Arxiu de la categoria: Estupidesa

Histèria 155

Aquesta setmana el sistema ha embogit una mica més. Des de la visita d’Artur Mas al rei Felip fins avui, hem assistir a un cúmul de declaracions, quina més absurda, histèriques, dels representants dels valors patris carpetovetònics. No té sentit enumerar-los tots. La ximpleria antidemocràtica és el tret definitori de tots ells. Uns semblen més intel·ligents, altres més il·lustrats, però tots pateixen del mateix mal, de la manca de respecte als drets dels altres.

Figura que, absurdament, pretenen que el dret a decidir el nostre futur el tenen ells, magna idiotesa.

El més curiós de tot plegat és l’evolució que ha tingut tot en els darrers deu anys. Potser alguns recordareu com era el país l’any 2006. Al gener del 2006 un tal Mariano Rajoy va engegar una campanya contra un estatut català completament descafeïnat i que jo considerava que era un pas endarrere del que teníem, era donar eines a l’enemic. I així va ser. El fenomen espanyol, no se li pot dir altra cosa a Rajoy, volia que se sotmetés la reforma de l’Estatut a un referèndum en què votessin tots els ciutadans de l’Estat espanyol. La intel·ligència suprema pretenia que la seva lluita contra l’Estatut seria la clau per guanyar les eleccions espanyoles.

L’independentisme de l’any 2006 era bastant pobre. Va créixer, però no era per tirar coets. Recordo quan vam començar la nostra mobilització, la marxa a Brussel·les, el 7 de març del 2009, molts dels que avui són abanderats de l’independentisme, s’amagaven i no ens donaven cap suport, més aviat al contrari. Pocs érem aleshores. Recordo com les coses es van disparar gràcies a la sentència del Tribunal Constitucional, era l’onze de juny del 2009, allà estàvem, mil cinc-centes persones a la Plaça de Sant Jaume. Alguns vam dir algunes paraules. Recordo haver dit sobre un tàlem una cosa com: haurem d’agrair als “pares de la pàtria”, els membres del TC, la independència de Catalunya.

L’independentisme aleshores era pobre i es va disparar. Vist amb perspectiva, la independència de Catalunya se la deurem a Rajoy. Va començar amb ell, gràcies a les seves estupideses polítiques, i s’ha consolidat amb ell. Passarà a la història com el polític més lluç de tots. Probablement encara serà president quan li donem una plantofada política als nassos. La independència vindrà amb un altre president, però Rajoy haurà estat el nostre millor valedor. Sense la seva gran estratègia avui l’independentisme seguiria completament residual. De fet l’independentisme guanyador no és emocional, és el resultat del continuat mal tracte, de l’explotació, de l’insult continuat, és el resultat de què ens tractin de rucs als independentistes i als que no ho són, d’una política feta per ignorants. Per això som guanyadors.

És ridícula la histèria en què han caigut tants polítics i comentaristes parlant-nos d’intervencions, suspensions de l’autonomia i altres bajanades. Dubto, malgrat tota la manca d’intel·ligència demostrada, que Rajoy vulgui i pugui comportar-se com Milosevic, no li deixaran. El 27 de setembre unes candidatures que volen la desconnexió escombraran, la majoria serà aclaparadora.

Duran i Lleida ens diu avui: “La setmana ha permès visualitzar també una estratègia de la polièdrica coalició que afirma que si la llista de Romeva no guanya el govern central ens passarà per la pedra. No dubto que a priori pugui ser efectista, però no fotem! Si Catalunya declara unilateralment la seva independència, no serem mai realment independents i, a més, no només ens passaran per la pedra sinó que ens trituraran! O hi ha algú que de debò creu que l’Estat es quedarà amb els braços plegats? Em recorda allò de la fatxenderia que deia el president Pujol arran de l’Estatut! De debò que qui vol convertir-se en estat no és conscient de la força de l’únic Estat avui constituït, que no és cap altre que l’espanyol? Sincerament no els veig pilotant un futur tan complex!” Acabarà del bracet amb “Míster Seitó”, el cap del govern de Cantàbria, fent el ridícul.

Si actuem com un poble, res no podran fer. L’article 155 de la Constitució no és per a nosaltres. Catalunya serà lliure, ben aviat.

Els polítics que no volen polítics

Altra vegada amb un escenari diferent. Val a dir que ho esperava. No necessàriament aquest, però si una situació diferent a la de la setmana passada. Ara tenim la insòlita situació en la que els independentistes volen aconseguir la independència fent fora als millors garants d’aconseguir-la. Déu n’hi do.

Us puc ben assegurar que la diferència entre jo i un del de la “llista sense polítics” és que si ara posen una llista única encapçalada per Quim Arrufat o per Oriol Junqueras o per Joan Coscubiela o per Augusta Maria de les Pencaires que agrupi l’independentisme i que es comprometi amb la independència la votaria. No demanaré l’arbre genealògic dels de la llista ni tampoc el seu compte corrent.

Resulta que Catalunya està plena de gent pura, que recela de tothom. Tinc l’absoluta certesa que deu haver gent de les CUP que ha pagat en negre. No acuso ningú. Senzillament jo no crec amb la puresa de res. Hi ha gent d’ERC bona i dolenta, cínica i lleial, catalana i corrupta, no passa res, és la naturalesa. Fins i tot tenen un conseller a la presó, condemnats de CDC o d’Unió. Per això renegareu d’ERC, no, no passa res. Cal disposar dels mecanismes capaços de detectar els que no mereixen la nostra confiança i fer que actuïn els jutges. Senzillament som humans i hem d’ajuntar el que és positiu i suma i, per un dies, oblidar el que ens separa. Ja tindrem temps de tornar a la nostra autèntic naturalesa, la que ens ha fet esclaus serfs de Castella. La nostra manca d’unitat.

Hi ha gent que diu. “tu guanyes, jo guanyo” i pacten. Ja gent que diu: “tu guanyes i em fot” i boicotegen el projecte encara que ells també perdin. A vegades he parlar de dos llibres. Un és l’Elogi de l’imbècil, de Pino Aprile. L’altre és Allegro ma non troppo, de Carlo M. Cipolla, que inclou les lleis de l’estupidesa humana. No cal parlar-ne. Només cal analitzar les hemeroteques dels darrers dies. Un es troba en la necessitat de decidir entre pena o fàstic.

No estic en absolut contra la llista de la ciutadania, sense polítics, estic en contra dels maniqueismes, dels vets absurds. Si es tractés de muntar un govern diria clarament, aquests sí i aquests no, votaria uns i no altres, però necessitem fer un plebiscit i això vol dir unitat d’acció. Deixem-nos de bajanades de si volem a Mas o volem a Fernández, els volem als dos, fins i tot la monja Forcades si deixa de dir ximpleries sobre Mas. Tots els que hi aportin.

Ara aquests dies es decidirà tot, no deixo de ser optimista. Qui havia de dir fa uns mesos que Duran i Lleida estaria buscant suports amb una mà davant i una altra darrere sense partit, amb la bona gent d’Unió a punt de fundar el partit continuador de Carrasco i Formiguera, els Hereus de 1931.

També tindrem una llista guanyadora. Uniu voluntats i esforços.

PER QUÈ NO ENS DEIXEM DE ROMANÇOS?

Casals Sanchez VilaEl terrabastall que acabat provocant la proposta del president Mas a les tres principals associacions cíviques a favor de la independència està sent enorme. Tothom n’ha dit la seva i les opinions són diverses i abrandades, traspuant la convicció d’aquell qui les defensa com ben meditades. He tingut la desagradable sensació, aquests darrers dies, de ser l’únic català que no tenia clar què diantre!, seria millor, si la implicació de les associacions cíviques en la confecció de la llista (o llistes) electoral, o no. Continua la lectura de PER QUÈ NO ENS DEIXEM DE ROMANÇOS?

Prioritat de la política catalana: poder + ideologia

És pràcticament impossible fer un seguiment del que passa i que el que escrius tingui vida durant més de dos dies. El trencament de CiU era el tema de fa una setmana. Ara ja és el trencament d’Unió. Unió Democràtica de Catalunya, vuitanta-quatre anys d’història que Josep Antoni Duran i Lleida vol fer miques. Va voler manipular la història i canviar el llegat de Carrasco i Formiguera, però la gent més significada del partit li ha dit que no. Sembla que encara manipularà una mica més les coses i voldrà expulsar els crítics, els nobles independentistes, hereus de les essències dels fundadors. Un acudit. Cap problema, UCD serà una temporada Duran i Lleida, Espadaler, Pelegrí, Font i Surroca, una família que celebrarà el Nadals junts. Els altres quatre mil i escaig hauran estat expulsats.

Duran i Lleida ha fracassat estrepitosament i l’independentisme somriu, i CDC encara més. Rajoy es lamenta. Els militants de CDC han patit l’efecte del submarí espanyol com ningú. La gent d’UCD, enganyada i voluntàriament, i els de CDC per conveniència d’alguns, mantenien la situació. Ja ha acabat.

Les coses, però, no estan clares. L’independentisme està patint els atacs dels enemics. El Periódico s’ha inventat una enquesta. Amb tot m’amoïnen més les accions dels “amics” independentistes. Tothom que vegi les coses amb una certa fredor, no sóc jo el cas, diu que convé la unitat de l’independentisme amb un programa que lligui. El que no convé és dir: Les eleccions del 27-S són extraordinàries perquè només estarà en joc (gairebé res!) qui ha de liderar el procés, perquè d’això es tracta: posar a l’abast de la ciutadania decidir a quina força política li correspon encapçalar-ho perquè ja no es discuteix la seva existència. Majúscula parida.

El president ha hagut de sortir a fer una advertència sobre la llista única, que ningú no digui que no ha insistit fins el final. És possible que perdem el 27-S i serà perquè un bon dia algú va dir que calia anar separats. No passa res, no ve de 300 anys. D’aquí uns mesos tindrem el 300 aniversari del Decret de Nova Planta. Aquest decret és la conseqüència de decisions estúpides preses un determinat dia. Ara no ens tallen el coll, només ens prenen els diners, la llengua i la cultura.

Igual als que els agrada parlar de casta haurien de recordar que Mohandas Karamchand Gandhi era de la casta vaïxya, que eren mercaders. Si els indis haguessin pensat com alguns catalans, del tipus Herrera, haurien rebutjat la independència perquè la liderava un de la casta vaïxya

La prioritat d’alguns és la ideologia i no el país. Igual el 27 de setembre, entrada la nit, haurem de parlar del triomf de l’estupidesa. Alguns estaran feliços: Junqueres més que Mas, Fernández més que Junqueras, Mas més que Fernández… Caldrà esperar que arribi l’any 2315.

Quan un llegeix Sant tornem-hi! Felicitats President, més merder del col·lectiu Columna Macià –Companys pensa: Macià i Companys no voldrien que el seu nom s’associés a tantes bajanades plenes de bilis.

No sigueu ingenus, la unitat és l’única sortida.

Les eleccions han demostrat que Catalunya s’ha desconnectat d’Espanya

Avui he sentit una gran animalada. Pedro Sánchez ha demostrat que no ha entès res del que passa a Catalunya. Ha vingut a Sitges a demostrar-ho. No se li acut res més que dir: “Hi ha hagut una manipulació de l’independentisme català que inexplicablement ha abraçat el president Mas. Jo el que li exigeixo és que reconsideri la seva estratègia d’enfrontament. Que si alguna cosa han dit els catalans el 24 de maig és que no volen que es continuï obrint aquesta bretxa, perquè ja pateixen prou la bretxa de la desigualtat i la pobresa en el nostre país. I que és hora d’estendre ponts i no d’obrir fronts“. Diu que tot això demostra que no volem marxar d’Espanya. Notablement delirant. No sé d’on deu treure aquestes idees estúpides. De fet ens tracta d’imbècils. Diu que ens manipulen, etc. Ximplet si que ho és. Susana Díaz el farà fora.

Pedro Sánchez és un més que s’apunta a l’ampli conjunt dels vidents desafortunats. Seuen a Madrid, miren una bola de vidre i aleshores saben què passa a Catalunya i fan un discurs idiota per a nosaltres i que deu donar algun rèdit allà. No sé.

Si alguna cosa han demostrat les eleccions és la mala salut de ferro de l’independentisme. Un independentisme trossejat i enfrontat però majoritari. A Escòcia l’independentisme és unitari. Diuen: anem a la una. Aquí és independentisme “campi qui pugui”. Ja veia les coses negres per a la suma dels tres partits que jo estimava independentistes. Hem perdut els que tenim una determinada filosofia de país, però potser no l’independentisme en el seu conjunt. Anirem veient. Deixo clar que em sembla que Barcelona amb Xavier Trias podria ser molt millor per a una Catalunya lliure que amb Barcelona liderada per Ada Colau, però això ja està perdut.

De totes formes els que fan repicar les campanes perquè l’independentisme està tocat de mort deuen ser completament rucs. Cal evitar dir animalades com les que diu l’exministra d’Afers Estrangers, Ana Palacio, una senyora que sembla que porti “montera”, comparant l’èxit d’Ada Colau amb el califat del segle XI.

Les conclusions de les eleccions són prou clares:

  • El vot independentista a Catalunya ha crescut mentre que l’unionista pur ha baixat.
  • Ha crescut el grup que vol decidir i la seva líder més destacada, Ada Colau, s’ha declarat a favor de la independència.
  • El Partit Popular i Iniciativa per Catalunya passen a ser una ombra del que eren.
  • La Societat Civil Catalana i altres que els hi donen alè han fer un ridícul estrepitós. Que gastin diners, es faran pobres,
  • L’independentisme s’ha desplaçat de manera fefaent a l’esquerra.
  • L’extrem esquerre de l’independentisme (les CUP) ha crescut molt.
  • La diferència entre el comportament electoral de Catalunya i la resta de l’Estat és estratosfèrica. Una demostració més de què som dos, com a mínim, països.

Està pendent saber com es comportarà la futura alcaldessa de Barcelona. Un comportament allunyat del lideratge de l’independentisme seria nefast per a Barcelona. No em semblaria del tot malament el suport d’ERC si condicionés el comportament. Altrament ERC hauria de pagar les conseqüències. Ara es vesteix de blanc sobre un possible suport a Trias, però en el seu dia va ser determinant, a canvi d’uns seient, per fer fora al guanyador de les eleccions catalanes. No és estrany que Artur Mas i els seus desconfiïn. Cal esperar que ERC sigui coherent. Se sentien veus que deien que podria pactar en algun lloc amb el PP. Figueres?

La desconnexió és completa. Per això sorprèn escoltar uns missatges tan simplistes de gent, teòricament intel·ligent, que va a Sitges a tocar cuixa. Donen consells a Artur Mas per tal que reconsideri una posició política sobre la que Mas no té control. Suposem que Mas es fes enrere en la convocatòria del 27 de setembre. Imagineu l’escàndol. Li passaríem per sobre. Ell va al capdavant sobre la taula de surf, marca el ritme, direcció i sentit, en part, però no pararà l’onada. Alguns ximplets de més enllà de les nostres fronteres ho esperen, que seguin i esperin.

No cal dir que l’estimació, que gràcies al Partit Popular, ens tenen és gran. Llegia que un cavall del Corral de Calatrava (Ciutat Real) està registrat amb el nom de “Catalàn de mierda” en una base de dades oficial de Castella – la Manxa. Això ens anima a seguir a Espanya. Coses de l’amor masoquista.

Malauradament entre els nostres també impera la gent anormal. Alguns a la xarxa t’insulten si no t’agrada que hagi guanyat Ada Colau. Un pot no agradar-li i acceptar democràticament el que decideixin els regidors electes. No passa res. No per això insultaré als que pensen diferent. Gent rara. A la xarxa utilitzo una eina: “el bloquejador de ximples”. Funciona.

Ja he fet unes reflexions relativament inconnexes. Són les idees, algunes, que em passen pel cap.

Tot plegat un caos. Un caos que ens pot portar al cosmos. No se sap mai. La vida va sorgir del caos. Potser del caos independentista aparegui la vida de la Catalunya independent. Així ho espero. Catalunya ve ser Espanya, però ja no ho és.

Millor permetre els símbols nazis que l’estelada

El club de futbol València ha tingut la brillant idea de fer un comunicat de premsa per lamentar que un grup d’estudiants de Berga van fer-se una fotografia al camp de futbol de Mestalla amb una estelada. Sacrilegi!

La cosa ha estat èpica. Una vegada més han fet servir totes les eines al seu abast per atacar la personalitat de Catalunya. Naturalment, tenen tot el dret a pensar diferent i a no ser partidaris de la independència de Catalunya, però no deixa de ser sorprenent que quan es fan crits contra un jugador de color o quan s’exhibeix simbologia nazi no diguin res. Es veu que el club valencià prefereix els nazis que els independentistes catalans. Ara que fa 75 anys de la mort de Hitler es bo recordar que hi ha coses que no es poden permetre i que altres, senzillament, són un exercici de llibertat.

A l’estat espanyol la llibertat depèn de la ideologia. Ser franquista és una cosa ben natural i acceptada. Total el règim només va afusellar milers de persones i va privar la llibertat de moltes. Als anys setanta era progre dir que calia defensar la llibertat dels pobles i el dret a decidir. Pensaven que mai ningú no s’atreviria a posar en pràctica això. Ara la cosa és diferent. Sorpresa. Hi ha vida intel·ligent dins l’independentisme català. Una gran part de l’estat no acaba d’entendre que hi hagi gent intel·ligent i estudiada, gent de totes les edats, fins i tots empresaris, que sigui independentista. És increïble.

Ara una senyora que és la fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, ha identificat el procés sobiranista de Catalunya amb l’obscurantisme, el fanatisme i la tirania. No conec aquesta dama, però no deu ser molt favorable a l’exercici democràtic. I això que va acabar la carrera a Madrid l’any 1978. La pobre ha comparat el que fa amb el que va fer la il·lustració, penós. No deixa de ser preocupant tot plegat. No tant per Catalunya ja que marxarem i ja s’ho faran com per al pobre poble espanyol ancorat en les seves ancestrals misèries del poder que ha hagut de suportar.

Ens toca, estoicament, esperar serenament i votar. Quan el dia 24 d’aquests mes, poques setmanes, demostrem que la gran majoria de pobles i ciutats han triat regidors i alcaldes independentistes allà es posaran una mica més nerviosos. El plasmàtic sortirà a dir-nos que ell no permetrà coses inconstitucionals, felicitats.

No ho impediran. Lògicament no cal plantejar les barbaritats que diuen els de la plataforma Construïm. Senzillament quan la gran majoria digui adéu, no hi podran fer res.

Fixeu-vos en Construïm, quins tuïts:

  • Què farà el govern català l’endemà de la DUI? Hauran els ciutadans d’encerclar a la Guardia Civil? Quin és el pla per fer-la efectiva?
  • Què farà el govern català l’endemà de la DUI? Ocupar Hacienda, l’aeroport del Prat, la Delegació del govern?

Crec que són pitjor que els de Societat Civil Catalana. Aquells són anti-catalans aquest no sé.

Ara no sé ben bé pe què he recordat que Carlo Maria Cipolla considerava la gent estúpida com un grup més poderós que grans organitzacions.

Recordeu les lleis de l’estupidesa humana:

  1. Sempre i inevitablement qualsevol de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids en circulació.
  2. La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica seva.
  3. Una persona és estúpida si provoca danys a altres persones o grups de persones sense obtenir cap guany per a ella mateixa, o fins i tot perjudicant-se ella mateixa.
  4. Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. En especial, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol lloc i moment, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un error costosíssim.
  5. La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat.

Hi penso sovint veient determinats comportaments.

Llegia que el “No” s’imposaria al “Sí” en un referèndum. M’agrada que ho diguin, a veure si s’animen a fer-lo. Com podeu imaginar, ni cas.

Mai no seríem ciutadans de pla dret

Aquesta setmana ha estat de desgràcia, una gran desgràcia la de l’estavellament als Alps. d’un avió en el que viatjaven molts catalans. De manera ben sorprenent, si més no per a mi, uns delinqüents xenòfobs van començar a dir a la xarxa social coses que podem resumir amb: si són catalans bé que es morin i llàstima que no en siguin més. També, els imbècils no delinqüents ficant-se amb Artur Mas per donar el condol i els ànims en català. Tan imbècils que no es van queixar de què la primera ministra alemanya parlés alemany. Suposo que forma part del model espanyol dir aquestes coses impunement. La part positiva és que aquest comentaris fets per aquesta colla de gent anormal han donat la volta al món i els demòcrates d’altres països comprenen que els catalans no podem ser ciutadans de ple dret, respectades les nostres costums, lleis i llengua dins de l’Estat espanyol.

Si això fos poc, l’eterna política Esperanza Aguirre surt a comparar una xiulada a l’himne espanyol amb les manifestacions d’odi genocida. Diu, incomprensiblement, que xiular un himne és odiar un poble. Jo puc xiular la manifestació d’opressió que representa l’Estat i les seves lleis i estimar el poble, què hi té a veure? Ja ho sap la política madrilenya, és intel·ligent i llegida, però dir aquestes animalades ajuda a ser votada. Demagoga immoral.

El responsable moral de tot és Mariano Rajoy. La justícia no li farà pagar perquè aquestes coses no estan tipificades com a delicte, però quan va començar aquella maleïda campanya contra l’Estatut català, any 2006, va començar també una escalada de barbaritats contra Catalunya i els catalans. Cada dia pitjor. Va dir el dictador sortosament desaparegut que ell responia davant de Déu i de la història. No sé Déu, però la història ja l’ha jutjat, assassí. Suposo que si Déu té algun paper en tot això, Rajoy haurà de respondre de les seves immoralitats. La història, freda, també podrà constatar com i quan comencen les barbaritats.

Les campanyes anticatalanes són contínues, en ajuden, poc a poc la femta que llencen sobre els catalans reboten i es multipliquen contra ells. José Bono parla del lladres de la família de Jordi Pujol i oblida Roldan, l’alcalde de Parla, els 265 imputats per la jutge Alaya, la família Guerra, els Bustos, els cursos d’Extremadura, etc. Imputats, culpables, de tot. Són tots agents al servei de la família Pujol, que, per cert, figura que va multiplica part dels seus diners comprant bons del Tresor espanyols que eren opacs. Es veu que comprar unes “lamines financeres” que eren bons de l’Estat espanyol era delicte. Té gràcia la cosa.

Bé, l’únic que té raó és Cristóbal Montoro. Diu el pur ministre, el fundador de la consultora Equipo Económico, la que investiga la Fiscalia Anticorrupció, que Catalunya creixeria més del que ho ha fet l’últim any si la Generalitat es dediqués al que s’ha de dedicar. Efectivament, si es declarés la independència creixeríem molt més.

Bé, no crec que tingui massa interès seguir. Són unes pinzellades sobre la història d’amor entre l’Estat espanyol i Catalunya.

Òndia, no he pensat en Duran! Quin cap!

Mareta que em quedi com estic!

Avui segurament, després de llegir l’enquesta del CEO, el Baròmetre d’Opinió Política (BOP). 1a onada 2015, podríem dir que hem rebut una mala notícia. Diu el CEO que CiU i ERC no obtindrien, en escons, la majoria absoluta i molt menys en vots. Si hi hauria majoria absoluta en escons si suméssim les CUP, però tampoc en vots. El resultat seria un “no” catedralici a la independència des del punt de vista internacional. Allà comptaran vots.

La pregunta directa sobre la independència indica que un 48,0% no la volen i un 44,1% sí. Clara resposta tot i que la lectura sigui complicada i que els resultats tinguin moltes contradiccions. Un elevat percentatge voldrien una cosa ben estranya, un estat dins de l’estat. Jo també però sent president d’aquest hipotètic súper-estat el Dalai Lama. Voler coses tothom en vol, voler coses possibles ja és més complicat. Implica disposar d’un quocient intel·lectual mínim i no tenir-lo és constitucional però res més.

Aquest notícia serà llegida amb alegria pel contraris a la independència. Imagino Iceta salivant en ressonància amb Sáenz de Santamaria, com dos tautòmers de la mateixa molècula, excitant. A mi no em va gens malament la notícia. No crec que serveixi per a què els poder de l’estat baixin la guàrdia. Aquesta enquesta els confirma que no podem guanyar, però creuen que si ens maten l’esperit no molestarem en el futur.

La notícia és dolenta perquè farà que els “ja t’ho deia”, els depressius de sempre, encara s’inhibeixin més del que ja ho fan, però farà que els partits i grups pro-independència facin un cop de cap. Els resultats són correctes, creïbles. Hi ha una franja àmplia de gent que davant de l’imbècil panorama que desvetllen els partit independentistes diuen: mareta que em quedi com estic, si vénen aquests serà pitjor que el tripartit. Una independència dirigida per tota aquesta amanida d’incompetents? Perquè s’ha de ser solemnement incompetent per arribar a aquesta disgregació política després dels grans moviments ciutadans de suport a la independència. El càstig que els ciutadans infringiran als polítics pot fer perdre el país. Malauradament no té solució perquè la regeneració no es fa en uns mesos. Cal guanyar, com es pugui, i després fer net.

L’espectacle donat és patètic. Jo no sé si Duran i Lleida marxarà, es quedarà, vol marxar o es vol quedar, tinc opinió però no ho sé del cert. Tanmateix encara sé menys que vol CDC al respecte. Ara es veu que signen el “full de ruta”. Malgrat això, fan pena. Això sí, fem cara d’alegria.

Algú pot estranyar-se que el polític més ben valorat sigui David Fernández? Particularment no sé qui hauria de guanyar, Quim Arrufat o David Fernández. Són intel·ligents, íntegres i seriosos, m’agraden encara que ideològicament no hi sóc. M’agraden com Josep Manel Ximenis, d’Arenys de Munt i de les CUP, gent íntegra. Artur Mas m’agrada, me’l crec, però té plom a les ales, li han posat, té una missió i jo l’ajudaré em el que pugui, però no el reconeixen. Amb l’entorn que té està tocat i no pot ser prou valorat per la gent. Cada dia deu dir, al vespre, amb tants amics no necessito enemics. No en té la culpa, però està enmig del basal.

L’enquesta del CEO l’hauríem de llegir com una oportunitat. La llàstima és que no tinguem els mitjans per despatxar la majoria dels polítics i enviar-lo a buscar feina. Antigament els polítics eren com els extraterrestres. Ningú no els coneixia de debò i era rar poder “tocar” algú, espècimens idolatrats. Avui la gent, per mil raons, sap fins i tot on els polítics tenen les pigues. Són ciutadans, normals, reconeguts per no haver trepitjat massa el carrer. La gent els veu, els coneix i perden tot l’encant. Diu la gent: aquest em representa? Si jo li dono cinquanta voltes. Mala cosa, s’ha perdut l’encanteri. Tenim un sistema en crisi total i un sistema català en una cursa frenètica per veure qui la fa més grossa.

La meva proposta és que a les properes eleccions no es presenti ningú que en aquest moment treballi al govern, català o de l’estat, o en algun parlament. Diria que tots haurien de cobrar d’un altre lloc, però no ho dic per preservar els aturats. Bé, una mesura per reflexionar, no massa ben expressada, però segur que heu agafat lla idea.

L’enquesta és una oportunitat per veure com de ximples som i que caldria fer un canvi immediat. Ja gent vol, la independència, però creu que amb aquesta gent de moment no.

La fiscalia podria denunciar Obama

Està bé. Cada dia està més clar que el govern espanyol ha organitzat una cacera de catalans practicants. Policies a Pineda; onze fiscals destinat a Catalunya, el lloc on cal lluitar més contra el terrorisme islàmic; acusar a la Generalitat de falsificat la moneda per haver fet unes monedes commemoratives del Tricentenari; persecució de les nostres delegacions a l’exterior; fer fora de la feina al jutge Vidal… Cada setmana tenim noves coses per comentar. S’ha de ser lluç per voler presentar un recurs d’inconstitucionalitat per l’obertura de delegacions a l’exterior. Demà les convertim en oficines d’acolliment de cervells fugats i fora. En tenim tants investigadors perduts… He vist a la vicepresidenta explicant això per la TV, millor els Simpson.

El cas de les monedes és espectacular. Es veu que El Ministeri d’Economia va denunciar la Generalitat per haver encarregat al gremi de Filatèlia i Numismàtica la fabricació de 45.000 monedes de la República Catalana per commemorar el Tricentenari del 1714.

Es veu que algú la va fer servir coma euros tot i que no ho diu enlloc i ja està. Jo cerc que caldria que la fiscalia espanyola, en una demostració d’autoritat, obri diligències contra el govern dels Estats Units. L’altre dia em van donar una moneda d’un centau de dòlar en comptes d’una de cinc cèntims d’euro i no em vaig adonar. Que s’hauran cregut aquesta americans, fer monedes com les nostres.

Res, que no hi ha res a fer. És un conflicte greu que s’haurà de resoldre amb una plantada. No existeix la més mínima possibilitat d’un acord. Algú imposarà les coses i després els veïns ens obligaran a seure. Això només passarà quan Catalunya digui prou. Que ningú no ho dubti. No és possible continuar a Espanya. Quan parlen de probabilitats, cap. Marxarem. Potser ens posarem una mica nerviosos. S’acosten eleccions i alguns polítics tenen algun atac i diuen una bajanada que, sortosament, s’oblida aviat i seguim.

Ara patirem més atacs que seran espacialment mediàtics. Rajoy té unes expectatives de vot inferiors a les que tindria Carmen Polo de Franco.

Bé, per avui ho deixo. Haig de mirar la premsa a veure si veig que David Fernández demana la compareixença de Monedero. Són divertits aquests de Podemos que volen netejar el món i no s’han rentat els peus.

Caldrà demanar disculpes a Rajoy?

Escric el primer article de l’any. Naturalment el canvi d’any no representa el canvi de res. A banda de canvis impositius i coses així, no modifica comportaments ni canvia cervells.

Per la meva banda, segueixo amb la mateixa dificultat per escriure. El meu braç, tot i millorar, no em permet cap agilitat amb el teclat. Això, estic ben segur, és el menys interessant que li passa al país, però les notícies sobre el camí a la independència encara ho són menys.

En els darrers dies hem escoltat al president Mas en el seu discurs de Cap d’Any. Jo escrivia fa uns dies: Calen unes eleccions i espero que el president faci l’anunci el proper dia 31, abans del proper article en aquest bloc. No ha estat així, previsible. El president va dir que fins passat festes no hi hauria notícies. No les hem tingut. Caldrà paciència, però no acabo de veure que la paciència domini el panorama polític català. Caldria que ens bombardegessin amb una mescla de pólvores de valeriana i passiflora.

Més aviat, sense voler ser depressiu, veig que la gent està en un estat més aviat apàtic. No cal entrar en cap estat d’aquests, però només queden uns quinze dies per convocar unes eleccions com les que vol la gran majoria dels ciutadans. Quinze dies per complir la voluntat d’una gran majoria de la població. No convocar-les en aquests quinze dies vol dir deixar passar les municipals i entrar en una dinàmica de trencament social absolut. No convocar eleccions pot interessar al Partit Popular, al PSC i als que pensen com el conseller Espadaler (no dic Unió).

Si no es convoquen les eleccions ara, el més prudent seria demanar disculpes a Rajoy i al que ell representa i renovar les promeses constitucionals. Les del baptisme són: Renuncio a Satanàs, a les seves obres i a les seves pompes, i prometo servir a Jesucrist per sempre més, la fórmula que el Parlament podria votar per a l’ocasió és: Renuncio a l’Estat propi, a les seves obres i a les seves pompes, i prometo complir la constitució per sempre més. Crec que així tampoc ens lliuraríem del purgatori, però potser, una vegada els nostres fills i nets parlessin l’espanyol, recuperats els toros i tancada TVC, ens tractarien millor.

Vaja que el tren passa i si no l’agafes quan toca, cal esperar que hi torni. No sabem quan serà això, però no tenim la certesa de ser a l’estació quan passi el proper tren.

Els que no tenim la intel·ligència prou desenvolupada no entenem absolutament res més enllà que: quin és el meu tros del pastís?

Artur Mas parla d’anar tots junts, llista única o el que sigui. Jo em pregunto: què passa si li diuen que si, convoca i després no es posen d’acord i hi ha més llistes? Em temo que allò que algú ha designat com a “generositat” no hi és i no se l’espera. Nosaltres, els titulars d’aquest bloc en el que escric, ja vam tenir una experiència de “generositat”. Va ser Suma Independència. Ja m’hi vaig referir i vaig comentar l’estrepitós fracàs. Algun imbècil es va pensar al 2010 que els que impulsàvem la iniciativa SI, que algú es va apropiar de forma indecent (amb gent tan noble sempre tens el risc de perdre la cartera), volíem regir els destins del país.

Jo demanava l’altre dia que Artur Mas liderés la llista “Ara és l’hora”. Una llista amb propiciada per Òmnium i l’ANC i que cada partit fes el que volgués, però no. Es veu que aquesta proposta ja ha estat sobre la taula i Artur Mas l’ha rebutjat. Jo crec que no hi ha altra opció generalista. La llista “Ara és l’hora”, o amb algun altre nom, com m’ha suggerit algun lector, no li agrada al president. Doncs no sé, esperem que el conill surti del barret ràpid. Jo no veig més que dues opcions: el que acabo de dir o el que diu Junqueras. L’alternativa és deixar passar el tren. Admeto apostes. L’opció que Mas i Junqueras vagin junts no la veig ara factible. Les declaracions excessives fan difícil lligar les posicions. ERC necessita ara parlar d’altres coses perquè té por de perdre vots per la banda dels “Podemos” o “Guanyem”. Els de “Mama, tinc caca” no els fan por perquè els trauran cap vot però aquests altres potser sí.

Res que ens queden uns dies d’incerteses. A veure si els reis ens porten la solució. En el proper article podria dir alguna cosa nova. Ara, amb congelació informativa nadalenca no puc afegir res.

Per cert, observo espantat que es van triant representants de Podemos majoritàriament politòlegs! Totes les professions són molt respectable si sempre he pensat que la justa combinació de gent diferent enriqueix molt. No fa gaire dinava amb un company que es dedica a la Ciència Política, m’agrada escoltar-lo.

Fixeu-vos que el govern espanyol està basat en advocats de l’estat. No tenen ni idea de fer política i han aconseguit portar l’estat a la catàstrofe, un sistema que serà desmuntat en quant els facin fora. Esborraran la llei d’educació, la de la propietat intel·lectual, etc. Quan un no sap fer política… Les coses han d’estar ben fetes i s’han de ser acceptades emocionalment. La intel·ligència emocional del govern espanyol és menor que la dels moai de l’illa de Pasqua. El que facin no arrelarà mai.

Dic que m’espanta que la majoria dels del partit – laboratori siguin politòlegs perquè s’han cregut que saben més que els altres. Algú creu que ser economista dóna més possibilitats de ser milionari? Doncs això. El drama dels partits polítics i de l apolítica és que ara tots surten de les joventuts dels partits, no han vist el món real. Ara apareix un partit que “és universitari sociòleg o politòleg”. Que els déus de l’Olimp no permetin que trenquin res. Ens voldrien reeducar.

Només espero que els catalans conservem el seny i els donem els mateixos vots que a la colla de Rosa Díez.

Bé tanquem esperant que Mas ens enviï novetats.