Sembla que en alguns ambient independentistes i també entre aquells catalans més tebis nacionalment hi ha satisfacció per la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Pel que he llegit, el ple de la sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, després de dos dies de deliberacions, ha decidit reclamar a la Generalitat que doni resposta a les demandes de les famílies que volen escolaritzar els fills en castellà, tot i que no concreta com ho ha de fer. Els magistrats troben, en tot cas, que l’atenció individualitzada i temporal que s’ha ofert fins ara, en els casos dels demandants, no ha sigut suficient, o bé no s’ha demostrat que ho sigui. Però el model lingüístic no es qüestiona.

Potser podia ser pitjor, però jo no sóc en absolut optimista. La vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, en acabar la reunió del Consell de Ministres Ha dit: “Respecte a les resolucions judicials”. Ara bé, ha recordat que hi ha oberta una via de recurs i s’ha d’estar atent. També ha afegit allò que és propi de l’ADN del Partit Popular: “Defensem un bilingüisme integrador que potenciï en l’àmbit públic la cordialitat que hi ha al carrer”. Sintèticament, carregar-se el català. És la manera educada de dir: us masacrarem.

Artur Mas ha dit: “Som on érem i d’aquí no ens mourem”. Efectivament, som on érem fa uns pocs mesos, però no on érem abans de la sentència del Tribunal Constitucional. No cal ni dir, que els individus, per buscar una paraula per citar-los, de Convivencia Civica que han promogut tot això i que tenen el suport, cada dia més explícit del Partit Popular i de Ciutadans, no s’aturaran i estic plenament convençut que la cosa anirà a més.

Artur Mas ha dit això però què passarà? També estic totalment segur que lluitarà, però fins on arribarem? Fins on podrà?

Jordi Pujol, gens independentista no fa gaire, diu clarament (podeu veure i escoltar tota la conferència) que el país es mantindrà viu solament si tenim una actitud independentista. Diu també que únicament una actitud com aquesta ens salvarà de la residualització, que ja va ser el propòsit del Decret de Nova Planta, i que amb les condicions actuals d’hostilitat d’Espanya ens portaria a la desaparició, sobretot després de la sentència contra l’estatut. Insisteix a abjurar la constitució i afirma: Per a nosaltres no hi ha constitució. Espanya ens podria oferir una sortida que garantís un ampli autogovern, un finançament just i un manteniment efectiu de tots els nostres elements d’identitat, però no ho fa.

Pujol no sembla que cregui que aquesta sentència pararà l’ofensiva: ens volen morts com a país perquè una Catalunya viva és una nosa que Espanya no es pot permetre, pensen. Coses estúpides, com la idea d’imposar la bandera espanyola als ajuntaments, o més intel·ligents com anar collant-nos en tot, llengua i diners, aniran inexorablement contra la nostra llibertat. Els hereus del franquisme no s’amaguen, estan vius i ben actius.

Avui dissabte és el dia de l’Assemblea Nacional per la Independència. És un moment per donar un nou impuls al moviment d’alliberament nacional. Jo crec que és un moviment que ens ajudarà a unir-nos, a pujar la nostra moral, dia a dia hem d’alimentar-nos, enfortir la nostra ànima nacional i revitalitzar el moviment.

De totes formes, fins que Convergència no doni un cop de puny a sobre la taula no començarem a guanyar la batalla. El canvi arribarà ben aviat, Jordi Pujol no diria el que diu si CDC no estigués a punt de fer el tomb. El discurs de Mas és cada dia més clar. El proper secretari general, Oriol Pujol, és un independentista sense matisos. Tenen un congrés ben aviat.

Potser en el congrés d’Unió també digui coses. La posició de Duran i Lleida, pel que a la tebior nacional, no la comparteixen gent tan significada com Agustí Bassols, l’actual secretari d’Universitats i Recerca, Toni Castellà, o l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, sense oblidar a Vicens Pedret del col·lectiu El Matí. Ja veurem.

Tal com sembla que van les coses, les eleccions seran l’any vinent i la independència estarà en el programa o, potser alguna subtilesa sobre el referèndum. Potser alguna fórmula com la d’Alex Salmond. Si el Parlament de Catalunya té una majoria a favor, internacionalment les coses seran ben diferents a les d’ara.

Ja podem anar preparant-nos en bastir opcions sòlides que agrupin a aquells que no se sentiran còmodes votant a Convergència i Unió. Suposo que podria haver una coalició model la que representa ara Alfred Bosch. Caldrà veure com juguen les CUP. No ens convé esmicolar-nos, però sembla inviable una candidatura unitària. No cal patir, només cal obviar l’espectacle de l’independentisme de fa dos anys escassos. Si apareixen tres o quatre opcions independentistes que no intentin destruir-se entre elles, independentistes a visions socials molt o poc diferents, entre elles CiU, la batallà al parlament de Catalunya estarà guanyada. CiU té un paper central i fonamental, cal esperar que el seu missatge sigui clar. Hi confio.

Ens quedarà la incògnita de com jugarà l’independentisme del PSC. Seguirà votant al PSOE de Catalunya o Castells, Maragall, Gelí, Tura, etc. donaran un pas endavant? Si el donen, l’espanyolisme al Parlament serà residual.

Si juguem bé les nostres cartes, no em fa cap por res, guanyarem i serem independents ben aviat.

Catalunya, com en altres llocs, vivim avui amb molta preocupació el Futur, el nostre i el de les generacions dels nostres fills i les avenir. Ens te preocupats sobre tot perquè no sabem com ocupar-nos-en. Sembla que, en general, hem fracassat, tot allò que se’ns havia promès no es complirà. Per a dir-ho de manera entenedora i un xic sintètica: les generacions que venen viuran pitjor que les darreres que les han precedit. Això no havia passat mai en l’historia.

En l’estancament i retrocés socioeconòmic hi convergeixen un munt de factors, n’hi ha de globals i n’hi ha d’específics.

D’entre els factors globals tenim que l’expansionisme creditici dels darrers 15 o 20 anys ha arribat al seu topall. Tenim amés l’emergència de països com Xina , Brasil, Índia, que tenen uns estocs de matèries primeres molt importants i uns mercats propis, interns, enormes per a explotar, que augmenten la seva productivitat i creixen econòmicament any rere any a passos gegantins, i que tot plegat fa que haguem d’ésser més competitius per a obtenir quotes de mercat suficients com per a sostenir les quotes de benestar que hem assolit.

Dels països occidentals en crisi, la majoria se’n surten prou bé, els que potser no se’n surtin i/o ho passin més malament son els del sud d’Europa, entre aquests Espanya, Estat del qual formem part els catalans.

Els factors propis i específics que ens tenallen en aquesta crisi son variats. Catalunya està subjecta a una especificitat determinada per a l’espoliació i subjugació política d’un Estat espanyol que ens va manifestament en contra, en contra de la nostre expansió i creixement, polític i econòmic. La incapacitat de prendre decisions polítiques i una espoliació fiscal i en infraestructures fora de tota mida ens tenen postergats en una via decadent, nacionalment, econòmicament i social, ja ho hem parlat altres vegades.

En un articulet del gener del 2011, que es titulava “Una política llastimosa i obsoleta”, plantejava com una societat emergent, forta, equilibrada i sostenible ha de mantenir un equilibri dinàmic entre el model de “Justícia” (social) i el d’”Eficiència” (productiu). Ambdues coses subjectes de discussió política. L’anomenada societat del benestar en depèn, depèn sobre tot del model d’eficiència productiu, per què el model de justícia redistributiva, més enllà d’ajustaments i reformes, sembla prou vàlid.
Bé, sigui com sigui, tot això es pot discutir i ho haurem de fer, però hi ha un altre aspecte fonamental que sovint passa per a no res, tot i que és motiu de discussió ideològica i política. L’anomenava en aquell articulet, “el factor humà”.

Aquest factor te a veure directament tant amb el model de Justícia, per a raons culturals identitaries, com al model d’Eficiència per estar aquesta relacionada amb els “capitals intangibles”.

Deia, en aquell articulet, que per a què un model de Justícia-Eficiència desenvolupat funcioni fa falta una “demos” cohesionada culturalment, per què finalment allò “que podem fer” depèn i està lligat directament a “allò que som”.

Sabem que un sistema equilibrat en un indret determinat per a una cultura concreta, no és transferible mimèticament a un altre indret determinat per a un altre realitat cultural. El que funciona en un lloc pot no funcionar en un altre.

En aquest sentit la “filosofia del llenguatge” ens pot ajudar a comprendre com “la realitat” està configurada socioculturalment.

Lo que motoritza les societats modernes ja no és el qüestionament de la naturalesa del món i de les coses, sinó un mateix llenguatge que es fa intèrpret de l’existència en formular i compartir les preguntes que ens donen direcció en la realització social comuna, “cap a on volem anar”?. Les societats que avancen comparteixen aquestes preguntes i respostes, d’això es tracta el “llenguatge”. Normalment, la configuració del sistema límbic i imaginari col·lectiu en un mateix paradigma cultural donen la sinèrgia i cohesió que configuren una comunitat de llenguatge ben travada.

Des d’aquest punt de vista, els catalans hem renunciat darrerament a fer de catalans, arribant, sovint, en una indefinició identitaria i cultural col·lectiva força manifesta.
És aquesta indefinició, gairebé un fet insòlit en el món si observem que fan altres identitats culturals nacionals arreu del món, que ha fet de Catalunya una mena de Torre de Babel, en la que bona part dels catalans actuen sancionant la “catalanitat” menant-la a una valoració negativa d’obsolescència.
Aquest és un tema profund i dens, que te derives importants, una fa a les oportunitats de Futur. Potser el fet que molta gent jove marxi a altres indrets a la cerca d’un Futur te a veure amb el fet que en d’altres indrets hi ha un corpus identitari i cultural col·lectiu potent al que aplegar-se i fer de punt de suport per a créixer també personalment. És difícil créixer personalment en mig del no res.

En les societats més antigues i tradicionals la gent passava de la infantesa a l’edat adulta tot d’una, a vegades amb un ritual. L’adolescència és una etapa vital moderna. No fa encara massa anys, quan una persona guanyava el primer sou havia entrat en l’edat adulta, o al tornar de la “mili”, o al finalitzar els estudis. La complexitat de les societats “modernes” fan que l’edat adolescent s’allargui “sine die”, i potser, el tenir una societat ben travada en una comunitat de llenguatge esclarida facilitaria les oportunitats de formar part d’un projecte de Futur que tot i ésser col·lectiu, permetria la inserció específica personalitzada facilitant i potenciant la realització de Futur personal i social.

L’Estat Català inserit en el nostre mitjà cultural occidental, és una realització col·lectiva, transpersonal, que te a veure amb tot això i tot allò que va més enllà dels diners disponibles, de fet els diners disponibles d’una societat venen determinats per a factors intangibles que son els que fan a la identitat.

Algú ho havia de dir.

Visca La Pàtria!!!!.

Sheldon Aldeson.

Aquest darrers dies no he parat d’escoltar notícies, debats, discussions, n’he llegit més de deu articles, d’amics, de coneguts, de desconeguts, d’independentistes, d’unionistes, d’ecologistes, de moralistes, de prim mirats, del tot si val, de tots els colors i per a tots els gustos sobre l’”Eurovegas”, un complex d’oci a l’estil de la famosa ciutat americana, que el magnat del joc i president de “Las Vegas Sands corporation”, vol insta·lar a España. Més concretament a la comunitat de Madrid, però que darrerament sembla que també hi podria haver, tal com a manifestats el propi president de la Generalitat, alguna probabilitat que fos Barcelona l’indret escollit per Sheldon Adelson, el setze home més ric del món, segons la revista Forbes i qui vol fer una inversió de més de 17 o 18 mil milions d’euros i amb un potencial estimat de crear al voltant de 160.000 llocs de treball.

De què m’ha servit rebre tanta informació..? Doncs sincerament, com sols passar amb aquestes coses de ben poc. Un bon mal de cap, però entec que l’assumpte no és brèvol. Parlar de reduir més del 20% de l’atur, en una sola inversió, en un país a on la manca de treball és un dels majors drames que està patint, evidentment no és un tema fútil i se l’ha de tenir present. Fredament la decisió podria ser presa a ulls clucs, però hem de preguntar, quin és el preu que n’hauríem de pagar. I més tractant-se d’un gat vell jugador de pocker.

Doncs mentre que la intel·lectualitat del país s’exprimeix el cervell en debats amb tot el desplegament de distintes opinions, segons tendències, mirant de treure’n conclusions. Anticipo que en seran un munt i diverses, depenent molt de quin territori en surti beneficiat o li caigui la creu de les deu plagues, segons del peu que coixegi el que ens ho expliqui. Jo vaig a la meva i cansat com n’estic d’usar sempre els mateixos arguments per fer entendre de què parlem, de què significa la quantitat espoliada any darrere any per part de l’estat espanyol. Aprofitaré la coincidència en la quantitat promesa d’inversió del magnat americà, amb la quantia dels nostres impostos que se’n van per no tornar. Llegir-ne més »

En això de la política tothom qui te un posicionament avantatjós en el tauler de joc lluita per a no perdre’l. Treure rèdit en termes de poder polític és el que val. Sí, la legitimitat ètica i democràtica compten força, sí, sobre tot quan es te el poder d’instruir la causa i la gestió de tot plegat.
Així veiem, per exemple, com el Poder polític a Síria intenta “instruir” la causa de la Justícia organitzant un “referèndum” que posa a l’abast dels ciutadans unes reformes sistèmiques que pretenen deixar sense justificació la revolta ciutadana en contra del Poder establert. És obvi que el règim d’Al Assad te una posició avantatjosa que pretén explotar per a treure’n rèdits polítics amb “cobertura democràtica”. És obvi també que aquestes “reformes democratitzadores” arriben per a reforçar un poder polític que ja no és hegemònic i que ha de moure peça davant l’escomesa d’un nou poder polític emergent.

Catalunya és un quadre del tauler de joc de gran importància en la seva àrea d’influença que ha estat ocupat pel Poder espanyol de fa 500 anys de manera més o menys explícita i obscena o de manera més o menys implícita i refinada.
Deixeu-m’ho dir un altre vegada. Els que varen orquestrar el contuberni de Casp foren els valedors dels hereus directes de les aristocràcies hispano-romanes i godes que havien governat la Hispània ària-llatina de bon antuvi manllevant el paradigma “democràtic” als pobles autòctons riberencs, imposant-los el nou paradigma oligàrquic.

La Hispània va estar, en un començament, l’obra, la construcció a càrrec d’una ètnia cultural, i l’expressió política de la seva classe dominant de “patricis”.

Amb la “democràcia” espanyola la classe política ha esdevingut una mena de classe proto-feudal en la que poden inserir-s’hi els quadres mitjans i alts de l’administració pública. El règim admet als “descamisaos” com a fills seus i els dona cobertura legal amb una Constitución Española que garanteix que tots son igualment espanyols, amb els mateixos drets.

Cada vegada que el règim espanyol es vesteix de “democràcia” tornen a sorgir a Catalunya partits catalanistes, que intenten fer quelcom de positiu en una Catalunya ocupada i dominada, que intenten reformar l’amo i senyor que reparteix les cartes i fa les normes. Aquestes cartes i aquestes normes ens son sempre, sense remei, adverses, contraries.

En aquests moments el poder polític del règim espanyol a Catalunya comença a veure’s amenaçat per a un nou poder polític emergent, l’Independentisme.
La classe política a Catalunya està molt ben instal·lada i gaudeix de les prebendes d’aquesta mena de nou proto-feudalisme, cosa que fa que bona part d’aquesta mateixa classe política presenti moltes i poderoses resistències a adoptar aquesta nova política emergent que és l’independentisme, qui vol canvis quan es menja nèctar i ambrosia i es viu per damunt del bé i el mal?.
Aquest és el perill més gran que correm, que l’establishment polític català renunciï a fer política i es dediqui a fer teatre.
Certament “el nou pacte fiscal” esdevindrà ben aviat la nova “comèdia bufa”.
Els PSCs ja comencen a bastir i anunciar una nova ofensiva per tal de diluir-ho tot. “Treballem per allò que és possible i així no tindrem noves frustracions”.
A veure, aquesta gentola son imbècils o ens prenen per tal?. Dues cosses clares.
1- Si parteixen de la base que un “concert econòmic” no és possible, és per què ells NO EL VOLEN, si el volessin el tindríem, si més no haurien de decidir llavors, en veient que lo del Federalisme sí que és un quimera, si volen anar més enllà o no. Com saben que la resposta és NO, no volen arribar en aquest punt. Per tant, i conseqüentment treballen per al nacionalisme espanyol.
2- Implícitament pretenen una relació “bilateral”, federal, amb l’Estat, en tant que pretenen “NEGOCIAR-HI”. Això sí que és enganyar a la gent.
Ara per ara, per a defensar aquesta proposta cal que demostrin que el “federalisme” és probable i possible, i això no ho poden fer de cap de les maneres. La seva proposta és per tant una ENGANYIFA MAJÚSCULA.

No volen retrocedir posicions, influença, vots, prebendes, per això han d’enganyar a la gent. És immoral.

L’aposta del “concert econòmic”, per què sigui creïble, haurà de ser seguida i fiscalitzada objectivament, per què si no correm el risc de perdre’ns en l’ardor dels moments àlgids de la comèdia i acabar combregant amb rodes de molí. Els PPros ja van advertint al ramat amb freses lapidàries com ara: “No es pot anar a la negociació amb postures maximalistes” , és a dir: “les vostres pretensions son irrealitzables, forassenyades”, és a dir: “Us farem alguna concessió, si sou bons minyons”.

Les apostes dels espanyolistes les coneixem prou, ara bé, els catalans es mantindran ferms en allò de: “si ens diuen que no haurem de fer el nostre propi camí dins Europa”?.
Si tenim en compta que en Mas ja ha rebaixat la quantitat a discutir, de 16 Mil a 6 Mil milions, l’aposta dels catalans NO S’AGUANTA PER ENLLOC, és voluble i imprecisa, vaga, i mancada de fermesa d’entrada.
No es rar que els espanyols no se’ns prenguin seriosament, més aviat fem riure.
És possible, però, que s’estigui coent un altre aposta a l’ombra, una aposta veritable i raonable, per què, per a la seva realització només es necessària la nostre pròpia voluntat determinada a posar fi d’una vegada pera totes a aquesta història secular de dominació, aculturació, colonització, espoli i manca injustificable de llibertat.
Ara, ja no tenim cap raó per a no fer-ho, res ens ho impedeix, només les nostres paranoies fratricides mancades de raó.

Últimes apostes!!!! Facin joc!!!!

Avui el Govern no ens ha sorprès amb una nova retallada. La frase no és equivoca. No vol dir que no l’hagi fet, senzillament l’ha fet i no ens ha sorprès.

La cosa és la següent: La Generalitat ha comunicat aquest divendres als sindicats de la Funció Pública que aquest any se’ls aplicarà als funcionaris una reducció del sou del 3 per cent i els ha avançat que podrien haver noves rebaixes més endavant. Diu que els diners es trauran a la paga de juny. La probable retallada següent serà, suposo, per Nadal.

Ens ho mirem amb impotència, la mateixa que davant de la retallada de diferents serveis públics, de l’eliminació del canal de TVC per satèl·lit o de l’ERE del Liceu, per posar alguns exemples. Tenim un Govern una mica més febles que el dels estats i els dels estats actuen en funció dels ritmes circadiària d’Angela Merkel.

Fins aquí no passa res. Hem assumit que el govern espanyol és una marioneta que mou Angela Merkel i que el nostre Govern és una marioneta de segon ordre que mou la marioneta espanyola dins dels graus de llibertat que els deixa l’alemanya.

El problema és que quan un mira les marionetes que controla la senyora Merkel veu que no tots els governs europeus ho són. Això depèn del grau d’independència econòmica que tinguin. Política, en teoria, la tenen tots, econòmica pocs. Alguns han estat capaços durant anys de fer alguna cosa més que barrejar ciment amb sorra i formigó i ara són més lliures. Algú altre té més quilòmetres de TGV que ningú i aeroports deshabitats però no pot anar de ventre sense que pugin els interessos del deute. Clar que si es fa un túnel que travessi els Pirineus per tenir el corredor central i el fan a pic i pala, hi haurà feina llarga i per anys.

Alguns dels que estan empobrits, com Itàlia, fins i tot renuncien a candidatures olímpiques, però els d’allà al mig diuen que no, que de Madrid a l’eternitat.

Mentre, el nostre Mas-Colell, polític seriós, fa l’únic que pot fer, actuar amb rigor per evitar que a sobre no ens prenguin fins i tot la capacitat de decidir si prescindim del dinar o del sopar.

Ens podem enganyar tant com vulguem, però la retallada contínua és impossible que permeti la recuperació econòmica tret que un equip de milionaris compri Catalunya per fer un parc temàtic i ens contractin a tots de figurants. L’única manera de sortir és treballar i per treballar cal tenir feina i per tenir feina calen empreses, etc. Retallant això no passa. Es pot ajustar i eliminar despeses sumptuàries però si es deixa a la gent sense capacitat de compra…

Curiosament, per dir alguna cosa, una família amb dos fills pagaria tres mil euros més a l’any d’IRPF a Catalunya que a Castella-Lleó. Cal dir que Catalunya en aquest cas no és la que surt pitjor. Resulta, però, que els catalans som els que paguem part d’aquestes desgravacions.

La cosa, però, és més greu, el vídeo electoral socialista per fer propaganda de cara a les properes eleccions, presumeix que Andalusia (podeu mirar el vídeo) és la comunitat amb els comptes més sanejats d’Espanya. L’espot recorda que el seu deute està molt lluny del de Catalunya i també destaca que és la comunitat que menys atur ha destruït, un altre cop comparant-ho amb la situació a Catalunya, la comunitat on més ha crescut. Això sí, el portaveu del Govern ha estat contundent: Francesc Homs ha acusat al PSOE andalús de dir bajanades entorn del deute de la Generalitat de Catalunya i ha avisat: “Que no ens donin mai més lliçons de solidaritat”. Sembla que els socialistes andalusos estan tremolant per l’avís del Govern, encara no s’han refet i han organitzat una romeria a Montserrat per demanar disculpes.

Homs també parla de la deslleialtat institucional que costa a Catalunya 2.000 milions d’euros a l’any. No passa res, es pot anar queixant mentre es rebaixen serveis i salaris i es tanquen empreses.

Mentre Artur Mas explica als francesos que Catalunya podria ser perfectament un estat dins de la Unió Europea (veure text). Artur Mas va fent entrevistes i explicant que ell és independentista però que Catalunya és un mestissatge i que la cosa és complicada. Certament tenim de tot a Catalunya, però em sembla que els que no tenen feina i no cobren, si els diuen que cobraran voten fins i tot a favor de la federació amb el Tirol. Jo crec que el president segueix un ritme que ens porta a la secessió, el problema és si hi arribarem vius o només quedaran les cendres de Catalunya.

Tant de política neo liberal, tant de retalls, tant de dir i expressar que a Catalunya estem molt malament econòmicament (que ho estem) però cap política per incrementar els ingressos del nostre país que, de moment, no podria ser altre que rebaixar les despeses de la part que aportem al fons de solidaritat espanyol . Tot això ha porta a que l’agencia Moody’s la qual ens agradi o no és una referència per als futurs inversors ha rebaixat la qualitat del bo català a la categoria de Baa3 molt per sota de les qualificacions que li atorguen a comunitats subvencionades per nosaltres com Andalusia, Castella Lleó, Extremadura i Galícia totes elles amb amb A3 (molt per sobre de la qualificació nostre).

L’Agència Moody’s no fa res mes que fer-nos veure que els “retalls” i la política del “nostre” govern català és la xocolata del lloro i que l’únic realment important és que Catalunya perd un 9% anual del seu esforç fiscal el qual reverteix en d’altres comunitats autònomes i per això a nosaltres se’ns penalitza i a les demés se les recompensa doncs aquestes es beneficien de la “nostra” solidaritat.

El següent pas al Baa3 es el que es coneix habitualment com a bo escombraria, vostès mateixos senyors gestors de la Generalitat de Catalunya, no prenguin pressa en fer el que cal, que a la fi amb quatre bones paraules a les properes eleccions els de sempre els tornaran a votar, només els cal embolcallar-se en la bandera catalana i a molts ja se’ls cauen les llàgrimes de veure’ls tan nacionalistes. Si, uns nacionalistes que no prenen la decisió que ens cal que és quedar-nos amb els nostres calers, sense robar a ningú però sense deixar-nos robar tampoc, i si per això cal declarar la independència i malgrat vostès no ho siguin, ho haurien de fer doncs és la única solució per Catalunya. I no parlin de pacte fiscal per l’any proper… ja no hi ha temps!! ni valen excuses.. a un punt del bo escombraria.. el mes vinent en parlem!!.

Pau Gasol-Rafael Nadal.

Aquest dies la premsa esportiva francesa n’està fent escarni de l’esport espanyol. L’acusen de fer trampes, de dopar-se. Ho fan d’una manera indigna i denunciable. Des d’un ninot que vol representar al tennista, Rafael Nadal, pixant en el depòsit del seu cotxe, fins a un Pau Gasol firmant ortògrafs amb una xeringa. Execrable!

Però cal recordar que els primers en fer-ho van ser els del Real Madrid, amb l’altaveu de la cova mediàtica de la Central Lletera a la seva rereguarda. Al voler tirar merda sobre el Barça, sense que hi hagués cap analítica pel mig que pogués despertat la sospita, tan sols com únic indici, el no poder admetre que hi podia haver algú millor que ells i que fos de forma natural, no se’n van adonar que al mateix temps ho feien a sobre de la part més nombrosa, admirada, important i decisiva de la seva idolatrada “roja”. Obrint així la veda i la sospita sobre tot l’esport espanyol, amb el català inclòs. No sé que fan o han fet els espanyols, si prenen o no substàncies estimulants per milorar-ne el rendiment els seus esportistes. Almenys sobre algun dels seus ciclistes hi ha algun anàlisi en el que fonamentar una acusació en aquest sentit. També en el seu dia és va detenir una xarxa de vampirs canviadors de sang via transfusió. Allà ells! Però si sé, des de les olimpíades del 92 i amb el centre d’alt rendiment, aquí a Catalunya ens hem pres l’esport de la manera més seriosa que és pugui trobar al món. I des de fa anys que n’estem recollint els fruits. Quan ens hi posem no parem fins l’excel·lència. Que ens deixin volar sols i el món veurà fins on som capaços d’arribar, tant econòmica com socialment.

L’entorn madridista, no se n’ha adonat que el millor estímul, el millor dels impuls és l’estima, l’amor a uns colors. La memòria els hi ha fet una mala jugada. Massa ràpidament van oblidar l’època daurada de la “Quinta del Buitre”. Jugadors de la casa amb el “merenguisme” interioritzat des de eren criatures. I que enlloc de donar-li continuïtat, es van enlluernar pels resultats immediats de la xequera, A base de xecs es van fer amb els serveis de jugadors anomenats galàctics… Figo, Zidane, Beckham… Van tornar a guanyar copes d’Europa i ara ja eren en color i tot. Fins que van topar amb la filosofia de la que també n’havien gaudit. El Barça va fer que el màxim responsable d’aquest manera d’actuar, el sr. Florentino Pérez, hagués de marxar amb la cua entre les cames. Però en el món del futbol hi ha una paraula que no és coneix “paciència”. Els grans equips viuen dels títols, i no poden o no saben passar-ne sense ells. Per tant van permetre la retornada del president desterrat, amb la confiança de repetir de nou els èxits dels primer anys de don Florentino. Llegir-ne més »

Finalment “La Vanguardia” com a òrgan oficiós del regionalisme amb certes connotacions catalanistes (fins fa poc era exclusivament en la “lengua oficial del imperio”, no ho oblidem) es decideix a fer-se ressò del malament que ens tracten els “espanyolitus” en la qüestió econòmica i al seu suplement “Diners” d’aquest passat diumenge publicava un estudi força revelador de fins a quin punt està arribant l’ofec en matèria econòmica.

Explica com, per exemple, per una quota líquida de 100.000 euros un navarrès tributaria 4.000 euros menys que un català. Com Catalunya és on més impostos es paguen, com aquí es tributa en el tipus màxim fins un 56% (només per sota de Suècia) i en el tram autonòmic un 25,5% líder de líders en totes les autonoseves de les Ecspanyes.

Com ja he dit,a Europa, Suècia lidera el tram màxim d’impostos directes amb un 57,5% i darrera trepitjant-li els talons van Catalunya i Dinamarca amb un 56% queda clar que no tenim, ni de bon tros, les prestacions socials i de tota mena de les que gaudeixen els Suecs i els Danesos. Ara m’agradaria que properament publiquessin un estudi on es demostrés en quin nivell europeu estem en les prestacions que rebem els catalanets que paguem aquesta escandalosa tributació.

També es demostra com el tipus impositiu màxim és el més alt d’Espanya als PPCC (malgrat molts no vulguin ser-ho, els ecspanyols també tracten com a catalans a valencians i mallorquins, ells si que ho tenen clar) i fixen en un 56% a Catalunya, un 54% al País Valencià (para ofrendar nuevas glorias a Escanya, deu ser) i un 52% a ses Illes ( aquests no els deuen comptar la insularidad com als canaris).

Que aconsegueixen els escanyols en això? Home! Recaptar més diria un “primari” i tindria la raó, a primera vista és la conseqüència més directa, però alguns més mal pensats creiem que gravant tan fort les rendes més altes intenten aconseguir menys inversió en el nostre territori i acabar amb la poca  expansió econòmica que ens queda a les nostres terres i empresaris i inversors fugiran de “fer negocis” a casa nostra i s’enduran el capital on es gravi menys, aconseguint així que el diner que no fugi s’amagui esperant altres moments “millors”.

Això anterior ens demostraria com Escanya es comporta com una sangonera comú (hirudo medicinalis) però a diferencia d’aquesta, que quan està prou plena es desprèn del seu hoste i el deixa en pau, la “sangonera escanyoliensis” te tanta fruïció o odi que no dubta en intentar matar el cos que li serveix d’aliment. Igual que les sangoneres comuns, allibera en la seva mossegada un substancia coagulant i anestesiant que impedeix que l’hoste noti que l’estan succionant la sang i a demés es dessagni, la “escanyoliensis” també ho fa, però és tant ansiosa que no ha comptat que de tanta insistència en el seu engreix, l’hoste poc a poc ha anat creant anticossos i ara ja comença a notar la mossegada i tot just comença a remoure’s, a veure si aviat l’esclafa duna plantofada.

Som un país naif, semi-infantil·loide. En els catalans quan som xics, a l’escola bressol, ens fan dibuixar un món ideal, feres ferotges dòcils i fins hi tot amables, papes i mames amb els nens i nenes, blancs, negres, grocs, blaus, a ratlles a quadres, tots junts agafats de les mans envoltats de floretes de colors a l’aixopluc de l’arc de San Martí.

Quan anem creixent continuem fent el mateix disseny vivint en l’eterna adolescència. Volem un món Just, millor. Els catalans estem destinats a redimir el món de totes les injustícies, pretèrites, presents i futures.
Això és fantàstic, extraordinari, el problema és que en general obviem els procediments necessaris per tal de procurar aquestes millores en el món. En aquest sentit en molt poc temps hem perdut la capacitat dels nostres majors de contenir-se i aplicar-se les seves medicines a ells mateixos, apreciant el valor de les coses i els esforços que cal emprar per aconseguir-les.

Voler una realitat més eficient i més justa és una bona cosa, però fer-ne bandera sense ésser capaç de realitzar-ho i encara desfer i malmetre els avenços aconseguits fins aleshores és d’una irresponsabilitat enorme, cabdal.

En relació a això, a mi em sembla que els polítics catalans viuen dels rèdits d’administrar una escola bressol anomenada Catalunya, uns i altres.

Aquest cap de setmana passat hi ha hagut a Sevilla el 38é congrés del PSOE. Aquest congrés a diferència d’altres s’hi arribava des de un seguit de desfetes electorals importants.
En aquest congrés, per raó de la aguda crisi interna, el que estava en joc no era pas l’intent de guanyar les eleccions a Espanya, si no el control de l’instrument, del partit, de l’eina, del poder.
Hores d’ara els mitjans de comunicació, de lectures del que ha estat i de anàlisis en van plens, i, tot i que les anàlisis siguin tan punyents com nombroses es parla poc o gens del més gruixut.
El que havia d’ésser un debat d’idees ha estat un concurs de mítings dirigits a les tripes i a l’entrecuix dels representants territorials allí presents.

Vaig veure un boci del míting de la candidata Chacón, les escasses idees força eren, totes elles, pròpies de mitjans del segle passat, denúncia del pacte de l’Estat amb el Vaticà, i dones al poder, “ahora no podemos aflojar, compañeras!!”, ep!, això sí, sobre tot sobre tot sobre tot, el benestar social i els drets socials de ciutadania, és clar que com ja no estem de fet en l’escola bressol havia de dir alguna cosa referida a l’economia, aleshores el comodí de la mànega, màgia potàgia, Europa. Resulta que la culpa de la crisi,”comapñeros i compañeras”, és de la dreta alemanya, però no patiu, “compañeros i compañeras”,per què ells, el PSOE, juntament amb el socialisme europeu faran realitat “els bons europeus” mare de totes les batalles.
En fi, aquesta gent no s’ha assabentat encara de que va tot això de la crisi, i és clar que sent això així es postulen per a administrar l’escola bressol xupi-güai.
Els adlàters partidistes aplaudien fervorosos a tort i adret, gaudir de l’oportunitat de pertànyer a una agència de col·locació com aquesta no es pot malbaratar per falta d’entusiasme, oi?.

Val a dir que “l’aparato” va votar dividit gairebé mitat i mitat. Amb tot, malgrat la candidata Chacón es va presentar com a més papista que el mateix Papa, havent-hi un autèntic candidat “de los nuestros” quina necessitat hi ha de fer invents?, cap.

El PSC està molt minoritzat, molt. Es presenta voluntari per a dirigir España, una Espanya que hores d’ara no pot ser res més ni res menys que una calca de si mateixa investida i re-fundada de les seves essències, i fracassa. PSC, tots ho sabíem, és un partit nacionalista espanyol subaltern de “la izquierda espanyola”, que de fet no te veu i només te “bulto”, vull dir que és un hort proveïdor de vots al servei de la cuina de l’Estat.

Ep, però no us penseu que això acaba ací, tots els actors han de dir la seva, els partits discuteixen coses importants com de quin color volen les floretes, o si en el cel hi ha de lluir solament el sol o ha de lluir-hi també la lluna, si les nenes han de dur faldilla o pantalons i altres coses decisives per l’estil.

ERC, per exemple planteja tot un seguit de preguntes “comprometedores” referides a com es gasta la casa reial la nostre pasta, es veu que saber si se la gasten en carn o en peix és del tot cabdal. I així anem fent la justícia igualitarista redemptora universal sense la qual tot quedaria en un no res. I és que el cel ha de tenir tot el gradient de blaus fins al negre per què sinó la vida és una merda classista.

CiU per la seva banda parla de refer ponts. Potser sí, el transitar per damunt de l’arc Iris és un clàssic que descriu un món amorós de germanor, benaurat, el llop feroç i la caputxeta agafadets de les mans, tra-larà-larà ..
CDC te a la vista el congrés de partit, suposo que discutiran a fons si la vela de la barca del llac ha de dur la vela llatina o quadrada, per què no ens enganyem, no és el mateix, es tracta de decidir, no?.

A l’Estat espanyol la ciutadania està neguitosa i atemorida, tanta crisi, tant de separatisme, tanta reivindicació nacionalista amb la que està caient … qui no desitjaria un xic de tranquil·litat, de seguretat, una Espanya unida, forta, que parli unívocament en el món?. Massa coloraines, massa disbauxa, ara toca “rojigualda”, disciplina i tothom a marcar el pas, in … aron… in … aron…, i marxant que fa “torero”.

Tot plegat te menys futur que un caragol bover sota l’Antàrtida. Però l’infantilisme en el que estem instal·lats no ens dona cap oportunitat de transitar per a la realitat, així doncs la nostre tragèdia s’escriu de la ma de la nostre estultícia paranoica. La nostre malaltia produeix patiment sense que això en sigui alhora el tractament.

Sortosament la independència política de Catalunya avança com el més assenyat i ponderat dels projectes col·lectius, el més realista i plausible, només cal que optem amb determinació per a deixar de patir, i començar a construir un futur que sigui digne d’ésser estimat i apreciat, la felicitat no ens hauria de fer por. El País de les meravelles està bé pels infants, però la vigília és més punyent que l’ensomni.

Agosaradament, Vallfosca.

Avui, crec que em toca retre un record cap a una independentista de cor, una dona nacional catalana de les de veritat. Jo, no la vaig conèixer massa personalment, tan sols vam coincidir algun cop, el nostre contacte va ser principalment a traves de la xarxa, en alguns comentaris que ella em va fer i quan jo la llegia en el seu bloc personal, però em sap molt greu la seva pèrdua, la sento com a personal, doncs coneixia del seu gran amor per Catalunya i em sap molt greu que patriotes de la seva talla se’ns en vagin sense haver aconseguit veure lliure la seva pàtria, la nostra pàtria quan ja no hi han excuses per no fer-ho, quan tan sols depèn de la voluntat política d’alguns, voluntat evidentment nul·la.

Sílvia, malgrat tot tingues la seguretat que la nostra pàtria serà independent a pesar de tan hipòcrita que ens envolta, el que em sap greu és que tu no ho hagis pogut veure, però pensa que quan ho aconseguim tu seràs una part important de la nostra victòria.

Avui no em toca fer massa més que dir-te tant a tu com a tots els patriotes que heu traspassat sense veure el fruït del vostre anhel realitzat … Fins a sempre i gracies par a tot Sílvia… gràcies per a tot companys, intentarem ser fidels als vostres esforços.

Visca la nostra Pàtria!!

Per terra mar i aire

En ocasions a la vida, com quan una empresa o grup empresarial vol fer-se’n amb el control d’un altra. Quan és tracta de posar tota la carn a la graella per aconseguir-ho. Sovint fem anar símils bèl·lics. Com dir, que ens ataquen per terra, mar i aire. Si no fos tan penós, inclús faria riure de la manera tant literal com s’ho han pres els espanyols a l’hora de desplegar, la que per mi, consideren l’ofensiva final. Destinada tota ella a un pla macabre.

Amb massa freqüència cometem la frivolitat de parlar de la dependència de Catalunya envers España, quan qui realment n’és el dependent és l’estat espanyol de la contribució catalana. Doncs bé, precisament d’això és tracta, de fer de Catalunya una autèntica depenent, tant en l’econòmic com políticament. A partir d’aquí deuen creure que els catalans ens ho haurem de pensar dues vegades abans de decidir, a on trobar allò que més en convé.

Respecte a l’estat espanyol un dels errors més grans que es pot cometre, és pensar que les coses passen per casualitat. Per una mena de mala astrugància o per designis divins poc favorables. Res d’això, generalment sempre hi hagut una mà negra al darrera, que més o menys de forma velada, ha anat moguen o decantant cap a quin costat haurien de caure les coses. Tampoc ens portem a engany, tot el mal no ens ve sempre de fora. L’espanyolisme està incrustat tant allà com aquí. La mà que ens bressa i acarona, en masses ocasions ha necessitat del botiflerisme català, prou ben ensenyat per col·laborar, per dur a terme les seves malèfiques intencions. Llegir-ne més »

Ni fem País, ni fem Estat, fem pena.

Això de “fer país” s’ha acabat, hem arribat al topall, al llindar més enllà del qual no podem expandir-nos ni realitzar-nos. És com si a un matemàtic li diguessin que equacions de segon grau sí, però que derivades i integrals no.

Ja fa temps que els catalanets parlem de que les costures de l’Estat espanyol ens constrenyen i ens impossibiliten el creixement, però pel que sembla estem com el primer dia que ens en vàrem adonar.

Es va intentar, en confegir el nou Estatut, obtenir el reconeixement per part de l’Estat de que Catalunya som un Nació i per tant arribar a una relació “bilateral”.
El fracàs rotund no es pot amagar amb cap consideració pal·liativa.

Els episodis de fracàs continuat es van succeint sense alternança. Mentre, el govern català pretén “reconstruir els ponts d’entesa” amb l’Estat espanyol, (si l’entesa entre Catalunya i Espanya es nodreix del “pont aeri” ja podem plegar). No sé a quina entesa apel·len, com no sigui la pròpia entre amo i esclau.

Aquest dimecres hi ha una trobada entre Mariano Rajoy i en Artur Mas, a Madrid, per tal de tractar els afers que ens afecten.
En Duran ja està delerós de ser protagonista, es deleix en afalacs als espanyols, i els espanyols, que ens tenen la mida presa, es deixen estimar i deixen que els nens se’ls apropin.

Mentre en Mas pretén refer ponts amb els espanyols en Rajoy ha dit que posarà el comptador a zero!, és a dir que allò tant castís de “que hay de lo nuestro Mariano” en aquest cas no toca per què no hi ha cap compromís previ, no hi ha cap compromís previ entre Catalunya i l’Estat més enllà de la “Constitució Española garantia de llibertades i bla bla bla …”, això sí, l’Estat ja ha dit que la gestió dels aeroports quedarà en mans d’Aena en règim de monopoli, i que els aeroports de l’Estat no competiran entre si. Lo que significa que el paper de cada aeroport serà designat en clau política per l’Estat espanyol, com fins ara.

El port de Barcelona te gairebé enllestit la nova graella de contenidors sense que les obres de connexió a càrrec de l’Estat hagin ni tan sols començat!!, ja fa 10 anys!!!

Catalunya dins Espanya està acabada, finalitzada, no passarem d’ésser una regió mediocre, per què en l’exercici del poder polític Espanya s’ha anat fent a mans el poder econòmic.

Sense poder polític Catalunya no sobreviurà, la pretensió de fer País i/o Estat sense poder polític es un engany que situa a Catalunya en un rol de subordinació que és el que justament els va bé al poder de l’Estat per a poder afermar-s’hi i poder-se expandir i créixer.

Així ens comentava l’altre dia el professor Enric Canela l’afer de Spanair en l’espai de “La mosca vironera” en el wep de 10Mil.

L’ordre dels factors sí altera el resultat
Com sabeu, la propietat commutativa es refereix a la possibilitat de canviar l’ordre d’alguna cosa sense que en canviï el resultat. Per exemple 2+3=5 i 3+2=5 o 4×2=8 i 2×4=8. Es una propietat que ens és familiar i de vegades es pensa que sempre és així, però no, no passa sempre en Matemàtiques.
En política la cosa és molt més clara, no passa gairebé mai. Un exemple el tenim ara amb Spanair. Tenir una companyia aèria per ser competitius internacionalment, i tenir un estat propi podria semblar que segueix un orde lògic. No és així. L’ordre lògic és tenir un estat propi i després ser competitius internacionalment. La segona forma dóna èxit, la primera dóna fracàs.
No hi ha economia potent sense estat propi. A veure si els polítics se n’assabenten.

Els polítics no se’n assabenten. Per què se n’assabentin cal que fracassin, cal que perdin la confiança dels electors.
CiU va arribar al govern amb el suport per aturar la caiguda lliure del dèficit i aturar la fallida a la que vam quedar abocats després dels governs tripartits, i hi va arribar també amb una pla d’acció política que es sintetitza en la “transició nacional”.

La transició nacional és un oxímoron, o som o no som, i dins d’Espanya està clar que NO SOM, ni serem. Dins d’Espanya la transició s’ha acabat.
Ara per ara CiU torna al tradicional “catalanisme polític” reformador disfressat de negociació de tu a tu, sí sí … tururut!, tururut!, qui gemega ja ha rebut!!.

Deia l’altre dia que la confiança és difícil d’aconseguir, més difícil de mantenir i fàcil de perdre. Hores d’ara CiU està apunt de dilapidar la confiança que ha anat arreplegant en els darrers temps. El mal per a Catalunya és que no hi ha una alternativa capaç de competir en eficàcia en la gestió de la economia i pressupostos públics. L’oposició política de les esquerres és francament desastrosa, incompetent i ineficaç, això es deriva directament del seu pla d’acció polític per a bastir un model de societat subvencionada de disseny, d’enginyeria a la carta que podem anomenar de manera sintètica multiculturalista.

Així doncs, atrapats entre aquests corrents tan adversos, i tenint en compte que de moment ERC juga a la puta i a la Ramoneta, en el sentit que segueix auto-afirmant-se en el el seu pla d’acció política decebedor sense fer un pas endavant en relació a la independència, només ens queda SI, i l’anomenada societat civil.

Sí, tenim un país Ni-Ni, amb uns polítics Ni-Ni, un país que fa pena i dol de veure’l debatent-se per a no morir però sense ser capaç d’entomar el seu destí en les pròpies mans. Un País Kafkià. Un País que s’arrossega pel fangar i es vol fer estimar per aquells que l’odien.
Un País que en te prou amb somniar el que no te coratge per a realitzar. Un País així és més un territori que no pas un País. Malgrat tot i a manca d’un partit polític “Liberal Independentista” no em queda cap més alternativa que donar tot el meu suport a SI i a les iniciatives particulars de la societat civil que actuïn com a persones lliures d’un País Lliure, cosa que faig amb gust i plaer.

La confiança en el pactisme del catalanisme polític s’exhaureix per moments, mentre una nova confiança creix a redós de la llibertat determinada en l’esforç conscient d’esdevenir allò que SOM, un Poble, un País una Nació.

Visca Catalunya Lliure!!!!

A voltes, coses que semblen simples tenen més ressonància i efectes que d’altres molt grandiloqüents, per exemple la iniciativa dels eurodiputats de CiU i ICV Ramon Tremosa i Raül Romeva, els quals s’han queixat a la Comissió Europea que el jutge únic de competició no sancioni la trepitjada flagrant de Pepe a la ma de Messi estés al terra i indefens.

En una pregunta a l’executiu comunitari demanen si creuen “que aquests fets tan greus vistos per milions de persones i de nens han de quedar impunes” al·legant que “Fa uns dies, un jugador del Barcelona va ser agredit, de manera voluntària, per un del Reial Madrid, però tot i la claredat de les imatges l’organisme espanyol encarregat d’exercir la potestat disciplinària no ha vist cap fet sancionable”. I ho fan considerant que “l’esport té un gran impacte per a la societat en general i la seva importància social, educacional i cultural en fan un actiu molt important a preservar i, per tant, a posar en valor”.

Aquesta actitud de denunciar al mon els agravis comparatius és molt més efectiva que segons quines declaracions críptiques a que ens tenen acostumats molts dels nostres més importants polítics, agravis comparatius que sempre rebem des del centre peninsular, això que n’anomenem “Madrit”, que no és res més que el nucli de poder de l’estat escanyol amb tot el seu teixit i entramat de jutges únics, secretaris, subsecretaris i alt funcionariat, els quals fan funcionar un estat centralista on tot es mesura en relació a l’interès de magnificar un centre econòmic, polític i financer que se serveixi de la perifèria per engrandir-se encara més, i tot allò que provingui d’aquesta perifèria que pugui dissimular, tapar o enterbolir aquesta lluentor i preponderància del centre que ells pretenen és vist com un atac als seus interessos i cal combatre-ho fermament malgrat s’hagin de saltar les seves pròpies lleis, aquestes que ells han fet amb l’única intenció de protegir-se ells mateixos.

Una senzilla pregunta pot causar més efecte que un munt de declaracions grandiloqüents que després no porten mai a res, manifestacions críptiques del “si però no” i “tu ja m’entens” a les que ens té acostumats el Molt Honorable Artur Mas i d’altres de la seva colla de la pessigolla. Un continu “miri que m’enfado” que ja no fa efecte ni a dins ni a fora de Catalunya, és el conte de Pere i el Llop, potser si que vingui el llop però ja no ens ho creiem ningú, és el que succeeix quan s’abusa d’unes actituds amenaçants i finalment no es porten a terme… “l’any vinent si Déu vol ho farem… o millor, abans de les properes eleccions ho tornarem a treure…”.

Aquesta pregunta dels Eurodiputats Tremosa i Romeva no va dirigida contra el Real Madrit, ni contra el “Juez único de competición” sinó que va directa a la línia de flotació de la credibilitat democràtica de tot un “estado español”, però per a que sigui efectiu aquest “atac” ha de seguir amb d’altres “preguntes” que posin en dificultats a “l’estado” davant d’Europa i el mon, altra cosa es quedaria en una simple anècdota, motius i arguments no els en faltaran.

Són bastants en nombre, els catalans que naveguen entre aquesta mena d’esquizofrènia entre el ser català i saber-se espanyol o a l’inrevés. Suposo que és una anomalia, normal en un país anòmal. En aquest ser o creure que s’és o de demanar coses que tenen els estats, sense encara ser-ho. El mal ens ve, perquè som una nació, i no n’hem perdut la consciència de ser-ho. Però fa masses generacions que no sabem que és tenir voluntat pròpia ni hem sabut dir PROU. L’únic que hem acabat fent durant aquest quasi 3 tres segles de submissió, ha estat un emmetxat de relacions entre les classes acabalades catalanes i les castellanes, degudament tapat en aquesta última etapa Pseudo-democràtica, pels seus serves els partits polítics, tant d’un costat com de l’altre. Cada dia hi ha menys diferència entre el nivell de vida que gaudeixen els polítics i la gent més adinerada. Hom acaba per confondre’ls. Tot vertebrat en contra o d’esquena al poble, especialment al català, que és qui està destinat a pagar-ne sempre la festa.

Facebook.

Ahir, arrel de l’estat al mur d’un company, en Xavier Alcaraz, del Facebook, on preguntava si: “Hi ha algú que pugui argumentar PER QUÈ no vol la independència de Catalunya??? Apart d’al·legar que hi ha gent amb interessos particulars poc confessables, poca cosa més es podia raonar. Fins que va entra en els comentaris un conegut, en Xavier Alarcón Simón, que va esgrimir com a motiu, que ja feia molts anys que estàvem així, per culpa d’alguna cosa que havia passat fa molt de temps. Feia referència al fet que Israel hagués estat incrustat a Palestina, o que els indis haguessin estat eliminats de les seves terres. Tot eren fets consumats i fossin justos o no ens havíem adaptar a les circumstàncies… És podria interpretar, com una demanda a començar a plantejar-nos la rendició. Sembla ser que molta gent que ho ha fet i que viu feliç. Suposo que veien Telecinco o fumant canuts. Llegir-ne més »

Anem bé cirerer, ara aquests mimadets de la policia “nacional” catalana, els més ben pagats de la península ibèrica, reivindiquen les seves reclamacions salarials deixant de parlar en català i passant a parlar la “lengua del imperio”… collonut!! i en Felip Puig i en Artur Mas que hi diuen a això? Res de res!! Home! Son reivindicacions sindicals! i a que es manifestin cantant el “Y Viva España” I portant la bandera espanyola? Home!! és que la bandera espanyola és un signe constitucional! I el “Y Viva España” es una cançoneta simpàtica cantada pel “culé” d’en Manolo Escobar i ja se sap que si s’és culé moltes coses es perdonen.. oi que si?.

En un país “normal” i democràtic la policia fa això i se’ls cau el pel, hi ha una investigació, es depuren responsabilitats i més d’un va al carrer de pet! Aquí res de res, aquí a empassar-se els gripaus espanyolistes i a fer bona cara, encara que aquests gripaus els generi la ben pagada “policia autonòmica” perquè aquests senyors no son res més que això: una mini-policia autonòmica, això si més ben pagada que la realment “nacional”, nacional espanyola es clar, però aquí s’han de tapar les coses i si no tenim una policia veritablement nacional al menys els pagarem més bé que ningú.

Es vergonyós el sistema de selecció d’aquest cos de policia on el sentiment nacional i de pàtria no es requereix, una policia professionalitzada en diuen! No, una policia desnacionalitzada! això és el que tenim. Ja em direu en quin país la policia es manifesta amb una bandera que no sigui la pròpia? En quin país la policia protesta parlant un idioma no propi? En quin país si això succeís, perquè es impensable pensar que pogués succeir, els comandaments polítics no prendrien mesures molt dures cap als que protagonitzessin aquests fets? En cap! Això ens demostra que Catalunya no és un país i els seus governants no tenen cap interès en que ho sigui, tans sols intenten que ho sembli, però ho fan tan malament que desseguida se’ls hi veuen les vergonyes.

Ja sé que no tots els mossos hi estaven d’acord i per tant és injust posar-los a tots dins el mateix sac, però aquests mateixos van reconèixer que els feia vergonya compartir ofici i benefici amb aquests “elements” , el que em temo jo és que els “elements siguin més que els altres, doncs es molt difícil veure una parella de mossos parlant en català entre ells quan van tan tranquils pel carrer, jo encara no ho he vist i mira que hi he posat interès, però res!. I a les comissaries? “oyeee, esa impresora ya va? Noo, espera que estoy sacando unos documentos! Ahh vale, m’espero” I anar fent.

M’agradaria veure dos funcionaris catalans a qualsevol comissaria de los Madriles o de Salamanca parlant en català entre ells i mentre tant el ciutadà espanyol que va a fer la denuncia escoltant-los sense moure ni un múscul!. O a França, o a Itàlia, o a Alemanya, impossible!!.

Aquest és el país que ens estan construint mentre nosaltres, que ens diem independentistes, els seguim votant.

Visca la Pàtria! Si ens en queda alguna!