Dimarts escrivia La intel·ligència els va darrere, però ells corren més on raonava sobre el model d’intel·ligència, per fer servir alguna paraula encara que potser no és apropiada, que triomfa en política. Deia aleshores basant-me en les dades d’un informe de la BBC sobre el deute d’alguns estats (Eurozone debt web: Who owes what to whom? que l’objectiu prioritari de la parella Merkel – Sarkozy es carregar-se la zona euro.

Dijous The New York Times publicava An Overdose of Pain. Diu el diari nord-americà: el pressupost del senyor Rajoy pretén retallar el dèficit de l’any passat, un 8,5 % del PIB, fins al 5,3 % aquest any i després un 3,0 % el 2013. Els objectius són probablement inabastables, encara que mantingui rigorosament al seu dur pressupost. Les estimacions oficials més optimistes pronostiquen que l’economia es contraurà gairebé un 2 % aquest any. I com més es contregui el PIB espanyol, més caiguda dels ingressos dels impost, la qual cosa requerirà encara més grans retallades pressupostàries. Es tracta d’un cicle destructiu, sempre a la baixa. Aquí es veu la gran intel·ligència econòmica de la senyora Merkel i els seus titelles, perquè a banda de fer mal, això no els afavorirà. Aquest comportament em fa pensar en la cinquena llei de l’estupidesa humana (veure Allegro ma non troppo de Carlo M. Cipolla). Diu: L’estúpid és el tipus de persona més perillós que existeix. Per la poca predicibilitat dels seus actes, l’estúpid acaba sent encara més perillós que les persones malvades. L’actitud d’aquestes com a mínim és més comprensible: busquen el seu propi benefici encara que sigui a costa dels altres. Clar que sempre hi ha una alternativa. Potser fan el que fan perquè algú els té agafats i no els deixa fer altra cosa. Si fos així, l’ètica obliga a plegar.

Més tard diu el diari novaiorquès: D’una forma equivocada per assolir les xifres, el senyor Rajoy ha proposat una mesures errònies, com retallar la inversió pública necessària per millorar la competitivitat econòmica i els diners necessaris per a la capacitació dels treballadors per poder fer més fàcils les reformes del mercat laboral. S’ha proposat una segona ronda de retallades destinades a les escoles i la sanitat. Estafar a la força de treball de demà per pagar la bombolla immobiliària d’ahir no té sentit econòmic. Aquí es veu la sublimació del geni econòmic de l’equip espanyol.

És interessant assenyalar que tot això que diu The New York Times, a banda de prestigiosos economistes d’arreu, ho veu gent com jo, que no destaquem pel nostre coneixement de l’economia. Què és el que està passant que uns i altres estan ballant aquesta dansa de la mort? Per molt que ara els socialistes diguin que estan en contra, fa quatre dies feien el mateix. Ara estan en contra perquè estan a l’oposició, però Elena Salgado no estava lluny de Cristóbal Montoro. Només els diferenciava que aleshores venien unes eleccions.

No cal buscar culpables ara, la situació és dramàtica i el que cal és fer un bon diagnòstic i veure que s’hi pot fer. La fotografia fixa l’han fet bé, probablement, però els escenaris no. En un moment de recessió, encara que s’augmenti lleugerament la competitivitat serà absolutament impossible corregir la tendència sense inversió en coses que augmentin la demanda interna i externa això anirà a pitjor. La prima de risc augmenta. Naturalment, si ningú que s’hagi de jugar els diners no es creu que el camí seguit serveixi per a res més que per empitjorar, potser no aquest any, però si després.

A Catalunya es volen fer coses, algunes una mica diferents, però la dinàmica que mana, l’espanyola, obliga a seguir el mateix camí. Cert que es poden fer petites coses, però no canviarà massa. I si aconseguim alguna cosa servirà per pagar el forat creixent espanyol.

Potser Espanya no caurà, però els que tenim DNI espanyol sí, cada dia viurem pitjor. L’altra dia criticava Rajoy (veure La intel·ligència els va darrere, però ells corren més) per “torero”, per anar a dir en veu alta quin dèficit volia. Un líder no fa això, ho imposa en silenci.

Tornant a Catalunya, crec una vegada més que s’està confonent el mercat i a la gent. Avui Artur Mas ha demanat que el Govern i els ajuntaments tinguin una mentalitat empresarial per ajudar a tirar endavant els projectes que ara mateix té la gent del país. Estic absolutament d’acord amb el sentit de les paraules del president, amb el que haurà dit, no ho sé però ho imagino, i amb el missatge complet. Tanmateix no estic gens d’acord amb la literalitat. Podeu dir-me que agafo el rave per les fulles, però voldria defensar una visió diferent de les coses. El Govern català està deïficant amb la utilització contínua del concepte empresa per explicar el que és bo i el menystenint paral·lel de la funció pública. Són dues coses diferents que han de fer funcions diferents. No m’agrada gens que sempre es menystingui els que fem funció pública. Jo faig funció pública. Els metges fan funció pública. Això és independent de si es fa com a funcionari o com a contractat. No cal que tinguem esperit empresarial, el que cal és que fem la feina bé i sigui socialment rendible. El que si és cert és que l’administració, la del Govern i la dels ajuntaments, han de facilitar la vida a les empreses. Crec que s’ha instal·lant un discurs en el que la culpa de tots els mals és de l’administració.

No negaré que és cert perquè els governs que han permès determinades pràctiques bancàries formen part de l’administració, però no són els funcionaris. Els que han orquestrat una administració pública ineficient no són els funcionaris, són els que no han estat capaços de canviar les lleis per fer la funció pública més eficient.

Avui el ministre Wert parlava de la universitat i es queixava dels seus resultats globals, donava part de la culpa a la governança. Que jo sàpiga la governança de les universitats depèn d’una llei orgànica que no la fem els universitaris, al contrari, ens encotilla i no ens deixa fer. Estic força cansat de sentir que no funcionem bé quan fa anys que diem que amb aquest model no podem funcionar bé. Nosaltres no podem canviar el model. Cert que si es vol canviar un model una part del col·lectiu, el que sigui, es queixarà, normal. Amb tot, un govern sempre ha de pensar en el bé comú i no en els privilegis d’uns pocs.

No és just que per la irresponsabilitat i, en alguns casos, estupidesa d’uns pocs, haguem de pagar, nosaltres i els nostres fills, els deutes d’una banca immoral. Més quan els banquers còmplices i responsables viuen amb grans salaris i jubilacions indecents. Com deia The New York Times: Estafar a la força de treball de demà per pagar la bombolla immobiliària d’ahir no té sentit econòmic. No té sentit econòmic i és una immoralitat.

No estic sentint als responsables del Govern que diguin això i em sap greu, no defensen prou els valors que cal defensar i callen massa davant la immoralitat d’alguns, fins i tot seuen a la seva taula. Estic segur que molts governants pateixen quan veuen que a una persona la treuen del que era casa seva però fan poc.

Com és el cas d’aquesta gent que l’han enganyat venent-los pisos de protecció oficial a preus superiors. Segurament heu llegit que Hisenda reclama milers d’euros a 300 famílies per uns pisos protegits que han perdut i que van comprar per sobre del preu. Algú creu que és decent això? Què els estafessin és greu, però que la pròpia administració vulgui obtenir benefici d’aquesta pobre gent encara és més greu. Tothom sap que és cert, però s’ha de provar. Bé, d’acord, però com que tothom sap que és cert, els poders públics haurien de frenar aquests expedients administratius i fer intervenir el fiscal. Clar, això tocaria gent poderosa. Diu que la Generalitat va aconseguir pactar que es quedessin els pisos a canvi de condonar els deutes. Però, paral·lelament, també els va oferir la possibilitat de revaloritzar aquests immobles doblant-ne el preu. Està bé, però per què no es demana a Hisenda que paralitzi això? Caldria demanar ben fort la intervenció de qui realment pot intervenir, lògicament els que tenen el poder allà a la metròpoli.

No sé, tinc la sensació que hi ha una pèrdua de valors que impregna tot el sistema. Les persones en si mateixes són honrades però estan atrapades en un sistema podrit que les enganxa. Aïlladament són moralment nets, però estan en un sistema que no ho és. Diuen: Faig el que puc, però no ho puc solucionar. És probable, però la denúncia pública ajudaria.

No estic pas desmoralitzat, no estic ensorrat, no deduïu això d’aquest escrit. Senzillament voldria denunciar que una mena d’aura corrupta ens envolta i que no em refereixo als nostres governants. Els nostres governants estan tan atrapats com nosaltres, però la diferència és que ells poden fer una mica més que nosaltres. Si més no lluitar i posar-se al costat dels que pateixen. Diu que la dona del Cèsar, a més de ser honrada ha de semblar-ho. Jo demano que els que em representen defensin amb veu ferma determinats valors que van més enllà de fer la feina ben feta i de recuperar l’economia. Crec que els catalans podríem donar exemple. Hem de ser un país lliure, també moralment lliure.

Jo no sé cap a on anem. Resulta que el senyor José Maria Álvarez de la UGT justifica, amb un llenguatge confús, que els piquets tanquin botigues, per la força s’entén. Diu aquest “demòcrata” que alguns d’aquests botiguers ho són perquè altres van lluitar primer, a l’època de llurs pares. O que alguns van a la universitat per això, per la lluita dels d’abans. Això és cert. Però a mi em van ensenyar que els fins no justifiquen els mitjans. Segons Alvarez, això justifica l’ús de la força per part dels piquetes “informatius” que en realitat són coercitius.

Jo crec que vivim en realitats paral·leles que no es trobaran mai. Jo conec més gent que no ha anat a la feina o ha tancat per la coacció, sigui directa o sigui per l’acció sobre els transports, que no gent que ha fet vaga i menys que no l’ha pogut fer encara que volia fer-la.

Tot això ho dic acceptant que la vaga podria estar justificada pels canvis en la legislació laboral o per l’amenaça de canvis. També per les decisions dels governs en relació a l’ocupació pública. Jo crec que el camí no és quest però això no em fa oposar-me a la vaga sinó votar en contra. Hauria estat molt més d’acord amb les manifestacions.

Crec que també, en les reformes, cal canviar el model sindical. Els caps sindicals de la UGT i CCOO parlen sobre el Regne Unit i de com les empreses tanquen si el 51% dels treballadors ho vol. Està bé, però jo no sé si no s’han adonat aquests senyors que ells no són com els britànics. Als britànics no els paga l’administració. Els dirigents sindicals són tan funcionaris com jo, però sense una llei que els marqui les condicions laborals. Els cobren dels pressupostos públics. Potser haurien de cobrar només de les quotes sindicals. Potser aleshores actuarien diferent i no farien vagues rituals, es preocuparien més pels treballadors quan toca de debò i no quan s’ha de fer el numerat per no quedar sobrepassats pels sindicats menors. Segurament amb sindicats com cal no caldrien sindicats més partidaris del piquet coercitiu.

En una Catalunya independent caldrà plantejar alguns sistemes molt menys dependents de l’administració i més del que realment vol la gent. I ho dic tant per a ells com per als del meu col·lectiu.

També és cert que CCOO i UGT són les germanetes de la caritat comparats amb altres sindicats minoritaris que sempre utilitzen la coacció. Aquests darrers haurien de rebre una nota de la fiscalia.

Hi ha coses que no puc entendre. Sí entenc que Catalunya, Barcelona especialment, s’hagi omplert dels violents d’arreu, dels que tenen com a ofici crear el terror en qualsevol acte massiu. Acusar a UGT o a CCOO dels aldarulls de dijous seria un insult als sindicats i a molta bona gent. No hi tenen res a veure, com a màxim una manca de previsió remarcable. Puc entendre perfectament moltes de les coses que han passat perquè hem tingut durant anys un Govern d’ineptes que fa de casa nostra el lloc de trobada dels antisistema. Vinga a riure les gracietes dels salvatges. Uns avui, els del PSC, han acusat a Felip Puig de manca de previsió quan no fa gaire va haver un festival semblant sota les ordres del “comandant Saura”. Ho puc entendre perquè tenim un sistema judicial més preocupat en protegir el dret dels presumptes delinqüents que dels ciutadans. En una batussa té més risc d’estar davant del jutge el policia que el delinqüent. La reincidència no importa. El problema normalment no són els jutges, ells, a més o menys encert, apliquen la llei. És una legislació feta per persones de can “justet”.

El que no entenc és perquè surt el portaveu del Govern ha dir que tots transcorre amb normalitat. Clar que potser vist el que ha succeït altres vegades això és la normalitat. De totes formes ell es referia a la normalitat com a comportament cívic. El que si és correcte és que la majoria s’ha comportat civilitzadament i que només una minoria ha fet terrorisme, però no dir que la jornada s’ha desenvolupat normalment tret d’alguns incidents aïllats. Si no arriben a ser aïllats haguéssim patit un dels bombardejos dels que parlava Peces Barba.

Potser cal que ens plantegem quin ha de ser el model de l Catalunya independent. Catalunya necessita unes lleis i unes normes de convivència que permetin el seu desenvolupament i on la violència no tingui cabuda. Com que, malauradament, no som encara independents, el Govern podria començar a fer algun entrenament mentre fem camí per arribar-hi. Entre aquests entrenament podria fer alguna cosa per tal que la propera vaga, previsiblement n’hi haurà alguna altra, la gent pugui sortir al carrer. Crec que tenen com a primera obligació garantir la seguretat de la gent.

Ahir vaig veure columnes de fum al carrer Balmes, flames altes, policia, no hi havia cap manifestació, senzillament incendiaris i saquejadors , probablement no eren ni treballadors. El que m’explica una amiga, i que descric a Terrorisme urbà, no és en defensa dels treballadors, és terrorisme. Si algú creu que la meva expressió és massa dura o incorrecta, que miri el diccionari. Per tant, que considerin als que es dediquen a sembrar el terror entre els ciutadans com a terroristes. Quina diferència hi ha entre la tan perseguida Kale Borroka i això? Només els objectius. Potser que els identifiquem. En cap cas els que tenim a Catalunya volen la millora de les condicions laborals. Cremar 225 contenidors a Barcelona i destruir botigues amb malls, robar, i incendiar una cafeteria amb gent a dins no són actes aïllats, són actes vandàlics ben planificats.

Divendres he sentit declaracions de Felip Puig, Xavier Trias i Artur Mas sobre el que faran. Esperem que, ateses les competències, realment puguin fer alguna cosa que no només sigui l’acció policial, que també.

Dins l’Estat català aquesta gent no pot tenir espai. A Catalunya s’ha de poder protestar en pau i sense por, ni de la policia ni dels violents. No pot ser que algú que vol anar a una manifestació es trobi entre dos focs. La policia que fa la seva feina com pot i a vegades amb por i els violents. Aquí sempre hem d’acabar dient: “si no vols pols no vagis a l’era”.

Ens ha deixat un referent, ha marxat com va viure sense fer soroll però amb dignitat, amb ferma senzillesa, un home bo i un patriota de cap a peus; ja no el tenim entre nosaltres en persona, però el seu exemple, la seva fermesa i el seu patriotisme ens il·luminarà per sempre. Ens ha deixat un llegat als que ens quedem aquí, un llegat que cal no malbaratar, un llegat que cal fer arribar a tothom. Un llegat de valentia, de fugir d’allò “políticament correcte” per acabar en el “correcte políticament”, un llegat d’honestedat humana i política, de valentia en la defensa d’uns ideals i una identitat, la nostra, la catalana. Ens ha recordat contínuament allò que molts ja han oblidat: que a la Pàtria no se la defensa fent passadissos ni avantsales, que se la defensa en les actituds i en les renúncies tant personals com col·lectives, això ell va saber fer-ho com ningú, però es clar, en els temps que vivim això no es valora, tan sols es valora la cobdícia sense mesura, l’arribisme polític, econòmic i financer, tota una serie de “virtuts” de les quals ell n’era mancat. Heribert Barrera i Costa, sempre et recordarem !.

Tothom ha alabat al gran patriota, però això si, d’altres “patriotes” van manar retirar la bandera estelada del seu fèretre. Aquesta bandera que ell portava al cor, la bandera de combat independentista que alguns titllen de sectària però que representa tan sols els ideals de llibertat d’un poble i no representa les ànsies de submissió d’una part d’aquest poble. La bandera quadribarrada va ser i representar en un temps allò que avui és i representa l’estelada, però quan se la van fer seva els sotmesos, els conformistes i els col·laboracionistes va deixar de representar allò que representa una veritable ensenya nacional: la independència, l’orgull i la llibertat.

No puc concebre cap bandera nacional que representi als col·laboracionistes de la nació invasora i molt em temo que el Molt Honorable Heribert Barrera pensava d’una manera similar a la que aquí expresso, no puc fer-me ressò del seu pensament en aquest punt en concret però pel que he llegit, escoltat i estudiat del seu pensament i corpus polític molt em temo que pensàvem de manera molt similar.

La bandera quadribarrada representa històricament i legalment (pel que diu l’estafatut) al poble català, es ben cert i indiscutible, ara també es ben cert i indiscutible que s’ha subvertit voluntàriament al llarg dels últims anys el seu valor sentimental més profund amb l’excusa de la cohesió social del poble de Catalunya (que no català). No puc concebre cap persona que es digui nacional (i molt menys nacionalista) que no defensi amb tota la fermesa possible la independència de la seva nació, si ja ho es per no perdre-la i si no ho és per recuperar-la. Tot aquell que defensa el sotmetiment o la continuïtat del seu país per part d’una altra nació o estat que no és el propi és un col·laboracionista, un traïdor, un perpetrador de delicte de lesa pàtria o bé un nacional ocupador i ocupant. Nacionalment no és justificable ni per efectes democràtics defensar la ocupació de la pròpia nació, això només succeeix en les nacions ocupades per la força i víctimes d’un regim para-colonial com el que pateix Catalunya per part de l’estat Espanyol. És evident que en aquests tipus d’estats-nació les lleis es fan totes per evitar el “desmembrament” d’aquest i per seguir subvertint els drets nacionals dels sotmesos, es per això que és absolutament lícit, democràtic, equitatiu i patriòtic el desobeir aquestes lleis injustes i limitadores dels drets nacionals d’uns dels administrats per afavorir els dels altres. Per tant una bandera nacional que es preuï de ser-ho mai pot aixoplugar als traïdors i col·laboracionistes, si ho fa deixa de ser moralment representativa de la nació que diu representar malgrat pugui seguir ostentant tota la representativitat històrica i legal.

Per acabar-ho d’adobar: un servidor no es pot sentir representat per la mateixa bandera que diu representar al senyor Albert Rivera o a la senyora Alícia Sánchez Camacho, per posar dos exemples; no, mirin senyors: un català nascut a Sevilla i de cognom Ruiz (posem per cas) és molt mes nacional català que un espanyol nascut a Girona i de cognom Puig. Ja n’hi ha prou d’aquest color que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, doncs això no ho trobarem en cap constitució nacional de cap país lliure del mon per molt democràtic que sigui, en cap!!.

Per això mateix senyors “nacionalistes” que van fer retirar la bandera estelada del fèretre del Molt Honorable Heribert Barrera per que no tapés la quadribarrada no van fer res mes que demostrar el seu tarannà mesell amb l’estat que ens oprimeix i no em val al·legar que se li retien honors com a President del Parlament de Catalunya doncs a part del que he dit a dalt i em sembla que demostra que l’estelada de sectària res de res, també cal dir que n’Heribert barrera no va ser President del Parlament de Catalunya per infusió divina sinó precisament per ser el capdavanter d’ERC un partit en aquell llavors, que si més no, es declarava Confederalista i partidari de l’alliberament nacional malgrat encara no explícitament independentista, molt més del que avui encara gosen declarar-se els capitostos “nacionalistes” responsables de la retirada de l’estelada.

Visca la Pàtria

Feminisme o Igualtat , sostenibilitat i independència, poden donar lloc a un pensament ric i creatiu que enceti noves vies de reflexió i pràctica política pel que fa referència al paper de dones i homes en la nostra societat, la utilització dels recursos naturals i la critica al pensament econòmic dominant. Cal repensar el discurs independentista des d’una perspectiva més amplia en què l’objectiu de tenir un Estat propi tinguin més a veure amb la vida actual de les persones.

Els diversos corrents dits feministes mantenen reflexions constants sobre els estàndards de vida, més enllà de les necessitats biològiques i socioeconòmiques i incorporen les necessitats emocionals, afectives, creatives i empàtiques, en contextos interrelacionats.

L’independentisme evita qüestionar obertament aspectes del patriarcat, de la distància entre les persones i l’entorn i de les desigualtats socials d’un sistema econòmic que es considera en fallida però inalterable a mig i llarg termini, per tant no incorpora en el seu discurs la pèrdua de centralitat de la vida humana, i dóna lloc a un discurs social i polític masculinitzador basat en un sistema econòmic mancat de l’experiència humana.

Les reflexions i satisfaccions fonamentals sobre les necessitats de les persones canvien amb el temps però podem identificar-ne algunes d’actuals com subsistència, comprensió, afectivitat, cultura, oci, salut, identitat, participació, llibertat de pensament i paraula. Les podríem resumir en ser, fer, tenir i interactuar en un espai socio-simbòlic on el lloc físic, la Nació, el Planeta, el medi, proporcionen recursos dels que cal tenir-ne cura per a mantenir les condicions de vida a les que aspirem.

La independència s’hauria d’entendre com l’única via que ens permetrà establir les condicions més adequades perquè es desenvolupi la vida de les persones en una societat equitativa, no patriarcal amb convivència amb el medi natural sense modificar-lo més enllà del que és imprescindible; no és pas un esforç massa complex, cal voluntat i reflexió profunda per apostar per un estat modern.

L’ independentisme, en eludir l’anàlisi seriós de rols entre homes i dones i la seva relació amb l’entorn, redueix la il·lusió per assolir l’Estat propi a un conjunt de xifres, greuges i historicismes, convertint el moviment independentista en previsible, controlable i instrumentalitzable i afebleix el seu discurs.

M. Teresa Galceran
Consellera de Deumil

La pregunteta.

Enteneu que el independentisme creixi més per la cartera que per la bandera? Aquesta és la pregunta que fa dos setmanes, el dijous dia 30 de juny, feien al programa “Els matins” de TV3.

Aquesta pregunta, que podria semblar la mar d’innocent, divertida i simpàtica, d’això no en té res.

Ara ens volen introduir la paraula “cartera”, la disjuntiva entre motiu “bandera” o sentiment i la “cartera” o econòmic. El missatge no va dirigit als independentistes de sempre, als que ja ho érem i ho som només per la bandera. El missatge va directament, aquella gent, amb sentiment espanyol, o catalano-espanyol, que comencen a veure en la independència l’única sortida possible per superar totes les dificultats econòmiques per les que estan passat o millor dit patint.

Qualsevol individu socialitzar en uns valors, no suporta que la gent cregui que la seva conducta està motivada en contra d’aquests valors. Llegir-ne més »

Com diu Umberto Eco (“El segon diari mínim”, Edicions Destino 1994) la gent a qui li agrada apassionadament el futbol, tenen una estranya característica, no comprenen que a tu no t’interessi i insisteixen a parlar-te com si t’interesses.
Eco posa un exemple amb el que em sento identificada.
Imagineu-vos que jo toco la flauta dolça, suposem que ara em trobi al tren, avió… i per entrar en conversa deixi anar:
“-Ha sentit el darrer CD de Frans Brüggen?
- Com? Que diu?
- Dic la Pavane Lachryme. En la meva opinió massa lent al començament.
- Perdoni no..
- Ja ho entenc vostè toca en F i no en C, suposo que fa servir la digitació alemanya
- De fet jo vaig a Parma”
I així seguint, com parlar amb la paret.
Estareu d’acord que el “meu dissortat” interlocutor em prengui per boja.
Diu Eco: “no és que a ells no els importi gens que a mi no m’importi gens el futbol, és que no arriben a concebre que algú no l’importi gens, no ho comprendrien ni tant sols si jo tingues 3 ulls i dues antenes a les escates verdes de l’occípit”.

Quan dic no tinc res contra el futbol dic veritat, però deixo d’escoltar a tota persona que parli o exemplifiqui qualsevol qüestió amb una analogia futbolística, desconnecto, ho faig automàticament, sense adonar-me’n.
Els qui defensen la independència del meu País sovint tenen (o tenim) la mateixa actitud que els apassionats del futbol, insistim a parlar com si interesses a tothom i allunyem a moltes persones que tot i no tenir res contra la independència no ens escolten gens i per tant ni tant sols contemplaran la seva viabilitat.

Vivim en una societat d’incerteses, complexa i canviant, accedim a grans quantitats de dades, opcions i mitjans. Ja no hi ha veritats úniques.
Als independentistes ens cal escoltar la gent, construir converses coherents que generin interès i confiança i dissenyar noves idees en què emocions i sentiments positius hi tinguin cabuda, desafiant tòpics i reivindicant el passat com a fonament de construcció del nou edifici del futur.

M. Teresa Galceran
Consellera de 10mil

La valoració del que és políticament correcte i del que no ho és, governa en bona mesura l’opinió pública. Una “filosofia”, articulada com a un veritable corpus, de lo políticament correcte, costa molt de temps i esforços en ser instal·lada, i també costa molt de temps i esforços en ser desballestada. És en aquest sentit que la batalla dels “mitjans” és tant i tant important, perquè la opinió pública te un gran ascendent respecte del esdevenir les societats.

Aquests canvis estan suscitats per a canvis profunds de la percepció del model de Justícia. 1.500 anys de aristocràcia varen deixar el terreny preparat i abonat perquè un nou model de Justícia emergís i avancés ràpidament de la mà de l’empirisme. El model de Justícia contractualista és va acabar d’obrir pas gairebé arreu de la Europa occidental.

Avui llegia que la subdelegada del govern ha prohibit l’actuació d’una colla de trabucaires en la commemoració dels màrtirs catalans morts en la defensa de Catalunya en el 1.714.

Aquest exercici de Poder, pertany al model de l’antic règim en el que el Poder no era cap conseqüència contractual, sinó que era absolut, perquè aquells que havien de rebre’n les conseqüències no tenia res a dir, tant sols “acatar”.

No sé si cal tornar a dir-ho, però es fa difícil no fer-ho, perquè si fa o no fa 400 anys  després dels avenços de la Il·lustració, a la Hispània encara no s’han acabat d’implementar, més enllà de la cosmètica, les reformes humanistes que han bastit les democràcies liberals occidentals, després de 400 anys els tics i les respostes compulsives de l’Estat espanyol continuen explicant-nos que certament Hispania és essencialista, un règim oligàrquic, “antes rota que doblá”.

Així com el moviment es demostra caminant, el Poder es demostra en l’exercici del control, i quina mostra més punyent del Poder espanyol que la sanció dels sentiments i costums dels catalans?

Avui, el capteniment d’aquesta “subdelegada” del govern és vist com a una absoluta incorrecció política, és senzillament inacceptable.

La Independència de Catalunya era vista encara no fa gaire com a un afer que subvertia l’estatus quo, que pervertia un acord, un contracte valuós de convivència entre Catalunya i Espanya, La Constitució Espanyola del 78 va està revestida d’una pàtina de correcció política que ningú volia malmetre per tal de poder seguir endavant, “una transición modélica” , però tot i els esforços conscients per a mirar cap a un altre banda, tot i que amb els diners d’Europa i la bonança econòmica era més fàcil transvestir “la conllevanza” de convivència, aquella pàtina ha anat deixant al descobert la trista realitat, Espanya no és un Estat democràtic, és un règim polític essencialista de dominació.

Ja ho he dit altres vegades, però cal tornar-hi. Un dels aspectes fonamentals en el model de Justícia Contractual és el principi de “imparcialitat”, això és, que els diferents ens han de partir d’una posició prèvia d’igualtat, cap de les parts pot imposar una condició prèvia com a premissa. Doncs va ser això precisament el que Hispània va fer en imposar que l’únic subjecte de dret era el “pueblo espanyol”,  subvertint així la “qüestió” territorial històrica, “todo atado i bién atado”, tot havia estat “bién atado” perquè els catalans ens havíem posat la soga al coll de motu propi.

 Hores d’ara la incorrecció política d’aquesta Constitució és més manifesta cada dia, tot i que el que varen acceptar en el seu dia els nostres “representants legals” no ens pot encadenar per sempre, això és democràcia, no un jurament damunt la bíblia.

Sovint diem que els espanyols ens fan la feina, i és que els tics com els de la senyora subdelegada son en si mateixos un insult a tot el que és civilitzat. Amb tot però, el que hem de dir-los  és que no som espanyols i que és justament per això que SOM una Nació i per tant subjecte de Dret, i que subvertir aquesta realitat és políticament incorrecte.

Visca Catalunya Lliure.!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Una política llastimosa i obsoleta.

Molts dels polítics, tant “amateurs” com professionals, que corren per a casa nostre, son persones, sap greu dir-ho, bastant ignorants, que no han anat més enllà d’unes formulacions ideològiques compendiades en els catecismes “ad hoc” que procuraren respostes de manual en temps passats. Pel que sembla no saben discernir entre la validesa d’una obra en tant que “clàssica”, i la validesa d’unes idees o sistema d’idees, ideologia, en tant que resposta a l’estat de tensions i contingències, dinàmiques, plenament actualitzades i abocades al futur.

 Clàssica, en diem d’una obra o ideologia per tal d’explicar que aquesta va estar referencial en la gestió conjuntural d’una època determinada. Però les contingències canvien i les conjuntures també. Si bé les ideologies han sorgit com a resposta amb pretensions de validesa per tal d’enderrocar estatus quo obsolets, i, erigir-ne d’altres amb pretensions de validesa, aquestes mateixes ideologies quedaran “no vàlides” per a donar resposta als nous reptes i contingències. Així doncs, per exemple, posar avui l’accent d’acció política en desballestar “l’aristocràcia”, no donarà resposta al repte d’abastir la demanda mundial creixent d’energia o de consum d’aigua.

 Aquest és un exemple fàcil, potser pot semblar simplista i demagògic, però serveix per a expressar i presentar el que vull dir, i el que vull dir és que els nostres polítics mouen als governats en models obsolets amb la pretensió de donar resposta eficient a reptes actuals, i això sovint ho fan aixoplugats en la idea de que aquesta o l’altre ideologia és “reglada”, i s’ensenya en centres acadèmics oficials de prestigi d’arreu del mon, i sent així, per força que han de tenir estatus de validesa. Però potser no s’han assabentat, encara, de que òbviament els “clàssics” s’han d’ensenyar en tant que clàssics, no però, com a respostes validades empíricament en l’actualitat.

  Tot i que segur que estan al corrent del esdevenir de l’escola de Frankfurt, per exemple, no han entès, sembla, que el reciclatge de la ideologia te una acceleració un pèl inferior a la del ritme del seu fracàs permanentment actualitzat, perquè les contingències que genera el “factor humà” no responen mai del tot al disseny ideològic, i això fa que la balança entre el model de Justícia i el d’Eficiència necessiti permanentment ser re-formulada a la recerca d’un equilibri dinàmic el màxim estable possible i sostenible. Això fa que els ideòlegs i politòlegs més espavilats de les comunitats occidentals, i d’arreu, en veure amenaçat l’equilibri sistèmic Justícia-Eficàcia de les seves comunitats, girin la mirada i centrin cada dia més l’atenció en “el factor humà” en tant que font d’incertesa i desequilibri.

  Així doncs podem observar, per exemple, com les comunitats Amish mantenen un equilibri entre el model de Justícia i el model d’Eficiència, un model de Justícia que te en la “voluntat de Déu” la seva articulació universal i general, i en la renúncia a l’orgull i en la pràctica de la humilitat la seva norma de vida, el seu model d’Eficàcia rau en el seu model econòmic d’autosuficiència vinculat a la natura i el rebuig més o menys punyent de l’artifici que podria destorbar aquest equilibri.

 Tot això està vinculat al factor humà, i hi ha membres nascuts en el si d’aquestes comunitats que n’abandonen la pertinença, tanmateix mentre els homes i dones d’aquestes comunitats se sentit satisfets amb aquest model tindran la continuïtat afermada, i la seva única font de preocupació es derivarà de la pressió del “mon exterior”.

 Aquest és un cas que il·lustre ben clarament els factors en equilibri. Si parlem de models de Justícia i Eficàcia, podem veure com un fort desequilibri en un dels models  altera l’altre, això succeeix avui en bona part de les comunitats al Magreb.

  Tot i que el llindar de corrupció dels estaments governamentals de les comunitats magrebines és presumiblement alt, aquests mateixos governs no es veurien amenaçats si el model de producció de bens i serveis podés donar satisfacció a una població, especialment jove, que veu frustrades les seves aspiracions de realització, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. Aquest conflicte acabarà desbordant en alguns llocs, dinamitant un model de Justícia que no ha acabat de transitar des de paradigma organitzatiu tribal i oligàrquic, imposat per a la colonització semita sobre els pobles riberencs, fins a un paradigma democràtic de deliberació i justícia social.

 Quan acabin per desballestar l’estatus quo del model de Justícia actual, hauran de deliberar per tal de posar en marxa un model d’Eficàcia que sigui capaç de suportar el nivell de Justícia social que aspiren assolir.

 A Haití, per exemple, a quin model de Justícia social poden aspirar?, si son absolutament ineficaços i dependents?, qualsevol llindar de Justícia social els ha de ser subvencionat externament. En Marc Antoine Archer, cònsol de Haití a Barcelona, ha declarat: “Haití carece del capital humano necesario para salir d’esto, pero es un país con suficientes recursos para vivir de forma autónoma”. També, “Cuando se manda un contenedor de arroz , se impide que el campesino de Haití pueda competir en el mercado”.

Certament, si no son capaços d’articular un model de Eficàcia en el llindar de l’autosuficiència amb aquella terra i clima que son capaços de produir varies collites anuals, és pel “factor humà”. És clar que si fossin capaços d’articular un model econòmic d’autosuficiència eficaç, els permetria, això, aspirar a assolir un millor model de Justícia. Així veiem com Justícia i Eficàcia estan directament vinculats entre si,  i son dependents alhora del “factor humà”. Així modificar qualsevol d’aquests paràmetres altera l’equilibri sistèmic i les possibilitats d’evolució reals relacionades amb les aspiracions de  les diferents comunitats.

 Qualsevol model de Justícia, gestat en una o altre ideologia, haurà de tenir en compte els altres dos factors, el d’Eficàcia i l’Humà.

  Un mercat globalitzat, que supera notablement l’anterior etapa de mercat “interestatal” en l’exigència  del “factor humà” referit, entre d’altres, a la capacitació i habilitació científic-i-tècnica de la població, demanda també, que l’antic model d’organització Estatal sigui revisat a fons.

  El model de Justícia social al que aspirem només es pot suportar amb un model d’Eficàcia capaç de donar resposta solvent a les exigències de la “nova economia”, i això te a veure amb la cohesió i capacitació, i els anomenats “capitals intangibles”. Les crisis d’alguns Estats, via processos interns de secessió, o externs d’assimilació, o confederació, etc, tenen a veure amb el nou ordre organitzatiu que el nou paradigma exigeix, així els processos en contra dels estatus quo jurídics dels Estats obsolets, son moviments “ideològics”, en tant que estan referits a unes noves maneres de pensar el mon, que s’articulen en nous sistemes de idees o “ideologies”. La independència de Catalunya, amés de ser un procés polític, és una resposta “ideològica” adaptativa a Futur en relació a aquell “equilibri dinàmic” del que parlàvem.

  Des d’aquest punt de vista, que avui les idees polítiques a Catalunya siguin formulades des de les restriccions ideològiques clàssiques és com a mínim xocant.

  Des de el model de “dretes” més tradicional i conservador, hereu de l’antic règim de dominació oligàrquic patriarcal aristòcrata, es pot erigir un model d’eficàcia solvent, però no es pot, en canvi, erigir un model de justícia avui acceptable. Aquest model organitzatiu del “rusc” determinista va generar una protesta ideològica, l’empirisme, del que a la seua vegada, van sorgir la il·lustració, el liberalisme, el nou humanisme, la revolució francesa i el marxisme.

 El socialisme observa una certa relació de simetria especular amb el determinisme, com dues cares d’una mateixa moneda, dues cares iguals, només que amb perfils canviats. El socialisme postula un model de Justícia social però no ha estat capaç d’erigir alhora un model d’Eficàcia solvent que el suporti. Ambdues formulacions doctrinàries es fonamenten en una interpretació de la realitat clarament “idealista platònica”, on unes veritats radicals i universals incontestables justifiquen tot el sistema   ideològic.

 La revolució empirista va desballestar el vell model de Justícia de l’antic règim negant-li les pretensions de validesa, però malgrat tot, finalment el capitalisme com a model d’Eficàcia a prevalgut.

 Avui, en el mon occidental, ningú nega que ens hem de desenvolupar en un model de Justícia social, aquest model de Justícia és àmpliament acceptat, tanmateix els grups adscrits ideològicament al socialisme d’esquerres, hereu del marxisme, tot i haver acceptat l’economia de mercat com a model d’Eficàcia continuen menystenint-lo, i es pronuncien sovint exclusivament en pro del model sacralitzat de Justícia social.

 A tall d’exemple, una escriptora publica en el diari “Ara” un article titulat “Dones i dretes”, un article veritable, ponderat, reeixit i solvent, però amb tot acaba dient: “ … i que arribarà un dia en què veurem una dona presidint el govern de Catalunya. I ho ha de fer no en funció del sexe, sinó de la intel·ligència, de la cultura i dels valors morals posats al servei de la construcció d’una societat més benestant, més lliure, més justa i més equitativa”.  I el diumenge tots a la platja!, sí!, bravo!, visca!…., i tan, només faltaria!. Però …, i…, del model d’Eficàcia que doni resposta solvent al nou paradigma de la “nova economia” globalitzada?, i, del esforç cooperatiu que el nivell de desenvolupament exigeix?, i de la configuració d’un “factor humà” que procuri la cohesió i capacitació que possibiliti la emergència dels “capitals intangibles”?

 Declaracions com aquestes, estan al l’ordre del dia a Catalunya, naifs, pròpies d’infants que no han sobrepassat l’edat de la innocència, que son pronunciades per autoinvestir-se  de una puresa per a tots reconeixible, que allunyi de si qualsevol ombra de sospita, no fos el cas que fossis condemnat a l’anatema per tenir pulsions impures, que no fos el cas que sucumbíssim a la pulsió bruta de voler fer fortuna, de voler treure un profit personal. Es diu poc, però en aquests cercles el capitalisme és el mateix diable, un mal amb el que cal conviure, necessari, però un mal.

 Els socialistes a Catalunya, especialment, continuen ancorats en una ideologia rancuniosa i insolvent, ancorats en uns principis dogmàtics i sagrats, inamovibles i inalterables, que els impedeixen veure i reconèixer que ara per ara el capitalisme i el mercat son l’única instrumentalització que ens pot permetre d’assolir les nostres expectatives a un nivell òptim de desenvolupament del model de Justícia social al que aspirem.

 Tot just ara, comencen a despertar del son dels infants, i, conseqüència de la crisi de la nova economia globalitzada, que te a veure, i molt, amb el deute sobirà de les diferents comunitats, estan començant a acceptar la realitat de que sense un model d’Eficàcia solvent i un configuració del “factor humà” acurat no hi ha Justícia social que valgui.

 Tot i així, continuen, encara!, enaltint, postulant i executant, receptes de creixement econòmic anacròniques i força contraproduents, com per exemple la recepta de “l’eixamplament demogràfic de la base poblacional, amb l’únic propòsit de fer créixer la demanda interna”. Aquesta recepta és obsoleta i contraproduent, això només fa que tinguis una configuració social sense empatia, descohesionada, amb un increment de despesa pública de subsidi onerosa, una societat poc habilitada en les respostes que exigeix l’economia emergent del coneixement, una configuració que ens allunya de la possibilitat d’assumpció d’aquells “capitals intangibles” més necessaris cada dia.

  Les comunitats que superaran la crisi, sortint-ne més ben adaptats a Futur, apliquen altres receptes.

 Al Japó, per exemple, malgrat tenir un percentatge elevat de gent gran fora del sistema productiu en relació a la gent jove que sí hi està inserida, a ningú se li acut postular que el que cal per a progressar és omplir el país amb un allau de ma d’obre barata poc qualificada. Al Japó s’espera que la població passi de 127 i escaig milions de persones a uns 70 milions en 15 anys, més o menys, això vol dir que hauran de passar uns anys una mica més complicats, però que després tindran una societat molt més ben articulada, en un país “posat al dia” en infraestructures, per exemple, per tal d’assolir l’excel·lència en el model d’Eficiència  que els menarà al desenvolupament d’un model de Justícia social òptim en relació al nivell científic-i-tècnic “possible posat al dia”.

 Una societat “flowers power” és molt desitjable però val molts diners, i això sembla que els catalans no ho hem entès encara.

 La idea de que “el que fem”, en les seves potencialitats, en allò que podem arribar a ser capaços de fer, està vinculada directament a “allò que som”, en el “que” i en el “com” estem constituïts, va agafant volada i mereix cada dia més consideració per part de la gent capacitada per a fer plantejaments seriosos de progrés humà.

 En la meva opinió, totes aquestes consideracions respecte d’aquetes qüestions han estat motivació de l’èxit electoral de CiU recentment a Catalunya (2010). Tenint en compte, d’una manera més conscient o més intuïtiva, aquests plantejaments, la major part de votants a Catalunya ha considerat que CiU, amb Artur Mas al cap davant, estan més preparats i en millors condicions per a donar resposta a les noves contingències, veurem.

 Tal i com ens adverteix el professor Canela en el seu article “Si no reaccionem ràpid estem perduts,mataran la nació”, una de les contingències més restrictives per a Catalunya referida a “allò que som”, que és l’Estat espanyol, es prepara, ara ja, per lliurar la batalla decisiva que ha de fer definitivament de Catalunya una regió de règim comú més d’Espanya.

 Ara veurem si els catalans tenim el suficient grau de maduresa.

La batalla tindrà un vessant “ideològic” en la que els apòstols retrògrads del vell paradigma ideològic enaltiran “el que fem” i menysprearan “allò que som”. Això ha estat el que el presidente Montilla, molt significativament, ha fet com a últim acte polític amb plena sintonia amb allò tan anunciat pels seus socis de ideologia de que “el nacionalisme és essencialista”.

 Parlava de l’Estat espanyol com “d’una de les contingències restrictives per a Catalunya referida a “allò que som””, perquè certament aquest modus de pensament ancorat en l’antigor d’una ideologia envasada al buit d’un “flowers power” fonamentalista articulat en, i com, un dogma de Fe inalterable, és un altre contingència que ens te tenallats en la consecució d’un model de Justícia autista que relega tant el model d’Eficàcia com “el factor humà” a un estadi subsidiari del dogma de Fe.

 El Poble Català i la societat catalana haurem de madurar ràpidament si volem superar el que ens ve al damunt, per això, hem de creure no tant sols en “el que podem fer”, sinó també en “allò que Som”, i aleshores sí, podrem esperar que els nostres pròcers compleixin amb la seva promesa de servir al Poble Català per damunt qualsevol altre circumstància o Fe.

Agosaradament Vallfosca.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Aquesta vegada començo l’article sense saber que escriure. Potser m’entendreu. A mi no m’agrada gaire divagar, encara que potser ho faré, i estem en una situació de transició.

Jo sóc una persona optimista per naturalesa i que a l’endemà de perdre començo a definir el que faré. No m’amargo gaire ni faig massa retrets. Trec les meves conclusions, sé, o crec saber, quins són els meus amics, socis, enemics o rivals, per no caure en el mateix lloc un altre cop.

Tampoc no m’agrada criticar a priori i pressuposar el que faran els altres si no és per protegir-me d’un mal previsible. Escolto, miro, analitzo, penso, … i espero.

En la situació política actual, de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, com podeu imaginar, no tinc cap presa per muntar res o afiliar-me a cap opció. Queden, malauradament, molts dies i ara el que crec més assenyat és fer allò que diuen en anglès: wait and see. Tenim uns protagonistes que ens agradaran més o menys al Parlament. Uns vells coneguts que han guanyat clarament i uns altres que s’han fumut una patacada i també un grup independentista nou. Deixo de banda els federalistes o els d’España, una grande y libre. Aquests tres actors es mouran en breu i ens ajudaran a actuar. Jo no em posaré a criticar-los pel que han fet i menys pel que faran. Foc nou. Deixem fer.

Per altra banda el plantejament de cara ales municipals el tinc molt clar, tret que no passi alguna cosa imprevista, i, com comentava a No vull l’aliança – caos, em decanto pel vot a Xavier Trias. Ja vaig escdriure allà la proposta de Jordi Portabella d’arribar a algun tipus d’acord amb Solidaritat Catalana i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) per anar de forma conjunta en els comicis del 22 de maig del 2011. Ara tinc alguna dada més. Les CUP no ho han decidit però es mostren obertes per parlar sota els principis “treballar amb el màxim de forces polítiques i socials sense exclusió en la construcció d’òrgans propis de sobirania per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans”. Ho decidiran al gener. És evident que Solidaritat Catalana per la Independència pot fer el que vulgui però no veig clar que treballi per avançar cap al socialisme, ni jo tampoc. Encara plourà bastant abans de les municipals però el dibuix està bastant ben definit.

Per altra banda avui Carod-Rovira, després de “pentinar” a l’actual direcció d’ERC ha fet una proposta de cara a concórrer a les eleccions estatals: caldria crear una plataforma on “els catalans d’esquerres que volen un Estat, ja sigui federal o independent, s’unissin per concórrer junts [a les eleccions estatals] i per erigir-se com una alternativa seriosa al centredreta [en referència a CiU]”. Un altre lloc del que em sento absolutament exclòs.

Com podeu imaginar no tinc cap dubte que aquestes dues aliances no es produiran, però mentre ho discuteixen i omplen espai als mitjans no perdré gaire més temps en comentar-ho.

Així doncs, com actuaré? Ben bé no ho sé. Donaré suport a la consulta a Barcelona i a algun altre lloc si me’l demanen. Crec que al gener un dia aniré a Terrassa.

Més coses? No ho sé. Mentre no vegi clar quina és la línia política que seguirà el país em sembla que em mantindré calmat. Ara m’amoïna treballar per altres coses de país.

La meva lectura de tot plegat és que no hi ha independència, no hi ha futur per a Catalunya sense educació i valors. Ciència, política i valors són tres inseparables per assolir un estat del benestar com segurament entenem tots els que ens relacionem en aquesta petita xarxa independentista. Escric ciència i no educació perquè la ciència requereix de l’educació, la comprensió lingüística, la lògica, moltes altres disciplines propedèutiques.

Ja em vist dues coses aquests dies, dues coses que ens haurien d’entristir i fer reflexionar. Es digui el que es digui, l’aprovat justet en temes d’educació que indiquen els resultats PISA 2009 (ja vaig escriure Ràpida reflexió sobre els resultats PISA 2009 fa uns dies) i l’enquesta sobre la corrupció del CEO (veure l’estudi La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes). Tot plegat ens presenta un panorama ben galdós. I no ens enganyem, en part una cosa té a veure amb l’altra. Si no són capaços d’educar bé, si estem mal educats, si no sabem distingir entre el que està bé i està malament, com podem governar-nos? Som un país que no sap planificar ni plantejar polítiques ambicioses. Som un país mal educat. Rauxat i capaç de moltes coses, sí, però inconstant i mal educat. La primera matèria la tenim bona però cal treballar-la.

Deixem-ho aquí, he fet una amanida de pensaments, però no puc fer un article endreçat sobre temes que en el meu cap no ho estan. Mai no es pot ensenyar bé si no saps bé la matèria, els estudiants de seguida ho noten. Millor dir: això no ho sé, ho miraré. Igualment no pots fer un escrit sobre estratègies independentistes i pontificar si no tens les idees organitzades. En un moment així prefereixo fer el que sé fer (o crec saber fer). No m’agrada robar-me el temps de descans per fer coses que sé que no faré bé.

Missatge: refredem-nos i pensem quina petita cosa podem fer perquè tot sigui una mica millor. Si ens fem forts mentalment guanyarem la propera batalla, si malbaratem les nostres energies en missatges negatius, desqualificacions i lamentacions perdrem el país.

Ja m’he posat filosòfic!

Ha arribat l’hora de la veritat. Diumenge votem i al vespre sabrem quina serà la composició del nou Parlament, queda molt poc. La campanya ja s’ha acabat. Una campanya que ha estat intensa per alguns, amb retrets, vídeos i insults entre alguns grups i la negació dels mitjans de comunicació dels que no estem en el sistema. Altres hem sabut mantenir la dignitat sense altre missatge que defensar els nostres principis.

Aquests darrers dies he tingut moltes alegries quan he escoltat dir a moltes persones que mai no hagués associat a l’independentisme radical que votarien a Reagrupament. La veritat és que han estat sorpreses molt agradables. Vull creure que els meus companys de Suma Independència i jo mateix hem contribuït en algun cas, però crec que cal atribuir el mèrit al desinteressat treball de centenars de persones que han anat cosint el territori d’actes. Més de 1.000 actes és una xifra enorme només a l’abats de gent generosa i sacrificada. Això, amics, quan ho veus, emociona.

Us haig de demanar obertament el vot per a la nostra opció. La setmana propera no sé si sabré sobre què escriure però ara no puc fer altra cosa que això, són les emocions finals.

La meva darrera argumentació preelectoral la centraré en la necessitat de conrear de nou els valors que han d’impregnar la nostra societat.

Una crònica política és avui quelcom que ens mirem amb disgust perquè no veiem el comportament ètic que caldria esperar de les més altres dignitats del país. El que és profundament greu és que ells no ho saben. Molts són gent honrada que ha entrat en la dinàmica del sistema i estan ja abduïts. Només si fent foc nou som capaços de canviar això la paraula Catalunya tornarà a emocionar-nos com les paraules de Pau Casals a l’ONU. Avui Catalunya ha perdut prestigi convertida en una comunitat autònoma de règim comú a l’Estat espanyol, un zero a l’esquerre espanyolitzat. I la nostra llengua està amenaçada per la globalització i per la màquina homogeneïtzadora de l’Estat espanyol. Això amics s’ha d’acabar.

Tenia l’altre dia el plaer d’escoltar al Paranimf de la Universitat de Barcelona la lliçó magistral que Edgar Morin va pronunciar en ser investit Doctor Honori Causa. Era sobre educació, quina emoció sentir al savi professor francès, universal ara, parlar de ‘educació transdisciplinària. Em va fer pensar força sobre com caldria recuperar els valors ètics a la nostra societat.

Per fer això ens cal un canvi radical del model democràtic català i abordar tot seguit una profunda reforma del sistema educatiu. Un enfrontament fins on puguem mentre no aconseguim la independència amb l’estat espanyol per decidir i canviar el model educatiu i de relació educació – família. No podem seguir degradant més la nostra societat. Necessitem una joventut sabia i ben formada. És el futur de Catalunya.

Ens cal la radicalitat democràtica fins l’últim extrem i això l’única candidatura que ho defensa és Reagrupament.

Òbviament l’economia i la independència centren avui el debat polític, però escolto massa declaracions sobre la independència sense cap contingut darrere, l’escolto de persones que no han estat capaces de construir un discurs que vagi més enllà dels tòpics independentistes envernissats de quatre normatives legals, però que en el fons tenen una profunda i, en alguns casos, irreversible incultura holística. No és això el que necessitem per edificar un país. La independència i els diners són importants, però alhora m’agradaria sentir fort i clar, arreu, que necessitem valors. Cal gent amb virtut i intel·ligència democràtica. Cal la cultura per se, la cultura de l’esforç, el treball, el respecte, la puntualitat, mil coses que es basen en una ètica interpersonal. En assumir que els altres són importants i que la meva llibertat acaba on comença la de l’altre. Una societat basada en el respecte mutu.

No puc pensar només en la independència, necessàriament haig de pensar en com construir un país que sigui l’orgull de tots els seus ciutadans. Que puguem sentir-nos orgullosos de ser catalans no per simple patriotisme sinó per haver construït un gran país.

No sé amics meus, potser aquestes sensacions meves, que expresso de forma més vehement del que és normal, apareixen ara perquè tot i no haver estat mai polític en actiu m’agrada la política com a acte de servei, estimo la política, i veig que estem en un moment decisiu.

No sé com ens aniran les coses però passi el que passi serà el que haurem volgut perquè res és més fort que la nostra voluntat de ser si la canalitzem amb intel·ligència i generositat. El mur de Berlín va caure sense la complicitat dels mitjans de comunicació. Nosaltres tampoc els necessitem per assolir la llibertat.

Avui no m’estenc més. Més que un article ben argumentat he fet un buidat de sentiments. Torno com he començat, penseu, si no ho heu fet ja, que la independència i els diners han d’anar associats amb l’ètica i els valors i això només ho defensa Reagrupament. Sumem molts vots a Reagrupament perquè

Si sumem, guanyem!