Arxiu de la categoria: Estupidesa

Catalunya sota “pel just dret de conquesta

Avui és d’aquells dies que pots escriure sobre moltes coses de les que han esdevingut, però també sembla que tothom ho ha dit tot.

Toca fer una reflexió personal sobre on som. Tenim uns Diada que ha estat un èxit. M’és ben bé igual si hem assolit el 1,8 milions o no. La fotografia no enganya., Només un imbècil (home o dona) pot qüestionar l’èxit de la V o dir altres bajanades al voltant de l’independentisme. De totes maneres tampoc vull ser molt dur. Molta de la gent ho fa per cobrar. De vegades per sortir en una llista, si no tens molta dignitat, has d’acceptar quedar com un ximple.

Algú que diu que manifestar-se festivament i lliure demanant votar és totalitarisme, feixisme, dictadura o qualsevol altra cosa similar és un perfecte idiota, sense misericòrdia, i a més una mala persona perquè sap que menteix.

Aquests dies em ve al cap allò que escoltava l’altre dia a: El cas del catalans. Em ve: Por el justo derecho de conquista.

Em venia al cap quan escoltava i llegia que més escoles han d’augmentar el castellà en el seu projecte educatiu. L’aplicaran perquè els que apliquen les lleis de Castella ho volen. De fet, tenim massa mercenaris a Catalunya. I aquí massa gent amb por.

Hem d’escoltar un bomber dedicat a pallasso que digui que si Catalunya té un “problema de finançament” ell mateix li dóna a aquesta comunitat la “solució”: que “se’n vagi” a Andorra i “reintegrin” els diners. I si ells tenen un problema que s’arremanguin i treballin i no visquin dels altres. Ja porten massa temps xuclant la sang dels altres.

Aquest element s’ha cregut que té dret a parlar sobre Catalunya perquè l’alimentem. Ha dit que siles avingudes” fossin ocupades pels que “no estan d’acord” amb la consulta sobiranista de Catalunya, no només farien la V –en al·lusió a l’acte de Barcelona–, “sinó tot l’abecedari, a ciutats espanyoles”. “És un problema de tots, no d’uns pocs”. Quin problema tindràs si marxem!

El problema que ara està vivint l’Estat espanyol és senzill. El Partit Popular, per guanyar vots, va decidir carregar-se l’Estatut. Dit i fet. El tribunal polític se’l va carregar i ara, en comptes d’un conflicte de competències tenen un conflicte d’independència. Amb aquell ridícul estatut, rucs de nosaltres, ens haguessin callat, ara han obert una caixa que no tancaran.

L’altra joia de la corona, María Dolores de Cospedal, ha assegurat que en un sistema democràtic “es governa amb la llei i no amb manifestacions”. No li discutiré, sempre que la llei no sigui la d’una imposició que nega la més elemental expressió de la democràcia que és la del vot. Com que no té vergonya, diu que la sobirania nacional i la capacitat de decidir rauen en tot el poble espanyol, i que quan es nega aquest dret “desapareix la democràcia i l’estat de dret i vénen els totalitarismes i les dictadures”. O sigui que l’Estat espanyol és la democràcia i sense hi ha dictadures. Li paguen per insultar-nos?

Gloriós ha estat el regidor i portaveu del PP a Sabadell, Esteban Gesa, ha comparat la manifestació amb el nazisme, perla V. Naturalment això és tipus de gràcia que fan els del Partit Popular. No ens estranyem, són els gran defensors de la democràcia.

De moment els defensors de la democràcia, per boca de fiscal Torres-Dulce afirmen que utilitzarà “els instruments del Codi Penal” si fa falta. Total que podria tenir lloc una estranya situació. La de desobediència al tribunal constitucional. Un delicte, desobediència al constitucional, que no està tipificat en el codi penal. Si ho estigués el govern espanyol estaria processat perquè ho fa sovint. El que diu el constitucional obliga als catalans i no al govern espanyol? Caldrà que el gendre del ministre que signava sentències mort ho analitzi.

Què passarà? No ho sé, però les coses estan molt calentes. No crec que el govern espanyol pugui acabar això dient que no es vota perquè no és constitucional. Si s’ho creu és que quan s’aixequen prenen “barreja”. La determinació catalana és imparable. Artur Mas no pot fer més que convocar la votació. Veurem que com ho farà quan la prohibeixin. Votarem! Rajoy està acabat.

En breu acabarem per sempre amb el “por el justo derecho de conquista”. No volem ser espanyols.

Rajoy ens farà ser un estat independent

La setmana vinent ja haurem fet la “V”. Una “V” que haurà donant la volta al món i recordarà al món que estem a l’espera de votar. La “V” de Victus. Ara vénen dos mesos frenètics en els que el govern espanyol perdrà completament els estreps. És l’únic cert. Ahir va demostrar com de rucs són. Han mostrat que estan entrant en la més fosca de les èpoques de la censura franquista.

El ministre d’Afers Estrangers, vist el que ha fet, es deu assessorar amb una soca corcada. No se li acut a ningú amb dos dits de front suspendre la presentació d’un llibre, Victus d’Albert Sánchez Piñol, record de vendes a l’Institut Cervantes d’Utrecht. Els neerlandesos estan astorats i això ens va molt bé. Crec que els més grans deuen pensar en Francisco Franco. Potser és perquè Victus comença amb “V”, la “V” a la que tenen tanta por.

Amb sorna Isabel Martí, l’editora d’Albert Sánchez Piñol, ha dit que agraeix al Ministeri d’Afers Exteriors l’espectacular campanya de promoció que ha muntat als Països Baixos per promocionar Victus “.L’editora considera patètica la falta de llibertat i com els molesta la gent que no pensa exactament com ells. En la presentació del dia anterior, a Amsterdam, ja es va aixecar una enviada de l’ambaixada per fer una interminable arenga política contra el llibre i van ser els mateixos holandesos que assistien a l’acte que la van haver d’interrompre i dir-li que a què havia anat. L’endemà ja no van enviar a ningú: anul·lar l’acte directament. Ara anem a veure què passarà la setmana que ve, quan el llibre es presenti als Estats Units.

Estic entusiasmat, trobaria genial que ara suspenguessin l’acte a Estats Units. Segur que Muriel Casals, en nom de tots els socis d’Òmnium, enviarà un present al ministre. Jo proposo una “V” feta amb algun material barat. No tenim gaire diners, perquè ens els foten.

La veritat és que fer previsions sobre com evolucionaran les coses i què passarà el dia 9 de novembre és molt arriscat. Tot és imprevisible. No crec que cap persona amb un cervell mitjanet hagués previst que Exteriors prohibiria la presentació d’un llibre molt popular i que s’està venent arreu. La cara fosca de la notícia és que demostra que són bastant primaris, per dir-ho d’una manera políticament correcta, i que poden fer qualsevol barbaritat. Caldrà esperar amb resignació cristiana la reacció de Mariano Rajoy amb les seves dues escolanes.

Aquesta setmana els hem vist dir o insinuar que ser defraudador pot ser acceptable si estàs a favor de la unitat d’Espanya. Dit de forma entenedora: Si els jutges van per tu, que hi farem, l’Estat no dirà res, però si no estàs per l’Espanya una, gran i lliure, l’Estat et buscarà. çEs això?

La gràcia de tot plegat és que ara, anant contra Jordi Pujol, ens faran reaccionar una mica més. Ja veurem com acaba tot. Felipe González ja ha dit que ell no pensa que Jordi Pujol sigui corrupte i que deu estar tapant els fills. Jo estic convençut que si això va endavant, i crec que així serà, quedaran esquitxats molts que no són independentistes i que estan arreu. Si Jordi Pujol parla… i parlarà, amb la memòria i l’arxiu que té. Si Pujol tira de la manta que Déu els agafi confessats.

El darrer acudit del Partit Popular és proposar una coalició anticatalana i demanar al PSC i a UDC que s’uneixin a ells. Ho deuen haver dit després d’haver-se pres en comunitat dues copetes de Becherovka, molt bo per cert, però no recomanable abans de prendre decisions transcendents..

Bé, tornant-hi, no sabem què passarà. Suposo, vull suposar, que Mas i Junqueras van xerrant i tenen el pla B ben elaborat. Les urnes caldria posar-les, però sense fe el ridícul, com diu Mas. Caldrà veure si això és possible. En tot cas nosaltres hem d’organitzar-nos i declarar la independència per Sant Jordi. Si no les posem hem de sortir d’Espanya als 10 minuts.

Espanya no podrà resistir la pressió a la que la sotmetrà tot l’independentisme unit. Se’ns havien pres de broma. No és així. El Partit Popular, intransigent, no va calcular bé quan Rajoy va encapçalar el recurs contra l’Estatut. Es va equivocar i serà el que ens farà independents. La realitat és que Rajoy, amb els pares de la pàtria catalana, els magistrats del constitucional que es van carregar l’Estatut, ens han fet un gran favor. Ens han acabat d’unir i gràcies a ells serem lliures. Si haguessin deixat camí lliure a l’Estatut seguiríem com a bens els dictats espanyols. Ara ja no. No té volta enrere.

Jo tinc la data ben clara, Sant Jordi.

Jo sóc un català de merda

La notícia del dia és que un seguidor del Barça, Rafael Martin, denuncia vuit agents de la Policia Nacional per haver-lo agredit i detingut a Mestalla perquè portava una estelada.

Malauradament això ara ja no ens estranya gaire. No crec que ningú s’hagi sorprès. S’ha posat de moda la caça del català (any 2012, Jordi Mascort, Madrid: ‘Els policies em van exhibir mentre sagnava’). El millor consell que es pot donar és que no es pot anar per Espanya i exercir de català. Als altres països europeus no hi ha problema, aquí, protegits pels sistema, alguns espanyols ens insulten, ens persegueixen i, a banda de fotre’ns els diners, ens rebutgen.

Cal agrair al Partit Popular aquest odi, ells en són culpables. Al febrer del 2006 van iniciar una campanya contra l’Estatut que s’estava elaborant, una campanya que acusava a Manuel Chaves de permetre que Andalusia rebés menys inversions que Catalunya i a més, que es permetés que l’ensenyament a Catalunya sigui en català. Rajoy, que ens estima tant, va presentar, diuen ells, més de quatre milions de signatures contra l’Estatut, fanfarronejar que aquesta era la iniciativa política més recolzada de la història de la democràcia (1, 2 i 3). Va començar l’espiral d’odi.

Gràcies a contínues campanyes contra nosaltres organitzades per una colla de miserables per intentar guanyar vots els catalans ens hem convertit en un blanc d’insults i patacades. “Catalán de mierda” és una expressió molt freqüent al twitter i a les xarxes socials i no tinc cap dubte que li devem al Partit Popular i Mariano Rajoy té en això una gran responsabilitat. Una cosa és insultar una persona, l’altra un poble. Això és molt més greu, és xenofòbia.

La policia espanyola diu que el “delicte” de Rafael Martin va ser insultar-los i no voler-se identificar. En aquests casos està ben justificat apallissar el “delinqüent” entre vuit agents i dir-li: “ara sabràs el què és bo, català de merda”.

Tan natural és això com permetre que la bandera nazi presidís el tendal del real Madrid a la final de copa i que a la porta es cremés una bandera independentista catalana. S’ha de ser més amable amb els que fan servir símbols nazis que amb els catalans. El govern del Partit Popular no admet que el poble voti, però si mira cap una altra banda quan surten “patriotes” amb símbols nazis. Es veu que a Israel estan molt contents de com actua el govern espanyol condecorant els que va lluitar amb els nazis i deixant lliure l’exhibició de l’esvàstica de Hitler.

Tant CiU com ERC han anunciat que demanaran explicacions al ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, i als comandaments policíacs per l’agressió a Rafel Martín. ERC, a més, ha demanat la dimissió de Fernández Díaz, perquè no és pas la primera vegada que passen incidents com aquest. No sé per què CiU, no sé per què Duran i Lleida no demana també la dimissió del responsable màxim dels agressors. Segurament el ministre està ara de professons i no ha pogut dir res sobre el tema. La setmana vinent, després de condecorar “Jesús del Gran Poder” o alguna altra imatge, ens dirà alguna cosa, o no. El portaveu dels republicans a la comissió d’Interior, Joan Tardà, ja augura que Fernández Díaz “no compareixerà” per donar explicacions per aquest cas.

El catalans sabem el que podem esperar del sistema espanyol. Els anglesos volen que els escocesos continuïn al Regne Unit. Ho volen aconseguir amb les armes de la democràcia. Els espanyols ens volen esclaus, les seves armes són la força i la coacció.

És normal que nosaltres els estimem molt, no? Basques ens vénen quan sentim segons quines coses. Com pot creure algú que Catalunya podrà continuar a Espanya per les bones?

Estic bastant segur que la majoria dels catalans de merda, que som la majoria del país, no volem continuar a Espanya.

Diguem no, la Moreneta no té medalla

Ara comença l’hora de la veritat. El govern espanyol ha aprovat els decrets que regulen els aspectes específics de l’Educació Primària i de la Formació Professional Bàsica a la Llei per a la Millora de la Qualitat Educativa.

La vicepresidenta encarregada de parlar-nos cada divendres de la constitució, ja ha dit que el govern espanyol garanteix el calendari d’implantació per al curs vinent.

La parella sentimental del ministre d’Educació, Cultura i Esport, la secretària d’Estat d’Educació, Montserrat Gomendio, ja ha avisat que l’aplicació de la LOMQE no és opcional. La senyora Gomendio ja ha dit que si no s’adapten els currículums els alumnes podrien no superar les revalides.

No sé que dirà ara el Govern, però si no és un govern de mones, espero que no faci ni cas quan a l’aplicació del decret, que continuïn com estan. Espero que el govern espanyol intenti inhabilitar tots els nostres governants. Que els governants espanyols facin el que vulguin, que vindran uns altres catalans valents i que els inhabilitin també, ens anirem aixecant uns darrere els altres. Que amenacin de deixar sense títol escolar a tots els nens catalans, quin horror, quin fart de riure. No passa res. Quan arribin les famoses revàlides, la llei haurà canviat, com totes les lleis espanyoles fetes amb els testicles, és una llei morta, només queda embalsamar-la, però a més això ja no ens afectarà perquè ja haurem votat. Haurem decidit la independència, Alícia Sánchez-Camacho estarà en tractament a causa del resultat de la votació, igual l’hem de portar a Lorda, alguna mare de Déu de las de Fernández Díaz la intentarà guarir. El Govern estarà negociant aspectes del divorci. El que hagin decidit Wert i Gomendio, políticament, ens importarà un rave. Són d’un altre país.

Parlant d’inhabilitacions, m’ha sorprès que l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia hagi penjat la bandera espanyola a la façana del consistori després que la delegada del govern a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, enviés un requeriment a aquest consistori exigint que aquest símbol estigués present en un lloc preferencial de l’edifici, en compliment de la llei de banderes. Es veu que ho han fet per evitar ser inhabilitats. Si el problema només és la inhabilitació, penso que s’equivoquen havent passat per l’adreçador. Si la cosa tenia més derivades, que no ho sé, callo. Com deia abans, que vagin inhabilitant gent, ja intentaran enviar-nos els seus comissaris, governadors civils encoberts, les seves centúries. Total, ser regidor és un servei al poble, no un negoci. La cosa té una solució fàcil, es munta el govern municipal a l’ombra i que vagin passant voluntaris per l’Ajuntament i que els vagin inhabilitant. Això costa poc i segur que molestarà Llanos de Luna. Mentre van inhabilitant ens plantem al 9 de novembre. La publicitat negativa que aconseguiran els unionistes ens convé molt: repressors i contraris a Catalunya.

Ara és l’hora de dir no. Ha de dir no el Govern a la llei del ministre Wert i ha de dir no l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia a la representant del govern de la metròpoli. Que apliquin les lleis i que reprimeixin el poble català. Cada moviment que facin més independentistes convençuts.

Ara el govern espanyol ha aprovat un Pla Hidrològic contra Catalunya, ja ho va fer Aznar, hi tornen. Caldrà lluitar, és una batalla difícil, però es pot aconseguir, la Unió Europea ens ajudarà. Som els seus enemics i ho demostren perquè ens ataquen amb tot, ara es tracta de destruir el Delta de l’Ebre, està a Catalunya, no és el país del partit Popular, no ens agraden i volen ensorrar. A Catalunya ni aigua. Ens hem de defensar, Govern, consistoris, ciutadans, tots hem de ser un per lluitar contra l’agressió liderada pels ideòlegs de la FAES. El Partit Popular només governa per al Partit Popular.

Nosaltres som un poble que està molt disgustat amb els governants espanyols, sempre ens ofenen. Fa pocs dies Jorge Fernández Díaz ha concedit la Medalla d’Or al Mèrit Policial amb caràcter honorífic a Nuestra Señora María Santísima del Amor. Ha fet això i ha deixat a la Moreneta sense medalla. Un insult al nostre poble. Voleu més raó per a la independència?

La genitalocràcia, una contribució als models de govern

L’Estat espanyol està en fase d’agonia. El treball sistemàtic del govern i els polítics del Partit Popular està donant resultats. Hi ha diferents models de govern. Pensàvem que l’Estat espanyol tenia la democràcia, però no és així. Hi ha un model que està poc estudiat i impropi de l’Europa del segle XXI, la genitalocràcia, que és el que vol imposar el Partit Popular.

Si ens fixem en la política que estan adoptant amb ETA veurem com de rucs han de ser per muntar la que estan muntant quan la banda terrorista ha decidit plegar. Deixo de banda la intel·ligent política comunicativa del Ministeri de l’Interior. Ha dimitit el responsable directe, segur que no ho ha fet bé, però l’error es deu a l’excitació malaltissa que té el ministre, Jorge Fernández Díaz, per sortir a la premsa. No és la primera vegada que el ministeri bocamoll fica la pota i fa el ridícul comunicant coses abans de fer-les o a mitges. Ja ha fet empipar diverses vegades a la policia. Doncs bé, a banda de comportar-se com ximples en el tema comunicatiu (en aquest cas ximple és un terme emprat per evitar un qualificatiu més exacte), tenen un sistema que en lloc d’ajudar a accelerar el final d’ETA, intenta que duri el màxim temps possible. Això no té altra explicació que voler sortir a la premsa. L’objectiu no és el final d’ETA, l’objectiu és que quedi clar que no hi ha cap concessió i que per llurs genitals els posaran de genolls (a més de sortir més a la premsa). És igual si el final s’allarga més o menys. Una filosofia que, com tothom sap, agrada molt a la majoria dels bascos i ajudarà a fomentar el desig d’independència del poble germà. És una manera d’aconseguir que ETA recuperi simpaties.

En el cas de Catalunya el ministre Garcia-Margallo també ha fet declaracions basades en el model genitalocràtic. El dilluns va venir a Barcelona i ens va deixar el seu excrement mental: Demanar el que és impossible és molt perillós, va dir. Ho va fer en resposta a Muriel Casals. Es va posar en evidència i ens va amenaçar. Suposo que volia dir que si no ens portàvem bé ens enviaria la Guardia Civil com proposa el vicepresident del Parlament Europeu i company de partit Alejo Vidal Quadras. També sembla que el ministre de Defensa, Pedro Morenés, va en la mateixa línia tot dient que Als militars els preocupa que a Catalunya es qüestioni la unitat d’Espanya.

El que realment és preocupant i sorprèn és que hi hagi gent a Catalunya que encara rigui les gràcies d’algú que fa manifestacions antidemocràtiques d’aquest calibre. Massa llepes van a actes amb el ministre després de sentir això. Aquests empresaris, la majoria ho són, haurien de plantar al ministre. Sorprèn que els polítics europeus considerin que aquestes declaracions formen part d’un afer intern de l’estat espanyol i no s’aixequin per dir que e Europa no es permeten comportaments propis de les dictadures. Els demòcrates europeus no poden permetre respostes d’aquesta classe. Caldria exigir a Espanya comportaments democràtics.

Crec que cada vegada hi ha més gent que es destapa i demostra la seva manca de capacitat d’admetre la pluralitat. Aquest és el cas del nou director de La Vanguardia. El periodista Màrius Carol, a banda de mostrar pocs coneixements dels temes sobre els que parla, ens diu que és incapaç de dialogar en democràcia. Em va impressionar veure dijous com Carol li discutia a una professional en Dret Constitucional com Montserrat Nebreda coses pròpies de l’àmbit de l’àmbit d ela professora i a sobre perdia els papers quan Nebreda es mantenia ferma. La Vanguardia canviarà de director ben aviat. Aguantarà mentre les subvencions li arribin. Cal que ni un cèntim dels nostres impostos vagi a parar al Grup Godó. Seria bo també que si queda alguna subscripció que encara es paga amb els nostres impostos sigui cancel·lada. Em sabrà greu que algun polític perdi un semàfor en verd o li posin un de vermell, però aquest grupno ha de cobrar de les nostres butxaques.

Ara ens toca passar uns mesos aguantant bajanades abans de fer la votació. Mentre hem de ser clars i contundents. Dieu el que vulgueu. Votarem i ja podeu dir missa.

Del platonisme catàrtic a la veritable revolució nacional.

images De bon antuvi el moviment independentista està motoritzat per a pulsions pragmàtiques, o al menys, poc discutibles.
Que una persona se senti català i no espanyol és una realitat que no es pot discutir, que el nostre ordre soci-organitzatiu va ser manllevat per a imposar-nos-en un altre d’aliè mitjançant la força no és discutible. Que el dèficit fiscal és endèmic, igual que l’incompliment pressupostari, que els catalans només tinguem l’espanyol com a llengua obligatòria, o que no puguem decidir polítiques estructurals, que no puguem gestionar la part dels fons europeus que ens corresponen segons els nostres interessos, i d’altres afers d’aquest tenor, son afers poc discutibles, però…

Podríem convenir en que els independentistes catalans entemen que tenim uns drets històrics nacionals que ens han estat manllevats per la força sotmetent-nos a un règim colonial del que ens volem deslliurar per tal d’emancipar-nos i gestionar les nostres capacitats, habilitats i recursos segons els nostres interessos de manera responsable amb veu pròpia en el món. Més enllà d’això …, la majoria de proclames cauen pel vessant de l’idealisme platònic totalitarista, que com a un dogma de fe volen ocupar tot l’espai de representació, i sovint l’ocupen.

De manera similar com les arnes van a la llum els idealistes platònics acudeixen a la font d’energia més neta i lluent que ara mateix brolla a Catalunya, l’independentisme.
El messianisme d’esquerres és exasperant, entre d’altres coses per què s’apropia de tot sense respectar als qui volem la independència per a qualsevol altre raó que no sigui salvar les llúdrigues. Qui diu salvar les llúdrigues pot dir-hi qualsevol altre “missió” excelsa, com la Pau o la Justícia en el món, el no a les retallades, salvar Palestina dels dolents, etc…
Hi ha dues menes d’idealistes platònics i de borratxos, els que beuen i fan la seva i els qui beuen i volen convidar-te a una copa tant si vols com si no vols.
Podem convenir en que necessitem progrés econòmic i social, però el que no puc acceptar de cap de les maneres és que m’imposin en que consisteix aquest progrés sense donar-me ni tan sols l’oportunitat de discutir-ho.

Molta gent a Catalunya es pensa que tenir un país els proporcionarà una manera de sadollar les seves mancances de manera compensatòria, i s’equivoquen, per què ningú ni res els compensarà les seves mancances.
La veritable revolució nacional té a veure amb que tindrem un espai jurídic i legal en el qual ésser català no estarà penalitzat, en el que ens podrem desenrotllar segons el “capital”, allò que hi posem, capacitats i habilitats que hi esmercem, un país que no et fagocita l’esforç sinó que és suficientment eficient com per a premiar-te’l.
Un país amb aspiracions de que la seva gent pugui créixer del seu propi esforç, un país on les classes intermèdies no es vegin laminades per a “messianismes redemptors”.

Sovint, quan es parla de soci-economia els “progres” fan defensa aferrissada de “lo públic”, arribat el cas posen els països nòrdics com a referent.
A Noruega, per exemple, quan algú hi acudeix i fa que s’hi està sis mesos, el govern, si no té feina, el fa marxar, ha de fer les maletes i cap a casa. No pots dir que estàs empadronat a casa un amiguet. Algú s’imagina que passaria a Catalunya si la Generalitat fes marxar als immigrants sense feina, les legions angelicals del progressisme en el món li farien justícia.

Els independentistes d’esquerres han d’entendre que no poden ocupar l’espai fent proclames en les que s’apropien de la justícia, fer això es una mostra de totalitarisme i manca de deliberació democràtica. Potser molts ens apuntarem a salvar les llúdrigues, però no ho poden imposar com apriorisme categòric, per què no és democràtic.
Molts dels que fan aquest tipus de plantejament fan, també, l’apostolat de la regeneració democràtica, però ells no la practiquen quan s’apropien de l’espai dels demés.
És poc intel·ligent, però amés ens resta credibilitat mundial.

Pel que fa al “Concert per a la Llibertat” és manifest que els catalans ens hi vàrem presentar per a reclamar el dret a decidir en llibertat, per a la nostre llibertat, no volem més jocs de mans malabars, volem votar, tenim una cita amb la història i no ens la poden manllevar.
Més enllà d’això, però, cal denunciar l’articulació ideològica de l’acte. Com es pot postular per a la llibertat i ocupar tot l’espai ideològic al mateix temps?…

Tot això es causa d’escepticisme i preocupació, de desencís. No es pot postular per a la unitat d’acció política i alhora ocupar ideològicament tot l’espai. Bé, es pot fer si es fa demagògia i el ramat s’ho empassa gola avall, es pot fer si el que es vol és fer conductivisme social, però això no és pas confiar en el poble, en la seva llibertat i capacitat de decidir.
Jo m’havia cregut que “el procés” havia de ser “nacional”, però el que veig és que no puc confiar, pel que fa a la llibertat, en els ens cívics que estan al capdavant de la marxa per a la independència. Que per cert, son les ments privilegiades que tenint-ho tot a favor per a que ens reafirméssim en la victòria de l’onze de setembre han preferit posar-la en risc amb una cadena humana. Deu ser d’intel·ligents passar d’espitjar la piloteta a porta buida per tal de fer gol, a situar-se d’esquenes a la porteria per a intentar una volea per l’esquadra. És el paroxisme de l’estupidesa?.
No ho sé, però en general, parlar de tot això havent de sentir les mateixes martingales sense possibilitat d’un intercanvi intel·ligent em fa sentir com a aquells xiquets i xiquetes que s’avorreixen a l’escola per què els mestres son incapaços d’ensenyar-los res de res.

A aquestes alçades, però, em queda clar que l’exigència de l’altre és una inutilitat absoluta.
I també em queda clar, que si els catalans arribem a ésser independents ho serem malgrat nosaltres mateixos.

Agosaradament Vallfosca.

L’ensinistrador de cabres

Com tothom sap, el Gènesi, primer llibre de la Bíblia, diu que Déu crea el món en sis dies i al setè, molt content de la seva obra descansà tot declarant-lo dia beneït i sant. El que potser tothom no sap és que la comunitat dels essenis va escriure els Manuscrits de la Mar Morta, són uns vuit-cents, trobats en onze coves. Allà es descriuen coses que la Bíblia no ha incorporat.

Sembla, però, que s’ha trobat un nou manuscrit que complementa el Gènesi. Al setè dia Déu estava molt content, però quan va arribar la nit d’aquest setè dia, Déu va sentir un neguit, alguna cosa l’amoïnava, veia en el futur coses que no lligaven i aleshores, el vuitè dia es va posar de nou a la feina i va agafar l’ordinador i en Word primigeni va escriure l’article 1.2 de la constitució espanyola. Va ser aleshores quan Déu va sentir-se plenament feliç. Déu, omnipotent, veia el futur, sabia que un dia es farien famosos els Deu Manaments, però també sabia que l’home es menjaria la poma i faria coses dolentes, no els compliria. Necessitava alguna cosa molt més poderosa i inviolable. Va comprendre que havia escrit una cosa que cap home ben nascut podria obviar. El seu somriure va ocupar el firmament ancestral en visualitzar Soraya Sáenz de Santamaria vestida amb les vaporoses robes d’arcàngel i amb una espasa de foc a les mans. Imaginava la seva veu dient: Quan no es compleixin les regles del joc recorrerem al Tribunal Constitucional perquè es garanteixi la supremacia de la constitució i perquè cap espanyol vegi afectats els seus drets. Déu havia dotat als homes, especialment una branca que es dirien espanyols amb una capacitat de crear òrgans posseïdors de la Saviesa. Déu va pensar, quan l’home evolucioni més i arribi a trobar el forat de cuc que li permetrà viatjar a través del temps i colonitzi nous planetes, una de les coses que portarà en un cilindre metàl·lic serà un exemplar de la constitució espanyola, model per a qualsevol nou món.

En el fons, el dirigents de la tribu senten això. Creuen que la seva veritat és única i que Déu, el de Ruiz Gallardón i Fernández Díaz, especialment d’aquest darrer que diu que l’avortament té alguna cosa a veure amb ETA, els ha fet dipositaris de decidir que és bo i que és dolent. Contra això no s’hi pot fer res. Recorden als màrtirs de la fe i no cedeixen, no se’ls pot convertir.

De totes formes no cal amoïnar-se gaire, cal prendre paciència. Com ja sabeu, existeixen els creacionistes que neguen les teories de Darwin. Hi ha un grup, els Creacionistes de la Terra Jove que creuen que la terra té entre 6.000 i 10.000 anys d’antiguitat. Amb poc temps, quedaran en un reducte, com una espècie de reserva índia de principis del segle XX, aprenent-se de memòria la constitució i recitant-la als vespres com aquells que passen el rosari. Seran una secta.

Nosaltres a la feina. Tenim una altra creença, l’evolucionisme polític que s’enfronta al creacionisme polític. Nosaltres pensem que per sobre de qualsevol constitució està la democràcia. Creiem que una constitució que surt d’un procés de transició mal resolt, amb els poders fàctics amenaçant-la no és vàlida, especialment quan no respecte el dret dels pobles a decidir. Creiem que tenim tot el dret a votar i decidir si volem continuar així o volem encetar una nova forma de vida. Ells creuen que com que la constitució ens fa seus, els seus vots poden distorsionar les nostres decisions.

Diuen coses com que allò que declara el poble a través del seu parlament no és vàlid i que poden suspendre el que s’ha declarat. Una cosa rara digna dels manuals de màgia. Segurament van veure alguna pel·lícula sobre com viatjant en el temps i anant a temps anteriors es pot modificar el present. Imagino que per aquí van les coses. De cop i volta ens aixecarem i ens adonarem que som uns mesos enrere, a primers de gener, sense declaració de sobirania. Aleshores els parlamentaris ja no la voten perquè saben, han viscut en el futur, que és inconstitucional, en no votar-la tot s’esborra en els nostres cervells.

Certament això és un relat dolent de ciència ficció, però l’esperpent polític que s’està creant el supera. M’han agradat els polítics de casa nostra, els que viuen i pensen com a catalans, tots determinats a seguir pel camí traçat. Saben a ciència certa que el Partit Popular vol exterminar el que representa la cultura i els símbols catans. Ho hem vist com han tractat el català a valència durant anys, acabem de veure com Bauzà a Mallorca intenta l’extermini i, aquesta mateixa setmana, com ara el govern aragonès ha comés una estupidesa que serà recordada en decidir que el català no és co-oficial i que a més es diu LAPAO, llengua d’una part del Tibet. El govern aragonès té idees molt interessants, igual la propera, dedicada a millorar la formació professional, és crear una escola d’ensinistradors de cabres, professió que els preveuen de gran futur.

Mentre Wert segueix amb la seva, carregar-se la immersió lingüística. Que ningú no s’enganyi, el Partit Popular és l’enemic de Catalunya i els que el representen aquí són espanyols que viuen a Catalunya. Que ningú no s’enganyi volen eliminar qualsevol cosa que recordi que Catalunya és una nació mil·lenària. La destrucció de la història fa molts segles que persisteix i ara el Partit Popular vol passar a la posteritat havent homogeneïtat l’estat. No se’n sortiran mentre ens mantinguem ferms.

No trigarem a veure com en algunes coses el govern espanyol fa marxa enrere perquè saben que si segueixen per aquesta via encara tindran menys possibilitats de doblegar-nos, però serà una passa enrere per agafar impuls i intentar fer-nos baixar la guàrdia. No podran si els nostres dirigents es mantenen ferms. Suport i ànim a tots ells.

Travessar el desert…

images-1
Cada nou dia sembla més clar que el camí per assolir la nostre llibertat passa per travessar un desert de penúries farcit de contrastos emocionals, que poden anar de l’eufòria a la desesperació. A mi em sembla tots sabíem que això aniria així, tanmateix les particularitats dels catalans, amb les seves bandositats irrenunciables, i la vilesa dels poders espanyols, fan que aquesta travessa sigui tan dura que molts percebin l’erm espanyol de l’autonomia com a una terra de promissió que no hauríem d’haver abandonat, tot i que la realitat és que aquella autonomia és un erm que només ens pot procurar una mort per a inanició.

Alerta però, per què quan parlo de “llibertat” i “esclavatge” no ho faig només aplicant-ho al poble català com a tal, si no que cada dia ho veig també, més i més, com a una alliberació individual, per a les persones, per què l’esclavatge individual pot esdevenir i esdevé pel fet que els individus vivim immersos en un àmbit on res és allò que representa i les condicions per a practicar la lliure iniciativa son cada dia majors, més exigents, i més un problema que una condició.

Catalunya hem anat enrere, i molt, en aquest afer. Avui la nostra societat està més malmesa que mai, avui tenim més pobres que mai, més aturats, més delinqüents, més escolars fracassats, i això té uns costos elevadíssims, que han de pagar qui?… doncs la gent que es capaç de facturar alguna cosa, i és així que hem erigit una societat on l’emprenedoria de particulars es fa cada dia més i més difícil.
Avui mateix parlant d’això, un botiguer que es dedica a les arts gràfiques i la impressió em comentava que a Alemanya quan un ciutadà empren una activitat econòmica d’antuvi, el primer any no paga res, si té beneficis aleshores passa comptes amb l’administració, si el segon any no té beneficis és l’administració qui denega els permisos tot comminant a l’emprenedor a que provi un altre cosa. Aquí, abans d’obrir la persiana per primera vegada t’han fotut la cartera… i hi has perdut els estalvis.
Cada dia més Catalunya, com a sucursal espanyola, esdevenim un erm on els que fan via son les grans empreses “saltxixeres” amb mà d’obra barata amb poc valor afegit, amb la diferència que la metròpoli té un alt funcionariat amb uns privilegis suculents que funciona com a un rellotge suïs i unes grans empreses de serveis greixades a l’ombra de l’Estat, cosa que és ruïnosa per als qui els hem d’assistir amb impostos, però que nosaltres, en no tenir estat, no podem permetre’ns.

Catalunya està en fallida. Tot això de flexibilitzar el dèficit fins al 2 i escaig sona a “marejada de perdiu”, ni fent un dèficit del 1’5% ens en sortiríem…
Els “progres” catalanets i catalanetes no volen retallades, com si als demés ens anessin bé, però al darrere d’aquesta actitud hi ha una clara estratègia per a descavalcar CiU del govern, i amb això descavalcar el procés independentista?…, uns pressupostos prorrogats ens poden menar fins a una consulta l’any 2.014?…

Amb tot això així, com pot ser que els independentistes no ho tinguem clar?, com pot ser que vulguem fer gol d’esquenes a la porteria, amb una volea de xilena i per l’esquadra, cadena humana per a tot el territori?, si us plau!, els invents amb gasosa.
Anem per feina. D’aquí a setembre podem tenir i tindrem una majoria d’ajuntaments declarats territori català sobirà i ingressant els impostos a l’agència tributària catalana, una llei catalana de consultes estripada i en suspens indefinit en mans dels poders espanyols, podem realitzar un altre gran manifestació per a la declaració de Independència, i per a Nadal declarar-la, o convocar eleccions plebiscitàries tot saben que l’Estat pot aprofitar l’avinentesa per a suspendre l’autonomia, amb la qual cosa, hauríem de tirar pel dret i fer la declaració en un plenari al Parlament.
Per altre banda, tal com també sabíem, els europeus estan preocupats, no per a la solvència de Catalunya si no per a la insolvència manifesta d’Espanya.
Com ja deveu saber, en un recent article al “The Times” un intrèpid periodista (Matt. Parris) planteja la independència de Catalunya com a una bomba de rellotgeria que duria l’economia de la península, en el seu conjunt, a l’hecatombe.
Aleshores, el molt sibil·lí periodista, commina a l’Estat espanyol a donar permís als catalans per a realitzar la consulta dels pebrots com a “solució”, això sí, introduint-hi una tercera possible pregunta-resposta, això seria més o menys així, “vol seguir com estan?”, “vol una molt major autonomia?”, o “vol un estat català?”…

Com podreu entendre, tot això no és res més que un parany per que als catalans no decidim res de res per què continua depenent del “Reino de España”…

Jo demanaria a OMNIUM i a ANC que comencessin a preparar “LA MANIFESTACIÓ” per a la diada d’enguany amb un lema clar “DECLARACIÓ DE INDEPENDÈNCIA”…
Hem de travessar el desert, però no cal que la travessa sigui eterna… i l’horitzó que s’albira aconsella prémer el pas i prémer les files, i això vol dir també, potser, que ERC no vagi fent la guerra pel seu compta…

La lògica del govern espanyol

A la vida política de Catalunya dels darrers temps hi ha dos indicadors que es mouen de manera interrelacionada, però que podem llegir de forma independent. A vegades aquesta lectura independent és convenient, a vegades és senzillament una simplificació interessada de la situació social de Catalunya. Altres vegades es mesclen barroerament.

M’estic referint a la situació econòmica, amb els seus efectes devastadors, i al clima en favor de la independència. Que la situació econòmica de Catalunya està relacionada amb la pertinença a l’estat espanyol és un fet que no discuteix ningú amb arguments basats amb dades objectives. Evidentment els sentiments cecs poden conduir a què es diguin estupideses, però que una Catalunya independent tindria menys, o cap, problemes econòmics és un fet. Altra cosa és si la situació política produïda com a conseqüència d’una ruptura no pactada amb l’estat espanyol podria tenir efectes negatius durant un cert temps sobre la nostra economia. Això darrer és força probable, per dues raons. Una és la situació dins la Unió Europea ja que tot i els arguments a favor de la nostra continuïtat com a ciutadans de la Unió Europea, no està clar que això fos immediat, especialment si prèviament la Unió Europea no ha modificat la seva normativa. I ja sabem que la Unió Europea pren les decisions més lentament que el Vaticà. Només la guanya en lentitud la justícia espanyola. La segona raó és un possible boicot espanyol, que podria tenir el seu efecte durant un temps, encara que, molt probablement, seria molt curt ja que la majoria de les empreses es mouen per interessos econòmics i les coses arribarien a un cert equilibri en poc temps.

Pel que fa l’opinió dels ciutadans en favor de la independència les coses no són tan clares. La meva opinió es que va créixer fins els vols de les darreres eleccions i que, des d’aleshores va augmentant de manera lenta, penetrant en els sectors teòricament menys favorables. En aquest punt coincideixo amb el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya en la necessitat de fer una gran pedagogia sobre l’efecte de la pertinença a Espanya en la situació econòmica i social. Per això, tot i les crítiques que es puguin fer a la tebiesa del PSC en la qüestió nacional i la seva defensa de l’utòpic federalisme espanyol, al meu parer, la seva acció parlamentària en favor d’un referèndum és bona, perquè demostra que la majoria política coincideix amb la social quant a fer d’una vegada per totes una consulta sobre el nostre futur. Aquests fets, simbòlics, si es vol, fan que impregni en els ciutadans com la pluja fina al valor del respecte democràtic a decidir. Si aquestes accions s’acompanyen a la pedagogia necessària sobre el dany que ens produeix en l’estat del benestar més elemental la guerra bruta de l’estat i l’espoli continuat, tot ho tenim guanyat.

La batalla internacional de la consulta la tenim guanyada. No calen declaracions oficials, els demòcrates de tot el món estan d’acord amb una consultat feta a Catalunya i als ciutadans de Catalunya sobre què volem ser. De cap manera tenim una opinió general a favor sobre la conveniència del trencament amb Espanya. Tanmateix això caldrà treballar-ho més quan la consulta es posi en marxa. L’actual batalla no és la independència, és poder decidir.

La histèria que suscita tot aquest procés es palesa cada divendres. La bestiesa de la setmana: Resulta que Artur Mas estaria demanant assessorament a la UE o La Haia per seguir la denominada via Kosovo, és a dir, una declaració unilateral d’independència en el cas que no es pogués procedir a un referèndum. Bastant normal que vista la resposta espanyola Catalunya explori a fons aquesta via. Doncs bé, la vicepresidenta, portaveu i setciències del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, ha demanat aquest divendres al Govern que reflexioni sobre si els catalans volen identificar-se amb el Kosovo, on el nivell d’atur és del 40% i hi ha una renda per càpita 25 vegades inferior a la de Catalunya.

La setciències del govern espanyol s’ha tornat a cobrir de glòria. Devia treure molt bones notes a la carrera de Dret i les oposicions li devien anar perfectes, per sort a la carrera no tenen l’assignatura de Lògica. El seu raonament ve a ser com el següent:

1.- El ocells són animals
2.- Els ocells tenen plomes
3.- L’home és un animal
4.- Els homes tenen plomes.

De seguida es veu que la declaració unilateral de la independència comporta un nivell d’atur és del 40% i hi ha una renda per càpita 25 vegades inferior a la de Catalunya. No m’estranya que el govern espanyol estigui ensorrant l’economia. Si totes les decisions les prenen aplicant aquest principis lògics…

Alfred Bosch, que mentalment és molt més àgil, li ha contestat encertadament que si no vol que Catalunya sigui Kosovo, ho té molt fàcil, només cal que sigui com Anglaterra i que permeti als ciutadans de Catalunya triar el seu futur i que si la vicepresidenta té tan clar que Catalunya por ser Kosovo, deu seu perquè ella es compara amb el comportament de Sèrbia. Sort que el govern espanyol té a Torrente.

Jo, vista la cara que amb la que surten a la TV alguns del PP quan parlen de Catalunya, els recomanaria prendre molta fibra amb el menjar.

Espanya torna a vèncer!.

Per tal d’il·lustrar el funcionament dels mecanismes de control dels quadres que menen l’Estat espanyol, un pròcer de l’Estat va dir alguna cosa així com: “entre los que hacen lo que se les dice para ser elegidos, i los elegidos para hacer lo que se les dice, casi no hay que dar instrucciones”.
Aquesta frase és meravellosament sintètica. Això ve a tomb de la sensació que m’embarga una vegada i un altre cada vegada que hi ha eleccions catalanes.

Soc liberal i independentista, nacionalista i cooperativista, però començo a considerar seriosament que Catalunya és la víctima tràgica de la seva pròpia estupidesa i contumàcia elevades a categoria de déus. Així, en un intent de síntesi, “entre els que volen ésser una colònia espanyola, i els que volen un Estat hipertrofiat que lluiti en contra “els mercats”, l’Estat espanyol no cal que faci gaire res per a impedir la independència de Catalunya”.

Catalunya no serà independent.

Catalunya no serà independent, al menys, en els anys propers a venir. L’única possibilitat de que encara ho assolim en un termini no massa llunyà és que el desastre socioeconòmic sigui tan enorme que el món, el nostre, s’ensorri absolutament. Que pot ésser el que acabi passant-nos. A Madrid ja frisen.

En el meu criteri les forces independentistes han tornat a fracassar.
La hipòtesi de fer pinya a l’entorn del president Mas, per tal de donar-li una majoria absoluta que ho fes “possible” no ha reeixit, val a dir i a recordar que l’única força que va declinar presentar-se per tal que les forces independentistes més reeixides, CiU i ERC, agafessin gruix i volada ha estat Reagrupament.

La hipòtesi de la pluralitat ha estat la que s’ha posat en marxa.
D’entrada, aquesta pluralitat ha llençat un bon nombre de vots a la brossa, però el més preocupant és la incapacitat d’entesa entre els uns i els altres.
Els partits polítics per tal de marcar “perfil ideològic” han fet discursos sovint molt esbiaixats i davant de la unitat per a la independència els ha agafat vertigen i han fet una fugida cap a endavant.
Mentre CiU ha anat dient amb la boca xica que les retallades son inevitables i que han procurat, per damunt de tot, salvar la “societat del benestar”, tots els demés, fins hi tot l’ANC que suposadament havia d’ésser transversal, han atiat el mite de que “els estats governats per les dretes,(així en diuen i es queden tan amples) governen per què els estats siguin colònies dels “mercats””.
Aquest mite ha tingut molta penetració en la societat catalana, a narcotitzat bona part del ramat i això farà “impossible” que ens alliberem políticament. En aquesta operació política hi han participat activament l’ANC, com deia abans, i ERC, donant suport a la vaga general en contra de “les retallades”.

ERC ha fet alguns progressos regeneratius, però del tot insuficients.
El seu progrés està centrat en el tarannà d’en Oriol Junqueras, que desplega una certa fascinació pel fet , sobre tot, de que articula un discurs que sembla que no ho vulgui trencar tot, i també està centrat en que han copsat que si no prioritzen l’eix independentista perden vots. Més enllà d’això, ERC continua essent igual que era, el mateixos quadres dirigents, la mateixa estratègia econòmica, és a dir, al marge d’un xic de demagògia, res de res.

Darrerament he fet molts articulets, tant aquí com en el Diari Gran, on he tractat aquesta qüestió, he tractat d’exposar una visió, a criteri meu, més realista de la relació que hi ha entre Estat i Mercat, finalment em dono per a vençut i crec fermament que les coses ens aniran de mal en pitjor.

Una bona part de catalans son gent abstrusa, “tikis-mikis”, malpensats, pagats de si mateixos, autàrquics, ignorants, presumptuosos, i sobre tot, necis.
Per entrar en el cel no n’hi ha prou amb ésser bo, cal no ésser neci. El neci confon el que és amb allò que no és.

Espanya torna a vèncer sense despentinar-se.
Els catalans no son capaços de fer un gol a porteria buida, però continuen parlant de victòria i de independència, angelets!.

R.I.P.

Amb tristor, Vallfosca.