Els que em coneixeu mínimament ja sabeu que jo no sóc un polític, les circumstàncies m’han col·locat en aquesta moguda sense buscar-ho gens. La veritat és que hi sóc havent-me deixat portar pels esdeveniments, això si, sense refusar en cap moment el que em venia a sobre. A vegades ho he fet amb gust, d’altres amb il·lusió i alguna amb neguit i ganes de fugir.

Suposo que la majoria sabeu que jo escric habitualment en un bloc dedicat a temes d’universitat i recerca i que allà no parlo massa de política, tot i que quan l’ocasió ho requereix manifesto la meva opinió política de manera bastant clara. Aquest bloc, que té ja més de 4.000 entrades el vaig començar la primavera del 2006, com passa el temps. Quan el vaig inaugurar militava a CDC, m’encarregava de donar suport en temes d’universitats i recerca i, tan bé com sabia, de la societat de la informació. Veia que la meva capacitat d’influència era limitada i que la política universitària i de recerca tenia moltes mancances, també que no existia cap canal de difusió dels temes que més m’interessaven. Intentava fer política a la meva manera donant opinió a través de la xarxa i intentant generar el debat.

Com que no tenia altre canal d’expressió, també comentava algunes coses de política, la del tripartit d’aleshores. Els meus comentaris van portar a què David Morgades es proposes juntament amb d’altres companys blocaires crear un nou bloc, el Bloc Gran del Sobiranisme, que va començar el seu camí l’1 de juliol del 2008. Vaig començar a escriure-hi sense deixar el meu bloc. Malauradament, diferències entre nosaltres van portar a què el projecte es desfés parcialment, tot i que el Bloc Gran segueix viu i publicant cada dia. Val a dir que, segurament, sense la idea del David Morgades no haguessin passat algunes coses.

El 28 de novembre de 2009 vaig començar a escriure en aquest bloc on em podeu trobar cada dissabte.

Va ser en el Bloc Gran del Sobiranisme on va començar una època de la meva vida molt més lligada a la política. No us relato tota la història perquè la majoria la sabeu, però vull recordar que va ser al començament de setembre de 2008 quan hi vaig escriure l’article “Perplex jo?” que va provocar que el Manel Picó fes la proposta d’anar a Brussel·les en un comentari a l’article, i jo la trobés fantàstica, i que l’Agustí Esparducer s’hi poses a treballar incansablement a través del Facebook per promoure-la i reunir els suports necessaris. Vam crear Deumil.cat. Ens vam trobar a Mataró a finals de setembre uns quants companys (Maria Teresa Galceran, Manel Bargalló, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, David Morgades, Cesc Elias i jo mateix), algú no van seguir en el projecte, però més tard altres s’hi van afegir. Josep Poveda va agafar la comunicació i Josep Antoni Martínez Llorach el voluntariat. Desenes de persones van treballar tot el territori, impossible citar assessors i col·laboradors. La manifestació es va fer el 7 de març de 2009. L’èxit penso que va ser inqüestionable, però si va ser possible és perquè el treball va ser plural. En la seva organització va col·laborar gent independentista de diferents partits i grups. Avui la majoria dels que vam treballar està en algun projecte independentista. Alguns en projectes rivals, tenim algunes tibantors entre nosaltres, però també, ho vull creure, moltes complicitats i alguna cosa que ens uneix. Curiosament la fluïdesa del moviment independentista ha fet que hi hagi hagut diversos canvis de posició entre uns i altres i potser n’hi haurà més.

Deixo de banda el detall de la presentació de la Iniciativa Legislativa Popular, que vam promoure des de Brussel·les aquell 7 de març, i que com Josep Manel Ximenis, regidor de la CUP d’Arenys de Munt, explica de manera prou clara a les pàgines 37 a 42 del seu llibre “D’Arenys de Munt al cel. L’inici de les consultes independentistes” (Col·lecció Arguments, Editorial CIM, ISBN: 84-937380-3-7) diu va ser aprofitada per aprovar la moció que conduiria a la consulta del 13 de setembre. La idea la tenien esperant el moment des del setembre del 2006. M’ha fet il·lusió llegir a la pàgina 40: La manifestació de Brussel·les estava començant a fer els seus efectes.

El que si voldria destacar és que la ILP no va ser una genialitat meva en una nit d’insomni. La ILP va ser possible perquè Víctor Terradellas, militant destacat de CDC, independentista fins al moll de l’os i creador de la Plataforma per la Sobirania, va proposar un sopar per tal que una plataforma independentista, Catalunya Estat Lliure, i Deumil.cat ens coneguéssim i presentéssim la ILP convocant un referèndum. Víctor Terradellas va ser el facilitador, Catalunya Estat Lliure els redactors i Deumil.cat el vehicle mobilitzador. Sense la incansable activitat de Josep Anton Martínez Llorach no hauríem arribat a tots els racons del territori. Els uns sense els altres no haguéssim fet absolutament res. Una vegada més transversalitat i col·laboració.

Una conclusió de la ILP, millor del seu rebuig per la Mesa del Parlament, va ser la meva baixa de CDC(veure Renúncia) en la que militava des de l’any 1984.

A la consulta d’Arenys de Munt jo no vaig fer-hi gaire cosa, donar suport i anar a l’acte del dia anterior a dir unes paraules. Evidentment jo també vaig ser allà el dia 13 de setembre.

No desgrano tot el que va passar des del mateix 13 de setembre i a la consulta, com a procés global, a molts municipis. Si que el mateix dia 13 de setembre, unes poques persones ens vam reunir, al vespre, al patí de darrere del Centre Moral d’Arenys de Munt i vam acordar una reunió per a aquella mateixa setmana. L’objectiu era continuar la consulta a tots els municipis de Catalunya. Vet aquí, però, que algú que no participava a la reunió, amb ínfules de capità general, va decidir suspendre-la i organitzar una altra nova. Òmnium i Decidim.cat volien comandar l’organització involucrant als partits polítics en la coordinació.

Em vaig empipar bastant. Van haver reunions i, personalment, vaig adoptar una posició de força, tot i que els que realment van frenar aquesta via van ser la gent d’Arenys de Munt i en especial Josep Manel Ximenis. La seva feina en favor de la independència és impagable i el meu respecte i afecte per la seva persona altíssims.

El resultat va ser que una persona, representant a Deumil.cat, es va incorporar a l’embrió de coordinadora. Després d’això, Deumil.cat i jo mateix hem donat suport a tot el que se’ns ha demanat, hem anat a fer campanya a diferents pobles, però hem restat totalment aliens a l’organització. Era l’organització dels pobles, de la gent.

La meva vida política durant tots aquests mesos, després de la Manifestació a Brussel·les va limitar-se a aquest suport, quan m’ho demanàvem, però també a organitzar amb els companys de Deumil.cat una anada a Ginebra, que vam fer el 8 de maig.

Les coses no van anar tan bé aquesta vegada. Molts dels antics col·laboradors estaven compromesos, uns amb les consultes i altres en algun projecte amb els ulls posats a les eleccions i aquests darrers es miraven amb recança, penso que equivocadament, els moviments polítics que anàvem fent. No volíem competir, volíem sumar, suposo que la gran majoria ara ja ho han vist amb claredat. Malgrat tot, les coses van anar prou bé i vam mantenir la flama.

Ja el 26 de setembre de 2009 escrivia La Gran Coalició i no era la primera vegada en la que em referia a sumar, insistia en la necessitat de la unitat, la pluralitat i la transversalitat.

El 14 de novembre de 2009 a l’article 11 de novembre Brussel·les, aviat la independència, deia: Us convido a tots a sumar-vos a Suport a la Coalició Independentista i a convidar a tothom a fer-ho, Solidaritat Independentista ens espera. Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!

La idea de Suma Independència, o millor, de les sigles SI és original de Sergi Nicolàs, un patriota modest, que em va dir fa ja temps que s’adheria a Reagrupament. Espero que encara hi continuï. Em va explicar al meu despatx, a l’abril del 2009 la seva idea d’utilitzar les sigles “SI”. Nosaltres vam estar treballant amb diferents noms i vam descartar Solidaritat Independentista, que jo mateix havia fet servir, per les connotacions sindicals i perquè era un nom massa vell per a un moviment nou, res de nostàlgies del passat. Al desembre del 2009 va nàixer Suma Independència com a un moviment per cercar la unitat.

Es veu que la idea de Sergi Nicolàs, no em puc atribuir la paternitat del que no és meu, però si em sento orgullós d’haver cregut en l’encert de Sergi Nicolàs, ha fet fortuna. Ell em va dir que defensés aquesta idea com si fos meva, per la seva força positiva i generadora d’il·lusió. Ell hem deia: preguntem a la gent, vols la independència, resposta, vota SI. Ho hem fet. No ho haguéssim fet sense la seva autorització. No som partidaris de robar idees, és una qüestió d’estil i ètica. Li vam donar forma gràfica amb una marca creada per Maria Teresa Galceran i els seus col·laboradors d’AM57 (també va fer la marca de Deumil.ca) i hem anat fent camí.

Ningú no em pot negar que no hem fet tot el que hem pogut i sabut per cercar la unitat. Amb poc èxit, això si. En aquest camí, quan no molestàvem a un, molestàvem a un altre, però no ens hem apartat de la neutralitat fins que ja era imminent l’anunci de les eleccions.

Sé que malgrat haver intentat ser molt objectiu en aquest escrit, hi haurà errades i subjectivitats, també m’he saltat coses i he deixat d’esmentar noms. Si m’adono de les errades les corregiré, no voldria que aquesta petita història, plena conscientment de buits perquè no es tracta d’explicar intimitats ni tampoc de difamar a ningú encara que sigui dient coses certes. No sóc polític professional.

Continuo amb l’actualitat. Així dons, arribat final d’agost calia prendre un decisió immediata sobre com seguir. El temps s’acaba. Aquestes darreres setmanes he parlat prou de tot el procés de la cerca de la unitat entre grups i plataformes. O millor, he dit el que podia dir sense explicar converses privades o maldir d’altres. Per això no faig esment de tot el que va derivar del Manifest del 12 d’abril. No vull involucrar ara a actors que encara es mouen. Potser ho faci més endavant.

Les nostres conclusions ja les coneixeu, treballar plegats amb Reagrupament. Aixecar un castell vol dir tenir una colla ben entrenada. Ajuntar uns quants enxanetes, encara que siguin els millors, no ens farà aixecar-lo. Ens calen l’acotxador, els dosos, els terços, …, la pinya, tots ben coordinats. Encara que a vegades ho sembli, Catalunya no és una república bananera.

De tot el que ha passat aquests mesos lamento la manca d’unitat que ara tenim, però el que més greu em sap a nivell personal és que en aquest moment no està amb nosaltres Santiago Espot. Un patriota i un amic del que admiro, entre altres coses, el seus patriotisme, lleialtat i valentia.

Ara només espero que molts de vosaltres, els que no hi sou, arribeu a la mateixa conclusió que jo i que vulgueu unir-vos a la “colla” on ara col·laboro, no cal que us hi adheriu si no voleu, uniu-vos als nostres entrenaments i ajudeu-nos a fer la pinya ben forta per tal que el castell sigui alt, gros i estable. Si ho fem bé no ens aturaran.

Apleguem-nos, doncs, encara hi som a temps, perquè:

Si sumem, guanyem!

Una de les millors lliçons que vaig aprendre de la manifestació de deu mil a Brussel·les fou que quan els catalans volem mostrar a tot el món la voluntat de ser una nació independent,  vam deixar enrere les diferències i el partidisme per aconseguir una de les fites històriques del moviment sobiranista dels darrers temps. Pels carrers de  la capital de la Unió Europea vam aconseguir amb el clam “WE WANT A CATALAN STATE- VOLEM L’ESTAT CATALÀ” la unitat de tots els independentistes.

Però no tots els catalans independentistes varen estar disposats a fer-ho al principi.  Alguns simpatitzants o militants dels partits catalans que estaven molt polititzats, varen rebre d’entrada la proposta amb reserves i recels. Va costar fer-los entendre que deu mil a Brussel·les, no era de cap partit, sinó que era una iniciativa 2.0 sortida d’Internet, de manera totalment espontània i sense cap interès partidista. Però certs partits o millor dit, certs altaveus d’aquests partits, escampàvem zitzània en contra, segons com interpretaven com podia perjudicar-los la nostra proposta. El 15 de desembre del 2008 al meu bloc vaig escriure amb el títol 10.000 a Brussel·les i les ganes d’emmerdar les coses , a on podeu veure una mostra de les dificultats que teníem en aquest sentit.

Estic segur, que si la iniciativa de deu mil a Brussel·es en comptes d’haver estat una idea d’unes persones anònimes sense cap càrrec polític, encara que alguns erem militants dels dos partits catalans sobiranistes,  hagués estat una proposta d’algun membre conegut d’algun d’aquests partits o  que tots els promotors haguessin estat tots membres militants de base d’un sol d’aquests partits, molta gent no hauria vingut. Fins i tot malgrat els seus promotors tinguessin la mateixa idea i interès que vàrem tenir els qui ho varem fer, penso que la unitat que es va viure a Brussel·les no hauria existit.

Amb la ILP que es va presentar conjuntament amb el CEL, els atacs contra la independència de deumi.cat  i la zitzània que que ho fèiem segons les directrius d’algun partit va augmentar.  El fet de voler posar en un compromís a la direcció d’ERC i CiU  perquè es mullessin sobre si estaven disposat que al Parlament es debatés sobre la independència, no els hi feia gens de gracia. Vaig escriure el 7 de juny del 2009 una segona part reiterant el mateix amb el títol 10.000 a Brussel•les i les ganes d’emmerdar les coses (2ªPart).

Però el fet que una part del consell de deumil.cat, com també els membres de CEL, fóssim militants d’ERC i CiU, les acusacions  de que tot era una estratègia d’un partit contra l’altre, no varen tenir molta credibilitat. És pot dir que la composició transversal dels qui érem els promotors de deumil.cat i CEL, va permetre mantenir l’esperit d’unitat entre independentistes a favor de la ILP. Estava clar que  militants i simpatitzants d’ERC i CiU s’havien unit per mirar de fer un pas més cap a la independència, encara que això fos en contra les direccions d’ambdós partits.

Tota aquesta unitat d’acció independentista que es respirava d’ençà Brussel·les i que amb la ILP, encara es mantenia, va inspirar al Joan Carretero quan va escriure el seu article “Dignitat i Patriotisme” publicat a l’Avui el dissabte 8 d’abril del 2009 (però entregat a la redacció del diari el dilluns 3 d’abril). A l’article en qüestió que va donar peu al naixement de Reagrupament Independentisme deia textualment:” L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.“

Aquesta darrera frase del Joan Carretero era valenta perquè en aquells moments molts dels independentistes estaven tant desenganyats amb la classe política catalana, que qualsevol cosa que fes tuf a partit, automàticament generava  una repulsió. Però el full de ruta que Joan Carretero  proposà a l’article, va oferir una alternativa per sortir de l’atzucac als qui vàrem quedar molt decebuts dels partits catalans quan aquests van votar junt amb els partits espanyolistes  la negació d’admetre la ILP al Parlament per poder aixì començar la recollida de signatures.

“Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar . Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació“.

Aquesta proposta després de més d’un any té encara més força i validesa que mai. Una proposta  que va il·luminar el camí per aconseguir el somni de cada dia més catalans d’esdevenir un poble lliure.  Gràcies a ella, ara molts dels independentistes tenim clar quin és l’objectiu tangible a curt termini per ser lliures. Molts ens vam apuntar desinteresadament  a lluitar amb totes les nostres forces per fer-ho possible.

Ara després d’un any, amb els referendums populars i amb el full de ruta traçat,  hauria de semblar que teníem tots els números per aconseguir la unitat entre tots els independentistes. Però  paradoxalment a la concentració de Ginebra la unitat entre independentistes va ser molt més dificultosa que a Brussel·les. A la seu de l’ONU d’Europa, va venir menys gent, perquè a part dels motius provocats pel cansament de la mobilització dels referèndums i la crisi econòmica, havien aparegut alguns actors nous que proposaven diferents alternatives per seguir el full de ruta proposat per Joan Carretero.

Ara ja no es tractava d’alguns militants o simpatitzants d’ERC o CiU, que s’unien per aconseguir anar a Ginebra per fer un pas cap a la internacionalització de la independència de Catalunya. La proposta de Ginebra va ser promoguda per unes persones que a excepció d’un que encara era militant d’ERC, la majoria estàvem treballant per poder presentar una alternativa als dos partits catalans. Però si amb això no hi havia prou, dins dels que estàvem involucrats per aconseguir que existís  aquesta candidatura unitària, hi havia sortit un grup que volia marcar diferències amb l’altre, encara que coincidien totalment amb el mateix objectiu.

En aquest sentit, podem dir, que per a alguns militants o simpatitzants, sobretot els més polititzats de CiU, i en menor mesura d’ERC, no acabaven de veure clar que la proposta de Ginebra no fos utilitzat com a instrument de propaganda per les alternatives que proposen una candidatura unitària d’independentistes per entrar al Parlament. Com també per desgràcia, hi havia reserves entre els partidaris d’aquesta candidatura , que algú tingués les ganes d’aprofitar el ressò de Ginebra per beneficiar la seva proposta en contra l’altre.

Una de les pitjors lliçons que he tret de com es va desenvolupar la iniciativa de  Ginebra, és la fragilitat de la unitat entre els independentistes. Compartint sense cap dubte el mateix objectiu com era anar a l’ONU per exigir el nostre Dret d’Autodeterminació, hi havia reserves i recels entre els independentistes!!. Amb tot, el resultat va ser molt millor del que ens temíem. Molta gent , va fer cas omís a aquests recels i va anar a Ginebra. Encara hi ha esperances. Gràcies a tots que hi vareu venir.

Però això no treu que aquest problema de manca de confiança i de recel entre els independentistes, sigui un impediment fort per la unitat. Perquè no us càpiga dubte que molts dels que haurien pogut anar a Ginebra i no van anar-hi per desconfiança amb qui estàvem al darrera,  són independentistes igual que els qui hi van anar-hi.

A vegades penso que amb tantes decepcions, renuncies i batalles perdudes, els catalans tenim poca confiança amb nosaltres mateixos i a la primera de canvi, comencem a sospitar el pitjor del company que no combrega exactament el mateix que nosaltres.

Cada dia crec més que només s’aconseguirà una candidatura prou unitària per considerar-la com a tal, si l’encapçala un líder prou fort que doni garanties i sobretot confiança que podrà aconseguir l’objectiu. Quan això succeeixi, no hi haurà els dubtes actuals que tenim els catalans, deguts a la nostra historia plena de derrotes i traïcions. Uns dubtes  que propicia la nostra poca predisposició a confiar amb un lider que surt.  He vist com molts independentistes, a la primera de canvi, prefereixen creure’s la zitzània plena de difamacions i demagògia que es llança per part dels col·laboracionistes o d’algun membre rancorós,  abans de ser racional i preguntar-se el perquè de tot plegat.  En aquest context, es fa difícil  que es consolidi un lideratge fort que permeti assolir la unitat.

Mentre no hi hagi aquest lideratge fort, sempre sortiran diferents alternatives o propostes per esdevenir el líder que ho aglutini. La necessitat d’aquest lideratge es notori a l’ambient sobiranista i alguns amb personalitat de ser-ho, ja sigui per ambicions polítiques o per patriotisme,  volen ser l’elegit. Cadascun d’aquests candidats a líder mirarà de marcar el seu territori respecte l’altre. Per desgràcia, quan tots aquests candidats comparteixen el mateix objectiu les diferències son tant petites, que per marcar el seu territori es comencen a esgrimir unes diferències i apel·lar a uns arguments tant poc consistents, que al final s’acaba seguint al líder més per afinitats personals o de simpatia, que per raciocini.

Quan s’arriba a aquest extrem, a on el que compte són les afinitats personals o de simpatia vers a una persona, malament rai per aconseguir la unitat, sobretot si aquests candidats a ser liders, tenen ambicions polítiques i no són generosos. Malament rai per aconseguir la independència.

Amb tot, tinc esperances que aviat sortirà aquest lideratge fort. En aquest sentit, des de Reagrupament uns  3.500 companys estem mirant de crear les condicions perquè aparegui aquest lideratge. Cadascú fa el que pot, uns al seu poble organitzant xerrades, altres dins del seu àmbit social mirant d’explicar la necessitat de fer la candidatura  o com és el meu cas, perden hores de son mirant d’aconseguir més suport de catalans de l’exterior, o fer activisme a favor de la independència a les xarxes socials i als blocs. Des del primer dia tinc clar, que el lideratge cap a la independència no surt del no res. Només amb el treball constant, honest, sense cap ganes de protagonisme i sempre enfocat a aconseguir l’objectiu, podrem aconseguir prou massa critica d’independentistes, perquè hi hagi les condicions necessàries perquè surti el líder fort que necessitem.

Un líder que aglutinarà la majoria dels independentistes descontents amb els dirigents dels actuals partits catalans, que porucs no volem o no poden agafar la torxa de la llibertat que el poble català els hi dóna amb safata amb els referèndums populars. Però també aquest lideratge fort  deixarà poc espai pels altres candidats a ser líder que continuïn sembrant divergències, quasi inexistents,  en mires de marcar el seu territori i la seva raó d’existència.

Però per desgràcia , penso que ja no som a temps que tots els independentistes s’hi apuntin a fer possible aquest lideratge prou fort. D’això n’estic segur. Però podem aconseguir un liderratge suficient per obrir la porta a l’esperança que aviat aquesta unitat determinant sigui una realitat. Tot dependrà de què siguem molts els que serem capaços d’anteposar les nostres preferències personals a favor de l’objectiu d’aconseguir aquesta candidatura que proclami la independència al Parlament. Jo apel·lo a tots els independentistes que seguim pencant, amb humilitat i amb honestedat, sense perdre’ns amb disputes estèrils ni sobretot entrar en desqualificacions entre nosaltres. Només així podrem arribar a aconseguir una unitat prou forta.

Demano a tothom que malgrat estigui convençut que la seva estratègia és la millor, però comparteix  l’objectiu que la candidatura per proclamar la independència és l’única possibilitat que hi ha per aconseguir-la, que si us plau,  al final tots apostem a  una de sola. Sigui quina sigui, però la que tingui més possibilitats d’obtindre més vots, encara que no ens acabi de fer el pes o no estigui encapçalada pels nostres amics o coneguts.

No fer-ho,  seria  a part de ser rucs i estúpids, una demostració de ser molt poc patriotes.

Endavant les Atxes!!

Dissabte passat era Ginebra, molts de vosaltres també. Va ser un dia bonic, al meu parer un èxit de patriotisme, de participació, d’ambient, de color, de festa…

Érem allà per fer veure al món que volem un estat català independent, el nostre. Un país lliure no sotmès a un altre país veí. No crec que pagui la pena comentar gaire el que allà va passar, el que vam sentir, l’alegria de saludar amics compatriotes, molts ho vàreu viure, altres ho heu llegit. Joia és la paraula que em ve al cap. També, no caldria ni dir-ho, relaxament momentani. Una fita més que Deu Mil en Xarxa per l’Autodeterminació, amb el vostre ajut, ha portat a terme. El meu agraïment a tots els que amb el vostre esforç o amb el vostre suport econòmic ho heu fet possible.

Els catalans que volem una Catalunya lliure seguirem la lluita, no ens podem aturar. Aviat serem molts més. Dos fets ens ajudaran.

Per una banda sembla que l’espasa de Dàmocles està a punt de trencar el pèl que la sosté i caure sobre els que encara creuen en l’Espanya que ens respecta com a nació i sobre aquells que diuen defensar Catalunya però que no són més que serfs del PSOE. Diuen que potser ara el Tribunal Constitucional dictarà sentència. Que la dicti, benvinguda sigui, que acabi la comèdia, que abaixin el teló, la vena dels ulls de molts caurà definitivament. Uns es diran que ja ho deien, altres que no hi ha per tant, tant m’és el que diguin, no em faran canviar gens.

Per l’altra, hem vist a on ens porta ser espanyols, hem vist amb desfici com el “líder indiscutible” espanyol ha portat l’Estat a la ruïna. Com ha mentit sistemàticament, com ha ensorrat l’economia. Algú creu que Catalunya hauria de passar per aquest tràngol, per l’amenaça de l’estat del benestar, per la reducció del poder adquisitiu de la població, si fóssim independents? Imagineu que farien en una empresa amb un director que la portés a aquests resultats. No duraria un dia, al carrer d’un puntada de peu allà on l’esquena canvia de nom. Tanmateix no, els socialistes encara el justifiquen i el mantenen al poder, diuen que serveixen al poble. Si us plau, quina vergonya. I els catalans ho hem de suportar?

Encara queda gent intel·ligent que pensi que viure lligats a Espanya és una opció? Ja ho preguntava no fa gaire i afirmava: Els que ens ho diuen, ho menteixen o són ximples.

Arribat a aquest punt, a poc de les eleccions nacionals no ens podem aturar i hem de ser intel·ligents. Jutjar quina mesura és intel·ligent és sempre subjectiu i, naturalment, ho seré des de l’error invencible de creurem ara en possessió de la veritat.

Per a mi la mesura intel·ligent és agrupar el vot independentista en una única candidatura. Ho és perquè a banda d’evitar les pèrdues garantides dels vots donats a les opcions als que no arribessin al mínim exigit per la llei electoral, la unió tindria un efecte sinèrgic. El fet que molts veiessin que uns i altres, ara separats, s’uneixen sota un mateix paraigües atrauria a altres i finalment el resultat seria més gran que la suma de les parts. Sinergia és victòria.

En aquesta situació molts independentistes que ara pensen votar a algun dels partits que està al Parlament, creient que altrament es perdria el seu vot, s’adonarien que potser no, que val la pena arriscar-se per una nova opció netament independentista i regeneradora. Autènticament nacionalista, disposada a lluitar per la independència de Catalunya i no a vendre’s per un seient qui sap on.

Si aquesta és la millor opció i així ho crec, no puc fer altra cosa que dedicar-me aquests propers mesos a aconseguir-ho. No queda gaire però la fruita madura ràpidament.

És ara quan abocaré tots els meus esforços a promoure la idea de Suma Independència. Una candidatura única, es tracta d’una idea compartida per tots aquells independentistes del carrer, la gent del poble, els que no són ara als despatxos polítics ni pensen en ells com una sortida professional. Són moltes d’aquelles persones que s’han deixat la pell als pobles per tirar endavant les votacions de la Consulta populars, han tastat la unitat i veuen que aquesta és el camí de l’èxit. També tots aquells que cada dia lluitem per portar la Independència de la nostra nació, aquells que no esperem que arribi la independència, sinó que la cerquem cada dia, a cada moment, en cada racó del nostre país i que ho fem sense complexos. Heu imaginat mai una única candidatura unitària de diferents partits independentistes? Segur que sí, i moltes vegades, i sempre heu acabat pensant… això és molt difícil. Sí, teniu raó, és molt difícil, però és el preu de la nostra llibertat i si no som capaços de fer aquest primer pas, no podrem assolir-la. Hem de ser generosos i ser conscients que és el que ens hi estem jugant. Hem de ser la xarxa que trenqui la cadena d’una vegada i ho podem fer, sí, segur que ho podem fer, però hem de ser-hi tots i amb el convenciment que ens en sortirem molt aviat i que nosaltres ho veurem, perquè serà ben aviat i si Déu ho vol hi serem.

La majoria sabeu bé que Suma Independència va nàixer amb un objectiu de lloc d’aixopluc, de ser un punt de trobada. Res no ha canviat. Deia l’altre dia en una conversa que hi ha dues formes de cercar la unitat. Una, netament imperialista que implica absorbir als altres privant-los de la seva personalitat. Altra confederal, que uneix sense que ningú deixi de ser qui és.

Jo, per convicció, sóc confederal, naturalment vull convèncer però en cap`cas dominar, perquè crec que, units en el gran objectiu, tothom ha de ser lliure d’expressar i votar en consciència. Amb aquesta idea uns quants vàrem constituir fa sis mesos Suma Independència.

Avui la nostra opció és molt més forta dels que molts creuen. Hi ha adherits arreu del país i ara ha arribat l’hora d’aixecar-nos i lluitar per tal que la nostra idea triomfi i entrem tots junts al Parlament.

La nostra feina serà la de donar suport a aquells que s’uneixin i negar-lo als que excloguin. L’enemic de la independència de Catalunya són els independentistes que separen. No ho podem permetre. Tothom que vulgui treballar de debò per la independència i entrar en campanya és valuós, és un tresor que no podem menysprear ni menystenir, es digui com es digui. La visió confederal, la que defenso, és aquesta.

Ara no ens limitarem a signar manifestos d’unitat tot i que també ho farem. Ara anirem a explicar el que volem i a dir com fer-ho. Ha arribat l’hora de asseure’s al voltant d’una taula i parlar. Enraonar de tot, d’idees i de noms, perquè finalment caldrà constituir les llistes i qui les encapçalarà. Caldrà campanya i finançament. Res no s’improvisa i res no improvisem. Si algú em coneix sabrà que els objectius els tinc fixats, que l’estratègia no la modifico gaire i que amb la tàctica sóc flexible. Els meus companys de lluita també pensen així.

Com diu “El Cant de la Independència”

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Lluitem per la independència de Catalunya. No ens rendirem, podrem fracassar, però no sense lluitar. Us hi esperem!

El nostre lema és: Si sumem, guanyem!

Milers de catalans el dissabte 8 de maig del 2010 a Ginebra van fer que la Plaça de les Nacions davant de les portes de l’ONU, quedes acolorida de roig i groc de la senyera, com un camp amb roselles i blat a punt de segar,  acaronats per estelades com un blau cel ple de blancs estels brillants. El dissabte passat, segadors vinguts per tot els racons de la nació catalana, varem segar arran, mentre cantaven l’himne “Segadors. Comptat gran”.

La majoria dels discursos a Ginebra van fer esment que al Parlament de Catalunya cal una majoria de diputats disposats a fer una proclamació unilateral d’Independència.

Ja no val continuar marejant la perdiu, fent perdre el temps i enganyant a la gent  amb eufemismes com el Dret a Decidir o brindis al sol quan es diu que aconseguiran el concert econòmic o fins i tot quan prometen que faran un referèndum vinculant per la independència, quan tothom sap que és impossible sota la constitució espanyola.

El manifest que es va llegir en català i anglès, deixa clar que l’única manera de poder fer un referèndum és que el Parlament de Catalunya,  com a màxim representant de la sobirania del poble català, proclami la independència.

Al Parlament una vegada proclamada la independència, tal com es proposa des de Reagrupament, cal que voti  la Constitució de Catalunya. Una constitució que les primeres línies diu:

Nosaltres, el poble de Catalunya,

Volent restablir els nostres drets sobirans, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una comunitat unida, pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució.

Preàmbul

La Constitució que ens donem s’inspira en els principis continguts en la Declaració dels Drets de l’Home de 1789, en la Declaració Universal de les Nacions Unides proclamada el 1948 i en la Convenció Europea dels Drets Humans de 1950.

Els poders públics tenen l’obligació de garantir i respectar aquests principis i els drets fonamentals que s’estableixen en aquesta Constitució.

Títol I.- Principis Generals. La sobirania

Art.- 1. L’Estat

Catalunya és un Estat de Dret, independent, Democràtic i Social.

Art. 2. Exercici de la sobirania

La sobirania nacional pertany al poble de Catalunya, que l’exerceix directament o mitjançant els seus representants.

__

Una vegada ha quedat clar que la sobirania nacional pertany al poble de Catalunya, sota l’auspici de les Nacions Unides si cal, es farà un referèndum que ratifiqui la nostra constitució. Ni més ni menys com varen fer els espanyols per justificar la transició del règim feixista a la monarquia constitucional espanyola.

Per això, l’entrega de la carta als ambaixadors de l’ONU ,motiu principal de l’acte del dissabte passat a Ginebra, és més que un acte simbòlic. És una campanya per a preparar el terreny per quan el Parlament proclami la independència de Catalunya, la majoria dels estats membres de les Nacions Unides no els hi sigui cap sorpresa.

Però no ens podem quedar aquí. Cal ara continuar treballant en aquest sentit.  Per això, hi ha una nova iniciativa que estem pensant. Aquesta iniciativa però,  per mi i per altra gent, requereix  nous actors i la implicació de tota la societat civil independentista. Caldrà pensar-ho bé,  si cal haurem de deixar algunes eines que mostren signes d’esgotament i cercar-ne de noves.

Els propers mesos poden ser claus per aconseguir la llibertat de la nostra nació catalana. Per això, ara us encoratjo que cadascú de nosaltres, aquest estiu, fem campanya per aconseguir aquesta tardor que hi hagi una candidatura que proclami la independència al Parlament. Sense dubte cal que aquesta sigui la més competent, unitària i forta possible. Però sobretot és imprescindible que hi hagi al menys una, malgrat no sigui del  grat de tothom. Els qui estem convençuts que Catalunya se’ns mora si continua amb polítics que volen pactar amb els assassins de la nostra pàtria, necessitem una opció política que dinamiti aquest Parlament ple de diputats que fins ara, en comptes d’actuar com a sobirans, han actuat com a simples diputats regionalistes. Els independentistes reclamen el nostre dret a poder votar diputats disposats a donar-hi tot per la independència.

No servirà de res haver portat milers de catalans a Brussel·les i a Ginebra, si el nostre Parlament només hi ha diputats espanyolistes,  regionalistes o com a molt independentistes només de boca. Amb quina força democràtica podrem defensar el dret d’autodeterminació de la nació catalana a l’ONU, si no hi ha cap diputat disposat a exercir-ho? Que els hi direm als ambaixadors de l’ONU quan ens preguntin per als nostres representants al Parlament?

És imprescindible que al Parlament hi hagi una majoria de diputats disposats a proclamar la independència o tot el que hem aconseguit d’ençà Brussel·les, haurà estat en va.

Els segadors cantaven el 1650 que la palla va cara. Ara després de més de 300 anys, la palla al Parlament de  Catalunya segueix sent cara i escassa. Cara perquè la llibertat té un cost que pocs estan disposats a pagar-ho  i escassa, perquè hi ha crescut molta mala herba. Aquesta tardor, a les properes eleccions al Parlament, els segadors de nou, igual com ho varen fer els nostres avantpassats, haurem de segar ben arran.

Bon cop de falç Segadors!!

Bon cop de falç!!

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

Aquest dissabte sóc a Ginebra i aquest apunt està escrit el dijous al vespre, abans de marxar  a Suïssa.

Ara ja no puc reflexionar massa, tot ho he dit, entre escrits i declaracions. Dilluns iniciarem una nova etapa, allò que es diu un canvi de xip, Ginebra haurà passat, esperem que las jornada ens permeti avançar una mica més en el nostre camí cap a la independència. Els indicadors de l’èxit, però, els veurem a mig termini, no serà la gent present i la ressonància d eles paraules, sinó l’efecte que tingui sobre el procés sobiranista. Malgrat això, dissabte proper faré alguna valoració. Ara em limitaré a posar dos documents. El primer la carta lliurada aquest dimecres al president del Consell de Drets Humans de l’ONU , document de to prudent però clar, i que ja tenen tots els abaixadors del Consell de Drets Humans. El segon, el manifest que llegirem davant de l’ONU, a l’esplanada de les Nacions de Ginebra.

Carta al president del Consell de Drets Humans de l’ONU

Barcelona, 4 de maig de 2010

Excm. Sr. Ambaixador
Alex Van Meeuwen
President del Consell de drets humans de l’ONU
Ginebra

Excel·lentíssim Senyor,

Assabentats que els dies 5-7 de maig de 2010 el Consell de drets Humans de l’ONU que la seva Excel·lència presideix serà informat, seguint les normes de l’EPU, sobre la situació dels drets humans al Regne d’Espanya, els sotasignats es permeten sol·licitar-li que tingui en consideració el següent:

El proper dia 8 de maig, davant del Palau de les Nacions Unides de Ginebra, es farà una concentració pacífica de ciutadans catalans, vinguts de les terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, per a donar testimoni de la voluntat expressada, per cada dia més compatriotes, en el sentit que el poble català pugui exercir el dret a l’autodeterminació; dret que pertany a tots els pobles del món, com bé ha reconegut repetidament la mateixa ONU. Aquesta voluntat ha quedat ben palesa ja en múltiples ocasions anteriors, en diversos i successius documents escrits per personalitats representatives del nostre país i adreçats a les Nacions Unides, des del mateix any de la seva creació. També ha quedat palesa aquesta voluntat en decisions assumides per la Cambra de representació legal democràtica del poble català, és a dir pel Parlament Autònom de Catalunya. I finalment la mateixa voluntat s’explicità en una concentració popular davant la mateixa seu de l’ONU el 1985 i en altres iniciatives sorgides igualment de la societat civil. Entre aquestes despunten les que s’estan duent a terme ara, d’una manera exemplar, com han constatat desenes d’observadors internacionals, que han pres la forma de consultes o referèndums que han donat com a resultat l’opció, ja votada lliurement i explícitament per gairebé cinc-centes mil persones, per la independència de la nació catalana.

El posem al corrent d’aquests fets perquè, al nostre entendre, s’emmarquen en la missió del Consell de drets humans de les Nacions Unides que consisteix, entre altres coses, en vetllar per tal que tots els Estats membres de l’ONU promoguin i facin observar els drets humans en les àrees de les seves respectives responsabilitats polítiques i administratives. Sabem que les informacions que li estem proporcionant no figuren en l’EPU esmentat del Regne d’Espanya. Tanmateix creiem que, per justícia, hi haurien de constar, amb les implicacions pertinents, donat que el dret a l’autodeterminació és essencial a fi que puguin realitzar-se, en les condicions requerides, els drets relatius a la pau i la convivència democràtica de tots els éssers humans i els pobles amb els quals cada un d’ells s’identifiquen. Això és, els drets que constitueixen els ideals de la mateixa ONU i que són el puntal i la raó de ser del Consell que la seva Excel·lència presideix. Si aquest punt constés en l’EPU del Regne d’Espanya, es posaria en evidència que aquest Estat, tot i haver acceptat i ratificat els Pactes Internacionals de l’ONU que contemplen el dret a l’autodeterminació dels pobles com a dret fonamental, el nega i el prohibeix al poble català. És veritat que el govern espanyol justifica la seva posició al·legant que la Constitució espanyola no contempla aquest dret pel que fa al poble català, però també és veritat que el mateix govern silencia que aquesta mancança es contradiu amb el que la citada Constitució estableix quan afirma que ella és de rang inferior als Pactes internacionals signats i ratificats pel Regne d’Espanya, on el compromís a favor de la realització del dret a l’autodeterminació de tots els pobles, sense excepció, hi és ben explícit.

Creiem que si l’actitud impugnable del govern espanyol en relació a un dret tan bàsic fos examinada pel Consell de drets Humans de les Nacions Unides aquest es veuria obligat a exigir al Regne d’Espanya de ser fidel no tan sols als postulats de l’ONU sinó també als seus compromisos. En tot cas, un avenç en aquesta direcció significaria un gran pas en pro de l’aplicació del principi que en la mesura que els drets dels pobles són respectats, més promoguda i garantida és la pau i la democràcia de tothom, més tancades resten les vies dels enfrontaments o  conflictes que el no respecte als drets obren.

Confiem que la seva Excel·lència farà tot el possible per tal que el Consell de Drets Humans prengui acte del que li sol·licitem i es pronunciï responsablement en la perspectiva que li demanem: seria un gest que, en definitiva, permetria al poble català de no haver-se de continuar sentint oposat al Regne d’Espanya, perquè els seus drets col·lectius serien garantits, podria viure com a poble lliure i ben disposat a ser interlocutor, en un pla d’igualtat, amb tots els altres pobles, comprenent-hi també, naturalment, el poble espanyol.

Tot agraint-li la seva atenció i esperant poder-li agrair personalment la seva cooperació, el saluden, amb la consideració que ens mereix, en nom de tots els qui ens concentrarem davant la seu de les Nacions Unides de Ginebra el proper dia 8 de maig

Signat:

Sr. Enric I. Canela, portaveu de Deu Mil en Xarxa per l’Autodeterminació
Sr. Aureli Argemí, president del centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacions (CIEMEN)
Hble. Sr. Agustí M. Bassols, exconseller de Justícia i Governació de la Generalitat de Catalunya i president de Sobirania i Justícia

Manifest llegit davant de la seu de l’ONU a Ginebra el 8 de maig de 2010

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

D’aleshores ençà la nació catalana ha patit moments dolorosos, guerra, dictadura i repressió. Al 1978 una constitució elaborada sota l’atenta mirada dels poders fàctics tampoc va permetre la nostra recuperació nacional. Alguns van veure un miratge, la possibilitat d’una relació bilateral, una confederació de nacions a mig termini com l’existent abans del segle XVIII. Falses il·lusions la crua realitat s’ha imposat al llarg d’aquests més de trenta anys. Els nostres drets no seran mai reconeguts a Espanya.

Avui catalans i catalanes, vinguts de terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, som aquí per reivindicar de forma simbòlica davant del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, el que ja vam fer dimecres de forma oficial, l’exercici del nostre inalienable dret d’autodeterminació. Durant els darrers mesos, sense el suport de cap administració, sense recursos, gairebé mig milió de catalans, en seguiran més, han expressat ja al Principat el seu desig de què esdevinguem un estat independent i sobirà integrat al si de la Unió Europea. I igualment volem disposar d’un seient de ple dret al si de l’Organització de Nacions Unides.

Els catalans i catalanes estem farts de viure en un estat que no respecta els nostres drets. I en el cas del Principat, a hores d’ara està en discussió si la sobirania dels afers que ens afecten resideix en el conjunt dels ciutadans de l’actual Estat espanyol o bé rau en els catalans i catalanes.

La posició de l’Estat espanyol, expressada por el Tribunal Constitucional, en declarar-se competent per jutjar allò que afecta a Catalunya ens ho ha deixat molt clar. Dins l’Estat espanyol la nació catalana no pot ser altra cosa que un conjunt de regions sense capacitat de decisió política. Mai com ara les coses han estat tan clares.

Nosaltres, uns convençuts de sempre, altres desenganyats, no creiem en cap estatut ni en cap pacte amb l’Estat espanyol perquè aspirem a tenir una Constitució catalana i, per això, esperem que quan abans millor els tribunals espanyols ens declarin regió sense dret a cap bilateralitat perquè d’aquesta manera acabarà aquesta patètica comèdia i es posarà en evidència que tots aquells que encara defensen l’encaix de la nació catalana dins de la gàbia espanyola i ens volen fer creure que això es possible, menteixen. Avui només els ximples poden creure que una nació catalana, exercint els seus drets històrics, té cabuda a l’Estat espanyol.

Des d’aquí, davant de la seu de les Nacions Unides a Ginebra volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

No volem cap Govern que no es comprometi amb la independència de la nostra nació. Volem que els nostres representants parlamentaris siguin de debò nacionalistes, és a dir compromesos amb aconseguir un Estat propi.

No volem candidats a les properes eleccions que no diguin amb claredat que si arriben al Govern promouran la declaració d’independència per tal que assolim fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Aquí i ara nosaltres ens comprometem a treballar plegats per declarar la independència, fer un referèndum sota la seva tutela de les Nacions Unides i construir un Estat propi.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!

Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Espero que ambdós documents representin allò que penseu i que la tasca de Deumil us sembli satisfactòria

D’ençà la gran fita que fou la manifestació de Brussel·les, a Catalunya s’han produït moltes coses. Amb tota la modèstia que calgui, podem dir, que Brussel·les va donar una empenta al moviment sobiranista a Catalunya, que va permetre que és dones lloc tot una sèrie d’esdeveniments com els referèndums, que han fet que en menys d’un any i mig, hem passat d’un ambient a la societat catalana de derrotisme a un altre que, sense obviar els problemes existents, és visualitza amb una mica d’esperança que la llibertat de la nació catalana està molt més a prop i sobretot que és possible. Però, a part d’haver contribuït des de Deu mil en xarxa per l’Autodeterminació, a ajudar a canviar a aquesta situació dins de Catalunya, nosaltres des del consell de deumil.cat, sempre hem tingut un altre objectiu: La internacionalització del conflicte del poble català per la seva llibertat.

Aquesta setmana i la que ve a l’ONU de Ginebra és fa la EIGHTH SESSION OF THE HUMAN RIGHTS COUNCIL’S UNIVERSAL PERIODIC REVIEW.  Aquestes jornades periòdiques de revisió sobre els drets humans a diferents països que es fa a Ginebra, concretament demà dimecres 5 de maig, està dedicat tot el matí a revisar el compliment sobre els drets humans a l’Estat espanyol. Per això aquest proper dissabte anirem a fer una concentració a les portes d’aquest organisme per reivindicar un dels drets humans universals que el Regne d’Espanya no compleix, malgrat haver-los signat el 1977: El Dret d’Autodeterminació dels pobles.

En aquest sentit, amb el CIEMEN hem escrit i enviat una carta a tots els ambaixadors de l’ONU a on exposem el cas català i reivindiquem el nostre dret a la independència. Avui a la conferència de premsa que es farà al migdia al col·legi de Periodistes, la presentarem.

Amb la crida Cap a l’ONU per l’Estat Propi el que hem volgut fer, és obrir definitivament la porta de l’ONU per a la nostra nació.  Volem que tota la societat civil catalana, incloent els polítics que realment volen la llibertat de la seva pàtria, que tots junts, anem a l’ONU i perquè d’una vegada per totes, el poble català hi pugi donar a conèixer la seva situació davant de tots els ambaixadors de tots els estats del món i exposi la voluntat de poder exercir el nostre dret universal a ser un poble lliure.

Aquest dissabte 8 de maig del 2010, a les 12 del migdia a Ginebra, els catalans ens concentrarem de la Plaça de les Nacions front de la porta de l’ONU i allà demanarem la clau per poder-hi formar part com el 193 Estat membre.

VOLEM L’ESTAT CATALÀ – WE WANT A CATALAN STATE

Endavant les Atxes!!

Manel Bargalló

Sense intentar ser rigorós en temes de la nostra història, no en sé prou, us dic:

Catalunya és històricament una nació. Fa segles els catalans van pactar tenir un rei castellà i poc a poc vam quedar integrats en un sistema que no era el nostre. Amb els anys van haver revoltes i Catalunya va continuar sotmesa i dividida entre dos estats, el francès i l’espanyol. Anys després, potser en un dels moments més tristament recordats, la nació catalana va perdre els seus drets històrics i va ser aixafada per Felip V. Les armes, una vegada més, van impedir als catalans ser-ho plenament.

La història més recent, la del segle XX, va ser també escrita per les armes. Les llibertats i drets de Catalunya minsament recuperats van ser mutilats per la dictadura del general Franco. Mort el dictador, va arribar la transició, sense ruptura, i es va instaurar un sistema polític, democràtic, però gens respectuós amb les nacions diferents de la castellana de l’actual Estat espanyol. Es va escriure una Constitució sota l’atempta vigilància dels “poders fàctics”. Segurament el seny català deia que no hi havia altre camí i que el temps ho arreglaria.

Avui es torna a reinterpretar aquella Constitució per deixar-nos ben clar que la sobirania de Catalunya resideix en el conjunt del poble espanyol.

Davant d’això i d’acord amb el que ja va manifestar en la seva Resolució 98/III de 18 de desembre de 1989, sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, el Parlament de Catalunya adopta la següent RESOLUCIÓ:

La sobirania de Catalunya resideix únicament en el poble de Catalunya amb les limitacions que imposin els tractats internacionals que Catalunya pugui subscriure en ús de la seva sobirania i el Parlament de Catalunya és el màxim representant d’aquesta sobirania.

Només correspon als ciutadans de Catalunya el dret de decidir sobre el seu futur polític i per tant, el Parlament de Catalunya manifestat el seu compromís amb la independència de Catalunya per tal que es converteixi en un Estat integrat a la Unió Europea si així ho decideixen lliurament els catalans.

Parlament de Catalunya, xx de maig de 2010.

Aquesta és la Resolució del Parlament de Catalunya que, millorada en la seva redacció, m’agradaria llegir els propers dies, només depèn dels nostres diputats, i de la nostra capacitat de fer-los entendre quina és la seva obligació amb Catalunya.

De moment, però, seguim la nostra feina i reivindiquem al món el nostre desig, la nostra ferma voluntat d’esdevenir un estat independent. El proper dissabte 8 de maig, a les 11 del matí (acte a les 12 h), ens veiem Esplanada del Palais des Nations a les, davant del Palau de les Nacions Unides, a Ginebra. Allà alguns de nosaltres faran el lliurament d’una carta adreçada al President del Consell de Drets Humans de l’ONU. Us recordo també que si algú de vosaltres bonament pot fer-nos alguna aportació econòmica (donatius) ens ajudarà a enllestir les coses amb èxit. Moltes gràcies per endavant.

Ja estic de nou a Alemanya, fins ara no he pogut escriure l’article setmanal a aquest bloc. He de guanyar-me les garrofes i de l’aeroport he anat directament a la feina, sense passar per casa.

Ha estat un cap de setmana inoblidable, el diumenge vaig estar a Malgrat de Mar acompanyant els meus amics i companys sobiranistes durant tota la jornada del referèndum.

Jo sóc de Reagrupament des de molt abans que es formés com a associació independent d’ERC. Vaig defensar RCat com una alternativa dins d’Esquerra i quan la direcció del que era el meu partit durant més de 18 anys de militància, va demanar al Joan Carretero que marxés perquè no estaven d’acord que ERC havia de lluitar per la independència com objectiu prioritari, vaig decidir també plegar. Per mi, ERC només era una eina per la independència de la meva terra i si la direcció diu que ara no és la prioritat del partit, doncs ho deixo i miro de lluitar amb una altra eina. No dedico part del meu temps lliure a fer política. No m’agrada gaire la política. Per mi fer política és un peatge que haig de pagar per aconseguir ser un ciutadà normal. Un ciutadà que té el seu pròpi estat.

Però això no treu la meva total simpatia amb els simpatitzants i militants d’aquest partit al meu poble.  He estat 6 anys el president de la secció local d’ERC i malgrat fa ja deu anys que he marxat del poble , conec pràcticament a tothom. Molt d’ells  han participat amb Malgrat Decideix.

Al poble, des de fa més de 30 anys hi governa el PSC-PSOE, ho ha fet majoritàriament amb coalicions. Al principi aquest partit, mirava de només fer pactes amb les forces d’esquerra, però des de fa uns 10 anys, l’actual alcaldessa, que porta des del 1991 governant, només ha pactat amb CiU i el PP.

Una de les coses que vaig tenir clar quan vaig ser anomenat president d’ERC a Malgrat, per allà el 1994, era que mai hauríem de pactar amb el PSC-PSOE. Ho tenia clar, per varis motius. El primer per patriotisme. Per mi des de les temps  de Felipe Gonzalez que tinc clar que el PSC és la quinta columna de l’espanyolisme a Catalunya. Però també, pel tarannà de l’Alcaldessa, més propi del típic cacic del poble del segle passat. Com a persona, a mi em costa molt poder dialogar amb persones que tenen aquest tipus d’actitud. Això junt que sempre he considerat al PSC-PSOE un partit que només té com objectiu mantenir-se al poder, sense importar com, vaig sempre defensar que ERC a Malgrat, si volia algun dia poder desplegar les nostres polítiques nacionals i d’esquerra, per dignitat i ètica, mai hauríem de pactar amb l’Alcaldessa. Només si podriem accedir a l’alcaldia podriem estudiar-ho. Tal com funciona la democràcia a l’Estat espanyol, un alcalde ha de fer-ho molt i molt malament, incloent escàndols greus, per poder-ho derrotar en unes urnes. Els favors i contrafavors estan a l’ordre del dia i tot plegat favoreix la perpetuïtat del qui té la paella pel mànec.

Va ser molt dur estar sols a l’oposició, mentre veiem com al principi Iniciativa, i després  CiU i PP, anaven pactant amb el PSC-PSOE i repartint-se les regidories. Actualment aquest partit, mana només amb el PP. Els de CiU com els d’Iniciativa, han sortit força escaldats de pactar amb l’alcaldessa socialista.

En aquests moments, ERC és l’alternativa real que hi ha al poble de poder fer un canvi, després de més de 30 anys de govern socialista. De fet, penso que ERC a les darreres eleccions municipals haurien pogut guanyar o forçar el canvi d’alcaldia, però malgrat el descontentament que hi ha vers a l’alcaldessa,  no va ser possible perquè els malgratencs no acaben d’entendre com pot ser que la direcció d’ERC a la Generalitat pactin amb el PSC-PSOE, mentre al poble, es manté un enfrontament frontal amb  ells.

Moltes vegades penso, que si la direcció d’Esquerra hagués fet el mateix que varem fer i fa ERC a Malgrat, en aquests moment ERC seria l’alternativa política a Catalunya. Però el Carod i el Puigcercós, van estimar fer tot el contrari i ERC ha deixat de ser cap alternativa a nivell nacional. Si no hi ha gaires canvis, Esquerra tornarà als mateixos nivell de representació que tenia abans del 2003. Per darrera del PP i fins i tot, potser darrera d’Iniciativa.

Tornant als referèndums, el govern socialista a Malgrat ha tingut l’honor de ser de tot el Maresme, la població a on hi hagut més impediments per fer la consulta. Es veu que el dia de Sant Jordi, fins i tot va obligar a retirar una taula de Malgrat Decideix per un simple problema administratiu. Un cel en contra que sembla més proper als dels Rivera i Cia, que la d’un partit que ha defensat el dret d’autodeterminació, encara que sigui per a altres pobles, com és el poble palestí.

La participació malgrat tot, ha estat força meritòria si tenim en compte el que ha succeït a altres poblacions similars. Prop del 14% amb quasi 2.000 vots a favor de la independència. Més que els socialistes a les darreres eleccions al Parlament Europeu a Malgrat.

Del que vaig viure, vaig copsar un parell d’anècdotes que voldria explicar.

La primera fou que un amic de joventut i company d’universitat, de pares d’origen espanyol, que parla català però amb les poques ganes que jo parlo l’espanyol,  quan li vaig dir si anava a votar, em va contestar amb la pregunta “anar a votar als teus?” Mentre seguia caminant sense voler-se a parar a discutir amb mi. Això ja em va fer preveure que la participació no seria molt alta.

Vet a aquí, un dels problemes dels referèndums. La campanya dels mitjans de comunicació en mans dels socialistes, juntament el fet de què les direccions dels partits com ERC i CiU, hagin mirat d’agafar el protagonisme dels referèndums, però sense posar-hi gaire el coll a la realitat, ha fet que una part de la població vegi els referèndums més com la típica acció partidista del que fou al principi. El 13S i el 13D va ser més vist com una acció dut a terme per el poble, en contra fins i tot dels partits.

De fet, ja fa temps que ho vaig denunciar que hi havia intents per part dels partits polítics de segrestar als referèndums. Ara ja no hi tinc cap mena de dubte. Segur que els propers referèndums que es faran, encara la participació serà desgraciadament més baixa. De fet penso, que si les coses segueixen així, a Barcelona el referèndum no es farà mai.

Però amb tot, prop de mig miler de vots a favor de la independència malgrat tot és  un èxit sense precedents, que en altres contrades que han aconseguir esdevenir un estat propi no tenien un o dos anys abans de la seva independència.

La segona anècdota per sort fou molt més positiva. Vaig copsar que un centenar de malgratents, la majoria sense afiliació política, però també hi havien els militants i simpatitzants d’Iniciativa, d’ERC i de CiU, s’havien posat a treballar junts per fer possible el referèndum. Vet a aquí el millor de tot el que ha succeït al meu poble amb els referèndums.

Quan es tracta d’anar junts per aconseguir la independència, tenim per un costat, els espanyolistes, que són el PSC-PSOE i el PP, que fan tot el possible per a impedir que la gent exerceixi el seu dret democràtic al vot i per l’altre costat la resta dels catalans, incloent militants i simpatitzants d’Iniciativa, Esquerra i CiU que si que treballen per fer-ho possible.

Això té més importància del que pot semblar. Malgrat que al final, un amic d’Esquerra se’m queixava que hi havia alguns de CiU que al principi s’havien ofert per treballar, en canvi al final havien fugit d’estudi i només havien vingut  a fer-se la foto, a mi em semblava que era un avanç molt important.

Li vaig dir al meu amic, que no caiguessin en el parany de fer-se retrets, que era un principi molt esperançador per poder forçar un canvi al poble i que l’exemple de Malgrat Decideix, hauria de continuar viu. La llavor de la unitat entre els catalans demòcrates s’havia sembrat i això donaria el seu fruit. Penso que si es poden ajuntar per demanar la independència, també ho poden fer per alliberar-se de 30 anys d’un govern socialista amb una alcaldessa que després de tants temps governant, actua com si fos un petit dictador. Si al meu poble, es torna al retret entre els malgratencs que volen foc nou, no s’aconseguirà res de res.

Penso que per a tota Catalunya, això també és extrapolable. Centenars de coordinadores s’ha constituït amb un objectiu d’aconseguir la independència, a cada poble. Per primera vegada molts catalans, la majoria sense afiliació política, alguns militants d’ERC, de CiU, i d’Iniciativa, s’han posat a treballar per fer els referèndums.

Tots ells estan fent de militants, però no d’un partit, si no militants de Catalunya. Això per mi és la clau. Si no són conscients de tot això i es deixen arrossegar per les lluites partidistes dels partits, tot haurà estat en va.

En canvi si tots aquests centenars de milers de catalans que han votat a favor de la independència són coherents amb el que han fet, podrem aconseguir que al Parlament de Catalunya, es proclami la independència i sortim de la dictadura que representa l’Estat espanyol.

Endavant les atxes!!

Nota: No oblideu, que perquè tingui efecte la proclamació unilateral de l’Estat Català al Parlament, ens cal el reconeixement internacional. En aquest sentit us esperem el proper 8 de maig a Ginebra a on farem l’entrega d’una carta a tots els esmaixadors de l’ONU perquè reconeguin el Dret d’Autodeterminació del poble català.

A la foto, no em trobareu perquè vaig ser jo el que vaig fer la foto del grup. 

Representació d’un poble

Fa dies que llegeixo diferents opinions del nostre actual president, de la nostra regió espanyola.

Fins ara era un home que havia callat, que mai havies sapigut ben bé que pensava de la societat catalana.

Amb les consultes ha sortit tot fora. A un 30% dels catalans convençuts per la independendència ens ha dit minoria. Ha afirmat el que pensem.

Veureu fa dies vaig veure en unes declaracions que deia, que la MAJORIA de catalans se sentien espanyols.

No sé si el nostre president s’ha dignat a comparar resultats i veure que quasi el doblem en votacions. Però bé, suposo que és una persona no massa llesta.

Fa dos dies, va dir que no aniria a votar a la consulta del seu poble, Sant Just Desvern.

Una decisió errònia i segurament aplaudida pels dirigents de la nacional PSOEspañol.

Però està fent bé? Un president no ha de donar suport a un moviment pacífic, social i democràtic  i popular!

Crec que és un insult. Un insult que ens l’hauríem de mirar seriosament.

Crec que acabem de trobar un altre inconvenient a pertànyer a Espanya. A un 30% dels ciutadans se’ls considera minoria i se’ls pren a broma.

Però per ell , quina és una xifra representativa?

Alguns diuen que amb un 30 no anem enlloc, però qui recorda quan percentatge hi havia a Kosovo?

Menys d’un 10 % i llavors mireu, son independents.

Cal autoconvençer-nos que no ens fan cas ni els politics del país.

Cal una candidatura que aplegui les consultes, que en sigui el derivat CLAU. Per que amb un 30% serem majoria al Parlament i proclamarem la independència. No es difícil, però cal que ens ho creiem.

I el problema seriós es que la majoria no s’ho creu.

A aquesta gent ha de reaccionar o se’ns passarà l’hora com moltes altres vegades, crec que hi ha suficients motius, com per votar aquesta nova candidatura.

Però abans de votar-la, haurem anat a Ginebra, on haurem entregat el resultat de les consultes, i on les miraran entusiasmats pels progressos democràtics del nostre poble, i per una massa social amplia.

El 8 de Maig , a Ginebra.

Atentament, un servidor que s’excusa per no poder anar a Ginebra.

Josep Prat

Diumenge, després d’una setmana moguda, es farà la tercera tanda de la Consulta, tercera si considerem singular la primera votació per la independència a Arenys de Munt. Dilluns la coordinadora ens donarà dades globals de quants catalans hauran votat a favor de la independència del nostre país.

Siguin quins siguin els resultats, aquests són uns fets únics a les democràcies europees i poden de manifest l’inequívoc desig d’una part important del nostre país d’esdevenir un Estat separat de l’espanyol.

Un desig que en un estat democràtic, com es considera l’espanyol, no hauria de ser obviat pels que ostenten el poder. No crec que ho obviïn els estats democràtics del món tot i que la norma és no intervenir en els afers interns dels altres estats.

El problema que es planteja a l’Estat espanyol és el seu grau de maduresa democràtica. Per a mi no hi ha cap dubte que aquesta maduresa és baixa, molt baixa. No entraré a debatre gaire sobre el Tribunal Constitucional i les seves actuacions. Aquest Tribunal no és altra cosa que el reflex de la societat espanyola, no fa altra cosa que interpretar la Constitució, potser no en la lletra estricta però si en el seu esperit actual. No fa altra cosa que dir que els catalans, diguem el que diguem, per a ells no som altra cosa que una part inseparable del poble espanyol i que nosaltres no podem decidir per nosaltres mateixos sinó que la decisió sobre el nostre destí li correspon al conjunt dels espanyols, entre els que per llei vigent hi som. No hi ha altra nació que l’espanyola i tota la resta són eufemismes per intentar definir de manera amable per a nosaltres, a veure si així callem, el concepte de regió espanyola. El Tribunal Constitucional interpreta de manera perfecta aquest sentiment majoritari espanyol i només discrepen en fins a quin punt s’ha de deixar clar en el text i intentar ser amables.

A mi això no em sorprèn ja que ens ho han deixat ben clar durant molts anys. El nostre èxit o fracàs, depèn de qui s’ho miri, ha estat fer que ara ens ho hagin de dir per escrit. A l’Estat espanyol no es va fer una transició democràtica com calia i ara es posa de manifest de forma entenedora per a molts.

Un exemple el tenim quan en una reunió dels “pares de la Constitució espanyola” el president d’Honor del PP, el gran demòcrata Fraga, va dir: El poble no pot votar res que no sigui constitucional, per a això està el Tribunal Constitucional!. Què es podia esperar d’un històric del franquisme, còmplice o executor directe de la repressió franquista i postfranquista? Quina Constitució podia emanar havent gent així?

Tanmateix el problema no és només dels espanyols. També aquí tenim les nostres contradiccions. Les tenim quan organitzem a Catalunya actes en defensa del jutge instructor de la darrera persecució de l’independentisme  català. O fem per que qui l’ataca és el feixisme espanyol més cru, mentre que oblidem que va ser el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg qui va haver de donar raó als perseguits, empresonats i torturats en aquell moment. Si no ho sabíeu, encara teniu l’oportunitat de sumar-vos: Manuel Perona (President de la Assoc. per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya), Rosa Regàs (escriptora), Rubén García Cebollero (escriptor), Juan Marsé (escriptor), Carmen Elías (actriu), Carmen Domingo (escriptora), Isabel Coixet (directora de cinema), Javier Gurruchaga (cantant), Associació d’Estudiants Progresistes, Carles Balagué i Mazón (director de cinema) i Joaquim Oristrell (director de cinema), entre d’altres, donen suport a la iniciativa “Jo recolzo a Garzón”. Serà el 24 d’abril, a 2/4 de set del vespre a la Plaça de Sant Jaume. Segur que tot l’independentisme català serà allà.

Casualment aquells fets foren immediatament abans de les Olimpíades de Barcelona, no fos cas…

I parlant d’Olimpíades, ara a mort Samaranch. Hi ha hagut un gran dol expressat per la classe política catalana, no podia ser altrament. Cert que va voler uns Jocs Olímpics a Barcelona, agraïts. Tanmateix no podem oblidar la seva carrera al servei del Dictador i de la que mai es va penedir. Va ser ell al 1996 l ’home que va canviar les normes del Comitè Olímpic per evitar que Catalunya pogués tenir algun dia reconeixement oficial en l’àmbit esportiu. Volem més contradiccions?

Sorprèn el comportament dels catalans que defensen que Catalunya pugui decidir el seu futur. Sorprenen tantes complicitats amb l’Estat que ens nega la possibilitat de decidir que volem ser.

A mi em deixa bocabadat una frase com “Dret a decidir més en allò que més ens uneix que no pas en el que ens separa. No vull portar Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria. El concert econòmic és un d’aquests temes.” Una frase així em fa llegir-la dues vegades. Com sap l’autor la resposta abans de preguntar al poble? Intuïció, esclar.

Creu l’autor de la frase que algú ens deixarà votar sobre el concert econòmic? No seria una derrota que no ho poguéssim fer un cop proposat? De debò creu que és possible que ens “donin” el concert econòmic? Jo considero a qui ha dit això una persona molt intel·ligent, vagi per davant. Aleshores per què diu això?

Plantejar de cara i de forma irrenunciable una consulta sobre el concert econòmic és un enfrontament que l’Estat no autoritzarà. És que hi ha algú tan estúpid que pugui creuré que no sortiria un “si” aclaparador en favor del concert econòmic? Si no l’autoritzen derrota? Aleshores, quin és el pla B? Potser dir que es referien al que podria fer una orquestra subvencionada.

Sincerament, penso que si algú s’estima Catalunya i vol que els seus ciutadans gaudeixin del millor benestar possible no ho pot dubtar. Només en un Estat català tindrem el que és nostre i podrem decidir de debò. No apostar per aquesta via és dir: no assumeixo cap risc, vaig per la via més segura, això si, tots estarem pitjor.

No s’adonen els nostres polítics que cada dia anirem pitjor? Jo em pregunto si és que sóc curt i no veig més enllà dels meus nassos, però per voltes que hi dono, no veig que tinguem opció de millora relativa. Per deixar-ho clar. La crisi passarà i hi estarem millor, però perdrem pes específic a Espanya i Europa. Anirem endarrere, segur i inqüestionable, avançarem si, però menys i amb més cost. És això el que volen els nostres polítics?

Voldria que m’ho expliquessin, no ho entenc. Em consola no trobar gent sòlida, intel·ligent, no lligada als poder que sigui capaç d’explicar-me d’una manera argumentada els beneficis de romandre a l’Estat espanyol. No seria possible trobar un català intel·ligent, que no cobrés del sistema, capaç d’explicar-m’ho?

Clar, l’única forma que tenen de mantenir el sistema viu els que viuen del sistema és emprar l’argument de la por, de l’impossible. Apel·len al seny català, la prudència: “no sigui que…”. No fan res per moure les coses.

El darrer argument, el més esotèric és dir que preguntar als catalans si volen la independència és dividir-los. Potser no estem dividits? No estem ja immergits en una profunda divisió? El problema no és dividir els catalans, el problema és tenir el valor per enfrontar-se amb l’stato quo. La conseqüència és posar totes les traves possibles per tal que no es pugui explicar el mal que ens està fent seguir lligats a un Estat troglodita. No ens enganyem, mantenir-se en la posició estàtica que estan la majoria dels nostres polítics és negar-nos la igualtat d’oportunitats en defensa d’un país independent.

Però no passa res, com he començat, la Consulta avança i ja caurà el sistema com una fruita madura. No caldrà cap ventada, manca poc temps. Si ells no canvien, nosaltres els canviarem! No els hi queda massa temps.

Amigues, amics, no deixeu de votar, si teniu oportunitat, diumenge, donarem un pas més.

Ah! I no ho oblideu, el 8 de maig us vull a Ginebra. Heu de ser allà perquè explicarem al món el que estem vivint i demanarem la seva complicitat. Parlarem amb un alt funcionaria de l’ONU, farem un pas més. Reflexioneu-hi, tots els fets estan encadenats, un darrere de l’altre, cada acció tomba més l’estaca, fins que caurà. El dia 26, un cop hagi passat aquesta onada de la Consulta, tornarem amb força per difondre Ginebra, no ens falleu, no falleu a la nostra causa de llibertat, ajudeu-nos, encara ens manquen alguns voluntaris i uns pocs diners. En tot: Si sumem, guanyem!

Òspes!! Aquest gos m’ha mossegat … – no es preocupi senyor – em diuen, – és que du el collaret “caducat”, el que hem de fer és canviar-li el collaret i ja està …

 Com és fàcil de copsar i constatar, CiU i PSC son espanyols exemplars, son els espanyols que més cura tenen de les institucions espanyoles, en detecten les mancances i en postulen les reformes amb diligència i afecció. Estan molt preocupats i ocupats pel desprestigi de les seves institucions.

  Els regionalistes espanyols denuncien que una bona part dels magistrats del Tribunal Constitucional, han exhaurit, per llei, el temps de pertinença en aquesta institució, i denuncien també, la seva incompetència manifesta per arribar a dictaminar res respecte del Estatut de Catalunya.

 D’aquestes dues denuncies a l’ensems, se’n pot inferir directament que la incapacitat del alt tribunal per a dictaminar és causa directe del fet que alguns dels magistrats estiguin “caducats”, donant a entendre que si altres foren els magistrats espanyols altre en seria el resultat final, negligint completament  de manera tan barroera com imperdonable, el FET que l’Estat espanyol és substantivament un règim doctrinal que bé i millor es reflecteix en la “sagrada Unidad Nacional del puebblo ecspanyolo”, principi inviolable i inalterable per sécula seculorum, de on es deriven totes i cadascuna de les sentències pretèrites presents i futures que restringeixen al Poble Català a una particularitat cultural espanyola més.

 Els regionalistes, volen recusar un dels botxins perquè està fora de termini,  i això fa que no es posin d’acord en la manera de fer-nos justícia, els catalans som els condemnats a la forca més legals i legalistes del planeta Terra, no me’n sé avenir de tanta dignitat.

I és que fins i tot hi ha botxins bons i dolents, i morir a mans d’un botxí dolent podent-ho fer de la mà amiga d’un de bo, és una estupidesa.

 -          De Nació i Drets Històrics … res de res, “la nación ecspanyola es única e indivisible”

 -          De la llengua … res de res … “solo existe el deber constitucional general de conocer el castellano”.

 -          Del Consell de Garanties Estatutàries i Síndic de Greuges … res de res … “… simples órganos de cunsulta”, i “ … se preserva la acción del Defensor del Pueblo (español)”.

 -          Vagueries … res de res … bé, tantes com en vulguis, ara bé, “ no pueden suponer la supresión de las provincias en Cataluña”.

 -          Poder Judicial … “ … prevalencia del Tribunal Supremo más allá de la unificación de doctrina”.

 -          Competències … “ … siempre la puerta abierta a la intervención del Estado”.

 -          Finançament …  “Pese a … … LOFCA”.

 Pel que sembla, aquestes eren les propostes dels “progres”, que els “conservadors” no han acceptat … …

 Aquestes son “filtracions” i com a tals no sabem bé el nivell de fiabilitat que comporten, tanmateix, la doctrina constitucional espanyola no deixa gaire marge a les aspiracions dels espanyols del NoroEste.

 Els “progresistes amigos” i la “pluja fina” eren la recepta inqüestionable i infalible, que al foc lent del “independentisme social” ens duria a la Llibertat, alerta! aquest és el pla estratègic dels que s’arroguen la qualitat de “pragmàtics” tot i perdre bous i esquelles, deixant, pretesament, a una bona part més gran cada dia de independentistes, a la intempèrie de la “il·luminació messiànica”.

 Amb tot però, els regionalistes, que és una manera de ser “catalanistes”, diuen, ens volen engalipar perquè ens esforcem en l’exigència de canviar-li el collaret a la bestia … aquesta és sens dubte una estratègia espanyolista que procura i/o permet guanyar temps per a que l’espanyolització avenci .

 És bo de veure, que aquests reformadors radicals de la Hispània secular, en allò que sempre hi posen més afany, és en mantenir-nos com a RAMAT en la marxa inercial de ser espanyolos, ep! i exemplars!! … més papistes que el Papa i més legals que el mateix Tribunal Constitucional, son més bons espanyolos que els mateixos espanyolos !!! … i és que ser acceptats pels espanyolos bé que paga tots els esforços.

 Jo soc independentista radical, perquè la veritat és que no puc ser-ho de cap altre manera.

 Catalans, ara tenim l’oportunitat de manifestar-nos sense embuts per a un Estat Català, a Ginebra el 8 de Maig.

 Catalans la pilota és al nostre camp, ara tenim la paraula, si volem la Nació i la Pàtria ens hem de pronunciar, a Ginebra podem continuar la tasca de recuperar La Nació.

 Som un Poble en marxa, una Nació creixent, en lluita per assolir la Llibertat dels qui defensen sense pal·liatius, i sense defallir,  la dignitat humana de la capacitat de discernir i governar-se fent us del lliure albir, seguint el senderi dels trets culturals constitutius d’allò que SOM.

 Visca la Terra. !!!!

 Xavier Vallfosca.

El passat dimecres 7 d’abril vaig tenir l’honor de poder dirigir unes paraules a l’acte de presentació de “Cap a l’ONU per l’Estat propi‘ previst pel 8 de maig a Ginebra, que es va fer al Cercle Catòlic de Gràcia. No ha quedat cap vídeo o gravació, ni tampoc tinc cap paper escrit del que vaig dir. Potser és una sort, perquè ho vaig improvisar al darrer moment. No sabia si podria anar-hi.

Ara, amb més calma i temps, i tenint en compte el missatge que vaig voler transmetre, us escric el discurs tal com m’hagués agradat fer si hagués pogut preparar-m’ho.

Llegir-ne més »

Aquests han estat uns dies en la que hem tingut algunes “pertorbacions” en el nostre univers nacional. Faig servir la paraula “pertorbacions” per referir-me a fenòmens que modifiquen l’estat del sistema, ni que sigui de forma mínima. Sense aquestes “pertorbacions” res no canviaria.

Per un banda José Montilla explicava a Madrid: Soy catalán y catalanista; y soy español y federalista sin que ello me suponga ningún problema ni contradicción. Como tampoco se lo

plantea a una gran mayoría de los catalanes. Por tanto, yo no soy partidario de una Catalunya

independiente de España.

Bé, no és cap descobriment que Montilla pensa així, però em sembla exagerat dir el que pensen i volen la majoria dels catalans. Vicent Sanchis s’ho llegia amb sornegueria (“Sóc espanyol i federalista”). José Montilla pot dir el que és, però dir el que som la majoria dels catalans no. Si hagués dit “crec” encara. El que si fa riure és el tema del federalisme, com fa riure el fet que el PSC estigui federat amb el PSOE, és el federalisme del “Si bwana”. Si fos federalista de debò estaria en contra del que només volen que Catalunya sigui una delegació de la gran seu espanyola, la de Madrid. Descentralitzadors si, federalistes…

La segona “pertorbació” és l’entrevista que dilluns Mònica Terribas va fer a Artur Mas. Un parèntesi és que la directora de Televisió de Catalunya va mostrar-se amb el mateix tarannà de sempre, que m’agrada, incisiu i sense donar massa treva a l’entrevistat. Més o menys igual que quan va entrevistar a José Montilla. Malgrat això no he vist ara declaracions criticant a Mònica Terribas. Recordeu aquella tan elegant de Miguel Ángel Martín López al seu Facebook o les més educades però igualment sectàries de Joan Ferran, Josep Maria Balcells o Carme Figueras quan Mònica Terribas va entrevistar a Montilla.

Deixant a banda el parèntesi que posa de manifest com uns i altres entenen la democràcia, és especialment aclaridora la resposta que Artur Mas va donar a la pregunta de Mònica Terribas sobre si és independentista. Va dir que és “català, catalanista i de Convergència”. Tot i reconèixer que creu que Catalunya “econòmicament se’n podria sortir” amb un estat independent, va explicar com el seu model ideal per al país una nació dins d’una confederació de pobles ibèrics.

Vaig al DIEC, ja sabeu que m’agrada que les paraules s’utilitzin correctament. Cerco nacionalista i llegeixo: Que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació.  En català està clar no és nacionalista català el que no propugna la independència de la nació catalana. En aquest cas serà confederalista.

L’anàlisi curt i clar de les declaracions dels dos polítics la feia Sílvia Barroso a Combat electoral d’alt nivell. Escrivia la periodista: Dies després que el president de la Generalitat s’esforcés a garantir que és espanyol, el seu rival més fort va dedicar un quart d’hora d’entrevista a TV3 a aclarir que no és independentista (o que no gosa ser-ho). Artur Mas, que s’esgargamella exigint la salvació de l’Estatut que ell mateix va (pre)llimar amb ZP, encara tem trencar verbalment amb un autonomisme eunuc que no pot créixer.

En un cantó del ring, un espanyol maquillat de federalista. En l’altre, un autonomista acoquinat. Enmig, Catalunya rebent els cops.

La tercera “pertorbació” és la deliberació del Tribunal Constitucional. Com els agrada dir als polítics “el pacte de Catalunya amb l’Estat”. Jo discrepo, no podem pactar res perquè no tenim capacitat de decidir res, però bé, no vaig ara per aquí.

La cosa és molt senzilla. Hi ha hagut una deliberació de gran profunditat. Resulta que “el pacte de Catalunya amb l’Estat”, que li diem Estatut, va ser conduït emmanillat als tribunals. Allà immediatament van decidir executar-lo. L’admissió a tràmit era simplement això, una execució del presoner. Allà tenen el cadàver en formol. Els magistrats estan discutint aferrissadament el que cal fer. Tenen diferents fórmules. Els més amables defensen que el cadàver s’ha de tornar a Catalunya embalsamat. Tornar el cos amb bon estat i perfumat seria millor acceptat pels catalans. Altres, però,pensen que això no potser, que cal deixar ben clar qui mana. Els moderats d’aquest segon grup diuen que cal extirpar els genitals del cadàver, els altres que cal que també se li treguin els ulls. La conclusió, però, és evident, ens tornen un mort. Amb ulls i genitals o sense, un mort que no servirà per a res més que per posar-lo en una urna.

Llàstima que finalment hagin perdut els que volien tornar el cos embalsamat i perfumat perquè ara haurem d’esperar encara més per a què alguns s’adonin d’una vegada de com van les coses. Esperàveu alguna cosa diferent? Què ressuscitessin el mort? No, això ja no és possible, es va acabar el dia que es van admetre a tràmit els recursos contra l’Estatut. Si tinguéssim veredicte ja tindríem això acabat, però seguiran corrent rius de tinta sobre el destí de l’Estatut.

Alguns, molts, ja tenim fa temps molt clar que no hi ha pacte possible amb l’Estat. L’únic pacte possible amb Espanya serà el que faci Catalunya un cop sigui independent.

La llàstima és que ara no s’introduirà de la mateixa forma el debat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Amb tot hi serà.

Ens tocarà ara explicar, amb independència de tot plegat, als catalans les “pertorbacions” que he comentat abans. El que poden esperar de cada grup polític i quina és la forma d’alliberar-nos.

No podem caure en l’absurd de dir el que toca ara és resoldre la crisi. Seria com si a un malalt al que se li ha gangrenat un peu se li digués que cal que prengui una aspirina. Evidentment li calmaria lleugerament el dolor, però la gangrena, si no fem res més, avançarà. El que cal, en determinades situacions, és tallar-li el peu. Això ho saben molt bé els cirurgians. Cal resoldre la crisi però a llarg termini i no posar un pal·liatiu mentre el nostre sistema es va degradant mica en mica fins fer-nos perdre la capacitat de ser un país modern i amb un estat del benestar envejable.

Resoldre la crisi a llarg termini vol dir plantar i sortir del sistema espanyol per deixar de perdre anualment 22.000 milions d’euros. Invertir aquests recursos en crear les infraestructures físiques i virtuals, augmentar el nostre capital intel·lectual i millorar l’estat del benestar dels nostres ciutadans per convertir-nos en un país competitiu i creador de riquesa.

Tot això no ho podem aconseguir amb pactes i negociacions amb Madrid. Això ho podem aconseguir plantant cara i declarant la independència de forma unilateral.

Estem en el bon camí, però ara no podem fer un parèntesi mentre se celebren unes eleccions i tornar a tenir un Parlament incapaç de prendre les decisions que han de salvar la nació.

Per aconseguir-ho hem de fer tots els sacrificis necessaris i col·laborar en totes les iniciatives que consolidin la nostra sobirania i ens ajudin a assolir les complicitats internacionals imprescindibles.

La primera cita la tenim el proper 25 d’abril. Molts pobles votaran a la Consulta, uns votant i fent que votin els seus veïns, altres, de fora, ajudant en actes i en tot el que calgui.

La següent el 8 de maig a Ginebra, a explicar el que està succeint a Catalunya, el nostre conflicte pacífic amb Espanya i a reivindicar davant l’ONU el nostre seient entre els estats del món.

Tots junts ho aconseguirem. La fe que tinc en la victòria és gran. Estic convençut que Si sumem, guanyem!

Aquesta ha estat una setmana interessant. El dimecres, com molts ja sabeu, vàrem fer al Cercle Catòlic de Gràcia l’acte de presentació de l’anada a Ginebra el 8 de maig. Dimecres feia tretze mesos de la nostra Manifestació a Brussel·les.

Us haig de dir que estic molt satisfet. Content pel desenvolupament de l’acte. Els companys de 10Mil ho varen preparar magníficament bé. Amb pocs mitjans econòmics es va fer un acte molt bonic i emotiu.

El nostre presentador 10Mil, Gerard Sesé, un crack dels escenaris. A més de compositor de l’himne a Brussel·les i l’himne a Ginebra ens va fer passar una estona agradabilíssima.

Amb tot, no era un acte lúdic, era un acte polític, i si va ser un èxit ho va ser per la participació i el suport de entitats i persones. Uns van poder ser amb nosaltres al Cercle, altres van fer una intervenció a través d’un vídeo i també alguns ens van deixar una mica del seu art, amb cançons i poesia.

Realment els de 10Mil ens vam sentir emocionats pel suport de tothom. Un missatge unitari a favor de la nostra independència. Vull expressar aquí el meu agraïment a tots, entitats i persones. Molts, estaven enfeinats preparant la Consulta al seu poble, però ho van deixar per un dia i es van desplaçar a Barcelona per ser amb nosaltres.

També els mitjans es van fer ressò, no tots, ja sabeu que hi ha aquells que sistemàticament ens ignoren, però també vam tenir el nostre minut a la cadena 3/24. Bona difusió. Tots ara seguim treballant per a l’èxit de la trobada.

Només voldria assenyalar un punt negatiu. Alguns  mitjans van assenyalar que nosaltres seríem a Ginebra, davant l’ONU, els portaveus de la Consulta. No, no és així, segurament va ser culpa nostra que es fessin aquesta idea, tot i el que jo vaig dir en les meves declaracions a la premsa i en la meva intervenció. Nació Digital escriu: El catedràtic de Bioquímica de la UB, Enric Canela; un dels impulsors de la iniciativa, en nom de Deumil.cat va deixar ben explícita la finalitat última de la gestió a Ginebra. “Hem d’explicar què volem i què està passant a Catalunya -en referència a l’extraordinari procés democràtic impulsat per la societat civil de la Consulta sobre la independència. Canela va voler deixar ben clar que “no som nosaltres portaveus de la Consulta, però sí som relators del que està passant a Catalunya. El món ha de saber-ho”, va remarcar. Podeu escoltar just aquest tall en el vídeo que va publicar VilaWeb.

No voldríem, en cap cas, donar la impressió que ens volem apropiar d’allò que és de tothom, que és del poble. Nosaltres som uns més, que modestament col·laborem, i que volem ajudar a la difusió internacionals. Uns peons més de la causa. Ho explicarem tan bé com sabrem, només som això.

Ara, com deia, hem de seguir treballant per acomplir amb èxit el nostre doble objectiu, el mateix de Brussel·les, fer pressió al sistema català per tal que vegi la força de la societat civil,en defensa de la independència de la nació catalana, de l’Estat català, i per la internacionalització del nostre conflicte pacífic. El món ha de veure, cada dia, que tenim un conflicte amb l’Estat espanyol, que volem ser lliures. Tot el món polític i la premsa internacional ho han de saber i reflectir.

Tot això requereix molta feina, moltes hores de voluntaris, però també requereix de recursos econòmics. Muntar això obliga a demanar permisos, llogar un escenari amb tendal, megafonia, lavabos portàtils, etc. Possiblement requerirem més de 10.000 euros. Com sabeu, nosaltres som un grup de gent que no rep subvenció de ningú, no tenim a hores d’ara patrocinis.

Hem fet samarretes i xapes per recollir alguns diners, però serà insuficient. Aprofito ara per demanar-vos el vostre suport. Alguns no ens podreu ajudar, altres potser podreu aportar alguna cosa, potser alguns tingueu l’oportunitat d’aconseguir que alguna empresa faci alguna aportació més significativa. No ho sé. Si voleu, ho podeu fer a través del nostre web. Gràcies per endavant.

A Brussel·les, gràcies a l’ajut de molts ens vàrem en sortir. Espero que ara també.

I per demanar que no quedi, manca ja menys d’un mes. Ara és el moment que entre tots hem de fer la màxima difusió. Tal com va passar en la preparació de l’anada a Brussel·les, la gran onada d’adhesions es va produir en les darreres setmanes. Ara és el moment, som-hi!

Penseu en el que ha passat en el darrer any, on érem abans de Brussel·les? On som ara gràcies a tot el moviment popular? No deixem passar aquesta oportunitat, el moment polític és propici. Quanta més força fem, quanta més pressió posem al sistema més aviat aconseguirem el triomf.

Anem a totes, fem que la Consulta tingui encara més èxit el proper dia 25, posem el nostre gra de sorra per aquest dia 8 a Ginebra. Ajudeu-nos-hi i no hi falteu!

Cadascú de nosaltres sol no hi pot fer res, Si sumem, guanyem!

La majoria dels processos d’alliberament nacional no són fruit d’un procés planificat amb accions més o menys constants durant un llarg temps  que al final provoquen que s’arribi a la independència. La majoria dels processos d’alliberament acostumen a succeïx en un relatiu curt període de temps i amb una acceleració d’esdeveniments que al final provoquen una reacció , que trenca amb l’anterior règim, provocant el naixement d’un nou Estat.

Aquesta reacció durant molt de temps ha estat les guerres d’independència. Però darrerament, moltes nacions, sobretot els darrers anys a Europa han nascut aprofitant guerres mundials que han debilitat o en fet desaparèixer Imperis o s’han aprofitat de crisis econòmiques i socials de l’estat imperialista a on estaven sotmesos.

Quasi mai, per no dir mai, una nació imperialista, encara que aquesta sigui un model de democràcia, ha deixat sense veure-se forçada,  que els seus territoris conquerits a sang i fetge, esdevinguin nacions independents.

Per què Espanya ha de deixar que els territoris conquerits amb la vida de molts espanyols deixessin de ser seus?. Per què han de deixar que els catalans, vençuts no una vegada, sinó varies vegades, hem de poder recuperar la nostra llibertat?. Quin dret com a poble vençut tenim davant del seu dret de conquesta? Però per què fer-ho si a més a més, representa una fons d’ingressos que permeten a Espanya a ser una nació prospera i considerada dins d’Europa? Espanya sense el potencial de la nació catalana, amb l’actual crisi, seria considerada igual que Grècia, un estat factible de ser deixat a la seva sort.

Si els espanyols, en un acte d’altruisme i de democràcia suprema, decidissin que els catalans tenim el dret de ser una nació independent, sense que nosaltres els forcéssim a fer-ho, seria digne de merèixer el Premi Novel de la Pau i passarien a la història com un dels pobles més dignes i honrats de tota la història de la humanitat.

Hi ha algú de vosaltres que us creieu que això serà possible?

Si teniu clar que els espanyols mai deixaran gratuïtament que els catalans siguem independents, aleshores també estareu amb mi, que cal fer totes les accions possibles per forçar als espanyols a que acceptin el dret d’autodeterminació de la nació catalana. Per sort, avui en dia, els espanyols no poden tornar a fer servir, com és ja tradició en ells, de l’ús de la violència i la repressió amb règims dictatorials per imposar el seu dret de colonització als territoris ocupats. Ara, amb la globalització i dins de la Unió Europea , però sobretot amb uns Estats Units sense la coacció de la guerra freda,  mai es toleraria l’ús de la violència per reprimir la voluntat popular manifestada a les urnes democràticament. En aquest sentit ara tenim una oportunitat única que mai fins ara els nostres avantpassats han pogut  gaudir. Però cal que els catalans ens ho creiem que és possible i sobretot que ara és el moment. Potser ara és la darrera oportunitat.

En un any, d’ençà la manifestació de Brussel·les han succeït moltes coses que han fet que la independència estigui més aprop. Això no vol dir que ja la tenim, però sense cap mena de dubte que abans de Brussel·les estàvem força més malament que ara. Si repassem el que ha succeït aquest any i un mes a Catalunya, els esdeveniments a favor de la independència s’han accelerat i sembla que estem entrant en un procés, que si té prou força, pot desencadenar la reacció que faci que siguem per fi un Estat sobirà.

Ara bé, sense voler treure la importància, jo diria que clau, dels fets succeïts d’ençà la manifestació de Brussel·les, principalment amb els referèndums per la independència, ja hem vist com els “demòcrates” espanyols i els seus col·laboradors a Catalunya, han menyspreat la voluntat del poble català expressada en les urnes a favor de la independència.

No importa que aquests referèndums siguin fets amb tota la seriositat d’una organització que ja els agradaria que tinguessin alguns països europeus. No importa el boicot informatiu i els intents de coacció que han sofert els organitzadors. Per un espanyol, encara que es consideri demòcrata, i amb la  complicitat de les direccions dels partits catalans, el fet que els referèndums no són vinculants, per a ells això ja és prou per fer cas omís a la voluntat popular expressada per una majoria aclaparadora de vots afirmatius a la independència de Catalunya. Hi ha certs dirigents d’alguns partits que es diuen nacionalistes que prefereixen fer cas a enquestes a mil persones que els centenars de milers de vots expressats en els referèndums, per justificar la seva postura  derrotista de que no hi ha prou voluntat a favor de la independència. Hi ha també certs dirigents que es diuen independentistes, que segueixen marejant la perdiu  amb eufemismes i declaracions contradictòries, tot per tal de no agafar el compromís de portar al Parlament la voluntat popular per la sobirania plena.

Però això no vol dir que hem d’afluixar. Com he dit abans, els espanyols i els seus col·laboradors a Catalunya, necessiten estar constantment posats a prova. Si no ho fem, mai els posarem en un compromís de legalitat democràtica, ni a nivell intern ni encara menys internacionalment.

Per això cal continuar treballant de valent amb els referèndums del 25 d’abril perquè surtin el més bé possible i també és imprescindible fer una gran concentració a la Plaça de les Nacions a Ginebra el proper 8 de maig. Una concentració per mostrar davant de les Nacions Unides els centenars de milers de vots favorables a la independència de la nació catalana que els referèndums populars han recollit. En aquest sentit, us encoratjo a que demà dimecres , a les vuit del vespre, al Cercle Catòlic de Gràcia situat al Carrer Santa Magdalena, 12, a Gràcia veniu a l’acte polític-musical de presentació oficial de l’esdeveniment ‘Cap a l’ONU per l’Estat propi’.

Tots aquestes accions, amb altres que poden venir en els propers mesos, junt amb la debilitat econòmica que està provocant la crisi a Espanya,  han de confluir provocant una reacció que faci segar les cadenes que ens mantenen sota el jou dels conqueridors espanyols.

Si realment vols un país nou, un país amb recursos econòmics per poder afrontar la crisi, un país per construir tal com t’agradaria que fos, un país amb una constitució pròpia on els seus ciutadans tinguin els mateixos drets que la resta dels països d’Europa i del món, només queda un camí: Votar a la Candidatura que proclamarà unilàteralment la independència al Parlament, per després ser ratificada per un referèndums sota l’auspici per les Nacions Unides.

Si no ho fas, mai més ben dit la frase en espanyol “más de lo mismo”. Perquè no et càpiga dubte que “más de lo mismo” és l’únic que ens poden oferir els partits que diuen que ho arreglaran tot mentre acaten la constitució dels conqueridors.

Endavant les Atxes!!