Arxiu de la categoria: Estupidesa

El 9-N només fallarem si tu falles

Avui haurien de bastar poques paraules. La determinació és el que marca el nostre camí aquests propers dies. Res no ens ha de fer perdre el nord. El “procés participatiu” continua. Artur Mas ha decidit passar a l’atac i emprendrà accions legals contra el govern espanyol. La Generalitat es defensa i defensa Catalunya. Mariano Rajoy no sap què està fent, han entrat en un procés irreversible i cada dia la cosa la complica més. Pràcticament, ho diuen les enquestes, el 50% de la població està per la independència i només un 20% està en contra. Ells se’n reien de la nostra consulta i ara van al tribunal constitucional. Són brillants, han aconseguit augmentar el nombre de “participants” de manera increïble. No he vist una campanya millor preparada que la que està fent el govern espanyol a favor del procés participatiu i de la independència de Catalunya. Suposo que el que farà el Govern serà denunciar el govern espanyol per prevaricació.

La supernani ha explicat que ho porten al Tribunal Constitucional per protegir-nos. El govern espanyol ha fet un ridícul internacional i encara, en els dies que queden, el farà més. Només fan que invocar una llei, que manipulen i mouen segons els interessa. Per què no fan servir la llei per evitar la corrupció? Per què no es dediquen a netejar un partit ple de gent imputada? No cal seguir, ja els traurà Podemos. A això han arribat.

No cal dir “recordeu”. És el govern que ha provocat que uns papers falsos i mal fets diguessin que Xavier Trias tenia diners a Suïssa.

No escric res més, és sobrer, només podem fallar si tu falles. Cal que tothom es mobilitzi, serem 3 milions. Serà la botifarrada més gran de la història. Que no s’aturi la campanya. Igual ens declaren inconstitucional el telèfon.

La #IndependenciaPerSantJordi2015 no l’aturaran, queden sis mesos

Anava a escriure: No acabarem mai! Ho anava a fer després de saber que els enemics de donar la veu al poble diguessin des de les seves poltrones que anaven a fer buscar coses impugnables als serveis jurídics del govern espanyol per evitar que s’atemptés contra la democràcia a Catalunya. El súmmum de ridícul és dir que el que volem fer és substituir una cosa il·legal per una cosa antidemocràtica. Diu Tribuna.cat: La prohibició fins i tot d’una jornada com aquesta ens remet a l’Espanya franquista que prohibia el dret a reunió i associació.

Mariano Rajoy ha embogit i allà, a Brussel·les, ha dit que qualsevol territori que no respecta l’estat de dret no és una democràcia sana. Ho diu el que forma part d’un partit en el que el darrer secretari general està imputat i el tresorer a la presó, per citar només uns petits detalls. Ha advertit que estan investigant els passos de l’executiu d’Artur Mas pel procés participatiu i ha advertit que si detecten la més mínima il·legalitat aniran als tribunals i fins i tot al Tribunal Constitucional. Arribaran fins a Déu. Rajoy ha acusat els independentistes d’iniciar un viatge cap a l’edat Mitjana i que no hi ha dret, que no es mereixem això els catalans. Per què no miren sota la catifa i comencen a escombrar i treure els seus esquelets?

No s’acaba d’entendre per a qui va aquest discurs en espanyol. És per als espanyols del PP? És per a Amèrica Llatina? És per a algun diari? Per fer content Aznar? No crec que a Europa interessi gaire i a nosaltres, després dels primers cinc minuts no ens afecta gens. De fet a l’Edat Mitjana no depeníem de Madrid i això sempre és millor. Sembla que el govern espanyol milloraria molt si el PP cedís el comandament al petit Nicolás.

La meva era un reflexió amb el cap calent, però un cop refredat em dic: no passa res, fan el que teníem previst que farien després de posar-se nerviosos i de veure que no ens aturen. Era absurd esperar el miracle i ja sabíem que això succeiria. No he vist mai que un conill de cop i volta aprengui a calcular logaritmes. Per què en una setmana havia Mariano Rajoy d’entendre’ns i respectar-nos? Ni la verge de les medalles podia aconseguir-ho. Ells poden acceptar el que no té remei, però mai no ho comprendran del tot. Em pregunto si han entès que Argentina o Perú s’independitzessin d’Espanya. El que tinc per segur és que alguna cosa ens suspendran i que votar voldrà dir que alguna ordre de no se sap qui s’incomplirà. No sé qui la incomplirà i quina cosa no farà, però és impossible que els “no demòcrates” no intentin impedir, manipulant la llei, la votació. Què hi farem!

Fa mesos que vinc escrivint que per Sant Jordi serem independents. Per aclarir la meva posició, no sigui que algú pensi que dient això dic una ximpleria, el que vull dir és que el Parlament haurà fet la declaració d’independència. Suposo que no serem res, estarem en procés de sortida. Serà aquell moment en el que Espanya haurà de decidir si ens ho posa fàcil i compartim el deute o ens fa el boicot i aleshores paga tot el que deu.

En tot cas, nosaltres anem fent coses, alguna rucada ja la fem. Algun partit diu inconveniències que se les hauria de callar en espera del moment adequat. L’ecosocialista ja ha decidit intentar fastiguejar-nos, però tampoc és estrany. Ells ja devien ser els culpables d’una pregunta bastant estranya, la de la doble opció si dius “Sí”, que haurà de passar al manual de les preguntes absurdes, però calia intentar tenir-los a prop, encara que dormint amb ells t’aixequis mullat.

Tornant a les inconveniències, recordar que ara no toca guanyar les eleccions ara és el moment d’anar tots a votar el dia 9 de novembre. El govern espanyol, que se’n fotia, ara tremola. Els comentaristes espanyols i alguns de la cinquena columna, residents a Catalunya, també. Facin el que facin, més d’hora o més tard, marxarem. No volen entendre que és millor ser amics que enemics, però no hi podem fer res.

Només caldrà veure com ens ho fem per votar. Ànim que queda menys, sis mesos per a la independència.

Es defensen de la democràcia

Reconec que a vegades no sé què escriure, no és mandra, és estar absolutament despistat. Avui és un dia d’aquest. Mira que hi ha de coses que mereixen l’atenció política, però com que tot és tan incert, estic una mica baix de forma.

Podríem parlar d’aquesta manifestació en favor del genocidi que es diu el “Dia de la Hispanitat” i que fa que s’exciti un munt de gent. La cosa és que hi ha un grup de persones que volen defensar que són espanyols i que van conquerir el món. I dir-nos als catalans que no som res. Abans aquesta gent feia una cosa que no es porta, celebrava el dia de la raça. Es volen reunir a la Plaça Catalunya de Barcelona. Bé, res en contra de què se sentin espanyols. En tot cas el problema que tinc amb ells és que estan en contra de la democràcia. Alguns deuen ser normals, se senten espanyols i jo ho respecto, i no estan en contra de què la gent contesti una pregunta. Uns altres són uns impresentables que estan més a prop dels talibans de l’Afganistan que de les democràcies consolidades. Ells decideixen que no tenim dret a votar i tan contents. Després de dir-ho eructen, són així. Els que no creuen en el dret dels pobles a decidir què volen ser, són això. El problema és que guanyen eleccions al país veí, per sort aquí són un residu que, un cop independents, s’extingirà.

De totes formes avui caldrà que dediqui unes línies a la nostra consulta del dia 9 de novembre. Els partits que la impulsen es van reunir dijous al vespre al palau Robert. Una reunió de treball. Cares llargues a la sortida. No hi ha per menys. Jo sempre he confiat en el president Mas i ell ha dit que votaríem, però cada vegada veig menys com ho vol fer. Seguiré esperant una setmana més a veure què ens diu i confiant en ell. Aquesta setmana sabrem, suposo.

Probablement cal anar ja pensant en les eleccions, ens ho posaran massa difícil, i en posar tots una papereta a l’urna d’un partit que digui que declararà la independència. Millor una llista unitària, sense complicacions ideològiques, amb una idea perfectament definida, independència ja. Unes eleccions plebiscitàries, declaració d’independència al Parlament i adéu-siau. Ens volen seguir explotant i nosaltres ja no ens ho deixarem fer, que facin el que vulguin. Declaració i prou. Els hem donat l’oportunitat de fer les coses d’una manera civilitzada, amb la seva participació. Déu no va repartir la intel·ligència de manera democràtica i els que van rebre menys van contra el dret dels pobles a decidir. Intentar que ho entenguin és una estupidesa. Jo li intento explicar al meu gat el principi d’incertesa de Heisenberg i, noi, no ho acaba d’agafar. A vegades penso, ara sí, però no. Igual passa amb aquests polítics. S’ha de ser ruc per creure que entendran el concepte de democràcia.

El que cal ara és preparar la independència. Estem obligats a fer veure que ens expliquem, però no per convèncer a cap d’aquest que ens envolten, no passarà, diran, amb la libido exacerbada, constitució. Senzillament ens hem d’explicar per tal que els altres, els de fora, s’adonin que estem envoltat de gent que no respecta els drets fonamentals dels pobles. És gent que es defensa amb dents i ungles de la democràcia. La democràcia és un perill que cal evitar, diuen.

Nosaltres tindrem les estructures d’estat preparades i farem les negociacions que calgui per fer la separació. Segurament tindran un problema quan hagin de pagar el Castor a Florentino Pérez i altres festes a altres amics. El deute que tenen és equivalent al PIB. El té l’Estat espanyol, nosaltres no. Si no volen fer una separació amistosa, hauran de respondre sols dels seus deutes. Si no tenim drets no tenim deutes. Caldrà preguntar als que en saben com funciona això, però sembla, segons m’expliquen, que va així.

L’únic poble espanyol és un parc temàtic

El que darrerament no és la política és avorrida. Artur Mas ens diu que aquest dissabte signa la llei que permet la consulta. Ho fa segons l’estricta legitimitat, la nostra, l’única vàlida per decidir el futur de Catalunya, la que té gràcies als nostres vots, no gràcies a cap concessió de la constitució dels veïns. Principi irrenunciable.

Els enemics de la democràcia, el govern espanyol del Partit Popular, acompanyats dels seus escolans del PSOE, una mica ximplets ho semblen, vol negar-nos els drets més elementals de qualsevol poble. Ells, els que ens volen de genolls, ho fan amb un argument brillant: no som un poble, no tenim sobirania, ens inclouen en un poble l’espanyol que emocionalment no existeix. Jo l’únic poble espanyol que reconec és un parc temàtic a Montjuïc. El mot Espanya deriva de la paraula Hispania, la península Ibèrica, on està Portugal i també Catalunya. Els catalans som tan poble espanyol com els portuguesos o els andorrans, però discutir això és profundament idiota. Històricament Catalunya i Castella són coses diferents i no hi ha un poble polític espanyol. Ho diu la constitució, doncs tal dia farà un any. Més importants són els deu manaments i mira, pocs polítics els respecten.

Doncs bé, aquesta setmana també, la gerent del govern espanyol ens amenaça amb tota la força de la “constitució”. Sembla que les cigonyes que passaven per l’Empordà camí d’Àfrica encara tremolen. L’altre dia surt un talibà de la fiscalia, ex-fiscal en cap de Catalunya, a dir-nos que tots serem processats i inhabilitats. Li va faltar dir que ens enviarien a tots els independentistes a un camp de concentració. Ara torna Lerroux,

Bé, en tres dies tindrem publicacions de lleis i decrets, impugnacions, reunions de ministres d’urgència i, potser, el tribunal constitucional es constituirà en sessió titella seguint ordres del govern espanyol. Art i part, segueixen les ordres de Mariano Rajoy, obediència deguda, qui paga mana. Ho faran en sessió extraordinària per fer allò que fan de fa uns quants anys: anar contra els drets del català. Bé, una gran festa “nacional” que diuen ells, com el Toro de la Vega.

A més, divendres, hem tingut al president Pujol al Parlament en una compareixença voluntària i alhora a petició dels grups parlamentaris. Aquest article és previ al final d’aquesta compareixença, però el poc que he vist no és una anàlisi sobre Pujol i el seu possible delicte, és més aviat un espectacle en el que alguns partits fan la seva campanya i es vengen de Pujol, l’odiaven i se n’aprofiten. M’agradaria saber què passarà al final, saber realment quins diners hi havia, d’on venien, etc. A mi em fa l’efecte que pocs aclariments perquè, deixant de banda si Pujol ha fet algun frau o no, si és blanc o negre, alguns diputats estan incapacitats per fer altra cosa que menjar pinso. En política cada dia més funciona la selecció negativa. Només cal veure el tal Rivera, el cap de la banda dels Ciutadans.

Espectacular, he vist alguns talls que mostren Pujol renyant els diputats i donant-los lliçons morals, geni i figura… No puc dir que m’hagi agradat el que he vist, no m’ha agradat com ha actuat Pujol en aquesta compareixença, una part de la intervenció, el poc que he vist m’ha deixat mal gust, però no faré cap valoració de fons sobre el que no ha passat. Voldria veure i escoltar opinions. De totes formes segueixo estant ben convençut que conforme avanci això, Jordi Pujol sortirà bastant net i un munt de gent plena de femta, menjaran femta amb all i oli. El que no sé és el per què de tot plegat. Què hi ha? Que amaga Pujol? Diu: no he estat mai un polític corrupte. Jo m’ho crec, n’estic segur, però què passa?

Bé, el que és important, el que m’interessa de debò, és el que passarà, començarà a passar la propera setmana. Interessant el ball de bastons que vindrà. Més intriga, com es jugaran les cartes catalanes. De moment estem contents, qui no es conforma és perquè no vol, perquè hem tingut el govern espanyol mirant el mòbil a veure què signava o què deia Mas. El fenomen de Pontevedra està passant un mal tràngol, passarà a la història com el cap de govern més inútil que ha conegut el franquisme tardà. Rodríguez Zapatero era un autèntic incapacitat per governar, Aznar, l’heroi de Perejil, un egòlatra que creia que formava part de l’elit que decidia sobre el futur de la humanitat, el recordeu a EUA? Aquest no es retratarà amb cap líder, però ha aconseguit mostrar-se com un dels líders més sagaços d’occident. Heu vist com ha gestionat el tema de l’avortament?

Bé, oblidem-los i seguim fent el que creiem, que rumiïn que han de fer mentre nosaltres marxem.

Adéu-siau.

Catalunya sota “pel just dret de conquesta

Avui és d’aquells dies que pots escriure sobre moltes coses de les que han esdevingut, però també sembla que tothom ho ha dit tot.

Toca fer una reflexió personal sobre on som. Tenim uns Diada que ha estat un èxit. M’és ben bé igual si hem assolit el 1,8 milions o no. La fotografia no enganya., Només un imbècil (home o dona) pot qüestionar l’èxit de la V o dir altres bajanades al voltant de l’independentisme. De totes maneres tampoc vull ser molt dur. Molta de la gent ho fa per cobrar. De vegades per sortir en una llista, si no tens molta dignitat, has d’acceptar quedar com un ximple.

Algú que diu que manifestar-se festivament i lliure demanant votar és totalitarisme, feixisme, dictadura o qualsevol altra cosa similar és un perfecte idiota, sense misericòrdia, i a més una mala persona perquè sap que menteix.

Aquests dies em ve al cap allò que escoltava l’altre dia a: El cas del catalans. Em ve: Por el justo derecho de conquista.

Em venia al cap quan escoltava i llegia que més escoles han d’augmentar el castellà en el seu projecte educatiu. L’aplicaran perquè els que apliquen les lleis de Castella ho volen. De fet, tenim massa mercenaris a Catalunya. I aquí massa gent amb por.

Hem d’escoltar un bomber dedicat a pallasso que digui que si Catalunya té un “problema de finançament” ell mateix li dóna a aquesta comunitat la “solució”: que “se’n vagi” a Andorra i “reintegrin” els diners. I si ells tenen un problema que s’arremanguin i treballin i no visquin dels altres. Ja porten massa temps xuclant la sang dels altres.

Aquest element s’ha cregut que té dret a parlar sobre Catalunya perquè l’alimentem. Ha dit que siles avingudes” fossin ocupades pels que “no estan d’acord” amb la consulta sobiranista de Catalunya, no només farien la V –en al·lusió a l’acte de Barcelona–, “sinó tot l’abecedari, a ciutats espanyoles”. “És un problema de tots, no d’uns pocs”. Quin problema tindràs si marxem!

El problema que ara està vivint l’Estat espanyol és senzill. El Partit Popular, per guanyar vots, va decidir carregar-se l’Estatut. Dit i fet. El tribunal polític se’l va carregar i ara, en comptes d’un conflicte de competències tenen un conflicte d’independència. Amb aquell ridícul estatut, rucs de nosaltres, ens haguessin callat, ara han obert una caixa que no tancaran.

L’altra joia de la corona, María Dolores de Cospedal, ha assegurat que en un sistema democràtic “es governa amb la llei i no amb manifestacions”. No li discutiré, sempre que la llei no sigui la d’una imposició que nega la més elemental expressió de la democràcia que és la del vot. Com que no té vergonya, diu que la sobirania nacional i la capacitat de decidir rauen en tot el poble espanyol, i que quan es nega aquest dret “desapareix la democràcia i l’estat de dret i vénen els totalitarismes i les dictadures”. O sigui que l’Estat espanyol és la democràcia i sense hi ha dictadures. Li paguen per insultar-nos?

Gloriós ha estat el regidor i portaveu del PP a Sabadell, Esteban Gesa, ha comparat la manifestació amb el nazisme, perla V. Naturalment això és tipus de gràcia que fan els del Partit Popular. No ens estranyem, són els gran defensors de la democràcia.

De moment els defensors de la democràcia, per boca de fiscal Torres-Dulce afirmen que utilitzarà “els instruments del Codi Penal” si fa falta. Total que podria tenir lloc una estranya situació. La de desobediència al tribunal constitucional. Un delicte, desobediència al constitucional, que no està tipificat en el codi penal. Si ho estigués el govern espanyol estaria processat perquè ho fa sovint. El que diu el constitucional obliga als catalans i no al govern espanyol? Caldrà que el gendre del ministre que signava sentències mort ho analitzi.

Què passarà? No ho sé, però les coses estan molt calentes. No crec que el govern espanyol pugui acabar això dient que no es vota perquè no és constitucional. Si s’ho creu és que quan s’aixequen prenen “barreja”. La determinació catalana és imparable. Artur Mas no pot fer més que convocar la votació. Veurem que com ho farà quan la prohibeixin. Votarem! Rajoy està acabat.

En breu acabarem per sempre amb el “por el justo derecho de conquista”. No volem ser espanyols.

Rajoy ens farà ser un estat independent

La setmana vinent ja haurem fet la “V”. Una “V” que haurà donant la volta al món i recordarà al món que estem a l’espera de votar. La “V” de Victus. Ara vénen dos mesos frenètics en els que el govern espanyol perdrà completament els estreps. És l’únic cert. Ahir va demostrar com de rucs són. Han mostrat que estan entrant en la més fosca de les èpoques de la censura franquista.

El ministre d’Afers Estrangers, vist el que ha fet, es deu assessorar amb una soca corcada. No se li acut a ningú amb dos dits de front suspendre la presentació d’un llibre, Victus d’Albert Sánchez Piñol, record de vendes a l’Institut Cervantes d’Utrecht. Els neerlandesos estan astorats i això ens va molt bé. Crec que els més grans deuen pensar en Francisco Franco. Potser és perquè Victus comença amb “V”, la “V” a la que tenen tanta por.

Amb sorna Isabel Martí, l’editora d’Albert Sánchez Piñol, ha dit que agraeix al Ministeri d’Afers Exteriors l’espectacular campanya de promoció que ha muntat als Països Baixos per promocionar Victus “.L’editora considera patètica la falta de llibertat i com els molesta la gent que no pensa exactament com ells. En la presentació del dia anterior, a Amsterdam, ja es va aixecar una enviada de l’ambaixada per fer una interminable arenga política contra el llibre i van ser els mateixos holandesos que assistien a l’acte que la van haver d’interrompre i dir-li que a què havia anat. L’endemà ja no van enviar a ningú: anul·lar l’acte directament. Ara anem a veure què passarà la setmana que ve, quan el llibre es presenti als Estats Units.

Estic entusiasmat, trobaria genial que ara suspenguessin l’acte a Estats Units. Segur que Muriel Casals, en nom de tots els socis d’Òmnium, enviarà un present al ministre. Jo proposo una “V” feta amb algun material barat. No tenim gaire diners, perquè ens els foten.

La veritat és que fer previsions sobre com evolucionaran les coses i què passarà el dia 9 de novembre és molt arriscat. Tot és imprevisible. No crec que cap persona amb un cervell mitjanet hagués previst que Exteriors prohibiria la presentació d’un llibre molt popular i que s’està venent arreu. La cara fosca de la notícia és que demostra que són bastant primaris, per dir-ho d’una manera políticament correcta, i que poden fer qualsevol barbaritat. Caldrà esperar amb resignació cristiana la reacció de Mariano Rajoy amb les seves dues escolanes.

Aquesta setmana els hem vist dir o insinuar que ser defraudador pot ser acceptable si estàs a favor de la unitat d’Espanya. Dit de forma entenedora: Si els jutges van per tu, que hi farem, l’Estat no dirà res, però si no estàs per l’Espanya una, gran i lliure, l’Estat et buscarà. çEs això?

La gràcia de tot plegat és que ara, anant contra Jordi Pujol, ens faran reaccionar una mica més. Ja veurem com acaba tot. Felipe González ja ha dit que ell no pensa que Jordi Pujol sigui corrupte i que deu estar tapant els fills. Jo estic convençut que si això va endavant, i crec que així serà, quedaran esquitxats molts que no són independentistes i que estan arreu. Si Jordi Pujol parla… i parlarà, amb la memòria i l’arxiu que té. Si Pujol tira de la manta que Déu els agafi confessats.

El darrer acudit del Partit Popular és proposar una coalició anticatalana i demanar al PSC i a UDC que s’uneixin a ells. Ho deuen haver dit després d’haver-se pres en comunitat dues copetes de Becherovka, molt bo per cert, però no recomanable abans de prendre decisions transcendents..

Bé, tornant-hi, no sabem què passarà. Suposo, vull suposar, que Mas i Junqueras van xerrant i tenen el pla B ben elaborat. Les urnes caldria posar-les, però sense fe el ridícul, com diu Mas. Caldrà veure si això és possible. En tot cas nosaltres hem d’organitzar-nos i declarar la independència per Sant Jordi. Si no les posem hem de sortir d’Espanya als 10 minuts.

Espanya no podrà resistir la pressió a la que la sotmetrà tot l’independentisme unit. Se’ns havien pres de broma. No és així. El Partit Popular, intransigent, no va calcular bé quan Rajoy va encapçalar el recurs contra l’Estatut. Es va equivocar i serà el que ens farà independents. La realitat és que Rajoy, amb els pares de la pàtria catalana, els magistrats del constitucional que es van carregar l’Estatut, ens han fet un gran favor. Ens han acabat d’unir i gràcies a ells serem lliures. Si haguessin deixat camí lliure a l’Estatut seguiríem com a bens els dictats espanyols. Ara ja no. No té volta enrere.

Jo tinc la data ben clara, Sant Jordi.

Jo sóc un català de merda

La notícia del dia és que un seguidor del Barça, Rafael Martin, denuncia vuit agents de la Policia Nacional per haver-lo agredit i detingut a Mestalla perquè portava una estelada.

Malauradament això ara ja no ens estranya gaire. No crec que ningú s’hagi sorprès. S’ha posat de moda la caça del català (any 2012, Jordi Mascort, Madrid: ‘Els policies em van exhibir mentre sagnava’). El millor consell que es pot donar és que no es pot anar per Espanya i exercir de català. Als altres països europeus no hi ha problema, aquí, protegits pels sistema, alguns espanyols ens insulten, ens persegueixen i, a banda de fotre’ns els diners, ens rebutgen.

Cal agrair al Partit Popular aquest odi, ells en són culpables. Al febrer del 2006 van iniciar una campanya contra l’Estatut que s’estava elaborant, una campanya que acusava a Manuel Chaves de permetre que Andalusia rebés menys inversions que Catalunya i a més, que es permetés que l’ensenyament a Catalunya sigui en català. Rajoy, que ens estima tant, va presentar, diuen ells, més de quatre milions de signatures contra l’Estatut, fanfarronejar que aquesta era la iniciativa política més recolzada de la història de la democràcia (1, 2 i 3). Va començar l’espiral d’odi.

Gràcies a contínues campanyes contra nosaltres organitzades per una colla de miserables per intentar guanyar vots els catalans ens hem convertit en un blanc d’insults i patacades. “Catalán de mierda” és una expressió molt freqüent al twitter i a les xarxes socials i no tinc cap dubte que li devem al Partit Popular i Mariano Rajoy té en això una gran responsabilitat. Una cosa és insultar una persona, l’altra un poble. Això és molt més greu, és xenofòbia.

La policia espanyola diu que el “delicte” de Rafael Martin va ser insultar-los i no voler-se identificar. En aquests casos està ben justificat apallissar el “delinqüent” entre vuit agents i dir-li: “ara sabràs el què és bo, català de merda”.

Tan natural és això com permetre que la bandera nazi presidís el tendal del real Madrid a la final de copa i que a la porta es cremés una bandera independentista catalana. S’ha de ser més amable amb els que fan servir símbols nazis que amb els catalans. El govern del Partit Popular no admet que el poble voti, però si mira cap una altra banda quan surten “patriotes” amb símbols nazis. Es veu que a Israel estan molt contents de com actua el govern espanyol condecorant els que va lluitar amb els nazis i deixant lliure l’exhibició de l’esvàstica de Hitler.

Tant CiU com ERC han anunciat que demanaran explicacions al ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, i als comandaments policíacs per l’agressió a Rafel Martín. ERC, a més, ha demanat la dimissió de Fernández Díaz, perquè no és pas la primera vegada que passen incidents com aquest. No sé per què CiU, no sé per què Duran i Lleida no demana també la dimissió del responsable màxim dels agressors. Segurament el ministre està ara de professons i no ha pogut dir res sobre el tema. La setmana vinent, després de condecorar “Jesús del Gran Poder” o alguna altra imatge, ens dirà alguna cosa, o no. El portaveu dels republicans a la comissió d’Interior, Joan Tardà, ja augura que Fernández Díaz “no compareixerà” per donar explicacions per aquest cas.

El catalans sabem el que podem esperar del sistema espanyol. Els anglesos volen que els escocesos continuïn al Regne Unit. Ho volen aconseguir amb les armes de la democràcia. Els espanyols ens volen esclaus, les seves armes són la força i la coacció.

És normal que nosaltres els estimem molt, no? Basques ens vénen quan sentim segons quines coses. Com pot creure algú que Catalunya podrà continuar a Espanya per les bones?

Estic bastant segur que la majoria dels catalans de merda, que som la majoria del país, no volem continuar a Espanya.

Diguem no, la Moreneta no té medalla

Ara comença l’hora de la veritat. El govern espanyol ha aprovat els decrets que regulen els aspectes específics de l’Educació Primària i de la Formació Professional Bàsica a la Llei per a la Millora de la Qualitat Educativa.

La vicepresidenta encarregada de parlar-nos cada divendres de la constitució, ja ha dit que el govern espanyol garanteix el calendari d’implantació per al curs vinent.

La parella sentimental del ministre d’Educació, Cultura i Esport, la secretària d’Estat d’Educació, Montserrat Gomendio, ja ha avisat que l’aplicació de la LOMQE no és opcional. La senyora Gomendio ja ha dit que si no s’adapten els currículums els alumnes podrien no superar les revalides.

No sé que dirà ara el Govern, però si no és un govern de mones, espero que no faci ni cas quan a l’aplicació del decret, que continuïn com estan. Espero que el govern espanyol intenti inhabilitar tots els nostres governants. Que els governants espanyols facin el que vulguin, que vindran uns altres catalans valents i que els inhabilitin també, ens anirem aixecant uns darrere els altres. Que amenacin de deixar sense títol escolar a tots els nens catalans, quin horror, quin fart de riure. No passa res. Quan arribin les famoses revàlides, la llei haurà canviat, com totes les lleis espanyoles fetes amb els testicles, és una llei morta, només queda embalsamar-la, però a més això ja no ens afectarà perquè ja haurem votat. Haurem decidit la independència, Alícia Sánchez-Camacho estarà en tractament a causa del resultat de la votació, igual l’hem de portar a Lorda, alguna mare de Déu de las de Fernández Díaz la intentarà guarir. El Govern estarà negociant aspectes del divorci. El que hagin decidit Wert i Gomendio, políticament, ens importarà un rave. Són d’un altre país.

Parlant d’inhabilitacions, m’ha sorprès que l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia hagi penjat la bandera espanyola a la façana del consistori després que la delegada del govern a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, enviés un requeriment a aquest consistori exigint que aquest símbol estigués present en un lloc preferencial de l’edifici, en compliment de la llei de banderes. Es veu que ho han fet per evitar ser inhabilitats. Si el problema només és la inhabilitació, penso que s’equivoquen havent passat per l’adreçador. Si la cosa tenia més derivades, que no ho sé, callo. Com deia abans, que vagin inhabilitant gent, ja intentaran enviar-nos els seus comissaris, governadors civils encoberts, les seves centúries. Total, ser regidor és un servei al poble, no un negoci. La cosa té una solució fàcil, es munta el govern municipal a l’ombra i que vagin passant voluntaris per l’Ajuntament i que els vagin inhabilitant. Això costa poc i segur que molestarà Llanos de Luna. Mentre van inhabilitant ens plantem al 9 de novembre. La publicitat negativa que aconseguiran els unionistes ens convé molt: repressors i contraris a Catalunya.

Ara és l’hora de dir no. Ha de dir no el Govern a la llei del ministre Wert i ha de dir no l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia a la representant del govern de la metròpoli. Que apliquin les lleis i que reprimeixin el poble català. Cada moviment que facin més independentistes convençuts.

Ara el govern espanyol ha aprovat un Pla Hidrològic contra Catalunya, ja ho va fer Aznar, hi tornen. Caldrà lluitar, és una batalla difícil, però es pot aconseguir, la Unió Europea ens ajudarà. Som els seus enemics i ho demostren perquè ens ataquen amb tot, ara es tracta de destruir el Delta de l’Ebre, està a Catalunya, no és el país del partit Popular, no ens agraden i volen ensorrar. A Catalunya ni aigua. Ens hem de defensar, Govern, consistoris, ciutadans, tots hem de ser un per lluitar contra l’agressió liderada pels ideòlegs de la FAES. El Partit Popular només governa per al Partit Popular.

Nosaltres som un poble que està molt disgustat amb els governants espanyols, sempre ens ofenen. Fa pocs dies Jorge Fernández Díaz ha concedit la Medalla d’Or al Mèrit Policial amb caràcter honorífic a Nuestra Señora María Santísima del Amor. Ha fet això i ha deixat a la Moreneta sense medalla. Un insult al nostre poble. Voleu més raó per a la independència?

La genitalocràcia, una contribució als models de govern

L’Estat espanyol està en fase d’agonia. El treball sistemàtic del govern i els polítics del Partit Popular està donant resultats. Hi ha diferents models de govern. Pensàvem que l’Estat espanyol tenia la democràcia, però no és així. Hi ha un model que està poc estudiat i impropi de l’Europa del segle XXI, la genitalocràcia, que és el que vol imposar el Partit Popular.

Si ens fixem en la política que estan adoptant amb ETA veurem com de rucs han de ser per muntar la que estan muntant quan la banda terrorista ha decidit plegar. Deixo de banda la intel·ligent política comunicativa del Ministeri de l’Interior. Ha dimitit el responsable directe, segur que no ho ha fet bé, però l’error es deu a l’excitació malaltissa que té el ministre, Jorge Fernández Díaz, per sortir a la premsa. No és la primera vegada que el ministeri bocamoll fica la pota i fa el ridícul comunicant coses abans de fer-les o a mitges. Ja ha fet empipar diverses vegades a la policia. Doncs bé, a banda de comportar-se com ximples en el tema comunicatiu (en aquest cas ximple és un terme emprat per evitar un qualificatiu més exacte), tenen un sistema que en lloc d’ajudar a accelerar el final d’ETA, intenta que duri el màxim temps possible. Això no té altra explicació que voler sortir a la premsa. L’objectiu no és el final d’ETA, l’objectiu és que quedi clar que no hi ha cap concessió i que per llurs genitals els posaran de genolls (a més de sortir més a la premsa). És igual si el final s’allarga més o menys. Una filosofia que, com tothom sap, agrada molt a la majoria dels bascos i ajudarà a fomentar el desig d’independència del poble germà. És una manera d’aconseguir que ETA recuperi simpaties.

En el cas de Catalunya el ministre Garcia-Margallo també ha fet declaracions basades en el model genitalocràtic. El dilluns va venir a Barcelona i ens va deixar el seu excrement mental: Demanar el que és impossible és molt perillós, va dir. Ho va fer en resposta a Muriel Casals. Es va posar en evidència i ens va amenaçar. Suposo que volia dir que si no ens portàvem bé ens enviaria la Guardia Civil com proposa el vicepresident del Parlament Europeu i company de partit Alejo Vidal Quadras. També sembla que el ministre de Defensa, Pedro Morenés, va en la mateixa línia tot dient que Als militars els preocupa que a Catalunya es qüestioni la unitat d’Espanya.

El que realment és preocupant i sorprèn és que hi hagi gent a Catalunya que encara rigui les gràcies d’algú que fa manifestacions antidemocràtiques d’aquest calibre. Massa llepes van a actes amb el ministre després de sentir això. Aquests empresaris, la majoria ho són, haurien de plantar al ministre. Sorprèn que els polítics europeus considerin que aquestes declaracions formen part d’un afer intern de l’estat espanyol i no s’aixequin per dir que e Europa no es permeten comportaments propis de les dictadures. Els demòcrates europeus no poden permetre respostes d’aquesta classe. Caldria exigir a Espanya comportaments democràtics.

Crec que cada vegada hi ha més gent que es destapa i demostra la seva manca de capacitat d’admetre la pluralitat. Aquest és el cas del nou director de La Vanguardia. El periodista Màrius Carol, a banda de mostrar pocs coneixements dels temes sobre els que parla, ens diu que és incapaç de dialogar en democràcia. Em va impressionar veure dijous com Carol li discutia a una professional en Dret Constitucional com Montserrat Nebreda coses pròpies de l’àmbit de l’àmbit d ela professora i a sobre perdia els papers quan Nebreda es mantenia ferma. La Vanguardia canviarà de director ben aviat. Aguantarà mentre les subvencions li arribin. Cal que ni un cèntim dels nostres impostos vagi a parar al Grup Godó. Seria bo també que si queda alguna subscripció que encara es paga amb els nostres impostos sigui cancel·lada. Em sabrà greu que algun polític perdi un semàfor en verd o li posin un de vermell, però aquest grupno ha de cobrar de les nostres butxaques.

Ara ens toca passar uns mesos aguantant bajanades abans de fer la votació. Mentre hem de ser clars i contundents. Dieu el que vulgueu. Votarem i ja podeu dir missa.

Del platonisme catàrtic a la veritable revolució nacional.

images De bon antuvi el moviment independentista està motoritzat per a pulsions pragmàtiques, o al menys, poc discutibles.
Que una persona se senti català i no espanyol és una realitat que no es pot discutir, que el nostre ordre soci-organitzatiu va ser manllevat per a imposar-nos-en un altre d’aliè mitjançant la força no és discutible. Que el dèficit fiscal és endèmic, igual que l’incompliment pressupostari, que els catalans només tinguem l’espanyol com a llengua obligatòria, o que no puguem decidir polítiques estructurals, que no puguem gestionar la part dels fons europeus que ens corresponen segons els nostres interessos, i d’altres afers d’aquest tenor, son afers poc discutibles, però…

Podríem convenir en que els independentistes catalans entemen que tenim uns drets històrics nacionals que ens han estat manllevats per la força sotmetent-nos a un règim colonial del que ens volem deslliurar per tal d’emancipar-nos i gestionar les nostres capacitats, habilitats i recursos segons els nostres interessos de manera responsable amb veu pròpia en el món. Més enllà d’això …, la majoria de proclames cauen pel vessant de l’idealisme platònic totalitarista, que com a un dogma de fe volen ocupar tot l’espai de representació, i sovint l’ocupen.

De manera similar com les arnes van a la llum els idealistes platònics acudeixen a la font d’energia més neta i lluent que ara mateix brolla a Catalunya, l’independentisme.
El messianisme d’esquerres és exasperant, entre d’altres coses per què s’apropia de tot sense respectar als qui volem la independència per a qualsevol altre raó que no sigui salvar les llúdrigues. Qui diu salvar les llúdrigues pot dir-hi qualsevol altre “missió” excelsa, com la Pau o la Justícia en el món, el no a les retallades, salvar Palestina dels dolents, etc…
Hi ha dues menes d’idealistes platònics i de borratxos, els que beuen i fan la seva i els qui beuen i volen convidar-te a una copa tant si vols com si no vols.
Podem convenir en que necessitem progrés econòmic i social, però el que no puc acceptar de cap de les maneres és que m’imposin en que consisteix aquest progrés sense donar-me ni tan sols l’oportunitat de discutir-ho.

Molta gent a Catalunya es pensa que tenir un país els proporcionarà una manera de sadollar les seves mancances de manera compensatòria, i s’equivoquen, per què ningú ni res els compensarà les seves mancances.
La veritable revolució nacional té a veure amb que tindrem un espai jurídic i legal en el qual ésser català no estarà penalitzat, en el que ens podrem desenrotllar segons el “capital”, allò que hi posem, capacitats i habilitats que hi esmercem, un país que no et fagocita l’esforç sinó que és suficientment eficient com per a premiar-te’l.
Un país amb aspiracions de que la seva gent pugui créixer del seu propi esforç, un país on les classes intermèdies no es vegin laminades per a “messianismes redemptors”.

Sovint, quan es parla de soci-economia els “progres” fan defensa aferrissada de “lo públic”, arribat el cas posen els països nòrdics com a referent.
A Noruega, per exemple, quan algú hi acudeix i fa que s’hi està sis mesos, el govern, si no té feina, el fa marxar, ha de fer les maletes i cap a casa. No pots dir que estàs empadronat a casa un amiguet. Algú s’imagina que passaria a Catalunya si la Generalitat fes marxar als immigrants sense feina, les legions angelicals del progressisme en el món li farien justícia.

Els independentistes d’esquerres han d’entendre que no poden ocupar l’espai fent proclames en les que s’apropien de la justícia, fer això es una mostra de totalitarisme i manca de deliberació democràtica. Potser molts ens apuntarem a salvar les llúdrigues, però no ho poden imposar com apriorisme categòric, per què no és democràtic.
Molts dels que fan aquest tipus de plantejament fan, també, l’apostolat de la regeneració democràtica, però ells no la practiquen quan s’apropien de l’espai dels demés.
És poc intel·ligent, però amés ens resta credibilitat mundial.

Pel que fa al “Concert per a la Llibertat” és manifest que els catalans ens hi vàrem presentar per a reclamar el dret a decidir en llibertat, per a la nostre llibertat, no volem més jocs de mans malabars, volem votar, tenim una cita amb la història i no ens la poden manllevar.
Més enllà d’això, però, cal denunciar l’articulació ideològica de l’acte. Com es pot postular per a la llibertat i ocupar tot l’espai ideològic al mateix temps?…

Tot això es causa d’escepticisme i preocupació, de desencís. No es pot postular per a la unitat d’acció política i alhora ocupar ideològicament tot l’espai. Bé, es pot fer si es fa demagògia i el ramat s’ho empassa gola avall, es pot fer si el que es vol és fer conductivisme social, però això no és pas confiar en el poble, en la seva llibertat i capacitat de decidir.
Jo m’havia cregut que “el procés” havia de ser “nacional”, però el que veig és que no puc confiar, pel que fa a la llibertat, en els ens cívics que estan al capdavant de la marxa per a la independència. Que per cert, son les ments privilegiades que tenint-ho tot a favor per a que ens reafirméssim en la victòria de l’onze de setembre han preferit posar-la en risc amb una cadena humana. Deu ser d’intel·ligents passar d’espitjar la piloteta a porta buida per tal de fer gol, a situar-se d’esquenes a la porteria per a intentar una volea per l’esquadra. És el paroxisme de l’estupidesa?.
No ho sé, però en general, parlar de tot això havent de sentir les mateixes martingales sense possibilitat d’un intercanvi intel·ligent em fa sentir com a aquells xiquets i xiquetes que s’avorreixen a l’escola per què els mestres son incapaços d’ensenyar-los res de res.

A aquestes alçades, però, em queda clar que l’exigència de l’altre és una inutilitat absoluta.
I també em queda clar, que si els catalans arribem a ésser independents ho serem malgrat nosaltres mateixos.

Agosaradament Vallfosca.