Anem bé cirerer, ara aquests mimadets de la policia “nacional” catalana, els més ben pagats de la península ibèrica, reivindiquen les seves reclamacions salarials deixant de parlar en català i passant a parlar la “lengua del imperio”… collonut!! i en Felip Puig i en Artur Mas que hi diuen a això? Res de res!! Home! Son reivindicacions sindicals! i a que es manifestin cantant el “Y Viva España” I portant la bandera espanyola? Home!! és que la bandera espanyola és un signe constitucional! I el “Y Viva España” es una cançoneta simpàtica cantada pel “culé” d’en Manolo Escobar i ja se sap que si s’és culé moltes coses es perdonen.. oi que si?.

En un país “normal” i democràtic la policia fa això i se’ls cau el pel, hi ha una investigació, es depuren responsabilitats i més d’un va al carrer de pet! Aquí res de res, aquí a empassar-se els gripaus espanyolistes i a fer bona cara, encara que aquests gripaus els generi la ben pagada “policia autonòmica” perquè aquests senyors no son res més que això: una mini-policia autonòmica, això si més ben pagada que la realment “nacional”, nacional espanyola es clar, però aquí s’han de tapar les coses i si no tenim una policia veritablement nacional al menys els pagarem més bé que ningú.

Es vergonyós el sistema de selecció d’aquest cos de policia on el sentiment nacional i de pàtria no es requereix, una policia professionalitzada en diuen! No, una policia desnacionalitzada! això és el que tenim. Ja em direu en quin país la policia es manifesta amb una bandera que no sigui la pròpia? En quin país la policia protesta parlant un idioma no propi? En quin país si això succeís, perquè es impensable pensar que pogués succeir, els comandaments polítics no prendrien mesures molt dures cap als que protagonitzessin aquests fets? En cap! Això ens demostra que Catalunya no és un país i els seus governants no tenen cap interès en que ho sigui, tans sols intenten que ho sembli, però ho fan tan malament que desseguida se’ls hi veuen les vergonyes.

Ja sé que no tots els mossos hi estaven d’acord i per tant és injust posar-los a tots dins el mateix sac, però aquests mateixos van reconèixer que els feia vergonya compartir ofici i benefici amb aquests “elements” , el que em temo jo és que els “elements siguin més que els altres, doncs es molt difícil veure una parella de mossos parlant en català entre ells quan van tan tranquils pel carrer, jo encara no ho he vist i mira que hi he posat interès, però res!. I a les comissaries? “oyeee, esa impresora ya va? Noo, espera que estoy sacando unos documentos! Ahh vale, m’espero” I anar fent.

M’agradaria veure dos funcionaris catalans a qualsevol comissaria de los Madriles o de Salamanca parlant en català entre ells i mentre tant el ciutadà espanyol que va a fer la denuncia escoltant-los sense moure ni un múscul!. O a França, o a Itàlia, o a Alemanya, impossible!!.

Aquest és el país que ens estan construint mentre nosaltres, que ens diem independentistes, els seguim votant.

Visca la Pàtria! Si ens en queda alguna!

“Hem de d’oblidar els nostres interessos i hem de pensar en la eventualitat d’un govern de concentració” Paraula de Duran, us alabem senyor!!.

Aquesta perla va per aquells que sentint-se nacionalistes catalans i independentistes encara pensin votar CyU! Ja ho sabeu! en Duran vol un govern de concentració nacional espanyola on ell, segurament, sigui ministre de qualsevol cosa. També ens diu que: “CiU hauria de ser molt conscient de la necessitat, i ho és, d’aquest govern de concentració” i que cada força política hauria “d’oblidar els seus interessos” per tant segons ell: “Cada partit s’haurà d’oblidar dels seus interessos i pensar en treure el país d’aquesta situació econòmica greu”.

Bé, xiquets i xiquetes, en Duran en aquesta perorada no parla pas de Catalunya sinó d’Espanya i nosaltres com sempre els hem d’ajudar a sortir de l’atzucac perquè ens segueixin explotant. Es clar, segons ell, anem en el mateix vaixell; si!! uns en primera i els altres sense cambrot, a les bodegues amb les rates i a pagar el viatge dels de primera per que aquests no paguin res, ans al contrari, cobrin per accedir a que els de les bodegues puguem viatjar al vaixell junt amb ells. Es clar que en Duran no viatja a bodegues sinó en un bon cambrot de primera de luxe i de tant en tant baixa a visitar-nos i a convèncer-nos que cal ajudar als de dalt per que si s’enfonsa el vaixell tots hi perdrem! Potser si! Peró el que també és cert és que uns hi perdran més que els altres i aquests que més hi perden esperen que els de les bodegues els tornem salvar malgrat i molts dels nostres s’ofeguin, però es clar, nosaltres no valem com els de dalt, els dels cambrots de luxe. Si molts dels nostres s’ofeguen tant li fa, a la fi no som res mes que mà d’obra dels senyorets espanyols! oi Duran?.

Jo que m’estic a les bodegues i ben lluny dels luxosos cambrots de dalt encara sento l’orquestra que toca, els senyorets espanyols com ballen i el dringar dels plats de porcellana i les coberteries de plata i or. No les sentiu vosaltres? I l’olor dels magnífics guisos! no us arriba la flaira? I les rialles dels comensals! no les escolteu? Mentre nosaltres ja mengem tres en un plat perquè ens diuen que no n’hi ha per tots! I ens han tret les postres! I els cafès ja fa temps que son de malta! Peró, això si, hem de seguir pagant els passatges dels dels cambrots luxosos amb les seves grans manduques on sobra de tot i el que sobra ho llencen per la borda no fos cas nosaltres aprofitéssim quelcom!.

I finalment ens envien al senyoret Duran, que diuen que és dels “nostres”, i als seus mariatxis, per que ens convencin que el que ens fa falta és salvar el vaixell. No, si nosaltres amb un de més petit ja faríem, un de més petit, més econòmic i més confortable, però que gastés menys carburant i menys en luxes superflus doncs no caldria arrossegar el llast d’aquests “xupopters” improductius que a sobre ens menyspreen, ens escupen, ens insulten i ens espolien. No ho sé nois i noies, jo m’ho miro així! Que fem? Comencem a construir el nostre petit vaixell entre tots? Perquè si entre tots decidim salvar el gran o mirar cap una altre lloc com fins ara jo ja m’estic construint una petita balsa per veure si sobrevisc i puc arribar a algun lloc on no em robin i a sobre m’insultin!. O sia que si el meu poble segueix votant majoritàriament allò que ens manté units a Escanya, tant bon punt em sigui possible: adéu-siau i ja us ho fareu. O sento pels que es quedin però m’és impossible seguir sent cornut i  a sobre pagar el beure

Visca la Pàtria!! (si ens en deixen alguna)

Per qüestions personals he estat allunyat de les notícies de Catalunya un parell de setmanes i quan reprenc l’activitat en aquest sentit em trobo amb un panorama desolador, sembla que estiguem en l’ull de l’huracà on tot és calma mentre al voltant nostre tot s’arremolina, tot vola, tot es destrueix i nosaltres només observem la calma txitxa que sembla envoltar-nos en el nostre mon més proper. L’economia del nostre país, la dels nostres conciutadans i la nostra pròpia se’n va enlaire; els nostres valors nacionals, la nostra llengua, la nostra cultura estan en greu, gravíssim, perill i mentre tant nosaltres només mirem el nostre voltant més proper. Home, ja és important que la família aguanti, ja és important que no perdem la feina i també és important poder encara permetre’ns algun petit luxe o caprici mentre tanta gent se’n ha d’estar; però això no ho és tot, doncs estem immersos en una societat que va a la deriva, una societat que va camí de canviar i no pas com a nosaltres com a catalans ens interessaria, una societat en la qual estem immersos i per molt que vulguem fer-nos els cecs ens arrossegarà tard o d’hora.

Si, ja sé, soc un xic catastrofista però és que l’actualitat del nostre país no és pas per llançar coets. L’abandonament de les accions armades per part d’ETA, les declaracions del nacionalista español Peces-Barba i com a màxima notícia de “trempera nacional” l’esquer de CiU: “el pacte fiscal”. Aquestes son les grans notícies que omplen les planes dels nostres diaris i telediaris. Fillets de Déu quin panorama! Potser que me’n torni al meu Olimpi particular i deixi que s’ho vagin fent. Estic arribant a la conclusió que amb el poble català no hi ha res a fer. Ja hi ha una dita catalana que conclou que “qui no arrisca no pisca” i aquí no ens agrada arriscar ni al parxís o sia que ja veurem com ens ho maneguem per que l’espanyolisme castellanista està preparant les últimes batalles i a nosaltres com sempre ens agafaran amb els pixats al ventre mentre contemplem la calma de l’ull de l’huracà. Vivim en el més feliç dels mons! No cal mirar més enllà no fos cas que ens haguéssim de despertar i fer quelcom! Potser ens marejaríem de tanta activitat! més val esperar al que tots sabem: que el “pacte fiscal en la via del concert econòmic” fracassi o bé ens atorguin un concert només per flauta i violoncel en comptes d’un per una orquestra completa. Com sempre demanarem “la nit al mon pelat” de Mussorgsky i ens fotran “la marxa dels esternuts” d’autor desconegut i nosaltres a empassar i a fer bona cara no fos que encara s’enfadessin.

Nois i noies, ho sento però ja n’estic fart de tant de “seny” i tanta porugueria, la veritat només és que cada poble té allò que es mereix i nosaltres ho tenim: el fet d’estar sota les botes d’un poble com el castellà absolutista, tancat, amb trets de racisme cultural, que ens espolia i a sobre encara ens insulta, ens vexa i ens escup; i nosaltres com si veiéssim ploure. No som res més que una colònia i ja ens està bé ser-ho, ens hi trobem còmodes, ens queixem, si, però no fem res que ens porti a cap lloc. Projectes de futur sense cap credibilitat com un concert econòmic com el del País Basc! No us ho creieu pas! Ni semblant! Ens vendran que les realitats son diferents i que Catalunya no és el País Basc; i això els permetrà fer un pacte fiscal si fa no fa com el que tenim avui, amb el millor dels casos amb una recaptació compartida, vigilada i tutelada i amb uns acords que veurem si encara no serà pitjor el remei que la malaltia.

Potser us preguntareu si no tinc confiança amb els “nostres polítics” i jo us contestaré que no, cap ni una; tan sols ens cal repassar la història i veure el malament que sempre ens ha anat pactar amb l’espanyolisme castellanista i aquesta vegada no serà pas millor, ben al contrari.

Evidentment que hi ha gent molt lluitadora que s’ha deixat la vida, la economia i moltes coses més defensant Catalunya i demanant allò que un nacionalista només pot demanar: la independència d’un poble com Espanya! Peró son minoria i en les votacions que és el que compta no representen gaire cosa. Molta qualitat però molt poca quantitat i en democràcia només compta la quantitat.

Alguns encara tenen la esperança que el fracàs de les negociacions del “pacte” signifiqui un trencament amb la espanya castellanista (que és la única possible). Jo no hi crec en absolut, mes aviat penso que serà com sempre, un mal pacte que ens voldran vendre com una joia, un xollo i també com sempre colarà. O no va colar la Constitución Española? O no van colar els dos Estatuts, molt per sota del que s’esperava? O no va colar l’últim Estafatut amb “ribotades” i tot i si no hagués sigut per la sentencia del Constitucional tothom se l’hagués empassat com un gran èxit? O no ha colat en diverses votacions el PSC i en aquesta encara veurem?. El poble català necessita de victòries i si no les té se las inventa, i així estem!

Ara tornem a estar en la grisor més grisa de totes les grisors, com es nota que estem en període pre electoral, com sempre en aquesta situació el país és congela. Quatre declaracions per fer bullir l’olla i que l’electorat es mobilitzi un xic i para de comptar, en aquesta línia es pot catalogar les de Duran Lleida en relació als perceptors del PER, han aixecat polseguera i això era el que pretenia. Malgrat aquestes declaracions son recurrents en la seva boca doncs no és el primer cop que li escolto fer-les. Peró res de substanciós políticament parlant, res de nou a sota el sol.

Malgrat tot, sempre s’escapa alguna “coseta” que podria animar la situació si no fos que acostuma a passar desapercebuda, no sé si per que ja és allò que tothom sap i ningú vol reconèixer o per que es busquen alguns titulars que cridin l’atenció, com les ja conegudes i repetides d’en Duran. Em refereixo a les que va fer el Molt Honorable Artur Mas la setmana passada (em sembla recordar que el dia 7) en referencia a que “el 20N no serà el moment de passar comptes” i que “Això serà dintre de tres anys” . És refereix, naturalment, a que de començar a exigir el “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” res de res fins d’aquí tres anys, i això que recordo que ens deia que fins que no hi hagués un nou govern no es podrien començar les negociacions doncs estàvem a punt d’eleccions i ja no es podia negociar res doncs calia saber quin govern hi hauria, un govern fort per a poder negociar. Bé, doncs ara resulta que no! Que cal esperar tres anys més! Us fixeu en la data? Tres anys més, vol dir a les portes de les eleccions al Parlamentet del parc de la Ciutadella i així ja tenim el discurs electoral ¿oi?, però es clar, només un petit detall, molt petit, que faltarà un any per les eleccions a Madrit un altre cop i, es clar, no es podran començar les negociacions fins que s’hagin fet aquestes pel mateix raonament que encara no s’han començat al dia d’avui. Oi?.

Aquesta actitud tampoc és res de nou a sota el sol, doncs CiU la fa de sempre, es el “nacionalisme interruptus” que comporta fer l’amor amb Escanya sense preservatiu ni protecció de cap tipus. Aquesta actitud els reporta uns bons beneficis gràcies a la flaca memòria de l’electorat català (deixeu-me dir-ho així de suau) doncs comporta un argument per a ser votat i en canvi la seguretat que aquest argument mai es portarà a terme del tot i així no fracassarà tampoc mai del tot, amb la qual cosa seguim tenint viva i sencera la pastanaga com la que els hi posaven als conills per que correguessin davant dels cans. És curiós, els animalons corrien més per agafar la pastanaga que no pas per que els cans els perseguien. Tindrem el poble català algun gen que provingui del conill? Ves a saber!.

Si s’espera el moment tan idoni per “reclamar” quelcom d’important pot ben passar que aquest moment no arribi mai, a la vida has d’optar molts cops entre el dolent i el pitjor i entenent que el govern que sortirà a Madrit en aquestes eleccions no és el millor per aconseguir res de res, és evident que amb cap govern s’assoliria el que diuen que reclamaran; doncs sempre arribarien reforços per evitar que “los catalanes” fossin decisius, inclús podria ben ser que els mateixos bascos s’oferissin per donar el recolzament necessari, no seria pas el primer cop, a canvi, això si, d’alguna altra prebenda, però que importa si a la fi es millor donar-li el que sigui als bascos els quals ja son perceptors nets d’Espanya (amb ells no és Escanya) l’important és que Catalunya no s’emporti res del que es seu. Això, si acceptem, que és molt acceptar, que els diputats catalans a Madrit fessin pinya per assolir quelcom de tant important com que els nostres diners els gestionéssim nosaltres, com si que ja ho fan els bascos i els navarresos.

Bé, ja ho teniu, tots aquells que vau votar esperançats en que CiU reclamés el “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” us podíeu haver estalviat el vot perquè fins d’aquí tres anys res de res i com que ja fa pràcticament un any que els vareu votar son els quatre d’una legislatura. Això si, la que ve voteu-los altra cop que ja veureu com ens prometran que aquesta va de veritat. En Duran ja podrà descansar a Madrit, per que aquesta legislatura TAMPOC.

A l’hora d’escriure això estic de vacances, lluny del soroll, bé, en el bar “Pirineu” hi tenen la ràdio bastant alta, massa, però al marge d’això la meva atenció vital està dirigida en aquests dies al gaudi de la natura amb els meus, i a atendre a afers personals que només en aquestes dates puc atendre.

Amb tot, l’estiu és època de “fer repàs”, sobre tot el curs no ha anat prou bé. Ara no faré un balanç de com estem en el procés de Independència que ens ocupa, però sí que vull dir-vos el que en penso a tall de síntesi i de resum.

L’independentisme com a força política no és solvent, la proba és que cada vegada que s’atansen unes eleccions el mar de indefinició que ens tenalla és absolut. Ara per ara les opcions polítiques a Catalunya son les regionalistes espanyolistes i les regionalistes autonomistes. Els votants de Catalunya que desitgen una o altre opció saben que votar, però els independentistes NO.

A l’hora de fer repàs veig que tot i que l’independentisme ha crescut i guanya influència en organitzacions civils no ha assolit cap representació política solvent, solvent en el doble sentit de 1-prioritzar la realització de l’Estat Català, i 2- que sigui capaç d’aglutinar, o millor si es vol, sumar a tots el grups i grupuscles.

Aquestes eleccions, no em mouen ni poc ni molt, per a mi son una possibilitat d’avançar internament en el sentit de veure si ERC, Rcat, SI i altres son capaços de posar-se d’acord encara que sigui mínimament de cara al futur que indefectiblement és a tocar.

Si no hi ha una entesa o coalició independentista per anar al Congreso votaré Bildu que sí que ha fet els deures. SI no fan els deures no hi ha vot.

Bon estiu.

Del 28N ençà ha passat prou temps per a saber com evoluciona el malalt. Res, no evoluciona, o potser sí, però sembla ben bé que estiguem pedalant en una bicicleta estàtica.

CiU segueix el seu guió, el dia de la estrena s’acosta i les botigues d’hortalisses faran curt.

ERC ha fet un bon intent amb la proposta a en Ferran Requejo per que anés de cap de llista al Congreso, llàstima, les preses d’última hora solen fer figa, ja veurem per a on respiren, però si no sumen allà on hi ha els independentistes ja s’ho faran.

SI, Rcat, Cup i tantes i tantes plataformes no han fet res de res d’ençà del sonor fracàs del dia d’autos, 28N. Bé, alguns fan bullir l’olla, fan discursos.

SI ens ha dut Bildu per a fer-nos festes, cosa que és d’agrair, tanmateix la teoria ja ens la sabem, el problema no som el ramat, son els pastorets que prediquen prediquen i no fan res. La notícia no és Bildu, la notícia és que continuem en sense notícies, el que fora notícia fora que en Tena, Carretero, Ximenis, Canela, gent d Sobirania i Justícia i tantes plataformes fessin retratar-se aplegats i presentessin batalla junts.

Faré cas, i seguiré la teoria, que diu que hem de votar una coalició independentista i votaré Bildu justament per què és la única coalició independentista que es presentarà a les eleccions del 20N. Mentre tant que vagin fent discursos i si hi hagués alguna novetat ja m’ho faran saber.

En general, em sembla a mi, que és te una idea esbiaixada del que son els diners.

Normalment es fan elucubracions tipus “amb aquests diners es podrien fer tants hospitals”, o, “amb aquests diners es podria alimentar tot el “tercer mon” durant un any”, però no tenim en compte que els hospitals amés de construir-los s’han de menar dia sí dia també, i hauríem de tenir en compte que els éssers humans no necessitem menjar un any, sinó que ho hem de fer any rere any.

Aquesta consideració pot semblar una …, ruqueria?, però no entendre això significa no entendre en quina realitat ens desenvolupem personalment i socialment.

Els diners venen a ser com “gasolina”, que es crema, si no ets capaç d’esmerçar aquesta energia per a bastir nous i millors artefactes productius de gasolina, energia en forma de recursos(instrumentals, humans i financers), no pots aspirar a tenir una major autonomia del mitjà natural ni a l’assumpció d’una major cota de benestar.

El model de Justícia social que ens auto-atorgat necessita un nivell productiu que no hem assolit encara, i si la nostra aspiració a futur, és augmentar la nostre quota de benestar social, haurem de seguir creixent econòmicament.

Fa temps que sentíem a parlar de la globalització, però és ara, per mor de la crisi que l’acompanya, que en podem copsar alguns dels efectes més punyents.

Això, la crisi, a posat damunt la taula la qüestió del “model de justícia redistributiva”.
Si anem al “catecisme” de les democràcies occidentals, veurem suscintament:
Dos principis de Justícia. (J. Rawls)
Primer: Cada persona ha de tenir un dret igual al esquema més extens de llibertats bàsiques iguals que sigui compatible amb un esquema semblant de llibertats per als demés.
Segon: Les desigualtats socials i econòmiques hauran de ser conformades de manera tal que alhora: a) s’esperi raonablement que siguin avantatjoses per a tots, b)es vinculin a feines i càrrecs assequibles per a tots.

Primer, igualtat de drets i llibertats. Segon, justícia redistributiva i igualtat d’oportunitats.

Aquests son els principis àmpliament recolzats que fonamenten les nostres societats.

Es veu, que el que està en discussió és la raonabilitat del model de redistribució. N’hi ha que atribueixen “la necessitat” de l’endeutament públic al desequilibri pressupostari causat per la manca de solidaritat dels “rics”. És del tot discutible, i més encara en termes de “justícia”. Tanmateix, amés d’alimentar-nos i fer hospitals, haurem de invertir recursos en allò que farà créixer els nostres recursos humans, instrumentals i financers.

Arribats en aquest punt, com és possible que tota aquesta gent “indignada” trobi raonable la espoliació que patim els catalans?, com és possible que trobin raonable que l’Estat incompleixi en un altíssim percentatge les inversions en infraestructures a Catalunya?, com és possible que trobin raonable que no puguem decidir si ens convé l’AVE o un altre cosa, pagant nosaltres!?, com és possible que trobin raonable que ens puguem ocupar dels nostres afers identitàris i culturals sempre i quan els espanyols tinguin dret de “pernada” i puguin menar ells a Catalunya els seus afers com si estiguessin a Espanya?.

El nacionalisme espanyol és una mena de Robin Hood que “somete i espolía a los pueblos ricos para dárselo a los pobres”?. Si Catalunya ha de ser gestionada i governada pels Robin Hood del mon estem ben arreglats, perquè entre altres coses això ens menaria a un model de Justícia utilitarista que sempre administra algú que s’arroga la capacitat i autoritat moral de determinar que és “el bé comú”, negligint i subjugant als actors, siguin rics o no, malmetent el model “contractualista”, que amés de ser-nos propi, és el que mena les democràcies més avançades del mon.

Avui vaig tard i per no deixar de ser puntual seré molt breu. Dintre d’aquesta brevetat no vull deixar de dir quina és la meva opinió sobre tot aquest dissortat moment que estem vivint a Catalunya. Endevinareu que parlo de la crisi dels Indignats que per a mi a esdevingut, si no ho era ja, en el moviment dels Indignados. Ho diré amb poques paraules.

La majoria dels que van anar a protestar a les places de les ciutats tenen raó. Existeix un profunda crisi democràtica. Alguns, no deixa de ser una minoria, ho ha expressat de forma manifesta amb acampades. Altres ho han compartit des de casa. Tenim una crisi econòmica que deriva d’un model que continuadament pren al que no té per donar al que té. Es pot dir que els governs suposadament d’esquerres o socialdemòcrates han intentat universalitzar l’estat del benestar. La fal·làcia és que ho han fet empobrint el sistema, endeutant-se. Això ho han portat fins al límit. Quan ha arribat al límit ens han portat a haver de rescatar una banca per pagar les seves pensions milionàries.

Els partits polítics no han sabut gestionar la situació i no ha fer res més que alimentar-se a si mateixos. Miren com tenir el poder sense mirar de debò al ciutadà. Consti que no parlo de les persones dels partits, que poden ser excel·lents, parlo de sistema. Aquests partits, no han estar capaços d’acostar la representació a la gent que els vota i han propiciat la desafecció. Han creat sistemes que impedeixen que altres actors hi juguin. Un exemple fàcil és la pràctica impossibilitat d’accedir a la TV pública sense tenir representació prèvia. I ja se sap que qui no surt a la TV no existeix. Barrera infranquejable a noves propostes.

No han estat capaços de donar-nos una llei electoral que ens acostés al nostres representants. Conclusió: “No ens representen”. Cert i fals. Jo voto i em representen, malament però ho fan.

Totes aquestes i més raons com ara manca de feina i de perspectives, problemes d’habitatge, etc. donen raó als que es queixen.

El problema és que els moviments assemblearis no porten enlloc, sempre són manipulats, ningú és responsable, tot es parla però mai no es compleix el que es decideix perquè professionals de l’assemblea, preparats per a això, la manipulen i ho porten tot on volen. I, malauradament, els que estan a dins gairebé ni se n’adonen. Això és més vell que la Internacional Socialista.

Els resultats ja s’han vist. El que podia haver generat alguna cosa positiva en un estat ideal ha anat on havia d’anar, al fracàs. La manipulació ha existit des d’abans de començar. La prova més clara és que aquest moviment té tant de genuïnament català com l’Expo de Xangai. Segur que tots sabeu perquè ho dic, però si en dubteu, aneu a donar un vol per la Plaça de Catalunya de Barcelona. Ahir mateix hi havia uns cartells al Metro sobre uns nens que es tiraven globus i que la policia ho considerava una greu batalla, fent paròdia dels fets de la Ciutadella, naturalment en espanyol. No recordeu allò del dret d’autodeterminació i el seu bloqueig sistemàtic? O els nacionalismes separen per això tot en espanyol…

Manipulació: Filiació política del portaveu. Creixement dels antisistema, okupes, etc.

En que havia d’acabar tot això. En allò inadmissible. Uns individus portant a milers de persones a fer com Antonio Tejero. I jo no admeto que ningú faci com Tejero amb els diputats que he votat. Qui impedeix que entrin als diputats al Parlament es comporta com un colpista. La política és una altra cosa.

I crec absolutament necessari que tots els que han atemptat contra els diputats i el Parlament siguin portats a judici. Han comés un delicte contra la democràcia. Aquests i no els altres. M’hagués agradat més o menys, però si s’haguessin assegut a terra deixant passar als diputats i després s’haguessin col·locat davant del Parlament, res a dir. La queixa, la manifestació és sempre respectable, la coacció mai no ho és.

Lamentablement els partits no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Potser avui sí, però fa vuit dies no. El clam per canviar el model és enorme, però no podem permetre que el model de circumscripció única d’Izquierda Unida sigui una altra llosa sobre Catalunya. Alguns no són capaços de veure que en un parlament amb un nombre relativament petit de diputats, entre 100 i 200, allò de tots els vots valen igual porta a allunyar els diputats de la gent, mentre que la circumscripció petita fa diferent el pes dels vots. Jo em manifesto a favor del vot proper encara que el meu vot barceloní valgui menys que el del ciutadà de la Seu d’Urgell. Prefereixo poder decidir sobre els noms i saber quin diputat em representa que no pas lluitar per un vot equivalent que faria predominar Barcelona i entorn sobre tota la resta del territori.

És la meva opinió, no és fàcil arribar a un acord, segur, però el que ha de predominar sobre totes les coses és la proximitat.

Dues coses que demano: 1) Una llei electoral que aproximi el ciutadà al representant polític, i 2) un sistema que faciliti que qualsevol proposta política pot arribar a la gent, que qualsevol nou partit pugui ser conegut.

Si no fan això no començarem a redreçar algunes coses. Aquests ciutadans, els nostres, que estan asseguts a la Plaça de Catalunya han de poder també tenir els sues representants. Ara, amb aquesta llei, és difícil.

Deien algunes llegendes que el Cid guanyà batalles després de mort, doncs bé, els independentistes continuem perdent totes les batalles després de morts.

La desfeta del 28 N em va fer pensar que els líders i grupuscles independentistes es corregirien, cercarien la proximitat mútua, la entesa , la sinèrgia, la complicitat, etc, res de res. Si fa uns mesos enrere dir que eres independentista era posar el llistó alt, especialment el de l’autoestima, ara és fer-te mereixedor de compassió, quina gent tant estúpida, incapaços de diferir una resposta determinada per a la voluntat i la intel•ligència.

Valgui a dir que el 28 N vaig votar Rcat., ho vaig fer així com hagués pogut votar SI, tots dos uns cagabandurries contumaços si tenim en compte el mal que varen fer per acabar imposant el seus califats particulars, em vaig decidir per Rcat perquè havia estat manifestament crític amb els seus procediments, que en el meu entendre no s’avenien als seus horitzons, i també, per què després de reclamar una opció independentista política i transversal no era qüestió d’engegar-ho tot a dida a les primeres de canvi, malgrat, repeteixo, que els procediments dels uns i dels altres els desacreditessin per a liderar cap moviment Nacional d’alliberació.

Ara Rcat es dedica a donar suport a ERC, acollonant, ja s’ho faran. SI es dedica a esbatussar a CiU, per què sí, no per què no diguin com conduiran a Catalunya quan el seu pla d’acció política per aconseguir el “pacte fiscal” fracassi, no, en absolut, si no que es dediquen a victimitzar als “indignats” i a fer llenya d’en Felip Puig, collons, gran estratègia independentista!, i una kk!!, Rcat una “k” i SI un altre “K”, quina mania persecutòria pel suïcidi!!!.

Bé, resulta que ara un servidor està tant orfe de representació com fa dos, tres, quatre anys, i això ja cansa.

Ara l’Assemblea Nacional Catalana per a la independència ens diu que ens durà a casa, la “terra promesa”, pot ser sí, tanmateix mai tindré el suficient agraïment ni per Rcat ni per SI per haver-me deixat al bell mig del desert, lo greu d’això però, no és que ara sigui al bell mig del desert, sinó que estic pràcticament sol, vull dir, que personalment el desert no em fa cap por ni em torba en absolut, en canvi el que sí és exasperant és el fet de que de res serveix que tots sapiguem on està el nord, i no serveix de res perquè nord o sud és completament irrellevant, perquè el que és determinant i transcendent és que aquesta travessa del desert la hem de fer tots junts o altrament qualsevol esforç és debades.

Els catalans som rucs de solemnitat, o potser hi hem esdevingut, bé una o altre cosa tant hi fa, la qüestió és que estem en mans d’uns incompetents que el millor dels casos, CiU, ens faran recórrer el desert no 40 anys, sinó 400. Pot ser que m’ha arribat el moment de pensar el la “Jerusalem espiritual” per què la “terrenal” no la veuré mai, i la única raó és la nostre pròpia estultícia. Els rucs i ignorants no hi accediran, per a rucs i ignorants.

Adéu siau i bona sort.

Per tot arreu on llegeixo i escolto tothom parla de retallar per aquí, retallar per allà. Ens hem cregut que “les retallades” en el nostre benestar son necessàries en aquests moments de recessió, aquest és el primer èxit de l’espanyolisme, ens han colat un gol ajudats pel regionalisme. Si, un regionalisme mental que ens fa pensar a molts catalans que malgrat i desitjar la llibertat nacional aquesta és inassolible, que Espanya és el mal menor, i aquest és el pitjor dels frens, la mentalitat de mans baixades i braços caiguts, de rendició.

Ajudats pels regionalistes de veritat i els espanyolistes disfressats de corder, amb uns mitjans de comunicació de masses completament immersos en l’status quo fins ara imperant de l’autonomisme mesell, quan no al nacionalisme espanyol més descarat, de les llors a “la roja”, a Fernando Alonso i a tot “bitxo vivent” que s’embolcalli amb la rojigualda ens fan creure que no hi altra opció que “les retallades” i continuar amb Espanya, i aquí com que ens ho repeteixen des del “nostre” govern fins a “la nostra” televisió ens ho creiem sense ni tan sols passar-ho pel sedàs de la lògica matemàtica.

Si Catalunya no tingués la rèmora d’Espanya no hauria de passar angoixes econòmiques i actualment seríem un dels pobles punters d’Europa, evidentment que el que jo dic de no retallar no està renyit amb la necessitat d’una bona gestió, i caldria evitar despeses supèrflues i trampes habituals com el “turisme sanitari gratuït” que patim des de fa anys i panys des dels “otros pueblos d’España” i últimament d’arreu del mon. Hi ha d’altres països que ofereixen turisme sanitari però és privat i no com aquí totalment gratuït; bé, gratuït no! Pagant, els catalans com sempre!! .

Sembla que nosaltres haguem de ser més solidaris amb la resta del mon que no pas ells ho han de ser amb nosaltres, sembla que creiem tenir un deute de no se pas què ni amb qui. Serà que els espanyols castellanitzants ens han inculcat l’estigma de ser català?: Pagar més que ningú, rebre menys que ningú i haver de demanar perdó per haver nascut i a demés sentir-nos amb deute amb tots aquells que ens han espoliat, denigrat i menyspreat com a poble des de sempre. Que no patim aquest estigma? I doncs perquè estem disposats a retallar els nostres beneficis socials per poder seguir pagant l’impost abusiu a l’Espanya per tal que la resta de l’estat mantingui els drets que nosaltres perdem i inclús en gaudeixi d’alguns que ni tenim ni hem conegut mai? Perquè no ens plantegem d’una vegada i seriosament el “marxar” i iniciar ja el procés d’independència, no tan sols com una entelèquia desitjable però inassolible sinó com una realitat ben possible? Perquè el “nostre” govern prefereix que pateixi el “seu” poble abans que enfrontar-se amb l’estat espanyol com hauria de ser el seu deure?.

Senyors del govern de la gestoria de Madrit a Catalunya, jo ja els dic des d’avui que no estic disposat a justificar ni acceptar cap retallada a Catalunya per beneficiar Espanya , primer que ens tornin TOT el que és nostre i no només la misèria del fons de compensació que vostès tan llagrimosament reclamen, i després en parlem del tema. Mirin si és greu l’estigma, que vostès “pobrets” gestors de Madrit a Catalunya demanen una misèria en comparació al tall que s’emporta Espanya, i ni aquesta misèria son capaços d’aconseguir!

Sembla que algunes coses s’estan aclarint aquests dies. Un cop les eleccions municipals ens han deixat la seva herència, bona per a uns dolenta per a altres, els partits s’adeqüen a la nova situació. Especialment cert quan els partits espanyols ja no estan pensant en clau d’eleccions municipals i autonòmiques.

Alguns dels que han patit la gran clatellada ja canvien lideratge. És el cas d’ERC on tots els protagonistes anteriors, inclòs Portabella, renuncien a la direcció i cedeixen el pas a altres no contaminats de pactes contra natura que, com reconeix, van ofendre a la ciutadania amb una decisió que els va confondre.

Igual hauria de passar amb el PSOE de Catalunya. Imagino que valoraran si volen tornar a ser PSC o decideixen ser un apèndix del PSOE. A vegades fan riure. L’altre dia es publicava que Alfredo Pérez Rubalcaba, flamant pre-candidat del PSOE, havia parlat amb Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida sobre el final de legislatura i temes fiscals. D’alguna manera es deixava entreveure que podia haver alguna sintonia entre CiU i el PSOE per acabar la legislatura. Tot i que uns hi altres van deixar clar que res de pacte estable, tothom podia entendre que algunes contrapartides podrien facilitar l’aprovació del pressupost espanyol per al 2012, que és el els interessa ara. Ràpidament tots els partits de l’oposició catalana, com una coral, van criticar la conversa, amb diferents arguments. Patètica la intervenció de Joaquim Nadal dient que això no implicava res, etc., etc. Com si tothom no sabés que els diputats socialistes estan a les ordres del que mani Madrid. Com el tàndem Rodriguez Zapatero – Pérez Rubalcaba diguin: “endavant el pressupost de la Generalitat”, s’hauran acabat els “no” de Montilla, Nadal i cia (no CiU).

Divendres mateix, però, Don Alfredo, el ciutadà Fouché espanyol, ja ha dit que el govern espanyol no pensa pagar enguany els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat que deu a la Generalitat. I ha recordat que Catalunya ha de situar el seu dèficit a l’1,3% per al 2011 i que l’executiu espanyol no té pensat cap pacte fiscal, que s’han posicionat en contra i segueixen igual. Mentre Mas, per la seva banda, ja va dir dijous, a la XXVII Reunió del Cercle d’Economia a Sitges, que condicionava el suport de CiU al Congrés amb l’objectiu de donar estabilitat política a partir de la pròxima legislatura a donar suport al pacte fiscal que necessita Catalunya per reduir el dèficit sistemàtic. Mas va avisar ahir que CiU col·laborarà amb Madrid si hi ha acord pel pacte fiscal, però sinó se’n distanciarà.

Clar que tampoc Mariano Rajoy està per historietes catalanes. Ja ha dit divendres, també a Sitges, en resposta al que va dir Artur Mas dijous, que ara cal centrar-se en reactivar l’economia i que escoltarà això del pacte fiscal però, més o menys, ja s’intueix que serà no. Intel·ligent idea si es té present que no ens deixen reactivar l’economia perquè ens prenen els diners i ni tan sols ens donen els que ens deuen.

A tot això tenim el projecte de pressupost de la Generalitat per al 2011 incomplint l’objectiu del dèficit fixat unilateralment pel govern espanyol. Ja han sortit veus reclamant aquest acompliment, com la del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que ha demanat a les comunitats autònomes que prenguin decisions enèrgiques en la reducció de la despesa perquè l’estat espanyol pugui complir l’objectiu de reduir el dèficit públic al 6%. No ha mencionat Catalunya, però se l’entenia tot, i ha considerat inexcusable i molt greu que les autonomies no acompleixin els límits de dèficit fixats pel govern espanyol. Clar, un raonament exquisit: Espanya és un estat que respon davant la Unió Europea i a la Unió Europea li importa poc si hi ha un problema intern. O sigui sense parlar de fons de competitivitat i altres nimietats, això no interessa.

Jo, i suposo que vosaltres també, tinc bastant clar que el tàndem Artur Mas – Andreu Mas-Colell no cediran i veurem que passa. Com ja coneixeu, la vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, va advertir dimarts a Catalunya i a altres comunitats que si no s’ajusten a l’objectiu de l’1,3% de dèficit al 2011 el seu ministeri aplicarà de manera estricta els mecanismes de control per evitar desviacions significatives i per assegurar que corregeixen el rumb. Andreu Mas-Colell ja va contestar assegurant que la Generalitat no demana perdó per haver fet uns pressupostos seriosos i racionals i que, si l’executiu central impedeix una futura emissió de bons catalans, seria una penalització al poble de Catalunya que haurà de pagar amb els seus impostos un tipus d’interès superior.

Com deia abans, no crec que Catalunya cedeixi. El problema és que si el govern espanyol busca una sortida després d’haver fet tantes declaracions l’haurà d’estendre a totes les comunitats autònomes i això no ho voldrà fer. Em temo que s’aprovaran els pressupostos amb dèficit i ja veurem quines decisions pren el govern espanyol.

Naturalment si jo estigués en el lloc d’Artur Mas, que per sort no hi estic, faria una campanya de màrqueting amb els millors especialistes, explicativa de la situació, per tot Catalunya. A hores d’ara el partit de Govern sap perfectament que no hi ha sortida sense poder recaptar els nostres impostos i també que en això no pot cedir. I no crec enganyar-me si crec que Madrid tampoc cedirà i que caldrà preparar la secessió. Per això dedicaria una part de la retallada, no vindrà de 0,001 punts del PIB a “il·lustrar” als catalans de la situació. Justificar que han hagut de treure el xec – nadó, les desgravacions per habitatge, etc. gràcies a què cal que paguem algunes connexions de l’AVE de dubtosa rendibilitat (bé més aviat amb garantia de dèficit), especialment quan tenim una línia Barcelona – València o Barcelona – Puigcerdà que fan fàstic. Crec que fer un quadre il·lustrant aquestes coses ajudaria.

No cal que ens desanimem, però, tenim als “indignats” que demanen circumscripció única i això sempre ajudaria a la nostra extinció com a país. Segur que ho heu llegit però tinc la necessitat compulsiva de citar el gran article al diari AVUI de Ferran Sáez Mateu. Indignats i espanyolíssims. Referint-se als Indignats diu: És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l’aire fent veure que es lluita contra l’invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

Segurament per combatre això, absolutament imprescindible, cal una pedagogia nacional que mostri a tants ciutadans poc informats que la causa dels seus problemes no ve només d’una mala gestió, que no negaré, d’una banca depredadora, que no defenso, d’uns polítics incompetents, que n’hi ha, o d’una partitocràcia que arruïna la democràcia, que cal eliminar.

Cal regenerar el sistema, és urgent, però amb una total autonomia i competència catalana. Jo ara estic molt lluny. No comparteixo els estranys pactes que Reagrupament Independentista ha fet en les darreres eleccions municipals. No comparteixo res de tot això, però com sabeu vaig ser com a independent a la llista per Barcelona a les eleccions nacionals. Ho vaig fer, ho vàrem fer, perquè creiem que en el programa hi havia uns principis que anaven més enllà d’omplir-se la boca d’independència. Reprodueixo la Introducció del programa:

La constitució de l’Estat català representa un exercici de dignitat col∙lectiva que permetrà una veritable regeneració democràtica del país.

Avui tenim una democràcia representativa instrumentalitzada i de baixa qualitat. Per superar aquest model obsolet i inadequat cal introduir les mesures correctores que tornin al sentit més primigeni de la democràcia i reconeguin el rol més digne de la persona i del polític com al seu representant.

Radicalitat democràtica és tornar a les arrels de la democràcia. És reconèixer la vàlua de tots aquells catalans que al llarg dels segles han cregut en el valor intrínsec de la llibertat. Radicalitat democràtica és també un exercici de responsabilitat envers les nostres generacions futures.

Els representants polítics han d’actuar amb la voluntat de lideratge i han de guiar les seves decisions segons els principis d’honestedat, integritat, objectivitat, transparència i responsabilitat.

No m’agrada mai emprar la paraula “radicalitat” però comparteixo completament la necessitat d’aquest radical canvi que porti a la regeneració política. Per això ens cal un moviment genuïnament català, que pensi en català, que senti en català i que ens porti a la llibertat.

Potser demà ens calgui “agrupar-nos” per aconseguir d’una vegada el nostre Estat català. No cec que s’esgoti la legislatura i potser comencem a pensar com fer-ho sense caure en aquelles estúpides discussions que ens ha portat a la dispersió.

Avui més que mai veig quan vàlid era el concepte de Suma Independència que no vàrem saber explicar prou bé.

Dijous l’anterior conseller d’Economia, el socialista Antoni Castells, va participar al Cercle d’Economia en un debat sobre la reactivació econòmica de Catalunya inclòs en el seminari internacional “Les petites nacions en un context de crisi. Buscant la sortida”, organitzat per la Fundació Catdem i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Antoni Castells, catedràtic de la UB, s’ha mantingut en silenci durant aquests mesos. Castells no ho va passar gens bé durant el darrer període del seu mandat. Em sembla que comptava amb molt poc suport dins del desgavell que era aquell Govern. Amb més o ments claredat intentava explicar que les coses no anaven bé i que calia adoptar determinades polítiques econòmiques. No va poder fer-hi res. Les directrius eren unes altres. L’herència ja s’ha vist. Jo crec que Castells va intentar comportar-se amb la màxima honradesa.

Tot i que el conec fa molts anys, jo no conec el pensament íntim de Toni Castells, però penso, més enllà del que deia la premsa, que tenia ganes de reforçar el que era i havia estat el PSC. No volia que fos l’apèndix del PSOE en el que s’ha convertit. Volia que s’adoptessin polítiques, sinó bel·ligerants si una mica més contundents amb el govern espanyol en tots els aspectes que tenen a veure amb l’autonomia del partit, el grup parlamentari i, especialment, volia una lleialtat institucional, que mai no va tenir en Rodríguez Zapatero. Castells es va convertir en un element díscol dins del PSC. Malgrat tot, va mantenir una exquisida elegància i no va dir el que imagino que li hauria agradat dir. Cal reconèixer-ho.

Com deia, s’ha mantingut en silenci, ha dit molt poc i ha hagut d’escoltar coses que ha dit Andreu Mas-Colell i que potser li hagués agradat dir o fer. Evidentment Castells no necessàriament comparteix el que fa o diu el Govern, ell pertany al socialisme. Amb tot, socialista, socialdemòcrata o liberal qualsevol persona intel·ligent sap que la situació econòmica és insostenible i que si no es fa alguna cosa la catàstrofe està garantida. Suposo que sabia que els “flower power” que l’acompanyaven al Govern no podien més que arruïnar el país.

Toni Castells ha defensat un ajust dràstic. No necessàriament coincidirà amb Andreu Mas-Colell en el medicament que cal donar al malalt però si amb el diagnòstic de la malaltia. Reconeguem que un bon diagnòstic és el 50% de la solució. No s’ha estat de demanar a la classe política coratge, altura de mires, generositat i complicitat per part de tots.

Interessant destacar com Castells s’ha referit a la posició que tindria, en PIB, Catalunya com a estat independent, tant m’és que digui el 12è com el 4t, és el concepte el que m’interessa destacar. També la demanda a la lleialtat o al compromís de l’Estat. Avís per a navegants.

Més encara, Castells li diu a Rodríguez Zapatero que tingui cura de l’economia de Catalunya, implícitament destaca que és motor de l’Estat. Si això és el PSC, benvingut a Catalunya. O millor,ben retornat. Tant de bo el proper congrés del PSOE de Catalunya es retorni un PSC independent. No són els meus, però això no vol dir que no reclami un parit socialista de Catalunya. Gràcies Toni Castells.

Igual que postulo que cal un Oriol Junqueras per liderar ERC i que Catalunya torni a tenir aquella ERC que ens recordi a l’Aví, ens cal un socialisme genèticament català.

No en volia parlar, però aprofitant l’avinentesa m’hi referiré. Avui hi ha hagut els aldarulls ben coneguts a la Plaça de Catalunya. Mentre anava en cotxe, al vespre, escoltava Catalunya Informació. Se m’ha remogut l’estómac escoltant com el comunicat de la portaveu dels Indignats era en espanyol. És deplorable veure com mig Catalunya s’ha tornat idiota fent un seguidisme de penaa veure si els aplaudeixen a Madrid. Com m’hagués agradat veure tota aquesta gent asseguda a la Plaça de Catalunya demanant la independència. Jo també hi hagués anat. La independència hagués eliminat la crisi.

No s’adonen aquests beneïts que Catalunya està com està per culpa de l’espoli? Què hi fa aquesta gent fent la rosca a moviments espanyols? No cal ser un premi Nobel ni tenir tres carreres per adonar-se que Catalunya pateix una crisi gravíssima per culpa de què som uns rucs que durant anys no hem estat capaços de plantar cara i dir: Senyors, adéu-siau.

Quan veig tantes energies perdudes per una batalla que no és la nostra m’adono que tenim una gran feina per davant. Veure tanta gent lluitadora, tants joves estudiants reivindicant el mateix que els de la “madrilenya plaça del Sol”: una circumscripció única que permeti que el vot s’allunyi del votant i que s’esborri la personalitat de Catalunya és quan dic: Catalunya estàs malalta, els teus fills desvarien.

Quina pena veure que tanta gent ha perdut la dignitat i espera que els problemes els resolguin a Madrid. On és l’esperit català? Si us plau, independència ja. No fem més el ruc.

I molts polítics catalans segueixen en el joc dels despropòsits, l’altre dia llegia que segons un document filtrat en el qual hi havia una estratègia dissenyada des del govern de la Generalitat per tal d’assolir el famós “concert econòmic” incloïa una tàctica que es basa principalment en la pressió política dels diputats catalans i de la mobilització al carrer per a sortir del “regim comú de finançament de la Lofca”; segons llegia el document és tota una serie de raonaments encaminats a demostrar que per la via de la modificació de la LOFCA, per la qual “tan sols” fa falta majoria absoluta de la cambra de diputats de Madrit, i amb la aprovació posterior de diverses lleis ordinàries complementaries, on ja n’hi hauria prou amb la majoria simple de la càmera, es podria assolir l’objectiu de tenir un”pacte fiscal en la línia del concert econòmic”. En aquest punt ja no vull entrar a discutir ni la possibilitat real de la tàctica (que em sembla remota), ni la voluntat del govern ecspanyol de torn per realitzar aquest treball de macramé que han dissenyat els tècnics de la plaça Sant Jaume (la qual cosa em sembla més remota encara). És evident, per a molts de nosaltres, la nul·la receptivitat que Madrit té de l’esforç regionalista per encaixar en un lloc que no ens hi volen tal i com som; és evident també que sempre hi ha una oposició disposada a treure redits polítics a l’anti catalanisme militant i treure a passejar el Sant Cristo gros dilatant “sine die” i finalment avortant tots aquells intents d’encaix que provenen de la Catalunya encaixista; és evident també que sense els nostres diners Escanya no es viable en absolut i aquesta és una dada objectiva i definitiva.

Peró no fem el joc al regionalisme en discutir les estratègies encaixistes i anem al fons de la qüestió. Acceptem la voluntat i disposició del govern ecspanyol de torn (que és molt acceptar) de donar compliment als desitjos del regionalisme “nacionalista” català malgrat sigui, tan sols, per un interès polític de curt termini i acceptem també la bondat de les tesis dels “tècnics de la plaça Sant Jaume” les quals no podran ser recorregudes i tombades per la oposició nacional escanyola de torn (PSOE o PP, tant li fa) al tribunal constitucional (que també és molt acceptar, oi?). Bé doncs ja està acceptat, i la llei aprovada, i imaginem també (quina imaginació!!) que la llei és una bona llei per a nosaltres; i ho celebrarem tots amb cava, serem feliços i menjarem anissos…. Fins quan? Doncs una llei aprovada per una majoria determinada pot ser canviada o esmenada en qualsevol moment per una altra majoria igual… o sia el “Donde dije digo, digo Diego..” tant escanyol. Per tant això vol dir que després d’anys de lluita per assolir el “pacte” amb la nostra economia ja totalment ofegada per l’espoli que continuaria aquests anys de “treballs forçats” tindriem continuament i constantment a sobre nostre l’espasa de Damocles de la marxa enrere, és clar que això no li fa por al “regionalisme nacionalista” català doncs ja te un nou argument: “Doneu-nos força a Madrit per que no puguin arrabassar-nos allò que es nostre!!” i ja està!! a votar els propers cinc mil anys a CiU per tal que l’estatus quo no variï, i tots feliços i a menjar anissos!. Home! Potser no son tant tanoques aquests de CiU!! i a Catalunya que la bombin!.

Ara els de l’altra bàndol! Els “independentistes de marxa lenta” d’esquerra. Ens descobreix el senyors de “LaPortaBella” que el que ens cal és convertir Barcelona en la “capital de competicions internacionals de les 22 seleccions nacionals reconegudes que tenim a Catalunya”. Molt bé home! A això se’n diu pit i c…pebrots! Au vinga, acceptem pop per animal de companyia! Com sia que l’Estat Escanyol no ens deixa tenir les seleccions importants (les que importen a la majoria de gent) ara jugarem amb les que ens deixin! Quins pebrots!! Independentisme regional se’n podria dir a això! Home!! fantàstic podrem veure magnífiques competicions de: bowling, korfbal, pitch&putt, i això si! L’estrella!: Bike-trial!!. Mentrestant Espanya competirà amb jugadors catalans dins la seva selecció en les ínfimes competicions de futbol, basquet, handbol, hoquei patins (que com tots sabem és un esport eminentment castellano ecspanyol) etcètera. Faria riure si no fes plorar! Si tot aquest és el suc que li podem treure a “ambdues portes” potser no cal tancar el pis, deixem-lo obert que l’amo castellà no li calgui trucar a “la porta”.

El que si és evident és el perquè els escanyols se’n foten de nosaltres! Si seguim en aquesta ratera sense sortir-nos-en ens ho tindrem ben merescut!.

Visca la Pàtria!!

Avui, tal com vaig fer ahir, he plantat 30 arbres, aprofito aquest període de vacances per a fer provisió de futur, els dies passen i el temps s’esmuny entre les mans. No sé cert si en veuré els fruits tanmateix és millor fer alguna cosa que no pas no fer res.

 Quan miro Catalunya des de una perspectiva de futur, entenc que tenim molta feina si volem assolir un futur veritablement millor en tots els aspectes.

CiU ha començat per a produir un canvi necessari en algun aspecte prou important, el model “barra lliure” que tant d’èxit ha proporcionat a “les esquerres” i que tant de desastre ens a proporcionat a tots com a País ha començat a ser desballestat en bona part. No produïm la riquesa necessària per a tal de proporcionar-nos aquestes festes, i no ens podem endeutar més, perquè no podem pagar.

 Davant això, no ens pot passar per alt el fet que som un País colonitzat i espoliat, certament amb 17.000 milions d’euros més cada any podríem fer i anar d’un altre manera, tanmateix respecte d’això convé senyalar algunes qüestions. Sovint es diu que amb aquests diners es poden fer “X” hospitals cada “Y” temps, però els hospitals no només es poden de fer, s’han de mantenir i son caríssims. Amb tot, el debat de si “barra lliure” o no, és un debat emplaçat en un Estat Sobirà, un debat que ara te un sentit relatiu a una supervivència precària que depèn de que Madrid ens pagui enguany el que ens deu o ens ho pagui quan “ho diu la llei”. Tant una cosa com l’altre ens traurà poc el ventre de pena, i sent així, pensar en el futur és un exercici penós.

 Plantar arbres és una feinada, has de menar el pic i això és dur, però si els plantes al tros d’un altre …. Catalunya fa una feina molt feixuga per a fer viable Espanya, en paga un preu molt alt, l’àrea metropolitana de Barcelona està en risc de ser descatalanitzada definitivament, tot i així la nostre reacció ens ha demostrat que som ben vius, una participació del 20% en la Consulta Barcelona Decideix així ens ho testimonia, però no val a badar. Cada dia ens costarà més i més, malgrat el canvi de model que ha introduït CiU, tenir una societat productiva sense les inversions necessàries que el Futur ens demanda, si no assolim la Independència el Futur és negre, per més que ens esforcem i encara que aprenguem a no programar programes de “màxima audiència” a hores tant tardanes.

  Com algú pot estimar casa seva, els seus fills, i la seva terra i no tenir cura del Futur?

  Jo no soc espanyol i no hi vull treballar més per a ells, PROU!!!!

La setmana acaba sense una de les distraccions més desitjades, deu ser cosa de que el dia 15 és el divendres de dolors. Ens hem quedat sense el còmic setmanal de Josep Antoni Duran i Lleida que només desitja bona setmana Santa i bona Pasqua. Què hi farem!

De totes maneres ens ha compensat rebre una bona notícia. El matí de divendres, no tot són dolors, hem pogut llegir: Vila d’Abadal aposta per retirar Duran i sobiranitzar Unió. No he pogut llegir més que el resum perquè no he comprat el diari ARA però em sembla suficient.

L’alcalde de Vic i diputat d’Unió, Josep Maria Vila d’Abadal, diu que el líder del seu partit, Josep Antoni Duran i Lleida, s’equivoca quan exagera el seu antiindependentisme pensant en els seus amics de Madrid. Alhora, ha expressat que el líder democristià hauria de deixar pas a una nova direcció, ja que si una persona porta 30 anys al capdavant d’un partit va en contra del pluralisme.

Suficient, no? No ho diu un qualsevol, un militant poc influent, ho diu Vila d’Abadal. A més posa el dit a la nafra indicant quines són les prioritats del “líder” democristià: els seus amics de Madrid. La defensa dels interessos reals de Catalunya sembla que no són sempre la prioritat. Si ho són, no ho notem.

Sense exagerar, a mi m’agrada sempre veure el cantó positiu de les coses. Nosaltres podem mirar els fets de dues maneres. Una és la foto fixa. L’altra la seqüència d’imatges. La foto fixa normalment ens permet analitzar els detalls, veure petits matisos del moment concret, però la seqüència d’imatges ens dóna una perspectiva sobre l’evolució i ens pot fer treure conclusions sobre la tendència. No podem mai prescindir de la foto fixa, si la tenim, però mai no ens donarà l’oportunitat de panificar ni de fer una anàlisi estratègica.

Podríem agafar un parell d’instantànies. El 28 de novembre i el 13 d’abril. Les dues ens indicarien que l’independetisme està molt malament. Si ara agafem una altra instantània, la del 10 de juliol, podríem dir que estem a tocar d ela independència. Nogensmenys, les dues visions són totalment errònies. Si mirem la transformació política de la societat en els darrers tres anys, per posar un punt de referència, ens adonarem que la possibilitat d’aconseguir la independència és ara molt més evident i que aquesta independència és volguda per més gent, però al mateix temps que els polítics a temps complet no la tenen prou assumida o no la tenen coma principal prioritat.

Si fem ara una anàlisi similar però fixant-nos només en els grups polítics del Govern ens adonarem que el discurs de CDC d’avui és molt diferent del de fa no massa temps. Em direu que està lluny del que voldríem els independentistes descarats, sí, efectivament, però estem ara més a prop que abans.

Si ens fixem ara en UDC veurem també una evolució notable. Malgrat un president del comitè de govern que es declara contrari a la independència per raons alienígenes, les declaracions dels seus militants, de presència pública o no, són “agosaradament” independentistes.

Agafant dues persones d’edat. Jordi Pujol i Agustí Bassols. Amb matisos i moments diferents però veuen inviable Catalunya formant part d’Espanya.

Podríeu dir que a aquest pas no hi arribarem mai. Doncs vés a saber. Jo particularment crec que caminant amb la mateixa acceleració estem molt a prop. De totes formes no tinc en compte una variable. En els últims dos cents metres els defensor de la “unitat de la pàtria”, interns i externs, ens intentaran fer caure i ens frenaran. Tots els poders reals es posaran en contra nostre. Em de ser llestos com els jugadors de l’USAP i saber fintar de forma que els sobrepassem. Alguna vegada caurem, és natural, però si ens aixequem i seguim corrents hi arribarem. Els entrebancs ens entretindran una mica però hi arribarem.

Haurem de ser intel·ligents i fer que la societat cada vegada estigui més al nostre costat. Això, entre altres coses, vol dir saber fugir de la frivolitat (i 2) i del friquisme. És evident que hi ha moltes fórmules per defensar la independència, però fer un numeret cada dos dies no és la forma que a mi m’agrada.

La major part de la societat està a prop de la “normal”, en el sentit estadístic de la paraula, i rebutja els extrems, un o altre. Sembla lògic que l’acció independentista, sense menystenir cap extrem, ha de tendir a la normalitat. Quan la fotografia és la dels extrems fem més mal que bé perquè allunyem a la majoria de la gent. Només alguns surten a la fotografia. No sé si això és el que convé al nostre país. Personalment em sento molt lluny de tot això.

Per sort aviat, el dia 30 d’abril, hi haurà la Conferència Nacional per la Independència. Confio que serveixi per donar un altre impuls al nostre moviment. Si no ho heu fet, apunteu-vos.

Què comenci bé aquesta setmana Santa i que la gaudiu.