Com tothom sap, el Gènesi, primer llibre de la Bíblia, diu que Déu crea el món en sis dies i al setè, molt content de la seva obra descansà tot declarant-lo dia beneït i sant. El que potser tothom no sap és que la comunitat dels essenis va escriure els Manuscrits de la Mar Morta, són uns vuit-cents, trobats en onze coves. Allà es descriuen coses que la Bíblia no ha incorporat.

Sembla, però, que s’ha trobat un nou manuscrit que complementa el Gènesi. Al setè dia Déu estava molt content, però quan va arribar la nit d’aquest setè dia, Déu va sentir un neguit, alguna cosa l’amoïnava, veia en el futur coses que no lligaven i aleshores, el vuitè dia es va posar de nou a la feina i va agafar l’ordinador i en Word primigeni va escriure l’article 1.2 de la constitució espanyola. Va ser aleshores quan Déu va sentir-se plenament feliç. Déu, omnipotent, veia el futur, sabia que un dia es farien famosos els Deu Manaments, però també sabia que l’home es menjaria la poma i faria coses dolentes, no els compliria. Necessitava alguna cosa molt més poderosa i inviolable. Va comprendre que havia escrit una cosa que cap home ben nascut podria obviar. El seu somriure va ocupar el firmament ancestral en visualitzar Soraya Sáenz de Santamaria vestida amb les vaporoses robes d’arcàngel i amb una espasa de foc a les mans. Imaginava la seva veu dient: Quan no es compleixin les regles del joc recorrerem al Tribunal Constitucional perquè es garanteixi la supremacia de la constitució i perquè cap espanyol vegi afectats els seus drets. Déu havia dotat als homes, especialment una branca que es dirien espanyols amb una capacitat de crear òrgans posseïdors de la Saviesa. Déu va pensar, quan l’home evolucioni més i arribi a trobar el forat de cuc que li permetrà viatjar a través del temps i colonitzi nous planetes, una de les coses que portarà en un cilindre metàl·lic serà un exemplar de la constitució espanyola, model per a qualsevol nou món.

En el fons, el dirigents de la tribu senten això. Creuen que la seva veritat és única i que Déu, el de Ruiz Gallardón i Fernández Díaz, especialment d’aquest darrer que diu que l’avortament té alguna cosa a veure amb ETA, els ha fet dipositaris de decidir que és bo i que és dolent. Contra això no s’hi pot fer res. Recorden als màrtirs de la fe i no cedeixen, no se’ls pot convertir.

De totes formes no cal amoïnar-se gaire, cal prendre paciència. Com ja sabeu, existeixen els creacionistes que neguen les teories de Darwin. Hi ha un grup, els Creacionistes de la Terra Jove que creuen que la terra té entre 6.000 i 10.000 anys d’antiguitat. Amb poc temps, quedaran en un reducte, com una espècie de reserva índia de principis del segle XX, aprenent-se de memòria la constitució i recitant-la als vespres com aquells que passen el rosari. Seran una secta.

Nosaltres a la feina. Tenim una altra creença, l’evolucionisme polític que s’enfronta al creacionisme polític. Nosaltres pensem que per sobre de qualsevol constitució està la democràcia. Creiem que una constitució que surt d’un procés de transició mal resolt, amb els poders fàctics amenaçant-la no és vàlida, especialment quan no respecte el dret dels pobles a decidir. Creiem que tenim tot el dret a votar i decidir si volem continuar així o volem encetar una nova forma de vida. Ells creuen que com que la constitució ens fa seus, els seus vots poden distorsionar les nostres decisions.

Diuen coses com que allò que declara el poble a través del seu parlament no és vàlid i que poden suspendre el que s’ha declarat. Una cosa rara digna dels manuals de màgia. Segurament van veure alguna pel·lícula sobre com viatjant en el temps i anant a temps anteriors es pot modificar el present. Imagino que per aquí van les coses. De cop i volta ens aixecarem i ens adonarem que som uns mesos enrere, a primers de gener, sense declaració de sobirania. Aleshores els parlamentaris ja no la voten perquè saben, han viscut en el futur, que és inconstitucional, en no votar-la tot s’esborra en els nostres cervells.

Certament això és un relat dolent de ciència ficció, però l’esperpent polític que s’està creant el supera. M’han agradat els polítics de casa nostra, els que viuen i pensen com a catalans, tots determinats a seguir pel camí traçat. Saben a ciència certa que el Partit Popular vol exterminar el que representa la cultura i els símbols catans. Ho hem vist com han tractat el català a valència durant anys, acabem de veure com Bauzà a Mallorca intenta l’extermini i, aquesta mateixa setmana, com ara el govern aragonès ha comés una estupidesa que serà recordada en decidir que el català no és co-oficial i que a més es diu LAPAO, llengua d’una part del Tibet. El govern aragonès té idees molt interessants, igual la propera, dedicada a millorar la formació professional, és crear una escola d’ensinistradors de cabres, professió que els preveuen de gran futur.

Mentre Wert segueix amb la seva, carregar-se la immersió lingüística. Que ningú no s’enganyi, el Partit Popular és l’enemic de Catalunya i els que el representen aquí són espanyols que viuen a Catalunya. Que ningú no s’enganyi volen eliminar qualsevol cosa que recordi que Catalunya és una nació mil·lenària. La destrucció de la història fa molts segles que persisteix i ara el Partit Popular vol passar a la posteritat havent homogeneïtat l’estat. No se’n sortiran mentre ens mantinguem ferms.

No trigarem a veure com en algunes coses el govern espanyol fa marxa enrere perquè saben que si segueixen per aquesta via encara tindran menys possibilitats de doblegar-nos, però serà una passa enrere per agafar impuls i intentar fer-nos baixar la guàrdia. No podran si els nostres dirigents es mantenen ferms. Suport i ànim a tots ells.

Cada nou dia sembla més clar que el camí per assolir la nostre llibertat passa per travessar un desert de penúries farcit de contrastos emocionals, que poden anar de l’eufòria a la desesperació. A mi em sembla tots sabíem que això aniria així, tanmateix les particularitats dels catalans, amb les seves bandositats irrenunciables, i la vilesa dels poders espanyols, fan que aquesta travessa sigui tan dura que molts percebin l’erm espanyol de l’autonomia com a una terra de promissió que no hauríem d’haver abandonat, tot i que la realitat és que aquella autonomia és un erm que només ens pot procurar una mort per a inanició.

Alerta però, per què quan parlo de “llibertat” i “esclavatge” no ho faig només aplicant-ho al poble català com a tal, si no que cada dia ho veig també, més i més, com a una alliberació individual, per a les persones, per què l’esclavatge individual pot esdevenir i esdevé pel fet que els individus vivim immersos en un àmbit on res és allò que representa i les condicions per a practicar la lliure iniciativa son cada dia majors, més exigents, i més un problema que una condició.

Catalunya hem anat enrere, i molt, en aquest afer. Avui la nostra societat està més malmesa que mai, avui tenim més pobres que mai, més aturats, més delinqüents, més escolars fracassats, i això té uns costos elevadíssims, que han de pagar qui?… doncs la gent que es capaç de facturar alguna cosa, i és així que hem erigit una societat on l’emprenedoria de particulars es fa cada dia més i més difícil.
Avui mateix parlant d’això, un botiguer que es dedica a les arts gràfiques i la impressió em comentava que a Alemanya quan un ciutadà empren una activitat econòmica d’antuvi, el primer any no paga res, si té beneficis aleshores passa comptes amb l’administració, si el segon any no té beneficis és l’administració qui denega els permisos tot comminant a l’emprenedor a que provi un altre cosa. Aquí, abans d’obrir la persiana per primera vegada t’han fotut la cartera… i hi has perdut els estalvis.
Cada dia més Catalunya, com a sucursal espanyola, esdevenim un erm on els que fan via son les grans empreses “saltxixeres” amb mà d’obra barata amb poc valor afegit, amb la diferència que la metròpoli té un alt funcionariat amb uns privilegis suculents que funciona com a un rellotge suïs i unes grans empreses de serveis greixades a l’ombra de l’Estat, cosa que és ruïnosa per als qui els hem d’assistir amb impostos, però que nosaltres, en no tenir estat, no podem permetre’ns.

Catalunya està en fallida. Tot això de flexibilitzar el dèficit fins al 2 i escaig sona a “marejada de perdiu”, ni fent un dèficit del 1’5% ens en sortiríem…
Els “progres” catalanets i catalanetes no volen retallades, com si als demés ens anessin bé, però al darrere d’aquesta actitud hi ha una clara estratègia per a descavalcar CiU del govern, i amb això descavalcar el procés independentista?…, uns pressupostos prorrogats ens poden menar fins a una consulta l’any 2.014?…

Amb tot això així, com pot ser que els independentistes no ho tinguem clar?, com pot ser que vulguem fer gol d’esquenes a la porteria, amb una volea de xilena i per l’esquadra, cadena humana per a tot el territori?, si us plau!, els invents amb gasosa.
Anem per feina. D’aquí a setembre podem tenir i tindrem una majoria d’ajuntaments declarats territori català sobirà i ingressant els impostos a l’agència tributària catalana, una llei catalana de consultes estripada i en suspens indefinit en mans dels poders espanyols, podem realitzar un altre gran manifestació per a la declaració de Independència, i per a Nadal declarar-la, o convocar eleccions plebiscitàries tot saben que l’Estat pot aprofitar l’avinentesa per a suspendre l’autonomia, amb la qual cosa, hauríem de tirar pel dret i fer la declaració en un plenari al Parlament.
Per altre banda, tal com també sabíem, els europeus estan preocupats, no per a la solvència de Catalunya si no per a la insolvència manifesta d’Espanya.
Com ja deveu saber, en un recent article al “The Times” un intrèpid periodista (Matt. Parris) planteja la independència de Catalunya com a una bomba de rellotgeria que duria l’economia de la península, en el seu conjunt, a l’hecatombe.
Aleshores, el molt sibil·lí periodista, commina a l’Estat espanyol a donar permís als catalans per a realitzar la consulta dels pebrots com a “solució”, això sí, introduint-hi una tercera possible pregunta-resposta, això seria més o menys així, “vol seguir com estan?”, “vol una molt major autonomia?”, o “vol un estat català?”…

Com podreu entendre, tot això no és res més que un parany per que als catalans no decidim res de res per què continua depenent del “Reino de España”…

Jo demanaria a OMNIUM i a ANC que comencessin a preparar “LA MANIFESTACIÓ” per a la diada d’enguany amb un lema clar “DECLARACIÓ DE INDEPENDÈNCIA”…
Hem de travessar el desert, però no cal que la travessa sigui eterna… i l’horitzó que s’albira aconsella prémer el pas i prémer les files, i això vol dir també, potser, que ERC no vagi fent la guerra pel seu compta…

A la vida política de Catalunya dels darrers temps hi ha dos indicadors que es mouen de manera interrelacionada, però que podem llegir de forma independent. A vegades aquesta lectura independent és convenient, a vegades és senzillament una simplificació interessada de la situació social de Catalunya. Altres vegades es mesclen barroerament.

M’estic referint a la situació econòmica, amb els seus efectes devastadors, i al clima en favor de la independència. Que la situació econòmica de Catalunya està relacionada amb la pertinença a l’estat espanyol és un fet que no discuteix ningú amb arguments basats amb dades objectives. Evidentment els sentiments cecs poden conduir a què es diguin estupideses, però que una Catalunya independent tindria menys, o cap, problemes econòmics és un fet. Altra cosa és si la situació política produïda com a conseqüència d’una ruptura no pactada amb l’estat espanyol podria tenir efectes negatius durant un cert temps sobre la nostra economia. Això darrer és força probable, per dues raons. Una és la situació dins la Unió Europea ja que tot i els arguments a favor de la nostra continuïtat com a ciutadans de la Unió Europea, no està clar que això fos immediat, especialment si prèviament la Unió Europea no ha modificat la seva normativa. I ja sabem que la Unió Europea pren les decisions més lentament que el Vaticà. Només la guanya en lentitud la justícia espanyola. La segona raó és un possible boicot espanyol, que podria tenir el seu efecte durant un temps, encara que, molt probablement, seria molt curt ja que la majoria de les empreses es mouen per interessos econòmics i les coses arribarien a un cert equilibri en poc temps.

Pel que fa l’opinió dels ciutadans en favor de la independència les coses no són tan clares. La meva opinió es que va créixer fins els vols de les darreres eleccions i que, des d’aleshores va augmentant de manera lenta, penetrant en els sectors teòricament menys favorables. En aquest punt coincideixo amb el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya en la necessitat de fer una gran pedagogia sobre l’efecte de la pertinença a Espanya en la situació econòmica i social. Per això, tot i les crítiques que es puguin fer a la tebiesa del PSC en la qüestió nacional i la seva defensa de l’utòpic federalisme espanyol, al meu parer, la seva acció parlamentària en favor d’un referèndum és bona, perquè demostra que la majoria política coincideix amb la social quant a fer d’una vegada per totes una consulta sobre el nostre futur. Aquests fets, simbòlics, si es vol, fan que impregni en els ciutadans com la pluja fina al valor del respecte democràtic a decidir. Si aquestes accions s’acompanyen a la pedagogia necessària sobre el dany que ens produeix en l’estat del benestar més elemental la guerra bruta de l’estat i l’espoli continuat, tot ho tenim guanyat.

La batalla internacional de la consulta la tenim guanyada. No calen declaracions oficials, els demòcrates de tot el món estan d’acord amb una consultat feta a Catalunya i als ciutadans de Catalunya sobre què volem ser. De cap manera tenim una opinió general a favor sobre la conveniència del trencament amb Espanya. Tanmateix això caldrà treballar-ho més quan la consulta es posi en marxa. L’actual batalla no és la independència, és poder decidir.

La histèria que suscita tot aquest procés es palesa cada divendres. La bestiesa de la setmana: Resulta que Artur Mas estaria demanant assessorament a la UE o La Haia per seguir la denominada via Kosovo, és a dir, una declaració unilateral d’independència en el cas que no es pogués procedir a un referèndum. Bastant normal que vista la resposta espanyola Catalunya explori a fons aquesta via. Doncs bé, la vicepresidenta, portaveu i setciències del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, ha demanat aquest divendres al Govern que reflexioni sobre si els catalans volen identificar-se amb el Kosovo, on el nivell d’atur és del 40% i hi ha una renda per càpita 25 vegades inferior a la de Catalunya.

La setciències del govern espanyol s’ha tornat a cobrir de glòria. Devia treure molt bones notes a la carrera de Dret i les oposicions li devien anar perfectes, per sort a la carrera no tenen l’assignatura de Lògica. El seu raonament ve a ser com el següent:

1.- El ocells són animals
2.- Els ocells tenen plomes
3.- L’home és un animal
4.- Els homes tenen plomes.

De seguida es veu que la declaració unilateral de la independència comporta un nivell d’atur és del 40% i hi ha una renda per càpita 25 vegades inferior a la de Catalunya. No m’estranya que el govern espanyol estigui ensorrant l’economia. Si totes les decisions les prenen aplicant aquest principis lògics…

Alfred Bosch, que mentalment és molt més àgil, li ha contestat encertadament que si no vol que Catalunya sigui Kosovo, ho té molt fàcil, només cal que sigui com Anglaterra i que permeti als ciutadans de Catalunya triar el seu futur i que si la vicepresidenta té tan clar que Catalunya por ser Kosovo, deu seu perquè ella es compara amb el comportament de Sèrbia. Sort que el govern espanyol té a Torrente.

Jo, vista la cara que amb la que surten a la TV alguns del PP quan parlen de Catalunya, els recomanaria prendre molta fibra amb el menjar.

Per tal d’il·lustrar el funcionament dels mecanismes de control dels quadres que menen l’Estat espanyol, un pròcer de l’Estat va dir alguna cosa així com: “entre los que hacen lo que se les dice para ser elegidos, i los elegidos para hacer lo que se les dice, casi no hay que dar instrucciones”.
Aquesta frase és meravellosament sintètica. Això ve a tomb de la sensació que m’embarga una vegada i un altre cada vegada que hi ha eleccions catalanes.

Soc liberal i independentista, nacionalista i cooperativista, però començo a considerar seriosament que Catalunya és la víctima tràgica de la seva pròpia estupidesa i contumàcia elevades a categoria de déus. Així, en un intent de síntesi, “entre els que volen ésser una colònia espanyola, i els que volen un Estat hipertrofiat que lluiti en contra “els mercats”, l’Estat espanyol no cal que faci gaire res per a impedir la independència de Catalunya”.

Catalunya no serà independent.

Catalunya no serà independent, al menys, en els anys propers a venir. L’única possibilitat de que encara ho assolim en un termini no massa llunyà és que el desastre socioeconòmic sigui tan enorme que el món, el nostre, s’ensorri absolutament. Que pot ésser el que acabi passant-nos. A Madrid ja frisen.

En el meu criteri les forces independentistes han tornat a fracassar.
La hipòtesi de fer pinya a l’entorn del president Mas, per tal de donar-li una majoria absoluta que ho fes “possible” no ha reeixit, val a dir i a recordar que l’única força que va declinar presentar-se per tal que les forces independentistes més reeixides, CiU i ERC, agafessin gruix i volada ha estat Reagrupament.

La hipòtesi de la pluralitat ha estat la que s’ha posat en marxa.
D’entrada, aquesta pluralitat ha llençat un bon nombre de vots a la brossa, però el més preocupant és la incapacitat d’entesa entre els uns i els altres.
Els partits polítics per tal de marcar “perfil ideològic” han fet discursos sovint molt esbiaixats i davant de la unitat per a la independència els ha agafat vertigen i han fet una fugida cap a endavant.
Mentre CiU ha anat dient amb la boca xica que les retallades son inevitables i que han procurat, per damunt de tot, salvar la “societat del benestar”, tots els demés, fins hi tot l’ANC que suposadament havia d’ésser transversal, han atiat el mite de que “els estats governats per les dretes,(així en diuen i es queden tan amples) governen per què els estats siguin colònies dels “mercats””.
Aquest mite ha tingut molta penetració en la societat catalana, a narcotitzat bona part del ramat i això farà “impossible” que ens alliberem políticament. En aquesta operació política hi han participat activament l’ANC, com deia abans, i ERC, donant suport a la vaga general en contra de “les retallades”.

ERC ha fet alguns progressos regeneratius, però del tot insuficients.
El seu progrés està centrat en el tarannà d’en Oriol Junqueras, que desplega una certa fascinació pel fet , sobre tot, de que articula un discurs que sembla que no ho vulgui trencar tot, i també està centrat en que han copsat que si no prioritzen l’eix independentista perden vots. Més enllà d’això, ERC continua essent igual que era, el mateixos quadres dirigents, la mateixa estratègia econòmica, és a dir, al marge d’un xic de demagògia, res de res.

Darrerament he fet molts articulets, tant aquí com en el Diari Gran, on he tractat aquesta qüestió, he tractat d’exposar una visió, a criteri meu, més realista de la relació que hi ha entre Estat i Mercat, finalment em dono per a vençut i crec fermament que les coses ens aniran de mal en pitjor.

Una bona part de catalans son gent abstrusa, “tikis-mikis”, malpensats, pagats de si mateixos, autàrquics, ignorants, presumptuosos, i sobre tot, necis.
Per entrar en el cel no n’hi ha prou amb ésser bo, cal no ésser neci. El neci confon el que és amb allò que no és.

Espanya torna a vèncer sense despentinar-se.
Els catalans no son capaços de fer un gol a porteria buida, però continuen parlant de victòria i de independència, angelets!.

R.I.P.

Amb tristor, Vallfosca.

Hi ha un espanyol de moral immaculada, model per a qualsevol jove, respectuós amb la llei de costes, incapaç de cap acció que no representi un exemple per a la societat, de vida privada exemplar, del que no em cansaré de lloar les seves virtuts. Estic segur que haureu endevinat que es tracta de Pedro J. Ramírez, periodista i editor del diari El Mundo. Aquest gran demòcrata, al que mai li ha agradat la manipulació de la notícia i que donaria la vida abans de fer una acusació infundada, té un especial interès en la independència de Catalunya. Li agraïm.

Pedro J. Ramírez està fent els màxims esforços per aconseguir que Artur Mas tingui una majoria aclaparadora, si pot ser absoluta. Divendres al matí m’aixecava i mirava els diaris digitals (ARA ens ho explica prou bé). Un d’ells era de Madrid i reproduïa el que deia El Mundo que del que La policia vincula comptes en Suiza de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU, fins i tot amb referències al pare de Mas mort fa pocs mesos. Naturalment només llegir això he pensat que la imaginació calenta d’algú havia produït això.

Artur Mas ja havia avisat que anirien per ell, el que jo no pensava és que ho fessin d’una manera tan idiota. El jutge del cas Palau diu que no ha obert noves investigacions i que d’acord amb la legislació la policia judicial no pot obrir investigacions sobre un afer que estigui sota el mandat del jutge instructor. El cap d’investigació i adjunt a la direcció d’El Mundo assegura que l’informe existeix, que el ministeri de l’Interior no ha desmentit la seva existència i que el diari no ha publicat que estigui en mans del jutge. Es veu que les informacions es basen en un esborrany de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) del Cos Nacional de Policia que no està aportat a la causa ni ha estat sol·licitat per ningú. El ministeri de l’Interior ha ordenat una investigació interna per esbrinar l’origen de la suposada filtració i per saber si realment existeix l’informe. O millor, veure qui ha inventat aquesta notícia.

CDC ha confirmat que es presentarà de manera immediata una querella criminal per injúries greus i calúmnies contra El Mundo i els periodistes que publiquen una informació sobre la presumpta investigació president de la Generalitat, Artur Mas, i l’expresident Pujol i la seva família, i també actuarà si es demostra que hi ha hagut actuació irregular dels funcionaris o autoritats públiques en l’exercici de les seves funcions. Es veu que Pedro J. Ramírez, el modest, no s’ho pensava perquè ha piulat provocador: a que no ho fa!.

Jo no tinc cap dubte que hi ha un informe i tinc la certesa que és inventat. Aquest tema acabarà a les escombraries i no hi haurà cap disculpa ni indemnització per als calumniats, ningú serà castigat, així funciona tot. Alberto Ruiz Gallardón es vestirà de confrare d’alguna ordre monàstica i es posarà in cilici per setmana santa, ens parlarà de l’avortament, però no tindrà el comportament ètic que cal exigir a qui és el màxim responsable al govern espanyol de la justícia, això Déu no li demana. Mai no ho fan, però tractant-se d’insultar algú que representa Catalunya, raó de més per no fer-ho.

La conclusió de tot plegat és que Mas recollirà més adhesions dels que volen un estat propi i encara no estan ben bé per ell. Segurament els unionistes demanaran explicacions a veure si, mancats d’ètica, sembren el dubte. Caram, quan ja havia escrit això llegeixo que Navarro, il·luminat per l’esperit de Tomàs d’Aquino ha dit que si Mas vol una Catalunya independent, els socialistes del PSC volem una Catalunya decent. Estic segur que molts socialistes, els que estan espantats veient les bajanades de Navarro, es deuen posar les mans en saber les actuacions del seu cap de llista, al que probablement no votaran. Només els queda l’esperança que en unes poques setmanes anirà a les catacumbes de l’oblit polític. Carme Chacon encomanant-se al diable ha dit que als dirigents de CiU no els importen les fronteres quan es tracta de diners i desfalcs i que l’estat propi del que parlen no era propi dels catalans, era propi seu, per apropiar-se’l ells. Per sort els socialistes normals també la perdran de vista. Possiblement no vagi a les catacumbes polítiques però en les negociacions de la independència se la deixarem a Espanya a canvi de quedar-nos amb menys deute. Alícia Sánchez-Camacho també n’ha parlat, però de forma més discreta. En general demostra més intel·ligència que Navarro. És normal que els partits s’ataquin en unes eleccions, però no m’agrada gens aquesta forma tan barroera.

Pedro J. Ramírez inspira a través del seu diari molts dels que tremolen davant de la pèrdua de Catalunya. Un lloc on no podran exercir el poder. Tenen una pedra a la sabata que es diu Artur Mas. De cop i volta el “nen” de Pujol s’ha sortit del guió. Resulta que Artur Mas fins i tot ha aconseguit que Rajoy s’enfadi amb Duran i Lleida.

Queda encara una mica més d’una setmana per a les Eleccions Nacionals, possiblement les darreres amb l’actual estatus polític de Catalunya. Haurem de sentir unes quantes barbaritats més contra Mas, mentre ell no se surt del guio. Aviat el debat entre tots els candidats, la lògica diu que serà un tots contra Mas, però jo crec que Oriol Junqueras, molt més intel·ligent no seguirà aquest guió. El seu objectiu és ser el segon partit. Ha de jugar a la col·laboració radical per aconseguir el vot útil independentista que no confia prou en CiU. Si fa això, s’endurà alguns vots més, fins i tot de Mas. Si ataca a fons perdrà, no ho farà. La cirereta del patis seria que el Partit Popular i Ciutadans, competidors, perquè per molt que cridin no aconseguiran restar vots a Mas, s’enfrontessin a fons. Rivera és intel·ligent i pot fer mal a Alícia Sánchez Camacho.

En realitat ara el que hi ha és un enfrontament entre els partidaris de la independència, entre ells, i el contraris, entre ells. Els atacs a Mas només tindran el sentit mobilitzar el vot espanyol. Si no el mobilitzen, la clatellada serà èpica.

Jo crec que ERC té moltes possibilitats d’ocupar el segon lloc. Seria un somni que els dos partits nacionals aconseguissin ser els dos primers i amb resultats històrics. Després, el dia després, tornaria allò de fa anys de “la movida madrilenya” però en un sentit molt diferent del que tenia a finals dels setanta i principis dels vuitanta. En lloc de Kaka de luxe o Alaska y los Pegamoides brillarà amb llum pròpia Pedro J. Ramírez fent un duet amb José Bono, que serà el vocalista.

La campanya electoral és el terreny propici per als engalipadors.
Els espanyolistes no em preocupen gaire, tothom veu quin engany ens volen vendre, en canvi els catalanistes progressistes es refugien en allò de: “… … nosaltres estimem la gent, els desvalguts i dèbils”, sense fer cap esforç per a explicar quina és la gènesi de la debilitat socioeconòmica.

Critiquen les retallades i afirmen que es poden fer d’un altre manera. El seus programes parlen de rehabilitar l’impost de successions i apujar els impostos als “rics”, perseguir el frau fiscal i sobre tot, exigir a la Merkel que faci anar la maquineta de fer bitllets.
Però això no és un programa polític ni molt menys, això és una il·lusió per adormir, o estabornir, a la mainada.
Essent una regió espanyola ningú ens deixarà diners, la Merkel farà el que li convindrà, i recuperar l’impost de successions no ens traurà del forat, com tampoc ho farà apujar els impostos “als més rics”, que ja son estratosfèrics, potser fer més esforços en controlar el frau fiscal sí que fora bo, encara que no ens tregui del forat, ja ho deuen intentar, no?, pel que fa a les sicavs si els premem molt potser se’n aniran a invertir i córrer riscos a altres indrets, tanmateix res de tot això no farà que produïm més i millor.

De fet els que ens volen vendre aquesta recepta han estat governant Catalunya 8 anys, el deute públic ha passat d’uns 13 mil milions a 40 mil milions, i això no és estimar la gent en absolut.
Fan retòrica demagògica fet preguntes com ara: “… com es pot consentir que els nens hagin de portar-se la carmanyola de casa per a dinar a l’escola?”, queda clar que d’això en culpen a CiU, però la resposta és que els diners dels dinars dels alumnes s’han de destinar a pagar venciments de crèdits i interessos que es van esmerçar en estimular un model que ha fracassat absolutament.

Aquests culpabilitzen “el capitalisme” de la desfeta socioeconòmica, però els que han salvat BANKIA no ha estat “el capitalisme”, sinó el “socialisme”, la classe política que ha okupat l’Estat des de temps immemorials a Espanya.
Espanya és un règim polític “socialista d’Estat”, advocats i lletrats de l’Estat, alts funcionaris, inspectors d’Hisenda, procuradors del registre de la propietat, notaris i tota mena de funcionaris configuren la columna vertebral de l’Estat, res no es mou sense el seu consentiment, tot està intervingut, controlat.
Ells, aquesta oligarquia, decideix com es construeix el País, a on s’han d’esmerçar els impostos i en benefici de què i de qui.

Fa anys que els europeus els diuen que han d’abaixar els sous, no dels mileuristes, sinó d’aquesta classe oligàrquica que son l’Estat, els hi han dit mil vegades sense que els espanyols n’hagin fet cas, res, paripé i comèdia tanta com en vulguis però tocar l’Estat espanyol ni parlar-ne. Antes rota que doblá.

Ara les preguntes retòriques les faré jo. CCOO i UGT no xupaven dels consells d’administracions d’aquestes entitats financeres deficitàries al servei d’una classe política nacionalista i oligàrquica?, els socialistes no van votar en favor de prioritzar l’eix ferroviari central en detriment de l’eix mediterrani?, els socialistes no han validat i subvencionat els AVEs espanyols?, els socialistes van validar la bombolla immobiliària per què els donava rèdits en impostos per a les seves polítiques d’estímul i subvencionar l’allau de “nouvinguts” amb l’esperança de dinamitzar el mercat de l’habitatge i convertir-lo en una roda eterna, oi?…

Qui son doncs els que han tancat quiròfans?, qui son els que s’han fumat els diners per a subvencionar el dinar dels nens i nenes a les escoles?…

Per què, doncs, els CCOO, UGT, PSC, IVC, ERC, no es manifesten en les seves seus en contra seva?

Que tot això passi a Catalunya és un símptoma clar del poder d’influència que el país veí té sobre nostre. Molts volen una Catalunya independent confegida amb un patró espanyol de “socialisme d’Estat”, no ho sé, però a mi no em fa cap gràcia que un estat, sigui espanyol o català, m’imposi cap doctrina, prefereixo que l’estat em deixi fer la meva, per què al final si ens ha de fer por el lliure mercat és que no ens en sortirem.

Agosaradament.

Us ben asseguro que m’ho estic passant molt bé aquests dies amb la política. Jo no sé què passarà després del 25 de novembre, només estic segur de la victòria aclaparadora dels que volem la independència. Això és un fet i ni les enquestes més manipulades ho poden amagar.

El que em produeix aquest estat de gaudi és veure la reacció espanyola. Per posar un símil futbolístic, estem veien que el Barça guanyarà al Madrid per golejada i el Madrid que ho sap fa actuar la millor versió de Pepe i tots els company l’imiten. No saben ja quina bestiesa dir. Pels catalans, escoltar Soraya Saez de Santamaria és com escoltar Mourinho.L’escoltem amb la mateixa simpatia.

Últimament, el govern espanyol i el partit Popular, i alguns menors, es dediquen a fer de profetes i diuen el que farà la Unió Europea. No ho saben ni a la Unió Europea, però tant se val. A més, ho fan sense adonar-se que Espanya dins la Unió Europea no pinta gaire, que les decisions importants les prenen altres i que, si ho volen, faran passar Espanya per l’adreçador. El problema català no és que vulgui Madrid o no, el problema català és que vulguin Washington, Londres i Berlin… No importa gaire que Espanya, com va fer amb el model universitari, esculli un sistema que només tenen Armènia, Rússia i Bulgària i deixi de banda la resta d’Europa. Si Catalunya convenç als que manen haurà guanyat la batalla. El que no pot passar és que Catalunya sigui independent si no ho volen els americans, britànics i alemanys.

Ja pot baixar Garcia-Margalo vestit de nazareno o de mariachi clamant les desgràcies que ens cauran a sobre si ens separem d’Espanya, no hi fa res. O sí, ja va bé perquè cada vegada que escoltem els brams que emet la “coral de mestres cantaires de Madrid” l’independentisme augmenta en percentatge.

Cada vegada estan més excitats. Feia temps que no veia una peça periodística com l’editorial del diari El País d’avui: Ojo al caudillismo. L’editorialista guanyarà el premi Pulitzer. La cosa no és que estiguin en contra de la independència de Catalunya, és que aquests individus deuen pensar que som imbècils. Llegir aquest editorial fa pensar que coneixen el que passa a Catalunya igual que el que passa a Guinea Papua. S’aixequen, és miren el melic i aleshores tenen una panoràmica de la política mundial, que, com tothom sap, es defineix en un lloc de coordenades: 40,24 graus de latitud Nord i 3,41 graus de longitud oest.

A partit d’ara la música serà la mateixa però augmentarà el ritme. La freqüència de les bestieses i la proximitat geogràfica des don s’emeten augmentaran. Les animalades les diran més sovint i les amenaces també. Si voleu e¡un exemp`le, mireu el vídeo de campanya del Partit Popular: ¿Pesadillas? el próximo día 25 acaba con ellas. Vota PP”.

Nosaltres a la nostra. Anem fent feina. Artur Mas ja ha dit el que pensa. Ell faria la consulta sense garanties de continuar a la Unió Europea. Té tota la raó o, millor, ho veig igual. Jo no sé com quedaríem políticament el dia després d’assolir la independència, ara no tinc cap dubte que aïllats de la Unió Europea no, i que si no ens convertíem immediatament en un país de la Unió Europea, no trigaríem massa a ser-ho. O sigui, que endavant i sense por.

Ves per a on, ara, resulta que “el señor Mas” no és una persona dialogant, amb el que els agrada dialogar als espanyols!!, qui ens ho havia de dir.
I és, pel que sembla, i segons els espanyols, que en Mas no ha volgut mai dialogar, es presentà a La Moncloa amb un xantatge sota el braç que el justifiqués en la seva fugida endavant embolicat-se amb “la bandera”…. Pel que sembla, els dos milions de catalans que érem als carrers de Barcelona per la diada érem fantasmes, amb el cervell embrutat de nacionalisme excloent…, per ser que ens estimen, diuen, no paren d’insultar-nos, estranya manera d’estimar aquesta.

Els nacionalistes (imperialistes) espanyols, tant de dretes com d’esquerres, venen aquest peix pudent com si fos acabat de treure d’en mar… i molta gent se l’engola feliç i contenta, els sadolla els seus instints més primaris, si més no a les espanyes.

La qüestió és, però, molt més senzilla, i podríem, i potser hauríem, de determinar-la amb una senzilla pregunta. Hi ha alguna cosa a dialogar?.

Hi ha alguna cosa a dialogar?, o el que pretenen els nacionalistes (imperialistes) espanyols (hores d’ara no sé si n’hi ha que no ho siguin, amb comptades i honroses excepcions) quan parlen d’oferir-nos diàleg és tenir-nos entretinguts parlant de la meteorologia o dels sexe dels àngels?.

Per què siguem clars, Catalunya pot endegar una relació amb l’Estat espanyol fora de la LOFCA?, la resposta ha estat sempre, NO, (N+O=NO), que no és cert, a les hores, què el que vulguem establir com a model de “justícia fiscal” ho hem de sotmetre a la voluntat de les altres “comunidades autónomas”?.

El cinisme dels imperialistes espanyols, de dretes i d’esquerres, no té mesura, per què quan ens conviden a dialogar volen dir que ens hem de sotmetre a la voluntat de qui té la sobirania de Catalunya, això és “El Congreso de los Diputados”.
És a dir, que allò que nosaltres, els catalans, puguem discutir amb ells, els espanyols, té el mateix valor que discutir del macramé o del punt de mitja.

La clau de volta de tot plegat és que mai ens han reconegut com a una Nació, com a ens jurídic i polític diferenciat, ni ens han reconegut ni tenen cap intenció de fer-ho a futur.

Apel·lar al diàleg en aquest estadi és merament un moviment propagandístic per a distorsionar la realitat, si volen conversar amb nosaltres ho tenen fàcil, que ens proposin algun tema de conversa en el que puguem estar interessats, per què, amb tota sinceritat, hores d’ara els espanyols no tenen res a oferir-nos, res, res que pugui tenir el mínim interès per a nosaltres, i això és així, per que l’Estat espanyol no és una comunitat de llenguatge en tant que no compartim “pressupostos apriorístics”, i és per això mateix que hauria estat més eficient, per a ells, considerar-nos i reconèixer-nos com a un ens diferenciat amb qui es pot fer negocis en interès d’ambdues comunitats.

Però, tot això ha estat impossible per què, tal com queda més i més palès cada dia que passa, els seus “pressupostos apriorístics” estan més fonamentats en “el derecho de conquista” i “la assimilación” que no pas en el respecte i consideració en vers “els altres”.

“Democrácia espanyola”?, és un oxímoron que es fonamenta en el diàleg de l’absurd, diàleg que ha estat sustentat amb diners públics esmerçats en pagar i acomodar a una classe política a Catalunya que s’avingués a seguir el joc. Això s’ha acabat, per què una majoria social volem realitzar-nos democràticament en llibertat amb les garanties que només ens pot donar un Estat Català Sobirà. A Catalunya hi tenim uns polítics honrats que estan de veritat al servei de la majoria del poble català. Comptem amb ells i ells compten amb nosaltres. Catalunya ens vehicula col·lectivament en un Futur de llibertat i eficiència.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Quan el patró abandona el vaixell, el casc es corromp, les quadernes es desbasten i la sinèrgia del costellam amb la quilla deixa de funcionar.

La corrupció ja ho té això, aquells que abans cooperaven perden l’interès i tiren cadascú pel seu cantó, i l’invent mor.

La contraposició diametral a la corrupció son els organismes complexos, les comunitats que col·laboren per a bastir una realitat comuna.
Així, per exemple, veiem com a Europa discutim de “les nostres coses”, d’allò que ens concerneix, de si és o no és possible seguir creixent i/o consolidar el nivell de progrés econòmic i social que hem assolit seguint models deficitaris inflacionistes, o, de si ho hem de fer seguint models d’estalvi. Els països del sud proposen un model més inflacionista, de caire “estatalista”, on l’Estat té més poder de decisió i d’inversió, mentre els del nord son més proclius a un model d’estalvi, de caire “liberal”, on el poder d’inversió i de decisió està més en mans privades, i repartit en unes classes mitjanes més gruixudes.

Mentre puguem seguir discutint sobre la base de les mateixes “premisses” o “pressupostos” podrem continuar fent camí junts.
Ara per ara, com ja he anunciat altres vegades, aquestes premisses estan prou ben reflectides en el model de Justícia contractualista que va definir en John Rawls als anys seixantes de segle passat, i que son àmpliament compartides per a les bases poblacionals europees.
Ningú discuteix la conveniència de “la igualtat d’oportunitats”, ni de la conveniència d’un model de “justícia re-distributiva”, etc.

Pel que sembla, Europa és una unitat de llenguatge en alguna mesura, altrament col·lapsaria. Com ens explica en Humberto Eco, semiòleg destacat, ““Per a una teoria de la interpretació, és interessant definir precisament aquells casos en els quals, si els parlants no concorden sobre lo pressuposat, es produeix el col·lapse de la comunicació”.

Dit això, podem veure millor, potser, com l’Estat espanyol, Espanya, no ha estat mai una unitat de llenguatge. Després del franquisme es va tenir l’esperança de poder articular la realitat del fet Espanya com a una unitat de llenguatge, “on tots ens hi podéssim sentir concernits”. Això ha estat, més aviat, un miratge que ha derivat en un mal son donada la contumaç obstinació d’un establishment polític, i sovint també econòmic en connivència, de no acabar amb un invent que només els dona rèdits a ells, però que no és capaç de nodrir una societat catalana que es veu cada cop més minoritzada i incapacitada pel seu desenvolupament.

Tanmateix tot plegat es veia a venir a la llum de “premisses” tan explícites i tan poc “col·laboratives” com “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles,… (Art 2), i, “La soberanía nacional reside en el pueblo español, de quién emanan los poderes del Estado.”
Òbviament amb “pressupostos” com aquests la comunicació col·lapse i l’invent se’n va fer punyetes.
Els que volen salvar l’invent a Catalunya son els espanyolistes, òbviament, però n’hi ha també alguns que pretenen salvar-lo d’una manera menys òbvia, i pretenen cosses com “construir ponts d’entesa”, òbviament saben ells i sabem tots que amb les premisses i pressupostos de la Constitución Española això no és possible per què senzillament la comunicació col·lapse, i és per això que han de proposar-nos “reformar la Constitución Española”, empresa que no sé pas com valorar-la si no és qualificant-la de IMPOSSIBLE.
Els més “sinvergüenses” i cínics ens reclamen, apel·lant a principis democràtics, que anem a discutir-ho al Congreso de los Diputados, i és que falsegen “els principis democràtics” quan no ens reconeixen com a uns interlocutors diferenciats, “per se”.

I és què, l’Espanya “plurinacional” o “federal” és un oximorom, i l’únic remei per a la malaltia és la mort del pacient.

Això, ens hauria de fer veure els perills endògens als que estem exposats, derivats dels que per a fer-se valdre estan permanentment tensionant qüestions ideològiques que en aquest moment de procés son merament compositives, i que son implícitament punts d’ancoratge que poden impedir-nos l’èxit de la marxa cap la consecució de la nostra realització col·lectiva.

La realització d’un Estat Català en les nostres circumstàncies significa que hem entès, i assumit, que necessitem vincular-nos en una “comunitat de llenguatge” que es fonamenti en premisses de llibertat i eficiència, i és l’assumpció per part de les persones, la societat civil, d’aquesta voluntat de vincular-se la que explica la maduresa d’una societat que creu en ella mateixa, en les seves capacitats i habilitats, i és per això mateix que els apriorismes ideològics dogmàtics haurien de procurar no espatllar-nos la festa, ara que l’orquestra sona afinada i la partitura té un ampli consens.

Ara Catalunya!

Catalans, creieu-me, tal com n’Odisseu, en el seu viatge de retorn a la llar, ens convé lligar-nos al pal de la major, per què malgrat les psicofonies parlen d’absurditats descerebrades la quantitat ingent i la varietat de les estupideses que fan brollar aixequen una mar grossa amb la pretensió i propòsit d’impedir i malbaratar la nostre arribada a Itaka, justament ara que ens hem determinat a arribar-hi i la tenim a tocar. No hi ha casualitats.

El flux de les psicofonies segueixen diverses línies d’investigació, com és natural, depenent, potser, de si l’ectoplasma duu una bola de ferro encadenada al turmell, o no, ves a saber….
Bàsicament segueixen dues línies de gran profunditat introspectiva, una referida al passat, i un altre referida al futur.
Les referides al passat estan pràcticament centrades en el “negacionisme històric”. Catalunya no té una identitat com a ens diferenciat en el sentit d’ésser una nació natural, res, ni hem sigut mai un estat, això que de que som una nació és un invent de quatre aprofitats que tenen al poble català, perdó, que dic?, a la ciutadania de Catalunya narcotitzada amb faules i entelèquies que son un robatori a la veritable història universal, avalada, per damunt de qualsevol altre consideració, per la prevalent existència de “la nación espanyola” historiada amb pàgines de gloria.

La varietat d’episodis transvestits que nodreix aquesta línia excelsa d’investigació científica és gran, com la capacitat d’invenció quan es té a l’abast una matèria primera ben sucosa. Novel·lar, per exemple, que les tropes que fornien les legions tarragonines al segle I, sota l’imperi de Octavi August, estaven confegides per a osonencs, laietans o ilergets, és desconèixer la motorització d’aquells episodis històrics. Potser sí que n’hi havia algun, però es fa molt difícil pensar que aquells ibers que havien estat massacrats per aquelles mateixes legions sota el mandat de Juli Kaesar en un enfrontament cruent en “el pas del Segre”, (Artesa de Segre), no tinguessin cap més opció, en el segle I, que aixoplugar-se sota la tutela dels seus botxins, potser sota l’amenaça d’ésser crucificats a les afores de Roma, on s’hi crucificaven els “re-bels”.

Hi ha “investigadors” espanyols, “doctores de la Història”, que et presenten un mapa polític, que és en realitat una foto fixa d’un moment determinat de la pel·lícula, com si fos la garantia de que aquell estatus polític fos la garantia de que el poble català no ha estat mai una nació natural.

En fi, que “doctores tiene la Iglesia”. Tot això té alguna ressonància en persones emocionalment dependents, que necessiten tenir al seu abast un discurs, un relat, que els sadolli les seves pulsions més peremptòries i exorcitzin els seus fantasmes, però aquests relats no s’aguanten per enlloc davant de persones mínimament emancipades emocionalment i intel·lectual, màxim si son mínimament il·lustrades.

La varietat de “kakofonies” que nodreixen el “negacionisme històric” és ben gruixuda, però en realitat només atempta en contra de la ignorància, per què la gent, cada vegada més, s’espavila i tracta d’informar-se per vies alternatives.
Tanmateix aquesta discussió del passat sempre serà susceptible d’ésser argumentada i estudiada, en canvi, la del futur és absolutament esbojarrada, especulativa i forassenyada, per què, senzillament el futur ningú l’ha vist.

Els que intenten il·luminar el futur haurien de basar-se abans de res en la continuïtat, abans d’especular amb la discontinuïtat, en el canvi, haurien de fer-ho amb allò que ja coneixem, que és la continuïtat.

Posats a especular, a projectar en el espill a veure que ens retorna, és menys agosarat fer-ho seguint el fil de les inèrcies que coneixem positivament.
Des de aquest punt de vista, el que sabem és que si seguim essent una comunitat autònoma espanyola la nostra fi com a col·lectivitat és més que provable. Com va dir-los l’expresident Pujol, “mentre lluites estàs viu”. De fet, el que postulem els independentistes és que l’única possibilitat a futur de poder fer via com a allò que som col·lectivament és amb un Estat Català Sobirà. Els que opten per altres vies alternatives han de contradir la inèrcia de la Història, i no només això, haurien d’aplicar-se el discurs de la Por al seu continuisme contumaç.

Catalans!, hem de fer-nos ferms a prova de “polstergeists” psicològics de baixa volada, per què les psicofonies formen part del passat, d’un passat no integrat que mena als ectoplasmes en els llimbs, entre la realitat i el no res.

Catalans el dia 25 de Novembre sabem el que hem de fer.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Sembla bastant clar que el govern espanyol vol ofegar Catalunya. Aquest divendres el Govern ha hagut de comunicar que deixa de pagar els concerts sanitaris, educatius i socials ja que la Generalitat segueix sense rebre els 560 milions d’euros del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) que va demanar al govern espanyol per atendre despeses corrents. Això ja va passar al juliol. Més tard s’ha dit que ja enviava els diners, dimarts ja es podrà pagar. De moment una certa alarma social. A fer patir.

Imagino que el govern espanyol vol posar als ciutadans contra el govern català, però em sembla que està aconseguint exactament el contrari. Ho està fent amb ajuts inestimables, com el de l’home del ribot. El “genial” Alfonso Guerra ara s’ha despenjat dient que “és fals i xenòfob dir que Espanya roba a Catalunya“. També ha dit que “el nacionalisme català ha desplegat una hàbil teranyina en què enredar a molts catalans, amb el concurs dels mitjans de comunicació de Catalunya i amb la rendició de l’esquerra catalana, lliurada al projecte de la dreta. Els que abans eren socialistes, comunistes, ecologistes i dirigents sindicals rendits als peus de les 400 famílies catalanes que històricament han dominat en realitat la comunitat autònoma”. Jo no sé si desvaria, però dir que això és xenòfob és una bajanada, i la resta també. Potser seria més polit dir que ens roben els del país de l’oest pròxim.

De totes formes és fantàstic que Alfonso Guerra ens ajudi. Ell és un dels principals artífex de la decisió de separació que estem prenent. Ja quan era vicepresident del govern espanyol tenia un especial “amor” a Jordi Pujol. Durant el tràmit del darrer Estatut va tenir un paper fonamental en preparar les coses per destruir-lo. Ara segueix igual, res no em sorprèn. Les seves declaracions no són més que un suport als desigs d’independència de molts ciutadans, ens ajuda a guanyar adeptes.

Els ajuts ens plouen, ahir els bisbes espanyols es van despenjar contra la possible separació de Catalunya i Espanya. Avui els bisbes catalans han sortit al pas, això sí, amb la prudència vaticana que no saben emprar els bisbes inquisidors. Han contestat a la Conferència Episcopal Espanyola dient que “totes les opcions polítiques tenen legitimitat moral” i ressaltant que els pobles tenen dret a “recercar la pau i la justícia”. També han dit que “com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat”. Quina diferència en l’expressió i en el respecte a la voluntat del poble, no?

Les coses no ens poden anar millor. Alguns espanyols s’entesten en dir bestieses. Uns exemples són Alejo Vidal-Quadras i Pedro J. Ramírez, per no citar alguns militars nostàlgics. El primer defensant la intervenció de la Guàrdia Civil davant l’Eurocambra i el segon comparant el Camp Nou ple de senyeres amb l’Alemanya nazi.

Les declaracions de Vidal-Quadras ja han fet que alguns parlamentaris europeus hagin hagut de pronunciar-se i ara s’hauran de pronunciar sobre el segon. Quin gran ajut per internacionalitzar el conflicte i fer-nos guanyar adeptes. Què millor ens pot passar que aquests personatges ens insultin i amenacin?

Un altre parlamentari europeu, Jaime Mayor Oreja, un gran demòcrata de “pedra picada”, també s’ha lluït i ha dit que “ETA no és només un grup terrorista, és un projecte de ruptura, i s’ha posat a l’avantguarda de Catalunya i del País Basc en aquesta matèria.

Per la seva banda, Artur Mas posa el contrapunt a tanta imbecil·litat. Es va reunir divendres a la Generalitat amb membres del grup parlamentari hispano-alemany del Bundestag alemany. Ha assimilat la situació de Catalunya amb Espanya amb la d’Alemanya a la UE però sense poder polític. La BBC ho diu també en un reportatge.

Fa pocs dies, el Govern va aprovar Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar, i una de les accions ha estat posar com a director a Martí Estruch que va ser amb el govern anterior delegat de la Generalitat a Alemanya. Cal recordar que Eugeni Xammar va estar molt relacionat amb Alemanya des d’on va escriure Crónicas desde Berlin (1930-1936).

Casualitat tanta Alemanya?

Com veieu tenim dues línies d’acció per internacionalitzar la necessitat que té Catalunya de tenir “eines d’estat” o sigui de ser independent i membre de la Unió Europea. Una és la política de relacions i comunicació que ha establert el Govern. La segona és l’enorme imbecil·litat d’uns personatges que semblen sortits de les “Pintures Negres” del gran pintor Francisco Goya.

Benvolguts lectors.

Avui dilluns 2 de Juliol és per a mi un dia un xic d’anar fent, de transitar per a unes fites obligades que em deixen un xic esmaperdut.

“La Roja” guanya i amb aquesta fita es desplega fins a la plenitud tot un festival de perversió. Dic de perversió, per què, es falta a la realitat per al “vers”, per a la paraula. Les paraules son manipulades per tal d’esdevenir eines perverses de manipulació.
Des de “el aragonés oriental”, o, “la de todos”, seguint per a una inacabable llista de ”noms” amb que es vesteix el discurs de la realitat, sens dona un relat gairebé acabat, finalitzat, tancat.
Institucions, Catalanes, que han estat bastides per a ésser els garants del compliment de “la Llei”, per exemple, se la salten amb absoluta impunitat.
Ja us dic, la llista és inacabable, de veres.

De la “crisi”, per exemple, ja no en vull parlar, perquè simplement és una inutilitat monumental, la gent, en general, no vol entendre i acceptar que l’Estat espanyol, si no vol rebentar i fer fallida, ha de devaluar-se en un 25% si fa o no fa.
Vivim en la festa de la confusió, de l’alteració de la consciència, de negar la realitat subvertint-la.

Òbviament, tot això no acaba de quallar, ni “la Roja”, ni les institucions, encara que siguin catalanes, no acaben de generar cap sinèrgia capaç de fer res de positiu col·lectivament.
Molta gent cerca treure el cap per tal de veure alguns referents fefaents, però no és fàcil, tenint en compte que ens han segat els referents antecedents, històrics-culturals. Sí, ja sé, el comte Guifré, Casp, 1714, etc, referents veritables, però…, és que els catalans vàrem sorgir del no res?, per generació espontània?, o per espores?.
En fi, he tractat d’aportar algunes mirades valuoses respecte d’aquestes preguntes, però als catalans no els interessa, sembla que només els interessa sadollar les seves pulsions sense sentir la necessitat de comprendre’n les causes, els orígens. La gent funciona a base de discursos fets, acabats, “prêt a porter”.

La Independència de Catalunya nia en la consciència col·lectiva com a un relat veritable, copsat intuïtivament com a bastit d’un discurs profund i valuós, veritable i fecund, parlem de la “butxaca” o de la “barretina”, tots intuïm, i potser alguns sabem, que és en el “fet diferencial” on rau el capital útil de la nostre empresa i del nostre futur.

Catalans com en Jordi Bilbeny, ens ajuden més no ens pensem a trobar la manera de retornar-nos el nom d’allò que som, per que som el que som per força del que hem estat.

Benvolguts lectors, us deixo un poema enorme d’en Salvador Espriu, que explica algunes coses que jo no encertaria a dir-vos i que vosaltres sabreu copsar amb profunditat.

Inici de càntic en el temple (Salvador Espriu)

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell les males herbes”.
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa
per què seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.
Ara digueu: “ Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

Amics, el Futur s’atansa, nosaltres estarem dempeus per a rebre’l tot sencer amb tot el nostre ésser.

Visca La Pàtria!!!!

Quan un maltractador li declara “el seu amor” a la víctima tot esperant ésser correspost perdent absolutament qualsevol indici de dignitat, i amés la víctima s’avé a la comèdia, ningú hi pot fer res, la desgràcia i el patiment estan garantits.

Aquest és el cas del tracte que rebem, ens volen fer víctimes tant si volem com si no.

L’Impèrium contraataca intentant, ara, amb una declaració d’amor, deixar la víctima incapacitada emocionalment per a donar una resposta adequada. No tenen vergonya.

Al maltractador li agradaria que la víctima se li sotmetés de pròpia voluntat, el que més desitja és que la víctima renunciï a si mateixa.

Però mentre ens declara “el seu amor” continua violentant-nos i abusant amb força de la nostre voluntat per efecte de la dominació política.

Algú de vosaltres podria dur a col·lació, rememorar i explicar els arguments que es van brandar per tal de “justificar” el fet que l’Estat no pagaria els “deutes” de l’addicional tercera i els altres?

A mi em sembla recordar que la cosa anava més o menys “en última instància per raons de necessitat del bé comú, el Congreso te sempre la darrera paraula”.

Aquesta és la justificació del maltractador per tal de continuar exercint la possessió sense recança. “La sobirania reside en el Pueblo Español, de quién emanan los poderes del Estado”, “El Congreso de los Diputados es la representación del Pueblo Español de quién emanan los poderes del Estado”.

Que ara vingui la vicepresidenta del govern espanyol a dir-nos que el “govern d’Espanya està bolcat en Catalunya” és un insult.

Ja fa temps que vaig parlant dels diferents models de “Justícia” en el sentit soci-organitzatiu. I és que Catalunya està sotmesa a la Jurisprudència pre-contractualista, en un model puramet “utilitarista”, per entendre’ns, talment com en temps de Salomó, Catalunya està subjecte a la bona voluntat del pare Estat que vetlla per a la benaurança dels seus fillets.

Certament, la Unitat jurídic-i-política d’España està constituïda en un model “utilitarista” pre-contractualista on els territoris poden ser històrics o histèrics, nacionalitats o regionalitats, però mai ens subjectes de dret polític, l’únic subjecte de dret polític és el Pueblo Español.

Que des de aquesta unitat jurídic-i-política s’apel·li a la no confrontació és una autèntica aberració, tanmateix és una estratègia política que dona rèdits en adhesions, qui pot estar en contra de l’amor i l’entesa, de la col·laboració, tal com ens commina la vicepresidenta espanyola. Tots som germans, ep!, no, podríem esdevenir germans, no! “som”, això apel·la a un desig, no a una realitat, però es justament per això que te un gran impacte emocional en una forma platònica de pensament àmpliament estesa entre el ramat.

En fi, totes les escoles farisaiques i platòniques formen un corifeu sense aturador, uns diuen que son tant explotadors com explotats i que per això la confrontació no és possible, hem de parlar-nos, (potser d’amor?), col·laborar, etc, els altres que això d’exigir “la clau de la caixa” és una cortina de fum per tal despistar al ramat mentre li retallen “drets”.
Per cert que això del “drets” mereix tot un article, per què la quantitat de disbarats i mentides capcioses que emeten els fidels de la FE és monstruosa, ingent, i sobre tot, INDECENT.

En Mariano Rajoy diu que ara no toca, que el que és important és que Espanya surti de la crisi. La submissió, dominació amb violència a que ens sotmeten no els importa ni poc ni mol. XORIÇOS.

Jo no soc espanyol, ni visc en Espanya, a veure si ho entenen d’una punyetera vegada.

El més ofensiu és el tracte que ens donen, ens tracten d’idiotes, de subnormals, de subdesenvolupats mentals, de tarats, de retardats profunds.

Que m’estimin o no se me’n refot, però el respecte és primordial i si no em poden respectar perles bones hi haurà confrontació, total i absoluta.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Visca La Pàtria!!!!

Com diria el Conde Duque “empiezan a surgir los efectos sin que se hayan notado los cuidados”.

Els efectes son devastadors, senzillament no tenim diners per pagar el cost dels serveis que ens hem atorgat. Òbviament el dèficit en inversions estructurals i l’espoliació que patim per part de l’Estat hi tenen molt a veure en la situació de col·lapse a la que estem abocats i ja tenim a tocar.
En general els independentistes fa anys que anunciem la desfeta, però els nostres vaticinis han rebut un tractament irresponsable de menysteniment sistemàtic.
Aquest mateix menysteniment ha format part d’aquells “cuidados” que han generat “los efectos”. El que es negava era l’idea de que Catalunya no es pogués desenrotllar formant part de l’Espanya autonòmica, ara, tot i l’evidència, encara es cerquen subterfugis argumentals per negar el fet de que bona part de la fallida de Catalunya te les seves causes més directes en la seva pertinença a Espanya.

Els catalans som els majors responsables de la nostre desfeta nacional, econòmica i social. En això no només hi ha contribuït el menysteniment sistemàtic dels auguris llençats pels independentistes. L’actuar “com si” fóssim el que no som, ens ha encegat, “papeles para todos”, com si fóssim rics, com si fóssim sobirans, com si fóssim angelets. Però la realitat és la que és. Tenim una pobresa creixent, com en molts d’anys no teníem, un sistema financer molt minoritzat per a uns balanços fal·laços que hauran de ser posats al dia, un ensenyament que no arriba a fer la feina que tots voldríem que fes, una decreixement de les inversions i un atur monumental. Tenim un balanç comercial positiu en serveis, gràcies al turisme que es considera “exportació”.

Amb tot, Catalunya, i potser Balears, sembla que estem en bona disposició per tal de tornar a créixer econòmicament, de fet els primers trimestres de l’any passat encara vàrem créixer. Tot i això els ajustaments que hem de realitzar per tal de restringir el dèficit públic no s’avenen als ingressos reals que produïm i que van a l’Estat per a no tornar. Davant d’això una part considerable dels representants polítics del Parlament fugen d’estudi.
El PP i el PSC fan la mateixa música, amb algunes variacions poc significatives. “Hem de fer mesures per sortir de la crisi, només amb retallades no ens en sortirem”. No hi falten els IVC fent de claca a tothora, criminalitzant “la dreta” com si els seus governs no tinguessin res a veure amb la desfeta, angelets.
Però de fet aquests que fan aquestes proclames no n’anuncien cap de mesura, tampoc els seus gurus socialistes com en Krugman i altres keynesians que prediquen que els rics, és a dir Alemanya, han de pagar la festa devaluant la moneda i avalant-ho tot amb eurobons.
Ep!, fan tot això amés de mentir quan diuen categòricament que “les retallades” no serveixen per a res. Sense “les retallades” la fallida fóra un fet indefugible.

Hi ha molta gent, ingènua, que creu en el miracle de la FE, i estan esperançats amb que les coses milloraran quan a França guanyi en Hollande. Si això succeeix les passarem molt més magres encara. Queda dit.

Catalunya ha fet una deriva política econòmica i social pèssima. Mentre això es perpetrava, el poble, com a un ramat, aplaudia amb les orelles i seguia a un establishment polític i cultural que ufans de si mateixos ens duien de pet a l’escorxador abduïts per a una estela falsària de “justícia social” i “postmodernitat cosmopolita multicultural”.
Mentre importaven mà d’obra poc qualificada, clients per a col·locar la sobre-oferta del totxo, tots els indicadors d’eficiència social davallaven ostensiblement, mentre el conseller rebia premis internacionals per al seu “model de participació social”, l’índex de productivitat es mantenia en un llindar propi d’altres societats menys desenvolupades, mentre es feia propaganda institucional en favor de la mal anomenada immigració, es desballestava “la catalanitat” com a referent de cohesió social.
Tot això ha facilitat la tasca dels espanyols que en tenen prou en fer els pressupostos que els convé a ells per tal que nosaltres haguem de renunciar més i més, per tal de polaritzar, encara més, la societat catalana, amb desitjos de realització ideològics, que si reforma sí que si reforma no, que si Merkel que si Hollande i tot un seguit d’afers que si no es poden situar en un context veritable esdevenen disbarats demagògics a modo i manera de pinso narcotitzant.
El circ està a ple rendiment, l’espectacle ens atorga diàriament tot un seguit d’expressions públiques que sovint configuren el ventall de la estupidesa, ep! ben nostrada, això sí.

Alguns exemples recents. En J. Nadal diu que s’ha de dur el govern del PP al tribunal constitucional. Més demagògia no és possible. En P. Navarro diu que de pacte fiscal res, que no és possible, (ni el volen) i demana “mesures de creixement econòmic”, tornem-hi que no ha estat res!. En Duran, l’insigne, diu que es conformaria amb un compromís de pagament per part del govern espanyol. Més demagògia, legalment el govern de l’Estat NO TE CAP COMPROMÍS de fer-ho. Ho escric amb majúscules a veure si se n’assabenten. Tampoc no falta qui, imbuït de la fortalesa moral d’un superheroi, declara que “li preocupa tant el tenir la clau dels nostres impostos com la manera en que aquesta riquesa es re-distribuirà”, tot fa pensar que si aquests superherois de la bondat no-manifestada (encara) no tenen una garantia d’aval signada pel mateix Déu de que tot serà tal com a ells els plau, no s’hi adheriran, no fos cas que la independència de Catalunya fos instrument del Mal, “abans espanyola que de dretes, o ves a saber … si liberal”.
En fi, que en aquestes condicions Catalunya col·lapsi no és una sorpresa, el que jo em demano, cada dia que passa amb més neguit, és si de veritat, tenint en compta l’estat de “gràcia” d’aquesta tropa, paga la pena tan d’esforç, a vegades penso que tot està perdut senzillament per què Catalunya ja no te existència real, en el sentit de realitat estructurada.

Malgrat tot aquest dispendi d’estultícia sobreactuada, en Mas segueix un “contra-guió”, i dic “contra-guió” per què el pla d’acció política de CiU i d’en Mas son un guió que es contraposa al guió general de desfeta socioeconòmica i nacional de Catalunya que el curs de la història ha anat seguint els darrers 10/15 anys. En Mas va de debò, vol pactar el concert econòmic entre Catalunya i Espanya. Ha dit que si això no és possible seguirà endavant amb un pla d’acció política que concerneixi directament i exclusiva a Catalunya. També ha declarat que si Catalunya col·lapse convocarà eleccions al Parlament.

No fa falta ésser un superheroi per tal de sumar dos més dos. L’hora decisiva s’atansa.
Hauríem de fer-li saber, al president Mas, que si ell es posa al capdavant tots el seguirem fins al final, fins hi tot els estúpids, els superherois i els apòstols de la Fe, per què altrament no ho aconseguirem.

Ahir llegia al diari El Punt Avui un dels articles d’opinió de Xavier Xirgo, es titula Línia vermella. Comença dient: Si alguna cosa ha fet aquests darrers mesos el govern de CiU és advertir al de l’Estat que hi havia una línia vermella que no es podia travessar. L’acaba tot dient: Queixar-nos sembla el nostre esport nacional. No tinc cap dubte que CiU ha traçat una línia vermella. Però ja se sap que no és la mateixa cosa si aquesta línia, per vermella que sigui, l’has traçat amb un pinzell o amb una brotxa. I aquesta sembla de brotxa, que té més marge. No n’aprendrem mai.

El que no sap Xavier Xirgo és que les línies vermelles catalanes tenen a veure amb les membranes semipermeables. Són aquelles que permeten el pas a unes substàncies i no a altres. Les línies vermelles catalanes les pot traspassar sense problema el govern espanyol, però no pot fer-ho el català. Són molt comunes a la Biologia. Posar barreres d’aquesta classe és un bonic entreteniment del nostre país. No ens serveixen per a res. Nosaltres estem atrapats, ni que sigui de les nostre paraules, mentre que els altres fan el que els passa pels nassos.

Nosaltres vinga a posar línies vermelles i els d’allà davant van rient de la nostra ximpleria. Potser, però el que estem fent és molt subtil. Els nostres prohoms, en lloc d’emprar els llibres habituals dels clàssics com a font d’inspiració, es van inspirar en un conte molt explicat als nens: En Pere i el llop. No el clàssic de Sergei Prokofiev”, em refereixo al de Joan Amades. Tots el coneixeu, aquell pastor que crida sempre: Que ve el llop, tot demanant auxili. Al final ningú no se’l creu. La subtilesa és molt gran, els polítics espanyols, acostumats a les nostres línies vermelles pensen que som idiotes i les fan servir per a una molt noble tasca que no descric, però un dia els nostres els atraparan quan menys se n’adonin.

Mentre esperem que això passi, pensem en quina és la nostra realitat. Som com un experiment d’etologia. Tenim una vida real, però som animals atrapats i en observació. Dintre de la nostra campana de vidre anem fent coses, el nostre pressupost, les nostres batalles, les nostres penes i alegries. Mentre, els observadors espanyols, van prenent dades i de tant en tant provocant algun moviment dins la nostra gàbia que modifica el nostre comportament. No ens veuen perillosos, ens observen encuriosits, de tant en tant se sorprenen, apunten en el seu quadern de laboratori, el que fem, més dades. Nosaltres en sentim importants tot creient que el que fem els afecta. No els afecta més enllà que el que afecta a un biòleg la reacció del hàmster que està analitzant. Som intranscendents. Potser això pugui afectar al nostre orgull nacional, però caldria que comencéssim a ser-ne conscients. La nostra futilitat en les coses que importen realment en els afers del Regne és total.

Tot això, és clar, tret que realment estiguem fent com en el compte de Pere i el llop, amenaçant cada dia per fer-los creure que no farem mai res i fer que es confiïn i així, de cop, adéu-siau.

Cal però anar molt en compte perquè quan fem aquest cop valent, veurem que el poble està totalment desmoralitzat. Les darreres: El secretari d’organització de CDC, Josep Rull veu en els pressupostos de l’Estat una estratègia per recentralitzar competències, acusa el govern espanyol de voler “ofegar” Catalunya i per això reclama el concert econòmic i una hisenda pròpia. Molt bé, sí senyor, i què? El meu gat em demanava per sortir, però com havíem de marxar, no el vaig deixar anar, no fos que després l’hagués hagut d’esperar. Doncs igual, un resultat totalment descriptible: cap.

La Generalitat avisa al govern espanyol d’un punt d’inflexió si no canvia els pressupostos. Allà com que celebren molt això de la Setmana Santa, han entès que hi haurà una genuflexió. He sentit al Telenotícies Vespre que un portaveu del Partit Popular deia que ens hi posem fulles.

El problema de tot això és que aquí tampoc no s’ho creu ningú. Moltes vegades he parlat de credibilitat. La credibilitat és alguna cosa que es conquereix fent allò que dius que faràs i no prometent allò que no faràs, perquè no tens intenció de fer o perquè saps que no ho podràs fer. Ho he dit sovint, per a mi Artur Mas té credibilitat, ja sé que molts em considereu ximple per pensar-ho, però no hi puc fer més, és així. Credibilitat perquè crec que pensa intentar fer el que diu. Jo el problema que li veig és que quan arribi aquest punt no ens quedarà res.

Jo crec que seria molt millor dir, posant l’exemple dels pressupostos però serveix igual per a altres temes: escolteu, no ens agraden aquests pressupostos, menystenen Catalunya, ens ofeguen, no ens donen el que ens deuen, etc., intentarem negociar i veure si aconseguim alguna cosa, també posarem cara de gos emprenyat, però com que ells tenen la paella pel mànec, si finalment no ens fan ni cas, que és el més probable, ens caldrà aguantar-nos. Això seria molt més creïble que parlar de punts d’inflexió, de què mai les coses seran iguals, etc. Les coses seran iguals però nosaltres estarem emprenyats, cosa que no té la més mínima importància en la immensitat de l’univers. Què importa tenir el hàmster empipat? De fet ja ho estava dins la gàbia. De tant en tan li dones una mica de pinso i ja està.

Avui mateix llegia que la fundació de CatDem alerta que, amb la subhasta de CatalunyaCaixa, el país pot perdre la propietat de l’emblemàtic edifici i el control d’una obra social que abasta molts camps. Cita La Pedrera, entre d’altres coses.

El govern espanyol pràcticament haurà eliminat las caixes catalanes, cosa que no hagués passat si Catalunya fos independent. Per cert, algú sap per què subhasten CatalunyaCaixa i no Bankia? No veig que una estigui pitjor que l’altra. La cosa està molt clara Bankia forma part del seu sistema, és un problema “nacional”, de la seva nació. Mentre això passa, el Govern està, fins allà on jo sé, callat. Segurament perquè sap que per no poder fer res, millor callat mentre està en un vaixell, l’espanyol que s’enfonsa per una gestió econòmica nefasta una ceguesa per afrontar la situació pròpia dels talps.

El problema és que no tenim temps, potser reaccionarem, però quan ho fem, tan carregats de raons i amb un poble convençut, no ens quedaran ni els parracs.

La meva proposta és no esperar ni un dia. Dilluns de Pasqua és un gran dia, nosaltres fem festa i ells no, podem declarar la independència cantant-los unes caramelles. No podria la nostra fada convocar-lo?