peu al referèndum d’Arenys de Munt i que varem presentar des de deumil.cat i l’associació Catalunya Estat Lliure,  fou pensada per obligar als partits catalans del Parlament a mullar-se sobre la independència.  Sabíem que era constitucionalment impossible. Però volien generar al Parlament un debat a favor de la Independència. No cal que us recordi el que van fer: Tots els partits, CiU, PSC, ERC, PP i IC-Eua van votar per unanimitat en contra que ni tants sols es permès recollir les signatures per després debati-ho a un ple. El resultat no podia ser més clar, al Parlament de Catalunya, no hi havia cap partit que vol debatre la independentista. Cap partit parlamentari català volia fer res per avançar cap a la independència. No volien que res es canviés. Ja els hi estava bé com anava la política catalana. Uns per demostrar que eren un partit de govern i els altres perquè veien aviat arribar la seva possibilitat de tornar a ser-ho. Ambdós partits no van dubtar en pactar amb els partits espanyolistes del PP , PSC i IC-Eua, per impedir que es recollís centenars de milers de signatures a favor de la independència. Encara menys votar en un ple al Parlament.

Ara resulta , segons diu un d’aquests partits, que si que ho farà. ERC diu que convocarà el referèndum que va rebutjar ni tant sols debatre’l al Parlament per tres cops.

CiU, malgrat es vanagloria de tenir molts independentistes i diu que apel·la el dret de decidir, a part de també votar en contra a qualsevol possibilitat de debatre la independència al Parlament, reitera sempre que pot, que en aquesta legislatura no pensa fer res per avançar cap a la independència.

Amb aquests situació, us demano, que no dubteu ni un segons més.  Aquest proper diumenge, podrem per fi, aconseguir que hi hagi un partit al Parlament que posi sobre la taula, la necessitat imperiosa per constituir l’Estat Català.

Per això, us demano que si no voleu tornar a començar de zero d’aquí quatre anys, voteu Independència: Voteu Reagrupament

Endavant les Atxes!!

Els que em coneixeu mínimament ja sabeu que jo no sóc un polític, les circumstàncies m’han col·locat en aquesta moguda sense buscar-ho gens. La veritat és que hi sóc havent-me deixat portar pels esdeveniments, això si, sense refusar en cap moment el que em venia a sobre. A vegades ho he fet amb gust, d’altres amb il·lusió i alguna amb neguit i ganes de fugir.

Suposo que la majoria sabeu que jo escric habitualment en un bloc dedicat a temes d’universitat i recerca i que allà no parlo massa de política, tot i que quan l’ocasió ho requereix manifesto la meva opinió política de manera bastant clara. Aquest bloc, que té ja més de 4.000 entrades el vaig començar la primavera del 2006, com passa el temps. Quan el vaig inaugurar militava a CDC, m’encarregava de donar suport en temes d’universitats i recerca i, tan bé com sabia, de la societat de la informació. Veia que la meva capacitat d’influència era limitada i que la política universitària i de recerca tenia moltes mancances, també que no existia cap canal de difusió dels temes que més m’interessaven. Intentava fer política a la meva manera donant opinió a través de la xarxa i intentant generar el debat.

Com que no tenia altre canal d’expressió, també comentava algunes coses de política, la del tripartit d’aleshores. Els meus comentaris van portar a què David Morgades es proposes juntament amb d’altres companys blocaires crear un nou bloc, el Bloc Gran del Sobiranisme, que va començar el seu camí l’1 de juliol del 2008. Vaig començar a escriure-hi sense deixar el meu bloc. Malauradament, diferències entre nosaltres van portar a què el projecte es desfés parcialment, tot i que el Bloc Gran segueix viu i publicant cada dia. Val a dir que, segurament, sense la idea del David Morgades no haguessin passat algunes coses.

El 28 de novembre de 2009 vaig començar a escriure en aquest bloc on em podeu trobar cada dissabte.

Va ser en el Bloc Gran del Sobiranisme on va començar una època de la meva vida molt més lligada a la política. No us relato tota la història perquè la majoria la sabeu, però vull recordar que va ser al començament de setembre de 2008 quan hi vaig escriure l’article “Perplex jo?” que va provocar que el Manel Picó fes la proposta d’anar a Brussel·les en un comentari a l’article, i jo la trobés fantàstica, i que l’Agustí Esparducer s’hi poses a treballar incansablement a través del Facebook per promoure-la i reunir els suports necessaris. Vam crear Deumil.cat. Ens vam trobar a Mataró a finals de setembre uns quants companys (Maria Teresa Galceran, Manel Bargalló, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, David Morgades, Cesc Elias i jo mateix), algú no van seguir en el projecte, però més tard altres s’hi van afegir. Josep Poveda va agafar la comunicació i Josep Antoni Martínez Llorach el voluntariat. Desenes de persones van treballar tot el territori, impossible citar assessors i col·laboradors. La manifestació es va fer el 7 de març de 2009. L’èxit penso que va ser inqüestionable, però si va ser possible és perquè el treball va ser plural. En la seva organització va col·laborar gent independentista de diferents partits i grups. Avui la majoria dels que vam treballar està en algun projecte independentista. Alguns en projectes rivals, tenim algunes tibantors entre nosaltres, però també, ho vull creure, moltes complicitats i alguna cosa que ens uneix. Curiosament la fluïdesa del moviment independentista ha fet que hi hagi hagut diversos canvis de posició entre uns i altres i potser n’hi haurà més.

Deixo de banda el detall de la presentació de la Iniciativa Legislativa Popular, que vam promoure des de Brussel·les aquell 7 de març, i que com Josep Manel Ximenis, regidor de la CUP d’Arenys de Munt, explica de manera prou clara a les pàgines 37 a 42 del seu llibre “D’Arenys de Munt al cel. L’inici de les consultes independentistes” (Col·lecció Arguments, Editorial CIM, ISBN: 84-937380-3-7) diu va ser aprofitada per aprovar la moció que conduiria a la consulta del 13 de setembre. La idea la tenien esperant el moment des del setembre del 2006. M’ha fet il·lusió llegir a la pàgina 40: La manifestació de Brussel·les estava començant a fer els seus efectes.

El que si voldria destacar és que la ILP no va ser una genialitat meva en una nit d’insomni. La ILP va ser possible perquè Víctor Terradellas, militant destacat de CDC, independentista fins al moll de l’os i creador de la Plataforma per la Sobirania, va proposar un sopar per tal que una plataforma independentista, Catalunya Estat Lliure, i Deumil.cat ens coneguéssim i presentéssim la ILP convocant un referèndum. Víctor Terradellas va ser el facilitador, Catalunya Estat Lliure els redactors i Deumil.cat el vehicle mobilitzador. Sense la incansable activitat de Josep Anton Martínez Llorach no hauríem arribat a tots els racons del territori. Els uns sense els altres no haguéssim fet absolutament res. Una vegada més transversalitat i col·laboració.

Una conclusió de la ILP, millor del seu rebuig per la Mesa del Parlament, va ser la meva baixa de CDC(veure Renúncia) en la que militava des de l’any 1984.

A la consulta d’Arenys de Munt jo no vaig fer-hi gaire cosa, donar suport i anar a l’acte del dia anterior a dir unes paraules. Evidentment jo també vaig ser allà el dia 13 de setembre.

No desgrano tot el que va passar des del mateix 13 de setembre i a la consulta, com a procés global, a molts municipis. Si que el mateix dia 13 de setembre, unes poques persones ens vam reunir, al vespre, al patí de darrere del Centre Moral d’Arenys de Munt i vam acordar una reunió per a aquella mateixa setmana. L’objectiu era continuar la consulta a tots els municipis de Catalunya. Vet aquí, però, que algú que no participava a la reunió, amb ínfules de capità general, va decidir suspendre-la i organitzar una altra nova. Òmnium i Decidim.cat volien comandar l’organització involucrant als partits polítics en la coordinació.

Em vaig empipar bastant. Van haver reunions i, personalment, vaig adoptar una posició de força, tot i que els que realment van frenar aquesta via van ser la gent d’Arenys de Munt i en especial Josep Manel Ximenis. La seva feina en favor de la independència és impagable i el meu respecte i afecte per la seva persona altíssims.

El resultat va ser que una persona, representant a Deumil.cat, es va incorporar a l’embrió de coordinadora. Després d’això, Deumil.cat i jo mateix hem donat suport a tot el que se’ns ha demanat, hem anat a fer campanya a diferents pobles, però hem restat totalment aliens a l’organització. Era l’organització dels pobles, de la gent.

La meva vida política durant tots aquests mesos, després de la Manifestació a Brussel·les va limitar-se a aquest suport, quan m’ho demanàvem, però també a organitzar amb els companys de Deumil.cat una anada a Ginebra, que vam fer el 8 de maig.

Les coses no van anar tan bé aquesta vegada. Molts dels antics col·laboradors estaven compromesos, uns amb les consultes i altres en algun projecte amb els ulls posats a les eleccions i aquests darrers es miraven amb recança, penso que equivocadament, els moviments polítics que anàvem fent. No volíem competir, volíem sumar, suposo que la gran majoria ara ja ho han vist amb claredat. Malgrat tot, les coses van anar prou bé i vam mantenir la flama.

Ja el 26 de setembre de 2009 escrivia La Gran Coalició i no era la primera vegada en la que em referia a sumar, insistia en la necessitat de la unitat, la pluralitat i la transversalitat.

El 14 de novembre de 2009 a l’article 11 de novembre Brussel·les, aviat la independència, deia: Us convido a tots a sumar-vos a Suport a la Coalició Independentista i a convidar a tothom a fer-ho, Solidaritat Independentista ens espera. Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!

La idea de Suma Independència, o millor, de les sigles SI és original de Sergi Nicolàs, un patriota modest, que em va dir fa ja temps que s’adheria a Reagrupament. Espero que encara hi continuï. Em va explicar al meu despatx, a l’abril del 2009 la seva idea d’utilitzar les sigles “SI”. Nosaltres vam estar treballant amb diferents noms i vam descartar Solidaritat Independentista, que jo mateix havia fet servir, per les connotacions sindicals i perquè era un nom massa vell per a un moviment nou, res de nostàlgies del passat. Al desembre del 2009 va nàixer Suma Independència com a un moviment per cercar la unitat.

Es veu que la idea de Sergi Nicolàs, no em puc atribuir la paternitat del que no és meu, però si em sento orgullós d’haver cregut en l’encert de Sergi Nicolàs, ha fet fortuna. Ell em va dir que defensés aquesta idea com si fos meva, per la seva força positiva i generadora d’il·lusió. Ell hem deia: preguntem a la gent, vols la independència, resposta, vota SI. Ho hem fet. No ho haguéssim fet sense la seva autorització. No som partidaris de robar idees, és una qüestió d’estil i ètica. Li vam donar forma gràfica amb una marca creada per Maria Teresa Galceran i els seus col·laboradors d’AM57 (també va fer la marca de Deumil.ca) i hem anat fent camí.

Ningú no em pot negar que no hem fet tot el que hem pogut i sabut per cercar la unitat. Amb poc èxit, això si. En aquest camí, quan no molestàvem a un, molestàvem a un altre, però no ens hem apartat de la neutralitat fins que ja era imminent l’anunci de les eleccions.

Sé que malgrat haver intentat ser molt objectiu en aquest escrit, hi haurà errades i subjectivitats, també m’he saltat coses i he deixat d’esmentar noms. Si m’adono de les errades les corregiré, no voldria que aquesta petita història, plena conscientment de buits perquè no es tracta d’explicar intimitats ni tampoc de difamar a ningú encara que sigui dient coses certes. No sóc polític professional.

Continuo amb l’actualitat. Així dons, arribat final d’agost calia prendre un decisió immediata sobre com seguir. El temps s’acaba. Aquestes darreres setmanes he parlat prou de tot el procés de la cerca de la unitat entre grups i plataformes. O millor, he dit el que podia dir sense explicar converses privades o maldir d’altres. Per això no faig esment de tot el que va derivar del Manifest del 12 d’abril. No vull involucrar ara a actors que encara es mouen. Potser ho faci més endavant.

Les nostres conclusions ja les coneixeu, treballar plegats amb Reagrupament. Aixecar un castell vol dir tenir una colla ben entrenada. Ajuntar uns quants enxanetes, encara que siguin els millors, no ens farà aixecar-lo. Ens calen l’acotxador, els dosos, els terços, …, la pinya, tots ben coordinats. Encara que a vegades ho sembli, Catalunya no és una república bananera.

De tot el que ha passat aquests mesos lamento la manca d’unitat que ara tenim, però el que més greu em sap a nivell personal és que en aquest moment no està amb nosaltres Santiago Espot. Un patriota i un amic del que admiro, entre altres coses, el seus patriotisme, lleialtat i valentia.

Ara només espero que molts de vosaltres, els que no hi sou, arribeu a la mateixa conclusió que jo i que vulgueu unir-vos a la “colla” on ara col·laboro, no cal que us hi adheriu si no voleu, uniu-vos als nostres entrenaments i ajudeu-nos a fer la pinya ben forta per tal que el castell sigui alt, gros i estable. Si ho fem bé no ens aturaran.

Apleguem-nos, doncs, encara hi som a temps, perquè:

Si sumem, guanyem!

Els estaments espanyols, d’Espanya, estan cagats de por, Catalunya marxa!!. El que no creien possible en la seva miopia política, el que creien resguardat per el desenvolupament de l’alt funcionariat i pels estomacs agraïts i panxes contentes dels diputats i senadors (de pantagruèliques “cenas” de tot tipus) dels partits espanyolistes (PP i Ciudadanos-Ciutadans) i regionalistes (en la seves vessants autonomistes i nacionalistes, o sia PSC-ICVEUA-UDC-CDC), veuen com gràcies a la pressió continua de la societat catalana en els últims mesos s’està anant en orris. Tot el muntatge, tot l’entramat forjat durant segles de dominació castellana i castellanista al territori català (principalment i per començar, al Principat de Catalunya), tota la bossa de la repartidora de la mamella pública per agrair els serveis prestats a la metròpoli per part dels seus “servidors” en l’àmbit polític i social. Tot el teixit de lleis “antidemocratiques” amb un vernís democràtic per impedir el trencament de l’estat està fent fallida. Tot se li ensorra per que tot aquest entramat estava dissenyat per una altra societat, una societat diferent de la que avui tenim, estava dissenyat per una societat on la informació era en mans d’uns pocs i per tant es podia controlar des del poder mitjançant subvencions, ordres directes més o menys soterrades i “partides extraordinàries” sense adscripció, encara en resten alguns residus però. Encara molta part de la informació pot ser manipulada per acció o per omissió, de tota manera això va canviant ràpidament gràcies a Internet i les televisions internacionals per satèl·lit la gent s’informa dins i fora de les fronteres de l’estat escanyol. Gràcies a això el mon s’assabenta del que està passant aquí i el dèficit democràtic d’aquest estat xaruc i caduc i estàn, per tant, sotmesos a un “marcatge” democràtic internacional que els molesta sobre manera, doncs no poden emprar els mitjans expeditius que els agradaria: “1715 – Consulta del Consejo de Castillas: “No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sinó los más robustos y seguros, borrandoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres” y “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano; que por estos y otros medios “suaves” se irá haciendo común en el Principado…”, com podem veure ja venen de lluny aquests “medios suaves” que tan els agraden. O sia, ja s’han acabat els “medios suaves” escanyols.

Una altra que segurament li haurà agradat a l’escanyolísme és la sentencia de la Cort Penal Internacional sobre Kosovo, i per tant s’emparen en les declaracions del senyor P.J.Crowley portaveu del Departament d’Estat d’USA el qual ha dit quelcom similar a: “no tingueu por home, vosaltres reconeixeu Kosovo que tot això no va amb vosaltres” ha dit: “parlant ras i curt..no!!” i jo ara pregunto: “i parlant llarg i extens?”, en política un NO es sempre un potser SI. En sentències jurídiques internacionals un No és un No i un SI és un SI, si Catalunya te el que ha de tenir per segregar-se d’Espanya no us preocupeu que la sentencia serà la mateixa que la de Kosovo. USA a hores d’ara deu tenir clar, i crec que ho te, que Catalunya pot ser un molt bon aliat i seria l’alternativa a d’altres que no proporcionen massa bona imatge com el Marroc. Ara que l’independentisme majoritari és políticament centrat, segur que tant Anglaterra com els USA s’ho miren molt diferent de quan era de caire extrema esquerra i pro soviètic.

També li deu haver fet il·lusió a Espanya comprovar com al Parlament Britànic nou diputats han presentat una moció a la cambra a favor del referèndum per a la independència de Catalunya, és evident que el conflicte s’està internacionalitzant en contra dels interessos Espanyols.

I que li reporta a Espanya el fet de perdre Catalunya? De moment 22.000.000.000 d’euros anuals (producte de l’espoli) i si a això li sumem les multinacionals que tenen el seu domicili fiscal a Madrit i per tant no cotitzen a Catalunya pels moviments comercials fets aquí, i que llavors també haurien de cotitzar a Catalunya ens n’aniríem a una xifra molt més alta, que ingressaríem cada any al Principat. Això li significaria a Espanya haver d’escanyar més encara a Valencians i Mallorquins doncs a Bascos i Navarresos ja els poden anar al darrere amb un flabiol sonant, que amb això del “concierto económico” ja ho tenen prou lligat. Llavors, al cap de poc temps i veient que el Principat s’ha convertit en la quarta potencia económica d’Europa, ja començaríem a veure esclats independentistes a la “españolísima” Comunidad Valenciana i a les Balears cansats de pagar ells solets totes les farres i veient als seus veïns (nosaltres) com els llueix el pèl. Si algú pensa que això és el conte de la lletera o fer volar coloms que vagi a les conferències del Cercle Català de Negocis o es passi per la seva plana Web que allà li explicaran ben explicadet i entendrà perquè la “gran familia unida” roman unida contra Catalunya, per que si afluixen tenen por que marxem abans d’hora amb els nostres “calers” que tan bé els van.

Per acabar, m’ha semblat una molt bona notícia el fet que tant en Alfons López Tena com en Uriel Bertran s’hagin donat de baixa dels seus respectius partits per iniciar el recorregut amb SCI. Ara cal que les tres opcions independentistes s’ho repensin i vagin unides. De tota manera, els he de dir a totes tres, a totes tres eh? Que la unitat no s’assoleix dient: Volem la unitat, que vinguin aquí que els acollirem amb els braços oberts (però amb les nostres condicions, clar), de les tres opcions dues, com a mínim hauran de donar el seu braç a tòrcer i integrar-se en una única, sinó tindrem tres unitats transversals que en comptes d’unir dividiran. No soc ningú per fer-ho, però m’atreviria a demanar-los que escoltessin cent cops els discurs que ha fet aquesta nit mateix na Patrícia Gabancho a l’acte de presentació de SCI, sinó us haurem de castigar a escriure un milió de cops: “La Pàtria abans que la meva vanitat” i això va per tots els que diuen que volen conformar la unitat a cops de desunió, potser, fins i tot alguns, amb la millor de les intencions.

Visca la Pàtria

En Josep Prat Viñolas, comentarista d’aquest bloc, va tenir la iniciativa d’inscriure’l als Premis Blocs Catalunya.

Us convidem a votar (fins el 9 de setembre) el bloc i els articles a la secció Política, prement la imatge de l’esquerra.

Enguany la puntuació es calcula sumant els vots al bloc i la cinquena part dels vots als apunts. És, doncs, importat votar també els articles a mida que els van publicat al web dels premis.

Podeu consultar la CLASIFICACIÓ ACTUAL al final d’aquesta pàgina: http://www.premisblocs.cat/classificacio

En tant que els independentistes sense representació Parlamentaria, ara per ara, ens hem de decidir per a una via o altre, entenc que estem en un compàs d’espera, i per tant emplenaré aquest espai avui, en fer una ràpida radiografia de com està tot plegat.

Després de la última gran guerra els vencedors i els perdedors varen decidir que en el futur no es matarien més, van refundar l’Imperium que des de les hores hauria de governar-se des de “l’Economia”, van fer plans a tal efecte i varen posar en marxa tractats econòmics de gran abast com a primeres mesures per tal de confegir un “nínxol” cohesionat en el Futur més immediat. (tot això és aquí, exposat suscintament de manera planera).

Quan a Hispània es va morir el Dictador, i es varen fer les maniobres oportunes i necessàries, varem ser acceptats en el Club.

D’ençà, Espanya ha tingut un creixement espectacular, però, ai però, insostenible o inharmònic si us agrada més. El creixement sostingut d’emissió de deute públic, més el deute privat, a traves dels bancs i caixes, més les quantioses “subvencions” europees (alemanyes), han fet el miracle, però, ai però, per comptes d’esmerçar tot aquest deute en procurar una “adaptació creixent”, preparant la gent amb un ensenyament de qualitat, desenvolupant la recerca i habilitar-nos en capacitats tècniques i científiques, infraestructures eficients, per comptes d’això, hem fet un camí contrari, totxo, i turisme d’espardenya, mà d’obra sense qualificar, amb una classe política ineficient subvencionada i sobre dimensionada, més Estat, les administracions públiques gestionen el 35% del PIB, com a Alemanya, és prou clar però, que Espanya no és Alemanya oi?, amb tot Alemanya retalla per a tot arreu, però incrementa la despesa en ensenyament i I+D, ves per a on!, altament significatiu.

Els Alemanys s’han hagut d’empassar la immigració Turka, per raons “Històriques”, els Francs s’han hagut d’empassar la immigració Magrebí per a raons Històriques, els Anglos el mateix amb els ciutadans de la Comonwaelt, però els ecspanyolos (!?), a banda dels Saharauis …, a sobre demanem “papeles para todos” i el govern accepte “legalitzar” a tot hom, barra lliure … en els darrers 15 anys Ecspanya ha estat a la cua d’Europa en el índex de productivitat, no cal dir res més.

Bé, resumint, que aquests que manen, han de fer front a un munt de “reptes” que evolucionen fora de la seva capacitat de “control estricte”, ( demanda mundial creixent d’energia, i també d’aigua, etc.) i no estan per a romanços, volen un nínxol “cohesionat i disciplinat”, i ara ens venen a dir: “Senyors espanyolos vostès, tots solets, fent us de la seva capacitat (o més aviat incapacitat manifesta) de decidir, han estat 25 anys de festa, vostès no tenen ingressos suficients per a tornar el seu deute, per tant, si saben el que els convé, vostès seran pobres duran molts d’anys” .

Si no fem bondat, passarem a ser un protectorat econòmic, o ens fotran fora d’un cop de peu al cul.

I, mentre, la nostre classe Política que fa (?).

CiU diu que vol ser com Holanda i que vol el concert econòmic… no sé si riure o plorar. El company de Bloc, el bon amic Joan P. ha retratat tot aquest disbarat de manera magnífica en els dos últims escrits que ha penjat en aquest Bloc, només apuntar que lligats de peus i mans com estem, ningú no podrà desenvolupar cap “política” substantivament diferent, i per tant, mentre no ens deslliurem, el camí cap al desastre calamitós està garantit.

El PSC, … noi, de veritat, aquests son una colla de “killos” i “freakis” d’allò més maldestres. Amb tot el que hi ha, es dediquen a subvertir les normes institucionals per tal d’acorralar al enemic a batre, fan política de pati de col·legi, tristíssim, practicant un totalitarisme irredempt, els seus socis de ICV diuen que tenen un peu a les institucions i un altre al carrer, retallen i fan vaga, son collonuts, talibans a la catalana … bé, només quatre pinzellades, al menys de moment, no mereixen més.

Home, ERC, aquests sí que mereixen un capítol a banda. Tenen el morro més gran que he vist mai, ni la Celia Cruz. Diuen que espitgen … sense comentaris, també diuen que faran un tercer Tripartit, sempre i quan els socis es comprometin a fer un referèndum per a la Independència, jo passo d’ells, però mentre jo passo, ells es dediquen diuen a fer “Estat”, “ambaixades” i “plans de cooperació”. I em diuen que “la Immigració ÉS Poble Català”, així mateix, com ho sentiu, i son Poble Català perquè son pobres, i això es veu que ens vincula com a “classe social” per damunt de qualsevol altre consideració.

En fi, de moment … ho deixaré aquí.

Amb tot, el “nou ordre” basat en la socioeconomia, que es pensava superador de velles disputes, no ha aconseguit fer net i l’arrossegament dels conflictes derivats de la IDENTITAT, que revifen ara per tot en el vell Impèrium.

Belgium, el cor de la Europa moderna, es debat en un conflicte identitari prou significatiu, Bèlgica no és cap perifèria. En els països Europeus es debat la conveniència d’acotar el fenomen de Transculturalització que es deriva tan sí com no de la immigració massiva, mentre a Europa, en els seus països més “civilitzats”, revifa amb força tot això, a Ecspanya i també a Catalunya vivim encara ancorats en “dogmes de Fe”, transvestits d’un “prêt a porter” “demodé” i inútil.

Occident, es va veure frenat en molts aspectes, per la necessitat, deien sovint com a excusa, de la inefable “estabilitat Política”, però es veu que la Vida és una dinàmica força inestable. Catalunya és una realitat radicalment Inestable, i tots els esforços del establishment polític per mantenir una estabilitat política a ultrança, encotillant-nos en velles receptes doctrinàries o no, NO servirà de res, sinó és per retardar i retardar, empitjorar i empitjorar, la calamitosa inestabilitat congènita Catalana.

El Futur passa indefectiblement per a l’assumpció d’un Estat Català Sobirà en una comunitat internacional que comença a entendre que el Futur passa per a la revolució del coneixement. 

Dues coses per acabar.

1-      Amb tot això, m’agradaria que el pacient lector, se’n adonés de que aquells personatges tan nostrats que sovintegen en la nostra geografia política justificant-ho tot, qualsevol cosa i en qualsevol moment, amb l’argument de “l’estabilitat política” com a condició “sine qua non”, s’han quedat sense aquest recorrent argument, perquè la inestabilitat Catalana a passat a ser intrínseca, i ja no te més solució que fer una passa endavant amb determinació, perquè l’estabilitat només la trobarà en l’assoliment d’un Estat propi.

2-      Vull reblà el clau, palesant la enorme responsabilitat que tenim tots plegats, i que només TOTS PLEGATS podrem donar solució a aquesta gran responsabilitat Històrica, i és per això que emplaço especialment al senyor Jan Laporta, a que surti a l’arena política amb grup propi, i faci una crida a tothom per tal d’endegar una Candidatura Única per a la Independència de Catalunya.

Si Sumem guanyem.

Cordialment Vallfosca.

Una de les millors lliçons que vaig aprendre de la manifestació de deu mil a Brussel·les fou que quan els catalans volem mostrar a tot el món la voluntat de ser una nació independent,  vam deixar enrere les diferències i el partidisme per aconseguir una de les fites històriques del moviment sobiranista dels darrers temps. Pels carrers de  la capital de la Unió Europea vam aconseguir amb el clam “WE WANT A CATALAN STATE- VOLEM L’ESTAT CATALÀ” la unitat de tots els independentistes.

Però no tots els catalans independentistes varen estar disposats a fer-ho al principi.  Alguns simpatitzants o militants dels partits catalans que estaven molt polititzats, varen rebre d’entrada la proposta amb reserves i recels. Va costar fer-los entendre que deu mil a Brussel·les, no era de cap partit, sinó que era una iniciativa 2.0 sortida d’Internet, de manera totalment espontània i sense cap interès partidista. Però certs partits o millor dit, certs altaveus d’aquests partits, escampàvem zitzània en contra, segons com interpretaven com podia perjudicar-los la nostra proposta. El 15 de desembre del 2008 al meu bloc vaig escriure amb el títol 10.000 a Brussel·les i les ganes d’emmerdar les coses , a on podeu veure una mostra de les dificultats que teníem en aquest sentit.

Estic segur, que si la iniciativa de deu mil a Brussel·es en comptes d’haver estat una idea d’unes persones anònimes sense cap càrrec polític, encara que alguns erem militants dels dos partits catalans sobiranistes,  hagués estat una proposta d’algun membre conegut d’algun d’aquests partits o  que tots els promotors haguessin estat tots membres militants de base d’un sol d’aquests partits, molta gent no hauria vingut. Fins i tot malgrat els seus promotors tinguessin la mateixa idea i interès que vàrem tenir els qui ho varem fer, penso que la unitat que es va viure a Brussel·les no hauria existit.

Amb la ILP que es va presentar conjuntament amb el CEL, els atacs contra la independència de deumi.cat  i la zitzània que que ho fèiem segons les directrius d’algun partit va augmentar.  El fet de voler posar en un compromís a la direcció d’ERC i CiU  perquè es mullessin sobre si estaven disposat que al Parlament es debatés sobre la independència, no els hi feia gens de gracia. Vaig escriure el 7 de juny del 2009 una segona part reiterant el mateix amb el títol 10.000 a Brussel•les i les ganes d’emmerdar les coses (2ªPart).

Però el fet que una part del consell de deumil.cat, com també els membres de CEL, fóssim militants d’ERC i CiU, les acusacions  de que tot era una estratègia d’un partit contra l’altre, no varen tenir molta credibilitat. És pot dir que la composició transversal dels qui érem els promotors de deumil.cat i CEL, va permetre mantenir l’esperit d’unitat entre independentistes a favor de la ILP. Estava clar que  militants i simpatitzants d’ERC i CiU s’havien unit per mirar de fer un pas més cap a la independència, encara que això fos en contra les direccions d’ambdós partits.

Tota aquesta unitat d’acció independentista que es respirava d’ençà Brussel·les i que amb la ILP, encara es mantenia, va inspirar al Joan Carretero quan va escriure el seu article “Dignitat i Patriotisme” publicat a l’Avui el dissabte 8 d’abril del 2009 (però entregat a la redacció del diari el dilluns 3 d’abril). A l’article en qüestió que va donar peu al naixement de Reagrupament Independentisme deia textualment:” L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.“

Aquesta darrera frase del Joan Carretero era valenta perquè en aquells moments molts dels independentistes estaven tant desenganyats amb la classe política catalana, que qualsevol cosa que fes tuf a partit, automàticament generava  una repulsió. Però el full de ruta que Joan Carretero  proposà a l’article, va oferir una alternativa per sortir de l’atzucac als qui vàrem quedar molt decebuts dels partits catalans quan aquests van votar junt amb els partits espanyolistes  la negació d’admetre la ILP al Parlament per poder aixì començar la recollida de signatures.

“Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar . Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació“.

Aquesta proposta després de més d’un any té encara més força i validesa que mai. Una proposta  que va il·luminar el camí per aconseguir el somni de cada dia més catalans d’esdevenir un poble lliure.  Gràcies a ella, ara molts dels independentistes tenim clar quin és l’objectiu tangible a curt termini per ser lliures. Molts ens vam apuntar desinteresadament  a lluitar amb totes les nostres forces per fer-ho possible.

Ara després d’un any, amb els referendums populars i amb el full de ruta traçat,  hauria de semblar que teníem tots els números per aconseguir la unitat entre tots els independentistes. Però  paradoxalment a la concentració de Ginebra la unitat entre independentistes va ser molt més dificultosa que a Brussel·les. A la seu de l’ONU d’Europa, va venir menys gent, perquè a part dels motius provocats pel cansament de la mobilització dels referèndums i la crisi econòmica, havien aparegut alguns actors nous que proposaven diferents alternatives per seguir el full de ruta proposat per Joan Carretero.

Ara ja no es tractava d’alguns militants o simpatitzants d’ERC o CiU, que s’unien per aconseguir anar a Ginebra per fer un pas cap a la internacionalització de la independència de Catalunya. La proposta de Ginebra va ser promoguda per unes persones que a excepció d’un que encara era militant d’ERC, la majoria estàvem treballant per poder presentar una alternativa als dos partits catalans. Però si amb això no hi havia prou, dins dels que estàvem involucrats per aconseguir que existís  aquesta candidatura unitària, hi havia sortit un grup que volia marcar diferències amb l’altre, encara que coincidien totalment amb el mateix objectiu.

En aquest sentit, podem dir, que per a alguns militants o simpatitzants, sobretot els més polititzats de CiU, i en menor mesura d’ERC, no acabaven de veure clar que la proposta de Ginebra no fos utilitzat com a instrument de propaganda per les alternatives que proposen una candidatura unitària d’independentistes per entrar al Parlament. Com també per desgràcia, hi havia reserves entre els partidaris d’aquesta candidatura , que algú tingués les ganes d’aprofitar el ressò de Ginebra per beneficiar la seva proposta en contra l’altre.

Una de les pitjors lliçons que he tret de com es va desenvolupar la iniciativa de  Ginebra, és la fragilitat de la unitat entre els independentistes. Compartint sense cap dubte el mateix objectiu com era anar a l’ONU per exigir el nostre Dret d’Autodeterminació, hi havia reserves i recels entre els independentistes!!. Amb tot, el resultat va ser molt millor del que ens temíem. Molta gent , va fer cas omís a aquests recels i va anar a Ginebra. Encara hi ha esperances. Gràcies a tots que hi vareu venir.

Però això no treu que aquest problema de manca de confiança i de recel entre els independentistes, sigui un impediment fort per la unitat. Perquè no us càpiga dubte que molts dels que haurien pogut anar a Ginebra i no van anar-hi per desconfiança amb qui estàvem al darrera,  són independentistes igual que els qui hi van anar-hi.

A vegades penso que amb tantes decepcions, renuncies i batalles perdudes, els catalans tenim poca confiança amb nosaltres mateixos i a la primera de canvi, comencem a sospitar el pitjor del company que no combrega exactament el mateix que nosaltres.

Cada dia crec més que només s’aconseguirà una candidatura prou unitària per considerar-la com a tal, si l’encapçala un líder prou fort que doni garanties i sobretot confiança que podrà aconseguir l’objectiu. Quan això succeeixi, no hi haurà els dubtes actuals que tenim els catalans, deguts a la nostra historia plena de derrotes i traïcions. Uns dubtes  que propicia la nostra poca predisposició a confiar amb un lider que surt.  He vist com molts independentistes, a la primera de canvi, prefereixen creure’s la zitzània plena de difamacions i demagògia que es llança per part dels col·laboracionistes o d’algun membre rancorós,  abans de ser racional i preguntar-se el perquè de tot plegat.  En aquest context, es fa difícil  que es consolidi un lideratge fort que permeti assolir la unitat.

Mentre no hi hagi aquest lideratge fort, sempre sortiran diferents alternatives o propostes per esdevenir el líder que ho aglutini. La necessitat d’aquest lideratge es notori a l’ambient sobiranista i alguns amb personalitat de ser-ho, ja sigui per ambicions polítiques o per patriotisme,  volen ser l’elegit. Cadascun d’aquests candidats a líder mirarà de marcar el seu territori respecte l’altre. Per desgràcia, quan tots aquests candidats comparteixen el mateix objectiu les diferències son tant petites, que per marcar el seu territori es comencen a esgrimir unes diferències i apel·lar a uns arguments tant poc consistents, que al final s’acaba seguint al líder més per afinitats personals o de simpatia, que per raciocini.

Quan s’arriba a aquest extrem, a on el que compte són les afinitats personals o de simpatia vers a una persona, malament rai per aconseguir la unitat, sobretot si aquests candidats a ser liders, tenen ambicions polítiques i no són generosos. Malament rai per aconseguir la independència.

Amb tot, tinc esperances que aviat sortirà aquest lideratge fort. En aquest sentit, des de Reagrupament uns  3.500 companys estem mirant de crear les condicions perquè aparegui aquest lideratge. Cadascú fa el que pot, uns al seu poble organitzant xerrades, altres dins del seu àmbit social mirant d’explicar la necessitat de fer la candidatura  o com és el meu cas, perden hores de son mirant d’aconseguir més suport de catalans de l’exterior, o fer activisme a favor de la independència a les xarxes socials i als blocs. Des del primer dia tinc clar, que el lideratge cap a la independència no surt del no res. Només amb el treball constant, honest, sense cap ganes de protagonisme i sempre enfocat a aconseguir l’objectiu, podrem aconseguir prou massa critica d’independentistes, perquè hi hagi les condicions necessàries perquè surti el líder fort que necessitem.

Un líder que aglutinarà la majoria dels independentistes descontents amb els dirigents dels actuals partits catalans, que porucs no volem o no poden agafar la torxa de la llibertat que el poble català els hi dóna amb safata amb els referèndums populars. Però també aquest lideratge fort  deixarà poc espai pels altres candidats a ser líder que continuïn sembrant divergències, quasi inexistents,  en mires de marcar el seu territori i la seva raó d’existència.

Però per desgràcia , penso que ja no som a temps que tots els independentistes s’hi apuntin a fer possible aquest lideratge prou fort. D’això n’estic segur. Però podem aconseguir un liderratge suficient per obrir la porta a l’esperança que aviat aquesta unitat determinant sigui una realitat. Tot dependrà de què siguem molts els que serem capaços d’anteposar les nostres preferències personals a favor de l’objectiu d’aconseguir aquesta candidatura que proclami la independència al Parlament. Jo apel·lo a tots els independentistes que seguim pencant, amb humilitat i amb honestedat, sense perdre’ns amb disputes estèrils ni sobretot entrar en desqualificacions entre nosaltres. Només així podrem arribar a aconseguir una unitat prou forta.

Demano a tothom que malgrat estigui convençut que la seva estratègia és la millor, però comparteix  l’objectiu que la candidatura per proclamar la independència és l’única possibilitat que hi ha per aconseguir-la, que si us plau,  al final tots apostem a  una de sola. Sigui quina sigui, però la que tingui més possibilitats d’obtindre més vots, encara que no ens acabi de fer el pes o no estigui encapçalada pels nostres amics o coneguts.

No fer-ho,  seria  a part de ser rucs i estúpids, una demostració de ser molt poc patriotes.

Endavant les Atxes!!

Dissabte passat era Ginebra, molts de vosaltres també. Va ser un dia bonic, al meu parer un èxit de patriotisme, de participació, d’ambient, de color, de festa…

Érem allà per fer veure al món que volem un estat català independent, el nostre. Un país lliure no sotmès a un altre país veí. No crec que pagui la pena comentar gaire el que allà va passar, el que vam sentir, l’alegria de saludar amics compatriotes, molts ho vàreu viure, altres ho heu llegit. Joia és la paraula que em ve al cap. També, no caldria ni dir-ho, relaxament momentani. Una fita més que Deu Mil en Xarxa per l’Autodeterminació, amb el vostre ajut, ha portat a terme. El meu agraïment a tots els que amb el vostre esforç o amb el vostre suport econòmic ho heu fet possible.

Els catalans que volem una Catalunya lliure seguirem la lluita, no ens podem aturar. Aviat serem molts més. Dos fets ens ajudaran.

Per una banda sembla que l’espasa de Dàmocles està a punt de trencar el pèl que la sosté i caure sobre els que encara creuen en l’Espanya que ens respecta com a nació i sobre aquells que diuen defensar Catalunya però que no són més que serfs del PSOE. Diuen que potser ara el Tribunal Constitucional dictarà sentència. Que la dicti, benvinguda sigui, que acabi la comèdia, que abaixin el teló, la vena dels ulls de molts caurà definitivament. Uns es diran que ja ho deien, altres que no hi ha per tant, tant m’és el que diguin, no em faran canviar gens.

Per l’altra, hem vist a on ens porta ser espanyols, hem vist amb desfici com el “líder indiscutible” espanyol ha portat l’Estat a la ruïna. Com ha mentit sistemàticament, com ha ensorrat l’economia. Algú creu que Catalunya hauria de passar per aquest tràngol, per l’amenaça de l’estat del benestar, per la reducció del poder adquisitiu de la població, si fóssim independents? Imagineu que farien en una empresa amb un director que la portés a aquests resultats. No duraria un dia, al carrer d’un puntada de peu allà on l’esquena canvia de nom. Tanmateix no, els socialistes encara el justifiquen i el mantenen al poder, diuen que serveixen al poble. Si us plau, quina vergonya. I els catalans ho hem de suportar?

Encara queda gent intel·ligent que pensi que viure lligats a Espanya és una opció? Ja ho preguntava no fa gaire i afirmava: Els que ens ho diuen, ho menteixen o són ximples.

Arribat a aquest punt, a poc de les eleccions nacionals no ens podem aturar i hem de ser intel·ligents. Jutjar quina mesura és intel·ligent és sempre subjectiu i, naturalment, ho seré des de l’error invencible de creurem ara en possessió de la veritat.

Per a mi la mesura intel·ligent és agrupar el vot independentista en una única candidatura. Ho és perquè a banda d’evitar les pèrdues garantides dels vots donats a les opcions als que no arribessin al mínim exigit per la llei electoral, la unió tindria un efecte sinèrgic. El fet que molts veiessin que uns i altres, ara separats, s’uneixen sota un mateix paraigües atrauria a altres i finalment el resultat seria més gran que la suma de les parts. Sinergia és victòria.

En aquesta situació molts independentistes que ara pensen votar a algun dels partits que està al Parlament, creient que altrament es perdria el seu vot, s’adonarien que potser no, que val la pena arriscar-se per una nova opció netament independentista i regeneradora. Autènticament nacionalista, disposada a lluitar per la independència de Catalunya i no a vendre’s per un seient qui sap on.

Si aquesta és la millor opció i així ho crec, no puc fer altra cosa que dedicar-me aquests propers mesos a aconseguir-ho. No queda gaire però la fruita madura ràpidament.

És ara quan abocaré tots els meus esforços a promoure la idea de Suma Independència. Una candidatura única, es tracta d’una idea compartida per tots aquells independentistes del carrer, la gent del poble, els que no són ara als despatxos polítics ni pensen en ells com una sortida professional. Són moltes d’aquelles persones que s’han deixat la pell als pobles per tirar endavant les votacions de la Consulta populars, han tastat la unitat i veuen que aquesta és el camí de l’èxit. També tots aquells que cada dia lluitem per portar la Independència de la nostra nació, aquells que no esperem que arribi la independència, sinó que la cerquem cada dia, a cada moment, en cada racó del nostre país i que ho fem sense complexos. Heu imaginat mai una única candidatura unitària de diferents partits independentistes? Segur que sí, i moltes vegades, i sempre heu acabat pensant… això és molt difícil. Sí, teniu raó, és molt difícil, però és el preu de la nostra llibertat i si no som capaços de fer aquest primer pas, no podrem assolir-la. Hem de ser generosos i ser conscients que és el que ens hi estem jugant. Hem de ser la xarxa que trenqui la cadena d’una vegada i ho podem fer, sí, segur que ho podem fer, però hem de ser-hi tots i amb el convenciment que ens en sortirem molt aviat i que nosaltres ho veurem, perquè serà ben aviat i si Déu ho vol hi serem.

La majoria sabeu bé que Suma Independència va nàixer amb un objectiu de lloc d’aixopluc, de ser un punt de trobada. Res no ha canviat. Deia l’altre dia en una conversa que hi ha dues formes de cercar la unitat. Una, netament imperialista que implica absorbir als altres privant-los de la seva personalitat. Altra confederal, que uneix sense que ningú deixi de ser qui és.

Jo, per convicció, sóc confederal, naturalment vull convèncer però en cap`cas dominar, perquè crec que, units en el gran objectiu, tothom ha de ser lliure d’expressar i votar en consciència. Amb aquesta idea uns quants vàrem constituir fa sis mesos Suma Independència.

Avui la nostra opció és molt més forta dels que molts creuen. Hi ha adherits arreu del país i ara ha arribat l’hora d’aixecar-nos i lluitar per tal que la nostra idea triomfi i entrem tots junts al Parlament.

La nostra feina serà la de donar suport a aquells que s’uneixin i negar-lo als que excloguin. L’enemic de la independència de Catalunya són els independentistes que separen. No ho podem permetre. Tothom que vulgui treballar de debò per la independència i entrar en campanya és valuós, és un tresor que no podem menysprear ni menystenir, es digui com es digui. La visió confederal, la que defenso, és aquesta.

Ara no ens limitarem a signar manifestos d’unitat tot i que també ho farem. Ara anirem a explicar el que volem i a dir com fer-ho. Ha arribat l’hora de asseure’s al voltant d’una taula i parlar. Enraonar de tot, d’idees i de noms, perquè finalment caldrà constituir les llistes i qui les encapçalarà. Caldrà campanya i finançament. Res no s’improvisa i res no improvisem. Si algú em coneix sabrà que els objectius els tinc fixats, que l’estratègia no la modifico gaire i que amb la tàctica sóc flexible. Els meus companys de lluita també pensen així.

Com diu “El Cant de la Independència”

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Lluitem per la independència de Catalunya. No ens rendirem, podrem fracassar, però no sense lluitar. Us hi esperem!

El nostre lema és: Si sumem, guanyem!

Aquest dissabte sóc a Ginebra i aquest apunt està escrit el dijous al vespre, abans de marxar  a Suïssa.

Ara ja no puc reflexionar massa, tot ho he dit, entre escrits i declaracions. Dilluns iniciarem una nova etapa, allò que es diu un canvi de xip, Ginebra haurà passat, esperem que las jornada ens permeti avançar una mica més en el nostre camí cap a la independència. Els indicadors de l’èxit, però, els veurem a mig termini, no serà la gent present i la ressonància d eles paraules, sinó l’efecte que tingui sobre el procés sobiranista. Malgrat això, dissabte proper faré alguna valoració. Ara em limitaré a posar dos documents. El primer la carta lliurada aquest dimecres al president del Consell de Drets Humans de l’ONU , document de to prudent però clar, i que ja tenen tots els abaixadors del Consell de Drets Humans. El segon, el manifest que llegirem davant de l’ONU, a l’esplanada de les Nacions de Ginebra.

Carta al president del Consell de Drets Humans de l’ONU

Barcelona, 4 de maig de 2010

Excm. Sr. Ambaixador
Alex Van Meeuwen
President del Consell de drets humans de l’ONU
Ginebra

Excel·lentíssim Senyor,

Assabentats que els dies 5-7 de maig de 2010 el Consell de drets Humans de l’ONU que la seva Excel·lència presideix serà informat, seguint les normes de l’EPU, sobre la situació dels drets humans al Regne d’Espanya, els sotasignats es permeten sol·licitar-li que tingui en consideració el següent:

El proper dia 8 de maig, davant del Palau de les Nacions Unides de Ginebra, es farà una concentració pacífica de ciutadans catalans, vinguts de les terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, per a donar testimoni de la voluntat expressada, per cada dia més compatriotes, en el sentit que el poble català pugui exercir el dret a l’autodeterminació; dret que pertany a tots els pobles del món, com bé ha reconegut repetidament la mateixa ONU. Aquesta voluntat ha quedat ben palesa ja en múltiples ocasions anteriors, en diversos i successius documents escrits per personalitats representatives del nostre país i adreçats a les Nacions Unides, des del mateix any de la seva creació. També ha quedat palesa aquesta voluntat en decisions assumides per la Cambra de representació legal democràtica del poble català, és a dir pel Parlament Autònom de Catalunya. I finalment la mateixa voluntat s’explicità en una concentració popular davant la mateixa seu de l’ONU el 1985 i en altres iniciatives sorgides igualment de la societat civil. Entre aquestes despunten les que s’estan duent a terme ara, d’una manera exemplar, com han constatat desenes d’observadors internacionals, que han pres la forma de consultes o referèndums que han donat com a resultat l’opció, ja votada lliurement i explícitament per gairebé cinc-centes mil persones, per la independència de la nació catalana.

El posem al corrent d’aquests fets perquè, al nostre entendre, s’emmarquen en la missió del Consell de drets humans de les Nacions Unides que consisteix, entre altres coses, en vetllar per tal que tots els Estats membres de l’ONU promoguin i facin observar els drets humans en les àrees de les seves respectives responsabilitats polítiques i administratives. Sabem que les informacions que li estem proporcionant no figuren en l’EPU esmentat del Regne d’Espanya. Tanmateix creiem que, per justícia, hi haurien de constar, amb les implicacions pertinents, donat que el dret a l’autodeterminació és essencial a fi que puguin realitzar-se, en les condicions requerides, els drets relatius a la pau i la convivència democràtica de tots els éssers humans i els pobles amb els quals cada un d’ells s’identifiquen. Això és, els drets que constitueixen els ideals de la mateixa ONU i que són el puntal i la raó de ser del Consell que la seva Excel·lència presideix. Si aquest punt constés en l’EPU del Regne d’Espanya, es posaria en evidència que aquest Estat, tot i haver acceptat i ratificat els Pactes Internacionals de l’ONU que contemplen el dret a l’autodeterminació dels pobles com a dret fonamental, el nega i el prohibeix al poble català. És veritat que el govern espanyol justifica la seva posició al·legant que la Constitució espanyola no contempla aquest dret pel que fa al poble català, però també és veritat que el mateix govern silencia que aquesta mancança es contradiu amb el que la citada Constitució estableix quan afirma que ella és de rang inferior als Pactes internacionals signats i ratificats pel Regne d’Espanya, on el compromís a favor de la realització del dret a l’autodeterminació de tots els pobles, sense excepció, hi és ben explícit.

Creiem que si l’actitud impugnable del govern espanyol en relació a un dret tan bàsic fos examinada pel Consell de drets Humans de les Nacions Unides aquest es veuria obligat a exigir al Regne d’Espanya de ser fidel no tan sols als postulats de l’ONU sinó també als seus compromisos. En tot cas, un avenç en aquesta direcció significaria un gran pas en pro de l’aplicació del principi que en la mesura que els drets dels pobles són respectats, més promoguda i garantida és la pau i la democràcia de tothom, més tancades resten les vies dels enfrontaments o  conflictes que el no respecte als drets obren.

Confiem que la seva Excel·lència farà tot el possible per tal que el Consell de Drets Humans prengui acte del que li sol·licitem i es pronunciï responsablement en la perspectiva que li demanem: seria un gest que, en definitiva, permetria al poble català de no haver-se de continuar sentint oposat al Regne d’Espanya, perquè els seus drets col·lectius serien garantits, podria viure com a poble lliure i ben disposat a ser interlocutor, en un pla d’igualtat, amb tots els altres pobles, comprenent-hi també, naturalment, el poble espanyol.

Tot agraint-li la seva atenció i esperant poder-li agrair personalment la seva cooperació, el saluden, amb la consideració que ens mereix, en nom de tots els qui ens concentrarem davant la seu de les Nacions Unides de Ginebra el proper dia 8 de maig

Signat:

Sr. Enric I. Canela, portaveu de Deu Mil en Xarxa per l’Autodeterminació
Sr. Aureli Argemí, president del centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacions (CIEMEN)
Hble. Sr. Agustí M. Bassols, exconseller de Justícia i Governació de la Generalitat de Catalunya i president de Sobirania i Justícia

Manifest llegit davant de la seu de l’ONU a Ginebra el 8 de maig de 2010

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

D’aleshores ençà la nació catalana ha patit moments dolorosos, guerra, dictadura i repressió. Al 1978 una constitució elaborada sota l’atenta mirada dels poders fàctics tampoc va permetre la nostra recuperació nacional. Alguns van veure un miratge, la possibilitat d’una relació bilateral, una confederació de nacions a mig termini com l’existent abans del segle XVIII. Falses il·lusions la crua realitat s’ha imposat al llarg d’aquests més de trenta anys. Els nostres drets no seran mai reconeguts a Espanya.

Avui catalans i catalanes, vinguts de terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, som aquí per reivindicar de forma simbòlica davant del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, el que ja vam fer dimecres de forma oficial, l’exercici del nostre inalienable dret d’autodeterminació. Durant els darrers mesos, sense el suport de cap administració, sense recursos, gairebé mig milió de catalans, en seguiran més, han expressat ja al Principat el seu desig de què esdevinguem un estat independent i sobirà integrat al si de la Unió Europea. I igualment volem disposar d’un seient de ple dret al si de l’Organització de Nacions Unides.

Els catalans i catalanes estem farts de viure en un estat que no respecta els nostres drets. I en el cas del Principat, a hores d’ara està en discussió si la sobirania dels afers que ens afecten resideix en el conjunt dels ciutadans de l’actual Estat espanyol o bé rau en els catalans i catalanes.

La posició de l’Estat espanyol, expressada por el Tribunal Constitucional, en declarar-se competent per jutjar allò que afecta a Catalunya ens ho ha deixat molt clar. Dins l’Estat espanyol la nació catalana no pot ser altra cosa que un conjunt de regions sense capacitat de decisió política. Mai com ara les coses han estat tan clares.

Nosaltres, uns convençuts de sempre, altres desenganyats, no creiem en cap estatut ni en cap pacte amb l’Estat espanyol perquè aspirem a tenir una Constitució catalana i, per això, esperem que quan abans millor els tribunals espanyols ens declarin regió sense dret a cap bilateralitat perquè d’aquesta manera acabarà aquesta patètica comèdia i es posarà en evidència que tots aquells que encara defensen l’encaix de la nació catalana dins de la gàbia espanyola i ens volen fer creure que això es possible, menteixen. Avui només els ximples poden creure que una nació catalana, exercint els seus drets històrics, té cabuda a l’Estat espanyol.

Des d’aquí, davant de la seu de les Nacions Unides a Ginebra volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

No volem cap Govern que no es comprometi amb la independència de la nostra nació. Volem que els nostres representants parlamentaris siguin de debò nacionalistes, és a dir compromesos amb aconseguir un Estat propi.

No volem candidats a les properes eleccions que no diguin amb claredat que si arriben al Govern promouran la declaració d’independència per tal que assolim fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Aquí i ara nosaltres ens comprometem a treballar plegats per declarar la independència, fer un referèndum sota la seva tutela de les Nacions Unides i construir un Estat propi.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!

Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Espero que ambdós documents representin allò que penseu i que la tasca de Deumil us sembli satisfactòria

D’ençà la gran fita que fou la manifestació de Brussel·les, a Catalunya s’han produït moltes coses. Amb tota la modèstia que calgui, podem dir, que Brussel·les va donar una empenta al moviment sobiranista a Catalunya, que va permetre que és dones lloc tot una sèrie d’esdeveniments com els referèndums, que han fet que en menys d’un any i mig, hem passat d’un ambient a la societat catalana de derrotisme a un altre que, sense obviar els problemes existents, és visualitza amb una mica d’esperança que la llibertat de la nació catalana està molt més a prop i sobretot que és possible. Però, a part d’haver contribuït des de Deu mil en xarxa per l’Autodeterminació, a ajudar a canviar a aquesta situació dins de Catalunya, nosaltres des del consell de deumil.cat, sempre hem tingut un altre objectiu: La internacionalització del conflicte del poble català per la seva llibertat.

Aquesta setmana i la que ve a l’ONU de Ginebra és fa la EIGHTH SESSION OF THE HUMAN RIGHTS COUNCIL’S UNIVERSAL PERIODIC REVIEW.  Aquestes jornades periòdiques de revisió sobre els drets humans a diferents països que es fa a Ginebra, concretament demà dimecres 5 de maig, està dedicat tot el matí a revisar el compliment sobre els drets humans a l’Estat espanyol. Per això aquest proper dissabte anirem a fer una concentració a les portes d’aquest organisme per reivindicar un dels drets humans universals que el Regne d’Espanya no compleix, malgrat haver-los signat el 1977: El Dret d’Autodeterminació dels pobles.

En aquest sentit, amb el CIEMEN hem escrit i enviat una carta a tots els ambaixadors de l’ONU a on exposem el cas català i reivindiquem el nostre dret a la independència. Avui a la conferència de premsa que es farà al migdia al col·legi de Periodistes, la presentarem.

Amb la crida Cap a l’ONU per l’Estat Propi el que hem volgut fer, és obrir definitivament la porta de l’ONU per a la nostra nació.  Volem que tota la societat civil catalana, incloent els polítics que realment volen la llibertat de la seva pàtria, que tots junts, anem a l’ONU i perquè d’una vegada per totes, el poble català hi pugi donar a conèixer la seva situació davant de tots els ambaixadors de tots els estats del món i exposi la voluntat de poder exercir el nostre dret universal a ser un poble lliure.

Aquest dissabte 8 de maig del 2010, a les 12 del migdia a Ginebra, els catalans ens concentrarem de la Plaça de les Nacions front de la porta de l’ONU i allà demanarem la clau per poder-hi formar part com el 193 Estat membre.

VOLEM L’ESTAT CATALÀ – WE WANT A CATALAN STATE

Endavant les Atxes!!

Manel Bargalló

Sense intentar ser rigorós en temes de la nostra història, no en sé prou, us dic:

Catalunya és històricament una nació. Fa segles els catalans van pactar tenir un rei castellà i poc a poc vam quedar integrats en un sistema que no era el nostre. Amb els anys van haver revoltes i Catalunya va continuar sotmesa i dividida entre dos estats, el francès i l’espanyol. Anys després, potser en un dels moments més tristament recordats, la nació catalana va perdre els seus drets històrics i va ser aixafada per Felip V. Les armes, una vegada més, van impedir als catalans ser-ho plenament.

La història més recent, la del segle XX, va ser també escrita per les armes. Les llibertats i drets de Catalunya minsament recuperats van ser mutilats per la dictadura del general Franco. Mort el dictador, va arribar la transició, sense ruptura, i es va instaurar un sistema polític, democràtic, però gens respectuós amb les nacions diferents de la castellana de l’actual Estat espanyol. Es va escriure una Constitució sota l’atempta vigilància dels “poders fàctics”. Segurament el seny català deia que no hi havia altre camí i que el temps ho arreglaria.

Avui es torna a reinterpretar aquella Constitució per deixar-nos ben clar que la sobirania de Catalunya resideix en el conjunt del poble espanyol.

Davant d’això i d’acord amb el que ja va manifestar en la seva Resolució 98/III de 18 de desembre de 1989, sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, el Parlament de Catalunya adopta la següent RESOLUCIÓ:

La sobirania de Catalunya resideix únicament en el poble de Catalunya amb les limitacions que imposin els tractats internacionals que Catalunya pugui subscriure en ús de la seva sobirania i el Parlament de Catalunya és el màxim representant d’aquesta sobirania.

Només correspon als ciutadans de Catalunya el dret de decidir sobre el seu futur polític i per tant, el Parlament de Catalunya manifestat el seu compromís amb la independència de Catalunya per tal que es converteixi en un Estat integrat a la Unió Europea si així ho decideixen lliurament els catalans.

Parlament de Catalunya, xx de maig de 2010.

Aquesta és la Resolució del Parlament de Catalunya que, millorada en la seva redacció, m’agradaria llegir els propers dies, només depèn dels nostres diputats, i de la nostra capacitat de fer-los entendre quina és la seva obligació amb Catalunya.

De moment, però, seguim la nostra feina i reivindiquem al món el nostre desig, la nostra ferma voluntat d’esdevenir un estat independent. El proper dissabte 8 de maig, a les 11 del matí (acte a les 12 h), ens veiem Esplanada del Palais des Nations a les, davant del Palau de les Nacions Unides, a Ginebra. Allà alguns de nosaltres faran el lliurament d’una carta adreçada al President del Consell de Drets Humans de l’ONU. Us recordo també que si algú de vosaltres bonament pot fer-nos alguna aportació econòmica (donatius) ens ajudarà a enllestir les coses amb èxit. Moltes gràcies per endavant.