Arxiu de la categoria: Estupidesa

Diguem no, la Moreneta no té medalla

Ara comença l’hora de la veritat. El govern espanyol ha aprovat els decrets que regulen els aspectes específics de l’Educació Primària i de la Formació Professional Bàsica a la Llei per a la Millora de la Qualitat Educativa.

La vicepresidenta encarregada de parlar-nos cada divendres de la constitució, ja ha dit que el govern espanyol garanteix el calendari d’implantació per al curs vinent.

La parella sentimental del ministre d’Educació, Cultura i Esport, la secretària d’Estat d’Educació, Montserrat Gomendio, ja ha avisat que l’aplicació de la LOMQE no és opcional. La senyora Gomendio ja ha dit que si no s’adapten els currículums els alumnes podrien no superar les revalides.

No sé que dirà ara el Govern, però si no és un govern de mones, espero que no faci ni cas quan a l’aplicació del decret, que continuïn com estan. Espero que el govern espanyol intenti inhabilitar tots els nostres governants. Que els governants espanyols facin el que vulguin, que vindran uns altres catalans valents i que els inhabilitin també, ens anirem aixecant uns darrere els altres. Que amenacin de deixar sense títol escolar a tots els nens catalans, quin horror, quin fart de riure. No passa res. Quan arribin les famoses revàlides, la llei haurà canviat, com totes les lleis espanyoles fetes amb els testicles, és una llei morta, només queda embalsamar-la, però a més això ja no ens afectarà perquè ja haurem votat. Haurem decidit la independència, Alícia Sánchez-Camacho estarà en tractament a causa del resultat de la votació, igual l’hem de portar a Lorda, alguna mare de Déu de las de Fernández Díaz la intentarà guarir. El Govern estarà negociant aspectes del divorci. El que hagin decidit Wert i Gomendio, políticament, ens importarà un rave. Són d’un altre país.

Parlant d’inhabilitacions, m’ha sorprès que l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia hagi penjat la bandera espanyola a la façana del consistori després que la delegada del govern a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, enviés un requeriment a aquest consistori exigint que aquest símbol estigués present en un lloc preferencial de l’edifici, en compliment de la llei de banderes. Es veu que ho han fet per evitar ser inhabilitats. Si el problema només és la inhabilitació, penso que s’equivoquen havent passat per l’adreçador. Si la cosa tenia més derivades, que no ho sé, callo. Com deia abans, que vagin inhabilitant gent, ja intentaran enviar-nos els seus comissaris, governadors civils encoberts, les seves centúries. Total, ser regidor és un servei al poble, no un negoci. La cosa té una solució fàcil, es munta el govern municipal a l’ombra i que vagin passant voluntaris per l’Ajuntament i que els vagin inhabilitant. Això costa poc i segur que molestarà Llanos de Luna. Mentre van inhabilitant ens plantem al 9 de novembre. La publicitat negativa que aconseguiran els unionistes ens convé molt: repressors i contraris a Catalunya.

Ara és l’hora de dir no. Ha de dir no el Govern a la llei del ministre Wert i ha de dir no l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia a la representant del govern de la metròpoli. Que apliquin les lleis i que reprimeixin el poble català. Cada moviment que facin més independentistes convençuts.

Ara el govern espanyol ha aprovat un Pla Hidrològic contra Catalunya, ja ho va fer Aznar, hi tornen. Caldrà lluitar, és una batalla difícil, però es pot aconseguir, la Unió Europea ens ajudarà. Som els seus enemics i ho demostren perquè ens ataquen amb tot, ara es tracta de destruir el Delta de l’Ebre, està a Catalunya, no és el país del partit Popular, no ens agraden i volen ensorrar. A Catalunya ni aigua. Ens hem de defensar, Govern, consistoris, ciutadans, tots hem de ser un per lluitar contra l’agressió liderada pels ideòlegs de la FAES. El Partit Popular només governa per al Partit Popular.

Nosaltres som un poble que està molt disgustat amb els governants espanyols, sempre ens ofenen. Fa pocs dies Jorge Fernández Díaz ha concedit la Medalla d’Or al Mèrit Policial amb caràcter honorífic a Nuestra Señora María Santísima del Amor. Ha fet això i ha deixat a la Moreneta sense medalla. Un insult al nostre poble. Voleu més raó per a la independència?

La genitalocràcia, una contribució als models de govern

L’Estat espanyol està en fase d’agonia. El treball sistemàtic del govern i els polítics del Partit Popular està donant resultats. Hi ha diferents models de govern. Pensàvem que l’Estat espanyol tenia la democràcia, però no és així. Hi ha un model que està poc estudiat i impropi de l’Europa del segle XXI, la genitalocràcia, que és el que vol imposar el Partit Popular.

Si ens fixem en la política que estan adoptant amb ETA veurem com de rucs han de ser per muntar la que estan muntant quan la banda terrorista ha decidit plegar. Deixo de banda la intel·ligent política comunicativa del Ministeri de l’Interior. Ha dimitit el responsable directe, segur que no ho ha fet bé, però l’error es deu a l’excitació malaltissa que té el ministre, Jorge Fernández Díaz, per sortir a la premsa. No és la primera vegada que el ministeri bocamoll fica la pota i fa el ridícul comunicant coses abans de fer-les o a mitges. Ja ha fet empipar diverses vegades a la policia. Doncs bé, a banda de comportar-se com ximples en el tema comunicatiu (en aquest cas ximple és un terme emprat per evitar un qualificatiu més exacte), tenen un sistema que en lloc d’ajudar a accelerar el final d’ETA, intenta que duri el màxim temps possible. Això no té altra explicació que voler sortir a la premsa. L’objectiu no és el final d’ETA, l’objectiu és que quedi clar que no hi ha cap concessió i que per llurs genitals els posaran de genolls (a més de sortir més a la premsa). És igual si el final s’allarga més o menys. Una filosofia que, com tothom sap, agrada molt a la majoria dels bascos i ajudarà a fomentar el desig d’independència del poble germà. És una manera d’aconseguir que ETA recuperi simpaties.

En el cas de Catalunya el ministre Garcia-Margallo també ha fet declaracions basades en el model genitalocràtic. El dilluns va venir a Barcelona i ens va deixar el seu excrement mental: Demanar el que és impossible és molt perillós, va dir. Ho va fer en resposta a Muriel Casals. Es va posar en evidència i ens va amenaçar. Suposo que volia dir que si no ens portàvem bé ens enviaria la Guardia Civil com proposa el vicepresident del Parlament Europeu i company de partit Alejo Vidal Quadras. També sembla que el ministre de Defensa, Pedro Morenés, va en la mateixa línia tot dient que Als militars els preocupa que a Catalunya es qüestioni la unitat d’Espanya.

El que realment és preocupant i sorprèn és que hi hagi gent a Catalunya que encara rigui les gràcies d’algú que fa manifestacions antidemocràtiques d’aquest calibre. Massa llepes van a actes amb el ministre després de sentir això. Aquests empresaris, la majoria ho són, haurien de plantar al ministre. Sorprèn que els polítics europeus considerin que aquestes declaracions formen part d’un afer intern de l’estat espanyol i no s’aixequin per dir que e Europa no es permeten comportaments propis de les dictadures. Els demòcrates europeus no poden permetre respostes d’aquesta classe. Caldria exigir a Espanya comportaments democràtics.

Crec que cada vegada hi ha més gent que es destapa i demostra la seva manca de capacitat d’admetre la pluralitat. Aquest és el cas del nou director de La Vanguardia. El periodista Màrius Carol, a banda de mostrar pocs coneixements dels temes sobre els que parla, ens diu que és incapaç de dialogar en democràcia. Em va impressionar veure dijous com Carol li discutia a una professional en Dret Constitucional com Montserrat Nebreda coses pròpies de l’àmbit de l’àmbit d ela professora i a sobre perdia els papers quan Nebreda es mantenia ferma. La Vanguardia canviarà de director ben aviat. Aguantarà mentre les subvencions li arribin. Cal que ni un cèntim dels nostres impostos vagi a parar al Grup Godó. Seria bo també que si queda alguna subscripció que encara es paga amb els nostres impostos sigui cancel·lada. Em sabrà greu que algun polític perdi un semàfor en verd o li posin un de vermell, però aquest grupno ha de cobrar de les nostres butxaques.

Ara ens toca passar uns mesos aguantant bajanades abans de fer la votació. Mentre hem de ser clars i contundents. Dieu el que vulgueu. Votarem i ja podeu dir missa.

Del platonisme catàrtic a la veritable revolució nacional.

images De bon antuvi el moviment independentista està motoritzat per a pulsions pragmàtiques, o al menys, poc discutibles.
Que una persona se senti català i no espanyol és una realitat que no es pot discutir, que el nostre ordre soci-organitzatiu va ser manllevat per a imposar-nos-en un altre d’aliè mitjançant la força no és discutible. Que el dèficit fiscal és endèmic, igual que l’incompliment pressupostari, que els catalans només tinguem l’espanyol com a llengua obligatòria, o que no puguem decidir polítiques estructurals, que no puguem gestionar la part dels fons europeus que ens corresponen segons els nostres interessos, i d’altres afers d’aquest tenor, son afers poc discutibles, però…

Podríem convenir en que els independentistes catalans entemen que tenim uns drets històrics nacionals que ens han estat manllevats per la força sotmetent-nos a un règim colonial del que ens volem deslliurar per tal d’emancipar-nos i gestionar les nostres capacitats, habilitats i recursos segons els nostres interessos de manera responsable amb veu pròpia en el món. Més enllà d’això …, la majoria de proclames cauen pel vessant de l’idealisme platònic totalitarista, que com a un dogma de fe volen ocupar tot l’espai de representació, i sovint l’ocupen.

De manera similar com les arnes van a la llum els idealistes platònics acudeixen a la font d’energia més neta i lluent que ara mateix brolla a Catalunya, l’independentisme.
El messianisme d’esquerres és exasperant, entre d’altres coses per què s’apropia de tot sense respectar als qui volem la independència per a qualsevol altre raó que no sigui salvar les llúdrigues. Qui diu salvar les llúdrigues pot dir-hi qualsevol altre “missió” excelsa, com la Pau o la Justícia en el món, el no a les retallades, salvar Palestina dels dolents, etc…
Hi ha dues menes d’idealistes platònics i de borratxos, els que beuen i fan la seva i els qui beuen i volen convidar-te a una copa tant si vols com si no vols.
Podem convenir en que necessitem progrés econòmic i social, però el que no puc acceptar de cap de les maneres és que m’imposin en que consisteix aquest progrés sense donar-me ni tan sols l’oportunitat de discutir-ho.

Molta gent a Catalunya es pensa que tenir un país els proporcionarà una manera de sadollar les seves mancances de manera compensatòria, i s’equivoquen, per què ningú ni res els compensarà les seves mancances.
La veritable revolució nacional té a veure amb que tindrem un espai jurídic i legal en el qual ésser català no estarà penalitzat, en el que ens podrem desenrotllar segons el “capital”, allò que hi posem, capacitats i habilitats que hi esmercem, un país que no et fagocita l’esforç sinó que és suficientment eficient com per a premiar-te’l.
Un país amb aspiracions de que la seva gent pugui créixer del seu propi esforç, un país on les classes intermèdies no es vegin laminades per a “messianismes redemptors”.

Sovint, quan es parla de soci-economia els “progres” fan defensa aferrissada de “lo públic”, arribat el cas posen els països nòrdics com a referent.
A Noruega, per exemple, quan algú hi acudeix i fa que s’hi està sis mesos, el govern, si no té feina, el fa marxar, ha de fer les maletes i cap a casa. No pots dir que estàs empadronat a casa un amiguet. Algú s’imagina que passaria a Catalunya si la Generalitat fes marxar als immigrants sense feina, les legions angelicals del progressisme en el món li farien justícia.

Els independentistes d’esquerres han d’entendre que no poden ocupar l’espai fent proclames en les que s’apropien de la justícia, fer això es una mostra de totalitarisme i manca de deliberació democràtica. Potser molts ens apuntarem a salvar les llúdrigues, però no ho poden imposar com apriorisme categòric, per què no és democràtic.
Molts dels que fan aquest tipus de plantejament fan, també, l’apostolat de la regeneració democràtica, però ells no la practiquen quan s’apropien de l’espai dels demés.
És poc intel·ligent, però amés ens resta credibilitat mundial.

Pel que fa al “Concert per a la Llibertat” és manifest que els catalans ens hi vàrem presentar per a reclamar el dret a decidir en llibertat, per a la nostre llibertat, no volem més jocs de mans malabars, volem votar, tenim una cita amb la història i no ens la poden manllevar.
Més enllà d’això, però, cal denunciar l’articulació ideològica de l’acte. Com es pot postular per a la llibertat i ocupar tot l’espai ideològic al mateix temps?…

Tot això es causa d’escepticisme i preocupació, de desencís. No es pot postular per a la unitat d’acció política i alhora ocupar ideològicament tot l’espai. Bé, es pot fer si es fa demagògia i el ramat s’ho empassa gola avall, es pot fer si el que es vol és fer conductivisme social, però això no és pas confiar en el poble, en la seva llibertat i capacitat de decidir.
Jo m’havia cregut que “el procés” havia de ser “nacional”, però el que veig és que no puc confiar, pel que fa a la llibertat, en els ens cívics que estan al capdavant de la marxa per a la independència. Que per cert, son les ments privilegiades que tenint-ho tot a favor per a que ens reafirméssim en la victòria de l’onze de setembre han preferit posar-la en risc amb una cadena humana. Deu ser d’intel·ligents passar d’espitjar la piloteta a porta buida per tal de fer gol, a situar-se d’esquenes a la porteria per a intentar una volea per l’esquadra. És el paroxisme de l’estupidesa?.
No ho sé, però en general, parlar de tot això havent de sentir les mateixes martingales sense possibilitat d’un intercanvi intel·ligent em fa sentir com a aquells xiquets i xiquetes que s’avorreixen a l’escola per què els mestres son incapaços d’ensenyar-los res de res.

A aquestes alçades, però, em queda clar que l’exigència de l’altre és una inutilitat absoluta.
I també em queda clar, que si els catalans arribem a ésser independents ho serem malgrat nosaltres mateixos.

Agosaradament Vallfosca.

L’ensinistrador de cabres

Com tothom sap, el Gènesi, primer llibre de la Bíblia, diu que Déu crea el món en sis dies i al setè, molt content de la seva obra descansà tot declarant-lo dia beneït i sant. El que potser tothom no sap és que la comunitat dels essenis va escriure els Manuscrits de la Mar Morta, són uns vuit-cents, trobats en onze coves. Allà es descriuen coses que la Bíblia no ha incorporat.

Sembla, però, que s’ha trobat un nou manuscrit que complementa el Gènesi. Al setè dia Déu estava molt content, però quan va arribar la nit d’aquest setè dia, Déu va sentir un neguit, alguna cosa l’amoïnava, veia en el futur coses que no lligaven i aleshores, el vuitè dia es va posar de nou a la feina i va agafar l’ordinador i en Word primigeni va escriure l’article 1.2 de la constitució espanyola. Va ser aleshores quan Déu va sentir-se plenament feliç. Déu, omnipotent, veia el futur, sabia que un dia es farien famosos els Deu Manaments, però també sabia que l’home es menjaria la poma i faria coses dolentes, no els compliria. Necessitava alguna cosa molt més poderosa i inviolable. Va comprendre que havia escrit una cosa que cap home ben nascut podria obviar. El seu somriure va ocupar el firmament ancestral en visualitzar Soraya Sáenz de Santamaria vestida amb les vaporoses robes d’arcàngel i amb una espasa de foc a les mans. Imaginava la seva veu dient: Quan no es compleixin les regles del joc recorrerem al Tribunal Constitucional perquè es garanteixi la supremacia de la constitució i perquè cap espanyol vegi afectats els seus drets. Déu havia dotat als homes, especialment una branca que es dirien espanyols amb una capacitat de crear òrgans posseïdors de la Saviesa. Déu va pensar, quan l’home evolucioni més i arribi a trobar el forat de cuc que li permetrà viatjar a través del temps i colonitzi nous planetes, una de les coses que portarà en un cilindre metàl·lic serà un exemplar de la constitució espanyola, model per a qualsevol nou món.

En el fons, el dirigents de la tribu senten això. Creuen que la seva veritat és única i que Déu, el de Ruiz Gallardón i Fernández Díaz, especialment d’aquest darrer que diu que l’avortament té alguna cosa a veure amb ETA, els ha fet dipositaris de decidir que és bo i que és dolent. Contra això no s’hi pot fer res. Recorden als màrtirs de la fe i no cedeixen, no se’ls pot convertir.

De totes formes no cal amoïnar-se gaire, cal prendre paciència. Com ja sabeu, existeixen els creacionistes que neguen les teories de Darwin. Hi ha un grup, els Creacionistes de la Terra Jove que creuen que la terra té entre 6.000 i 10.000 anys d’antiguitat. Amb poc temps, quedaran en un reducte, com una espècie de reserva índia de principis del segle XX, aprenent-se de memòria la constitució i recitant-la als vespres com aquells que passen el rosari. Seran una secta.

Nosaltres a la feina. Tenim una altra creença, l’evolucionisme polític que s’enfronta al creacionisme polític. Nosaltres pensem que per sobre de qualsevol constitució està la democràcia. Creiem que una constitució que surt d’un procés de transició mal resolt, amb els poders fàctics amenaçant-la no és vàlida, especialment quan no respecte el dret dels pobles a decidir. Creiem que tenim tot el dret a votar i decidir si volem continuar així o volem encetar una nova forma de vida. Ells creuen que com que la constitució ens fa seus, els seus vots poden distorsionar les nostres decisions.

Diuen coses com que allò que declara el poble a través del seu parlament no és vàlid i que poden suspendre el que s’ha declarat. Una cosa rara digna dels manuals de màgia. Segurament van veure alguna pel·lícula sobre com viatjant en el temps i anant a temps anteriors es pot modificar el present. Imagino que per aquí van les coses. De cop i volta ens aixecarem i ens adonarem que som uns mesos enrere, a primers de gener, sense declaració de sobirania. Aleshores els parlamentaris ja no la voten perquè saben, han viscut en el futur, que és inconstitucional, en no votar-la tot s’esborra en els nostres cervells.

Certament això és un relat dolent de ciència ficció, però l’esperpent polític que s’està creant el supera. M’han agradat els polítics de casa nostra, els que viuen i pensen com a catalans, tots determinats a seguir pel camí traçat. Saben a ciència certa que el Partit Popular vol exterminar el que representa la cultura i els símbols catans. Ho hem vist com han tractat el català a valència durant anys, acabem de veure com Bauzà a Mallorca intenta l’extermini i, aquesta mateixa setmana, com ara el govern aragonès ha comés una estupidesa que serà recordada en decidir que el català no és co-oficial i que a més es diu LAPAO, llengua d’una part del Tibet. El govern aragonès té idees molt interessants, igual la propera, dedicada a millorar la formació professional, és crear una escola d’ensinistradors de cabres, professió que els preveuen de gran futur.

Mentre Wert segueix amb la seva, carregar-se la immersió lingüística. Que ningú no s’enganyi, el Partit Popular és l’enemic de Catalunya i els que el representen aquí són espanyols que viuen a Catalunya. Que ningú no s’enganyi volen eliminar qualsevol cosa que recordi que Catalunya és una nació mil·lenària. La destrucció de la història fa molts segles que persisteix i ara el Partit Popular vol passar a la posteritat havent homogeneïtat l’estat. No se’n sortiran mentre ens mantinguem ferms.

No trigarem a veure com en algunes coses el govern espanyol fa marxa enrere perquè saben que si segueixen per aquesta via encara tindran menys possibilitats de doblegar-nos, però serà una passa enrere per agafar impuls i intentar fer-nos baixar la guàrdia. No podran si els nostres dirigents es mantenen ferms. Suport i ànim a tots ells.

Travessar el desert…

images-1
Cada nou dia sembla més clar que el camí per assolir la nostre llibertat passa per travessar un desert de penúries farcit de contrastos emocionals, que poden anar de l’eufòria a la desesperació. A mi em sembla tots sabíem que això aniria així, tanmateix les particularitats dels catalans, amb les seves bandositats irrenunciables, i la vilesa dels poders espanyols, fan que aquesta travessa sigui tan dura que molts percebin l’erm espanyol de l’autonomia com a una terra de promissió que no hauríem d’haver abandonat, tot i que la realitat és que aquella autonomia és un erm que només ens pot procurar una mort per a inanició.

Alerta però, per què quan parlo de “llibertat” i “esclavatge” no ho faig només aplicant-ho al poble català com a tal, si no que cada dia ho veig també, més i més, com a una alliberació individual, per a les persones, per què l’esclavatge individual pot esdevenir i esdevé pel fet que els individus vivim immersos en un àmbit on res és allò que representa i les condicions per a practicar la lliure iniciativa son cada dia majors, més exigents, i més un problema que una condició.

Catalunya hem anat enrere, i molt, en aquest afer. Avui la nostra societat està més malmesa que mai, avui tenim més pobres que mai, més aturats, més delinqüents, més escolars fracassats, i això té uns costos elevadíssims, que han de pagar qui?… doncs la gent que es capaç de facturar alguna cosa, i és així que hem erigit una societat on l’emprenedoria de particulars es fa cada dia més i més difícil.
Avui mateix parlant d’això, un botiguer que es dedica a les arts gràfiques i la impressió em comentava que a Alemanya quan un ciutadà empren una activitat econòmica d’antuvi, el primer any no paga res, si té beneficis aleshores passa comptes amb l’administració, si el segon any no té beneficis és l’administració qui denega els permisos tot comminant a l’emprenedor a que provi un altre cosa. Aquí, abans d’obrir la persiana per primera vegada t’han fotut la cartera… i hi has perdut els estalvis.
Cada dia més Catalunya, com a sucursal espanyola, esdevenim un erm on els que fan via son les grans empreses “saltxixeres” amb mà d’obra barata amb poc valor afegit, amb la diferència que la metròpoli té un alt funcionariat amb uns privilegis suculents que funciona com a un rellotge suïs i unes grans empreses de serveis greixades a l’ombra de l’Estat, cosa que és ruïnosa per als qui els hem d’assistir amb impostos, però que nosaltres, en no tenir estat, no podem permetre’ns.

Catalunya està en fallida. Tot això de flexibilitzar el dèficit fins al 2 i escaig sona a “marejada de perdiu”, ni fent un dèficit del 1’5% ens en sortiríem…
Els “progres” catalanets i catalanetes no volen retallades, com si als demés ens anessin bé, però al darrere d’aquesta actitud hi ha una clara estratègia per a descavalcar CiU del govern, i amb això descavalcar el procés independentista?…, uns pressupostos prorrogats ens poden menar fins a una consulta l’any 2.014?…

Amb tot això així, com pot ser que els independentistes no ho tinguem clar?, com pot ser que vulguem fer gol d’esquenes a la porteria, amb una volea de xilena i per l’esquadra, cadena humana per a tot el territori?, si us plau!, els invents amb gasosa.
Anem per feina. D’aquí a setembre podem tenir i tindrem una majoria d’ajuntaments declarats territori català sobirà i ingressant els impostos a l’agència tributària catalana, una llei catalana de consultes estripada i en suspens indefinit en mans dels poders espanyols, podem realitzar un altre gran manifestació per a la declaració de Independència, i per a Nadal declarar-la, o convocar eleccions plebiscitàries tot saben que l’Estat pot aprofitar l’avinentesa per a suspendre l’autonomia, amb la qual cosa, hauríem de tirar pel dret i fer la declaració en un plenari al Parlament.
Per altre banda, tal com també sabíem, els europeus estan preocupats, no per a la solvència de Catalunya si no per a la insolvència manifesta d’Espanya.
Com ja deveu saber, en un recent article al “The Times” un intrèpid periodista (Matt. Parris) planteja la independència de Catalunya com a una bomba de rellotgeria que duria l’economia de la península, en el seu conjunt, a l’hecatombe.
Aleshores, el molt sibil·lí periodista, commina a l’Estat espanyol a donar permís als catalans per a realitzar la consulta dels pebrots com a “solució”, això sí, introduint-hi una tercera possible pregunta-resposta, això seria més o menys així, “vol seguir com estan?”, “vol una molt major autonomia?”, o “vol un estat català?”…

Com podreu entendre, tot això no és res més que un parany per que als catalans no decidim res de res per què continua depenent del “Reino de España”…

Jo demanaria a OMNIUM i a ANC que comencessin a preparar “LA MANIFESTACIÓ” per a la diada d’enguany amb un lema clar “DECLARACIÓ DE INDEPENDÈNCIA”…
Hem de travessar el desert, però no cal que la travessa sigui eterna… i l’horitzó que s’albira aconsella prémer el pas i prémer les files, i això vol dir també, potser, que ERC no vagi fent la guerra pel seu compta…

La lògica del govern espanyol

A la vida política de Catalunya dels darrers temps hi ha dos indicadors que es mouen de manera interrelacionada, però que podem llegir de forma independent. A vegades aquesta lectura independent és convenient, a vegades és senzillament una simplificació interessada de la situació social de Catalunya. Altres vegades es mesclen barroerament.

M’estic referint a la situació econòmica, amb els seus efectes devastadors, i al clima en favor de la independència. Que la situació econòmica de Catalunya està relacionada amb la pertinença a l’estat espanyol és un fet que no discuteix ningú amb arguments basats amb dades objectives. Evidentment els sentiments cecs poden conduir a què es diguin estupideses, però que una Catalunya independent tindria menys, o cap, problemes econòmics és un fet. Altra cosa és si la situació política produïda com a conseqüència d’una ruptura no pactada amb l’estat espanyol podria tenir efectes negatius durant un cert temps sobre la nostra economia. Això darrer és força probable, per dues raons. Una és la situació dins la Unió Europea ja que tot i els arguments a favor de la nostra continuïtat com a ciutadans de la Unió Europea, no està clar que això fos immediat, especialment si prèviament la Unió Europea no ha modificat la seva normativa. I ja sabem que la Unió Europea pren les decisions més lentament que el Vaticà. Només la guanya en lentitud la justícia espanyola. La segona raó és un possible boicot espanyol, que podria tenir el seu efecte durant un temps, encara que, molt probablement, seria molt curt ja que la majoria de les empreses es mouen per interessos econòmics i les coses arribarien a un cert equilibri en poc temps.

Pel que fa l’opinió dels ciutadans en favor de la independència les coses no són tan clares. La meva opinió es que va créixer fins els vols de les darreres eleccions i que, des d’aleshores va augmentant de manera lenta, penetrant en els sectors teòricament menys favorables. En aquest punt coincideixo amb el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya en la necessitat de fer una gran pedagogia sobre l’efecte de la pertinença a Espanya en la situació econòmica i social. Per això, tot i les crítiques que es puguin fer a la tebiesa del PSC en la qüestió nacional i la seva defensa de l’utòpic federalisme espanyol, al meu parer, la seva acció parlamentària en favor d’un referèndum és bona, perquè demostra que la majoria política coincideix amb la social quant a fer d’una vegada per totes una consulta sobre el nostre futur. Aquests fets, simbòlics, si es vol, fan que impregni en els ciutadans com la pluja fina al valor del respecte democràtic a decidir. Si aquestes accions s’acompanyen a la pedagogia necessària sobre el dany que ens produeix en l’estat del benestar més elemental la guerra bruta de l’estat i l’espoli continuat, tot ho tenim guanyat.

La batalla internacional de la consulta la tenim guanyada. No calen declaracions oficials, els demòcrates de tot el món estan d’acord amb una consultat feta a Catalunya i als ciutadans de Catalunya sobre què volem ser. De cap manera tenim una opinió general a favor sobre la conveniència del trencament amb Espanya. Tanmateix això caldrà treballar-ho més quan la consulta es posi en marxa. L’actual batalla no és la independència, és poder decidir.

La histèria que suscita tot aquest procés es palesa cada divendres. La bestiesa de la setmana: Resulta que Artur Mas estaria demanant assessorament a la UE o La Haia per seguir la denominada via Kosovo, és a dir, una declaració unilateral d’independència en el cas que no es pogués procedir a un referèndum. Bastant normal que vista la resposta espanyola Catalunya explori a fons aquesta via. Doncs bé, la vicepresidenta, portaveu i setciències del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, ha demanat aquest divendres al Govern que reflexioni sobre si els catalans volen identificar-se amb el Kosovo, on el nivell d’atur és del 40% i hi ha una renda per càpita 25 vegades inferior a la de Catalunya.

La setciències del govern espanyol s’ha tornat a cobrir de glòria. Devia treure molt bones notes a la carrera de Dret i les oposicions li devien anar perfectes, per sort a la carrera no tenen l’assignatura de Lògica. El seu raonament ve a ser com el següent:

1.- El ocells són animals
2.- Els ocells tenen plomes
3.- L’home és un animal
4.- Els homes tenen plomes.

De seguida es veu que la declaració unilateral de la independència comporta un nivell d’atur és del 40% i hi ha una renda per càpita 25 vegades inferior a la de Catalunya. No m’estranya que el govern espanyol estigui ensorrant l’economia. Si totes les decisions les prenen aplicant aquest principis lògics…

Alfred Bosch, que mentalment és molt més àgil, li ha contestat encertadament que si no vol que Catalunya sigui Kosovo, ho té molt fàcil, només cal que sigui com Anglaterra i que permeti als ciutadans de Catalunya triar el seu futur i que si la vicepresidenta té tan clar que Catalunya por ser Kosovo, deu seu perquè ella es compara amb el comportament de Sèrbia. Sort que el govern espanyol té a Torrente.

Jo, vista la cara que amb la que surten a la TV alguns del PP quan parlen de Catalunya, els recomanaria prendre molta fibra amb el menjar.

Espanya torna a vèncer!.

Per tal d’il·lustrar el funcionament dels mecanismes de control dels quadres que menen l’Estat espanyol, un pròcer de l’Estat va dir alguna cosa així com: “entre los que hacen lo que se les dice para ser elegidos, i los elegidos para hacer lo que se les dice, casi no hay que dar instrucciones”.
Aquesta frase és meravellosament sintètica. Això ve a tomb de la sensació que m’embarga una vegada i un altre cada vegada que hi ha eleccions catalanes.

Soc liberal i independentista, nacionalista i cooperativista, però començo a considerar seriosament que Catalunya és la víctima tràgica de la seva pròpia estupidesa i contumàcia elevades a categoria de déus. Així, en un intent de síntesi, “entre els que volen ésser una colònia espanyola, i els que volen un Estat hipertrofiat que lluiti en contra “els mercats”, l’Estat espanyol no cal que faci gaire res per a impedir la independència de Catalunya”.

Catalunya no serà independent.

Catalunya no serà independent, al menys, en els anys propers a venir. L’única possibilitat de que encara ho assolim en un termini no massa llunyà és que el desastre socioeconòmic sigui tan enorme que el món, el nostre, s’ensorri absolutament. Que pot ésser el que acabi passant-nos. A Madrid ja frisen.

En el meu criteri les forces independentistes han tornat a fracassar.
La hipòtesi de fer pinya a l’entorn del president Mas, per tal de donar-li una majoria absoluta que ho fes “possible” no ha reeixit, val a dir i a recordar que l’única força que va declinar presentar-se per tal que les forces independentistes més reeixides, CiU i ERC, agafessin gruix i volada ha estat Reagrupament.

La hipòtesi de la pluralitat ha estat la que s’ha posat en marxa.
D’entrada, aquesta pluralitat ha llençat un bon nombre de vots a la brossa, però el més preocupant és la incapacitat d’entesa entre els uns i els altres.
Els partits polítics per tal de marcar “perfil ideològic” han fet discursos sovint molt esbiaixats i davant de la unitat per a la independència els ha agafat vertigen i han fet una fugida cap a endavant.
Mentre CiU ha anat dient amb la boca xica que les retallades son inevitables i que han procurat, per damunt de tot, salvar la “societat del benestar”, tots els demés, fins hi tot l’ANC que suposadament havia d’ésser transversal, han atiat el mite de que “els estats governats per les dretes,(així en diuen i es queden tan amples) governen per què els estats siguin colònies dels “mercats””.
Aquest mite ha tingut molta penetració en la societat catalana, a narcotitzat bona part del ramat i això farà “impossible” que ens alliberem políticament. En aquesta operació política hi han participat activament l’ANC, com deia abans, i ERC, donant suport a la vaga general en contra de “les retallades”.

ERC ha fet alguns progressos regeneratius, però del tot insuficients.
El seu progrés està centrat en el tarannà d’en Oriol Junqueras, que desplega una certa fascinació pel fet , sobre tot, de que articula un discurs que sembla que no ho vulgui trencar tot, i també està centrat en que han copsat que si no prioritzen l’eix independentista perden vots. Més enllà d’això, ERC continua essent igual que era, el mateixos quadres dirigents, la mateixa estratègia econòmica, és a dir, al marge d’un xic de demagògia, res de res.

Darrerament he fet molts articulets, tant aquí com en el Diari Gran, on he tractat aquesta qüestió, he tractat d’exposar una visió, a criteri meu, més realista de la relació que hi ha entre Estat i Mercat, finalment em dono per a vençut i crec fermament que les coses ens aniran de mal en pitjor.

Una bona part de catalans son gent abstrusa, “tikis-mikis”, malpensats, pagats de si mateixos, autàrquics, ignorants, presumptuosos, i sobre tot, necis.
Per entrar en el cel no n’hi ha prou amb ésser bo, cal no ésser neci. El neci confon el que és amb allò que no és.

Espanya torna a vèncer sense despentinar-se.
Els catalans no son capaços de fer un gol a porteria buida, però continuen parlant de victòria i de independència, angelets!.

R.I.P.

Amb tristor, Vallfosca.

Pedro J. Ramírez y los Pegamoides

Hi ha un espanyol de moral immaculada, model per a qualsevol jove, respectuós amb la llei de costes, incapaç de cap acció que no representi un exemple per a la societat, de vida privada exemplar, del que no em cansaré de lloar les seves virtuts. Estic segur que haureu endevinat que es tracta de Pedro J. Ramírez, periodista i editor del diari El Mundo. Aquest gran demòcrata, al que mai li ha agradat la manipulació de la notícia i que donaria la vida abans de fer una acusació infundada, té un especial interès en la independència de Catalunya. Li agraïm.

Pedro J. Ramírez està fent els màxims esforços per aconseguir que Artur Mas tingui una majoria aclaparadora, si pot ser absoluta. Divendres al matí m’aixecava i mirava els diaris digitals (ARA ens ho explica prou bé). Un d’ells era de Madrid i reproduïa el que deia El Mundo que del que La policia vincula comptes en Suiza de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU, fins i tot amb referències al pare de Mas mort fa pocs mesos. Naturalment només llegir això he pensat que la imaginació calenta d’algú havia produït això.

Artur Mas ja havia avisat que anirien per ell, el que jo no pensava és que ho fessin d’una manera tan idiota. El jutge del cas Palau diu que no ha obert noves investigacions i que d’acord amb la legislació la policia judicial no pot obrir investigacions sobre un afer que estigui sota el mandat del jutge instructor. El cap d’investigació i adjunt a la direcció d’El Mundo assegura que l’informe existeix, que el ministeri de l’Interior no ha desmentit la seva existència i que el diari no ha publicat que estigui en mans del jutge. Es veu que les informacions es basen en un esborrany de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) del Cos Nacional de Policia que no està aportat a la causa ni ha estat sol·licitat per ningú. El ministeri de l’Interior ha ordenat una investigació interna per esbrinar l’origen de la suposada filtració i per saber si realment existeix l’informe. O millor, veure qui ha inventat aquesta notícia.

CDC ha confirmat que es presentarà de manera immediata una querella criminal per injúries greus i calúmnies contra El Mundo i els periodistes que publiquen una informació sobre la presumpta investigació president de la Generalitat, Artur Mas, i l’expresident Pujol i la seva família, i també actuarà si es demostra que hi ha hagut actuació irregular dels funcionaris o autoritats públiques en l’exercici de les seves funcions. Es veu que Pedro J. Ramírez, el modest, no s’ho pensava perquè ha piulat provocador: a que no ho fa!.

Jo no tinc cap dubte que hi ha un informe i tinc la certesa que és inventat. Aquest tema acabarà a les escombraries i no hi haurà cap disculpa ni indemnització per als calumniats, ningú serà castigat, així funciona tot. Alberto Ruiz Gallardón es vestirà de confrare d’alguna ordre monàstica i es posarà in cilici per setmana santa, ens parlarà de l’avortament, però no tindrà el comportament ètic que cal exigir a qui és el màxim responsable al govern espanyol de la justícia, això Déu no li demana. Mai no ho fan, però tractant-se d’insultar algú que representa Catalunya, raó de més per no fer-ho.

La conclusió de tot plegat és que Mas recollirà més adhesions dels que volen un estat propi i encara no estan ben bé per ell. Segurament els unionistes demanaran explicacions a veure si, mancats d’ètica, sembren el dubte. Caram, quan ja havia escrit això llegeixo que Navarro, il·luminat per l’esperit de Tomàs d’Aquino ha dit que si Mas vol una Catalunya independent, els socialistes del PSC volem una Catalunya decent. Estic segur que molts socialistes, els que estan espantats veient les bajanades de Navarro, es deuen posar les mans en saber les actuacions del seu cap de llista, al que probablement no votaran. Només els queda l’esperança que en unes poques setmanes anirà a les catacumbes de l’oblit polític. Carme Chacon encomanant-se al diable ha dit que als dirigents de CiU no els importen les fronteres quan es tracta de diners i desfalcs i que l’estat propi del que parlen no era propi dels catalans, era propi seu, per apropiar-se’l ells. Per sort els socialistes normals també la perdran de vista. Possiblement no vagi a les catacumbes polítiques però en les negociacions de la independència se la deixarem a Espanya a canvi de quedar-nos amb menys deute. Alícia Sánchez-Camacho també n’ha parlat, però de forma més discreta. En general demostra més intel·ligència que Navarro. És normal que els partits s’ataquin en unes eleccions, però no m’agrada gens aquesta forma tan barroera.

Pedro J. Ramírez inspira a través del seu diari molts dels que tremolen davant de la pèrdua de Catalunya. Un lloc on no podran exercir el poder. Tenen una pedra a la sabata que es diu Artur Mas. De cop i volta el “nen” de Pujol s’ha sortit del guió. Resulta que Artur Mas fins i tot ha aconseguit que Rajoy s’enfadi amb Duran i Lleida.

Queda encara una mica més d’una setmana per a les Eleccions Nacionals, possiblement les darreres amb l’actual estatus polític de Catalunya. Haurem de sentir unes quantes barbaritats més contra Mas, mentre ell no se surt del guio. Aviat el debat entre tots els candidats, la lògica diu que serà un tots contra Mas, però jo crec que Oriol Junqueras, molt més intel·ligent no seguirà aquest guió. El seu objectiu és ser el segon partit. Ha de jugar a la col·laboració radical per aconseguir el vot útil independentista que no confia prou en CiU. Si fa això, s’endurà alguns vots més, fins i tot de Mas. Si ataca a fons perdrà, no ho farà. La cirereta del patis seria que el Partit Popular i Ciutadans, competidors, perquè per molt que cridin no aconseguiran restar vots a Mas, s’enfrontessin a fons. Rivera és intel·ligent i pot fer mal a Alícia Sánchez Camacho.

En realitat ara el que hi ha és un enfrontament entre els partidaris de la independència, entre ells, i el contraris, entre ells. Els atacs a Mas només tindran el sentit mobilitzar el vot espanyol. Si no el mobilitzen, la clatellada serà èpica.

Jo crec que ERC té moltes possibilitats d’ocupar el segon lloc. Seria un somni que els dos partits nacionals aconseguissin ser els dos primers i amb resultats històrics. Després, el dia després, tornaria allò de fa anys de “la movida madrilenya” però en un sentit molt diferent del que tenia a finals dels setanta i principis dels vuitanta. En lloc de Kaka de luxe o Alaska y los Pegamoides brillarà amb llum pròpia Pedro J. Ramírez fent un duet amb José Bono, que serà el vocalista.

No ho sé…

La campanya electoral és el terreny propici per als engalipadors.
Els espanyolistes no em preocupen gaire, tothom veu quin engany ens volen vendre, en canvi els catalanistes progressistes es refugien en allò de: “… … nosaltres estimem la gent, els desvalguts i dèbils”, sense fer cap esforç per a explicar quina és la gènesi de la debilitat socioeconòmica.

Critiquen les retallades i afirmen que es poden fer d’un altre manera. El seus programes parlen de rehabilitar l’impost de successions i apujar els impostos als “rics”, perseguir el frau fiscal i sobre tot, exigir a la Merkel que faci anar la maquineta de fer bitllets.
Però això no és un programa polític ni molt menys, això és una il·lusió per adormir, o estabornir, a la mainada.
Essent una regió espanyola ningú ens deixarà diners, la Merkel farà el que li convindrà, i recuperar l’impost de successions no ens traurà del forat, com tampoc ho farà apujar els impostos “als més rics”, que ja son estratosfèrics, potser fer més esforços en controlar el frau fiscal sí que fora bo, encara que no ens tregui del forat, ja ho deuen intentar, no?, pel que fa a les sicavs si els premem molt potser se’n aniran a invertir i córrer riscos a altres indrets, tanmateix res de tot això no farà que produïm més i millor.

De fet els que ens volen vendre aquesta recepta han estat governant Catalunya 8 anys, el deute públic ha passat d’uns 13 mil milions a 40 mil milions, i això no és estimar la gent en absolut.
Fan retòrica demagògica fet preguntes com ara: “… com es pot consentir que els nens hagin de portar-se la carmanyola de casa per a dinar a l’escola?”, queda clar que d’això en culpen a CiU, però la resposta és que els diners dels dinars dels alumnes s’han de destinar a pagar venciments de crèdits i interessos que es van esmerçar en estimular un model que ha fracassat absolutament.

Aquests culpabilitzen “el capitalisme” de la desfeta socioeconòmica, però els que han salvat BANKIA no ha estat “el capitalisme”, sinó el “socialisme”, la classe política que ha okupat l’Estat des de temps immemorials a Espanya.
Espanya és un règim polític “socialista d’Estat”, advocats i lletrats de l’Estat, alts funcionaris, inspectors d’Hisenda, procuradors del registre de la propietat, notaris i tota mena de funcionaris configuren la columna vertebral de l’Estat, res no es mou sense el seu consentiment, tot està intervingut, controlat.
Ells, aquesta oligarquia, decideix com es construeix el País, a on s’han d’esmerçar els impostos i en benefici de què i de qui.

Fa anys que els europeus els diuen que han d’abaixar els sous, no dels mileuristes, sinó d’aquesta classe oligàrquica que son l’Estat, els hi han dit mil vegades sense que els espanyols n’hagin fet cas, res, paripé i comèdia tanta com en vulguis però tocar l’Estat espanyol ni parlar-ne. Antes rota que doblá.

Ara les preguntes retòriques les faré jo. CCOO i UGT no xupaven dels consells d’administracions d’aquestes entitats financeres deficitàries al servei d’una classe política nacionalista i oligàrquica?, els socialistes no van votar en favor de prioritzar l’eix ferroviari central en detriment de l’eix mediterrani?, els socialistes no han validat i subvencionat els AVEs espanyols?, els socialistes van validar la bombolla immobiliària per què els donava rèdits en impostos per a les seves polítiques d’estímul i subvencionar l’allau de “nouvinguts” amb l’esperança de dinamitzar el mercat de l’habitatge i convertir-lo en una roda eterna, oi?…

Qui son doncs els que han tancat quiròfans?, qui son els que s’han fumat els diners per a subvencionar el dinar dels nens i nenes a les escoles?…

Per què, doncs, els CCOO, UGT, PSC, IVC, ERC, no es manifesten en les seves seus en contra seva?

Que tot això passi a Catalunya és un símptoma clar del poder d’influència que el país veí té sobre nostre. Molts volen una Catalunya independent confegida amb un patró espanyol de “socialisme d’Estat”, no ho sé, però a mi no em fa cap gràcia que un estat, sigui espanyol o català, m’imposi cap doctrina, prefereixo que l’estat em deixi fer la meva, per què al final si ens ha de fer por el lliure mercat és que no ens en sortirem.

Agosaradament.

La coral de mestres cantaires de Madrid

Us ben asseguro que m’ho estic passant molt bé aquests dies amb la política. Jo no sé què passarà després del 25 de novembre, només estic segur de la victòria aclaparadora dels que volem la independència. Això és un fet i ni les enquestes més manipulades ho poden amagar.

El que em produeix aquest estat de gaudi és veure la reacció espanyola. Per posar un símil futbolístic, estem veien que el Barça guanyarà al Madrid per golejada i el Madrid que ho sap fa actuar la millor versió de Pepe i tots els company l’imiten. No saben ja quina bestiesa dir. Pels catalans, escoltar Soraya Saez de Santamaria és com escoltar Mourinho.L’escoltem amb la mateixa simpatia.

Últimament, el govern espanyol i el partit Popular, i alguns menors, es dediquen a fer de profetes i diuen el que farà la Unió Europea. No ho saben ni a la Unió Europea, però tant se val. A més, ho fan sense adonar-se que Espanya dins la Unió Europea no pinta gaire, que les decisions importants les prenen altres i que, si ho volen, faran passar Espanya per l’adreçador. El problema català no és que vulgui Madrid o no, el problema català és que vulguin Washington, Londres i Berlin… No importa gaire que Espanya, com va fer amb el model universitari, esculli un sistema que només tenen Armènia, Rússia i Bulgària i deixi de banda la resta d’Europa. Si Catalunya convenç als que manen haurà guanyat la batalla. El que no pot passar és que Catalunya sigui independent si no ho volen els americans, britànics i alemanys.

Ja pot baixar Garcia-Margalo vestit de nazareno o de mariachi clamant les desgràcies que ens cauran a sobre si ens separem d’Espanya, no hi fa res. O sí, ja va bé perquè cada vegada que escoltem els brams que emet la “coral de mestres cantaires de Madrid” l’independentisme augmenta en percentatge.

Cada vegada estan més excitats. Feia temps que no veia una peça periodística com l’editorial del diari El País d’avui: Ojo al caudillismo. L’editorialista guanyarà el premi Pulitzer. La cosa no és que estiguin en contra de la independència de Catalunya, és que aquests individus deuen pensar que som imbècils. Llegir aquest editorial fa pensar que coneixen el que passa a Catalunya igual que el que passa a Guinea Papua. S’aixequen, és miren el melic i aleshores tenen una panoràmica de la política mundial, que, com tothom sap, es defineix en un lloc de coordenades: 40,24 graus de latitud Nord i 3,41 graus de longitud oest.

A partit d’ara la música serà la mateixa però augmentarà el ritme. La freqüència de les bestieses i la proximitat geogràfica des don s’emeten augmentaran. Les animalades les diran més sovint i les amenaces també. Si voleu e¡un exemp`le, mireu el vídeo de campanya del Partit Popular: ¿Pesadillas? el próximo día 25 acaba con ellas. Vota PP”.

Nosaltres a la nostra. Anem fent feina. Artur Mas ja ha dit el que pensa. Ell faria la consulta sense garanties de continuar a la Unió Europea. Té tota la raó o, millor, ho veig igual. Jo no sé com quedaríem políticament el dia després d’assolir la independència, ara no tinc cap dubte que aïllats de la Unió Europea no, i que si no ens convertíem immediatament en un país de la Unió Europea, no trigaríem massa a ser-ho. O sigui, que endavant i sense por.