Aquesta setmana el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha publicat els resultats provisionals de Baròmetre de març 2010. Les preguntes es poden trobar agrupades segons diferents paràmetres. Em fixaré només en els resultats globals ja que no existeix una informació desagregada referida a Catalunya, només podem veure, per record de vot, els que van votar a CiU i això correspon a 35 respostes de la mostra, valor totalment insuficient per fer cap comentari que tingui significació.

Els resultats globals mostren, en una pregunta multiresposta en la que calia assenyalar tres ítems, que els principals problemes segons els enquestats són “l’atur” (82,9) i “els problemes d’índole econòmica” (45,3), cosa que sembla lògica. Sorprèn relativament que la tercera preocupació sigui “La classe política, els partits polítics” (15,8), sobretot si hi afegim que més avall hi apareix “El govern, els polítics i els partits” (5,8). A mi em sembla que ambdues poden tenir coincidències però no són additives en ser una pregunta multiresposta.

Tanmateix, quan la pregunta és espontània trobem els següents resultats: “l’atur” (62,8), “els problemes d’índole econòmica” (19,1), “La classe política, els partits polítics” (4,7) i “El govern, els polítics i els partits” (3,1). És a dir, per al 7,8% dels enquestats els conjunts “Classe política, govern i partits polítics són el principal problema de l’Estat espanyol. Cal notar que els que diuen haver votat a CiU posen per davant del tema polític la immigració i la inseguretat ciutadana.

Quan es tracta de valorar el grau de simpatia per moviments o organitzacions social, els “Partits polítics” obtenen un 2,87 sobre 10 i els “Moviments okupes” un 2,45 sobre 10. En queden per davant “Pro drets humans” (7,48) i “Protecció dels animals” (7,03). No em deixa de sorprendre en una gent que s’ho passa bé torturant toros.

Agafada en conjunt, tota aquesta informació posa de manifest l’escassa valoració de la gent dels polítics i la preocupació que tenen pel funcionament de la política i el govern. Ertament, quan les coses no van bé la confiança que es fa en els governs cau, però ne aquest cas la cosa és més profunda ja que la baixa valoració fa temps que s’arrossega.

No sé si encertada o no, però faré una valoració personal de la política i per què penso que es donen aquestes respostes. La primera consideració que faig és que estic convençut que la classe política (no tothom per sort) pensa que els ciutadans són, de mitjana, idiotes i que fen una frase “aguda” en un discurs o una declaració que generi l’aplaudiment dels afectes ja han guanyat a molts ciutadans. Especialment si aquesta intervenció consisteix en ficar-se amb l’adversari, en desqualificar-lo. Ara sembla que alguns se n’adonen i volen canviar l’estil.

La meva segona asseveració és que, en general, hi ha una desconnexió entre el que es diu que es farà i el que es fa. La promesa electoral, el programa, no té massa a veure amb l’acció política. L’incompliment és manifest. Les raons són bàsicament tres: 1) pensar que quan s’arriba al govern es poden endreçar coses que en realitat no tenen una solució que depengui del govern, 2) no fer allò que creus per por a perdre vots (enfrontament amb sindicats de funcionaris, etc.), i 3) prometre allò que saps que no faràs. Podria afegir una 4) que seria l’ambigüitat interessada.

Els incompliments de la 1) no tindrien massa problema si el polític fos valent i confessés sense por que pensava que ho podria fer però que per les raons a), b), i c) no ha pogut ser.

La 2) fa perdre confiança directament. La 3) i, en alguns casos, la 4) allunyen al votant, del partit o del sistema.

La classe política sembla no adonar-se que la seva professió és la de vendre un servei, el de la gestió pública. Ho confonen amb vendre’s ells. Aleshores el que fan és posar tots els ous en un cistell, el del màrqueting polític, però un cop el client ha comprat se n’obliden del que oferien. El comprador veu que li han venut un cotxe per correspondència que oferia climatització, però l’únic que té són uns vidres de les finestres que es poden baixar. El comprador, la propera vegada mira a veure si hi ha algun altre venedor que l’inspiri confiança, però si també li falla, deixa de comprar.

No és estrany que molts ciutadans equiparin els partits polítics amb el moviment okupa. Veuen a molts polítics com a okupes dels seients. Jo defenso als polítics, que són les persones s’ocupen professionalment dels afers públics. Els països en necessiten. El que cal són polítics que donin prioritat a la gestió dels afers públics d’acord amb el que creuen i no considerant possibles resultats electorals.

Els polítics en actiu o candidats a ser-ho haurien d’entendre que la coherència és una característica fonamental per inspirar credibilitat. No és suficient fer un discurs engrescador quan les accions acumulades de setmanes, mesos o anys no es corresponen amb el discurs. Ningú que digui que si amb les paraules però negui amb els gests serà capaç de convèncer a la gent. I la coherència va més enllà de les accions estrictament polítiques, formen part del comportament general. També saber que la persona és competent en les seves obres.

No estic dient que a priori li neguem a un escriptor, que mai ha fet política, la possibilitat de ser un bon polític, però si li hem de demanar alguna cosa més que l’escrit. En canvi si que estic dient que si sabem que algú no és coherent en les seves accions, pensem que tampoc ho serà en política. O que si veiem que un empresari que ha fet frau en la seva vida professional, pensem que no és digne de confiança per ocupar un càrrec públic.

Ara estem en una situació molt crítica. Per una banda tenim una crisi econòmica que demana solucions i per això confiança en els que s’han de posar al capdavant, i per l’altra un problema nacional de primera magnitud: l’unionisme enfrontat a l’independentisme.

Els independentistes creiem que la crisi econòmica, general a Europa, quedaria molt reduïda amb l’estat propi. Els unionistes no diuen res al respecte perquè no hi ha cap argument que s’oposi a un espoli de més de 20.000 milions d’euros anuals. Estic segur que cap dels que llegireu això penseu diferent en aquest punt, no insistiré, però si aprofitaré per recomanar-vos l’entrevista a Altafulla Radio a l’Albert Codinas i en Joan Condins feta per Altafulla Ràdio (Ràdio Fòrum). El companys del Cercle Català de Negocis ens aporten molts arguments sòlids per l’estat propi.

Seguint amb la situació en la que ens trobem, ara tenim un moviment independentista creixent, un procés de manifestació popular a través de la Consulta a favor de la independència i una dispersió d’entitats independentistes (partits, associacions, plataformes, entitats en general), enfrontats políticament amb moviments de “canviem alguna cosa per tal que tot segueixi igual”.

Estem aconseguint una notable unitat entre tot el moviment independentista a la Consulta, satisfactori, molt satisfactori, però caldrà anar més enllà. Caldrà que en conjunt, fem una tria, i que al final, al Parlament, hi hagi un conjunt de polítics que inspirin confiança, coherents i que s’hagin compromès a votar independència. No és gens difícil, ho podem aconseguir. La física ensenya que a vegades cal deixar sedimentar, decantar allò de sura, afegir més aigua, eliminar el que sura, fer-ho diverses vegades fins que quedi nét. Això demana temps, com eliminar el midó de l’arròs quan s’ha bullit. Mireu endarrere, veureu que ha passat en poc més d’un any. El món creu que la nostra nació serà un nou estat, cal que ens ho creiem nosaltres.

Tanmateix, pas a pas, ara prepareu-vos per la Consulta, el 25 d’abril és aviat. Després acompanyeu-nos a Ginebra el dia 8 de maig. El món sabrà que no ens aturarà ningú.

Amb tot, reserveu un espai a les vostres agendes, el dia 7 d’abril dimecres, a les vuit del vespre, al Cercle Catòlic de Gràcia situat al Carrer Santa Magdalena, 12, a Gràcia farem l’acte político-musical de presentació oficial de l’esdeveniment ‘Cap a l’ONU per l’Estat propi’. Us hi esperem a tots.

Dijous es va celebrar el 30è aniversari del restabliment del Parlament de Catalunya. Era el meu primer Parlament, per a mi l’estrena  de la democràcia a Catalunya.

Vulguis que no, la memòria és selectiva i els records no corresponen del tot a la realitat, però si tinc clar que jo en aquell moment no esperava la independència de Catalunya, però esperava alguna cosa més del que hem tingut. Hem viscut trenta anys en democràcia, però al mateix temps vam veure  com al poc, onze mesos després, uns militars colpistes, emparats en alguns polítics, la història és fosca, trencaven part del somni. La feia poc estrenada democràcia continuava, però el pacte constitucional s’havia trencat definitivament. Potser no vam ser prou conscients aleshores, però la possibilitat d’un estat de nacions havia desaparegut.

Els anys van anar passant i el que eren idees possibles d’autogovern, de bilateralitat, van anar donant pas a descentralització i estat homogeneïtzador. Aquella constitució diu moltes coses però no diu altres i el marge interpretatiu era enorme. L’ambigüitat era un mal necessari per sortir del franquisme. Des d’aleshores aquella ambigüitat, escrita, ha donat pas a interpretacions esbiaixades sempre a favor del centralisme. L’estat de les nacions és mort.

Aquests fets es van palesar amb cruesa quan Aznar va guanyar per majoria absoluta l’any 2000 i, per si algú pensava en la reversibilitat basada amb idees federals, el govern socialista del 2004 va posar la cirereta amb el seu “ribot”. Les promeses populistes de Rodríguez Zapatero basades en el no res van obrir els ulls a molts. No eren només el populars, els socialistes també.

Això va tenir una conseqüència altament positiva. L’independentisme ja es mostra desinhibit. A finals del 2005, de la mà de la Plataforma pel Dret a Decidir, la PDD, van començar els moviments de reacció a un estatut que ja prometia poc. Van venir grans manifestacions a Catalunya. Va nàixer 10Mil en Xarxa per l’Autodeterminació amb un objectiu ben clar “internacionalitzar el conflicte”, el conflicte pacífic, vam anar a Brussel·les, el 2009, ara anirem a Ginebra el proper 8 de maig. Es van encetar la Consulta Nacional, que encara continua. El nostre moviment de conscienciació no s’atura.  El seu èxit l’avala la por que demostren alguns polítics com Jaime Mayor Oreja que va dir dijous que a que “cada referèndum d’autodeterminació a Catalunya és un èxit per a ETA”. Això ens anima.

L’objectiu ara és clar: aconseguir la independència nacional. Aconseguir-la fent que el Parlament de Catalunya sigui majoritàriament independentista i actuï sense excuses en favor de la independència.

Com arribar-hi no sembla difícil a priori. Només cal votar a partits que es comprometin per la independència. En consciència, que cadascú voti a qui vulgui, però que demani garantia que els diputats treballaran per la independència.

No faré ara partidisme de cap tipus. Mirava els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades en aquests trenta anys. L’independentisme “orfe” podria representar fàcilment més de vint diputats sense excloure que ERC i CiU juguin aquesta carta i la suma ens proporcioni una àmplia majoria independentista. ERC ha dit que la jugarà, CiU no, però poden canviar.

Nosaltres podem aconseguir dues coses. La primera és que aquests partits, avui representats, juguin dur per l’independentisme. Tal com es manifesten, vull creure que actuaran així, crec que ERC ho farà. CiU de moment va per altre camí però potser si els seus votants ho volen, és possible. Mentre hi ha vida hi ha esperança.

La segona cosa que podem fer és actuar reflexivament en favor d’aplegar el vot independentista “orfe”. Els vint o trenta diputats assolibles. Si posem, per exemple, que els votants independentistes “orfes” representen el 15%, no importaria molt que votessin a opcions diferents sempre que els vots superessin el valor mínim exigit del 3%, però el gran risc és que a causa de la dispersió tornin a quedar vots independentistes “orfes” que no afavoririen les nostres opcions. Només això m’amoïna, els vots “orfes”.

Joan Laporta avui ha escrit un article: Unitat, coherència i fermesa. M’alegra. Ara ho diu Joan Laporta amb qui es pot estar d’acord o no però al que ningú li pot negar un descarat independentisme i una envejable capacitat mediàtica. El seu article acaba: Si anem units, el somni català és del tot possible. Jo ho tinc ben clar. Si la majoria de vosaltres també, aleshores podeu comptar amb mi per al que sigui.

Jo em permeto comentar la semblança d’aquesta afirmació amb el lema que he utilitzat molt sovint: Si sumem, guanyem!

La frase té dues interpretacions. Una és que la unió ens farà aplegar tots els vots “orfes”, evita la pèrdua per la dispersió. La segona és que la unió farà que a més d’aquests vots arribin més perquè veuran les possibilitats reals de la unió.

Benvingut l’article de Joan Laporta: neutre, ferm i obert!

Vaig escriure al meu bloc personal Reagrupament: La primera garbellada fa un mes i ara amb aquesta 2ª Assemblea de Reagrupament del passat diumenge 21 de març, s’acaba de fer la segona i espero que sigui la definitiva garbellada.

L’assemblea ha servit per deixar clar que Joan Carretero té plenament suport de la immensa majoria dels reagrupats amb la seva postura d’aconseguir fer una candidatura oberta i unitària per proclamar la independència.

En Jan Laporta, que hi dóna ple suport a  aquesta estrategia, si finalment decideix presentar-se, està clar que ho farà amb Reagrupament. El tàndem Laporta-Reagrupament, té molts números per fer realitat el que molts independentistes portem molt de temps lluitant:  Proclamar la independència al Parlament de Catalunya.

Però arribar fins aquesta segona assemblea, no ha estat fàcil i pel camí s’ha comès alguns errors. Aquests errors va provocar fa dos mesos la primera garbellada, a on es va veure qui realment va entrar a Reagrupament amb altres objectius i sobretot, per veure qui eren els companys, més fàcilment influenciables o menys preparats per poder afrontar la cruenta lluita que ens esperava. Fins aquell moment, tot semblava que anava sobre rodes,  malgrat ja havien aparegut alguns simptomes que no anava del tot bé.  

A Reagrupament hem comès errors des del moment que varem començar a parlar de concretar com s’articularia l’associació. Per mi, la il·lusió, les ganes de fer-ho immaculat i que fos un exemple, ens va fer cometre l’error de pensar que tothom que s’hi apuntava a Reagrupament tenia les mateixes idees i per tant es pressuposava que hauria una germanor absoluta entre tots.

Llegir-ne més »

Aquesta setmana ha estat una vegada més una demostració de com és i que es pot esperar de la política catalana actual. Una vegada més podem veure amb quatre titulars la degradació del sistema, el camí a la ruïna nacional dibuixat clarament. Vagin els exemples.

Montilla es mostra contrari a la prohibició de les corrides de toros i creu que és la posició majoritària al PSC. Ell diu: ‘No sóc partidari que es prohibeixi, tenim massa tendència a prohibir coses, jo en això sóc una persona tolerant i liberal sobretot’. Per la mateixa regla de tres podria estar a favor de què s’abandonin els llebrers lligats als arbres per tal que morin de gana quan acaba la temporada de caça. El president d ela Generalitat confon se lliberal amb la tortura dels animals. No segueixo perquè em portaria més enllà d’on vull anar. Prohibir els toros és una qüestió ètica o moral. Evidentment cadascú té al seva. Per a mi és immoral torturar animals. Als països civilitzats els plantejaments són d’un altre caire.

El govern es nega a assumir cap responsabilitat pel foc d’Horta. Poc abans de tancar la comissió i acordar les conclusions el conseller Saura va insistir que la comissió no ha servit “gairebé per a res”. Això si, compraran més GPSs. Als països civilitzats hi ha dimissions (i s’accepten).

Castells pronostica que l’expedient de l’apagada ‘no serà complaent amb ningú’. La cosa és que el secretari general d’Interior, Joan Boada, va afirmar que, després del temporal, han comprovat que el material que Fecsa – Endesa ha utilitzat en les torres de tensió catalanes ‘feia temps que no s’utilitzava a la resta de l’Estat’. Com que el control de la inspecció de la xarxa elèctrica li correspon al departament d’Economia i Finances, Castells s’ha apressat a dir que aquestes idees li passi per escrit. En aquest cas tampoc dimitirà ningú perquè el Govern s’ha comportat de meravella.

Com que l’actualitat política catalana està remoguda Mònica Terribas va entrevistar Montilla. Aquesta entrevista va estar en la línia Terribas, potser no tan dura com les que la periodista havia fet a altres polítics, com ara el mateix Artur Mas. Mònica Terribas té un problema, que pregunta el que voldria preguntar la gent. Es veu que això no agrada als entrevistats que tenen la cua de palla. Tot sigui dit, Montilla no s’ha queixat en absolut en públic, però sempre hi ha aquells que volen destacar. Els socialistes Joan Ferran, Josep Maria Balcells i Carme Figueres van escriure contra Terribas indignats pel tracte que la periodista li va donar al president. Un altre personatge socialista Miguel Ángel Martín, l’encarregat dels taxis de Barcelona, no es va limitar a això, la va insultar barroerament. Un espectacle que ha estat la sublimació socialista. Sembla que ha dimitit, espero que Hereu li accepti. Els costa acceptar que la democràcia és també això.

La cosa no es limita al Govern i als partits que li donen suport. A CDC, la Casa Gran del Catalanisme renuncia a l’opció de defensar el català per sobre de tot i s’aposta pel multilingüisme davant l’evidència que a Catalunya ja no hi ha ni una, ni dues llengües, sinó fins a 300. La Fundació CatDem ha estat treballant dos anys per arribar a aquesta conclusió. Té mèrit, el PP no va necessitar més de deu minuts. Per sort, el projecte ha fet un gir ecologista, això em tranquil·litza, ens carregarem el català en un zona verda. Deuen estar contents perquè han posat una gota de multiculturalitat globalitzada en el panorama polític. Són els que governaran aviat si les coses segueixen igual.

Són només unes pinzellades de l’actualitat. Mentre el país camina. No sé si de costat, com els crancs, o va endavant, el temps ho dirà, i s’acosta el dia en que tots ells es trobaran a les urnes. Venen eleccions. Montilla deia, enrocat, que serien quan toquen. Doncs queden un màxim de sis mesos i mig.

La darrere enquesta de La Vanguardia pintava un panorama força clar. CiU guanyaria si les coses fossin al novembre com ara. I fregaria la majoria absoluta. També he agafat les darreres dades de Baròmetre d’Opinió Política (BOP- Febrer 2010 – REO 555), ho faig sempre. Les dades em concorden perfectament. Sense entrar en cap valoració, només amb el que em semblen dades objectives, estic d’acord amb el que publicava Francesc Abad a Enquestes, suggestió i autoengany sobre qui tindria la majoria.

No és una opinió només basada amb dades, també de percepcions. Conec persones, no una, parlo en plural, que m’han dit que si el panorama de l’independentisme segueix així, votaran a CiU no sigui que torni el tripartit.

Ho he dit abans, sis mesos i mig. És poc? És molt? Objectivament és molt poc per crear res, però també sobra per crear les condicions que desmuntin la perspectiva electoral que dibuixen les enquestes.

Ens hem de preguntar seriosament si volem el que diuen les enquestes o volem que hi hagi una majoria independentista declarada al Parlament. Si optem per la segona, cadascú sap el que pot fer.

Jo no faré ara cap recomanació sobre com procedir davant les eleccions, però si que em permetre dir que hi el sistema té una elevada energia cinètica. El poble està animat i col·labora en la Consulta, s’han mobilitzat moltes persones. Aquesta energia l’hem de canalitzar per fer-la créixer encara més. El 25 d’abril serem molts més catalans els que haurem expressat la nostra opinió sobre si la nació catalana ha d’esdevenir un estat de la Unió Europea. Possiblement aquell dia haurà votat la meitat de municipis del Principat i, a manca de Barcelona, una elevada proporció de la seva població. Barcelona no sabem quan ho farà. No és un problema de voluntat sinó d’infraestructura. Fer possible que votin molts centenars de milers de persones vol dir comptar amb l’estructura d’administració pública, no la tenim (de moment).

Aquest moviment, si fem bé, si seguim el pla traçat, acumularà encara més energia. Molta més gent estarà entrenada, motivada, mobilitzada, disposada a la lluita democràtica.

Ara si, us demano que canalitzeu part d’aquesta energia per assolir per fer aquest petit viatge a Ginebra. El 8 de maig tots a Ginebra. A què fer? A mostrar al món que hi som, que volem ser  altra cop l’estat que varem ser fa segles. Que volem que la nostra nació tingui tot el poder polític que li pertoca.

Després que centenars de milers de ciutadans hagin dit si a la independència, volem dir al món, a l’ONU què som i què volem. I ho volem dir a través d’aquest altaveu que és una gran concentració de gent pels carrers de Ginebra, lluint les nostres banderes. L’estelada, la bandera de combat que ens ha d’acompanyar fins que assolim la independència.

Ara si, us demano que ens ajudeu als de deumil.cat i a tots aquells que ja han fet seva aquesta marxa a la ciutat suïssa. Les entitats ens hem aplegat, una vegada més, com vam fer fa una mica més d’un any per anar a Brussel·les. Tenim infraestructura, tenim viatges organitzats, el Talgo “Pau Casals” us espera. Tot és a punt.

Anar-hi ens farà veure que no estem sols, que som molts, i ens donarà noves energies per a la lluita final, s’acosta, l’oportunitat que tenim és molt gran. Que cadascú lluiti com cregui, però sense perdre l’objectiu, l’únic objectiu, el que ens uneix: la independència.

Diumenge dos quarts d’una del vespre, tanco l’ordinador per anar a dormir. Abans però miro al mòbil per si he rebut alguna trucada o un missatge. Hi veig un missatge. Qui serà?. Ostres és del Ramir!. Ramir és l’actual president de la secció d’Esquerra del meu poble. L’obro i llegeixo:

Manel: Ens ha deixat en Ramon Garriga i Marquès. Els independentistes i republicans malgratencs estem de dol. Ramir

De cop el meu cap comença a recordar imatges que tenia mig oblidades. El veig, fa uns dotze anys, allà a casa seva, ben vestit com sempre i amb les seves ulleres,  mentre m’explica les fotos que té penjades a la paret. “Aquest que veus prenent un whisky amb mi, era el primer ministre de Finlàndia” em senyala una d’elles, “ li vaig explicar llargament la nostra reivindicació catalana per esdevenir un Estat propi”, mentre sorneguer em mira per acabar dient-me “havia poca gent que el guanyés bevent”.

Casa seva estava plena de llibres, fotos i quadres de pintors famosos. Feia poc que hi tornava a viure. Va estar uns mesos vivint a una residència d’alt standing d’avis a la part alta de Barcelona. Però malgrat el luxe i els serveis que gaudia,  no va poder suportar tornar a viure a l’exili. Ja s’havia exiliat per 22 anys a Finlàndia i ara que estava retirat i malgrat necessitava atenció mèdica, volia viure al seu poble, a Malgrat de Mar.

En Ramon Garriga-Marquès, enyorava els carrers a on havia nascut i viscut la infància i la joventut,.  A l’hivern li agradava passejar vora la platja mentre sentia l’escalf del sol que tant havia notat a faltar a les nòrdiques terres gèlides d’Escandinàvia. Però sobretot li agradava poder trobar-se amb la seva gent que havia enyorat tant durant els seu llarg exili al sostre d’Europa, com ell havia definit els països nòrdics en el seu primer llibre editat el 1978. Ramon necessitava sentir el català salat malgratenc, ja extingit, al carrer, o a la plaça o al Pavelló esportiu quan es deixava caure per veure un partit de basquet. Quan podia, també l’agradava visitar a alguna vella amiga.

Llegir-ne més »

Les recents nevades a Catalunya així com la “sèrie parlamentària” dedicada a estudiar l’incendi d’Horta de Sant Joan ens permetrien parlar de dues coses: de competències i d’incompetències. No parlaré d’incompetències perquè ja se’n parla prou. Només cal llegir la premsa diària i alguns blocs per recollir una llarga llista de cites dedicades a la magnífica gestió que el Govern ha fet d’aquests temes.

Dedicaré aquest curt espai a parlar de competències. Deixant de banda el tema de la incompetència, tothom sap que la trista situació que viuen algunes comarques gironines, que es deu a la manca d’infraestructures elèctriques o a la manca de infraestructures elèctriques en condicions o a les dues coses juntes.

Cal preguntar-se per què passa això. No entenc gaire d’infraestructures elèctriques però m’he preguntat si cada vegada que neva fort a qualsevol país europeu o d’Amèrica del Nord cauen les torres elèctriques. Potser no en tenen i tot està soterrat, ni idea. Tanmateix no llegeixo desastres com el nostre per nevades que si bé no són una cosa normal si que es produeixen esporàdicament al nostre territori. Potser els respectius governs i les companyies elèctriques adopten les mesures que cal. Hem recordar que, per molt liberalitzat que estigui, el subministrament elèctric és un servei  públic i que, per tant, els governs intervenen per fer que el presti en les degudes condicions.

La pregunta següent és si el nostre Govern pot fer alguna cosa. La veritat és que no. Recordem que va passar al 2001 i com l’aleshores parlamentari a l’oposició Saura acusava a CiU de connivència amb les companyies elèctriques. Semblava que arribats al Govern ho arreglarien tot. Senzillament bocamolls. Bocamolls perquè no poden fer-hi res. I si creien que podien il·lusos ignorants.

Quan sent Martín Villa president d’Endesa, aquesta companyia va llençar una OPA sobre FECSA, deixant de banda si va haver o no algun tracte entre CiU i Aznar al respecte, la llei espanyola va determinar unes actuacions concretes que van conduir a l’espoli energètic de Catalunya. Podia haver fet alguna cosa el Govern de CiU? Molt em temo que no. En la centralització PP i PSOE són les dues cares d’una mateixa moneda.

Malgrat que és llarga per a un article de bloc reprodueixo la resposta a una pregunta parlamentària de l’any 2000. Crec que il·lustra de forma clara el “poder català” en el subministrament elèctric (com en qualsevol d’altre).

Pregunta al Consell Executiu a respondre per escrit sobre el sector elèctric a CatalunyaTram. 314-01008/06Resposta del GovernAdmissió a tràmit: Mesa del Parlament, 04.04.2000A LA MESA DEL PARLAMENT
Núm. d’expedient: 314-01008/06

Títol: Pregunta al Consell Executiu a respondre per escrit sobre el sector elèctric a CatalunyaGrup Parlamentari: Esquerra Republicana de Catalunya
Proponents: Huguet i Biosca, Josep

Pel que fa referència a l’accionariat de la companyia Endesa, cal tenir present que la companyia Endesa és una empresa completament privada, on les decisions les prenen els seus membres del Consell d’Administració, que tenen el recolzament de la seva junta d’accionistes. Aquesta companyia Endesa, per mitjans absolutament legals com és una OPA, es va fer, en el seu dia, amb el control de FECSA. D’altra banda, la companyia Endesa ja controlava històricament l’empresa ENHER, totes dues públiques en el passat. La companyia Endesa cotitza a Borsa i està subjecte a la reglamentació de la Comisión Nacional del Mercado de Valores, podent-se produir de forma absolutament legal l’entrada en el seu accionariat d’inversors del món financer.

En relació al sector elèctric, la Llei 54/1997, de 27 de novembre, de regulació del sector elèctric, va dissenyar un nou model definit per la creació d’un mercat lliure de generació d’energia elèctrica, unes activitats de transport i de distribució regulades i la progressiva liberalització del mercat, possibilitant als clients d’escollir el seu comercialitzador. L’aplicació pràctica d’aquesta llei ha comportat unes importants reduccions dels costos elèctrics a tots els consumidors d’energia elèctrica a Catalunya en els últims anys.

Aquesta Llei és la transposició a la legislació espanyola d’una directiva europea, de creació d’un mercat europeu de l’energia elèctrica, on les iniciatives empresarials han estat en la línia de creació de grups forts en l’àmbit internacional, per tal de poder competir.

Els interessos dels ciutadans de Catalunya com a consumidors d’energia elèctrica no estaran salvaguardats pel fet que els accionistes siguin o no catalans, sinó perquè les regles de funcionament del sector defensin els interessos dels consumidors elèctrics i l’Administració vetlli per a què es compleixi aquesta reglamentació.

Especialment d’importància és l’entrada en vigor del Reglament de transport, distribució, comercialització, subministrament, i procediments d’autorització d’instal·lacions d’energia elèctrica, que significarà una protecció dels interessos dels consumidors d’energia elèctrica pel que fa referència a aspectes tan importants com la qualitat del servei del subministrament elèctric, els drets del consumidor o els valors econòmics de les connexions a la xarxa.

Artur Mas i Gavarró
Barcelona, 31 de març de 2000

El paràgraf en vermell és aclaridor. Concretament: l’Administració vetlli … La pregunta que ens plantegem és, quina Administració? Evidentment l’espanyola. La catalana que hi pinta? Res de res. Fa alguna cosa l’espanyola per obligar a Endesa a resoldre els problemes que afecten als catalans. Res de res. Què importa el que passi a Catalunya? Res, ja ens ho farem.

La solució als nostres problemes, als del dia a dia, la competitivitat, l’estat del benestar, l’energia elèctrica, reparar un penya-segat que s’esquerda i posa en risc a les persones a la costa, tot el que realment importa al ciutadà passa per Madrid. No ens podem deslliurar d’això? No podem ser un país normal?

Arribats a aquest punt ens hem de preguntar si la classe política catalana és unionista o independentista, o si és intel·ligent o idiota. La resposta per a mi és òbvia. Com en qualsevol col·lectiu hi ha de tot i en tots els partits hi ha gent molt intel·ligent i preparada i si filem més prim hi trobarem polítics en actiu intel·ligents i independentistes. Tanmateix,  per què no hi exerceixen? Per por. Por a què? A perdre les eleccions o fracassar en les seves propostes. La política catalana és com un equip de futbol que malgrat tenir bons jugadors perd. Li passa per no saber fer-ne equip.

Poder resoldre tot això al poble només ens queda rebel·lar-nos. La nostra rebel·lió farà reaccionar als molts companys independentistes dels partits que avui estan al Parlament i unir-se a la nostra lluita.

De fet, com ja he comentat en algun acte de suport a la Consulta, alguna cosa va canviar al 2004 quan el “demolition men” de l’economia espanyola va prometre aprovar l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya. D’aleshores ençà les coses s’han mogut molt. El poble s’ha mobilitzat després de veure la impossibilitat de què des del món de la política oficial és resolguin els problemes de Catalunya. La independència està en la boca de tothom, estem desinhibits i sabem que podem guanyar la llibertat. Hem de seguir lluitant, no ens aturaran.  Veien el nostre país, veient els debats polítics, veient les misèries que ens envolten em venen al cap el text de la cançó de Lluís Llach: Companys, no és això. Era l’any 1978. No us sereveixen ara?

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

Ara tenim dues cites. La primera el 25 d’abril, una onada més de la Consulta. El 8 de maig a Ginebra la segona. Una gran participació en les dues farà tremolar a la nostra oposició, la de dins i la de fora.

Com diem en el comunicat que des de Deumil.cat hem enviat als nostres amics:

“En el darrer any els independentistes hem de recordar quatre dates: el 7 de març de 2009, quan vam celebrar la gran manifestació a Brussel·les sota el lema “Volem un Estat Català”; el 13 de setembre de 2009 quan va tenir lloc la Consulta per la independència a Arenys de Munt; el 13 de desembre de 2009 quan va tenir lloc la primera onada de la Consulta Nacional per la independència, i el 28 de febrer de 2010 quan es va fer la segona onada de la Consulta Nacional.

L’èxit que representa el conjunt d’aquesta mobilització per la independència del nostre país és extraordinari. El nombre de persones que han expressat el seu desig de poder celebrar un referèndum vinculant per l’autodeterminació de la nostra nació, més encara, per la independència és enorme i demostra la voluntat inequívoca de donar un salt endavant en l’expressió de la nostra sobirania.

Els catalans hem de continuar arreu aquesta lluita fins la victòria final i per això té més sentit que mai continuar progressant amb la nostra reivindicació. Té el màxim sentit continuar la Consulta Nacional fins el final al mateix temps que sortim a demostrar al món qui som i que volem.

Per això us animem i us convoquen a treballar units per tal que el proper 8 de maig ens trobem pels carrers de Ginebra per portar a l’ONU el nostre manifest de llibertat per a la nostra nació.

Cap a l’ONU per l’Estat Propi”.

Feu-ne difusió, no hi falteu! Afegiu-vos-hi personalment i col·lectiva. S’albira la victòria. La independència és a tocar de les nostres mans.

I si no sona? Doncs, poca cosa a fer.

Encara hi ha qui creu que apuntant-se al Facebook o a un portal on ens conviden a treballar per la independència, movent només el dit sobre el ratolí, ja ni ha prou.

Les consultes, a més a més de dedicació, ens han costat diners. Ja és un pas endavant per trencar la inèrcia i entendre que les aportacions en metàl·lic son imprescindibles.

O dedicació o diners. Millor les dues coses.

I no val dir “ja ho faré”, no, perquè és al principi, sobre tot, quan més recursos es necessiten.

És cert que en molts casos, la transparència és nul·la. Ni s’informa del que es recapta ni en què s’inverteixen els fons recaptats. Però això te fàcil solució: abans de fer un donatiu cal mirar si es publiquen les dades econòmiques. Què menys que saber a on van a parar els nostres donatius.

Tampoc està de més verificar a nom de qui està el compte corrent on he de fer l’ingrés o la transferència.

En definitiva, que el que compta és la llei dels grans números: gran nombre d’aportacions de petit import son més efectives que poques de més import.

Si un no pot dedicar-hi tems, al menys contribuir econòmicament perquè els que treballen en allò que tant m’agrada puguin assolir els objectius.

Els catalans estem condemnats mentre no siguem lliures a seguir lluitant. No podem baixar la guàrdia, no podem mai esperar que si no fem res, anirem a millor.

Potser abans, quan es va sortir de la dictadura semblava que s’avançava, semblava que amb poc que fessis, s’havia aconseguit quelcom important pel poble català. Però tot era un miratge provocat de què es partia no del no res o encara pitjor, en molts aspectes, es venia de menys que no res.

Però a partir dels 80, poc a poc s’ha vist que quan miràvem d’aconseguir avançar cap a la normalització del que hauria de ser per una nació com la catalana, els espanyols ens ha segat els peus sense cap mirament.

Però ara, encara ho tenim pitjor, la globalització junt amb la crisi econòmica d’Espanya, empeny Catalunya cap a l’abisme de la mediocritat meridional dels països llatins, que ens allunya d’Europa. Però també a mesura que avança l’Europa dels Estats, el fet que no tinguem un, comporta automàticament la no existència com a nació. Sense aquest reconeixement, la nostra extinció com a identitat pròpia és qüestió d’un parell de generacions. És impossible que els europeus ens reconeguin com a nació diferenciada si no som un Estat. Per a ells, som espanyols perquè pertanyem a Espanya i punt.

Cada dia que passa, sense que reaccionem, és un dia perdut i no pas guanyat. La inhibició en la lluita per la nostra independència, ens condemna a la mort com a poble i a la misèria com a regió.

Per això cal treballar des de tots els fronts per aconseguir l’Estat propi. Amb els referèndums estem avançant molt en aquest sentit, perquè significa mobilitzar milers de catalans per la independència i també, estem obligant a l’opinió pública a posar el debat polític cap a aquest aspecte.

També s’ha aconseguit fer forat als mitjans internacionals. Això té molta més importància que un es pot pensar. Ho té tant per fer convèncer als europeus que Catalunya existeix i vol ser un Estat dins de la Unió Europea, com sobretot, convèncer als propis catalans que internacionalment estan amb nosaltres. Això pot ajudar a fer perdre la por a molts catalans traumatitzats per la reprensió dels feixistes espanyols.

Però fer els referèndums per després deixar de continuar lluitant , no només no serveix per res, sinó que comportarà frustració. Cal donar-li un sentit als referèndums i cal continuar fent actes per demostrar a tothom, que Catalunya vol ser independent.

Per això, en paral·lel als moviments polítics que s’estiguin gestant per fer possible una candidatura que materialitzi el SI a la independència al Parlament , és necessari tornar a fer un altre gest inequívoc que la societat catalana  ja ha  dit prou a ser una regió autonòmica d’Espanya.

Igual que la gesta de Brussel·les varem anar tots sota la pancarta VOLEM UN ESTAT CATALÀ – WE WANT A CATALAN STATE. Ara després de la voluntat expressada en les urnes pels centenars de milers de catalans, està clar que només ens val la independència de la nació catalana

Que millor declaració a tot el món que la voluntat dels catalans és ferma, que anar el dia 8 de maig, a Ginebra , tots units darrera de la mateixa pancarta per dir ben fort a l’ONU que els catalans volem ser lliures.

Endavant les Atxes!!!

Un dels triomfs de la manifestació de Brussel·les, fou que un moviment des de la base va aconseguir arreplegar, sense mitjans de cap mena, deu mil catalans manifestant-se per la capital europea a favor de la independència.

Com ja es sabut, Deumil.cat, va néixer espontàniament gràcies a la iniciativa d’unes poques persones, que s’havien conegut per Internet i que els motivava trobar una sortida a l’atzucac que es trobava Catalunya, a l’estiu del 2008.

Aquell any, la sensació d’estar vivint una depressió nacional era molt gran per a molts dels catalans sobiranistes. Havia una sensació que estàvem abandonats pels partits catalans i també va ajudar a aquest sentiment el fet que algunes plataformes sobiranistes estaven immerses en una crisi interna. Però en comptes de caure en el pessimisme fatalista, per cert, molt freqüentment utilitzat per als partits catalans per justificar la seva postura de renúncia als seus objectius,  nosaltres vam creure que calia una resposta política contundent.

Érem conscients del repte que comportava convocar una manifestació a Brussel·les, en un context de crisi i sense cap recursos ni recolzament institucional. Però abans de quedar-nos amb els braços plegats, varem decidir fer-ho realitat.

En aquest sentit, davant de l’agosarat repte, ens varem unir gent de diferents partits, associacions i plataformes. Però no ho varen fer els responsables, si no gent de base. Gent que no tenia cap mena de pretensió personal ni aspiració política. Gent que només pensàvem en aconseguir el nostre objectiu: Portat el màxmin nombre de catalans a Brussel·les el set de març del 2009 per demanar l’Estat Català.

Estic convençut que si en comptes d’haver-ho fet d’aquesta manera, s’hagués mirat de dialogar amb tots els dirigents de les plataformes, partits o associacions, en mires d’aconseguir el màxim consents i unitat abans de llançar la proposta, la manifestació de Brussel·les hauria estat tot un fracàs o pitjor, penso que ni hauria existit.

Sempre he defensat el meu escepticisme respecte a la unitat entre els diferents partits, associacions o plataformes sobiranistes. Ho creia fa 15 anys quan estava dins d’ERC i ho segueixo creient ara. De fet, cada dia estic més convençut. Això no vol dir pas que no la desitgi, però no sempre les coses funcionen com haurien de ser.

Llegir-ne més »

Divendres al vespre just abans d’escriure això he pensat en els darrers dies. Fa ja uns dies que estic neguitós. No m’agrada com van les coses. Veig en el panorama polític català dos bàndols perfectament definits. Per una banda, un grup de partits que pretén tenir bons resultats a les eleccions, em refereixo als partits polítics que estan dins el Parlament. Estan fent la feina que saben fer, no dic que l’estiguin fent bé, però ho intenten. La tenen programada i a banda d’aquelles variacions provocades per esdeveniments sobrevinguts no s’aparten del camí traçat, tenen un pla. Un pla que mai no ens portarà a la independència, tant és el que diguin.

Per l’altra, hi ha un conjunt de gent (associacions, plataformes, pseudopartits, etc.) que parlen o parlem de moltes coses però que som absolutament incapaços de seure per posar-nos d’acord mínimament del que cal fer. Un conjunt que actuem sense cap pla.

He dit sovint que l’enemic més gran de la independència de Catalunya no són els que no la volen, visquin o no a Catalunya. L’enemic per excel·lència del futur gloriós del nostre país som els independentistes.

No acabo d’entendre perquè tenint el mateix objectiu no estem tots intentant remar en el mateix sentit. Us ho dic amb franquesa, m’entristeix i em fa pensar que només estem perdent el temps i l’energia miserablement. Potser algú, després de tot això, acabarà tenint un seient, o potser seran sis, al Parlament, però el país anirà pel mateix camí, el de la ruïna coma nació. Si no hi posem remei passaran les eleccions i estarem una temporada més discutint si són cans eivissenc s o llebrers i mentre el llop s’engolirà una mica més la nostra identitat nacional. A vegades, deixant de banda a aquells que si tenen interessos personals de promoció política, com he dit alguna altra vegada, les diferències entre nosaltres rauen en si fer el comunicat en lletra Times o Arial. Aquesta gran diferència crea un abisme entre nosaltres.

La cosa és greu. Per adonar-nos només cal mirar la tranquil·litat amb que ens observen els partits tradicionals de dins i fora de Catalunya. Mentre es fan un fart de riure, deuen dir, deixem-los fer, ells sols s’autodestruiran. Riuen tal com també ho deuen fer els partits de sempre. Deuen pensar, doncs si això és el que ens ha de dur a la independència… feu, feu.

Mentre tots entretinguts en un procés de consulta, que he lloat en tot moment però que també vaig dir que de cap manera s’hauria de fer-nos perdre de vista que és amb un moviment ciutadà enfocat al procés electoral que aconseguirem la llibertat. El procés electoral ha començat. És vulgui o no, ja tenim peu i mig a dins. La cursa electoral està començant i el país tot i estar immergit en la consulta no pot permetre que aquesta porti al “i després què” al que estem tan acostumats. Molta gent ho veu, però calla per no trencar la il·lusió dels que estan treballant. Hem de ser conscients que aquesta mobilització extraordinària de tanta gent patriota i abnegada no pot portar al desencís, ens de portar a la llibertat i no a un altre Parlament amoïnat per veure com col·labora amb Madrid.

No podem confondre l’estri amb l’objectiu. Si convertim l’estri en objectiu estem fent un favor a l’enemic. El dia de la final de copa l’objectiu és guanyar-la no ser 100.000 al camp. Evidentment volem ser molts per donar ànims, però ser 100.000 i no guanyar no val per a res. Podeu aplicar aquest exemple a qualsevol de les coses que fem, analitzem si les granisses que porta són maques però no la salut de l’individu.

Estic amoïnat perquè veig que ens manca la capacitat de deixar de banda diferències i unir-nos.

Aquests són els meus pensaments una mica negres, però malgrat això he tingut avui dos petits moments d’alegria. Un ha estat assistir a l’acte que commemorava el tercer aniversari de Sobirania i Progrés que s’ha celebrat a l’Auditori Axa aquest divendres al vespre. Veure tants patriotes junts i saludar tants companys i amics de batalla m’ha alegrat la nit. També escoltar alguns dels parlaments plens de paraules emotives. Felicitats Sobrirania i Progrés per aquests anys i pel que ens heu donat.

L’altra alegria me l’ha produït veure que el diari AVUI il·lustrava l’article Independents sense sortir de la UE amb la fotografia de la nostra manifestació a Brussel·les el passat 7 de març, aviat farà una any. I això m’ha fet recordar aquells moments d’unitat. I m’ha fet pensar en la feina d’unitat que tenim per davant.

Molt aviat, el 8 de maig, anirem a Ginebra. La pregunta que alguns fan és: i què anem a fer a Ginebra? La resposta té diferents aspectes. Un coincideix i complementa un dels que teníem a Brussel·les. Com recordareu era internacionalitzar el nostre conflicte, fer veure al món que Catalunya vol exercir el seu dret d’autodeterminació per ser independent. No hi ha cap dubte que durant aquest any hem aconseguit, amb les nostres accions ordenades i encadenades, fer que el conflicte de Catalunya, el desig d’independència del poble català hagi estat recollit per tota la premsa internacional. Vam començar a Brussel·les, va seguir a Arenys de Munt i la cosa continua. Ginebra, si ho fem bé, serà la cirereta del pastís. El lliurament del nostre manifest a l’ONU, uns dies abans de la manifestació, i la gran concentració de catalans el dia 8 farà la volta al món. El brou està a punt.

Un segon aspecte no més important és aplegar una vegada més l’independentisme català, sense diferències, tots junts, demostrar que els ciutadans volem que els representants polítics ens representin, que el nostre desig és la independència i que ells han de deixar de fer comèdia i comprometre’s amb nosaltres. Que entengui una cosa molt senzilla: què vol dir la paraula representant. Durant aquests mesos la consulta ha permès visualitzar, amb alguns entrebancs, tot sigui dit, que la unitat fa la força, que hem estat capaços de treballar junts per un objectiu. Una gran manifestació, de tots, més enllà de les nostres fronteres que hauria de fer reflexionar als que volen participar en la lluita política. També hauria de servir per a què tots aquells que mantenim petites diferències decidim d’una vegada, unir les nostres forces per aconseguir l’objectiu comú.

Volem la independència, no? Doncs fem des d’ara fins el 8 de maig un esforç conjunt. Podem guanyar, si ens ho proposem podem. No tindrem una oportunitat com la d’ara en molt de temps. Si no ho fem ara, molts probablement ja no ho veurem, si és que passa. Els que penseu com jo no defalliu, feu tot el que estigui a les vostres mans. Ginebra ha de ser el darrer cop de força. Sumar, sumar, sumar.

Recordeu, Si sumem, guanyem!

A vegades la política sembla que res no avanci, sembla que tornem al mateix lloc d’on partíem, però no és cert. Des de fa uns anys que a Catalunya hi ha un moviment, cada vegada més fort, que vol poder decidir pel seu futur com a nació lliure i sobirana. Això no ha sortit pas d’una manera premeditada, no ha estat pas cap estratègia dels grups polítics catalans. Tot això ha sorgit de dintre de la societat catalana. Ha sortit dels ciutadans de carrer. De catalans sense cap pretensió política ni ganes de fer-ne, però veien que els líders polítics catalans no estan a l’alçada del repte de trobar la sortida de l’atzucac que ens trobem, hem decidit actuar. Cadascú dins de les seves possibilitats,  fem i farem el que sigui per sortir-ne.

Davant de l’estat d’emergència nacional que és troba la nostra cultura i llengua, la nostra economia, la nostra societat del benestar, la nostra terra, en definitiva la nostra pàtria, molts milers de catalans, hem decidit prendre la iniciativa per aconseguir la independència. Penso que ja no hi ha retorn, si no l’aconseguim ara, hi forces símptomes que indiquen que en una o dues generacions, la identitat catalana, entrarà en l’irreversible estatus de ser una identitat en perill d’extinció. Al País Valencià i a la Catalunya Nord, els espanyols i els francesos ja ho han aconseguit. No seria estrany que al Principat de Catalunya, s’hi arribés  abans que les Illes Balears.

Però no està tot perdut. Encara podem fer molt. Potser no tenim gaire temps, però tot està en les nostres mans.  No podem els catalans  perdre el nord en batalles ideòlogues o partidistes. L’espanyolització de Catalunya segueix imparable mentre no siguem un Estat propi. No podem permetre el luxe d’aturar-nos per rés. Tots els que ho tenim clar i som conscients de la gravetat de la situació, hem d’actuar per fer veure a la resta dels nostres compatriotes, que ara és l’hora de lluitar per la nostra vida com a poble.

Llegir-ne més »

Quan vaig acabar la manifestació de Brussel·les, concretament el dimecres onze de març del 2009 vaig escriure un article amb el nom de Deu reflexions sobre deumil.cat

 De les deu reflexions havia una que deia:

 La cinquena reflexió, és que en el consell de deumil.cat hem treballat persones que militem a diferents partits polítics, com també molts d’altres que no ho estan militant en cap. Quan l’objectiu és lluitar per la independència, tant s’hi val de quin partit siguis o simpatitzis, el que compte, és l’amor per la teva terra. És el patriotisme el que fa que tots els catalans independents de la teva classe social,  de l’edat i de la ideologia, lluiten junts superant tots els entrebancs que ens han posat els enemics tant interns com externs.

Per mi aquest va ser per mi una de les claus de l’èxit. De fet a l’actual consell hi estem treballant, gent provenen d’ERC, de CA, i de Reagrupament. Però també gent que no es de cap associació política. A diferència de Brussel·les no tenim a ningú de CDC, perquè s’han donat de baixa d’aquest partit, però això és anecdòtic, perquè estic segur que entre els voluntaris haurà més d’un militant d’aquest partit. 

Si remarco aquest punt, és per deixar-ho clar. No és la primera vegada que hi ha alguna informació tendenciosa en associar-nos a una formació política. Però també ho escric  perque penso  que per garantir l’èxit a Ginebra, igual que a Brussel·les, la nostra iniciativa  ha de ser  de tots els que volem la nació catalana sobirana, independent de les teves simpaties o militàncies polítiques.

Però hi va haver un altre punt que no la vaig escriure en les reflexions, però que hi està relacionat i que és tant o més important.

És el que he anomentat en altres cops com l’Esperit de Deu Mil a Brussel·les.

  Llegir-ne més »

El dissabte passat vaig llevar-me a dos quarts de set del matí. Després d’esmorzar un cafè i una torrada, agafo el cotxe per anar cap a Suïssa. A fora neva força, fa fred, – 3 ºC, però res d’extraordinari per ser 30 de gener a Alemanya. Només m’esperava uns 450 quilometres per arribar a Ginebra. Desitjava que no plogués, doncs havia quedat amb dos amics catalans de Suïssa, per fer el recorregut de la manifestació del 8 de maig “Creuem el pont – Cap a l’Onu per un Estat Propi” . Semblava que tindria sort, només nevaria.

Abans d’arribar a Basilea, a la darrera Tankstelle alemanya, omplo  el dipòsit de gasoil i vaig a comprar la Autobahnvignette corresponent a aquest any per poder circular per les autopistes suïsses. Curiosament els que m’atenen, parlen entre ells francès. El guàrdia de frontera mentre m’acostava, em va mirar atentament fins que veu enganxada la vignette i em donar pas fent-me un senyal enèrgic amb el braç.

A Suïssa, a diferència d’Alemanya no es pot circular sense límit de velocitat i el meu navegador semblava boig sonant cada, dos per tres, mentre m’avisa dels radars. El cantó de Basilea està molt industrialitzada. Deu n’hi do, quantes naus i empreses hi ha en els poligons industrials que vaig veien mentre condueixo . Després de passar el cantó de Basilea, el cel s’ha obert i ha aparegut el Sol. Malgrat no porto ulleres de Sol, sempre és benvingut l’astre rei en aquestes latituds. Fins i tot em sembla que brilla més a Suïssa que a Alemanya. Potser que els 250 quilometres que ja he fet cap el sud, fa que el sol tingui més força?, o és perquè estic a més alçada?. Poso en el navegador l’alçada que em dona el satel·lit, només 460 metres. No és tant.

Després de quasi dues hores de circular per Suïssa, més enllà de Lausane, quan eren passades les 11 del matí en una carretera que porta al poble de Dully, he vist un home amb barretina i anorac blau. Quan en veu em saluda. No he dubtat ni un segon, és en Ramon Cuèllar que m’estava esperant a la carretera perquè no em perdés i anés en compte. Malgrat fa un Sol magnífic, encara el camí està gelat i és perillós baixar amb el cotxe fins a baix. Deixo el cotxe aparcat en un lloc segur i baixem a peu cap a casa seva, mentre quedo enlluernat pel que veig.

Llegir-ne més »

En aquests últims dies he estat rumiant com podem establir una nova fita. Una fita, un objectiu… Ginebra ens espera a tots. Cal fer pinya altre cop, i tornar a envair la capital suïssa amb estelades. Cal demostrar que els que volem la independència no som quatre arreplegats sinó una gran quantitat de persones que no es senten bé en la situació actual, i que per motius històrics, econòmics, socials, laborals, educatius, culturals… necessiten un Estat Propi.

I és el que anirem a reclamar. Com ja vam fer l’any passat a la capital europea. Qui hi ha anat segur que intentarà repetir-ho a Ginebra, qui no hi va poder anar, els hi recomano de tot cor que hi vagin aquest any.

Per què?

Per què quan fas viatges de vegades anheles la teva terra, que algú parli la teva llengua…

No sabeu la il·lusió que fa anant pel carrer de la capital i com si fos catalana. O potser molt millor, que avui en dia la nostra capital el català no és que el senti molt..

Anar a un restaurant o un altre, i trobar-te sempre colles d’independentistes sopant, dinant,i poder parlar i compartir uns bons moments.

En aquestes manifestacions no s’hi valen les ideologies, tots lluitem per únicament la independència independentment de tot.

I aquesta moral és la que hem de transmetre als catalans, als politics. Cal que d’una vegada s’adonin que la majoria estem més units que mai per un únic objectiu.

Quan més siguem més por tindran. Si superem la fita pel doble, més s’adonaran que creix l’independentisme.

I creieu-me, el viatge no és llarg, així que fem una mica d’excursió i assistim-hi!

Tots a Ginebra el dia 8 de Maig. Ja podeu anar fent els tràmits, el dia esperat s’acosta.

PD: Si voleu col·laborar sou més que benvinguts, i només cal que us poseu en contacte amb extensio@deumil.cat , que és en Josep Anton.

També podeu mirar l’SPOT que he creat a: http://www.youtube.com/watch?v=nj7Hdm7o-o0

Moltes gràcies a tots, establirem una nova fita!

Josep Prat

La setmana s’acaba amb un nou fet històric, la Consulta. Millor dit, la primera part de la Consulta si deixem com a excepcional la primera i també històrica etapa d’Arenys de Munt que fou l’inici de tot aquest procés. Jo encara aniré aquest vespre a Argentona, juntament amb Santiago Espot de Catalunya Acció, Àngel Font de Reagrupament Independentista i Carles Mora, Alcalde d’Arenys i membre de la Coordinadora de les Consultes, per animar a la gent d’Argentona a votar, tot i que crec que no cal esperonar-los més.

En altres poblacions altres companys faran el mateix. Diumenge celebrarem el que indubtablement serà un èxit. Espero que una vegada més el poble català, els ciutadans d’aquests pobles privilegiats, 161, si no m’equivoco, al voltant de 700.000 electors, demostri els seu desig de democràcia i llibertat. Dilluns ho païrem i aleshores vindrà el moment de donar noves passes amb noves tongades.

També, com sabeu des de dimecres, es constitueix Barcelona Decideix per poder exercir aquest dret de manifestar la nostra opinió de forma organitzada a Barcelona, la capital de Catalunya. Aleshores jo també podré votar!

Aquesta Consulta, malgrat els dubtes expressats pel president d’Òmnium Cultural, Jordi Porta, que es dedica a fer el joc als partits polítics o potser no però ho dissimula molt bé, tindrà tot el rigor arreu. Lògicament, Uriel Bertran, en nom de la Coordinadora ja li ha dit el que venia al cas: “El senyor Porta ha de tenir un respecte escrupolós a tota l’organització de tot el territori”. És difícil que el tingui. No vull recordar els fets immediats a la consulta d’Arenys de Munt i el galdós paper de la direcció d’Òmnium volent excloure a molta de la gent que avui està portant endavant la Coordinadora Nacional.

Aquesta Consulta, malgrat el desig del PSC de minimitzar-la expressat no fa gaire per Montilla quan va dir que els referèndums eren “aventures i invents” o quan havia contraposat la Catalunya “seriosa”, la que diu que defensen els socialistes a l’actuació d’una CDC “radicalitzada” perquè no s’oposa a les consultes, ha hagut de ser pràcticament acceptada pel president de la Generalitat, tot dient, que no té res a dir si es convoquen dins la legalitat. Segurament no té res a dir, però deu tenir molt a pensar i molt més que pensarà els dies que vindran.

El president del govern de la metròpoli, José Luis Rodríguez Zapatero, ha afirmat a Brussel·les que les consultes independentistes del 13-D són iniciatives que ‘objectivament no van enlloc’. El crack ja havia dit el 15 de setembre que no esperava cap efecte contagi en relació amb els fets ocorreguts a Arenys i per tant no preveia més consultes. Tot un profeta. Que continuï amb la seva Economia Sostenible que és un gran tema pel qual passarà a la història.

I la seva brillant vicepresidenta, Maria Teresa Fernández de la Vega, ha dit avui que els 161 referèndums que se celebraran aquest cap de setmana en diferents municipis de Catalunya no s’ajusten ni a les lleis ni a la Constitució i per tant no tenen ni validesa ni conseqüència política alguna. M’encanta que digui això. És evident que és una solemne bajanada. La Consulta és legal i vàlida dins la seva constitució perquè és una pregunta feta per uns ciutadans a uns altres. Té la mateixa validesa que si els preguntessin per la seva preferència per una marca de pasta de dents. Manifesta el que volen els ciutadans que voten. I que no té conseqüència política ja ho veurem. I tant que en tindrà!

Jo crec que deu haver fet un gran esforç per contenir la ràbia que li produeix justament perquè és perfectament legal i perquè sí que creu que portarà conseqüències polítiques.

És curiós com el PSOE i el PP són el mateix quan es tracta de la llibertat de Catalunya i diuen les mateixes bajanades. Alícia Sánchez-Camacho ha parlat de La Consulta com “l’espiral irresponsable de referèndums il·legals” d’aquest 13 de desembre. No repetiré els arguments sobre la legalitat de la Consulta. Fernández de la Vega i Sánchez-Camacho tenen un concepte idèntic del que és la democràcia. Dues cares de la mateixa moneda.

La Consulta, que no ho oblidem, forma part d’un procés encadenat, causa – efecte, que parteix del que venim fent els ciutadans en els darrers mesos, alimenta l’independentisme i, el que és més important, cada vegada més catalans veuen que és possible la llibertat, que la tenim a tocar de la mà. Aquest “estrany” procés que hem iniciat els catalans de consulta i internacionalització del nostre conflicte té cada vegada més astorats als analistes internacionals i són ja uns quants que veuen que les coses ja no seran iguals en un futur immediat. Catalunya serà aviat un nou estat independent dins la Unió Europea.

La setmana pròxima serà clau.

Molta gent ens preguntava a la gent de Deumil.cat durant l’època de preparació de la marxa a Brussel·les, i desprès què? Responíem, vindran noves accions, cada cosa al seu temps. Quan a Brussel·les, i els dies posteriors, ens deien que la ILP que vam presentar allà era una estupidesa, potser no ho era tant ja que per cert va excitar als partits polítics, nosaltres dèiem que no, que tindria conseqüències. Arenys de Munt va prendre el relleu. I després d’Arenys de Munt, què?, preguntava molta gent. Ja ho veieu. I ara les preguntes segueixen. I desprès què? Més etapes de la Consulta i també Creuem el pont! A Ginebra el 8 de maig. Tanmateix això no ho és tot, la setmana propera serà clau. Després de la Consulta l’objectiu és el Parlament. Fa setmanes que vinc parlant de la Gran Coalició, tot avança com està programat. La Gran Coalició, Suma Independència, apareixerà ben aviat.

I compatriotes, guanyarem les properes eleccions. Si sou independentistes i fermament creieu que és possible, ho serà. Si tots els independentistes voten la Gran Coalició transversal serem majoria al Parlament i des d’allà els nostres diputats proclamaran la independència.

El temps dels dubtes s’ha acabat. Som un poble que es vol alliberar, sense por. Joan Laporta ha dit avui a Vic el que molts estem dient dia rere dia “Som una nació i el país desperta”. Laporta, que ha demanat el vot pel sí i ha recordat que hom tenia dret a tenir un estat per tal de mantenir “el nervi de la nostra nació”. Entre aplaudiments i crits d’independència, Laporta ha dit que diumenge no valia badar, car era “una oportunitat per defensar la nostra dignitat”.

No cal badar el diumenge, però tampoc els dies que vindran després. Sense entrar al Parlament haurem perdut el temps i la il·lusió, cal mantenir la tensió, s’acosta el gran moment, queda menys d’un any. Ara és el moment de plantejar l’alternativa a un sistema polític fet a mida per Espanya i en el seu benefici. A les properes eleccions serà el moment de votar per la independència de Catalunya. Un gran SI a favor de la independència.

Si sumem, guanyem! Sumarem i guanyarem les eleccions el proper 2010.