Quan era xiquet moltes coses eren ben diferents, Torrent de l’Olla avall passava un senyor amb un carro tirat per a una mula que recollia la brossa, la llauna de la brossa es folrava amb paper de diaris, les vaqueries eren abundoses en el paisatge, l’arribada dels “plàstics” va suposar un avenç notable, una galleda de plàstic i cap a buscar una pela de gel per a la nevera, s’economitzava la llum elèctrica i es rentava la roba al safareig.
La gent a Catalunya feien feina, i tothom esmerçava esforços per obrir el futur a un horitzó de progrés. Moltes coses van anar canviant, però tanmateix tot això succeïa a redós i malgrat el marc del capteniment espanyol no hagués canviat ni poc ni molt. L’escola espanyola era una rèmora incombustible d’un passat eternitzat a perpetuïtat. L’adoctrinament desacomplexat era una piconadora, abans de la romanització hi havia el no res, “un sustrato cultural”, Fray Luis de León i la Inquisición van mantenir-nos fidels a les essències, “el catalàn es un dialecto” de ves tu a saber què, “España, el brazo armado de la Iglesia”, “el Caudillo” ens va salvar de tots els mals de la mateixa manera que “els conquistadores” havien redimit a tots aquells pobles ameri-indis del paganisme i la foscor, “Con una mano la cruz i con la otra la espada”, vet aquí la magistral fórmula amb que els escollits de Déu nostre senyor van operar en el món l’albada del progrés civilitzador.

Mentre els catalanets treballàvem els “hidalgos” i pròcers de la hispanitat, com havien fet sempre, ens ho administraven tot, des de la religió, la filosofia, la llengua i els rendiments del nostre treball, “con una mano la cruz i con la otra la espada”.

“Con una mano la cruz i con la otra la espada”, us en adoneu de l’aberració?… aquest axioma és la síntesi que forneix el seu capteniment supremacista…, d’una banda fan universalment extensiva la seva dèria paternalista menystenint tot allò que els és aliè i de l’altre, si no ets prou agraït com per a avenir-t’hi, et tallen els ous…, estic convençut que els cromanyons eren més respectuosos i civilitzats.

En vint segles res ha canviat per a ells, la mateixa misèria, només que allò que ofereixen com civilitzador és percebut per a la resta del món, i bona part dels mateixos espanyols, com a una estafa cínica perpetrada per a una colla de vividors violents i incivilitzats, i que l’espasa se’ls ha rovellat del tot, ara només poden intimidar a base de sentencies judicials que només valoren ells, tot i que dins del seu galliner encara ningú gosi gaire alçar la veu per a denunciar que fet i fet viuen en un model del pleistocè i que més els valdria esmerçar els seus esforços en decidir en que hauran de treballar quan Catalunya siguem independents.

Ben aviat passarem del “problema catalàn” al “problema español”. Estic convençut que les societats més civilitzades que habiten pirineus enllà ho comencen a entendre i a tenir clar.
També els EEUU i els Israelians. Tal dia com avui, un 14 de maig de 1.948 Israel va proclamar la seva independència, i, em sembla que Espanya no va estar gaire diligent en reconèixer-lo, més aviat ho va fer tard i amb recança. Els Israelians no son amnèsics ni caps de suro.
Més els valdria als espanyols deixar la creu i l’espasa, abandonar el model supremacista i la misèria de l’ànima, encara que per aconseguir-ho hagin de posar-se a treballar.

La llibertat té un preu, la pròpia acceptació.

Si algun tema està candent aquests darrers dies, és el de la Declaració Unilateral de la Independència (DUI). Ja no cal posar tot l’enunciat sencer, el seu acrònim ja és conegut per la majoria de la població, almenys per aquells que senten un mínim d’interès per la política. Fins ara la centralitat de la política catalana girava a l’entorn de “la consulta”, però a mesura que aquesta anat prenen el mateix caire i se li pronostica el mateix destí que el que va succeir amb el “concert econòmic”, s’ha anat convertint en una mena d’andròmina que no hi ha per on agafar-la. I és que en el terreny dels conceptes i de les paraules, ningú els hi pot negar als convergents i als seus socis de coalició, que són uns autèntics mestres del garbuix. No sé si tenen por a la idea en si o a la paraula? Al que seria el nom de la cosa. D’aquí el ús constant d’eufemismes i un discurs ple de giragonses per no dir aquella o aquelles paraules tabú. Si a més li sumem la disparitat entre les declaracions i depenen del dia i hora, fan que a dia que passa, augmenti el nombre de gent que veu que això de la consulta no anirà més enllà del que ho va fer el “concert” i comencen a entendre que només hi ha una sortida legal i plausible, la (DUI).

Hi ha pressa, si molta pressa. La necessitat imperiosa de tornar a omplir la caixa de la Generalitat, per poder cobrir les necessitats més bàsiques d’una gent que pateix, en un estat que vol ser del benestar, fa que molts demanin l’acceleració del procés. Llegir-ne més »

Les eleccions anticipades a Catalunya estan en mans de Cristóbal Montoro. El govern espanyol ha revisa a l’alça el dèficit permès a les comunitats que podran arribar a un 1,2%. Aquesta xifra està molt lluny de la que permetria fer a la Generalitat un pressupost que no impliqués carregar-se totalment l’estat del benestar i enviar més gent a la misèria. Montoro diu que manté la porta oberta a negociar amb cada comunitat un objectiu de dèficit diferenciat en funció de la seva situació, però sempre sota la premissa que totes han de reduir els components estructurals dels seus dèficits públics. Catalunya no podrà, enguany, reduir el dèficit respecte al 2012 perquè l’augment dels interessos del deute no li ho permet. No ho podrà fer mentre la partida d’ingressos no augmenti substancialment i aquesta no augmentarà sense una certa “alegria” pressupostària.

La política econòmica del govern de Mariano Rajoy és la del negatiu del rei Mides. Com és perfectament constatable, no n’ha encertat ni una. No li tenen el més mínim respecte i a més la seva manera de fer-se el mut i no respondre mai de manera clara el fan antipàtic. Fer servir el doble sentit per veure si cola, l’ha portat al més estrepitós dels desprestigis. Espanya avui la consideren una ruïna política.

El problema que tenim és que encara som a dins i les “originals” decisions que pren ens fan mal a tots. Ja Luis de Guindos ha reconegut que la legislatura Rajoy acabarà amb un atur 3 punts per sobre que quan va començar. Seria recomanable publicar el programa electoral del Partit Popular. Només hi ha dues maneres d’interpretar que a final del 2011 diguessin el que van dir i prometessin el que van prometre: O mentien descaradament (opció 1) o saben menys d’economia que el fill de Gerard Piqué (opció 2). Que ningú em malentengui, ho dic per l’edat, si fos això, l’any vinent ja els superarà en tot. Bé, podríem fer una enquesta per saber si us decanteu per l’opció 1 o per l’opció 2. Deixo que endevineu per quina em decanto jo.

Tornant al començament, si deixen el dèficit en l’1,2% per Catalunya, caldrà no aprovar el pressupost i convocar eleccions per declarar la independència. Ja toca, l’única cosa que el govern espanyol fa de manera sistemàtica i amb una certa coherència és la guerra a Catalunya. Tenen una senyora entretinguda en perseguir municipis per la bandera. La senyora que , deu cobrar un sou acceptable, diu coses de tan poca gràcia com: és important que hi hagi gent pija i rica, que són els que després gasten i consumeixen. Això no és un delicte, però amb els temps que corren és una bajanada. El govern espanyol podria dedicar aquests diners, els del sou de la senyora delegada, a subvencionar Ada Colau que, si més no, intenta ajudar la gent amb problemes.

Si Rajoy hagués estat mínimament intel·ligent hagués tancat ministeris inútils i simplificat la seva administració, però no se li deu haver acudit. Ja se sap que d’on no n’hi ha no en raja. Una altra idea, centralista, això sí, però divertida, hagués estat que en una d’aquestes ocurrències que tenen, haguessin aprovat el nombre màxim de treballadors al servei de l’administració pública per 1.000 habitants per a les comunitats autònomes. Igual al Monago i els seus els agafava un cobriment.

Evidentment seguir d’aquesta forma, lligats a Espanya ens porta directes a l’abocador. Se sumen dues coses. Una és la “gestió inversa” i l’altra l’intent sistemàtic d’eliminar tot el que som i ofegar-nos econòmicament per fer-nos vassalls que no ciutadans del Regne d’Espanya. Un aclariment d’economia avançada que acabo d’inventar. Haurem d’entendre per gestió inversa una forma de fer lleis i normes i administrar els recursos encaminada a destruir una empresa o organització. No cal confondre-la amb la part de la psicologia que parla de les relacions parentals.

Artur Mas, especialment, i Oriol Junqueras tenen un problema. No crec en absolut que Montoro deixi que Catalunya tingui un objectiu de dèficit del 2,1%. O sigui que li proposaran una xifra menor, superior al 1,2% que obligaria al Parlament a ofegar-nos a tots, previ tancament de TV3 i altres d’aquestes joguines que tenim.

Ara que el problema de Sèrbia i Kosovo està deixant de ser-ho, especialment quan el president serbi, el nacionalista Tomislav Nikolic, ha demanat disculpes explícitament pels fets ocorreguts a Srebrenica i ha dit: “Em poso de genolls i demano que Sèrbia sigui perdonada pel crim comès a Srebrenica”, és el moment en el que la Comunitat Europea pot abordar el problema, molt menys dramàtic, de Catalunya. Jo ja comprenc que és una llauna per als europeus tractar això, però val més que ho facin d’hora que tard. Quan abans ho facin menys problemes tindran. Si ho deixen podrir els hi costarà més.

Com que el Govern no és interlocutor vàlid davant la Unió Europea, ho són els estats, tots junts haurem de fer d’interlocutors. Això vol dir una gran mobilització pacífica davant les institucions europees. El Govern que faci la seva feina en silenci, que tothom faci pinya al costat del president, sense propaganda, deixeu-lo fer, que faci les seves gestions a l’exterior. Nosaltres tenim força, tots junts, entitats i individus aïllats, amb els nostres mitjans, si no ens anul·lem uns als altres, podem fer una gran onada. Ja sabeu que si tireu una petita pedra a un estany les ones es multipliquen i es propaguen en totes direccions i sentits. Si anem llençant pedres de forma que no s’anul·lin els seus efectes, en sentiran d’arreu i la nostra convicció i determinació per ser independents triomfarà.

Després del reconeixement implícit de la independència de Kosovo per part de Sèrbia, de la que fa cinc anys encara era una de les seves províncies. S’hauria de preguntar a España a què espera per fer-ho ella. A més se li hauria de preguntar amb la mateixa trampa que ens feia, fa ara un mes, la vicepresidenta del govern espanyol, quan preguntava al President Mas i de retruc a tots els catalans, si Catalunya amb una declaració unilateral d’independència el que pretenia era ser com Kosovo, amb un atur del 40% i amb un PIB 25 vegades inferior al dels catalans.

Ara els únics països de la UE que no reconeixen Kosovo són, España, Grècia, Xipre, Romania i Eslovàquia. És que España vol ser com Xipre, Grècia o Romania? Desitja ser intervinguda al mateix nivell i condicions que Xipre o Grècia? Llegir-ne més »

Aquesta setmana hem escoltat les declaracions de Germà Gordó en les que deia que una consulta només serà possible si hi ha realment un acord amb l’Estat. També a Duran i Lleida dient el de sempre. A Mas contestant dient que cal menys soroll i més discreció i ara a Francesc Homs s’ha d’aprendre a fer més pinya per a la consulta.

Uns diran que les coses es treuen de context, altres que no, que si sí que si no. Jo crec que el Govern i, en aquest cas, Artur Mas s’equivoca. Si és una estratègia, s’equivoca, i si no ho és també. Una de les pitjors coses que es pot fer és demostrar desunió o manca d’autoritat. Fa temps que Mas hauria d’haver posat ordre al galliner. Primer fent callar Duran i Lleida i després, més recentment, fent callar els consellers. En aquest tema, el de la consulta, només poden haver dues veus, la d’Artur Mas i la d’Oriol Junqueras, els que han fet el pacte. La resta són subordinats. En cas de pregunta, molt senzill, remetre’s a les declaracions d’Artur Mas, tota la resta és donar munició a l’enemic, intern i extern.

El procés és prou delicat com per no fer bromes. Vull pensar, ho crec així, que hi ha full de ruta, plans A, B o C, i la manera de demostrar-ho no és fent declaracions que siguin o puguin semblar contradictòries. La millor manera que no treguin les declaracions de context és no fent-les.

Els catalans tenim una especialitat: embolicar-nos nosaltres mateixos. De vegades he dit que reuneixes un grup d’independentistes i la discussió se centra en si el manifest independentista s’ha de fer en paper reciclat o no. A vegades, un cop resolt això, se segueix discutint per si s’ha de fer en lletra Arial o Times.

Fa un temps, proper, vam patir les contradiccions del Govern tripartit, després vam criticar les contradiccions Duran i Lleida – CDC. Ara, una mica més sofisticats, tenim declaracions innecessàries de membres de CDC adobades per Duran i Lleida. Per una vegada posaré al rei com a exemple: “Per què no calles”. Una gran frase que s’hauria de dir a tots els que no ostenten la direcció política. Farien un favor al procés de la independència.

Sembla que no se n’adonin! El govern espanyol, i els seus aliats, només esperen una fissura per intentar desacreditar-nos. Nosaltres a la nostra, sense cap diferència aparent. Que vagin on vulguin recorrent les declaracions de sobirania i fent al·legacions sobre el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Que ens facin el favor de suspendre la seva creació, que diguin que les declaracions de sobirania no valen i que les esborrem del cervell, seria una peça jurídica que transcendiria el Corpus Iuris Civilis de Justinià o el Codi d’Hammurabi.

Nosaltres hem de seguir el nostre camí, tranquils i sense defallir. La situació és complexa i el millor que es pot fer és no donar pistes als nostres opositors. Ho estem passant, com a país, pitjor que els altres ciutadans de l’Estat espanyol. Hem de carregar-nos l’espoli a les nostres esquenes, però també les nostres pròpies “genialitats” dels darrers anys en els que es van fer inversions discutibles i que ens van portar a un endeutament inassumible. Ara no importa, és la nostra història, són els nostres encerts i els nostres errors.

Jo, no penseu altra cosa, crec en l’acord entre CiU i ERC. Crec que es treballa per la consulta i que la tindrem. No es pot anar contra la voluntat d’un poble.

Les illes Malvines o illes Falkland, com us agradi més, no seran argentines perquè no ho volen els seus habitants, Gibraltar no serà espanyol perquè no ho volen els seus habitants, la sobirania de Kosovo ja ha estat reconeguda per Sèrbia (manca el Regne d’Espanya que és més dura que Sèrbia) i el Quebec serà independent o no segons vulguin els seus ciutadans. El poble mana. Això ho saben Ban Ki-moon, que ho diu i Mariano Rajoy i també José Antonio Monago, que ho neguen, i que per molt que bramin no ens aturaran. Deixem que persones intel·ligents i obertes com la jove de Huelva o Ramon Cotarelo reconeguin els nostres drets, poc a poc farem forat.

Mentre, preservem les nostres institucions, la nostra televisió, les nostres delegacions exteriors, la nostra universitat, … i preparem-nos. Tant el Consell Assessor per a la Transició Nacional i altres organismes que pugui crear el Govern, però sobretot la societat, Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, hem de preparar el país i agafar la musculatura necessària, sense soroll, però demostrant dins i fora la nostra fortalesa. Discutint entre nosaltres davant els mitjans ens anul·lem, junts som imparables.

Estic veien aquests dies coses molt rares. Potser ja som en aquell punt que sempre he temut que arribaria i és el dia de la compra de les voluntats. Diuen que tothom té un preu i són molts els diners que hi ha en joc, bé, molts no, moltíssims. I España no està disposada a perdre’ls.

En aquests darrers dies, des de que la paraula “diàleg” s’ha instaurat en el centre entorn al qual gira l’actualitat política, he vist alguns canvis d’opinió que m’han deixat amb la mosca darrere l’orella. Gent que fins ara parlava de la necessitat del referèndum, i així ho manifestaven arreu on anaven, ara de sobte els hi entren un munt de dubtes i estranyament s’apunten a la dilatació dels procés sobiranista. Començant per ajornar la consulta, que la voldrien posposar més enllà del 2.014 i com única explicació per justificar aquest inesperat gir copernicà l’han trobat en la crisi i l’urgent necessitat d’haver de pagar les nòmines i proveïdors a final de mes. Llegir-ne més »

Jo no sé si alguns polítics són ximples o ho fan veure. Hi ha una crisi econòmica que ningú no se la imaginava fa poc. La corrupció entre alguns polítics és manifesta i, si bé hi ha afectats de la majoria dels partits polítics, des de fa anys més que sospites graviten sobre al partit del govern espanyol. El forats bancaris més increïbles i que han portat a l’Estat al rescat, és digui amb els eufemismes que es vulgui, estan ocasionats per polítics o amics de polítics posats a banquers. Sense anar més lluny, el forat més impressionant de la banca té el seu origen en la política centralista espanyola que volia tenir el banc més gran a Madrid i les amistats d’Aznar. El Banc d’Espanya no està molt allunyat de la política i la seva gestió va ser com per passar als manuals de la ineptitud si és que només va ser això i no una manera esbiaixada de gestionar. Els banquers més inútils s’han jubilat han pensions exorbitants com a premi a la seva gestió mentre desnonaven i deixaven famílies senceres a la misèria i sobre encara els exigien pagar un deute. I la justícia muda. És legal.

La crisi europea és la crisi de la banca, però la crisi espanyola és una mica més que això. Milions de persones a l’atur i no sé calcular quantes amb amenaces de desnonament i altres que s’ho veuen venir perquè ja no saben d’on treure els diners o la feina per tenir-los. Els bancs en lloc de donar crèdits per afavorir el creixement els han dedicat a altres lloables menesters. La connivència entre poder polític i bancs en crisi és notòria i la legislació espanyola, en lloc de defensar al més feble, defensa el més fort, és la llei que no han fet els jutges. Veiem que els bombers es neguen a ajudar a desnonar, la policia se sent incòmoda, els notaris no veuen correctes moltes clàusules hipotecàries, els jutges es posen de la banda dels febles sempre que ho poden fer,…

Arribat a aquest punt, apareix gent que diu “prou” i es mobilitza. No com el 15-M que no defensava res concret, que era més anti-sistema que altra cosa i que si bé va ocasionar problemes ciutadans, no va immutar massa la política perquè no tenia cap objectiu concret o assolible en aquell moment. Es mobilitzen persones que defensen una cosa que la majoria dels ciutadans trobem justa, el dret a l’habitatge, evitar que la gent sigui expulsada de les seves llars a causa d’una crisi que ells no han provocat per els que l’han provocat. Estic, com sabeu, parlant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Veig al Partit Popular escandalitzat perquè la Plataforma va darrere dels polítics que consideren responsables, per acció o omissió, dels problemes hipotecaris. Jo no sóc dels que defensa empaitar ni escarnir la gent, però em temo que fins i tot als que no defensem això, ens genera simpatia el moviment. Tinc un cert debat intern sobre si està bé que m’agradi, però, avui, més aviat m’agrada.

Surt una política del PP a comparar el moviment de filoetarra. Jo no sé si a les dirigents, perquè són dones, si més no és el que veig i llegeixo, els agrada Bildu o Sortu, però la gent normal diferencia les coses. Estan defensant el que consideren just i això és el que veu la gent.

Rajoy diu que no és democràtic ni just que s’assetgi i s’intimidi persones i que el respecte als altres és un valor bàsic de la democràcia i que, per tant, qui no el compleixi mostra una actitud antidemocràtica. Potser té raó Rajoy, però havia d’haver pensat abans, quan no ha mogut un dit en defensa dels més febles. Li amoïnava més introduir els toros a Catalunya que els afectats per les hipoteques.

Ara el Ministeri de l’Interior ha dictat una instrucció, que ja s’ha distribuït per totes les comissaries, que assenyala que la policia haurà d’identificar per sancionar els que participin en actes de fustigació i assetjament a membres de partits polítics o a seus de partits. A més, els agents podran detenir-los si es tracta d’actes constitutius de delicte. El Sindicat Unificat de Policia, a través del seu portaveu, José María Benito, ha considerat l’orde una “barbaritat” i ha advertit que deixa els agents en una situació perillosa i compromesa. Ha recordat que la missió de les forces de seguretat és protegir qualsevol persona que se senti amenaçada, sigui polític o no, i evitar que es perpetrin actes delictius contra ella. D’aquí a identificar i sancionar persones sense que hagin comès cap infracció i proposar detencions, ha subratllat, és una altra cosa: donar una volta més de rosca a la llei de Seguretat Ciutadana. També el secretari general de la Confederació Espanyola de Policia (CEP), Ignacio López, ha assenyalat que la Instrucció no hi ha res grinyoli però sí que resulta paradoxal els reflexos que té la Secretaria d’Estat i el Ministeri a fer aquest tipus de recordatoris quan els afecta als diputats o membres de partits polítics, quan, però, en altres ocasions que afecten el comú dels ciutadans, pateixen de manca d’aquests reflexos. El govern espanyol es mobilitza ràpidament quan els problemes afecten als seus, però, pel que diu la policia, no passa igual en altres casos.

No m’estranyaria que qualsevol dia sortís una plataforma en defensa dels afectats per les preferents, una estafa legal que ha deixat una gran quantitat de gent humil que havia posat els seus estalvis i que si hagués sabut el risc que comportava no els hagués posat.

Jo no sé de quants diners parlem amb hipoteques i preferents, però potser si els 40.000 milions en lloc d’anar als bancs directament per recapitalitzar-los haguessin servir per amortitzar hipoteques i restituir preferents, les coses anirien millor. Finalment els pagarem tots. Prefereixo que els meus diners ajudin a la gent que ho necessita.

Torno a la frase amb la que he començat, no sé si alguns polítics són ximples o ho fan veure. Em serveix per parlar del cas de Catalunya, de la independència. Si els polítics espanyols haguessin fet servir el cervell en lloc d’una altra part de l’organisme per pensar, avui no tindrien el problema de la independència de Catalunya. Benvinguda sigui la “seva virtut”. Jo espero que continuïn pensant amb aquest sistema tan pobre en neurones. Ells tenen el poder i el poder desgasta, no tenen el patrimoni de la corrupció, està arreu, però qui té les lleis i la justícia a les seves mans és qui té l’obligació de legislar i aplicar la justícia, de manera justa. Quedaran més desgastats que ningú.

Els catalans no podem veure res de bo en pertànyer a Espanya. Tenim corrupció? És clar i no em refereixo a imputats, em refereixo al país, estadísticament ens toca una part i les lleis són les mateixes, però no les hem fet nosaltres. La culpa de tant desencert se l’emportarà el govern espanyol. Espanya porta segles legislant i nosaltres no. Que continuïn així, que ens collin, que ens menystinguin, com passa amb les hipoteques, si les dones es posen al davant ens alliberarem aviat. No cal que estiguin al Govern ni al Parlament, només que estiguin al davant d’organitzacions ciutadanes, que es calcin els polítics. Ja en tenim un parell al davant. Sempre m’han agradat les dones, i no ho traieu de context. Fan la política diferent que els homes. Clar que em podríeu dir que no voldríeu Margaret Thatcher o Angela Merkel, però estareu amb mi que han canviat coses i han deixat marca. Només es qüestió d’encertar.

La setmana passada escrivia, en aquest mateix bloc, ”Fins quan President?“ sobre la importància que tenien – i continuaran tenint – els mitjans de comunicació en tot aquest procés per aconseguir la independència. I de la necessitat de no ser innocents a l’hora de fer-ne ús, perquè si no, no ens en sortirem, davant d’un rival que mai té dubtes en treure’n el màxim d’avantatge de tots els que té o li posen al seu abast.

Quan pensem en mitjans de comunicació, el primer que ens ve al cap, són, la TV, la ràdio, i la premsa. Massa freqüentment ens en descuidem d’un prou important com és el cinema, que en la seva versió de documental si està fet per autors amb prestigi i s’hi dóna pas a les diferents vessants o opinions en torn al tema, sense cap dubte gosen d’una alta credibilitat i són un bon llivell per fer arribar una idea a la població. Tant en les sales especials per la seva projecció, o per altres mitjans i suports com són el DVD o la TV. Dos bons exemples del que dic i envers a la independència de Catalunya, els podem trobar en els documentals “Adéu Espanya?” de la Maria Dolors Genovés o en “Catalunya/Espanya” de la Isona Passola. Ambdós foren emesos, en el seu dia, per TV3. Llegir-ne més »

En el segle XIX es van conrear els avenços derivats de les reformes del segle XVIII, la Il·lustració i l’empirisme.
Bona part de la renda i de la capacitat de decidir que fins aleshores havia estat restringida en mans d’unes oligarquies absolutistes, com a conseqüència d’aquestes reformes, va anar a mans de les noves classes intermèdies emergents, menestrals, comerciants , burgesia industrial, financeres…. Aquest “repartiment de Poder” va induir un progrés social i econòmic com mai havia experimentat abans la Humanitat.

Tot això va induir, també, a un nou ordre organitzatiu. A Espanya, però, res d’això va significar canvis veritables, la renda i la capacitat de decisió va continuar estant en mans d’un Estat sempre monolític, on les noves classes intermèdies només podien emergir a l’aixopluc d’un estat omnipresent i omnipotent. A Catalunya sí que s’hi van produir els efectes. En un país sense estat, les noves classes amb renda i capacitat d’invertir, prenien riscos de forma totalment emancipada dels òrgans de l’Estat i dels seus estaments administratius.

Espanya havia quedat ancorada al segle XVI, on havia reeixit l’Estat Nació com a nòdul emancipat de resposta. Aquests Estats Nació havien estat confegits per als pobles aris que varen conquerir l’occident i que han seguit lluitant, per a tal d’ésser hegemònics o dominants en l’àrea d’influència de l’antic imperi d’occident, en tot un seguit de guerres “europees”, que bé podríem qualificar de “civils”, fins a l’anomenada la “II guerra mundial”.

El procés d’emergència dels Estats Nació havia estat induït i esperonat per a la necessitat de bastir uns nínxols econòmics més competitius, unificant legislació, mercats interns i moneda en la mesura de lo possible. L’economia havia pujat d’escala i ara era “inter-nacional”. Ara ens trobem en un moment de procés en que l’economia ha pujat d’escala i és “global”, i això demana, per a ser competitius, nínxols de resposta més grans, per això la UE.

Des de un cert punt de vista, i ja em perdonaran els més saberuts, la “crisi econòmica actual” és el resultat d’una major o menor adaptació a les noves contingències organitzatives derivades del nou marc econòmic “global”.
És manifest que els Estats Nació que no varen fer, o van fer pitjor, les reformes de “repartiment de Poder”, son les que tenen unes classes intermèdies més dependents de l’Estat, de menys gruix i menys preparades per a assolir riscos i responsabilitats, i que son les que tenen en el seu si la crisi més viva i punyent, i son també, les menys preparades per a adaptar-se al nou paradigma emergent, per a fer el salt, per què arrosseguen unes carències seculars en la seva forma de pensament de “la realitat”.

Així mateix, també, és manifest, que els països, estats i/o societats que van implementar bé, de manera reeixida, “el repartiment de Poder” (i també la divisió) estan més ben posicionats per al salt adaptatiu avenir. Aquests països, normalment més al nord, van superar la dialèctica “monarquia versus república” pròpia d’un moment de procés i de canvi del segle XIX. També és notori que aquests països van fer la reforma “religiosa” del “protestantisme”.
D’una o altre manera parlar en aquests països de monarquia-república com d’una dicotomia cabdal, d’una dialèctica substantiva, és totalment pixar fora de test, és no haver entès res de res, és no haver entès de que va això del progrés social i humà, i és parlar només de quelcom ornamental i compositiu, és parlar del collar de la bestia, però no de res substantiu i constitutiu de la bestia mateixa.

Mentre als països europeus més ben preparats es debaten en com s’ha de “balancejar” “estat-societat civil” en els seus poders i capacitats, per tal de forjar un nou model adaptatiu i dinàmic adient per a donar resposta a les noves contingències globals, que succeeix a Catalunya a nivell d’anàlisi de la realitat?.

Res de bo. Bé, res de bo no exactament, si considerem que hi ha, potser, segurament, una massa crítica que tot i no tenir un discurs formalment elaborat , de manera més o menys intuïtiva, s’adona que esmerçar esforços i habilitats, és fer el caldo gras a un estat que lluny de servir-te et fagocita, se’t cruspeix de viu en viu. Sortosament per a molts catalans la percepció de que l’Estat espanyol és intrínsecament immobilista i retrògrad, fa que sapiguem ben bé de que ens cal fugir cames ajudeu-me, però tanmateix el discurs proactiu cara a futur continua estan, en bona part, en mans de gent, sap greu dir-ho, que okupa càrrec, càtedra, i que té una percepció vuitcentista. Veiem-ho.

D’una banda, tenim els espanyolistes revisionistes que prediquen el “federalisme”. Però és que el federalisme, el clàssic, el que ells postulen, és una resposta estratègica nacional pròpia del segle XIX, una estratègia, nacional, que procurava un afegit de seguretat en el marc d’una economia “inter-estatal”, o, “inter-nacional”, però avui el federalisme s’aplega en continents no en estats. Avui som en un mercat “global”. Bé, no calen gaires cabòries, tots sabem que lo del “federalisme”, si és espanyol, és només un subterfugi per tal que Espanya prevalgui en la seva supremacia “nacional”, i res més.

D’un altre banda tenim quelcom encara més preocupant, els que postulen la dialèctica “nacionalisme-republicanisme”.

L’antiga i anacrònica ideologia doctrinal continua, a Catalunya, okupant parcel·les polítiques rellevants, i continua la seva lluita per tal de condicionar i instrumentalitzar la societat civil a benefici d’un marc on la rellevància del model estatalista del segle XIX prevalgui sobre la emancipació de la societat civil respecte de la relació feudatària de l’Estat com a supremacia.

Noticies com aquesta donen continuïtat a l’integrisme doctrinari arrelat en el segle XIX.

Eduard Voltas, un dels intel·lectuals més influents d’Esquerra, partidari del bilingüisme i de l’oficialistat del castellà, ha admès avui a la xarxa que els seus, als qui engloba en el republicanisme, estan en guerra amb els nacionalistes catalans. “Dins del catalanisme s’està lliurant una batalla per l’hegemonia entre nacionalistes i republicans (i no parlo de partits, sinó de valors)”, afirma Voltas. “A Santi Vila, el poso a la banda republicana. Joan Carretero, a la nacionalista”, hi afegeix. Per Voltas, foribund antinacionalista, “és una batalla interna que cal lluitar en paral·lel a la batalla amb l’Estat. Ens hi juguem la qualitat de l’endemà”. Segons Voltas, “el nacionalista vol replicar a Catalunya l’Estat espanyol”. “Grans banderes onejant, monolingüisme, al·lèrgia a la diversitat interna”, afirma. En canvi, “el republicà vol aprofitar la ruptura per fer una cosa diferent. Poques banderes, molta ciutadania, qualitat democràtica, drets socials”.
Tot i que Voltas parla de “valors” i no de “partits”, queda clar que Esquerra ha optat pel camí del que anomena “republicanisme”. El lema Un nou país per a tothom de les darreres eleccions n’és un bon exemple, així com la defensa de la imposició del castellà en una Catalunya independent.

Eduard Voltas, un dels intel·lectuals més influents d’Esquerra!!, valguem Déu!! …, respecte de “un nou país per a tothom” podeu llegir “Del constructivisme al creacionisme”.

Plantejar nacionalisme-republicanisme com a una dicotomia i una dialèctica cabdal, dient que “el nacionalisme és grans banderes” i “que el republicanisme son drets socials”, és parlar de lo compositiu i ornamental, és no haver entès res de res de que va això del progrés social i humà, aquests plantejaments ens anuncien implícitament que el subjecte que els fa rau de ple ancorat en el segle XIX.

I és què aquest pensament vuitcentista no ha entès, encara, que lo substantiu per al progrés social i econòmic té a veure més amb la capacitat de les classes intermèdies de retenir bona part de la renda que generen, i de la llibertat de decidir on l’esmercen, que no pas en la retòrica declamativa d’un Estat que fagocita aquestes classes mitjanes en ares d’un progrés fet a cop d’edicte legal.

Una rèplica de l’Estat espanyol no és una societat amb banderes, això és merement instrumental i compositiu, la rèplica de l’Estat espanyol és confegir un Estat hipertrofiat que no permet que la societat civil evolucioni fora del seu control i del seu servei, un Estat que té a la societat civil, lliure, com a competència, com a un contrapoder que cal esprémer i desarticular.

En aquest punt, els recomanaria, en aquests intel·lectuals tan preeminents, que llegissin a Jürguen Habermas, aquest sí, preeminent intel·lectual de l’escola de Frankfurt. “Filosofia del llenguatge”…,un altre dia en parlarem, si s’escau.

També podrien llegir John Rawls, “Una teoria de la justícia”…, potser així, a la fi, aquests influents “intel·lectuals” siguin capaços de sumar dos més dos…

En el nou ordre avenir, molt provablement, “la cosa pública” no serà tant un aval paternalista d’un Estat omnipresent que tot ho sanciona, com una garantia assumida per a la pròpia societat civil de no ser fagocitada per a interessos de classe, corporatius, al redós d’un estat que preval per damunt la mateixa societat civil.
Molt em temo, que sense aquest capteniment, com a premissa, l’eficiència no serà possible en el nou ordre global que s’albira.

El que em sorprèn enmig de tanta porqueria surant per Catalunya, és que hi pugui haver qui es qüestioni si hi tindrà a veure quelcom el procés sobiranista. S’ha de viure molt lluny de la realitat per no veure-hi la relació.

Quan va aparèixer l’esborrany famós en plena campanya electoral i tota la posada en escena de ministres demanant inspeccions d’hisenda, investigacions policials, suspensions autonòmiques… No dèiem llavors, que només era un tastet del que se’ns venia a sobre?

Algú creia que a España li tremolaria el pols a l’hora d’aixecar les tapes del clavegueram? Si és així, li puc garantir que, ni té idea de qui són els espanyols, ni ha sigut mai afeccionat del Barça. Per ells la victòria ho justifica tot, ni que s’hagin d’enllardar de podriment fins les orelles. Ja passaran després els seus historiadors a fer neteja. Llegir-ne més »

La setmana passada em vaig topar pel Facebook amb les dades i la pregunta que hi ha a la foto que adjunto. Les dades les vaig passar a foto precisament per facilitar-ne la divulgació; doncs trobo que forma part d’aquella informació, que els catalans haurem de recordar i tenir present, el dia que ens donin la paraula i puguem decidir quelcom tan important i decisiu com seguir o no dins de l’estat espanyol.

Però m’agradaria aclarir algun punt i fer-ne alguna observació. Les dades fa temps que són conegudes, i em sembla que aniria sent hora que fossin posades al dia. Als primers anys de la crisi ja es deia que el PIB espanyol era de prop del bilió i el de Catalunya al voltant dels 200 mil milions d’euros i em sembla que durant aquest darrers dos o tres anys hi hagut prou devastació i desballestament en l’activitat econòmica com per a què els PIB d’uns i dels altres no s’hagi vist modificat i de forma significativa. Llegir-ne més »

La postura d’España, amb el seu govern al capdavant, és clara. La sobirania rau en un sol poble i aquest només pot ser l’espanyol. Perquè així ho diu la Constitució per damunt de qualsevol realitat o opinió o estudi empíric que pugui estar en desacord. Aquest és el principal motiu pel que ens hem vist obligats a fer una declaració de sobirania del poble català al Parlament. Ens hem vist com qualsevol pària que ha de dir al món que vol deixar de ser-ho, quan per la majoria dels catalans sempre ha sigut una obvietat. Quelcom semblant a com si els barrufets haguessin de fer una assemblea per declarar-se de color blau.

La seva posició ens obligaria doncs a què si s’ha de votar alguna cosa ho hauria de fer el poble espanyol en el seu conjunt. Per tant, volent votar per nosaltres, o millor dit amb nosaltres en tant que espanyols, quin ha ser el nostre esdevenir. Tant d’interès, de consideració i d’afany en el nostre futur, m’aclapara i m’emociona. Llegir-ne més »

Per l’aprovació de la declaració de sobirania del poble català el dia 23 al Parlament, farà falta el màxim de suport possible i sobretot, per a què no quedi interromput el procés abans d’arribar al referèndum. Per a res es pot confiar amb en Duran Lleida i els seus 13 diputats tal i com explica el doctor Josep Maria Vall en el seu article “Operació Duran“.

No crec que aquest sigui el moment més oportú per posar condicions a donar el vot parlamentari a un assumpte de tanta importància com el reconeixement de la nostra sobirania. Tant el PSC, ICV com la CUP van posar problemes a l’esborrany que van fer conjuntament CiU i ERC. Llegir-ne més »

Algú em sabria explicar com el govern de la Generalitat que ha de fer front al període més sobiranista, té al Congrés de Madrid al personatge més sospitós d’intents de sabotatge a qualsevol deriva independentista, amb en el seu fidel escuder J. Sánchez Llibre? A la presidència del Parlament col·locada hi té a la Honorable Núria de Gispert, a la vicepresidència a la Joana Ortega i, a la conselleria d’agricultura al Pelegrí. Per sort, cau de Justícia la consellera Bozal, imposada en l’anterior legislatura per l’Antoni Duran Lleida, al poc temps – per casualitat? – de haver desautoritzar la consulta d’Arenys de Munt des de el càrrec que ocupava des de l’advocacia de l’estat. Afortunadament en aquesta legislatura a on el xoc legal amb l’estat pot ser una constant, la ja ex-consellera Bozal és substituïda per un convergent, proper i de la confiança d’en Mas, Germà Gordó, no sotmès a la voluntat d’en Duran. Per compensar la descavalcada dels d’Unió de la conselleria de Justícia, s’estrena en Interior, que no com a membre de govern (2001-2003 -Medi Ambient-), un fidelíssim al seu cap de partit, el “nou” conseller Ramon Espadaler. (caramel enverinat?). Llegir-ne més »

Cobrador del frac.

A ningú se’ns escapa que estem vivint uns etapa històrica, difícil i plena de d’incerteses, a alhora que molt il·lusionant per una majoria de catalans.

Els espanyols i, quan dic espanyols em refereixo a l’elit dels seus dirigents i als mitjans de comunicació que els hi fan d’altaveu i els hi dóna suport, creuen o, insisteixen en voler fer veure, que el moviment independentista es deu a un cop de rauxa del President de la Generalitat, que vol portar al seu poble a cercar una “quimera”. Després dels resultats del 25N van considerar que el President s’havia posat tot sol en un embolic del que difícilment se’n podria sortir i ja el donaven per acabat políticament. Creient que havien aconseguit aturar el procés, mort el gos morta la ràbia. Algú, a qui se li posa cada cop més nas de pallasso, probablement per no parar de dir pallassades, es va atrevir a demanar que plegui, al guanyador de les eleccions per més del doble de diputats que la segona força, o molt més que la segona i tercera juntes. Tot i havent perdut ell, prop del 30% dels escons ja molt minvats en la darrera convocatòria electoral. S’atreveix a demanar al guanyador que deixi pas a altres? Mentre ell roman en el càrrec i ni se li passa pel cap que a qui a fet fora l’electoral és a ell i només a ell? I sense esborranys acusatoris pel mig, ni amb el desgast que suposa haver estat al govern quan no hi ha diners, ni amb l’enquestes tocant-li els nassos donat-li una majoria absoluta un dia sí i l’altre no. L’única desgracia que van compartir durant la campanya electoral, i Déu n’hi do quina desgracia, va ser la tenir un soci deslleial, que no paraven de fer declaracions inoportunes pels interessos dels seus respectius partits. Fins on arribara la seva barra, que tot i la feinada que suposa una campanya electoral, per qualsevol dels candidats, no abandonat l’alcaldia fins comprovar que els mateixos companys no el feien fora?  Llegir-ne més »