Escric baix de forma. Coses dels virus hivernals. Els virus em posen filosòfic. Amb tot no deixarem de complir ambla feina i amb aquesta petita obligació autoimposada.

Podríem dir que aquesta setmana no ha passat res i que tot segueix igual, de fet les coses de sempre que de cop prenen més importància. Un d’elles és l’ètica. Podem distingir l’ètica política i d’ètica social encara que la política està dins de la societat. La moral i la disciplina que l’estudia, l’ètica, són conceptes que trenen diferents sentits en funció de la cultura i que evolucionen amb el temps. La moral té a veure amb si les accions que fem són bones o no.

Un exemple obvi. Tenim societats properes a nosaltres, com la d’EUA, que consideren correcta la pena de mort i en canvi consideren que cal castigar un nen de cinc anys que faci un petó a la galta d’una nena de la mateixa edat. En aquests temes pensem totalment a l’inrevés. Un polític queda a EUA totalment desacreditat si es descobreix que ha mentit. Li perdonaran moltes coses però no això. Aquí ens resulta normal que un polític menteixi. Podem acceptar amb normalitat que un polític d’aquí tingui relacions extramatrimonials, mentre que allà no.

Dins de societats molt properes i fins i tot dins de la mateixa, uns considerem que la “festa” del toros és una salvatjada immoral, mentre que altres defensen que és un bé cultural que cal respectar i que el toro està molt feliç de contribuir-hi. Podríem trobar molts exemples.

L’ètica no és una cosa que s’hagi d’exigir a un sol col·lectiu. Tots hem de ser estrictes en això, però hi ha col·lectius als que se’ls ha d’exigir molt més. Són aquells que es dediquen al servei públic. Probablement, la majoria, no tots, els que es dediquen al servei públic ho fan per guanyar-se la vida, que no per enriquir-se, i això és lícit. Per a mi és perfectament adequat que un vulgui ser polític i guanyar-se la vida amb aquesta professió. Naturalment, si té un sou digne tindrà menys necessitat de fer “altres coses”. Llegir-ne més »

Finalment “La Vanguardia” com a òrgan oficiós del regionalisme amb certes connotacions catalanistes (fins fa poc era exclusivament en la “lengua oficial del imperio”, no ho oblidem) es decideix a fer-se ressò del malament que ens tracten els “espanyolitus” en la qüestió econòmica i al seu suplement “Diners” d’aquest passat diumenge publicava un estudi força revelador de fins a quin punt està arribant l’ofec en matèria econòmica.

Explica com, per exemple, per una quota líquida de 100.000 euros un navarrès tributaria 4.000 euros menys que un català. Com Catalunya és on més impostos es paguen, com aquí es tributa en el tipus màxim fins un 56% (només per sota de Suècia) i en el tram autonòmic un 25,5% líder de líders en totes les autonoseves de les Ecspanyes.

Com ja he dit,a Europa, Suècia lidera el tram màxim d’impostos directes amb un 57,5% i darrera trepitjant-li els talons van Catalunya i Dinamarca amb un 56% queda clar que no tenim, ni de bon tros, les prestacions socials i de tota mena de les que gaudeixen els Suecs i els Danesos. Ara m’agradaria que properament publiquessin un estudi on es demostrés en quin nivell europeu estem en les prestacions que rebem els catalanets que paguem aquesta escandalosa tributació.

També es demostra com el tipus impositiu màxim és el més alt d’Espanya als PPCC (malgrat molts no vulguin ser-ho, els ecspanyols també tracten com a catalans a valencians i mallorquins, ells si que ho tenen clar) i fixen en un 56% a Catalunya, un 54% al País Valencià (para ofrendar nuevas glorias a Escanya, deu ser) i un 52% a ses Illes ( aquests no els deuen comptar la insularidad com als canaris).

Que aconsegueixen els escanyols en això? Home! Recaptar més diria un “primari” i tindria la raó, a primera vista és la conseqüència més directa, però alguns més mal pensats creiem que gravant tan fort les rendes més altes intenten aconseguir menys inversió en el nostre territori i acabar amb la poca  expansió econòmica que ens queda a les nostres terres i empresaris i inversors fugiran de “fer negocis” a casa nostra i s’enduran el capital on es gravi menys, aconseguint així que el diner que no fugi s’amagui esperant altres moments “millors”.

Això anterior ens demostraria com Escanya es comporta com una sangonera comú (hirudo medicinalis) però a diferencia d’aquesta, que quan està prou plena es desprèn del seu hoste i el deixa en pau, la “sangonera escanyoliensis” te tanta fruïció o odi que no dubta en intentar matar el cos que li serveix d’aliment. Igual que les sangoneres comuns, allibera en la seva mossegada un substancia coagulant i anestesiant que impedeix que l’hoste noti que l’estan succionant la sang i a demés es dessagni, la “escanyoliensis” també ho fa, però és tant ansiosa que no ha comptat que de tanta insistència en el seu engreix, l’hoste poc a poc ha anat creant anticossos i ara ja comença a notar la mossegada i tot just comença a remoure’s, a veure si aviat l’esclafa duna plantofada.

Estranys dies els que vivim. Estem en un moment de crisi, en el sentit etimològic de la paraula, canvi que ha de desembocar en alguna cosa diferent. D’això estic absolutament convençut.

Aquesta setmana podem dir que ha estat molt lligada a la química, la climatologia i la meteorologia i no ho dic només per l’onada freda que aquests dies tenim i tindrem a sobre, ho dic també per l’entrevista entre Rajoy i Mas. Les conclusions que vàrem poder treure l’altre dia van ser de química personal i de clima. Certament crec que sí, que pot existir un nivell d’entesa intel·lectual més elevada entre Mas i Rajoy que entre Mas i Rodríguez Zapatero. Això no vol dir que les discrepàncies sobre coses concretes siguin més grans. El problema amb el president espanyol és que molts cops jo encara no sóc capaç de saber que farà encara que ho expliqui. No sé si Mas, a distància curta, va poder saber-ho. Rodríguez Zapatero normalment afirmava, però no feia el que havia dit que faria. Rajoy més aviat és home de dir un sí condicional, seguit d’un seguit d’oracions subordinades que poden no succeir mai. Així, pot dir que sí al pacte fiscal si l’economia assoleix els nivells dels països més desenvolupats sense especificar quins són aquets països. Això sí, en una amable conversa i plena de complicitats en l’anàlisi del context.

Després de dos dies en els que des del Govern s’ha parlat de confiança però no indefinida, arribem al divendres dia en que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria ha valorat positivament la reunió i ha afirmat que hi haurà diàleg entre l’executiu espanyol i el català. Més inconcretament, sobre l’agenda catalana ha dit que un cop millori l’economia es podran parlar d’altres assumptes amb ple respecte a la Constitució. I ara sí més concretament sobre el model d’immersió lingüística a l’ensenyament català ha advocat per promoure el bilingüisme integrat i equilibrat que es practica al carrer i per treballar per la cordialitat que hi ha al carrer. Evidentment hi ha dues possibilitats. Una és que la vicepresidenta no sàpiga res de Catalunya ni de com funciona el sistema educatiu. La segona és que sí ho sàpiga però que vulgui contribuir a la desaparició del català. Les dues són greus, però el problema que planteja la primera és té una solució més senzilla, fer uns estalvis portar-la uns dies a Catalunya i buscar-li una parella lingüística.

Des de les fonts autoritzades del govern espanyol, escoltem a la portaveu i vicepresidenta i diu tot això. Sabem, doncs, que el pacte fiscal el posen a l’agenda per al 2015, amb sort, i respecte al model educatiu ja ens podem preparar.

També divendres Artur Mas ha parlat (i jo he escoltat l’enregistrament). Ell sí hi era. Interpreta la conversa sobre relacions a curt termini. Ha dit, no sé si això ho va dir allà, que la reivindicació del pacte fiscal no és el final de trajecte de Catalunya, sinó un primer pas que porti el país a emancipar-se d’Espanya i viure per ell mateix sense que això no vulgui dir que la relació hagi de ser desagradable. Si ho va dir allà, m’agradaria saber que va dir Mariano Rajoy. Jo dubto que la vicepresidenta – portaveu quan ha dit en condicional que “un cop millori l’economia es podran parlar d’altres assumptes amb ple respecte a la Constitució” es referís a això que, per cert, no està a la Constitució.

Mas si ha explicitat que li va traslladar a Rajoy que el pacte fiscal és la reivindicació més important de Catalunya, ja que és prioritari per a la recaptació dels impostos i la gestió dels diners. Ha recordat que accepta el concepte de solidaritat però no l’abús amb què està immersa Catalunya. El concepte de la solidaritat no el neguem. Però una altra cosa és l’abús. Estem en l’abús des de fa molts anys. Convençut que això, amb aquestes o altres paraules sí ho va dir. Amb tot Mas ha reconegut que creu que hi ha poques possibilitats d’aconseguir-ho, però que per això, les que hi ha, cal exhaurir-les.

També Mas va parlar del deute que té l’Estat amb Catalunya, els 759 milions d’euros reconeguts i els 211 milions de la disposició addicional tercera del 2012. Ha dit que no té cap garantia de què el govern espanyol acabi pagant aquest deute. Malgrat això ha fet una crida a donar temps al nou govern de Rajoy per poder fer efectiu el pagament.

De tot plegat podem treure algunes conclusions. Una, ben convençut ho dic, és que avui hi ha una coincidències entre Mas i Rajoy sobre coses que cal fer i com fer-les, però que els punts “calents” i les ratlles vermelles poden haver enunciades i que Rajoy ha fet mogut la cara comprensiu sense cap afirmació que generi la més mínima confiança.

La segona, que també ha vist Mas amb claredat, és que el pacte fiscal vindrà amb la segona arribada del Messies. Mas ja ho sabia com la majoria dels mortals, però vol algun tipus de suport que ha d’anar més enllà del suport dels catalans. De moment el Parlament europeu ha aprovat dins d’un informe d’un escàs valor que: “El federalisme fiscal pot ser una eina útil per aconseguir autoresponsabilitat en la gestió d’impostos en l’àmbit regional i així implica una eficiència econòmica més elevada”. Curiosament els parlamentaris populars i socialistes espanyols han votat a favor segurament perquè no s’havien ni llegit l’informe o perquè no sabien que volia dir. I això malgrat l’espanyolíssima Carme Chacon, que no la volen de líder del PSOE els catalans del PSC, i el gran vicepresident de la Cambra, Alejo Vidal-Cuadras, que acusa Alicia Sánchez-Camacho de ser la padrina del projecte secessionista de CiU. Aquest també va fi, demà dirà que l’Ebre desemboca a Lisboa. Suposo que Mas deu esperar alguna cosa més, que Angela Merkel “ordeni” a Mariano Rajoy que adopti un model com l’alemany, cosa que és calcat al que reivindica la “nostra” proposta de pacte fiscal. Aquesta és l’única possibilitat que té la proposta de reeixir. Fins i tot Duran i Lleida està com espantat, el país se li escapa. Diu: Ara com mai el govern espanyol ha d’actuar amb intel·ligència. Tancar les portes al pacte fiscal seria obrir-les a un procés que ningú no sap on ens podria portar, que no interessa a Espanya i segurament tampoc a Catalunya.

La tercera conclusió és que el partit Popular va per totes. Simpàticament volen “promoure el bilingüisme integrat i equilibrat que es practica al carrer i per treballar per la cordialitat que hi ha al carrer”. Ja sabeu que vol dir això i podeu ajudar a evitar-ho.

Aquesta setmana Mas ha estat pràctic i comparteixo el que ha fet ara. Ha d’evitar que tanquin més empreses i minimitzar l’atur. Només cal seguir les notícies econòmiques. La darrera d’aquests divendres. El conseller Mas-Colell ha explicat malgrat l’esforç extraordinari de la ciutadania per reduir el dèficit que Catalunya tanca el 2011 amb un dèficit del 3,29%, sis dècimes superior al previst. Tot i haver reduït la despesa en 1.858 milions d’euros, la desviació ha estat de 822 milions. Això vol dir el 3,29% del PIB, 0,63 punts més del previst. Òbviament molt per sobre de l’1,3% del PIB que pretenia el govern espanyol. Això comptant els 759 milions d’euros comentats abans.

Fins a on pot tibar la corda? Mal que ens pesi no molt més sense haver reforçat el país, poc sense el convenciment del país que podem assolir la independència. Segueixo convençut que avui l’únic camí és la pedagogia per fer que la gent s’adoni de la nostra capacitat d’assolir la independència. Podem, però massa gent no ho creu. Mentre passarem per l’adreçador amb la màxima dignitat que ens deixin. També crec que no trigarem gaire a veure un canvi de discurs per part d’Artur Mas. Parlarà de possibilitats hem d’ajudar a què ho faci. Hem d’aportar llum, no? Des del Govern és des d’on millor es pot fer.

Potser m’equivoqui, però ens hem de motivar, no?

Avui, crec que em toca retre un record cap a una independentista de cor, una dona nacional catalana de les de veritat. Jo, no la vaig conèixer massa personalment, tan sols vam coincidir algun cop, el nostre contacte va ser principalment a traves de la xarxa, en alguns comentaris que ella em va fer i quan jo la llegia en el seu bloc personal, però em sap molt greu la seva pèrdua, la sento com a personal, doncs coneixia del seu gran amor per Catalunya i em sap molt greu que patriotes de la seva talla se’ns en vagin sense haver aconseguit veure lliure la seva pàtria, la nostra pàtria quan ja no hi han excuses per no fer-ho, quan tan sols depèn de la voluntat política d’alguns, voluntat evidentment nul·la.

Sílvia, malgrat tot tingues la seguretat que la nostra pàtria serà independent a pesar de tan hipòcrita que ens envolta, el que em sap greu és que tu no ho hagis pogut veure, però pensa que quan ho aconseguim tu seràs una part important de la nostra victòria.

Avui no em toca fer massa més que dir-te tant a tu com a tots els patriotes que heu traspassat sense veure el fruït del vostre anhel realitzat … Fins a sempre i gracies par a tot Sílvia… gràcies per a tot companys, intentarem ser fidels als vostres esforços.

Visca la nostra Pàtria!!

M’he cansat d’escriure en aquest bloc que el problema principal per a la independència de Catalunya no és tenir més gent que la vulgui, sinó que la gent que cregui que la independència és possible sigui majoria. Ho he dit per escrit i de paraula.

Per Sant Jordi escrivia La independència vindrà de l’inconscient col·lectiu. Aleshores deia:

Per això us demano que no us desmoralitzeu, que envieu pensaments positius als que lideren la nostra societat i que ho expressin d’una o altra manera, volen la independència. El problema dels que la volen és doble: una part trobar el camí, l’altra determinar quan és el temps. Per això la pregunta clau ja no és si vols o no la independència, és: creus que és possible? El nostre objectiu immediat no és guanyar adeptes a la independència és guanyar convençuts de la seva possibilitat real. Quan la gran majoria cregui que és possible, caurà sola.

Fa ja temps que penso que no hem d’intentar convèncer als que no volen la independència, senzillament hem de fer que la seva viabilitat sigui compartida. Si els enemics de la independència creuen que és possible actuaran i si actuen guanyarem més adeptes.

Avui una enquesta del diari El Periódico feta per GESOP em dóna la raó. Diu que per primera vegada, i en l’hipotètic cas que se celebrés un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, més de la meitat dels votants apostaria pel ‘sí’. Així, els independentistes no només són més sinó que superen la barrera psicològica del 50% i aconsegueixen superar en més de 21 punts els detractors: en un any el ‘sí’ ha crescut 5,5 punts i se situa al 53,6% mentre que el ‘no’ n’ha baixat 3 i cau fins al 32%. Un percentatge que es queda a les portes del mínim que va exigir la UE per reconèixer la independència de Montenegro.

Altres dades que es desprenen de l’enquesta és que 6 de cada 10 enquestats pensen que els independentistes perdrien avui una consulta. Concretament, un 60,4% de la gent no creu que el “sí” guanyés en un referèndum, i només un 31,3% confia en la victòria catalana.

Fixeu-vos en la gran diferència entre una cosa i l’altra. La conclusió pràctica és que cal fer el que deia fa gairebé una any (i que he insistit reiteradament). Ho repeteixo: El nostre objectiu immediat no és guanyar adeptes a la independència és guanyar convençuts de la seva possibilitat real. Quan la gran majoria cregui que és possible, caurà sola.

A banda de la satisfacció que em proporciona adonar-me que puc optar al premi de sociòleg de l’any, no em satisfà tenir “tanta raó”. La diferència entre l’esquizofrènica opinió dels catalans sobre el procés de la llibertat nacional és manifesta. La feina que tenim és enorme. L’altra cosa que sí m’agrada és que el problema té un diagnòstic clar i un pla d’acció fàcil d’elaborar. El manual és simple: 1) raons per la que ens convé la independència (sumar és necessari i positiu) i 2) arguments que mostrin que la independència de Catalunya és possible i que només cal aconseguir el referèndum, cosa que també és possible.

El 2n punt és el que té més dificultats. Té dues parts. Una més fàcil, fer veure a la gent que guanyaria el “sí”. Les enquestes ens ajudarien. La segona part és la realment difícil. Difícil perquè això no és el Regne Unit i els espanyols no són anglesos. Els espanyols no respecten la llibertat d’escollir. A mi no em sembla malament que estiguin majoritàriament en contra de la independència de Catalunya. De fet tant m’és. El que em sembla malament és que no respectin la nostra llibertat a decidir com a poble. Deia que el referèndum és possible però també que és molt difícil i que implica una forta determinació per part nostra.

Questa determinació no la tindrem mai si no ens creiem que, si la volem aconseguir, la independència és possible. Aquí és on dono i no dono raó a Artur Mas o Joana Ortega. Estem madurs o no? Estem madurs quant voler decidir, prou madurs per votar la independència i totalment immadurs respecte a les nostres possibilitats. Som un país derrotat abans de lluitar. És pot canviar però som això. I ho canviarem si ho volem canviar. Tanmateix això forma part d’un procés psicològic que no es produirà com a resultat d’una manifestació més o menys.

Aquí és on han d’intervenir molts actors. Polítics, empresaris, treballadors i mitjans de comunicació. Aquí és on cal invertir diners i recursos humans. Em sembla haver escrit, no ho buscat, que quan el Govern cregui que el país majoritàriament està preparat per al procés d’independència, donarà el pas endavant. Alguns ho dubteu, jo no. El país estarà preparat quan cregui que la independència guanyarà i que el referèndum el farem, peti qui peti.

Catalunya és inviable sense independència i si volem que sobrevisqui no tenim altre camí que fer la pedagogia que comentava, però aquesta pedagogia es fa més fàcil des del poder que des de casa meva. Per tant, es tracta, senzillament, de fer que els que estan al poder diguin que la independència és possible. Cal donar un pas més i des del Govern i mitjans de comunicació, aprofitant la conjuntura internacional, llegiu Escòcia, explicar a la gent que en l’Europa del segle XXI si Catalunya vol la independència la tindrà.

Els esdeveniments ens han dut en una cruïlla de camins, que és on ara som, hi hem arribat per esgotament del camí inercial que vàrem emprendre rebotats del franquisme. Cal entendre també, que el mateix règim va arribar en una cruïlla de camins a finals dels anys setanta no per a una decisió d’obrir portes i finestres a opcions millors, sinó per propi esgotament de la formulació ideo-simbòlica que el menava, esdevenint, amés, una anomalia formal en el context històric contemporani de l’època.

D’aquesta mateixa manera, hem hagut de transitar trenta anys d’il·lusió, sufragada en bona part per a Europa, per adonar-nos de que aquell camí que vàrem emprendre l’any 78 és una adaptació poc reeixida de democràcia, democràcia entesa com el reconeixement dels diferents subjectes històrics de dret polític.
Ja he explicat altres vegades que la qüestió “territorial” en la Constitución Española queda a redós d’una jurisprudència “utilitarista” pre-democràtica no “contractualista”. És així com el règim secular ha sabut adaptar-se amb una nova formulació ideo-simbòlica per tal de preservar-se, una vegada més, en la seva essència més íntima.

Aquesta via que hem anat recorrent, com un ase darrera una pastanaga, ha col·lapsat per esgotament. Potser també per a una causa al·lomètrica, això de les “autonomies” ve a ésser com el disseny d’un cranc, posem per cas, que en créixer de escala i fer-se de cinc metres d’alçada col·lapsa i s’enfonsa per què el disseny funciona en una escala determinada però no en un altre.

Hem hagut d’esperar a que el franquisme més faixat hagués de mutar amb la mort al llit del dictador coincidint amb un “context europeu” favorable, hem esperat a que el model “autonòmic” col·lapses per a un fet al·lomètric que ha culminat el procés com a fruita madura, i ara som en una cruïlla, en un temps mort, estem aturats entre dues marxes inercials contraposades, per una banda el nacionalisme espanyol que ens empeny a seguir donant suport a un Estat que ens és gairebé del tot aliè i que ens vol fer desaparèixer “assimilant-nos”, i per l’altre banda un nacionalisme català reivindicatiu que com un corrent creixent ens concerneix en el sentit d’emprendre un camí de llibertat i emancipació nacional.

Hem estat molt de temps esperant sense gaires opcions d’actuar en llibertat, les opcions de vot son nul·les quan no hi ha un partit que ens representi. En els darrers temps el Poble Català ha anat despertant de la llarga letargia, tanmateix el nostre mal senderi i estultícia ens han fet fracassar en les darreres eleccions al Parlament.
Ara que el model autonòmic s’enfonsa pel seu propi pes i la crisi no permet més pedaços, és moment d’actuar. L’Estat s’apresta a actuar amb diligència i contundència per a re-formular Espanya en sentit centralitzador, una “Nación de ciudadanos” tots igualment espanyols. Davant d’això Catalunya no te més remei que actuar, és ben bé igual si ho fa per acció que per a omissió.
Que el govern de CiU opti per abraçar el govern espanyol del PP amb l’expectativa de cobrar els diners que l’Estat deu al govern de la Generalitat per tal de no fer fallida ja mateix, tal és la situació, és comprensible, però això te un temps contat. Si CiU pensa en arribar a acords més enllà d’això, com el d’un nou pacte fiscal, va ben errada. Ara esperar és actuar en favor de la definitiva regionalització de Catalunya.

Per tant, ara actuarem en plena llibertat, vull dir que ara no hi ha excusa, jo no és tant sols que vulguem continuar sent el que som, catalans, amb plenitud de drets polítics, sinó que és l’Estat mateix passa a duu a terme un ofensiva definitiva davant la qual inhibir-se és el mateix que actuar en sentit advers. Per tant ara fem una cosa o en fem un altre ho haurem fet des de la plena llibertat que ens dona la consciència clara del moment que travessem, sense excuses.

En Mas-Collell, davant el peremptori estat de la tresoreria de la Generalitat, ha dit que “tenim dret a ésser avalats pel reino de España, i si no, que ens expulsin”.
Si l’aposta és per què l’Estat espanyol ens avali per tal que no fem fallida, mentre ens deixa sense cap més opció que ésser una autonomia de règim comú, l’aposta no és gaire alta, i aquest pla de futur no serà acceptat per els catalans.
CiU te uns mesos de marge, sis, vuit, deu, dotze …, no ho sé, però tanmateix l’exercici de la Llibertat és ineludible.

Durant aquests anys s’han anat teixint un munt d’interessos creuats, particulars, entre estaments financers i acadèmics, etc., línies de tensió que operen com a fre, que aspiren a consolidar aquesta regionalització espanyolitzadora que els va tant bé. Ara haurem d’exercir la llibertat per a esdevenir subalterns dels espanyols o per a optar per la Llibertat nacional, amb majúscules. Si optem per a la Llibertat haurem de refer de nou moltes de les coses que ara s’alcen dempeus.
Em venen presents alguns episodis prou eloqüents de la vida d’en Jesús el galileu, “no es pot guardar vi nou en botes velles”, i, “deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Així és com s’exerceix la Llibertat, sense excuses.

Visca La Pàtria!!!!

Aquesta ha estat la setmana del debat del pressupost de la Generalitat per al 2011. Una setmana on s’han vist algunes coses, previstes, com són el suport del Partit Popular i Joan Laporta, i el refús de la resta de grups polítics a la proposta del Govern.

Aquest és un resultat que a mi no m’agrada però que probablement era inevitable. Ho ha fet bé Mas-Colell, ha complert amb el que era la seva obligació. Com vinc dient des de fa uns dies, el Govern estava atrapat. Deu diners a tothom i va pagar la paga de Nadal in extremis, gràcies a un crèdit, car, amb el Banc Sabadell. El Govern no paga als proveïdors, als ajuntaments, a les universitats. Llegir els diaris és suficient per veure la situació, però tinc exemples més propers, com els d’un parell de petites empreses, d’amics, que presten serveis als hospitals. Un amb feina i resultats ja té hipotecat el que té per no tancar. L’altre encara resisteix sense cobrar. El Govern sap que s’està carregant el sistema productiu del país. Fa accions, però atès que la banca no hi confia, no presten als seus proveïdors que no cobren. Més exemples els trobem a les universitats, la UPC està en risc immediat de no pagar nòmines i em sembla que la UAB també. Si no paguen, la resta les seguiran.

Com no em cansaré de dir, pagar nòmines era una urgència. El conflicte social sense pagar nòmines no afecta només al funcionaris, també a la capacitat de compra d’aquest, que sumada és molta, però no només nòmines, com he dit empreses, universitats, etc.

El conflicte social seria inaguantable, contra el Govern i sense sortida possible. Està el país en condicions de enfortir-se sense diners i amb poc poder real? Certament difícil.

Cert que el Govern té el mandat dels catalans i tota la seva representació, però fins a on? Jo tinc seriosos dubtes que la majoria de la població no estaria al costat costat del Govern si aquest no paga. No acabo de veure quan conformats estan el personal sanitari, el docent, els mossos d’esquadra, el personal de presons, etc. i com donen suport al Govern, com l’animen i es posen al seu costat. Fins a on arribarà la resignació?

És ben cert que ERC presentava unes fórmules alternatives al pressupost del Govern, però el que no podia oferir ERC és obtenir diners de Madrid i el Partit Popular sí. Aquesta és la dura situació.

Està clar que el comportament del Govern està començant a donar els resultats esperats. Avui la vicepresidenta ja ha enviat el missatge i el Govern tindrà liquiditat i probablement cobri els 759 milions d’euros de la Disposició Addicional 3a de l’Estatut. Com és evident, no tinc al cap (ni enlloc) els fluxos de tresoreria de la Generalitat, però em temo que aquests diners són essencials per ajustar el dèficit, però pocs per a la tresoreria, però ajuden.

Òbviament qualsevol ciutadà ben informat diria que això és la xocolata del lloro davant dels 16.000 milions d’euros (o 22.000 milions d’euros segons es compti) que sembla que són els diners que enviem a Madrid anualment, però no es veu de quina forma aturarem això. El Govern, modest en els seus plantejaments, espera posar una mica d’ordre primer i demanar que el 8,2 % – 8,4 % (que és aproximadament aquest dèficit) es transformi a mig termini en un 4 %. Contribuiríem, doncs, “només” amb un 4 %, més propers al que passa a Alemanya. L’optimisme d’alguns és pensar que això és possible.

La cosa seria menys greu si la clau de la caixa la tinguéssim a casa, però la tenen a Madrid i per això paguen el que volen i quan volen. La tresoreria la controlaríem nosaltres encara que acceptéssim l’espoli, la tresoreria no patiria tant.

Vistes les coses, a no trigar gaire, caldrà donar la raó a ERC que diu que CiU acabarà acceptant les seves propostes perquè el que s’ha fet ara és un pedaç.

El que està clar és que hi ha dues lògiques. Una diu que ara no hi havia gaire sortides al pacte amb el Partit Popular. L’altra diu que a mig termini, mig curt, diu que l’Espanya “diversa” no se la creu ningú. Veus com les del propi Jordi Pujol o històrics militants d’Unió també ho diuen. Penso igual.

Iniciatives per conscienciar la població n’hi ha. Surten, no com a bolets, però en surten. Exemples com l’Andreu i la Maria negant-se a pagar impostos a Espanya faran forat, les coses es mouran.

La imatge del Govern a remolc, més o menys explícit, de la política que marca el Partit Popular es fa ben palesa entre la gent. A uns pocs els agrada, a la majoria no. Una part significativa pensa que, vista l’experiència, millor en mans del Partit Popular que del PSOE.

El guió està escrit, ben aviat la ponència política del Partit Popular serà dogma. La nació única, per cert no gaire diferent del que diuen Chacon i Rubalcaba, encara que molts socialistes catalans no ho vulguin i altres ho neguin, la tindrem ben aviat a les lleis que es facin o en els condicionants polítics que ens imposin per cobrar. Per terra, mar i aire, l’atac arribarà aviat, l’avantguarda ja està aquí. Un exemple? Heu llegit allò de fer més eficient les administracions evitant duplicitats? Fàcil, no? Quines “duplicitats” suprimiran?

Estic segur que teniu moles idees, però jo com que ara estic amb els bioritmes baixos i fins d’aquí uns deu dies no estaran en bon punt, no em vénen. De moment, en aquestes condicions de feblesa, he intentar seguir el que em diu l’Oracle Xing: “Hauràs trobar la manera millor de comportar-te davant els altres. Si mantens l’actitud justa aconseguiràs conquerir la persona que desitgis, en qualsevol posició en què et trobis. Amb l’amabilitat podràs obtenir molt també de les persones més difícils i antipàtiques”. M’he comportat bé en aquest escrit? L’Oracle no m’ha donat cap idea sobre l’estratègia a seguir en la política nacional i per això he escrit aquest pobre article.

De totes formes, malgrat aquests bioritmes meus segueixo intentant trobar les claus de tot. Com deia Balzac, la resignació és un suïcidi quotidià.

Quina és l’espurna que ha d’encendre la foguera de la llibertat? O no hi haurà espurna i seran les restes d’un foc mal apagat en un bosc sec? Fem saltar guspires, deixem brases…, metafòricament, és clar.

Són aquelles petites accions que facin que siguin més els que creguin en la independència les que hem de seguir fent, que pugi el nivell de convicció. El proper pas serà l’estat català.

La política “harmonitza” i modula els diferents interessos, ho fa, però, en el ben entès que tots els interessos troben avantatjós un determinat arbitratge, en diem democràcia.
Això s’articula en una “Constitució”, però quan una constitució determina que un interès particular és il·legítim ho ha de justificar molt bé. Quan no ho pot fer la democràcia esdevé comèdia.

És el cas de Catalunya que no se’ns reconeix el nostres drets nacionals, no se’ns reconeix com a subjecte de Dret polític. Ja ho hem parlat altres vegades.

Els interessos de la política, però, son múltiples, i això fa que sovint en política es prioritzin alguns aspectes i es deixin per a més endavant uns altres que es consideren menys imprescindibles.
L’Estat espanyol sap tractar els detalls compositius com si fossin substantius per tal que els veritablement substantius no apareixin mai damunt la taula de negociació. Ara el PP diu, em sembla, que tractarà tan aviat com pugui dels diners que l’Estat deu a Catalunya.
Aquest detall compositiu prendrà caire d’afer transcendent en la relació Catalunya-Espanya, però en realitat és insubstancial i no arreglarà res de res.

Era ahir que llegia el comentari d’un comentarista que economitza molt les seves opinions i sempre resulta molt ponderat, perspicaç i realista. Venia a dir, entre d’altres coses, que CiU és presoner de les seves paraules, del seu pla d’acció política, “s’adonen que no poden seguir així” deia, i tot seguit formulava unes preguntes retòriques, “Com es pot fer la truita sense trencar els ous? O, sense ous?”.

Em sembla que aquí, en aquestes preguntes retòriques hi ha una clau, una clau única per tal de desencallar el futur de Catalunya. I és que no es pot fer una truita sense trencar primer els ous. Qualsevol pretensió de transició, projecció o procés polític referits a Catalunya en tant que Nació és una quimera irrealitzable des de el punt de vista de l’actual marc constitucional de l’Estat espanyol, una quimera dels catalans. Una quimera que mentre els catalans no es facin el plantejament seriós d’abandonar la constitució espanyola serà irrealitzable. La mateixa Constitució Española és l’ou que ens te presoners i captius.

CiU ens va anunciar una “transició Nacional” que és irrealitzable dins de la C.E., o trenquem els ous o renunciem a la truita. Mentre, el cuiner, amo dels ous i els fogons, s’apresta a fer la comèdia que calgui, les negociacions son el ritual que permet salvar les aparences dels diferents actors del vodevil. De fet, les mateixes “negociacions” polítiques amb l’Estat son una teranyina que ens te a mercer dels espanyols, presoners. Ens deixaran fer cara gos enrabiat, però res més.

CiU, si el que vol és realitzar el seu pla d’acció política posant en marxa una veritable transició nacional, haurà de fer el plantejament de trencar els ous de marera seriosa, cosa que, ara per ara, no sembla que contempli.
Avui dilluns he vist a en Oriol Junqueras a tv3 i m’ha semblat correcte en l’actitud. La possibilitat real de bastir un eix polític nacional no hauria de ser menystingut per a CiU.
El president Mas haurà de filar prim i pensar que molts dels vots que te els te en ús de fruit, si no hi ha truita no hi hauran vots. ERC pot remuntar si CiU traeix els seus propis programes “nacionals”, i SI pot créixer al redós d’una determinació insubornable.

Emmallats en la teranyina com un insecte, estem a disposició de l’aranya que sense esforços ens va fagocitant, rosegant-nos per a dins fins a deixar-nos en l’exosquelet, pura pellofa.

Quina mort més indigne, morir de genolls per no ser capaços de lliurar la batalla dempeus. Que no em vinguin amb escarafalls, entre poc i massa, no cal que siguem herois suïcides, però renunciar a lliurar de batalla és de fet entregar-nos als peus dels cavalls de l’enemic. Si CiU no reacciona haurem de llevar-li tota confiança i fer-li tota l’oposició possible. Molts catalans tenim la soga al coll i pengem del pont aeri mentre ells hi transiten amb negociacions de fireta, això s’ha d’acabar.

Els ritmes del nostre organisme és un tema de gran interès. Jo intento entendre com influeixen els ritmes circadiaris en la nostra alimentació, en la nostre despesa energètica i, finalment, en el nostres pes. Se saben moltes coses, però no tot està ben lligat.

Per exemple, la gent que canvia de torn de treball molt sovint té problemes físics i psíquics. No li passa tothom, com tothom no té depressió, però el canvi de torn de treball, dia a nit, sovintejat, com un jet lag continuat, poc acabar produint obesitat, diabetis, problemes cardiovasculars i altres alteracions relacionades.

Si jo fos Mosso d’Esquadra i sindicalista, més difícil hauria estat la segona que la primera, m’amoïnaria per regular aquestes coses i, de ben segur, no em dedicaria a promoure l’espanyol i ha insultar els catalans. També podria ser que aquests mossos sindicalistes el que vulguin és fer servir la seva llengua habitual sempre. Ves a saber quin és el seu pensament més profund.

Llegia que els delegats sindicals dels Mossos d’Esquadra asseguren que els ajustos pressupostaris els suposaran una retallada salarial que pot representar fins a un 25% de poder adquisitiu, un augment d’hores de treball, la congelació d’aportacions al pla de pensions o la rebaixa de retribucions per baixa d’accident. A més, també critiquen que es vulguin eliminar convocatòries d’accés al cos i de promoció interna.

Agafo dades de quan es va fer la retallada salarial anterior, lamento no tenir-les actualitzades. Un Mosso d’Esquadra del nivell més baix (nivell C-14) tenia un sou anual de 33.879,86 euros bruts mensuals, un metge d’atenció primària de dedicació exclusiva del nivell més baix (nivell A-24) tenia un sou brut anual de 44.627,94 euros i un Professor Titular d’Universitat (nivell A-27) 34.465,94 euros bruts anuals. Un professor d’institut o un mestre encara cobren menys que els d’universitats. Òbviament, cobrava més un Mosso d’esquadra nivell mínim (classe 4) que un mestre o professor d’institut, té tota la lògica, no? I si el Mosso és de classe 1 (nivell C-14) (menys que caporal) ja cobrava 38.174,36 euros anuals bruts. Evidentment tots ells sense triennis i aquestes coses, tampoc considero el que es retallarà a tothom aquest any, suposo que més o menys el mateix, només és una informació, comparativa. Ja es veu que tot està molt ben fet.

Deixant, però, aquesta anècdota policial que espero sigui només una de les moltes imbecil·litats que fan aquells que diuen defensar els drets dels altres i només saben que coaccionar, seguiré amb els ritmes biològics. No ho tinc estudiat, segur que alguns psicòlegs sí, però és un fet que els nostres estats psicològics també segueixen pautes més o menys cícliques, pertorbades per l’entorn. Vull dir que si jo estic en una fase optimista del meu cicle personal, el meu optimisme es pot veure reduït per influències externes. Amb tot, no estaré tan deprimit com un al que li agafi en la fase pessimista del seu cicle biològic. I a l’inrevés. Coses dels neurotransmissors, complex món.

Escric això perquè això es tradueix en els articles que faig. Em venia al cap aquesta idea perquè ara em trobo en un moment en el que veig la situació catalana pitjor del que la veia fa uns dies. Potser no ho hauria de veure així. Podria haver-me animat en llegir que, en la presentació d’un llibre d’Heribert Barrera sobre Cambó, Jordi Pujol havia dit, referint-se a la independència de Catalunya: Em sembla que ens n’anirem; però costarà. El problema no és que costi és que passi.

Segurament influeix en el meu estat psicològic haver anat ahir a escoltar ahir a la primera Conferència Anual de la Càtedra Pasqual Maragall de la UB al Cercle d’Economia. La va fer el conseller Andreu Mas-Colell i va analitzar la situació actual del finançament autonòmic. El conseller, com sempre, realista i brillant en la seva anàlisi. Una anàlisi que mostra que Catalunya pot sobreviure i millorar si vol Madrid. Pràcticament va dir que estàvem collats i que calia ser bons minyons, tot i que va marcar unes línies vermelles respecte al control del pressupost per part del govern espanyol. Madrid té tots els mecanismes financers de control. I ja es veu com reacciona el país, lògic, davant les inevitables retallades. Si no hi ha diners a la caixa i els bancs no els deixen no es pot pagar, obvi, no? Si els que controlen els diners diuen que si t’endeutes no et donaran diners, no et pots endeutar, obvi, no? Ja ens podem manifestar i tallar carreteres que d’on no hi ha no en raja.

CiU, es justificarà com es vulgui, s’està portant bé i l’altre dia va votar a favor de la convalidació del decret llei de mesures fiscals l’altre dia al Congrés i la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha afirmat en la roda de premsa del consell de ministres d’aquest divendres que el govern atendrà molt especialment els plantejaments de la Generalitat i de CiU perquè Catalunya és una comunitat molt important en termes de PIB, població i riquesa.

Està clar que per no patir més del compte i pagar funcionaris i proveïdors cal ser bons minyons. Sembla, doncs, bastant evident que el Partit Popular serà qui voti a favor del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Jo no sé quin és el pensament íntim de la cúpula de CiU, però si el Govern no vol passar més angoixes del compte i no trobar-se en situacions irresolubles cal que siguin amables amb el Partit Popular, tenen la clau de la caixa. Així doncs, toca “introduir matisos” en el projecte de pressupost presentat a gust del Partit Popular.

A mi m’agrada ser pràctic, si les nostres reaccions polítiques s’han de limitar a bordar com un chihuahua d’aquells que caben a la butxaca val més no fer res i ser amables amb el Partit Popular. Millor que no fem riure, no té cap sentit. Ja em sortit massa vegades al carrer, els hem tret la llengua, els hem dit lletjos i després hem seguit igual. Allà diuen: pobrissons.

Quan ens veiem capaços de fer alguna cosa endavant. Val més que mentre ens enfortim internament i no demanem coses que no es faran. Quan estiguem a punt, apleguem les nostres forces i diem prou i sinó reflexionem i decidim ser espanyols de ple dret i no vassalls conquerits.

En tot cas esperem que els nostres ritmes biològics i psicològics s’alineïn, mentre hivernem com els óssos.

El nostre benvolgut President el Molt Honorable Artur Mas ha volgut defensar la bondat de les seves retallades i per fer-ho no ha dubtat ni un segon en intentar carregar-se la possibilitat d’un procés d’independència de Catalunya, no només donant arguments absurds propis de partits de tall espanyolista radical com UpyD y Ciudadanos contemplant la possibilitat que Catalunya no entrés a la UE i fos una independència con la de Estats Units d’Amèrica, ridícula no només la comparació sinó la dels personatges que la fan, perquè aquesta comparació no és innocent, aquesta comparació porta implícita dins d’ella el deixar entendre que si ens separem d’Espanya podríem no entrar en la U.E cosa totalment falsa i dirigida als timorats com argument explícit en alguns casos, i en aquest cas implícit, per tal que es replantegin la possibilitat de la independència.

Segon argument absurd: comparar-nos amb Grècia, Portugal, Irlanda o inclús Itàlia. Si Catalunya fos independent de la rèmora de la sangonera Espanyola encara estaríem en una situació econòmica molt millor que la d’aquests països, i evidentment que ens caldria complir amb les normes comunitàries, però no ens costaria sang, suor i llàgrimes com ara. I perquè ? Doncs perquè no tindríem a la sangonera espanyola que mantenir, que sembla que li tinguem que explicar tot al senyor Mas. No es que el Molt Honorable Mas estigui desinformat, no, es que ens ven la seva pel·lícula: La pel·lícula regionalista!. Perquè no ens compara amb Alemanya, França o Suïssa? Malgrat seríem molt mes petits en dimensions que Alemanya i França tampoc som comparables a Itàlia que te quasi deu vegades mes població que nosaltres o Grècia que quasi ens dobla.

A Afegit: “Hi ha una alternativa? Sí, però no en el context que ens movem de la Zona Euro” Mentida!! afegeixo jo, hi ha l’alternativa que ell ens amaga en totes aquestes excuses peregrines: Hi ha l’alternativa de deixar Espanya a la seva sort i sortir-nos-en. Que no seria fàcil? Evidentment que no! Peró seria possible, i ara encara hi som a temps, si ens deixem empobrir mes llavors si que hauríem de complir uns requisits per poder continuar a la UE que potser ens serien difícils d’assolir, però això només passaria per una cosa: perquè ens hauríem deixat empobrir per Espanya, per la nostra deixadesa, porugueria i gracies a personatges com el senyor Mas que amaguen la veritat.

I encara segueix amb el seu discurs regionalista: “I hi ha una altra alternativa que és endeutar-se més. Gastem més i endeutem-nos més. I la pregunta que faig als que proposen això és: qui ens deixarà els diners? Si fins i tot complint les normes hi ha dificultats perquè et deixin els diners si no ho fas, encara més”. En això és en l’únic que te raó, però te raó si es contempla com a única solució continuar dins Espanya.

Per continuar enriquint Espanya i salvar-la cal que Catalunya faci un esforç sobrehumà doncs una població de sis milions ha de salvar a una de quaranta-set, no és ben bé així doncs el País Basc i Madrit no generen massa dèficit, podríem dir que pràcticament s’autofinancien doncs no es cert que Madrit generi riquesa per a Espanya ja que el que aporta es veu compensat pel que rep en concepte de capitalitat. Tampoc generen dèficit i si son contribuents a l’estat les C.A de Balears i València, tota la resta en més o en menys mamen de la mamella E$panyola a la qual, com he dit, només contribueixen en forma neta Balears, Catalunya i València.

Senyor Mas: No hi han diners a les arques de la Generalitat de Catalunya perquè no recaptem nosaltres els impostos i se’ls apoderen els e$panyols amb la seva complicitat i mentre tant aquí fent mans i mànigues per que ells puguin seguir gaudint dels beneficis que els paguem nosaltres amb el nostre esforç que ens manlleven. Aquesta és l’única veritat.

Dissabte mentre preparava el dinar, res especial, verdura i lluç enfarinat per fregir, vaig poder escoltar alguns bocins del discurs de na Car Machacón. Espectacular, al·lucinant, pura xerrameca narcotitzant pel ramat.

Una declaració especialment significativa va ser la referida a “Europa”. Resulta que “ells”, no sabem si els sociates o els andalusos, sempre han estat “europeistes”, els “més europeistes” (?!). Ha declarat que volen una Europa “unida” amb una fiscalitat única “sempre i quan sigui progressista”, (ja hi som), això vol dir que els andalusos, castellans i/o extremenys pretenen viure com els bavaresos pagant els alemanys, òbviament.

En aquests socialistes els molesta que els bavaresos siguin més rics que no pas ells, com els molesta que ho siguem els catalans.

El seu gran principi és la “igualtat”. Que haguem d’ésser iguals és tan determinista com que haguem d’ésser articulats en “classes” d’abelletes obreres, abelletes soldats, abelletes reines, etc. Tant el model del “rusc”, “aristocràtic”, del vell règim, com “l’igualitarisme” son règims deterministes en tant que fixen “com hem d’ésser”. Ambdós erigeixen un “dogma”, una veritat absoluta com a imperatiu categòric i fan proselitisme per a subjugar el ramat. Això és socialisme en estat pur. Ambdós son estructures platòniques, idealistes, que pretenen un ordre social submís a un ideal de Justícia que fa aigües per a tot arreu, i que no es pot escollir.

L’altre dia el president de Extremadura en ocasió del discurs de Nadal, em sembla, proclamava que tots els espanyols “som iguals”, que “els extremenys no son més, però tampoc son menys”. Potser m’hi podria avenir, el fet però és que ells viuen del que no és seu, del subsidi “por cojones”, del robatori, això potser ens fa iguals en algun aspecte però aquesta “igualtat” NO és justa.

La Igualtat no du implícita la Justícia. Proclamar el contrari serveix a uns fins polítics que no es podrien justificar de cap altre manera, uns fins espuris i maliciosos, ja que si es poguessin justificar d’un altre manera ho farien.

L’antic règim aristocràtic, dels “grandes de España” i del “Generalísimo”, era un model determinista, que socialitzava la “demos” en la cohesió pretesa que li conferia una “corona” en representació d’una “unitat de destí en lo Universal”, com si d’una Nació es tractés. El cas és però, que Hispania no ha estat mai una Nació, sinó que de bon antuvi ha estat una unitat política governada amb ma de ferro per a una oligarquia ètnica, aris llatino-romans i gots. Aquests oligarques han pretès articular una Nació, la seva.

Les parts de la península amb menys densitat poblacional de seguida van ésser “aritzades” i socialitzades amb l’espanyolització. La permanent re-grabació de la memòria ha fet la seva feina, juntament amb una església platònica Aria Romana al servei del nou paradigma, amb honroses excepcions.

El marxisme erigeix un model mimèticament a l’inrevés, un mimetisme especular, però igualment fonamentat en una veritat dogmàtica, coincident, amés, en aquest cas espanyol, en la IGUALTAT de tots els espanyols, subvertint una vegada més la realitat del fet nacional diferencial. El fet nacional queda relegat a subsidiarietat de “la lluita de classe” i de la igualtat inherent de tots els éssers humans i de tots els espanyols.
Això, com he explicat altres vegades, es veu reflectit en la mateixa “Constitución Española”, quan relega la “qüestió territorial” a un model de Justícia “utilitarista” no “contractualista”. És per tant en aquest sentit que la “Constitución Española” és en essència una declaració ideològica d’esquerres.

Na Carme Chacón reivindica el govern de l’Estat per al PSOE al·legant que el PSOE ÉS España. El PSOE representa una certa transversalitat de classes i és en aquest sentit que s’arroga la representativitat de l’Estat, tot i que el socialisme de dretes també en reivindica aquesta mateixa representativitat, però pel que fa al FET nacional segueixen mentint. Jo no soc “igual”, ni igualment espanyol, jo soc català, i em veig dominat, espoliat, atemptat culturalment per a un model de igualtat injust.

Ja ho he dit altres vegades, amb poca ressonància, òbviament, Espanya és intrínsecament un règim socialista, que em vol fer igual en contra del meu albir, un règim secular que m’estigmatitza per al meu nacionalisme senzillament per què no és el seu, amb l’agreujant de que ho fan de manera desvergonyida a Catalunya.

Carme Chacón representa bé aquesta igualtat indiferenciada que és una minimització de tot allò que no és espanyol i que maximitza tot allò que ens fa a tots igualment espanyols.

Els catalans estem sols i dividits, molts volen, o ja els va bé, ésser espanyols per què es creuen el discurs de la FE de la igualtat, no volen rebel·lar-se, ser estigmatitzats, si tots els éssers humans som iguals per què els catalans no podem ser espanyols?. La FE de la IGUALTAT però, sovint negligeix el fet que emprendre una acció o un altre des de el propi albir ens fa diferents i que negligir la diferència és negligir el lliure albir, aquest lliure albir que a costat milions d’anys d’evolució i que ens fa responsables, en bona part al menys, i per això mateix ens acosta a la veritable Llibertat.

Jo no soc millor ni pitjor, però sí que soc “diferent”, i ningú te el dret de fer-me “igual”, per què la responsabilitat és meva, aquesta responsabilitat és la meva llibertat.

Per a la nostre supervivència l’única possibilitat és una necessària i imprescindible afirmació NACIONAL, la diferenciació radical, però per això ens cal alhora estar aplegats pel mateix fet Nacional. Una entesa entre ERC i CiU, amés dels més xics, en aquesta necessitat peremptòria d’aplegar-nos ens és imprescindible.
La polarització dretes-esquerres és el camp abonat on fan el seu agost els quintacolumnistes i botiflers telepredicadors al servei de la FE Igualitarista.

Visca la diferenciació, visca La Pàtria!!!!

Equivocadament els catalans creiem que els Reis d’Orient seguien sent Melcior, Gaspar i Baltasar. No, les coses ja no són així, tot canvia. Ara, també per allò de la quota femenina, els Reis els tenim no són els d’Orient, ara són els d’Occident i són Luís de Guindos, Soraya Saez de Santamaria i Mariano Rajoy. També han canviat altres coses, ells ja no busquen adorar al Nen Jesús, també han canviat i ara adoren a una dona de nom angelical i de cognom Merkel. Els seus presents no són ara or, encens i mirra. No són aquells símbols.

L’or, que representava poder i riquesa, l’han substituït per l’ofrena de la centralització i el ferri control autonòmic. L’encens que simbolitza l’adoració a Déu és ara obeir en tot els dictats d’aquella que no va néixer a Betlem sinó a Hamburg, i la balsàmica mirra que s’identifica amb el rituals mortuoris d’embalsamament i significava el patiment necessari per salvar la humanitat ja no serveix, ara el patiment s’ha de repartir, cal apujar els impostos i collar els més febles i les comunitats autònomes.

Malauradament per tal que aquests reis puguin portar els seus presents a la deessa Merkel i que ella els beneeixi amb el seu somriure beatífic cal fer coses dignes de reis, però de rei feudals. No cal dir que ho intenten amb el disgust de tots aquells nens innocents que van dipositar la seva carta esperant que la màgia d’aquells savis transformés els seus somnis en realitats. Amb tot, els reis no són ximples. Són molt coherents. Ara als innocents nens només els toca esperar que el pacte fiscal el porti el ratolí Pérez.

No us havíeu adonat? El Pla B és el ratolí Pérez. Mentre l’esperem ens haurem d’armar de valor i estar preparats per resistir el fred de les tenebres.

Jo només espero que ben aviat tots els que esperen la conversa amb Don Mariano pensin que hi ha més possibilitats que el pacte fiscal ens el doni el ratolí Pérez que Mariano Rajoy. Si per aquelles coses que passen amb l’edat deixen de creure en el ratolí Pérez, i en Peter Pan, i també en els superherois, potser també els haurà arribat l’hora de saber que el pacte fiscal tampoc no existeix. És dur, ja sé sap, tots hem passat per experiències d’aquestes en perdre la innocència infantil.

Arribats a aquest punt crec convenient que els nostres polítics es tanquin al Monestir de Poblet, allà estan les restes dels nostre grans reis. Segur que en els silencis que els acompanyaran entre aquells murs sentiran quin és el desig del poble català, sentiran que cada vegada som més els catalans que volem fugir del jou espanyol, interpretaran els nostres sentiments d’una forma molt més clara. És aleshores quan s’han d’inspirar en la profunda saviesa del filòsof indi Krishnamurti. En un altre context, ell deia:

El desig és energia, i això s’ha de comprendre;
no és possible limitar-se a reprimir el desig o fer que s’ajusti.
Qualsevol esforç per coaccionar o disciplinar el desig contribueix
a l’existència del conflicte, el qual comporta insensibilitat.

També deia:

Allà on el pensament forma la imatge del plaer,
ha d’haver luxúria, no la llibertat de la passió.
Si l’impuls principal és el plaer, llavors es tracta de luxúria.
Si neix de l’amor no és luxúria, encara que pugui haver-hi un gran delit.

Si els nostres savis polítics s’adonen que el desig de llibertat surt de l’amor al país, veuran que el nostre desig no és luxúria i es veuran obligat a lluitar per no frustrar el poble. El conflicte encara que s’actuï correctament és inevitable, però si fugim del deure per un excés de prudència o de por, el conflicte derivat de la frustració serà pitjor.

I deixant-me per un moment de poesia, metàfores i ironia cal que recordi, ja ho sabeu, que aquestes dues setmanes han estat molt aclaridores quant a quina és la filosofia respecte a l’autonomia de Catalunya. L’ordre és exigent, Catalunya ha de passar per l’adreçador, però també és exigent la voluntat del poble. Els nostres polítics han d’entendre que els programes són un contracte que cal complir, però també que les circumstàncies varien i aquestes demostren la impossibilitat de poder realitzar allò que has promès fer, si veus que el país perdrà totes les possibilitats de continuar aspirant a ser un país lliure, que la llengua i la nació estan amenaçades i si veus que els teus demanen un cop de timó, l’has de donar.

Potser perquè si seguim així anem al no res, vull compartir amb vosaltres un poema de l’artista del Somni Turquesa, Carolina Ibac Verdaguer, a la que segueixo fa ja temps. El poema el titula Fang-putrefacte:

La tristesa se m’empassa
cada una de les llàgrimes
vessades per cor endins,
amb un somriure a la cara,
-amarg i forçat-
una màscara de cuirassa
que dissimula la debilitat.

No sóc ni més ni menys que
un cervell que pateix
per l’autoexigència,
un cor que s’encongeix
per la insuficiència.

No sóc perfecta,
Però ho intento.
No són perfectes.
Però ho espero.

La tristesa és el fracàs
de la meva esperança,
que morta no és més
que una bassa d’aigua
i fang putrefacte.

L’argila ja no és roja.
Ara negra cerca la foscor.
El silenci, el no-res de l’entorn.

Aquest poema reflecteix bastant la sensació de fracàs pel camí que segueix el nostre país.

Amb tot, no acabem així, aixequem el nostre esperit i fem que aquells que van rebre la representació dels catalans facin que Catalunya pugui decidir el seu destí.

Visca Catalunya lliure!

“Amb il·lusió”. En el “Polònia” parodien al president Mas dient-ho, abans ho havien fet amb en Montilla fent-li pronunciar la ela geminada de manera exagerada, una cosa així com “il····lusió”.

Els nous projectes son normalment il·lusionants i els nous governants i els seus equips solen comminar als votants a fer-se partícips d’aquesta mateixa il·lusió.

El fracàs sonat amb bombo i plateret del pla d’acció polític socioeconòmic i nacional del Tripartit va provocar una enorme decepció, un desencís i rebuig majoritari.

D’ençà la desfeta del Tripartit CiU ha guanyat folgadament totes les eleccions a Catalunya. “Redreçar la economia” i “un pla de transició nacional”.
Una cosa positiva amb el canvi de govern és el fet que ara el govern “ens diu la veritat” sense amagar-nos “la realitat”, ho celebro.

Emperò la realitat que tenim és dura amés de tossuda, i sols amb il·lusió no en tindrem prou, si no hi esmercem coratge no ens en sortirem. L’equip de govern del president Mas i el seu pla d’acció polític topa amb la dura realitat d’un Estat espanyol monolític, sense fissures, que com a Saturn està ben disposat a fagocitar el que queda de Catalunya per a salvar-se.

Ara, l’única il·lusió que d’una manera racional és digne d’ésser considerada és la de la Independència política de Catalunya, aquesta és “la realitat”, tots ho sabem, el que no sabem hores d’ara és si tindrem el coratge suficient per a fer aquest camí.

En un estat com és l’espanyol la possibilitat per a Catalunya d’una “transició nacional” és nul·la per què no hi ha camí, l’únic camí practicable és el de decidir si volem ser el que diem que SOM, una Nació, o no, i ho haurem de decidir ràpid per què tots sabem que el temps és irreversible i corre en favor de l’Estat espanyol com a una piconadora.

La nova llei de consultes no vinculants que està pensada per adquirir la força d’un cabal cívic majoritari, serà impugnada en el mateix moment en que es plantegi qualsevol pregunta que concerneixi a la ciutadania de l’Estat. Per què perdre temps?.

Cal que la societat civil estem preparats per actuar amb contundència novament en el camí de l’única il·lusió que pot fer realitat que seguim existint com allò que SOM, per què si renunciem al que SOM serem morts, i ningú més en tindrà la culpa ni en pagarà les conseqüències. Estem sols, i en aquestes circumstàncies hauríem d’estar units.

Avui que em toca escriure això és un gran dia. A banda de ser el darrer article de l’any, el govern espanyol ja ha decidit les primeres mesures contra el dèficit públic. M’interessava doblement. Primer per saber els efectes que tindrien sobre la meva economia en l’àmbit específicament familiar, sóc funcionari i assalariar, i segon per saber com m’afectaria en l’àmbit més general de ciutadà de Catalunya.

Les coses semblen bastant clares. En l’àmbit familiar, com a tots els que tenim la sort de treballar i cobrar, ens aplicaran un IRPF més elevat, proporcional als ingressos. No estic content per aquest IRPF complementari (pàgina 15) però suposo que en el context general era una cosa inevitable. Esperem que no vagi a més. Cal tenir present que això afecta a la tarifa estatal. Cal tenir present que, per exemple, si un cobra 53.000 euros bruts a l’any, la tarifa estatal passa del 21,5% al 25,5%.

En l’àmbit català, però la tarifa per aquests 53.000 euros és del 21,5%. Si Catalunya fes el mateix, que ve a ser el que ha suggerit el ministre Montoro, l’augment seria gran, ja que implicaria un increment del 8%. Sembla, però, que el govern català, que ho podia haver fet ja que té la competència, no ho farà.

Aquest augment repercutirà només en les finances espanyoles però en res ajudarà a l’economia catalana.

He dit abans que l’augment era una cosa inevitable. Ho he dit saben que Rajoy s’havia cansat de dir durant anys que no apujaria els impostos. Ho fa en base a una suposada(i probable) desviació del dèficit públic. Potser té raó i cal fer, com és costum en els presidents espanyols, el contrari del que s’ha promès. El que no he sabut veure en la referència del consell de ministres ni en la roda de premsa és cap mesura que ajudi al creixement, les deu reservar per al 2012. Si he vist una reducció de 600 milions d’euros de les subvencions i ajusts a l’R+D+i que se suposa, això diuen, que ha de ser el motor del creixement. Comencem malament.

Si ens fixem en els aspectes generals del nostre país, veiem en la referència del consell de ministres en pdf (pàgina 14) que diu: Eliminación de la financiación prevista en los Estatutos de Autonomía de Andalucía, Castilla y León, Illes Balears y Cataluña. Curiosament en la referència en html no ho diu. Segurament un oblit. Jo no sé a què es pot referir això a banda del que recull la Disposició Addicional 3a de l’Estatut, els tan discutits 759 milions d’euros que estan con signats al pressupost espanyol i que el govern espanyol anterior es va negar a transferir. Sembla que Rajoy havia dit que s’ho miraria i compliria a la llei. De totes formes sembla que posteriorment el ministeri d’Hisenda nega que es vulgui afectar el que diuen els estatuts, entre ells el català. Han publicat al vespre el següent text:

En el Acuerdo de no disponibilidad de créditos presupuestarios no se ha modificado la financiación prevista en los Estatutos de Autonomía de ninguna Comunidad Autónoma. En el Consejo de Ministros o en la rueda de prensa posterior no se ha hecho, en ningún caso, referencia a una modificación de los términos previstos para la financiación territorial.

La cifra total de austeridad presupuestaria que se ha difundido responde a las cifras totales de relaciones financieras del Estado con las Administraciones Territoriales, que el Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas revisará en los Presupuestos Generales del Estado para 2012, con el concurso de todas las Comunidades Autónomas y Corporaciones Locales, en el marco de la normativa reguladora de las relaciones entre el Estado y las Administraciones territoriales (30 de diciembre de 2011).

Potser tenien ganes i al final ho han tret però no han modificat el text de la nota (per si el canvien enllaço la que té VilaWeb, altrament no es pot entendre una errada d’aquesta magnitud, especificant comunitats autònomes. Potser ha estat el cos astral d’Elena Salgado per posar nerviós al personal. Jo crec que per una banda o altra se’n sortiran per no pagar els 759 milions d’euros.

Tot aquest llarg preàmbul l’he escrit per fer notar que cap mesura de les que ha pres el consell de ministres espanyol és útil per generar ocupació a Catalunya, senzillament es tracta de mesures de reducció del dèficit espanyol i també, com espanyols que som per dret de conquesta, parcialment, el nostre. No han per cap de les mesures que hauria de prendre algú que vol reactivar l’economia productiva i la competitivitat. Catalunya, amb aquestes mesures, s’empobrirà encara més.

El president Mas ens ha dit avui en el seu discurs de Cap d’Any (reprodueixo quatre paràgrafs no consecutius excepte els dos últims ):

Pot semblar, envoltats com estem d’una boira espessa, que no tornaran els dies clars i lluminosos. Que costarà de tornar a veure la silueta del benestar i de la prosperitat. És lògic i humà sentir-se així, perquè enmig de la boira et trobes desorientat, perdut, fins i tot angoixat. Tanmateix, repeteixo el que he dit: no hem de tenir por. La boira s’anirà fent més fina, s’obriran escletxes i clarianes i veurem finalment el perfil de l’horitzó. Un horitzó que volem net i clar, i compartit pels 7,5 milions de persones que donen sentit a la Catalunya del present.

També el nou Govern espanyol és responsable d’una sèrie de decisions que ens afecten com a catalans. Li demanem coratge, li desitgem encerts i li reclamem respecte cap a Catalunya i autèntic sentit d’Estat. Catalunya vol veure respectada la seva identitat, les seves institucions, la seva cultura, el seu dret i la seva llengua. També volem, però, que es respectin i no es limitin o retallin les nostres capacitats com a país: la nostra creació de riquesa, el nostre esforç col·lectiu, la nostra creativitat, el nostre talent.

En aquest sentit d’aprofitar totes les nostres capacitats com a país i com a societat, espero, desitjo i confio que l’any 2012 el Parlament de Catalunya formuli la proposta del pacte fiscal, amb el màxim consens polític possible, com a reflex del gran consens social existent sobre aquesta matèria. Confio que tothom, des de l’esfera pública o la privada, sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies que Catalunya necessita i mereix.

Si la proposta de pacte fiscal és escoltada i atesa, els ponts entre Catalunya i l’Estat es reforçaran. En cas contrari, encara es debilitaran més.

Mentre quan s’obrin escletxes i no veiem a l’horitzó el Valle de los Caidos tot anirà bé. Ja es veu venir que “els ponts entre Catalunya i l’Estat” “encara es debilitaran més”. Cal veure que vol dir això. Certament per molt que penso no em ve al cap com es poden afeblir encara més. Potser els governants d’ambdós països no se saludaran quan es vegin, tot i que seguirem passant per l’adreçador. Potser la cosa serà molt més dura i els governants catalans quan vegin els espanyols el diran: “lleig, que ets molt lleig” i aleshores l’espanyol dirà: “i tu més”. La contra resposta: “I tu infinit”. Potser si entre tots seguim pensant se’ns acudirà alguna idea per ampliar aquest afebliment.

Anuncio:

1. Res de pacte fiscal
2. Agressió al sistema educatiu
3. Llei d’estabilitat pressupostària
4. Limitació d’algunes competències relatives als mercats.

Jo crec que aviat, ja que hem d’esperar el tema del pacte fiscal, haurem de fer alguna cosa per evitar l’agonia. Em sembla que no hi ha cap forma que vagi més enllà de fer el ridícul en el tema d’afebliment dels ponts entre Catalunya i l’Estat. L’únic que hi podem fer és fer una voladura controlada del Pont del Diable, declarar la independència.

Espanya ja té govern, ministres i alguns altres alts càrrecs, no tots. Aquest canvi comportarà, sens dubte, un nou cicle de les relacions Catalunya – Espanya, difícils relacions des de fa ja uns anys i que amb al final del mandat de Rodríguez Zapatero s’han enterbolit una mica més gràcies l’incompliment de la majoria de les coses acordades. A banda del fons de competitivitat, no han pagat el deute que correspon a la Disposició Addicional 3a de l’Estatut, els 759 milions d’euros que tant espai han ocupat als mitjans de comunicació, i tampoc no han retornat, per ordre expressa de l’expresident espanyol, a Déu gràcies ex, els papers de Salamanca que la exministra González Sinde estava disposada a enviar a Catalunya.

Segurament aquest home deu voler venjar-se d’alguna cosa. Segurament del menyspreu que s’ha guanyat entre el nacionalisme català. A mi no m’agrada fer llenya del arbre caigut, però en aquest cas, sense insistir-hi més, cal dir que ha estat nefast per a l’Estat espanyol i, especialment, per Catalunya. Ha traït a amics i enemics, tot i que els amics han callat la majoria de les vegades i algunes li han rigut les gràcies. També han pagat un preu electoral per això. De totes maneres el PSOE és això. Ara tenim una mostra. La plataforma pro Carme Chacon ha publicat el manifest “Mucho PSOE por hacer” i els amics de Rubalcaba (suposo) han contraatacat amb “Yo si estuve allí“. Divertit. Mentre l’expresident diu que els estima a tot i que es mantindrà neutral.

Per Catalunya comença, doncs, una nova etapa. Amb l’expressió “nova etapa” en cap cas vull dir que sigui un canvi en positiu. De totes formes destacaré el que és positiu. La diferència entre el Partit Popular i el Partit Socialista Obrero Espanyol és que uns són creïbles i els altres no. El Partit Popular quan pacta compleix, el PSOE no. La part positiva és ben clara. Artur Mas, de forma directa o indirecta, parlarà amb Rajoy, li exposarà els seus arguments sobre diferents problemes de Catalunya, sobre la seva visió de l’Estat, negociarà poc perquè el president espanyol no té perquè cedir en res ja que disposa de majoria absoluta al Congrés i al Senat. Rajoy dirà el que vol fer. Potser farà alguna concessió. Sembla que Mariano Rajoy és una persona més seriosa i en allò que no sigui ideològic complirà els compromisos de l’Estat.

Artur Mas ja ha dit que espera que el govern actual sigui més seriós que l’anterior. També que sense ajuts a les comunitats autònomes l’estat s’ensorrarà. Mas ho creu i ho espera. Jo també ho crec i ho espero. El que no crec ni espero és cap millora en l’autogovern i en el finançament. Més aviat tot el que he sentit fins ara em fa pensar en una homogeneïtzació i l’elaboració d’algunes lleis que són de caràcter bàsic i que limitaran l’autonomia. Recordem que en allò que explícitament no es digui altra cosa a la Constitució, i sovint és discutit, Catalunya s’ha d’adaptar al que diguin aquestes lleis bàsiques. Catalunya, a tot estirar, pot aspirar a ser qui apliqui les lleis que marqui l’Estat. Serà administració única. A efectes pràctics, la “delagación del gobierno”.

Aquest és l’escenari més probable, però com totes les coses, cal confirmar-lo. Jo tinc poques esperances. El que si sé és que aviat “sabrem” i que compliran. Si decideixen anul·lar-nos nacionalment ens ho faran saber. Amb altre paraules, esclar.

Mentre el Govern, penjat, sense diners, diu que està fent un “tancament de caixes” temporal. De fet el que està fent és el que es diu aplaçament del pagament, cosa que pot fer qualsevol empresa amb dificultats demanant-ho o té, això sí, pagant interessos. Com sempre el PSOE de Catalunya fa el ridícul. Navarro ja s’ha estrenat. Reclama al Govern que compleixi les lleis i pagui a l’Estat. A banda d’estar sempre a la banda espanyola, no s’adona que el Govern està fent el que fa qualsevol que no té un euro a la butxaca i que la principal culpa és dels “seus companys i amics”? Queda bé dir tancament de caixes? Doncs endavant, podem vestir la misèria amb un vestit de dignitat.

Estaria bé que la Generalitat, administració catalana, recaptés tot i no estigués sempre en mans del govern espanyol. Mentre, per culpa de tot això el Govern està arruïnant als petits empresaris. Fa pocs dies estava parlant amb un amic, petit empresari. Tenia una empresa sanejada i no vivia del crèdit, autofinançada. Em comentava que la Generalitat li deu a prop d’un milió d’euros. El deute reconegut per la Generalitat no serveix per obtenir crèdit. Una empresa amb un compte de resultat excel·lent no pot pagar ni als seus treballadors perquè el Govern del país no li paga. Això és arruïnar un país. És el camí per generar més atur a causa del tancament d’empreses. Mentre demanen que es creï ocupació.

Qui té la culpa? Bé, el culpable proper és el Govern, el culpable final és el govern espanyol. Amb tot, els culpables de què el culpable sigui el govern espanyol som nosaltres, els catalans que admetem l’espoli fiscal.

De tot plegat el que més m’amoïna és que per culpa de la morositat de l’Estat i de la manca de finançament just, el Govern s’està carregant el teixit productiu del país i que no és capaç de fer res per aturar-ho. Estic segur que reduirà el dèficit, però mentre ho assoleix aconseguirà que el nombre d’empreses es redueixi. Potser es creen, segur, però les empreses que estan a punt de caure són moltes. El pressupost podrà ser fantàstic i acomplir-se rigorosament, però mentre no es paguin els deutes amb les empreses no farem res. En lloc de tancament de caixes el que farem és el tancament d’empreses.

A algú se li acut alguna idea per solucionar això? Jo no en veig més que dues. Una és que l’Estat pagui el que deu i ens financi millor i l’altre és que declarem la independència.