Avui, crec que em toca retre un record cap a una independentista de cor, una dona nacional catalana de les de veritat. Jo, no la vaig conèixer massa personalment, tan sols vam coincidir algun cop, el nostre contacte va ser principalment a traves de la xarxa, en alguns comentaris que ella em va fer i quan jo la llegia en el seu bloc personal, però em sap molt greu la seva pèrdua, la sento com a personal, doncs coneixia del seu gran amor per Catalunya i em sap molt greu que patriotes de la seva talla se’ns en vagin sense haver aconseguit veure lliure la seva pàtria, la nostra pàtria quan ja no hi han excuses per no fer-ho, quan tan sols depèn de la voluntat política d’alguns, voluntat evidentment nul·la.

Sílvia, malgrat tot tingues la seguretat que la nostra pàtria serà independent a pesar de tan hipòcrita que ens envolta, el que em sap greu és que tu no ho hagis pogut veure, però pensa que quan ho aconseguim tu seràs una part important de la nostra victòria.

Avui no em toca fer massa més que dir-te tant a tu com a tots els patriotes que heu traspassat sense veure el fruït del vostre anhel realitzat … Fins a sempre i gracies par a tot Sílvia… gràcies per a tot companys, intentarem ser fidels als vostres esforços.

Visca la nostra Pàtria!!

Per terra mar i aire

En ocasions a la vida, com quan una empresa o grup empresarial vol fer-se’n amb el control d’un altra. Quan és tracta de posar tota la carn a la graella per aconseguir-ho. Sovint fem anar símils bèl·lics. Com dir, que ens ataquen per terra, mar i aire. Si no fos tan penós, inclús faria riure de la manera tant literal com s’ho han pres els espanyols a l’hora de desplegar, la que per mi, consideren l’ofensiva final. Destinada tota ella a un pla macabre.

Amb massa freqüència cometem la frivolitat de parlar de la dependència de Catalunya envers España, quan qui realment n’és el dependent és l’estat espanyol de la contribució catalana. Doncs bé, precisament d’això és tracta, de fer de Catalunya una autèntica depenent, tant en l’econòmic com políticament. A partir d’aquí deuen creure que els catalans ens ho haurem de pensar dues vegades abans de decidir, a on trobar allò que més en convé.

Respecte a l’estat espanyol un dels errors més grans que es pot cometre, és pensar que les coses passen per casualitat. Per una mena de mala astrugància o per designis divins poc favorables. Res d’això, generalment sempre hi hagut una mà negra al darrera, que més o menys de forma velada, ha anat moguen o decantant cap a quin costat haurien de caure les coses. Tampoc ens portem a engany, tot el mal no ens ve sempre de fora. L’espanyolisme està incrustat tant allà com aquí. La mà que ens bressa i acarona, en masses ocasions ha necessitat del botiflerisme català, prou ben ensenyat per col·lobar, per dur a terme les seves malèfiques intencions. Llegir-ne més »

Ni fem País, ni fem Estat, fem pena.

Això de “fer país” s’ha acabat, hem arribat al topall, al llindar més enllà del qual no podem expandir-nos ni realitzar-nos. És com si a un matemàtic li diguessin que equacions de segon grau sí, però que derivades i integrals no.

Ja fa temps que els catalanets parlem de que les costures de l’Estat espanyol ens constrenyen i ens impossibiliten el creixement, però pel que sembla estem com el primer dia que ens en vàrem adonar.

Es va intentar, en confegir el nou Estatut, obtenir el reconeixement per part de l’Estat de que Catalunya som un Nació i per tant arribar a una relació “bilateral”.
El fracàs rotund no es pot amagar amb cap consideració pal·liativa.

Els episodis de fracàs continuat es van succeint sense alternança. Mentre, el govern català pretén “reconstruir els ponts d’entesa” amb l’Estat espanyol, (si l’entesa entre Catalunya i Espanya es nodreix del “pont aeri” ja podem plegar). No sé a quina entesa apel·len, com no sigui la pròpia entre amo i esclau.

Aquest dimecres hi ha una trobada entre Mariano Rajoy i en Artur Mas, a Madrid, per tal de tractar els afers que ens afecten.
En Duran ja està delerós de ser protagonista, es deleix en afalacs als espanyols, i els espanyols, que ens tenen la mida presa, es deixen estimar i deixen que els nens se’ls apropin.

Mentre en Mas pretén refer ponts amb els espanyols en Rajoy ha dit que posarà el comptador a zero!, és a dir que allò tant castís de “que hay de lo nuestro Mariano” en aquest cas no toca per què no hi ha cap compromís previ, no hi ha cap compromís previ entre Catalunya i l’Estat més enllà de la “Constitució Española garantia de llibertades i bla bla bla …”, això sí, l’Estat ja ha dit que la gestió dels aeroports quedarà en mans d’Aena en règim de monopoli, i que els aeroports de l’Estat no competiran entre si. Lo que significa que el paper de cada aeroport serà designat en clau política per l’Estat espanyol, com fins ara.

El port de Barcelona te gairebé enllestit la nova graella de contenidors sense que les obres de connexió a càrrec de l’Estat hagin ni tan sols començat!!, ja fa 10 anys!!!

Catalunya dins Espanya està acabada, finalitzada, no passarem d’ésser una regió mediocre, per què en l’exercici del poder polític Espanya s’ha anat fent a mans el poder econòmic.

Sense poder polític Catalunya no sobreviurà, la pretensió de fer País i/o Estat sense poder polític es un engany que situa a Catalunya en un rol de subordinació que és el que justament els va bé al poder de l’Estat per a poder afermar-s’hi i poder-se expandir i créixer.

Així ens comentava l’altre dia el professor Enric Canela l’afer de Spanair en l’espai de “La mosca vironera” en el wep de 10Mil.

L’ordre dels factors sí altera el resultat
Com sabeu, la propietat commutativa es refereix a la possibilitat de canviar l’ordre d’alguna cosa sense que en canviï el resultat. Per exemple 2+3=5 i 3+2=5 o 4×2=8 i 2×4=8. Es una propietat que ens és familiar i de vegades es pensa que sempre és així, però no, no passa sempre en Matemàtiques.
En política la cosa és molt més clara, no passa gairebé mai. Un exemple el tenim ara amb Spanair. Tenir una companyia aèria per ser competitius internacionalment, i tenir un estat propi podria semblar que segueix un orde lògic. No és així. L’ordre lògic és tenir un estat propi i després ser competitius internacionalment. La segona forma dóna èxit, la primera dóna fracàs.
No hi ha economia potent sense estat propi. A veure si els polítics se n’assabenten.

Els polítics no se’n assabenten. Per què se n’assabentin cal que fracassin, cal que perdin la confiança dels electors.
CiU va arribar al govern amb el suport per aturar la caiguda lliure del dèficit i aturar la fallida a la que vam quedar abocats després dels governs tripartits, i hi va arribar també amb una pla d’acció política que es sintetitza en la “transició nacional”.

La transició nacional és un oxímoron, o som o no som, i dins d’Espanya està clar que NO SOM, ni serem. Dins d’Espanya la transició s’ha acabat.
Ara per ara CiU torna al tradicional “catalanisme polític” reformador disfressat de negociació de tu a tu, sí sí … tururut!, tururut!, qui gemega ja ha rebut!!.

Deia l’altre dia que la confiança és difícil d’aconseguir, més difícil de mantenir i fàcil de perdre. Hores d’ara CiU està apunt de dilapidar la confiança que ha anat arreplegant en els darrers temps. El mal per a Catalunya és que no hi ha una alternativa capaç de competir en eficàcia en la gestió de la economia i pressupostos públics. L’oposició política de les esquerres és francament desastrosa, incompetent i ineficaç, això es deriva directament del seu pla d’acció polític per a bastir un model de societat subvencionada de disseny, d’enginyeria a la carta que podem anomenar de manera sintètica multiculturalista.

Així doncs, atrapats entre aquests corrents tan adversos, i tenint en compte que de moment ERC juga a la puta i a la Ramoneta, en el sentit que segueix auto-afirmant-se en el el seu pla d’acció política decebedor sense fer un pas endavant en relació a la independència, només ens queda SI, i l’anomenada societat civil.

Sí, tenim un país Ni-Ni, amb uns polítics Ni-Ni, un país que fa pena i dol de veure’l debatent-se per a no morir però sense ser capaç d’entomar el seu destí en les pròpies mans. Un País Kafkià. Un País que s’arrossega pel fangar i es vol fer estimar per aquells que l’odien.
Un País que en te prou amb somniar el que no te coratge per a realitzar. Un País així és més un territori que no pas un País. Malgrat tot i a manca d’un partit polític “Liberal Independentista” no em queda cap més alternativa que donar tot el meu suport a SI i a les iniciatives particulars de la societat civil que actuïn com a persones lliures d’un País Lliure, cosa que faig amb gust i plaer.

La confiança en el pactisme del catalanisme polític s’exhaureix per moments, mentre una nova confiança creix a redós de la llibertat determinada en l’esforç conscient d’esdevenir allò que SOM, un Poble, un País una Nació.

Visca Catalunya Lliure!!!!

A voltes, coses que semblen simples tenen més ressonància i efectes que d’altres molt grandiloqüents, per exemple la iniciativa dels eurodiputats de CiU i ICV Ramon Tremosa i Raül Romeva, els quals s’han queixat a la Comissió Europea que el jutge únic de competició no sancioni la trepitjada flagrant de Pepe a la ma de Messi estés al terra i indefens.

En una pregunta a l’executiu comunitari demanen si creuen “que aquests fets tan greus vistos per milions de persones i de nens han de quedar impunes” al·legant que “Fa uns dies, un jugador del Barcelona va ser agredit, de manera voluntària, per un del Reial Madrid, però tot i la claredat de les imatges l’organisme espanyol encarregat d’exercir la potestat disciplinària no ha vist cap fet sancionable”. I ho fan considerant que “l’esport té un gran impacte per a la societat en general i la seva importància social, educacional i cultural en fan un actiu molt important a preservar i, per tant, a posar en valor”.

Aquesta actitud de denunciar al mon els agravis comparatius és molt més efectiva que segons quines declaracions críptiques a que ens tenen acostumats molts dels nostres més importants polítics, agravis comparatius que sempre rebem des del centre peninsular, això que n’anomenem “Madrit”, que no és res més que el nucli de poder de l’estat escanyol amb tot el seu teixit i entramat de jutges únics, secretaris, subsecretaris i alt funcionariat, els quals fan funcionar un estat centralista on tot es mesura en relació a l’interès de magnificar un centre econòmic, polític i financer que se serveixi de la perifèria per engrandir-se encara més, i tot allò que provingui d’aquesta perifèria que pugui dissimular, tapar o enterbolir aquesta lluentor i preponderància del centre que ells pretenen és vist com un atac als seus interessos i cal combatre-ho fermament malgrat s’hagin de saltar les seves pròpies lleis, aquestes que ells han fet amb l’única intenció de protegir-se ells mateixos.

Una senzilla pregunta pot causar més efecte que un munt de declaracions grandiloqüents que després no porten mai a res, manifestacions críptiques del “si però no” i “tu ja m’entens” a les que ens té acostumats el Molt Honorable Artur Mas i d’altres de la seva colla de la pessigolla. Un continu “miri que m’enfado” que ja no fa efecte ni a dins ni a fora de Catalunya, és el conte de Pere i el Llop, potser si que vingui el llop però ja no ens ho creiem ningú, és el que succeeix quan s’abusa d’unes actituds amenaçants i finalment no es porten a terme… “l’any vinent si Déu vol ho farem… o millor, abans de les properes eleccions ho tornarem a treure…”.

Aquesta pregunta dels Eurodiputats Tremosa i Romeva no va dirigida contra el Real Madrit, ni contra el “Juez único de competición” sinó que va directa a la línia de flotació de la credibilitat democràtica de tot un “estado español”, però per a que sigui efectiu aquest “atac” ha de seguir amb d’altres “preguntes” que posin en dificultats a “l’estado” davant d’Europa i el mon, altra cosa es quedaria en una simple anècdota, motius i arguments no els en faltaran.

Són bastants en nombre, els catalans que naveguen entre aquesta mena d’esquizofrènia entre el ser català i saber-se espanyol o a l’inrevés. Suposo que és una anomalia, normal en un país anòmal. En aquest ser o creure que s’és o de demanar coses que tenen els estats, sense encara ser-ho. El mal ens ve, perquè som una nació, i no n’hem perdut la consciència de ser-ho. Però fa masses generacions que no sabem que és tenir voluntat pròpia ni hem sabut dir PROU. L’únic que hem acabat fent durant aquest quasi 3 tres segles de submissió, ha estat un emmetxat de relacions entre les classes acabalades catalanes i les castellanes, degudament tapat en aquesta última etapa Pseudo-democràtica, pels seus serves els partits polítics, tant d’un costat com de l’altre. Cada dia hi ha menys diferència entre el nivell de vida que gaudeixen els polítics i la gent més adinerada. Hom acaba per confondre’ls. Tot vertebrat en contra o d’esquena al poble, especialment al català, que és qui està destinat a pagar-ne sempre la festa.

Facebook.

Ahir, arrel de l’estat al mur d’un company, en Xavier Alcaraz, del Facebook, on preguntava si: “Hi ha algú que pugui argumentar PER QUÈ no vol la independència de Catalunya??? Apart d’al·legar que hi ha gent amb interessos particulars poc confessables, poca cosa més es podia raonar. Fins que va entra en els comentaris un conegut, en Xavier Alarcón Simón, que va esgrimir com a motiu, que ja feia molts anys que estàvem així, per culpa d’alguna cosa que havia passat fa molt de temps. Feia referència al fet que Israel hagués estat incrustat a Palestina, o que els indis haguessin estat eliminats de les seves terres. Tot eren fets consumats i fossin justos o no ens havíem adaptar a les circumstàncies… És podria interpretar, com una demanda a començar a plantejar-nos la rendició. Sembla ser que molta gent que ho ha fet i que viu feliç. Suposo que veien Telecinco o fumant canuts. Llegir-ne més »

Anem bé cirerer, ara aquests mimadets de la policia “nacional” catalana, els més ben pagats de la península ibèrica, reivindiquen les seves reclamacions salarials deixant de parlar en català i passant a parlar la “lengua del imperio”… collonut!! i en Felip Puig i en Artur Mas que hi diuen a això? Res de res!! Home! Son reivindicacions sindicals! i a que es manifestin cantant el “Y Viva España” I portant la bandera espanyola? Home!! és que la bandera espanyola és un signe constitucional! I el “Y Viva España” es una cançoneta simpàtica cantada pel “culé” d’en Manolo Escobar i ja se sap que si s’és culé moltes coses es perdonen.. oi que si?.

En un país “normal” i democràtic la policia fa això i se’ls cau el pel, hi ha una investigació, es depuren responsabilitats i més d’un va al carrer de pet! Aquí res de res, aquí a empassar-se els gripaus espanyolistes i a fer bona cara, encara que aquests gripaus els generi la ben pagada “policia autonòmica” perquè aquests senyors no son res més que això: una mini-policia autonòmica, això si més ben pagada que la realment “nacional”, nacional espanyola es clar, però aquí s’han de tapar les coses i si no tenim una policia veritablement nacional al menys els pagarem més bé que ningú.

Es vergonyós el sistema de selecció d’aquest cos de policia on el sentiment nacional i de pàtria no es requereix, una policia professionalitzada en diuen! No, una policia desnacionalitzada! això és el que tenim. Ja em direu en quin país la policia es manifesta amb una bandera que no sigui la pròpia? En quin país la policia protesta parlant un idioma no propi? En quin país si això succeís, perquè es impensable pensar que pogués succeir, els comandaments polítics no prendrien mesures molt dures cap als que protagonitzessin aquests fets? En cap! Això ens demostra que Catalunya no és un país i els seus governants no tenen cap interès en que ho sigui, tans sols intenten que ho sembli, però ho fan tan malament que desseguida se’ls hi veuen les vergonyes.

Ja sé que no tots els mossos hi estaven d’acord i per tant és injust posar-los a tots dins el mateix sac, però aquests mateixos van reconèixer que els feia vergonya compartir ofici i benefici amb aquests “elements” , el que em temo jo és que els “elements siguin més que els altres, doncs es molt difícil veure una parella de mossos parlant en català entre ells quan van tan tranquils pel carrer, jo encara no ho he vist i mira que hi he posat interès, però res!. I a les comissaries? “oyeee, esa impresora ya va? Noo, espera que estoy sacando unos documentos! Ahh vale, m’espero” I anar fent.

M’agradaria veure dos funcionaris catalans a qualsevol comissaria de los Madriles o de Salamanca parlant en català entre ells i mentre tant el ciutadà espanyol que va a fer la denuncia escoltant-los sense moure ni un múscul!. O a França, o a Itàlia, o a Alemanya, impossible!!.

Aquest és el país que ens estan construint mentre nosaltres, que ens diem independentistes, els seguim votant.

Visca la Pàtria! Si ens en queda alguna!

Abans que comencessin amb el desmantellament de les caixes. Experts del nostre país ens van advertir, que la crisi podia ser aprofitada per part espanyola, tant política com econòmicament. Tindrien a l’abast destruir l’entremat financer català, que amb el seu sistema regulador diferent, tant i tant ha vingut molestant a la banca espanyola des de el dia del seu naixement. Per la mala gestió de moltes de les nostres caixes, algunes d’elles i no per casualitat, dirigides per ex-polítics prou coneguts, van quedar entrampades a l’igual que la majoria del sistema bancari espanyol.

Embogides pel baix preu del diner, van caure en un excés del crèdit poc garantit i donant peu a una bombolla immobiliària, que tard o d’hora hauria de petar.

Ens hem trobat, en part per les circumstàncies i en part perquè ens hi han conduit, a l’escenari perfecte per destruir tota l’estructura financera típicament catalana. Quan es fa la predicció d’un esdeveniment tan funest per l’economia d’un país, si no hi ha un resposta immediata de la classe política i dels mitjans de comunicació amb més ressò,  acostuma a passar que la gent no en fa cas. Sempre hi ha la creença que una situació tant nefasta i flagrant, a l’igual com passa amb l’espoli, no pot succeir. Els nostres representants mai ho permetrien. I no parlem de si fos “La Caixa”, el buc insígnia nacional. Correrien tots els nostres àngels de la guarda a salvar-la i a reivindicar-ne la seva catalanitat. Doncs bé, ni el govern del tritpartit és va donar per assabentat. Ni el govern d’ara ha mogut un dit ni el mourà. Pel que es veu ans el contrari, sembla que ja els hi està bé. Llegir-ne més »

El nostre benvolgut President el Molt Honorable Artur Mas ha volgut defensar la bondat de les seves retallades i per fer-ho no ha dubtat ni un segon en intentar carregar-se la possibilitat d’un procés d’independència de Catalunya, no només donant arguments absurds propis de partits de tall espanyolista radical com UpyD y Ciudadanos contemplant la possibilitat que Catalunya no entrés a la UE i fos una independència con la de Estats Units d’Amèrica, ridícula no només la comparació sinó la dels personatges que la fan, perquè aquesta comparació no és innocent, aquesta comparació porta implícita dins d’ella el deixar entendre que si ens separem d’Espanya podríem no entrar en la U.E cosa totalment falsa i dirigida als timorats com argument explícit en alguns casos, i en aquest cas implícit, per tal que es replantegin la possibilitat de la independència.

Segon argument absurd: comparar-nos amb Grècia, Portugal, Irlanda o inclús Itàlia. Si Catalunya fos independent de la rèmora de la sangonera Espanyola encara estaríem en una situació econòmica molt millor que la d’aquests països, i evidentment que ens caldria complir amb les normes comunitàries, però no ens costaria sang, suor i llàgrimes com ara. I perquè ? Doncs perquè no tindríem a la sangonera espanyola que mantenir, que sembla que li tinguem que explicar tot al senyor Mas. No es que el Molt Honorable Mas estigui desinformat, no, es que ens ven la seva pel·lícula: La pel·lícula regionalista!. Perquè no ens compara amb Alemanya, França o Suïssa? Malgrat seríem molt mes petits en dimensions que Alemanya i França tampoc som comparables a Itàlia que te quasi deu vegades mes població que nosaltres o Grècia que quasi ens dobla.

A Afegit: “Hi ha una alternativa? Sí, però no en el context que ens movem de la Zona Euro” Mentida!! afegeixo jo, hi ha l’alternativa que ell ens amaga en totes aquestes excuses peregrines: Hi ha l’alternativa de deixar Espanya a la seva sort i sortir-nos-en. Que no seria fàcil? Evidentment que no! Peró seria possible, i ara encara hi som a temps, si ens deixem empobrir mes llavors si que hauríem de complir uns requisits per poder continuar a la UE que potser ens serien difícils d’assolir, però això només passaria per una cosa: perquè ens hauríem deixat empobrir per Espanya, per la nostra deixadesa, porugueria i gracies a personatges com el senyor Mas que amaguen la veritat.

I encara segueix amb el seu discurs regionalista: “I hi ha una altra alternativa que és endeutar-se més. Gastem més i endeutem-nos més. I la pregunta que faig als que proposen això és: qui ens deixarà els diners? Si fins i tot complint les normes hi ha dificultats perquè et deixin els diners si no ho fas, encara més”. En això és en l’únic que te raó, però te raó si es contempla com a única solució continuar dins Espanya.

Per continuar enriquint Espanya i salvar-la cal que Catalunya faci un esforç sobrehumà doncs una població de sis milions ha de salvar a una de quaranta-set, no és ben bé així doncs el País Basc i Madrit no generen massa dèficit, podríem dir que pràcticament s’autofinancien doncs no es cert que Madrit generi riquesa per a Espanya ja que el que aporta es veu compensat pel que rep en concepte de capitalitat. Tampoc generen dèficit i si son contribuents a l’estat les C.A de Balears i València, tota la resta en més o en menys mamen de la mamella E$panyola a la qual, com he dit, només contribueixen en forma neta Balears, Catalunya i València.

Senyor Mas: No hi han diners a les arques de la Generalitat de Catalunya perquè no recaptem nosaltres els impostos i se’ls apoderen els e$panyols amb la seva complicitat i mentre tant aquí fent mans i mànigues per que ells puguin seguir gaudint dels beneficis que els paguem nosaltres amb el nostre esforç que ens manlleven. Aquesta és l’única veritat.

Permeteu-me que en aquesta ocasió parla una mica de mi. Tranquils no tornaré a fer ho més.

Presentació.

Demà dia 3 de gener farà un any que penjava el primer article a 10MIL.cat (Presentació). Junt amb el canvi de calendari, m’ha donat per fer un repàs. Llegir escrits de la meva primera anyada d’estar al bloc.

Després de fer una ullada a molts dels escrits. Vaig prendre consciència que en tots els articles treia punxa de fets negatius i dels que en feia els seus responsables. Reconec que en ocasions amb certa dosis de mala llet. S’hi pot trobar poc de positiu i menys d’afalacs. Seré una bona persona!

Al no aconseguir excusar-me, només amb aquelles publicacions que havien pretès explicar o mostrar sols la cara amable de la informació, i van haver de plegar al poc temps de la seva aparició. M’he proposat avui, no escriuré res dolent de ningú.

Presidents autonòmics. Cap per damunt de l'altre.

Se’m fa difícil complir el meu propòsit després d’haver escoltat aquesta setmana el discurs de cap any del president de la Generalitat o després de l’altre discurs del president de la comunitat autònoma Extremenya. Qui va tenir la generositat de parlar en català, per a que ens quedés  clar, que ningú és més que els extremenys ni els extremenys són més que ningú. Tal com he promès procuraré ser positiu. Gràcies president Mas! Que vostè i tot el grup Godó tinguin un bon any. I “Graciàs también al presidente de la Junta extremeña, por haber hecho el terrible esfuerzo de hablar en polaco, perdón catalán. Que Dios se lo pagué con un buen gobierno”. Disculpeu la llicència del canvi d’idioma. Ha estat en consideració a la bona voluntat del president extremeny i com senyal, que aquí, tampoc ens quedem endarrerits  en l’us i coneixements d’idiomes i dialectes.

Senyors, l’hora és arribada. Ha estat un plaer. Gràcies a tots aquells que han llegit algun dels meus escrits, i molt més agraït aquells altres que de manera més o menys intermitent o continuada han anat seguint el meu pas per aquesta casa, de la que me’n sento orgullós d’haver-hi format part. Llegir-ne més »

Com potser?, com és possible?. Després de 30 anys la “Sociedad española” continua empassant-se el discurs de Nadal del rei dels espanyols com si res!, el mateix, any rere any, el mateix.

Bé, que se l’empassin els espanyols és … … no ho sé, com esperar que els micos es treguin les puces els uns als altres, però que se l’empassin els “catalans” és delirant, un deliri, de bojos.
Haig de confessar-vos que ara estic “tocant d’oïda”, vull dir que he estat passant el Nadal a muntanya i només he vist la “tele”, però m’ha semblat entendre que aquest any el discurs de Nadal del rei dels espanyols era esperat amb més expectació que mai, per allò del seu gendre Urdungarin.

Els “mitjans de comunicació” elogien el discurs del rei dels espanyols per què el rei ha dit que tots som iguals davant la llei i que els que ostenten representació pública i/o institucional han de ser curosos en el compliment de la llei i fins i tot exemplars. I que volien que digués?!!, que els “grandes de España” tenen dret a pernada?!.

Els xoriços fan el xoriço amb impunitat si se’ls permet, que hi ha d’extraordinari en això?. Tanmateix elevar l’anècdota a categoria és desviar l’atenció de la qüestió de fons.

El règim Hispà, es fonamenta avui en dos tòtems sagrats, “La Constitución Española” i “La Corona”, ep!!, al·lucina!, com fa dos mil·lennis! “ La Lex” i “L’emperador”.

El rei dels espanyols es guanya el sou, especialment en aquest dia en que posa any rere any les claus de l’Impèrium en valor, a saber, la igualtat i unitat de tots els espanyols al aixopluc de la “constitución garantia de libertades”.

La “corona” és on descansa aquesta igualtat i unitat que son el principi de la “democràcia española” i la “constitución” “la lex” que ens garanteix els “drets”.

Lo veritablement fenomènic és que els mitjans catalans no es qüestionin al menys, que aquesta igualtat és una farsa, i se m’acudeixen una llista gran de casos i coses que així ho qüestionen, que la unitat és dominació, espoliació i colonització.

Aquest silenci estentori només el puc entendre com a una complicitat voluntariosa que descansa en l’argument de que és millor acatar aquestes disposicions que no fer-ho, per què posar-les en qüestió ens duria a la espiral d’haver-nos-ho de replantejat tot que ens duria, a l’hora, a l’enfrontament.

No falten catalans que reivindiquin la seva hispanitat sent nacionalistes i independentistes. Ho fan sota la creença que el terme Hispània és un terme neutre que en designa un adscripció geogràfica, il·lusos!, res més lluny de la realitat, Hispània és un terme polític per a designar una situació política referida a l’Impèrium.

Hispània va ser en origen una colònia gestionada i governada per alts mandataris aris, patricis llatins d’ascendència romana, una colònia que nodria la metròpoli de matèries primeres i manufacturades fruit de l’esforç dels pagesos ilergets, ausonencs, untikescs, laietans etc, fruit de les terres expropiades i espoliades dels ibers.

La decadència de l’Impèrium va ser llarga. L’emperador Caracal·la a l’any 211 va decidir que tots els ciutadans de l’imperi que no fossin esclaus serien a partir d’aquell moment ciutadans de Roma, i com a tals, lògicament, havien de pagar impostos a Roma.

Us imagineu quin discurs hagués fet el reietó aquest d’en Caracal·la si hagués tingut una “tele” a ma?. La igualtat òbviament hagués estat emprada. Òbviament els pagesos ibers explotats una vegada concernits com a ciutadans romans estaven subjectes a la “lex” romana tot i no ser romans, tot i tenir les seves pròpies lleis, però el reietó hagués apel·lat a la “PAX” romana tot argumentant que més enllà de la “lex” només hi pot haver el caos.

A fora del portal d’Esquilino, a Roma, hi havia habilitat un lloc específic per a crucificar als esclaus, i als re-Bels.
Que els aris romans apel·lin a “la pax romana” és un insult per a qualsevol persona decent i informada, com ho és el discurs del rei dels espanyols. El més preocupant de tot és la narcosi generalitzada a mans dels “mitjans”.

Fa 2.000 anys els pagesos havien de suportar l’Impèrium amb una vida dura, a risc de ser executats a la forca, ara no tenim excusa, donar suport als reietons i a la “lex” és senzillament alienant, autodestructiu.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Tancament de caixes o tancament d'empreses.

Aquesta setmana un dels articles que he llegit més encertat i que va directament al problema més apressant que tenim, l’he trobat en aquest mateix bloc dels 10Mil, “Tancament de caixes o tancament d’empreses” del professor Canela.

Són molts els que a l’hora de repartir culpabilitats dels nostres mals, en fan del govern espanyol l’únic responsable. Si ho he entès bé, sóc partidari de donar la culpa als catalans tal com diu l’Enric Canela en el seu article al respecte. Des de el moment que ens van donar dret a vot, nosaltres som els últims responsables de l’existència del dèficit fiscal, o almenys que aquest encara perduri. Tot i que no és del tot just, perquè no sols manca informació, sinó que hi ha molta desinformació. No tots els missatges tenen el mateix ressò o difusió. Ni tots els polítics van a cara descoberta i perverteixen el seu discurs amb ambigüitats. Callen o amaguen veritats. I quan no, menteixen descaradament.

A mi no se m’acut cap solució més de les dues que proposa el professor al seu article. A més d’encertades, les considero consecutives, primer una i acte seguit engegar oficialment el procés per aconseguir la independència. Subratllo i amb negreta “oficialment”, perquè a pesar que alguns encara no en són prou conscients, el tret de sortida cap a l’estat propi ja el van donar el dia que des de Madrid ens van tornar un estatut digne, elaborat per la més ampla representació catalana mai vista, en un pírric estatutet ribotat sota les ordres d’aquell que tot el que toca, després no el reconeix ni sa mare. Les empentes a fer el camí han estant constants. Llegir-ne més »

L’altre dia escoltava en un debat en una radio catalana que un dels participants deia amb tota claredat, sense ser rebatut per cap dels altres, que els catalans actuàvem amb una actitud clarament colonial, doncs primer posàvem el crit al cel i immediatament després buscàvem com disculpar-nos amb Escanya, rebaixant-nos fins i tot si calia. També deia que la major reacció que Espanya podia esperar de Catalunya era que li organitzéssim una manifestació multitudinària i després d’això tots a casa a sopar molt ordenadament. El seny per damunt de tot!!. Aquesta actitud és transversal, des del botiguer a l’advocat passant pel mecànic ajustador i dés del ciutadà més estàndard fins al militant més compromès. Tots, ciutadans anònims i polítics reconeguts segueixen aquest patró de conducta en el que en les relacions amb Espanya i els espanyols es refereix.

Més o menys tot això deia el convidat al debat, i no és notícia, evidentment, tots els que esteu llegint aquest escrit ho sabeu i n’esteu convençuts de la certesa d’aquests arguments i més que no s’han dit; el que per a mi si és notícia és que cap dels altres integrants va ser capaç de rebatre cap ni un d’aquests arguments i van restar callats escoltant, és evident però que no hi hauria cap integrant de Ciudadanos als quals no els hagués importat capgirar la realitat per tal de no acceptar que Catalunya és una colònia i es comporta com a tal.

No fa masses mesos una afirmació com aquesta hagués comportat una serie de reaccions entre alguns dels integrants de la taula de debat, afirmant, si mes no, que això era una exageració i que no es podia comparar la situació de Catalunya amb una situació colonial i que patatim i patatam. Bé, anem avançant a mesura que anem reculant. Potser si que serà veritat aquella trista asseveració que “quan pitjor millor..”, poc a poc sembla que tothom es va convencent d’allò que quatre sonats anem dient des de fa anys, el fotut de tot això és que quan tothom s’hagi convençut potser ja només ens podrem cantar les absoltes com a poble diferenciat dels de l’aliança carpeto-vetonica del centre peninsular.

Només em queda avui desitjar-vos que malgrat tot no ens fem massa mala sang i tingueu tots vosaltres un feliç nadal. De tot cor.

Ja fa anys que vaig escoltar per primera vegada la frase “Catalunya serà independent amb Convergència o no serà”. Haig de confessar que a poc de pensar-ho, vaig caure de quatre grapes en la certesa de la sentència. És tanta la part de la societat catalana aglutinada a l’entorn de Convergència, que se’m feia difícil, per no dir impossible, pensar en l’assoliment de la sobirania, sense el vistiplau o inclús sense el lideratge de la seva part. Veure els resultats de les últimes eleccions al Parlament, no va fer més que reafirmar-me en la idea.

Quan vam saber la formació del govern convergent, em van assaltar tots el dubtes del món. Com era possible que totes aquelles picades d’ullet al independentisme, que tant incomodaven a en Duran, acabessin per donar la presidència al Parlament, en el que està considerat com el segon càrrec en importància a Catalunya, a Núria de Gispert. Junt amb el seu cap, al qui rendeix absolut acatament, són la part d’Unió, que més lluny està de qualsevol pretensió catalana fora d’España.

Per si no fos poc, el càrrec de vicepresidenta del govern recaigué en la falsificadora de currículums, Joana Ortega. Tant o més amatent a l’hora d’emetre homenatge al lider d’Unió, que la anteriorment anomenada, l’actual presidenta del Parlament.

Però encara faltava, per mi el pitjor de tot, l’elecció del propi Duran, per dirigir les relacions amb España des de el Congrés de diputats. I per si algú encara mantenia alguna reserva del pes que té aquest home en la coalició. No en n’hi ha prou amb comprovar com contradiu al portaveu del govern sr. Homs quan i com vol. Sinó que es va permetre el luxe de barrar el pas a l’Oriol pujol, fill del molt berenat president, d’anar com a segon a la cambra baixa espanyola. Ja m’agradaria saber quant va influir en aquesta decisió, el fet que el fill del M. H. Pujol, s’hagi pronunciat partidari de la sobirania en més d’una ocasió. Llegir-ne més »

El rei Lear. En Kuroshawa en te una versió cinematogràfica excel·lent.
El pare i senyor feudal abans de morir reuneix als seus tres fills, els dona una fletxa a cadascun i els hi demana que la trenquin, cosa que fan amb facilitat, tot seguit els dona a cadascun tres fletxes en un feix i els demana que el trenquin, ho intenten, però no poden. (Fa anys que la vaig veure, i és possible que la trama no es desenrotlli exactament així, tanmateix pel que fa al cas, ens a servirà).
El pare els alliçona dit-los que si volen conservar el seu llegat han de mantenir-se units, sinó es veuran abocats a la desaparició. La pel·lícula amb un llenguatge poètic extraordinari explica el procés de corrupció del llegat del pare i la seva destrucció total.
Normalment l’estigma funciona per què l’estigmatitzat s’ho creu. La fatalitat de la tragèdia grega arrasa tot el que se li oposa per què els pobles no poden sostreure’s als seus condicionaments psicològics revestits de imperatius categòrics.

A Catalunya ja fa temps que arrosseguem un estigma i una fatalitat, els interessos particulars de partit i la lluita pel poder nodrits de maximalisme doctrinari.

Aquests interessos partidistes hi son també en d’altres països de l’entorn de les democràcies liberals occidentals. A Catalunya però, tenim un fet diferencial extraordinàriament punyent que agreuja qualsevol problema equiparable al d’altres països, la submissió política de Catalunya al estat Espanyol i l’espoliació i dominació colonial que a mans d’aquest patim els catalans, son una amenaça real per a Catalunya en tant Nació. És per això que Catalunya viu avui en una situació d’emergència Nacional que exigeix respostes transversals de País.

Normalment de tot el gradient ideològic els que obtenen més representació son els partits més centrats ideològicament. Les diferencies entre els partits més centrats no son molt grans.
Deia en un articulet en el Diari Gran del Sobiranisme titulat “Espanya és una fatalitat ideològica, Catalunya una possibilitat Nacional”: “Com ja he dit algunes vegades, a dia d’avui els estàndards de Justícia Social estan abastament reconeguts per a la gran majoria, a excepció, potser, d’alguns cafres del pleistocè.
Pel que fa als capítols de igualtat d’oportunitats i justícia redistributiva en podem discutir els matisos, segur, però ara, el que tenim al damunt no ve d’aquests matisos, això és ben segur, també. Fer trinxera d’aquests matisos és d’un molt baix perfil polític, de gentola que pretén perpetuar-se en un dogma per què son incapaços de fer qualsevol altre cosa”.

A mi em sembla que el que te al damunt el Poble Català és la possibilitat real de perdre l’oportunitat històrica de realitzar-se con a Nació, amb les conseqüències implícites en aquest fet. Sembla que el Poble català es resisteix en aquesta amenaça i reacciona en diversos fronts, formes i maneres, i sembla també, que les faccions partidàries sovint pretenen capitalitzar aquestes respostes civils en benefici de la seva causa ideològica.
“Catalunya serà social(ista) o no serà”, “Catalunya serà cristiana o no serà”. Algú amb dos dits de front es pot creure que Catalunya es pot realitzar com a Nació amb una república socialista soviètica?, o amb una teocràcia?, algú no malaltís es pot creure que Catalunya està escindida i conformada amb un bàndol burgès explotador i un bàndol d’obrers explotats?, o que qualsevol altre idealisme platònic farà levitar Catalunya per damunt les aigües?.

Aquestes formulacions, i d’altres similars, a tall de imperatius categòrics ens aboquen al fatalisme tràgic. A mi em crida moltíssim l’atenció el baix nivell intel·lectual mitjà que lluïm “els catalans”. Ara mateix, escoltar segons quines crítiques referides a la crisi socioeconòmica que vivim em fan venir ganes de plegar la guingueta periodístic-comunicativa i afegir-me a la massa crítica silenciosa que sortosament fa que aquest País segueixi obrint-se pas, tot i que ben aviat aquesta massa crítica haurà de deixar el silenci per a pronunciar-se, ara sí categòricament, respecte del camí que vol fer a futur ja que som en una cruïlla disjuntiva, o SOM una Nació, o NO SOM una Nació.
Passada l’oportunitat històrica ja no hi ha marxa enrere.

Deia també en un altre articulet amb el títol “Per què?”, en 10 Mil/Bolc de la setmana passada.
“Alerta però a en aquesta massa crítica que ocupa “la centralitat”, per què potser ja no hi hagi més xecs en blanc per a ningú, i a partir d’ara els que facin discursos maximalistes partidistes negligint l’eficiència socioeconòmica i el procés general d’emancipació política de Catalunya ho paguin amb la residualitat representativa”.

Certament, la societat catalana ha experimentat un gir. Ara una bona part d’aquesta massa crítica que ocupa la centralitat del gradient ideològic esta clarament escorada cap a la sobirania política de Catalunya.
En la meva opinió aquest gir és un gir pragmàtic que fuig del fatalisme tràgic doctrinari, i és per això que crec que ara sí es comencen a donar les condicions necessàries per anar cap a l’alliberació Nacional.

En aquestes circumstàncies el més recomanable fóra que els polítics catalans assenyats es posessin al servei d’aquesta massa crítica, que és la manera de servir al procés cap a l’emancipació política nacional de Catalunya.

Fóra bo que, per a una estona al menys, abandonessin el maximalisme doctrinari que nodreix el nostre fatalisme tràgic per així fer possible el procés d’alliberació Nacional.

Visca La Pàtria!!!!.

Agosaradament Vallfosca.

Últimament, he pogut comprovar que surten catalans de sota les pedres.

No sé si es tracta d’una estratègia o conxorxa ben dirigida a desvirtuar o aigualir el significat del terme “català”.

Dic això, perquè molts dels que últimament s’aferren a que se’ls consideri catalans ho fan molt emprenyats. Sembla que els hi vagi la vida i la dels que gosin posar-ho en dubte. Són vells coneguts i d’un flaire espanyolista que tomba d’esquena. De fet no acaben mai la seva exposició sense recordar també la seva espanyolitat i quant n’és de bonic sentir-se ambdues coses.

Sense confusions.

Puc entendre que a Múrcia, per exemple, on la gran majoria de murcians tenen assimilat el seu provincialisme. Hom es pugui auto-anomenar murcià pel sols fet d’estar empadronat en la comunitat murciana sense que els murcians s’ofenguin. Inclús es poden sentir orgullosos i els hi agradi que algú sense tenir cap relació anterior amb la regió, al temps de ser-hi, es declari murcià i mostri el seu amor cap a la terra murciana. Ho puc entendre perquè aquest individuo al anomenar-se a si mateix com a membre de la terra que l’acull, per a res desvirtue el “ser murcià”. Suposem que el nouvingut, és extremeny; Per a res entre en conflicte amb el sentiment murcià. Ambdós són i es senten espanyols i tant una entitat com un altra és la manera de ser espanyol. Dignament, com no, són el que són i no aspiren a més. Cap la possibilitat, que tan extremenys com a murcians anhelin ser europeus o ciutadans del planeta terra amb el seu DNI acreditatiu corresponent. Però per a res aquesta pretensió faria entrar en conflicte les dues identitats, perquè l’existència d’una no negue ni treu drets als de l’altra. Estan en un mateix nivell. Tant el mot “extremeny” com el mot “murcià” fan referencia a un individuo que viu en una comunitat autònoma espanyola. Llegir-ne més »